En la imatge veiem una ambulància de “Die Johanniter”, a l’esquerra, i un contenidor de roba vella (altkleider) dels “Malteser”. Un i altre porten l’escut de l’Orde Militar de l’Hospital de Sant Joan, la creu blanca d’Amalfi sobre camp vermell. Val a dir, però, que mentre Malteser Hilfdienst e.V. és una organització caritativa promoguda des de l’Església Catòlica, “Johanniter-Unfall-Hilfe e.V.” és una entitat d’inspiració evangèlica o protestant. Per acabar-ho d’adobar l’ambulància de la fotografia és de la secció austríaca de “Die Johanniter”, i per tant situada en un país de tradició catòlica, mentre la segona és feta a l’Unterhof de Gießen-Linden, i per tant al bell mig d’un Oberhessen de tradició luterana. Aquestes dues organitzacions responen a la tradició respectiva de les branques luterana i catòlica de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. El dit Hospital de Sant Joan de Jerusalem havia estat fundat cap a l’any 600 com un dels centres d’hostatjament per als pelegrins de la Romània Llatina o Occidental que volien conèixer la ciutat on va viure, morir i, segons diuen, ressuscitar, el fundador nominal de la religió cristiana. En el 614 la ciutat, fins llavors en mans de l’Emperador Romà d’Orient (el basileus bizantí), va caure en mans de l’Emperador Sassànida. L’emperador (ja més grec que romà) Heracli recuperar Jerusalem el 629, però nou anys després Jerusalem queia sota l’onada d’una Aràbia proto-islàmica. L’Hospital de Sant Joan continuà, però, en funcionament. Les cròniques carolíngies refereixen que Carlemany va contribuir a unes obres d’ampliació i a la dotació d’una biblioteca per a l’Hospital. L’Hospital fou destruït en l’atac que va fer el califa fatímida d’Egipte, Al-Hakim, l’any 1005. El 1023, mercaders d’Amalfi i de Salerno van sol·licitar a un successor més entenimentat d’Al-Hakim la reconstrucció de l’Hospital, que va córrer doncs a càrrec del capital comercial amalfità i del servei dels monjos benedictins. Resulta curiós, doncs, que després de la (Primera) Croada, i de la conquesta del Regne de Jerusalem per part de les potències romano-germàniques, es formessin tres ordes militars rivals i que cadascuna prengués el nom d’un símbol de Jerusalem: l’Ordre de Cavalleria del Sant Sepulcre de Jerusalem, els Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó i la ja citada Ordre de l’Hospital de Sant Joan. Aquestes ordes militars coronaven l’organització feudal europea ja que, de la mateixa manera que per exprimir la pagesia, els monestirs eren molt més eficients que els senyors feudals llecs, també l’existència d’una cavalleria organitzada es concebia molt més eficient per a les campanyes de conquesta que no pas les hordes tradicionals formades al voltant d’un rei, duc o comte. Al llarg del segle XII es formarien ordes militars semblants, encarades a les campanyes de Llevant o a la conquesta d’Al-Andalus, però hospitalers, templers i sepulcrers eren els que tenien una vocació més internacional. D’altres ordes eren de caràcter nacional més restringit, com l’Orde Teutònica de l’Hospital de Santa Maria de Jerusalem, fundats el 1190. Per aquella època, però, el Regne de Jerusalem havia quedat reduït a la ciutat d’Acre, perduda Jerusalem el 1187. Això reorientà la tasca de les ordres militars a altres regions (com feren els Cavallers Teutònics a Transilvània, primer, i a la regió bàltica, després) i a l’empresa de gestionar les seves enormes possessions en el cor de l’Europa occidental. Les ordes militars guanyen poder i proliferen per tot. N’hi ha, és clar, que en fan un gra massa: Alfons el Bataller, rei d’Aragó i de Navarra, comte de Sobrarbe i Ribagorça, llega testamentàriament els seus dominis a Templers, Hospitalers i Cavallers del Sant Sepulcre (1134). La noblesa navarresa optarà, tot seguit, per un rei de carn i pell, i els aragonesos, després de pensar-s’ho, rescataran un germà monjo del rei, per recórrer finalment al comte de Barcelona. La renúncia, és clar, les ordes militars se la cobraren i en dóna testimoni l’extensa contrada que, amb el nom del Maestrat, ocupa el centre del país. D’altra banda, aquest estira-i-arronsa per l’herència navarro-aragonesa, reflecteix el conflicte entre les ordes militars i la institució com més va més poderosa dels monarques proto-nacionals. Al voltant dels reis poden aplegar-se exèrcits que superen de manera fins i tot més efectiva que les ordes militars l’individualisme protofeudal. Els Templers seran liquidats el 1312 en un colp de mà del rei Felip de França, amb la complicitat del Papa i dels Hospitalers, que en seran els principals beneficiats fora del Regne de França (no a casa nostra, on el llegat templer va anar a parar a l'Orde de Santa Maria de Montesa). En aquell moment, els Hospitalers no són tan sols lluny de Jerusalem, sinó també de Palestina, en haver caigut Acre el 1291. De principi refugiada a Xipre, la seu de l’Orde es trasllada a Rodes, després de conquerir l’illa el 1309, arrabassant-la als turcs. La lliçó dels Templers és clara: el Gran Mestre de qualsevol ordre militar ha de ser en territori controlat per la pròpia ordre, i val més no topar gaire amb els monarques en les possessions europees. Paral·lelament, el 1301, s’introdueix en l’Orde l’estructuració en “set llengües” (Provença, Alvèrnia, França, Itàlia, Aragó, Anglaterra i Alemanya), que entronca amb la gestió de les possessions europees en les corresponents batllies. La llengua/batllia d’Aragó es feia càrrec no tan sols de les possessions de la Corona d’Aragó, sinó també de les del Regne de Navarra, i de les de Castella i Portugal (fins que, el 1462, Castella i Portugal formaren una llengua/batllia pròpia). Els Cavallers de Rodes demostraren un poder militar efectiu en resistir els successius intents de conquesta dels mamelucs egipcis (1444) i dels turcs otomans (1480). El 1494, fins i tot, van estendre els seus dominis a Bodrum, en el continent, just per davant de Rodes. El 1522, els turcs tornaren a assetjar Rodes, però ara per prendre-la. La seu dels Hospitalers es traslladà a Sicília, acollits per l’emperador Carles V. Carles V infeudà el 1530 a l’Orde les illes de Malta i Gozo i el port africà de Trípoli. Malta es convertí en la nova Rodes, bèstia negra dels turcs (que gairebé la pogueren prendre el 1565). El Gran Mestre dels Cavallers de Malta fou equiparat a un cap d’estat (i així se li va donar la categoria de Príncep de l’Imperi, el 1607) i a la dignitat cardenalícia (1630). L’Orde de Malta féu el possible per adaptar-se a la situació generada per la Reforma protestant. En un principi, la Reforma protestant implicava la liquidació de les ordes monàstiques i, per extensió, de les militars. L’Orde Teutònica, per exemple, es transformà en el Ducat de Prússia, i el seu gran mestre, Frederic de Hohenzollern, en duc, tot abandonant el celibat per inaugurar una nova dinastia. Part de la Batllia d’Alemanya seguí al Duc de Prússia (Batllia de Brandenburg). D’altra banda, la part de la llengua alemanya que continuà vinculada directament a Malta incloïa no només representants catòlics sinó també protestants (dels estats més pro-imperials). A Anglaterra, l’Orde de Malta fou liquidada per Enric VIII. El Gran Mestre aconseguí, si més no, que els cavallers luterans de la batllia de Brandenburg reconeguessin nominalment la seva autoritat, però fracassà en els sucessius intents per recuperar les propietats confiscades a les Illes Britàniques. L’onada revolucionària de 1789 acabaria per agranar les possessions terrenals de l’Orde de Malta. De primer, el 1789, l’Orde fou suprimida a França. El 1798, Napoleó conqueria Malta. En aquestes circumstàncies, sense una base efectiva, el rei de Prússia va optar per separar ja definitivament la branca luterana de l’Ordre (1812). El rei Carles IV d’Espanya havia separat també la llengua d’Espanya (que ara ja havia absorbit la d’Aragó) en proclamar-se Gran Mestre de l’Ordre de Sant Joan. L’Orde va cercar el suport del tsar de Rússia (ell mateix, ni catòlic ni protestant, sinó ortodox), però això únicament serviria per justificar posteriorment la creació d’una altra Orde de Malta, aquesta vegada russa. Després de la caiguda de Napoleó i del Congrés de Viena una onada restauracionista s’apodera d’Europa. És en aquesta etapa reaccionària on es reviu l’Orde de Malta a Gran Bretanya, en forma d’orde nacional, indistingible de les meres “ordres de mèrit”, i amb el monarca anglès com a “sobirà de l’orde”. Malta, naturalment, no fou restaurada a l’Ordre de Sant Joan, ni en la versió catòlica ni en l’anglicana, sinó que passà al domini directe de la Corona Anglesa. La catòlica Sobirana Orde dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta, passà a gaudir d’un estatus de sobirania sense territori, que conserva fins avui (reconeguda diplomàticament per 103 estats... més que Kosovo!!!). Quan, el 1879, per fi el Papa va nomenar un Gran Mestre per comptes d’un simple Tinent General (com havia estat el cas des de 1805), aquest títol ja era merament honorífic. Pel que fa a l’Orde luterana de Sant Joan, definitivament separada el 1812, va continuar al llarg del segle XIX, estesa també a França, Àustria-Hongria, als Països Baixos, a Suïssa, a Suècia i a Finlàndia. Després de la Segona Guerra Mundial, però, els cavallers neerlandesos i suecs formaren dues Ordres nacionals separades. En l’actualitat Der Johanniterorden (amb presència als països alemanys, però també a França i a Filàndia), De Johanniter Orde in Nederland, la Johanniterorden i Sverige i l’anglesa Most Venerable Order of the Hospital of St John of Jerusalem (estesa també pels països de l'Anglosfera d'Ultramar), formen l’Aliança de les Ordres (sic) de Sant Joan. No cal dir que a banda de l’Ordre catòlica i de l’Aliança d’Ordres protestants, hi ha un nombre d’altres Ordres de Cavallers de Sant Joan, sempre disposades a engalipar nostàlgics, i és que la burgesia hereva d’aquells modestos mercaders d’Amalfi sempre ha enyorat la naturalitat (=brutalitat) del comandament de la desapareguda classe feudal. Les Ordres més serioses és dediquen a la caritat i a la beneficiència, a través d’aquests serveis altruïstes sense ànim de lucre i exempts d’impostos. Al capdavall, amb Jerusalem en mans d’un estat jueu, Rodes en mans d’un estat grec ortodox, i Malta en mans d’una república independent, poca cosa més poden fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada