dimarts, 14 de juliol de 2009

L'abolició de l'exèrcit a Costa Rica: llegat del president Figueres

Els fets d'Hondures, amb un president i un govern a l'exili i un antipresident i un antigovern a Tegucigalpa, juntament amb el fet que les dues parts (la part i l'antipart) han entaulat negociacions/converses a San José de Costa Rica, ha renovat en el comentarisme polític les reflexions al voltant de l'excepcionalisme costaricense. Certament, comparada amb les altres quatre repúbliques centre-americanes, la història recent de Costa Rica és més planera. El comentarisme de dretes es limita a assenyalar el fet. El comentarisme d'esquerres assenyala directament al fet que Costa Rica és un dels 21 estats on no hi ha forces armades. La Constitución Política de la República de Costa Rica ho expressa així: Article 12. Es proscriu l'Exèrcit com a institució permanent. Per a la vigilància i conservació de l'ordre públic, hi haurà les forces de policia necessàries. Tan sols per conveni continental o per a la defensa nacional podran organitzar-se forces militars; unes i altres seran sempre subordinades al poder civil: no podran deliberar, ni fer manifestacions o declaracions en forma individual o col·lectiva. En virtut d'aquestes disposicions, Costa Rica té una Fuerza Pública dependent del Ministeri de Seguretat Pública, i una Unidad Especial de Intervención (UEI) dependent del Directori d'Intel·ligència i Seguretat del Ministeri de la Presidència. Certament, l'estabilitat política de Costa Rica amaga una situació social no gaire diferent de la resta d'Amèrica Central, i certament també, més enllà de l'abolició de l'exèrcit, hi ha tota una altra sèrie de factors en joc. L'1 de desembre és el Dia de l'Abolició de l'Exèrcit. En tot cas, els factors polítics, inclosa l'abolició de l'exèrcit, es deuen en bona mesura als tres períodes presidencials de José Figueres Ferrer (*San Ramón, Alajuela, 25.9.1906-m.8.6.1990), al qual veiem en la fotografia de la capçalera enderrocant simbòlicament una caserna. Figueres va nèixer, doncs, ja a Costa Rica, però els seus pares eren naturals de Catalunya. El pare, Marià Figueres i Forges era nascut a Os de Balaguer, i vivia a Costa Rica de feia una colla d'anys, metge de professió. La mare, mestra d'escola, Francesca Ferrer i Minguella, era natural de Reus i era una immigrant més recent. Molts anys després, en la seva primera visita a Barcelona, el president Figueres declararia que la seva llengua familiar havia estat el català. Després de completar els estudis primaris a San Ramón i els estudis secundaris en el Colegio Seminario. El més gran i el més independent dels fills, a contracor dels pares, se'n va anar el 1924, a 18 anys, a Boston. Amb un bon bagatge d'anglès (practicat ja a Costa Rica a través dels cursos per correspondència de la International School de Scranton, Pennsylvania), i interessat en matemàtiques i en física, va iniciar estudis en el Massachussetts Institute of Technology (MIT) mentre trobava feina de traductor en una companyia importadora de te (molt bostonià, tot). Avorrit, però, va deixar d'anar a les classes del MIT i va estimar-se més dedicar el temps d'estudi a llargues estades a la Boston Public Library, on combinava lectures tan diverses com manuals de tecnologia hidroelèctrica i obres de filosofia social. Molts anys després, quan va promoure l'abolició de l'exèrcit, Figueres va citar la inspiració que a Boston li va produir la lectura de The Outline of History (1920), de H. G. Wells. No fou fins el 1928 quan retornà a Costa Rica. Llavors les seves lectures s'orientaven més i més a la reflexió social i política (José Martí, Karl Marx, Friedrich Nietzsche). Poc després va comprar una finca a Tarrazú, a la qual va nomenar La Lucha Sin Fin. En els terrenys va plantar-hi cafè i més tard aixecà una fàbrica de cordes. Amb gairebé 1000 treballadors, va aplicar les seves idees (que es vinculaven amb el moviment "farmer-socialist" d'Amèrica del Nord) a través de projectes d'assistència sanitària, de granges i lleteries col·lectives, etc. Part de la finca era arrendada per a la plantació de cànem, i oferia als arrendadors el que ell considerava un preu just de mercat, tota vegada que els deixava llibertat per vendre'n a fora. Hauria pogut continuar amb aquesta vida i obra de Robert Owen tocant de peus a terra, però el 8 de juliol de 1942, en un programa radiofònic nacional Figueres va carregar contra el govern de Rafael Ángel Calderón Guardia, a qui acusava de corrupció. El govern de Calderón, que formava un Bloque de la Victoria, juntament amb el comunista Partido Vanguardia Popular, i amb un heteròclit suport que anava des de l'esquerra fins a l'Església, havia estat un dels primers en declarar la guerra a Amèrica i al Japó, fins i tot abans que ho fessin els Estats Units. Figueres va ser detingut en la pròpia emissora i, després de diversos dies d'empresonament, el van convidar a l'exili. Va triar Mèxic, d'on va tornar el 1944, ja en temps del successor de Calderón, Teodoro Picado Michalsky. Figueres entra ja en la política activa en oposició a Picado i es fa membre del Partido Socialdemócrata. En les eleccions de febrer de 1948, va donar suport a Otilio Ulate contra la candidatura de Calderón. Ja abans de les eleccions, Figueres preparava la insurrecció, i va tenir contactes amb la Legión Caribeña (una milícia progressista que la CIA el 1949 qualificava de "força desestabilitzadora"). I després de les eleccions, quan el Congrés calderonista rebutjà declarar Ulate (declarat vencedor pel Tribunal Nacional Electoral), esclatà la guerra entre calderonistes i figueristes. Figueres era el comandant de l'Ejército de Liberación Nacional. En el bàndol calderonista figuraven elements conservadors de signe clerical però també els membres del partit comunista, de forma que juntament amb l'Exèrcit nacional hi combatien guerrilles afins al partit comunista. En el Ejército de Liberación Nacional eren representats els partits del hacendados, tant dels conservadors (Partido Unión Nacional) com dels liberals (Partido Socialdemócrata). En el context de la guerra freda, era inevitable que Washington veiés amb molt mals ulls l'aliança dels calderonistes amb Vanguardia Popular. La guerra va concloure 44 dies després, amb més de 2000 morts. Tot i resultar victoriós, Figueres va acordar amb els calderonistes el manteniment de les reformes socials que havia introduït el seu govern, precisament les reformes que havien menat els conservadors a donar suport a Figueres. La Junta Fundadora, presidida per Figueres, va conduir a l'abolició de l'exèrcit, essencialment dominat per elements calderonistes; va il·legalitzar el partit comunista; i, a canvi, il·legalitzava les darreres restes de legislació discriminatòria des del punt de vista racial. Les reformes de Figueres no eren, en definitiva, gaire diferents de les de Calderón, però Figueres havia aconseguit un suport més ample de l'oligarquia que no pas el seu rival. La Constitució de 1949 inaugurava la Segona República de Costa Rica. Conclòs el període constituent, Figueres va cedir el poder al president constitucional, Ulate. L'any següent es va divorciar de la seva primera dona, Henrietta Boggs, d'Alabama, amb la qual tingué dos fills (Muni i José Martí); del segon matrimoni, contret també amb una nord-americana, Karen Olsen Beck, de Nova York, va tindre'n quatre més (Jose Maria, Karen Christiana, Mariano and Kirsten). El 1953, davant les eleccions presidencials, Figueres va impulsar la creació del Partido Liberación Nacional, que aconseguí la majoria al congrés i la presidència per a Figueres. Des de la CIA hom no sabia ben bé com tractar Figueres que, d'una banda, semblava un fidel aliat dels Estats Units, però de l'altra criticava el suport que la CIA donava a dictadures oligàrquiques i no particularment il·lustrades com la de Rafael Leónidas Trujillo (amb qui arribarà a trencar relacions diplomàtiques). La projecció internacional de Costa Rica en aquests anys creix. El 1954 Figueres es nega a assistir a una Conferència Panamericana perquè es fa a Caracas, amb Marcos Pérez. El mateix any el suport de Figueres a l'oposició antisomocista de Nicaragua va conduir a una contraofensiva nicaragüenca, que fou aturada per la mediació del sistema inter-americà. Costa Rica va ser un dels primers països de l'hemisferi occidental a reconèixer la República Popular Xinesa, i és per això el 1955 el govern xinès va guardonar Figueres. I és en la tardor de 1956 que Figueres realitza una àmplia gira per Europa. El novembre de 1956 arriba a Barcelona, procedent de Madrid. És la seva primera estada a Catalunya, durant la qual visitarà Reus i Os de Balaguer, la pàtria dels seus pares (el seu pare sí havia visitat Catalunya feia uns pocs anys). Figueres no amaga la seva catalanitat i rep els consegüents homenatges (com en el Círculo Catalán de Madrid). Ara bé, el concepte d'aquesta catalanitat és sempre subsumida en l'espanyolitat (l'escut català, per exemple, el defineix com doblement espanyol per la duplicació de colors). Parla català amb els periodistes que l'esperen a l'aeroport del Prat i els demana de quins diaris són, però no els fa cap esment sobre la situació de la llibertat de premsa. Una frase demostra el seu ideal: "els pobles han de conservar les seves grans unitats i els seus grans moviments espirituals en el que signifiquen en el seu contingut, però també han de conservar els costums i diversitat dels seus estils races per a què no es produeixi una estandardització de costums, que suposaria arribar a l'avorriment, i que cada país i cada regió ha de conservar les seves tradicions i, dins de les seves tradicions, les grans unitats rituals". Ressona, doncs, el pensament d'identitats concèntriques de Charles Mauras quan deia allò que "sóc de Martigues, sóc provençal, sóc francès, sóc romà, sóc humà". Si llegim entre línies la Vanguardia i altres diaris d'aquells dies, hom percep que fins i tot aquestes tímides declaracions són rebudes amb una joior clandestina. Si realment les autoritats franquistes se sentiren ofeses per les mostres de catalanitat de Figueres (sempre combinades amb l'espanyolitat) s'estigueren molt de fer-ho evident. El que Figueres pensava de Catalunya ho aplicava a Costa Rica en el sentit de la pertinença a l'Amèrica Central, al Carib i a les Amèriques en el sentit ample, a banda de la pertinença a l'Hispanitat. El compromís de Figueres amb els catalans exiliats l'exemplifica el fet que va acollir Joaquim Maurín (l'antic dirigent del POUM que havia passat la guerra empresonat pel franquisme), i el va nomenar agregat de premsa en la legació de Costa Rica a les Nacions Unides, a Nova York. El 1958 va concloure el seu mandat presidencial. Reconeguda figura del progressisme moderat de l'Amèrica Llatina, Figueres, amb el suport secret de la CIA, va bastir el Instituto de Educación Política i la revista Combate: aquest suport se l'ha de veure en l'efímer gir que va imprimir l'Administració Eisenhower-Nixon en les seves relacions amb Amèrica Llatina. Fou prop d'aquest moviment que es va gestar l'assassinat d'un Trujillo que s'havia fet incòmode als Estats Units. També aquest moviment donà suport a la guerrilla contra el règim de Batista de Cuba (Fidel Castro, per exemple, havia estat membre de la Legión Caribeña). Figueres va fer el possible perquè el nou règim revolucionari de Cuba, establert el 1959, no fos atret ni al comunisme ni al bloc soviètic, i en aquest sentit cal interpretar la seva visita a l'illa el març de 1959. L'estratègia, però, va fallir, i Figueres va veure com la CIA tornava al camí habitual. Encertadament, Figueres va considerar que l'operació de desembarcament a Playa Girón enfortiria Fidel i l'orientació presa per la Revolució Cubana. El 1970 Figueres tornà a la presidència de Costa Rica. L'economia de Costa Rica depenia molt i molt de l'ajut nord-americà (realitzat a base de programes com l'Aliança pel Progrés), un ajut que Nixon comença a retallar per innecessari. Figueres va diversificar els ajuts, amb acords amb el Banc Mundial i en el Fons Monetari Internacional. El 1972, finalment, es va decidir a establir relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica, sobretot per trobar una sortida a les exportacions (cafè). Costa Rica era, el 1973, l'única de les cinc nacions centre-americanes que servava un govern civil. Aquest tercer mandat conclogué el 1974. El 1978 va provar de presentar-se, però aquesta vegada va perdre les eleccions. Més tard encara hom va promoure una nova campanya per animar Figueres a presentar-se de nou, però va refusar. En aquells anys Figueres va manifestar la seva oposició al finançament nord-americà a la Contra anti-sandinista de Nicaragua. Quatre anys després d'haver mort, el seu fill, José María, fou elegit president (1994-1998). Com havia fet el seu pare, José María va visitar Os de Balaguer. Així doncs, l'abolició de l'Exèrcit de Costa Rica es pot veure, efectivament, com una conquesta de la Revolució de 1948. O es pot veure com el resultat de la Contra-revolució de 1948, realitzat contra una oficialitat massa calderonista i potser fins i tot amb tendències comunistes.