Veiem ara els sis punts que han elaborat en les darreres hores els capitostos de la diplomàcia de l'OSCE, encapçalats per la Secretària d'Estat Clinton:
1.- retorn dels territoris que envolten Nagorno Karabakh al control azerbaidjanès.
2.- estatus interí per a Nagorno Karabakh, que forneixi garanties de seguretat i d'autogovern.
3.- un corredor que uneixi Armènia amb Nagorno Karabakh.
4.- determinació futura de l'estatus legal final de Nagorno Karabakh mitjançant una expressió de la voluntat legalment vinculant.
5.- dret de totes les persones internament desplaçades i dels refugiats a retornar als seus antics llocs de residència.
6.- garantització internacional de la seguretat que inclogui una operació de pacificació.
El primer punt deriva del "dret internacional". Aquests territoris "que envolten Nagorno Karabakh" foren ocupats fa vint anys per l'exèrcit armenià. Armènia no se'ls ha annexionat formalment i tampoc no ho ha fet Nagorno Karabakh. Això vol dir que totes les parts hi reconeixen la sobirania azerbaidjanesa i, en conseqüència, l'OSCE reclama la normalització institucional d'aquests municipis.
El segon punt equival a la legalització internacional del govern de Nagorno Karabakh, que ara per ara no té reconeixement diplomàtic de cap altre estat. Les condicions d'aquest reconeixement es basen en l'autogovern i la seguretat. D'una banda això equival al reconeixement tàcit de l'autogovern de Nagorno Karabakh (acceptat ara ja, de forma definitiva, també per Bakú) i de les obligacions del govern del país per mantenir la seguretat (ben entesa la seguretat en el concepte imperialista que té la OSCE).
El tercer punt reconeix les vinculacions entre Armènia i Nagorno Karabakh. És un fet l'existència de forts lligams econòmics entre els dos territoris. Una recuperació de la sobirania azerbaidjanesa no hauria de suposar un tall territorial. Val a dir que no queda clar el caràcter territorial del corredor i que, probablement, Bakú interpreta com un "dret de pas" pel seu territori (anàleg als corredors marítims que Bolívia té reconeguts envers el Pacífic i l'Atlàntic).
El quart punt és el que més interessa ja que, sense emprar la paraula, aplica el principi d'autodeterminació. La voluntat dels pobles de Nagorno Karabakh serà vinculant quant a l'estatus futur del territori. Les dues alternatives són clares: la independència d'una banda, i l'autonomia (segurament, com a república autònoma) integrada en Azerbaidjan. Erevan és conscient que una tercera opció, la unificació política amb Armènia, queda més o menys descartada.
El cinquè punt també és de gran rellevància. Des de la guerra de fa 20 anys, molta població, bàsicament azerí, però també armeniana, kurda, etc., se'n va anar. És dubtós que molts dels que avui viuen i treballen a Bakú, a Istanbul, a la Unió Europea o, fins i tot, als Estats Units hi vulguin tornar. Però tots els que sí ho desitgin tenen ple dret de tornar-hi. Aquesta reversió potencial dels canvis demogràfics precipitats per la victòria militar armeniana té, evidentment, enormes complexitats. No hi ha pas dubte que el dret del retorn és situat per l'OSCE en el mateix nivell jeràrquic que el dret d'autodeterminació.
El sisè punt sanciona la presència en el territori de les forces d'interposició de l'OSCE. De fet aquest punt implica allargar sine die la penetració neocolonial russa, europea i nord-americana a la zona. L'excusa de la "seguretat" contra "odis interètnics", "tràfic de drogues", "tràfic d'armes", etc., permet allargar la presència d'unes tropes no poques vegades implicades elles mateixes en fets delicitius contra la població civil.
Òbviament el reconeixement del dret d'autodeterminació que fa l'OSCE és limitat quant a territori (els territoris adjacents a Nagorno Karabakh no hi són inclosos), quant a opcions (amb una clara promoció de la reintegració a Azerbaidjanz) i quant a continuació de la presència "internacional". L'OSCE vol normalitzar la situació internacional d'un territori, restablir les relacions entre Armènia i Azerbaidjan, i preparar el terreny a futures expansions (de l'OTAN, de l'Espai Econòmic Europeu, etc.). Tot i amb tot, i conscients del fet que l'OSCE és plena d'elements salvatges, brutals i ignorants, cal veure com la formulació de Woodrow Wilson, contra el que pensen alguns analistes dels imperiets veïns, és ben viva. Clinton i Sarkozy s'han disputat la fotografia. Tothom vol quedar bé amb els armenians. I tothom vol quedar bé, alhora, si és possible, amb els pobles turcòfons. En bé de Sarkozy, recordem que la República Francesa, si més no, ha reconegut el dret d'autodeterminació (mediatitzat i parcial) a Nova Caledònia. D'altra banda, els qui es preocupen pel futur del poble azerí en les àrees sota ocupació armeniana, tot sovint obliden quina és la situació (d'humiliació constant i perdonavidisme) que viuen armenians i azerbaidjans a la República Islàmica d'Iran, per posar un exemple. O potser no ho obliden i ho posen en el cartutx que preparen contra Ahmadinejad. Però això, separat per un altre ratlla fronterera igualment arbitrària, és una altra història.
Encara que la vaig fer l'any passat, aquesta presentació conté algunes dades resumides de Nagorno Karabakh i d'altres conflictes nacionals oberts i sense resoldre a Europa (entesa Europa geogràficament de forma arbitrària, com no pot ser d'altra manera)
Estats emergents de nacions d'Europa
View more presentations from Didac Lopez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada