dimecres, 1 de juliol de 2009

Hondures, en els carrers i en els despatxos

Fa set dies, dimecres passat, una manifestació encapçalada pel president Mel Zelaya va aconseguir treure de la Base Aèria de Tegucigalpa el material electoral que era en mans de les Forces Armades i que es negaven a lliurar en compliment d’una sentència de la Cort Suprema de Justícia. Entrava en una nova fase el que en principi era una crisi institucional: el President i el Govern, d’una banda, i la Cort Suprema, les Forces Armades, el Congrés Nacional i d’altres poders públics, en l’altra. El propi partit del govern, el Partido Liberal de Honduras també es mostrava dividit, entre els seguidors del President i del Candidat presidencial per a les eleccions de novembre, i els partidaris de l’aspirant fallit a Candidat i president del Congrés Nacional, Micheletti. Entre els partits de “l’esquerra” parlamentària, únicament la Unión Democrática donava suport a la consulta promoguda pel diumenge sobre l’obertura d’un procés constituent. Val a dir que la consulta ni era vinculant ni implicava la convocatòria d’ulterior referèndum ni l’elecció d’una Assemblea Constituent: però podia obligar el Congrés de majoria dretana a votar-hi en contra un colp feta i regalar en safata, en les eleccions de novembre, la presidència i la majoria parlamentària. Aquesta crisi institucional era i és un reflex de les divisions i polaritzacions de la societat hondurenya: la majoria desposseïda i la minoria privilegiada. Naturalment, si la divisió social fos tan senzilla, la cosa es decidiria en quatre dies, i cal esmentar que entre la minoria privilegiada hi ha un sector nacionalista desitjós d’emprendre una via reformista i que entre la majoria desposseïda l’atitud majoritària és la indiferència. Els moviments sindicals i socials que tant li havien fet la guitza en els primers dos anys de mandat, ara s’arrengleraven al costat d’un Mel Zelaya que havia plasmat el seu canvi en integrar Hondures en l’ALBA (tot i mantenint, no cal dir-ho, el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA). Aquesta dimensió internacional del conflicte hondureny no s’ha de menysprear, donada l’enorme situació de dependència de la classe dirigent hondurenya respecte dels interessos de les multinacionals nord-americanes. L’Ambaixada corresponent dels EUA havia de jugar un paper determinant, en aquesta, com en qualsevol crisi centre-americana. Uns silencis, unes caigudes d’ull, i la dreta hondurenya se sentí capacitada. El més assenyat, en el seu cas, hauria estat esperar fins al novembre, resistir des del Congrés Nacional i des de la Cort Suprema i, particularment, mobilitzar les seves bases amb consignes derrotistes sobre la transformació social i, encara millor, sobre l’amenaça imperialista veneçolana. Però a cinc mesos de les eleccions i a vuit del final del mandat presidencial i parlamentari, aquesta via fou refusada. D’aquesta forma, tot es reduí a un colp de mà contra el president: la seva detenció i l’empaquetament cap a Costa Rica, sa i estalvi. Semblava una maniobra acceptable per als EUA. I, de fet, l’Administració Obama deixava entendre que considerava encara que calia una solució negociada “entre les dues parts”. Però el colp havia estat militar, fet de matinada, i la percaça dels ministres va continuar durant diverses hores. No fou fins el migdia que el Congrés va ratificar els fets, va embullar-se en presentar cartes de renúncia de Zelaya i mocions d’impeachment i va nomenar president en funcions el president del Congrés, Micheletti. A aquelles alçades ja s’havien produït les primeres condemnes internacionals del colp militar de la matinada, promogudes des de Caracas, però també amb el suport de Brasília i de Buenos Aires. D’aquesta forma, l’Organització d’Estats Americans es va posar clarament del costat de Zelaya. I també ho va fer la Unió Europea, Rússia, etc., etc., etc. Fins llavors l’administració Obama podia continuar parlant de diàleg, però ara havia de declarar que no reconeixia cap altre president que Zelaya. I al carrer? El diumenge, dia del colp, era el dia de la consulta, de forma que els moviments populars impulsors de la consulta ja tenien previst de totes formes de sortir al carrer: molts s’assabentaren del colp en veure desplegades les tropes i en difondre’s les notícies. Els mitjans de comunicacions afins a la dreta (no cal dir, la majoria) llençaven missatges de tranquil•litat però no amagaven les circumstàncies del “cessament” del president Zelaya. Carregaven les tintes sobre la presència del país d’observadors nicaragüencs i veneçolans, presentant-los com a avantsala d’un intent d’invasió. Però, en general, els mitjans audiovisuals van optar per una programació neutra amb els butlletins informatius habituals. Així doncs, els “contraris” de Zelaya tenien la consigna de quedar-se a casa: potser per això la batalla del Twitter sí la van guanyar. L’estratègia de la desinformació se’ls girà en contra, perquè, a la pràctica, això ha sobredimensionat les mobilitzacions (manifestacions, concentracions, vagues, etc.) en pro del retorn de Zelaya. Ja nomenat “president”, Micheletti va declarar la llei marcial, de primer durant dos dies, i després prorrogada fins el 3 de juliol. No obstant les detencions (les “selectives” i les “indiscriminades”) i les intervencions dels antidisturbis, moltes de les mobilitzacions han tingut lloc davant la passivitat manifesta i explícita de les tropes, els oficials de les quals es limitaven a exigir als dirigents de les protestes de mantenir-les “sota control”. Es fa, però, difícil predir els esdeveniments de les properes hores. Micheletti i els seus partidaris han anunciat que Zelaya serà detingut tan bon punt posi els peus en territori hondureny. Però Zelaya anirà acompanyat del secretari de l’Organització d’Estats Americans, de la presidenta argentina i d’una llarga llista de “próceres”. Que potser els detindrà com van detindre els militars el diumenge els ambaixadors de Cuba i Veneçuela? Potser, però també, com va passar amb els ambaixadors, els hauran de deixar en llibertat tan bon punt hagin aconseguit “d’agafar” Zelaya. Les possibilitats d’èxit són mínimes. Sense el suport actiu dels Estats Units, i Obama no sembla que els vagi a donar el suport que ells pensaven que els donarien, els michelettistes no tenen opcions. Podrien, és clar, mobilitzar la seva base, amb consignes anticomunistes i pseudopatriòtiques, i llençar-la contra Zelaya i contra els moviments socials progressius. Llavors el règim michelettista podria optar a resistir en una clima internacional advers, amb sancions hagudes i per haver. Però no ho farà. I això que crides a la imposició de sancions “a Hondures” com les que ha fet en Raül Romeva són la millor forma d’alimentar la base popular michelettista. Els michelettistes seuran i escoltaran amb atenció els requeriments de Washington i aquesta vegada no procuraran interpretar exagerada l’arquejament d’una cella.