diumenge, 19 de juliol de 2009

El tensiòmetre interimperialista (090719) - Els fets d'Ürümqi i les relacions sino-islàmiques

Els observadors imparcials jutgen els fets d'Ürümqi d'aquest mes a la llum de la situació sòcio-econòmica de la població uigur en els entorns urbans de la República Popular Xinesa, tant a Ürümqi mateix com a les grans ciutats de la Xina estricta. La premsa internacional, però, s'ha estimat més presentar la conflictivitat no pas des d'un punt de mira nacional sinó religiós. Hi ha moltes raons per això, que ara no venen el cas. A Ürümqi és important recordar que la població "musulmana" no és únicament uigur (o kazaka o tadjik, etc.) sinó també "hui" (que és el nom que reben els xinesos de tradició musulmana). Però la premsa internacional (llegeixi's, occidental, europea o euro-americana), en presentar la situació com un xoc religiós, cerca minar la imatge xinesa en els països musulmans. Val a dir que la intenció de Beijing de presentar els protestataris com a "terroristes islàmics" (en un intent de deslegitimar-los com una recialla "feudal") contribueix no poc a minar aquesta imatge.

Les autoritats de la República Popular Xinesa s'han pres molt seriosament les qüestions "religioses", tota vegada que han deixat enrera l'atitud iconoclasta de la Revolució Cultural (una atitud que, tot sovint, no era més que una expressió més del xovinisme han). Beijing sempre potineja amb les religions, tot promovent els religiosos més amatents a servir els diktats governamentals. És paradigmàtic l'impuls que fan d'organismes com l'Associació Patriòtica dels Catòlics de la Xina o de l'estratègia pro-cismàtica amb què han volgut encarar el lamaïsme tibetà. En el cas musulmà, el control religiós ha estat, en general, encara més reeixit.

D'acord amb la tradició històrica de la Unió Soviètica, la República Popular Xinesa sempre ha estat més curosa en les relacions amb els "musulmans" que no pas amb altres grups religiosos. Recordem la tendència històrica de la Unió Soviètica de reconèixer els musulmans com un grup gairebé nacional. O, en aquest mateix sentit, que la República Federal de Iugoslàvia reconegués una nacionalitat musulmana per incloure-hi els iugoslaus de parla serbo-croata de Bòsnia-Hercegovina (curiosament, una de les primeres iniciatives arran de la independència de 1992 fou substituir la denominació nacionalitària de "musulmà" per la de "bosníac"). La Unió Soviètica volia corregir amb aquesta política la discriminació religiosa de l'Imperi Rus, i la Iugoslàvia de Tito volia contrarestar el pes de les identitats sèrbia (ortodoxa) i croata (catòlica). A Xina, el reconeixement de la població musulmana com a nacionalitat ja era present en l'ideal de la República de Sun Yat Sen en el model pentanacional de han (xinesos de tradició religiosa autòctona), hui (musulmans), manxús, tibetans i mongols. Segons Sun Yat Sen, els uigurs s'havien de comptar entre els hui, i prou. En la República Popular Xinesa, com prèviament a la Unió Soviètica, hom va diferenciar entre els diversos grups lingüístics de la "comunitat musulmana". I, similarment, en la Iugoslàvia de Tito, la denominació nacionalitària de "musulmans" excloïa, per exemple, els albanesos de tradició musulmana (considerat un grup nacional a banda, juntament amb els albanesos de tradició catòlica i ortodoxa, altrament molt minoritaris a Kosovo).

Però la qüestió sino-islàmica presenta d'altres aspectes. En els anys 1950, la República Popular Xinesa començà a apartar-se clarament de la política exterior de la Unió Soviètica i, en les dècades següents, la Xina condemnaria diverses intervencions soviètiques (particularment, la guerra d'Afganistan) com a mostres de "social-imperialisme". Una mostra d'aquesta separació és la posició adoptada per la diplomàcia xinesa quant al conflicte entre Índia i Pakistan. Mentre la Índia de Nehru i dels seus successors cultivà bones relacions amb la Unió Soviètica (compaginades amb la participació en el Moviment de Països No-Aliniats), Pakistan substituí la dependència diplomàtica envers la Gran Bretanya per una col·laboració més estreta amb els Estats Units. El gir nixonià de la diplomàcia nord-americana (la diplomàcia del ping-pong) va afavorir les bones relacions de la República Popular Xinesa amb la República Islàmica de Pakistan. La Xina va denunciar la intervenció índia en el conflicte del Pakistan Oriental que acabaria amb la proclamació de l'estat (també islàmic) de Bangla Desh. I, com hem dit, va denunciar la invasió soviètica d'Afganistan (un altre estat de tradició musulmana). En els anys 1970, la complexa guerra entre Etiòpia i Somàlia (que, amb les ulleres dels nostres dies, s'interpreta com un conflicte entre un estat cristià ortodox i un estat musulmà, malgrat el caràcter laic i "socialitzant" de tots dos governs), tindrà al bloc soviètic del costat etíop, i a la Xina en el costat somalí. No és estrany, doncs, que els "caps-pensants" de la "geopolítica" dels anys 1980 (els mateixos que no van preveure mai l'enfonsament del bloc soviètic) parlessin d'una futura amenaça "sino-islàmica" contra el poder occidental (Estats Units + Gran Bretanya + França + OTAN). En el discurs occidental sobre la guerra de Darfur hom repeteix la idea subjacent que les milícies afro-àrabs cometen atrocitats contra la població fur (també de tradició musulmana, encara que això no ho digui gaire fort el mateix discurs) per netejar el terreny de cara a la penetració xinesa.

En la premsa apareixien fa uns dies diverses notes creuades. D'una banda la suposada organització d'Al-Qaeda al "Magreb Àrab" amenaçava interessos xinesos a Algèria (lligats al gas i petroli algerians) en repressàlia per les massacres de musulmans al "Turquestan Oriental". Beijing s'afanyava a advertir els seus ciutadans a Algèria sobre aquestes amenaces i a demanar-los que prenguessin mesures de precaució. Alhora, el govern algerià oferia la seva col·laboració contra l'amenaça terrorista. Beijing i Alger agitaven el fantasma del "terrorisme". I, des de Washington, els analistes "neo-conservadors" es fregaven les mans davant "l'afebliment" dels lligams sino-islàmics, de la mateixa manera que havien fet prop de trenta anys enrera davant "l'afebliment" dels lligats islamo-soviètics. El problema és que fa prop de trenta anys, els analistes de Washington consideraven en general de forma favorable els moviments de l'islamisme política (feta excepció dels que operaven a Palestina contra l'Estat d'Israel i els que havien bastit la República Islàmica d'Iran, o l'eclèctic gadafisme). Ara, en canvi, els mateixos analistes tenen en l'islamisme polític la seva bèstia negra (sobretot quan no és prou dòcil als interessos de l'imperialisme americà). De manera que davant d'un split entre "xinesos" i "musulmans" es limiten a fer seva la màxima de Maquiavel: "divideix i venceràs".