dijous, 23 de juliol del 2009
Un advertiment del tripartit a la Fundació Orfeó Català
Aparentment, l'escorcoll inciat aquest matí a les oficines de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana té com a objectiu ampliar les proves d'una querella presentada per la Fiscalia d'Afers Econòmics. Potser, finalment, hom descobrirà l'existència d'un frau econòmic en aquest entitat emblemàtica de la (lumpen-)burgesia catalana. Ara bé, donats els antecedents d'aquestes operacions juridico-policials, és de sospitar qui mou els fils darrera l'escenari. Si apliquem la doctrina Barberà al cas podríem dir que qualsevol fundació de caire cultural al llarg i ample del món fa jocs de mans amb els quartos. Something is rotten... Així doncs, tot depèn de la matusseria amb la qual s'arregglen les xifres i amb la inventivitat de qui crea les factures. L'art no es redueix a la música, semblen indicar-nos amb murrieria, els policies que anaven amunt i avall de la nostrada institució. Però potser tot quedarà en un bluf. I llavors sospitarem del tristpartit i de les seves fosques intencions d'atemorir tot l'engranatge cultural que no combregui amb els valors del PSOE del Gran Líder ZP. O sigui, que tenim les de guanyar. O es confirmarà la nostra sospita del caràcter intrínsecament corrupte de la cultureta, o es confirmarà el caràcter intrínsecament corrupte del governet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Com que no em crec allò tan repetit i a la vegada tan fals de la independència judicial, tot això fa una certa pudor de socarrim. No estic acusant ni exculpant ningú però els que ja tenim una certa edat tenim menys dificultats per saber llegir entre línies.
Hem de suposar que la fiscalia i la judicatura actuen en aquest cas de forma autònoma. Mai, és clar, independent. Tal o tal fiscal i tal o tal jutge tenen una determinada tendència política. Això, fins i tot inconscientment, fa que hom actuï amb més o menys celeritat. D'altra banda la fiscalia té una gran dependència envers el poder executiu en el context del constitucionalisme espanyol. A més, fiscals i jutges saben que les seves promocions depenen també de qui té la paella pel mànec en el poder executiu de torn (inclosa, ni que sigui subsidiàriament, la Generalitat). La decisió d'enviar-hi la policia (per bé que natural, atenent al caràcter de policia judicial dels Mossos d'Esquadra) és possiblement exagerada i hi ha algun interès polític al darrera. Tots som persones. I hi ha persones en la fiscalia i en la judicatura que encara se'n recorden (via dels pares) dels Fets del Palau del 1960, i s'ho volen cobrar.
EL LIBRO DE CAJA Y EL PATRONATO DE LA MÚSICA DE BARCELONA.
Rafael del Barco Carreras
4-08-09. En mis tiempos de contable era el más importante de los cinco libros contables. Había empresarios que de hecho solo llevaban ése. Y sin duda en la banca el empleado más controlado, el CAJERO, ¡aviados los bancos si no hubieran controlado a sus cajeros! Pero por lo visto, vieja ya la época de los ordenadores, existen instituciones donde el billetaje, la entrada y salida de dinero en metálico, no tiene un claro responsable… ¿o no se desprende así de las informaciones de estos días sobre el PALACIO DE LA MÚSICA?
De las varias censuras de sus cuentas, Sindicatura de Cuentas o Hacienda, se deduce que se pagan millones sin justificación, o sea, el cajero o contable se ha llevado a su casa un dinero que ha entrado y nadie le ha reclamado, o lo ha entregado a alguien que por Poder Moral le ha ordenado que no especifique el destinatario ni el concepto de pago. Y puede ser que ya ni reclamara lo que salido del banco no entraba en caja.
Antes, el empresario robado, o amenazaba al cajero hasta conseguir lo máximo posible de lo sustraido, o denunciaba y la policía se encargaba del resto (en tiempos de Franco se encargaba demasiado). El cajero cantaba que jugaba y amantes… o a la primera bofetada del energúmeno comisario se sabía que el dinero se lo habría llevado el socio o la mujer de su jefe, y que de siempre nunca se especificaba el concepto en el libro de caja, solucionando el requisito el contable (un especialista externo) que llevaba la “contabilidad oficial”. Descubrirse la doble contabilidad, en Barcelona generalizada, frenó infinidad de denuncias. El “si me denuncia, yo canto”.
Moraleja, si de la CAJA desaparece un duro… antes de entrar en comisaría se sabe quien se lo ha llevado… y si no se detiene a nadie… ¡Los dueños sabrán porqué!... pero el Patronato no tiene dueño, nadie puede pastelear, se ha de cumplir la Ley… y detener al ladrón… de lo contrario a la corrupción del descontrol y robo, se añade la GENERAL DEL FUNCIONARIADO OFICIAL con ese extraño Poder que por encima de la Ley decide a quien y porqué se detiene, a unos sí y a otros no.
Pero en este caso caben otras consideraciones. Hace siete años que se sabía… los rumores internos… los negocios del presidente ejecutivo, asociado incluso con otros ejecutivos… y sobre todo SUBVENCIONES… el nudo gordiano. Si los divos y divas cobran en negro, o existen gastos injustificables, las subvenciones deben crear pactos que conlleven IMPUNIDAD… impunidad que se rompe no a tenor del estricto cumplimiento de la LEY… sino cuando por Política en el reparto del PODER LOCAL interese… más CORRUPCIÓN.
Publica un comentari a l'entrada