El 25 de maig del 1961 Kennedy va fer una promesa al Congrés dels Estats Units d'Amèrica: "Crec que aquesta nació hauria de dedicar-se a assolir l'objectiu de, abans d'acabar aquesta dècada, de fer aterrar un home a la Lluna i fer-lo tornar sa i estalvi cap a la Terra". Aquesta és una de les rares promeses (encara que no formulada exactament com a tal) que un polític ha acabat per complir, ni que sigui pòstumament i involuntària. El cas és que, avui fa 40 anys, aterrava en aigües de l'Oceà Pacífic el que restava de la nau Apol·lo 11, amb els tres cosmonautes de la missió sans i estalvis (dos dels quals, Neil Armstrong i Buzz Aldrin havien passejat durant dues hores de poble pels pedregars selenites). Encara quedaven cinc mesos ben bons per acabar la dècada.
No hi ha dubte que el programa Apol·lo, per emprar les paraules de Kennedy, ha estat un dels "projectes espacials més impressionants per a la humanitat, de més rellevància en l'exploració a llarg termini de l'espai; i el més difícil i car d'acomplir". Fins el febrer del 1966 hom no fa els primers llençaments de prova del programa Apol·lo, un dels quals, el gener del 1967, va acabar amb la vida dels tres tripul·lants. Malgrat tot, durant quatre anys, entre el desembre de 1968 i el desembre de 1972, nou cosmonaus Apol·lo (8, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17) van fer el trajecte d'anada i tornada a la Lluna amb tres tripulants cadascuna, la qual cosa equival a 27 passatgers. Com que dels 27 passatges, 3 repetiren, el nombre total de cosmonautes que han fet el viatge és de 24. Aquestes 24 persones són les úniques que han estat més enllà de la Baixa Òrbita Terrestre. Són les úniques 24 persones que han estat a gairebé més de 400.000 km de distància de la Terra, i les úniques 24 persones que han viatjat a més de 10 km per segon respecte les coordenades terrestres. A més, de les 24 persones (tots homes blancs) n'hi ha hagut 12 que han xafat la Lluna: ho feren l'Apol·lo 11, el 12, el 14, el 15, el 16 i el 17. L'Apol·lo 13, per problemes tècnics, es va limitar a sobreviure, que no és poc: els primers tres supervivents d'un accident espacial. Les darreres sis persones que han caminat per la Lluna (Apol·lo 15, 16 i 17) hi passaren un total de gairebé 21 hores fora (en tres tongades de 7 hores), incloses les estones de conducció del Rover lunar. Qualsevol de les missions Apol·lo que van tocar la Lluna han aportat més material petrogràfic (quilograms de material) que totes les missions no-tripulades soviètiques d'anada i tornada (grams de material). Els dos cosmonautes de l'Apol·lo 12 que caminaren per la Lluna foren els primers en visitar un lloc arqueològic d'interès en aquest astre: el lloc on, des de 1966, hi havia la Surveyor, de la qual recolliren instrumental.
Comptat i debatut el programa Apol·lo va costar 25.000 milions de dòlars (repartits en 13 exercicis), si fa no fa la quantitat ja pressupostada el 1966. Això es correspon aproximada a 10 anys del pressupost total de la NASA dels nostres dies. És a dir a uns 4 mesos del pressupost militar total dels EUA. Equival a la producció mundial econòmica de gairebé 2 dies.
Però ens assalta un dubte. Cal parlar, doncs, de l'arribada de la humanitat a la Lluna com un fet escaigut el juliol de 1969. En primer lloc, hom podria dir que, en tant que no hi ha hagut continuïtat, el programa Apol·lo és simplement un producte d'una època especial de la història de l'exploració especial (fort creixement econòmic, rivalitat interimperialista que calia reconduir a finalitats no estrictament militars però que no ho deixessin de ser i tinguessin força propagandística). Però dir això amaga un biaix. És evident que les 24 persones que han caminat i/o orbitat al voltant de la Lluna ho van fer gràcies a uns equips humans impressionants i a una tecnologia pionera en el seu moment. Descomptant les 24 persones, els altres programes d'exploració lunars, siguin nord-americans, russos, europeus, japonesos, xinesos, indians, etc., són sempre una fita de combinació de treball humà en forma de treball humà viu i de treball humà emmagatzemat en maquinària. Que la missió sigui tripulada, de fet, és una condició que afegeix una càrrega, per bé que també ofereix oportunitats addicionals.
La història de l'exploració de la Lluna no es pot reduir als quatre anys del programa Apol·lo. És una història que arrenca abans. La data d'inici, si volem, la podem posar el 14 de setembre de 1959, ara fa cinquanta anys, quan la missió retrospectivament denominada Luna 2, de l'agència espacial soviètica, impactà contra la superfície lunar. O, el 3 de febrer de 1966, quan la Luna 9 fou la primera cosmonau que aterrà prou suaument com per continuar funcional durant uns dies i emetre les primeres fotografies de la superfície lunar. Fruit d'aquests 50 anys d'exploració lunar són les 176 tones mètriques de material acumulat.
Aquest material acumulat és, en tota regla, un fòssil humà. Un fòssil no-orgànic, se'ns dirà, però fòssil nogensmenys. Al capdavall, molts dels jaciments paleolítics que hi ha escampats per la superfície de la Terra són merament això: jaciments de material, d'instruments emprats per la humanitat primitiva. Els jaciments estricament paleoantropològics són més rars que els jaciments arqueològics. Això és del tot cert a la Lluna, ja que cap dels 24 cosmonautes del programa Apol·lo hi va deixar la pell.
El concepte d'humanitat lligat a la mera suma dels 6.500 milions d'amuntegaments pluricel·lulars ens sembla ara el súmmum de l'humanisme. Temps arribarà que hom acusarà aquest concepte d'organicisme, i dits acusadors cibernètics ens assenyalaran per no considerar-los humans o no considerar-los part nostra. Per guardar-nos en salut, doncs, celebrarem el cinquantenari de Luna 2. No perquè considerem que Luna 2 sigui un objecte intel·ligent, que no ho és, sinó per les intel·ligències i les mans que la van fer possible. És en aquest concepte ampli que podem dir que els límits de la humanitat arriben allà on hi ha el Voyager 1 (a 16.000 milions de quilòmetres, 40.000 vegades la distància que separa la Terra de la Lluna).
Per a certa correcció política, un xic luddita, tot això els fa cridar "Vade retro Satanas". Certament en mans de la direcció actual, és impossible refiar-se gens ni mica, ja no la cursa espacial sinó la mera gestió de les zones verdes urbanes. Però ni que sigui una estona convé deixar-se anar pel pensament de J. D. Bernal. Una estona, només. Encara som a la Terra, principis del segle XXI, i qualsevol dia la Hillary Clinton precipita una guerra termonuclear que ens retorna al paleolític inferior en el millor dels casos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada