L’aixecament obrer i popular no es limita, ni de bon tros a Barcelona. Les altres ciutats industrials, particularment Sabadell, Terrassa, Manresa i Igualada, han quedat paralitzades per la vaga i s’han viscut enfrontaments similars als de Barcelona. La convocatòria de vaga realitzada el diumenge anterior entenia que l’aturada de 24 hores a Barcelona s’havia d’estendre a tot el territori de l’estat espanyol. No fou el cas. El decret de mobilització, si bé havia d’afectar a la llarga totes les demarcacions, s’havia començat a aplicar als reservistes de la província de Barcelona i, particularment, a les caixes de reclutament de Barcelona i Martorell (Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat). A banda d’això, les reserves que ja havien expressat alguns sectors obrers sobre el caràcter “antipatriòtic” de protestar quan el “país” s’havia vist forçat a la guerra pel caràcter “revoltós” dels “moros” eren força generalitzades més enllà de la regió industrial de Barcelona. El govern de Maura i la premsa majoritària (addicta a qualsevol dels dos partits dinàstics), en relatar la situació de Barcelona, presentaven la revolta, de forma més o menys subreptícia, com moguda pel “separatisme” i les reivindicacions “antimilitaristes” i “antibel•licistes” eren presentades com a netament “antiespanyoles” (en el sentit de no voler anar a una guerra d’Espanya). Fins i tot alguns comentaristes escèptics quant a l’aventura marroquina assenyalaven la suposada “contradicció” entre els interessos comercials d’una part de la burgesia catalana i el fet que Barcelona fos la ciutat més oposada a la guerra.
Aquests darrers comentaristes obviaven, conscientment o inconscientment, que justament una de les coses que havia enardit les masses populars barcelonines davant la mobilització era el fet que la guerra del Marroc fos clarament una “guerra de classe”. És a dir, que la guerra del Marroc es fes per satisfer els interessos econòmics (mines del Rif, etc.) de la classe patronal, alhora que qui havia de posar la carn de canó fossin les classes populars (el proletariat industrial, però també la menestralia i la petita burgesia).
La situació de feblesa de l’organització sindical (majoritàriament, anarquista i col•lectivista) havia pesat i molt des de l’inici de les protestes, a començaments de juliol. Fins a la segona setmana hom no començà a plantejar seriosament transformar les protestes en una vaga general indefinida i en una revolta.
La revolta havia estat d’entrada d’un caràcter “antimilitarista”. L’oficialitat de carrera de l’exèrcit espanyol era percebuda com un estrat merament parasitari i, a més, no tan sols ociós sinó especialment nociu. La guerra del Marroc, si bé havia estat esperonada per la voluntat de penetració econòmica en el Rif, també havia estat llargament cobejada per la casta militar. Per això la Capitania General de la Plaça Colom era el focus central de bona part de les protestes. Quan, a més, la Capitania General va assumir el Govern Civil i per tant la repressió, el focus encara era més clar. La mera presència de tropes desplegades per Barcelona i, particularment, pels barris obrers era considerada un insult que no es podia tolerar. Aquesta, naturalment, era la percepció dels obrers més conscienciats. En aquests mateixos obrers i en d’altres sectors populars, l’antimilitarisme (i l’anarquisme inclòs, fins a cert punt) eren reforçats pel sentiment d’alienació nacional envers un estat espanyol que era percebut com a nacionalment castellà.
Més enllà del sindicalisme i de les seves particulars tendències (anarquista, però també socialista, republicana, etc.) hi havia dos moviments polítics que havien donat suport a les protestes contra les mobilitzacions. D’una banda, hi havia els sectors del catalanisme d’esquerres. De l’altra, hi havia els lerrouxistes, organitzats en el Partit Radical i en les Fraternitats Republicanes. Ni un ni l’altre tingueren prou força per “liderar” la revolta. Els que hi participaren des d’aquests moviments seguiren més l’esperit de la gent que no pas el menaven. I, en bona mesura, els dos sectors es marcaven ben bé els passos. Els lerrouxistes vigilaven activament que no es conduís la revolta al servei del “separatisme” i de la “burgesia catalana”. Els catalanistes, contràriament, temien que els lerrouxistes (als quals atribuïen, no sense part de raó, lligams secrets amb la policia) conduïssin la revolta a una “disbauxa” que li fes perdre la base social i facilités la ulterior tasca de repressió. A mesura que la situació es va agreujar, les direccions d’un sector i de l’altre van maldar per allunyar els seus seguidors dels incidents.
El caràcter anticlerical que va prendre la revolta ha mogut ja força tinta, i ja era comentat gairebé en directe. Per la majoria dels revoltats antimilitarisme i anticlericalisme anaven de la mà. L’exèrcit i el clergat eren dues castes especials i privilegiades. La burgesia, si més no, feia quelcom per rutllar el país, però per què aprofitaven l’exèrcit i el clegat? Si l’exèrcit era nociu per conduir els joves del país a guerres en les quimbambes, el clergat ho era també per beneir aquestes mateixes guerres. El clergat era identificat també amb la carlinada i el sindicalisme groc (anomenat així perquè el groc era el color dels jaumins). El clergat era identificat amb la hipocresia religiosa i moral. No és d’estranyar, i això ja ho veia el mateix Àngel Guimerà, que els qui dirigiren la crema d’esglésies i convents fossin, internament, els més religiosos i els més cristians (“Jesús fou el primer anarquista”).
El divendres dia 30, després de gairebé tres setmanes de protestes continuades i amb quatre dies de vaga a l’esquena, el cansament ja començava a ser evident. La repressió es feia insuportable, i tot sovint la resistència armada tenia com a exclusiva finalitat evitar les detencions. El matí del dia 30 fou el més tranquil de la setmana. A partir del migdia, però, la cosa reprenia força. A les 2 de la tarda un grup que s’apropava de nou al convent de les Concepcionistes per calar-hi foc era dispersat a trets pels militars, no sense resposta. En els barris obrers de la perifèria la resistència continuava, però al centre el control governamental ja es feia notar cap a les 3 de la tarda. A les 5 de la tarda hi ha nous intercanvis de trets en el carrer Universitat i en la plaça del Doctor Letamendi, motivats per la intervenció policial contra un grup que volia cremar un convent proper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada