El Consell de Garanties Estatutàries, com el seu nom indica

Entre les nombroses (numerables) reformes que l'Estatut d'Autolobotomia del 2006 va introduir amb el suport explícit de fins a un 36,51% del cens electoral [espanyol] del Principat de Catalunya hi ha hagué, suposo que amb una clara intenció de millorar la cohesió social, el canvi de nom del fins llavors [i fins al 2009, a manca de llei] Consell Consultiu pel de Consell de Garanties Estatutàries. Suposo que els redactors de l'Avantprojecte tenien en ment homenatjar aquella entranyable institució de la Segona República Espanyola dita Tribunal de Garantías Constitucionales, que va declarar el Parlament de Catalunya en dues sentències successives incompetent per legislar sobre contractes de conreu (1934). A més, el canvi nominal adaptava millor les institucions del Principat a l'entramat constitucional de la Segona (Quarta) Restauració Borbònica. Repassem: el Síndic de Greuges envers el Defensor del Pueblo, la Sindicatura de Comptes envers el Tribunal de Cuentas, el Consell de Garanties Estatutàries envers el Tribunal Constitucional i la Comissió Jurídica Assessora envers el Consejo de Estado. Llàstima que ja no existeixi el Consejo del Reino, perquè això ens ha fet perdre una demostració més de la perícia dels redactors de l'Estatut del 2006. En tot cas, amb tant de calc institucional el dia [del Judici] que arribi la sentència del Tribunal Constitucional [de España] sobre el dit Estatut podríem veure-hi, adjuntat amb un clip, una denúncia per plagi davant del Tribunal de Propietat Intel·lectual.

Sigui com sigui, poem en l'Estatut d'Autonomia del 2006:

ARTICLE 77. COMPOSICIÓ I FUNCIONAMENT

1. El Consell de Garanties Estatutàries és format per membres nomenats pel president o presidenta de la Generalitat entre juristes de reconeguda competència, dues terceres parts dels quals a proposta del Parlament, per majoria de tres cinquenes parts dels diputats, i una tercera part a proposta del Govern.
2. Els membres del Consell de Garanties Estatutàries han d'elegir d'entre ells el president o presidenta.
3. Una llei del Parlament regula la composició i el funcionament del Consell de Garanties Estatutàries, l'estatut dels membres i els procediments relatius a l'exercici de les seves funcions. Es poden ampliar per llei les funcions dictaminadores del Consell de Garanties Estatutàries que estableix aquest Estatut sense atribuir-los caràcter vinculant.
4. El Consell de Garanties Estatutàries té autonomia orgànica, funcional i pressupostària, d'acord amb la llei.
.

La llei referida en l'article 77.3 ja la tenim a les mans, des del passat mes de febrer.

Aquesta llei ens aclareix que els membres del Consell de Garanties Estatutàries són nou. Això suposa dos plats més a taula en relació a l'antic Consell Consultiu. Els nou consellers tenen un mandat també més perllongat, de nou anys [això sí, no hi ha reelecció possible]. Aquest mecanisme serveix, essencialment, perquè les vel·leitats temporals del col·lectiu cada vegada més reduït de votants no somogui el caràcter sagrat d'aquesta enlairada institució.

La idea és que dels nou membres del Consell de Garanties Estatutàries, sis siguin nomenats a proposta del Parlament de Catalunya, i tres a proposta del Govern de la Generalitat. Cada tres anys el Consell de Garanties Estatutàries es renovaria per terços, de forma que el Parlament elegiria dos nous consellers i el Govern un altre. És clar que, en començar ara de bell nou la dita institució, cal elegir en aquest 2009 d'una tongada els nou "juristes de competència i prestigi reconeguts".

En l'aiguera tenim, doncs, els sis consellers que el Parlament de Catalunya ha de proposar, motiu de la darrera tempesta política en l'oasi català. La Llei ens diu que les sis propostes s'han de fer "per majoria de tres cinquenes parts dels diputats". Això vol dir que les sis propostes han de comptar amb el suport de, si més no, 81 diputats, en el benentès que cada proposta es vota per separat [això darrer ho suposo, perquè no m'he pogut carregar el .pdf amb el Reglament del Parlament de Catalunya, però com que ni sóc jurista ni se n'ha de ressentir el meu prestigi, continuo avant].

Hem dit 81 diputats. La sociovergència en suma 85, però ni CiU+ERC ni el PSOE+ERC+ICV hi arriben. Hom podria preveure un acord per part del tetrapartit (CiU+PSOE+ERC+ICV) o, directament, d'una combinació de CiU+PSOE+ERC, car totes sumen més de 81 diputats. Fa un parell de dies la premsa va conèixer, però, una altra combinació: PSOE+ERC+PP+ICV (84 diputats). El cas és que la voluntat és que hi hagi un acord de pentapartit CiU+PSOE+ERC+PP+ICV. La qüestió és com repartir proporcionalment els sis consellers.

Hi ha dues formes d'assignar proporcionalitat:
- la llei d'Hondt, que és el mecanisme emprat en les eleccions al Parlament de Catalunya per traslladar vots a escons en cada demarcació, deixaria la cosa en 3 consellers proposats per CiU, 2 consellers proposats pel PSOE i 1 conseller proposat per ERC.
- la llei de Hare-Niemeyer, deixaria la situació de la següent forma: 2 consellers proposats per CiU, 2 consellers proposats pel PSOE, 1 conseller proposat per ERC i 1 conseller proposat pel PP.

No cal dir que el segon mètode és matemàticament més correcte com a mètode de proporcionalitat que no pas la llei d'Hondt.

Però això no va de matemàtiques (en un post proper assajarem la composició del Parlament de Catalunya a través de l'aplicació de Hare-Niemeyer). El segon mètode deixa un conseller en mans del PP. I el PP proposarà Julio Añoveros. Matemàtiques a banda, que ERC signi això és equivalent a aquella decisió de fa prop de vuit segles de confiar el petit Jaume I a Simó de Montfort. D'acord que Jaume I va tornar viu i estalvi, però aquestes coses no s'han de repetir. Añoveros, a més de jurista de reconeguda competència i prestigi acadèmic, és una persona finament intel·ligent i amb un aguditzat compromís ideològic, nacional i de classe. Añoveros és un home del PP, no pas cap company de viatge de l'estil de juristes que solen proposar en aquestes circumstàncies CiU o ERC. Añoveros val per dos o tres dels consellers neutrals que nomenaran els altres partits.

Però hi ha una altra consideració. El repartiment de Hare-Niemeyer dels sis consellers del Parlament s'ha de complementar amb el fet que els dos dels tres consellers del Govern seran homes (més rarament, dones) del PSOE, i un possiblement sigui pactat entre ERC i ICV. D'aquesta forma el repartiment del consell de garanties estatutàries seria:
- Consellers propers al PSOE: 4 consellers.
- Consellers propers a CiU: 2 consellers.
- Consellers no excessivament allunyats d'ERC: 2 conseller.
- Consellers motors ideològics i font d'inspiració jurídica del PP: Añoveros.

Davant de les crítiques d'una configuració de 5 a 4 a favor dels partits espanyolistes, Puigcercós s'ha afanyat a dir que no hi ha tancat cap acord... de moment.

Ho seguirem. D'altra banda, si Hare-Niemeyer acaba prevalent, caldrà exigir, suposo, que també sigui aplicable en les eleccions al Parlament de Catalunya [...continuarà]

[PS. No continuarà, de moment, amb el càlcul de la quota de Hare per a les eleccions del Parlament. D'Hondt i Hare són idèntics quan les circumscripcions són prou grans, i així el repartiment d'escons no variaria pas d'acord amb el resultats del 2006. Així doncs, la pressió del PSOE per introduir Hare deriva del desig de tenir Añoveros de conseller garantidor. Fet i fet, Añoveros és home de partit, però més abans i tot, home de nación. També en això supera en intel·ligència a molts dels seus adversaris]