El calvinisme, fase superior del cristianisme (a mig mil·lenni del naixement de Jean Cauvin)

Tal dia com avui (és a dir, tal dia com avui en el Calendari Julià, és a dir fa 182612 dies) va nàixer a Noyon (Picardia) Jean Cauvin. Se'ns fa difícil que aquest reformador religiós nasqués fora de Ginebra, però és força simptomàtic que fos natural de Picardia. Picardia i Valònia, regions de parla llatina, com ho és la pròpia Ginebra, es troben ben a prop del limes lingüístic amb les regions de parla germànica. I el calvinisme, arrelat a Ginebra, seguirà aquest eix en la seva expansió cap als Països Baixos des d'on saltarà fins a Escòcia i a l'Anglaterra no-conformista, per fer després el salt a Nord-amèrica. Les celebracions d'aquest Cinquè Centenari, doncs, no són exclusivament religioses sinó també nacionals, especialment a Ginebra, però també a Escòcia, etc. La reforma calvinista (com les altres reformes rivals) ha estat eina d'afirmació nacional, instrument de valorització de classes ascendents i, més darrerament, crossa del reaccionarisme. Hom pot fer una comparació curiosa entre aquest Cinquè Centenari de Calvin a Ginebra i el Cinquè Centenari de Martí Luter a Wittenberg: com que Luter era 26 anys més gran que Calví, el Semi-mil·lennari de Luter tingué lloc el 1983 a la Universitat de Wittenberg, en plena era de la República Democràtica Alemanya. Entre aquests dos Cinquens Centenaris hom ha repassat, en mig del brogit de les transformacions contemporànies, les transfomacions escaigudes en aquells anys "incunables".

Jean Cauvin va perdre molt aviat a la seva mare. El seu pare, Gerard, era notari de la catedral de Noyon i registrador del corresponent tribunal eclesiàstic. La idea de Gerard era que els seus tres fills (en Jean era el mitjà) fessin carrera eclesiàstica. Jean va rebre la preparació corresponent però, més tard, i d'acord amb el seu pare, optà per estudiar dret a la Universitat d'Orleans (1525) i a la de Bourges (1529). És als 20 anys quan pateix una "crisi religiosa", que no l'apropa pas a l'església oficial, sinó que l'allunya. Som en una època on les idees de reforma (tant dels reformistes que ja han trencat amb Roma com dels que encara hi resten obedients en la mesura del possible) recorren tot Europa. Calvin no oculta les seves idees i es troba en relació amb Nicolas Cop, un reformista del Col·legi Reial (París), que vol evitar el trencament de l'Església. Però els contrareformistes no fan distincions: acusen Cop d'heretge (1533), aquest fuig a Basilea i Calvin s'ha d'amagar per evitar una possible detenció. La situació es fa ja insuportable a mitjans d'octubre de 1534, arran de la difusió per tot França de cartells a les esglésies on critiquen el significat que se li dóna a la Santa Missa. És probable que aquests cartells fossin en realitat obra de la propaganda negra dels rengles ortodoxos, desitjosos de desfer-se de qualsevol reformista. El cas és que Calvin acabaria per coincidir amb el contingut d'aquells cartells, però de moment havia de sortir de territori del Regne de França...

El destí de Calvin fou Basilea, on retrobà Cop. A Basilea la reforma anava endavant sota l'ègida de Oecolampadius. El març de 1536 es publica la primera edició, signada com a Calvinus, de Institutio Christianae Religiones. El clima a França tornava aparentment a calmar-se. Després d'una breu estada a Ferrara, torna a París. Però tot ha estat un miratge, i l'Edicte Reial de Coucy (juliol de 1536) dóna un període de 6 mesos als "heretges" per reconciliar-se amb l'Església. El mes d'agost passa a Estrasburg, ciutat lliure imperial, que s'havia convertit en refugi pels protestants francesos. Però quan les tropes del rei Francesc I de França amenacen Estrasburg, hi ha un corrent de refugiats cap al sud. Calvin és acollit per un conegut i partidari, Guillaume Farel, a Ginebra, el qual li va demanar de restar a la ciutat per reformar-hi l'església.

Farel i Calvin dirigiren, amb el suport de les autoritats ginebrines, la reforma eclesiàstica, adoptada el gener de 1537 sota els Articles concernant l'organisation de l'église et du culte à Genève. No cal dir que el concepte d'església i de culte havia de ser "únic" (una església i un culte). Però això, en un moment d'efervescència religiosa, amb diverses posicions entre els reformistes i el manteniment d'una forta minoria pro-papista i pro-francesa, havia de crear problemes. Farel i Calvin oscil·len entre no perdre el suport de la majoria del Consell Ginebrí amb mantindre la unitat amb els reformadors de Berna i de Zürich. Des de Berna creixia la idea de la necessitat d'un criteri eclesiàstic únic per tot Suïssa. Però algunes mesures proposades per Berna, com l'ús de pa normal per comptes de pa àzim per fer l'eucaristia, si bé acceptades per Farel i Calvin, els porten a tindre topades amb un Consell de Ginebra que no vol disgustar els sectors més tradicionals de la ciutadania.

Aquestes tensions van fer que Farel i Calvin se n'anessin de Ginebra, Farel a Neuchâtel i Calvin, de nou, a Estrasburg (1538). A Estrasburg, Calvin es fa càrrec de la direcció de l'església, com a pastor. Les pressions ciutadanes faran que abandoni el celibat i es casi amb una vídua, Idelette de Bure, que aporta dos fills del seu anterior matrimoni.

Fou Ginebra la que va cridar de nou Calvin en ajut. Calvin, que va rebre la sol·licitud a Worms, en mig d'un debat entre reformistes, no ho tenia clar. Però era evident que els reformistes de Ginebra el necessitaven per evitar la restauració del catolicisme i la liquidació de les reformes que ell havia promogut. El 1541, Calvin va aconseguir l'aprovació de les "Ordonnances ecclésiastiques", que introduïen un sistema de pastors (administradors de sagraments), doctors (com a instructors religiosos), ancians (com a agents de disciplina) i diaques (per assistir els pobres i els necessitats). Sempre hi hagué topades, però, en el repartiment de les funcions de política religiosa, ja que el Consell volia retenir el nombre més elevat possible de funcions, i Calvin defensava les atribucions del Consistori religiós. En aquest enfrontament no hi mancava un cert ressentiment nacional. Calvin era interpel·lat pels seus enemics com a "picard", és a dir per remarcar el seu caràcter foraster, o li deixaven escrits en llengua ginebrina (la llengua índigena de Ginebra forma part del franco-provençal). Calvin va acusar aquest grup de "llibertins". Els caracteritzava com a persones poderoses procedents de les famílies de l'aristocràcia ginebrina, que consideraven que donada la gràcia de Déu, ja no sentien cap lligam amb les lleis eclesiàstiques o civils. El Consell es va posar de part de Calví i va llençar una repressió que culminà amb l'execució de Jacques Gruet (1547).

La posició de Calvin es deteriorà en els anys següents. El juliol de 1553 va posar el seu càrrec a disposició del Consell, però aquest li pregà de continuar. L'agost següent irrompia a Ginebra Miquel Servet. Calvin ja coneixia de feia molts anys Servet i les seves doctrines anti-trinitàries. Calvin va fer prendre Servet, perseguit tant per catòlics com per protestants. No és cert, però, que Calvin fes cremar Servet. Servet fou cremat per iniciativa del Consell: Calvin s'hauria conformat amb fer-lo decapitar.

El procés contra Servet havia enfortit la posició de Calvin front els "llibertins". El 1555 les eleccions al Consell van assenyalar la victòria dels calvinistes, gràcies en bona mesura als vots dels refugiats procedents de França que havien aconseguit la ciutadania ginebrina.

En els darrers 10 anys de la seva vida, fins el 1564, Calvin va compaginar les tasques a Ginebra amb la promoció de la Reforma. En aquest sentit, Calvin en defensava la unitat, i va provar d'establir lligams amb Anglaterra. Aquests esforços van fomentar la introducció de reformes doctrinals en l'església anglicana (que, inicialment, s'havia separat del Papat i prou). El contacte amb refugiats escocesos a Ginebra, va fomentar la formació d'una Església Presbiteriana a Escòcia. També va promoure l'enviament de misioners pro-reformistes a territori del Regne de França. En morir, va despertar tanta devoció entre la població de Ginebra la seva vetlla, que hom va optar per soterrar-lo tot de seguida en un lloc sense marcar, per evitar que nasqués un culte "a la personalitat".

Fou, doncs, després de mort Calvin, que apareix el fenomen del calvinisme, és a dir el fenomen d'una Segona Reforma, diferenciada de la línia defensada per Martin Luter o Philipp Melanchton. El calvinisme va nàixer dels escrits de Calvin, però també del seu predecessor Zwingli, a més de la inspiració dels reformadors més antics (Wycleff, Hus, etc.).

Fins i tot els cinc punts del calvinisme, per bé que sostinguts per Calvin, no implicaven per a Calvin la necessitat de crear un "corrent nou". És clar que els cinc punts del calvinisme tenien, però, vida pròpia més enllà de Calvin:
- depravació total. Segons els calvinistes, després de la Caiguda de l'Home, la humanitat viu en un estat de depravació total, d'una corrupció total i esclavatge total del pecat. No cal dir de la vàlua d'aquesta doctrina en la versió moderna del caràcter "irrecuperable" de la "natura humana". La diferència és que, mentre Calvin ho demostrava a través de la bíblia, els seus èmuls seculars dels nostres dies ho fan a través de la "psicologia evolutiva".
- elecció incondicional. Segons els calvinistes, els elegits per a la Salvació foren elegits per Déu des de l'eternitat (és a dir, abans de la Creació del Món). L'elecció és incondicional en el sentit que no es basa en cap virtut, mèrit o fe dels elegits, sinó exclusivament en la mercè de Déu. En la versió contemporània, l'elecció incondicional serveix per coronar l'èxit a posteriori a través d'unes virtuts indetectables a priori.
- redempció limitada. La mort de Jesús a la creu redimeix els pecats de forma definitiva i segura, però s'ha d'entendre com a pagament substitutiu dels pecats dels escollits.
- gràcia irresistible. La gràcia de Déu és irresistible per als escollits. És a dir, un escollit no podria mai resistir la gràcia de Déu per impedir de salvar-se'n.
- perseverància dels sants. Els escollits (sants) perserveren en la fe sempre malgrat tots els obstacles. Teològicament, això vol dir que si un convers després renega, és senyal que mai no va ser escollit i que la primera conversió era falsa.

Més enllà d'aquests aspectes teològics, el calvinisme, en insistir en el vincle personal (de l'elegit) amb Déu, va afermar el cristianisme per camins més individualistes. L'organització eclesiàstica del calvinisme (basada en consells d'ancians o presbiteris, o en congregació o, més rarament, en bisbats) parteix, en general, de la suma d'individus. Això també ha fet que el moviment calvinista no hagi tingut mai una mínima unitat en comparació amb el catolicisme o el luteranisme. Però això no li ha fet mal. El calvinisme, en la seva doctrina de la predestinació, servia per justificar l'èxit mundà com un "indici" de la salvació espiritual. El calvinisme s'ha vist com un reforçament teològic de l'activitat econòmica burgesa (capitalista) front a les tendències feudalistes i absolutistes dels països catòlics i luterans. El fet que originàriament no hi haguessin estructures religioses professionals, feia que el model "suprem" de vida per al calvinista no pogués ser un model "anti-econòmic" (d'un clergat ociós i improductiu). No obstant això, ja hem vist que Calvin fou, en essència, un clergue professional, sotmès a la decisió d'un Consell d'elecció ciutadana, però professional a la fi. Però fins i tot això no té res de dolent, car el clergue professional ofereix uns serveis (espirituals) a la població i, com és obvi, requereix a canvi un pagament.

De totes formes, tota aquesta visió és en certa mesura una exageració i una caricaturització del calvinisme. Ara bé, aquesta idea la trobem present tant en els que defensen el calvinisme (per exemple, els qui sostenen que l'excepcionalisme americà deriva de les doctrines religioses del Pares Pel·legrins) com en els que l'ataquem (per exemple, la propaganda catòlica post-tridentina i, fins i tot, contemporània).

I el cas és que la interpretació de Calvin és, possiblement, la més dreturera per a qui llegeix la col·lecció heterogènia de llibres coneguda com a Bíblia i, en particular, la interpreta a la llum del "Nou Testament" (l'afegit en llengua grega a la bíblia hebrea) i, especialment, de les "Epístoles de Sant Pau". Aquest "nou testament" s'escriu en un context políticament determinat (la Pax Romana), en una llengua determinada (la koinè grega, la llengua que havia emergit d'una Grècia que havia "superat" la divisió en "polis") i en una religió determinada (la religió jueva, especialment tal com la formulava el fariseïsme). A més, són textos adreçats a un conjunt heterogeni de persones que formen un moviment religiós recent al voltant d'una figura messiànica que ha viscut (i suposadament, ressuscitat) fa pocs anys i que només un grapat han conegut personalment. Sant Pau ha de combinar la comunitat perquè no es trenqui (per exemple, acceptant qualsevol altra figura messiànica), ha de superar divisòries culturals entre correl·ligionaris (entre els jueus i els no-jueus) i combinar d'alguna manera la divinitat nacional jueva amb una divinitat universal. La doctrina de la "predestinació a la salvació" li era especialment necessària: tots els que abandonessin el grup havien estat "falsos cristians" i per tant blasmables als qui s'hi quedaven; i la "depravació total" servia per disculpar els pecats d'aquells que interessés disculpar. La "predestinació", a més, lligava completament amb la mentalitat tradicional, cosa comuna als grecs (Homer, ja d'entrada, i Hesíode) i als hebreus (en el Gènesi, Déu pren partit lliurement per Jacob malgrat aquest entabani al pobre Esaú, o abans i tot, tria Abel abans que Caïm hagi fet res mal fet). Si a tot això afegim les virtuts del calvinisme modern per justificar la "depravació del món" i l'èxit de "només uns quants elegits", la "comercialitat" de la doctrina era assegurada.