Probablement el nom més destacat de la catalanística a Hessen (Alemanya) és el de Tilbert Dídac Stegmann (*Barcelona, 1941) de la Goethe Universität de Frankfurt am Main. No obstant, qui era natural de Gießen fou Friedrich Diez (1794-1876), considerat de vegades com el pare de la romanística. La catalanística és, evidentment, una branca de la romanística. Però, en general, totes les -ístiques, inclosa l'anglística, li deuen molt al plantejament globalista de la romanística vuit-centista. La romanística no és idèntica a la filologia romànica sinó que la transcendeix a través d'una comprensió global de la producció literària (de la literatura popular i de la literatura 'enlairada') i el context cultural on es desenvolupa la llengua i que la pròpia llengua vehicula.
Diez es va formar a la Universitat (encara Ludoviciana) de Gießen i va completar els estudis a la Universitat de Göttingen. Parlem de l'agitada època napoleònica, quan sota l'ègida del Gran Cors, s'organitza la Confederació del Rin (Rheinbund), com a substitut del difunt Sacre Imperi. El Landgraviat de Hessen-Darmstadt, l'estat d'on era súbdit Diez, és elevat a la categoria de Gran Ducat de Hessen. Göttingen fou integrada al Regne de Westfàlia, encomanat a Jerònim Bonaparte, el germà petit de l'Emperador. No fou fins l'octubre de 1813, arran de la Batalla de Leipzig, que Hessen-Darmstadt va abandonar la política de col·laboració napoleònica i va integrar-se en la Coalició Anti-Napoleònica. És llavors que, a 17 anys, Diez s'allista com a voluntari en l'exèrcit hessià i participa en la campanya que duran els aliats a destronar (per primera vegada) Napoleó. Després d'aquests fets, Diez tornà ja per sempre més als llibres. El 1818 anà a Weimar a veure un Goethe que vorejava els 70 anys i que ja havia esdevingut una mena d'oracle per a la joventut patriòtica alemanya, i que 90 anys més tard havia de donar nom a la Universitat (de nova creació) de Frankfurt. Goethe li suggerí que orientés el seu interès pels estudis literaris a la literatura provençal, i com a introducció li proposà el primer volum de Choix de poésies originales des troubadours, de Francés Rainoard. Rainoard, natural de Brinhòla, ha estat assenyalat com un dels precursos de Felibritge, però també cal destacar la seva Grammaire de la langue romane (1816-21), que ofereix un tractament unitari a les llengües romàniques. Gràcies a Rainoard i Diez s'esvaïren totes les insanies que s'havien arribat a dir en els dos segles precedents sobre les llengües romàniques per part dels "filòlegs" de França o d'Espanya, i la filologia romànica era elevada a la categoria de disciplina científica. Diez s'establí definitament a Bonn des d'on la seva tasca docent i les seves obres formaren una nova generació de romanistes.
Wilhelm Meyer-Lübke, natural de Dübendorf (Zuric) tenia 15 anys quan Diez va morir a Bonn, el 1876. A Jena, a Viena i a Bonn, Meyer-Lübke es formaria amb deixebles directes o indirectes de Diez, que empraven encara les seves gramàtiques i diccionaris. La germanística de Jakob Grimm i la romanística de Diez havien posat alhora les bases per a la gran empresa de la filologia genètica de tots els temps: la identificació de la família lingüística indogermànica. Meyer-Lübke adaptà les eines emprades en la reconstrucció de l'indogermànic per tal d'identificar millor l'evolució històrica de les llengües romàniques. Meyer-Lübke també és un nom clau en la catalanística. En l'esquema de Diez les llengües romàniques occidentals (ço és, excloent-hi el romanès) són dividides en tres grups: l'italià, l'espanyol-portuguès i el francès-provençal. Quan Meyer-Lübke comença a publicar, el 1890, la seva Grammatik der romanischen Sprachen, referma la classificació tripartida, bo i coincidint també amb Diez en l'assignació del català al grup lingüístic provençal. La classificació tripartida, encara que sembli mentida, sobreviu encara sota les denominacions d'iberoromànica, gal·loromànica i italoromànica. I, en conseqüència, el debat queda reduït a considerar el català entre el grup iberoromànic o el gal·loromànic. Meyer-Lübke va començar a desfer aquesta reducció esquemàtica el 1925, amb la publicació de Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, sprachwissenchftlich und historisch dargestellt. D'una banda, el català era reconegut ja plenament com a "llengua", i de l'altra es posaven les bases per a l'obra posterior de Loís Alibèrt (1884-1959), que defensaria la tesi d'un quart grup, l'occitanoromànic, situat entre els altres. La identificació, coetània, del grup retoromànic (que agrupa el romanx dels Grisons amb el ladí dels Dolomites i el friulà) acabaria per plasmar una visió quintúple de les parles romàniques occidentals. De totes formes, en les dècades posteriors, la romanística ha tingut unes aproximacions menys prejudiciades, més conscients de la realitat de l'arc lingüístic (o arcs lingüístics), de les relacions de continuïtat i dels avantatges del tractament col·lectiu. Un exemple pràctic és el sistema EuroComRom d'aprenentatge simultani d'una llengua romànica, per bé que també en aquest cas hom parla de llengües romàniques (portuguès, espanyol, català, francès, italià i romanès, d'altra banda les llengües oficials d ela Unió Llatina). Que el català sigui o no sigui en tal o tal llista depèn, al capdavall, d'una qüestió de poder. Com més poder, més reconeixement. I és en aquest sentit que té raó la frase que la diferència entre un dialecte i una llengua són canons i vaixells.
Però tornem a la pàtria originària de Diez. Superades les antigues fronteres feudals, la regió de Mittelhessen és una de les tres que integren l'estat de Hessen. Els dos grans centres universitaris, corresponents a la divisió històrica entre Hessen-Kassel i Hessen-Darmstadt persisteixen en les Universitats de Gießen i de Marburg. La primera du el nom d'un químic, Justus-Liebig, destronada el 1952 la referència al comte Ludwig. La segona encara du el nom original dedicat a aquell espabilat comte Philipp que va voler que Martí Luter li justifiqués bíblicament la bigàmia.
A Gießen hem d'assenyalar que Marcus Bär va passar a la Universitat de Siegen el passat mes de maig. A la JLU de Gießen era integrat a la Abteilung Didaktik der romanischen Sprachen (Secció de Didàctica de les Llengües romàniques) de l'Institut für Romanistik.
En contrast amb la feble presència del català a la universitat rival, a Marburg la situació és més sòlida. D'una banda trobem Kirsten Süselbeck (*1977), que si bé té un interès especial pel procés de substitució lingüística escaigut a l'Amèrica Llatina, també lògicament té un ull posat en el 'discurs de la normalització lingüística a Catalunya'. De l'altra Marburg, com Siegen i Göttingen, acull un lectorat de català. El de Marburg es trobarà integrat en Institut für Romanische Philologie. Els estudis de romanística a Marburg arrenquen fa cent anys amb Erich Auerbach. Hi ha, és clar, la llosa de l'aplicabilitat. Al costat del francès, de l'italià, de l'espanyol i del portuguès, el català fa de germà pobre. El lectorat de català de Sebastià Moranta és cobert gràcies a l'Institut Ramon Llull i a la Generalitat de Catalunya. No hi ha canons propis i vaixells els justos, però certament hi ha ara una miqueta més d'infrastructura que en els temps heroics de Diez o Meyer-Lübke.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada