L’Institut de la Mediterrània en el llegat de Baltasar Porcel

Fa set dies es moria a Barcelona l’escriptor Baltasar Porcel (*Andratx, 14.3.1937). La qualitat de la seva obra havia fet que durant molts anys se l’hagués inclòs en les travesses habituals sobre candidats a Premis Nobel de Literatura, però és dubtable que se l’hagi arribat a proposar mai des del nostre món acadèmic, que són els que poden proposar aquestes coses als suecs. Porcel despertava sovint una certa tírria entre els seus veïns de Vallvidrera, per exemple, que trobaven desproporcionat el seu posat intel•lectual. Despertar aquesta tírria, a Vallvidrera, i ja no diguem al Carmel, és digne de mèrit. Alguns potser no saben si tenen tírria al maoïsta de 40 anys o al pujolista de 50. El més probable és que una tírria doble. Insistim, però, que despertar la tírria de segons qui, lluny de ser demèrit ha de computar en l’admiració dels contribals. El 1988, Baltasar Porcel participava en la fundació de l’Institut Català de la Mediterrània. El nom complet de la institució era, llavors, Institut Català de la Mediterrània d’Estudis i de Cooperació. Entrà en funcionament el 1989, com a organisme autònom de la Generalitat de Catalunya, dependent del Departament de Presidència. Entre els seus objectius hi havia, com el seu nom indica, el foment dels estudis sobre “les societats mediterrànies” i de projectes de coneixement mutu i de cooperació cultural, social i econòmica. L’embranzida inicial fou animada encara més, a través de la col•laboració de l’UNESCO que, llavors, des de 1987, era presidida per Federico Mayor Zaragoza. L’UNESCO va declarar que l’Institut Català de la Mediterrània presidiria la Xarxa de Centres Culturals de la Mediterrània. Entre els catalans, l’UNESCO havia guanyat molt de prestigi, quan el 1984, se’n van enretirar, en senyal de protesta, els governs dels Estats Units (Reagan) i de Gran Bretanya (Thatcher): aquell mateix any orwel•lià de 1984 es creava el Centre UNESCO de Catalunya, institució de participació en aquesta organització internacional a manca de complir la condició per ésser soci que era tan senzilla i tan simple com ésser un estat normal i corrent. A vint o vint-i-cinc anys de distància el món pre-1989 se’ns fa una mica estrany. Mentre l’ex-maoïsta Porcel és rearrenglerava, els maoïstes oficials de Beijing condemnaven el social-imperialisme soviètic a l’Afganistan. I, davant del referèndum de l’OTAN, mentre el PSC-PSOE citava el ja traspassat Enrico Berlinger per defensar el “Sí a l’OTAN”, CiU donava llibertat de vot als seus electors per tal de no-molestar excessivament als votants pro-soviètics i/o anti-americans de CiU. Tot això en aquella època semblava el més normal del món, i ara ens ho mirem amb la mateixa admiració que posem en la Companyia Catalana d’Orient. I, justament cal dir que la perspectiva de l’Institut Català de la Mediterrània era orientalista, amb un orientalisme tan exagerat que fins i tot Catalunya hi quedava remullada. Tanta Mediterrània ennuega a l’intel•lectual català post-talassocràtic, però no hi deu haver més remei, ja que el braç de mar que separa Andratx de Barcelona du el mateix nom que el que banya Tunis, Alexandria o Istanbul. L’estil de comandament de Jordi Pujol, al qual els seus rivals sempre definien llavors com un “animal polític”, era el de deixar fer tot administrant puntualment defenestracions i colps a l’esquena. Porcel, doncs, tenia marge de maniobra en el seu Institut. El 1989, l’Institut instaurà el Premi Internacional Catalunya i, signe de la bafarada que se’ns venia al damunt, el primer guardonat fou Karl R. Popper. Seguirien després Abdus Salam (1990, no tant pels estudis sobre l’energia nuclear feble, com per la compaginació entre “religió” i “ciència”), Jacques-Yves Cousteau (1991), Mstislav Rostropòvitx (1992), Luigi Luca Cavalli-Sforza (1993, és a dir uns mesos abans de publicar el monumental The History and Geography of Human Genes), el tuttòleg Edgar Morin (1994), Richard von Weizsäcker i Václav Havel (1995), el novel•lista Yashar Kemal (1996), l’economia Amartya Sen (1997, que només rebria el Nobel d’Economia l’any següent), Jacques Delors (1998) i l’escriptora Doris Lessing (1999, que també rebria el Nobel de Literatura, després, el 2007). En aquesta llista hi ha un fidel reflex dels “desenganys” dels 1990, de Popper a Sen o Lessing, per bé que resta incòlume la fe en Europa (Delors). La superació del món fracturat en blocs del 1990 havia deixat pas a una Mediterrània convertida en oceà intercivilitzatori. Potser per això, l’any 2000, l’Institut Català de la Mediterrània ja no participà en la designació del Premi Internacional Catalunya, i Porcel abandonà el càrrec de director. Fou en el 2002, és a dir encara sota Pujol, que hom transformà l’Institut Català de la Mediterrània en un Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), els estatuts del qual entraren en vigor el 2003. La transformació era conseqüència directa del Procés de Barcelona, nascut el 1995, sota l’impuls particular d’aquest Institut. El Procés de Barcelona ratifica la condemna de la riba europea de la Mediterrània a la perifèria de la Unió Europea i fomenta el tractament “orientalista” envers les cultures mediterrànies (però ara, ja, sense sucar-hi una Catalunya més carolíngia que mai). Des de l’IEMed se’ns diu que són inclosos en una llista dels 200 millors think-tanks del món. Quan el pensament va en vehicles blindats, impertèrrit de la realitat exterior, no hi ha filferros que el detinguin en el seu camí vers el precipici.