dijous, 2 de juliol del 2009

Suïssa, Bèlgica i Canadà: exemples lingüístics per a Catalunya?

Llegim a Vilaweb que ahir el lingüista Joan Solà, de remarcable vàlua per l'impuls realitzat en la gramàtica descriptiva de la llengua catalana, va pronunciar ahir al Parlament de Catalunya un discurs titulat "La paraula". No començarem pas per cap punt en el qual tothom sigui d'acord, si en un que pot produir asprors. Llegim la frase: "Ens caldria una situació lingüística semblant a Suïssa, Bèlgica i el Canadà". Què vol dir? La resposta ens la dóna una altra frase: "Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats". Per Congrés dels Diputats s'entén el Congrés dels Diputats d'Espanya. I per reclamar el català a Europa s'entén reclamar-ne l'ús oficial a les institucions de la Unió Europea.

Per què, doncs, hi ha qui ha reclamat l'oficialitat del català a Europa sense haver-la reclamat, prèviament, a Madrid? Per una bona raó. Perquè les demandes d'avui prefiguren les realitats de demà. I els catalans que, minoritàriament, protesten i demanen coses tenen això, inconscientment, present. Així doncs, troben que "la construcció europea" (amb un lliri a la mà) recrea un espai que supera els espais estatals on ha quedat Catalunya engarjolada. Hom no ho reclama al Congrés dels Diputats perquè, internament, no en vol saber res. A més, a l'estat espanyol hi ha una única llengua oficial a nivell estatal, el castellà, i que el català no hi sigui és cosa més o menys raonable. Contràriament, a la unió europea hi ha 23 llengües oficials, i que el català no hi sigui és cosa que ens hauria de fer caure a tots la cara de vergonya. I, en conclusió, no es tracta de fer la gàbia més bonica o de pintar-ne els barrots. Es tracta de sortir-ne.

Tornem a les dues frases citades. La segona conté l'explicació de la primera. Assumim la realpolitik (o l'espanyolisme vocacional, totes dues igualment [il·]legítimes) i diem que el Congreso de los Diputados és "on caldria". Perfecte, doncs. Llavors sí que els catalans han de dir i repetir fins cansar-se allò que deia l'abat Escarré: "som espanyols, però no castellans". Alerta, però, que els portuguesos també ho són, en aquesta definició, d'espanyols, i no per això fan el paper de cornut i pagar el beure.

Feta l'alerta, caminem tots plegats per l'Espanya plurinacional i, què ens trobarem? Ens trobarem els federalistes pi-i-margal·lians fets coca a la vora del camí. Ens trobarem en Macià signant el Pacte de Sant Sebastià i que havia de segellar el dia més trist de la seva vida (17 d'abril de 1931). Ens trobarem els hereus de Jaume Compte i de Manuel González Alba, tot cofois d'integrar-se en el PSUC-PCE i després veure's tractats de burgesos trotsko-feixistes. Ens trobarem en Joaquim Maurin muntant cèl·lules a Galícia en ple juliol de 1936. Ens trobarem els cors eixuts d'antics lluitadors de fa 40 o 30 anys, ara integrats en còmodes cadires giratòries. Ens trobarem els independentistes de fa 20 que es van integrar il·lusionats en Esquerra Republicana de Catalunya i van acabar petant en el tristpartit.

Bé, suposem, doncs, que som molt més intel·ligents i políticament més astuts que tots aquests predecessors de l'Espanya plural o de la Unió ibèrica. Deixem-los a la vora del camí, que a nosaltres no ens passara res de res. Tenim un munt de segells per guanyar!!!

Podríem redactar una Constitució d'Espanya. Una Constitució del Regne d'Espanya, fins i tot, perquè no es digui que no els estimem els Borbons després d'haver-los fotut fora en unes quantes ocasions (1705, 1808, 1868, 1931). Redactem l'article de les llengües: "Article 3. 1. Són llengües oficials del Regne d'Espanya, en peu d'igualtat, el castellà, el català, el portuguès i el basc. 2. Una llei de llengües establirà les demarcacions on cadascuna de les llengües oficials serà emprada com a llengua pròpia de les institucions de l'estat. 3. Aquesta llei de llengües també establirà l'oficialitat de les altres llengües en els seus respectius territoris, amb especial atenció pel lleonès, l'aragonès i l'occità". Què bonic que ens ha quedat! De fet, hem seguit el criteri de Solà sobre els exemples: Suïssa, Bèlgica i Canadà.

Suïssa. Article 4 de la Constitució: "Les llengües nacionals són l'alemany, el francès, l'italià i el romanx". Article 70: (1) Les llengües oficials de la Confederació són l'alemany, el francès i l'italià. El romanx serà una llengua oficial per a la comunicació amb persones de llengua romanx. (2) Els cantons designaran les llengües oficials llurs. Per tal de preservar l'harmonia entre comunitats lingüístiques, respectaran la distribució territorial tradicional de llengües, i prendran en consideració les minories lingüístiques indígenes. (3) La Confederació i els cantons encoratjaran la comprensió i l'intercanvi entre les comunitats lingüístiques. (4) La Confederació donarà suport als cantons plurilingües en l'acompliment de les tasques particulars llurs. (5) La Confederació donarà suport a les mesures preses pels cantons de Grisons i Tesí per mantindre i promoure el romanx i l'italià".

Bèlgica. Article 4 de la Constitució: "(1) Bèlgica té quatre regions lingüístiques: la regió de parla francesa, la regió de parla neerlandesa, la regió bilingüe de Brussel·les-Capital, i la regió de parla alemanya. (2) Cada comuna del regne és part d'una d'aquestes regions lingüístiques. (3) Els límits de les quatre regions lingüístiques es poden canviar tan sols amb una llei adoptada pel vot majoritari de cada grup lingüístic en cada Cambra, amb la condició que la majoria dels membres de cada grup s'apleguin i des del moment que el total de vots afirmatius donats pels dos grups lingüístics sigui igual si més no a dos terços dels vots expressats".

Canadà. Article 16 de la Carta de Drets i Llibertats: "(1) L'anglès i el francès són les llengües oficials de Canadà i tenen igualtat d'estatus i els mateixos drets i privilegis quant al llur ús en totes les institucions del Parlament i del govern del Canadà". Recordem, a més, que la Llei de Llengües Oficials diu: "L'angplès, el xipevià, el cri, l’esclau del nord, l’esclau del sud, el francès, el guixin, l'inuinnaqtun, l'inuktitut, l’inuvialuktun i el tåîchô són les llengües oficials dels Territoris del Nord-Oest".

Tot això és fantàstic! Recordem que fa segle i mig la situació era ben diferent. A Bèlgica l'única llengua d'ús oficial era el francès, el mateix que a Suïssa a nivell estatal, mentre que el Canadà tenia l'anglès com a llengua oficial exclusiva. Per què, doncs, no hauria de ser el mateix en una Espanya plurinacional d'aquí a segle i mig?

Per una bona raó. Fem la comparació:
- Suïssa. La majoria de la població és alemanya, parlants de schweizdeutsch i escrivents de deutsch a seques. Ja hem dit que el francès havia ocupat un lloc preeminent, lligat amb el fet que el francès ha estat, fins fa dues o tres generacions, la llengua internacional o continental de preferència. Les lluites bèl·liques del segle XIX van seguir més l'oposició catòlic-protestant que no pas l'oposició germanòfon-francòfon. No obstant, el prestigi guanyat per la llengua alemanya ja en la segona meitat del segle XIX feia insostenible la situació de preeminença del francès. Per acabar-ho d'adobar, en els cantons de llengua alemanya feia temps que l'alemany ja funcionava com a llengua oficial. La cessió del francès del seu lloc exclusiu, d'altra banda, no posava, ans al contrari, en perill la "identitat suïssa". El francès és la llengua de la República Francesa, i afegir les oficialitats de l'alemany i de l'italià ajustava millor a la voluntat d'independència i de neutralitat de la Confederació Helvètica i de la Suïssa Romanda en particular.
- Bèlgica. La majoria de la població és flamenca, de llengua neerlandesa. El francès és la llengua dels valons, que es troben en minoria. La identitat nacional belga s'ha forjat al voltant de símbols, com el Rei dels Belgues o la selecció nacional de futbol. Entre aquests símbols no té gaire sentit incloure el francès. El francès és la llengua de la República Francesa. Ficar-hi una mica de sal (oficialitat del neerlandès a Flandes) i de pebre (l'alemany és la llengua oficial a la regió d'Eupen) ajuda a marcar la diferència entre Bèlgica i França.
- Canadà. La majoria de la població és anglòfona. La població francòfona es concentra en el Quebec. El bilingüisme oficial és l'estratègia de l'estat canadenc per mantindre la subjecció dels territoris francòfons. En una altra època gastava l'assimilació lingüística, però ara ja no cal perquè l'anglès es defensa solet al Quebec. Repetim: l'anglès no és cap símbol exclusiu del Canadà. L'anglès és la llengua d'Anglaterra i dels Estats Units. Per al nacionalisme canadenc afegir la llengua francesa és una nosa que afegeix distinció.

En definitiva, ni el Canadà és Anglaterra, ni Suïssa o Bèlgica són (o volen ser) França. Reconèixer les llengües anteriorment negades no afecta un símbol central de l'estat.

Passem ara a Espanya. A Espanya la situació és diferent. La llengua castellana és un símbol central per a l'estat espanyol, justificació de la Hispanitat i dels 300 millones, i del paternalisme envers las repúblicas hermanas de Hispanoamérica. L'espanyol és a Espanya el que el francès és a França. Voler fer, com Mistral, de França una nació dual francesa-occitana era condemnat al fracàs, en el segle XIX, en el segle XIII i en el segle XXI. I voler fer d'Espanya un estat tetralingüístic és força complex. No hi ha l'al·licient de distingir-se, com en el cas de Suïssa o Bèlgica o Canadà. Suïssa no és França, però Espanya és Espanya, i França és França, i Itàlia és Itàlia. Tampoc no és cosa d'escandalitzar-se: Catalunya és Catalunya i no per això som uns monstres totalitaris. El problema és que Espanya és Espanya' i França és França'. Hi ha un increment que les fa totes dues il·legítimes: s'han d'alliberar d'aquest increment per convertir-se en estats monolingües, cosa que ha estat sempre la seva vocació. Per alliberar-se d'aquest increment, Espanya i França tenen dues opcions:
- repartir reconeixement d'independència a les nacions oprimides, des de la Martinica fins al País Basc, etc.
- assimilar les poblacions no-castellanes o no-franceses que encara quedin.

No veig cap via per la qual l'article 3 que hem escrit abans sigui realitzable en una Constitució del Regne d'Espanya, de la República Espanyola o de la Comuna Ibèrica. És a dir, no veig cap via per la qual Espanya voluntàriament faci aquesta mena de reconeixement a les llengües portuguesa, catalana o basca.

Sí que hi ha, però, una via. Si l'independentisme avança de debò, llavors Espanya pot optar entre la repressió o bé donar peixet. I llavors sí, que podria deixar anar l'oferta d'un article 3. Demanar-lo nosaltres directament, aquest article 3, és perdre el temps.