En caure la nit a Barcelona, les protestes contra la mobilització dels reservistes cessen progressivament. Per bona part dels vaguistes, en començar la jornada, s’havia entès que la vaga general seria de 24 hores i que se l’entenia com una mesura de pressió al govern Maura. Però ara que es concloïa la jornada creixien les veus que parlaven de continuar la vaga indefinidament. D’altra banda, eren més i més els que pensaven que calia adoptar una posició ofensiva contra el règim i, molt especialment, contra les seves dues potes més pregones: l’exèrcit i l’església. Ja la nit de dilluns i de dimarts hom va clar foc en l’edifici dels maristes del Poble Nou. Les accions a comarques d’interrupció de línies de comunicacions continuà al llarg de la nit i del matí de dimarts. A Vilanova i la Geltrú, es va tallar la línia ferroviària i les línies telegràfica i telefònica. El migdia de dimarts totes les comunicacions telegràfiques i telefòniques des de Barcelona ja havien estat tallades, feta excepció de la línia de cable que, a través del Vallès, arribava fins a la frontera franco-espanyola.
La matinada de dimarts, a Barcelona, ja es feia evident el caràcter indefinit de la vaga i que de nou seria acompanyada amb accions de protesta contra la mobilització de reservistes. Els manifestants s’acumulaven al centre de Barcelona i baixaven pel Paral·lel o per les Rambles en direcció a la Capitania General, a la plaça Colom. Ja de bon matí, sortia de la Capitania General una columna d’infanteria, que es dividí en seccions per remuntar les Rambles, el Paral·lel i els altres carrers principals amb la finalitat de dissoldre els manifestants (i, de fet, qualsevol concentració de vianants). La reacció inicial dels manifestants fou de retirada però, després, en alguns carrers transversals a la Rambla començaren a aixecar-se barricades fetes amb llambordes. A la infanteria ara se li sumaven forces de cavalleria les quals, però, trobaven un obstacle seriós en aquestes barricades.
En resposta a l’aixecament de barricades a Barcelona, el capità general de Santiago va emetre un ban on declarava que s’obriria foc sense avís previ a qualsevol grup que “interceptés la via pública”.
També s’alçà una barricada a l’entrada del carrer Major de Gràcia. Els defensors de la barricada eren armats i dispararen a la cavalleria assaltant. En instal·lar-hi les forces d’infanteria, però, dues peces d’artilleria, la barricada fou abandonada, i els defensors es distribuïren Gràcia endins.
És en la jornada de dimarts on el to antimilitarista de la protesta es complementa amb actuacions anticlericals. Com més s’amplia la mobilització i com més s’hi veuen arrossegats també els sectors populars més allunyats del proletariat sindicalitzat i polititzat, més freqüents es fan les cremes i els assalts d’esglésies, monestirs i centres d’ensenyament religiós. És el cas de l’Església de Sant Pau i del veí Col·legi dels Pares Escolapis. Com a mesura de precaució són evacuats molts convents. En d’altres casos, els incendiaris arriben abans, adverteixen de les seves intencions i obliguen a evacuar l’edifici.
Amb la crema de convents i esglésies apareixen també les primeres manifestacions de suport popular a les forces militars. Així, per exemple, les forces de cavalleria són rebudes amb aplaudiments i ovacions per part de veïns quan dissolen un escamot d’incendiaris. De totes formes, els escamots d’incendiaris també compten amb un suport popular efectiu ja que, quan un grup es dissol, de seguida s’alimenta amb noves incorporacions.
Els enfrontaments armats que, al començament de la jornada, tenien lloc al voltant de barricades, se centren cada vegada més en edificis religiosos. La nit de dimarts a dimecres la llista d’esglésies i convents assaltat o incendiats es fa més llarga: Sant Pere de les Puel·les, Sant Cugat, Santa Madrona, la parròquia de Sant Andreu del Palomar, la parròquia del Clot, el monestir de les Jerònimes, Valldonzella, l’edifici dels salesians al carrer Manso, el monestir dels Agonitzants, la capella de Marcús, els frares de la Granja, els germans de la Doctrina Cristiana de la carretera de Sarrià, les monges caputxines del camp de Galvany, el convent de Loreto, el convent de Sant Miquel (carrer Rosselló), el monestir de les Monges Penedides, el monestir de les Magdalenes, el convent de les Paüles, el de les Concepcionistes, Sant Felip Neri (de Gràcia), les Beates de Poble, la parròquia de Sant Joan de Gràcia, les Carmelites de Gràcia, els Missioners del Sagrat Cor de Maria, l’edifici dels maristes al camp de Grassot, les Serves de Maria del carrer Universitat, la Parròquia d’Horta, les Dames Negres d’Horta, la Parròquia dels Àngels, el Seminari Conciliar, el Mont-sió de la Rambla de Catalunya, etc. Gairebé faríem més curt amb la llista d’edificis (encara) no assaltats.
Fossin les intencions que fossin les que animaren la crema d’esglésies i de convents, el cert és que tingueren de llavors en endavant un efecte desmobilitzador.
D’aquesta sèrie: Introducció, dia 26
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada