Alfred Wegener a Marburg: l’origen de la hipòtesi de la deriva continental

La història de la ciència no ens mostra pas una evolució lògica i lineal. Si se n’haguessin de repetir les etapes, o si contempléssim la història de la ciència d’altres civilitzacions veuríem una alteració en l’ordre i forma d’aparició de les diferents teories. Per exemple, enguany commemorem el 150è aniversari de la publicació de “L’origen de les espècies”: la teoria de la transformació i adaptació biològiques a través de la selecció natural, formulada per Charles Darwin i Alfred Wallace va guanyar en qüestió de pocs anys ple suport en el món acadèmic. No obstant, no fou fins el 1910 (l’any vinent en farà 100 anys) que Alfred Wegener començà formular la hipòtesi de la deriva continental, justament en l’edifici de la imatge que encapçala aquest post. Avui dia, quan hom explica la història de la Terra (el que sabem de la història geològica i biològica de la Terra) s’introdueix abans la noció de deriva continental que la d’evolució biològica. I, fins a cert punt, hom hauria esperat que les teories evolutives no s’haguessin desenvolupat fins que la geologia hagués incorporat la noció de deriva continental. Així doncs, Darwin i Wallace van haver de treballar sense la noció de deriva continental, la qual cosa va produir mancances en els seus raonaments biogeogràfics. Aquestes mancances queden parcialment subsanades pel fet que Darwin centrà els seus estudis a la comparació entre espècies del mateix gènere o de gèneres propers, en l’evolució de les quals (els darrers mil•lennis o milions d’anys) la deriva continental no té gaire impacte en ella mateixa. En canvi, Wegener sí va poder treballar amb el coneixement de la teoria de l’evolució biològica, i les consideracions biogeogràfiques juguen un paper important en la formulació de la deriva continental. Wegener havia nascut l’1 de novembre de 1880 a Berlin. L’interès per la natura per part de Wegener havia començat de bell antuvi, si bé adreçat al cel, tant pel que fa a la meteorologia i la climatologia com pel que fa a l’astronomia, i en aquest sentit orientà els seus estudis a Berlin, Heidelberg i Innsbruck. El 1905 es doctorà a la Universitat de Berlin amb una tesi sobre astronomia. Continuaren després treballs sobre física atmosfèrica, els quals l’obligaren a adquirir coneixements sobre aerostàtica, de forma que Wegener fou pioner en la construcció de globus sonda. És en aquesta etapa, com a assistent en l’Observatori Aeronàutic de Lindenberg bei Beeskow, que combina ja el seu interès per l’atmosfera amb una visió general de la dinàmica planetària. La qüestió dels temps, des dels temps meteorològics (que analitzen fenòmens que transcorren en el decurs d’hores i dies) fins els temps climatològics (que consideren sèrie d’anys i segles) i els temps geològics (que parlen de desenes de milers o fins a milions d’anys) es combinen en els estudis de Wegener. Després d’una llarga estada en l’Àrtic, retorna el 1908 a Alemanya, i el 1909 s’incorpora (fins el 1912) a la Universitat de Marburg com a Privatdozent (és a dir, professor contractat), on fa classes de meteorologia, astronomia pràctica i física còsmica, en l’edifici que teniu a la fotografia. Potser exagera la placa en dir que Wegener va forjar aquí del tot la teoria de la deriva continental. És cert que, combina la feina que donarà lloc a Thermodynamik der Atmosphäre (1911), amb l’elaboració de la hipòtesi de la deriva continental, la idea que determinats fets geomorfològics i biogeogràfics s’explicarien si els continents llisquessin damunt de l’escorça oceànica, i si les masses continentals actuals haguessin estat unides en un moment del passat. Tampoc no era una idea completament nova: des del segle XVI hom havia notat l’evidència més cridanera: l’encaix que hi ha entre el litoral sud-americà i l’africà (encara més evident, en el segle XIX, quan ja es coneixien els límits aproximats de les respectives plataformes continentals). El juliol del 1912, en tot cas, Wegener publicà per primera vegada la seva hipòtesi en una revista científica, International Journal of Earth Sciences, en forma d’article (Die entstehung der kontinente), i el 1915 ja de forma més definitiva al llibre Die Entstehung der Kontinente und Ozeane. En aquest llibre ja apareix el nom de Pangaea per referir-se al continent únic del qual s’haurien escindit les masses continentals actuals tot formant els Oceans Atlàntic, Índic, Antàrtic i Àrtic. Tot i així, la major part de la seva activitat científica (a banda d’aportar noves proves a la teoria de la deriva continental al llarg dels anys 1920) se centra en l’estudi de la meteorologia i de la climatologia polars i, particularment, de la dinàmica atmosfèrica de l’Àrtic. Després de l’etapa de Marburg, Wegener participà de nou en diverses expedicions científiques a Grenlàndia (per exemple l’hivern de 1912/1913). El 1930 aconseguí finançament del govern alemany per realitzar una estada a Grenlàndia per monitoritzar per primera vegada de forma ininterrompuda l’evolució meteorològica durant 12 mesos. En el decurs d’aquesta expedició, el 2 de novembre de 1930, Wegener, després d’haver participat en el forniment de la base d’Eismitte (en el centre de Grenlàndia) per passar-hi l’hivern, va iniciar el camí de retorn a la base del litoral occidental, juntament amb el guia grenlandès Rasmus Villumsen, amb el mateix trineu de gossos amb el qual havien fet el camí d’anada. La partida, mal fornida, i en mig d’unes condicions que ja eren hivernals pràcticament des de mitjans de setembre, no va arribar mai al seu destí. El cos de Wegener fou trobat el 12 de maig de 1931 en el seu sac de dormir. Allà encara hi és, per bé que la dinàmica del glaç grenlandès el deu haver deixat gairebé vuitanta anys després, soterrat sota una capa de 100 metres de glaç i de neu. En morir Wegener era conegut, doncs, bàsicament per les seves aportacions sobre meteorologia polar. La teoria de la deriva continental era lluny d’ésser acceptada, si bé comptava amb el suport de noms destacats com Arthur Holmes (1890-1965) o Alexander du Toit (1878-1948). El gran problema de l’aportació de Wegener era que no fornia un mecanisme convincent per a la deriva continental. Algunes dels fenòmens que Wegener havia volgut explicar amb la deriva continental, també haurien quedat resolts amb la hipòtesi dels “ponts enfonsats”, és a dir la idea que en el passat totes les masses continentals eren connectades per llengües de terra, després perdudes. Entre els anys 1920 i 1960, fins i tot per un sector important del públic educat la teoria de la deriva continental o la teoria dels “ponts enfonsats” eren considerades en el mateix nivell que l’existència mítica de l’Atlàntida, i encara hi hauria qui podia confondre la Kontinentaldrift amb la Welteislehre. El paradigma dominant l’expressava el paleontòleg G. G. Simpson (1902-1984), que sostenia que la distribució de continents i oceans era pràcticament permanent (amb l’única alteració periòdica en el nivell mitjà dels oceans) i que la teoria de la deriva continental era innecessària, a diferència del que havia sostingut Wegener, per explicar la distribució continental i oceànica actual dels diferents grups animals i vegetals. D’aquesta forma, en ésser G. G. Simpson una de la figures més importants en l’establiment de la síntesi evolutiva moderna (el “neodarwinisme” o “darwinisme” del segle XX), resultà que la teoria moderna de l’evolució biològica naixia d’espatlles a la teoria de la deriva continental. D’aquesta forma en els anys 1940, la teoria de la deriva continental, lluny de guanyar adeptes, en perdia. En la dècada següent les coses començarien a canviar: el paleomagnetisme fornia dades previstes per Wegener, com ara el fet que dipòsits magnètics de l’Índia tinguessin l’orientació pròpia de l’hemisferi sud. En els anys 1960, els estudis sobre els fons oceànics fornien de fet el mecanisme de la deriva continental: al llarg de les dorsals oceàniques hi ha formació de nova escorça, i aquesta nova escorça oceànica empeny els continents, separant-los i unint-los. Amb el mecanisme, la teoria de la deriva continental fou acceptada. Però si Wegener n’havia previst un moviment, el de la separació de Pangaea en els continents actuals [procés que té lloc en els darrers 200 milions d’anys], es feia evident, sobretot a partir dels anys 1970 i 1980, que el que hi ha hagut en la història de la Terra és una successió de formació i escissió de supercontinents. Tot flueix. Als núvols els costa entre uns minuts i unes hores, i als continents unes desenes o uns centenars de milions d’anys. Impressiona, doncs, seguir els gràfics i les animacions del Paleomap Project de Christopher R. Scotese. És clar que hi ha algunes qüestions que Wegener va voler respondre amb la seva teoria i que encara no tenen una resposta satisfactòria. Per exemple, l’origen dels micos del nou món (platirrins). Aquest grup de micos es degué originar a Àfrica fa 40 milions d’anys, però en l’actualitat és present únicament a Sud-amèrica. Ara bé, Àfrica i Sud-americà ja eren separades per l’Oceà Atlàntic fa 40 milions d’anys, de forma que els avantpassats d’aquests micos van creuar d’alguna manera l’Atlàntic. Hom suposa que ho van fer transportats a desgrat en vegetació arrencada per tempestes i duta per corrents oceàniques, i per bé que és una hipòtesi ben acceptada entre els paleoprimatòlegs, i que l’Atlàntic de fa 40 milions d’anys no era tan ample com l’actual, no deixa del tot satisfet.