Tornem a coses serioses per poder riure'n. Unes declaracions d'Ernest Maragall que fa de Conseller de Cultura: "Diumenge passat vaig constatar les dificultats d'uns nens d'Olot per fer una presentació pública en castellà en un concurs internacional del Museu de la Ciència". La frase es deia en un context de justificació de l'hora escolar extra de castellà que imposa el govern Zapatero malgrat no disposar de les competències d'educació al Principat, que són de la Generalitat de Catalunya. O sigui, que el govern Montilla no tan sols accepta les imposicions del govern Zapatero (el mateix que amaga equatorians desapareguts), sinó que a més les aplaudeix. Així es demostra que el Tripartit 2.0 no és més que una Comissaria del Reich. El vicepresident Degrelle ja pot gaudir de moquetes i de cotxes oficials, ja... Ara, era previsible: votar Esquerra surt Carod.
Tornem a Maragall. El nét de Joan Maragall pateix pel fet que a Olot encara hi ha nens que no tenen el castellà com a llengua primera. La solució, aparentment, és que facin més castellà a l'escola. En realitat la solució que tenen en l'agenda els progressistes cosmopolites del Tripartit 2.0 és promoure la repoblació (en eufemisme: immigració) d'Olot amb ciutadans de les repúblicas hijas. El mateix feia Stalin: buidava Txetxènia de txetxens i omplia Bielorrúsia de tàrtars. Aquesta és l'Endlösung que avui comparteixen pràcticament tots els governs europeus... contra els pobles d'Europa.
I tornem al comentari de Maragall. Quina mena de concurs internacional es fa en llengua castellana? Per què no es feia el concurs internacional en anglès? Per una raó molt senzilla: els nens d'Olot, com els de Sant Adrià, no és que haguessin tingut dificultats lèxico-fonètiques en fer la presentació en anglès. No, directament no l'haurien pogut fer. Però ja els hi convé aquesta ignorància als consellers Maragalls: un poble desarrelat i sumiso és encara més manegable si no coneix cap altra llengua internacional que la de Zapatero.
dissabte, 30 de desembre del 2006
L'explosió controlada fora de control
Parlar de l'Espanya de Zapatero espanyolitza. Espanyolitza i zapateritza, que és encara pitjor. No obstant això dues ratlles sobre l'atemptat de la T4 de Barajas. Aquest matí l'explosió de la furgoneta havia estat "controlada", és a dir que se l'havia fet explotar a partir de la informació del comunicant que també n'havia reivindicat l'autoria d'ETA. A mesura que passen les hores es fa evident que hi ha hagut dues víctimes mortals. Com ho resol el govern? Molt senzill, diu que són desapareguts. Com ho resolen els mitjans de comunicació? Repeteixen els termes de ZP i corregeixen les primeres informacions del matí: ara, hores després de l'atemptat, se'ns diu que l'explosió no ha sigut controlada. És com viure a 1984. També a 1984 hi havia una Brotherhood que feia sabotatges per tot arreu. I qui hi havia darrera de la Brotherhood en realitat en la novel·la orwel·liana?
PS. Les darreres enquestes fetes a la Pell de Brau mostraven com la gent puntuava la immigració, l'atur i l'habitatge com a problemes més importants que el terrorisme.
PS. Les darreres enquestes fetes a la Pell de Brau mostraven com la gent puntuava la immigració, l'atur i l'habitatge com a problemes més importants que el terrorisme.
divendres, 29 de desembre del 2006
Latinos i romans
Avui és divendres i toca repartiment del setmanari "Latino". Quina ha estat l'evolució de coses que fa que un nascut a una ciutat fundada en la llatinitat i que parla una llengua neollatina quedi exclòs del "latino" a que fa referència la capçalera del setmanari? Els mateixos repartidors del diari l'allarguen no de forma "indiscriminada" sinó preferentment a persones d'aspecte llatinoamericà. I això d'aspecte llatinoamericà vol dir, ras i curt, persona d'origen preferentment amerindi. La qüestió no aniria a més si no fos pel fet que en la pròpia llengua catalana cada vegada es tendeix més a identificar el gentilici "llatí, ina", amb persones amb aquest substrat etno-antropològic.
Burxar en el passat ens mostrarà l'evolució del gentilici i els moviments del seu camp semàntic. No ens endinsarem, però, gaire més enllà del segle VIII a.C. Llavors trobem que llatí (latinu) és el nom amb el qual es designa un poble itàlic, que viu en la regió coneguda com a Laci (Latiu). La llengua d'aquest poble rep el nom corresponent de llatí (lingua latina). A partir del segle VI a.C. i, de forma accelerada des del segle IV a.C., la ciutat més populosa del Laci, Roma, s'imposa a les seves rivals llatines. És simptomàtic que, ja ben entrat el segle I a.C., encara subsistís la distinció entre una ciutadania de primera (la ciutadania romana) i una de segona (la condició llatina), complementada per una de tercera (els socii, és a dir els itàlics no-llatins). La puixança de Roma arraconaria les denominacions de Laci i de llatí. No obstant, la denominació de lingua latina va sobreviure, i per això encara parlem de llatí i de llengües neollatines.
A mesura que l'Imperi Roma es consolida com a unitat, és la denominació de romà (romanu) i no la de llatí, la que s'estén per referir-se a tots els seus súbdits. En aquest sentit, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, els súbdits de l'Emperador de Constantinopla (Nova Roma, Bizanci) seran coneguts com a romanoi, malgrat que la majoria d'ells eren de cultura i de llengua helèniques.
A Occident, malgrat els successius intents de restauració de l'Imperi, es perd la unitat política i per tant l'ús civil del terme romanus. No obstant això, l'Església d'Occident es fa dir Romana (i no llatina) i la litúrgia unificada que comença a dinfondre's en el segle VIII es fa dir també romana (tot i que, més tard hom s'estimarà més dir-ne rite llatí).
En el cas de la denominació de la llengua, s'alternen les denominacions de "romà" i de "llatí". Per això als Alps hom pot parlar de rumantsch (parlat als Grisons, etc.) i de ladin (parlat a la Dolomítia, etc.), per referir-se a dos idiomes retoromànics des del punt de mira dels germanòfons. Fins i tot hom tendirà a utilitzar el mot latinus per referir-se a la llengua escrita i estandarditzada i el mot romanus (romanç) per indicar la llengua parlada (vulgar), regionalment diversa.
Ja hem dit que en l'Edat Mitjana s'esdevé una paradoxa: els romanoi (tret dels valacs) no parlen llengües llatines, mentre que els occidentals són coneguts genèricament com a francs (malgrat que la immensa majoria parlen llengües llatines). És retrospectivament que hom utilitzarà el terme romànic, en contradistinció amb gòtic, per assenyalar l'art més continuïsta de l'Alta Edat Mitjana: una simplificació, car la revolució gòtica implicà tant els països de llengua alemanya com els de llengua romànica.
Si ens situem en el segle XIX, la dualitat llatí-romà es veu enterbolida per l'associació del terme romà amb l'Església Catòlica en general, i els papes en particular. Així, mentre els alemanys protestants, que no feien aquesta associació, parlen de "romanischen landern", anglesos i francesos s'estimen més d'utilitzar l'expressió "Latin countries" o "pays latins". Encara avui es mantenen formes duals de preferència variable: llengües (neo)llatines/llengües (neo)romàniques, llatinitat/romanitat.
És en aquesta mateixa època on s'introdueix el terme Llatinoamèrica o Amèrica Llatina. Es tracta bàsicament d'un eufemisme per substituir l'alternativa d'Hispanoamèrica o Amèrica Espanyola. I és l'eufemisme que més ha reeixit, tot superant l'alternativa d'Iberoamèrica. Amèrica Llatina inclou tant les repúbliques de llengua espanyola (o castellana) com Brasil, si bé queden exclosos els països caribenys de llengua francesa (o, més ben dit, créole), així com el Québec. En el cens dels EUA encara es parla d'Hispanics per referir-se a les persones de llengua familiar o ancestral espanyola, però és qüestió de temps que s'imposi la definició favorita de Latinos.
En el segle XX, la denominació de romà ha anat perdent pistonada si no és dirigida directament i exclusiva als actuals habitats de la VRBS. Fa més de cent anys, Charles Maurras proclamava que era "de Martigues, provençal, francès, romà i humà". La Guerra del 14 va provocar una febrada francòfila que sovint proclamava un "patriotisme llatí", sota el qual hom volia implicar els estats italià i espanyol en la guerra contra els "imperis centrals" germànics: Itàlia, efectivament, entraria en la guerra el 1915 com a aliada de França, i el rei Alfons XIII va haver d'abandonar les aspiracions d'entrar-hi al costat dels alemanys.
D'aquell patriotisme llatí queda únicament potser la Unió Llatina, fundada el 1954. La realitat ulterior ha refermat l'europeïsme basat en l'eix franco-alemany, i ha diluït relativament els lligams entre les metròpolis llatines i les ex-colònies independitzades. Paral·lelament el terme Latin, tal com s'utilitza en els països anglòfons s'ha deseuropeïtzat. D'entrada es referia a persones originàries de l'Europa Llatina (p.ex. Rodolfo Valentino com a latin lover) o a persones d'ascendència majoritària europea procedents de l'Amèrica Llatina. L'augment de la immigració mexicana i mesoamericana als Estats Units, amb una component indígena majoritària, ha fet que el mot "llatí" s'associi ara amb un patró físic no-europeu (pensem en els Latin Kings, etc.). El fenomen de la deseuropeïtzació d'aquesta denominació es veu reforçat ara amb la immigració sud-americana a Europa, que es reclama sovint latina.
Potser doncs, haurem de fer com Maurras, i prescindir del mot llatí (que, al capdavall, és majoritàriament un "rescat" decimonònic), per dir que "som romans".
Burxar en el passat ens mostrarà l'evolució del gentilici i els moviments del seu camp semàntic. No ens endinsarem, però, gaire més enllà del segle VIII a.C. Llavors trobem que llatí (latinu) és el nom amb el qual es designa un poble itàlic, que viu en la regió coneguda com a Laci (Latiu). La llengua d'aquest poble rep el nom corresponent de llatí (lingua latina). A partir del segle VI a.C. i, de forma accelerada des del segle IV a.C., la ciutat més populosa del Laci, Roma, s'imposa a les seves rivals llatines. És simptomàtic que, ja ben entrat el segle I a.C., encara subsistís la distinció entre una ciutadania de primera (la ciutadania romana) i una de segona (la condició llatina), complementada per una de tercera (els socii, és a dir els itàlics no-llatins). La puixança de Roma arraconaria les denominacions de Laci i de llatí. No obstant, la denominació de lingua latina va sobreviure, i per això encara parlem de llatí i de llengües neollatines.
A mesura que l'Imperi Roma es consolida com a unitat, és la denominació de romà (romanu) i no la de llatí, la que s'estén per referir-se a tots els seus súbdits. En aquest sentit, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, els súbdits de l'Emperador de Constantinopla (Nova Roma, Bizanci) seran coneguts com a romanoi, malgrat que la majoria d'ells eren de cultura i de llengua helèniques.
A Occident, malgrat els successius intents de restauració de l'Imperi, es perd la unitat política i per tant l'ús civil del terme romanus. No obstant això, l'Església d'Occident es fa dir Romana (i no llatina) i la litúrgia unificada que comença a dinfondre's en el segle VIII es fa dir també romana (tot i que, més tard hom s'estimarà més dir-ne rite llatí).
En el cas de la denominació de la llengua, s'alternen les denominacions de "romà" i de "llatí". Per això als Alps hom pot parlar de rumantsch (parlat als Grisons, etc.) i de ladin (parlat a la Dolomítia, etc.), per referir-se a dos idiomes retoromànics des del punt de mira dels germanòfons. Fins i tot hom tendirà a utilitzar el mot latinus per referir-se a la llengua escrita i estandarditzada i el mot romanus (romanç) per indicar la llengua parlada (vulgar), regionalment diversa.
Ja hem dit que en l'Edat Mitjana s'esdevé una paradoxa: els romanoi (tret dels valacs) no parlen llengües llatines, mentre que els occidentals són coneguts genèricament com a francs (malgrat que la immensa majoria parlen llengües llatines). És retrospectivament que hom utilitzarà el terme romànic, en contradistinció amb gòtic, per assenyalar l'art més continuïsta de l'Alta Edat Mitjana: una simplificació, car la revolució gòtica implicà tant els països de llengua alemanya com els de llengua romànica.
Si ens situem en el segle XIX, la dualitat llatí-romà es veu enterbolida per l'associació del terme romà amb l'Església Catòlica en general, i els papes en particular. Així, mentre els alemanys protestants, que no feien aquesta associació, parlen de "romanischen landern", anglesos i francesos s'estimen més d'utilitzar l'expressió "Latin countries" o "pays latins". Encara avui es mantenen formes duals de preferència variable: llengües (neo)llatines/llengües (neo)romàniques, llatinitat/romanitat.
És en aquesta mateixa època on s'introdueix el terme Llatinoamèrica o Amèrica Llatina. Es tracta bàsicament d'un eufemisme per substituir l'alternativa d'Hispanoamèrica o Amèrica Espanyola. I és l'eufemisme que més ha reeixit, tot superant l'alternativa d'Iberoamèrica. Amèrica Llatina inclou tant les repúbliques de llengua espanyola (o castellana) com Brasil, si bé queden exclosos els països caribenys de llengua francesa (o, més ben dit, créole), així com el Québec. En el cens dels EUA encara es parla d'Hispanics per referir-se a les persones de llengua familiar o ancestral espanyola, però és qüestió de temps que s'imposi la definició favorita de Latinos.
En el segle XX, la denominació de romà ha anat perdent pistonada si no és dirigida directament i exclusiva als actuals habitats de la VRBS. Fa més de cent anys, Charles Maurras proclamava que era "de Martigues, provençal, francès, romà i humà". La Guerra del 14 va provocar una febrada francòfila que sovint proclamava un "patriotisme llatí", sota el qual hom volia implicar els estats italià i espanyol en la guerra contra els "imperis centrals" germànics: Itàlia, efectivament, entraria en la guerra el 1915 com a aliada de França, i el rei Alfons XIII va haver d'abandonar les aspiracions d'entrar-hi al costat dels alemanys.
D'aquell patriotisme llatí queda únicament potser la Unió Llatina, fundada el 1954. La realitat ulterior ha refermat l'europeïsme basat en l'eix franco-alemany, i ha diluït relativament els lligams entre les metròpolis llatines i les ex-colònies independitzades. Paral·lelament el terme Latin, tal com s'utilitza en els països anglòfons s'ha deseuropeïtzat. D'entrada es referia a persones originàries de l'Europa Llatina (p.ex. Rodolfo Valentino com a latin lover) o a persones d'ascendència majoritària europea procedents de l'Amèrica Llatina. L'augment de la immigració mexicana i mesoamericana als Estats Units, amb una component indígena majoritària, ha fet que el mot "llatí" s'associi ara amb un patró físic no-europeu (pensem en els Latin Kings, etc.). El fenomen de la deseuropeïtzació d'aquesta denominació es veu reforçat ara amb la immigració sud-americana a Europa, que es reclama sovint latina.
Potser doncs, haurem de fer com Maurras, i prescindir del mot llatí (que, al capdavall, és majoritàriament un "rescat" decimonònic), per dir que "som romans".
dissabte, 23 de desembre del 2006
L'Imperi Persa, la Unió Europea i el multilingüisme
L'Imperi Persa, llegim al Llibre d'Ester, tenia 127 províncies i abastava des de l'Índia a Etiòpia. La Unió Europea té 26 estats i abasta des d'Irlanda fins a Eslovàquia. El rei Asuer gestionava el plurilingüisme del seu imperi d'aquesta manera:
Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que cada home afermés la seva autoritat a casa seva, i que això fos divulgat en la llengua de cada poble.
La Unió Europea també gestiona el seu plurilingüisme. Fins i tot ho fa d'una manera més sistemàtica que no Asuer. En la frase anterior no queda clara si a cada província li correspon una llengua, si hi ha llengües que es parlen en més d'una província, o si hi ha províncies multilingües. A la Unió Europea totes aquestes coses són més clares. Com clara era la Constitució Europea (ara per ara, rebutjada) quan feia un llistat de llengües "oficials" on no hi era el català. La cosa era ben simple, o el català tenia rang "oficial" o no el tenia.
I no el té. I com que no el té llegim a Eurotribune, que el català no figurarà en les felicitacions nadalenques de les institucions europees. Sí que hi figurarà el gaèlic, l'estatus del qual fou esperonat per la reivindicació catalana de fa un parell d'anys (que posà el govern irlandès contra les cordes). També hi figuraran el romanès i el búlgar, perquè la Unió Europea s'annexiona l'1 de gener del 2007 Romania i Bulgària.
El llibre d'Ester acaba així:
Es va escriure als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura.
La nostra Ester, en canvi, fa figa. Per comptes d'allitar-se amb el rei Asuer, es conforma amb el sàtrapa Zapatero i amb el sàtrapula Montilla.
Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que cada home afermés la seva autoritat a casa seva, i que això fos divulgat en la llengua de cada poble.
La Unió Europea també gestiona el seu plurilingüisme. Fins i tot ho fa d'una manera més sistemàtica que no Asuer. En la frase anterior no queda clara si a cada província li correspon una llengua, si hi ha llengües que es parlen en més d'una província, o si hi ha províncies multilingües. A la Unió Europea totes aquestes coses són més clares. Com clara era la Constitució Europea (ara per ara, rebutjada) quan feia un llistat de llengües "oficials" on no hi era el català. La cosa era ben simple, o el català tenia rang "oficial" o no el tenia.
I no el té. I com que no el té llegim a Eurotribune, que el català no figurarà en les felicitacions nadalenques de les institucions europees. Sí que hi figurarà el gaèlic, l'estatus del qual fou esperonat per la reivindicació catalana de fa un parell d'anys (que posà el govern irlandès contra les cordes). També hi figuraran el romanès i el búlgar, perquè la Unió Europea s'annexiona l'1 de gener del 2007 Romania i Bulgària.
El llibre d'Ester acaba així:
Es va escriure als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura.
La nostra Ester, en canvi, fa figa. Per comptes d'allitar-se amb el rei Asuer, es conforma amb el sàtrapa Zapatero i amb el sàtrapula Montilla.
divendres, 15 de desembre del 2006
La dreta europea dividida entre la judeofília i la islamofília
La conferència d'aquesta setmana a Iran sobre "la revisió de l'Holocaust" mostra un seguit de coses de la dreta europea. En un extrem hi ha els judeòfils que equiparen historiadors revisionistes amb els botxins reals. En l'altre extrem hi ha els islamòfils que beneeixen el president Ahmadinejad per "rentar la imatge" dels nacionalismes europeus. Ja és ben simptomàtic que una dreta que ens parla tothora dels valors tradicionals de la "civilització occidental" (greco-llatino-cristiano-cèltico-germano-eslava) visqui ara amb una dependència ideològica, els uns de l'Estat d'Israel i els altres de la República Islàmica d'Iran. Els judeòfils, és clar, ho justifiquen tot dient que l'herència cristiana és "judeo-cristiana". Els islamòfils tenen dues línies d'argumentació: o bé presenten l'islam com una altra civilització a respectar des de la distància, o bé consideren l'islam com una religió que hauria servit millor que el "judeo-cristianisme" els valors (masculins i bèl·lics) de la "civiltizació occidental".
En línies generals, islamòfils i judeòfils són, respectivament, judeòfobs i islamòfobs. Pels primers, el sionisme no és un moviment que pretengui mantenir un estat jueu, sinó que l'identifiquen amb una conxorxa mundial per corcar, alhora, la Cristiandat i l'Islam. Pels segons, la conxorxa mundial la protagonitzarien els islamistes, decidits a convertir Europa en un raval islàmic (Euràbia). Resulta curiós com els "discursos d'odi" d'islamòfobs i judeòfobs coincideix en la forma malgrat tindre objectius diametralment oposats.
És als Estats Units on la polarització és més marcada, si bé amb un domini aclaparador dels judeòfils. A l'Europa originària la polarització no es deixa notar tant, però Déu n'hi do les mostres de dicotomia islamofília-judeofília que traspua la premsa de casa nostra, particularment pel que fa a la descripció de la situació de Palestina-Israel.
La lògica d'islamòfils-judeòfils es du a viaranys estranys. Els actuals judeòfils coincideixen ideològicament amb els antisemites històrics: rebuig de sistemes de pensaments progressius, menyspreu a les llibertats civils en nom de la "seguretat", etc. I els actuals islamòfils no saben com combinar la seva defensa d'una Europa europea amb la cerca d'aliances amb un islamisme polític avui ja plenament instal·lat a totes les grans urbs europees del continent i d'ultramar.
A poc que es grati, la coberta islamofílica-judeofílica salta. Darrera hi ha la topada entre dos sectors de la burgesia euro-americana, que s'expressen políticament a través del neoconservadurisme (i les seves versions neoliberal, de vegades amb disfressa social-liberal) i del paleoconservadurisme (i les seves versions més o menys "llibertàries"). Tampoc no és que aquests sectors siguin totalment contradistints, car la combinació de proteccionisme en uns sectors i "liberalisme" en d'altres és el pa de cada dia dels governs a banda i banda de l'Atlàntic. Al capdavall tot es redueix al fet que uns (els neoconservadors) tinguin menys recança a lliurar-se dels farcells que fan tendir a la baixa les taxes de benefici empresarial i financer, mentre que els altres (els paleoconservadors) pateixen una mica en pensar que a alguns d'aquests farcells els hi havien agafat un cert carinyo. Entre els farcells va la classe treballadora europea, que no és poc.
En línies generals, islamòfils i judeòfils són, respectivament, judeòfobs i islamòfobs. Pels primers, el sionisme no és un moviment que pretengui mantenir un estat jueu, sinó que l'identifiquen amb una conxorxa mundial per corcar, alhora, la Cristiandat i l'Islam. Pels segons, la conxorxa mundial la protagonitzarien els islamistes, decidits a convertir Europa en un raval islàmic (Euràbia). Resulta curiós com els "discursos d'odi" d'islamòfobs i judeòfobs coincideix en la forma malgrat tindre objectius diametralment oposats.
És als Estats Units on la polarització és més marcada, si bé amb un domini aclaparador dels judeòfils. A l'Europa originària la polarització no es deixa notar tant, però Déu n'hi do les mostres de dicotomia islamofília-judeofília que traspua la premsa de casa nostra, particularment pel que fa a la descripció de la situació de Palestina-Israel.
La lògica d'islamòfils-judeòfils es du a viaranys estranys. Els actuals judeòfils coincideixen ideològicament amb els antisemites històrics: rebuig de sistemes de pensaments progressius, menyspreu a les llibertats civils en nom de la "seguretat", etc. I els actuals islamòfils no saben com combinar la seva defensa d'una Europa europea amb la cerca d'aliances amb un islamisme polític avui ja plenament instal·lat a totes les grans urbs europees del continent i d'ultramar.
A poc que es grati, la coberta islamofílica-judeofílica salta. Darrera hi ha la topada entre dos sectors de la burgesia euro-americana, que s'expressen políticament a través del neoconservadurisme (i les seves versions neoliberal, de vegades amb disfressa social-liberal) i del paleoconservadurisme (i les seves versions més o menys "llibertàries"). Tampoc no és que aquests sectors siguin totalment contradistints, car la combinació de proteccionisme en uns sectors i "liberalisme" en d'altres és el pa de cada dia dels governs a banda i banda de l'Atlàntic. Al capdavall tot es redueix al fet que uns (els neoconservadors) tinguin menys recança a lliurar-se dels farcells que fan tendir a la baixa les taxes de benefici empresarial i financer, mentre que els altres (els paleoconservadors) pateixen una mica en pensar que a alguns d'aquests farcells els hi havien agafat un cert carinyo. Entre els farcells va la classe treballadora europea, que no és poc.
dijous, 14 de desembre del 2006
Bèlgica: 176 anys no són pas tants
La independència de "Bèlgica", el 1830, es va deure a una acumulació d'interessos. Això sí, fou el resultat de l'autodeterminació d'un conjunt de regions dels Països Baixos, de majoria catòlica, algunes de llengua baix-alemanya (neerlandesa), d'altres de llengua francesa, i totes elles caracteritzades per un incipient dinamisme industrial. És evident que a Anglaterra, àrbitre de la situació, ja no li agradava la visió d'un Regne Unit dels Països Baixos que volgués fer la seva. I tampoc no volia que les regions meridionals del Regne, cas d'haver de trencar amb els Països Baixos, volguessin "reintegrar-se" al Regne de França. Bèlgica nasqué d'un compromís intern i extern, entre catòlics i liberals, entre anglesos i prussians, entre holandesos i francesos.
El francès com a llengua internacional no pararia de recular al llarg del segle XIX. El renaixement flamenc faria de l'estat belga un estat bicomunitari (tricomunitari, després del reconeixement dels territoris "alemanys" annexionats després de la Primera Gran Guerra). Tres regions i tres comunitats marquen l'estat belga contemporani. Les concessions als flamencs cercaren des d'antuvi impedir la independència de Flandes (o la reunificació amb els "Països Baixos lingüístics"). I així el Flandes actual, molt més dinàmic que la Valònia actual, viu la paradoxa de viure en un estat on la majoria ètnica és nacionalment oprimida. Els han mig arrabassat Brussel·les, els il·legalitzen partits i els acusen per tot de xenòfobs, etc. Amb el pan-neerlandesisme i el pan-germanisme com a rerefons minoritaris, l'opció independentista pren força. La resposta de l'estat belga (de Valònia, bàsicament) és promoure la imatge de la monarquia ("el rei dels belgues") i de la selecció de futbol, potser els únics referents identitaris de la Bèlgica dels nostres dies. L'altra argument dels que volen mantenir l'estat belga és que, al capdavall, en el marc del Benelux i en el marc de la Unió Europea, i amb l'existència d'una autonomia regional per a Flandes i una comunitat nacional pels flamencs de Flandes i de Brussel·les, no té sentit modificar fronteres estatals. Traduït: els flamencs del 1830 tingueren un dret que ara no tenen el 2006.
Per això és saludable veure les reaccions que ha generat una docu-ficció del canal RTFB. Em recorden a les reaccions del PSOE espanyol davant de la proposta del BNG gallec que Galícia tingués la mateixa hora que la resta de Portugal. Per ells, les fronteres valen més que les persones... I després es diuen "ciutadans"!!!
El francès com a llengua internacional no pararia de recular al llarg del segle XIX. El renaixement flamenc faria de l'estat belga un estat bicomunitari (tricomunitari, després del reconeixement dels territoris "alemanys" annexionats després de la Primera Gran Guerra). Tres regions i tres comunitats marquen l'estat belga contemporani. Les concessions als flamencs cercaren des d'antuvi impedir la independència de Flandes (o la reunificació amb els "Països Baixos lingüístics"). I així el Flandes actual, molt més dinàmic que la Valònia actual, viu la paradoxa de viure en un estat on la majoria ètnica és nacionalment oprimida. Els han mig arrabassat Brussel·les, els il·legalitzen partits i els acusen per tot de xenòfobs, etc. Amb el pan-neerlandesisme i el pan-germanisme com a rerefons minoritaris, l'opció independentista pren força. La resposta de l'estat belga (de Valònia, bàsicament) és promoure la imatge de la monarquia ("el rei dels belgues") i de la selecció de futbol, potser els únics referents identitaris de la Bèlgica dels nostres dies. L'altra argument dels que volen mantenir l'estat belga és que, al capdavall, en el marc del Benelux i en el marc de la Unió Europea, i amb l'existència d'una autonomia regional per a Flandes i una comunitat nacional pels flamencs de Flandes i de Brussel·les, no té sentit modificar fronteres estatals. Traduït: els flamencs del 1830 tingueren un dret que ara no tenen el 2006.
Per això és saludable veure les reaccions que ha generat una docu-ficció del canal RTFB. Em recorden a les reaccions del PSOE espanyol davant de la proposta del BNG gallec que Galícia tingués la mateixa hora que la resta de Portugal. Per ells, les fronteres valen més que les persones... I després es diuen "ciutadans"!!!
divendres, 8 de desembre del 2006
Una mirada als passats (Dies d'agost, Marc Recha)
A Dies d'agost (2006), Marc Recha (*l'Hospitalet de Llobregat, 1970) fa un retrat d'un viatge fet amb el seu germà, David, el calorós estiu del 2003. Marc treballava llavors amb el material recopilat (gravacions, entrevistes) al voltant de la figura de Ramon Barnils (Sant Cugat del Vallès, 1940-Reus, 2001). Per Recha, les amistats de Barnils eren com una calaixera on cada calaix era connectat amb alguns altres. Recha, que fa el viatge per desconnectar amb el projecte s'hi veurà obligat repetidament a tornar-hi. Així, els dies d'agost rememoraran passats anteriors: els darrers mesos de la vida de Barnils a Cabra del Camp, el Barnils madur dels anys 1990, el Barnils dels anys 1960 i 1970, anarquista i independentista. Però la remuntada (o la davallada) pel passat no s'atura. Entre els interessos comuns de Barnils i el jove Recha i, de fet, allò que més li atreia del periodista, era el record d'un passat diferent: el de la combativa classe treballadora dels anys 1920 i 1930, el d'una Catalunya ascendent que serien derrotades en la Guerra del 36. I les restes de la batalla decisiva d'aquesta guerra encara les poden tocar els dos germans i les diferents persones que trobaran en aquell tòrrid mes d'agost. De la banda sonora destaquen cançons de Clara Andrés i Françoiz Breut.
L'orwel·liana Ordenança pel Civisme imposa 7.050 € de multa per un mural
L'Ordenança pel Civisme impulsada pel tripartit barceloní té moltes cares. Una d'aquestes, potser no la més sinistra, és la repressió contra la llibertat d'expressió. Una repressió que, lògicament, va adreçada a aquelles expressions que són del gust dels pontífexs del civisme de la Plaça Sant Jaume. De la mateixa manera que al 1984, IngSoc podia voler dir qualsevol cosa (i, sobretot, la submissió al règim establert), a la Barcelona del 2006 civisme vol dir exactament acceptació acrítica i sumisa. I de la mateixa forma que al 1984, tota dissidència era qualificada de thoughtcrime, també a la Barcelona del 2006 el mot clau és incivisme. Així l'equip d'Hereu desqualifica d'entrada tota contestació: se'n diu que té "formes incíviques", i si no les té se'n diu que té "aspiracions incíviques".
Podem així entendre l'escaigut recentment a la Vila de Sants, una de les poblacions annexionades al municipi barceloní. El darrer dissabte de novembre, sis persones foren multades amb una quantia de 7.050 € per repintar un mural. De res no serveix l'argument que en aquella paret hi ha hagut murals des de fa anys, perquè l'argument definitiu de la multa és el contingut del mural (la defensa de Can Vies). Si el mural hagués dit, per exemple, "Glòria eterna al Company-President Zapatero i a l'Aliança de Civilitzacions", els 7.050 € haurien passat de multa a subvenció.
Podem així entendre l'escaigut recentment a la Vila de Sants, una de les poblacions annexionades al municipi barceloní. El darrer dissabte de novembre, sis persones foren multades amb una quantia de 7.050 € per repintar un mural. De res no serveix l'argument que en aquella paret hi ha hagut murals des de fa anys, perquè l'argument definitiu de la multa és el contingut del mural (la defensa de Can Vies). Si el mural hagués dit, per exemple, "Glòria eterna al Company-President Zapatero i a l'Aliança de Civilitzacions", els 7.050 € haurien passat de multa a subvenció.
dimecres, 6 de desembre del 2006
Baròmetre d'hivern de la Generalitat de Catalunya
Ahir els diaris publicaven els resultats del baròmetre d'hivern que realitzen els serveis estatístics de la Generalitat de Catalunya. Per exemple s'incloïa una llista dels principals problemes que pateix el Principat segons la percepció subjectiva dels enquestats. El que no publicaven era aquest doble gràfic on es desglossen dins de la mostra 5.000 persones enquestades, unes 555 amb responsabilitats polítiques a institucions del Principat i als sis partits amb representació parlamentària. Aquesta forma de presentar les dades permeten de veure una diversitat en la percepció de les problemàtiques entre "ciutadans" i "polítics". Vegem-ho:
dilluns, 4 de desembre del 2006
Tres metròpolis i quatre perifèries
En un article publicat al webzine de Monthly Review, Dennis Redmond analitza les dades econòmiques dels 200 estats reconeguts internacionalment per elaborar les claus geopolítiques del moment present. Per Redmond, l'era del superimperialisme nord-americà començaria a fer fallida, com mostrarien les evolucions econòmiques de l'imperialisme europeu i de l'ascendent imperialisme asiàtic. Redmond dibuixa un món dividit en tres metròpolis (Nord-amèrica, Europa i Àsia Oriental), cadascuna amb una semiperifèria associada. A banda queden quatre perifèries que no presenten uns lligams inequívocs amb cap de les tres metròpolis. L'esquema de Redmond passa certament per alt les pugnes en cadascuna de les metròpolis, i no contempla el caràcter perifèric de bona part de les economies regionals assignades a aquestes categories. Però com que les línies de fractura de les imminents rivalitats imperialistes es basaran a grans trets en el control dels recursos de les quatre perifèries, el mapa que en resulta és interessant.
Cliqueu en el mapa per ampliar-lo
diumenge, 3 de desembre del 2006
Els Mossos de Saura bloquegen l'entrada d'aigua i d'aliments a Can Ricart
Segons sembla Joan Saura hauria instruït en una primera reunió amb la cúpula dels Mossos d'Esquadra que cal endurir l'acció policial contra l'okupació. Això s'ha manifestat avui amb la decisió dels Mossos d'Esquadra d'introduir mesures per impedir l'entrada d'aigua i aliments a Can Ricart, ocupat pel col·lectiu La Makabra. La premsa afí al Tripartit 2.0, en aquest mateix sentit, ha repetit l'abstrús argument que "l'okupació és una befa als ciutadans que paguen lloguers, hipoteques i/o contribucions". També és curiós que aquesta premsa que ara celebra l'entronització de Montilla, "alerti del fet que gran part del col·lectiu okupa de Barcelona d'altres parts de l'estat i de l'estranger". D'això se'n diu "xenofòbia condicional". Una altra història és que el cosmopolitisme dels seguidors de Manu Chao sigui un aliat inconscient de l'agressió imperialista contra els pobles: en tot cas ni Saura ni els Mossos d'Esquadra ni el Periódico són els més indicats per parlar en aquest sentit.
Befes als ciutadans a banda, qui sí va poder entrar a Can Ricart i tindre contacte amb els "okupes", fou Miloon Kothari, relator especial de Nacions Unides sobre Habitatge. Segons anuncià Khotari en el seu report, que cobrirà "l'estat espanyol" (marc de destí en l'universal per relators, okupes i tripartits), es denunciarà el pes elevat que el sector immobiliari té en l'economia espanyola, el fet que un 25% de la població no tingui accés a un habitatge propi o que la llei desempari les víctimes de l'extorsió immobiliària ("mobbing" fa més fi).
- Comunicat de "La Makabra i més" (Liberinfo)
Befes als ciutadans a banda, qui sí va poder entrar a Can Ricart i tindre contacte amb els "okupes", fou Miloon Kothari, relator especial de Nacions Unides sobre Habitatge. Segons anuncià Khotari en el seu report, que cobrirà "l'estat espanyol" (marc de destí en l'universal per relators, okupes i tripartits), es denunciarà el pes elevat que el sector immobiliari té en l'economia espanyola, el fet que un 25% de la població no tingui accés a un habitatge propi o que la llei desempari les víctimes de l'extorsió immobiliària ("mobbing" fa més fi).
- Comunicat de "La Makabra i més" (Liberinfo)
dissabte, 2 de desembre del 2006
La consellera Tura suggereix connexions d'ICV-EUiA amb organitzacions criminals
El Tripartit 2.0 es va constituir el dimecres passat. L'endemà mateix la consellera de Justícia Montserrat Tura deixava anar unes declaracions sucoses. Tura, que en l'anterior legislatura havia estat consellera d'Interior, blasmava la decisió de Montilla de cedir aquest departament a Joan Saura (ICV). Segons Tura és una imprudència cedir una conselleria que gestiona "informació confidencial" a ICV-EUiA. Els responsables d'Iniciativa han volgut treure ferro a les declaracions, i Montilla s'ha limitat a amonestar-la.
Com es poden interpretar les declaracions de Tura? Hi hauria bàsicament dues possibilitats:
a) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments de solidaritat internacional" podria aprofitar la posició de Saura per passar informació a l'anomenat "terrorisme internacional".
b) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments interculturalistes" podria passar informació "confidencial" a les anomenades "màfies de l'Est, de Sud-amèrica o africanes".
Tant la primera opció com la segona opció respondrien a una mateixa mentalitat que voldria criminalitzar indiscriminadament nacions senceres del planeta i comunitats nacionals senceres que viuen al nostre país. ICV-EUiA es veurà obligada a triar si les tensions socials augmenten o si la "propaganda negra" condueix a xocs violents intercomunitaris, perquè no podrà formar part d'un govern que ataqués (verbalment o físicament) als seus militants de base que treballen en moviments populars.
PD. L'aliança entre Blogger i Google ha produït un descens notable de la qualitat dels blogs hostatjats a "blogspot.com". Per això la freqüència de posteig i la longitud dels posts s'haurà d'escurçar obligatòriament. Sense que se li pugui comparar amb el desaparegut "Cibernautes", "Blocat" queda ara com una de les poques eines per construir i hostatjar blocs amb una mica de dignitat.
Com es poden interpretar les declaracions de Tura? Hi hauria bàsicament dues possibilitats:
a) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments de solidaritat internacional" podria aprofitar la posició de Saura per passar informació a l'anomenat "terrorisme internacional".
b) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments interculturalistes" podria passar informació "confidencial" a les anomenades "màfies de l'Est, de Sud-amèrica o africanes".
Tant la primera opció com la segona opció respondrien a una mateixa mentalitat que voldria criminalitzar indiscriminadament nacions senceres del planeta i comunitats nacionals senceres que viuen al nostre país. ICV-EUiA es veurà obligada a triar si les tensions socials augmenten o si la "propaganda negra" condueix a xocs violents intercomunitaris, perquè no podrà formar part d'un govern que ataqués (verbalment o físicament) als seus militants de base que treballen en moviments populars.
PD. L'aliança entre Blogger i Google ha produït un descens notable de la qualitat dels blogs hostatjats a "blogspot.com". Per això la freqüència de posteig i la longitud dels posts s'haurà d'escurçar obligatòriament. Sense que se li pugui comparar amb el desaparegut "Cibernautes", "Blocat" queda ara com una de les poques eines per construir i hostatjar blocs amb una mica de dignitat.
dimarts, 28 de novembre del 2006
Fan pagar a la família d'una víctima d'agressió nazi la meitat de les costes del procés
A la Xina fan pagar el preu de la bala amb la qual maten els condemnats a mort als familiars. A Barcelona, ahir, un tribunal espanyol va condemnar els familiars d'una víctima d'una agressió neonazi a pagar "el 50% de les costes del procés". Aquesta decisió es justifica perquè el senyor jutge va considerar una "temeritat" que l'acusació particular del procés sostingués que Roger fou assassinat.
Assassinat o occit, Roger va caure ferit a les Festes de Gràcia del 2004. El crim tenia una clara motivació política: l'autor i els seus acompanyants cridaven consignes neonazis. La premsa d'aquells dies arribà a justificar el crim sota la premisa que Roger i els seus acompanyants eren okupes.
Roger va quedar en coma i va morir uns quants mesos després. El seu agressor fou llavors acusat d'assassinat, no tan sols per l'acusació particular sinó també per la fiscalia.
El jurat ha considerat finalment Aitor culpable d'homicidi. El jutge l'ha condemnat a 11 anys (la pena mínima era de 10 anys), però amb l'esperança d'un indult. Si no arribés l'indult, Aitor no podria deixar la presó fins d'aquí 5 o 6 anys. Tot plegat, haurà sortit més malparat que els botxins xinesos.
La indemnització per l'homicidi s'ha computat amb el barem habitual per les víctimes d'accidents de trànsit. En total, la família rebrà 90.000 €. Una quantitat que no servirà ni per cobrir els costos dels sis mesos que Roger va passar a l'hospital abans de morir (91.000 €).
Assassinat o occit, Roger va caure ferit a les Festes de Gràcia del 2004. El crim tenia una clara motivació política: l'autor i els seus acompanyants cridaven consignes neonazis. La premsa d'aquells dies arribà a justificar el crim sota la premisa que Roger i els seus acompanyants eren okupes.
Roger va quedar en coma i va morir uns quants mesos després. El seu agressor fou llavors acusat d'assassinat, no tan sols per l'acusació particular sinó també per la fiscalia.
El jurat ha considerat finalment Aitor culpable d'homicidi. El jutge l'ha condemnat a 11 anys (la pena mínima era de 10 anys), però amb l'esperança d'un indult. Si no arribés l'indult, Aitor no podria deixar la presó fins d'aquí 5 o 6 anys. Tot plegat, haurà sortit més malparat que els botxins xinesos.
La indemnització per l'homicidi s'ha computat amb el barem habitual per les víctimes d'accidents de trànsit. En total, la família rebrà 90.000 €. Una quantitat que no servirà ni per cobrir els costos dels sis mesos que Roger va passar a l'hospital abans de morir (91.000 €).
dissabte, 25 de novembre del 2006
Casp II: Estrena el 28 de novembre
Amb José Montilla com a "Ferran d'Iznájar", Carod-Rovira com a "Sant Vicent Febrer" i Joan Saura com a comte de Cardona, "Casp II" és un thriller polític que actualitza amb una ironia escatològica els esforços que Catalunya ha fet per deixar de ser-ho durant les darreres seixanta dècades sense reixir-ne... de moment. Artur Mas convenç en el seu paper del "Dissortat", però Felip Puig sobreactua quan diu allò de "Fill meu, o rei o res", de forma que en aquestes seqüències el film es transmuta involuntàriament en un drama pitarresc. Cal felicitar sens dubte el departament de vestuari i de maquillatge, així com l'assessor lingüístic i co-guionista Andreu Buenafuente. El 3% de la recaudació de la taquilla es destinarà a finalitats d'interès social no-nacional
diumenge, 19 de novembre del 2006
El terratrèmol de divendres va tindre Lorda com a epicentre
Quines coses! El divendres al vespre vaig notar una sacsada breu però sostinguda. Fa pocs minuts (diumenge) n'he notat un altre. Avui dia per saber si això és un terratrèmol o si és el veí entusiasta del bricolatge res millor que consultar la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), amb un servei de sismologia de provada aptitud.
Del terratrèmol de divendres ens podem fer un mapa, veure els registres de diferents sismògrafs, i entendre com es calcula la magnitud (que va resultar de 5,1). Tot i que va depassar l'escala necessària per quedar registrat a les llistes de la USGS, no hi figura. No serà una senyal sobrenatural de la Mare de Déu, ella que a Lorda parlava en dialecte lordetà, per avisar-nos dels perills que còrrer la llengua occitana-catalana en mans del Tripartit 2.0? Fet i fet, la CAL "demana que Esquerra no cedeixi la direcció de Política Lingüística en el nou Govern". Potser caldria demanar que es deixi la Política Lingüística en mans de la Mare de Déu, ella de les poques que no es proclama ciutadana del món...
Del terratrèmol de divendres ens podem fer un mapa, veure els registres de diferents sismògrafs, i entendre com es calcula la magnitud (que va resultar de 5,1). Tot i que va depassar l'escala necessària per quedar registrat a les llistes de la USGS, no hi figura. No serà una senyal sobrenatural de la Mare de Déu, ella que a Lorda parlava en dialecte lordetà, per avisar-nos dels perills que còrrer la llengua occitana-catalana en mans del Tripartit 2.0? Fet i fet, la CAL "demana que Esquerra no cedeixi la direcció de Política Lingüística en el nou Govern". Potser caldria demanar que es deixi la Política Lingüística en mans de la Mare de Déu, ella de les poques que no es proclama ciutadana del món...
El mapatxe Carod compara Mas amb AMLO
Josep Lluis Carod-Rovira, cap visible de l'agrupació zapaterista ERC, va fer ahir unes declaracions sorprenents. Va dir "Som a Catalunya i no pas a Mèxic" i "això és Europa". La segona frase, certament, podria semblar una bernatada si no fos perquè gran part de Catalunya és cada vegada menys europea. La primera frase sembla també lògica: Catalunya és Catalunya, Mèxic és Mèxic, etc. Però no és una frase innocent en boca d'algú que fa president de la Generalitat a un ex-ministre espanyol i que tàcitament assumeix que "Som a Espanya".
Situem les frases en context. Fa uns mesos va haver-hi eleccions presidencials a Mèxic, on guanyà per un estretíssim marge Andrés Manuel López Obrador. El candidat panista Felipe Calderón, però, fou declarat vencedor. Des de llavors no han fet més que ploure les evidències d'una adulteració electoral on els dirigents priistes corruptes haurien afavorit Calderón.
La comparació entre Mèxic i Catalunya no és forassenyada. A Mèxic el sistema d'elecció presidencial és formalment democràtic: un ciutadà, un vot, i guanyà el candidat amb més vots. Una altra cosa és que hi hagi adulteracions. A Catalunya el sistema d'elecció presidencial és indirecte: trien el president els diputats del Parlament. A mig camí hi ha el sistema israelià: els ciutadans elegeixen directament el primer ministre, però és davant del Parlament que aquest haurà de treure endavant el seu govern.
Carod diu que cal "respectar primer la llibertat i la democràcia", un discurs, per cert, similar al sostingut pel PAN i el PRI. Tot és relatiu. Les llistes electorals amb més vots foren les de CiU, no les del PSOE. Però d'altra banda ja hem dit en un post anterior que ERC i ICV-EUiA formen part de la Unió Zapaterista. I és un fet que la Unió Zapaterista va superar amb escreix en nombre de vots i de diputats CiU.
AMLO es va proclamar aviat "president legitim". I ara juga amb el "poder dual", tot mantenint la participació del PRD i dels seus aliats en els organismes constitucionals, i aixecant estructures paral·leles, de caire simbòlic.
AMG, Artur Mas i Gavarró, ha estat denominat "l'altre president" per dirigents de CiU com ara Felip Puig. Dir altre significa reconèixer que el president serà José Montilla, el màxim dirigent de la Unió Zapaterista-Entesa Nacional de Progrés. Mas no aixecarà cap estructura paral·lela. Més encara, ha renunciat a ser formalment "cap de l'oposició".
Si entre AMLO i AMG els paral·lelismes s'exhaureixen aviat, no s'esdevé el mateix amb Calderón i Montilla. Els dos es presenten amb un discurs messiànic de legitimitats democràtiques, amb un estil més propi d'una teocràcia que d'un govern representatiu. Calderón pot dir-se president d'acord amb els resultats oficials de les eleccions. En canvi, Montilla tan sols pot dir-se president legítim si assumeix que tots els votants d'ERC són tan botiflerots com JLCV.
Més dades? Podríem pensar en el fet que el PRI i el PSOE són membres de la mateixa Internacional Socialista. Podríem demanar-nos què feia el PRD i AMLO quan començà l'ocupació militar de Oaxaca. Calderón, al capdavall, sap que ni l'entorn d'AMLO ni els zapatistes (que no zapateristes) de La Otra Campaña suposen, ara per ara, cap amenaça apreciable. Més li preocupa els possibles avenços d'una Asamblea Popular de los Pueblos de México, que sí planteja realment la qüestió del poder. Però això és una altra història.
Lligams:
- Página Oficial de Andrés Manuel López Obrador.
- Convención Nacional Democrática.
- Frente Amplio Progresista (FAP), integrat pel Partido de la Revolución Democrática (PRD), Partido del Trabajo (PT) i Convergencia.
Situem les frases en context. Fa uns mesos va haver-hi eleccions presidencials a Mèxic, on guanyà per un estretíssim marge Andrés Manuel López Obrador. El candidat panista Felipe Calderón, però, fou declarat vencedor. Des de llavors no han fet més que ploure les evidències d'una adulteració electoral on els dirigents priistes corruptes haurien afavorit Calderón.
La comparació entre Mèxic i Catalunya no és forassenyada. A Mèxic el sistema d'elecció presidencial és formalment democràtic: un ciutadà, un vot, i guanyà el candidat amb més vots. Una altra cosa és que hi hagi adulteracions. A Catalunya el sistema d'elecció presidencial és indirecte: trien el president els diputats del Parlament. A mig camí hi ha el sistema israelià: els ciutadans elegeixen directament el primer ministre, però és davant del Parlament que aquest haurà de treure endavant el seu govern.
Carod diu que cal "respectar primer la llibertat i la democràcia", un discurs, per cert, similar al sostingut pel PAN i el PRI. Tot és relatiu. Les llistes electorals amb més vots foren les de CiU, no les del PSOE. Però d'altra banda ja hem dit en un post anterior que ERC i ICV-EUiA formen part de la Unió Zapaterista. I és un fet que la Unió Zapaterista va superar amb escreix en nombre de vots i de diputats CiU.
AMLO es va proclamar aviat "president legitim". I ara juga amb el "poder dual", tot mantenint la participació del PRD i dels seus aliats en els organismes constitucionals, i aixecant estructures paral·leles, de caire simbòlic.
AMG, Artur Mas i Gavarró, ha estat denominat "l'altre president" per dirigents de CiU com ara Felip Puig. Dir altre significa reconèixer que el president serà José Montilla, el màxim dirigent de la Unió Zapaterista-Entesa Nacional de Progrés. Mas no aixecarà cap estructura paral·lela. Més encara, ha renunciat a ser formalment "cap de l'oposició".
Si entre AMLO i AMG els paral·lelismes s'exhaureixen aviat, no s'esdevé el mateix amb Calderón i Montilla. Els dos es presenten amb un discurs messiànic de legitimitats democràtiques, amb un estil més propi d'una teocràcia que d'un govern representatiu. Calderón pot dir-se president d'acord amb els resultats oficials de les eleccions. En canvi, Montilla tan sols pot dir-se president legítim si assumeix que tots els votants d'ERC són tan botiflerots com JLCV.
Més dades? Podríem pensar en el fet que el PRI i el PSOE són membres de la mateixa Internacional Socialista. Podríem demanar-nos què feia el PRD i AMLO quan començà l'ocupació militar de Oaxaca. Calderón, al capdavall, sap que ni l'entorn d'AMLO ni els zapatistes (que no zapateristes) de La Otra Campaña suposen, ara per ara, cap amenaça apreciable. Més li preocupa els possibles avenços d'una Asamblea Popular de los Pueblos de México, que sí planteja realment la qüestió del poder. Però això és una altra història.
Lligams:
- Página Oficial de Andrés Manuel López Obrador.
- Convención Nacional Democrática.
- Frente Amplio Progresista (FAP), integrat pel Partido de la Revolución Democrática (PRD), Partido del Trabajo (PT) i Convergencia.
dissabte, 18 de novembre del 2006
Esquerra i Iniciativa, dues potes del PSOE
Fins fa poc algunes publicacions de l'esquerra independentistes encara utilitzaven l'expressió esquerra nacional per referir-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). És aquesta expressió correcta si s'interpreta aquestes dues forces polítiques com la fase parlamentària d'uns sectors socialment progressius i nacionalment emancipadors? Per respondre aquesta qüestió caldria centrar-se en els comportaments parlamentaris d'aquestes dues forces polítiques. I especialment il·lustrativa seria la seva atitud davant la formació d'un nou govern de la Generalitat. Considerar que José Montilla representa una opció socialment progressiva és molt dubtós. Però afirmar que representa una opció desnacionalitzadora no és gens agossarat. Negar-ho, des de les posicions d'ERC, no és més que una mostra aberrant d'autoodi, en el millor dels casos, o de cinisme gruixut, en els pitjors.
La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?
La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.
La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.
Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.
Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.
Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.
Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.
La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?
La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.
La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.
Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.
Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.
Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.
Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.
diumenge, 5 de novembre del 2006
Esquerra farà José Montilla president de la Generalitat
El procés de degeneració de les forces polítiques catalanes al Principat continua accelerat. N'és una mostra palpable el desenllaç definitiu de les eleccions de l'1 de novembre. Les veus que afirmaven que era important una bona participació electoral per garantir que CiU i ERC depassés la línia dels 68 escons s'han demostrat una vegada més equivocades. Si ja en el 2003 aquesta majoria combinada CiU+ERC no va impedir la sortida triomfal de Zapatero en la balconada del Palau de la Generalitat, ara en el 2006 la Generalitat tindrà com a president José Montilla. La ficció del PSC que havia encarnat Maragall s'esfondra també definitivament.
La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.
El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.
L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.
Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?
La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.
El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.
L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.
Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?
La Nació Catalana i l'Espanya de Zapatero
Aquest és el títol del sopar-tertúlia que el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) organitza pel proper divendres dia 10 de novembre a les 20.30 a la Sala de Conferències del Casal Jaume I de Gandia.
diumenge, 29 d’octubre del 2006
Assalt federal a la Ciutat d'Oaxaca
El mes de juny del 2006 començà la mobilització dels mestres d'Oaxaca. La reivindicació política de fer fora el governador de l'estat, Ulises Ruiz Ortiz. Les concentracions al Zócalo de la ciutat van esperonar la formació de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO), d'abast estatal (juliol del 2006).
Aquest cap de setmana, l'assalt de la Policia Preventiva Federal i de l'Exèrcit mexicà fa arribar la situació a un punt de crisi.
La Comuna d'Oaxaca ha fet crides a la resistència pacífica contra les tropes invasores. També fa una crida nacional a la resistència contra la presa de possessió de Felipe Calderón de la presidència federal (1 de desembre).
Lligams:
- Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO).
- Oaxaca Libre.
- Radio Plantón.
- Radio Universidad.
Aquest cap de setmana, l'assalt de la Policia Preventiva Federal i de l'Exèrcit mexicà fa arribar la situació a un punt de crisi.
La Comuna d'Oaxaca ha fet crides a la resistència pacífica contra les tropes invasores. També fa una crida nacional a la resistència contra la presa de possessió de Felipe Calderón de la presidència federal (1 de desembre).
Lligams:
- Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO).
- Oaxaca Libre.
- Radio Plantón.
- Radio Universidad.
divendres, 20 d’octubre del 2006
De l'estaca als murs (Mury, Jacek Kaczmarski)
Ell era jove i visionari, ells eren una multitud.
Ell els ajudà amb una cançó, que cantava fins al capvespre
Ells encenien milers d’espelmes, el fum d’elevava damunt dels caps
Ell cantava que aviat tombaria el mur
Ells cantaven amb ell:
Empenyeu ben fort perquè caigui!
Deslligueu les cadenes, trenqueu el fuet!
I el mur caurà, caurà, caurà!
I sepultarà el vell món!
Aviat aprengueren la cançó de memòria i la melodia.
Enduts pels vells mots, frissaven cors i caps
Mentre cantaven, marcaven el ritme, com trets
I la cadena era feixuga, no arribava mai l’albada
I ell cantava i tocava
Empenyeu ben fort perquè caigui!
I ells veien el seu nombre, sentien la força i l’hora
I amb la song que l’albada s’apropava, marxaven pels carrers
Sentien els monuments i cridaven – Ells és amb nosaltres, ells és contra nosaltres!
Qui és sol és el nostre pitjor enemic!
I el cantant també era sol.
Empenyeu ben fort perquè caigui!
Ell mirava la multitud que marxava ferma,
En silenci sentia el tron de les passes,
I el mur creixia, creixia, creixia
La cadena se’ls movia als peus
---
On natchniony i młody był, ich nie policzyłby nikt
On im dodawał pieśnią sił, śpiewał że blisko już świt.
Świec tysiące palili mu, znad głów podnosił się dym,
Śpiewał, że czas by runął mur...
Oni śpiewali wraz z nim:
Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!
Wkrótce na pamięć znali pieśń i sama melodia bez słów
Niosła ze sobą starą treść, dreszcze na wskroś serc i głów.
Śpiewali więc, klaskali w rytm, jak wystrzał poklask ich brzmiał,
I ciążył łańcuch, zwlekał świt...
On wciąż śpiewał i grał:
Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!
Aż zobaczyli ilu ich, poczuli siłę i czas,
I z pieśnią, że już blisko świt szli ulicami miast;
Zwalali pomniki i rwali bruk - Ten z nami! Ten przeciw nam!
Kto sam ten nasz najgorszy wróg!
A śpiewak także był sam.
Patrzył na równy tłumów marsz,
Milczał wsłuchany w kroków huk,
A mury rosły, rosły, rosły
Łańcuch kołysał się u nóg...
Patrzy na równy tłumów marsz,
Milczy wsłuchany w kroków huk,
A mury rosną, rosną, rosną
Łańcuch kołysze się u nóg...
Jacek Kaczmarski
1978
---
---
Ell els ajudà amb una cançó, que cantava fins al capvespre
Ells encenien milers d’espelmes, el fum d’elevava damunt dels caps
Ell cantava que aviat tombaria el mur
Ells cantaven amb ell:
Empenyeu ben fort perquè caigui!
Deslligueu les cadenes, trenqueu el fuet!
I el mur caurà, caurà, caurà!
I sepultarà el vell món!
Aviat aprengueren la cançó de memòria i la melodia.
Enduts pels vells mots, frissaven cors i caps
Mentre cantaven, marcaven el ritme, com trets
I la cadena era feixuga, no arribava mai l’albada
I ell cantava i tocava
Empenyeu ben fort perquè caigui!
I ells veien el seu nombre, sentien la força i l’hora
I amb la song que l’albada s’apropava, marxaven pels carrers
Sentien els monuments i cridaven – Ells és amb nosaltres, ells és contra nosaltres!
Qui és sol és el nostre pitjor enemic!
I el cantant també era sol.
Empenyeu ben fort perquè caigui!
Ell mirava la multitud que marxava ferma,
En silenci sentia el tron de les passes,
I el mur creixia, creixia, creixia
La cadena se’ls movia als peus
---
On natchniony i młody był, ich nie policzyłby nikt
On im dodawał pieśnią sił, śpiewał że blisko już świt.
Świec tysiące palili mu, znad głów podnosił się dym,
Śpiewał, że czas by runął mur...
Oni śpiewali wraz z nim:
Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!
Wkrótce na pamięć znali pieśń i sama melodia bez słów
Niosła ze sobą starą treść, dreszcze na wskroś serc i głów.
Śpiewali więc, klaskali w rytm, jak wystrzał poklask ich brzmiał,
I ciążył łańcuch, zwlekał świt...
On wciąż śpiewał i grał:
Wyrwij murom zęby krat!
Zerwij kajdany, połam bat!
A mury runą, runą, runą
I pogrzebią stary świat!
Aż zobaczyli ilu ich, poczuli siłę i czas,
I z pieśnią, że już blisko świt szli ulicami miast;
Zwalali pomniki i rwali bruk - Ten z nami! Ten przeciw nam!
Kto sam ten nasz najgorszy wróg!
A śpiewak także był sam.
Patrzył na równy tłumów marsz,
Milczał wsłuchany w kroków huk,
A mury rosły, rosły, rosły
Łańcuch kołysał się u nóg...
Patrzy na równy tłumów marsz,
Milczy wsłuchany w kroków huk,
A mury rosną, rosną, rosną
Łańcuch kołysze się u nóg...
Jacek Kaczmarski
1978
---
---
dimecres, 18 d’octubre del 2006
Aquestes tampoc no són les teves eleccions
No. Ho poden semblar, però. Amb tanta xerrameca sobre el procés estatutari, algú pot haver confós els termes (constitució-estatut, independència-dependència, recatalanització-descatalanització).
Els ciutadans espanyols amb residència oficial a la "província de Barcelona" són cridats a escollir 85 diputats dels 135 que integraran el "Parlament de Catalunya". "Ciutadans espanyols", "província", "llistes tancades", "absència de mandat imperatiu", són els keywords d'aquestes eleccions. Per tant, tampoc no són les teves.
Però per passar l'estona farem un repàs de les 18 candidatures presentades a la "província de Barcelona". 18 x 85 fan 1530. Dels 1530, 85 seran diputats per quatre anys si és que no troben de mentres una feina millor.
- Convergència i Unió (CiU). Coalició post-pujolista. Artur Mas aspira al càrrec de lloctinent d'en Zapatero.
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)-Ciutadans Pel Canvi (PSC-CPC). Partit socialista (en el sentit craxià del terme). José Montilla apareix en els cartells amb estil "socialisme real".
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Sense comentaris.
- Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Coalició transformadora, en el sentit d'aspirar a transformar els moviments socials dolentons en una esquerra seriosa, responsable i tripartit-addicta.
- Partit Popular (PP). També conegut com PaPus. Poli dolent que fa bo Zapatero davant sensibilitats "progres".
- Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA). Llista animalista.
- Escons Insubmissos-Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei). Llista crítica amb l'actual sistema "democràtic representatiu".
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Ex-prosoviètics. Programa democràtic-popular.
- Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C'S). Llista ridiculista.
- Partit Obrer Socialista Internacional (POSI). Trotskistes. Programa democràtic-popular.
- Carmel/Partido Azul (PAZUL). Plataforma de descontents amb els gestors polítics.
- Partit Família i Vida (PFiV). Llista pro-vida i pro-família, amb discurs típic de les "culture wars" de l'altra banda de l'Atlàntic.
- Els Verds-Ecologistes i Verds de Catalunya (EV-ECV). Única llista íntegrament ecologista.
- Plataforma Adelante Cataluña (AES-DN). Coalició espanyolista de dretes.
- Partit Republicà Català (PRC). Llista independentista de centre.
- Movimiento Social Republicano (MSR). Llista espanyolista de caire populista.
- Catalunya Decideix (Decideix.Cat). Plataforma defensora de la introducció de les noves tecnologies en el sistema democràtic.
- Partit Humanista de Catalunya (PHC). Llista del moviment fundat per Mario Rodríguez Cobos.
Els ciutadans espanyols amb residència oficial a la "província de Barcelona" són cridats a escollir 85 diputats dels 135 que integraran el "Parlament de Catalunya". "Ciutadans espanyols", "província", "llistes tancades", "absència de mandat imperatiu", són els keywords d'aquestes eleccions. Per tant, tampoc no són les teves.
Però per passar l'estona farem un repàs de les 18 candidatures presentades a la "província de Barcelona". 18 x 85 fan 1530. Dels 1530, 85 seran diputats per quatre anys si és que no troben de mentres una feina millor.
- Convergència i Unió (CiU). Coalició post-pujolista. Artur Mas aspira al càrrec de lloctinent d'en Zapatero.
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)-Ciutadans Pel Canvi (PSC-CPC). Partit socialista (en el sentit craxià del terme). José Montilla apareix en els cartells amb estil "socialisme real".
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Sense comentaris.
- Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Coalició transformadora, en el sentit d'aspirar a transformar els moviments socials dolentons en una esquerra seriosa, responsable i tripartit-addicta.
- Partit Popular (PP). També conegut com PaPus. Poli dolent que fa bo Zapatero davant sensibilitats "progres".
- Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA). Llista animalista.
- Escons Insubmissos-Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei). Llista crítica amb l'actual sistema "democràtic representatiu".
- Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC). Ex-prosoviètics. Programa democràtic-popular.
- Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C'S). Llista ridiculista.
- Partit Obrer Socialista Internacional (POSI). Trotskistes. Programa democràtic-popular.
- Carmel/Partido Azul (PAZUL). Plataforma de descontents amb els gestors polítics.
- Partit Família i Vida (PFiV). Llista pro-vida i pro-família, amb discurs típic de les "culture wars" de l'altra banda de l'Atlàntic.
- Els Verds-Ecologistes i Verds de Catalunya (EV-ECV). Única llista íntegrament ecologista.
- Plataforma Adelante Cataluña (AES-DN). Coalició espanyolista de dretes.
- Partit Republicà Català (PRC). Llista independentista de centre.
- Movimiento Social Republicano (MSR). Llista espanyolista de caire populista.
- Catalunya Decideix (Decideix.Cat). Plataforma defensora de la introducció de les noves tecnologies en el sistema democràtic.
- Partit Humanista de Catalunya (PHC). Llista del moviment fundat per Mario Rodríguez Cobos.
dimecres, 11 d’octubre del 2006
El govern Zapatero-Rubalcaba: per l'especulació, criminalització
El govern Zapatero-Rubalcaba és "progressista". Això vol dir que té l'obligació de semblar "progressista". Si la dona del Cèsar no tan sols havia d'ésser honesta sinó semblar-ho, en el govern Zapatero-Rubalcaba cal semblar-ho sense ésser-ho.
Totes les enquestes evidencien que el problema de l'habitatge (dels diners que cal pagar en forma d'hipoteca o de lloguer, contribucions a banda) figura en la part més alta de les preocupacions dels "súbits" de Zapatero-Rubalcaba. Què cal fer, es demanen Zapatero-Rubalcaba. Eliminar el problema, es responen tot seguit.
Eliminar el problema, per Zapatero-Rubalcaba, vol dir elimina el qui assenyala el problema. Davant del savi que assenyala la lluna, Zapatero-Rubalcaba no tan sols miren el dit, sinó que li tallen... amb tarannà, és clar.
La volada que ha pres el moviment pro-habitatge digne, amb mobilitzacions espontànies, els ha preocupat. De nou, no és que comparteixin les preocupacions dels precaris. No, l'interès d'aquest govern no rau en les persones que es deixen més de mig sou en pagar un sostre, sinó en les persones que es fan d'or permetent d'altres a eludir l'estatus de homeless. I Zapatero-Rubalcaba assagen una estratègia: presentar els "mobilitzants" com les "hordes asiàtiques" que presumiblement han d'atemorir la "majoria silenciosa". I el cas és que la majoria silenciosa ja és prou atemorida, amb l'espasa de Damocles sempre penjant de veure's condemnada a l'exclusió social.
La comèdia de Zapatero-Rubalcaba d'ajornar una Cimera Europea de l'Habitatge pot fer gràcia. També segurament alguns "mobilitzants" se sentiran ara "realitzats". Però voler substituir el problema de l'habitatge pel problema dels "violents-okupes-que-no-paguen-hipoteques-mentre-vosaltres-sí-que-en-pagueu" únicament mostra la niciesa absoluta d'aquest govern.
- Contradiccions en els motius per a suspendre la reunió de ministres d'Habitatge (Vilaweb.cat)
Totes les enquestes evidencien que el problema de l'habitatge (dels diners que cal pagar en forma d'hipoteca o de lloguer, contribucions a banda) figura en la part més alta de les preocupacions dels "súbits" de Zapatero-Rubalcaba. Què cal fer, es demanen Zapatero-Rubalcaba. Eliminar el problema, es responen tot seguit.
Eliminar el problema, per Zapatero-Rubalcaba, vol dir elimina el qui assenyala el problema. Davant del savi que assenyala la lluna, Zapatero-Rubalcaba no tan sols miren el dit, sinó que li tallen... amb tarannà, és clar.
La volada que ha pres el moviment pro-habitatge digne, amb mobilitzacions espontànies, els ha preocupat. De nou, no és que comparteixin les preocupacions dels precaris. No, l'interès d'aquest govern no rau en les persones que es deixen més de mig sou en pagar un sostre, sinó en les persones que es fan d'or permetent d'altres a eludir l'estatus de homeless. I Zapatero-Rubalcaba assagen una estratègia: presentar els "mobilitzants" com les "hordes asiàtiques" que presumiblement han d'atemorir la "majoria silenciosa". I el cas és que la majoria silenciosa ja és prou atemorida, amb l'espasa de Damocles sempre penjant de veure's condemnada a l'exclusió social.
La comèdia de Zapatero-Rubalcaba d'ajornar una Cimera Europea de l'Habitatge pot fer gràcia. També segurament alguns "mobilitzants" se sentiran ara "realitzats". Però voler substituir el problema de l'habitatge pel problema dels "violents-okupes-que-no-paguen-hipoteques-mentre-vosaltres-sí-que-en-pagueu" únicament mostra la niciesa absoluta d'aquest govern.
- Contradiccions en els motius per a suspendre la reunió de ministres d'Habitatge (Vilaweb.cat)
diumenge, 8 d’octubre del 2006
Desobediència civil contra la censura del règim de Zapatero
El règim de Zapatero es caracteritza per un sòlid fanatisme disfressat de "tarannà". El cert és que un jutge espanyol ha prohibit l'emissió per TV d'un spot de la Plataforma per les Seleccions Esportives Catalanes amb motiu del Catalunya-Euzkadi de futbol que es juga avui a Barcelona. El motiu adduit és que l'anunci en qüestió pot promoure la discriminació. El zapaterisme inverteix els termes. Per ells la discriminació no és que Catalunya no pugui tenir representació pròpia en les competicions esportives internacionals. No. Per ells la discriminació és que hi hagi alguns que defensen coses que dissenteixen dels dogmes nacionals i socials del zapaterisme.
divendres, 22 de setembre del 2006
Els deu punts del caràcter català, segons Pasqual Maragall
El President Maragall va improvisar un manuscrit que avui reprodueix en una nota de caràcter encomiàstic El Períodico de Catalunya. No sabem si el nét del Poeta Maragall era inspirat per una sobtada al·lenada de "Pensament Català", o si és l'enèssima maragal·lada. Però que hi ha de més "pensamentista" que les maragal·lades. En tot cas, els mots s'adrecen al cornellanenc Pepe Montilla (*Iznájar, 1952), però bé valdrien també pel barceloní Artur Mas (*Barcelona, 1956). Caldrà demanar-se si aquest tarannà, aquest caràcter, explica més la dissort que no la sort del nostre poble.
Vegem, però, els deu punts maragal·lians sobre el caràcter català:
1. "No parles per parlar". Encara que ja se sap que "ase callat, per savi és reputat".
2. "No dius paraules sobreres". Justament la qualitat contrària que Vicent Ferrer atribuïa als castellans de l'estil dels "Fernando Fernandez de los Fernandales".
3. "No parles a la babalà". Si el primer punt fa referència a la virtut de no parlar quan cal callar, el segon a dir les coses sense prolixitat, aquest tercer identifica parlar amb enraonar.
4. "Ets rigorós". En el pensament i en el discurs.
5. "Ets sèrio". Tòpic d'origen foraster (d'ací el barbarisme), però que Maragall capgira tot donant-li un sentit positiu (ferm) per comptes de negatiu (poc empàtic).
6. "Ets autèntic". En el sentit de no trair el propi caràcter tot cercant l'aprovació vulgar.
7. "No amagues l'ou". Evitar el recurs a les cortines de fum per emboirar el problema central.
8. "No fas pactes estranys". I, amb tot, això no contradiu el pactisme (reconeixement de la diversitat d'interessos d'una col·lectivitat) que caracteritza, segons Jaume Vicens Vives, el constitucionalisme català.
9. "No busques la foto". La discreció com a ítem catalanesc.
10. "Busques resultats". El pensament català entès com a eminentment pràctic, i amb la pràctica entesa com a criteri de veritat.
Vegem, però, els deu punts maragal·lians sobre el caràcter català:
1. "No parles per parlar". Encara que ja se sap que "ase callat, per savi és reputat".
2. "No dius paraules sobreres". Justament la qualitat contrària que Vicent Ferrer atribuïa als castellans de l'estil dels "Fernando Fernandez de los Fernandales".
3. "No parles a la babalà". Si el primer punt fa referència a la virtut de no parlar quan cal callar, el segon a dir les coses sense prolixitat, aquest tercer identifica parlar amb enraonar.
4. "Ets rigorós". En el pensament i en el discurs.
5. "Ets sèrio". Tòpic d'origen foraster (d'ací el barbarisme), però que Maragall capgira tot donant-li un sentit positiu (ferm) per comptes de negatiu (poc empàtic).
6. "Ets autèntic". En el sentit de no trair el propi caràcter tot cercant l'aprovació vulgar.
7. "No amagues l'ou". Evitar el recurs a les cortines de fum per emboirar el problema central.
8. "No fas pactes estranys". I, amb tot, això no contradiu el pactisme (reconeixement de la diversitat d'interessos d'una col·lectivitat) que caracteritza, segons Jaume Vicens Vives, el constitucionalisme català.
9. "No busques la foto". La discreció com a ítem catalanesc.
10. "Busques resultats". El pensament català entès com a eminentment pràctic, i amb la pràctica entesa com a criteri de veritat.
diumenge, 17 de setembre del 2006
Un tast de política axial
| You are a Social Liberal (78% permissive) and an... Economic Liberal (20% permissive) You are best described as a:
Link: The Politics Test on Ok Cupid Also: The OkCupid Dating Persona Test |
dissabte, 16 de setembre del 2006
L'emperador Manuel II i el destí de la Nova Constantinopla
Allò més preocupant de la reacció a les declaracions del Papa Ratzinger no es troba en el camp islàmic, sinó en el camp, diguem-ne, cristià. Els dirigents europeus semblen haver acceptat un destí sinistre, perquè si no es així no s'explica els miraments que tenen envers l'opinió pública islàmica. No calen gaires comentaris, però és un fet que per gran part de la classe dirigent europea, l'islamisme és la religió de referència. Un islamisme que, sigui dit de passada, ja no té el seu centre en la nació àrab (la qual rep les agressions directes de l'imperialisme nord-americà), sinó en el subcontinent indi, en la Banya d'Àfrica o en Indonèsia.
Manuel II
En temps de l'emperador, l'Imperi Romà havia quedat reduït a una mínima expressió, tal com mostra el mapa. Manuel Paleòleg havia nascut el 27 de juny del 1350. Ja als quinze anys, menà la primera missió diplomàtica en representació del seu pare Joan V: es tractava d'aconseguir suports en l'Occident llatí i germànic per fer front a l'expansionisme turc. El 1369 fou governador de Tessalònica, i a l'any següent realitzà un segon viatge als Països Llatins. La pugna entre l'emperador Joan i el seu fill primogènit, Andrònic, afeblí l'Imperi Romà encara més. En el decurs d'aquestes pugnes, Manuel s'alià alternativament amb venecians i otomans, els quals aspiraven a convertir l'Imperi Romà en un protectorat. El 1391 esdevingué emperador. La política de Manuel II suposà la recuperació de territoris peloponesis que havien estat en mans de principats llatins. Però alhora els lligams amb l'Imperi Otomà s'estretaven, amb intervencionismes mutus.
La controvèrsia
En una controvèrsia amb un savi persa, Manuel afirmà "mostreu-me quines coses noves va aportar Muhammad i trobareu únicament coses roïnes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l'espasa la fe que havia predicat".
El Papa Ratzinger repeteix l'afirmació
La frase de Manuel reflecteix la visió cristiana tradicional sobre l'islamisme. Muhammad recull del cristianisme la fe en un únic Déu i converteix als àrabs. Però ho fa amb una perspectiva sectària ("secta mafomètica"), que trenca l'aspiració ecumènica del cristianisme. D'ací el càstic infernal que Dante imagina per Muhammad i Alí.
És ben lògica aquesta visió, si atenem al fet que tota religió considera les altres com a "antecessores imperfectes", "successores desviades" o "alternatives absurdes". El cristianisme considera el judaïsme com un antecessor imperfecte, l'islamisme com un successor desviat (antitrinitari, etc.) i les religions orientals com un fet merament exòtic. És per això que mentre que l'islamisme considera Jesús (Isa) com un profeta major, el cristianisme no compta Muhammad entre els seus sants. I per això Moisès és venerat per cristians i musulmans, mentre que els jueus consideren Jesús i Muhammad uns falsos messies.
Ratzinger matisava l'expressió tot dient que era feta "in erstaunlich schroffer, uns überraschend schroffer Form". La reacció "musulmana" no es va fer esperar, i pren de nou una forma doble: cortina de fum vers els autèntics problemes que pateixen les masses àrabs, turques, indo-àries i iranianes, i xantatge vers les classes dirigents europees. Aquestes classes dirigents europees, no cal dir-ho, accepten interessadament el xantatge, ja que la "por a l'odi dels musulmans" s'utilitza per mantindre segrestats els pobles d'Europa.
El doble joc dels dirigents europeus, recorda al doble joc de Manuel II. Manuel, certament, va promoure les idees de Croada en la cristiandat llatina, però tampoc no va dubtar d'aliar-se amb els otomans per afeblir les posicions de vencians i d'altres pobles romànics a la Mar Egea.
La Nova Constantinopla
El fatalisme de bona part dels comentaristes europeus, atacats d'un autoodi que els impedeix de veure els conflictes actuals en el seu marc històric, fa que la Unió Europea prengui tics més propis de l'Imperi Romà de la primera meitat del segle XV. Uns miren cap a Occident (cap als Estats Units) cercant una fraternitat que d'altres dinamiten (de la mateixa forma que la jerarquia eclesiàstica grega dinamità el procés d'unió amb Roma). La diferència, però, és evident. L'Imperi Otomà dels nostres dies no és més que un fantasma alimentat per la dependència petroliera, amb uns dirigents que fa temps que van renunciar a la sobirania. L'únic dubte, en tot cas, és si el fantasma cobrirà les expectatives dels 'neocons' que l'agiten, o se'ls hi girarà en contra.
- El text de la polèmica.
dimarts, 12 de setembre del 2006
Quan la perpetuïtat té data de caducitat
L'Alcover-Moll ens diu que perpetu és allò "que no cessa mai". Mai és molt de temps, i se'ns puntualitza després "que dura per sempre o per temps indefinit". La definició és agafada directament del Fabra: "que no cessa mai, que dura sempre o per un temps il·limitat". Observeu bé que allà on el mestre barceloní fa servir "il·limitat", el realisme illenc s'estima més "indefinit". "Il·limitat" és allò que no té "límit" (per exemple, un interval temporal amb inici però sense fi). "Indefinit" és allò que no es pot "definir" o "limitar", però aquesta impossibilitat bé pot deure's no a una característica objectiva sinó subjectiva.
El subjectivisme de la perpetuïtat (ens sembla perpetu allò que no s'esvairà en un termini predictible) explica que el 6 d'abril del 1964 Francisco Franco fos nomenat no tan sols "alcalde honorario" de Girona sinó "alcalde honorario y perpetuo" de Girona. O de Gerona, més ben dit, o encara millora "la Gerona de los Sitios".
L'abril del 1964 fou el mes central de les celebracions dels "Veinticinco Años de Paz", en commemoració dels vint-i-cinc anys de la "pax franquista". Una pau que havia comportat l'afusellament de Carles Rahola, alcalde de Girona, el 15 de març del 1939.
El repartiment a tort i a dret de dignitats al qui era "Caudillo de España por la G. de Dios" va fer que el nomenament d'alcalde honorari i perpetu de Girona caigués en l'oblit. No havien de passar ni 12 anys perquè el fet biològic comportés que el franquisme sociològic es travestís d'un democratisme de tota la vida.
Franco continuava, però, com a alcalde de Girona (honorari i perpetu), de la mateixa forma que Kim Il Sung és encara president de la RDP de Corea. Però tothom ho havia oblidat fins que fa uns pocs anys, ja en l'era Pagans, Jordi Gibert va posar de manifest l'honor concedit a Franco el 1964 i el fet que mai se li hagués retirat.
Avui, finalment, Franco ha deixat de ser alcalde honorari i perpetu de Girona. Després de quaranta-dos anys la perpetuïtat ha caducat.
El subjectivisme de la perpetuïtat (ens sembla perpetu allò que no s'esvairà en un termini predictible) explica que el 6 d'abril del 1964 Francisco Franco fos nomenat no tan sols "alcalde honorario" de Girona sinó "alcalde honorario y perpetuo" de Girona. O de Gerona, més ben dit, o encara millora "la Gerona de los Sitios".
L'abril del 1964 fou el mes central de les celebracions dels "Veinticinco Años de Paz", en commemoració dels vint-i-cinc anys de la "pax franquista". Una pau que havia comportat l'afusellament de Carles Rahola, alcalde de Girona, el 15 de març del 1939.
El repartiment a tort i a dret de dignitats al qui era "Caudillo de España por la G. de Dios" va fer que el nomenament d'alcalde honorari i perpetu de Girona caigués en l'oblit. No havien de passar ni 12 anys perquè el fet biològic comportés que el franquisme sociològic es travestís d'un democratisme de tota la vida.
Franco continuava, però, com a alcalde de Girona (honorari i perpetu), de la mateixa forma que Kim Il Sung és encara president de la RDP de Corea. Però tothom ho havia oblidat fins que fa uns pocs anys, ja en l'era Pagans, Jordi Gibert va posar de manifest l'honor concedit a Franco el 1964 i el fet que mai se li hagués retirat.
Avui, finalment, Franco ha deixat de ser alcalde honorari i perpetu de Girona. Després de quaranta-dos anys la perpetuïtat ha caducat.
dijous, 31 d’agost del 2006
'Arbeit macht frei' i qui no té feina el gat pentina
'Il lavoro rende liberi' diu un demagògic full volant de la Diputació Provincial de Chieti. La frase fou elegida pel mateix president, Tommaso Coletti. Coletti és membre de la Margherita, partit integrat en el Pol de les "esquerres". Hom hauria pogut esperar que les esquerres sense cometes assaltessin el fullet de la diputació provincial per on calia fer-ho. Deixant de banda els marges socials, els treballadors de Chieti i de qualsevol altra contrada de l'Europa Occident quan no treballen és perquè els fan fer la funció social d'exèrcit de reserva del treball. Els casos individuals d'amant del 'dolce fer niente' potser abunden en els àmbits socials més divins amb els quals Coletti pugui tindre més familiaritats. Però dir que 'qui no treballa és perquè no vol' és justament el mateix que dir que 'el català, qui més qui menys, té una fabriqueta'. La importància de combatre tota una sèrie de demagògies que no cerquen més que enfrontar estrats de la classe treballadora difícilment serà exagerada.
Però, és clar, l'esquerra sense cometes, la que representa per exemple Maurizio Acerb, de Refundazione Comunista, no ha exagerat res de tot això. Simplement s'ha fixat que 'Il lavoro rende liberi' és la traducció tradicional (tradutore traditore) del lema que encapçalava un dels camps de concentració d'Auschwitz. 'Arbeit macht frei', en paraules del nacional-socialisme equivalia en bona mesura als elogis de la laboriositat que podem trobar en boca de qualsevol propagandista de l'economia burgesa, com ara, i sense anar més lluny, Coletti. Però Acerb s'estima més denunciar Coletti per cometre el pecat de citar el dimoni-NSDAP. I Acerb diu "no es pot jugar amb sis milions de morts". Les altres reaccions s'omplen la boca de frases altisonants similars, tan pròpies d'un antifeixisme exclusivament retrospectiu i catequètic.
El 'treball productiu fa lliure' en el sentit que 'allibera' la humanitat de 'necessitats'. La primera part del capítol cinquè de El capital (un dels fragments menys marxistes d'aquest llibre) s'hi referia al treball en aquest sentit. Ara bé, la segona part d'aquest capítol, en analitzar el procés laboral tal com té lloc no en la imaginació dels antropòlegs sinó en l'economia viva dels pobles contemporanis, ja trobava els aspectes més esclavitzadors del treball. Però aquests aspectes, és clar, durien el debat polític per uns viaranys molt incòmodes ja no tan sols pels Coletti sinó potser especialment pels Acerb.
Per si necessiten omplir més fullets a costat de l'erari públic, els recomanem la consigna: 'El teu treball em fa ric'.
Però, és clar, l'esquerra sense cometes, la que representa per exemple Maurizio Acerb, de Refundazione Comunista, no ha exagerat res de tot això. Simplement s'ha fixat que 'Il lavoro rende liberi' és la traducció tradicional (tradutore traditore) del lema que encapçalava un dels camps de concentració d'Auschwitz. 'Arbeit macht frei', en paraules del nacional-socialisme equivalia en bona mesura als elogis de la laboriositat que podem trobar en boca de qualsevol propagandista de l'economia burgesa, com ara, i sense anar més lluny, Coletti. Però Acerb s'estima més denunciar Coletti per cometre el pecat de citar el dimoni-NSDAP. I Acerb diu "no es pot jugar amb sis milions de morts". Les altres reaccions s'omplen la boca de frases altisonants similars, tan pròpies d'un antifeixisme exclusivament retrospectiu i catequètic.
El 'treball productiu fa lliure' en el sentit que 'allibera' la humanitat de 'necessitats'. La primera part del capítol cinquè de El capital (un dels fragments menys marxistes d'aquest llibre) s'hi referia al treball en aquest sentit. Ara bé, la segona part d'aquest capítol, en analitzar el procés laboral tal com té lloc no en la imaginació dels antropòlegs sinó en l'economia viva dels pobles contemporanis, ja trobava els aspectes més esclavitzadors del treball. Però aquests aspectes, és clar, durien el debat polític per uns viaranys molt incòmodes ja no tan sols pels Coletti sinó potser especialment pels Acerb.
Per si necessiten omplir més fullets a costat de l'erari públic, els recomanem la consigna: 'El teu treball em fa ric'.
dimarts, 22 d’agost del 2006
Immigració i imperialisme, segons James Petras
James Petras publicava fa uns dies a Dissident Voice, International Immigration and Imperial-Centered Accumulation, una anàlisi sobre les migracions internacionals o, més concretament, les migracions des dels països de la perifèria als grans centres imperialistes de Nord-amèrica, Europa i Austràlia. L'anàlisi, feta des d'un punt de mira marxista, se centrava en els Estats Units d'Amèrica i a la immigració mexicana i mesoamericana i potser no és del tot traslladable a la situació d'Europa i d'Austràlia, i no gens a la del Japó. Petras defugia la visió més habitual, que gira al voltant de les decisions individuals del migrant i dels factors que l'empenyen/el dissuadeixen de migrar o el dissuadeixen/l'empenyen a tornar al país d'origen. Segons Petras, la migració internacional és alhora conseqüència i motor d'un model d'acumulació capitalista centrada en les potències imperialistes.
Pro-immigració i anti-immigració
Petras caracteritza sis sectors d'oposició a la migració internacional dins les societats 'receptores':
- obrers autòctons en competència directa amb els immigrants per llocs de treball o que temen la pressió negativa en els salaris que aquests puguin exercir.
- petita burgesia que tem la pressió fiscal que pugui resultar de les necessitats creades per la presència de treballadors immigrants.
- pares i mares d'alumnes de classes mitjanes i populars que temen que la presència d'alts percentatges d'alumnat immigrant en les aules puguin fer reduir els nivells educatius generals de l'escola pública.
- veïns de barris amb un alt percentatge de població immigrada que temen un augment de la criminalitat espontània i organitzada.
- integrants de comunitats ètniques autòctones més o menys homogènies que veuen com a amenaça el trencament d'aquesta homogeneïtat nacional.
- oportunistes i polítics que volen treure profit dels cinc sectors anteriors amb un programa populista. Volgudament o inconscientment desvien l'atenció vers els immigrants i amaguen l'impacte de les polítiques neoliberals i de retallada de la despesa social. Posen l'accent en el conflicte horitzontal o interètnic, i refusen o minusvaloren el conflicte vertical o de classe.
Pel que fa als sectors pro-immigració, Petras assenyala els capitalistes dels sectors econòmics que generen més plus-vàlua relativa (agrari, hosteleria i construcció).
Set hipòtesis
Petras conclou el seu article amb "set hipòtesis sobre immigració internacional i construcció imperialista".
- El principal factor generador de la migració internacional no és la 'mundialització', sinó l'imperialisme.
- L'emigració és una vàlvula d'escapament pels règims neo-colonials i una nova font d'intercanvi internacional per economies fallides.
- Hi una correlació entre l'explotació imperialista d'un país (de la fugida de capitals en forma de beneficis i de pagaments del deute exterior) i la taxa d'emigració.
- Les intervencions imperialistes (estats, organismes econòmics internacionals, etc) en les polítiques econòmiques de la perifèria creen contínuament una massa d'emigrants potencials.
- La migració internacional és una conseqüència de les polítiques de l'estat imperialista 'receptor', que estableix els temps, els orígens geogràfics i la grandària de la immigració.
- Les polítiques immigratòries són el resultat de dues tendències contradictòries. La classe capitalista necessita mà d'obra immigrant per reduir els costos laborals, disciplinar la mà d'obra autòctona, compensar la reducció en les taxes autòctones de natalitat i garantir el pagament de pensions per una població cada vegada més envellida. Però això també implica mantindre l'estratificació entre treballadors autòctons i immigrants, ja que integrats els darrers deixarien de complir la seva funció peculiar.
- Les despeses de l'emigració per l'economia 'donadora' superen de llarg els beneficis extrets de les remeses dels emigrants.
Dues consignes de James Petras
- Pels joves treballadors dels països de la perifèria quedar-s'hi i lluitar per canviar les condicions vigents, per enderrocar els règims parasitaris i crear una economia diversificada amb una ocupació ben remunerada.
- Per la classe treballadors dels països imperialistes, el futur no consisteix en atacar els immigrants per les reduccions salarials, els augments d'impostos o l'amenaça de pèrdues de llocs de treball, sinó en integrar els immigrants en els moviments obrers contra els capitalistes i l'estat que imposen impostos regressius, retallen programes socials i llencen els immigrants contra els treballadors autòctons.
Pro-immigració i anti-immigració
Petras caracteritza sis sectors d'oposició a la migració internacional dins les societats 'receptores':
- obrers autòctons en competència directa amb els immigrants per llocs de treball o que temen la pressió negativa en els salaris que aquests puguin exercir.
- petita burgesia que tem la pressió fiscal que pugui resultar de les necessitats creades per la presència de treballadors immigrants.
- pares i mares d'alumnes de classes mitjanes i populars que temen que la presència d'alts percentatges d'alumnat immigrant en les aules puguin fer reduir els nivells educatius generals de l'escola pública.
- veïns de barris amb un alt percentatge de població immigrada que temen un augment de la criminalitat espontània i organitzada.
- integrants de comunitats ètniques autòctones més o menys homogènies que veuen com a amenaça el trencament d'aquesta homogeneïtat nacional.
- oportunistes i polítics que volen treure profit dels cinc sectors anteriors amb un programa populista. Volgudament o inconscientment desvien l'atenció vers els immigrants i amaguen l'impacte de les polítiques neoliberals i de retallada de la despesa social. Posen l'accent en el conflicte horitzontal o interètnic, i refusen o minusvaloren el conflicte vertical o de classe.
Pel que fa als sectors pro-immigració, Petras assenyala els capitalistes dels sectors econòmics que generen més plus-vàlua relativa (agrari, hosteleria i construcció).
Set hipòtesis
Petras conclou el seu article amb "set hipòtesis sobre immigració internacional i construcció imperialista".
- El principal factor generador de la migració internacional no és la 'mundialització', sinó l'imperialisme.
- L'emigració és una vàlvula d'escapament pels règims neo-colonials i una nova font d'intercanvi internacional per economies fallides.
- Hi una correlació entre l'explotació imperialista d'un país (de la fugida de capitals en forma de beneficis i de pagaments del deute exterior) i la taxa d'emigració.
- Les intervencions imperialistes (estats, organismes econòmics internacionals, etc) en les polítiques econòmiques de la perifèria creen contínuament una massa d'emigrants potencials.
- La migració internacional és una conseqüència de les polítiques de l'estat imperialista 'receptor', que estableix els temps, els orígens geogràfics i la grandària de la immigració.
- Les polítiques immigratòries són el resultat de dues tendències contradictòries. La classe capitalista necessita mà d'obra immigrant per reduir els costos laborals, disciplinar la mà d'obra autòctona, compensar la reducció en les taxes autòctones de natalitat i garantir el pagament de pensions per una població cada vegada més envellida. Però això també implica mantindre l'estratificació entre treballadors autòctons i immigrants, ja que integrats els darrers deixarien de complir la seva funció peculiar.
- Les despeses de l'emigració per l'economia 'donadora' superen de llarg els beneficis extrets de les remeses dels emigrants.
Dues consignes de James Petras
- Pels joves treballadors dels països de la perifèria quedar-s'hi i lluitar per canviar les condicions vigents, per enderrocar els règims parasitaris i crear una economia diversificada amb una ocupació ben remunerada.
- Per la classe treballadors dels països imperialistes, el futur no consisteix en atacar els immigrants per les reduccions salarials, els augments d'impostos o l'amenaça de pèrdues de llocs de treball, sinó en integrar els immigrants en els moviments obrers contra els capitalistes i l'estat que imposen impostos regressius, retallen programes socials i llencen els immigrants contra els treballadors autòctons.
diumenge, 20 d’agost del 2006
«Més enllà del riu»: Setmana Mundial de l’Aigua-2006
Gestió de l'aigua: Stockholm, l'illa de fusta, s'alça en la confluència del llac Mälaren i la Mar Oriental (la Mar Bàltica). Aquest contacte entre aigües, inspira Stockholm International Water Institute que cda any organitza per la tercera setmana d'agost la Setmana Mundial de l'Aigua, que enguany es convoca amb el lema "Més enllà del riu – Compartir beneficis i responsabilitats".
Més enllà del riu
La sessió d'enguany de la Setmana de l'Aigua d'Estocolm és la quarta (i penúltima) del cicle titulat "Drainage Basin Security: Prospects for Trade offs and Benefit Sharing in a Globalised World". El triple objectiu és aprofundir en el coneixement de les relacions aigua-societat-medi-economia, d'afavorir els contactes interdisciplinars i de revisar els mecanismes d'actuació en la gestió de l'aigua.
Asit K. Biswas, premi Estocolm de l'Aigua 2006
Tot i que avui diumenge dia 20, ja hi ha hagut diverses sessions sobre conflictes ambientals, gestió transfronterera de l'aigua i sistemes d'higienització, la jornada inaugural serà dilluns dia 21. Serà llavors quan farà el seu discurs Asit K. Biswas, que el passat mes de març va rebre el Premi Estocolm de l'Aigua.
Asit K. Biswas va nèixer a Balasore (Orissa) i es va formar a l'Indian Institute of Technology de Kharagpur (Bengala). Després de graduar-se se n'anà a treballar com a enginyer civil a Anglaterra, per després dedicar-se a la recerca i la docència a la Loughborough University of Technology i a la University of Strathclyde de Glasgow. El 1967 es traslladà a Canadà, d'on rebria la ciutadania anys després. Vinculat al Departament d'Energia, Mines i Recursos i al nou-nat Ministeri d'Ambient, el 1974 Biswas s'incorporà al Programa Ambiental de Nacions Unides (UNEP) amb seu a Nairobi. Des del 1985 és editor del International Journal of Water Resources Development.
Després de molts anys com a assessor d'organitzacions internacionals i de governs estatals, especialitzat en regions amb greus dèficits hídrics (com l'Àsia sud-occidental), Biswas participà en la fundació del Third World Center for Water Management, amb seu a Ciutat de Mèxic, on viu des de fa anys.
Sydney Water Corporation, premi Estocolm de l'Aigua a la Indústria 2006
Amb una població de més de quatre milions d'habitants, Sydney és abastida d'aigua per la Sydney Water Corporation, que també abasteix les comunitats veïnes d'Illawarra i de les Blue Mountains. Pel període 1991-2011, la Sydney Water Corporation s'havia compromès a reduir en un 35% el consum d'aigua per càpita.
Destinat a la fracció del 30% del consum d'aigua lligat a la indústria, a l'empresa i al sector públic, s'impulsà el Programa 'Cada Gota Compta' per Empreses. Des del 2001, 310 organitzacions hi han participat, i adoptat les diferents mesures destinades a reduir el consum d'aigua i la generació d'aigües residuals. El programa afirma que gràcies a aquestes mesures (sobretot dedicades a unes bones instal·lacions en els llocs de treball) s'estalvien cada dia 20 milions de litres.
La Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica rep el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua
El divendres 25 Björn Carlson rebrà el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua per haver creat amb 500 milions de corones sueques la "Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica". La Fundació es dedicarà a finançar projectes i iniciatives interdisciplinàries de millora de la qualitat de l'aigua de la Mar Bàltica.
Carlson va fer diners amb la Carlson Investment Management, que es va vendre el 1999 per encara molts més diners. Aficionat a la navegació i al submarinisme, Carlson és testimoni de primera filera dels problemes ambientals que sacsegen el litoral bàltic: augment de la turbidesa, desaparició d'espècies de peixos, agreujament de les explosions algals estivals, etc. Una cosa va lligada a l'altra: els nitrats i fosfats de les aigües residuals permeten cianobacteris i algues verdes de proliferar, especialment amb les llargues hores diürnes dels mesos estivals, i això redueix la llum que arriba als fons litorals i n'afecta la fauna.
La gestió transfronterera dels recursos hídrics
El primer eix de la Setmana d'Estocolm es titula "Eines per compartir beneficis de programes transfronterers". Aquest taller analitzarà preferentment els aspectes polítics i econòmics de la qüestió, com posar d'acord diferents administracions estatals. No debades, el Banc Mundial és un dels organitzadors d'aquest taller.
Entre les experiències que s'examinaran hi ha: el cas d'Ucraïna i Rússia, el de la Conca del Nil, el dels països sud-africans (com la Conca de l'Okavango), el de Mesopotàmia, les Conques del Rin i del Danubi, els rius padans Olona-Bozzente-Lura i Palestina-Israel.
Especial interès té la sessió de Volker Boege, que ens recorda que les fronteres estatals passen per damunt de pobles que han viscut sempre en contacte o, fins i tot, que comparteixen uns mateixos trets nacionals. Per això, qualsevol projecte transfronterer hauria de fixar-se en les institucions i pràctiques tradicionals de la gestió de l'aigua.
Aigua i comerç
El segon eix es titula "Aigua i comerç: ajustar la disponibilitat internacional de l'aigua i les necessitats locals". El punt de partida és el de la "pobresa de l'aigua", adreçat a aquelles economies nacionals deficitàries d'aigua. Dèficits econòmics i hídrics van lligats, i moltes nacions amb economies fortes i diverses (amb més trets "centrals" que "perifèrics") són "riques en aigua" malgrat es trobin enclavades en climes àrids i semiàrids. Contràriament, nacions situades en conques riques poden patir de "pobresa d'aigua" degut a mancances en infrastructures. Però una visió estrictament infrastructurista, basada en grans obres hídriques, pot fer fallida sinó s'acompanya d'una diversificació de l'economia. Els casos d'Índia, Marroc i Colòmbia seran examinats amb detall.
Un concepte important per entendre com una determinada orientació sectorial de l'economia (vers un tipus d'agricultura, vers un tipus d'indústria turística, etc.) influeix en les necessitats hídriques és de l'aigua virtual és a dir la quantitat d'aigua necessària per fabricar un producte. Segons l'Organització Mundial del Comerç, les importacions de productes rics en aigua virtual a la regions amb dèficits hídrics és la solució que el comerç mundial li dóna per superar aquests dèficits.
Instruments econòmics
Aquest és el títol del tercer eix de la Setmana d'Estocolm. Proposats com a substitutiu de les mesures administratives, els incentius econòmics haurien de dissenyar-se d'acord amb els serveis que ofereixen els ecosistemes i que són "utilitzats" per activitats econòmiques privades. José Albiac, del Departament d'Economia Agrícola del Govern d'Aragó farà una valoració dels beneficis i despeses d'una gestió sostenible de l'aigua, però el problema és com es reparteixen aquests beneficis i despeses. Katar Singh parlarà de com la imposició d'un preu racional de l'aigua pot millorar l'eficiència de l'ús agrícola a Gujarat. Casos similars (preu de l'aigua, taxes per bombeig, etc.) s'explicaran d'Oregon, Maharashtra i Mèxic.
Gestió centralitzada vs. gestió descentralitzada
El quart eix de la cimera rep el títol de "Beneficis i responsabilitats de les estratègies descentralitzada i centralitzada en la gestió de l'aigua i de les aigües residuals". La integració del sistemes d'abastiment, potabilització i de gestió de les aigües residuals és un requisit, però això comporta riscos de burocratització, de mesures de dalt-a-baix, amb nul·la participació popular. D'altra banda un model linial de gestió de l'aigua (captar-la, potabilitzar-la i abocar-la amb o sense depuració) impedeix el reaprofitament d'aigües residuals.
En aquest taller s'examinaran els casos de Karachi i de Kolkata, exemples de la gestió d'aigües residuals urbanes (que, en el cas de la ciutat bengalí, han de fer front també a la col·lecció de precipitacions). Pel que fa a àrees rurals i semiurbanes, s'hi presentaran exemples de Xina, Moçambic (Dondo), Xina, Sud-àfrica i Uganda.
La presa de decisions
El cinquè eix es dedica a "Sistemes de suport en la presa de decisions i gestió integrada dels recursos hídrics". Entre els casos que s'exposaran hi ha:
- Kazakstan: on es vol fer de l'anàlisi sistemàtica de les conques fluvials la base de la gestió dels recursos hídrics.
- Sri Lanka: on la gestió integrada ha de tractar els interessos enfrontats de sectors agrícoles i pesquers.
- Etiòpia, on s'han aplicat programes pilots de gestió sostenibles de l'aigua en dues conques fluvials.
- Quebec, on s'han introduït procediments participatius en la gestió de l'aigua.
- la Mersey Basin Campaign, que des de fa 20 anys pren iniciatives en la regeneració d'aquesta conca anglesa, molt castigada per l'era industrial.
Les implicacions dels canvis en els hàbits alimentaris
Amb una perspectiva més sociològica, el sisè eix de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Canvis alimentaris i implicacions en l'aigua, la terra i els estils de vida". Abans s'ha esmentat el concepte d'aigua virtual: aliments com la carn o productes làctics requereixen per unitat de pes fins a deu vegades més aigua que els productes vegetals. Els requeriments hídrics augmenten en la ramaderia a mesura que les formes tradicionals deixen pas a instal·lacions industrials (basades en pinsos). També la piscicultura demana uns requeriments hídrics (en aquest cas, qualitatius) més elevats que les pesqueries. Els casos d'Etiòpia i de l'Àfrica Occidental seran examinats a la llum dels canvis econòmics que es produeixen com a conseqüència de la concentració en el sector agro-ramader i en l'èxode cap a les ciutats.
L'impacte ambiental
El setè eix parla de "Compartir els beneficis dels serveis dels ecosistemes i els costos de la degradació dels ecosistemes". S'exposaran casos de tot el món sobre com "fer pagar" pels serveis dels ecosistemes i com repartir equitativament els costos de la degradació. Entre l'enduriment legislatiu i el deixar-fer-deixar-passar, hom parla d'estratègies de mercat que tinguin presents els serveis i els costos ambientals.
Els llacs com a motors de desenvolupament regional
El vuitè fil de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Grans llacs com a motors de desenvolupament regional". Entre els casos que s'estudiaran hi ha el Đerdap (Danubi), els llacs de Lombardia, el Winnipeg, el llac Vozhe (a Rússia, reduït per l'activitat humana del darrer segle), el Tonle Sap (Cambodja), els llacs de Koidakanal (Índia) i, sobretot, els Grans Llacs del centre d'Àfrica.
Els embassaments
El novè eix es titula "Embassament segur de l'aigua i regulació en inundacions i sequeres". Davant la perspectiva d'un augment de la variabilitat meteorològica en molts climes del món, les estratègies d'embassament hauran de complementar-se amb mesures addicionals d'adaptació de la població. Es repassaran els casos de diferents conques: de Turquia (sotmeses a una forta estacionalitat), d'Etiòpia, del Nil (inclosos els dics anti-inundació construïts recentment a Khartum), de l'Indus, del Krishna (Índia), de Romania (on els requeriments agrícoles són cada vegada més difícils d'acomplir amb el sistema actual d'embassaments), del Nyando (Kènia), etc.
Les emergències
El desè eix es dedica a "Esdeveniments extrems i serveis sostenibles d'aigua i d'higienització". L'altra cara dels grans desastres naturals, que gairebé mai apareix en els mitjans de comunicació, és el difícil retorn a la normalitat i, en particular, la restauració dels abastiments d'aigua. Moltes vegades els plans d'emergències cobreixen únicament les necessitats puntuals d'aigua potable i deixen durant mesos o anys en la precarietat les zones afectades. Les experiències recents de Sri Lanka i del Golf de Mèxic seran examinades, així com els programes anti-inundacions dissenyats a Ucraïna (Conca del Tisza).
Lligams:
- World Water Week in Stockholm.
- For Challenging the Global Status Quo on Water, Indian-Born Canadian in Mexico Wins 2006 Stockholm Water Prize.
Altres posts:
- S'obre la Setmana Mundial de l'Aigua d'Estocolm (2004).
Més enllà del riu
La sessió d'enguany de la Setmana de l'Aigua d'Estocolm és la quarta (i penúltima) del cicle titulat "Drainage Basin Security: Prospects for Trade offs and Benefit Sharing in a Globalised World". El triple objectiu és aprofundir en el coneixement de les relacions aigua-societat-medi-economia, d'afavorir els contactes interdisciplinars i de revisar els mecanismes d'actuació en la gestió de l'aigua.
Asit K. Biswas, premi Estocolm de l'Aigua 2006
Tot i que avui diumenge dia 20, ja hi ha hagut diverses sessions sobre conflictes ambientals, gestió transfronterera de l'aigua i sistemes d'higienització, la jornada inaugural serà dilluns dia 21. Serà llavors quan farà el seu discurs Asit K. Biswas, que el passat mes de març va rebre el Premi Estocolm de l'Aigua.
Asit K. Biswas va nèixer a Balasore (Orissa) i es va formar a l'Indian Institute of Technology de Kharagpur (Bengala). Després de graduar-se se n'anà a treballar com a enginyer civil a Anglaterra, per després dedicar-se a la recerca i la docència a la Loughborough University of Technology i a la University of Strathclyde de Glasgow. El 1967 es traslladà a Canadà, d'on rebria la ciutadania anys després. Vinculat al Departament d'Energia, Mines i Recursos i al nou-nat Ministeri d'Ambient, el 1974 Biswas s'incorporà al Programa Ambiental de Nacions Unides (UNEP) amb seu a Nairobi. Des del 1985 és editor del International Journal of Water Resources Development.
Després de molts anys com a assessor d'organitzacions internacionals i de governs estatals, especialitzat en regions amb greus dèficits hídrics (com l'Àsia sud-occidental), Biswas participà en la fundació del Third World Center for Water Management, amb seu a Ciutat de Mèxic, on viu des de fa anys.
Sydney Water Corporation, premi Estocolm de l'Aigua a la Indústria 2006
Amb una població de més de quatre milions d'habitants, Sydney és abastida d'aigua per la Sydney Water Corporation, que també abasteix les comunitats veïnes d'Illawarra i de les Blue Mountains. Pel període 1991-2011, la Sydney Water Corporation s'havia compromès a reduir en un 35% el consum d'aigua per càpita.
Destinat a la fracció del 30% del consum d'aigua lligat a la indústria, a l'empresa i al sector públic, s'impulsà el Programa 'Cada Gota Compta' per Empreses. Des del 2001, 310 organitzacions hi han participat, i adoptat les diferents mesures destinades a reduir el consum d'aigua i la generació d'aigües residuals. El programa afirma que gràcies a aquestes mesures (sobretot dedicades a unes bones instal·lacions en els llocs de treball) s'estalvien cada dia 20 milions de litres.
La Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica rep el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua
El divendres 25 Björn Carlson rebrà el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua per haver creat amb 500 milions de corones sueques la "Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica". La Fundació es dedicarà a finançar projectes i iniciatives interdisciplinàries de millora de la qualitat de l'aigua de la Mar Bàltica.
Carlson va fer diners amb la Carlson Investment Management, que es va vendre el 1999 per encara molts més diners. Aficionat a la navegació i al submarinisme, Carlson és testimoni de primera filera dels problemes ambientals que sacsegen el litoral bàltic: augment de la turbidesa, desaparició d'espècies de peixos, agreujament de les explosions algals estivals, etc. Una cosa va lligada a l'altra: els nitrats i fosfats de les aigües residuals permeten cianobacteris i algues verdes de proliferar, especialment amb les llargues hores diürnes dels mesos estivals, i això redueix la llum que arriba als fons litorals i n'afecta la fauna.
La gestió transfronterera dels recursos hídrics
El primer eix de la Setmana d'Estocolm es titula "Eines per compartir beneficis de programes transfronterers". Aquest taller analitzarà preferentment els aspectes polítics i econòmics de la qüestió, com posar d'acord diferents administracions estatals. No debades, el Banc Mundial és un dels organitzadors d'aquest taller.
Entre les experiències que s'examinaran hi ha: el cas d'Ucraïna i Rússia, el de la Conca del Nil, el dels països sud-africans (com la Conca de l'Okavango), el de Mesopotàmia, les Conques del Rin i del Danubi, els rius padans Olona-Bozzente-Lura i Palestina-Israel.
Especial interès té la sessió de Volker Boege, que ens recorda que les fronteres estatals passen per damunt de pobles que han viscut sempre en contacte o, fins i tot, que comparteixen uns mateixos trets nacionals. Per això, qualsevol projecte transfronterer hauria de fixar-se en les institucions i pràctiques tradicionals de la gestió de l'aigua.
Aigua i comerç
El segon eix es titula "Aigua i comerç: ajustar la disponibilitat internacional de l'aigua i les necessitats locals". El punt de partida és el de la "pobresa de l'aigua", adreçat a aquelles economies nacionals deficitàries d'aigua. Dèficits econòmics i hídrics van lligats, i moltes nacions amb economies fortes i diverses (amb més trets "centrals" que "perifèrics") són "riques en aigua" malgrat es trobin enclavades en climes àrids i semiàrids. Contràriament, nacions situades en conques riques poden patir de "pobresa d'aigua" degut a mancances en infrastructures. Però una visió estrictament infrastructurista, basada en grans obres hídriques, pot fer fallida sinó s'acompanya d'una diversificació de l'economia. Els casos d'Índia, Marroc i Colòmbia seran examinats amb detall.
Un concepte important per entendre com una determinada orientació sectorial de l'economia (vers un tipus d'agricultura, vers un tipus d'indústria turística, etc.) influeix en les necessitats hídriques és de l'aigua virtual és a dir la quantitat d'aigua necessària per fabricar un producte. Segons l'Organització Mundial del Comerç, les importacions de productes rics en aigua virtual a la regions amb dèficits hídrics és la solució que el comerç mundial li dóna per superar aquests dèficits.
Instruments econòmics
Aquest és el títol del tercer eix de la Setmana d'Estocolm. Proposats com a substitutiu de les mesures administratives, els incentius econòmics haurien de dissenyar-se d'acord amb els serveis que ofereixen els ecosistemes i que són "utilitzats" per activitats econòmiques privades. José Albiac, del Departament d'Economia Agrícola del Govern d'Aragó farà una valoració dels beneficis i despeses d'una gestió sostenible de l'aigua, però el problema és com es reparteixen aquests beneficis i despeses. Katar Singh parlarà de com la imposició d'un preu racional de l'aigua pot millorar l'eficiència de l'ús agrícola a Gujarat. Casos similars (preu de l'aigua, taxes per bombeig, etc.) s'explicaran d'Oregon, Maharashtra i Mèxic.
Gestió centralitzada vs. gestió descentralitzada
El quart eix de la cimera rep el títol de "Beneficis i responsabilitats de les estratègies descentralitzada i centralitzada en la gestió de l'aigua i de les aigües residuals". La integració del sistemes d'abastiment, potabilització i de gestió de les aigües residuals és un requisit, però això comporta riscos de burocratització, de mesures de dalt-a-baix, amb nul·la participació popular. D'altra banda un model linial de gestió de l'aigua (captar-la, potabilitzar-la i abocar-la amb o sense depuració) impedeix el reaprofitament d'aigües residuals.
En aquest taller s'examinaran els casos de Karachi i de Kolkata, exemples de la gestió d'aigües residuals urbanes (que, en el cas de la ciutat bengalí, han de fer front també a la col·lecció de precipitacions). Pel que fa a àrees rurals i semiurbanes, s'hi presentaran exemples de Xina, Moçambic (Dondo), Xina, Sud-àfrica i Uganda.
La presa de decisions
El cinquè eix es dedica a "Sistemes de suport en la presa de decisions i gestió integrada dels recursos hídrics". Entre els casos que s'exposaran hi ha:
- Kazakstan: on es vol fer de l'anàlisi sistemàtica de les conques fluvials la base de la gestió dels recursos hídrics.
- Sri Lanka: on la gestió integrada ha de tractar els interessos enfrontats de sectors agrícoles i pesquers.
- Etiòpia, on s'han aplicat programes pilots de gestió sostenibles de l'aigua en dues conques fluvials.
- Quebec, on s'han introduït procediments participatius en la gestió de l'aigua.
- la Mersey Basin Campaign, que des de fa 20 anys pren iniciatives en la regeneració d'aquesta conca anglesa, molt castigada per l'era industrial.
Les implicacions dels canvis en els hàbits alimentaris
Amb una perspectiva més sociològica, el sisè eix de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Canvis alimentaris i implicacions en l'aigua, la terra i els estils de vida". Abans s'ha esmentat el concepte d'aigua virtual: aliments com la carn o productes làctics requereixen per unitat de pes fins a deu vegades més aigua que els productes vegetals. Els requeriments hídrics augmenten en la ramaderia a mesura que les formes tradicionals deixen pas a instal·lacions industrials (basades en pinsos). També la piscicultura demana uns requeriments hídrics (en aquest cas, qualitatius) més elevats que les pesqueries. Els casos d'Etiòpia i de l'Àfrica Occidental seran examinats a la llum dels canvis econòmics que es produeixen com a conseqüència de la concentració en el sector agro-ramader i en l'èxode cap a les ciutats.
L'impacte ambiental
El setè eix parla de "Compartir els beneficis dels serveis dels ecosistemes i els costos de la degradació dels ecosistemes". S'exposaran casos de tot el món sobre com "fer pagar" pels serveis dels ecosistemes i com repartir equitativament els costos de la degradació. Entre l'enduriment legislatiu i el deixar-fer-deixar-passar, hom parla d'estratègies de mercat que tinguin presents els serveis i els costos ambientals.
Els llacs com a motors de desenvolupament regional
El vuitè fil de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Grans llacs com a motors de desenvolupament regional". Entre els casos que s'estudiaran hi ha el Đerdap (Danubi), els llacs de Lombardia, el Winnipeg, el llac Vozhe (a Rússia, reduït per l'activitat humana del darrer segle), el Tonle Sap (Cambodja), els llacs de Koidakanal (Índia) i, sobretot, els Grans Llacs del centre d'Àfrica.
Els embassaments
El novè eix es titula "Embassament segur de l'aigua i regulació en inundacions i sequeres". Davant la perspectiva d'un augment de la variabilitat meteorològica en molts climes del món, les estratègies d'embassament hauran de complementar-se amb mesures addicionals d'adaptació de la població. Es repassaran els casos de diferents conques: de Turquia (sotmeses a una forta estacionalitat), d'Etiòpia, del Nil (inclosos els dics anti-inundació construïts recentment a Khartum), de l'Indus, del Krishna (Índia), de Romania (on els requeriments agrícoles són cada vegada més difícils d'acomplir amb el sistema actual d'embassaments), del Nyando (Kènia), etc.
Les emergències
El desè eix es dedica a "Esdeveniments extrems i serveis sostenibles d'aigua i d'higienització". L'altra cara dels grans desastres naturals, que gairebé mai apareix en els mitjans de comunicació, és el difícil retorn a la normalitat i, en particular, la restauració dels abastiments d'aigua. Moltes vegades els plans d'emergències cobreixen únicament les necessitats puntuals d'aigua potable i deixen durant mesos o anys en la precarietat les zones afectades. Les experiències recents de Sri Lanka i del Golf de Mèxic seran examinades, així com els programes anti-inundacions dissenyats a Ucraïna (Conca del Tisza).
Lligams:
- World Water Week in Stockholm.
- For Challenging the Global Status Quo on Water, Indian-Born Canadian in Mexico Wins 2006 Stockholm Water Prize.
Altres posts:
- S'obre la Setmana Mundial de l'Aigua d'Estocolm (2004).
dissabte, 19 d’agost del 2006
La "majoria silenciosa" dels afartats: el moviment pro-piscina de Pedro J.
Les protestes contra la piscina de Pedro J. a primera línia del litoral són, certament, minoritàries. En una societat totes les posicions actives són minoritàries per definició. Per això és curiós que des de les trinxeres dels "pro-piscina-privada-de-Pedro-J" es repeteixin els arguments ja clàssics de la "majoria silenciosa".
Segons Nixon, una minoria de nord-americans es manifestaven contra la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. Ergo, una majoria silenciosa de nord-americans era partidària de la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. Els clàssics deien "qui tacet placet", "qui calla atorga".
L'argument de Nixon és capgirable. Les manifestacions en pro de la intervenció nord-americana en la guerra del Vietnam eren més que minoritàries. De fet, sovint es convocaven únicament com a contra-manifestacions. D'això es col·legiria que el nombre de partidaris de mantindre la intervenció al Vietnam era encara més minoritari que la "minoria cridanera".
A l'hora de la veritat hom sap si una persona és o no és partidària d'intervindre al Vietnam si s'analitza què fa quan ell o un seu fill es troben amb la perspectiva de ser cridats a files. Aquesta prova del cotó situaria a més d'un polític enlairat en la mateixa balança que la Jane Fonda.
Tornem a casa nostra. El moviment "pro-piscina-privada-Pedro-J" (d'ara endavant, PPPPJ) diu que "Ja N'Hi Ha Prou" (bé, de fet, diu "Basta Ya"). Una consigna reciclada, que mostra que per l'espanyolisme ranci és tan intolerable mobilitzar-se contra l'expoli privat del domini públic com recòrrer a "altres formes de lluita". I en tot cas, si la consigna és honesta, els "contra-manifestants" tan sols desitgen que els "manifestants" deixin de fer-ho. Potser sí. Potser és això el que volen: que la majoria silenciosa es transformi en la unanimitat silenciosa.
divendres, 11 d’agost del 2006
La mentalitat dhimmi-goyim o la decadència d'un pensament
Els comentaris periodístics sobre els intents terroristes d'un grup de paquistanesos als quals l'administració Thatcher va atorgar la ciutadania britànica delaten la mentalitat 'dhimmi' de bona part de la premsa europea. Parlen ara del ressentiment que porta a "bons ciutadans britànics de religió musulmana" a convertir-se en "terroristes". Ens demanem perquè Tony Blair no comença a omplir les presons de britànics no-musulmans que, amb la seva sola presència molesten als joves simitarristes. Hi ha una premsa europea que tracta els temes religiosos amb una visió repugnantment islamocèntrica. I l'islamocentrisme converteix en 'dhimmis' a tots aquells que no són musulmans.
Hi ha una altra premsa europea (encara que se superposa en part amb l'anterior), que ens explica la història del segle XX amb una perspectiva patològicament judeo-cèntrica i que arriba a la nàusea en analitzar l'etapa contemporània. Israel té dret a perseguir Hezbol·la dintre de les fronteres del Líban, segons aquesta premsa. Però Déu no volgués que el MI5 fes alguna operació en el sòl inviolable de la República Islàmica de Pakistan. Aquesta premsa, amb una mentalitat de 'goyim', és tan patètica com la premsa marginal que encara parla de conspiracions judeo-masònico-comunistes-feministes-dretscivilistes. Els jueus tenen tot el dret del món a construir la seva identitat i a referir-se als altres amb el nom col·lectiu de "goyim". Però és massa veure que alguns accepten l'etiqueta i es volen fer perdonar el fet de ser "goyim".
La majoria de la població europea és "dhimmi" i és "goyim" a la vegada. El pitjor és que els nostres dirigents, els nostres periodistes, ens volen convèncer que hem de pensar contínuament com a "dhimmi" i com a "goyim", i demanar perdó contínuament pels pecats de l'Imperi Britànic i de l'Imperi Romà.
El pensament imperialista del segle XIX, patològicament eurocèntric, degenera avui en el seu fill bastard: el pensament euro-excèntric de qui nega la seva identitat i la seva història.
A, i si se senten tan malalment per ser dhimmis o per ser goyims, sempre tenen la porta oberta a la conversió!
Hi ha una altra premsa europea (encara que se superposa en part amb l'anterior), que ens explica la història del segle XX amb una perspectiva patològicament judeo-cèntrica i que arriba a la nàusea en analitzar l'etapa contemporània. Israel té dret a perseguir Hezbol·la dintre de les fronteres del Líban, segons aquesta premsa. Però Déu no volgués que el MI5 fes alguna operació en el sòl inviolable de la República Islàmica de Pakistan. Aquesta premsa, amb una mentalitat de 'goyim', és tan patètica com la premsa marginal que encara parla de conspiracions judeo-masònico-comunistes-feministes-dretscivilistes. Els jueus tenen tot el dret del món a construir la seva identitat i a referir-se als altres amb el nom col·lectiu de "goyim". Però és massa veure que alguns accepten l'etiqueta i es volen fer perdonar el fet de ser "goyim".
La majoria de la població europea és "dhimmi" i és "goyim" a la vegada. El pitjor és que els nostres dirigents, els nostres periodistes, ens volen convèncer que hem de pensar contínuament com a "dhimmi" i com a "goyim", i demanar perdó contínuament pels pecats de l'Imperi Britànic i de l'Imperi Romà.
El pensament imperialista del segle XIX, patològicament eurocèntric, degenera avui en el seu fill bastard: el pensament euro-excèntric de qui nega la seva identitat i la seva història.
A, i si se senten tan malalment per ser dhimmis o per ser goyims, sempre tenen la porta oberta a la conversió!
El mur de Padoa: l'esquerra i la dreta burgeses bescanvien papers?
Les autoritats municipals de Padoa han construït un mur d'acer de 84 metres de llarg i 3 metres d'alt que tanca tot el sector Serenissima, on viuen 1.500 persones, en la seva majoria immigrants magrebins, de l'Àfrica sud-sahariana, de l'Àsia sud-occidental i de l'Extrem Orient. El batlle de Padoa, el socialista Flavio Zanonato, ho justifica com una mesura contra el tràfic de drogues.
La resposta oficial de la dreta no s'ha fet esperar: Giancarlo Galan, també padovà, i actual governador del Veneto, l'ha considerat un nou mur de Berlin.
Potser Galan suggereix un lligam entre Zadonato i Walter Ulbricht. Ulbricht construí el mur de Berlin "contra el feixisme", i Zadonato "contra la droga". Per Galan el centro-sinistra ha fracassat en aplicar aquesta mena de polítiques.
La dreta parla de "mur de Berlin" i l'esquerra de "mur de Palestina". Uns i altres viuen ben lluny del "Padua Bronx", sense haver-ne de patir les molèsties, ni preocupar-se per les bandes armades de magribins o nigerians.
- Notícia.
La resposta oficial de la dreta no s'ha fet esperar: Giancarlo Galan, també padovà, i actual governador del Veneto, l'ha considerat un nou mur de Berlin.
Potser Galan suggereix un lligam entre Zadonato i Walter Ulbricht. Ulbricht construí el mur de Berlin "contra el feixisme", i Zadonato "contra la droga". Per Galan el centro-sinistra ha fracassat en aplicar aquesta mena de polítiques.
La dreta parla de "mur de Berlin" i l'esquerra de "mur de Palestina". Uns i altres viuen ben lluny del "Padua Bronx", sense haver-ne de patir les molèsties, ni preocupar-se per les bandes armades de magribins o nigerians.
- Notícia.
dijous, 10 d’agost del 2006
Una cosa que no entenc de les mesures de seguretat del 10-A
Aquest 10 d'agost els serveis de seguretat britànics han aturat un complot jihadista que pretenia fer volar una desena d'avions en mig de l'Atlàntic Nord. A banda dels morts que haurien fet, els jihadistes pretenien simbolitzar el seu objectiu de trencar les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units. Potser per "socialitzar el conflicte" les autoritats britàniques han imposat unes mesures draconianes en els aeroports i en tots els vols que havien de sortir i entrar de Gran Bretanya. El temps dirà si les mesures eren adients a l'amenaça.
Els investigadors que han seguit el complot saben perfectament que els implicats, per moltes connexions que tinguin amb Al-Qaeda són "ciutadans britànics", amb orígens familiars situats a "Pakistan".
És intrigant, doncs, veure imatges de l'Aeroport de Girona on importunen a viatgeres (dones, catalanes, de cabells rossos), i els hi fan portar l'equipatge de mà en bosses transparents, pel simple fet que volaran cap a Londres.
Que potser els jerarques religiosos del segle XXI, senyors Blair i Zapatero, suggereixen que tots som terroristes? Potser suggereixen que les mesures de seguretat han de ser patides per tothom i no únicament per uns quants centenars de joves "anglo-paquistanesos", de provada militància jihadista, i que viatgen del "Pakistan" a Anglaterra, i d'Anglaterra a "Pakistan" amb passaports ultralegalitzats? Que potser Tony Blair considera que no pot aplicar a aquests trabucaires "anglo-paquistanesos" les mateixes mesures que va aplicar als "hooligans" durant el mundial de futbol a Alemanya?
No ho sabem. El cas és quan un govern aplica demagògicament i indiscriminadament mesures "antiterroristes", que avantposen la sensibilitat dels "community leaders" a la seguretat de la població amenaçada, quelcom no funciona bé.
Els investigadors que han seguit el complot saben perfectament que els implicats, per moltes connexions que tinguin amb Al-Qaeda són "ciutadans britànics", amb orígens familiars situats a "Pakistan".
És intrigant, doncs, veure imatges de l'Aeroport de Girona on importunen a viatgeres (dones, catalanes, de cabells rossos), i els hi fan portar l'equipatge de mà en bosses transparents, pel simple fet que volaran cap a Londres.
Que potser els jerarques religiosos del segle XXI, senyors Blair i Zapatero, suggereixen que tots som terroristes? Potser suggereixen que les mesures de seguretat han de ser patides per tothom i no únicament per uns quants centenars de joves "anglo-paquistanesos", de provada militància jihadista, i que viatgen del "Pakistan" a Anglaterra, i d'Anglaterra a "Pakistan" amb passaports ultralegalitzats? Que potser Tony Blair considera que no pot aplicar a aquests trabucaires "anglo-paquistanesos" les mateixes mesures que va aplicar als "hooligans" durant el mundial de futbol a Alemanya?
No ho sabem. El cas és quan un govern aplica demagògicament i indiscriminadament mesures "antiterroristes", que avantposen la sensibilitat dels "community leaders" a la seguretat de la població amenaçada, quelcom no funciona bé.
diumenge, 6 d’agost del 2006
Els criteris de discriminació laboral segons Vladimír Špidla
El Comissari d'Ocupació, Vladimír Špidla, regeix amb la divisa "Igualtat, Mobilitat, Dignitat". L'eix de la igualtat passa per un accés equitatiu als llocs de treball disponibles, i un tracte igual en el desenvolupament i finalització de la feina. Punt crucial és la lluita contra la discriminació en la contractació. Aquesta discriminació és una de les fonts principals de l'estratificació de la classe treballadora europea. Certament es fa difícil quina part de la discriminació es deu a una discriminació directa, i quina part es deu a una valoració equitativa del treballador sense tindre presents la manca d'igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans. La primera porció és la discriminació individual o empresarial basada en prejudicis, però la segona és una discriminació social que l'empresariat tan sols podria resoldre amb una "discriminació positiva".
L'eurodiputada escocesa Catherine Stihler va requerir l'opinió de Špidla davant del fet que una oferta de feina d'una empresa irlandesa precisava smokers need not apply. Ho sigui, que els fumadors no calia que s'hi presentessin, que no els agafarien... pel fet de ser fumadors.
Per Stihler això és discriminació en la contractació. Stihler ha dedicat bona part de la seva carrera política a lluitar contra el tabaquisme. Els moralistes de la correcció política tabàquica consideren, però, que l'única forma de posar fi al tabaquisme és posant fi als fumadors.
Qui és fumador? Qui fuma tabac, òbviament. Alguns fumadors podrien considerar-se no-fumadors, demanar la feina, abstindre's de fumar en el lloc de feina, i encara tindrien temps de consumir un parell de paquets diaris en el temps de lleure. Segurament l'empresa no tindria amb aquesta mena de fumadors gaires problemes. Una ment contractadora més retorçada potser exigiria no-fumadors en els seus llocs de treball per tal d'evitar baixes relacionades amb els problemes de salut lligats al tabaquisme.
Des del punt de vista de Stihler els fumadors són víctimes del tabaquisme. I com a col·lectiu exposat a riscos sanitaris addicionals, discriminar-los seria anàleg a discriminar persones discapacitades per llocs de feina que poden cobrir. Objectivament, a més, el tabaquisme no impedeix la realització de gairebé cap feina (encara que en el lloc de feina sigui prohibit fumar).
Špidla és ara de vacances, de forma que la persona encarregada de respondre Stihler fou Katharina von Schnurbein. Schnurbein respongué que l'empresa irlandesa no cometia cap discriminació laboral, ja que la normativa europea prohibeix únicament la discriminació per "origen racial i ètnic, discapacitat, edat, orientació sexual, religió o creences".
La interpretació de la Comissió Europea és discutible. El tabaquisme es pot considerar una discapacitat i, segons com, una creença.
Òbviament, de la lectura de la Comissió Europea es llegeix que el principi fonamental és el dret a la lliure contractació. I que aquest dret de l'empresari tan sols és mitigat per raons "racials", "ètniques", "d'integració de discapacitats", "d'integració de joves i de gent de mitjana edat", "d'igualtat de gènere i de lluita contra l'homofòbia", "de llibertat religiosa i de llibertat de pensament". El treballador, si s'agafés els manuals de la Comissió Europea, podria exigir la primacia del dret a uns mecanismes de contractació transparents, guiats pel mèrit i, potser modulats per mesures d'acció afirmativa en favor de col·lectius tradicionalment discriminats. L'intel·lectual li podria respondre, a l'Adam Smith, que qualsevol empresa que no tingués primordialment en compte el principi del mèrit tindria un desavantatge envers d'altres per triomfar en la lluita per la competència. Sí, potser sí, sempre que hi hagi competència i que el lloc ofertat tingui quelcom a veure-hi.
- Notícia.
L'eurodiputada escocesa Catherine Stihler va requerir l'opinió de Špidla davant del fet que una oferta de feina d'una empresa irlandesa precisava smokers need not apply. Ho sigui, que els fumadors no calia que s'hi presentessin, que no els agafarien... pel fet de ser fumadors.
Per Stihler això és discriminació en la contractació. Stihler ha dedicat bona part de la seva carrera política a lluitar contra el tabaquisme. Els moralistes de la correcció política tabàquica consideren, però, que l'única forma de posar fi al tabaquisme és posant fi als fumadors.
Qui és fumador? Qui fuma tabac, òbviament. Alguns fumadors podrien considerar-se no-fumadors, demanar la feina, abstindre's de fumar en el lloc de feina, i encara tindrien temps de consumir un parell de paquets diaris en el temps de lleure. Segurament l'empresa no tindria amb aquesta mena de fumadors gaires problemes. Una ment contractadora més retorçada potser exigiria no-fumadors en els seus llocs de treball per tal d'evitar baixes relacionades amb els problemes de salut lligats al tabaquisme.
Des del punt de vista de Stihler els fumadors són víctimes del tabaquisme. I com a col·lectiu exposat a riscos sanitaris addicionals, discriminar-los seria anàleg a discriminar persones discapacitades per llocs de feina que poden cobrir. Objectivament, a més, el tabaquisme no impedeix la realització de gairebé cap feina (encara que en el lloc de feina sigui prohibit fumar).
Špidla és ara de vacances, de forma que la persona encarregada de respondre Stihler fou Katharina von Schnurbein. Schnurbein respongué que l'empresa irlandesa no cometia cap discriminació laboral, ja que la normativa europea prohibeix únicament la discriminació per "origen racial i ètnic, discapacitat, edat, orientació sexual, religió o creences".
La interpretació de la Comissió Europea és discutible. El tabaquisme es pot considerar una discapacitat i, segons com, una creença.
Òbviament, de la lectura de la Comissió Europea es llegeix que el principi fonamental és el dret a la lliure contractació. I que aquest dret de l'empresari tan sols és mitigat per raons "racials", "ètniques", "d'integració de discapacitats", "d'integració de joves i de gent de mitjana edat", "d'igualtat de gènere i de lluita contra l'homofòbia", "de llibertat religiosa i de llibertat de pensament". El treballador, si s'agafés els manuals de la Comissió Europea, podria exigir la primacia del dret a uns mecanismes de contractació transparents, guiats pel mèrit i, potser modulats per mesures d'acció afirmativa en favor de col·lectius tradicionalment discriminats. L'intel·lectual li podria respondre, a l'Adam Smith, que qualsevol empresa que no tingués primordialment en compte el principi del mèrit tindria un desavantatge envers d'altres per triomfar en la lluita per la competència. Sí, potser sí, sempre que hi hagi competència i que el lloc ofertat tingui quelcom a veure-hi.
- Notícia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)