Michael D. Yates penjava a mitjans de mes el que hauria d'haver estat l'apèndix del seu llibre, Cheap Motels and a Hot Plate, un dietari de viatge pels Estats Units. En aquest apèndix, Yates refereix la seva trobada a Santa Fe amb un col·lega economista, políticament contraposat amb ell. Quan Yates afirma que les tres coses que més li frapen del seu periple pel país són "la degradació ambiental, l'escampadissa urbanística (suburban sprawl) i la creixent desigualtat econòmica", el seu interlocutor li respon que mai no s'havia viscut tant bé als Estats Units on, en l'actualitat, "gairebé tothom viu a menys d'una hora del Wal-Mart més proper". Yates no hi està d'acord i, internament, pensa que ha estat la formació acadèmica del seu interlocutor la que li ha fet adoptar aquesta visió ja que:
El principal truc que empren els professors d'economia és arrossegar els deixebles a un món de fer i creure i convèncer-los que aquest món és una bona aproximació al món real, prou bona com perquè el món on vivim es pugui estudiar efectivament a través de l'anàlisi del món fantàstic. De fet, els professors també proclamen que aquest pretès món és una bona aproximació no tan sols del món d'avui sinó del món de qualsevol època de l'existència humana, de forma que qualsevol societat es pot estudiar a través de la seva lent. Per ells, la teoria neoclàssica és tan universal i intemporal com les teories d'Einstein. Veuen l'economia com la física del món social.
Els economistes duen l'anàlisi un pas endavant. El món hipotètic de la llur teoria és en tots els aspectes de rellevància un món ideal, el millor que podríem tenir. Per tant, qualsevol desviació que observem en el món existent s'hauria d'eliminar, en interès de la felicitat humana".
Gottfried Leibniz (1646-1716) i Christian Wolff (1679-1754) sostenien molt abans de la teoria neoclàssica la idea que "vivim en el millor dels mons possibles". La base filosòfica d'aquest postulat era explicar la coexistència d'un Déu Omnipotent i Provident amb la constatació del mal en el món que hauria creat. Per Leibniz, Déu minimitza (som en l'època del càlcul infinitessimal) la quantitat de mal present en el món: menys mal ja no hi pot haver. Som, doncs, "en el millor dels mons possibles". Wolff durà aquest raonament a l'extrem i procurarà explicar la part positiva de tots els mals.
La teodicea de Leibniz i Wolff té dignes successors en neoclàssics i objectivistes. Hem avançat, però. Leibniz i Wolff assenyalaven al Cel, però la seva filosofia era alimentada com a justificació dels governs despòtics de l'època. Els seus successors contemporanis ja no assenyalen al Cel: els objectius explícits i implícits de les seves teories coincideixen. És a dir, vivim en el millor dels mons possibles, res de queixar-se i menys de qüestionar-hi res.
Pocs mesos després de la mort de Wolff tingué lloc l'enorme tsunami que arrassà Lisboa.
No sabem què hauria dit Wolff al respecte. Voltaire, però, el va resuscitar en forma de caricatura. Pangloss apareix com el preceptor-filòsof de la noble família que adopta i educa Candide. Després d'una sèrie de desventures que, per res, esgoten la convicció optimista de Pangloss, ell i Candide naufraguen prop de Lisboa. No són ben bé a terra ferma, quan esclata aquell terratrèmol i aquella onada gegant. Pangloss sobreviu i tranquilitza a tot aquell qui el vol sentir:
"Aquest terratrèmol no és cap cosa nova; la ciutat de Lima, a Amèrica va experimentar les mateixes sacsejades l'any passat. Causes iguals, iguals efectes: queda clar que hi ha una mateixa reguera de sofre, sota terra, que va de Lima fins a Lisboa".
"Això que ha passat és el millor que podia passar. Perquè, si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé".
De l'audiència s'aixeca una veu per temptar-lo:
"Sembla com si el senyor no cregués en el percat original, perquè, si tot fos de la millor manera, això voldria dir que no hi ha hagut mai ni caiguda ni càstig".
Pangloss és consegüent fins a la fi amb la seva teoria:
"Demano molt humilment perdó a Vostra Excel·lència, però la caiguda de l'home i la seva maledicció havien de produir-se necessàriament en el millor dels mons possibles".
I la llibertat de l'home?, interroguen Pangloss. Aquest respon fatalment:
"Vostra Excel·lència m'excusarà, però la llibertat és compatible amb la necessitat absoluta; perquè era necessari que fóssim lliures; perquè, al capdavall, la voluntat determinada...".
No el deixen acabar, és clar. En el millor dels mons possibles, fins i tot la Caiguda de l'Home és a fi de bé: l'home cau perquè adquireix el coneixement del bé i del mal, i sense aquest coneixement no hi ha posterior redempció. Aquesta teologia un xic rebuscada ha guanyat força adeptes en el segle XX, tant en el camp catòlic com en el protestant. Però la Inquisició lisboeta és conscient que de l'ideari de Pangloss es deriva l'amoralitat i l'acràcia.
Un Pangloss dels nostres dies és Ron Paul, el candidat llibertari nord-americà que es presenta com a out-sider en els rengles republicans. Ron Paul defensa la llibertat, en el sentit clàssic i neoclàssic del terme. Res no ha d'interferir en les relacions entre individus lliures: com a molt aquella mà invisible del mercat, la qual no és res més que la integració de decisions individuals, lliures i competitives de compra-venda. Però Yates ens recorda que hi ha un mercat de productes (mercaderies i serveis) i de factors (terra, treball i capital), i que la majoria de la societat és consumidora en el primer i venedora en el segon, mentre el capital es concentra en grans corporacions que són venedores en el primer i compradores en el segon. A diferència d'altres llibertaris més clàssics, Paul gairebé no diu ni mitja paraula quant a la "protecció" de "consumidors" o de "petits productors". Sí vol, en canvi, que es protegeixin les fronteres exteriors dels Estats Units front la immigració il·legal, alhora que defensa l'aixecament de restriccions a les importacions. De totes formes, Paul destaca més per la seva oposició a la guerra d'Irak (i no cal dir, a una hipotètica guerra d'Iran). La seva defensa de l'aïllacionisme (p.ex., de l'abandonament de les Nacions Unides) contrasta amb el keynesianisme militar que, sense grans proclames i a la callada, ha impulsat l'administració Bush en els darrers set anys. Un keynesianisme militar que alimenta una indústria que, altrament, la ballaria magra. Per això Paul, molt abans de la Convenció Republicana, ja ha estat condemnat i cremat en Auto de Fe.
diumenge, 25 de novembre del 2007
dissabte, 24 de novembre del 2007
De Vorkuta a Salou ("La taca negra", Salvador Balcells; Meteora, 2007)
Aquest mes de març va aparèixer aquesta novel·la de Salvador Balcells (*l'Espluga de Francolí, 1946), que tant va fer per fonamentar el discurs ecologista de l'independentisme català als anys 1970 i 1980. La novel·la, encara inèdita, i amb el títol provisional de "Nines russes" havia guanyat el 2005 el Premi Joan Arús. La taca negra a la qual fa referència el títol definitiu de l'obra és un vessament de petroli escaigut el 20 d'agost d'un any de mitjans de la primera dècada del segle XXI. La taca negra s'escampa fins més enllà del Cap de Salou. En mig de les tasques de neteja de l'àrea rocosa propera al far de Salou apareix el cadàver decapitat i amb les mans tallades d'una dona. El cas hauria quedat sense tancar si no hagués arribat, des de Rússia, la denúncia de la desaparició d'una noia, Irina Grosnina, natural de la localitat àrtica de Vorkuta, de la qual els pares sospiten soto voce que es dedicava a la prostitució a Salou, i per la qual altes instàncies d'un ministeri rus mostren un especial interès.
La taca negra serveix de metàfora dels altres vessaments: els vessaments de polítics i advocats que amaguen perversions sexuals inconfessables, els vessaments econòmics i socials que duen Vorkuta al llindar de l'extinció, els vessaments lucratius d'homes de negoci i testaferros russos i catalans que mouen ràpidament fitxes per garantir-se una respectabilitat, etc. Els personatges de Balcells, prostitutes o policies, jerarques ministerials o dones de miners, són antiherois. El narrador evita de censurar-ne els comportaments i les renúncies. Però no s'està de fer comentaris, de la situació nacional de nenets i de catalans, de la descomposició social de l'Àrtic rus, de l'adaptació d'un antic guàrdia civil a mosso d'esquadra amb dues filles contestatàries, de crisis matrimonials i sexuals.
dimecres, 21 de novembre del 2007
Injúries contra Roure i Stern
Jaume Roure i Enric Stern participaren en un acte de protesta política contra el rei Borbó. En van cremar la fotografia, una on sortia amb la seva soferta companya, em penso. Ni Roure ni Stern no van imposar cap multa al rei Borbó: ans al contrari, amb els diners que els xuclen com a treballadors i contribuents s'alimenten la fortunda del dit rei Borbó. Ni Roure ni Stern, si més no en aquella ocasió, van fer befa de la llengua habitual del dit rei Borbó: aquella mateixa llengua amb la que diu feixugament: "¿Por qué no te callas?".
En canvi, Roure i Stern han hagut de fer diversos viatges a Madrid per respondre d'un "delicte" que, en tot cas, haurien fet a Girona. Hi van viatjar, a Madrid, perquè allà hi ha l'organisme competent per aquesta mena de "delictes": la Audiencia Nacional.
Els han multat, després d'haver-los amenaçat amb la presó. I, a més, jutges i fiscals de la Audiencia Nacional s'han permès de fer-los-hi "pedagogia lingüística". Que si amb 30 anys fets, ja han de saber parlar castellà. O que si són a la Comunitat Autònoma de Madrid ja no tenen drets lingüístics com a catalanoparlants. Jutges i fiscals van fer doncs un acte de protesta política contra Stern i Roure.
En trepitjar els seus drets lingüístics (reconeguts legalment, d'acord amb la legislació espanyola), l'estat espanyol mostra que l'únic article vigent és l'article 26.
Les injúries contra Roure i Stern podrien no quedar impunes. L'advocat, en Benet Salellas, demanarà per aquest motiu l'anul·lació del judici.
En canvi, Roure i Stern han hagut de fer diversos viatges a Madrid per respondre d'un "delicte" que, en tot cas, haurien fet a Girona. Hi van viatjar, a Madrid, perquè allà hi ha l'organisme competent per aquesta mena de "delictes": la Audiencia Nacional.
Els han multat, després d'haver-los amenaçat amb la presó. I, a més, jutges i fiscals de la Audiencia Nacional s'han permès de fer-los-hi "pedagogia lingüística". Que si amb 30 anys fets, ja han de saber parlar castellà. O que si són a la Comunitat Autònoma de Madrid ja no tenen drets lingüístics com a catalanoparlants. Jutges i fiscals van fer doncs un acte de protesta política contra Stern i Roure.
En trepitjar els seus drets lingüístics (reconeguts legalment, d'acord amb la legislació espanyola), l'estat espanyol mostra que l'únic article vigent és l'article 26.
Les injúries contra Roure i Stern podrien no quedar impunes. L'advocat, en Benet Salellas, demanarà per aquest motiu l'anul·lació del judici.
dissabte, 17 de novembre del 2007
Deckard és el sisè replicant i Batty no ha anat mai més enllà d'Orió (Blade Runner, 1982 - The Final Cut, 2007)
Surto de veure "Blade Runner: The Final Cut" amb aquesta sensació. No crec que sigui producte de la nova versió del film de Ridley Scott. Al capdavall, no hi ha cap declaració explícita com tampoc no la hi havia ni en les versions estrenades el 1982 ni en el Director's Cut del 1992. Gent més familiaritzada amb el film podrà donar més detalls sobre el particular.
La clau d'aquesta interpretació és Rachael (Sean Young). Ella es creu de debò humana, pels vius records familiars que conserva. Hi dubta, és clar. El mateix Eldon Tyrell (Joe Turkel) ho declara, en dir que la humanitat aparent de Rachael es deu a la implantació de records i a la creació d'una biografia artificial.
Però, què són ben bé els replicants? Els replicants de Scott es basen en la novel·la de Philip K. Dick, "Do androids dream of electric sheep?" (1968). Entre el 1968 i el 1982 hi ha els grans desenvolupaments de les tècniques d'ADN recombinant, que donaran pas als organismes modificats genèticament. Hampton Fancher i David Peoples, en construir el guió de Blade Runner recorren doncs a l'enginyeria genètica, i la Tyrell Corporation és, fonamentalment, una empresa de disseny genètic. Els dissenyadors genètics del 2019, certament, envejaran les sofisticades tècniques a disposició dels dissenyadors genètics de Blade Runner. En el film, la Tyrell Corporation construeix els seus dissenys a partir de la fabricació de peces per petites companyies independents i dissenyadors free-lance, com J. F. Sebastian (William Sardesson). Els dissenys genètics s'apliquen tan a la creació d'animals exòtics com a la de superhomes. I són la darrera generació de superhomes, Nexus 6, la que protagonitza el film.
Han passat vint-i-cinc anys de la primera estrena de Blade Runner. L'obra és ambientada a Los Angeles el novembre del 2019 (el mateix any on s'ambient, però a Nova York, Soybean green). Trenta-set anys de coll donaven lloc a la imaginació. Ara tan sols ens queden 12 anys per arribar al 2019. El film retrata una societat que ja colonitza l'espai i que domina les tècniques de disseny genètic. Retrata una ciutat massificada, amb uns quants vehicles aeris d'alta autonomia, amb mercats de disseny genètic i amb una població majoritàriament originària de l'Àsia Oriental. No hi ha, però, ni rastre de mòbils ni d'ordinadors de butxaca. Sí que hi ha programes d'anàlisi d'imatges, i ordinadors operats amb la veu.
Així, en general, el 2019 de Blade Runner sembla massa "avançat" en la qüestió de la colonització de l'espai i de l'enginyeria genètica. Però el 1982 feia tan sols deu anys de la darrera expedició a la Lluna i era recent en la memòria el record de l'Skylab (1973-79). Justament el record del tancament del Programa Apollo i de l'Skylab hauria d'haver fet pensar en un desenvolupament extraordinàriament lent de la colonització de l'espai. A hores d'ara, i a 12 anys vista, pels volts del 2019 encara no hi haurà hagut cap nova missió tripulada a la Lluna, i l'única estació orbital serà la ISS. I pel que fa a l'enginyeria genètica? Les manipulacions monogèniques d'introducció de gens semi-artificial són a l'ordre del dia, i pels volts del 2019 encara ho seran més. Els seus productes, però, no són gaire espectaculars i l'única finalitat clara que segueixen és augmentar el rendiment productiu (introducció de gens de pesticides, o de gens de resistència a pesticides per poder utilitzar més quantitat de pesticida en un cultiu, etc.). Els cultius de cèl·lules, teixits i òrgans, sens dubte, hauran avançat fins el 2019. Però "fabricants d'ulls" no n'hi haurà: l'enginyeria organogènica no hi haurà avançat prou.
Se'ns diu al film que els replicants de la sèrie Nexus 6 i d'altres d'anteriors foren creades per fer els treballs més perillosos i degradants de les colònies exteriors ("off-World"). En aquestes colònies hi ha anat a viure una porció significativa de la població, en una espècie de white flight planetari. Els replicants, però, treballadors a la fi, es rebel·len contra el sistema. I, se'ns diu, el govern decideix de vetar l'existència de replicants a la Terra, i es crea un cos especial de policia, els blade runners encarregats de liquidar (retire) qualsevol replicant que trobin.
Com distingir, però, un replicant d'un humà? Fets a partir de teixits i òrgans humans, modificats genèticament, els replicants són quantitativament superhumans però qualitativament indiferenciables dels éssers humans no-modificats. Hi ha la qüestió dels tests emocionals, i això empren els blade runners: una bateria de preguntes en el decurs de les quals hom fa un seguiment de les reaccions pupil·lars. Tests similars ja eren gairebé disponibles el 1982, però llavors com ara (i el 2019) hi haurà una bona quantitat de persones que donaran falsos positius. I quant als falsos negatius, Deckard troba que si normalment li calen 20-30 respostes per arribar a una conclusió, amb Rachael li calen 100.
Per què Rachael és diferent? Pels tipus de records que hom li ha instil·lat. Però si a Rachael li han instil·lats per què no els hi poden haver instil·lat a tots els altres.
D'entrada, el film parla de sis Nexus 6 fugitius, tres homes i tres dones. Les dones són Rachael, Pris i Zhora. Els homes són Roy Batty, Leon Kowalski i un tercer. Se'ns diu que aquest tercer ha estat eliminat...
Si aquest tercer hagués estat capturat, hom hauria pogut "reprogramar-lo" per atacar als seus ex-companys. Li creen una memòria de blade runner, li posen un piset i el llencen en mig del carrer. Quan Gaff (Edward James Olmos) el va a buscar en una parada de menjar ràpid, Deckard no sap si fugir o seguir-lo. Rachael li demanarà després si s'ha fet mai ell la prova pupil·lar.
Si els records de Rachael i Deckard són falsos, no ho seran també els de Leon i Roy. Poc abans de morir de mort natural (els replicants han estat programats per no viure gaire més de quatre anys), Roy reflexiona sobre la mort i sobre com la mort implicarà la destrucció dels seus records: "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams ... glitter in the dark near Tanhauser Gate. All those ... moments will be lost ... in time, like tears ... in rain. Time ... to die". Orió té dos muscles: Betelgeuse i Bellatrix. El primer estel és a 427 anys-llum de distància, i el segon a 240 anys-llum. No seran aquests records també un implant? No serà una forma de motivar els replicants en el seu treball o de desencoratjar qualsevol intent de "tornar" a la Terra? No seran les colònies "off-world" una forma sinistra del govern (aparentment, un small-government) per fer desaparèixer població improductiva (i estalviar-se així les pensions)? Els anuncis voladors serien, doncs, una trampa mortal per captar il·lusos. Més o menys com el 2019. O com el 2007.
La clau d'aquesta interpretació és Rachael (Sean Young). Ella es creu de debò humana, pels vius records familiars que conserva. Hi dubta, és clar. El mateix Eldon Tyrell (Joe Turkel) ho declara, en dir que la humanitat aparent de Rachael es deu a la implantació de records i a la creació d'una biografia artificial.
Però, què són ben bé els replicants? Els replicants de Scott es basen en la novel·la de Philip K. Dick, "Do androids dream of electric sheep?" (1968). Entre el 1968 i el 1982 hi ha els grans desenvolupaments de les tècniques d'ADN recombinant, que donaran pas als organismes modificats genèticament. Hampton Fancher i David Peoples, en construir el guió de Blade Runner recorren doncs a l'enginyeria genètica, i la Tyrell Corporation és, fonamentalment, una empresa de disseny genètic. Els dissenyadors genètics del 2019, certament, envejaran les sofisticades tècniques a disposició dels dissenyadors genètics de Blade Runner. En el film, la Tyrell Corporation construeix els seus dissenys a partir de la fabricació de peces per petites companyies independents i dissenyadors free-lance, com J. F. Sebastian (William Sardesson). Els dissenys genètics s'apliquen tan a la creació d'animals exòtics com a la de superhomes. I són la darrera generació de superhomes, Nexus 6, la que protagonitza el film.
Han passat vint-i-cinc anys de la primera estrena de Blade Runner. L'obra és ambientada a Los Angeles el novembre del 2019 (el mateix any on s'ambient, però a Nova York, Soybean green). Trenta-set anys de coll donaven lloc a la imaginació. Ara tan sols ens queden 12 anys per arribar al 2019. El film retrata una societat que ja colonitza l'espai i que domina les tècniques de disseny genètic. Retrata una ciutat massificada, amb uns quants vehicles aeris d'alta autonomia, amb mercats de disseny genètic i amb una població majoritàriament originària de l'Àsia Oriental. No hi ha, però, ni rastre de mòbils ni d'ordinadors de butxaca. Sí que hi ha programes d'anàlisi d'imatges, i ordinadors operats amb la veu.
Així, en general, el 2019 de Blade Runner sembla massa "avançat" en la qüestió de la colonització de l'espai i de l'enginyeria genètica. Però el 1982 feia tan sols deu anys de la darrera expedició a la Lluna i era recent en la memòria el record de l'Skylab (1973-79). Justament el record del tancament del Programa Apollo i de l'Skylab hauria d'haver fet pensar en un desenvolupament extraordinàriament lent de la colonització de l'espai. A hores d'ara, i a 12 anys vista, pels volts del 2019 encara no hi haurà hagut cap nova missió tripulada a la Lluna, i l'única estació orbital serà la ISS. I pel que fa a l'enginyeria genètica? Les manipulacions monogèniques d'introducció de gens semi-artificial són a l'ordre del dia, i pels volts del 2019 encara ho seran més. Els seus productes, però, no són gaire espectaculars i l'única finalitat clara que segueixen és augmentar el rendiment productiu (introducció de gens de pesticides, o de gens de resistència a pesticides per poder utilitzar més quantitat de pesticida en un cultiu, etc.). Els cultius de cèl·lules, teixits i òrgans, sens dubte, hauran avançat fins el 2019. Però "fabricants d'ulls" no n'hi haurà: l'enginyeria organogènica no hi haurà avançat prou.
Se'ns diu al film que els replicants de la sèrie Nexus 6 i d'altres d'anteriors foren creades per fer els treballs més perillosos i degradants de les colònies exteriors ("off-World"). En aquestes colònies hi ha anat a viure una porció significativa de la població, en una espècie de white flight planetari. Els replicants, però, treballadors a la fi, es rebel·len contra el sistema. I, se'ns diu, el govern decideix de vetar l'existència de replicants a la Terra, i es crea un cos especial de policia, els blade runners encarregats de liquidar (retire) qualsevol replicant que trobin.
Com distingir, però, un replicant d'un humà? Fets a partir de teixits i òrgans humans, modificats genèticament, els replicants són quantitativament superhumans però qualitativament indiferenciables dels éssers humans no-modificats. Hi ha la qüestió dels tests emocionals, i això empren els blade runners: una bateria de preguntes en el decurs de les quals hom fa un seguiment de les reaccions pupil·lars. Tests similars ja eren gairebé disponibles el 1982, però llavors com ara (i el 2019) hi haurà una bona quantitat de persones que donaran falsos positius. I quant als falsos negatius, Deckard troba que si normalment li calen 20-30 respostes per arribar a una conclusió, amb Rachael li calen 100.
Per què Rachael és diferent? Pels tipus de records que hom li ha instil·lat. Però si a Rachael li han instil·lats per què no els hi poden haver instil·lat a tots els altres.
D'entrada, el film parla de sis Nexus 6 fugitius, tres homes i tres dones. Les dones són Rachael, Pris i Zhora. Els homes són Roy Batty, Leon Kowalski i un tercer. Se'ns diu que aquest tercer ha estat eliminat...
Si aquest tercer hagués estat capturat, hom hauria pogut "reprogramar-lo" per atacar als seus ex-companys. Li creen una memòria de blade runner, li posen un piset i el llencen en mig del carrer. Quan Gaff (Edward James Olmos) el va a buscar en una parada de menjar ràpid, Deckard no sap si fugir o seguir-lo. Rachael li demanarà després si s'ha fet mai ell la prova pupil·lar.
Si els records de Rachael i Deckard són falsos, no ho seran també els de Leon i Roy. Poc abans de morir de mort natural (els replicants han estat programats per no viure gaire més de quatre anys), Roy reflexiona sobre la mort i sobre com la mort implicarà la destrucció dels seus records: "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams ... glitter in the dark near Tanhauser Gate. All those ... moments will be lost ... in time, like tears ... in rain. Time ... to die". Orió té dos muscles: Betelgeuse i Bellatrix. El primer estel és a 427 anys-llum de distància, i el segon a 240 anys-llum. No seran aquests records també un implant? No serà una forma de motivar els replicants en el seu treball o de desencoratjar qualsevol intent de "tornar" a la Terra? No seran les colònies "off-world" una forma sinistra del govern (aparentment, un small-government) per fer desaparèixer població improductiva (i estalviar-se així les pensions)? Els anuncis voladors serien, doncs, una trampa mortal per captar il·lusos. Més o menys com el 2019. O com el 2007.
La caiguda de Lleida (300 anys)
L'estiu del 1707 les tropes borbòniques franco-castellanes inicien un assalt contra el Principat de Catalunya, una vegada ocupats els Regnes de València i d'Aragó. El Principat de Catalunya resta en mans dels aliats, i des de la seva capital, Barcelona, governa l'arxiduc-rei Carles.
El Principat de Catalunya era envoltat pel nord, per ponent i per migjorn per una força de 40.000 soldats, enfront dels 18.000 dels aliats. D'aquests 18.000, uns 9.000 eren a les línies del nord i del sud, i uns 9.000 es trobaven al front d'Urgell, a les ordres de l'anglès Galway. Gràcies al setge de Toló, la pressió va minvar ja que uns 12.000 homes del bàndol borbònic, sota el comandament de Berwick van ser destinats a aquesta important plaça naval de la Provença. A la darreria d'agost Berwick torna al front català, amb reforços d'artilleria. Va caure Balaguer, i les tropes borbòniques creuaren el Segre pel sud de Lleida. Lleida, amb 2.500 efectius, fou posada sota setge. A mitjans d'octubre la ciutat ja era ocupada i lliurada a un saqueig en el qual es produiren diferents matances de gent desarmada, particularment a l'església del Roser. La resistència continuà al castell. Galway provà d'assistir als resistents, mentre que els voluntaris austracistes reconquerien la fortalesa d'Os de Balaguer. El 10 de novembre el castell de Lleida capitulava amb condicions honroses que permeteren als defensors de reintegrar-se a les línies austracistes. Fins a la caiguda de l'hivern els borbònics ocuparien gran part de l'Urgell. La Baixa Cerdanya fou ocupada simultàniament des del nord per les tropes de Noailles.
Els mals resultats d'aquesta campanya motivaren la destitució dels caps aliats, Minas i Galway (el qual fou traslladat a Portugal).
La repressió borbònica d'octubre del 1707 era tan sols l'inici. La ciutat va veure com la seva catedral era desacralitzada i militaritzada, com a perpètua amenaça contra el poble baix. La Universitat de Lleida seria clausurada després de quatre segles d'existència.
---
Avui, 17 de novembre, 300 anys i 7 dies després de la capitulació del castell, la Federació Llull prepara els següents actes:
La Federació Llull, formada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, us convida a assistir a l’acte de commemoració dels 300 anys de la caiguda de la ciutat de Lleida, acte inicial de la programació d’activitats a la campanya “300 anys. Caminant cap al futur. 1707-1714 / 2007-2014”.
Programa d'actes:
12h. Visita històrica per la Lleida de 1707*
14h. Dinar de germanor*
16h. Marxa de cultura popular. Des de l'Auditori (pl. Mossèn Cinto Verdaguer) fins la Seu Vella.
17h. Acte central a la Seu Vella
El Principat de Catalunya era envoltat pel nord, per ponent i per migjorn per una força de 40.000 soldats, enfront dels 18.000 dels aliats. D'aquests 18.000, uns 9.000 eren a les línies del nord i del sud, i uns 9.000 es trobaven al front d'Urgell, a les ordres de l'anglès Galway. Gràcies al setge de Toló, la pressió va minvar ja que uns 12.000 homes del bàndol borbònic, sota el comandament de Berwick van ser destinats a aquesta important plaça naval de la Provença. A la darreria d'agost Berwick torna al front català, amb reforços d'artilleria. Va caure Balaguer, i les tropes borbòniques creuaren el Segre pel sud de Lleida. Lleida, amb 2.500 efectius, fou posada sota setge. A mitjans d'octubre la ciutat ja era ocupada i lliurada a un saqueig en el qual es produiren diferents matances de gent desarmada, particularment a l'església del Roser. La resistència continuà al castell. Galway provà d'assistir als resistents, mentre que els voluntaris austracistes reconquerien la fortalesa d'Os de Balaguer. El 10 de novembre el castell de Lleida capitulava amb condicions honroses que permeteren als defensors de reintegrar-se a les línies austracistes. Fins a la caiguda de l'hivern els borbònics ocuparien gran part de l'Urgell. La Baixa Cerdanya fou ocupada simultàniament des del nord per les tropes de Noailles.
Els mals resultats d'aquesta campanya motivaren la destitució dels caps aliats, Minas i Galway (el qual fou traslladat a Portugal).
La repressió borbònica d'octubre del 1707 era tan sols l'inici. La ciutat va veure com la seva catedral era desacralitzada i militaritzada, com a perpètua amenaça contra el poble baix. La Universitat de Lleida seria clausurada després de quatre segles d'existència.
---
Avui, 17 de novembre, 300 anys i 7 dies després de la capitulació del castell, la Federació Llull prepara els següents actes:
La Federació Llull, formada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, us convida a assistir a l’acte de commemoració dels 300 anys de la caiguda de la ciutat de Lleida, acte inicial de la programació d’activitats a la campanya “300 anys. Caminant cap al futur. 1707-1714 / 2007-2014”.
Programa d'actes:
12h. Visita històrica per la Lleida de 1707*
14h. Dinar de germanor*
16h. Marxa de cultura popular. Des de l'Auditori (pl. Mossèn Cinto Verdaguer) fins la Seu Vella.
17h. Acte central a la Seu Vella
divendres, 16 de novembre del 2007
La República Catalana
Demà arrenca a Girona la campanya de la CUP, "Escac al Rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans". La campanya és el resultat directe de les mobilitzacions a Girona del passat 13 de setembre contra la visita del rei Borbó. I aquelles mobilitzacions foren possibles per l'agitació que s'ha fet en memòria dels 300 anys de la Batalla d'Almansa (escaiguda el 25 d'abril del 1707). Certament la mobilització anti-borbònica és únicament un dels aspectes de la reivindicació independentista i, bé poden haver-hi anti-monàrquics o anti-borbònics amb els quals no aniríem a prendre un cafè. Però no ens ocuparem en aquest 'post' de l'annus horribilis del successor de Felip V i Franco, sinó de les repúbliques i estats catalans que hom ha proclamat, reivindicat o proposat. La llista no és exhaustiva i us convido a assenyalar-ne els oblits.
El 1640 Pau Claris proclama una República Catalana que té per àmbit el Principat de Catalunya com a signe de secessió o separació de la Monarquia Hispànica. La República Catalana durarà únicament uns mesos, no controlarà tot el territori, i acabarà per posar-se sota la protecció de Richelieu, mentre el rei Lluís XIII és proclamat comte de Barcelona, etc.
El 1873 Estanislau Figueres va proclamar l'Estat Català en el marc d'una República Federal Espanyola. Durant uns dies de juliol del mateix 1873 existiren els Cantons d'Alcoi, d'Alacant i de València.
El 1922 Francesc Macià funda, com a moviment polític, Estat Català. El 1928 es va promulgar una Constitució Provisional de la República Catalana. No fou, però, fins el 14 d'abril del 1931, amb el col·lapse de la monarquia espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana en el marc de la Federació Ibèrica i amb relacions d'igualtat envers la República Federal Espanyola. Aquesta República Catalana fou després retirada i substituïda per una Generalitat de Catalunya, que ha mantingut la continuïtat institucional fins els nostres dies i que ha estat govern efectiu autònom en tres períodes (1931-4; 1936-9; 1977-). El 1934, Lluís Companys, president de la Generalitat proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Pel que fa a l'esquerra marxista hi ha diverses referències a un projecte de República Socialista de Catalunya, que per Joaquim Maurin hauria de fer part d'una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria i, per Jaume Compte, d'una Unió de Repúbliques Socialistes Existents.
A partir de llavors la llista de propostes separatistes, després anomenades independentistes, es fa més rica (i més dispersa). Hi ha també qui parla d'un Estat Lliure Associat de Catalunya, d'una República Autònoma de Catalunya i combinacions semblants, totes elles dependentistes.
Podem esmentar algunes referències independentistes de les darreres dècades:
- El PSAN, fundat el 1969, reivindica l'Estat Socialista dels Països Catalans, organitzat comarcalment i integrat en "una comunitat política i econòmica europea constituïda a partir dels estats socialistes de les naciosn reals i sobre la base del respecte mutu entre elles". En el darrer editorial de Lluita (l'òrgan del PSAN) fa una crida a "proclamar, per sempre, la República Catalana socialista i completa.
- La Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure aprovava el 1991 un Avantprojecte de Constitució Catalana on s'hi deia: "Catalunya es constitueix en estat independent, en la forma de República Catalana".
- Endavant (OSAN), en la seva Declaració de Principis del 2000, diu "tenim present que, a llarg termini, la independència és l'única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana".
- Esquerra Valenciana (EV), el 2001, propugnava "un País Valencià sobirà integrat lliurement en una Confederació dels Països Catalans independents que constituesquen una república pròpia en un marc europeu democràtic, superador a la vegada del model de societat actual per una altre més just, plural i solidari, sense discriminacions ni explotació i plenament respectuós amb el medi ambient". Un possible nom oficial d'aquest ens confederal seria Confederació Republicana dels Països Catalans.
- Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) parlen d'una "República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acord i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània". Com a "valors fonamentals" d'aquesta República s'esmenten: 1) la llibertat (exercici efectiu dels drets humans - civils, socials, polítics i nacionals - de totes les persones i els pobles); 2) la igualtat (lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social); 3) la cooperació solidària (amb el plantejament d'avançar cap al socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, encapçalat per les classes populars catalanes); 4) la terra (defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals).
El 1640 Pau Claris proclama una República Catalana que té per àmbit el Principat de Catalunya com a signe de secessió o separació de la Monarquia Hispànica. La República Catalana durarà únicament uns mesos, no controlarà tot el territori, i acabarà per posar-se sota la protecció de Richelieu, mentre el rei Lluís XIII és proclamat comte de Barcelona, etc.
El 1873 Estanislau Figueres va proclamar l'Estat Català en el marc d'una República Federal Espanyola. Durant uns dies de juliol del mateix 1873 existiren els Cantons d'Alcoi, d'Alacant i de València.
El 1922 Francesc Macià funda, com a moviment polític, Estat Català. El 1928 es va promulgar una Constitució Provisional de la República Catalana. No fou, però, fins el 14 d'abril del 1931, amb el col·lapse de la monarquia espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana en el marc de la Federació Ibèrica i amb relacions d'igualtat envers la República Federal Espanyola. Aquesta República Catalana fou després retirada i substituïda per una Generalitat de Catalunya, que ha mantingut la continuïtat institucional fins els nostres dies i que ha estat govern efectiu autònom en tres períodes (1931-4; 1936-9; 1977-). El 1934, Lluís Companys, president de la Generalitat proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Pel que fa a l'esquerra marxista hi ha diverses referències a un projecte de República Socialista de Catalunya, que per Joaquim Maurin hauria de fer part d'una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria i, per Jaume Compte, d'una Unió de Repúbliques Socialistes Existents.
A partir de llavors la llista de propostes separatistes, després anomenades independentistes, es fa més rica (i més dispersa). Hi ha també qui parla d'un Estat Lliure Associat de Catalunya, d'una República Autònoma de Catalunya i combinacions semblants, totes elles dependentistes.
Podem esmentar algunes referències independentistes de les darreres dècades:
- El PSAN, fundat el 1969, reivindica l'Estat Socialista dels Països Catalans, organitzat comarcalment i integrat en "una comunitat política i econòmica europea constituïda a partir dels estats socialistes de les naciosn reals i sobre la base del respecte mutu entre elles". En el darrer editorial de Lluita (l'òrgan del PSAN) fa una crida a "proclamar, per sempre, la República Catalana socialista i completa.
- La Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure aprovava el 1991 un Avantprojecte de Constitució Catalana on s'hi deia: "Catalunya es constitueix en estat independent, en la forma de República Catalana".
- Endavant (OSAN), en la seva Declaració de Principis del 2000, diu "tenim present que, a llarg termini, la independència és l'única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana".
- Esquerra Valenciana (EV), el 2001, propugnava "un País Valencià sobirà integrat lliurement en una Confederació dels Països Catalans independents que constituesquen una república pròpia en un marc europeu democràtic, superador a la vegada del model de societat actual per una altre més just, plural i solidari, sense discriminacions ni explotació i plenament respectuós amb el medi ambient". Un possible nom oficial d'aquest ens confederal seria Confederació Republicana dels Països Catalans.
- Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) parlen d'una "República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acord i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània". Com a "valors fonamentals" d'aquesta República s'esmenten: 1) la llibertat (exercici efectiu dels drets humans - civils, socials, polítics i nacionals - de totes les persones i els pobles); 2) la igualtat (lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social); 3) la cooperació solidària (amb el plantejament d'avançar cap al socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, encapçalat per les classes populars catalanes); 4) la terra (defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals).
dimarts, 13 de novembre del 2007
Catalans emprenyats per Rodalies
Per bé que no sóc usuari habitual de Rodalies, el cert és que des que el servei va quedar interromput he hagut de renunciar a un parell de visites a municipis del Baix Llobregat Sud. És simptomàtic el menyspreu que ha rebut el servei de Rodalies en els darrers anys, quan abans se l'havia venut com a "Metro Regional". És simptomàtic aquesta jerarquia classista en el manteniment de línies: Metro >> FGC >> Rodalies. I dic classista perquè la regió metropolitana de Barcelona camina a passes agegantades a una segregació econòmica de caràcter territorial: els preus prohibitius de l'habitatge en les àrees centrals (les usuàries del metro) forcen més i més gent a traslladar-se més i més lluny (les usuàries de Rodalies).
El passat 27 de setembre escrivia com a comentari en el Bloc de la CAL d'Esplugues
Les obres de l'AVE ara tallen les comunicacions del Baix Llobregat Sud amb Barcelona. Els treballadors barcelonins que tenen la feina a Baix Llobregat Sud, i els treballadors de Castelldefels o Gavà que tenen la feina a Barcelona, han patit de valent tota aquesta setmana i encara els hi queda. No són pocs els qui han hagut de traslladar-se a cases de familiars, amics o companys de feina. Els talls són inevitables, és clar, però aquí s'ha prioritzat l'espectacle d'inaugurar l'AVE abans de les eleccions. Als qui ens manifestàvem al Prat fa sis o set anys contra l'AVE ens deien "protectors d'escarxofetes". Ara veiem esquerdes en cases històriques del Prat, esvorancs a Bellvitge i filtracions a Sants Estació.
Les obres de l'AVE també tallen momentàniament la comunicació ferroviària d'Alacant a Barcelona que realitzen els Euromed. Si hi ha cap TGV justificat per volum de passatgers a casa nostra els d'aquesta línia i el seu enllaç a Montpeller-Lió-Milà. Però el govern espanyol prioritza les línies que li convenen a Madrid.
Tot plegat, és una metàfora ferroviària de les relacions de poder en les nostres societats. Les milionades per l'AVE i abandonament de línies fèrries de la Catalunya interior (sovint vitals per les exportacions agrícoles) reflecteixen la política de descapitalització de Catalunya. El deteriorament de les rodalies com si fos per castigar als habitants de la "segona corona" de Barcelona, molts dels quals hi han hagut d'anar a viure arran de l'explosió de preus de l'habitatge en la zona metropolitana reflecteixen una nova agressió contra la classe treballadora. I el resultat serà un augment del transport per vehicle privat, i més carretades de diòxid de carboni a l'atmosfera. Ni escarxofetes ni escarxofets: terra cremada i aire enverinat.
Des d'ací podeu adherir-vos a un manifest de Catalans Emprenyats.
El manifest fa cinc reivindicacions fonamentals:
1- Que el govern de la Generalitat parli en nom de la ciutadania i actuï amb contundència, exigint responsabilitats a Madrid i assumint les que li pertoquin.
2- Que els sindicats es mobilitzin a favor dels treballadors i treballadores de Catalunya i que utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme una campanya de mobilitzacions a l’alçada d’una situació tan crítica com aquesta.
3- Que els partits polítics catalans deixin de banda els seus interessos partidistes i es posin al costat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin també la seva capacitat operativa per donar suport a les mobilitzacions de la societat catalana exigint i assumint responsabilitats.
4- Que les plataformes que representen la societat civil catalana es mobilitzin a favor dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme, conjuntament amb la resta d’actors, una campanya de mobilitzacions cíviques.
5- Que les patronals reclamin a Rodalies Renfe pels danys i perjudicis que han sofert els empresaris d’aquest país i que, atès el cas, donin suport a qualsevol tipus de mobilització.
6- Que s’organitzin comissions independents de control en el procés de realització de les obres que no només n’assegurin la qualitat en el present, sinó també en el futur.
El passat 27 de setembre escrivia com a comentari en el Bloc de la CAL d'Esplugues
Les obres de l'AVE ara tallen les comunicacions del Baix Llobregat Sud amb Barcelona. Els treballadors barcelonins que tenen la feina a Baix Llobregat Sud, i els treballadors de Castelldefels o Gavà que tenen la feina a Barcelona, han patit de valent tota aquesta setmana i encara els hi queda. No són pocs els qui han hagut de traslladar-se a cases de familiars, amics o companys de feina. Els talls són inevitables, és clar, però aquí s'ha prioritzat l'espectacle d'inaugurar l'AVE abans de les eleccions. Als qui ens manifestàvem al Prat fa sis o set anys contra l'AVE ens deien "protectors d'escarxofetes". Ara veiem esquerdes en cases històriques del Prat, esvorancs a Bellvitge i filtracions a Sants Estació.
Les obres de l'AVE també tallen momentàniament la comunicació ferroviària d'Alacant a Barcelona que realitzen els Euromed. Si hi ha cap TGV justificat per volum de passatgers a casa nostra els d'aquesta línia i el seu enllaç a Montpeller-Lió-Milà. Però el govern espanyol prioritza les línies que li convenen a Madrid.
Tot plegat, és una metàfora ferroviària de les relacions de poder en les nostres societats. Les milionades per l'AVE i abandonament de línies fèrries de la Catalunya interior (sovint vitals per les exportacions agrícoles) reflecteixen la política de descapitalització de Catalunya. El deteriorament de les rodalies com si fos per castigar als habitants de la "segona corona" de Barcelona, molts dels quals hi han hagut d'anar a viure arran de l'explosió de preus de l'habitatge en la zona metropolitana reflecteixen una nova agressió contra la classe treballadora. I el resultat serà un augment del transport per vehicle privat, i més carretades de diòxid de carboni a l'atmosfera. Ni escarxofetes ni escarxofets: terra cremada i aire enverinat.
Des d'ací podeu adherir-vos a un manifest de Catalans Emprenyats.
El manifest fa cinc reivindicacions fonamentals:
1- Que el govern de la Generalitat parli en nom de la ciutadania i actuï amb contundència, exigint responsabilitats a Madrid i assumint les que li pertoquin.
2- Que els sindicats es mobilitzin a favor dels treballadors i treballadores de Catalunya i que utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme una campanya de mobilitzacions a l’alçada d’una situació tan crítica com aquesta.
3- Que els partits polítics catalans deixin de banda els seus interessos partidistes i es posin al costat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin també la seva capacitat operativa per donar suport a les mobilitzacions de la societat catalana exigint i assumint responsabilitats.
4- Que les plataformes que representen la societat civil catalana es mobilitzin a favor dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i utilitzin la seva capacitat operativa per dur a terme, conjuntament amb la resta d’actors, una campanya de mobilitzacions cíviques.
5- Que les patronals reclamin a Rodalies Renfe pels danys i perjudicis que han sofert els empresaris d’aquest país i que, atès el cas, donin suport a qualsevol tipus de mobilització.
6- Que s’organitzin comissions independents de control en el procés de realització de les obres que no només n’assegurin la qualitat en el present, sinó també en el futur.
diumenge, 11 de novembre del 2007
Una guerra pel petroli? Greenspan diu sí, Petras en dubta
El moviment d'oposició a les campanyes militars (i paramilitars) nord-americanes a l'estat iraquià ha utilitzat en aquests cinc anys dues consignes bàsiques: "No More Wars For Oil" i "No More Wars For Israel". Per la majoria dels manifestants les dues consignes són complementàries. Però, per d'altres, són més o menys excloents. "No More Wars For Oil" inclou fonamentalment una crítica a les bases energètiques i econòmiques de l'imperialisme, i per tant els sectors oposats a la guerra d'Irac que defensen aquest model econòmic (amb d'altres noms, és clar, i amb una pàtina de llibertarianisme) hi arrufen el nas. Contràriament, "No More Wars For Israel" és una consigna que reforça l'anti-semitisme nord-americà contemporani (sovint disfressat de crítica anti-sionista o de denúncia del "supremacisme jueu"). Al voltant de les dues consignes giren un munt de qüestions: "Cal replantejar el model energètic vigent o tot és qüestió de gestionar-lo sosteniblement?", "És l'Estat d'Israel una titella en mans dels Estats Units, com defensen els 'judeo-materialistes a la Chomsky o a la Klein', o els Estats Units ho són d'Israel?". Observeu que totes dues qüestions passen de llarg la qüestió de classe: "Israel", els "Estats Units" i el "Món Àrab" apareixen com a "blocs geopolítics" o "entitats" monolítiques.
Però no entrem en això. Entrem en la qüestió de si la "guerra d'Irac" és una "war for oil" o una "war for Israel".
L'article editorial del darrer número de Monthly Review comenta un passatge de The Age of Turbulence, que va aparèixer aquest setembre signat per Alan Greenspan, aquest Maquiavel dels nostres dies. Greenspan diu: "I am saddened that it is politically inconvenient to acknowledge what everyone knows: that the Iraq war is largely about oil" (M'entristeix que sigui políticament inconvenient reconèixer allò que tothom sap: que la guerra d'Irac és en gran mesura per petroli). A Greenspan l'entristeix que sigui inconvenient dir allò que sap tothom. O com deia Gramsci: "Se sol dir que les normes de Maquiavel per a l'activitat política 's'apliquen però no es diuen'. Els grans polítics -es diu- comencen per maleir Maquiavel, per declarar-se antimaquiavèlics, precisament per poder aplicar les normes 'santament'". Més d'un de l'estrat dirigent dels Estats Units pensa que Greenspan és un bocamoll: al capdavall, Naomi Klein construeix el seu darrer llibre, The Shock Doctrine, a partir d'una declaració turbulenta de Greenspan.
Per John Bellamy Foster, l'autor anònim de l'article editorial, la sinceritat de Greenspan reflecteix una feblesa real de la gran potència mundial. Com diu Greenspan: "mentre els Estats Units depenguin de fonts potencialment hostils de petroli i de gas, som vulnerables a crisis econòmiques damunt les quals tenim poc control".
La construcció d'arguments per la guerra per part de l'administració Bush fou certament dreturera. Hom va tindre la prudència de no esmentar d'entrada la "democratització d'Irac" com a objectiu, ja que això colava poc si havia d'exigir la intervenció nord-americana en tots els estats deficitàriament democràtics planeta, i a més feia molta ferum a internacionalisme post-trotskista. Tampoc no hi havia prou amb dimonitzar Saddam perquè "he planned to kill my daddy" ni per les connexions amb el terrorisme jihadista (perquè llavors, què hauríem de fer d'Aràbia Saudita o de Paquistan?). Per tant, hom va recòrrer a les "armes de destrucció massiva". Greenspan ha estat obligat a corregir la seva imprudència maquiavèlica. I ens diu: "No dic que (l'administració Bush) cregués que (feien la guerra) per petroli. Dic que ara és pel petroli i que crec que calia fer fora Saddam". Per Foster, aquest aclariment és "hegelià". La guerra hauria estat conscientment per "fer fora Saddam" i "calmar la inestabilitat d'Orient Mitjà", però inconscientment hauria estat per petroli. Certament, les accions col·lectives (com ara una guerra) tenen explicacions a diferents nivells de consciència col·lectiva. Sigui quin sigui el grau de consciència d'una causa, el poder predictiu dependrà de determinar-la: si la guerra és pel petroli i la disponibilitat de petroli es fa cada vegada més escassa en relació a la demanda creixent, les "wars for oil" continuaran.
James Petras discrepa de l'explicació "war for oil" en un article titulat inquietantment "Zion-power and War: From Iraq to Iran. The Deadly Embrace". En primera instància, Petras exposa les tres successives explicacions oficials sobre la guerra:
- la possessió d'armes de destrucció massiva per part del règim baasista-saddamista suposava un perill pels Estats Units, Israel i Orient Mitjà.
- l'establiment d'un règim democràtic a Irac.
- impedir l'esclat d'una guerra civil a Irac.
Les armes de destrucció massiva no són per enlloc, el règim d'Irac és, per Petras, "a colonial puppet regime", i el principal factor de guerra civil són els Estats Units i els seus aliats. Per això, l'administració Bush passa a presentar d'altres arguments: una retirada precipitada d'Irac donaria una victòria indesitjable al terrorisme internacional.
A Petras (i a la majoria de comentaristes) no els hi convencen els arguments político-militars. Què hi ha dels econòmics? Pel que fa a la "guerra pel petroli", Petras distingeix entre els qui defensen que les grans companyies petrolieres feren 'lobby' davant l'administració Bush, i els qui consideren que l'administració Bush actuà de forma més autònoma però pensant en els recursos petroliers.
A Petras tampoc no li convenç cap versió de la teoria de la "guerra pel petroli":
- les companyies petrolieres no feren campanya per la guerra ni com a propaganda pública ni com a pressió en el Congrés i l'Administració.
- les grans companyies petrolieres cercaren acords amb el règim saddamista, sovint a través de terceres parts, per tal de participar en el programa "petroli per aliments".
- les grans companyies petrolieres temien la inestabilitat política que en resultaria d'una intervenció militar.
També Pius Alibek (*Ainkawa, 1955), ciutadà iraquià resident a Barcelona, ha reiterat allò que pensen molts iraquians: que si l'objectiu era el petroli no tenia sentit la guerra. Per Alibek i per molts iraquians, la finalitat de la guerra era una altra: afeblir les poblacions de Mesopotàmia, espinada humana de l'Orient Mitjà.
Per Petras aquest argument és vàlid. La guerra, segons ell, hauria estat promoguda per la "Zionist Power Configuration" (ZPC). I alerta ara que "la prioritat més alta pel ZPC i Israel és la guerra amb Iran", de la qual serien avant-sales els atacs israelians a Hezbol·là (juny del 2006) i a Síria (6 de setembre del 2007).
Però no entrem en això. Entrem en la qüestió de si la "guerra d'Irac" és una "war for oil" o una "war for Israel".
L'article editorial del darrer número de Monthly Review comenta un passatge de The Age of Turbulence, que va aparèixer aquest setembre signat per Alan Greenspan, aquest Maquiavel dels nostres dies. Greenspan diu: "I am saddened that it is politically inconvenient to acknowledge what everyone knows: that the Iraq war is largely about oil" (M'entristeix que sigui políticament inconvenient reconèixer allò que tothom sap: que la guerra d'Irac és en gran mesura per petroli). A Greenspan l'entristeix que sigui inconvenient dir allò que sap tothom. O com deia Gramsci: "Se sol dir que les normes de Maquiavel per a l'activitat política 's'apliquen però no es diuen'. Els grans polítics -es diu- comencen per maleir Maquiavel, per declarar-se antimaquiavèlics, precisament per poder aplicar les normes 'santament'". Més d'un de l'estrat dirigent dels Estats Units pensa que Greenspan és un bocamoll: al capdavall, Naomi Klein construeix el seu darrer llibre, The Shock Doctrine, a partir d'una declaració turbulenta de Greenspan.
Per John Bellamy Foster, l'autor anònim de l'article editorial, la sinceritat de Greenspan reflecteix una feblesa real de la gran potència mundial. Com diu Greenspan: "mentre els Estats Units depenguin de fonts potencialment hostils de petroli i de gas, som vulnerables a crisis econòmiques damunt les quals tenim poc control".
La construcció d'arguments per la guerra per part de l'administració Bush fou certament dreturera. Hom va tindre la prudència de no esmentar d'entrada la "democratització d'Irac" com a objectiu, ja que això colava poc si havia d'exigir la intervenció nord-americana en tots els estats deficitàriament democràtics planeta, i a més feia molta ferum a internacionalisme post-trotskista. Tampoc no hi havia prou amb dimonitzar Saddam perquè "he planned to kill my daddy" ni per les connexions amb el terrorisme jihadista (perquè llavors, què hauríem de fer d'Aràbia Saudita o de Paquistan?). Per tant, hom va recòrrer a les "armes de destrucció massiva". Greenspan ha estat obligat a corregir la seva imprudència maquiavèlica. I ens diu: "No dic que (l'administració Bush) cregués que (feien la guerra) per petroli. Dic que ara és pel petroli i que crec que calia fer fora Saddam". Per Foster, aquest aclariment és "hegelià". La guerra hauria estat conscientment per "fer fora Saddam" i "calmar la inestabilitat d'Orient Mitjà", però inconscientment hauria estat per petroli. Certament, les accions col·lectives (com ara una guerra) tenen explicacions a diferents nivells de consciència col·lectiva. Sigui quin sigui el grau de consciència d'una causa, el poder predictiu dependrà de determinar-la: si la guerra és pel petroli i la disponibilitat de petroli es fa cada vegada més escassa en relació a la demanda creixent, les "wars for oil" continuaran.
James Petras discrepa de l'explicació "war for oil" en un article titulat inquietantment "Zion-power and War: From Iraq to Iran. The Deadly Embrace". En primera instància, Petras exposa les tres successives explicacions oficials sobre la guerra:
- la possessió d'armes de destrucció massiva per part del règim baasista-saddamista suposava un perill pels Estats Units, Israel i Orient Mitjà.
- l'establiment d'un règim democràtic a Irac.
- impedir l'esclat d'una guerra civil a Irac.
Les armes de destrucció massiva no són per enlloc, el règim d'Irac és, per Petras, "a colonial puppet regime", i el principal factor de guerra civil són els Estats Units i els seus aliats. Per això, l'administració Bush passa a presentar d'altres arguments: una retirada precipitada d'Irac donaria una victòria indesitjable al terrorisme internacional.
A Petras (i a la majoria de comentaristes) no els hi convencen els arguments político-militars. Què hi ha dels econòmics? Pel que fa a la "guerra pel petroli", Petras distingeix entre els qui defensen que les grans companyies petrolieres feren 'lobby' davant l'administració Bush, i els qui consideren que l'administració Bush actuà de forma més autònoma però pensant en els recursos petroliers.
A Petras tampoc no li convenç cap versió de la teoria de la "guerra pel petroli":
- les companyies petrolieres no feren campanya per la guerra ni com a propaganda pública ni com a pressió en el Congrés i l'Administració.
- les grans companyies petrolieres cercaren acords amb el règim saddamista, sovint a través de terceres parts, per tal de participar en el programa "petroli per aliments".
- les grans companyies petrolieres temien la inestabilitat política que en resultaria d'una intervenció militar.
També Pius Alibek (*Ainkawa, 1955), ciutadà iraquià resident a Barcelona, ha reiterat allò que pensen molts iraquians: que si l'objectiu era el petroli no tenia sentit la guerra. Per Alibek i per molts iraquians, la finalitat de la guerra era una altra: afeblir les poblacions de Mesopotàmia, espinada humana de l'Orient Mitjà.
Per Petras aquest argument és vàlid. La guerra, segons ell, hauria estat promoguda per la "Zionist Power Configuration" (ZPC). I alerta ara que "la prioritat més alta pel ZPC i Israel és la guerra amb Iran", de la qual serien avant-sales els atacs israelians a Hezbol·là (juny del 2006) i a Síria (6 de setembre del 2007).
dissabte, 10 de novembre del 2007
I després dels nous estatuts, què? (I)
La consolidació de la reforma política post-franquista de l'estat espanyol, amb l'establiment d'ens pre-autonòmics (i després autonòmics, més o menys loapitzats), havia de conduir previsiblement al tancament definitiu dels nacionalismes perifèrics. A canvi, els nacionalistes perifèrics catalans esperaven una normalització de les relacions nacionals de l'estat espanyol... Reconeguem que l'autonomisme català ja s'hi sentia prou encaixat en aquell calaix. L'equació es va mig trencar i la realitat autonòmica serví pel creixement de l'independentisme.
És d'esperar una situació paral·lela després de la reforma estatutària del 2006? El paral·lelisme és gairebé coincident quant al contingut limitadíssim d'aquests estatuts (algun dels quals encara es troben al Tribunal Constitucional). La correlació de forces socials, altrament, és ben diferent de la de fa un quart de segle. L'onada ideològica revolucionària dels 1970 queda ben lluny, i amb ella els plantejaments organitzatius del període. L'alienació nacional de la població catalana pren característiques diferents: hom ha fet avenços en la normalització lingüística en l'àmbit educatiu i comunicacional, però la realitat i consciència de minorització ha crescut.
Les reflexions sobre el futur fetes en els darrers anys omplen vàries lleixes.
Avui, Òmnium Cultural celebra una jornada titulada "El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió", i que té com a objectius i condicions:
- Precisar els objectius i les estratègies de cadascuna de les plataformes i partits participants.
- Estar disposat a contrastar les idees pròpies amb les de la resta de participants a la jornada.
- Constatar les confluències estratègiques i les línies de treball comunes entre tots els participants.
- Intentar posar les bases per establir les línies d’acció del catalanisme per als propers cinc o deu anys.
La clarificació, sens dubte, és necessària. Més enllà de qüestions terminològiques és bo saber quins són els objectius de cadascú, i les estratègies per aconseguir-los.
Els dos eixos estratègics cabdals ja han estat referits sovint: la territorialitat i l'autodeterminació. O, dit d'una altra manera, "tot d'àmbit nacional" i "independència". O, per dir-ho en mots del regidor de Torà de la CUP, Josep A. Vilalta, tal com els escrivia en el darrer número de Lluita:
- Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.
- Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.
És d'esperar una situació paral·lela després de la reforma estatutària del 2006? El paral·lelisme és gairebé coincident quant al contingut limitadíssim d'aquests estatuts (algun dels quals encara es troben al Tribunal Constitucional). La correlació de forces socials, altrament, és ben diferent de la de fa un quart de segle. L'onada ideològica revolucionària dels 1970 queda ben lluny, i amb ella els plantejaments organitzatius del període. L'alienació nacional de la població catalana pren característiques diferents: hom ha fet avenços en la normalització lingüística en l'àmbit educatiu i comunicacional, però la realitat i consciència de minorització ha crescut.
Les reflexions sobre el futur fetes en els darrers anys omplen vàries lleixes.
Avui, Òmnium Cultural celebra una jornada titulada "El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió", i que té com a objectius i condicions:
- Precisar els objectius i les estratègies de cadascuna de les plataformes i partits participants.
- Estar disposat a contrastar les idees pròpies amb les de la resta de participants a la jornada.
- Constatar les confluències estratègiques i les línies de treball comunes entre tots els participants.
- Intentar posar les bases per establir les línies d’acció del catalanisme per als propers cinc o deu anys.
La clarificació, sens dubte, és necessària. Més enllà de qüestions terminològiques és bo saber quins són els objectius de cadascú, i les estratègies per aconseguir-los.
Els dos eixos estratègics cabdals ja han estat referits sovint: la territorialitat i l'autodeterminació. O, dit d'una altra manera, "tot d'àmbit nacional" i "independència". O, per dir-ho en mots del regidor de Torà de la CUP, Josep A. Vilalta, tal com els escrivia en el darrer número de Lluita:
- Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.
- Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.
dimarts, 6 de novembre del 2007
El tràfic d'infants africans
L'adopció internacional com a indústria o un altre exemple més que l'expoliació europea de l'Àfrica. Els casos recents del Congo i del Txad, amb adopcions irregulars (tal com els analitza aquesta notícia de Vilaweb) mereixen una clara condemna moral i, molt probablement, una condemna judicial. Organitzacions no governamentals sense escrúpols, "pares" europeus amb dubtoses intencions, pares i mares africans enganyats o obligats per la misèria, autoritats i individus africans corromputs en aquest negoci. I encara tindran la barra tots d'indicar que, en el seu país, aquests nens viuran en la més pura misèria. La solidaritat és entesa, per tant, com un acte individual. Però caldria demanar-se si arrencar un nen del seu país i transplantar-lo en una altra societat sense demanar-li, en una altra societat on serà víctima de discriminació racial quan cerqui una parella o quan cerqui un lloc de feina, és realment un acte de solidaritat.
Materialment, no es diferencia gaire tot plegat del programa d'adopcions del Lebensborn nazi, on nens txecs i polonesos foren atorgats a famílies alemanyes afins al règim. O al programa d'adopcions fomentat per la dictadura argentina, amb connivència de l'església catòlica, que assignà fills de dissidents a famílies feixistes. Un programa que és denunciat per les Abuelas de la Plaza de Mayo. Quina diferència hi ha entre aquests "alemanys" i "argentins", i gent com la Madonna, que va adoptar un fals orfe de Malawi.
El tràfic humà d'Àfrica a Europa continua. Ni tan sols cal invocar al fantasma del tràfic d'òrgans o de les xarxes de pederàstia per escandalitzar-se. N'hi ha prou amb veure aquests programes "solidaris", amb veure les columnes d'esclaus africans que creuen les mars per arribar a Europa: abans eren capturats i transportats, ara s'han de pagar ells el viatge, sovint amb la vida.
Materialment, no es diferencia gaire tot plegat del programa d'adopcions del Lebensborn nazi, on nens txecs i polonesos foren atorgats a famílies alemanyes afins al règim. O al programa d'adopcions fomentat per la dictadura argentina, amb connivència de l'església catòlica, que assignà fills de dissidents a famílies feixistes. Un programa que és denunciat per les Abuelas de la Plaza de Mayo. Quina diferència hi ha entre aquests "alemanys" i "argentins", i gent com la Madonna, que va adoptar un fals orfe de Malawi.
El tràfic humà d'Àfrica a Europa continua. Ni tan sols cal invocar al fantasma del tràfic d'òrgans o de les xarxes de pederàstia per escandalitzar-se. N'hi ha prou amb veure aquests programes "solidaris", amb veure les columnes d'esclaus africans que creuen les mars per arribar a Europa: abans eren capturats i transportats, ara s'han de pagar ells el viatge, sovint amb la vida.
diumenge, 4 de novembre del 2007
Els super-ratolins PEPCK-Cmus: un model sobre la interacció entre el metabolisme muscular, l’activitat física i la composició corporal
Fisiologia: La premsa general s'ha fet ressò d'un article publicat al Journal of Biological Chemistry (JBC) sobre un super-ratolí transgènic, més actiu, més resistent, més de vida i més magre que els ratolins «salvatges». Un sol gen, la fosfoenolpiruvat carboxicinasa citosòlica, sobreexpressat en la musculatura esquelètica, altera visiblement el metabolisme energètic d'aquests animals. El més interessant és l'impacte beneficiós que aquestes alteracions en el metabolisme energètic té sobre la longevitat dels ratolins. Tot plegat, més enllà de l'anècdota, ens fa reflexionar sobre les intrincades relacions que hi ha entre el metabolisme muscular, l'activitat física, la composició corporal i l'envelliment.
Portada del darrer número del JBC
Els investigadors
Tots els investigadors que signen l'article del JBC treballen a la Case Western Reserve University School of Medicine de Cleveland (Ohio), o a la Cleveland Clinic Foundation. El pes central de la feina s'ha fet al Departament de Bioquímica de la Universitat (Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Colleen K. Nye, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy i Richard W. Hanson). Però també hi han col·laborat els Departaments de Neurociència (Gemma Casadesus), Nutrició (Duna Masillon) i Enginyeria Biomèdica (Fatima Tolentino-Silva, Marco E. Cabrera, David H. Johnson i David L. Wilson), a banda del macrodepartament de Gastroenterologia/Hepatologia i Patobiologica de la Cleveland Clinic Foundation (John P. Kirwan i Satish C. Kalhan).
Els ratolins PEPCK-Cmus
L'homeostasi metabòlica garanteix a les cèl·lules de l'organisme uns nivells força constants de nutrients. Això s'ha de fer encara que l'aport exterior de nutrients és força discontinu i, sovint, insegur. El fetge té una importància central en la regulació dels nivells sanguinis de glucosa. Si n'hi ha en excés, el fetge en capta i la transforma en glucogen. Si n'hi ha massa poca, el fetge reconverteix el glicogen en glucosa i l'allibera al torrent sanguini. Però les reserves de glicogen no duren pas gaire i si el període d'inanició es perllonga una mica, cal garantir els nivells de glucosa a través de la gluconeogènesi. La gluconeogènesi és la síntesi de novo de glucosa per part del fetge (i, en menor grau, del ronyó) a partir de glicerol i d'aminoàcids (alanina, glicina). Dins de la via de gluconeogènesi hi ha un pas de transformació d'oxalacetat a fosfoenolpiruvat, on s'allibera CO2, amb consum d'energia. Aquesta transformació la catalitzen les fosfoenolpiruvat carboxicinases (PEPCK): segons l'activitat d'aquests enzims, la taxa de gluconeogènesi serà més o menys pronunciada. I segons l'abundància relativa d'oxalacetat i fosfoenolpiruvat, la reacció tindrà lloc en un sentit o en l'altre.
Una de les PEPCK és la PEPCK-C (GTP). Aquest enzim es troba en el citoplasma (mentre que d'altres PEPCK es troben dins els mitocondris). Utilitza com a font d'energia el nucleòtid GTP (mentre que d'altres PEPCK utilitzen pirofosfat o el nucleòtid ATP). El seu gen és el PCK1, que es troba en el braç llarg del cromosoma 20 humà (20q13.31) i en el cromosoma 2 de ratolí (Mus musculus).
A efectes pràctics l'activitat PEPCK-C(GTP) es troba pràcticament restringida als hepatòcits. Què passaria, però, si s'aconseguís de fer què la musculatura expressés en bona quantitat aquest enzim? En principi, hom esperaria que el múscul participés en la gluconeogènesi i ho fés d'una manera més potent i maleable que no pas el fetge.
Per generar una sobreexpressió muscular del gen PEPCK-C(GTP) hom construí un gen artificial. Aquest gen artificial combinava la seqüència central del PEPCK-C(GTP) amb el promotor del gen de l'alfa-actina esquelètica. L'actina és una de les proteïnes majoritàries del múscul estriat esquelètic, on arriba a constituir d'un 10-20% de la proteïna cel·lular. La combinació del promotor d'un gen quantitativament tan important i de la seqüència central del PEPCK-C(GTP) ompliria les fibres musculars d'aquesta activitat enzimàtica. I dit i fet. Després de molt de treball per aconseguir algun llinatge estable transgènic per aquesta construcció, els autors obtingueren una soca de ratolí que arribava a expressar 9 unitats/g de teixit muscular d'activitat PEPCK-C(GTP). Aquests ratolins foren batejats amb la denominació PEPCK-Cmus.
Els efectes pleiotròpics de la transgènesi
Els autors reporten les següents característiques dels ratolins PEPCK-Cmus quan se'ls compara amb els seus cossins que no presenten aquesta transgènesi:
- els ratolins PEPCK-Cmus mostren més activitat física.
- en una prova de resistència en la roda, els ratolins PEPCK-Cmus poden sostindre una velocitat de 33 cm/segon durant 5 hores, mentre que els ratolins control rarament suporten més de 10 minuts.
- després de còrrer durant 32 minuts, els ratolins PEPCK-Cmus mostren un consum d'oxigen superior (en un 40%), un quocient respiratori més eficient i uns nivells de lactat clarament inferiors (en un 50%) respecte els ratolins control. Tot plegat indica una capacitat més elevada d'exercici, amb una adaptació més ràpida als requeriments metabòlics de l'exercici (i, per tant, una menor necessitat de recòrrer al metabolisme anaerobi productor de lactat).
- els ratolins PEPCK-Cmus són més prims que els ratolins control (un 50% de la massa corporal). El nivell de greix és gairebé ínfim (un 10% respecte els ratolins control).
- els ratolins PEPCK-Cmus ingereixen un 60% més pinso que els ratolins control.
- el múscul dels ratolins PEPCK-Cmus presenta canvis cel·lulars i bioquímics. El nombre de mitocondris és més elevat. També ho és el contingut de triglicèrids musculars.
- els ratolins PEPCK-Cmus viuen més temps i envelleixen més tard. Un ratolí PEPCK-Cmus de 2 anys i mig, pot còrrer el doble que no pas un ratolí control de 6 a 12 mesos.
Els autors consideren que els ratolins PEPCK-Cmus presenten un metabolisme energètic més eficient. Possiblement la capacitat gluconeogenètica de la musculatura millora l'adaptació al cicle d'ingesta-inanició. El múscul mateix guanya en rediment i ha de recòrrer menys al metabolisme anaerobi, fins i tot en exercicis que altrament serien extenuants. Aquesta capacitat física addicional podria ésser al darrera de la magresa dels animals, encara que probablement hi influeixen d'altres causes (p. ex. un metabolisme energètic més eficient). També la capacitat física addicional forçaria a una ingesta més elevada. Pel que fa al lligam amb l'envelliment, hom suposa que un metabolisme muscular més eficient redueix la producció de radicals lliures d'oxigen i el deteriorament creixent que aquests produeixen a diferents nivells (p.ex., en l'acumulació de mutacions en el genoma mitocondrial).
En tot cas, estudis amb aquests ratolins que relacionin millor tots aquests canvis metabòlics, comportamentuals i de desenvolupament, ens ajudaran a conèixer millor com integra el nostre organisme facetes tan diverses com la ingesta, l'activitat física, els nivells corporals de greix o la taxa d'envelliment.
Lligams:
- Overexpression of the Cytosolic Form of Phosphoenolpyruvate Carboxykinase (GTP) in Skeletal Muscle Repatterns Energy Metabolism in the Mouse Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Gemma Casadesus, Duna Massillon, Fatima Tolentino-Silva, Colleen K. Nye, Marco E. Cabrera, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy, David H. Johnson, David L. Wilson, John P. Kirwan, Satish C. Kalhan, and Richard W. Hanson. J. Biol. Chem., Vol. 282, Issue 45, 32844-32855, November 9, 2007.
- Gluconeogenesis, de Michael W. King, text divulgatiu sobre les bases bioquímiques de la gluconeogènesi i la seva integració fisiològica.
- Esquema de la gluconeogènesi hepàtica, de Richard A. Paselk.
[Aquest post l'havia pensat pel blog Les Set Edats, que vaig crear l'agost del 2005 i que, per motius tècnics, ha quedat extingit. És la segona vegada que em passa: el novembre del 2006 va deixar de funcionar el blog que tenia a Cibernautes. Deien els clàssics que verba volant scripta manent: i els hipertexts són més verba que scripta. Esperem que Disponibilitat Permanent tingui una longevitat superior a la dels seus dos precedents.]
Portada del darrer número del JBC
Els investigadors
Tots els investigadors que signen l'article del JBC treballen a la Case Western Reserve University School of Medicine de Cleveland (Ohio), o a la Cleveland Clinic Foundation. El pes central de la feina s'ha fet al Departament de Bioquímica de la Universitat (Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Colleen K. Nye, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy i Richard W. Hanson). Però també hi han col·laborat els Departaments de Neurociència (Gemma Casadesus), Nutrició (Duna Masillon) i Enginyeria Biomèdica (Fatima Tolentino-Silva, Marco E. Cabrera, David H. Johnson i David L. Wilson), a banda del macrodepartament de Gastroenterologia/Hepatologia i Patobiologica de la Cleveland Clinic Foundation (John P. Kirwan i Satish C. Kalhan).
Els ratolins PEPCK-Cmus
L'homeostasi metabòlica garanteix a les cèl·lules de l'organisme uns nivells força constants de nutrients. Això s'ha de fer encara que l'aport exterior de nutrients és força discontinu i, sovint, insegur. El fetge té una importància central en la regulació dels nivells sanguinis de glucosa. Si n'hi ha en excés, el fetge en capta i la transforma en glucogen. Si n'hi ha massa poca, el fetge reconverteix el glicogen en glucosa i l'allibera al torrent sanguini. Però les reserves de glicogen no duren pas gaire i si el període d'inanició es perllonga una mica, cal garantir els nivells de glucosa a través de la gluconeogènesi. La gluconeogènesi és la síntesi de novo de glucosa per part del fetge (i, en menor grau, del ronyó) a partir de glicerol i d'aminoàcids (alanina, glicina). Dins de la via de gluconeogènesi hi ha un pas de transformació d'oxalacetat a fosfoenolpiruvat, on s'allibera CO2, amb consum d'energia. Aquesta transformació la catalitzen les fosfoenolpiruvat carboxicinases (PEPCK): segons l'activitat d'aquests enzims, la taxa de gluconeogènesi serà més o menys pronunciada. I segons l'abundància relativa d'oxalacetat i fosfoenolpiruvat, la reacció tindrà lloc en un sentit o en l'altre.
Una de les PEPCK és la PEPCK-C (GTP). Aquest enzim es troba en el citoplasma (mentre que d'altres PEPCK es troben dins els mitocondris). Utilitza com a font d'energia el nucleòtid GTP (mentre que d'altres PEPCK utilitzen pirofosfat o el nucleòtid ATP). El seu gen és el PCK1, que es troba en el braç llarg del cromosoma 20 humà (20q13.31) i en el cromosoma 2 de ratolí (Mus musculus).
A efectes pràctics l'activitat PEPCK-C(GTP) es troba pràcticament restringida als hepatòcits. Què passaria, però, si s'aconseguís de fer què la musculatura expressés en bona quantitat aquest enzim? En principi, hom esperaria que el múscul participés en la gluconeogènesi i ho fés d'una manera més potent i maleable que no pas el fetge.
Per generar una sobreexpressió muscular del gen PEPCK-C(GTP) hom construí un gen artificial. Aquest gen artificial combinava la seqüència central del PEPCK-C(GTP) amb el promotor del gen de l'alfa-actina esquelètica. L'actina és una de les proteïnes majoritàries del múscul estriat esquelètic, on arriba a constituir d'un 10-20% de la proteïna cel·lular. La combinació del promotor d'un gen quantitativament tan important i de la seqüència central del PEPCK-C(GTP) ompliria les fibres musculars d'aquesta activitat enzimàtica. I dit i fet. Després de molt de treball per aconseguir algun llinatge estable transgènic per aquesta construcció, els autors obtingueren una soca de ratolí que arribava a expressar 9 unitats/g de teixit muscular d'activitat PEPCK-C(GTP). Aquests ratolins foren batejats amb la denominació PEPCK-Cmus.
Els efectes pleiotròpics de la transgènesi
Els autors reporten les següents característiques dels ratolins PEPCK-Cmus quan se'ls compara amb els seus cossins que no presenten aquesta transgènesi:
- els ratolins PEPCK-Cmus mostren més activitat física.
- en una prova de resistència en la roda, els ratolins PEPCK-Cmus poden sostindre una velocitat de 33 cm/segon durant 5 hores, mentre que els ratolins control rarament suporten més de 10 minuts.
- després de còrrer durant 32 minuts, els ratolins PEPCK-Cmus mostren un consum d'oxigen superior (en un 40%), un quocient respiratori més eficient i uns nivells de lactat clarament inferiors (en un 50%) respecte els ratolins control. Tot plegat indica una capacitat més elevada d'exercici, amb una adaptació més ràpida als requeriments metabòlics de l'exercici (i, per tant, una menor necessitat de recòrrer al metabolisme anaerobi productor de lactat).
- els ratolins PEPCK-Cmus són més prims que els ratolins control (un 50% de la massa corporal). El nivell de greix és gairebé ínfim (un 10% respecte els ratolins control).
- els ratolins PEPCK-Cmus ingereixen un 60% més pinso que els ratolins control.
- el múscul dels ratolins PEPCK-Cmus presenta canvis cel·lulars i bioquímics. El nombre de mitocondris és més elevat. També ho és el contingut de triglicèrids musculars.
- els ratolins PEPCK-Cmus viuen més temps i envelleixen més tard. Un ratolí PEPCK-Cmus de 2 anys i mig, pot còrrer el doble que no pas un ratolí control de 6 a 12 mesos.
Els autors consideren que els ratolins PEPCK-Cmus presenten un metabolisme energètic més eficient. Possiblement la capacitat gluconeogenètica de la musculatura millora l'adaptació al cicle d'ingesta-inanició. El múscul mateix guanya en rediment i ha de recòrrer menys al metabolisme anaerobi, fins i tot en exercicis que altrament serien extenuants. Aquesta capacitat física addicional podria ésser al darrera de la magresa dels animals, encara que probablement hi influeixen d'altres causes (p. ex. un metabolisme energètic més eficient). També la capacitat física addicional forçaria a una ingesta més elevada. Pel que fa al lligam amb l'envelliment, hom suposa que un metabolisme muscular més eficient redueix la producció de radicals lliures d'oxigen i el deteriorament creixent que aquests produeixen a diferents nivells (p.ex., en l'acumulació de mutacions en el genoma mitocondrial).
En tot cas, estudis amb aquests ratolins que relacionin millor tots aquests canvis metabòlics, comportamentuals i de desenvolupament, ens ajudaran a conèixer millor com integra el nostre organisme facetes tan diverses com la ingesta, l'activitat física, els nivells corporals de greix o la taxa d'envelliment.
Lligams:
- Overexpression of the Cytosolic Form of Phosphoenolpyruvate Carboxykinase (GTP) in Skeletal Muscle Repatterns Energy Metabolism in the Mouse Parvin Hakimi, Jianqi Yang, Gemma Casadesus, Duna Massillon, Fatima Tolentino-Silva, Colleen K. Nye, Marco E. Cabrera, David R. Hagen, Christopher B. Utter, Yacoub Baghdy, David H. Johnson, David L. Wilson, John P. Kirwan, Satish C. Kalhan, and Richard W. Hanson. J. Biol. Chem., Vol. 282, Issue 45, 32844-32855, November 9, 2007.
- Gluconeogenesis, de Michael W. King, text divulgatiu sobre les bases bioquímiques de la gluconeogènesi i la seva integració fisiològica.
- Esquema de la gluconeogènesi hepàtica, de Richard A. Paselk.
[Aquest post l'havia pensat pel blog Les Set Edats, que vaig crear l'agost del 2005 i que, per motius tècnics, ha quedat extingit. És la segona vegada que em passa: el novembre del 2006 va deixar de funcionar el blog que tenia a Cibernautes. Deien els clàssics que verba volant scripta manent: i els hipertexts són més verba que scripta. Esperem que Disponibilitat Permanent tingui una longevitat superior a la dels seus dos precedents.]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)