Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
dilluns, 29 d’abril del 2013
Insistentment en valencià
divendres, 26 d’abril del 2013
Balaguer ja no té senyor
El Ple de l'Ajuntament de Balaguer ha aprovat una moció que sol·licita a Felip de Borbó que renunciï formalment a la senyoria de Balaguer i, mentre no ho fa, que s'abstingui d'emprar aquest títol. Val a dir que en Felip de Borbó, com els seus predecessors, ha fet un ús ben escàs d'aquest títol. Fet i fet, fou Armand de Fluvià qui rescatà dels anals de la història aquest i altres títols (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera) que, en el període tardoral de la Corona d'Aragó eren propis de l'hereu de la dita Corona. Els títols, ja ho hem dit, són tardans. Històricament, l'hereu de la Corona d'Aragó tenia com a títol i càrrec el de Governador General, és a dir el número dos de la Corona després del rei i era, juntament amb el tresorer reial, l'única figura comuna a tots els estats de la Corona. La introducció d'aquests títols, a cavalls dels segles XIV i XV, és paral·lela a procediments similars esdevinguts a França (delfinat del Vienès), Anglaterra (principat de Gal·les), Castella (principat d'Astúries) o Navarra (principat de Viana). Aquests títols violentaven la tradició anterior. Així, el comtat de Girona, títol que implicava exercici d'imperium fou transformat en un decoratiu ducat de Girona (i, posteriorment, principat de Girona). No pas menys violent a la tradició catalana és l'elevació de Montblanc a la categoria de vila ducal o la de Cervera a la de vila comtal. El cas de Balaguer encara és més feridor. La "senyoria de Balaguer" arrenca precisament amb l'esquarterament del comtat d'Urgell, esdevingut el 1413 (enguany fa 600 anys), arran de la derrota i empresonament de Jaume el Dissortat, que havia estat precisament el darrer Governador General de la Corona del Casal de Barcelona. El rei Ferran va investir senyor de Balaguer el seu fill segon i, ja a partir del 1464, fou un títol senzillament vinculat al príncep hereu. Ja en temps dels Àustries, aquests títols caigueren en desús. En diversos moments del segle XIX i del segle XX, coincidents amb determinades febrades neoforalistes, hom els volgué reanimar. Alguns d'aquests intents, especialment el darrer, corresponien a un esforç deliberat de fer passar la nissaga dels Borbons per també catalana. Si més no, la majoria dels regidors ja no combreguen amb aquesta jugada i, amb una voluntat ferma en pro d'una república catalana independent, proclamen la llibertat de Balaguer i de l'Urgell sencer.
Maria de los Llanos de Luna i el departament IIb
Karl Marx, en el segon volum del Capital, presenta un model d'economia capitalista sense ampliació, diferenciat en dos departaments: 1) el departament dels mitjans de producció (o béns d'equipament), altrament dit departament I, i 2) el departament de béns de consum, altrament dit departament II. Les relacions entre els dos departaments és una de les fonts de contradicció interna de la producció de mercaderies. No són pocs els qui han remarcat la tendència al subconsum per part d la classe treballadora, degut al fet que els salaris laborals tendeixen a crèixer menys que els beneficis empresarials. Ah, però, el departament II produeix béns de consum no pas tan sols a la classe treballadora. El model marxià del segon volum del Capital assum una divisió del departament II en dos sots-departament: el departament IIa, de mitjans de consum necessaris (queviures bàsics), i el departament IIb, mitjans de consum de luxe. En la modelització marxiana, la societat es troba dividida en dues úniques classes: la classe burgesa (propietària dels mitjans de producció i pagadora dels salaris) i la classe obrera (propietària de la força de treball i generadora de plus-valor). En aquesta modelització, la diferenciació entre sots-departament IIa i sots-departament IIb es produeix pel fet que els mitjans de consum necessaris són aquells que formen part de la cistella de compra de la classe treballadora, mentre que el sots-departament IIb és consumit exclusivament per la classe burgesa. A mesura que avançà el segle XIX, Lafargue i d'altres, assenyalen també el fet que una porció de les classes intermèdies (no pagadores de salaris ni generadores de plus-valor) ajuda la burgesia a consumir els productes del departament IIb. Més recentment, s'ha parlat d'un escenari plutonòmic, en el qual el sots-departament IIb esdevé hegemònic en el departament II. Tant és així, que Maria de los Llanos de Luna, delegada del Govern Espanyol al Principat i coneguda fustigadora de l'Ajuntament de Corbera, “és important que hi hagi gent 'pija' i rica' perquè són els que 'gasten i consumeixen'".
dijous, 25 d’abril del 2013
El cas Ponsatí
La Universitat de Georgetown fou fundada en el 1789. Eren uns anys curiosos. La Societat de Jesús, bandejada de diversos països catòlics, havia estat fins i tot formalment suprimida per la Santa Seu. La flamant Revolució Americana, a través de Benjamin Franklin, havia fet esforços per normalitzar la situació de l'Església Catòlica a les antigues Tretze Colònies. Maryland mateixa, fundada per refugiats anglocatòlics en el 1634, havia menat des del triomf de la Revolució Anglesa una política decididament anticatòlica. En aquest rerafons, la Universitat de Georgetown esdevingué no tan sols el primer centre formatiu catòlic dels Estats Units sinó un centre jesuita. El caràcter catòlic d'aquesta institució l'ha convertida en "porta d'entrada" per als països de tradició catòlica. L'estat espanyol de l'època d'Aznar cuidà les relacions amb la Universitat de Georgetown. Fruït d'aquests lligams, Aznar, ja ex-president, esdevingué professor visitant del centre, des d'on pronuncià les seves teories típiques sobre la topada entre civilitzacions i sobre els "Moors" i els "Catholic Kings", sàviament combinades amb passar de puntetes sobre el destí de la població sefardita.
No fa pas gaire, el conseller Mas-Colell visità la Universitat de Georgetown i va pronunciar-hi unes paraules. Algú va interpretar-ho com un signe de desembarcament.
El cas és que ara podem lligar caps arran de l'esclat del cas de Clara Ponsatí. Ponsatí és l'actual professora de la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown. Aquesta Càtedra fou el resultat de la col·laboració abans esmentada del govern Aznar amb la Universitat de Georgetown. Formalment, el finançament de la Càtedra depèn, entre d'altres, d'Endesa. El nomenament de Ponsatí data d'una època de més estreta col·laboració entre l'entorn de CiU i l'entorn del PP. Però la crisi global ha fet bocins completament els triomfalismes de l'època aznariana i l'estat espanyol fa aigües. No hi ha pas dubte que el "sobiranisme sobrevingut" de l'entorn de CiU té elements d'oportunisme polític i de fer un esforç per conduir el descontentament popular general per cabals no-antisistèmics, però també és un reflex dels instints de supervivència de la burgesia barcelonina, l'encaix de la qual en el capitalisme espanyol és com més va més estret.
Per això Ponsatí, en el curs acadèmic present, particularment, ha estat prou vocal en la denúncia de l'espoliació fiscal i en l'adopció de posicionaments independentistes. Fa unes setmanes, des d'Endesa hom va suggerir a Ponsatí que viatgés a Madrid per disculpar-se davant del govern espanyol per alguns d'aquests posicionaments. Aparentment, els finançadors de la Càtedra Príncep d'Astúries volien salvar la Càtedra, ja que el govern espanyol tenia en l'attitud de Ponsatí una justificació folgada per no renovar-la. També els responsables de la Universitat de Georgetown mostraven preocupació per aquesta eventualitat.
En el decurs dels últims dies s'ha sabut que Ponsatí no serà renovada. La renovació, en casos anteriors, havia estat un fet gairebé automàtic. De fet, la Universitat de Georgetown ha sortit en defensa de la tasca de Ponsatí. L'Ambaixada dels Estats Units s'ha afanyat a dir que la decisió no té res d'estrany. Des de CiU i des de la Fundació Catdem hom prepara ara una campanya en defensa de Ponsatí.
dimarts, 16 d’abril del 2013
Com evitar la imputació de la infanta Cristina? Encausant-la
divendres, 12 d’abril del 2013
Es va perdre a Almeria el referèndum del 1981 sobre l'autonomia andalusa?
Carles Viver Pi-Sunyer és el flamant portaveu de l'anomenat Consell Assessor de la Transició Nacional. Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha sostingut la possibilitat de fer aquesta transició a través dels mecanismes constitucionals/estatutaris, sempre que hi hagi "voluntat política". Ha posat com a exemple el fet que Andalusia va accedir a l'autonomia "per la via ràpida" el 1981 malgrat que el referèndum autonòmic corresponent "s'havia perdut" a la província d'Almeria.
En realitat aquest referèndum es va celebrar el 28 de gener del 1980. D'acord amb el mecanisme constitucional, la idea era que Andalusia accedís a l'autonomia per la via de l'article 151. Les vuit diputacions provincials i un 97% dels ajuntaments ja s'havien manifestat a favor d'emprendre aquesta via. El referèndum del 28 de gener tenia aquesta pregunta: "¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?" Curiosament aquest referèndum, a diferència dels anteriors, requeria un quòrum, de manera que les respostes afirmatives es computaven d'acord amb el cens. Era necessari, doncs, arribar a un 50% de "sí" sobre el cens. A Jaén hom va fer curt, i el percentatge de "sí" sobre el cens fou del 49,34%, mentre que a Almeria encara fou més baixa, del 42,07%. A Almeria, el "sí" va aconseguir 119.550 vots, mentre que van haver-hi més vots en blanc (12.527) que no pas vots negatius (11.450). És cert que hom va corregir per llei orgànica de les Corts Generals aquest forat de l'article 151, però no és cert que hom revertís un vot negatiu d'Almeria a l'autonomia andalusa.
Val a dir que el referèndum sobre l'Estatut es va fer el 20 d'octubre del 1981. Els vots favorables foren de vora un 45% del cens. En el referèndum del 2011, els vots favorables no arribaren a un terç del cens. Però en aquesta època, les abstencions ja no computaven.
dijous, 11 d’abril del 2013
Procés Constituent a Catalunya
Ahir a la vesprada, Jaume Barberà anunciava amb una piulada que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres presentarien en el seu programa, Singulars, el manifest "Procés Constituent a Catalunya". En qüestió de minuts, en les xarxes socials, i, després, en els cenacles de la dissidència, es debatia aquesta proposta i els seus defensors. Forcades ja havia parlat repetidament (per exemple, en la xerrada que va fer a l'Hospital de Sant Pau, el desembre passat) de la idea d'una candidatura àmplia que, a través d'unes eleccions en el sistema vigent, obrís un nou procés constituent. Quant als supòsits programàtics bàsics, cal recordar la bona sintonia de Forcades amb la campanya "Sense Sobirania Econòmica no hi ha Independència", en la qual va participar en un acte a Sant Joan Despí. Aquesta campanya, impulsada per Endavant-OSAN, havia arrencat amb una xerrada precisament d'Arcadi Oliveres. En el Singulars d'ahir, és simptomàtic que Barberà, Forcades i Oliveres esmentessin les tres experiències assembleàries. D'una banda, Forcades es va referir a l'Assemblea Nacional Catalana; Oliveres va parlar de "les CUP"; i l'equip de Barberà il·lustrà el decorat del programa amb un passi de fotografies del Moviment 15-M. No cal dir que, els qui som a la intersecció d'aquestes tres experiències, no podem saludar més que amb simpatia aquesta nova proposta.
Cal que neixen mil flors. Sí, encara som en aquesta etapa, però sempre a condició que les flors no reclamin exclusivitats. Les assemblees locals, de barri o de poble, han de saber participar alhora de projectes diversos com la Cooperativa Integral Catalana (CIC), com l'Auditoria del Deute, com la PAH, com les marees de colors. Participar-hi, és clar, sense imposicions. Cada projecte genera contradiccions. Per exemple, seria insòlit que una assemblea local àmplia hagués de quedar reduïda a una corretja de transmissió d'una candidatura, per molt Syriza que sigui, i precisament si es massa Syriza.
Cal fer valoracions crítiques de cada proposta i, alhora sotmetre les nostres propostes a les crítiques populars. Fa tres anys, en la cursa per a les eleccions del Principat del novembre del 2011, la gent de Reagrupament es planyia dels qui no se sumaven a Reagrupament, i promovien una plataforma que es deia "Suma Independència". Suposem que en un món paral·lel, Reagrupament s'hagués sumat a "Suma Independència" en el mes de maig. Dos mesos després, amb coincidència de la sentència del TC, podria haver sorgit una altra plataforma, "Multiplica Independència", a la qual "Suma Independència" s'hagués sentit interpel·lada a integrar-s'hi. La història podria no haver acabat, i encara una tercera plataforma, "Tots Units", hauria pogut aspirar a l'absorció de "Multiplica Independència". Les concepcions basades en la capelleta o el xiringuito són criticables. Però també cal anar alerta amb bolets mediàtics de laboratori. La unitat es construeix des de la base, i des de la base és que s'hi llencen a terra els envans que calgui (si cal i quan cal). Qualsevol moviment ample ha de contemplar l'existència d'afinitats diverses, de tradicions dispars, i no hi ha afinitat i tradició més sectària que la que proclama que ella mateixa no té ni afinitats ni tradicions.
Les coses cal veure-les des dels continguts. Per exemple, des dels 10 punts del manifest de Procés Constituent:
1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.
No tinc ara a les mans el manifest de la CUP-AE a les eleccions del novembre, però les analogies són clares. Els dos són programes d'unitat popular, programes de transició basats en interessos amplis de les classes populars. Això implica l'existència de contradiccions, ja que els interessos de la classe treballadora i les altres classes populars no són idèntics. És precisament per això, que aquests programes també poden engendrar una certa il·lusió institucionalista, segons la qual l'aparell tècnic de l'estat burgès pot ésser posat al servei de la classe treballadora simplement a través de la victòria d'una candidatura popular a través del sufragi universal. L'experiència a l'Amèrica Llatina demostra que algunes tasques sí es poden emprendre a través d'aquesta tàctica. Però aprofundir-hi requereix de transformacions que menen al trencament dels supòsits de la democràcia burgesa (inclosa la més radical i participativa) i del capitalisme (fins i tot del capitalisme popular).
Són les il·lusions institucionalistes les que són al darrera de les limitacions territorials de moltes propostes, començant per la pròpia ANC o pel propi Procés Constituent, que es limiten al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, o del moviment 15-M, que segueix els límits de l'estat dinàstic espanyol. Una perspectiva internacionalista ha de superar aquests límits. Alhora, les tasques d'alliberament nacional exigeixen propostes de Països Catalans. Això no exclou la convivència amb altres àmbits territorials (peninsular, mediterrani, eurasiàtic, eurafricà, euramericà, etc.) però sí que sol·licita que no assumim que els àmbits territorials associats a les estructures polítiques vigents (estats o regions autònomes) siguin els únics factibles.