Can Boixeres o Can Buxeres? Un problema topoantropotoponímic

Mostra un mapa més gran

Aquest masia situada en el terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar amb el terme d'Esplugues de Llobregat, rep oficialment el nom de Can Buxeres, pronunciat sempre com a [buSérës]. També és aquesta la denominació del Parc, inaugurat el setembre del 1970, a partir de la cessió de la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Si bé en aquella època, i en dècades anteriors, s'havia escrit de vegades Can Buxeras, aquesta no va ser mai denominació oficial. Al capdavall la família Buxeres, propietària del mas, sempre ha escrit el seu cognom d'aquesta manera, i l'ha pronunciat bé com a [buSérës] o, en castellà, [buSéras].


La finca de Can Buxeres fou comprada per l'Ajuntament d'Esplugues als seus propietaris, els Buxeres, el 25 d'abril del 1969. S'hi inaugurà un parc el 1970, el primer parc municipal de l'Hospital. Al llarg dels anys 1980 i, particularment, dels anys 1990 s'hi han fet importants reformes. En l'acord de compra del 1969, s'estipulava el mateniment del nom de Can Buxeres. Així ho consignava la placa instal·lada el 8 de novembre del 1972

El 1979, quan s'allarga la línia 5 de Metro fins a Sant Ildefons (llavors encara, San Ildefonso), hom bateja l'estació situada a tocar de Can Buxeres amb el nom de Can Boixeres, decisió impulsada i defensada per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per la Comissió Lexicogràfica d'Obres Públiques i, després, per la Direcció General de Política Lingüística. La intenció de les autoritats lingüístiques que havien fet aquesta recomanació era la millor de les possibles. D'acord amb aquesta interpretació el cognom Buxeres provindria de 'boix', tal com ho indicava Francesc de Borja Moll (1903-1991) a Els llinatges catalans (1959). D'aquesta forma, Can Boixeres seria respectuosa amb l'etimologia i alhora evitaria l'ambigüitat fonètica de Buxeres. Efectivament, Can Buxeres pot llegir-se com a [kënbugzerës] o [kënbuSerës], per bé que la gent del barri ho llegia gairebé sempre com a [kambuSeras]. La qüestió de la inconveniència del canvi ha estat tractada per Enric Moreu-Rey (1917-1992) en un article de gran influència que fou publicat a "Antroponímia: història dels nostres prenoms, cognoms i renoms" (1991).


A dalt, façana principal de Can Buxeres. Després de les restauracions fetes a finals dels anys 1980, l'edifici s'empra eventualment per a celebracions, particularment per a casaments. A sota, una glorieta


La decisió de batejar l'estació de metro com a Can Boixeres fou secundada de forma general. La família Buxeres, representada particularment per Aleix Buxeres, membre del cos consular de Barcelona, hi va protestar. Al capdavall, emprar Boixeres per comptes de Buxeres o bé desvinculava el parc del seu cognom, o feia veure que el seu propi cognom no seguia una grafia normativa. Ja hem dit que el cas va tindre prou rellevància com perquè en Moreu-Rey li dediqués unes pàgines del que seria el seu darrer llibre. Moreu-Rey feia veure l'escassa probabilitat que Buxeres derivés de 'boixera'. L'any 2000, l'Ajuntament de l'Hospitalet recuperà oficialment la denominació de Can Buxeres per a la casa i per al parc. No obstant, Transports Metropolitans de Barcelona segueix la proposta de Boixeres per a l'estació de metro i per a les cotxeres. Si en els anys 1980, la qüestió orbitava al voltant de raonaments etimològics (que Moreu-Rey havia evidenciat com a poc consistents), ara la qüestió gira a l'entorn de la qüestió fonètica.


El Camp Municipal de Futbol, situat al costat del Parc de Can Buxeres segueix la denominació de 'Can Buxeres'. També és aquesta la grafia que segueix el "F. C. Can Buxeres", el primer equip del qual juga a les categories territorials de la Federació Catalana de Futbol. El rètol groc diu textualment, "Can Bosh". Es tracta d'un error de truncament, però la grafia 'sh' en 'Busheres' o 'Bosheres' hauria resolt la part fonètica de la polèmica.

---


Retolacions contradictòries a pocs metres. Si bé el Parc i el Palauet de Can Buxeres venen sota el nom de 'Can Buxeres' (a dalt), l'anomenada ronda verda (inaugurada fa un parell d'anys) diu 'Can Boixeres' (a sota)


---


Des de Metro i TMB s'ha practicat l'ús de Boixeres o Can Boixeres. Malgrat que és gairebé segur que el cognom Buxeres no prové de boixera (en català, el boix hauria donat lloc a boixeda), la grafia 'Boixeres' es correspon inequívocament a la pronúncia [buSérës]. L'Ajuntament de l'Hospitalet promou, des de l'any 2000, la denominació de Can Buxeres, no sense lapsus com el de la ronda verda citat abans


---
Els arguments

El mot boix s'aplica a tota una sèrie de plantes. Sovint es combina amb un adjectiu, com s'esdevé en el cas del 'boix grèvol' (Ilex aquifolium). El boix per antonomàsia és el 'boix sempreverd' (Buxus sempervirens).


L'etimologia popular vol derivar Can Buxeres de boix, i d'ací la justificació originària per a Can Boixeres. Passa sovint, però, que la relació etimològica de més aparença no sosté una crítica més forta

Al lloc poblat de boixos se'l denomina boixeda. Boix és un cognom certament freqüent, però també existeix el cognom Boixeda, que hi deriva clarament. Més freqüent encara és el cognom Boixader En el segle XIV hi ha documentades aquestes grafies de cognoms derivats de boix: Box, Boxadors, Boxeda, Boxedes i Boxet. També caldria consignar els cognoms de Boixader, Boixadera o Boixaderes. Boxeda també s'escriu Buxeda en aquest mateix període, en perdre's ja la distinció en el català oriental entre la o i la u àtones.

Segons Moreu-Rey, però, el primer testimoni del cognom Buxeres/Boxeres/Boxeras/Buxeras es fa esperar al segle XVI. Val a dir, però, que hi ha també consignada la forma Buxera en el segle XIV. Moreu-Rey s'inclina a pensar que Buxeres és un cognom gascó, amb un origen etimològic comú al topònim "Bussières".

Potser Moreu-Rey s'equivoca en descartar una vinculació entre 'boix' i 'Buxeres'. Ell mateix concedeix una certa probabilitat de connexió, però alerta que, encara així, no hi hauria raó per forçar la 'correcció' del cognom Buxeres per Boixeres.

Si hom pot defensar Buxeres contra Boixeres fins i tot acceptant una derivació en el sentit de boix -> buxera -> buxeres, també hom pot defensar Boixeres contra Buxeres encara que hom no cregués en aquesta derivació. En aquest cas, la defensa de Boixeres es fa per raons fonètiques. La 'x' intervocàlica, tant en l'ortografia històrica com en l'ortografia prefabriana, és equívoca. Pot tindre valor de [ks] o [gz] com a fixar, o pot tindre valor de [S] com a pixar. Aquesta qüestió ha estat discutida recentment al blog L de Lingüista. Seria embolicar la troca proposar, com seria més correcta en aquesta línia de pensament, per la qual m'inclino, Buixeres per comptes de Buxeres i Boixeres. D'altra banda, escriure Buixeres animaria la gent a dir [bujSerës] per comptes de [buSerës], cosa que, de fet, ja passa ara amb Boixeres. Fer el pas de substituir el dígraf 'ix' per 'sh' i la grafia bifonèmica 'x' per 'ks' ens duria segurament pel camí del pedregar de la reforma ortogràfica (la h, la k, la g, la l·l, etc.). Tot plegat recorda a la discussió de Rexach, Reixach o Reixac. La correcció de cognoms té sempre riscos: Gabriel Ferraté va adoptar la forma pretestament normativa de Gabriel Ferrater (1924-74), quan hauria d'haver adoptat Gabriel Ferreter. Encara més complicat és corregir un nom que deriva d'un cognom o d'un topònim que ha estat normativitzat. Així el colorant conegut internacionalment com a "blau brillant de Coomassie" s'hauria d'escriure "blau brillant de Kumasi", ja que Kumasi i no Coomassie és la forma ara oficial d'aquesta ciutat del País Aixanti que dóna nom al dit colorant.

Moreu-Rey acabava el seu article del 1991 amb el lema: "els antropotopònims mereixen tots un estudi particular per a cada cas". Segons l'acord de compra del 1969, el nom hauria de ser Can Buxeres per tal de respectar el cognom de la família. Ben mirat, però, no som davant d'un antropotopònim (un nom de lloc derivat d'un nom de persona) sinó d'un topoantropotopònim (un nom de lloc, un parc, derivant d'un nom de persona, d'una família, que deriva d'un indret qui sap si veritablement una boixeda).

Demà arrenca l'Europeada de Futbol

Els catalans hi seran presents en aquest campionat europeu, organitzat al marge de la UEFA, i que acollirà la localitat suïssa de Surselva (Graubünden). La representació catalana va a càrrec de Catalunya Endavant, per bé que l'equip es presenta amb un nom ben senzill: "Catalans".

Els catalans jugaran en el grup B/C, on també hi són els "danesos d'Alemanya" (que representen la població danesa de l'estat de Schlewig-Holstein), els "aromanesos" (un dels quatre grups lingüístics de la Romània Oriental), els "karatschay" (un poble de la federació russa), i l'equip de Südtirol (amb jugadors alemanys i ladins). De fet, els catalans jugaran primer amb els danesos (1 de juny), amb els aromanesos (3 de juny) i amb els rètics (4 de juny). Després d'aquesta primera fase, seguiran partits eliminatoris fins a la final, el 7 de juny.

Intermusicalitat en 'Believe', de Bilan, la canço guanyadora d'Eurovisió 2008

El cantant circassià Bilan va guanyar Eurovisió el cap de setmana passat amb aquesta cançó:



Potser és cert que recorda a "Wild World", de Cat Stevens:



Però també fa un aire a "It's a Sin", de Pet Shop Boys:



Al capdavall, "Wild World" és una font clara de "It's a Sin".

I totes dues cançons influeixen una tercera que, al seu torn, podria haver estat una influència més directa de "Believe". Ens referim a "From Sarah With Love", de Sarah Connor:



Si recapitulem una mica tenim que la música de 'Believe' (2007) és signada per Dima Bilan però també pel nord-americà Jim Beanz. 'From Sarah With Love' (2001) va signada per Sarah Connor, Rob Tyger i Kay Denar. 'It's a Sin' (1987) és acreditada a Neil Tennant i Chris Lowe. Finalment, 'Wild World' (1971) és de Cat Stevens.

Bilan i Beanz tenen tot el dret del moment a dir que la similitud amb 'Wild World' és coincidència. Al capdavall, això mateix van dir en el seu moment Tennant i Lowe: que les similituds entre 'Wild World' i 'It's a Sin' són coincidències.

Gent com Beanz, Tyger, Denar, Tennant i Lowe, empapats de sentir música tothora i de dedicar-s'hi professionalment, són absolutament contaminats d'influències mútues. Un número recent de Nature esmentava els treballs que es fan en l'actualitat quant a la percepció i creació musicals.

Del plagi, literari o musical, podríem citar quelcom:

- "Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l'escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial". (Josep Pla, 1927).

- "El fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, s'arma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendahl o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres". (Joan Fuster, 1964).

Esplugues marxa contra la destrucció de la Muntanya

El Pla Caufec (Porta BCN), larvat des de fa 17 anys, ja es plasma avui en una reducció de l'espai forestal a Esplugues de Llobregat, i constitueix una de les pressions més considerables a la Solana de Collserola.

La crida de COSATU als treballadors sud-africans davant l'onada de violència

[Les accions de violència que han tingut lloc en els darrers dies a Sud-àfrica s'han interpretat generalment com a accions xenòfobes o racistes. No hem d'oblidar, però, que la 'xenòfobia' en aquestes condicions, és sobretot un odi i un rebuig envers els sectors més desafavorits de les classes populars, ja que s'interpreta que aquests sectors constitueixen un factor de depreciació salarial. És a dir, hom ataca als treballadors procedents de Zimbabwe, perquè aquests treballadors són més barats. Però el fet que siguin més barats no impedeix que hagin de viure amb els preus que hi ha a Sud-àfrica i no amb els que hi ha a Zimbabwe: inevitablement han de recòrrer 'mecanismes de compensació'. Aquests 'mecanismes de compensació' deterioren la sensació seguretat dels sectors populars més ben establerts. Hi ha, però, també a Sud-àfrica, una altra mena de 'xenofòbia', els atacs i assalts contra comerços regentats per forasters (africans o asiàtics). L'enfonsament progressiu de l'economia sud-africana crea conflictes que acaben per caure damunt dels més febles, que són els que no disposen de la ciutadania sud-africana. COSATU, el Congrés de Sindicats Sud-africans ha fet aquesta crida als treballadors sud-africans:]


Tothom en el nostre país sap que el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) ha estat al capdavant de la campanya per crear llocs de treball i eradicar la pobresa. Durant anys hem lluitat per garantir que aquesta lluita es prenia seriosament i continuava en el centre de l'agenda nacional. COSATU ha fet tot el que ha pogut per donar veu als sense-veu i per parlar contra els nivells intolerables de desocupació i pobresa a Sud-àfrica, i per explicar-ne les raons històriques i les polítiques que necessitem per tractar el problema.

És per tant colpidor i pertorbador veure que hi ha treballadors i residents de les comunitats pobres que creuen que aquests problemes els causen forasters i que ataquen, roben i assassinen els forasters que creuen responsables, que són ells mateixos víctimes de la mateixa desocupació, pobresa i crim.

S'equivoquen totalment. Els problemes que afronten deriven d'anys d'apartheid que mantenien la majoria de sud-africana en una pobresa desesperada i que els negaven qualsevol mitjà democràtic per pal·liar aquest patiment. Els problemes persisteixen avui. El nivell real de desocupació, inclosos els qui han abandonat la intenció de trobar feina és encara per damunt d'un 35%. Això vol dir que al voltant de vuit milions de persones són sense feina. Certament no hi ha el mateix nombre d'immigrants forasters ocupats. Fins i tot si tots haguessin d'anar-se'n demà, els nivells de desocupació restarien igual, i també ho faria el nivell de pobresa que afligeix, si més no, la meitat de la nostra població.

El mateix val pel crim. De criminals hi ha hagut a Sud-àfrica de fa anys -- robatoris, assassinats i violacions -- no únicament d'ençà de l'entrada recent d'immigrants. No hi pot haver cap excusa possible per a gent que afirma combatre el crim i que emprenn exactament els mateixos mètodes que els criminals contra els immigrants forasters.

Molts dels pioners dels sindicats sud-africans eren treballadors migrants de tot Sud-àfrica. Molts d'ells dirigiren el nostre moviment en els primers dies. Sempre hem insistit que els drets humans no són tan sols pels sud-africans sinó per a totes les persones, amb independència d'on hagin vingut. Hem de fer-nos costat tots per defensar els drets que les nostres constitució i lleis ens atorguen a tots els que vivim dins les nostres fronteres.

Si fem caps de turc simplement d'acord amb el país d'origen serem en una pendent cap al regionalisme i el tribalisme i cap a la destrucció de la unitat que hem construït en les organitzacions sindicals i de la societat civil.

L'única gent que guanyarà d'aquesta desunió serà la gent que hauríem de culpar dels nostres problemes - patrons sense escrúpols a les granges, en empreses de seguretat i en d'altres sectors, que exploten treballadors forasters desesperats en ocupar-los amb baixos salaris i prestacions que haurien de pagar a treballadors sud-africans.

COSATU i els seus afiliats lluiten una batalla diària per forçar aquests patrons a complir amb nivells laborals justos. Hem de situar la responsabilitat en ells, i no en els treballadors explotats i desesperats, i presentar un front unit en la batalla de guanya nivells mínims de paga, prestacions, i protecció sanitària i de seguretat per a tots els treballadors.

El mateix val per a les comunitats. Per aconseguir un lliurament més ràpid se serveis ens calen moviments cívics units i forts. Atacar forasters no construirà noves cases, però treballar plegats com a comunitats és essencial si volem transformar l'ambient on vivim.

Hem d'unir-nos també per resoldre els problemes de la pobresa i el sots-desenvolupament a Sud-àfrica i a tota la regió, de forma que els treballadors ja no siguin expulsats a d'altres països per trobar feina i aliment.

Un atac contra un és un atac contra tots!

Treballadors del món, uniu-vos!

[De totes formes, l'onada de violència aguda és inseparable de la violència crònica que suposa la marginació econòmica creixent de més i més capes de la població sud-africana. No és únicament el llegat de l'apartheid, sinó també el llegat de les "reformes" fetes després de l'apartheid i que han augmentat les injustícies socials més enllà del reconeixement de drets polítics. D'altra banda, tampoc no és cert que la violència aguda sigui completament 'espontània', fruit d'un error d'apreciació: hi ha una part de violència organitzada, del gangsterisme que ha de cobrir aquella 'redistribució' que no fa l'economia 'formal'.]

La independència de Catalunya i els criteris de Montenegro

Tot i que en el seu moment hom insistí que la independència de Crna Gora (Montenegro) era un procés únic, resultat de la pròpia realitat constitucional de la Unió Estatal de Sèrbia i Crna Gora, la Unió Europea, amb l'acord tàctic de Podgorica, Belgrad i Moscou acordà com a condicions:

- la celebració d'un referèndum d'independència obert a tots els ciutadans del cens electoral.

- que aital referèndum fos participat de forma majoritària. És a dir, que l'abstenció no depassés el 50%.

- que dels vots emesos, si més no un 55% fossin favorables a la independència.

El referèndum se celebrà, i Crna Gora esdevingué independent. No entrarem a discutir la qüestió nacional sud-eslava. El cas és que va primar l'opinió política dels pobles de Crna Gora per damunt de l'estatus polític vigent.

Un estudi del Grup de Recerca Identi.Cat fa una estimació de la situació al Principat de la llengua i de la identitat, així com del projecte polític territorial. Els resultats que ens interessen diuen:

- Un 59% de la població votaria en el referèndum d'independència. Criteri superat.

- Entre un 52 i un 62% dels que hi votessin, ho farien a favor. L'interval se situaria per damunt del 50%, però depassar del 55% dependria de la decisió final dels indecisos.

També llegim:

Pel que fa a la identitat nacional, un 31,3% de la població declara que se sent tan catalana com espanyola, segueix un 22,6% que se sent només catalana, un 19,4% que se sent més catalana que espanyola i amb percentatges molt més baixos trobem aquella part de la població que se sent només espanyola (6,8%) o més espanyola que catalana (5,7%). Hi ha un percentatge més elevat de població que ha nascut als països catalans entre els qui se senten «només catalans» o «més catalans que espanyols» i n’hi ha menys entre els qui se senten «més espanyols que catalans», «només espanyols» o «altres situacions».

Això vol dir que els qui es consideren catalans o més catalans que espanyols són més que els qui es consideren "tan catalans com espanyols".

La 'proposta Romagnoli' d'un estat rom

Roma, 20 mag. - (Adnkronos) - Creazione di uno Stato Rom. E' questa la proposta di Luca Romagnoli, segretario del Movimento Sociale Fiamma Tricolore, che interverra' oggi in aula a Strasburgo al dibattito straordinario sulla questione nomadi. Per l'eurodeputato di Fiamma, "e' tempo di abbandonare l'idea romantica del gitano libero, musicante o metallurgico. Perche' -incalza Romagnoli- non fare subito un censimento di quei circa 100.000 zingari di incerta identita' che vivono in Italia? Chi tutela i bambini che chiedono l'elemosina (l'articolo 671 del codice penale vieta l'impiego di minori nell'accattonaggio), vendono le rose, vengono sfruttati pulendo i vetri delle auto ai semafori?"

La creació d'un Estat Rom, proposada per Luca Romagnoli, no és més que una paròdia provocadora de Fiamma Tricolore. La proposta té lloc quan fa 60 anys de la creació d'un Estat Jueu a Palestina, l'Estat d'Israel.

El subtext de Romagnoli és el següent:
- l'Estat d'Israel no es veu com el producte del moviment sionista (aprofitat pels imperialismes britànic i nord-americà) sinó merament com un 'invent' promogut per les potències europees gentils per desfer-se de la població jueva. Aquesta visió és històricament falsa: les potències europees van contribuir al genocidi nazi i, després de la guerra, van posar obstacles a la migració voluntària cap a Palestina.
- l'Estat Rom no seria el producte d'un moviment intern del poble rom, sinó que seria una solució de 'seguretat' impulsada per les potències europees paies per desfer-se de la població gitana. En l'actualitat, el poble rom no demana pas un "territori propi", sinó drets civils i un tractament específic a nivell europeu.

Els mecanismes pels quals la dreta (ja no tan sols la Fiamma Tricolore sinó la dreta liberal-conservadora i també l'ala dretana de la socialdemocràcia) aconsegueix desviar l'atenció dels conflictes socials cap a un conflicte "entre cultures" o "entre estils de vida", són els mateixos ara que en els anys 1930. Aquesta dreta ha renunciat (relativament fa poc) a l'antisemitisme (una renúncia parcial, car encara hi recorren quan es tracta de linxar mediàticament portant-veus jueus de l'esquerra alternativa). Ara utilitza el mateix discurs contra l'anomenada "població islàmica". I, llavors com ara, reben els roms. Els roms són un "mal exemple" per al proletariat europeu, ja que no s'han integrat a la "normalitat assalariada". És evident que esclaten tensions interètniques a Europa i que girar-hi l'esquena com fa l'esquerra 'bonista' és inhumà. Però no sé si som conscients de la quantitat de valor que ens roben de dia en dia els nostres compatriotes paios-gentils-blancs-cristians 'de dalt', i del valor d'aquella cartera que ens pispà aquell dia una membre de les 'minories visibles'. Comptem un valor i l'altre, siguem materialistes per una vegada a la vida!!!

Assistir als actes del propi centenari: Moisès Broggi fa cent anys

Comentava Josep Maria Espinàs, en un article recent, que alhora de valorar figures senyeres de l'època coetània hi ha una primera fita destacada, que és la que coincideix amb el 25è aniversari de la mort, ja que ha passat prou temps com per valorar el personatge sense la força dels 'hereus' directes i que la commemoració serveix d'entrada als actes del centenari del naixement.

Espinàs, de 81 anys, s'havia d'esmenar tot seguit en aquell mateix article. Car, certament, el 25è aniversari de la mort d'una celebritat només precedeix el centenari del naixement, si l'aital celebritat ha mort abans del 75 anys. Però aquesta edat, avui dia, es troba a la part baixa de les esperances de vida mitjana de les poblacions dels 'països avançats'. És habitual, doncs, primer el centenari. De vegades, les dues commemoracions coincideixen, com ha estat el cas de Mercè Rodoreda, que va nèixer el 1908 i va morir el 1983.

Res no sembla que hagi de limitar l'augment de l'esperança de vida que es registra al nivell mundial. Fins i tot es debat si també augmenta l'edat màxima de la vida humana. En el Gènesi, per exemple, recollint una mostra de saviesa mesopotàmica, se'ns que els dies de la vida dels humans no seran pas superiors a 120 anys. A hores d'ara únicament una persona ha pogut presentar papers inequívocs que mostraven haver superat aquesta edat: es tracta d'una dona arlesana, J. L. Calment que va nèixer el 1875 i va morir 1998. Però, l'augment de l'esperança de vida mitjana i l'augment general de la població fa obligat que el nombre de centenaris creixi. I que també creixin les celebritats que arriben a 100 anys.

Avui fa 100 anys, precisament, el cirurgià Moisès Broggi. Ja fa 15 anys que es va retirar del quiròfan, però la seva activitat científica i literària es manté amb un nivell considerable.



Per fer-nos una idea del que suposa fer 100 anys, n'hi ha prou amb assistir al testimoni de Broggi de primera mà dels bombardejos feixistes de Barcelona en la guerra del 36, quan era cap d'urgències de l'Hospital Clínic. Fou en mig d'aquells bombardejos que Broggi va fer els 30 anys.

Qui no ha fet encara 100 anys, però ja es troba en el centèssim any de la seva vida extrauterina és en Manoel de Oliveira (*12.12.1908). El cineasta portuguès acaba de rebre a Canas una palma d'or a la seva trajectòria com a realitzador experimental. Una carrera que comença el 1931 a Douro, faina fluvial, i que en la darrera dècada compta amb 14 films. Clint Eastwood, una de les persones que el felicitava ahir, no havia fet l'any quan Oliveira inaugurava la seva extensa i arriscada filmografia.

Nova jornada de protesta contra el Caufec

Obres del Caufec el passat dissabte, en l'antiga zona de seguretat forestal del Parc de Collserola

Quatre persones s’encadenen aturant les obres del pla Caufec en defensa de Collserola ('No al Pla Caufec' a moviments.net)

Avui dilluns 19 de maig hi ha hagut una nova jornada de protesta activa contra el Pla Caufec. Quatre persones s'han encadenat en els bidons de ciment que hi ha a l'entrada de les obres. A banda de desallotjar els protestataris, l'acció policial combinada dels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana ha fet fora de la via pública el grup de suport. La policia també ha amenaçat de denunciar un fotògraf d'aquest grup de suport. Però han estat els quatre encadenats els que han estat retinguts durant hores, i alliberats "amb càrrecs".

L'escenificació de la revolució ('Teatre en temps de guerra i revolució', diversos autors, Punctum, abril del 2008)

Coordinat i editat per en Francesc Foguet i Boreu (*Linyola, 1971) aquest volum desgrana les experiències viscudes pel teatre del nostre país durant la guerra del 36, en particular a Barcelona, si bé hi ha dos capítols dedicats al País Valencià (a càrrec d'en Josep Lluís Sirera, *València, 1954) i a Mallorca (a càrrec d'Antoni Nadal, *Palma, 1958). En l'obra col·laboren, a més, en Xavier Diez (*Barcelona, 1965), l'escriptor Jordi Coca (*Barcelona, 1947, amb un capítol dedicat a la dramatúrgia catalana dels anys 1930), Manuel Aznar Soler (*València, 1951), Joan Martori (*Barcelona, 1957), Jordi Lladó (Balsareny, 1957), Núria Santamaria (*Barcelona, 1964) i el dramaturg Manuel Molins (*Alfara, 1946). És la plasmació escrita de l'exposició homònima organitzada pel Memorial Democràtic. L'exposició es dedicava a presentar, potser d'una forma poc crítica, els precedents que van conduir a les transformacions impulsades pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP), afiliat a la CNT. Aquests precedents expliquen que la CNT considerés el teatre com un element central del "front de cultura", un dels tres fronts de lluita del moment al costat del front de guerra i del front de treball. El SUEP tirà endavant el projecte col·lectivitzador ja el mateix mes de juliol, amb el suport del sindicat d'espectacles de l'UGT (minoritari a Barcelona), amb un doble objectiu: envers els treballadors dels espectacles quant a la forma, i envers al públic quant a continguts. Fou en col·laboració amb la Generalitat que es creà el Comitè Econòmic del Teatre (CET), amb representants dels treballadors del teatre, que establí un salari universal per a tots els treballadors, amb independència de categories. A partir de l'estiu del 37, amb un Sindicat de la Indústria de l'Espectacle (SIE) en creixement en detriment del SUEP, el CET cedeix protagonisme a un altre organisme de nova creació, el Consell Central del Teatre. La col·lectivització és substituïda per l'estatització i, particularment, per la municipalització. En tot cas aquesta municipalització quedarà estroncada amb la victòria franquista.

La col·lectivització a d'altres ciutats es va fer esperar una mica més: a Alacant arrenca l'1 d'agost del 1936, i a València el dia 13. En canvi, el gir municipalitzador ja comença abans que a Barcelona, degut al pes relatiu de l'UGT damunt la CNT, de forma que el Teatre Principal de Castelló ja era de titularitat municipal des del setembre del 1936. Titularitats a banda, Max Aub recordava a la València del període (que atreu dramaturgs castellans refugiats com Jacinto Benavente) que l'objectiu no podia ser simplement la socialització dels teatres sinó la socialització del teatre, de totes les facetes de la producció teatral. El llibre ens parla doncs no tan sols de l'organització dels teatres sinó també de la dramatúrgia i dels muntatges, de la instrucció teatral (especialment de l'Institut del Teatre, de Barcelona), i no es queda únicament amb el teatre professional de prestigi, en castellà o en català, sinó que ens fa una pinzellada del teatre popular del Paral·lel (amb especial esment a la figura inevitable d'en Josep Santpere) i del teatre amateur, amb presència arreu del territori. Al Principat s'havia creat la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA) ja el 1932 i, durant el període de guerra, s'apropa al projecte del SUEP.

Punt a banda és la situació a Mallorca que, com les Pitiüses, queden sota control facciós ben aviat. Com en totes les altres facetes, Mallorca serà la primera a tastar el projecte teatral del "franquisme". La tímida recuperació del català en el període anterior queda estroncada. El teatre en català queda retallat a obres folclòriques, reduïdes a diades assenyalades del calendari religiós.

Sant Joan Despí: el crepuscle de l'estiueig modernista

El modernisme, entès com a moviment cultural complet (i sempre hi ha el dubte d'on acaba la consciència del creador i comença la construcció del crític i de l'historiador de l'art), entra en crisi ja en la primera dècada del segle XX. El noucentisme li reclama el lloc. Naturalment aquesta afirmació mereix totes les matisacions possibles. Però fa el cas per explicar com, en una època on el modernisme declina ja a Barcelona, desertat per la burgesia que el reclama per a les seves cases urbanes, se l'exporta als llocs d'estiueig i també se l'exporta a les instal·lacions industrials. Malgrat la sornegueria popular contra l'estrambòtica experimentació del modernisme crepuscular, sempre hi ha hagut una línia inconformista que s'ha fet seva la reivindicació del modernisme.

Sigui com sigui, com que enguany celebrem el Pont de la Pasqua Granada quan toca (i no com l'any passat, que el mogueren perquè anéssim a votar en aquelles eleccions muncipals) aprofitem per fer turisme i visitar un dels pobles veïns de la nostra riba esquerra del Baix Llobregat: Sant Joan Despí. I visitarem tres mostres del seu patrimoni modernista.

La Torre de la Creu o Casa dels Ous:


Obra de Josep Maria Jujol, aquesta Torre de la Creu, anomenada popularment Casa dels Ous, fou construïda entre el 1913 i el 1916. La seva situació, al costat de línia de ferrocarril (que no arriba a Sant Joan Despí fins el 1891), fa d'aquest edifici el més emblemàtic de la població.





Cases Auriga:


Les Cases Auriga (la Vil·la Elena i la Vil·la Josep) es van construir abans que la Torre de la Creu, el 1910. Molta gent de Sant Joan Despí, però, la considera superior


La Vil·la Elena és obra d'Ignasi Mas i Morell (1881-1953). Correspon a la primera època de Mas i Morell, titulat el 1907, que el mateix any signa els projectes Planiol, a Barcelona, i les Escoles de Sant Pol de Mar. L'obra més coneguda de Mas i Morell, és la Plaça de Bous 'la Monumental' de Barcelona

Casa Gamisans:


La Casa Gamisans es troba en la cantonada del Passeig Maluquer amb el carrer Francesc Macià. La façana diu que fou construïda el 1923.

Daniel Mach, en català a l'Assemblea Francesa

Els catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures. Daniel Mach (7 de maig del 2008), paraules pronunciades a l'Assemblea Francesa i interrompides amb l'estirabot "interdit de s’exprimer autrement qu’en français dans l’hémicycle".

I en declaracions a Vilaweb una frase que potser hauria de ser doctrina general: La UMP i el socialisme anem d'acord per promoure legalment el català.

l'intervenció en .mp3

L'autonomia de Santa Cruz

El poble cruceño ha aprovat un Estatut d'Autonomia en el marc de la República de Bolívia. La participació ha estat d'un 60% i els vots favorables suposen un 85%. Això equival a un 50% de la població cruceña. Certament, el marge és minso, però la victòria no és qüestionable.

El govern bolivià d'Evo Morales insisteix en la il·legalitat de la consulta. De totes formes seria un error ignorar els resultats. Com també és un error caure en una determinada demagògia contra el 'separatisme' cruceño i en una apologia del centralisme bolivià. Si hi ha un futur per les Amèriques aquest no es pot construir amb una adhesió cega a unes fronteres estatals i una retòrica patriòtica. Tampoc no es pot blasmar alegrement l'autonomisme cruceño parlant de "regió rica", de "població europea i criolla", etc.

Tot i així és un fet que el conflicte de Santa Cruz és, sobretot, un conflicte intern. La mateixa dreta unitarista quan governava a la capital, ara es transforma en autonomista per tal d'aplegar el màxim suport. Es volen disfressar els conflictes socials en el si de Santa Cruz com un conflicte entre la Bolívia Oriental (altiplà, regions més desenvolupades) i la Bolívia Occidental (serra, regions menys desenvolupades) o entre la Bolívia indígena i la Bolívia criolla.

Tot i així, si Bolívia vol avançar i ho haurà de fer a través d'un règim d'autonomies per aquelles regions que ja han manifestat la seva voluntat en aquest sentit. L'autonomia regional, combinada amb l'autonomia dels pobles, no serà un afebliment d'un govern central veritablement progressiu. Si ho serà en canvi una posició anti-autonomista de principi que deixi entreveure la finalitat de crear una nova casta burocràtica que substitueixi simplement a la plutocràcia compradora que històricament ha detentat el poder.

Calvo Sotelo 2.0 i la immigració

“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” (1983, Leopoldo Calvo Sotelo, president espanyol per UCD).

La natura dual de les ciències de la vida ('Biology under the influence', R. Lewontin & R. Levins, Monthly Review Press, NY, 2007)

Richard Lewontin (NYC, 29.3.1929) i Richard Levins (NY, 1.6.1930) formen part d'una casta de científics que, lluny d'enarborar una postura neutral en els conflictes socials del seu temps, s'hi impliquen, en el pla teòric i pràctic, en l'àmbit de la recerca i en l'àmbit de la docència i de la divulgació). Richard Lewontin es va graduar en biologia a Harvard (1951), va fer un mestratge d'estatística a la Columbia University (1952) i allà mateix es doctorà en zoologia (1954); ha passat després per la North Carolina State University, la University of Rochester, la University of Chicago, i des del 1973 és a Harvard on en l'actualitat és l'Alexander Agassiz Research Professor at the Museum of Comparative Zoology. La carrera professional de Richard Levins és un xic diferent, ja que després d'estudiar agricultura i matemàtiques a Cornell, anà a viure a Puerto Rico, on va fer de pagès i va conèixer la seva dona, Rosario Morales. Fou després d'aquesta etapa tropical, que Levins inicià una carrera acadèmica com a ecòleg (doctorat el 1965 a Cornell), biomatemàtic i filòsof de la ciència, per esdevindre en l'actualitat el John Rock Professor of Population Sciences, dins del Department of Population and International Health at Harvard University.

Vint-i-dos anys després de The Dialectical Biologist (Harvard University Press, 1985), Lewontin i Levins tornen amb una col·lecció de 31 'dialectical essays on ecology, agriculture, and health', que la Monthly Review Press edita sota el nom de 'Biology under the influence'. La majoria de textos són revisions d'articles i capítols escrits bé per Lewontin o bé per Levins, o en col·laboracions, en els darrers 15 anys. D'ací que hi hagi un pèl de reiteracions un xic enutjoses i que el material no s'hagi sempre posat al dia. Tot i amb tot, la solidesa del conjunt deriva precisament d'una reflexió continuada dels dos autors al voltant de la doble natura de la ciència que és, d'una banda, "el desenvolupament genèric del coneixement humà al llarg dels mil·lennis" i de l'altra "un producte creixentment mercantilitzat [commodified] d'una indústria capitalista del coneixement". Així, els autors criden a una doble lluita:

- la denúncia contra l'obscurantisme anti-científic, entenent per obscurantisme no tan sols el 'creacionisme' o el 'disseny intel·ligent', sinó també la manipulació governamental d'agències ambientals (com l'EPA) i alimentàries (com la FDA), així com el 'disease mongering' de les companyies farmacèutiques, o tota la "mistificació del caos matemàtic" i d'altres filosofies post-modernes.

- la denúncia contra el cientifisme [scientism], que els autors defineixen com l'afirmació que "les idees dels altres són supersticions mentre que les nostres són l'únic coneixement objectiu verificat pels nombres". El cientifisme centra la seva apologia en les darreres etapes de la recerca, vinculades a la comprovació d'hipòtesis, però ignora les qüestions dels orígens de les hipòtesis plantejades i la font de les normes de validació.

Conseqüentment, els autors alerten contra l'holisme místic, que, com veu que totes les coses formen un Tot, menysprea les particularitats. Però també contra el reduccionisme, "que afirma que les veritats més fonamentals es troben en les parts més petites de les coses". Els autors reconeixen que el reduccionisme científic ha tingut un gran èxit alhora de respondre a la qüestió "de què són fetes les coses", però que, creixentment, esdevé impotent davant de les noves qüestions. La segona part del llibre, que recull assajos, sobre la teoria de sistemes, la teoria del caos i el tractament dels fenòmens complexos, és potser la més interessant. Lewontin i Levins contrasten aquestes formes de transcendir el reduccionisme clàssic amb les eines de la dialèctica, les quals han de servir per:

- el plantejament del problema, és a dir el domini a estudiar i els elements fonamentals. Per Lewontin i Levins la tria d'allò que és fonamental és tan política com tècnica.

- la selecció dels formalismes matemàtics adients. Per exemple no és el mateix calcular la densitat demogràfica dividint simplement la població per la superfície, que fer-ho atenent a la distribució típica de la població (que indica que la majoria de la població viu en àrees molt més densament poblades que no pas la densitat mitjana).

- la interpretació de resultats, és a dir la traducció de l'exploració quantitativa a la comprensió qualitativa.

- la reflexió sobre la validesa d'un model per reflectir un determinat sistema que, en canviar, pot invalidar un model anteriorment vàlid.

- el dubte, com a part essencial de la recerca de la comprensió d'un problema. Pels autors cal distingir entre aquelles àrees de la ciència consolidades fins al punt de la gairebé certesa, d'aquelles on hi ha una pluralitat de visions i proves experimentals conflictives, i d'aquelles altres on, finalment, no hi ha pràcticament res més que conjectures. El dubte, alterten Lewontin i Levins, no és una atitud estètic ni un reconeixement del fet que la veritat és 'relativa', sinó una perspectiva històrica d'error, biaix i limitació que, si dura molt, és un indici clar d'estagnació.


Gran part de les polèmiques científiques en les quals han entrat Lewontin i Levins giren al voltant d'un reduccionisme genètic per entendre el comportament humà. Allò que denuncien Lewontin i Levins és l'abstracció que fan alguns 'sociobiòlegs' i 'psicòlegs evolutius' de l'entorn social real. En el primer model de l'esquema (a) hom contempla la relació que hi ha entre els nivells sanguinis de glucosa (G) i d'insulina (I) amb la producció de noradrenalina (E) i l'aparició de símptomes d'ansietat (A). En el segon model hom inclou ja un nou factor abans no-considerat, un entorn laboral, un treball (W), que modula activament la taxa metabòlica (M) i per tant afecta els nivells de glucosa (G) i, de retruc, els d'insulina (I) i noradrenalina (E). En el tercer model l'entorn laboral s'enriqueix: el treballador pot fer una pausa i menjar quelcom (F), la qual cosa ajudarà als seus nivells de glucosa; però alhora també apareix un supervisor (S) que és l'aguait de la feina (W) i que, en promoure l'ansietat (A) del treballador si fa massa pauses o si va massa lent, tindrà també els seus efectes metabòlics particulars. En el primer model algunes alteracions provocades per l'entorn laboral i els hàbits alimentaris, haurien estat passades per alt: hom hauria pogut sospitar en "una condició genètica que alteri la resposta cel·lular a la insulina" o bé en unes tendències individuals a l'ansietat.

Francesc Argemí, pres polític

El terrassenc Francesc Argemí fou condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per unes acusacions fabricades. L'acusació d'ultraje a la bandera (una bandera espanyola col·locada en l'Ajuntament de Terrassa) serví a la justícia espanyola per construir una nova mostra d'arbitrarisme i d'extorsió del sistema polític espanyol.

Francesc Argemí Anglada
C.P Brians 2 (modul 6)
Apartat de Correus 3000
08760-Martorell
Barcelona