Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
Defensa planetària: La missió DART ha impactat avui amb el seu objectiu, Dimorphos, satèl·lit de l'asteroide Didymos. L'objectiu era induir un canvi orbital que fes de prova a un sistema de defensa planetària per desviar la trajectòria d'asteroides perillosos per a la Terra.
A 2,5 minuts de l'impacte, així retratava la DRACO del DART els asteroides Dimorphos i Didymos. Un asteroide doble ofereix un escenari ideal per comprovar si un impacte directe és capaç de desviar la trajectòria orbital d'un petit planeta.
Test de Redirecció d'Asteroide Doble
El nom de DART es pot llegir doblement com un dard que fa de "Double Asteroid Redirection Test". És una prova d'un sistema de defensa antiasteroidal basat en la deflecció en òrbita. La cinètica de l'impacte persegueix modificar la velocitat i trajectòria de l'asteroide.
La DART fou llençada el 24 de novembre del 2021 amb el Falcon 9 des de la base de Vandenberg, a Califòrnia. Ha trigat doncs gairebé deu mesos en arribar al seu objectiu.
L'objectiu era l'asteroide doble Dídim-Dimorf. No és un asteroide que creuï l'òrbita de la Terra, i malgrat que s'hi acosta, no entranya perill. El sistema és integrat per dos cossos: Dídim, de 780 metres de diàmetre, i Dimorf, de 160. El període orbital de Dimorf al voltant de Dídim era, abans de l'impacte amb DART, d'11 hores i 55 minuts, corresponent a una distància mitjana entre els dos objectes de 1180 metres. Des del pla de visió de la Terra, és un sistema binari eclipsant, la qual cosa n'afavorí la descoberta.
L'impacte de DART havia de resultar en una frenada de Dimorf, i un escurçament del seu període orbital d'uns 10 minuts.
L'impacte
L'impacte ha tingut lloc en el moment previst. La càmera DRACO del DART ha registrat els moments previs a l'impacte.
Darrera imatge de la superfície de l'asteroide Dimorphos presa per la DART just abans de l'impacte
Com cada any per aquestes dates, avui a Harvard ha tingut lloc la cerimònia de lliurament (i en van 32) dels Premis Ig Nobel 2022. Són premis que fan riure i pensar sobre el ritme cardíac dels amants, la complexitat del llenguatge jurídic o les dificultats sexuals dels escorpins estrenyits.
Sincronia fisiològica en una cita a cegues (Prochazkova et al., Premi Ig Nobel de Cardiologia Aplicada 2022)
Eliska Prochazkova, Elio Sjak-Shie, Friederike Behrens, Daniel Lindh i Mariska Kret han rebut el Premi Ig Nobel de Cardiologia Aplicada "per cercar i trobar proves que quan nous companys romàntics es coneixen per primera vegada, i se senten atrets mútuament, les llurs freqüències cardíaques se sincronitzen".
En un article publicat a Nature Human Behaviour, aquests investigadors de la Unitat de Psicologia Cognitiva de la Universitat de Leiden i d'altres centres, mesuraven la dinàmica fisiològica entre parelles de participants en una cita a cegues. Els participants duien ulleres de seguiment de la mirada, que a més els monitoritzaven la freqüència cardíaca i la conductància de la pell. Mentre que els somriures, les rialles o les mirades no s'associaven significativament amb l'atracció, sí que ho feien la sincronia en la freqüència cardíaca i la conductància dèrmica. Prochazkova et al. pensen que mentre els primers signes poden simular-se, les variables fisiològiques són inconscients i poc regulables a voluntat. És en el subconscient, doncs, on cal cercar els signes de l'atracció entre parelles que tot just es coneixen.
Eliska Prochazkova i Mariska Kret, les dues autores corresponsals de l'article, foren les que recolliren el guardó en la cerimònia virtual d'ahir.
La mala redacció de textos jurídics (Martínez et al., Premi Ig Nobel de Literatura 2022)
Eric Martínez, Francis Mollica i Edward Gibson han rebut el Premi Ig Nobel de Literatura "per analitzar allò que fa que els documents legals siguin innecessàriament difícils d'entendre".
Aquests investigadors en ciències cognitives del MIT (Martínez i Gibson) i de la Universitat d'Edimburg (Mollica) analitzaren en un article a la revista Cognition un corpus de 10 milions de mots. Trobaren que els contractes analitzats contenien vocabulari de jerga, oracions complexes, estructures en veu passiva i normes peculiars per col·locar majúscules inicials que no eren presents en gèneres diferents de la literatura jurídica. De tots aquests trets són les oracions subordinades les que més dificulten la comprensió del text. Així doncs, el problema de la comprensió dels textos legals és més aviat el resultat d'una pobra redacció i no pas tant del vocabulari especialitzat.
Els tres autors recolliren el guardó en la cerimònia virtual d'ahir.
Pèrdua de cua i capacitat locomotora dels escorpins (García-Hernández & Machado, Premi Ig Nobel de Biologia 2022)
Solimary García-Hernández i Glauco Machado han rebut el Premi Ig Nobel de Biologia "per estudiar com afecta el restrenyiment les perspectives d'aparellament dels escorpins".
Val a dir que aquests dos investigadors en ecologia del comportament de la Universitat de São Paulo es referien, en el seu article a Integrative Zoology a un cas extrem d'estrenyiment en l'escorpí Ananteris balzani: el que resulta de l'autotomia de la cua. Aquest mecanisme de defensa entranya la pèrdua del 25% de la massa corporal, inclosa la porció posterior del tracte digestiu. S'entén, doncs, que la manca d'anus condueix a un estrenyiment sever i irreversible: no hi haurà mai més defecació en aquell individu. És remarcable que la capacitat de córrer es mantingui en aquests animals, com han investigat García-Hernández & Machado. A llarg termini, però, els mascles autotomitzats i, en conseqüència restrenyits, perden velocitat i això pot conduir-los a disminuir la cerca de parella. En tot cas, el restrenyiment que pateixen els conduirà a la mort en qüestió de mesos, però donada la longevitat típica d'un escorpí encara tindran temps suficient per trobar parella i deixar descendència.
Els dos autors recolliren ahir el guardó.
Crioteràpia amb gelat de crema (Jasiński et al., Premi Ig Nobel de Medicina 2022)
Aquests investigadors i metges polonesos publicaven a Scientific Reports un article sobre l'ús del gelat com a crioteràpia en el tractament de la mucositis oral que apareix com a efecte advers a la quimioteràpia amb melphalan prèvia a un transplantament autòleg de cèl·lules mare hematopoiètiques. En un estudi retrospectiu constataren que pacients que havien rebut aquesta crioteràpia tenien una menor incidència de mucositis oral.
Marcin Jasiński, Anna Brodziak, Kamila Skwierawska, Wiesław Jędrzejczak i Emilian Snarski assistiren a la cerimònia virtual d'ahir per recollir aquest guardó.
Com fer girar un botó cilíndric (Matsuzaki et. al, Premi Ig Nobel d'Enginyeria 2022)
En el 1998 Matsuzaki, Imura i Uehara presentaren en la Tercera Conferència de Disseny Asiàtic, celebrada el 1998, els resultats dels seus estudis experimentals sobre el control rotacional d'un botó cilíndric, amb especial interès sobre el nombre de dits utilitzats per accionar-lo. L'any següent publicaren, juntament amb Ohuchi i Ueno, un article sobre la matèria. Com a subjectes experimentals feren servir 32 joves (23 homes i 9 dones) als que s'exposaven a 45 cilindres de fusta de 5 cm d'alçada, amb diàmetres que anaven dels 7 mm als 13 cm. Amb una càmera de vídeo seguien els moviments dels subjectes. La relació entre el nombre de dits utilitzats i el diàmetre del cilindre seguia aproximadament una funció quadràtica.
Matsuzaki fou qui recollí aquest guardó en la cerimònia virtual d'ahir.
La representació de l'enema ritual en la ceràmica maia (de Smet & Hellmuth, Premi Ig Nobel d'Història de l'Art 2022)
Peter de Smet i Nicholas Hellmuth han rebut el Premi Ig Nobel d'Història de l'Art per l'estudi "una aproximació multidisciplinar a les escenes d'enema ritual de l'antiga ceràmica maia".
Aquest era el títol de l'article que tots dos publicaren el 1986 al Journal of Ethnopharmacology. El punt de partida eren escenes de la ceràmica clàssica maia en la que es representen enemes, que calia interpretar com a enemes rituals, i suposar que es tracta de l'administració per via anal de substàncies psicoactives. Aquests enemes rituals contrastaven amb la visió de la civilització maia com a contemplativa, i aliena a l'èxtasi ritual. De Smet & Hellmuth aportaven indicis que allò que s'administrava per via rectal era un líquid alcohòlic, i que l'enema garantia que el líquid no seria vomitat com podria ser el cas si se'l prenia oralment. Alternativament els enemes podien contenir ingredients com el tabac o el nenúfar. L'aproximació multidisciplinària, és clar, passava per confirmar experimentalment el caràcter al·lucinògen de cadascun d'aquests ingredients potencials.
Els dos autors recolliren ahir aquest guardó.
Aneguets en formació i estalvi energètic (Fish et al., Premi Ig Nobel de Física 2022)
En el 1994, Frank E. Fish escrigué el capítol sobre la conservació d'energia que comporta nedar en formació d'acord amb les dades metabòliques d'aneguets en un llibre sobre mecànica i fisiologia de la natació animal. Yuan et al. (2021) publicaren un article sobre la base hidrodinàmica de la natació en formació dels aneguets que segueixen la mare. Així establiren un model matemàtic i numèric simplificat en el que calcularen l'arrossegament d'ona d'un grup d'anàtides en formació. Els aneguets, en cavalcar les onades generades per la mare, redueixen aquest arrossegament. Si un aneguet queda massa enrera, la interferència destructiva de les ones l'empentarà cap endavant. Aquesta dinàmica es trasllada als següents aneguets que adopten doncs aquesta formació com a conseqüència de la dinàmica ondulatòria.
Frank Fish, Zhi-Ming Yuan, Laibing Jia, Chunyan Ji i Atilla Incecik recolliren el guardó en la cerimònia virtual d'ahir.
L'honestedat de qui escampa rumors (Wu et al., Premi Ig Nobel de la Pau 2022)
Els investigadors, que treballen en el camp de la xafarderia, publicaren un article l'any passat a les Philosophical Transactions of the Royal Society B sobre l'aspecte concret de l'honestedat de qui escampa informació sobre persones absents. A través de models formals proven de fornir un fonament teòric a les estratègies de safareig. Cal considerar la interdependència del xafarder, d'aquell de qui parla i d'aquell a qui parla. Així es defineixen una sèrie de jocs que, únicament si concorden els uns amb els altres, resulten en un llenguatge de cooperació honesta.
Junhui Wu, Pat Barclay, Bianca Beersma, Terence Dores Cruz, Sergio Lo Iacono, Annika Nieper, Kim Peters, Wojtek Przepiorka, Leo Tiokhin i Paul Van Lange participaren ahir en la cerimònia de lliurament del guardó.
L'atzar en el triomf i el fracàs (Pluchino et al., Premi Ig Nobel d'Economia 2022)
Alessandro Pluchino, Alessio Emanuele Biondo i Andrea Rapisarda han rebut el Premi Ig Nobel d'Economia "per explicar, matemàticament, per què l'èxit molt sovint no va a les persones més talentoses, sinó més aviat a les més afortunades".
Els tres professors de la Universitat de Catania publicaren en el 2018 un article sobre el binomi de talent i sort en l'èxit i en el fracàs. En el paradigma dominant de la meritocràcia cal pensar que l'èxit deriva de qualitats personals com el talent, la intel·ligència, les habilitats, l'esforç o la capacitat de prendre riscos. No obstant, mentre les qualitats personals solen seguir una distribució gaussiana entre la població, la distribució de riquesa segueix una llei de potència de Pareto. Aquesta discrepància de distribució, segons els tres autors, és justament l'aleatorietat. Si és cert que cal un mínim de talent per reeixir, també ho és que el pic d'èxit és sovint més assolit per persones de talent mediocre però afortunades. Aquestes conclusions haurien d'il·luminar, per exemple, les estratègies de finançament públic per a la recerca amb vistes a millorar la meritocràcia, la diversitat i la innovació.
Els tres autors assistiren a la cerimònia virtual d'ahir per recollir el guardó. En el 2010 Pluchino i Rapisarda ja havien recollit, en aquella ocasió amb Cesare Garofalo, un premi Ig Nobel per demostrar matemàticament que les organitzacions serien més eficients si promoguessin el personal de manera aleatòria. Justament sembla que això ja ho fa l'organització que anomenem "universitat de la vida".
Un ant de goma per a proves de xoc automobilístic (Gens, Premi Ig Nobel d'Enginyeria de Seguretat 2022)
Magnus Gens ha rebut el Premi Ig Nobel d'Enginyeria de Seguretat "per desenvolupar un maniquí per a proves de col·lisió de vehicles en forma d'ant (Alces alces)".
Efectivament, en el 2001, en el seu treball de màster a l'Institut Reial suec de Tecnologia, s'ocupava de l'amenaça a la seguretat viària que constitueixen els grans animals salvatges a les carreteres d'Escandinàvia. Per tal de fer front a aquestes col·lisions, de la mateixa manera que hi ha maniquís de forma humana que s'instal·len dins dels vehicles de prova, Gens proposava un maniquí amb forma d'ant. Per dissenyar-lo, Gens realizà una visita al zoo de Kolmården, consultà el veterinari Bengt Röken i estudià el cadàver encara calent d'un cérvol atropellat. Dissenyà un maniquí fet de 116 plaques de goma, unides amb peces d'acer. La goma era fabricada per Trelleborg AB a Espanya. El maniquí fou finalment provat amb dos cotxes nous de la marca Saab i un de vell de la marca Volvo. Els vehicles, després de l'impacte, tenien ben bé l'aspecte dels cotxes que han topat amb un ant real.
Gens recollí el guardó en la cerimònia virtual celebrada ahir.
- Honesty and Dishonesty in Gossip Strategies: A Fitness Interdependence Analysis. Junhui Wu, Szabolcs Számadó, Pat Barclay, Bianca Beersma, Terence D. Dores Cruz, Sergio Lo Iacono, Annika S. Nieper, Kim Peters, Wojtek Przepiorka, Leo Tiokhin, Paul A.M. Van Lange Philosophical Transactions of the Royal Society B376: 20200300 (2021).
Paleoantropologia: Fins ara el report més antic d’una amputació quirúrgica reeixida era el de Buquet-Marcon et al. (2007), constatada en un braç esquerre del jaciment neolític de Buthiers-Boulancourt, de fa uns 7.000 anys d’antiguitat. Tim Ryan Maloney és el primer autor d’un article publicat a Nature que fa endarrerir la data de l’amputació quirúrgica reeixida en 23.000 anys. Aquest report fa trontollar el paradigma que entenia que les amputacions quirúrgiques eren una innovació mèdica que responia als problemes de salut ocasionats per la sedentarització neolítica. Maloney et al. han descobert les restes esquelètiques d’un individu juvenil del Borneo de fa 31.000 anys en les que es constata que el terç distal de la cama esquerra havia estat amputat quirúrgicament potser quan era un infant. Calculen que l’individu visqué entre 6 i 9 anys més enllà de la intervenció. L’individu fou soterrat deliberadament a la cova de Liang Tebo (Kalimantan Oriental) en un àrea càrstica de pedra calcària on hi ha alguns dels exemples d’art rupestre més antics coneguts. Cal pensar, doncs, que grups caçadors-recol·lectors de l’home anatòmica modern de l’Àsia tropical ja disposaven d’un coneixement mèdic sofisticat i d’habilitats quirúrgiques. Aquesta pràctica no seria, doncs, el resultat de l’anomenada “revolució neolítica” sinó més aviat de la “modernitat comportamentual”.
Imatges de l’amputació quirúrgica de la part distal de la cama esquerra
La cova de Liang Tebo
La Península de Sangkulirang-Mangkalihat, a Kalimantan Oriental (en el sector indonesi de l’illa de Borneo), acull un extens paisatge kàrstic de pedra calcària (4200 km2). En el Pleistocè Tardà, quan el nivell de les aigües era força més baix que en l’actualitat, la zona era situada a Sunda, en la vora més oriental del continent eurasiàtic. En aquest terreny kàrstic trobem actualment nombroses coves i refugis en les quals hom ha trobat testimonis arqueològics d’ocupació humana, els quals destaquen mostres d’art rupestre figuratiu de no pas menys de 40.000 anys d’antiguitat. Com passa habitualment la riquesa de troballes arqueològiques no s’acompanya gaire sovint de restes esquelètiques.
Liang Tebo és una gran cova d’aquesta península constituïda per tres cambres que fan un volum de 160 m3. La cova se situa a uns 2,5 km del riu Marang, i queda a un 165 metres per damunt del nivell del riu. A la cambra superior s’han trobat restes d’art rupestre. En el 2020, després d’una prospecció geofísica, s’excavà una rasa de 2 metres d’amplada i 2 metres de llargada en l’àrea central del pic de la cambra més gran. La rasa, de 1,5 metres de fondària, no tocà la roca mare. S’hi descrigueren nou grans unitats estratigràfiques. La troballa més important fou un enterrament d’un individu adult que fou designat com a TB1.
En aquesta recerca han contribuït especialment Tim Ryan Maloney (del Griffith Centre for Social and Cultural Research, de Queensland), India Ella Dilkes-Hall (de la University of Western Australia, de Crawley), Melandri Vlok (de la Sydney South East Asian Centre, de la University of Sydney), Adhi Agust Okaviana (de Pusat Riset Arkeometri, de Jakarta), Pindi Setiawan (de l’Institut de Tecnologia de Bandung), Andika Arief Drajat Priyatno (de Balai Pelestarian Cagar Budaya Kalimantan Timur, de Samarinda) i Maxime Aubert (Griffith).
Els autors tenen paraules d’agraïment per al Centre Nacional d’Arqueologia (ARKENAS) de Jakarta, i per al Balai Pelestarian Cagar Budaya Kalimantan Timur, que autoritzaren el treball de camp. També agraeixen el paper el Ministeri de Recerca i Tecnologia d’Indonèsia. La recerca es finançà a través de l’Australian Research Council, la Griffith University i la Southern Cross University.
L’article fou tramès a Nature el 6 d’abril del 2022. Acceptat el 28 de juliol, fou publicat el 7 de setembre.
L’enterrament de TB1
El soterrament de TB1 mostra un límit estratigràfic definit. La tomba s’excava dins de la unitat estratigràfica 8 (SU8) a la qual modificà. El fons de l’enterrament té forma ovalada i no penetra en la unitat estratigràfica inferior (SU9). Damunt del cap del difunt i en cada braç eren situades roques calcàries just per damunt de la terra que s’havia llençat a la tomba. Tot indica, doncs, que és una tomba humana deliberada. TB1 fou soterrat jacent damunt de l’esquena en una alineació de 310° N. Les cames eren flexionades de tal manera que el genoll dret li tocava el pit, i el genoll esquerre era flexionat per sota de la pelvis. La mà esquerra era en posició inferior a la cintura pèlvica, i la mà dreta en posició superior. La ràpida sedimentació i descomposició preservà la posició dels elements ossis més fràgils. Dins de la tomba s’hi trobaren artefactes de sílex en escates i un nòdul de 22x17 mm d’ocre vermell, que era col·locat prop de la mandíbula.
L’excavació de la tomba i de l’esquelet es realitzà en 32 etapes. S’hi recuperà el 75% de l’esquelet. Totes les dents eren presents i intactes. Es tractava d’un home anatòmicament modern (Homo sapiens). Característiques com la fusió epifísia, la símfisi pública, la superfície auricular, la formació dentària, etc. assenyalaven una edat de 19-20 anys. Les característiques cranianes i pelvianes no permeten determinar el sexe de l’individu, però l’estatura entra dins de la típica d’individus masculins prehistòrics. En termes morfològics i morfomètrics, entra dins del rang de variació dels esquelets asiàtics anterior al darrer màxim glacial.
La datació de TB1
Una resta de carbó vegetal de la SU7 fou datada per la prova de radiocarboni per espectrometria de masses d’acceleració en un interval de 31.133-30.437 anys abans del present (1950 CE) amb una probabilitat del 95,4%. Aquesta és una data mínima, ja que SU7 és la unitat estratigràfica situada just per damunt de la tomba.
Una resta de carbó vegetal trobada en la tomba, prop de la cintura pelviana, oferia una datació per la mateixa tècnica de 31.110-30.437 a.P. Una altra resta de carbó vegetal de la SU9, situada immediatament sota la tomba, fou datada en l’interval de 31.519-31.054 a.P.
Tot plegat assenyala que la tomba TB1 remuntaria a l’any calendàric 31.519-30.437 abans del present, amb una data central de 30.978 a.P.
La datació per radiocarboni d’altres restes mostra que Liang Tebo fou ocupat en el període que va del darrer màxim glacial a l’holocè.
La combinació de sèries d’urani i de ressonància electrònica d’espín d’una mostra del molar mandibular M3 esquerra de TB1 ofereix una estimació d’antiguitat de 25,4 ± 4,3 milers d’anys.
Si la tomba té una antiguitat de 31.000-30.000 anys, som davant del soterrament primari més antic conegut d’un home anatòmicament modern del Sud-Est Insular d’Àsia.
Una amputació quirúrgica reeixida
En l’excavació de la tomba TB1, hom trobà que el peu esquerra era completament absent. S’hi recuperaren fragments de la tíbia esquerra i de l’eix del peroné, que es trobaven flexionats sota el fèmur esquerre. Aquests fragments mostraven un creixement ossi distal inusual.
La cama dreta de TB1 era articulada. Els 26 ossos del peu dret foren recuperats íntegrament.
La remodelació òssia de la tíbia i del peroné esquerres indiquen un procés de recuperació. Maloney et al. pensen que el terç distal de la cama esquerra de TB1 fou amputat deliberadament amb una tècnica quirúrgica. No hi ha indicis d’una amputació traumàtica. La secció és neta i obliqua, i abasta alhora la tíbia i el peroné.
Fou la imputació quirúrgica resultat d’un càstig. Maloney et al. pensen que no, pels indicis de recuperació ulterior, i per la pràctica funerària. L’os lamel·lar fou completament remodelat en el marge inferior de la fíbula, en un procés que requerí almenys 6-9 anys. Així doncs, no es tractaria del tractament d’una patologia fatal. Tampoc no hi ha indicis d’infecció en la cama esquerra.
La mida petita de la tíbia i del peroné esquerres en comparació amb la tíbia i el peroné drets indicarien que l’amputació es va fer quan TB1 era un infant. L’aprimament ossi sever de la tínia el peroné esquerres indicarien que en els anys posteriors a l’amputació s’hi va fer un ús fortament restringit del membre, amb l’atròfia musculoesquelètica resultant.
D’altra banda, l’aprimament dels marges corticals de la tíbia dreta indicaria que TB1 rarament caminava.
El coneixement mèdic en el Paleolític
Les restes paleolítiques atribuïdes a l’amputació deliberada són objecte de controvèrsia. Per exemple, el braç de Shanidar 1, un home de Neandertal, tant podria ser el resultat d’una amputació deliberada com una pèrdua progressiva del membre degut a una malaltia o un accident.
Més acceptada és la presència entre comunitats caçadores-recol·lectores d’altres procediments mèdics, com laceracions suturants, tractaments dentaris, trepanació craniana, avulsió dental, escarificació, circumcisió, mutilació genital, etc. Entre aquestes pràctiques, però, sí que hi havia mutacions de falanges digitals bé com a càstig o com a marca cultural o de dol.
Una amputació de membre sencer requereix un gran coneixement mèdic. En les societats occidentals això només s’ha assolit com a norma en els darrers 100 anys.
Qui amputà la part inferior de la cama esquerra de TB1 va haver de disposar d’un coneixement detallat de l’anatomia de la cama i dels sistemes muscular i vascular. Altrament, l’hemorràgia o la infecció haurien estat fatals. També ha d’haver disposat d’un coneixement suficient com per judicar la necessitat de fer aquesta intervenció. En el període post-operatori van haver d’aplicar-se mètodes d’infermeria com la regulació de la temperatura, alimentació regular, bany, i moviments de pacient. La ferida requeria una neteja regular, cobertura i desinfecció.
La comunitat de TB1 havia de viure en un terreny kàrstic de relleu accidentat i de clima típic de selva tropical. Per tal que TB1 visqués 6-9 anys sense pràcticament poder desplaçar-se per ell mateix, ha d’haver estat necessari un alt grau de cura.
Lligams:
- Surgical amputation of a limb 31,000 years ago in Borneo. Tim Ryan Maloney, India Ella Dilkes-Hall, Melandri Vlok, Adhi Agus Oktaviana, Pindi Setiawan, Andika Arief Drajat Priyatno, Marlon Ririmasse, I. Made Geria, Muslimin A. R. Effendy, Budi Istiawan, Falentinus Triwijaya Atmoko, Shinatria Adhityatama, Ian Moffat, Renaud Joannes-Boyau, Adam Brumm & Maxime Aubert. Nature (2022).
