dissabte, 14 de novembre del 2026

La combinació d’azitromicina i norharman en el tractament d’infeccions bacterianes

Microbiologia: El metge Jianwei Chen, de la Universitat de Tecnologia de Zhejiang, treballa en la descoberta de substàncies marines amb potencials aplicacions farmacològiques. Un dels motius d’aquesta recerca és la crisi emergent de resistència antimicrobiana, un component de la qual és la manca de descobertes de nous antibiòtics. En un article a la revista Microbiology Spectrum, amb Yanjun Liu com a primer autor, el grup de recerca de Chen proposa una teràpia combinada d’acció dual contra infeccions bacterianes. L’acció dual consisteix en atacar els bacteris alhora que es promou la resposta immunitària de l’hoste. La teràpia combina un antibiòtic amb un adjuvant, en el benentès que el segon augmentarà l’eficàcia del primer. Liu et al. proposen concretament la combinació d’un antibiòtic convencional com és l’azitromicina amb nonharman, un inhibidor del sensor bacterià de quòrum. Aquesta combinació potencial els efectes antibacterians de l’azitromicina, i ho fa tant en l’activitat bactericida directa com en l’activació immune de l’hoste. La combinació afecta la integritat estructural dels bacteris, promou la polarització de macròfags cap al fenotip M1 i enforteix l’expressió de Muc5b a través de l’activació de la senyalització IL-17. Tot plegat enforteix la defensa immune de les mucoses i les funcions de reparació de teixits. Liu et al. han provat aquesta combinació contra un ventall de bacteris patògens en condicions in vitro i in vivo. Els resultats preclínics d’eficàcia i seguretat els fan pensar en la possibilitat de traslladar-la a assaigs clínics.

Liu et al. han estudiat en ratolins la combinació de l’azitromicina amb un inhibidor del sensor de quòrum dels bacteris. La combinació potencia l’efecte bactericida de l’antibiòtic, però també enforteix la capacitat del sistema immune per combatre la infecció.

Adjuvants d’antibiòtics

La resistència als agents antimicrobians és una amenaça global per a la salut pública. Les soques de microorganismes multiresistents tenen un impacte en termes de morbiditat i mortalitat. En l’horitzó del 2050, si res no ho atura, hi haurà milions de morts anuals per infeccions de bacteris resistents.

La resistència als agents antimicrobians és el resultat de la pressió selectiva que suposa l’ús d’antibiòtics. Una forma de reduir-la seria disposar d’un ventall més ampli de famílies d’antibiòtics, però resulta que cada vegada és més difícil desenvolupar antibiòtics nous, particularment per a combatre bacteris gramnegatius resistents.

Una alternativa és l’ús d’adjuvants, és a dir de fàrmacs que, en combinació amb un antibiòtic clàssic, en potenciïn l’efecte. Podem diferenciar els adjuvants en dues classes:
- la classe I actua directament sobre els bacteris, per exemple inhibint les beta-lactamases que degraden els antibiòtics beta-lactàmics. També poden actua sobre la integritat de la membrana exterior, o bé poden blocar les bombes d’eflux. L’àcid clavulànic i l’avibactam són extensament utilitzats actualment com a adjuvants d’antibiòtics.
- la classe II actua indirectament modulant els sistema immunitari de l’hoste: potenciant l’activitat fagocític i bactericida de macròfags, promovent la secreció de citocines immunoestimuladores, etc.

Estudis in vitro i in vivo

Liu et al. obtingueren d’hospitals de Zhejiang la soca multiresistent Pseudomonas aeruginosa C218. Al seu laboratori ja comptaven amb Pseudomonas aeruginosa PAO1. De la Universitat Mèdica de Nanjing els arribaren les soques Escherichia coli MG1655, Mycobacterium smegmatis MC2155, i Staphylococcus aureus ATCC25923.

Els assaigs de concentració mínima inhibitòria (MIC) es feien en plaques de 96 pous. El creixement bacterià s’estimava com a absorbància a 600 nm de longitud d’ona.

Els experiments in vivo es feien en ratolins ICR mascles de 6-8 setmanes d’edat, adquirits de Hangzhou Hangsi Biotechnology Co., Ltd.

Aquests ratolins seguien un tractament immunosupressor amb una injecció intraperitoneal de ciclofosfamida. Al cap de 5 dies, els ratolins rebien una injecció bacteriana. Segons quina fos la soca, aquest s’administrava per gota nasal (P. aeruginosa), injecció a la cuixa (E. coli) o injecció intraperitoneal (S. aureus).

Els ratolins havien estat prèviament distribuïts en quatre grups:
- grup control o vehicles.
- grup tractat amb norharman.
- grup tractat amb azitromicina.
- grup tractat amb la combinació d’azitromicina i norharman.

Un dia després de la injecció, cada grup rebia la injecció subcutània corresponent. Les injeccions es repetien cada 12 hores durant 7 dies consecutius.

En els estudis in vitro d’integritat de la membrana bacteriana s’emprava un assaig de despolarització amb el fluorocrom DiSC3. També s’aplicà un assaig de tinció amb iodur de propidi.

Es feren també estudis in vitro en cultius de macròfags murins RAW 264.7. Liu et al. seguien per ELISA i citometria de flux el fenotip i el perfil de citocines de suspensions d’aquestes cel·lules. Estudiaven l’efecte de l’addició d’azitromicina, norharman o de P. aeruginosa.

L’anàlisi transcriptòmica dels pulmons de ratolins infectat es va fer a Novogene Technology Co., Ltd. (Hangzhou). També es feren dels macròfags RAW 264.7. Els gens estudiats foren Muc5b, Cxcl10, Lcn2, Il1b, Il17f, Tnf, i GAPDH (aquest darrer, com a referent).

El rol de Muc5b fou examinat en experiments en ratolins amb l’ús d’un anticòs monoclonal (αMuc5b) i de la proteïna recombinant (rMuc5b).

Mostres de contingut cecal dels ratolins foren utilitzades per fer-hi una seqüenciació del gen 16S rRNA. Això informa de la comunitat microbiana de cada individu.

La sinergia antibacteriana de l’azitromicina i el norharman

El norharman és un inhibidor del sensor de quòrum dels bacteris. Això ho fa perquè ocupa competitivament el centre actiu de la proteïna bacteriana PqsA. El resultat és un bloqueig de la producció bacteriana de piocianina i una inhibició notable de la formació de biofilms. D’altra banda, el norharman amb prou feines inhibeix el creixement de P. aeruginosa.

Els assaigs amb placa mostren que la combinació d’azitromicina-norharman és més eficaç contra el creixement bacterià que la suma dels dos fàrmacs per separats. Això és un exemple de sinergia. En efecte, norharman i azitromicina es potencien mútuament.

L’efecte terapèutic de l’azitromicina-norharman en infeccions bacterianes experimentals de ratolí

El model d’infecció de cuixa de ratolí amb E. coli MG1655 no respon al tractament per separat de l’azitromicina o el norharman. La combinació, en canvi, sí és capaç de reduir la càrrega bacteriana.

El model de peritonitis en ratolí amb S. aureus és tractable amb azitromicina. Ara bé, la combinació amb norharman fa que l’azitromicina pugui ja ésser efectiva amb dosis molt menors.

El model de pneumònia en ratolí amb P. aeruginosa és tractable amb azitromicina. Ara bé, la combinació amb norharman fa que la reducció de la càrrega bacteriana sigui superior. Si la supervivència amb azitromicina sola és el 62,5%, la combinació assoleix una supervivència del 100%.

El perfil de seguretat de la combinació d’azitromicina i norharman

Les mostres cecals dels ratolins del model de pneumònia informen de la microbiota intestinal dels diferents grups experimentals. El grup de monoteràpia amb azitromicina mostra una alteració notable de la microbiota respecte del grup control. En canvi el grup que va rebre la combinació azitromicina+norharman mostrava una alteració menor respecte el grup control.

La toxicitat aguda del norharman fou investigada en ratolins. La dosi letal 50 es troba dos ordres de magnitud per damunt de la concentració utilitzada en la teràpia combinada.

El seguiment dels ratolins, d’altra banda, indica que una sola dosi moderada de norharman no interfereix en les funcions hematopoiètiques, hepàtiques, renals o cardíaques.

La doble acció de la combinació azitromicina+norharman

Els estudis amb macròfags RAW 264.7 indiquen que la combinació azitromicina+norharman augmenta la proporció de macròfags que passen a tipus M1 (CD86+/F4/80+). També augmenta la taxa fagocítica.

Els estudis sobre integritat bacteriana de P. aeruginosa C218, indiquen que la combinació azitromicina+norharman té un efecte negatiu sobre la polaritat i integritat de la membrana.

Els estudis sobre macròfags exposats a P. aeruginosa indiquen que la combinació azitromicina+norharman estimula l’alliberament de les citocines IL-1β i IL-12.

La base molecular de la sinergia azitromicina+norharman

Liu et al. examinaren les bases de dades GeneCards i Swiss Target Prediction a la recerca de possibles dianes de la teràpia combinada. Hi trobaren 188 gens relacionats amb fàrmacs i 2386 gens relacionats amb patògens. Centraren l’interès en 124 gens i, molt especialment, en els gens de TNF, IL-6, and IL-1β.

L’anàlisi transcriptòmica del pulmó del model de pneumònia evidenciava una llista de 458 gens molt sobreexpressats en el grup azitromicina+norharman, mentre que hi havia 119 gens molt reprimits. Entre els gens més sobreexpressats hi havia H2-T22, H2-T23, Muc5b, Bpifa1, i Bpifb1. La llista evoca a moduladors de la resposta immune i a la protecció de mucoses. La via de senyalització d’IL-17 hi semblava ben implicada. Aquesta via de senyalització té un paper nodal en la immunitat de mucoses, el manteniment de la integritat de la barrera epitelial i la promoció de la reparació de teixits.

El rol de Muc5b

Tot plegat assenyalava la rellevància de la mucina Muc5b. Aquesta proteïna apareix a la bibliografia com una mucina induïble per fàrmacs.

Liu et al. han observat que la rMuc5b per si sola és capaç de reduir la càrrega bacteriana en el seu model de pneumònia en ratolí. Alhora, la combinació azitromicina+norharman deixa de tindre efecte terapèutic en aquest model si prèviament s’ha administrat l’anticòs anti-Muc5b.

El camí cap a la fase clínica

Tot indica, doncs, que la combinació azitromicina+norharman té un efecte immunoestimulador a través de l’eix IL-23/IL-17 i de la Muc5b. Alhora, la combinació també té un efecte sinèrgic sobre la integritat bacteriana. Aquest efecte dual teòricament hauria de protegir la combinació contra l’aparició de resistències.

Liu et al. confien en el potencial de translació d’aquesta teràpia combinada cap al tractament d’infeccions bacterianes resistents.

Lligams:

- A dual-action combination therapy targeting bacteria and host immunity against bacterial infections. Yanjun Liu, Anni Zheng, Hongfang Zhang, Xingyue Lu, Yujie Yue, Si Chen, Yi Hua, Mahmoud Emam, Hong Wang, Jianwei Chen. Microbiology Spectrum (2026).

divendres, 13 de novembre del 2026

DR1-Foundation, el primer gran lot de dades del telescopi ESA Euclides

L’Agència Espacial Europea (ESA) va comunicar ahir la publicació del primer gran lot de dades de la missió Euclides, anomenat DR1-Foundation, en el sentit que se la considera el fonament de la millor cartografia tridimensional de l’univers. DR1-Foundation inclou dades de més de mil milions de fonts astronòmiques de llum, corresponents a 0,610 estereoradiants (el 4,85 % de tota l'esfera celeste).

El telescopi Euclides en la seva fase de preparació en sala neta

Espectres i imatges

DR1-Foundation presenta dades acompanyades d’espectres i d’imatges.

Mosaic corresponent a 740 observacions del telescopi espacial Euclides realitzades entre la tardor del 2024 i la primavera del 2025 en el marc de l’Euclid Wide Survey.

Els objectes còsmics de DR1-Foundation

DR1-Foundation inclou dades corresponents a 900 milions de galàxies. Entre les dades apareixen 15000 candidats de lents gravitacionals fortes i 60 milions de possibles quàsars. Hi ha espectres per a més de 160 milions de fonts astronòmiques de llum.

Les dades de l’Euclid Wide Survey cobreixen 1900 graus quadrats del cel, i representen 1,7 milions de gigabytes.

La descoberta d’objectes rars

ESA Euclides és un telescopi espacial. Això li permet observar l’univers sense l’efecte difuminador i atenuador de l’atmosfera terrestre.

Això li confereix avantatges en la identificació de possibles lents gravitacionals. Les lents gravitacionals són el producte de la distorsió de la llum de galàxies llunyanes per l’efecte gravitatori de galàxies més properes que s’interposen en la nostra línia visual. Bona part de l’efecte gravitatori és atribuïble a la matèria fosca.

ESA Euclid també té més fàcil la identificació de cúmuls galàctics, especialment d’aquells més llunyans (i, per això mateix, per la finitud de la velocitat de llum, més antics).

L’estructura tridimensional de l’univers

DR1-Foundation ens presenta dades de la matèria lluminosa de l’univers, però és a través d’ella que podem reconèixer l’efecte gravitatori de la matèria fosca i l’efecte que l’energia fosca té sobre l’expansió de l’univers.

Els espectres que ens presenta la DR1-Foundation permeten fer una estimació de la distància dels diferents objectes astronòmics. Així passem de la bidimensionalitat de l’esfera celeste (ascensió recta i declinació) a una tridimensionalitat (afegint-hi la distància). Els espectres també informen sobre la composició i natura de la font lluminosa corresponent.

El treball d’ESA Euclides continua. De fet, la DR1-Foundation suposa tan sols el 14% de tota l’àrea del cel que serà eventualment explorada per aquest telescopi. La DR1 completa serà publicada l’estiu del 2027, i contindrà informació sobre lents gravitacionals febles i sobre la teranyina còsmica.

Lligams:

- El llançament del telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea (02/07/2023).

- El Consorci Euclid reporta un anell d’Einstein complet al voltant de la galàxia el·líptica NGC 6505 (10/02/2025).

- EUCL J172902.75+641018.1, un quàsar molt i molt llunyà (08/07/2026).

divendres, 6 de novembre del 2026

L’art rupestre paleolític de la Cova de la Font Major

Arqueologia: Josep Maria Vergès Bosch i Míriam Salas-Altès publiquen a la revista Antiquity un article sobre l’art rupestre paleolític de la Cova de la Font Major, a l’Espluga de Francolí. No fou fins el 2019 que hom descobrí aquest rar exemple d’art parietal paleolític del nord-est de la Península Ibèrica. Vergès & Salas descriuen 280 motius que inclouen 55 figures zoomòrfiques i un ventall de representacions no-figuratives. Això converteix el conjunt en un dels més destacables exemple d’art rupestre paleolític del mediterrani ibèric.

Gravat que representa un cavall

L’art parietal paleolític

Més de la meitat dels conjunts coneguts d’art parietal paleolític d’Europa són a la Península Ibèrica. Es concentren sobretot a la regió basco-cantàbrica i a Andalusia. A Catalunya n’hi ha pocs exemples. A la Cova del Tendo, a Sant Carles de la Ràpita, hom trobà en el 1964 una pintura en color negre d’un bòvid atribuïble a un període pre-magdalenià: fou robada i avui tan sols en disposem documentació fotogràfica i un esboç. A la Cova de la Taverna, a Margalef de Montsant, hom trobà el que semblava una figura incompleta de cérvol del Paleolític Superior.

Pel que fa a peces portàtils, s’han trobat exemples a la Bora Gran d’en Carreras, a la Cova de l’Arbreda i a la Cova del Parco.

La Cova de la Font Major

La Cova de la Font Major es troba a 410 metres per damunt del nivell de la mar al terme municipal de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, una conca erosiva en l’extrem sud-oriental de la Depressió Central de Catalunya. La cova fa part del sistema càrstic de les Coves de l’Espluga, desenvolupat en conglomerats calcaris de l’Oligocè, al peu del pendent nord de les Muntanyes de Prades.

L’accés original de la Cova de la Font Major devia col·lapsar en algun moment entre els segles II i V d.C. La primera exploració moderna coneguda es va fer el 1853, a través del Pou del Palletes. En el 1956, membres del Centre Excursionista Pirinenc exploraren la cova. El gener del 1957, l’Ajuntament reobrí l’accés. Així la Galeria del Pessebre fou oberta al públic. En aquests treballs hom trobà objectes de bronze i altres restes arqueològiques.

En el 1993 la Cova de la Font Major fou convertida en museu. Una intervenció de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social del 2011 identificà un dipòsit de l’antiga entrada.

La descoberta del 2019

En el marc d’una campanya d’excavació, el 30 d’octubre del 2019 hom trobà gravats paleolítics a les Gatoneres de Cal Palletes en mig de nombrosos gravats i graffiti moderns. Ni els autors del grafitti ni els visitants de sis dècades hi havien parat esment.

El complex gràfic de les Gatoneres de Cal Palletes

Les representacions gràfiques de les Gatoneres de Cal Palletes són a 250 metres de l’entrada actual de la Cova de la Font Major. Són un espai tancat adjacent a un riu subterrani. Les parets són de morfologia irregular. Els sostres fan entre 1 i 3 metres. Fa 37000 anys, els sostres haurien fet un mig metre addicional.

Els gravats són en les capes de marga que intercalen els conglomerats calcaris. S’han catalogat 280 elements gràfics paleolítics, comptant-hi elements tangibles (com ara zoomorfs) i conceptes (signes). Hi ha 55 representacions zoomòrfiques, de les quals 33 són en el sector 5.

Els gravats es feien amb incisions simples i, en menor mesura, amb raspades. El 80% de les representacions figuratives fan 150-450 mm de longitud i 80-260 mm d’amplada. De vegades la discontinuïtat entre la marga i el conglomerat fa de línia de terra per a representacions zoomòrfiques. Fissures horitzontals fan en alguns casos la representació de cursos d’aigua.

Entre els elements no-figuratius trobem línies rectes paral·leles en grups de 2, 3, 4 o més (fins a 15 i 40). També hi ha línies convergents i formes circulars i semicirculars, i quadrangulars.

De les figures zoomòrfiques destaquen èquids, caprins, cèrvids i bòvids. En el sector 5 apareix un ós. La majoria són simples perfils.

La qüestió cronològica

Vergès & Salas consideren la possibilitat d’aplicar un mètode de datació (sèries d’urani) al dipòsit de calcita que hi ha damunt d’una representació zoomòrfica.

D’altra banda hi ha documentació d’ocupació humana des del Paleolític Superior a l’Edat del Bronze. També s’han trobat fragments de tegulae romanes.

A les Gatoneres de Cal Palletes hi ha indicis de presència humana en dues fases cronològiques:
- el Paleolític, fa entre 40.000 i 26.000 anys, d’acord amb la datació de carbons.
- els segles VIII-II a.C., durant l’Edat de Ferro, amb testimonis d’ús cerimonial.

És significativa una inscripció que porta la data del 1199, indicativa d’una exploració feta des del Pou de Cal Palletes.

Vergès & Salas s’inclinen per atribuir les representacions paleolítiques a fases pre-magdalenianes, ja que els zoomorfs tenen les extremitats en forma d’Y i els caps formats per tres línies.

Lligams:

- Filling gaps: the Palaeolithic rock art of the Cova de la Font Major on the north-east Iberian Peninsula. Josep Maria Vergès Bosch, Míriam Salas-Altès. Antiquity (2026).

dimarts, 3 de novembre del 2026

L’edició gènica de la variant C282Y del gen HFE en models de ratolins d’hemocromatosi

Teràpia molecular: L’hemocromatosi hereditària vinculada al gen HFE és provocada per mutacions de pèrdua de funció d’aquest gen. Sense un gen HFE funcional, apareix una absorció intestinal excessiva de ferro, i la consegüent deposició de ferro en el fetge. Vora el 80-90% dels casos són provocats per la variant C282Y. Sense tractament, aquesta alteració congènita del metabolisme condueix, a través de l’acumulació hepàtica de ferro, a la fibrosi hepàtica, la cirrosi i el carcinoma hepatocel·lular. En un article al Journal of Hepatology, el grup de recerca de Simon Krooss, amb Vanessa Hamann com a primera autora, presenta resultats preclínics d’una tècnica d’edició gènica. Es tracta d’un sistema ARNm editor de base amb un sol ARN guia, administrat per nanopartícules lipídiques, capaç de corregir in vivo la mutació C282Y del gen HFE en un model de ratolí d’hemocromatosi per exposició a ferro. La tècnica també ha estat assajada en cèl·lules mare pluripotents induïdes (iPSC) derivades de pacient i en hepatòcits. En cultius d’hepatòcits murins la taxa de conversió és del 73,6 ± 4,9%. En el model in vivo, això baixa a 67%. Hamann et al. no detecten efectes en altres punts del genoma. Els ratolins tractats, malgrat continuar exposats a una alta ingesta de ferro, veuen reduïda la sobrecàrrega hepàtica de ferro, i l’anàlisi transcriptòmica indica menors senyals de fibrosi i càncer. Quan la tècnica és aplicada hepatòcits derivats d’iPSCs de pacients homozigots per a la variant C282Y, l’edició assoleix una taxa de correcció del 63,8 ± 0,8%. Hamann et al. consideren que és el moment de contemplar la translació d’aquesta tècnica cap a estudis clínics.

Hamann et al. han assajat en un model de ratolí d’hemocromatosi un sistema d’edició gènica de la variant C282Y del gen HCE. Hi troben una eficiència in vivo del 67%. Aquesta correcció gènica redueix els nivells hepàtics de ferro en aquest model bo i manteniment la dieta que indueix l’hemocromatosi. El perfil transcriptòmic resultant indica una atenuació de la fibrosi i del risc tumoral. La tècnica, aplicada a hepatòcits derivats de cèl·lules totipotents iPSC de pacient, aconsegueix una correcció del 63,8%. Això podria conduir a una teràpia gènica no-viral de l’hemocromatosi hereditària

L’hemocromatosi hereditària

La prevalença de l’hemocromatosi hereditària en les poblacions del nord d’Europa puja a 1:300-1:500, la qual cosa la converteix en una de les malalties hepatometabòliques més prevalents. En el 80-90% dels pacients, la mutació responsable és la variant C282Y del gen HFE. Aquesta variant comporta una pèrdua de funció de la proteïna HFE. Sense una proteïna HFE funcional, el cos tendeix a acumular ferro, especialment al fetge, la qual cosa comporta un augment del risc de desenvolupar-hi fibrosi, cirrosi i carcinoma hepatocel·lular. Alhora hi ha un major risc de patir diabetis i artropatia.

De fet quan un pacient té signes clínics d’hemocromatosi o valors persistentment elevats de saturació de transferrina i de ferritina, caldria fer-li un test genètic. En cas confirmat d’hemocromatosi hereditària, el tractament primari és la flebotomia, i el secundari, en cas de fallar el primer, és la quelació oral de ferro amb deferasirox.

Fins i tot quan la mutació C282Y es troba en heterozigosi, els homes portadors presenten un major risc de patir malaltia hepàtica. La proteïna amb la variant C282Y no pot interactuar amb els receptors 1 i 2 de la transferrina i, alhora, un mal plegament de la proteïna afavoreix processos d’estrès cel·lular.

El grup de Krooss ha treballat en un sistema de correcció gènica in vivo de la variant C282Y amb un editor de base d’adenina (ABE). Aquest sistema combina un vector viral (AAV8, que ha incorporat l’ABE7.10) i un ARN guia específic (sgRNA): això s’administra als ratolins per la vena de la cua. El problema d’aquesta aproximació és que el vector viral condueix a una expressió contínua del transgen, quan l’ideal seria una aproximació més puntual.

L’alternativa és un sistema d’administració no-viral, com ara les nanopartícules lipídiques (LNPs). Les LNPs poden incorporar l’ARNm terapèutic. L’avantatge és que són menys immunogèniques.

Hamann et al., doncs, treballen ara en un ABE mRNA i sgRNA incorporats a LNP per a corregir la mutació C282Y. Ho han provat en hepatòcits murins, en fetges de ratolí i en hepatòcits derivats de iPSC de pacients amb la mutació.

La producció de les nanopartícules

Les LNP-AB-mG17 foren formulades per Acuitas Therapeutics. TriLink Biotechnologies produeix ABEmax mRNA, amb la base modificada N1-metilpseudouridina (N1mΨ). Synthego produeix sgRNA mG17.

La producció de LNP-ABE-mG17 passa per una T-barreja de lípid ionitzable, DSPC, colesterol i ALC-159™ amb l’ARN (ABEmax:sgRNA 12,5:1 mol/mol; 1:1 p/p) diluït en tampó citrat acídic.

El model murí d’hemocromatosi

Els experiments en animals foren aprovats per LAVES (33.8-42502-04-22-00119 i 33.8-42502-04-23-00487_M). Els ratolins eren allotjats en gàbies individuals. Les soques utilitzades foren 129-Hfetm1.1Nca/J (C282Y; Jackson Laboratory #005063), BALB/cAnNCrl (CharlesRiver), and 129S2/SvPasOrlRj (JanvierLabs). Els ratolins BALB/cAnNCrl rebien injeccions de LNP-FLuc-P2A-GFP o de PBS, per tal de seguir per bioluminescència el camí de les LNPs. Els ratolins 129-Hfetm1.1Nca/ rebien injeccions de LNP per la vena de la cua, alhora que eren alimentats amb un pinso ric en ferro (25 g/kg carbonil-ferro, ssniff Spezialdiaeten).

Els hepatòcits derivats de iPSC

El punt de partida eren iPSCs derivades de pacients amb hemocromatosi hereditària. D’aquests iPSCs se n’obtenien cèl·lules d’aspecte d’hepatòcit amb el kit de diferenciació STEMdiff™ Hepatocyte Kit (STEMCELL technologies).

Les LNPs com a vehicle d’ARN

L’estudi amb ratolins Balb/C injectats amb LNPs carregades amb l’ARNm del gen de la luciferasa permetia fer un seguiment de la funcionalitat i seguretat d’aquesta aproximació.

L’efecte de la injecció de LNP-ABE-mG17 a ratolins 129-Hfetm1.1Nca/J era seguit a través dels valors de les transaminases al cap de 24 hores. Si bé, en ratolins mascles no s’observava efecte, en ratolins femelles els valors de les transaminases pujaven un ordre de magnitud, bo i que no hi havia canvis en la salut general, l’activitat o la massa corporal. Al cap d’una setmana les transaminases dels ratolins femelles tornaven als valor basals.

L’edició gènica en hepatòcits murins

Hepatòcits primaris de ratolins 129-Hfetm1.1Nca/J foren tractats amb LNP-ABE-mG17. Al cap de 5 dies, el 73,6 ± 4,9% havien patit l’edició gènica.

L’edició gènica en ratolins

L’administració endovenosa de LNP-ABE-mG17 a ratolins (amb una dosi de 2 mg/kg) resultava en un taxa d’edició hepàtica del 24,0 ± 6,4% al cap de 4 setmanes. Això s’associava amb una reducció del 41,3% dels nivells hepàtics de ferro i amb un augment del 40% de l’hepcidina sèrica. Altres paràmetres indicaven una millora, per bé que no s’arribava a una normalització completa (en comparació amb els ratolins control sense hemocromatosi).

La seqüenciació d’ARN del teixit hepàtic, indicava que el tractament modificava específicament l’expressió de cinc gens, entre els quals hi havia Smad9.

La seqüenciació de teixit de cervell, cor, pulmó, ronyó o gònades no mostrava indicis d’edició gènica, però sí que hi havia un nivell detectable, però baix, d’edició en melsa i pàncrees.

L’edició gènica en hepatòcits derivats d’iPSCs de pacient

Els pacients en qüestió són homozigots per a la mutació C282Y del gen HFE. Les iPSCs dels pacients representen el seu genoma, per bé que el procés d’obtenció pot conduir a insercions o delecions considerables. Un protocol de 21 dies permet aconseguir hepatòcits a partir de iPSCs. Aquests hepatòcits són un model preclínic per estudiar aquest teràpia gènica. L’edició amb LNP-ABE-hG17 hi té una taxa de correcció del 63,8 ± 0,8%, prou específica (per bé que en alguns hepatòcits s’indueixen mutacions T281A i Q283R).

L’eficiència del sistema supera en un factor de 5 el del sistema viral, i ho fa amb una sola administració. Ara caldran més estudis preclínics per a reduir al mínim les edicions indesitjades. Després serà el torn d’estudis immunològics i toxicològics en primats no-humans.

Lligams:

- In vivo base editing alleviates hepatic iron accumulation and fibrosis in models of HFE-related hereditary hemochromatosis. Vanessa Hamann ∙ Sebastian Hook ∙ Pimpan Sujariyakul ∙ Rajesvaran Ramalingam ∙ Malte Sgodda ∙ Isabel Klefenz ∙ Amelie Stalke ∙ Qinggong Yuan ∙ Lars Steinbrück ∙ Alice Rovai ∙ Marie Ruhe ∙ Bo Mee Chung ∙ Doris Steinemann ∙ Amar Deep Sharma ∙ Tobias Cantz ∙ Paulo J.C. Lin ∙ Heiner Wedemeyer ∙ Michael Ott ∙ Simon Alexander Krooss. Journal of Hepatology 85: 946-958 (2026).

dimecres, 28 d’octubre del 2026

Les candidatures presentades per a les eleccions generals espanyoles del 29N2026

Política institucional: Avui 28 d’octubre el BOE publica

les candidatures presentades per a les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat, convocades por Reial Decret 806/2026, de 5 d’octubre.

Les candidatures presentades a la província de Barcelona

Les candidatures presentades al Congrés són les següents:
- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC): Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per Jordi Hereu, Eva Granados i José Zaragoza.
- 2. Junts per Catalunya (JxCat): Llista de 32 diputats i 10 suplents encapçalada per Míriam Nogueras.
- 3. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Llista de 32 diputats i 10 suplents encapçalada per Gabriel Rufián, que inclou com a independents militants de Podem com Alejandra Sandoval (com a número 6).
- 4. Frente Obrero (FO). Llista de 32 candidats encapçalada per Daniel Carro Peralta.
- 5. Se Acabó la Fiesta (SALF): Llista de 32 candidats i 5 suplents encapçalada per Yolanda López Carreño.
- 6. Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC): Llista de 32 candidats i 1 suplent encapçalada per Maria Rodríguez-Farge Hijano.
- 7. Vox: Llista de 32 candidats i 4 suplents encapçalada per Juan José Aizcorbe.
- 8. Comuns-Front Ampli: Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per Ada Colau i Ernest Urtasun.
- 9. Partit Popular/Partido Popular (PP): Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per Xavier García Albiol.
- 10. Por un Mundo Más Justo (Mundo+Justo): Llista de 32 candidats encapçalada per Ana María Surra.
- 11. Democracia para el Siglo 21 (D21): Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per David Andrés Díaz.
- 12. Partido Animalista Con el Medio Ambiente (PACMA): Llista encapçalada de 32 candidats i 3 suplents per Beatriz Arévalo Rodrigo.
- 13. Alhora: Llista de 32 candidats i 7 suplents encapçalada per Jordi Graupera i Pilar Carracelas.

Per al Senat hi ha les candidatures següents:
- PSC. 1. Raquel Sánchez Jiménez, amb Óscar López Hidalgo i Renata Bedós Stout com a suplents.
- PSC. 2. Gabriel Colomé, amb 2 suplents.
- PSC. 3. Cristobalina Albéndiz Pérez, amb 2 suplents.
- JxCat. 1. Josep Maria Vida de Abadal, amb 2 suplents.
- JxCat. 2. Anna Cols, amb 2 suplents.
- JxCat. 3. Oriol Izquierdo, amb 2 suplents.
- ERC-EH Bildu. 1. Francesc-Marc Álvaro, amb 2 suplents.
- ERC-EH Bildu. 2. Mercedes Vidal, amb 2 suplents.
- ERC-EH Bildu. 3. Pim Camprubí, amb 2 suplents.
- PCTC. 1. Ferran Peris, amb 2 suplents.
- C-DEM. 1. Laura Alzamora Merina, amb 2 suplents.
- C-DEM. 2. Miquel Àngel Essomba Gelabert, amb 2 suplents.
- C-DEM. 3. Aïda Llauradó Álvarez, amb 2 suplents.
- Vox. 1. María Elisa García Fuster, amb 2 suplents.
- Vox. 2. Jorge Mena Gálvez, amb 2 suplents.
- Vox. 3. María Montserrat Piqueras, amb 2 suplents.
- PP. 1. Josep Tutusaus Besante, amb 2 suplents.
- PP. 2. Mónica Parés Centeno, amb 2 suplents.
- PP. 3. Javier Guasch Torrens, amb 2 suplents.
- Mundo+Justo. 1. Alejandro Baltasar Gerlach Soria, amb 2 suplents.

dilluns, 19 d’octubre del 2026

Les coalicions electorals constituïdes per a les eleccions generals del 29 de novembre del 2026

Política institucional: El proper 29 de novembre s’han convocat eleccions a les Corts Generals, ço és per elegir la totalitat del Congrés dels Diputats (350 diputats) i la majoria del Senat (senadors d’elecció directa). El primer pas per als partits polítics i les seves federacions és comunicar a la Junta Electoral Central, la constitució de coalicions electorals. Les candidatures, al capdavall, poden ésser presentades per coalicions, partits (o federacions) i agrupacions electorals. La Junta Electoral Central ja ha publicat el llistat de coalicions vàlidament constituïdes. Vegem-les.

Palacio del Congreso de los Diputados - Carrera de San Jerónimo - Madrid

C1. Coalició Electoral Democràcia per al segle 21

La Coalición Electoral "Democracia para el siglo 21" es presenta al Congrés i al Senat a les dues províncies més populoses, Madrid i Barcelona. Són les províncies on és més factible aconseguir representació al Congrés just per damunt del 3% de vots emesos. Democracia21, amb el groc com a color corporatiu, es presenta com una alternativa als blocs conservador i progressista. La coalició és formada per Democracia 21 (D21), Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (Cs) i Unión de Ciudadanos Independientes (UCIN).

C2. Coalició Electoral ‘Coalición Canaria-Municipalistas Primero Canarias’

La Coalición Canaria-Municipalistas Primero Canarias (CCa-1ºCAN) es presenta a Canàries tant en les dues circumscripcions del Congrés dels Diputats com en sis de les circumscripcions del Senat (Tenerife, Gran Canaria, Fuerteventura, Lanzarote, La Palma i La Gomera). Els membres de la Coalició són el partit Coalición Canaria (CCa) i Municipalistas Primero Canarias.

C3. Coalició Electoral ‘Esquerra Republicana de Catalunya-Euskal Herria Bildu

Aquesta coalició electoral la formen Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Euskal Herria Bildu (EHBildu). La coalició ofereix un paraigües comú a les dues formacions per a les circumscripcions del Senat de Catalunya (on es presenta ERC) i País Basc i Navarra (on es presenta EH Bildu).

C4. Coalició Electoral ‘Coalición *Existe’

Aquesta coalició és formada per Teruel Existe i Aragón Existe. Es presenta a les circumscripcions aragoneses del Congrés i del Senat.

C5. Coalició Electoral ‘Compromís: Front Valencià’

La Coalició és integrada per Compromís, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Podem i Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). La voluntat ha estat englobar tota l’esquerra més enllà del PSOE al País Valencià. La coalició es presenta a les tres circumscripcions del Congrés. La coalició és signada per Més-Compromís, Iniciativa del Poble Valencià, Verds Equo del País Valencià, Coalició Compromís, Podemos, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià i Recortes Cero

C6. Coalició Electoral ‘Comuns-Front Ampli per la democràcia’

Aquesta coalició (C-DEM) és encapçalada per Comuns. Es presenta a les quatre circumscripcions catalanes del Senat. La coalició és signada per Catalunya en Comú i Comuns.

C7. Coalició Electoral ‘Unidad del Pueblo Canario UPC’

Aquesta coalició és integrada per Nueva Canarias-Bloque Canarista (NC-BC), Podemos, Izquierda Unida (IU) i Sumar. Vol aglutinar tota l’esquerra més enllà del PSOE i es presentarà a totes les circumscripcions canàries del Congrés i del Senat. La coalició és signada per Nueva Canarias Bloque Canarista, Podemos, Movimiento Sumar i Izquierda Unida Canaria.

C8. Coalició Electoral ‘Senado de Progreso’

’Senado de Progreso (SDP) és una coalició que aplega el Partit Socialista Obrer Espanyol (< href="https://www.psoe.es/">PSOE), Esquerra Unida (IU), Moviment Sumar (MS), Más Madrid (MM), Compromís, Chunta Aragonesista (CHA) i Batzarre. Té la intenció d’aplegar tot el vot de l’esquerra en les circumscripcions del Senat d’Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella-La Mancha, Castella i Lleó, Extremadura, Galícia, Madrid, Navarra, País Basc, Múrcia, La Rioja, Comunitat Valenciana, Ceuta i Melilla. D’aquesta manera aspira aconseguir superar o igualar el vot del Partit Popular, cosa difícil si PSOE i el Frente Amplio concorreguessin per separat. La coalició davant la Junta Electoral Central és signada pel PSOE, Izquierda Unida, Movimiento Sumar i Más Madrid, Coalició Compromís, Chunta Aragonesista i Batzarre.

C9. Coalició Electoral ‘Frente Amplio’

El Front Ampli (FA) és integrat, entre d’altres, per Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid o Comuns. Es presenta a totes les circumscripcions del Congrés, excepte Canàries (on dóna suport a UPC), Illes Balears (on dóna suport a la confluència amb Podem i Més per Mallorca) i País Valencià (on dóna suport al Front Valencià). La coalició davant la Junta Electoral Central és signada per Izquierda Unida, Movimiento Sumar, Catalunya en Comú, Más Madrid, Chunta Aragonesista, Izquierda Asturiana, Recortes Cero, Batzarre-Asamblea de Izquierdas, Verdes Equo, Iniciativa del Pueblo Andaluz, Somos Partido Progresista.

A banda d’aquestes coalicions es presenten davant de juntes electorals provincials:
- a les Illes Balears: Sa Unió de Formentera (PP-Compromís; per al Senat, amb el Partido Popular i Compromís amb Formentera), Formentera al Senat (PSOE-GxF-M.Sumar; amb el PSOE, Gent per Formentera i Movimiento Sumar), Acord de Progrés per Mallorca (PSIB-PSOE-Més per Mallorca-Sumar-EUIB; per al Senat, amb el PSOE, Més per Mallorca, Movimiento Sumar i Izquierda Unida), Menorca al Senat (PSOE-Més per Menorca-EM-EU-Podemos; amb el PSOE, Més per Menorca, Izquierda Unida i Podemos), Eivissa al Senat (PSOE-Sumar-EUIB-Ara Eivissa-Podem; amb el PSOE, Ara Eivissa, Movimiento Sumar, Izquierda Unida-Esquerra Unida de les Illes Balears i Podemos) i Aramés-Front Ampli (per al Congrés, amb Aramés, Movimiento Sumar, Izquierda Unida, Progreso en Verde i Recortes Cero).
- a Navarra: Unión del Pueblo Navarro en Coalición con el Partido Popular (UPN-PP, amb Unión del Pueblo Navarro i Partido Popular) i Geroa Bai (Gbai; amb Geroa Social Verdes de Navarra en Europa, Euzko Alderdi Jeltzalea-PNV i Agrupación Atarrabia).
- a València: Agenda Valenciana, amb Units per Carcaixent i Units per Benicull.

Lligams:

- Coaliciones electorales válidamente constituidas ante la Junta Electoral Central.

dilluns, 12 d’octubre del 2026

El fonament microeconòmic de l’estabilització macroeconòmica (Hall & Woodford; Premi Nobel d’Economia 2026)

Macroeconomia: Avui la Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha anunciat la concessió del Premi Sveriges Riksbank en Ciències Econòmiques en Memòria d’Alfred Nobel del 2026 a Robert E. Hall i a Michael Woodford «per fonaments microeconòmics d’estabilització macroeconòmica». L’estabilització macroeconòmica cerca atenuar les pujades i baixades del desenvolupament econòmic, amb estímuls en èpoques de recessió i mesures desacceleradores en moments d’alta inflació. La recerca de Bob Hall i Michael Woodford sobre el rol de la microeconomia en l’estabilització macroeconòmica ha contribuït a uns models keynesians d’interacció entre cicles econòmics i polítiques d’estabilització que apliquen bancs centrals i ministeris de finances. Els 12 milions de corones sueques del premi es dividiran en dues parts per a cada economista.

Robert E. Hall

Robert Ernest Hall (*Palo Alto, Califòrnia, 13.08.1943) es graduà en economia a la University of California, Berkeley. Es doctorà el 1967 al Massachusetts Institute of Technology (MIT) amb una tesi titulada ‘Essays on the Theory of Wealth’ sota la supervisió de Robert Solow (1924-2023). És professor d’economia a Stanford.

Michael Woodford

Michael Dean Woodford (*Chicopee, Massachusetts, 1955) es graduà a la University of Chicago (1977). Completà un doctorat junior a la Yale Law School (1980) i es doctorà en economia al MIT en el 1983, sota la supervisió de Timothy Kehoe (*1953). Fou professor a Columbia, a Chicago i a Princenton. Des del 2004 ocupa la càtedra John Bates Clark a Columbia.

Fonaments microeconòmics d’estabilització macroeconòmica

Enguany s’ha complert el 90è aniversari de ‘The General Theory of Employment, Interest and Money’ de John Maynard Keynes (1883-1946), obra teòrica fundacional del que ha estat anomenat sovint ‘capitalisme autoregulat’, és a dir la política d’estabilització adreçada a fer front a les pujades i, sobretot, baixades de l’economia. Les fluctuacions econòmiques havien acompanyat el desenvolupament capitalista, però la crisi del 1929 deixà clar que una política ‘pro-cíclica’ de laissez faire-laissez passer implicava greus riscos econòmics, institucionals i socials. Una política d’estabilització és, en principi, anti-cíclica. Durant una recessió econòmica, la política d’estabilització adopta mesures com ara la reducció dels tipus d’interès, l’aprovació de pressupostos públics deficitaris, etc. Durant un boom econòmic, la política d’estabilització adopta les mesures inverses: pujada de tipus d’interès, intent d’eixugar el dèficit públic, etc. Si en la recessió l’objectiu és recuperar el creixement, en el boom l’objectiu és frenar la inflació.

La crisi del 1973 es presentà de forma diferent de la del 1929. Per comptes d’un crac borsari, el desencadenant fou la carestia de petroli provocada voluntàriament pels principals països exportadors. L’aplicació de les polítiques keynesianes no resulta tan efectiva com ho havia estat en les tres dècades precedents. Això es podia constatar en una situació aparentment paradoxal de les economies occidentals desenvolupades: estagnació i inflació. Els anys 1970 acabaren marcats en aquests països per un creixement baix, un atur fort i una inflació elevada. L’Escola de Chicago atribuïa aquests mals precisament a la política d’estabilització i demanava un retorn al laissez faire.

El debat econòmic, naturalment, cercava material en les publicacions acadèmiques. Com en les dècades anteriors, la recerca en models econòmics estudiava els vincles estatístics entre variables macroeconòmiques: inflació, producció, consum, etc. La perspectiva de Robert E. Hall i Michael Woodford diferia d’aquesta aproximació, en tant que volia establir el fonament microeconòmic de les polítiques d’estabilització macroeconòmica. Calia entendre com la massa total de llars i empreses individuals (la microeconomia) afecta en les seves decisions l’economia general (la macroeconomia).

Els models de Hall i Woodford entenen que famílies i negocis fan decisions sobre estalvi o fixació de preus amb la mirada posada al futur més o menys immediat. La valoració de la perspectiva de futur és influïda per diferents factors entre els quals cal comptar els comunicats de governs i bancs centrals en relació a la política econòmica.

Els microfonaments de la política d’estabilització constitueixen el nou paradigma keynesià ‘de baix a dalt’. Els resultats econòmics (=les variables macroeconòmiques) s’han d’entendre com el resultat de milions de decisions microeconòmics de llars i negocis.

El paradigma keynesià originari assumia que la demanda agregada de béns i serveis de llars i empreses no s’alinea automàticament amb l’oferta agregada, és a dir amb allò que l’economia pot produir. Quan la demanda agregada és massa baixa es desencadena una situació d’alta desocupació i de baix creixement: una depressió econòmica. Quan la demanda agregada és massa alta hi ha un boom econòmic, la qual cosa sol comportar un augment de la inflació de preus. La política d’estabilització cerca l’esmorteïment de pics i valls, amb mesures d’estímul de la demanda (acceleració) en temps de recessió i de fre de la demanda (desacceleració) en temps de boom.

Els models keynesians tradicionals assumeixen una sèrie de correlacions estatístiques entre la inflació, el consum, la desocupació, la producció i altres variables macroeconòmics. La corba Phillips (1958), per exemple, relaciona inflació i desocupació, posant-hi de manifest una relació inversa:

El consum de les famílies, d’altra banda, segueix una relació directa amb la renda disponible. Els models keynesians tradicionals assumien una relació aproximadament lineal entre les dues variables. Així hom podia calcular la magnitud de la mesura per a induir un cert canvi en l’economia.

En aquesta visió keynesiana tradicional no hi havia lloc per a una combinació d’estagnació i inflació (estagflació). Això ja ho havia advertit Paul Mattick el 1969 (Marx i Keynes: Els límits de l’economia mixta), però fou arran de les crisis petrolieres dels anys 1970 que es va posar ben de manifest que la inflació creixia malgrat l’augment de l’atur, mentre que la relació entre ingressos i consum es demostrava més complexa. La política d’estabilització no funcionava. Ans al contrari, l’Escola de Chicago i l’escola austríaca feien veure que les polítiques d’estímul eren sobredimensionades, fora de lloc i de temps, i que eren responsables de l’alta inflació i del baix creixement econòmic.

Entre la crítica de la dreta neoconservadora i de l’esquerra neomarxista, economistes com Robert E. Lucas, Jr. (1937-2023) acudien al rescat de la política d’estabilització amb models que ja no assumien una relació estable entre les variables macroeconòmiques. Aquests models, sostenia Lucas, havien de cercar un fonament en la microeconomia (‘microfonaments’). Per exemple, la inflació és el resultat de la política de preus de milers d’empreses individuals; el consum privat agregat és el resultat de decisions de consum de milions de llars; el volum de producció és el resultat de decisions d’empreses individuals i dels seus empleats. Margaret Thatcher ho havia dit d’una manera més directa: ‘Hi ha homes i dones a títol individual i hi ha famílies, i cap govern no pot fer res si no és a través de les persones; i les persones pensen primer en elles mateixes’.

Aquests microfonaments requerien, és clar, un model més robust sobre aspectes microeconòmics com el consum privat. El consum privat no depèn únicament de la renda familiar, sinó també de l’expectativa sobre aquesta renda familiar. La renda familiar és una variable més senzilla que l’expectativa de futur, ja que aquesta depèn de factors més volàtils: el valor és present és observable i el valor futur tan sols conjecturable. L’expectativa de renda familiar és modificada per les expectatives de futur sobre impostos, taxes d’interès o inflació. La recerca sobre indicadors d’expectativa de renda familiar no fou particularment fructífera.

En el 1978 Bob Hall capgirà la qüestió dels indicadors d’expectativa: les decisions presents de consum són l’indicador més clar de les expectatives de renda futura. El consum present indica una confiança en el futur. Alhora, un canvi d’expectatives es traduirà en un ajustament del consum. El problema, doncs, és entendre si és possible o no predir canvis en el consum. La hipòtesi de Hall és que no és possible ja que el canvi d’expectatives és el resultat d’una informació rellevant nova que, per la seva pròpia natura, no és previsible (Hall, 1978).

Davant d’això, l’atenció havia de centrar-se en la capacitat de consum i d’endeutament de les llars. Per exemple, un paràmetre rellevant seria el percentatge de consumidors sense estalvis i sense capacitat d’endeutament.

En el 1982 Bob Hall i Fredric Mishkin analitzaren dades microeconòmiques de llars individuals. Constataren que el 80% prenia decisions de consum d’acord amb la teoria de l’expectativa, però que el 20% vivia al dia (sense accés a estalvis o finançament). Aquest percentatge varia segons l’època i el país, però és ben rellevant per als models macroeconòmics de consum agregat.

En el 2003 Michael Woodford presentava un model macroeconòmic neo-keynesià fonamentat en la microeconomia. Aquest model consta de tres equacions. El model funciona com un laboratori per a bancs centrals i ministeris d’economia. Pot fer prediccions sobre l’impacte en el producte interior brut o en la inflació d’una baixada de tipus d’interès. O, inversament, pot calcular quin augment de tipus d’interès cal per a estabilitzar la inflació en un determinat context.

El model de Woodford inclou el resultat de Hall en la determinació del consum familiar agregat com a component de la demanda total de béns i serveis. El consum familiar agregat depèn, doncs, de l’expectativa de renda futura. Alhora, també depèn de la taxa d’interès que fixa el banc central, ja que això fa més o menys rendible l’estalvi. Una taxa d’interès baixa estimula el consum, i una taxa d’interès alta el frena: entre mig hi ha un valor natural o neutral que ja no influeix en el consum. De fet, actualment, els bancs centrals confien molt més en l’ajustament dels tipus d’interès com a palanca econòmica que no pas com feien abans en l’ajustament del volum monetari en circulació.

El model de Woodford determina la inflació d’acord amb la fixació de preus que fan les empreses individuals. Aquesta fixació de preus, alhora, es basa en el coneixement de les empreses individuals del sobrecost que implica un ajustament de preus a cada modificació de la demanda o del cost de producció. D’ací, una certa inelasticitat de preus (fricció de preus). Ara bé, en la fixació individual de preus les empreses tenen en compte l’expectativa d’allò que faran els seus competidors. Entre els factors que influeixen en aquesta expectativa hi ha les taxes d’interès (presents i futures). Això ha influït els bancs centrals per adoptar polítiques de comunicació clares i creïbles, i ha fomentat també l’adopció de mesures de garantia d’independència política per aquestes institucions.

Un altre factor que governa la inflació en el model de Woodford és la bretxa de producció (output gap). Si la pressió de la demanda és alta, com passa en conjuntures de creixement, els preus són empesos cap amunt (inflació). Si la pressió de la demanda és baixa, com passa en recessions, la inflació cau. En una situació de preus de mercat lliurement variables i de demanda alineada amb l’oferta, la producció real coincideix amb la producció natural, i la bretxa es tanca. La política d’estabilització ha de cercar aquesta situació, que és la que reflecteix una utilització eficient de recursos.

El nivell de producció natural pot patir, però, canvis sobtats. Un exemple serien els xocs d’oferta ocasionats per una ràpida escalada dels preus de l’energia, pertorbacions en la cadena internacional de subministraments o catàstrofes naturals. La bretxa resultant pot ésser compensada per la inflació o per la contracció de la demanda. Però aquesta compensació és tan sols parcial, de manera que poden coexistir inflació, recessió i atur. El model de Woodford recomana en aquesta situació d’estagflació mesures de refredament com l’augment dels tipus d’interès. La Reserva Federal dels Estats Units ha respost a les crisis energètiques del 2022 i del 2026 d’una manera diferent a com ho va fer en la del 1973.

Lligams:

- Pressmeddelande: Ekonomipriset 2026.

- Stochastic Implications of the Life Cycle-Permanent Income Hypothesis: Theory and Evidence. Robert E. Hall. Journal of Political Economy 86: 971-987 (1978).

- The Sensitivity of Consumption to Transitory Income: Estimates from Panel Data on Households. Frederic S. Mishkin, Robert E. Hall. Econometrica 50: 461 (1982).

- Interest and Prices: Foundations of a Theory of Monetary Policy. Michael Woodford. Princeton, NJ: Princeton University Press. (2023)