dimarts, 3 de novembre del 2026

L’edició gènica de la variant C282Y del gen HFE en models de ratolins d’hemocromatosi

Teràpia molecular: L’hemocromatosi hereditària vinculada al gen HFE és provocada per mutacions de pèrdua de funció d’aquest gen. Sense un gen HFE funcional, apareix una absorció intestinal excessiva de ferro, i la consegüent deposició de ferro en el fetge. Vora el 80-90% dels casos són provocats per la variant C282Y. Sense tractament, aquesta alteració congènita del metabolisme condueix, a través de l’acumulació hepàtica de ferro, a la fibrosi hepàtica, la cirrosi i el carcinoma hepatocel·lular. En un article al Journal of Hepatology, el grup de recerca de Simon Krooss, amb Vanessa Hamann com a primera autora, presenta resultats preclínics d’una tècnica d’edició gènica. Es tracta d’un sistema ARNm editor de base amb un sol ARN guia, administrat per nanopartícules lipídiques, capaç de corregir in vivo la mutació C282Y del gen HFE en un model de ratolí d’hemocromatosi per exposició a ferro. La tècnica també ha estat assajada en cèl·lules mare pluripotents induïdes (iPSC) derivades de pacient i en hepatòcits. En cultius d’hepatòcits murins la taxa de conversió és del 73,6 ± 4,9%. En el model in vivo, això baixa a 67%. Hamann et al. no detecten efectes en altres punts del genoma. Els ratolins tractats, malgrat continuar exposats a una alta ingesta de ferro, veuen reduïda la sobrecàrrega hepàtica de ferro, i l’anàlisi transcriptòmica indica menors senyals de fibrosi i càncer. Quan la tècnica és aplicada hepatòcits derivats d’iPSCs de pacients homozigots per a la variant C282Y, l’edició assoleix una taxa de correcció del 63,8 ± 0,8%. Hamann et al. consideren que és el moment de contemplar la translació d’aquesta tècnica cap a estudis clínics.

Hamann et al. han assajat en un model de ratolí d’hemocromatosi un sistema d’edició gènica de la variant C282Y del gen HCE. Hi troben una eficiència in vivo del 67%. Aquesta correcció gènica redueix els nivells hepàtics de ferro en aquest model bo i manteniment la dieta que indueix l’hemocromatosi. El perfil transcriptòmic resultant indica una atenuació de la fibrosi i del risc tumoral. La tècnica, aplicada a hepatòcits derivats de cèl·lules totipotents iPSC de pacient, aconsegueix una correcció del 63,8%. Això podria conduir a una teràpia gènica no-viral de l’hemocromatosi hereditària

L’hemocromatosi hereditària

La prevalença de l’hemocromatosi hereditària en les poblacions del nord d’Europa puja a 1:300-1:500, la qual cosa la converteix en una de les malalties hepatometabòliques més prevalents. En el 80-90% dels pacients, la mutació responsable és la variant C282Y del gen HFE. Aquesta variant comporta una pèrdua de funció de la proteïna HFE. Sense una proteïna HFE funcional, el cos tendeix a acumular ferro, especialment al fetge, la qual cosa comporta un augment del risc de desenvolupar-hi fibrosi, cirrosi i carcinoma hepatocel·lular. Alhora hi ha un major risc de patir diabetis i artropatia.

De fet quan un pacient té signes clínics d’hemocromatosi o valors persistentment elevats de saturació de transferrina i de ferritina, caldria fer-li un test genètic. En cas confirmat d’hemocromatosi hereditària, el tractament primari és la flebotomia, i el secundari, en cas de fallar el primer, és la quelació oral de ferro amb deferasirox.

Fins i tot quan la mutació C282Y es troba en heterozigosi, els homes portadors presenten un major risc de patir malaltia hepàtica. La proteïna amb la variant C282Y no pot interactuar amb els receptors 1 i 2 de la transferrina i, alhora, un mal plegament de la proteïna afavoreix processos d’estrès cel·lular.

El grup de Krooss ha treballat en un sistema de correcció gènica in vivo de la variant C282Y amb un editor de base d’adenina (ABE). Aquest sistema combina un vector viral (AAV8, que ha incorporat l’ABE7.10) i un ARN guia específic (sgRNA): això s’administra als ratolins per la vena de la cua. El problema d’aquesta aproximació és que el vector viral condueix a una expressió contínua del transgen, quan l’ideal seria una aproximació més puntual.

L’alternativa és un sistema d’administració no-viral, com ara les nanopartícules lipídiques (LNPs). Les LNPs poden incorporar l’ARNm terapèutic. L’avantatge és que són menys immunogèniques.

Hamann et al., doncs, treballen ara en un ABE mRNA i sgRNA incorporats a LNP per a corregir la mutació C282Y. Ho han provat en hepatòcits murins, en fetges de ratolí i en hepatòcits derivats de iPSC de pacients amb la mutació.

La producció de les nanopartícules

Les LNP-AB-mG17 foren formulades per Acuitas Therapeutics. TriLink Biotechnologies produeix ABEmax mRNA, amb la base modificada N1-metilpseudouridina (N1mΨ). Synthego produeix sgRNA mG17.

La producció de LNP-ABE-mG17 passa per una T-barreja de lípid ionitzable, DSPC, colesterol i ALC-159™ amb l’ARN (ABEmax:sgRNA 12,5:1 mol/mol; 1:1 p/p) diluït en tampó citrat acídic.

El model murí d’hemocromatosi

Els experiments en animals foren aprovats per LAVES (33.8-42502-04-22-00119 i 33.8-42502-04-23-00487_M). Els ratolins eren allotjats en gàbies individuals. Les soques utilitzades foren 129-Hfetm1.1Nca/J (C282Y; Jackson Laboratory #005063), BALB/cAnNCrl (CharlesRiver), and 129S2/SvPasOrlRj (JanvierLabs). Els ratolins BALB/cAnNCrl rebien injeccions de LNP-FLuc-P2A-GFP o de PBS, per tal de seguir per bioluminescència el camí de les LNPs. Els ratolins 129-Hfetm1.1Nca/ rebien injeccions de LNP per la vena de la cua, alhora que eren alimentats amb un pinso ric en ferro (25 g/kg carbonil-ferro, ssniff Spezialdiaeten).

Els hepatòcits derivats de iPSC

El punt de partida eren iPSCs derivades de pacients amb hemocromatosi hereditària. D’aquests iPSCs se n’obtenien cèl·lules d’aspecte d’hepatòcit amb el kit de diferenciació STEMdiff™ Hepatocyte Kit (STEMCELL technologies).

Les LNPs com a vehicle d’ARN

L’estudi amb ratolins Balb/C injectats amb LNPs carregades amb l’ARNm del gen de la luciferasa permetia fer un seguiment de la funcionalitat i seguretat d’aquesta aproximació.

L’efecte de la injecció de LNP-ABE-mG17 a ratolins 129-Hfetm1.1Nca/J era seguit a través dels valors de les transaminases al cap de 24 hores. Si bé, en ratolins mascles no s’observava efecte, en ratolins femelles els valors de les transaminases pujaven un ordre de magnitud, bo i que no hi havia canvis en la salut general, l’activitat o la massa corporal. Al cap d’una setmana les transaminases dels ratolins femelles tornaven als valor basals.

L’edició gènica en hepatòcits murins

Hepatòcits primaris de ratolins 129-Hfetm1.1Nca/J foren tractats amb LNP-ABE-mG17. Al cap de 5 dies, el 73,6 ± 4,9% havien patit l’edició gènica.

L’edició gènica en ratolins

L’administració endovenosa de LNP-ABE-mG17 a ratolins (amb una dosi de 2 mg/kg) resultava en un taxa d’edició hepàtica del 24,0 ± 6,4% al cap de 4 setmanes. Això s’associava amb una reducció del 41,3% dels nivells hepàtics de ferro i amb un augment del 40% de l’hepcidina sèrica. Altres paràmetres indicaven una millora, per bé que no s’arribava a una normalització completa (en comparació amb els ratolins control sense hemocromatosi).

La seqüenciació d’ARN del teixit hepàtic, indicava que el tractament modificava específicament l’expressió de cinc gens, entre els quals hi havia Smad9.

La seqüenciació de teixit de cervell, cor, pulmó, ronyó o gònades no mostrava indicis d’edició gènica, però sí que hi havia un nivell detectable, però baix, d’edició en melsa i pàncrees.

L’edició gènica en hepatòcits derivats d’iPSCs de pacient

Els pacients en qüestió són homozigots per a la mutació C282Y del gen HFE. Les iPSCs dels pacients representen el seu genoma, per bé que el procés d’obtenció pot conduir a insercions o delecions considerables. Un protocol de 21 dies permet aconseguir hepatòcits a partir de iPSCs. Aquests hepatòcits són un model preclínic per estudiar aquest teràpia gènica. L’edició amb LNP-ABE-hG17 hi té una taxa de correcció del 63,8 ± 0,8%, prou específica (per bé que en alguns hepatòcits s’indueixen mutacions T281A i Q283R).

L’eficiència del sistema supera en un factor de 5 el del sistema viral, i ho fa amb una sola administració. Ara caldran més estudis preclínics per a reduir al mínim les edicions indesitjades. Després serà el torn d’estudis immunològics i toxicològics en primats no-humans.

Lligams:

- In vivo base editing alleviates hepatic iron accumulation and fibrosis in models of HFE-related hereditary hemochromatosis. Vanessa Hamann ∙ Sebastian Hook ∙ Pimpan Sujariyakul ∙ Rajesvaran Ramalingam ∙ Malte Sgodda ∙ Isabel Klefenz ∙ Amelie Stalke ∙ Qinggong Yuan ∙ Lars Steinbrück ∙ Alice Rovai ∙ Marie Ruhe ∙ Bo Mee Chung ∙ Doris Steinemann ∙ Amar Deep Sharma ∙ Tobias Cantz ∙ Paulo J.C. Lin ∙ Heiner Wedemeyer ∙ Michael Ott ∙ Simon Alexander Krooss. Journal of Hepatology 85: 946-958 (2026).

dimecres, 28 d’octubre del 2026

Les candidatures presentades per a les eleccions generals espanyoles del 29N2026

Política institucional: Avui 28 d’octubre el BOE publica

les candidatures presentades per a les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat, convocades por Reial Decret 806/2026, de 5 d’octubre.

Les candidatures presentades a la província de Barcelona

Les candidatures presentades al Congrés són les següents:
- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC): Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per Jordi Hereu, Eva Granados i José Zaragoza.
- 2. Junts per Catalunya (JxCat): Llista de 32 diputats i 10 suplents encapçalada per Míriam Nogueras.
- 3. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Llista de 32 diputats i 10 suplents encapçalada per Gabriel Rufián, que inclou com a independents militants de Podem com Alejandra Sandoval (com a número 6).
- 4. Frente Obrero (FO). Llista de 32 candidats encapçalada per Daniel Carro Peralta.
- 5. Se Acabó la Fiesta (SALF): Llista de 32 candidats i 5 suplents encapçalada per Yolanda López Carreño.
- 6. Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC): Llista de 32 candidats i 1 suplent encapçalada per Maria Rodríguez-Farge Hijano.
- 7. Vox: Llista de 32 candidats i 4 suplents encapçalada per Juan José Aizcorbe.
- 8. Comuns-Front Ampli: Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per Ada Colau i Ernest Urtasun.
- 9. Partit Popular/Partido Popular (PP): Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per Xavier García Albiol.
- 10. Por un Mundo Más Justo (Mundo+Justo): Llista de 32 candidats encapçalada per Ana María Surra.
- 11. Democracia para el Siglo 21 (D21): Llista de 32 candidats i 10 suplents encapçalada per David Andrés Díaz.
- 12. Partido Animalista Con el Medio Ambiente (PACMA): Llista encapçalada de 32 candidats i 3 suplents per Beatriz Arévalo Rodrigo.
- 13. Alhora: Llista de 32 candidats i 7 suplents encapçalada per Jordi Graupera i Pilar Carracelas.

Per al Senat hi ha les candidatures següents:
- PSC. 1. Raquel Sánchez Jiménez, amb Óscar López Hidalgo i Renata Bedós Stout com a suplents.
- PSC. 2. Gabriel Colomé, amb 2 suplents.
- PSC. 3. Cristobalina Albéndiz Pérez, amb 2 suplents.
- JxCat. 1. Josep Maria Vida de Abadal, amb 2 suplents.
- JxCat. 2. Anna Cols, amb 2 suplents.
- JxCat. 3. Oriol Izquierdo, amb 2 suplents.
- ERC-EH Bildu. 1. Francesc-Marc Álvaro, amb 2 suplents.
- ERC-EH Bildu. 2. Mercedes Vidal, amb 2 suplents.
- ERC-EH Bildu. 3. Pim Camprubí, amb 2 suplents.
- PCTC. 1. Ferran Peris, amb 2 suplents.
- C-DEM. 1. Laura Alzamora Merina, amb 2 suplents.
- C-DEM. 2. Miquel Àngel Essomba Gelabert, amb 2 suplents.
- C-DEM. 3. Aïda Llauradó Álvarez, amb 2 suplents.
- Vox. 1. María Elisa García Fuster, amb 2 suplents.
- Vox. 2. Jorge Mena Gálvez, amb 2 suplents.
- Vox. 3. María Montserrat Piqueras, amb 2 suplents.
- PP. 1. Josep Tutusaus Besante, amb 2 suplents.
- PP. 2. Mónica Parés Centeno, amb 2 suplents.
- PP. 3. Javier Guasch Torrens, amb 2 suplents.
- Mundo+Justo. 1. Alejandro Baltasar Gerlach Soria, amb 2 suplents.

dilluns, 19 d’octubre del 2026

Les coalicions electorals constituïdes per a les eleccions generals del 29 de novembre del 2026

Política institucional: El proper 29 de novembre s’han convocat eleccions a les Corts Generals, ço és per elegir la totalitat del Congrés dels Diputats (350 diputats) i la majoria del Senat (senadors d’elecció directa). El primer pas per als partits polítics i les seves federacions és comunicar a la Junta Electoral Central, la constitució de coalicions electorals. Les candidatures, al capdavall, poden ésser presentades per coalicions, partits (o federacions) i agrupacions electorals. La Junta Electoral Central ja ha publicat el llistat de coalicions vàlidament constituïdes. Vegem-les.

Palacio del Congreso de los Diputados - Carrera de San Jerónimo - Madrid

C1. Coalició Electoral Democràcia per al segle 21

La Coalición Electoral "Democracia para el siglo 21" es presenta al Congrés i al Senat a les dues províncies més populoses, Madrid i Barcelona. Són les províncies on és més factible aconseguir representació al Congrés just per damunt del 3% de vots emesos. Democracia21, amb el groc com a color corporatiu, es presenta com una alternativa als blocs conservador i progressista. La coalició és formada per Democracia 21 (D21), Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía (Cs) i Unión de Ciudadanos Independientes (UCIN).

C2. Coalició Electoral ‘Coalición Canaria-Municipalistas Primero Canarias’

La Coalición Canaria-Municipalistas Primero Canarias (CCa-1ºCAN) es presenta a Canàries tant en les dues circumscripcions del Congrés dels Diputats com en sis de les circumscripcions del Senat (Tenerife, Gran Canaria, Fuerteventura, Lanzarote, La Palma i La Gomera). Els membres de la Coalició són el partit Coalición Canaria (CCa) i Municipalistas Primero Canarias.

C3. Coalició Electoral ‘Esquerra Republicana de Catalunya-Euskal Herria Bildu

Aquesta coalició electoral la formen Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Euskal Herria Bildu (EHBildu). La coalició ofereix un paraigües comú a les dues formacions per a les circumscripcions del Senat de Catalunya (on es presenta ERC) i País Basc i Navarra (on es presenta EH Bildu).

C4. Coalició Electoral ‘Coalición *Existe’

Aquesta coalició és formada per Teruel Existe i Aragón Existe. Es presenta a les circumscripcions aragoneses del Congrés i del Senat.

C5. Coalició Electoral ‘Compromís: Front Valencià’

La Coalició és integrada per Compromís, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Podem i Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). La voluntat ha estat englobar tota l’esquerra més enllà del PSOE al País Valencià. La coalició es presenta a les tres circumscripcions del Congrés. La coalició és signada per Més-Compromís, Iniciativa del Poble Valencià, Verds Equo del País Valencià, Coalició Compromís, Podemos, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià i Recortes Cero

C6. Coalició Electoral ‘Comuns-Front Ampli per la democràcia’

Aquesta coalició (C-DEM) és encapçalada per Comuns. Es presenta a les quatre circumscripcions catalanes del Senat. La coalició és signada per Catalunya en Comú i Comuns.

C7. Coalició Electoral ‘Unidad del Pueblo Canario UPC’

Aquesta coalició és integrada per Nueva Canarias-Bloque Canarista (NC-BC), Podemos, Izquierda Unida (IU) i Sumar. Vol aglutinar tota l’esquerra més enllà del PSOE i es presentarà a totes les circumscripcions canàries del Congrés i del Senat. La coalició és signada per Nueva Canarias Bloque Canarista, Podemos, Movimiento Sumar i Izquierda Unida Canaria.

C8. Coalició Electoral ‘Senado de Progreso’

’Senado de Progreso (SDP) és una coalició que aplega el Partit Socialista Obrer Espanyol (< href="https://www.psoe.es/">PSOE), Esquerra Unida (IU), Moviment Sumar (MS), Más Madrid (MM), Compromís, Chunta Aragonesista (CHA) i Batzarre. Té la intenció d’aplegar tot el vot de l’esquerra en les circumscripcions del Senat d’Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella-La Mancha, Castella i Lleó, Extremadura, Galícia, Madrid, Navarra, País Basc, Múrcia, La Rioja, Comunitat Valenciana, Ceuta i Melilla. D’aquesta manera aspira aconseguir superar o igualar el vot del Partit Popular, cosa difícil si PSOE i el Frente Amplio concorreguessin per separat. La coalició davant la Junta Electoral Central és signada pel PSOE, Izquierda Unida, Movimiento Sumar i Más Madrid, Coalició Compromís, Chunta Aragonesista i Batzarre.

C9. Coalició Electoral ‘Frente Amplio’

El Front Ampli (FA) és integrat, entre d’altres, per Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid o Comuns. Es presenta a totes les circumscripcions del Congrés, excepte Canàries (on dóna suport a UPC), Illes Balears (on dóna suport a la confluència amb Podem i Més per Mallorca) i País Valencià (on dóna suport al Front Valencià). La coalició davant la Junta Electoral Central és signada per Izquierda Unida, Movimiento Sumar, Catalunya en Comú, Más Madrid, Chunta Aragonesista, Izquierda Asturiana, Recortes Cero, Batzarre-Asamblea de Izquierdas, Verdes Equo, Iniciativa del Pueblo Andaluz, Somos Partido Progresista.

A banda d’aquestes coalicions es presenten davant de juntes electorals provincials:
- a les Illes Balears: Sa Unió de Formentera (PP-Compromís; per al Senat, amb el Partido Popular i Compromís amb Formentera), Formentera al Senat (PSOE-GxF-M.Sumar; amb el PSOE, Gent per Formentera i Movimiento Sumar), Acord de Progrés per Mallorca (PSIB-PSOE-Més per Mallorca-Sumar-EUIB; per al Senat, amb el PSOE, Més per Mallorca, Movimiento Sumar i Izquierda Unida), Menorca al Senat (PSOE-Més per Menorca-EM-EU-Podemos; amb el PSOE, Més per Menorca, Izquierda Unida i Podemos), Eivissa al Senat (PSOE-Sumar-EUIB-Ara Eivissa-Podem; amb el PSOE, Ara Eivissa, Movimiento Sumar, Izquierda Unida-Esquerra Unida de les Illes Balears i Podemos) i Aramés-Front Ampli (per al Congrés, amb Aramés, Movimiento Sumar, Izquierda Unida, Progreso en Verde i Recortes Cero).
- a Navarra: Unión del Pueblo Navarro en Coalición con el Partido Popular (UPN-PP, amb Unión del Pueblo Navarro i Partido Popular) i Geroa Bai (Gbai; amb Geroa Social Verdes de Navarra en Europa, Euzko Alderdi Jeltzalea-PNV i Agrupación Atarrabia).
- a València: Agenda Valenciana, amb Units per Carcaixent i Units per Benicull.

Lligams:

- Coaliciones electorales válidamente constituidas ante la Junta Electoral Central.

dilluns, 12 d’octubre del 2026

El fonament microeconòmic de l’estabilització macroeconòmica (Hall & Woodford; Premi Nobel d’Economia 2026)

Macroeconomia: Avui la Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha anunciat la concessió del Premi Sveriges Riksbank en Ciències Econòmiques en Memòria d’Alfred Nobel del 2026 a Robert E. Hall i a Michael Woodford «per fonaments microeconòmics d’estabilització macroeconòmica». L’estabilització macroeconòmica cerca atenuar les pujades i baixades del desenvolupament econòmic, amb estímuls en èpoques de recessió i mesures desacceleradores en moments d’alta inflació. La recerca de Bob Hall i Michael Woodford sobre el rol de la microeconomia en l’estabilització macroeconòmica ha contribuït a uns models keynesians d’interacció entre cicles econòmics i polítiques d’estabilització que apliquen bancs centrals i ministeris de finances. Els 12 milions de corones sueques del premi es dividiran en dues parts per a cada economista.

Robert E. Hall

Robert Ernest Hall (*Palo Alto, Califòrnia, 13.08.1943) es graduà en economia a la University of California, Berkeley. Es doctorà el 1967 al Massachusetts Institute of Technology (MIT) amb una tesi titulada ‘Essays on the Theory of Wealth’ sota la supervisió de Robert Solow (1924-2023). És professor d’economia a Stanford.

Michael Woodford

Michael Dean Woodford (*Chicopee, Massachusetts, 1955) es graduà a la University of Chicago (1977). Completà un doctorat junior a la Yale Law School (1980) i es doctorà en economia al MIT en el 1983, sota la supervisió de Timothy Kehoe (*1953). Fou professor a Columbia, a Chicago i a Princenton. Des del 2004 ocupa la càtedra John Bates Clark a Columbia.

Fonaments microeconòmics d’estabilització macroeconòmica

Enguany s’ha complert el 90è aniversari de ‘The General Theory of Employment, Interest and Money’ de John Maynard Keynes (1883-1946), obra teòrica fundacional del que ha estat anomenat sovint ‘capitalisme autoregulat’, és a dir la política d’estabilització adreçada a fer front a les pujades i, sobretot, baixades de l’economia. Les fluctuacions econòmiques havien acompanyat el desenvolupament capitalista, però la crisi del 1929 deixà clar que una política ‘pro-cíclica’ de laissez faire-laissez passer implicava greus riscos econòmics, institucionals i socials. Una política d’estabilització és, en principi, anti-cíclica. Durant una recessió econòmica, la política d’estabilització adopta mesures com ara la reducció dels tipus d’interès, l’aprovació de pressupostos públics deficitaris, etc. Durant un boom econòmic, la política d’estabilització adopta les mesures inverses: pujada de tipus d’interès, intent d’eixugar el dèficit públic, etc. Si en la recessió l’objectiu és recuperar el creixement, en el boom l’objectiu és frenar la inflació.

La crisi del 1973 es presentà de forma diferent de la del 1929. Per comptes d’un crac borsari, el desencadenant fou la carestia de petroli provocada voluntàriament pels principals països exportadors. L’aplicació de les polítiques keynesianes no resulta tan efectiva com ho havia estat en les tres dècades precedents. Això es podia constatar en una situació aparentment paradoxal de les economies occidentals desenvolupades: estagnació i inflació. Els anys 1970 acabaren marcats en aquests països per un creixement baix, un atur fort i una inflació elevada. L’Escola de Chicago atribuïa aquests mals precisament a la política d’estabilització i demanava un retorn al laissez faire.

El debat econòmic, naturalment, cercava material en les publicacions acadèmiques. Com en les dècades anteriors, la recerca en models econòmics estudiava els vincles estatístics entre variables macroeconòmiques: inflació, producció, consum, etc. La perspectiva de Robert E. Hall i Michael Woodford diferia d’aquesta aproximació, en tant que volia establir el fonament microeconòmic de les polítiques d’estabilització macroeconòmica. Calia entendre com la massa total de llars i empreses individuals (la microeconomia) afecta en les seves decisions l’economia general (la macroeconomia).

Els models de Hall i Woodford entenen que famílies i negocis fan decisions sobre estalvi o fixació de preus amb la mirada posada al futur més o menys immediat. La valoració de la perspectiva de futur és influïda per diferents factors entre els quals cal comptar els comunicats de governs i bancs centrals en relació a la política econòmica.

Els microfonaments de la política d’estabilització constitueixen el nou paradigma keynesià ‘de baix a dalt’. Els resultats econòmics (=les variables macroeconòmiques) s’han d’entendre com el resultat de milions de decisions microeconòmics de llars i negocis.

El paradigma keynesià originari assumia que la demanda agregada de béns i serveis de llars i empreses no s’alinea automàticament amb l’oferta agregada, és a dir amb allò que l’economia pot produir. Quan la demanda agregada és massa baixa es desencadena una situació d’alta desocupació i de baix creixement: una depressió econòmica. Quan la demanda agregada és massa alta hi ha un boom econòmic, la qual cosa sol comportar un augment de la inflació de preus. La política d’estabilització cerca l’esmorteïment de pics i valls, amb mesures d’estímul de la demanda (acceleració) en temps de recessió i de fre de la demanda (desacceleració) en temps de boom.

Els models keynesians tradicionals assumeixen una sèrie de correlacions estatístiques entre la inflació, el consum, la desocupació, la producció i altres variables macroeconòmics. La corba Phillips (1958), per exemple, relaciona inflació i desocupació, posant-hi de manifest una relació inversa:

El consum de les famílies, d’altra banda, segueix una relació directa amb la renda disponible. Els models keynesians tradicionals assumien una relació aproximadament lineal entre les dues variables. Així hom podia calcular la magnitud de la mesura per a induir un cert canvi en l’economia.

En aquesta visió keynesiana tradicional no hi havia lloc per a una combinació d’estagnació i inflació (estagflació). Això ja ho havia advertit Paul Mattick el 1969 (Marx i Keynes: Els límits de l’economia mixta), però fou arran de les crisis petrolieres dels anys 1970 que es va posar ben de manifest que la inflació creixia malgrat l’augment de l’atur, mentre que la relació entre ingressos i consum es demostrava més complexa. La política d’estabilització no funcionava. Ans al contrari, l’Escola de Chicago i l’escola austríaca feien veure que les polítiques d’estímul eren sobredimensionades, fora de lloc i de temps, i que eren responsables de l’alta inflació i del baix creixement econòmic.

Entre la crítica de la dreta neoconservadora i de l’esquerra neomarxista, economistes com Robert E. Lucas, Jr. (1937-2023) acudien al rescat de la política d’estabilització amb models que ja no assumien una relació estable entre les variables macroeconòmiques. Aquests models, sostenia Lucas, havien de cercar un fonament en la microeconomia (‘microfonaments’). Per exemple, la inflació és el resultat de la política de preus de milers d’empreses individuals; el consum privat agregat és el resultat de decisions de consum de milions de llars; el volum de producció és el resultat de decisions d’empreses individuals i dels seus empleats. Margaret Thatcher ho havia dit d’una manera més directa: ‘Hi ha homes i dones a títol individual i hi ha famílies, i cap govern no pot fer res si no és a través de les persones; i les persones pensen primer en elles mateixes’.

Aquests microfonaments requerien, és clar, un model més robust sobre aspectes microeconòmics com el consum privat. El consum privat no depèn únicament de la renda familiar, sinó també de l’expectativa sobre aquesta renda familiar. La renda familiar és una variable més senzilla que l’expectativa de futur, ja que aquesta depèn de factors més volàtils: el valor és present és observable i el valor futur tan sols conjecturable. L’expectativa de renda familiar és modificada per les expectatives de futur sobre impostos, taxes d’interès o inflació. La recerca sobre indicadors d’expectativa de renda familiar no fou particularment fructífera.

En el 1978 Bob Hall capgirà la qüestió dels indicadors d’expectativa: les decisions presents de consum són l’indicador més clar de les expectatives de renda futura. El consum present indica una confiança en el futur. Alhora, un canvi d’expectatives es traduirà en un ajustament del consum. El problema, doncs, és entendre si és possible o no predir canvis en el consum. La hipòtesi de Hall és que no és possible ja que el canvi d’expectatives és el resultat d’una informació rellevant nova que, per la seva pròpia natura, no és previsible (Hall, 1978).

Davant d’això, l’atenció havia de centrar-se en la capacitat de consum i d’endeutament de les llars. Per exemple, un paràmetre rellevant seria el percentatge de consumidors sense estalvis i sense capacitat d’endeutament.

En el 1982 Bob Hall i Fredric Mishkin analitzaren dades microeconòmiques de llars individuals. Constataren que el 80% prenia decisions de consum d’acord amb la teoria de l’expectativa, però que el 20% vivia al dia (sense accés a estalvis o finançament). Aquest percentatge varia segons l’època i el país, però és ben rellevant per als models macroeconòmics de consum agregat.

En el 2003 Michael Woodford presentava un model macroeconòmic neo-keynesià fonamentat en la microeconomia. Aquest model consta de tres equacions. El model funciona com un laboratori per a bancs centrals i ministeris d’economia. Pot fer prediccions sobre l’impacte en el producte interior brut o en la inflació d’una baixada de tipus d’interès. O, inversament, pot calcular quin augment de tipus d’interès cal per a estabilitzar la inflació en un determinat context.

El model de Woodford inclou el resultat de Hall en la determinació del consum familiar agregat com a component de la demanda total de béns i serveis. El consum familiar agregat depèn, doncs, de l’expectativa de renda futura. Alhora, també depèn de la taxa d’interès que fixa el banc central, ja que això fa més o menys rendible l’estalvi. Una taxa d’interès baixa estimula el consum, i una taxa d’interès alta el frena: entre mig hi ha un valor natural o neutral que ja no influeix en el consum. De fet, actualment, els bancs centrals confien molt més en l’ajustament dels tipus d’interès com a palanca econòmica que no pas com feien abans en l’ajustament del volum monetari en circulació.

El model de Woodford determina la inflació d’acord amb la fixació de preus que fan les empreses individuals. Aquesta fixació de preus, alhora, es basa en el coneixement de les empreses individuals del sobrecost que implica un ajustament de preus a cada modificació de la demanda o del cost de producció. D’ací, una certa inelasticitat de preus (fricció de preus). Ara bé, en la fixació individual de preus les empreses tenen en compte l’expectativa d’allò que faran els seus competidors. Entre els factors que influeixen en aquesta expectativa hi ha les taxes d’interès (presents i futures). Això ha influït els bancs centrals per adoptar polítiques de comunicació clares i creïbles, i ha fomentat també l’adopció de mesures de garantia d’independència política per aquestes institucions.

Un altre factor que governa la inflació en el model de Woodford és la bretxa de producció (output gap). Si la pressió de la demanda és alta, com passa en conjuntures de creixement, els preus són empesos cap amunt (inflació). Si la pressió de la demanda és baixa, com passa en recessions, la inflació cau. En una situació de preus de mercat lliurement variables i de demanda alineada amb l’oferta, la producció real coincideix amb la producció natural, i la bretxa es tanca. La política d’estabilització ha de cercar aquesta situació, que és la que reflecteix una utilització eficient de recursos.

El nivell de producció natural pot patir, però, canvis sobtats. Un exemple serien els xocs d’oferta ocasionats per una ràpida escalada dels preus de l’energia, pertorbacions en la cadena internacional de subministraments o catàstrofes naturals. La bretxa resultant pot ésser compensada per la inflació o per la contracció de la demanda. Però aquesta compensació és tan sols parcial, de manera que poden coexistir inflació, recessió i atur. El model de Woodford recomana en aquesta situació d’estagflació mesures de refredament com l’augment dels tipus d’interès. La Reserva Federal dels Estats Units ha respost a les crisis energètiques del 2022 i del 2026 d’una manera diferent a com ho va fer en la del 1973.

Lligams:

- Pressmeddelande: Ekonomipriset 2026.

- Stochastic Implications of the Life Cycle-Permanent Income Hypothesis: Theory and Evidence. Robert E. Hall. Journal of Political Economy 86: 971-987 (1978).

- The Sensitivity of Consumption to Transitory Income: Estimates from Panel Data on Households. Frederic S. Mishkin, Robert E. Hall. Econometrica 50: 461 (1982).

- Interest and Prices: Foundations of a Theory of Monetary Policy. Michael Woodford. Princeton, NJ: Princeton University Press. (2023)

dimecres, 7 d’octubre del 2026

Autocatàlisi en la síntesi orgànica asimètrica (Kagan, Soai; Premi Nobel de Química, 2026)

Química orgànica: Avui la Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha anunciat la concessió del Premi Nobel de Química 2026 a Henri B. Kagan i a Kenso Soai «per la descoberta d’efectes no-lineals i autocatàlisi en la síntesi orgànica asimètrica.» Exemples de síntesi orgànica asimètrica els trobem en la bioquímica, en molècules quirals com aminoàcids i monosacàrids, amb predomini de L-aminoàcids en detriment dels D-aminoàcids o de D-glucosa en detriment de L-glucosa. Així hi ha un contrast entre la biosíntesi d’aquestes substàncies i la síntesi química, la qual resulta en una forma racèmica (integrada per una barreja gairebé equivalent dels dos enantiòmers). Kagan aconseguí una síntesi química notablement asimètrica, bo i que no tan discriminant com la dels enzims biològics. Soai, per fi, assolí una reacció química plenament asimètrica. La reacció de Soai és tan asimètrica com la dels enzims. Els dos guardonats es repartiran de forma simètrica els 12 milions de corones sueques del premi.

Esquema de la reacció de Soai

Henri B. Kagan

Henri Boris Kagan (*Boulogne-Billancourt, 15.12.1930) nasqué al si d’una família jueva. La família passà la guerra amb papers falsos al sud de França. Es graduà en química a la Sorbonne i a la École national supérieure de chimie de Paris. Es doctorà en química al Collège de France el 1960, amb una tesi supervisada per J. Jacques. Més endavant treballà en el laboratori de recerca d’A. Horeau. Fou com professor de la Université Paris-Sud que desenvolupà els ligands C2-simètric, com el DIOP, per a la catàlisi asimètrica. Actualment és professor emèrit de la Université Paris-Sud.

Kensō Soai

硤合 憲三 (*Hiroshima, 3.5.1950) es doctorà en química a la Universitat de Tòquio amb una tesi sobre síntesi orgànica supervisada per Teruaki Mukaiyama (1927-2018). Va fer un postdoctorat a la University of North Carolina amb Ernest L. Eliel (1921-2008). El 1981 inicià la carrera docent a la Universitat de Tòquio. En recerca treballà sobre síntesi orgànica asimètrica i enantioselectiva, així com en autocatàlisi asimètrica i sobre l’origen de l’homoquiralitat biològica. Actualment és professor emèrit de la Universitat de Tòquio.

Efectes no-lineals en la síntesi orgànica asimètrica

Els aminoàcids són un exemple de molècules quirals en el sentit que, com una mà dreta i una mà esquerra, es poden presentar com a D-aminoàcids o L-aminoàcids. En els organismes vius pràcticament només trobem D-aminoàcids, que són els constituents de les proteïnes. Quin és l'origen d'aquesta asimetria? Hi ha altres exemples d'homoquiralitat en la bioquímica, com ara els monosacàrids. Louis Pasteur (1822-1895) descobrí la quiralitat en l’estudi del comportament òptic de cristalls d’àcid tartàric. Els dos enantiòmers són químicament idèntics però amb un comportament òptic invers. En el 1857 Pasteur comprovà que l’àcid L-tartàric era fermentable per bacteris mentre que no ho era pas l’àcid D-tartàric: aquest era un exemple de l’enantioselectivitat de processos biològics.

Els primers esforços per aconseguir per síntesi química substàncies orgàniques donaven com a resultat productes racèmics, és a dir la combinació en proporcions 1:1 dels isòmers D i L. Això té rellevància en farmacologia: en un fàrmac de síntesi química només un dels dos isòmers té normalment activitat biològica.

Willy Marckwald (1864-1942) a principi dels anys 1900 reeixí en aconseguir una reacció parcialment asimètrica (=parcialment enantioselectiva) gràcies a la utilització d’un catalitzador quiral. De fet, l’homoquiralitat bioquímica s’explica per l’enantioselectivitat que imprimeixen els enzims, les proteïnes catalítiques dels organismes vius.

En el 1953 el físic teòric Charles Frank (1911-1998) s’ocupà del problema de l’origen de l’homoquiralitat bioquímica des d’una perspectiva matemàtica. Postulà tres condicions per a una reacció enantioselectiva:
- que hi hagi un catalitzador quiral i una reacció asimètrica.
- que la formació d’un enantiòmer sigui promoguda expenses de l’altre enantiòmer.
que la reacció química formi el propi catalitzador (autocatàlisi), amb el consegüent efecte reforçador de l’enantioselectivitat.

En el 1986 Henri Kagan desenvolupà una metodologia per aconseguir síntesi orgànica asimètrica, sense arribar a l’extrem de l’homoquiralitat. Alhora constatava els efectes no-lineals de catàlisi asimètrica i oferia models matemàtics sobre el comportament dels catalitzadors implicats.

Els catalitzadors asimètrics consistien habitualment en dos components: un àtom metàl·lic que accelerava la reacció i una substància quiral que hi imprimia l’enantioselectivitat. La idea subjacent era que la composició enantiomèrica del catalitzador es transferiria en una relació lineal a la quiralitat del producte. Kagan entenia que l’àtom metàl·lic interactuava amb almenys una de les dues molècules quirals del catalitzador, de forma que potencialment hi hauria tres combinacions duals (DD, LD i LL). Si la proporció quiral es desviava del 50% al 75%, la quiralitat del producte resultant no seria del 75% sinó del 90%. De fet la proporció d’enantiòmers del catalitzador i la proporció d’enantiòmers del producte seguien una relació no-lineal. Puchot et al. (1986) posaven com a exemples d’això reaccions d’oxidació i aldolació asimètriques. La no-linealitat s’explicava pel que un catalitzador LD és molt menys efectiu que DD o LL. En certa forma D i L segueixen una relació d’inhibició mútua.

Autocatàlisi en la síntesi orgànica asimètrica

Soai et al. (1990) mostraven que l’addició de reactius dialquil-zinc a piridina-3-carbaldehid en presència d’un catalitzador quiral generaven un producte alhora autocatalític i enantioselectiva, per bé que no amb el mateix nivell d’homoquiralitat que el catalitzador original. En el 1995 Kenso Soai proposà el fonament d’una reacció de síntesi homoquiral en la qual el producte tindria una enantioselectivitat superior al catalitzador (Soai et al., 1995). El punt de partida era una reacció química asimètrica amb un important efecte no-lineal. Catalitzador i producte havien d’ésser d’estructura similar i, idealment, el catalitzador havia d’ésser el producte de la mateixa reacció, és a dir que havia d’ésser una reacció autocatalítica.

Si bé en la literatura científica apareixen exemples de reaccions autocatalítiques, aquestes no eren asimètriques. Un exemple el tenim en l’àcid acètic, que catalitza la hidròlisi de l’acetat d’etil en àcid acètic i etanol. Soai confià en una substància quiral, el 5-pirimidil alkanol, que tenia efectivament la capacitat de catalitzar la seva pròpia formació. N’hi havia prou amb un excés enantiomèric inicial del 2% per iniciar un procés enantioselectiu mitjançant diisopropil-zinc i pirimidina-5-car-boxaldehid. que conduïa a un excés enantiomèric del 87%.

En el 2003 aconseguí una síntesi homoquiral, que rebria el nom de reacció de Soai (Sato et al., 2004). La reacció de Soai consisteix en una reacció química que forma un excés d’enantiòmer que, alhora, forma còpies d’ell mateix. La reacció de Soai és el primer exemple de reacció generadora de quiralitat a partir de combinacions no-quirals. Una mena de reacció així podria explicar l’origen de l’homoquiralitat biològica.

En la reacció de Soai n’hi ha prou amb un excés enantiomèric del 0,00005% per arribar a un excés enantiomèric de més del 99,5% en tres passos. Hi ha un procés estocàstic subjacent, ja que petits canvis en la proporció inicial resulten en l’afavoriment de l’altre enantiòmer.

Lligams:

- Pressmeddelande: Nobelpriset i kemi 2026.

- Nonlinear effects in asymmetric synthesis. Examples in asymmetric oxidations and aldolization reactions. C. Puchot; O. Samuel; E. Dunach; S. Zhao; C. Agami; H. B. Kagan. J. Am. Chem. Soc. 108: 2353–2357 (1986).

- Asymmetric self-catalytic reaction. Self-production of chiral 1-(3-pyridyl)alkanols as chiral self-catalysts in the enantioselective addition of dialkylzinc reagents to pyridine-3-carbaldehyde. Kenso Soai; Seiji Niwa; Hiroshi Hori. J. Chem. Soc., Chem. Commun. 26: 982–983 (1990).

- Asymmetric autocatalysis and amplification of enantiomeric excess of a chiral molecule Kenso Soai, Takanori Shibata, Hiroshi Morioka & Kaori Choji. Nature 378: 767-768 (1995).

- Enantioselective Synthesis of Substituted 3-Quinolyl Alkanols and Their Application to Asymmetric Autocatalysis. Itaru Sato, Tomohiko Nakao, Rie Sugie, Tsuneomi Kawasaki, Kenso Soai. Synthesis 9: 1419-1428 (2004).

dimarts, 6 d’octubre del 2026

L’observació de neutrinos (Francis Halzen, Premi Nobel de Física 2026)

Física de partícules: La Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha anunciat avui la concessió del Premi Nobel de Física a Francis Halzen per contribucions decisives a l’Observatori de Neutrinos IceCube i la descoberta de neutrinos d'alta energia d’origen astrofísic. Fou Halzen qui proposà en el 1988 el pol sud com a indret per detectar neutrinos, idea materialitzada amb el IceCube Neutrino Observatory. Aquest observatori consisteix en un quilòmetre cúbic de glaç antàrtic equipat amb sensors de llum. Hom cerca, és clar, els neutrinos d’origen astrofísic, que resulten de processos d’alta energia d’objectes astronòmics, autèntics acceleradors naturals de partícules. Els sensors de llum, òbviament, no detecten directament els neutrinos, sinó els casos, extraordinàriament rars, d’interacció del neutrino amb un nucli atòmic del glaç. Aquestes interaccions preserven informació del neutrino com ara la trajectòria i l’energia, gràcies a la transparència relativa del glaç. El glaç antàrtic té poques interferències i la zona és geològicament estable (=poca o nul·la sismicitat). IceCube entrà en funcionament en el 2011, i aviat reportà el primers neutrinos d’alta energia, després confirmats com d’origen exterior al nostre Sistema Solar. Halzen rebrà íntegrament els 12 milions de corones sueques del guardó.

Francis Halzen

Francis Halzen (*Tienen, 23.3.1944) es graduà en física a la KU Leuven en el 1966, s’hi doctorà el 1969 (amb una tesi titulada ‘Gebroken symmetrieën van hadronen - dynamica van het PII Pl-nucleon kanaal’) i hi va completar l’agregat d’ensenyament superior el 1972. Paral·lelament fou investigador associat al CERN (1969-1971). Des del 1972 és professor de la University of Wisconsin-Madison. És l’investigador principals dels projectes AMANDA (Antarctic Muon And Neutrino Detector Array) i IceCube.

L'Observatori IceCube

Projectes com a AMANDA i IceCube donaren una empenta definitiva a l’astronomia de neutrinos. Si fins llavors, i des de l’albada de la humanitat, l’astronomia es basava en la radiació electromagnètica (llum visible i, ja en les darreres generacions, des dels raigs gamma fins a les radioones), l’astronomia de neutrinos oferia una altra panorama, com més recentment ho ha fet l’astronomia de les ones gravitatòries. Val a dir, però, que la inspiració de l’astronomia de neutrinos es troba en l’estudi dels raigs còsmics (que són majoritàriament protons accelerats).

El neutrino és una partícula elèctricament neutra i màssicament molt lleugera. Això fa que tingui, en comparació amb els fotons, ben poca reactivitat amb la matèria. Poca, però no nul·la, ja que efectivament un neutrino pot interactuar amb un nucli atòmic. Això és extraordinàriament rar, i els 65000 milions de neutrinos d’origen solar que ens creuen l’ungla del dit menovell cada segon hi passen totalment indetectats.

Si bé en el Sistema Solar la immensa majoria de neutrinos s’origina en el Sol, també ens arriben neutrinos de fora del Sistema Solar, anomenats neutrinos còsmics o neutrinos d’origen astrofísic.

En els anys 1980, Francis Halzen proposava el glaç antàrtic com a material ideal per a instal·lar-hi detectors de neutrinos d’origen astrofísic. Halzen ja coneixia els plans d’investigadors soviètics per col·locar receptors de radioones a l’Antàrtida, amb l’esperança de capturar senyals atribuïbles als neutrinos, és a dir la radioona desencadenada per una espurna elèctrica derivada de la col·lisió de neutrinos amb nuclis atòmics de glaç. La idea de Halzen proposava instal·lar-hi sensors de llum dins del glacer.

Antecedents d’aquestes idees eren les propostes de l’aigua com a material per capturar neutrinos còsmics, ja que la interacció del neutrino amb l’aigua és llum blava. Això ja s’havia proposat en els anys 1960, i en els anys 1980 existia el projecte DUMAND, que volia instal·lar un detector de neutrinos en l’oceà de Hawaii. Halzen contactà amb John G. Learned, del projecte DUMAND, sobre la proposta antàrtica. Halzen i Learned presentaren la idea de l’observatori de neutrinos en el Pol Sud en una conferència celebrada a Polònia el 1988 (Halzen & Learned, 1988). Un punt fort de la idea és que al Pol Sud hi ha un estació de recerca ben equipada i comunicada. Un altre argument és la constància de la foscor en el glaç més profund, només esquitxada per baixos nivells de substàncies radioactives. Igualment, la superfície glacial és prou estable com per a treballar-hi, incloent-hi la manca de terratrèmols. Val a dir que el clima és un inconvenient considerable, ja que la temporada de treballs es circumscriu a l’estiu (de novembre a febrer).

En el 1992 començaven els treballs d’investigadors i enginyers per fer realitat aquesta idea de Halzen. Glaciòlegs proposaren fer les perforacions amb un cap de dutxa d’aigua calenta, i llençar-hi tot de seguida cables amb cordes de sensors de llum. Els sensors de llum eren, en paraules de Halzen, una bombeta inversa, ja que captura llum per transformar-la en un senyal elèctric.

El projecte AMANDA enfonsà primer sensors en el glaç de Groenlàndia. Els resultats serviren per construir un primer observatori de neutrinos al Pol Sud. El 24 de desembre del 1993 s’instal·lava el primer cable amb mòduls òptics en el glaç antàrtic. Aparegué aviat el problemaa de les bombolles formades en la secció superior del glaç. A una fondària de 1400 metres, el glaç esdevenia extremadament pur i transparent: llum procedent de col·lisions de neutrinos podrien detectar-se teòricament fins a 300 metres. La glaciologia rebé, doncs, un impuls de la mà del projecte AMANDA.

El gener del 2000 el projecte AMANDA encara no havia detectat neutrinos còsmics d’alta energia (Halzen, 1999). Una explicació era el volum insuficient de glaç rastrejat. Per això nasqué IceCube, per arribar a 1 km3. En el 2011 IceCube havia assolit el ple desplegament, amb 86 cables i un total de 5160 sensors de llum.

En el 2012 el telescopi de neutrinos IceCube registrava esdeveniments corresponents a possibles neutrinos d’origen còsmic. No es tractava dels centenars de milions de senyals diaris corresponents a partícules atmosfèriques implicades en cascades desencadenades per raigs còsmics. Tampoc dels centenars de senyals diaris atribuïbles a neutrinos d’origen atmosfèric d’aquestes mateixes cascades, i que procedeixen de fet de l’atmosfera de l’hemisferi nord.

En el 2013 IceCube publicava dades estatístiques a favor de la detecció de neutrinos còsmics diferents dels neutrinos atmosfèrics. En el 2015 això es reblava amb dades més fermes (Halzen, 2017).

Neutrinos d’alta energia d'origen astrofísic

Una de les motivacions de l’astronomia de neutrinos és aprofundir en l’origen dels raigs còsmics de molt alta energia. La física teòrica prediu que l’acceleració de protons de tal alta energia comporta l’emissió de neutrinos d’alta energia.

Els neutrinos d’alta energia contrasten amb els neutrinos de baixa energia provinent de la desintegració de nuclis atòmics radioactius, amb els neutrinos d’origen solar, i amb els neutrinos resultants de la col·lisió de raigs còsmics amb partícules de l’atmosfera terrestre. Diem que són d’origen astrofísic perquè procedirien de regions riques en explosions estel·lar o nuclis galàctics actius.

L’astronomia de neutrinos, però, naix en els anys 1960, quan Raymond Davis Jr observà neutrinos d’origen solar, confirmats després per l’observatori de neutrinos de Kamiokande. En el 1987 a Kamiokande es detectà una cascada de neutrinos atribuïbles a la supernova d’aquell any del Gran Núvol de Magallanes.

IceCube ha identificat fins ara diferents fonts còsmiques de neutrinos, com NGC 1068 (=Messier 77; amb 79 neutrinos detectats). També ha detectat neutrinos d’alta energia de la nostra pròpia galàxia.

Lligams:

- Pressmeddelande: Nobelpriset i fysik 2026.

- High-energy neutrino detection in deep polar ice. Francis Halzen(Wisconsin U., Madison), John G. Learned(Hawaii U.). University of Wisconsin Madison preprint MAD/PH/428. University of Hawaii preprint UH-511-659-88. June 1988.

- Antarctic dreams. Halzen, Francis. Sciences, 1999, v. 39, n. 2, p. 19.

- High-energy neutrino astrophysics. Halzen, Francis. Nature Physics 13 232 (2017).

dilluns, 5 d’octubre del 2026

L’optogenètica (Deisseroth, Hegemann, Nagel; Premi Nobel de Fisiologia 2026)

Fisiologia sensorial: Avui l’Assemblea Nobel del Karolinska Institutet ha anunciat la concessió del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina a Karl Deisseroth, Peter Hegemann i Georg Nagel «per les llurs descobertes en relació a canals iònics controlats per la llum i l’optogenètica». Hegemann i Nagel identificaren la canalrodopsina, com una proteïna transmembrana de l'alga unicel·lular Chlamydomonas que funciona com a canal sensible a la llum i que és responsable de la fototàxia de l’organisme. L’optogenètica de Deisseroth és l’aplicació d’aquest canal iònic en recerques sobre funció cerebral (memòria, percepció, comportament, etc.) a través de l’activació o inactivació selectives de neurones individuals. En el 2005 Deisseroth introduí el gen de la canalrodopsina en neurones de rata, de forma que la incidència de llum blava provocava l'activació neuronal. El guardó, de 12 milions de corones sueques, es repartirà en tres parts iguals per a cada investigador.

Estructura de la canalrodopsina

Karl Deisseroth

Karl Deisseroth (*Boston, 18.11.1971) es graduà en bioquímica a Harvard el 1992. Es doctorà en neurociència (1998) i en psiquiatria (2000) a Stanford. Des del 2004 dirigeix un laboratori a Stanford. És professor de bioenginyeria i de psiquiatria i ciències del comportament a Howard Hughes Medical Institute i a la Stanford University. A més de reconegut fundador de l’optogenètica aplicada a les neurociències, és autor de tecnologies de química d’hidrogel-teixit. En el 2021 publicà el llibre ‘Projections: A Story of Human Emotions’.

Peter Hegemann

Peter Hegemann (*Münster, 11.121954) va estudiar secundària a Aachen. Inicià estudis de química a la Universitat de Münster en el 1975, i el 1977 passà a estudiar bioquímica a la LMU de Munic, on es graduà en el 1980. Es doctorà en biologia el 1984 al Max-Planck-Institut de Bioquímica, a Martinsried, sota la supervisió de Dieter Oesterhelt (1940-2022). Va fer un postdoctorat al laboratori de Kenneth W. Foster, a la Syracuse University. En tornar a Alemanya esdevingué investigador principal del Max-Planck-Institut de Bioquímica. El 1993 esdevingé professor del Departament de Bioquímica de la Universitat de Regenburg. És professor de neurociència de la Universitat Humboldt des del 2004.

Georg Nagel

Georg Nagel (*Weingarten, 24.8.1953) estudià biologia i biofísica a la Universitat de Konstanz. Es doctorà en biofísica el 1988 a la Universitat de Frankfurt amb una tesi titulada ‘Ionentransport über Zellmembranen: elektrische Untersuchung von Membranproteinen in situ und rekonstituiert an künstlichen Lipidmembranen’, supervisada per Ernst Bamberg (*1940). Va fer estades postdoctorals a Yale i a la Rockefeller University. Entre 1992 i 2004 liderà un grup de recerca al Departament de Química Biofísica de l’Institut Max Planck de Biofísica de Frankfurt. És professor de fisiologia vegetal molecular a la Universitat de Würzburg des del 2004.

Canals iònics controlats per la llum

A principi dels anys 1990, Peter Hegemann estudiava la fototàxia de l’alga verda unicel·lular flagelada Chlamydomonas reinhardtii. La fototàxia és la capacitat de l’organisme de moure’s activament cap a zones més ben il·luminades. El fenomen es pot seguir en cultius líquids de l’alga en una placa de Petri. Experiments clàssics ja havien determinat que la fototàxia depèn d’un orgànul superficial de color taronja ric en retinal que actuaria com una taca ocular. Hegemann examinà aquesta taca ocular amb microelectrodes (Harz et al., 1992). Comprovà la formació d’un impuls bioelèctric al cap de mig milisegon d’il·luminar la preparació. Això implicava un mecanisme un ordre de magnitud més ràpid que altres sistemes de fotorecepció. Hegemann hipotetitzà que un sol complex proteic participaria en aquest mecanisme, possiblement un canal iònic activable per la llum, però l’intent d’isolar la proteïna responsable en una forma funcionalment estable no reeixia.

Una alternativa era explorar el genoma de Chlamydomonas, publicat a final dels anys 1990. Entre els milers de gens n’hi havia dos amb similituds amb gens coneguts de fotoreceptors. Hegemann recorregué a Georg Nagel, expert en canals iònics transmembrana. Nagel estudiava els canals iònics en un model ben clàssic, els oòcits de Xenopus. La transfecció dels oòcits amb els gens citats de Chlamydomonas resultà exitosa: els oòcits acabaven expressant les proteïnes en qüestió en la seva membrana. Les proteïnes en qüestió, tal com havia predit Hegemann, eren canals iònics que s’obrien en resposta gairebé immediata a la llum. Com que pertanyien a la família de les rodopsines, les proteïnes van rebre el nom de canalrodopsina-1 (ChR1; Nagel et al., 2002) i canalrodopsina-2 (ChR2; Nagel et al., 2003).

Kateriya et al. (2004) esquematitzaven així la fotorecepció en ‘Chlamydomonas’

L’optogenètica

Hegemann i Nagel havien inaugurat l’optogenètica, és a dir l’estudi de gens que presumiblement codificaven proteïnes sensibles a la llum. A partir dels gens ChR1 i ChR2 havien aconseguit proteïna emprant com a sistema d’expressió els oòcits de Xenopus. La ChR2 fou caracteritzada en aquest model d’expressió com una proteïna que reaccionava d’una forma excepcionalment forta i ràpida a un pols lluminós. La reacció consistia en l’obertura d’un canal transmembrana al cap de 0,2 ms, la qual cosa permetia el pas de cations i la consegüent alteració en el potencial elèctric de membrana.

Hegemann i Nagel provaren també altres sistemes d’expressió: cèl·lules embrionàries de ronyó humà i cèl·lules de ronyó de hàmster. La transfecció d’aquests cultius cel·lulars amb el gen ChR2 els convertia en cèl·lules fotoreceptores, és a dir en cèl·lules que desenvolupaven un senyal elèctric en ésser exposades a la llum. En el 2003 ja suggerien que la proteïna ChR2 podria ésser una eina experimental per a la generació d’impulsos elèctrics en cèl·lules en resposta a la llum.

Un dels científics que prengué al vol aquesta idea fou Karl Deisseroth. Deisseroth havia estudiat medicina atret per la neurocirurgia, però l’estada en una clínica psiquiàtrica li havia fet interessar-se per les neurociències. Així, abans de doctorar-se en psiquiatria, com hem vist, es va doctorar en neurociències. Entre la feina experimental hi havia l’estudi en plaques de petri de talls histològics del cervell, la qual cosa el menà a treballar en un algun mètode per a desencadenar-hi impulsos nerviosos en aquestes preparacions. El grup de recerca de Deisseroth ja s’havia fixat en una sèrie de proteïnes, però el treball de Nagel i Hegemann sobre la ChR2 el decidí a demanar-li accés al gen de la ChR2. Nagel li trameté el gen, i Deisseroth començà a transfectar amb ell cultius de neurones de rata utilitzant un vector lentiviral. Comprovà que les neurones sintetitzaven la proteïna ChR2, i que això les feia sensibles a la llum blava. De fet, les neurones transfectades generaven impulsos nerviosos en resposta a la llum blava, que podien propagar-se a altres neurones (Boyden et al., 2005). Podem dir que en el 2005 naixia l’optogenètica aplicada, és a dir l’ús d’un optogen per a fer cèl·lules sensibles a la llum amb finalitats experimentals.

Deisseroth treballà amb Hegemann i Nagel sobre aquest particular, atraient-los a les neurociències. El laboratori de Deisseroth i d’altres trobaren altres optoproteïnes que podien fer el mateix, per bé que en resposta a diferents longituds d’ona.

El nom d’optogenètica, però, no apareix a la bibliografia fins el 2006. En el 2007 el laboratori de Deisseroth introduí el gen ChR2 en neurones de l’escorça cerebral motora de ratolins vius (Aravanis et al., 2007). Un forat en el crani permetia il·luminar in vivo aquestes neurones, i comprovar com controlaven els moviments dels bigotis dels ratolins. El mateix any, introduïen el gen ChR2 en un tipus de neurona que sospitaven que participava en el procés de despertar-se, i comprovaren en ratolins vius que, efectivament, despertaven quan aquelles neurones eren il·luminades a través del forat cranial (Adamantidis et al., 2007).

Deisseroth et al. (2006) esquematitzaven així el microendoscopi de fluorescència crònic i portàtil que obria l’era de la neuro-optogenètica

En el 2012 els grups de recerca de Deisseroth i de Susuma Tonegawa identificaren amb aquesta metodologia neurones responsables de la formació de la memòria experiencial (Liu et al., 2012).

Lligams:

- Comunicat de premsa del Karolinska Institutet.

- The Photoreceptor Current of the Green Alga Chlamydomonas. Harz, Hartmann ; Nonnengasser, Christina ; Hegemann, Peter. Philos. Trans. R. Soc. Lond. Ser. B: Biol. Sci. 338:39–52 (1992).

- Channelrhodopsin-1: A Light-Gated Proton Channel in Green Algae. Nagel G, Ollig D, Fuhrmann M, Kateriya S, Musti AM, Bamberg E, Hegemann P. Science 296:2395–2398 (2002).

- Channelrhodopsin-2, a directly light-gated cation-selective membrane channel. Georg Nagel, Tanjef Szellas, Wolfram Huhn, Suneel Kateriya, Nona Adeishvili, Peter Berthold, Doris Ollig, Peter Hegemann, Ernst Bamberg. Proc. Natl. Acad. Sci. U. S. A. 100:13940–13945 (2003).

- Millisecond-timescale, genetically targeted optical control of neural activity. Edward S Boyden, Feng Zhang, Ernst Bamberg, Georg Nagel & Karl Deisseroth. Nature Neuroscience 8: 1263–1268 (2005).

- An optical neural interface: in vivo control of rodent motor cortex with integrated fiberoptic and optogenetic technology. Alexander M Aravanis, Li-Ping Wang, Feng Zhang, Leslie A Meltzer, Murtaza Z Mogri, M Bret Schneider and Karl Deisseroth. J. Neural Eng. 4 S143 (2007).