Fa un parell de dies, González Pons declarava que hi ha dues opcions per salvar la legislatura. O un govern d'extrema esquerra (PSOE-Podemos-UP-etc.) o un govern d'extrem centre (PP-C's-PSOE). Pons qualificava en aquestes mateixes declaracions la Comissió Europea com un exemple de govern d'extrem centre.
Rarament esperaríem el terme "extrem centre" en aquest context. Al capdavall, el PP havia mantingut històricament la idea que la divisòria dreta-esquerra tenia poc sentit en el segle XXI. Darrerament, però, els joves del PP, com per exempre Andrea Levy, reivindiquen el contingut ideològic. Alguns fan bandera del "centre", del "centre-dreta" o del "centre liberal" o del "liberal-conservadorisme". Però també hi ha, doncs, qui reivindica el concepte d'extrem centre.
La polaritat entre dreta i esquerra s'ha recrudit en els darrers temps arreu. La dreta apareix amb una coloració neoconservadora, de "centre-dreta liberal", "business-friendly". L'esquerra apareix amb una coloració socialdemòcrata, de "centre-esquerra social", "people-friendly". L'esquerra pinta la dreta bé amb tons d'autoritarisme conservador o amb tons de darwinisme social. La dreta pinta l'esquerra amb tons d'autoritarisme revolucionari o amb tons d'enginyerisme social.
El centre clàssic combinava valors de la dreta i de l'esquerra. Ho feia, però, amb un cert acomplexament, de partit frontissa, ara fent de crossa de la dreta o de l'esquerra. Pensem, per exemple, en l'FDP i en les dificultats que sempre tingué per vehicular un discurs de "responsabilitat liberal" front el col·lectivisme "socialcristià" i "socialdemòcrata".
L'extrem centre, en canvi, adoptaria una posició més pro-activa. De nou, la idea-força és la de la "llibertat-responsabilitat" individual. Així pot contraposar-se als valors nacionalistes-jerarquistes de la dreta o als valors bonistes-igualitaristes de l'esquerra.
Però el mot d'extrem centre ja implica en cert sentit el rebuig a la pura linialitat esquerra-dreta.
Per exemple, la "tercera posició" gastada per elements ultranacionalistes ("ni capitalisme ni comunisme") és certament contundent, però no la identifiquem amb l'extrem centre. L'extrem centre és una posició de guanyadors, mentre que la "tercera posició" s'associa massa amb inadaptats que planyen la pèrdua de valors col·lectius i que abominen d'una solució que sigui col·lectivista però a costa de destruir tota jerarquia i privilegi.
David Nolan, fa més de 45 anys, discutia el binomi dreta-esquerra (conservadorisme-liberalisme) amb una proposta bidimensional. Així les posicions polítiques s'havien de distingir segons si maximitzaven o minimitzaven a) la llibertat econòmica; b) la llibertat personal. Mentre la llibertat personal afecta directament l'ésser humà, l'econòmica afecta la seva activitat. D'acord amb la idea de Nolan, la llibertat és l'absència de coerció per part d'altres éssers humans, mentre que llibertat econòmica fa referència particularment al dret de lliure contractació.
En la carta de Nolan hi ha quatre extrems. La dreta clàssica i l'esquerra clàssica ocupen la diagonal central, amb la primera maximitzant la llibertat econòmica i la segona maximitzant la llibertat personal. En la diagonal excèntrica trobem, d'una banda, el llibertarianisme "pur" i l'autoritarisme "pur".
L'extrem centre apareix en la carta de Nolan en una posició central. La "tercera posició" s'identifica amb l'autoritarisme pur, populista i totalitari. El liberalisme llibertari apareix en cantó oposat.
L'extrem centre, però, es caracteritza per la seva mobilitat, i una combinació hàbil d'autoritarisme en pro de les seves posicions i de llibertarianisme contra l'aparició d'autoritats