diumenge, 30 de setembre del 2007

Sputnik: cinquanta anys de la superació de la velocitat còsmica primària

Cosmonàutica: Aquesta setmana, el dia 4 d'octubre, farà mig segle de la posada en òrbita del primer satèl·lit soviètic Sputnik. La mecànica newtoniana havia lligat el moviment dels cossos terrestres i dels celestes, i havia demostrat la continuïtat existent entre les trajectòries parabòliques dels projectils i el llençament d'objectes a l'espai exterior. Tot era qüestió de la velocitat inicial del projectil. Es definiren doncs, tres velocitats còsmiques. La primera velocitat còsmica transformava una paràbola retornada en una òrbita més o menys estable. La segona velocitat còsmica transformava l'òrbita terrestre en una òrbita al voltant del Sol. I la tercera velocitat còsmica transformava l'òrbita heliocèntrica per dur l'objecte impulsat més enllà del sistema solar. Encara hom podria parlar d'una quarta velocitat còsmica: la velocitat d'escapament al camp gravitatori de la Via Làctia. La superació per primera vegada de les velocitats còsmiques primària i secundària l'aconseguí l'agència espacial soviètica, el 1957 i el 1959, respectivament. La velocitat còsmica terciària seria superada el 1972, aquesta vegada per l'agència espacial nord-americana.


El disseny del Sputnik era ben sobri, amb una massa total de 84 kg i un diàmetre d'uns 60 cm. Les quatre antenes feien 2 metres i mig cadascuna. L'instrumental es reduïa a un mínim equipament de registre termomètric i baromètric, i un transmissor de ràdio. Amb ell s'iniciava l'exploració de l'espai exterior.



Abans del Sputnik



Dir en el segle XVIII o en el XIX que la superació de la velocitat còsmica primària exigia només un desenvolupament paulatí de la potència dels canons, no semblava del tot desatinat. Fet i fet, Jules Verne (1828-1905) s'imagina així el 1865 el primer viatge de la Terra a la Lluna: un gran canó dissenyat sota l'esperó de la guerra civil nord-americana impulsa la nau. Però la velocitat còsmica primària és de 7800 m·s-1 (28000 km/h) i la secundària és de 11000 m·s-1 (40000 km/h). Ni els canoners seriosos més imaginatius podien compartir l'optimisme de Verne. Per exemple, fins a la Primera Guerra Mundial no es va desenvolupar el canó de París, capaç de traçar trajectòries parabòliques amb una alçada màxima estratosfèrica (amb rècord d'alçada de 40 km).



Calia, doncs, una altra aproximació: la dels cohets. El 1903, Konstantin Ciolkowski (1857-1935) parlava ja d'un cohet format per diferents fases i impulsat per la reacció entre oxigen líquid com a comburent i hidrogen líquid com a combustible. Un projecte similar fou patentat als Estats Units per Robert H. Goddard (1882-1945). Cada vegada eren més i més els interessats en aquesta ciència naixent, i el 1923 Hermann Oberth (1894-1989) publicava la seva tesi doctoral en aquest camp.




El primer cohet de combustible i comburent líquids fou llençat el 1926 a Nova Anglaterra per Robert H. Goddard



L'etapa dels pioners individuals aïllats dóna pas els anys 1920 a societats científiques especialitzades. En el clima inaugurat per la Revolució d'Octubre, es crea la Societat d'Estudis sobre Viatges Interplanetaris (1924), amb Ciolkowski com un dels fundadors destacats. A Alemanya es crea la Societat sobre Viatges Espacials (1927), d'àmbit europeu.



Paral·lelament els avenços ja no són únicament teòrics, i es poden començar a palpar. El 1926 Goddard llença el seu primer cohet de combustible líquid; el 1929 ho fa el grup d'Oberth; i el 1933 ho fa el grup de Sergei Koroljov (1907-66).



El punt d'inflexió en el desenvolupament de cohets que assolissin la primera velocitat còsmica, havia d'arribar amb la segona guerra mundial. Ja el 1931, Walter Riedel (1902-68) llençava el primer cohet de combustible líquid del programa de l'exèrcit alemany. El 1942, ja en plena guerra, el cohet alemany V-2 assoleix el rècord psicològic dels 100 km, considerada l'alçada on l'atmosfera terrestre deixa pas a l'espai exterior. El projecte de cohets militars alemanys, liderat per Wernher von Braun (1912-77) serà assimilat pels nord-americans després de la derrota alemanya.




Llençament de prova d'un cohet V-2 l'agost del 1943. L'arma secreta de Hitler mai no va poder jugar un paper determinant en la contesa bèl·lica. No obstant, el 1942 un cohet V-2 esdevenia el primer objecte en abandonar l'atmosfera terrestre, en assolir una alçada superior als 100 km



El primer Sputnik



La cursa entre el programa espacial soviètic i el nord-americà per assolir la fita del primer satèl·lit artificial arrenca el 1954. El president Eisenhower es compromet l'estiu del 1955 a llençar un satèl·lit artificial en el curs del proper Any Geofísic Internacional (juliol del 1957 a desembre del 1958). A la Unió Soviètica fan comptes d'utilitzar com a vehicle de llençament el cohet R-7, el desenvolupament del qual havia començat el 1953, amb vistes d'obtindre un míssil d'abast intercontinental. L'R-7 utilitza com a combustible querosè i com a comburent oxigen líquid.



Al llarg del 1956 s'hi treballà de valent en el disseny del vehicle de llençament i, especialment, del satèl·lit i del seu instrumental científic. La complexitat del primer disseny del satèl·lit era evident, i Koroljov va optar per un projecte molt menys ambiciós, si més no pel primer llençament. El cos del Sputnik 1 era una esfera de 58,5 cm de diàmetre i 2 mm de gruix. Estava feta d'un al·liatge d'alumini. Posseïa quatre antenes de 2,4-2,9 metres de llarg i dos transmissors de ràdio a freqüències de 20 i 40 MHz. L'instrumental incloïa termòmetres i baròmetres, la informació dels quals seria transmesa de forma codificada en les emissions de ràdio. Tot plegat feia 83,6 kg de massa.




El 1959, els cohets R-7 (foto) esdevingueren el primer míssil balístic intercontinental operatiu. Dos anys abans, per comptes del cap nuclear, un cohet R-7 va dur l'Sputnik 1 a l'òrbita terrestre. El propi R-7 va restar en òrbita durant gairebé dos mesos i es va convertir en el primer exemplar de la brossa orbital.



El llençament del R-7-Sputnik-1 es produí el 4 d'octubre del 1957, a les 22.28 hora local (UTC 19h28m34s) allà on hi ha avui el cosmòdrom de Baikonur.



L'Sputnik-1 s'inserí en l'òrbita prevista. Aquesta òrbita tenia una inclinació de 65,1º respecte del pla equatorial, i una excentricitat de 0,05. Això la duia a assolir una alçada màxima damunt la superfície terrestre de 934 km i una mínima de 215 km. Cada revolució era completada en poc més d'hora i dos quarts (96,1 minuts), amb una velocitat de 8 km·s-1.



Els senyals de ràdio del Sputnik-1 permetien de resseguir-ne la posició, i d'obtindre informació dels registres termomètrics i baromètrics. Les bateries tenien una vida limitada de tres setmanes, i el 26 d'octubre, l'Sputnik-1 va deixar d'emetre.



Sord des de sempre, i ara també mut, l'Sputnik-1 continuà en una òrbita paulatinament descendent fins el 4 de gener del 1958, quan es produí la seva reentrada en l'atmosfera i s'hi desintegrà.



Tècnicament el cohet que havia llençat l'Sputnik-1 també havia esdevingut un satèl·lit artificial. Ara bé, sense transmissors, tan sols se'l podia seguir òpticament i es calculà que a principis de desembre del 1957 reingressaria a l'atmosfera terrestre, a l'alçada del Pacífic Nord-Oriental (algunes peces foren recuperades posteriorment a Califòrnia). Mentre que el satèl·lit en ell mateix assolia una magnitud aparent màxima de 6 (amb prou feines visible), el cohet R-7 podia assolir una magnitud aparent de fins a 1 (comparable amb la dels estels més lluents) i l'aspecte d'un estel fugaç inextingible.



Els satèl·lits artificials de la Terra, avui



Els pioners de la recerca sobre cohets veieren l'òrbita terrestre únicament com un pas intermedi cap al viatge a la Lluna i els viatges interplanetaris. El 1959 ja se superava la velocitat còsmica secundària, i el 1972 la velocitat còsmica terciària (18 km·s-1). En l'actualitat el rècord (creixent) d'alçada assolit per un objecte fet per mans humanes és el del Voyager 1 (1.5·1013 m). Però les diferents naus en òrbita heliocèntrica, en viatge transplanetari o en òrbita al voltant d'altres planetes són essencialment missions d'interès científic especialitzat (planetològic, heliogràfic, etc.). En canvi els satèl·lits artificials o naus orbitals serveixen objectius científic més ampli i una munió d'interessos pràctics: telecomunicacions, cartografia, meteorologia, etc. Fan part de la nostra vida quotidiana i alguns serveixen també interessos militars (ara com ara, d'espionatge, però en una propera guerra mundial l'espai orbital jugaria un paper militar actiu).




Un total de més de 12.000 satèl·lits artificials censats, entre satèl·lits operatius, satèl·lits suspesos i fragments, poblen l'òrbita terrestre. Cinquanta anys després de la conquesta de l'espai orbital terrestre, la brossa espacial ja comença a ésser un problema de consideració.



N'hi ha prou amb fer una ullada de les estatístiques de satèl·lits artificials per tindre una idea de l'abast que ha pres aquest camp. En l'actualitat el nombre de satèl·lits artificials és de 12.545, dels quals tan sols 3.204 objectes són satèl·lits funcionals (la resta d'objectes, uns 9.341 es poden considerar brossa orbital). El nombre total d'objectes que han estat en òrbita de la Terra s'avalua en 32.248. Val a dir, però, que dels 3.204 satèl·lits funcionals, només mig miler són realment operatius. El degà de totes aquestes peces és el Vanguard I, llençat el març del 1958, i que tot i que va deixar de funcionar el maig del 1964 podria restar en òrbita teòricament fins al tombant dels segles XXII i XXIII.

dissabte, 29 de setembre del 2007

La burgesia barcelonina: entre Alícia Esteve i els antidisturbis

Els antidisturbis carreguen contra una manifestació antirepressiva. Qui dóna les ordres? Els comandaments intermedis, emprenyats per la "mala imatge" que reben els Mossos d'Esquadra de part de l'esquerra independentista? El conseller Saura, emprenyat perquè aquesta mateixa esquerra independentista, crida "Partit Verd, Partit Repressor"? El president Montilla, emprenyat per veure com cremen quan ell diu que no hi ha res per cremar (els incendis de retrats del rei li han tret més paraules que l'incendi a l'Hospital Vall d'Hebron l'altre dia)? Potser, potser. Però a hores d'ara, i tal com és el govern de la Generalitat, sospitem que els Mossos ja no fan cas de Saura o de Montilla i que depenen directament de la Sots-delegació del Govern (sí, sí, aquella que atorga permisos de treball a "recomanats" per la Bratva).

La Bratva té ressons orientals i bàrbars. Però si hi ha cap país del món on la seva burgesia es reconegui específicament per la murrieria, és aquest, el nostre. Resulta que la presidenta de la Xarxa de Supervivents de l'11-S no és Tania Head, sinó Alícia Esteve i Head. I no és pas supervivent ni xicota de víctima.

Ens diuen ara que Alícia Esteve no ha cercat mai d'enriquir-se en la seva posició. Sí, segurament s'hauria enriquit més en qualsevol branca (legal o il·legal) dels negocis familiars. Però Tania Head vivia en la seva realitat, i la seva realitat era ser víctima de l'11-S.

El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya també viu en la seva realitat. I en la seva realitat i en la seva democràcia, únicament hom s'hi pot manifestar per dir "Amén". Amén.

divendres, 28 de setembre del 2007

La repressió no ens tallarà mai les ales (29 de setembre; Barcelona: Plaça Universitat, a les 17.00h)

[L'ofensiva judicialitzadora dels darrers dies contra les protestes anti-borbòniques que han tingut lloc en diferents localitats catalanes, amb extorsió a la premsa inclosa, no ha quedat sense resposta. Es multipliquen els actes de solidaritat i suport amb els encausats (triats, sovint, de forma arbitrària).]

LA REPRESSIÓ MAI ENS TALLARÀ LES ALES
(Volum II)

Van ser el kubotan, les tres hores segrestades el passat 17 de juny, les dues sentències contràries a Interior donant la raó a V de Vivienda per haver coartat la llibertat de manifestació... i molts altres casos anterior i també recents, com a Girona el passat dissabte quan, per protestar per l'inici de diligències per part de l'Audiència Nacional per la crema de fotografies de la família reial, els Mossos d'Esquadra van intentar tancar la plaça del Vi impedint el lliure excercici de la manifestació, expressió i opinió.

Ens sobren motius.

ENS CAL LA PARTICIPACIÓ DE TOTES I TOTS!

Fes córrer el cartell, explica què està passant amb els Mossos i la repressió política, anima a tothom a venir i a participar el proper dia 29 de setembre a la manifestació de Barcelona.

Dissabte, 29 de setembre, a les 17h, a la plaça Universitat de Barcelona.

Contra la repressió!
Per la llibertat de manifestació!

Alerta Solidària, Assemblea Antirepressiva de Mataró, Assemblea Antirepressiva de Ponent, Grup de suport al Jove de Torà, Coordinadora Antirepressiva de Gràcia, Rescat, Solidaritat Antirepressiva de Terrassa, Assemblea de Suport a Núria Pòrtulas, Assemblea de Suport 4F, Comissió Antirepressiva de Sants.

dilluns, 24 de setembre del 2007

La justícia espanyola vol identificar a tots els cremadors de fotocòpies amb el rostre borbònic

El ressò mediàtic que ha tingut la crema de fotografies del rei borbó i de la seva consort a Girona ha sorprès tothom. L'encausament del banyolí Jaume Roura ha arribat al punt de fer-lo declarar davant de l'Audiencia Nacional per un delicte d'injúries al rei.

Com a resposta a diferents poblacions catalanes s'han cremat més fotocòpies amb el rostre borbònic. Amb aquest gest de desobediència civil, hom esperaria que la judicatura espanyola es rendís, i deixés pas a alguna maniobra de rentat de cervell per fer que, finalment, el 105% de la població catalana declari que s'estima molt al "sucesor a título de rey".

La maniobra de rentat de cervell arribarà. Però, de mentre, el jutge Grande-Marlaska, l'home del tàndem Zapatero-Garzón a la Audiencia Nacional, demana ara a Mossos d'Esquadra i Policía Nacional que identifiquin a tots els cremadors. Això són un centenar i, abans que acabi el mes de setembre, podrien arribar a un miler. Ja ens veiem el "Macrojudici contra els Cremadors de Fotocòpies amb el Rostre Borbònic" (MCFRB).

Però sabem perfectament en mans de qui són els Mossos d'Esquadra i la Policía Nacional. Els primers depenen de la Generalitat i de la conselleria encapçalada per un dirigent d'Iniciativa per Catalunya-Verds. Els segons dependen de la Delegació del Govern, organisme que, a més de servir fidelment els interessos de la Fraternitat (Bratva), resta sota el control del PSOE de Zapatero-Montilla. O sigui que preparem-nos per l'elaboració de llistes intel·ligents de CFRB i de les consegüents extorsions policiaco-judicials. Amb la llei a la mà, aquesta horda mafiosa pot amenaçar d'engarjolar qui vulgui.

L'estratègia del MCFRB, però, s'estavellarà si tothom s'uneix a la Campanya Jo També Sóc Antimonàrquic/a.

divendres, 21 de setembre del 2007

Un homenatge a Feynman ('QED', Cia Stress Teatre)

Des del 18 de setembre fins al 30 de setembre, la Companyia Stress Teatre, sota la direcció d'en Matias Marcé, representa al Versus Teatre, a 2/4 de 8 l'obra QED, de Peter Parnell. El text de Parnell ha estat traduït per en Marc Rosich.

L'obra de Parnell ens presenta en Richard Feynman (1918-88) dels darrers anys, en un dissabte al despatx del Caltech, mentre prepara una conferència de divulgació, espera una trucada del seu oncòleg i es mentalitza per una representació teatral on té un paper secundari. L'autor fundacional de l'electrodinàmica quàntica (QED) és quelcom més que això. L'estereotipatge inevitable dels manuals d'història de la ciència no ha afectat, però, la figura de Feynman, i el públic instruït en coneix les altres facetes: desxifrador dels jeroglifs maies, tocador de samba, divulgador del folklore de la República de Tuva, client i defensor del bar nudista The Other Ball (Pasadena), etc. El 1986, quan té lloc el dissabte de la peça de Parnell, Feynman ja frega la seixantena, amb més de quaranta anys de carrera científica (iniciada amb el Projecte Manhattan), amb un Nobel de Física guanyat vint-i-un anys abans i implicat de ple en la investigació subsegüent a la tragèdia del Challenger (escaiguda 28 de gener d'aquell any). El físic nascut a Far Rockaway (Queens, NY) moriria a començaments del 1988.



L'escenografia i vestuari de Bàrbara Glaenzel i Beti Alemany ens situen a la perfecció en l'època. Han passat tan sols vint anys, però de ben segur que cap jove (i no tan jove) professor del Caltech s'hi sabria manegar en un despatx de l'època. El telèfon, fixe, és voluminós, amb roda per comptes de tecles, dotat d'un contestador no pas menys descomunal. L'ordinador ocupa un raconet de la taula. És ben cert, però, que molts físics i matemàtics gasten bàsicament paper per les seves coses i els és imprescindible la pissarra per comunicar-se en classe i en conferències. Unes conferències que, i també ho recull l'escenografia de Glaenzel i Alemany, es feien a base d'un projector de diapositives.

La producció és a càrrec de la Societat Catalana de Física (SCF) i de Teatre Obligatori. El suport institucional (Barcelona Ciència, Institut de Cultura, Institut d'Estudis Catalans) podria induir-nos prèviament a pensar en una obra massa estirada. Hi ha rigor científic, és clar, amb assessorament de Gemma López, però l'assessorament de López, en tot cas, gràcies al text de Parnell i a la mateixa figura un xic histriònica de Feynman, la fa apta per tots els públics.

Freeman Dyson (quin un, també!) deia de Feynman que era 'mig geni, mig bufó'. En Pere Ventura ha sabut retratar fidelment la figura (si més no, la figura pública) de Feynman. I ho fa sense caure en la fàcil caricatura, per bé que això signifiqui desacidificar un punt el personatge, desvolterianitzar-lo. El deuteragonisme va a càrrec de l'Íngrid Marin, conductora, ajudant, esposa, metge, alumna.

I qui es quedi amb ganes de Feynman, que revisiti les excel·lents conferència del 1979 a Auckland, que llegeixi els seus esforços divulgatius per presentar de forma desmatematitzadora i amb l'ajut visual dels diagrames de Feynman la seva gran aportació, aquella QED que va lligar per primera vegada la física quàntica planckiana i la física relativística d'Einstein.


Diagrama de Feynman sobre l'anihilació d'un electró (e-) i un positró (e+), i producció de dos fotons.

dilluns, 17 de setembre del 2007

L'avenç electoral silenciat de l'esquerra grega

Curiosa la recepció dels mitjans de comunicació del continent a les eleccions legislativa de la Democràcia Helènica. L'avenç del KKE (que passa de 12 a 22 escons) i de Syriza (que passa de 6 a 14 escons) amb prou feines mereix comentari. Contràriament, els 10 diputats que ha aconseguit LAOS són esbombats gairebé amb delit. Els comentaristes de la premsa burgesa qualifiquen uniformement LAOS d'extrema dreta i ens amenacen, gairebé amb delit, amb l'avenç generalitzat de l'extrema dreta a tot el continent. Ja té nassos perquè porten més de vint anys amenaçant-nos amb l'avenç electoral de l'extrema dreta: si les amenaces de fa vint anys fossin certes l'extrema dreta avui governaria fins al darrer municipi.

És LAOS una formació d'extrema dreta? LAOS és fonamentalment una organització nacional-democràtica interclassista. Si l'hem de criticar per "interclassista" faríem bé de no oblidar que "interclassista" és el PASOK (i ja no diguem Nova Democràcia). Ara bé l'interclassisme del PASOK i de Nova Democràcia es troba clarament al servei de la classe dirigent grega, hipotecada als interessos de la burgesia combinada europea i internacional. LAOS és una reacció nacional al caràcter creixentment transnacional de la burgesia grega. Certament és una reacció estèril, massa lligada al xovinisme nacional grec i al cristianisme polític. Però si LAOS fa por (o més aviat disgusta) als comentaristes oficials del continent és perquè mostra que la reivindicació nacional grega (o qualsevol altra reivindicació nacional) no ha estat del tot engolida pel tàndem ND-PASOK.

I sí l'extrema-dreta té un gran pes en el parlament grec. Perquè pels treballadors i la resta de classes populars gregues, els 254 diputats del ND i del PASOK són un autèntic baluart de l'extrema dreta.

divendres, 7 de setembre del 2007

US Soccer demana que es pugui jugar el Catalunya-Estats Units el 14 d'octubre

La decisió de la Federació Espanyola de Futbol de vetar el partit Catalunya-EUA amb el pretext que el 14 d'octubre entra dins les dates reservades pels partits oficials i semi-oficials de les seleccions estatals, té en realitat una motivació clarament política. Bé, és clar que també el partit en qüestió té una motivació política... faltaria menys. Però és que hi ha alguns que amb les motivacions polítiques coarten la llibertat d'altres... I la coarten perquè hi tenen dret i volen continuar tenint-ne.

Bé, en tot cas, el vet ha servit perquè US Soccer, la federació nord-americana de futbol associat, vegi com van les coses. El problema és que el partit s'havia arranjat fa més de tres mesos, i que s'han venut els drets d'emissió. La credibilitat d'US Soccer també és en joc. Vilaweb publica avui que el president d'US Soccer, Dan Flynn ha demanat que la Federació Espanyola reconsideri la decisió.

Recordem que el partit és amistós, que la Federació Catalana s'ha compromès a convocar únicament els descartats per l'equip espanyol. I tot i amb tot, el govern ultranacionalista de Zapatero-de la Vega commina a la Federació Espanyola a que faci respectar la llei (quina llei?). És evidentíssim que l'impuls del vet del Catalunya-EUA prové de la Moncloa. La mateixa Moncloa que ja va abandonar als nord-americans en mig l'empresa (altrament inútilment suïcida) d'Irak. Esperem que la CIA en prengui nota.