Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
diumenge, 31 de juliol del 2011
Una circular del Departament d'Interior i la por a les protestes contra les retallades en salut
Les protestes al voltant de les retallades palpables en el sistema d'atenció primària i hospitalària han aconseguit una àmplia base (potser no quantitativa, encara, però sí qualitativa) entre col·lectius de treballadors de la salut, i d'usuaris i de veïns (és a dir, treballadors d'altres sectors).
En aquests dies de confusió, una circular dels mossos d'esquadra tant pot ser un instrument de "propaganda negra" com de "propaganda grisa" o de "propaganda blanca". En el primer cas, la circular en qüestió voldria denunciar, de manera mentidera, el maquiavelisme del govern Mas-Puig-Ruiz. En el segon cas, la circular en qüestió servirà per afeblir les xarxes comunicatives dels "protestataris". En el tercer cas, la circular en qüestió voldria, senzillament, transformar les protestes en un afer de "seguretat ciutadana". Les vivències dels treballadors de CAPs o d'ABSs (Àrees Bàsiques de Salut) quant a les agressions per part de pacients impacients, serien la font nodridora dels arguments d'aquesta circular quant a la possible "violència" de les protestes. La criminalització de les protestes és necessària, alhora, per atemorir als possibles participants... No sé si funcionarà aquesta estratagema de divisió i d'atemoriment. En un context de forta precarització de condicions de vida, i amb el protagonisme creixent dels estrats que menys coses tenen a perdre, el govern Mas-Puig-Ruiz es veurà obligat a prendre mesures encara més contundents. Els Burke dels segle XXI ja preparen els tinters per denunciar, com deia Brams, les agressions a cops de cap contra les porres dels agents policials.
divendres, 29 de juliol del 2011
El 20 de novembre del 2011: un dia que no ens hauríem de llevar
I què ens fa a nosaltres aquestes eleccions de l'estat espanyol? O què ens en fan les eleccions presidencials o parlamentàries de l'estat francès? Nacionalment, no gens, i en aquest sentit la posició de l'abstenció activa sembla la més raonable.
De totes formes, l'anunci d'avui d'eleccions anticipades al 20 de novembre del 2011 no ens deixa del tot indiferents. La data del 20 de novembre mateixa encara resona massa a les morts de Franco (escaiguda, malgrat tot, amb força probabilitat el mateix dia 19 de novembre) i de José Antonio Primo de Rivera. Els dos dirigents successius de la Falange es van morir, de forma ben diferent, l'un afusellat a Alacant, l'altre trepanitzat a Madrid, amb 39 anys de diferència. 39 anys i 2 mesos fou la durada del règim franquista a les zones on l'alçament triomfà el mateix 18 de juliol (Mallorca, Eivissa i Formentera, per exemple), mentre que a Alacant, el règim franquista durà 36 anys i mig. És una manera de data, és clar. El franquisme no comença ben bé el 18 de juliol, quan Sanjurjo encara vivia. Ni tampoc no va acabar el 20 de novembre, quan dos dies després, el sucesor a título de rey i tot el ventall de l'oposició antifranquista respectable començaren a treballar plegats en la línia del testament polític del dictador biològicament traspassat. El diumenge electoral, doncs, farà 36 anys d'aquest fet biològic.
La campanya electoral, doncs, es farà en un mes de novembre. La pre-campanya ocuparà els mesos de setembre i d'octubre. L'embafament d'una campanya d'aquesta mena en un context social i polític difícilment previsible es farà ben dur. La sensació d'alienació respecte d'aquesta democràcia serà combatuda no només des dels dos partits dinàstics, sinó també des d'altres rodals. Vaccinar-se contra Rubalcaba o els rubalcabetes radicalets o radicalassos, és una bona opció a 4 mesos vista.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Un triomf governamental, policial i judicial a major glòria de l'especulació urbanística: el desallotjament de Ca l'Alegre de Dalt, n. 56
La casa ha quedat buida, doncs. I aquest és el primer senyal per enrunar-la. Com explicaven els advocats de la família és molt probable que el projecte de construcció previst per la immobiliària no tiri endavant. Si no ho fa, és molt difícil que la immobiliària opti per una construcció més modesta, si més no en l'actual clima del sector. Així doncs, en qüestió de setmanes o de mesos, hi podria haver un solar buit, tal com pasa al número 54 del mateix carrer.
dilluns, 25 de juliol del 2011
El Canal de la Infanta, el Camí de la Fonteta i zona verda per als veïns de Femades-Remonta
Les quatre reivindicacions de "Protegim el Canal de la Infanta", però, mereixen un tractament individualitzat:
- 1. Es reivindica la protecció, rehabilitació i difusió de les restes del Canal de la Infanta. El Canal de la Infanta, inaugurat fa poc més de 200 anys, fou vital en el desenvolupament agrícola i industrial de l'Hospitalet de Llobregat durant gairebé segle i mig. Alguns dels manifestants recordaven com s'hi banyaven, amb tota la imprudència de la infantesa. D'altres recordaven les obres de cobertura d'allò que ja havia esdevingut poc menys que una claveguera a cel obert. A tot Europa, hom pren consciència de la importància del patrimoni arqueològic modern, i de com aquest patrimoni serveix per estructurar nous barris.
- 2. Es reivindica un procés de participació ciutadana real i eficaç davant d'aquest patrimoni.
- 3. Es reclama una Comissió Intermunicipal per a la conservació del llegat del Canal de la Infanta.
- 4. Es demana un model de ciutat més sostenible, respectuós i humà que deixi enrere els models obsolets i predemocràtics.
Que fa la policia? Desnona veïns que fa 26 anys que viuen al Clot
diumenge, 24 de juliol del 2011
Zapatero i Al-Qaeda: l'opinió d'un feixista clerical nordicista
Llegint en aquests textos, s'han trobat una afirmació contundent: Zapatero accedí al poder gràcies a Al-Qaeda.
Aquesta afirmació és un tabú per diversos motius. Primer, perquè no és una descripció destrellatada. Segon, perquè el dogma oficial de la dreta conspiranoica carpeto-vetònica, a diferència de l'escandinava, no ha acceptat mai del tot l'autoria jihadista de l'atemptat de l'11 de març del 2004.
És una afirmació, d'altra banda, incompleta. El desplaçament electoral del 14-M fou, particularment, el desplaçament des de l'abstenció (i des d'altres posicions: blanc, nul, candidatures minoritàries d'esquerres) cap a les llistes del PSOE. Un desplaçament que es va produir per indignació davant de les manipulacions del PP d'Aznar, que entrà en una espiral hubrídica. Però que també es va produir per les pors d'aquella jornada. L'ambient pogromista de les hores en les quals els assenyalats eren els "independentistes" (genèricament, bascos o catalans, condemnatoris o no-condemnatoris de les accions d'ETA) i, per extensió, els membres de les nacions minoritàries, fou també un motor de vots cap a Zapatero.
dissabte, 23 de juliol del 2011
Massacre a Noruega contra un campanent de Lliga Jove Obrera noruega
La massacre a l'illa d'Utøya, amb 84 morts, i els atemptats amb cotxe bomba en el centre d'Oslo, amb 7 morts, han posat d'actualitat el 'model noruec'. La premsa internacional ja tenia preparades llargues tirades sobre el fet immigratori a Noruega, sobre les comunitats de religió o tradició musulmana, sobre el supremacisme islàmic, sobre la islamofòbia, sobre el nordicisme o sobre la xenofòbia pura i dura d'una societat que, ètnicament, fins fa no gaire, era tan sols dividida per l'adscripció a una de les dues modalitats oficials de la llengua noruega. L'autoria, en aquest cas, no sembla atribuir-se al terrorisme islàmic, sinó més aviat al terrorisme cristià. O, dit d'una altra manera, no s'atribueix al terrorisme jihadista, sinó més aviat al terrorisme islamofòbic. L'interès se centra en un detingut, Anders Behring Breivik, de 32 anys. L'estat policial noruec i els mitjans de comunicació han pogut oferir un perfil ideològic força acurat: nacionalista, conservador, cristià, anti-immigració, islamòfob, etc.
L'illa d'Utøya és propietat de la Arbeidernes ungdomsfylking (Lliga Jove Obrera, AUF) des del 1950, present que llavors va fer a aquesta organització la Oslo og Omegn faglige samorganisasjonen (Confederació Sindical d'Oslo). La AUF fou el resultat de la fusió, el 1927, entre les organitzacions juvenils del Partit Socialista i del Partit de l'Esquerra Comunista. Malgrat que té consideració d'organització política independent, és a tots els efectes l'organització de joves de l'Arbeiderpartiet (AP). L'AP és el principal partit de la coalició de govern, encapçalada per Jens Stoltenberg. L'atemptat al centre d'Oslo, de fet, tenia presumiblement com a principal objectiu Stoltenberg i els seus ministres (de l'AP, del Partit de l'Esquerra Socialista i del Partit del Centre).
La massacre contra el campament d'Utøya es produí quan hi havia unes 600 persones, bona part d'elles joves de 15 i 16 anys. Els testimonis han explicat com l'agressor entrà en el camp amb uniforme policial, sota el pretext d'investigar una amenaça terrorista.
dimarts, 19 de juliol del 2011
20 de juliol: una nova jornada reivindicativa de la sanitat pública
diumenge, 17 de juliol del 2011
17, 18, 19 de juliol: 75è aniversari
El 17 de juliol és el dia efectiu de l'alçament militar, de l'inici del bàndol "facciós". En els anys de la guerra i en la immediata post-guerra, el 17 de juliol era l'aniversari oficial. El 17 de juliol comencen els moviments al Protectorat Espanyol del Marroc del Nord. També és en aquesta jornada que els falangistes de València prenen la ràdio i emeten un comunicat anunciant la imminència d'una revolució "nacional-sindicalista".
El 18 de juliol l'alçament s'estén per la Península. El govern de la República coneix la situació, i és en aquesta jornada en la que es produeix l'assumpció i dimissió de Martínez Barrio. És la jornada també en la que entren en acció els principals protagonistes de la rebel·lió militar: Sanjurjo, Mola, Queipo de Llano, Cabanellas, etc. En el franquisme, el 18 de juliol cristal·litzà finalment com l'efemèride a recordar, com el dia de la paga de juliol, com el dia de l'inici de la "Cruzada Nacional" (o, en termes nacional-sindicalistes, de la "guerra de liberación nacional").
I el 19 de juliol, l'alçament militar arriba a Barcelona. És on es produeixen les topades més importants entre els "rebels" i els "lleialistes". Amb independència de les valoracions enfrontades sobre la rellevància dels futurs milicians en la jornada del 19 de juliol (que comencen en aquella mateixa jornada), l'escenari a Barcelona mostra uns trets distintius. En aquella jornada, la situació a Barcelona queda decidida. No era la situació, per exemple, a València. Ni tan sols a Palma. Caldria esperar uns dies, fins el 21 de juliol, potser, per veure com havia quedat el panorama.
"Començament de la guerra civil"? Sí, en el sentit que el colp militar del 17/18 de juliol no tirà endavant com havien volgut els protagonistes. Sanjurjo perdé la vida en el vol que l'anava a treure de Portugal. La Junta Militar que havia de governar sota la direcció de Sanjurjo, va haver de fer mà a una situació més col·legiada, amb Cabanellas, general de divisió, maçó, destinat a Saragossa, com a primera figura. Sense Sanjurjo, la direcció esdevingué més col·legiada, més territorialitzada, i en les pugnes entre els elements directors més destacats (Mola, Queipo), s'assignà la direcció definitiva a Franco en el mes de setembre. No fou fins durant el mes d'agost del 1936, que el bàndol "sublevat", adoptà la bandera espanyola bicolor per comptes de la tricolor. Llavors, la guerra ja era en marxa, i el genocidi de classe agafava unes proporcions enormes. El poder del "nou règim" s'afiançà en aquesta repressió programada, que havia de tenir una fonda influència en l'evolució de les dècades posteriors.
El 19 de juliol, doncs, fou essencialment una "resposta". I això també segellà el seu destí. La victòria ho ajornava tot... Si abans del 18 de juliol, calia respectar el govern d'esquerres, ara amb més raó, s'exigia aquest respecte. Això suposava, però, el convenciment que hom podia destruir el feixisme en el marc de l'estat vigent. Qualsevol qüestionament "separatista" quedava ajornat (i la repressió vinculada a l'afer Reverter en fou l'efecte), però també s'abandonava qualsevol esperança en un aixecament o en una resistència dins Alemanya, dins Itàlia, o dins la zona facciosa d'Espanya. La victòria esdevingué prioritària. Què hauria passat si s'hagués assolit? El 1945 del nord de l'Albera enllà, es va fer esperar més de tres dècades, i s'hi arribà amb un "sucesor a título de rey" i amb una constitució possibilitada a través d'una "ley fundamental del Reino".
L'estiu del 1936 també era el 75è aniversari de l'inici de la Guerra de Secessió a Nord-amèrica. Si joves revolucionaris i democràtics d'Europa havien anat a aquella lluita per la Unió contra els estats esclavistes, ara s'organitzaven les Brigades Internacionals, entre elles la "Brigada Lincoln". Entre el 1861 i el 1936, passen els mateixos anys que entre el 1936 i el 2011.
dissabte, 16 de juliol del 2011
El judici de mísser Francesc Camps per jurat popular
dijous, 14 de juliol del 2011
Trias i Madrid-2020
dimarts, 12 de juliol del 2011
El batlle Trias i Barcelona-Pirineus
La defenestració del PSC-PSOE, successivament, de la Generalitat, de l'Ajuntament i de la Diputació, semblava haver posat fi a la candidatura de Barcelona-Pirineus. Ara eren temps de seriositat, d'austeritat, de treball de formiga, i no hi havia lloc per aital cigalada. O això pensàvem.
A Saragossa, on el PSOE de Belloch encara talla part del bacallà, també hom promovia una candidatura per als Jocs d'Hivern del 2022. Una altra astracanada, a la qual calia afegir també la cueta de "-Pirineus". Tant difícil seria formar una candidatura, senzillament, de "Pirineus", o anomenada d'acord amb alguna de les moltes estacions d'esquí que, de Navarra fins al Rosselló, té aquesta serralada? Què coi pintaven Barcelona, Tolosa, Saragossa, Vitòria o Bordèu? No es tractava de potenciar el territori pirinenc?
Si Saragossa-Pirineus sembla ara ajornada sine die és, segons explica Belloch, senzillament pel fet que el Govern d'Aragó no s'hi sent gaire implicat. Potser una candidatura que es digués "Pirineu Aragonès" tindria més números de comptar amb finançament autonòmic, però la realitat és que els principis d'austeritat no permeten grans empreses de rendibilitat dubtosa.
Algun periodista, potser maliciós, va demanar a Xavier Trias, el flamant batlle de Barcelona, què pensava de la retirada de la candidatura de Saragossa-Pirineus. El batlle la trobava bé, aquesta retirada, ja que milloraren les perspectives de Barcelona-Pirineus (!). Trias matisava que Barcelona-Pirineus 2022 havia de servir al "territori" i no per fer altres coses... Esperem que això no impliqui la construcció d'un estació d'esquí amb neu artificial als peus de Collserola.
diumenge, 10 de juliol del 2011
Els límits de les energies no-renovables i el decreixement (Carles Riba Romeva i Salvador Pueyo a l’Assemblea d’Esplugues)
La Comissió de Model Econòmic de l’Assemblea d’Esplugues s’ha interessat particularment per les qüestions energètiques i l’impacte ambiental associats a l’activitat humana. Ahir dissabte, en el cicle de xerrades que organitza l’Assemblea d’Esplugues, eren convidats a parlar l’enginyer Carles Riba Romeva, professor de l’UPC i membre del Centre de Disseny d’Equips Industrials, i l’ecòleg Salvador Pueyo, de l’Institut Català de Ciències del Clima i membre de l’Entesa pel Decreixement.
La xerrada de Carles Riba (*Palma, 1947) duia per títol “La fi de 200 anys irrepetibles”. Carles Riba Romeva és un dels néts dels poetes Clementina Arderiu i Carles Riba. Es foguejà en els anys 1960 i 1970 en la lluites estudiantils (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, SDEUB) i dels professors no-numeraris (els PNN). Enginyer de formació i professió, treballà durant mig any en el taller de xapisteria de la Seat, però a la comarca és particularment conegut per la seva implicació en les lluites veïnals de mitjan anys 1970, particularment en la defensa de la construcció d’equipaments per comptes de les grans proliferacions d’habitatges. Riba fou el primer batlle democràtic de Sant Joan Despí, i ocupà una de les vicepresidències de la Diputació de Barcelona. A partir del 1983 retorna plenament a l’activitat acadèmica i investigadora, no absenta sovint de contradiccions i d’equilibris amb les seves conviccions socials i ambientals. Recentment, ha publicat “Recursos energètics i crisi”, que du per subtítol la ja referida fi dels 200 anys irrepetibles. En la xerrada, Carles Riba ha fet un repàs de les tesis principals d’aquest treball. Per començar, ha fet una completa exposició de les estatístiques més assenyalades sobre consum energètic en el món actual, sobre la forta regionalització dels recursos energètics i del consum d’energia, i sobre les perspectives gens falagueres de l’esgotament de les fonts no-renovables (petroli, gas, carbó, urani, etc.). Riba ha estat implacable contra aquells que consideren que la transició energètica consistirà en la substitució progressiva d’unes fonts d’energia no-renovables per unes altres. En primer lloc, Riba ha remarcat l’alt contingut energètic dels combustibles fòssils. També ha atacat les comptabilitats esbiaixades que s’apliquen en parlar de “l’economia d’hidrogen” o dels “cotxes elèctrics”, tot fent abstracció de quines són les fonts energètiques que confeccionen l’hidrogen o que serveixen per produir electricitat. També ha manifestat els seus dubtes quant a l’eficiència energètica, fent referència a la paradoxa de Jevons, segons la qual una major eficiència energètica condueix a un abaratiment de l’energia i a l’estimulació de consumir més energia. Riba ha assenyalat un escenari en el qual, cap al 2060, s’exhaureixen les reserves de combustibles fòssils, però molt abans d’aquesta data, s’hauria trencat en mil bocins el paradigma de l’energia barata. Per Riba, doncs, el problema més urgent és l’energètic, que es farà patent a ulls de tothom abans fins i tot que altres efectes col•laterals (com el canvi climàtic). Amb l’estat de coneixements actuals, Carles Riba no albira una alternativa viable basada en noves fonts d’energia, que substitueixen merament el consum energètic basat en els combustibles fòssils. Es presenta, doncs, de grat o per força, un escenari de “decreixement energètic”. Per Riba, és cabdal que les societats (començant, particularment, per les societats europees) comprenguin els límits naturals i promoguin una actuació solidària.
Salvador Pueyo participa en la Subcomissió de Decreixement de l’Assemblea de Barcelona. És membre de l’Entesa pel Decreixement, expressió barcelonina de la catalana Xarxa pel Decreixement. Pueyo, al llarg de la xerrada, ha hagut de contrastar el concepte de decreixement que propugnen amb la realitat de l’estagnació econòmica o amb les crides a l’austeritat que es fan des dels poders públics. És conscient que no es pot bandejar de la qüestió del decreixement, la qüestió del model econòmic i polític vigent. En aquest model, on la immensa majoria de la població dels països industrials viu del treball assalariat, la lògica del creixement econòmic com a forma per permetre el benestar social sembla indepassable. Alhora, que el creixement econòmic apareix als ulls de la majoria de la població com la millor condició de vida per als treballadors assalariats (reducció de l’atur, possibilitats d’ascensió social o d’augmentar el poder adquisitiu), també és en aquesta situació quan més forta es fa la competència entre treballadors. Pueyo contrasta, doncs, les propostes del decreixement (basades en una redistribució de la riquesa, de la feina, de l’habitatge, etc.) amb les propostes ortodoxes sobre la “reactivació de l’economia”. El “decreixement”, però, no és cap programa, i Pueyo ha esmentat la necessària interacció entre els diferents nivells territorials (del local al mundial), o el rol que poden jugar les diferents propostes i experiments alternatius (“transition towns”, “eco-xarxes”, etc.), com a eina de generació de coneixement i de sensibilització.
dissabte, 9 de juliol del 2011
Desenes de milers diuen a Barcelona que, la independència, sí que toca
En les darreres 52 setmanes, o 364 dies, que fa que tingué lloc la manifestació del 10 de juliol del 2010, han canviat algunes coses i altres segueixen com sempre. Alguns canvis venien d'abans del 10-J, i d'altres no s'han fet patents fins després. Però de tots els canvis els més interessants són els que s'han produït en les desenes de milers de persones que van anar al 10-J i han repetit en el 9-J. Molts, en una ocasió i en l'altra, hi anaren amb dubtes, amb precipitació, sense gaires ganes. En el 10-J, pel fet que la manifestació tenia un caràcter semi-oficial i es convocava sota el pretext de defensar un estatut d'autonomia. En el 9-J, pels dubtes de la conveniència de 'commemorar' o no aquella mani. D'altres, de dubtes, en tenen pocs i se'n fan de totes, sempre que hi hagi la possibilitat de cridar 'independència' pel mig. En tot cas, les 52 setmanes han donat per molt en el pla organitzatiu. Hi ha organitzacions polítiques que no hi eren en el 10-J i d'altres que, per miracle, han arribat al 9-J. El floriment de plataformes, iniciatives, i grups d'afinitat diversos, a banda d'altres formes organitzatives més tradicionals, continua en el 9-J amb més vivacitat fins i tot que en el 10-J. I també molts són els que tenen una recansa més o menys forta davant d'aquesta proliferació i prolixitat organitzatives. Moltes de les plataformes locals del 10-J s'havien foguejat ja en les consultes, però les del 9-J afegien l'experiència adquirida amb Barcelona Decideix. Unes altres plataformes locals s'hauran enriquit, especialment en moltes comarques de l'interior, amb les assemblees i acampadades del 15-M. La intersecció entre uns moviments i els altres, malgrat pesi als espanyolistes d'esquerres i als sobiranistes d'ordre, existeix. Finalment, caldrà constatar un aspecte particularment engrescador: la presència de joves menors de 18 o de 16 anys. Uns quants no van poder votar a les consultes del 2009 o del 2010 per no arribar a l'edat mínima necessària. Contra el vent profundament desnacionalitzador que bufa, aquest jovent, minoritari certament, planta una resistència heroica. Esperem que les organitzacions dels grans (organitzacions juvenils incloses) sàpiguen aprendre d'aquest jovent i empeltar-se de saba nova. D'una saba que diu que sí, que la independència sí que toca, i que no entén del tacticisme dels qui van a les manifestacions només quan no els hi agrada el partit que mana a la Generalitat del Principat.
divendres, 8 de juliol del 2011
News of the World, la Fox i l'imperi d'en Murdoch
A Gran Bretanya, News of the World jugava un paper semblant, amb les diferències oportunes de sensibilitat de banda i banda de l'Atlàntic. Com a publicació setmanal, distribuïda sovint com a suplement dominical, News of the World podia apartar-se del frec a frec quotidià, i dedicar-se a "investigacions" més reposades. El sensacionalisme de News of the World l'acostava a un públic particular, massiu, àvid d'històries demolidores. Però News of the World sabia per on havia de carregar. L'escàndol d'aquests dies és la manera de fer, la manera d'extorquir, la manera d'espiar. Les revelacions mostraran fins a quin punt, Murdoch i els seus col·laborades empraven el setmanari per influir en les decisions dels representants públics. No és res, però, que hagi d'escandalitzar. El que sí és un escàndol és la manca de mitjans propis que han de patir les classes populars. Embrutidors o no, els mitjans que llegim habitualment defensen com a naturals uns interessos que són contraposats als propis, més enllà de guerres culturals entre liberals i conservadors, o entre dretes i esquerres.
dimecres, 6 de juliol del 2011
És el català una llengua oficial a la Unió Europea?
No obstant això, és evident que el català és llengua oficial a la Unió Europea. Ho és, d'acord amb el que estableixen la constitució espanyola i els estatuts d'autonomia del Principat, del País Valencià i de les Illes Balears. L'estatus de llengua oficial en aquests territoris és innegable.
Un text d'una normativa comunitària com el següent no és fàcil d'interpretar:
'Dins del seu territori, l'estat membre en el qual es ven el producte pot estipular que l'etiquetatge s'hagi de fer en una o més llengües, d'entre les oficials de la Unió'
La normativa comunitària en qüestió cedeix a l'estat la competència d'estipular les llengües d'etiquetatge de productes alimentaris.
La cometa 'entre les oficials de la Unió' té la problemàtica següent: aquesta llista pot concebre's de manera restringida. Si es fa així, ni el català ni el luxemburguès, per posar dos exemples, no són llengües oficials de la Unió Europea. Sí que ho són, però, als respectius territoris. Interpretar la cometa en qüestió de manera contrària a l'ús obligatori del català en l'etiquetatge és clarament abusiu. Òbviament, la responsabilitat que el català no sigui llengua oficial de la Unió Europea és dels estats espanyol i francès, que no ho han volgut mai. És fins i tot, sospitosa l'afegit "d'entre les oficials de la Unió". Més encara, quan un grup d'eurodiputats catalans ha presentat una esmena en contra, rebutjada. D'aquesta manera sibil·lina, l'aparallatge jurídic de l'estat espanyol voldria desfer les normatives sobre etiquetatge aprovades pel Parlament del Principat. Perquè, amb la interpretació que gasten, el català no podria ser mai més que una llengua optativa... i això, amb gràcies, que no la prohibeixin.
dilluns, 4 de juliol del 2011
Les tribulacions d’un fabricant de setrills i setrilleres (‘El cau del conill’, Cristian Segura, Columna-Destino, Barcelona, 2011)
Aquesta és la primera novel·la d’en Cristian Segura (*Barcelona, 1978) i en ella aboca un seguit d’experiències i coneixences acumulades al llarg de més de dotze anys de fer de periodista, incloses llargues estades a Berlin i a Beijing. El títol de la novel·la fa referència al cognom del protagonista. L’Amadeu Conill és l’hereu d’una nissaga d’industrials del vidre. El pare, l’Enric Conill, especialitzà el negoci familiar en la fabricació de setrills i setrilleres. L’Amadeu internacionalitzà el negoci, traslladà la producció a la Xina i s’orientà al mercat sud-asiàtic. En el 2007, a 55 anys, l’Amadeu Conill veu com trontolla l’empresa, a conseqüència, aparentment, d’una crisi bacteriològica que trastorna els hàbits alimentaris dels clients i fa caure en picat la venda de setrills i setrilleres. Segura vol retratar en aquesta novel·la, ambientada en una parahistòria situada entre el 2007 i el 2010, amb crisis múltiples, i múltiples oportunitats, les contradiccions d’una burgesia barcelonina, que es mou entre el conservadorisme social i la necessitat perpètua de reinventar-se. Aquesta tensió es trasllada amb les relacions amb les autoritats (catalanes, espanyoles o xineses), amb l’art i la cultura, amb el futbol de masses i el tenis d’elit i amb les dues llengües (i identitats nacionals) en conflicte. L’Amadeu Conill, en el seu cau, pot veure’s com a exemple de moderació, allunyat tant dels “pijos progres” (com el seu fill gran, l’Enric, etern doctorand d’Història de l’Art) o dels “pijos locos” (com el seu fill petit, l’Arnau, tauró de l’especulació immobiliària). La crisi personal, familiar i empresarial d’en Conill, com totes les crisis, és superada, per conduir-lo a una nova definició de la “moderació” ben allunyada de l’anterior, i que tan sols prepara el terreny a una crisi més gran i més ample.
diumenge, 3 de juliol del 2011
Sant Llorenç Savall inicia el Correllengua 2011 amb homenatge a Joan Oliver/Pere Quart
Enguany es commemora el 25è aniversari del traspàs de Joan Oliver (*Sabadell, 1899) que signà l’obra poètica com a Pere Quart. El vincle d’Oliver amb Sant Llorenç Savall se centra en el Marquet de les Roques, el mas del segle XII adquirit per l’avi, l’industrial i financer Antoni Oliver, reconvertit en finca modernista en 1896, i que restà patrimoni familiar fins el 1941, quan passà als Valls. El Marquet de les Roques fou un dels centres del grup d’escriptors sabadellencs format pel propi Oliver, per Francesc Trabal o per Armand Obiols. Els actes d’avui començaven a les 11 del matí amb una cercavila amb geganters i grallers de la Quadrilla d’en Joan Muntada, seguida per una representació d’Allò que tal vegada s’esdevingué, a càrrec de l’Agrupació Cultural Set. Després de les intervencions del Secretariat Nacional de la CAL, organitzadora del Correllengua, i de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Llorenç, qui ha parlat ha estat Ignasi Riera. Riera, ara resident a Madrid, és nebot d’Oliver, i ha fet una glosa de la figura del seu oncle, sense amagar, en un gest que l’honora, els justos retrets que un Pere Quart octogenari feia als protagonistes de la transició-claudicació (Riera era llavors militant destacat del PSUC). L’actuació coral ha anat a càrrec de la Coral de Sant Medir i de la Coral “Els Emprius”, que han conclòs amb una actuació conjunta.
El Manifest del Correllengua 2011 ha estat redactat per en Cesk Freixas, lectura que ha precedit l’encesa de la Flama del Correllengua a càrrec d’un grup de joves de Sant Llorenç. Els actes del matí han estat tancats amb una altra memorable actuació de Jaume Calatayud i Vicente Monera, amb el títol “Joan Oliver, l’home/Pere Quart, el poeta”. Els textos triats i comentats de Calatayud fan una succinta anàlisi de classe de la trajectòria vital i literària de Joan Oliver/Pere Quart, de les relacions amb autors contemporanis (des de Francesc Trabal fins a Xavier Benguerel). Monera ha sortit molt ovacionat i lloat. En aquesta ocasió, Monera s’ha permès d’introduir per a un poema, El burgès, no pas música pròpia sinó la de Quico Pi de la Serra. La lletra de Pere Quart, la música de Pi de la Serra i la interpretació de Monera, ens presenten aquestes tres èpoques, separades per llargues dècades d’ensopiment, de qüestionament de l’ordre vigent.
A la tarda, s’ha fet una visita al Marquet de les Roques, sota el guiatge del Masover. El Marquet de les Roques, després de la desaparició de la darrera hereva dels Valls, passà a propietat de la Diputació de Barcelona. Les profanacions de l’espai escaigudes en els anys de la llarga nit franquista, convertit en lloc de trobades feixistes, es tornen ara en incertesa. Només un espai del casal es destina a la difusió del llegat d’Oliver i de la Colla de Sabadell, o a recordar l’obra de l’arquitecte, Juli Batllevell, mentre el gros de l’edifici es troba en un estat deteriorat.
La imatge del Correllengua 2011, amb les estelades flamejants, és obra de l’autor espluguí Joan Sanagustín, creador també de la imatge d’Esplugues Decideix