Els excessos de cazalla i patxaran, acompanyats de lectures lleugeres de l'article 155 de la Constitució espanyola del 1978, s'han plasmat en tota una literatura sobre la "suspensió de Generalitat", feta no únicament per plomes dependentistes, sinó també per algunes d'independentistes. Pot semblar dur, però hem d'entendre que la independència d'una República Catalana equival a una "suspensió de l'estat espanyol" en un nombre més o menys elevat de comarques catalanes.
Potser, donat aquest clima, fóra bo de veure un xic sobre un període de la Generalitat de Catalunya poc difós, el que va del 6 d'octubre del 1934, amb la fallida proclamació de "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola", al 16 de febrer del 1936, amb la victòria electoral del Front d'Esquerres.
Durant aquest període l'Estatut d'Autonomia restà suspès i, en conseqüència la Generalitat i el Parlament. Alhora, el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, era empresonat.
El 7 d'octubre del 1934 prenia possessió el general Francisco Jiménez Arenas, nomenat pel govern espanyol, els càrrecs de Governador General de Catalunya. Era un càrrec accidental, creat per cobrir la suspensió de la mateixa Generalitat i, en conseqüència, Jiménez Arenas també era president accidental de la Generalitat.
La Lliga Catalana, de Francesc Cambó, denuncià la inconstitucionalitat de la suspensió de la Generalitat. Era una denúncia feta amb la boca petita i, en tot cas, no valia de res. Algunes figures del govern espanyol s'haurien estimat més fins i tot l'abolició legal de la Generalitat, però en tot cas amb la suspensió aconseguien el mateix. Molts ajuntaments foren igualment suspesos, i l'estat d'excepció i la censura de premsa situaven el Principat sota un règim militar. A dos mesos del Sis d'Octubre, el nombre de detinguts polítics eren de 3400. Alhora, s'havien tramès, gràcies a l'anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu (el casus belli del Sis d'Octubre) 1.400 judicis de desnonament de parcers i rabassaires. Les xifres repressives encara eren més fortes a Astúries, on s'havia viscut una autèntica revolució.
Fins el 10 de gener del 1935, Jiménez Arenas no fou substituït per un civil, Manuel Portela Valladares, comte consort de Bryas. En essència, el càrrec de Governador General de Catalunya combinava les funcions dels quatre antics governadors civils, que havien estat suprimits com a conseqüència del procés estatutari del 1931-1932. Portela, de fet, havia estat governador civil de Barcelona en dues ocasions (1910-12; 1923). Portela, en tant que Governador General, era formalment també president de la Generalitat.
El 4 d'abril del 1935, Portela fou nomenat ministre espanyol de Governació, de manera que s'optà per nomenar el cap radical, Joan Pich i Pon, com a delegat seu. El Partit Republicà Radical, recordem-ho, havia obert el govern espanyol a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), un dels detonants de les revolucions d'octubre del 1934. Pich i Pon havia estat nomenat alcalde de Barcelona arran de la repressió posterior del Sis d'Octubre, càrrec que mantingué malgrat les seves noves responsabilitats.
El 23 d'abril, Pich i Pon assumia ja, en substitució de Portela, els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat. Sis dies després nomenava un Govern, format per una sèrie de consellers, sense assignacions de cartera. Dels cinc consellers, tres eren membres de la Lliga Catalana (Joan Vallès Pujals, Lluís Duran Ventosa i Fèlix Escales Chamení) i dos eren radicals (Alfred Sedó Peris-Mencheta i Pere Huguet Puigderrajols).
El 2 de maig es produïa ja l'assignació de carteres. Duran Ventosa es va fer càrrec de la de Cultura, mentre que Pere Huguet es feia càrrec de les carteres d'Assistència Social i d'Assistència Sanitària. Aquests dos nomenaments volien fer veure a l'opinió pública que el nou govern no anava a desfer tota la tasca prèvia del Bienni Progressista. D'altra banda, Fèlix Escales assumia la cartera de Finances.
El 3 de maig, Joan Vallès assumia la cartera d'Obres Públiques, i Alfred Sedó la d'Economia i Agricultura.
També els cedistes tingueren lloc en el govern Pich i Pon. El 15 de maig, eren nomenats consellers Lluís Jover Nonell (Governació) i Àngel Torrens Dalmau (Treball).
Encara el 18 de maig, Josep Lluís de Prat i de Lezcano assumia la cartera de Justícia i Dret. La premsa de dretes presentava Prat com un home essencialment tècnic, si bé era vinculat a la CEDA. També Escales, conseller de Finances, passava per home tècnic, en tant que director del Banc Urquijo Català, si bé tenia al darrera una llarga trajectòria política vinculada a la Lliga.
L'estiu del 1935 resultà marcat mediàticament per casos de corrupció que esquitxaven especialment els radicals. Pich i Pon fou destituït pel govern espanyol. Interinament, Eduardo Alonso assumí els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat.
Alonso mantingué gairebé intacte el govern de Pich i Pon. Pere Huguet retingué la cartera d'Assistència Sanitària, però va haver de cedir la d'Assistència Social a un tècnic independent, Raül Roviralta Astoul.
El 19 de novembre prenia possessió com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat, Ignasi Villalonga. Villalonga era membre de la Dreta Regional Valenciana, adherida a la CEDA. El dia 27 remodelà el govern de la Generalitat. Villalonga mateix assumí la conselleria de Justícia. El radical Ramon Barbat Miracle es va fer càrrec de la cartera fusionada de Sanitat i Assistència Social. En principi, Escalas, Duran, Sedó i Vallès mantingueren les mateixes carteres.
El 30 de novembre, però, Villalonga agrupava les carteres de Finances i Economia i Agricultura en mans de Sedó, per tal d'equilibrar el pes de radicals i lliguistes en el govern. Així, Escales abandonava el govern. En la mateixa data, els cedistes Jover i Torrens reprengueren les carteres respectives de Governació i de Treball.
La composició del govern Villalonga reflectia en certa forma la del govern espanyol presidit per Chapaprieta, en el qual el lliguista Pere Rahola era ministre. Però la CEDA es considerava poc representada en el govern Chapaprieta. La inestabilitat resultant provocà la dimissió de Chapaprieta, que el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entomà com a pretext per dissoldre les Corts espanyoles. Alcalá-Zamora contravenia la disposició constitucional que limitava el president a dissoldre les Corts de manera anticipada únicament en una ocasió durant un mandat presidencial.
S'obria així el procés electoral. El 14 de desembre Villalonga va dimitir, i el seu lloc fou ocupat interinament per Joan Maluquer Viladot. Maluquer reduí el seu govern provisional a quatre consellers (16 de desembre): Duran Ventosa (Cultura), Vallès Pujals (Obres Públiques), Antoni de Sabatés Vila (Finances, Economia i Agricultura) i Alexandre Gallart Folch. Tots quatre eren de la Lliga, que havia de desmarcar-se de radicals i cedistes i adquirir perfil propi per encapçalar, amb els mateixos radicals i cedistes, un "Front d'Ordre".
El 18 de desembre, Fèlix Escales fou nomenat pel govern espanyol Governador General de Catalunya i President de la Generalitat. Mantingué Duran, Vallès, Sabatés i Gallart com els seus quatre consellers. No obstant, el 4 de gener, nomenava un cinquè conseller, Felip Bertran Güell, que assumí la cartera de Sanitat i Assistència Social.
La victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer del 1936 aturà en sec període de suspensió de l'Estatut. El mateix president Alcalá-Zamora, l'endemà mateix, entre d'altres nomenaments "conciliadors", va fer el de Joan Moles Ormella com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat. Moles, proper a Esquerra, no va fer cap intent de nomenar interinament consellers.
El 29 de febrer, el nou govern espanyol confirmava el govern Companys com a govern de la Generalitat. Interinament, Ventura Gassol n'assumí les funcions fins que l'1 de març el govern Companys (amb l'excepció de Josep Dencàs) prenia possessió efectiva de les seves funcions.
Aquest retorn a la normalitat estatutària, de la mà del mateix president i dels mateixos consellers, ha fet que ni Jiménez, ni Portela, ni Pich, ni Alonso, ni Villalonga, ni Maluquer, ni Escales i, ni tan sols, Moles o Gassol, formin part de les llistes habituals de Presidents de la Generalitat. Un bon recordatori per als aspirants al càrrec de "Governador General" dels nostres dies.