dilluns, 30 de desembre del 2013

El ministeri Margallo i la internacionalització del 'procés català'

En el marc del moviment català d'alliberament nacional han sovintejat les crides a "internacionalitzar" la "qüestió catalana". També hi ha hagut qui ho posat en dubte, en la mesura que la "qüestió catalana", des de la perspectiva catalana, és una "qüestió" vinculada a l'ocupació/assimilació exercida pels estats espanyol i francès i, per tant, entesa en un marc de relacions bilaterals (o trilaterals). Una de les raons per "internacionalitzar" era evitar la cantarella típica de la "comunitat internacional": "això és un fet intern 'espanyol'". En el diari 'El País' llegim que el ministre d'Afers Exteriors espanyol ha tramès un report de 210 pàgines, estructurades en bona part com un catecisme, a les legacions (129 ambaixades i 92 consolats) que "Espanya" té repartides "por el extranjero". No hi ha pas dubte que l'unionisme més entenimentat ja haurà posat el crit al cel d'aquesta nova visibilització del caràcter "internacional" del conflicte "Espanya/Catalunya". Però el report de Margallo, sobretot, cerca oferir un argumentari comú contra les qüestions que poden rebre, des de l'estament autòcton corresponent, ambaixadors, cònsols i la resta de personal diplomàtic i administratiu.

És curiós que l'argumentari s'hagi inspirat en la "campanya pel no" que el govern Cameron realitza de cara al referèndum escocès del 14 de setembre del 2014. Potser l'hauran de reciclar finalment i començar a fer "campanya pel no" per al referèndum principatí del 9 de novembre del 2014. Justament aquell referèndum "que-no-es-farà-mai-mai-mai-mai".

dissabte, 28 de desembre del 2013

L'impost de circulació per a vianants entrarà en vigor un any abans del previst

Entre els anuncis del que va ser, ahir, el darrer Consell de Ministres, la premsa ha passat de puntetes per un dels més espinosos: l'impost de circulació per a vianants. Aquest impost, recolzat en una directiva comunitària, ja s'aplica a diversos països de la Unió Europea, però no era previst la seva entrada en vigor en l'estat espanyol fins l'1 de gener del 2015. Ara, la vicepresidenta Sáenz de Santa María ens diu que entrarà en vigor ja en el 2014, per bé que els vianants no hauran d'abonar l'import, uns 100 € per persona i any, fins l'1 d'octubre del 2015. No hi ha dubte que el govern espanyol ha de quadrar uns pressupostos que fan aigües, però els experts alerten dels efectes negatius que aquesta taxa tindria sobre l'activitat econòmica i, especialment, per al turisme.

Ahir, Twitter anava ple de comentaris que consideraven que aquesta és una nova raó en pro de la independència. Oblidaven dir que, si el Govern de la Generalitat s'oposa a la mesura, és senzillament perquè exigeix que el govern espanyol respecti el caràcter autonòmic de l'impost de vianants, en virtut de l'annex de la directiva comunitària que en el seu moment pactà el tripartit amb el govern de José Luís Rodríguez-Zapatero. Segons aquest acord, el 50% dels ingressos de l'impost de vianants serà per als governs autonòmics, mentre la resta se'l repartiran l'Administració Central i els municipis. La Generalitat ja anunciava ahir al vespre que interposaria un recurs de constitucionalitat contra l'entrada en vigor d'aquest impost, però cal recordar que només els recursos presentats per l'Estat suposen una suspensió efectiva de la norma impugnada.

Per avui dissabte hi ha previstes concentracions davant dels Ajuntaments contra l'impost de vianants.

dimarts, 24 de desembre del 2013

La guerra al Sudan del Sud

El passat 14 de desembre del 2013, un motí en les Forces Armades del Sudan del Sud amenaçava directament el poder del president Salva Kiir. L'endemà, Kiir qualificava el motí d'intent de colp d'estat i anunciava que estat aixafat. El cas és que el dia 16, el conflicte esclatava de manera ja oberta, tant a Juba com a Jonglei. Des de llavors, les xifres de víctimes mortals es compten per centenars. El conflicte ha estat qualificat de diverses maneres. Molts comentaristes exteriors han posat èmfasi en divisòries nacionalitàries o etnoreligioses. Els comentaristes interns parlen d'una confrontació al si de les estructures de l'estat i de l'exèrcit, amb dos partits articulats al voltant, d'una banda, del president Kiir, i de l'altra al voltant de l'ex-vicepresident Riek Machar. Així, Kiir acusà Machar d'instigar el colp, mentre Machar ha dit que tot plegat ha estat veritablement un autocolp del mateix Kiir.

La República del Sudan del Sud esdevingué un estat independent el 9 de juliol del 2011, en un procés d'autodeterminació reconegut per Khartum i les potències internacionals. Abans i després de la consecució de la independència, la situació del país ha estat definida com de guerra permanent. L'actual Constitució Transicional de la República del Sudan del Sud concentra en el President de la República, a més de funcions representatives i executives, les de comandant en cap de les forces armades. El president té també atribucions especials per al nomenament i separació no tan sols de ministres, sinó també de governadors.

L'actual situació arrenca del febrer del 2013, quan el president Salva Kiir, en el marc de la reorganització de les forces armades, signà la retirada de més de 100 generals. Aquestes i altres mesures foren criticades fins i tot pel mateix govern i, particularment, pel vicepresident, Riek Machar. El mes de juliol, Kiir reestructurà el govern, i destituí Machar i un gran nombre de ministres. Machar acatà la destitució però acusà Kiir de comportaments dictatorials i anuncià la intenció de disputar-li la presidència en les eleccions previstes per al 9 de juliol del 2015.

En l'estructura institucional de la República del Sudan del Sud són tres les branques principals. La primera és la formada per les institucions de la República, la dels 10 estat, 86 comtats i administracions locals. La segona la constitueix el Moviment d'Alliberament del Sudan del Sud (SPLM). La tercera és constituïda per les forces armades: l'Exèrcit d'Alliberament del Sudan del Sud. Les reformes de Kiir afectaven totes tres. Algunes institucions de l'SPLM foren suprimides i el seu Secretari General, Pagan Amun, fou destituït.

Aquests conflictes poden llegir-se en clau ètnic. A Sudan del Sud viuen 62 grups nacionals reconeguts, dels quals un bon nombre són transfronterers amb Sudan-Khartoum, Centràfrica, Congo-Kinshasha, Uganda, Kènia i Etiòpia. Lingüísticament, una bona part d'aquests grups pertanyen a la família Nilo-Sahariana (dinka, nuer, bari, shil·luk), mentre d'altres, especialment al SO de la República, pertanyen a la família Ubanguiana (zande). La funció de llengua franca la realitza l'anglès, que és l'única llengua oficial, per bé que a Juba i a la Província d'Equatòria hom empra també una variant pidginitzada d'àrab. La correlació entre nacionalitat, llengua i religió és ben complexa. De fet, mentre la resta del Sudan Anglo-Egipci era nítidament de tradició musulmana, en el Sud conserva tota la força el substrat religiós autòcton. Damunt d'aquest substrat operen les diferents filiacions religioses, bàsicament cristianes i musulmanes. Prova d'això és que el president Kiir, tot i que és formalment membre de l'església catòlica (el principal grup cristià a la República) té un fill que es confessa musulmà. El president Kiir és de nació dinka, mentre l'ex-vicepresident Machar és nuer, i l'ex-secretari general de l'SPLM, Pagan Amum, és shil·luk.

Malgrat l'aparença d'arrengleraments de caire tribalista, el cert és que el conflicte dins de l'SSLM i de les forces armades té una vessant clarament de faccionalisme polític. En aquest sentit, encara no tots els caps militars i civils hi han pres decididament part. El conflicte que ara ha esclatat s'uneix a conflictes de natura més clarament tribal com els que hi ha hagut a Jonglei. Des de l'esclat obert de les hostilitats, s'hi han vist involucrades també les forces que Nacions Unides té desplegades en el territori, particularment ugandeses. El conflicte també ha aturat algunes operacions petrolíferes (les principals operadores són la China National Petroleum Corp, l'ONGC Videsh i Petronas.

Com en el cas de Centràfrica, l'economia sud-sudanesa és molt subdesenvolupada. De totes formes, a l'agricultura de subsistència, cal sumar-hi també una notable població dedicada a la ramaderia i diversos cultius comercials (cotó, cacahuet, goma aràbiga, canya de sucre, etc.). L'existència de recursos naturals (bàsicament el petroli, però també metalls, energia hidroelèctrica, fusta) permet importacions alimentàries des de les regions veïnes de Sudan-Khartoum, d'Uganda i de Kènia.

dilluns, 23 de desembre del 2013

ERC: oposició lleial o entrada al govern

La proposta Mas de consulta sobre l'estat propi/estat independent per a l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya ha fet córrer prou rius de tinta. Una d'aquestes branques fluvials és la que té a veure amb la qüestió de si, ara que ja tenim qüestió(/ons) i data (9 de novembre del 2014), el govern Mas ha de remodelar-se per tal de deixar espai a consellers de (o proposats per) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Fa deu anys, quan ERC experimentà un creixement electoral respecte de les eleccions del 1999, hi hagué poca discussió sobre l'entrada en el govern (el primer tripartit, amb el trio Maragall-Carod-Saura). Fins i tot, semblava que l'única alternativa a formar el tripartit, era una coalició entre CiU i ERC. La tercera via, la de romandre a l'oposició, era blasmada dins i fora d'ERC en considerar-la un signe d'inmaduresa. Aquests blasmes dificultaren, però no impediren, el posicionament contrari d'ERC a l'Estatut del 2006 (l'Estatut de la Moncloa, pactat entre Zapatero i Mas, cepillado d'Alfonso Guerra inclòs) i la consegüent sortida d'ERC del govern Maragall. Ara bé, en les eleccions de la tardor del 2006, la direcció d'ERC reedità el tripartit i, de nou, l'única alternativa que consideraren, ni que fos remotament, fou la del pacte amb CiU. Les pintades anònimes de CiU-ERC caigueren en sac foradat tant en el 2003 com en el 2006. La major complexitat de l'espai polític parlamentari des del 2010 (de cinc grups parlamentaris hom passà a set) han fet que aquesta mena de pintades hagin estat més escadusseres en temps recents.

Naturalment, el canvi operat en ERC no és més que la conseqüència (i causa) de càlculs electorals especialment hàbils per part del tàndem, altrament contradictori i dinàmic, format entre Junqueras i Rovira. Comentaristes afins atribueixen el canvi a una transformació més profunda:

- En el 2003-2011, un pacte CiU-ERC era dificultat per la lògica política de l'autonomisme. Aquest pacte hauria dificultat les complicitats de la Generalitat bé amb el PP estatal (a través d'un pacte "legislatiu" amb el PP al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles) o bé amb el PSOE estatal (a través del pacte de govern amb el PSC-PSOE). Els motius d'aquesta dificultat ja els vam comentar l'octubre del 2007.

- Del 2011 ençà, les dificultats provenen d'una altra consideració. Un pacte CiU-ERC suposaria crear una mena de "Front Catalanista" que disminuiria les capacitats de "nedar i guardar la roba" (governar i mirar-s'ho). D'una banda, el "Front Catalanista" contribueix a enfortir, paradoxalment, l'espai polític espanyol, en el qual el "catalanisme" seria un moviment més, complementari als eixos polítics tradicionals (conservadors-democristians-liberals-socialdemòcrates) i adscribible al "regionalisme/autonomisme". De l'altra, un govern de CiU-ERC deixaria l'oposició en "males mans".

És aquesta darrera consideració la que ha esgrimit Rovira per anunciar que ERC romandrà a l'oposició. Un pacte CiU-ERC disminuiria la capacitat d'aquestes formacions per "liderar el procés". El "procés" ha de servir per crear lleialtats transclassistes i transideològiques, però això no seria efectiu si el "procés" quedés vinculat directament a les polítiques concretes del govern Mas. Amb Junqueras com a cap d'oposició, ERC manté prou ambigüitat per no tacar-se massa amb la "gestió". Ja li arribarà el moment quan, si les enquestes l'encerten, ERC "supera" CiU.

divendres, 20 de desembre del 2013

El Consell Ibèric de Carles Viver Pi-Sunyer

Diuen que la natura no fa salts. Fa una setmana hom va convertir la reivindicació d'un referèndum sobre la independència en un referèndum amb tres respostes (no-estat; estat dependent; estat independent). La proposta del Consell Ibèric llençada pel Consell Català sobre la Transició Nacional suma una altra baula.

Així doncs, tindríem una graduació sobre les relacions entre "Catalunya" i "Espanya" gairebé de natura contínua:
- l'assimilació directa dins "Espanya", amb desaparició de qualsevol entitat administrativa que dugui el nom de "Catalunya". Proposta típica del "nordestismo" i, de moment, marginal.
- la regió sense valor administratiu (o amb un valor limitat). És a dir l'estatus de l'època franquista.
- la Comunitat Autònoma (o regió autònoma), que és la fórmula vigent actual i la que també hi hagué en temps de la Segona República Espanyola.
- l'entitat federada (dita "regió", "país" o "estat") de la Federació Espanyola, proposta virtualment defensada pels "federalistes".
- l'estat confederat, lligat per vincles "confederals" amb el Regne d'Espanya. És la proposta "confederalista" de Duran-Lleida.
- l'estat lliure associat al Regne d'Espanya.
- la República Catalana vinculada al Regne d'Espanya a través de la participació en un Consell o Conferència bilateral que, en la proposta de Viver Pi-Sunyer, s'ampliaria a la República Portuguesa i al Principat d'Andorra (i, why not, al Domini de Gibraltar).
- la República Catalana sense vincles amb el Regne d'Espanya més enllà dels que pugui tindre amb altres estats.

Viver Pi-Sunyer podria protestar i dir que el Consell Ibèric no és incompatible amb la República Catalana Independent. Si acceptem l'analogia amb el Consell Nòrdic, el Benelux o el Consell Britànic-Irlandès, la pertinença a aquesta mena d'organitzacions internacionals no és incompatible amb la independència.

No obstant, hom podria protestar encara per un altre punt de l'esquema abans assenyalat: el fet que és un esquema unidimensional, exclusivament vinculat a les relacions "Espanya"-"Catalunya". O una encara més profunda: la de concebre encara les relacions territorials a través de divisions tancades i jerarquitzades, per comptes de xarxes difuses amb lligams inhomogenis.

dijous, 19 de desembre del 2013

La suspensió de l'autonomia d'Irlanda del Nord (1972) i el PP de Catalunya

La partició d'Irlanda, consagrada per la Government of Ireland Act (1920), es va fer efectiva quan el Parlament d'Irlanda del Nord, creat arran d'aquella llei, i constituït el 7 de juny del 1921, va sol·licitar al monarca britànic que la jurisdicció del Parlament i del Govern de l'Estat Lliure Irlandès no es fes extensiva als sis comtats nord-orientals. El territori d'Irlanda del Nord cobria la major part de l'Ulster, i per això les dues denominacions esdevingueren intercanviables en el llenguatge polític. El citat Parlament d'Irlanda del Nord va durar cinquanta anys, fins que fou suspès el 30 de març del 1972, i definitivament abolit per la Northern Ireland Constitution Act (1973). És aquesta suspensió d'autonomia la que ara esgrimeix el PP per dir que una suspensió anàloga en el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya no trencaria pas la continuïtat constitucional. Curiosament, aquella suspensió fou dictada aparentment des de Londres per evitar els abusos dels unionistes/lleialistes/protestants (que controlaven les institucions nord-irlandeses) envers els republicans/nacionalistes/catòlics.

Les autoritats britàniques havien sabut sempre emprar les línies divisives internes d'Irlanda per sostindre el seu domini. A final dels anys 60, contra el creixent moviment estudiantil (que trencava barreres sectàries) alimentaren la reacció, vehiculada a través del Royal Ulster Constabulary (RUC) i dels segments més fonamentalistes del protestantisme. Les agressions contra marxes pels drets civils, que denunciaven la discriminació patida per la població catòlica, donaren pas a una escalada de les topades intersectàries. El 14 d'agost del 1969, el govern unionista sol·licità el desplegament de l'exèrcit britànic. Aquest desplegament significà que que el control de la seguretat del territori fou transferit del govern autònom a les autoritats militars. L'actuació militar elevà els greuges de la població catòlica. Això va fer que fins i tot el partit socialdemòcrata, l'SDLP, abandonés el Parlament d'Irlanda del Nord el 15 d'agost del 1971. Foren soldats britànics els que perpetraren la massacre del 30 de gener del 1972, disparant contra una marxa pels drets civils. Sota el pretext de posar pau entre "catòlics" i "protestants" i contindre les organitzacions paramilitars "unionistes" i "nacionalistes", el govern de Londres sol·licità del govern nord-irlandès el traspàs de totes les funcions sobre ordre públic que encara eren en mans de les autoritats autonòmiques. Davant la negativa, el 30 de març del 1972 s'aprovà la Northern Ireland (Temporary Provisions) Act 1972, les mesures de les quals es feren definitives amb la Llei Constitucional d'Irlanda del Nord (1973). Aquesta Llei, però, anà acompanyada de la Northern Ireland Assembly (1973), per la qual s'establia una nova Assemblea d'Irlanda del Nord que substituïa el Parlament abolit. Alhora, la Llei Constitucional és encara vigent en l'actualitat, i és la base de l'estatus d'Irlanda del Nord, a la qual hom reconeix de facto el dret d'autodeterminació sobre les seves relacions amb la República d'Irlanda i amb el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord.

divendres, 13 de desembre del 2013

La qüestió 0 abans de la 1 i de la 2: Volem desobeir?

Ja tenim la qüestió i la data. Bé, dues qüestions anidades. La primera, més indecisa, fa "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?". La segona, vinculada a la primera, diu "En cas afirmatiu, ¿vol que aquest Estat sigui independent?". La data, d'altra banda, serà el diumenge 9 de novembre del 2014. Quant a la via, de moment, tenim l'acord parlamentari subscrit per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP-AE.

En primer lloc, com a qüestió 0, apareix la substanciació d'aquesta consulta/referèndum. El més probable és que hom faci mans a la Llei de Consultes, bé la vigent (impugnada i suspesa davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de l'actualitat en fase de tràmit al Parlament de Catalunya. També és oberta, recordem-ho, la via estrictament referendària que hauria de passar per les institucions espanyoles.

És rellevant que una de les forces autoexcloses, el PSC-PSOE, insisteixi ara en la "legalitat". O que també ho faci CiU. Ara bé, cal que responguem ja ara a la qüestió 0. Si és negativa la resposta, l'acord parlamentari quedaria en un no res.

Fóra, però, incorrecte romandre a la qüestió 0 i mantindre una attitud indiferent envers quelcom que ha galvanitzat tant la gent com l'acord del 12 de desembre. De fet, ara se'ns apareixen sentiments similars als viscuts l'abril del 2010 quan Esplugues Decideix va decidir tirar endavant la consulta sobre la independència del 20 de juny del 2010.

Hi ha qui ha remarcat, en comparar la consulta del 2014 amb la del 2009-2011 ("Esteu d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"), la senzillesa formal dels enunciats. Res de referències gratuïtes a la Unió Europea. Ara bé, tampoc referències a un "estat social i democràtic de Dret". Tanta nuesa esfereix alguna persona. Què és un "estat"? Què és un "estat independent"? No cal endinsar-s'hi gaire. Marx deia que un estat és el comitè executiu de la classe dominant de torn. La forma implítica de l'estat futurible és el d'una república democràtico-burgesa, situada en l'òrbita de la Unió Europea i de l'OTAN. Tot plegat, poc falaguer. Però no hem d'oblidar que no partim d'una "tabula rasa", sinó d'una Comunitat Autònoma de Catalunya integrada en el Regne d'Espanya, que és membre de la Unió Europea i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Quan ens demanen si volem quelcom, hem de pensar també en allò que ja tenim i en si convé o no substituir-ho per allò nou. És clar que la desobediència també implica la voluntat de deixar de ser interpel·lat per ser interpel·lador.

Els enunciats potser són senzills, però les dues qüestions i el seu anidament és farragós. No són poques les veus que blasmen CDC, ERC i la CUP per haver acceptat aquest nyap.

En primer lloc, caldrà aclarir qui pot votar a la segona qüiestió. ¿Només els que hi votin afirmativament la primera? Si és així, els partidaris del "no" de la primera, no podran sumar-se al "no" de la segona. Sembla que l'acord considera que la segona qüestió és únicament adreçada als que diguin sí a la primera. Si és així, però, una marca en la segona qüestió anul·laria un vot negatiu (o en blanc) de la primera qüestió? Com evitar que hi hagi vots "no/no" (o "no/sí", o "blanc/sí", o "blanc/no")?

Tot plegat, ens condueix a les qüestions del recompte i de l'executivitat. El referèndum/consulta ha de ser vinculant, en el sentit d'orientar la política de la Generalitat en un sentit preestablert (amb opcions nítides per a cada resultat possible). També cal fixar prèviament els requisits de quòrum (participació) i de percentatge (majoria simple, 50%, etc.) de cadascuna de les dues qüestions binàries.

Crec que no és necessari fixar un quòrum. Que, en la primera qüestió, hauria de guanyar l'opció explícita més votada (el sí o el no). La segona qüestió no s'hauria de condicionar individualment i caldria recomptar-la de manera separada. Ara bé, el resultat de la segona qüestió únicament hauria de ser rellevant si ha guanyar prèviament el sí de la primera qüestió.

La meva opció és el "Sí/Sí", però cal respectar les altres opcions representades en la Unitat Popular. Cal respectar l'abstenció. Cal respectar el vot en blanc o el vot nul a una de les qüestions o a totes dues. I també les diferents combinacions de vots explícits (inclosa el "No/Sí" que vol dir no a l'estat i sí a un estat independent com a mal menor). Però, primer, hem de respectar la qüestió 0. I la Unitat Popular hi ha de fer una resposta unívocament afirmativa i sempre dependent dels interessos de la revolució mundial.

dijous, 12 de desembre del 2013

El Cinquè Centenari de la redacció de "El Príncep", de Maquiavel

El 10 de desembre del 1513 és la data que du una lletra de Niccolò Machiavelli adreçada a Francesco Vettori. Vettori era llavors l'ambaixador florentí a la cort papal de Lleó X. Machiavelli era llavors exiliat de Florència, en l'Albergaccio, un mas de propietat seua situat en Sant'Andrea in Percussina. La lletra es famosa essencialment per aquest paràgraf:

E perché Dante dice che non fa scienza sanza lo ritenere lo havere inteso - io ho notato quello di che per la loro conversazione ho fatto capitale, e composto uno opuscolo De principatibus; dove io mi profondo quanto io posso nelle cogitazioni di questo subietto, disputando che cosa è principato, di quale spezie sono, come e' si acquistono, come e' si mantengono, perché e' si perdono. E se vi piacque mai alcuno mio ghiribizzo, questo non vi doverrebbe dispiacere; e a un principe, e massime a un principe nuovo, doverrebbe essere accetto: però io lo indirizzo alla Magnificentia di Giuliano. Filippo Casavecchia l'ha visto; vi potrà ragguagliare in parte e della cosa in sé e de' ragionamenti ho hauto seco, ancora che tutta volta io l'ingrasso e ripulisco.

Per aquesta raó hom ha triat el 10 de desembre del 2013 com a data per commemorar "El Príncep", una de les obres sobre teoria i pràctica polítiques que ha sabut resistir millor el temps malgrat (o precisament per) haver estat redactada amb la vista posada en els problemes més prements de la política del moment. En tot cas, el 10 de desembre, Maquiavel ja sembla haver arribat a un redactat final, tret del darrer capítol (Esortazione a liberare l'Italia dalle mani dei barbari), potser el més compromès, que és de redacció més tardana.

Com expressa ja a Vettori, l'obra havia de ser dedicada a Giuliano de' Medici. El 1513 havia estat el gran any de Giuliano. Entre els títols assolits que ho reflecteixen hi ha el vicari de Soragna; noble romà; governador perpetu de Parma, Piacenza, Reggio Emilia i Modena; capità general de la Santa Església Romana. Hom també ha citat altres "prínceps" com a inspiradors de Maquiavel, particularment Cèsar Borja, però també el rei Ferran II d'Aragó. La figura de Giuliano topà, però, amb certs límits. La lògica d'aliar-se amb tal o tal bàrbar contra tal altre s'imposava. En el 1515, Giuliano s'hi casa en la cort del rei de França amb Filiberta de Savoia i el matrimoni rep el títol de Ducs de Nemours. Aliat amb el rei cristianíssim i el papa, Giuliano era l'aspirant a ocupar el tron de Nàpols una vegada foren foragitades les tropes del rei catòlic. Els plans foren capgirats per la mort de Giuliano el 17 de març del 1516. Com que l'objectiu de la dedicatòria, al capdavall, era recuperar el favor medicià, Maquiavel tingué prou amb substituir en la dedicatòria el nom de Giuliano pel del nou príncep, Lorenzo de' Medici.

La circulació de l'obra en vida de Maquiavel fou purament manuscrita. No fou impresa fins el 1532, cinc anys després de la mort de Maquiavel.

L'obra ha tingut les més diverses lectures. No són pocs els que l'han interpretat com una sàtira del poder tirànic, i han posat de manifest els contrastos entre allò que declara el text i les idees i pràctiques polítiques del mateix Maquiavel. La majoria, però, l'ha llegit de manera literal. Alguns prínceps semblen haver-lo tingut privadament en algun moment de la vida com una lectura profitosa: l'emperador Carles V, el rei Enric VIII d'Anglaterra, la reina Caterina de França, Thomas Cromwell. Entre els primers condemnadors hi ha Reginald Pole, Jeronymo Osorio i Ambrogio Caterino Politi, les crítiques dels quals impulsaren l'Església a incloure'l entre l'índex de llibres prohibits (1559). Curiosament, en els països catòlics, el maquiavelisme era vist com un dels productes del protestantisme i, inversament, és presentat com una eina catòlica per part dels protestant. Un exemple d'aquestes associacions el tenim explicitat en el "Discurs contra Maquiavel" (Ginebra, 1576), obra d'Innocent Gentillet. Gentillet, refugiat hugonot, titllà "El Príncep" de "Alcorà dels cortesans", i l'associà amb la reina Caterina i la matança de la nit de Sant Bartomeu del 1572. En el segle XVII, Maquiavel és blasmat pels autors catòlics contrareformistes (Giovani Botero, Justus Lipsius, Carlo Scribani, Adam Contzen, Pedro de Ribadeneira i Diego Saavedra Fajardo), que consideren que el seu príncep és massa violent i belicós, i que l'astúcia política ha de recolzar en l'impuls de la industriositat dels súbdits. Així, la teoria política oficial del Sis-Cents s'estima més Tàcit com a referent de realisme polític que no pas Maquiavel. En el Set-Cents, els corrents racionalistes i il·lustrats valoren de vegades positivament el realisme polític de Maquiavel. Encara hi ha condemnes, com la del rei Frederic de Prússia que hi escriu una crítica de sabor volterià titulada "Anti-Maquiavel" (1740). Jean-Jacques Rousseau interpreta la condemna eclesiàstica de "El Príncep" d'una manera que farà fortuna: "La cort de Roma va prohibir severament el llibre: bé que ho crec! És precisament ella qui el desplega més eficaçment". Més tardanament, l'opuscle ha generat comentaris més o menys aprovatius entre les més diverses tendències. Ja hem citat Cromwell i encara hom pot citar altres líders, tant de la Revolució del 1640 com de la del 1688, de la Revolució Americana del 1776, de Napoleó (entre els papers imperials capturats després de la batalla de Waterloo n'hi havia comentaris al llibre) i de gàngsters com John Gotti o Roy DeMeo (que el tingueren com la "Bíblia de la Màfia"). Mussolini va publicar a la revista Gerarchia un "Preludio al Principe" (1924). Gramsci s'erigeix com un nou Maquiavel i als Quaderni del carcere parla sovint del vell, i interpreta el rol del partit comunista com el del "príncep modern". Les lectures i crítiques de Gramsci sobre aquest particular tornen a reproduir els esquemes de les lectures i crítiques de Maquiavel dels segles precedents.

dijous, 5 de desembre del 2013

La República Centrafricana sota Djotodia

Des del mes de març passat, semblava que la situació a Ubangui-Xari era estable dins de la gravetat. L'accés al poder de Michel Djotodia, de fet, havia estat reconeguda internacional a la Cimera de N'Djamena del mes d'abril. El mes de maig, el primer ministre, Nicolas Tiangaye formulava la prevista sol·licitud al Consell de Seguretat de Nacions Unides de trametre una força internacional de pau. Alhora, es formulaven càrrecs per crims contra la humanitat i d'incitació al genocidi contra el deposat president François Bozizé, càrrecs merament formularis en tant que Bozizé havia escapat del país des del 24 de març.

Malgrat això, o precisament per això, el conflicte armat continuà. Les denúncies de casos de violacions, tortures, assassinats i desaparicions cresqueren particularment a partir del mes de juny, així com les denúncies de recrutament de menors d'edat. Entre el juny i l'agost, més de 200.000 persones van haver d'abandonar casa seva. El mes d'agost, es reprenia plenament el conflicte entre les forces de la Séléka i els partidaris de Bozizé. Alhora, també dins de les diferents forces que integren la Séleka (CPJP, CPSK, FDPC, FPR, UFDR) augmentaven les dissensions. El govern francès, ja des del mes d'agost, ha demanat una "intervenció" per aturar el "genocidi". La política imperialista francesa, tres mesos després, sembla requerir ja una intervenció militar unilateral.

Des del mes d'agost opera el Front pel retorn de l'ordre constitucional a Centràfrica (FROCCA), impulsat per François Bozizé, que encara es considera el "president constitucional". Bozizé i el FROCCA han tingut cobertura en els mass media francesos.

Djotodia va voler cobrir les aparences constitucionals poc després d'haver pres el poder. El 31 de març del 2013 va nomenar un govern de 34 membres, presidit per Tiangaye. Aquest govern era integrat únicament per nou membres declarats de Séléka, a més d'uns altres vuit representants de partits de l'oposició a Bozizé. La resta de membres eren formalment independents ("representants de la societat civil"), i un altre dels ministres havia de fer de pont amb els partidaris de Bozizé pels seus vincles personals amb el president deposat.

El 6 d'abril del 2013, Djotodia signà un decret per a la formació d'un Consell de Transició, que va fer la primera sessió el 13 d'abril. En aquella primera sessió elegiren Djotodia com a president provisional de la República. Fins i tot els dirigents regionals més vinculats a Bozizé acceptaren Djotodia, si bé amb el títol més precís de "cap d'estat de la transició", en el benentès que Djotodia no es presentaria a les futures eleccions presidencials.

La pressió internacional va fer que Djotodia anunciés el mes de setembre la dissolució de Séléka com a força militar. Una part dels combats (a Bossembele, a Bossangoa, etc.) que hi hagut posteriorment tenen a veure amb la resistència a aquesta dissolució i d'altres a la necessitat de finançar les milícies a través del pillatge, quelcom tràgic en un país on bona part de la població viu de l'agricultura no-comercial. Precisament, el camp centrafricà és cobejat per les "potencialitats" que ofereix a la introducció de cultius comercials (cotó, cafè, tabac), a banda dels interessos fusters i miners (diamants, or) i de la disponibilitat de força de treball per a la indústria (alimentària, tèxtil, calçat, etc.)

El seguiment de la premsa internacional, francesa en particular, sobre el conflicte amaga poc aquests interessos. La duresa del conflicte s'expressa en els centenars de milers de persones desplaçades. Per tal de justificar una intervenció militar, des de la premsa internacional es presenta el conflicte com una baula més en la "lluita de civilitzacions" entre cristians (Bozizé) i musulmans (Djotodia), i s'assenyalen imaginats vincles entre organitzacions fonamentalistes (musulmanes como Boko Haram o cristianes com el Lord's Resistance Army) i les milícies de la Séléka (majoritàriament musulmans) o els grups de vigilància autodenominats "anti-balaka" (majoritàriament cristians). És la combinació de la tradició religiosa i dels diferents grups ètnics la que, segons Hollande, justifica intervindre per "evitar un genocidi" o potser per desencadenar-lo del tot.

dimarts, 3 de desembre del 2013

La Unió Europea i les protestes contra Ianukovitx

És simptomàtic com, en els darrers mesos, ha desaparegut la referència a la "Unió Europea" en la futura qüestió del futur referèndum sobre la independència catalana. El setembre del 2009, hom va combregar a Arenys amb aquesta qüestió: «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». En els darrers quatre anys molt ha plogut sobre el prestigi de la Unió Europea arreu. Les institucions europees han estat del tot incapaces de projectar una imatge diferenciada a la dels grans governs europeus, particularment de l'alemany, i no són més que una de les potes de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Qualsevol indici "federalista" ha desaparegut. És ben cert que des de l'esquerra consegüent sempre s'ha dit que qualsevol "unió europea" en clau capitalista o és un projecte utòpic o un projecte reaccionari. La part utòpica és la que representen les institucions polítiques de la UE, i la part reaccionària és la que actua senzillament de corretja de transmissió dels interessos del gran capital financer internacional. La sensació d'abandonament respecte de la UE és viscuda per sectors ben diversos del moviment d'alliberament nacional català, particularment pels qui hi havien dipositat esperances històriques. Encara persisteix, però, la sensació que la UE, l'OTAN i altres institucions "supraestatals" són una garantia contra una possible agressió militar oberta per part de l'estat espanyol, per bé que cada dos per tres dirigents de la UE demostren com de poc justificable pot arribar a ésser aquesta sensació.

El cas és que la "Unió Europea" ja no apareix en les qüestions proposades des dels més diversos rodals per al referèndum. I això quan fa només uns mesos, les anàlisis demoscòpiques mostraven com el suport majoritari a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en estat independent tornava minoritari en la perspectiva d'un estat independent que no fos membre de la UE. Alguns juristes han defensat calladament, la caiguda de la referència a la UE en el referèndum per evitar que aquest quedi invalidat després de guanyar-lo si un estat català hagués d'estar-se fora de la UE (i per tant, no fos possible assolir "l'Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"). Hi ha un cert consens que correspondrà al futur estat català decidir si sol·licita o no l'adhesió a la UE i a l'OTAN i que, juntament amb aquestes organitzacions, caldrà negociar la situació provisional derivada de la independència.

Algú podria pensar que aquest procés demostra com l'euroentusiasme de molts catalans era degut, precisament, a la impotència de no tindre un "estat propi". Assolida l'homologació amb els "països normals" d'Europa, l'euroescepticisme camparia amb "normalitat".

Cal anar, però, amb cura amb les anàlisis basades en el binarisme euroentusiasme/euroescepticisme. A l'altra punta del subcontinent, a Ucraïna, hom assisteix ara a colossals manifestacions contra el president Viktor Ianukovitx. Els mitjans de comunicació ucraïnesos, russos i europeus en general, ho han avaluat com un esclat "pro-UE" contra el govern ucraïnès per haver abandonat l'acord d'associació d'Ucraïna amb la UE. Aquesta visió té, naturalment, part de raó. Ucraïna es troba clivellada per diverses polaritats geopolítiques est-oest: els usos lingüístics (entre la normalització de l'ucraïnès a l'oest i la normalització del rus a l'est i a Crimea), les adscripcions polítiques (Timoixenko vs. Ianukòvitx) i les fidelitats religioses (catolicisme romà - catolicisme uniata - Patriarcat de Kiev - ortodòxia autocèfala - ortodòxia autònoma). Aquestes polaritats tenen una traducció supranacional, amb un bàndol vist com a "pro-occidental" i un altre com a "pro-rus".

El principal motor de les protestes a Ucraïna, però, traspua la complexitat del moviment. Es tracta del Grup d'Acció de Resistència Nacional, integrat bàsicament per UDAR (Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma), el Partit de la Pàtria (de Timoixenko) i l'Associació 'Svoboda'. Mentre UDAR i el Partit de la Pàtria tenen vincles amb la CDU, Svoboda forma part de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals (entre els quals hi ha els partidaris francesos de Bruno Gollnisch, el Jobbik hongarès i el British National Party).

D'altra banda, la posició de Ianukovitx també té la seva complexitat. La composició social dels seus partidaris explícits no és gaire diferent de la dels seus opositors. El conflicte, però, té una base real, ja que diferents interessos econòmics de les classes dirigents tiren més cap a Occident o cap a Orient. En el decurs dels darrers anys, la balança sembla haver girat més cap a Moscou, davant de les perspectives gens falagueres d'una major integració econòmica amb l'Europa Occidental. Potser alguns sectors voldrien una solució de compromís, que mantingués l'Acord d'Associació amb la UE i els acords duaners amb Rússia. Però Moscou i Brussel·les tenen pressions pròpies per la realitat interna de Rússia i de la UE, i difícilment podran arribar a una entesa.

El malestar social a Ucraïna, mentrestant, es vehicularà en les manifestacions en contra (i a favor) del govern de Ianukovitx, davant l'absència d'una alternativa diferent a les proposades pels dos sectors de l'oligarquia ucraïnesa.

dissabte, 30 de novembre del 2013

El creixement de C's i la polarització d'identitats nacionalitàries al Baix Llobregat

No són poques les veus que, des de les esquerres, mostren una incomoditat manifesta davant les dades demoscòpiques sobre els resultats de les futur(ibl)es conteses electorals a la nostra comarca: europees (primavera del 2014), municipals (primavera del 2015), espanyoles (tardor del 2015) i catalanes (tardor del 2016). Les dades mostren com qualsevol creixement de forces polítiques d'esquerres convencionals és limitat, fora del cas d'ERC que, precisament, si creix, és per allunyar-se d'aquest espai. L'ensulsiada del PSC-PSOE, a més de força relativa a la nostra comarca, no té indicis de produir una contrapartida exclusiva de benefici a ICV-EUiA: una de les raons és la migració de vot des del PSC-PSOE a C's. És natural que simpatitzants i militants d'aquestes formacions d'esquerres se'n facin creus, i lògic, fins a cert punt, que atribueixin el creixement (projectat) de C's o d'UPyD a una reacció identitària a l'identitarisme català que, segons ells, representaria l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i organitzacions afins (Súmate, etc.).

Potser fa de mal emprar el concepte "identitari" per a aquesta "polarització". Associem el mot "identitari" a sectors nativistes, ultradretans, etnicistes, quan, per contra, la polarització identitària que es viu al Baix Llobregat (i a la Comunitat Autònoma de Catalunya, en general) es basa en "identitats obertes". L'ANC i Súmate fan mans i mànigues per expressar la noció d'un independentisme català (del Principat) que no tan sols és plenament compatible amb la diversitat lingüística sinó també amb pertinences nacionals diverses, compartides o no. A l'altra banda del ring, C's empra formalment leit motivs propis del binacionalisme, insistint en la compatibilitat d'ésser catalans i espanyols (i europeus).

Però és obvi que les dues bandes del ring defensen (id)entitats polítiques diferents: un estat espanyol o un estat català. La tercera via estricta desitjaria un estat neutre, potser estructurat federalment o confederalment no se sap com. Però amb la polaritat abans descrita, aquesta tercera via és rebutjada pels dos pols.

Seria, però, massa senzill atribuir tot el creixement electoral de C's al Baix Llobregat a una reacció a la possibilitat de la independència catalana. N'hi ha més coses. No cal menystindre aquesta via de creixement. De fet, C's i UPyD s'alimenten de victimismes populars: de sectors de les classes populars que senten la pèrdua (real o imaginària) d'un privilegi (dret internalitzat, fins i tot mai explicitat). La por de perdre privilegis lingüístics és un motor de l'unionisme i, en aquest sentit, l'ANC aboca molts esforços a desfer aquesta por, fins a un punt que arriba a ser inquietant per als catalan(òfon)s. La por, però, hi és. I no és l'única. Toni Cantó, diputat d'UPyD, fa periòdicament declaracions que donen cobertura als sectors que es consideren víctimes del feminisme, de l'animalisme, de l'ecologisme, etc.

Però en les zones més densament castellanoparlants del Baix Llobregat, l'atractiu envers C's, UPyD o PxC resideix en el fet de fer-se veure com a "partits nous", que superen la putrefacció encarnada pels "partits vells" (bàsicament, PSC-PSOE i PP).

dimecres, 27 de novembre del 2013

Una qüestió clara: 'Ha de ser independent Catalunya?'

La puta_i_la_ramoneta 2.0 continua en acció. Som a punt d'arribar a desembre, i encara no hi ha acord sobre la qüestió. Aquest blog en proposa una de clara. Es pot respondre amb tres paperetes: SÍ, NO i EN BLANC. És inclusiva en el sentit que cadascú pot entendre "Catalunya" com li plagui, i en el sentit que "independent" inclou tots els aspectes: polítics, econòmics, socials, culturals, lingüístics. Es pot dir SÍ, es pot dir NO o es pot dir que la qüestió és irrellevant. La qüestió ha de ser vinculant, cal dir-ho. I cal que damunt la taula hi hagi els mecanismes per executar-la, tant si el resultat majoritari és afirmatiu, negatiu o en blanc.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Zapatero i la noció del català com a llengua espanyola

L'esquerra estatalista, en concebre l'estat com un "instrument" neutre davant del conflicte de classes, no pot imaginar-se ni remotament la remoció de l'estat, ni per l'abolició que reclama l'anarquisme ni per la superació que imagina el socialisme proletari. De fet, l'esquerra estatalista ni tan sols s'imagina la possibilitat d'una transformació parcial de l'estat. Així l'esquerra estatalista espanyola té dificultats per concebre una transformació republicana de l'estat espanyol o una transformació de la Unió Europea en un estat federal europeu. Sí concep, per la força dels fets, la possibilitat de la constitució d'un estat català en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, possibilitat que refusa tot seguit per la raó esmentada.

Únicament el pànic que genera la possibilitat d'una independència catalana, explica que l'esquerra estatalista representada pel PSOE tregui pels carrer el Sant Cristo Gros del "federalisme".

Però fins i tot en les promeses "federals", el PSOE és extremadament gasiu. Se'ns parla d'un "federalisme asimètric", bo i oblidant que la pròpia arquitectura constitucional del 1978 és "asimètrica" en el sentit que el nivell competencial de cada Comunitat Autònoma és fixat pel seu estatut (amb les limitacions que imposa la Constitució). Més enllà de l'ús del mot "federal", el continuïsme de les propostes reformistes del PSOE és desencoratjador.

L'ex-president espanyol Zapatero, fa pocs dies, declarava que la "llengua catalana també és la nostra llengua". La frase, com la de qualsevol expressió nacionalista, és digna de psicoanàlisi. Primer, qui és aquest nosaltres ("la nostra llengua")? A primera vista podria referir-se al PSOE o, potser, de manera més estesa a la "nació espanyola". Zapatero voldria corregir, doncs, amb aquesta frase la tendència de la dita "nació espanyola" a considerar com a "nostra llengua" (llengua comuna) la llengua castellana. Tanmateix, el text constitucional del 1978 cobria aquest expedient. La terminologia constitucional parlava de "llengües espanyoles", bo i explicitant únicament la "llengua castellana", que era declarada "llengua oficial", reservant als Estatuts la fixació de "llengua oficial" per a les respectives altres "llengües espanyoles", afegint encara una clàusula, de sortida filològica, per a les "modalitats lingüístiques".

La frase de Zapatero és absolutament inconcreta. Què ofereix de debò? Potser pensar en declarar la "llengua catalana" en llengua oficial amb les mateixes atribucions que la "llengua castellana"? Pensa Zapatero, per exemple, en una República Federal Espanyola que, a la manera suïssa, declari oficials, per exemple, les llengües "gallega/portuguesa", "astur/lleonesa", "castellana/andalusa", "aragonesa", "catalana/valenciana", "basca", "amàziga" i "àrab" com a llengües oficials de l'Estat, bo i reconeixent els àmbits territorials respectius de cadascuna d'aquestes llengües? És obvi que es tracta d'una qüestió retòrica. El fet que la llengua catalana encara no sigui llengua oficial de la Unió Europea es deu exclusivament a la (mala) voluntat del govern Zapatero.

De totes formes, em fa l'efecte que fins i tot la resposta fos afirmativa, hauria fet tard. Els arguments en pro d'una República Catalana Independent són de caire territorial i no tan de caire lingüístic.

dijous, 14 de novembre del 2013

Vaga general i exercici del dret d'autodeterminació

Entre el foc argumentari que creuen partidaris i detractors de la independència de Catalunya (Països Catalans), els arguments de caire econòmic i social tenen una rellevància segurament superior als de caire cultural i identitari. Però, en general, els "independentistes" presenten uns arguments de caire esperançador, mentre que els "unionistes", des d'una posició més conservadora, han d'adoptar l'estratègia de la por.

Davant l'eventualitat de la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana Independent (RCI), l'espanyolisme presenta el procés com un procés d'aïllament, que comportaria l'exclusió de la dita RCI de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Sistema Solar. D'altra banda, hom fa mans i mànigues per "demostrar" que una "Catalunya aïllada" les ballaria magres. Aquests arguments fan forat, però també troben seriosos obstacles. Per començar, hom ja la balla prou magre, no tan sols als Països Catalans sinó també, i potser encara més, en les altres nacions peninsulars. A més, independència no és sinònim d'autarquia, i resulta difícil creure en una política mundial específicament coordinada per a aïllar la RCI.

Des de l'espanyolisme s'assenyala sovint la insuficiència econòmica de la Generalitat de Catalunya com a obstacle per a la independència. Al capdavall, se suposa que la República Catalana Independent serà la continuació de la Generalitat, de la mateixa manera que el 17 d'abril del 1931 la República Catalana Provisional (proclamada 3 dies abans) donà pas a la Generalitat Provisional. Però seria un error imperdonable identificar purament els comptes de la Generalitat amb l'estatus econòmic de la Comunitat Autònoma de Catalunya i, encara menys, amb la de la totalitat del país. És absolutament cert que la Generalitat depèn econòmicament de l'Estat Espanyol, i que són els recursos que aquest li traspassa les que en mantenen el funcionament. Gens paradoxalment, els Països Catalans sota sobirania espanyola, malgrat la situació d'insuficiència/fallida de les seves institucions autonòmiques, són contribuïdors nets en les seves relacions econòmiques amb l'Estat Espanyol (entès com a institució).

És en el marc d'aquesta paradoxa que cal entendre les declaracions fetes per Oriol Junqueras, portaveu d'ERC al Parlament del Principat i batlle de Sant Vicenç dels Horts, en les que assegurava que, si l'Estat Espanyol emprengués mesures econòmiques contra la Generalitat en cas de convocar-se una consulta sobre la independència, podria haver-hi una resposta popular en forma d'"aturar l'economia catalana".

Felip Puig, conseller d'Empresa i Ocupació, s'afanyà a intervindre en la paradoxa per dir que "l'economia catalana no s'hi pot aturar ni dues hores".

La frase de Puig és bonica. Però, què són dues hores? És un 1/12 part d'una jornada d'activitat econòmica de 24 hores i 1/4380 part d'una anyada d'activitat econòmica. És clar que dues hores d'aturada poden tindre més o menys impacte segons en quin moment de l'any o del dia es convoquen. Fins i tot suposant una aturada del 100% durant 2 hores, els efectes, per bé que notables, no podrien ser catastròfics. Altrament, aquesta aturada seria equivalent a una desocupació momentània dels factors productius, tant de força de treball com de mitjans de producció (materials i eines de treball, materials auxiliars, etc.). Puig sembla oblidar quina és la situació actual de l'economia catalana, marcada per una forta desocupació laboral (que es dispara si hom té present la modesta taxa d'activitat entre les persones de 16 a 65 anys) i per uns paisatges desolats en forma de polígons industrials, locals comercials, etc., esquitxats de rètols de "Es lloga", "Es ven", "Es traspassa", etc. Cada dia, doncs, l'economia catalana resta aturada unes 5 hores, i cada any durant uns 70 o 80 dies.

Evidentment, una mobilització de totes les forces productives disponibles, en el context actual, únicament conduiria a agreujar encara més la crisi de sobreproducció, la incapacitat de trobar sortides comercials i posaria encara en més destret els balanços comercials i financers dels més diversos projectes empresarials. Si masses populars creixents passen misèria i més misèria no és per un problema de manca de producció sinó d'excés de producció que fan que més i més mans restin aturades, amb la consegüent contracció dels ingressos públics i de la despesa pública no-financera.

Però més enllà d'això, la frase de Junqueras ha corregut força. Junqueras parlava d'"aturar l'economia catalana". Segurament, tenia més en ment un massiu tancament de caixes (una desobediència fiscal massiva) o, més dreturament, un locaut massiu per part de la burgesia nacional. Però en els nostres rodals, "aturar l'economia catalana" és quelcom a l'abast només de les classes treballadores, especialment del proletariat industrial, però també dels sectors populars que forneixen béns i serveis a escala més petita. Una vaga patriòtica, és clar, té un component "interclassista", i caldria esperar-hi la "col·laboració" entre els diferents estrats, direcció, quadres i nuclis operatius, de l'estructura econòmica.

Per anar-hi, en tot cas, caldria uns objectius clars i uns indicadors clars i compartits de l'assoliment d'aquests objectius. Cal fixar, també, l'abast de la vaga general, pensant-hi sobretot en com fer mal a la direcció política de l'Estat Espanyol i no tant en fer demostracions inútils de capacitat de sacrifici.

És comprensible que comentaristes com Pilar Rahola s'hi hagin escandalitzat per les declaracions de Junqueras. Una mobilització ni que tan sols fos parcial ens il·lustraria a tots plegats sobre quines són les autèntiques (emergents) relacions de poder en la nostra societat. Visibilitzaria que les elits són elits en tant que elits extractives i que se'ls pot acabar el mòmio sense destruir la capacitat de la societat per cobrir les seves necessitats i desitjos reals.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Referèndum sobre la independència i territorialitat

Quan des de l'esquerra independentista es parla de "territorialitat", hi ha un reflex pavlovià manifestat en tota una cantarella: que si dogmatisme de Països Catalans, que si oblidem el caràcter triplement històric del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorques, que si oblidem els ritmes diferents, que si volem posar pals a les rodes a la independència possible en nom d'una independència ara impossibles, etc., etc., etc.

Ara mateix, però, tenim damunt de la taula la possibilitat/necessitat de convocar una consulta/referèndum sobre la independència de [l'actual Comunitat Autònoma de] Catalunya. La premsa es fa ressò de debats sobre la "pregunta" i sobre les "opcions" i, en menor mesura, sobre les maneres de fer la consulta i les maneres de fer-la vinculant.

Ara bé, de la "territorialitat" se'n diu poca cosa. Hom assum, senzillament, que tot el territori consultat/referendat, és a dir els municipis que integren les actuals províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, va en un sol bloc.

Qüestionem-ho. Ara bé, en fer-ho, segurament que trobarem resistències. Els mateixos que blasmaven els dogmatismes territorialitaris dels rodals més "ortodoxos" de l'esquerra independentista, resulta que també pateixen un fonamentalisme territorial pel que fa a [l'actual Comunitat Autònoma i futura o potencial República de] Catalunya.

Qüestionem-ho, de totes formes. L'anàlisi dels resultats electorals i els estudis demoscòpics mostren nítidament que la independència guanyaria de carrer en un munt de comarques. En d'altres la situació és força indecisa. I, finalment, hi ha les regions metropolitanes de Barcelona i Tarragona on trobem un munt de municipis on és previsible que l'opció independentista sigui derrotada en una consulta.

Vet ací, doncs, on es troba el dilema. Tractar el territori consultat com un bloc pot fer que si la independència resulta globalment guanyadora, tot el territori consultat pugui constituir-se en el segon estat català independent després del Principat d'Andorra. Però, si la independència perd, el territori global és perd. La derrota, en cas de produir-se, serà clarament atribuïble als resultats dels pobles del "cinturó de Barcelona".

En canvi, l'assumpció d'una territorialitat múltiple, bé en l'àmbit regional, comarcal o municipal ens oferiria un escenari més flexible. La República Catalana seria un fet i s'enduria d'entrada la major part del territori de l'actual Comunitat Autònoma. Girona, Vic o Manresa se'n podrien disputar la capitalitat amb molt de gust. Potser fins i tot, la República Catalana podria reclamar una part de Barcelona. Els territoris "perduts" continuarien associats al Regne d'Espanya. Això no hauria de ser més drama que el fet que la Franja de Ponent, el País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses també mantindrien aquesta associació. Els territoris "perduts" podrien mantindre l'estatus de Comunitat Autònoma de Catalunya.

Una solució així, naturalment, seria provisional. Els unionistes de la banda republicana i els independentista de la banda autonòmica maldarien per aconseguir les majories necessàries per canviar la realitat de la seva localitat o comarca.

Incomoditats? No pas més grans que les que pateixen els ciutadans de la Cerdanya, dividits en dos estats. Si ens està bé que els ceretans pateixin aquestes comoditats per imperatius de ritmes, perquè és inacceptable que ho patim al Vallès, al Baix Llobregat o al Maresme?

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Signeu un vot per la independència

Ja fa uns mesos que Juristes per la Independència, sectorial de l'Assemblea Nacional Catalana, dissenya la campanya "Signa un Vot per la Independència", que fa ús del dret de petició davant del Parlament de Catalunya-Principat.

Ara la campanya es troba en procés d'obertura. Avui, per exemple, a la Festa per la Consulta, organitzada per l'ANC-Cornellà a la Plaça de Catalunya de Sant Ildefons, ja començaven a recollir-se aquestes signatures.

Aquest és el text de la petició:

D'acord amb la democràcia, les meves llibertats, la Declaració Universal dels Drets Humans i l'ordenament vigent, el dret de lliure determinació, el dret internacional i la doctrina del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. I tot exercint el dret fonamental de petició

1. demano al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

2. En el supòsit que l'Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d'una consulta democràcia o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, vull que aquesta petició sigui una manifestació lliure de la meva voluntat favorable ("vot") perquè els representants electes del Poble de Catalunya declarin la independència de Catalunya, d'acord amb el dret internacional, com a molt tard l'11 de setembre de 2014.

El text intenta esgotar totes les vies plausibles per la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en República Catalana. També hi ha un esforç per fixar unes dates de caducitat (31 de maig del 2014 per a la consulta; 11 de setembre del 2014 per a la declaració unilateral d'independència). És clar que el punt 2. únicament tindria un valor si la petició és signada per una majoria suficient de la població del Principat.

La presència de les dates de caducitat són una garantia contra el dilacionisme, però també poden girar-se en contra. La campanya, en ella mateixa, es fixa una data final del 31 de maig, de manera que hi haurà poc més de set mesos de marge per recollir signatures. I, si bé, hi pot signar en principi qualsevol persona física, el punt de la votació aniria concretat a aquelles persones que sí tinguessin dret de vot en una eventual "consulta".

El text és clar quant a les condicions de la consulta (caràcter vinculant; pregunta exclusiva sobre la constitució o no d'un estat independent) i també és prou obert per combinar el rol del Parlament autonòmic actual amb el d'una possible Assemblea de Representants Electes del Poble.

Avui, a Cornellà, Carme Forcadell, president de l'ANC, ha tornat a reiterar la tàctica de suport al Govern de la Generalitat i de vehicular el descontentament social exclusivament envers la Delegació del Govern d'Espanya. La segona part d'aquesta tàctica ja es manifesta en el fet que la seu actual de la Delegació ha estat lloc de concentracions diverses en els darrers mesos contra la corrupció o contra la reforma de Gallardón sobre el dret d'avortament. Però la primera part de la tàctica és difícilment practicable. Forcadell admet que caldrà pressionar el Govern de la Generalitat perquè compleixi amb la seva única funció: la de realitzar la consulta. Abans de Nadal, el Govern de la Generalitat hauria d'haver concretat la data i la pregunta d'una consulta vinculant. Si això no es produeix, l'independentisme popular haurà de repensar la campanya de "Signa un vot" i assumir la necessitat de constituir des de la base uns òrgans d'exercici de sobirania.

divendres, 25 d’octubre del 2013

La frustració

Duran-Lleida en les darreres hores ha tornat amb la cantarella de la "frustració". L'argument de la "frustració" és el següent. Com que la independència nacional (bé dels Països Catalans, bé del Principat, bé del territori de l'actual Comunitat Autònoma) és quelcom "difícil", una "agitació" continuada per la "via independentistes" conduiria a una "frustració" en el cas (molt probable) de no assolir-la.

Cal evitar, doncs, la "frustració".

Curiosament això ho diuen els mateixos que blasmen un suposat "infantilisme" de la societat (volen dir, les classes populars) que, degut a una manca de tolerància de la "frustració personal" es passa el dia (segons ells) reivindicant suposats drets.

En què quedem? És bo patir processos de "frustració" que generin una dinàmica d'acceptació del fracàs i de correcció envers unes altres vies, o no és bo patir-los.

D'altra banda, hi ha vies diverses de "frustració" en la qüestió independentista. L'independentisme, en efecte, pot patir una derrota democràtica a través d'una consulta, i que aquesta derrota donés pas a una assimilació nacional (si més no, en clau política) dins de l'estat espanyol. Però també l'independentisme pot patir una derrota antidemocràtica a través d'una repressió desfermada des de l'estat espanyol. O, finalment, podem tindre una "autoderrota" de l'independentisme, com a conseqüència de les tàctiques dilacionistes. En efecte, si arriba a prendre la sensació que CiU-ERC utilitzen la independència com un simple esquer per promoure la "pau social" dins del Principat, els rengles independentistes podrien buidar-se.

Quan Duran-Lleida parla dels riscos de la "frustració" es refereix a que una derrota l'independentisme català podria arrossegar directament per l'aigüera tot el catalanisme polític. Ara bé, per capes creixents (i ara ja, nítidament majoritàries) el catalanisme polític és equivalent a l'independentisme, i la victòria/derrota de l'un implica la de l'altre.

La "frustració" de l'independentisme podria provocar, doncs, una desbandada del "catalanisme polític". Però són il·lusos els que pensen que tota aquesta desbandada es passaria amb bous i esquelles a "l'espanyolisme polític". La desbandada podria repensar el mateix fet nacional des de l'arrel, i entrar en línies "anacionalistes" o "post-nacionalistes", igualment deslligades tant de la "independència impossible" com de la "dependència indesitjada".

És comprensible que Duran-Lleida temi la frustració de l'independentisme tant com tem la realització de la independència. En un cas i en l'altre la funció de "frontissa" que diu que vol jugar s'esvaeix. En canvi, l'esclariment del procés independentistes, sigui en el signe que sigui, permetrà les classes populars de superar uns problemes que les atenallen.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

L'acord entre JP Morgan i el Departament de Justícia dels Estats Units

- 013.000.000.000 $. És la quantitat que li costarà a JP Morgan l'acord amb el qual ha arribat amb l'Administració Obama sobre el cas de la venda de derivats hipotecaris.
- 009.000.000 $. D'aquests 13 mil milions de dòlars, la major part consisteix en multes.
- 004.000.000.000 $. La resta de la quantitat constituirà un fons d'ajut per a consumidors directament afectats per la crisi hipotecària. Aquests fonts seran gestionats per l'Agència Federal de Finançament d'Habitatge (FHFA).
- 21.000.000.000 $. Són els beneficis obtinguts per JP Morgan en l'exercici del 2012.
- 028.000.000.000 $. És la quantitat de fons que ha reservat JP Morgan des del 2010 per cobrir costos legals.
- 033.000.000.000 $. És el que van pagar a JP Morgan entre el 2005 i el 2007, les companyies semipúbliques Fannie Mae i Freddie Mac en la compra de bons hipotecaris. El caràcter fraudulent d'aquesta venda és el que ha donat motiu a l'acord de 4 mil milions de dòlars que JP Morgan pagarà a la FHFA.
- 188.000.000.000 $. És el que en els darrers cinc anys s'han gastar les arques públiques per sostindre Fannie Mae i Freddie Mac.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Nou acord per elevar el sostre d'endeutament del govern federal nord-americà

De nou, però ara de manera més dramàtica, s'ha repetit el numeret de les negociacions entre les fraccions del Congrés nord-americà per permetre elevar el sostre d'endeutament del govern federal. Crisis similars s'han viscut des del 2010, i ja és pot anunciar la propera crisi: la del 7 de febrer del 2014. En cadascuna d'aquestes negociacions ha semblat que l'ala dretana del Partit Republicà cedia, però aquesta aparença amaga el fet que cada nova negociació ha facilitat una nova volta en l'espiral ofensiva de l'oligarquia financera contra les classes populars nord-americanes. La crisi actual ha desgastat seriosament la imatge pública del Tea Party Movement. Però els interessos que hi ha al darrera d'aquest "moviment" són els que es beneficiaran del programa de "reformes" que, sota el pretext de reduir el dèficit i el deute públics, retallaran programes socials bàsics, educatius, ambientals, sanitaris, etc.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

La Generalitat suspesa (1934-1936)

Els excessos de cazalla i patxaran, acompanyats de lectures lleugeres de l'article 155 de la Constitució espanyola del 1978, s'han plasmat en tota una literatura sobre la "suspensió de Generalitat", feta no únicament per plomes dependentistes, sinó també per algunes d'independentistes. Pot semblar dur, però hem d'entendre que la independència d'una República Catalana equival a una "suspensió de l'estat espanyol" en un nombre més o menys elevat de comarques catalanes.

Potser, donat aquest clima, fóra bo de veure un xic sobre un període de la Generalitat de Catalunya poc difós, el que va del 6 d'octubre del 1934, amb la fallida proclamació de "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola", al 16 de febrer del 1936, amb la victòria electoral del Front d'Esquerres.

Durant aquest període l'Estatut d'Autonomia restà suspès i, en conseqüència la Generalitat i el Parlament. Alhora, el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, era empresonat.

El 7 d'octubre del 1934 prenia possessió el general Francisco Jiménez Arenas, nomenat pel govern espanyol, els càrrecs de Governador General de Catalunya. Era un càrrec accidental, creat per cobrir la suspensió de la mateixa Generalitat i, en conseqüència, Jiménez Arenas també era president accidental de la Generalitat.

La Lliga Catalana, de Francesc Cambó, denuncià la inconstitucionalitat de la suspensió de la Generalitat. Era una denúncia feta amb la boca petita i, en tot cas, no valia de res. Algunes figures del govern espanyol s'haurien estimat més fins i tot l'abolició legal de la Generalitat, però en tot cas amb la suspensió aconseguien el mateix. Molts ajuntaments foren igualment suspesos, i l'estat d'excepció i la censura de premsa situaven el Principat sota un règim militar. A dos mesos del Sis d'Octubre, el nombre de detinguts polítics eren de 3400. Alhora, s'havien tramès, gràcies a l'anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu (el casus belli del Sis d'Octubre) 1.400 judicis de desnonament de parcers i rabassaires. Les xifres repressives encara eren més fortes a Astúries, on s'havia viscut una autèntica revolució.

Fins el 10 de gener del 1935, Jiménez Arenas no fou substituït per un civil, Manuel Portela Valladares, comte consort de Bryas. En essència, el càrrec de Governador General de Catalunya combinava les funcions dels quatre antics governadors civils, que havien estat suprimits com a conseqüència del procés estatutari del 1931-1932. Portela, de fet, havia estat governador civil de Barcelona en dues ocasions (1910-12; 1923). Portela, en tant que Governador General, era formalment també president de la Generalitat.

El 4 d'abril del 1935, Portela fou nomenat ministre espanyol de Governació, de manera que s'optà per nomenar el cap radical, Joan Pich i Pon, com a delegat seu. El Partit Republicà Radical, recordem-ho, havia obert el govern espanyol a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), un dels detonants de les revolucions d'octubre del 1934. Pich i Pon havia estat nomenat alcalde de Barcelona arran de la repressió posterior del Sis d'Octubre, càrrec que mantingué malgrat les seves noves responsabilitats.

El 23 d'abril, Pich i Pon assumia ja, en substitució de Portela, els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat. Sis dies després nomenava un Govern, format per una sèrie de consellers, sense assignacions de cartera. Dels cinc consellers, tres eren membres de la Lliga Catalana (Joan Vallès Pujals, Lluís Duran Ventosa i Fèlix Escales Chamení) i dos eren radicals (Alfred Sedó Peris-Mencheta i Pere Huguet Puigderrajols).

El 2 de maig es produïa ja l'assignació de carteres. Duran Ventosa es va fer càrrec de la de Cultura, mentre que Pere Huguet es feia càrrec de les carteres d'Assistència Social i d'Assistència Sanitària. Aquests dos nomenaments volien fer veure a l'opinió pública que el nou govern no anava a desfer tota la tasca prèvia del Bienni Progressista. D'altra banda, Fèlix Escales assumia la cartera de Finances.

El 3 de maig, Joan Vallès assumia la cartera d'Obres Públiques, i Alfred Sedó la d'Economia i Agricultura.

També els cedistes tingueren lloc en el govern Pich i Pon. El 15 de maig, eren nomenats consellers Lluís Jover Nonell (Governació) i Àngel Torrens Dalmau (Treball).

Encara el 18 de maig, Josep Lluís de Prat i de Lezcano assumia la cartera de Justícia i Dret. La premsa de dretes presentava Prat com un home essencialment tècnic, si bé era vinculat a la CEDA. També Escales, conseller de Finances, passava per home tècnic, en tant que director del Banc Urquijo Català, si bé tenia al darrera una llarga trajectòria política vinculada a la Lliga.

L'estiu del 1935 resultà marcat mediàticament per casos de corrupció que esquitxaven especialment els radicals. Pich i Pon fou destituït pel govern espanyol. Interinament, Eduardo Alonso assumí els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat.

Alonso mantingué gairebé intacte el govern de Pich i Pon. Pere Huguet retingué la cartera d'Assistència Sanitària, però va haver de cedir la d'Assistència Social a un tècnic independent, Raül Roviralta Astoul.

El 19 de novembre prenia possessió com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat, Ignasi Villalonga. Villalonga era membre de la Dreta Regional Valenciana, adherida a la CEDA. El dia 27 remodelà el govern de la Generalitat. Villalonga mateix assumí la conselleria de Justícia. El radical Ramon Barbat Miracle es va fer càrrec de la cartera fusionada de Sanitat i Assistència Social. En principi, Escalas, Duran, Sedó i Vallès mantingueren les mateixes carteres.

El 30 de novembre, però, Villalonga agrupava les carteres de Finances i Economia i Agricultura en mans de Sedó, per tal d'equilibrar el pes de radicals i lliguistes en el govern. Així, Escales abandonava el govern. En la mateixa data, els cedistes Jover i Torrens reprengueren les carteres respectives de Governació i de Treball.

La composició del govern Villalonga reflectia en certa forma la del govern espanyol presidit per Chapaprieta, en el qual el lliguista Pere Rahola era ministre. Però la CEDA es considerava poc representada en el govern Chapaprieta. La inestabilitat resultant provocà la dimissió de Chapaprieta, que el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entomà com a pretext per dissoldre les Corts espanyoles. Alcalá-Zamora contravenia la disposició constitucional que limitava el president a dissoldre les Corts de manera anticipada únicament en una ocasió durant un mandat presidencial.

S'obria així el procés electoral. El 14 de desembre Villalonga va dimitir, i el seu lloc fou ocupat interinament per Joan Maluquer Viladot. Maluquer reduí el seu govern provisional a quatre consellers (16 de desembre): Duran Ventosa (Cultura), Vallès Pujals (Obres Públiques), Antoni de Sabatés Vila (Finances, Economia i Agricultura) i Alexandre Gallart Folch. Tots quatre eren de la Lliga, que havia de desmarcar-se de radicals i cedistes i adquirir perfil propi per encapçalar, amb els mateixos radicals i cedistes, un "Front d'Ordre".

El 18 de desembre, Fèlix Escales fou nomenat pel govern espanyol Governador General de Catalunya i President de la Generalitat. Mantingué Duran, Vallès, Sabatés i Gallart com els seus quatre consellers. No obstant, el 4 de gener, nomenava un cinquè conseller, Felip Bertran Güell, que assumí la cartera de Sanitat i Assistència Social.

La victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer del 1936 aturà en sec període de suspensió de l'Estatut. El mateix president Alcalá-Zamora, l'endemà mateix, entre d'altres nomenaments "conciliadors", va fer el de Joan Moles Ormella com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat. Moles, proper a Esquerra, no va fer cap intent de nomenar interinament consellers.

El 29 de febrer, el nou govern espanyol confirmava el govern Companys com a govern de la Generalitat. Interinament, Ventura Gassol n'assumí les funcions fins que l'1 de març el govern Companys (amb l'excepció de Josep Dencàs) prenia possessió efectiva de les seves funcions.

Aquest retorn a la normalitat estatutària, de la mà del mateix president i dels mateixos consellers, ha fet que ni Jiménez, ni Portela, ni Pich, ni Alonso, ni Villalonga, ni Maluquer, ni Escales i, ni tan sols, Moles o Gassol, formin part de les llistes habituals de Presidents de la Generalitat. Un bon recordatori per als aspirants al càrrec de "Governador General" dels nostres dies.

dijous, 10 d’octubre del 2013

La hubris del govern Rajoy-Montoro: defensar la constitució iugoslava del 1974

En tota tragèdia grega convencional arrenca un punt en el qual els personatges són conduïts al paroxisme. Això es veu molt bé a l'Antígona, i en l'hubris que en aquesta tragèdia mostra Creont, el Governador, encarnació d'un govern dels homes que, en una arrencada teomàquica, s'enfronta obertament a la natura o a la justícia basal damunt la qual recolza el mateix govern.

Rajoy-Montoro són uns tirans d'òpera-bufa, però el mecanisme és anàleg. Ho mostren quan refusen de pla les propostes de reforma del finançament autonòmic del PP de Catalunya, en la qual la "solidaritat" seria combinada amb "l'ordinalitat". És un refús paral·lel al que mostren davant de la proposta de reforma estatutària del govern Fabra.

També ho mostren quan s'empatollen en el negacionisme més pur, quan responen a Cayo Lara, de IU, que els salaris a "Espanya" no baixen, sinó que pateixen "un creixement moderat". En canvi, a Japó, es vanten del "creixement negatiu" dels salaris (en termes nominals i reals) per atreure investidors.

Però l'exageració arriba en la resposta que ha donat el govern sobre la denegació de visats a ciutadans de la República de Kossove. Diuen que, com que Espanya no reconeix aquesta República, caldria atorgar-los uns "visats territorials limitats" que tan sols dóna "en cas d'una raó d'interès nacional o alguna de similar".

L'estat espanyol reconeix Kossove com a part integral de la República de Sèrbia. El mateix fan els estats grec i romanès, però aquests estats no tracten de manera especial les sol·licituds procedents de Kossove. De fet, fa dos anys, l'estat espanyol concedia visats a residents kossovars. Ara ja no ho fa, potser per tal de justificar les seves doctrines apocalíptiques sobre l'eventual independència d'una República Catalana.

En la resposta d'ahir, el govern espanyol arribava a justificar aquest procediment tot dient que "la constitució de Iugoslàvia del 1974 no permetia l'autodeterminació de les províncies de Kossove i Vojvodina". Aquesta era la mateixa constitució que atribuïa a Tito la presidència vitalícia, cosa que tampoc no pot escandalitzar una dreta espanyola que considera vitalícia la presidència de l'Estat. Ara bé, els arguments cal dur-los fins al final. La constitució iugoslava reconeixia el dret d'autodeterminació de les repúbliques, però la legislació fixava uns mecanismes que foren violats, successivament, en els casos d'Eslovènia, de Croàcia, de Bòsnia-Hercegovina i de Macedònia.

Però demanar a Creont coherència en els seus posicionaments polítics és fer el patètic rol de corifeu.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

La secció sindical de la COS a Decathlon crida a la vaga indefinida per transformar els contractes temporals fraudulents en contractes indefinits

Amb una concentració prevista per demà dimarts 8 d'octubres, a les 18h (al Decathlon del carrer Canuda, Barcelona), treballadores de Decathlon arrenquen una mobilització contra la contractació temporal abusiva. Sota el pretext de fluctuacions en les "circumstàncies de la producció", una bona part dels contractes de Decathlon són temporals. D'acord amb el marc legal vigent, els contractes temporals en frau de llei s'han de presumir indefinits. Si l'empresa no inicia una negociació, es convocaria una vaga indefinida en aquesta cadena d'equipament esportiu a partir de l'11 d'octubre.

- Més informació.

divendres, 4 d’octubre del 2013

La convocatòria de vaga indefinida de Panrico

L'anunciada convocatòria de vaga indefinida de Panrico arrencaria el diumenge 13 d'octubre, si l'empresa no es fa enrere en el pla de reestructuració i en l'impagament salarial.

La vaga pretén aturar les fàbriques de Santa Perpètua de la Moguda, Saragossa, Puente Genil, Madrid i Valladolid.

La CGT de Panrico denuncia la mala gestió de la direcció:

És totalment incomprensible que es faci una distribució de menys productes dels que es consumeixen, llevat que s’estigui fent enginyeria comptable perquè els comptes de l’empresa donin negatiu. A això ja ens tenen acostumats les empreses, a manejar la producció les compres i les vendes de manera que els surtin els números desitjats per justificar acomiadaments de treballadors fixos i substituir-los per treballadors nous. En cadascuna de les fàbriques hi ha 50 contractacions de treballadors nous diàries.

La CGT considerem que aquestes mesures no són les que fan falta perquè es mantingui l’activitat de les fàbriques i els llocs de treball. Posem un exemple que diàriament veiem de mala gestió empresarial, els transportistes autònoms que realitzen les rutes de repartiment porten menys productes dels que es necessiten en les botigues per la demanda que tenen, es podrien vendre 10.000 pans mes, i 4.000 Donuts / Donettes i bollycaos.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Tambors de guerra

Són fantasmades les declaracions del batlle de Saragossa, Juan Alberto Belloch, sobre la suspensió (sic) de la Generalitat de Catalunya? Ho són les del jutge Lluís Tomàs Zapater, proposant la il·legalització dels partits 'separatistes'? Potser. És possible que els dos personatges maldin per fer-se passar com els més nacionalistes espanyols de tots, i els més agosarats contra el "separatisme".

Però darrera d'aquestes declaracions i d'altres de semblants, flueix un corrent que creu convenient per al futur de l'estat espanyol realitzà un trencament institucional. Aquest trencament respectaria formalment la Constitució espanyola i les seves institucions bàsiques (inclosa, potser, la mateixa Generalitat de Catalunya), però a la pràctica canviaria el sistema constitucional vigent per un de caràcter (més) autoritari.

Hi ha qui pensa que, davant d'aquesta amenaça, la millor opció és la prudència, aigualir les reivindicacions nacionals catalanes (i tota altra reivindicació política que pugui molestar al bloc dominant).

Però aquesta "retirada" no tindria necessàriament un efecte "calmant" per a la "caverna". La caverna té unes definicions de "separatisme" i de "subversió" prou àmplies com per adaptar-se a aquesta "retirada". El mateix concepte de "partit separatista" pot referir-se exclusivament als partits "independentistes" com referir-se genèricament a qualsevol expressió de "regionalisme polític".

La situació social i econòmica de la Península Ibèrica fa presagiar temporals. La sobrecapacitat, expressada en les xifres de desocupació laboral o en l'abandonament de terres i d'altres factors productius, no s'ha pogut resoldre a través de les mesures "pro-cícliques" aplicades pels diferents governs estatals i autonòmics. En els manuals, en aquests contexts, es parla d'altres solucions, de la "destrucció creadora", de l'ampliació de la política per altres mitjans. Els aspirants eterns a la bona neutralitat i a l'autonomia personal ho passaran molt i molt malament. Els altres, també.

dissabte, 28 de setembre del 2013

Recollir signatures "contra la independència"

En qualsevol confrontació, el llenguatge té un rol rellevant. Quan un dels dos bàndols comença a assumir de manera acrítica el llenguatge de l'altre, comença a segellar la pròpia derrota. És sorprenent com des de l'espanyolisme es connota negativament el concepte i el terme d' "independència", fins el punt de recollir com fa algun grupuscles "signatures contra la independència".

L'espanyolisme més intel·ligent no la faria mai una cosa així. En tot cas, recolliria signatures "per la unitat d'Espanya" o "per l'espanyolitat de Catalunya" o "contra el separatisme" o "contra el secessionisme".

Durant força dècades, el moviment independentista català va fer seva la denominació de "separatista". Aquesta denominació havia aparegut fonamentalment en mitjans espanyolistes per blasmar qualsevol intent catalanista. "Separar" o "dividir" són verbs connotats negativament. En canvi, "independitzar" té la connotació positiva basada en la negativa de "dependència".

La clau es troba en la fixació del subjecte nacional, base de qualsevol nacionalisme.

Si hom reconeix "Espanya" com a "subjecte nacional", la paraula "independència" cal emprar-la en el sentit de blindar "Espanya" de dependències alienes. Fou en aquest sentit que la Guerra del Francès (1808-14) fou denominada Guerra d'Independència, i és per aquest motiu que en moltes ciutats i pobles d' "Espanya" hom troba una "Plaça de la Independència". Alhora, la paraula "unitat" assenyalaria la defensa de la "integritat" d'Espanya envers "separatismes regionals" o les divisions provocades per la "lluita de classes".

Si hom reconeix "Catalunya" ("Països Catalans") com a "subjecte", la paraula "independència" s'empra en el sentit de desfer les actuals dependències envers les administracions espanyola i francesa. I la paraula "unitat" s'adreça a la cohesió "interna".

En el discurs polític que trobem en el Principat, ara som en una situació intermèdia. Els mots "independència", "independentista", etc., es refereixen gairebé exclusivament a la independència catalana. En canvi, els mots "unitat", "unionista", etc., s'associen a la "unitat d'Espanya". Els independentistes diuen "unionistes" als partidaris de la dependència del Principat al Regne d'Espanya (quan els haurien de dir "dependentistes". Els dependentistes diuen "independentistes" als partidaris de la creació d'una República Catalana independent (quan, en la lògica pròpia, els haurien de dir "separatistes", mot que s'empra però amb menys freqüència i efectivitat).

Però cal no llençar campanes al vol sobre una suposada hegemonia lingüística de l'independentisme català. El mot "federalisme" o "federalista" s'entén habitualment com el partidari d'una Federació Espanyola en la qual el Principat seria un estat federat o una república federada.

Tan sols en l'àmbit més reduït dels qui ha internalitzat els Països Catalans com a marc territorial nacional, els termes "unionisme", "federalisme" o "confederalisme" s'empren de manera autocentrada. L'unionisme de Països Catalans no té gaire predicament explícit, però sí manta d'attituds implícites. El "federalisme" té una attitud ambigua quant als elements federats (o directament "comarcalista"), mentre que el "confederalisme" té una visió triple (Principat de Catalunya - Regne de València - Regne de Mallorques) basada en l'articulació històrica i en la geografia humana contemporània.

divendres, 27 de setembre del 2013

Referèndum a dues (o més) voltes

El debat sobre la "tercera via" que iniciava aquesta setmana Josep Antoni Duran Lleida és un fals debat. Tan fals com altres 'terceres vies' prèvies.

Si el debat és sobre la "independència dels Països Catalans", una "tercera via" no pot ésser més que subsidiària de les dues en discòrdia, la "independència" i la "dependència". Una "tercera via" federalista o confederalista, en el marc hispànic, únicament seria una forma de "dependència", per molt mitigada que fos.

Si situem el debat en la transformació (o no) de la Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana independent, també és evident que qualsevol proposta "tercera" o "quarta" serà subsidiària de les dues en discòrdia. Per exemple, un "estat propi" integrat al Regne d'Espanya, en una formulació federal o confederal, no alteraria més que quantitativament l'estatus de dependència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, una República Catalana que signés, en peu d'igualtat, amb el Regne d'Espanya o la República Portuguesa la pertinença a una Conferència Ibèrica, que gestionés determinats aspectes, no alteraria l'estatus de sobirania i independència formals de la República Catalana.

De posicions, purament, n'hi ha infinitud. Si fem una anàlisi de les posicions defensades pels grups polítics parlamentaris, veiem que el PP i C's tenen en l'horitzó el manteniment de la Comunitat Autònoma de Catalunya dins del Regne d'Espanya. En el PSC-PSOE, en ICV i en CiU trobem diverses formulacions, reduïbles a una transformació "federal" de l'estat espanyol (amb el Principat a dins) o a la constitució d'un estat "propi" separat (però no necessàriament independent) de l'estat espanyol. En ERC l'horitzó és una República Catalana independent, mentre que en la CUP hi ha una perspectiva d'uns Països Catalans independents i socialistes.

Com dèiem fa uns dies, en tot referèndum hi ha cinc opcions comptabilitzables: l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc, el vot afirmatiu i el vot negatiu. Si atenem a les mobilitzacions populars, particularment les de l'Assemblea Nacional Catalana, i els posicionaments dels diversos actors polítics, socials, culturals, etc., sembla evident que la crida és per un referèndum sobre la independència. N'és un exemple palmari i evident el referèndum popular sobre la independència iniciat a Arenys el 13 de setembre del 2009, on allò que es demanava era si hom era o no d'acord amb la constitució d'un estat català independent.

D'aquesta manera, el procés d'autodeterminació requereix, doncs, una qüestió nítida, directa, senzilla, adreçada a la qüestió de la independència nacional, i que hom la pugui respondre amb un SÍ, amb un NO (o amb un vot en BLANC, NUL o amb l'ABSTENCIÓ).

Fet aquest pas, ja podrien vindre altres referèndums, si la realitat social així ho demana. Serien, per dir-ho, així la segona (o tercera, o quarta) volta del referèndum.

Les 'terceres vies' han de tindre clar quin és el seu espai geogràfic constituent, si és un espai únic o composicional, i de quina manera s'ha d'articular.

dijous, 26 de setembre del 2013

El 'redireccionament' de Panrico

Oaktree, la gestora de capital esdevinguda accionista única de Panrico, és al darrera del pla anunciat fa uns dies i que suposarà una nova onada d'acomiadaments i de retallades salarials. De moment, s'ha suspès el pagament de les nòmines. Aquestes mesures i aquests anuncis coincideixen amb l'entrada com a nou CEO de Carlos Gila. El nomenament de Gila, tal com destaca la UGT de Panrico Catalunya, és simptomàtic, en tant que Gila ja ha estat implicat en la "reestructuració" d'empreses com "La Seda" o "Azucareras Ebro Agrícola", mèrits que li han valgut una vinculació més o menys estreta amb Oaktree des de fa tres anys.

El pla s'executaria entre el 2014 i el 2015, i suposarà l'extinció de 1914 llocs de treball (en aquest còmput inclouen tant personal assalariat com personal "autònom"). Això implica gairebé la meitat de la plantilla. D'altra banda, els llocs de treball que persisteixen patiran reduccions salarials brutals del 35% al 45%. Les diverses seccions sindicals i el comitè d'empresa han expressat el seu rebuig, per bé que, a hores d'ara, les principals mobilitzacions s'han centrat en la planta de Puente-Genil, on hi ha convocada una concentració pel dissabte 28, a les 11h del matí. Encara que a la regió de Barcelona, la major part de la plantilla es troba a Santa Perpètua de la Mogoda, la seu social i les oficines centrals de Panrico són a Esplugues de Llobregat, a l'Avinguda Països Catalans.

Els sindicats han manifestat en reiterades ocasions el seu escepticisme sobre l'estratègia de la direcció i d'Oaktree. De fet, en les comunicacions a la premsa, s'ha indicat que la reducció de llocs de treball (756 llocs de fàbrica, 483 llocs de suport, 600 llocs d'autònoms i 75 de comandaments intermedis) i de massa salarial no anirà acompanyada de cap de les plantes que Panrico té en diversos punts de la Península. D'una banda, es parla de reorientar la capacitat productiva a l'elaboració de marques blanques per a les grans distribuïdores. De l'altra, es diu que cal reduir la inversió en publicitat i augmentar la promoció en els punts de venda.

dimarts, 24 de setembre del 2013

El referèndum, la qüestió i les respostes

Encara cal saber quina forma prendrà el referèndum sobre la independència, reivindicat des d'amples sectors de la població. És plausible que hom el faci fer a través de la llei de consultes populars del Parlament de Catalunya, bé de l'actual (impugnada davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de la presumiblement s'aprovarà en el mes d'octubre. Teòricament, aquesta llei capacitarà els grups parlamentaris partidaris del referèndum (CiU, ERC, ICV i Grup Mixt) per sol·licitar la convocatòria d'una consulta sobre la independència.

Cal no oblidar l'experiència de la consulta popular sobre la independència, realitzada entre els anys 2009 i 2011 en més de mig miler de municipis. Ara es tractaria de fer una consulta oficial i vinculant, en el benentès que la vinculació és política.

Des d'una perspectiva de nació completa, de Països Catalans, és evident que no cal magnificar aquesta consulta o referèndum oficial. Serà territorialment restringida a la Comunitat Autònoma de Catalunya i el cens de participants no coincidirà amb el veïnat complet de les més de quaranta comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma. Fonamentalment la consulta ha de demanar a aquest cens si vol o no que la Comunitat Autònoma de Catalunya es constitueixi en una República Catalana independent.

L'ideal, doncs, seria una qüestió directa: "Sou favorable a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya com a República Catalana, independent de l'estat espanyol?". Hom pot pensar en variants terminològiques i acceptar fins i tot algunes addicions a la fórmula de "República Catalana". Però caldria no carregar-la massa. No és el moment, en aquest referèndum, de fixar elements que tan sols el posterior Procés Constituent hauria d'escatir jurídicament.

Caldria defugir qüestions indirectes de l'estil de "Doneu la vostra aprovació a què el Govern de la Generalitat de Catalunya obri un procés de negociacions..." si no és que s'explicités que les negociacions anirien encaminades a la constitució de la dita República Catalana independent.

Crec que el suport parlamentari i popular a aquests posicionaments és prou ample. Hom no guanya gaire fent cessions, per exemple, a un Duran Lleida que reclama una resposta intermèdia. Aquesta resposta intermèdia, en tot cas, la representa el vot en blanc o, segons el casos, el vot nul. Les possibles adhesions d'una República Catalana a confederacions, unions o organitzacions més àmplies, no pertoquen a aquesta consulta, car únicament les pot contraure una República Catalana ja independent. De fet, el "confederalisme hispànic" que diu defensar Duran Lleida requereix l'obertura d'un procés constituent a tota la Península (o, si més no, a l'actual estat espanyol) i no pas una consulta limitada al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Com hem dit altres vegades, la consulta sobre la independència inclou diversos posicionaments:
- abstenció.
- vot nul, amb ingrés de qualsevol papereta que explicités una resposta diferent de "sí" o "no".
- vot en blanc, amb ingrés d'una papereta sense resposta.
- vot afirmatiu.
- vot negatiu.

Quedaria, d'aquesta manera, exercit el dret d'autodeterminació. No del tot, car un procés constituent ulterior de la República Catalana, sense limitacions territorials ni formals, és un procés continu, on els mecanismes de participació es fonen amb la transformació real. De fet, si aquest procés prengués volada, el referèndum puntual passaria a ser (si no s'hagués fet llavors) un element secundari.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Resultats de les eleccions al Bundestag

Un total de gairebé 62 milions de persones eren cridades ahir a les urnes per elegir la composició del Parlament Federal de la República Federal Alemanya. Més d'un 34% van votar la CDU/CSU, i un 28% d'abstingueren. El suport de l'SPD fou del 18%. Els altres dos partits presents al Parlament, Die Linke i Die Grüne aconseguiren un 6% i un 5% del suport censal. En conseqüència a la distribució dels primers vots, el total de diputats al Reichstag serà de 630, dels quals uns 300 són diputats d'elecció directa (primer vot, majoritari) i 330 d'elecció indirecta (segon vot, proporcional). Els partits de la Unió han obtingut 311 escons, a tan sols 4 cadires de la majoria absoluta. L'SPD n'ha obtingut 192, mentre l'Esquerra se n'ha fet amb 64, i els Verds amb 63.

Primer vot Segon vot % Primer vot % Segon vot
Cens 61903903 61903903 100,00% 100,00%
Abstenció 17614251 17614251 28,45% 28,45%
CDU 16225769 14913921 26,21% 24,09%
SPD 12835933 11247283 20,74% 18,17%
DIE LINKE 3583050 3752577 5,79% 6,06%
GRÜNE 3177269 3690314 5,13% 5,96%
CSU 3543733 3243335 5,72% 5,24%
FDP 1028322 2082305 1,66% 3,36%
AfD 809817 2052372 1,31% 3,32%
PIRATEN 962946 958507 1,56% 1,55%
Vots nuls 688428 587187 1,11% 0,95%
NPD 634842 560660 1,03% 0,91%
FREIE WÄHLER 431409 422857 0,70% 0,68%
Tierschutzpartei 4415 140251 0,01% 0,23%
ÖDP 128158 127085 0,21% 0,21%
REP 27279 91660 0,04% 0,15%
Die PARTEI 39258 78357 0,06% 0,13%
pro Deutschland 4818 74311 0,01% 0,12%
BP 28336 57285 0,05% 0,09%
Volksabstimmung 1748 28667 0,00% 0,05%
MLPD 12986 25336 0,02% 0,04%
RENTNER 919 25190 0,00% 0,04%
PARTEI DER VERNUNFT 3881 25027 0,01% 0,04%
PBC 2070 18529 0,00% 0,03%
BIG 2678 17965 0,00% 0,03%
BüSo 18039 13131 0,03% 0,02%
DIE FRAUEN 0 12522 0,00% 0,02%
Nichtwähler 0 11349 0,00% 0,02%
Bündnis 21/RRP 5335 8851 0,01% 0,01%
DIE VIOLETTEN 2500 8248 0,00% 0,01%
FAMILIE 4476 7451 0,01% 0,01%
PSG 0 4840 0,00% 0,01%
DIE RECHTE 0 2288 0,00% 0,00%
B 619 0 0,00% 0,00%
BGD 1431 0 0,00% 0,00%
DKP 1705 0 0,00% 0,00%
NEIN! 291 0 0,00% 0,00%
Übrige 77192 0 0,12% 0,00%