El 21D: què han fet els espluguins amb dret de vot

Un total de 28.925 espluguins tenien dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. D'aquests:
- 9.373 (32,40%) han votat C's.
- 5.992 (20,72%) han votat PSC.
- 5.637 (16,31%) s'han abstingut.
- 4.488 (15,52%) han votat ERC-CatSí.
- 3.207 (11,09%) han votat JUNTSxCAT.
- 2.715 (9,39%) han votat CatComú-Podem.
- 1.773 (6,13%) han votat PP.
- 808 (2,79%) han votat CUP.
- 253 (0,87%) han votat PACMA.
- 134 (0,46%) han vist el seu vot anul·lat.
- 105 (0,36%) han votat en blanc o a candidatures retirades.
- 77 (0,27%) han votat RECORTES CERO-GRUPO VERDE.

Les "millors" ciutats del món, segons Resonance

La consultoria Resonance publicava fa uns dies el seu rànquing del 2017 de ciutats del món, ordenades d'acord amb el seu valor en sis dimensions:
- el lloc: és a dir la "qualitat percebuda de l'ambient natural i construït d'una ciutat", en la qual cosa s'inclou la qualitat de l'aire, l'oratge, la criminalitat, l'urbanisme, els monuments i parcs, i les activitats a l'aire lliure.
- el producte, en el qual s'inclouen les institucions, atraccions i infrastructures, és a dir universitats, aerports, centres de convencions, museus, etc.
- la programació, és a dir les arts, la cultura, l'entreteniment, la gastronomia, a més de botigues i oferta de vida nocturna.
- les persones, incloent com a valor la taxa d'immigració i la diversitat demogràfica, amb especial interès sobre l'oferta educativa i l'acollida de residents forasters.
- la prosperitat, valorada a través de la taxa d'ocupació, el PIB per càpita, el nombre de grans corporacions que hi tenen oficines
- promoció: la quantitat de relats, referències i recomanacions que es comparteixen en-línia sobre una ciutat (els resultats de la cerca de Google, les tendències de Google, les entrades Facebook o les revisions de TripAdvisor.

Molt s'ha comentat sobre el fet que Barcelona aparegui la número 8 en aquest rànquing, però cal contextualitzar-ho en relació a les sis variables. Vegem el top 10 global:
- 1. Londres. És la ciutat n.1 en promoció i programació, però també treu molt bona puntuació en producte (n.3), lloc (n.5), persones (n.6) i prosperitat (n. 7).
- 2. Nova York. És la ciutat n.2 en promoció i programació, i la n.3 en prosperitat. Per contra, només és la n. 27 en persones.
- 3. París. És la n. 2 en producte i la n. 3 en promoció. Per contra, només és la n. 44 en localitat.
- 4. Moscou. És la ciutat n. 1 en producte i la n. 10 en programació. No obstant, ocupa llocs més modestos en persones (n. 24), prosperitat (n. 25) i promoció (n. 31).
- 5. Tòkio. És la ciutat n. 1 en lloc, n. 3 en programació i n. 4 en prosperitat. Per contra, és la n. 43 en promoció i la n. 125 en persones.
- 6. Singapur. És la n. 4 en promoció. Per contra, és la n. 25 en programació i la n. 27 en producte.
- 7. Dubai. És la n. 2 en prosperitat. Per contra, és la n. 47 en programació.
- 8. Barcelona. És la n. 2 en lloc. Per contra, és la n. 124 en prosperitat.
- 9. San Francisco. És la n. 3 en persones. Per contra, és la n. 45 en producte.
- 10. Chicago. És la n. 7 en producte. Per contra, és la n. 60 en persones.

Així doncs, els diferents rànquings van així:
- localitat: Tòkio, Barcelona, San Diego, Roma i Londres.
- producte: Moscou, París, Londres, Frankfurt del Main i Istanbul.
- programació: Londres, Nova York, Tòkio, París i Roma.
- persones: Vancouver, Toronto, San Francisco, Zúric i Dubai.
- prosperitat: Beijing, Dubai, Nova York, Tòkio i San Jose.
- promoció: Londres, Nova York, París, Singapur i Hong Kong.

Morts pel carrer

"Ens van amenaçar amb morts". Morts pel carrer. Violència. Aquestes eren les declaracions de Marta Rovira que van aixecar tanta polseguera. Suspensió de la república a canvi d'absència de violència, semblaven argumentar. Però, alhora, eren rebudes pels dirigents polítics espanyols com una nova mostra de difamació hispanòfoba, que volia presentar Espanya com un estat violent i autoritari.

"Explosió de violència". És la raó que esgrimeix el Tribunal Suprem per mantindre en presó provisional Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Talment com si l'ANC i Òmnium haguessin perpetrat accions de violència coordinadament amb la Conselleria d'Interior i la Vicepresidència de la Generalitat. Una manipulació que sols es pot entendre des de la definició de la resistència passiva com a "violència", en la idea que la resistència passiva força els cossos de seguretat a haver d'emprar la "violència". La violència legítima de l'estat, doncs, es projecte com a violència il·legítima de qui la pateix. Qui la pateix és qui la provoca, doncs.

Equidistàncies, però, les justes. Marta Rovira no és la Presidenta d'una República que hagi engarjolat Sáenz de Santamaría, Cospedal i potser els presidents de la SCC o de Denaes.

Però aquesta apel·lació a la violència política en to d'amenaça, als morts pel carrer, que fan uns i altres és preocupant. Perquè, alhora, uns i altres diuen: "no hi hagut morts al carrer gràcies a la nostra prudència".

No hi ha hagut morts al carrer? I el 17 d'agost a la Rambla de Barcelona? I el 17 d'agost a la Plaça Universitat? I el 17 d'agost al Passeig de Cambrils? No eren pas morts al carrer?

Ens responen que allò era diferent. Que allò era "terrorisme" o que allò era "gihadisme".

Alguns ha volgut connectar els fets del 17 d'agost amb errors dels responsables de seguretat, bé de la Generalitat i dels Mossos, o bé del Govern espanyol i del CNI. Sembla com si els fets de 17 d'agost tan sols podrien adquirir gravetat si aquestes connexions fossin verificades. Si no hi hagués connexions, de nou, seria diferent.

I què passarà si hi ha morts al carrer atribuïbles directament a l'independentisme o a l'unionisme? Què passarà llavors? S'acompanyarà la condemna, respectivament, de crides a evitar la catalanofòbia o la hispanofòbia? O el bàndol-víctima aprofitarà per empastifar el bàndol contrari? Més aviat, sabem que el bàndol-víctima aprofitarà per empastifar el bàndol contrari, i possiblement per justificar una resposta violenta.

Aquesta diferència de tractament es relaciona amb el fet que hom considera com un fenomen "aliè" o "estranger" atemptats com el del 17 d'agost. I això que els autors eren totes persones residents a Catalunya de fa temps i, en la majoria de casos, hi havien crescut. Però la seva violència no és considerada "política". És com si el "terrorisme gihadista" caigués en la categoria d'accidents meteorològics, i com si els morts que produeixen tinguin la mateixa categoria "apolítica" que els morts en accident de trànsit o en accident laboral.

Aquesta sensibilitat diferenciada davant de violències diferents apareix de nou en aquelles violències que són considerades "apolítiques" perquè tenen lloc en contextos relacionals o domèstics.

Ja no diguem què s'esdevé amb la violència institucional, que és considerada violència legítima. O amb la violència sistèmica, que és considerada una part de la natura humana. I els mateixos que assumeixen aquestes equivalències preparen filípiques descomunals per cada petita acció violenta que pugui atribuir-se al bàndol d'adscripció nacional de signe contrari al de la llur preferència.

Les candidatures proclamades a la circumscripció de Barcelona per a les eleccions del 21D

La Junta Electoral provincial emetia un edicte el divendres 24 per tal de proclamar les candidatures presentades.

Se n'havien presentat setze:
- 1. PSC, que ha estat proclamada.
- 2. PP, que ha estat proclamada.
- 3. PACMA, que ha estat proclamada.
- 4. C's, que ha estat proclamada.
- 5. ERC-CatSí, que ha estat proclamada.
- 6. DIÀLEG, que ha estat proclamada.
- 7. CUP, que ha estat proclamada.
- 8. PUM+J, que no ha estat proclamada.
- 9. CatComú-Podem, que ha estat proclamada.
- 10. JUNTSxCAT, que ha estat proclamada.
- 11. LA FAMILIA, que no ha estat proclamada.
- 12. RECORTES CERO-GRUPO VERDE.
- 13. DN, que no ha estat proclamada.
- 14. PFiV, que no ha estat proclamada.
- 15. CNV, que no ha estat proclamada.
- 16. UNIDOS-DEf-Socialistas, que no ha estat proclamada.

Les candidatures no proclamades (PUM+J, LA FAMILIA, DN, PFiV, CNV, UNIDOS-DEf-Socialistas) tenen un termini per presentar recurs.

En resulten, doncs, 10 candidatures proclamades:
- PSC.
- PP.
- PACMA.
- C's.
- ERC-CatSí.
- DIÀLEG.
- CUP.
- CatComú-Podem.
- JUNTSxCAT.
- RECORTES CERO-GRUPO VERDE.

D'aquestes 10 candidatures, sembla que DIÀLEG optarà per retirar-se si es confirma que les tres candidatures independentistes (ERC-CatSí, CUP i JUNTSxCAT) poden presentar-se amb normalitat.

L'eix independentisme-constitucionalisme domina en bona part aquestes eleccions. Quatre candidatures independentistes es confronten amb sis que no ho són. La idea de plebiscit entre DUI i 155, però, és defugida naturalment pel PACMA, i també per CatComú-Podem, mentre que el PSC també ha volgut desmarcar-se tant del bloc conservador (PP i C's) com de l'unilateralisme.

Per a CatComú-Podem, el debat electoral hauria de basar-se en els programes socials. En aquest sentit, es proclamen progressistes o d'esquerres sis de les deu candidatures.

Per al PACMA, la reivindicació central és animalista, bo i entenent-la en un programa centrat en els drets de benestar.

PP i C's han reivindicat el bloc constitucionalista, en el qual volen comptar també el PSC.

Recortes Cero defensa un govern de progrés, principalment amb PSC, CatComú-Podem i Cs.

Les setze candidatures del 21D presentades a la província de Barcelona

Avui el DOGC publica l'edicte del 18 de novembre de 2017, pel qual es fan públiques les candidatures presentades davant la Junta Electoral Provincial de Barcelona per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. A les cinc coalicions electorals de les quals parlàvem ahir, cal afegir candidatures presentades per un total d'onze partits. De les setze candidatures, set tenien representació en l'anterior Parlament.

Vegem, doncs, les candidatures presentades:
- 1. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) (PSC). La llista és encapçalada per Miquel Iceta, Eva Granados, Ramon Espadaler (amb la marca d'independent, representa Units per Avançar), Beatriz Silva (amb la marca d'independent, és membre de Federalistes d'Esquerra) i Ferran Pedret. Tanca la llista, com a independent, l'ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo. És, doncs, una llista de partit, però que incorpora un bon nombre d'independents, des de gent Units per Avançar, a membres de Federalistes d'Esquerres i de Societat Civil Catalana.
- 2. Partit Popular/Partido Popular (PP). La llista és encapçalada per Xavier García Albiol, Andrea Levy, Santiago Rodríguez i Serra, Esperanza García i Daniel Serrano. Tanca la llista la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat. És una llista de partit.
- 3. Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA). La llista és encapçalada per Ana Bayle, David Martínez Planellas, Raquel Iglesia, Carme Bassas i Javier Muñoz Aranda. És una llista de partit.
- 4. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's). La llista és encapçalada per Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa, José María Espejo-Saavedra, Fernando Tomás de Páramo i Sonia Sierra. Tanca la llista Francesc De Carreras.
- 5. Esquerra Republica-Catalunya Sí (ERC-CatSí). La llista és encapçalada per Oriol Junqueras, Marta Rovira, Raül Romeva, Carme Forcadell i Carles Mundó. Tanca la llista el politòleg Ramon Cotarelo. Es tracta d'una llista de coalició, formalment entre ERC i CatSí, però que incorporà a més membres de Nova Esquerra Catalana (com Ernest Maragall, en el n. 13), Demòcrates de Catalunya (com Antoni Castellà, en el n. 15) o Avancem (com Fabián Mohedano, en el n. 27). Ocupen posicions destacades presos polítics del Govern legítim de Catalunya, com Junqueras (1), Romeva (3) o Mundó (5), alhora que membres d'aquest govern exiliats a Bèlgica, com Toni Comín (7), o altres encausats com l'actual presidenta del Parlament (4).
- 6. Diàleg Republicà (DIÀLEG). La llista és encapçalada per Emma Soler, Gabriel Cursach, Denís Llussà, Carla Vassena i Albert Creixell. És una llista de partit.
- 7. Candidatura d'Unitat Popular (CUP). La llista és encapçalada per Carles Riera, Maria Sirvent, Vidal Aragonés, Fuentsanta Ballester i Jordi Salvia. En el n. 24 trobem la regidora de la CUP a Esplugues, Anna Coll, i en el n. 56 l'economista Elena Idoate. Tanca la llista David Fernández. És una llista de partit, per bé que incorpora independents i membres d'organitzacions que fan part de la Crida Constituent, com Lluita Internacionalista (amb Esther Del Alcázar en el n. 16).
- 8. Per un Món Més Just (PUM+J). La llista la forma exclusivament Mar Martínez Turallols. És una llista de partit.
- 9. Catalunya En Comú-Podem (CatComú-Podem). La llista és encapçalada per Xavier Domènech, Elisenda Alamany, Jessica Albiach, Marta Ribas i Joan Josep Nuet. És una llista de coaliació, amb membres de Catalunya En Comú (Domènech), de Podem (Albiach), d'Iniciativa per Catalunya (Ribas) i d'Esquerra Unida i Alternativa (Nuet). Nuet fa part dels membres de la Mesa del Parlament encausats. L'espluguina Lola Castro _(EUiA) és la n. 40. La llista la clou l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
- 10. Junts per Catalunya (JUNTSxCATALUNYA). La llista és encapçalada per Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Clara Ponsatí, Jordi Turull i Laura Borràs. Formalment, és una llista de coalició entre el PDeCat i CDC. A la pràctica, es concep com la llista del President Puigdemont. En llocs destacats apareixen membres empresonats (Sànchez, Turull, Rull) o en l'exili (Puigdemont, Ponsatí, Lluís Puig). Fora d'aquests noms, dominen els independents (Borràs, Madaula, etc.). La llista la tanca l'ex-President del Parlament, Joan Rigol.
- 11. La Familia Paz y Libertad (LA FAMILIA). La llista és encapçalada per Lisardo Cano, Maria del Pilar Delgado, Josue Cano, Eloy Lobato i David Rodan. És una llista de partit.
- 12. Recortes Cero-Grupo Verde (RECORTES CERO-GRUPO VERDE). La llista és encapçalada per Nuria Suarez, Eva Avendaño, Arelis Guaramato, Manuel Camuñas i Aitor Marin. És una llista de coalició.
- 13. Democracia Nacional (DN). La llista la formen exclusivament Alberto Bruguera, Víctor Rubia y Blanca Hernandez. És una llista de partit
- 14. Partit Família i Vida (PFiV). La llista és encapçalada per Josep Carreras García, Pau Sanfeliu, Salvador Tello de Meneses, Rosa Maria Pich-Aguilera i Mercè Roca Vilaseca, i inclou un total de 80 membres. És una llista de partit.
- 15. Convergents (CNV). La llista l'encapçalen Teresa Maria Pitarch, Germà Gordó, Sílvia Requena, Luis Miguel Perez Cervera i Tatiana Chris Dominguez Araujo. És una llista de partit. Malgrat que Gordó fou diputat en l'anterior legislatura, CNV, abans coneguts com a Nova Convergència, no compten en la llista de partits amb representació parlamentària.
- 16. UNIDOS y SOCIALISTAS+ por la Democracia (UNIDOS-DEf-Socialistas). La llista és encapçalada per Enrique Martínez Herrera, Julio Villacorta, Huma Jamshed, Angela Herrero i Francisco Oya. És una llista de coalició, que inclou 30 membres.

S'obre ara un període de 2 dies en els quals la Junta Electoral Provincial comunicarà, si s'escau, les irregularitats que apreciï o denunciï un tercer en les candidatures. Una vegada comunicades, les candidatures tindran un termini de 48 hores per a subsanar les irregularitats. El 24 de novembre la Junta proclamarà les candidatures que passin aquest tràmit, que apareixeran així publicades el 25 de novembre.

Les cinc coalicions electorals constituïdes vàlidament davant de les eleccions del 21D

Demà es publicaran al DOGC i al BOE les candidatures presentades a les eleccions del 21D. Ahir expirava el termini per presentar-les, de manera que avui ja circula la seva composició. En tot cas, el que si ja fa dies que es va publicar és la llista de coalicions electorals vàlidament constituïdes davant la Junta Electoral Central. Són un total de cinc i les veurem per ordre de presentació:
- C1. "Recortes Cero - Grupo Verde". El pacte de coalició el signen Esteban Cabal, president de Los Verdes - Grupo Verde (LV - GV), José Salvador Villalba, membre del Comitè Executiu de la Unificación Comunista de España (UCE) i Francisco Javier Arias Carmona, secretari general del Partido Demócrata Social Autonomista.
- C2. "Esquerra Republicana - Catalunya Sí (ERC-CatSí)". El pacte de coalició el signen Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana, i Santiago Valls, president de Catalunya Sí.
- C3. "Junts per Catalunya (JUNTSxCat)". El pacte de coalició el signen David Bonvehí, membre de la direcció executiva nacional del Partit Demòcrata Europeu Català, i Carles del Pozo, membre del Comitè Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya.
- C4. "Catalunya En Comú-Units Podem (CatComú-UnitsPodem). El pacte de coalició el signen Vanessa Maxé, presidenta de Catalunya En Comú, Pablo Echenique, representant legal de Podemos, Marta Ribas i David Cid, coordinadors nacionals d'Iniciativa per Catalunya Verds, Núria López Barcardí, presidenta de Barcelona En Comú, Joan Josep Nuet, coordinador general d'Esquerra Unida i Alternativa.
- C5. "Unidos y Socialistas+ por la Democracia (UNIDOS-DEf-Socialistas). El pacte de coalició el signen Enrique Martínez Herrera, secretari general de Unidos por la Solidaridad Internacional i Juan Camprubí, secretari general de Democracia Efectiva.

De les cinc coalicions n'hi ha tres (C2, C3 i C4) que són integrades per partits amb representació parlamentària en l'anterior legislatura. Uns altres partits parlamentaris, Ciutadans, Partit dels Socialistes de Catalunya, Partit Popular i Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent presentaran llistes de partit. No obstant, cal dir que la C2 recollirà també candidats d'altres partits parlamentaris (Demòcrates de Catalunya, Avancem i MES), i que la llista del PSC ha fet una coalició informal, Units pel Seny i el Catalanisme, amb Units per Avançar.

Autocrítica i llistes electorals

Després de la manifestació-concentració multitudinària del carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels Jordis i dels consellers del Govern (legítim) de Catalunya, en presó preventiva, va arribar el torn de l'autocrítica. Els membres del Govern (legítim) de Catalunya que són a l'exili flamenc iniciaren un discurs indicant que havien renunciat a desplegar la República Catalana el 27O per manca de preparació davant de la intenció del Govern d'Espanya de fer-hi una repressió cruenta. Aquesta autocrítica no era clar si era tant una autocrítica com una al·locrítica a l'independentisme del "tenim pressa". El periodista Antoni Bassas ha indicat que ara ja no és hora de carrer sinó de despatxos.

No cal dir que aquest discurs fou rebut amb joia per l'unionisme. S'interpretava com l'anunci del final de l'unilateralisme i l'admissió que el Procés s'havia basat en mentides.

A mesura que ha avançat la setmana, l'autocrítica ha pres una altra color. S'admet la validesa de l'Octubre Català, bo i admetent que entrem en una fase en el qual el desplegament de la República s'haurà de basar en l'ampliació de majories i en el diàleg amb Espanya i amb la Unió Europea.

L'atenció mediàtica, de totes maneres, gira al voltant de la qüestió de les llistes electorals. Avui expira el termini per presentar-les. Ja tenim més o menys configurades les set llistes principals:
- Ciutadans (Cs), que aspira a fer un govern constitucionalista amb Inés Arrimadas de presidenta.
- Partit Popular (PP), que aspira a recollir els rèdits d'ésser el partit administrador de la Generalitat, i que ha proposat una sèrie de punts programàtics comuns als constitucionalistes.
- el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que vol ésser la candidatura pont entre els blocs unionista i separatista, i entre les esquerres i les dretes. Prova d'això és el que fet en la llista hi hagin incorporats destacats dirigents d'Units per Avançar (UxA), que reclama l'espai del catalanisme central no-independentista, o que hi siguin noms propers a les tesis de l'esquerra hispànica.
- Catalunya En Comú-Podem, que també aspira a aquesta funció de candidatura pont, però amb una orientació cap a la formació d'un "govern de progrés".
- Junts per Catalunya (JxCat), que és la llista del President Puigdemont, articulada al voltant del PDeCat, però protagonitzada per un ample ventall de personalitats del Procés, inclosos Jordi Sànchez (que ja ha deixat la presidència de l'ANC) i Aurora Madaula.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presenta una llista en la que hi participaren Demòcrates de Catalunya però també les formacions socialdemòcrates independentistes (Avancem i Nova Esquerra Catalana).
- Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent (CUP-CC) és la llista que més clarament reivindica l'Octubre Català i més decididament defensa l'obertura efectiva del Procés Constituent.

Cadascuna d'aquestes llistes interpreta de manera diferent les eleccions del 21D. Com es relaciona el Govern (legítim) de Catalunya amb les eleccions del 21D? És evident que hi participa, però són diverses les veus que des d'ERC i des de Demòcrates reclamen una certa dualització entre el "Govern de la República" (el de Puigdemont) i el Govern de la Generalitat que surti del 21D. Aquest segon Govern tindria sobretot una tasca administrativa, i cediria el rol constituent/republicà al primer. És clar que es fa difícil pensar què passaria si el 21D indiqués una "cohabitació" arran de la victòria de les forces constitucionalistes (comptant-hi o no els comuns).

S'acaba l'èpica i comença l'aritmètica? Difícil admetre-ho, quan la pressió sobre l'independentisme creix en forma diversa, des de denúncies per "delictes d'odi" contra opinions o acudits molestos fins a entorpiments administratius.

Repressió i resistència

La segona setmana de la República Catalana ha quedat marcada per les mobilitzacions en protesta contra l'empresonament de la major part de l'autodenominat "Govern Legítim de Catalunya", escaiguda el dijous 2 de novembre. El mateix dijous i el divendres es convocaren concentracions davant dels Ajuntaments, seguides en alguns casos de marxes de torxes i manifestacions. El cap de setmana es feren encartellades centrades en la demanda de llibertat immediata dels presidents d'Òmnium i de l'ANC, i del vicepresident Junqueres i dels set consellers. Mentrestant, a Brussel·les, el president Puigdemont i els consellers que l'acompanyaven havien d'enfrontar la demanda d'extradició del Govern d'Espanya, i han anunciat la formació d'un òrgan que sigui a la pràctica l'òrgan de govern (a l'exili) de la República.

La línia repressiva de les institucions espanyoles persegueix fonamentalment que els mateixos que van declarar la República declarin la nul·litat d'aquesta declaració. La falera dels partits independentistes per concórrer a les eleccions del 21D no fa sinó animar aquest sentiment de derrota. El dijous 9 de novembre, els membres de la Mesa del Parlament encausats per rebel·lió/sedició van ser empesos a declarar en el Tribunal Suprem en aquest sentit. Com a mostra mínima d'agraïment, se'ls posà en llibertat amb càrrecs previ pagament d'una considerable fiança, fins al punt que la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va haver de passar una nit a la presó abans de poder aplegar els 125.000 € exigits.

Si bé la repressió sobre el Govern, la Mesa del Parlament i les direccions d'Òmnium i de l'ANC és la més cridanera pels empresonaments provisionals que ha suposat, aquesta també cursa a la menuda en forma de denúncies i amenaces de denúncies. Així són en el punt de mira els docents.

La persecució dels docents explica l'alt seguiment relatiu de la vaga general del 8 de novembre en el sector. En línies generals l'aturada de país del 8 de novembre fou molt menys massiva que la del 3 d'octubre. Ara bé, també fou més militant, com demostraren les accions de bloqueig coordinades principalment pels Comitès de Defensa de la República (CDRs). Els CDRs són a la pràctica l'únic òrgan en funcionament de la República, amb l'avantatge de no trobar-se tampoc en la intersecció amb els òrgans autonòmics. El Govern d'Espanya, en aquest sentit, ja ha anunciat investigacions de tota mena sobre els talls del 8 de novembre, incloent-hi investigacions sobre les famílies que hi van dur canalla.

A un mes i 10 dies de les eleccions al Parlament del 21 de desembre, hom pensaria que l'atenció mediàtica fos centrada exclusivament en la formació de coalicions i candidatures. I sí que n'hi ha, d'atenció. En poques hores, els principals partits decidiran finalment com s'hi presenten. Ja s'han anunciat llistes, com ara la inclusió de membres d'Units per Avançar en les llistes del PSC. En aquesta dinàmica preelectoral té lloc la decisió de Barcelona en Comú de mantindre o no el pacte amb el PSC. Hom pensaria també que la dinàmica seria la de dos compartiments estancs: constitucionalistes i independentistes. La cosa és més complexa. Cs ha criticar que el PSC incorpori Espadaler, conseller d'Interior quan el 9N2014, a les llistes. El PP fa valer contra Cs i PSC la responsabilitat que ha pres en fer-se càrrec de la Generalitat. Puigdemont té temps per demanar una llista unitària i per afavorir les maniobres oportunes. Els programes que presenten els partits independentistes no podien més desencoratjadors per a la República.

I tanmateix, el carrer és protagonista. Demà ANC i Òmnium convoquen una manifestació al carrer Marina de Barcelona en clau de resistència. I col·lectius espanyolistes han anunciat bloquejos a l'entrada de Barcelona per impedir l'entrada de manifestants independentistes.

República Catalana: el pal i la pastanaga del 21D

La proclamació de la República Catalana el divendres 27 d'octubre anà acompanyada amb la resposta institucional del Senat i del Govern d'aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola en clau substitòria. El cessament del Govern ja havia estat anunciat en la proposta duta al Senat, però la sorpresa fou l'anunci per part de Rajoy de dissoldre també el Parlament de Catalunya i convocar eleccions per al dijous 21 de desembre.

Les manifestacions massives del divendres en celebració de la declaració d'independència anaren seguides amb una calma inusitada durant el cap de setmana. És fàcil atribuir-ho a la tàctica de "no-confrontació" del Govern (cessant/legítim) de la Generalitat, però el cas és que el moviment independentista semblava impressionat per la convocatòria del 21D i les contradiccions que això implicava. Reconèixer les eleccions del 21D, i qualificar-les de plebiscitàries era tornar a la roda processista? Era reconèixer Rajoy en les facultats de President de facto de la Generalitat? Era admetre la insuficiència del referèndum de l'1O i de les declaracions del 10O i 27O? Era un capgirament de papers en les crides de "votarem" o d'"estafa antidemocràtica"?

El dilluns 30 d'octubre la sensació de desorientació creixia. Hom ja podia blasmar JxSí d'haver incomplert els compromisos electorals del 27S2015, en no haver fet cap feina de "creació d'estructures d'estat" o de "creació de complicitats internacionals". El Govern d'Espanya havia rebut un suport exterior notable en les mesures adoptades durant el cap de setmana. La manifestació de SCC del diumenge 29 d'octubre a Barcelona semblava indicar bàsicament, més que una reivindicació la celebració de l'aturada irreversible del Procés independentista.

Una part important del Govern Puigdemont, inclòs el president, viatjà a Brussel·les. La citació per rebel·lió dels consellers a l'Audiència Nacional del 2 de novembre, fou resposta per la majoria del govern, excepte els consellers que romangueren amb Puigdemont a Brussel·les. La presó preventiva dictada contra els consellers que acudiren a l'Audiència Nacional esmicolà totes les il·lusions sobre un "155 tranquil" i sobre unes eleccions del 21D en normalitat.

El PDeCat ara oscil·la entre les propostes de Santi Vila d'encapçalar un espai moderat que inclogui un "independentisme legal" i les que segueixen la línia de Puigdemont. Aquest debat coincideix amb la possible coalició unitària de l'independentisme en les eleccions del 21D (l'abstencionisme ha quedat pràcticament descartat fins i tot per amples sectors de la CUP). La setmana vinent es resoldrà aquesta i altres possibles coalicions.

En les darreres hores creixen les demandes d'una major activitat al carrer i d'una convocatòria de vaga general.

Bifurcació

La bifurcació s'ha produït. El Parlament de Catalunya ha proclamat solemnement la República catalana. El Senat d'Espanya ha aprovat les mesures que permeten el Govern d'Espanya de cessar el Govern de la Generalitat i assumir directament o indirecta les seves funcions.

L'escenari de poder dual de les darreres setmanes cristal·litza, doncs, institucionalment. En aquesta darrera setmana, la manifestació de dissabte per la llibertat dels Jordis ens transformà en un clam contra les mesures "suspensives" proposades pel Govern d'Espanya al Senat. Els tràmits del Senat han avançat sense obstacle, amb un PP que aconseguia barrejar-hi PSOE i C's.

La fase final culmina el dijous 26, quan el darrer intent d'arribar a un acord de "ni DUI ni 155" saltava pels aires. Ara, doncs, som en un escenari de "sí DUI i sí 155".

És un escenari dramàtic? De moment la calma regna en els carrers. Els més implicats ja tenen assumit quina de les dues institucionalitats és la seva. Els no-implicats no veuen per què han d'implicar-s'hi. I equidistants i equipropers ja faran per definir la seva posició més enllà d'una lleialtat incondicional a cap de les parts.

Són dues declaracions simbòliques? Podria ser el cas, que ni la DUI ni el 155 siguin aplicats amb tota la contundència que preveuen les normes respectives. Aquesta és una topada complexa, on jugar el rol de víctima és tan rellevant com fer demostracions de força. El 155 serà efectiu si s'aplica quirúrgicament d'entrada, i més a poc a poc amb mesures que aconsegueixen l'efecte espanyolitzador sense despertar més anticossos dels necessari. I gairebé podem dir el mateix de la DUI. L'aplicabilitat tova facilita lleialtats duals, però trencar la baralla massa d'hora pot suposar quedar-se amb les pitjors cartes.

Tercera setmana d'octubre: requeriments i repressió

El tercer cap de setmana d'octubre era marcat per la pregunta del Govern d'Espanya al President de la Generalitat (República catalana suspesa) sobre si s'havia proclamat el 10 d'octubre la independència o no, i pel requeriment que tornés a la legalitat constitucional-estatutària. La pregunta havia d'ésser resposta abans del matí de dilluns dia 16 i el requeriment abans del dia 19.

El dilluns al matí la resposta del President de la Generalitat girava al voltant de l'oferta de diàleg i el recordatori que els efectes de la Llei del Referèndum de l'1 d'octubre s'havien suspès el 10 d'octubre per facilitar aquest diàleg.

La resposta del Govern d'Espanya arribà per dues vies. La via directa fou considerar la resposta de Puigdemont massa ambígua i, per tant, insuficient, bo i emplaçant la qüestió per a la resposta del requeriment que tenia com a termini el dijous 19.

La via indirecta arribà a través de l'Audiència Nacional, que havia citat novament el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el president de l'ANC, Jordi Sànchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. La fiscalia sol·licità la presó provisional per a tots tres, i la jutgessa l'acceptà per als dos Jordis. Són els primers empresonats pels fets del 20-S, sota el càrrec d'aixecament tumultuari pacífic (i, per tant, "sedició"), però el fet és que la maquinària policial-fiscal-judicial tot just comença a accelerar-se sobre els casos del 20-S i de l'1-O.

L'empresonament dels dos Jordis implicà la represa del carrer per part de l'independentisme en concret i de l'autodeterminisme en general. Les cassolades de la mateixa nit de dilluns foren seguides la nit de l'endemà amb una marxa/concentració d'espelmes a l'Avinguda Diagonal de Barcelona entre Passeig de Gràcia i la plaça Francesc Macià. Mobilitzacions semblants multitudinàries tingueren lloc en nombroses poblacions.

Un símptoma dels temps el tenim en la resposta a la concentració d'espelmes de Barcelona. Els participants deixaren les espelmes al llarg de l'Avinguda Diagonal, i vessaren un munt de cera. La neteja pels serveis municipals, iniciada en concloure la mateixa concentració, no conclogué fins la tarda de l'endemà. El col·lapse circulatori, és clar, fou popularment atribuït als excessos dels manifestants. Però, en canvi, tant el PP de Barcelona com el PDeCat de Barcelona triaren com a objecte de les crítiques no pas els manifestants sinó el govern municipal de Barcelona.

El dijous 19 el President Puigdemont responia el requeriment del Govern d'Espanya reiterant l'oferta de diàleg, i recordant que és per aquesta oferta que s'ha suspès l'aplicació dels resultats del referèndum. Avisava que si el Govern d'Espanya responia seguint el procediment de l'article 155 de la Constitució, la resposta seria una declaració solemne de la independència per part del Parlament de Catalunya.

El Govern d'Espanya respongué immediatament considerant que la resposta no era satisfactòria. Així pel dissabte 21 es convocà un Consell de Ministres extraordinari on s'aprovarà la proposta de mesures que haurà de debatre el Senat la setmana vinent (amb ple per a divendres 27). Les mesures han estat pactades pel PP amb PSOE i Cs, i inclourien una intervenció sobre els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com competències dels departaments de Presidència i d'Economia. S'obriria un període de transició fins a la convocatòria d'eleccions autonòmiques per al 28 de gener.

L'escenari plausible per a la propera setmana, doncs, és el de 155+DI. El distanciament entre l'Estat espanyol i la proto-República catalana ja es manifesta en les tensions existents en els cossos policials, amb uns Mossos teòricament units sota Trapero, i una Guàrdia Civil implicada en accions de retirada clandestina d'estelades en edificis particulars. Es manifesta també en la força que pren el moviment dels Comitès de Defensa de la República (CDR).

Que puguin haver-hi ordres contraposades ja no sobre el referèndum sinó sobre la vida quotidiana fa vertígen. Els moviment blanc de Parlem/Hablemos del 7O torna a guanyar visibilitat. La Taula per la Democràcia convoca per demà dissabte una manifestació a Barcelona per demanar la llibertat dels dos Jordis. Catalunya En Comú s'ha manifestat contrària a l'aplicació de l'article 155. El PSC haurà de debatre que fan els seus senadors el divendres 27.

El Govern d'Espanya ha rebut aquesta setmana l'adhesió més clara de les institucions europees i confia que disposarà de la lleialtat del gros de l'Administració de la Generalitat. Però haurà de gestionar bé el pal i la pastanaga, ja que en períodes turbulents, els lligams causa-efecte perden linealitat.

Segona setmana d'octubre: La República catalana dels 8 segons

El segon cap de setmana d'octubre va suposar la represa del carrer, després de la jornada d'aturada nacional i vaga general del 3 d'octubre. La represa, però, tingué un caràcter diferent, mobilitzants sectors socials que no s'havien sentit pas interpel·lats ni pel referèndum de l'1-O ni per la vaga del 3-O. Així, el dissabte 7 d'octubre, al migdia, hi hagué concentracions als ajuntaments sota el lema de "Parlem/Hablemos", amb els assistents vestits de blancs. Aquest moviment vol ser l'expressió d'una tercera via ciutadana, alertada per la confrontació dels governs de Rajoy i de Puigdemont, i que reivindica el diàleg front les sortides unilaterals representades per la declaració d'independència (DI) o la intervenció de l'autonomia (155).

El diumenge 8 d'octubre tingué lloc a Barcelona una manifestació massiva de partidaris de la unitat d'Espanya, és a dir de l'espanyolitat política de Catalunya. Era l'expressió de posicions cada vegada més explicitades a mesura que l'1-O i el 3-O havien mostrat la força i determinació de l'independentisme. La manifestació del 8-O assenyalava la unitat d'un espai sovint marcat per confrontacions entre partits polítics i sectors ideològics.

Aquesta mobilització de l'espanyolisme té dues cares. D'una banda, en arrossegar una majoria fins ara menys mobilitzada, aconsegueix presentar un rostre més divers i d'aspecte més genuí. De l'altra, empeny les posicions de l'ultra-dreta espanyolista cap a exhibicions més radicals. Els indicidents a Palma del 7 d'octubre i, especialment, a València del 9 d'octubre, assenyalen la violència d'aquests sectors.

Amb els resultats de l'1-O ja publicats per la mateixa Generalitat, l'article 4 de la Llei del Referèndum empenyia el Parlament de Catalunya a fer una declaració solemne de la independència de la República catalana. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, havia sol·licitat la compareixença al Parlament el 10 d'octubre, a les 18h. Una concentració d'ANC, Òmnium i Universitaris per la República al Passeig Lluís Companys instal·là una pantalla gegant per seguir la compareixença i, de pas, allunyar la gent del perímetre del Parlament. De fet, els Mossos d'Esquadra, durant aquell dia, mantingueren acordonat tot el Parc de la Ciutadella. Puigdemont comparegué, però no a les 18h, sinó a les 19h. I proclamà la independència de la República catalana per, vuit segons més tard, suspendre els efectes de la dita proclamació. Això no impedí després que els diputats de JxSí i la CUP signessin la DI.

Ostensiblement, la suspensió fou pronunciada per deixar temps a una negociació amb el Govern d'Espanya, amb la mediació de la Unió Europea i altres actors internacionals. Però no hi ha dubte que en la suspensió influeixen altres fets. D'una banda la mala consciència d'un referèndum de l'1-O amb baixa participació (42%), amb poca mobilització del vot negatiu, amb obstacles propiciats per la intervenció policial espanyola i amb irregularitats derivades de la introducció amb calçador del "cens universal". De l'altra banda, l'oposició social, no tan sols la manifestada amb les mobilitzacions del cap de setmana, sinó el reguitzell d'anuncis de grans empreses, financeres i industrials, de traslladar la seu social fora de l'àmbit de la projectada República catalana.

L'11 d'octubre fou, doncs, el moment de valorar aquesta suspensió. Jugada mestra "a l'eslovena" o nova retirada per propiciar un nou cicle processista amb l'obertura d'unes noves eleccions plebiscitàries? Mariano Rajoy, en compareixença al Congrés, anuncià un requeriment a Carles Puigdemont per tal que aclarís si la independència havia estat o no proclamada, i comminant-lo a retornar a la normalitat constitucional. És a dir, comminant-lo a retornar al 5 de setembre. Puigdemont té fins el 16 d'octubre per respondre aquest requeriment i sembla que esgotarà el termini.

El 12 d'octubre fou de nou una jornada de mobilitzacions per als partidaris de la Constitució i de la unitat d'Espanya, amb una nova manifestació massiva a Barcelona. L'ambient, però, era un altre, en tant que la suspensió de Puigdemont era llegida majoritàriament com el signe de rendició del "processisme". Aquest camp haurà de decidir ara com reacciona si realment Puigdemont es fa enrere el 16 d'octubre: amb més mà dura fins a aconseguir objectius més ambiciosos o amb una mà estesa per aprofundeixi en les divisions al si de l'independentisme.

Avui 13 d'octubre és dia de comunicats i de reunions. L'ANC, la CUP i Demòcrates ja s'han posicionat clarament en sol·licitar Puigdemont que aixequi la suspensió en tant que l'Estat Espanyol i la Unió Europea han donat proves clares de no voler ni negociar ni mediar. Artur Mas, d'altra banda, defensa la continuïtat de la suspensió fins que el "factor extern" no sigui aclarit. Ara bé, com pot haver-hi reconeixement exterior de la declaració de la independència mentre aquesta roman suspesa?

En els propers dies serà clau l'organització de base, representada pels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR que també pot indicar la R de República o la R de Revolució). Aquesta perspectiva local és encara més important en la mesura que l'aplicació de la independència i l'inici del procés constituent no podrà ser pas uniforme a tot el territori que fins ara constituït la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'element popular és vital si hom vol fer front als sabotatges iniciats per l'alta burgesia. L'aprofundiment de les contradiccions de classe, és clar, també poden fer qüestionar/acceptar la divisió identitària que ara com ara afecta les classes populars, especialment les de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

Primera setmana d'octubre

El referèndum de l'1 d'octubre sobre "el futur polític de Catalunya" fou un èxit organitzatiu, tant pel que fa al vessant de l'Administració com del poble organitzat a través dels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) o d'altres plataformes. És clar que això no pot fer oblidar la quantitat de col·legis tancats bé per l'acció de la policia (Mossos d'Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil) o de col·lectius civils anti-referèndums. L'obertura d'un cens universal havia de resoldre aquesta pressió però el sabotatge informàtic va fer que fos pitjor el remei que la malaltia, en barrejar en la mateixa urna, vots del cens local amb els vots del cens universal, i en fer possible duplicacions de vot. La participació, en general, fou fluixa, amb nivells comparables amb la "consulta" del 9 de novembre del 2014: l'abstenció militant es va deixar notar. Tot i amb tot, d'acord amb la llei del referèndum, allò que importava era la resposta explícita a la qüestió de si Catalunya s'havia de constituir en República independent o no. I el Sí va guanyar-hi de manera aclaparadora.

El 2 d'octubre, però, no fou tan marcat pel propi referèndum com per les imatges de la repressió policial contra col·legis electorals. Més que el segrestament d'urnes, foren els 900 ferits i els quantiosos danys materials els qui protagonitzaren el relat majoritari de l'1-O. Precisament, fou aquesta actuació violenta de la policia contra els centres electorals la que donà una dimensió internacional a la "crisi constitucional d'Espanya" i a la qüestió catalana.

La Vaga General (o Aturada Nacional) del 3 d'octubre fou marcada, doncs, no tant pel referèndum com per la protesta contra la repressió policial i, més en general, contra l'actitud hostil de les institucions espanyoles davant de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català. Si el seguiment de la vaga fou desigual, les mobilitzacions oferiren imatges massives arreu del territori.

La jornada del 4 d'octubre fou, en general, una jornada de reacció. La dimensió del referèndum de l'1-O i de la mateixa vaga del 3-O ja va produir la resposta d'un discurs del Rei Felip VI que deixava entendre que tot valdria per reprimir la proclamació de la República Catalana. Vint-i-quatre hores després d'aquest discurs, Puigdemont responia amb un to més dialogant, encarat a aconseguir una mediació. Efectivament, els mediadors proliferaven d'arreu, des de l'església a autoritats civils internacionals, entitats de tota mena, etc. El recurs a la mediació produeix sens dubte un desencís davant d'allò que preveia la Llei de Transitoritetat Jurídica, un colp llegits el resultats del referèndum de l'1-O. Alhora, l'espanyolisme a Catalunya prenia consciència de la necessitat de fer-se sentit, d'organitzar-se més enllà de la protesta individual, i es va fer sentir amb una cassolada de protesta contra el discurs de Puigdemont, potser pensant que aquest discurs era el de la proclamació de la República Catalana.

El 5 d'octubre, possiblement davant de l'escalada viscuda en les dues jornades anteriors, fou marcada pel creixement de les veus partidàries del "diàleg", de les pancartes de "Parlem!", de més ofertes de mediació, etc. Però aquesta tendència era sabotejada amb una decisió del Tribunal Constitucional de suspendre preventivament el ple de Parlament de Catalunya del proper 9 d'octubre. Alhora, creixien les recriminacions dins del poder espanyol davant la tebiesa o de les ofertes de mediació.

Ara mateix hi ha la tendència de fer equivaldre la "declaració d'independència" (DI) amb "l'aplicació de l'article 155". Les veus que demanen evitar totes dues solucions coincideixen amb la decisió prudent de CaixaBanc i del Banc de Sabadell de traslladar les seus lluny de Barcelona a terres dels Països Catalans no afectades per la DI potencial. Es configuren, doncs, cinc sectors bàsics:
- els hiperventilats del 155, que fa temps que desesperen davant de la "passivitat" de Rajoy, que sembla haver-ho delegat tot a jutges, fiscals i policies.
- els addictes al govern Rajoy, que pensen que qualsevol qüestionament del govern enfortirà l'independentisme català.
- els partidaris del diàleg o la mediació.
- els addictes al govern Puigdemont, que supediten el seu desig de mediació a la unitat mateixa de JxSí, ANC i Òmnium.
- els hiperventilats de la DI, que la consideren imprescindible per iniciar qualsevol mena de mediació.

Si la setmana havia començat amb indicis de desbordament popular, en les darreres hores sembla que la institucionalitat hauria recuperat pistonada. Uns semblen esperar que es produeixi la DI o quelcom equivalent per actuar. Uns altres semblen esperar que es produeixi un nou fenomen repressiu. Les declaracions de Trapero, Cuixart i Sànchez per sedició a l'Audiència Nacional no han rebut gaire resposta popular de moment. D'altra banda, la convocatòria d'una concentració unionista a Barcelona pel diumenge 8 d'octubre, i les previsibles mobilitzacions independentistes vinculades al Ple del Parlament del 10 d'octubre podrien canviar de nou la tendència, i retornar el protagonisme al carrer.

Situació de poder dual a la Catalunya del setembre del 2017

El Procés Català ha conduït finalment a una situació de "xoc de trens" o de "xoc de legitimitats", marcada per l'explicitació d'una doble acusació mútua de "colpisme" entre el Regne d'Espanya i la Generalitat de Catalunya.

Cap situació de poder dual no és equilibrada. Hi ha un poder establert i un poder emergent. Un poder amb més capacitat coercitiva i un altre amb menys capacitat.

Però la situació de poder dual crea un mirall discursiu, tant se val si no és pla (no hi ha miralls perfectament plans). El Govern d'Espanya s'aferra a la Constitució, i al Tribunal Constitucional com a intèrpret. La Generalitat de Catalunya s'aferra a dues lleis del Parlament de Catalunya aprovades el 6 i 7 de setembre i que suposen en elles mateixes una interpretació dels textos constituents. Són aquestes dues lleis les que fan parlar al Govern d'Espanya i als seus aliats de "colp d'estat" de la Generalitat o de "sedició". Alhora, és la persecució dels efectes d'aquestes dues lleis allò que fa parlar al Govern de la Generalitat i als seus aliats de "colp d'estat" (o "autocolp").

Hom parla dels equidistants, però cal dir que en qualsevol binarisme blanc-negre, els matisos poden anar fins i tot més enllà que la mera escala de grisos. Així doncs, fenòmens com la passivitat, el suport crític, la doble crítica o els esforços per aconseguir una entesa, no poden ésser menyspreat. Que la lògica del poder dual vulgui reduir-ho tot a un "amb nosaltres o contra nosaltres" no vol dir que això funcioni.

Els relats de valor sobre la situació de poder dual, els discursos sobre la violència, sobre les amenaces o sobre l'anarquia, tenen lloc, no oblidem-ho, en la ressaca de l'atemptat gihadista de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost. El poder dual ens pot fer oblidar que existeixen altres poders més enllà de la dualitat. Poders que, d'una manera o una altra, poden beneficiar-se de la deslegitimació mútua.

Què fer? Cal sumar-se a un dels dos poders amb l'aspiració de dirigir-lo? Cal sumar-s'hi però tan sols com a força subalterna? Cal mantindre's al marge de "lluites de palau" o de "lluites de carrer"? Cal aguardar una prudent espera per sumar-se al carro dels vencedors? Cal afermar una posició pròpia (una "tercera via", de la mena que sigui) a l'espera de poder liderar la sortida superadora dels dos poders? O cal entrar en el conflicte amb una posició independent i amb la voluntat de destruir totes dues legitimitats?

Vint-i-cinc posicionaments sobre el Referèndum de l'1 d'Octubre

Després d'haver fet la setmana passada un repàs dels posicionaments generals sobre el referèndum de l'1 d'octubre, aprofitarem que ara aquest referèndum ja ha estat convocat per sistematitzar-los en vint-i-cinc possibilitats. Aquestes vint-i-cinc possibilitats resulten de creuar dos eixos:
- el primer eix compta els posicionaments sobre les relacions entre Catalunya i Espanya: independència, confederació, federació, autonomia, integralitat.
- el segon eix compta els posicionaments sobre el mateix referèndum: votar-hi Sí, votar-hi No, votar-hi en Blanc, fer-hi un vot nul o abstindre's-hi.

Tenim doncs vint-i-cinc casos:
- Cas 1. Independentistes pel Sí. És l'opció partidària de la República Catalana independent que resultaria de l'aplicació de la Llei de Transitorietat jurídica.
- Cas 2. Confederalistes pel Sí. És l'opció que entén aquesta República Catalana com un pas necessari per establir després unes relacions confederals amb el Regne d'Espanya.
- Cas 3. Federalistes pel Sí. És una opció pragmàtica que entén que la victòria del Sí l'1-O podria obrir la porta a una reforma constitucional d'Espanya en clau federal.
- Cas 4. Autonomistes pel Sí. És una opció que creu que el Sí en l'1-O podria conduir a un enfortiment de l'Estat de les autonomies
- Cas 5. Integralistes pel Sí. És l'opció dels que pensen que la victòria del Sí provocaria un col·lapse que tan sols es resoldria amb l'establiment d'un estat unitari espanyol.
- Cas 6. Independentistes pel No. És l'opció dels independentistes monàrquics, contraris a una República Catalana.
- Cas 7. Confederalistes pel No. És l'opció dels que consideren que una derrota plebiscitària de l'independentisme enfortirà les tesis confederals.
- Cas 8. Federalistes pel No. És l'opció sostinguda dels qui creuen que cal aturar la independència a les urnes per tal d'obtindre l'energia suficient cap a una reforma federalitzant de la Constitució.
- Cas 9. Autonomistes pel No. És l'opció pragmàtica dels qui creuen que cal evitar de totes totes una victòria del Sí l'1-O.
- Cas 10. Integralistes pel No. És l'opció militant de sectors que, interpel·lats sobre la seva espanyolitat, no contemplen la callada per resposta.
- Cas 11. Independentistes de Vot en Blanc. És l'opció d'independentistes que, malgrat creure en la necessitat d'un referèndum unilateral, no comparteixen l'esquema traçat pels acords de JxSí-CUP.
- Cas 12. Confederalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren que s'hauria d'haver inclòs una opció confederal en la papereta.
- Cas 13. Federalistes de Vot en Blanc. És l'opció dels sectors federals que voldrien refusar d'aquesta manera el binarisme de la pregunta.
- Cas 14. Autonomistes de Vot en Blanc. És l'opció dels qui consideren incorrecte menysprear l'estatus actual de Catalunya entrant en el joc de la pregunta binària.
- Cas 15. Integralistes de Vot en Blanc. És l'opció d'aquells que consideren que la mera resposta a la qüestió és inacceptable, però que no volen optar per opcions allunyades del vot vàlid.
- Cas 16. Independentistes de Vot Nul. És l'opció dels independentistes que senten la necessitat d'expressar matisos a la pregunta binària.
- Cas 17. Confederalistes de Vot Nul. És l'opció dels confederalistes que volen explicitar la seva proposta en la papereta.
- Cas 18. Federalistes de Vot Nul. És l'opció federal basada en incloure una casella de tercera via i signar-la.
- Cas 19. Autonomistes de Vot Nul. És la resposta no-abstencionista dels autonomistes que rebutgen la validesa del referèndum.
- Cas 20. Integralistes de Vot Nul. És l'opció dels qui volen aprofitar la papereta per consignar la seva creença en una Espanya unitària.
- Cas 21. Independentistes per l'abstenció. És l'opció defensada pels independentistes d'ICV i d'altres sectors que consideren que aquest no és el referèndum que pot dur la independència a Catalunya.
- Cas 22. Confederalistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que aquest referèndum no els interpel·la gens.
- Cas 23. Federalistes per l'abstenció. És l'opció dels federalistes que no volen enfortir el binarisme acudint als col·legis electorals.
- Cas 24. Autonomistes per l'abstenció. És l'opció triada per partidaris de no secundar la liquidació de les normes que protegeixen l'Estatut d'Autonomia.
- Cas 25. Integralistes per l'abstenció. És l'opció dels qui consideren que Espanya no pot ser sotmesa a votació.

Posicionaments davant del Referèndum de l'1 d'Octubre

"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?". Aquesta és la qüestió proposada als "ciutadans de Catalunya" en el referèndum projectat del Primer d'Octubre. Com més a prop som d'aquesta data, ara ja 29 dies de distàncies, més clars són els posicionaments:
- L'abstenció. Cal distingir-hi, com en tota convocatòria, l'abstenció passiva de l'abstenció activa. Però, a més, caldria distingir a més una abstenció militant, que cerca no tan sols una baixa participació en el referèndum sinó que aquest referèndum no es pugui fer a tota o una part del territori de Catalunya. La posició del Govern d'Espanya i dels partits que li donen suport és la d'utilitzar les eines de l'estat de dret per impedir el referèndum o, en el seu defecte, per impedir-ne els efectes. Alguns grups més radicalitzats optaran per mesures físiques d'impediment, però de moment tampoc no s'han explicitat massa. La posició d'una gran part dels Comuns és més aviat d'una abstenció activa no gaire militant, basada sobretot en les mancances de la convocatòria de l'1 d'octubre en termes de garanties democràtiques i, particularment, de vinculació real. Així doncs, aquests sectors defensen un referèndum de debò, i per això s'abstenen i defensen l'abstenció per a l'1 d'octubre. Altres sectors d'abstenció activa són els més clàssics, vinculats a l'anarquisme, i que s'oposen al fetitxisme de les urnes en tota ocasió. Entre els rengles de l'abstenció passiva, a més de les raons habituals, apareixen és clar les pors davant d'un referèndum que compta amb l'oposició explícita de qui té el monopoli de la violència legitimada.
- El vot favorable (Sí). Aquesta és la posició de l'independentisme oficial vinculat a Junts pel Sí i a les plataformes independentistes majoritàries (ANC, Òmnium, etc.). També és la posició de l'actual Govern de la Generalitat, per bé que la posició governamental sembla que se centrarà en fer crides a la participació o, fins i tot, al desenvolupament cívic de la jornada. També fan campanya activa pel Sí l'esquerra independentista i sectors de l'independentisme d'esquerres, en bona mesura sota l'impuls de la CUP. Ara bé, també cal esmentar el posicionament favorable al Sí de sectors que no es consideren independentistes però que veuen en la República Catalana un instrument per somoure l'statu quo vigent.
- El vot contrari (No). No existeix a hores d'ara cap campanya organitzada a favor del No, possiblement per la dificultat que sempre entranya la negativa en un plebiscit. Alguns dels elements que farien una campanya pel No se situen ara a l'abstenció activa, i tan sols farien campanya pel No en cas d'un referèndum acordat. Caldrà veure què decideix Podem Catalunya, però tampoc no sembla que vagin a orientar-se a protagonitzar una campanya pel No. Malgrat tot, la mobilització del No podria produir-se precisament al marge d'entitats polítiques i cíviques si hi ha veritables indicis que el referèndum és de debò, i que l'abstenció no hi serà comptada. El fet que la pregunta final incorporés una referència a la república fa que alguns sectors de l'independentisme monàrquic poguessin optar també pel No.
- El vot en blanc. Tampoc no hi ha cap campanya organitzada, si bé aquesta opció podria atreure a sectors que es volen desmarcar d'una abstenció massa associada al Govern del PP. No obstant, la natura semiclandestina d'aquest referèndum pot desaconsellar participar-hi sense emetre un vot actiu.
- El vot nul podria reflectir descontentament amb la qüestió plebiscitada o amb la forma amb la qual s'ha convocat el referèndum. És el vot més enginyós i per tant també el més personal. És clar que la nul·litat la declara qui recompte, i no qui emet el vot.

La Protoconstitució de la República Catalana

Per fi ha arribat la proposició de Llei de Transitorietat Jurídica que, en cas de victòria de la independència en el referèndum de l'1 d'octubre, funcionaria com una mena de proto- o preconstitució de la proto- o preRepública Catalana. Podeu llegir-la en format ben incòmode a Vilaweb o a Nació Digital

El text es presenta com una proposició de llei del Grup Parlamentari de Junts pel Sí i del Grup Parlamentari de la Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent.

La Llei no substitueix "la Constitució que ha d'elaborar l'Assemblea Constituent i ratificar la ciutadania, un cop proclamada la independència de Catalunya".

Segons aquesta llei, "Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social", de la qual ella mateixa és "la norma suprema de l'ordenament jurídic català".

La Llei regula aspectes com la nacionalitat (art. 7-9) i la continuïtat jurídica (art. 10-21). També inclou un apartat de drets i deures (Títol III) i de sistema institucional (Títol IV). El Títol V es dedica al poder judicial i administració de justícia, amb la mateixa idea de continuïtat. El Títol VI és el de Finances.

El caràcter provisional de la llei es manifesta en el Títol VII dedicat al Procés constituent.

El consort de la reina

La Constitució Espanyola del 1978 dedica tot un article, l'article 58, a la figura que ella anomena "la reina consorte o el consorte de la reina":

"La Reina consorte o el consorte de la Reina no podrán asumir funciones constitucionales, salvo lo dispuesto para la Regencia".

D'aquest article ens pot cridar l'atenció el fet que diferenciï terminològicament "la reina consort" del "consort de la reina". És a dir, que quan hi ha un rei, de la consort en diem reina, però quan hi ha una reina, del consort no en diem rei. La legalització del matrimoni homosexual encara complica més la situació, però no hi entrarem.

Aquest article, d'altra banda, pel que fa al contingut sí té un precedent:

"En el caso de que llegue a reinar una hembra, su marido no tendrá autoridad ninguna respecto del Reino, ni parte alguna en el Gobierno" (article 184 de la Constitució del 1812)

En el mateix sentit, en la Constitució de 1876, es diu:

"Cuando reine una hembra, el Príncipe consorte no tendrá parte ninguna en el Gobierno del Reino" (article 65)

La desigualtat de l'article 58 de la Constitució del 1978, doncs, és inferior a la registrada en les constitucions anteriors. Però en la de 1876 encara s'atorga el títol de "Príncep consort".

Val a dir que el consort de la Reina Isabel II sí va utilitzar el títol de Rei, sovint amb la denominació de "rey consorte". Així doncs, de la parella se'n deia "Sus Majestades los Reyes Doña Isabel y Don Francisco de Asís". Ara bé, el rey consorte Don Francisco no va rebre numeració (no va ser "Rey Francisco I") ni se li atribuïren funcions constitucionals.

Si remuntem als temps preconstitucionals, el consort de la reina Isabel I de Castella, que fou el rei Ferran II d'Aragó, sí fou reconegut per la historiografia posterior com a Ferran V de Castella. Però el cas d'aquest matrimoni té especificitats, ja que el mateix Ferran d'Aragó tenia certs drets personals sobre la corona de Castella. Qui no els tenia fou el marit de la successora de la reina Isabel I de Castella, la reina Joana I. El seu marit, Felip d'Habsburg i Borgonya, fou reconegut com a rei consort, i la historiografia posterior el designà com a Felip I de Castella.

L'ús de no atorgar al consort de la Reina el títol de Rei és quelcom generalitzat a les monarquies actuals del nostre entorn. El consort de la Reina Elisabet II d'Anglaterra rep el títol de "Príncep Felip" i de "Duc d'Edinburg", però no mai el de "rei consort". El consort de la Reina Margarida II de Dinamarca va rebre tan sols el títol de Príncep, per bé amb la dignitat d'Altesa Reial, i tan sols entre el 2005 i el 2016 va disposar del títol de "Príncep Consort".

També el marit de la Reina Victòria d'Anglaterra fou conegut únicament com a Príncep Albert. En temps més reculats, però, el consort de la reina d'Anglaterra rebé més reconeixement. El consort de la reina Maria II fou reconegut ell mateix com a rei Guillem III, i fins i tot podem dir que els dos foren igualment reis titulars, o potser que ell ho fou més que ella, com a campió de la Revolució de 1688. El marit de la reina Maria Tudor va rebre el títol de "Rei d'Anglaterra, de França i d'Irlanda", en el benentès que ho era jure uxoris.

El text de la Constitució de 1978, és clar, no impedeix que el consort de la Reina rebi el títol de Rei i el tractament de "Sa Majestat".

Cues a l'aeroport

Des de l'inici de la campanya estival de turisme, han estat recurrents les notícies a l'Aeroport del Prat sobre les "cues". Al principi fou la qüestió del control de passaports/DNI, que ara s'ha fet generalitzat per a tota mena de vols, inclosos els que es fan dins l'espai Schengen. Ara la qüestió és el control de seguretat, externalitzat per AENA a l'empresa Eulen, i que es veu afectat per la vaga dels treballadors.

És simptomàtic que tots dos problemes tinguin a veure amb la "seguretat" i el "control". A hores d'ara, el major temps d'espera dels passatgers en un aeroport té a veure amb les cues de facturació d'equipatge i d'obtenció de la targeta d'embarcament. Aquests dos serveis, particularment el primer, tenen un caràcter peremptori: fet i fet garantir que les maletes arribin a port és una preocupació rellevant de tot viatge aeri.

El temps d'espera degut als controls de seguretat, ara duplicats amb la revisió de passaports/DNI per fer un registre digital (inútilment duplicat) de tots els passatgers és menys justificable. Mentre la premsa debat sobre si hi ha prou policies en el control de passaports o si els treballadors del control de seguretat fan o no fan vaga, hom oblida la qüestió de fons, que és la utilitat d'aquests controls. Aquests controls s'han endurit com a conseqüència d'atemptats terroristes, molts dels quals no han tingut a veure amb els avions. Es tracta sovint d'enduriments demagògics, de natura estranya, que semblen un càstig col·lectiu a tota la població per accions que han fet persones d'identitats extra-europees. Els departaments implicats, públics o privats, guanyen quota de poder amb aquests enduriments, i com que són part també en la decisió de l'enduriment no hi ha esperança d'una avaluació tècnica neutral sobre la utilitat d'aquests controls i de les mesures que apliquen. La prohibició de dur líquids en la cabina de l'avió n'és un exemple.

Qualsevol qüestionament profund de la causa real de les cues a l'aeroport, la demagògia securitària, és atenallat pel fet que la indústria que el suporta no dubta a utilitzar l'espantall del terrorisme.

De confiscacions i convocatòries electorals

A mesura que s'acosta la convocatòria de referèndum del Primer d'Octubre, més creix també l'astracanada en els rengles anti-referendistes. Si en les dues setmanes passades havia planat sobretot l'espectre de confiscacions patrimonials de responsables del referèndum, enteses gairebé com a procediments automàtics, ara el Delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ja parla de convocar eleccions autonòmiques des del Govern espanyol.

Se suposa que el redactat de l'article 155 ho permet tot.

"Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general."

Malgrat que Mariano Rajoy havia insistit que les "mesures necessàries" seran proporcionals i ajustades a dret, també hem sentit a la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría recordar que en un altre context un govern com el de Puigdemont no hauria durat ni tres dies.

En certa mesura, el govern Puigdemont-Junqueras espera que el govern Rajoy caigui precisament en aquest parany: vulnerar la legalitat vigent. Col·lapsada la legalitat vigent, en mans del mateix Gobierno, hauríem arribat doncs a un moment constituent.

Trajectòries (no tan) insòlites (XXVII): Karl-Heinz Kurras i el 2 de juny del 1967

Avui fa cinquanta anys moria assassinat per la policia, en el decurs d’una protesta, Benno Ohnesorg. “Der Tod des Demonstranten” marcaria un punt d’inflexió en el moviment estudiantil de Berlin Occidental, amb conseqüències a tota la República Federal d’Alemanya. El juny del 67, en certa mesura, anunciava allò que s’esdevindria el maig del 68. Com sempre, el fet galvanitzador no assenyala més que un corrent de fons. Sense el corrent de fons, de fet, no s’explicaria que un estudiant com Ohnesorg assistís, a 26 anys, a la seva primera gran manifestació política.

Ohnesorg era una espècie d’estudiant etern, de profunds interessos artístics, musicals i literaris, amb gust per l’aprenentatge de llengües. Nascut a Hannover el 15 d’octubre del 1940 havia arribat a Berlín Oest la tardor del 1963, matriculat a l’Escola Superior Estatal de Belles Arts. El 1964 s’havia matriculat a la Universitat Lliure de Berlín per fer estudis de romanística i germanística. Membre de l’Associació d’Estudiants Evangèlics, tenia fermes conviccions pacifistes i antiimperialistes. Participà en la Trobada de Joves d’Alemanya celebrada a Berlín Est de 16-18 de maig del 1964, sota l’organització de les Freie Deutsche Jugend (l’organització juvenil de la República Democràtica d’Alemanya). La del 2 de juny del 1967 no era la seva primera manifestació, car havia participat en alguna concentració contra la política educativa del govern municipal de Berlín Oest.

El 2 de juny del 1967 s’havia convocat una concentració de protesta davant la Deutsche Oper de Berlín, a Charlottenburg, contra la visita del xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi. Pahlavi i els seus hostes alemanys havien d’assistir a una representació de la Flauta Màgica de Mozart. Pahlavi encarnava a la perfecció les tiranies servils al neocolonialisme. En particular, hom podia recordar el seu rol en el colp d’estat del 1953 contra el govern de Mohammad Mosaddegh, colp d’estat en el qual l’emperador Pahlavi i el seu partit ultramonàrquic servien clarament els interessos petroliers anglo-americans. Benno Ohnesorg assistí amb la seva dona embarassada, Christa, amb la qual s’havia casat el 27 d’abril. A la casa de Prinzregenstrasse, havien preparat una pancarta amb el text “Autonomie für die Teheraner Universität”

La concentració anti-Pahlavi transcorregué pacíficament fins que els estudiants que hi participaven començaren a ésser assaltats per manifestants pro-Pahlavi. Davant la violència entre els dos grups s’hi interposà violentament la policia oest-berlinesa. Els manifestants anti-Pahlavi es començaren a disperar. Els Ohnesorg, acompanyats d’un amic, Dietz Bering, anaren a parar al pati del número 66 de Krumme Strasse, juntament amb altres manifestants. Fou allà on fou mort d’un tret per un policia de paisà.

Aquest policia era Karl-Heinz Kurras, inspector de la policia (Kriminalobermeister) de Berlín Oest. No tenia cap oportunitat de negar la seva autoria, havent-hi testimonis (policials i civils). En el seu descàrrec afirmà que el tret havia estat accidental o bé disparat com un tret d’advertiment, en sentir-se assetjat per un grup de manifestants armats amb arma blanca. El mes de juliol va afirmar que “si hagués tingut una intenció deliberada d’atacar, com era el meu deure, hauria mort 18 homes com a poc”. Fou acusat al capdavall d’homicidi involuntari. La seva defensa fou sufragada amb una donació de 60.000 marcs del Sindicat de Policia.

Des d’un primer moment, els estudiants s’organitzaren davant d’aquestes maniobres d’encobriment. A mesura que avançava el procés judicial també guanyaven en determinació les mobilitzacions estudiantils. Poc després de l’enterrament d’Ohnesorg a Hanover se celebrà una conferència a la universitat amb el títol “Universitat i democràcia: condicions i organització de la resistència”. Rudi Dutschke (nascut el 1940) i altres dirigents estudiantils eren partidaris d’una acció radical i això els va fer topar amb professors d’esquerres com Jürgen Habermas (nascut el 1929). Habermas va arribar a caracteritzar el posicionament de Dutschke de “feixisme d’esquerres”.

“Feixisme d’esquerres” era un terme inacceptable per als estudiants mobilitzats, perquè justament associaven els problemes de la societat de l’Alemanya Occidental amb la manera com s’havia gestionat l’impacte del nazisme, del veritable feixisme. L’assassinat d’Ohnesorg era un bon exemple per ells, i calia pensar que la protecció que rebia Kurras tenia a veure amb els seus vincles amb l’extrema dreta, reciclada des del 1945, en el sistema policial i judicial.

El judici de Kurras començà l’octubre del 1967. El 21 de novembre el Tribunal Penal de Moabit absolgué Kurras del delicte d’homicidi involuntari, en valorar que Kurras es trobava en el moment de disparar en una situació de risc per a la seva vida.

Aquesta sentència fou revisada pel Tribunal Suprem a petició de la fiscalia i de l’acusació particular del pare d’Ohnesorg. L’octubre del 1968, el Tribunal Suprem anul·là la sentència, amb una forta crítica a l’actuació policial.

Kurras, doncs, havia d’ésser jutjat de nou per un Tribunal Penal de Berlín. El 20 d’octubre del 1970 s’inicià aquesta vista, en la qual es tingueren en compte proves menystingudes en el judici anterior. No obstant, el 22 de desembre era absolt de nou, ja que el jutge concloïa que no es podia provar la culpabilitat penal de l’acusat.

Amb aquesta sentència, Kurras va veure aixecada la seva suspensió i reingressà en el cos després de gairebé quatre anys. En l’interval havia treballat com a guàrdia de seguretat i havia tingut un procés per possessió il·legal d’armes pel qual fou condemnat. Kurras fou destinat al centre de control de ràdio. En principi, en aquesta posició no tenia dret a un arma, però el juliol del 1971 se li facilità una al·legant que se sentia amenaçat per la Fracció de l’Exèrcit Vermell (RAF), un dels grups armats que precisament havia sorgit del moviment estudiantil que ell mateix havia desencadenat el 2 de juny del 1967. Anà de nou a judici el 1977 arran d’atacar un fotògraf que l’havia retratat davant de casa: el judici creuat es resolgué amb dues absolucions. En el 1987, Kurras es retirà de la policia amb el nivell de Kriminaloberkommissar.

Seríem doncs davant d’una trajectòria típica. Nascut a Barten (Prússia Oriental, avui Barciany, República de Polònia), fill d’un policia, l’1 de desembre del 1927. El seu pare, recrutat per la Wehrmacht, va caure durant la guerra. El 1944, mentre acabava el seus estudis de secundària, participà com a voluntari en el Servei de Guerra. Allistat després en l’exèrcit acabà la guerra en Berlín. El març del 1950 ingressà en la policia de Berlín Oest, arribant al grau de Kriminalobermeister el 1959.

El maig del 2009, però, Cornelia Jabs descobrí que Kurras havia estat un informant de l’Stasi i que, en reconeixement dels seus serveis, havia rebut l’alta en el Partit Socialista Unificat (SED), com a membre secret. Kurras, llavors de 82 anys, no tan sols no negà els fets sinó que afirmà a la premsa, amb el seu estil habitual, que no l’avergonyia pas haver estat membre del partit comunista. No cal dir que la premsa conservadora trobà en aquesta revelació una mina. Kurras, a qui el moviment estudiantil d’esquerres, havia presentat com un policia d’extrema dreta, protegit per ex-nazis de la policia i de la judicatura, ara resultava ésser un agent de l’Stasi. El gener del 2012 hom va fer una investigació més exhaustiva. Hom no trobà cap vincle entre l’Stasi i l’assassinat d’Ohnesorg. De fet, l’Stasi trencà relacions amb Kurras arran de l’assassinat d’Ohnesorg el qual, d’altra banda, fou denunciat per la premsa i per les autoritats de la DDR. Aparentment, l’Stasi no volia mantindre relacions amb un policia que era focus d’atenció mediàtica. La investigació del 2012 també mostrà els companys i superiors de Kurras ignoraven el seu lligam amb l’Stasi o el SED i que l’havien encobert senzillament per un esperit de cos. En qualsevol cas, no es presentaren nous càrrecs contra Kurras, que es morí a Berlín el 16 de desembre del 2014.

La biografia de Kurras, doncs, serà de nou examinada amb el 50è aniversari dels fets del 2 de juny del 1967 davant l’Òpera Alemanya de Charlottenburg. No hi mancaran les referències al fet que l’enderrocament del xa de Pèrsia, escaigut el 1979, fos obra dels qui després aixecarien la República Islàmica d’Iran. També hom assenyalarà que els fets del 2 de juny del 1967 van produir una radicalització del moviment estudiantil que duria a les accions armades de la RAF o del Moviment del 2 de Juny. Esmentar que Kurras fos militant secret del SED o agent de l’Stasi en el 1967 mateix no hauria alterat gaire el mateix moviment estudiantil del qual tan sols una part minoritària tenia cap esperança en el caràcter progressiu de la DDR.

Hom examinarà la situació de Kurras, a 18 anys, a Berlín. Hi va quedar en la zona d’ocupació soviètica. Allà començà a estudis professionals de gestió i, fos per conveniència o per convicció, ingressà en el Partit Comunista d’Alemanya (KPD). L’abril del 1946, el KPD i l’SPD es fusionaren, si més no, en la zona soviètica per donar pas al Partit Socialista Unificat (SED). El desembre del 1946, Kurras fou arrestat per la policia secreta soviètica per possessió il·legal d’armes. El gener del 1947 el condemnaren a deu anys d’empresonament, alhora que era expulsat del SED. El febrer del 1950 fou alliberat i el trobem, com hem dit, passant al sector occidental i fent-se policia el mes de març. L’historiador Sven Felix Kellerhoff, que reconstruí en el 2009, aquests moviments d’acord amb els documents soviètics, dubta de si el seu internament no era una tapadora per introduir-lo com a informador en el Camp N. 7 de Sachsenhausen entre el 1946 i el 1949, i de fer-lo entrar en la policia de Berlín Oest en el 1950.

Els arxius de la policia de Berlín Oest indiquen que un company de Kurras va notificar els seus superiors que aquest era simpatitzant del KPD la primavera del 1955. Però el KPD, al capdavall, era un partit legal de la República Federal d’Alemanya (on se li havia impedit d’operar amb el nom de SED): no seria il·legalitzat fins l’agost del 1956. Segons els arxius de la DDR, el 19 d’abril del 1955 un agent de l’Stasi esmenta que Kurras volia passar-se a Berlín Oriental i ingressar en la Volkspolizei. Del 26 d’abril data el compromís d’adhesió de Kurras, que fou nomenat agent del Abteilung IV der Verwaltung Gross-Berlin der Staatssicherheit: amb el sobrenom d’Otto Bohl havia de servir romanent en el seu destí de la Policia de Berlín Oest. A banda de facilitar documents sobre el funcionament intern de la Policia de Berlín Oest, Kurras hauria participat en el seguiment de refugiats de la DDR.
El 15 de desembre del 1962 Kurras sol·licità l’ingrés en el SED, del qual compartia, segons escrivia, l’objectiu de crear “una Alemanya democràtica”. El 1964 rebé l’ingrés al partit. L’assassinat d’Ohnesorg interrompé aquesta tasca d’agent secret. Una setmana després de l’assassinat, l’Stasi revisava la situació de Kurras i es demanava si no podia tractar-se d’un agent provocador infiltrat. Sense proves d’aquest extrem, sí que constataven la seva debilitat per les armes de foc i que, en qualsevol cas, calia cancel·lar temporalment la connexió amb Kurras.

Què han fet els 47.568.588 inscrits en la segona volta de les presidencials franceses?

- Un 43,63% (20.753.798) han votat la candidatura d'Emmanuel Macron.
- Un 25,44% (12.101.416) s'han abstingut.
- Un 22,38% (10.644.118) han votat la candidatura de Marine Le Pen.
- Un 6,35% (3.019.724) han votat en blanc.
- Un 2,21% (1.049.532) han votat nul.

Si fem cas a la lectura segons la qual no votar Macron era fer el joc a Le Pen, el 56,37% dels inscrits serien fachos.

Què han fet els nord-catalans amb dret de vot a la primera volta de les presidencials del 23 d'abril del 2017?

Els inscrits en aquesta ronda electoral eren 347.914, és a dir un 75% de la població del Departament. D'aquests 347.914:
- 80.169 (23% dels inscrits) han votat Marine Le Pen.
- 73.984 (21%) s'han abstingut.
- 56.392 (16%) han votat Jean-Luc Mélenchon.
- 49.245 (14%) han votat Emmanuel Macron.
- 45.865 (13%) han votat François Fillon.
- 13.455 (4%) han votat Benoît Hamon.
- 9.741 (3%) han votat Nicolas Dupont-Aignan.
- 4.634 (1%) han votat Jean Lassalle.
- 4.563 (1%) han votat en blanc.
- 3.053 (1%) han votat Philippe Poutou.
- 2.580 (1%) vots han estat anul·lats.
- 2.303 (1%) han votat François Asselineau.
- 1.477 han votat Nathalie Arthaud.
- 453 han votat Jacques Cheminade.

La Cambra de Representants del Poble Català com a element institucional per desencallar el Procés

Des del Pacte Nacional per a l'Autoderminació, hom contempla la institució d'una "Cambra de Representants del Poble català". Aquesta Cambra, en tant que no regida per la Constitució espanyola, ofereix unes capacitats que no pot oferir el Parlament de Catalunya, en tant que organisme de l'Estat espanyol.

Aquesta Cambra de Representants seria elegida pel Cens Electoral Català, elaborat a partir del Cens Nacional del Poble Català. La Cambra, una vegada elegida, redactaria un Projecte de Constitució, que seria sotmès a referèndum. Seguiria una consulta d'autodeterminació del Poble Català on es demanaria sobre la creació d'un Estat Català sobirà. A diferència del referèndum constituent, la consulta requeriria la presència d'observadors amb mandat de la comunitat internacional. En cas afirmatiu, s'obririen dues possibilitats: la declaració unilateral d'independència i l'assumpció del poder per la Cambra de Representants del Poble Català o l'inici d'un procés de negociació per arribar a una independència pactada.

Tres possibles qüestions per al referèndum de setembre del 2017

Aquestes són les tres qüestions que, segons informa Vilaweb, hauria contemplat el President Puigdemont per al referèndum d'independència del proper mes de setembre:
- ‘Vol que Catalunya sigui un estat independent?’
- ‘Vol que Catalunya sigui una república independent?
- ‘Vol que Catalunya continuï formant part d’Espanya?’.

Les tres qüestions són binàries i, òbviament, Puigdemont pensa que caldria una de les tres. La primera és la que més s'acosta a la del referèndum escocès del 2014, però també és la que engloba les dues qüestions del 9N2014 català. La segona introdueix el concepte "república", que ara mateix sembla l'opció favorita de la CUP-CC. La tercera inverteix el Sí/No i podria servir per atreure els sectors espanyolistes partidaris de fer el referèndum.

Ja hem dit alguna vegada que el "Sí" sempre surt beneficiat en una campanya binària, per la seva connotació positiva. És clar que a hores d'ara, el Sí s'associa a la independència, com mostra el nom mateix de Junts Pel Sí o l'assumpció del "No" per no pocs sectors unionistes.

Però i si combinessim les tres qüestions en la mateixa papereta.

Tindríem llavors vuit opcions de vot explícit, sense comptar les opcions de vot en blanc i de vot nul (per resposta simultània a les dues opcions d'una qüestió).

Aquestes serien les vuit opcions:
- sí-sí-sí: Partidaris d'una República Catalana Independent, però que seguiria formant part d'Espanya, potser a través d'alguna associació de caire confederal.
- sí-sí-no: Partidaris d'una República Catalana Independent, separada ja d'Espanya.
- sí-no-sí: Partidaris d'un Estat Català Independent, que seguiria formant part d'Espanya (p.ex. un Estat Català Independent integrat a la República Federal Espanyola).
- sí-no-no: Partidaris d'un Estat Català Independent, separat d'Espanya.
- no-sí-sí: Partidaris d'una República Catalana Independent, integrada en la Unió de Repúbliques Espanyoles.
- no-no-sí: Partidaris de l'statu quo actual.
- no-sí-no: Partidaris d'una República Catalana Independent separada d'Espanya.
- no-no-no: Aquesta podria ser l'opció de contraris a la independència de Catalunya que volen també sortir d'Espanya.

Les vuit opcions podrien col·lapsar en sis si no fem un aclariment. Una República Catalana no-estatal podria ser una opció assumida per l'anarquisme, sempre que aquesta República incorporés la idea de "comunalitat" per oposició a l'"estatalitat". Un Estat Català no-republicà podria ser efectivament una monarquia (encara que fos una monarquia sense rei, com l'Hongria d'entre-guerres). Llavors les vuit opcions adquireixen sentit. En el cas d'estat o república catalana independent, la pertinença a Espanya podria tindre un caràcter merament geogràfic, i no implicar cap unió política. Però aquests aclariments serien duts a terme una vegada s'aprovés una de les vuit opcions, en el marc del procés constituent que pertoqués.

La condemna de Mas, Ortega i Rigau per "desobediència" i l'opinió de la Comissió de Venècia sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional

Avui s'ha fet pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que condemna Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per un delicte de desobediència en relació a la convocatòria del 9N2014. El TSJC els absol, no obstant, del delicte de prevaricació. Artur Mas ha estat condemnat a una pena-multa de 36500 € i a una inhabilitació per a càrrecs públics electius i funcions de govern de dos anys. Joana Ortega ha estat condemnada a una pena-multa de 30.000 € i a una inhabilitació de 21 mesos. Irene Rigau ho ha estat a una pena-multa de 24.000 € i a una inhabilitació de 18 mesos. La sentència es pot recórrer, de manera que Rigau podrà continuar de moment el seu mandat parlamentari. La desproporció de la condemna per una consulta, la del 9N2014, que no tingué cap conseqüència "il·legal", és ben espectacular. La condemna es basa essencialment en un delicte de desobediència a la providència del Tribunal Constitució del 4 de novembre del 2014.

Aquest és tan sols un dels processos oberts a l'independentisme institucional català. El Tribunal Suprem jutja Francesc Homs pels mateixos fets. D'altra banda, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i altres membres de la Mesa del Parlament, es troben encausats per delictes similars de desobediència del TC.

Avui mateix, la Comissió de Venècia del Consell d'Europa ha publicat la seva opinió sobre la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que el PP precisament impulsà per tal que el mateix TC pogués prendre mesures en casos de desobediència a les seves providències i sentències.

Aquesta opinió remarca els següents punts:
- les disposicions del Tribunal Constitucional tenen un caràcter final i vinculant. D'acord amb la supremacia de la norma constitucional, les sentències del Tribunal Constitucional tenen validesa per a tots els òrgans públics i individus. Així, desconsiderar les disposicions del TC és equivalent a desconsiderar la Constitució i el Poder Constituent. Quan un càrrec pública refusa de complir una disposició del TC viola l'imperi de la llei, la separació de poders i la cooperació lleial dels òrgans de l'estat. Són legítimes, doncs, les mesures per fer efectives les disposicions del TC.
- l'esmena de la LOTC atribueix al TC la tasca d'executar les seves pròpies decisions. En cas de refús a executar una decisió del TC, el mateix TC pot prendre una sèrie de mesures, com la imposició de penes coercivites repetitives i la suspensió del càrrec públic que refusa d'executar la decisió.
- el dret comparat mostra que atorgar al TC la responsabilitat d'executar les seves pròpies decisions és excepcional. Normalment, i com es feia a Espanya abans de la reforma, l'execució s'atribueix a altres poders estatals. La Comissió de Venència considera que atribuir la responsabilitat general i directa de l'execució de decisions del TC al mateix TC podria perjudicar la percepció que el TC tan sols actua com a àrbitre neutre, com a jutge de lleis. Per això sol·licita que es reconsideri la reforma de la LOTC.
- l'opinió de la Comissió de Venència no veu malament que el TC tingui la facultat, en cas de veure desobeïda una decisió seva, de sol·licitar al govern nacional que substitueixi l'execució o que sol·liciti als tribunals ordinaris l'inici d'un procés penal. Alhora, també veuen com a correcta que el TC sol·liciti informació o reports sobre l'execució de les seves decisions.
- en canvi, sí que veu problemàtic que el TC pugui imposar multes o suspensions de càrrec en casos de desobediència.
- l'opinió considera que caldria especificar l'abast personal de la suspensió de càrrec prevista per la llei. Veu preocupant que l'article 92 de la nova LOTC no exclogui els càrrecs d'elecció directa. La llei, segons aquesta opinió, hauria de preveure un tractament diferenciat pel que fa a les multes entre autoritats públiques, càrrecs públics i individus.

El tesseracte català: el Procés del 2017 arriba a la cruïlla

Fa més de deu anys, amb motiu de l'estatut, comentàvem les posicions teòriques possibles al voltant del referèndum. Per fer-ho classificàvem els potencials votants amb quatre variables binàries, una de les quals era si s'orientaven a votar Sí o a votar No a l'Estatut. Les tres altres variables eren de posició política: espanyolista/catalanista, autoritari/llibertari i individualista/col·lectivista. La dècada que ha seguit ha anat marcada per l'aprovació de l'Estatut i la impugnació de l'Estatut; pel desencís per la formació del segon tripartit i la consegüent onada de mobilitzacions d'allò que ara s'anomena el nou independentisme, i que cristal·litzà en el cicle dels referèndums populars sobre la independència; la sentència del Tribunal Constitucional accelerà aquest moviment i alhora provocà un terrabastall en el sistema política de partits; l'esclat de la bombolla immobiliària i la gran recessió encengué alhora aquesta reivindicació i d'altres, amb un període d'intensificació del consum de produccions ideològiques.

En aquest magma de mobilitzacions al carrer, de parlaments desobedients, de "grassroots movements" i de "astroturf movements", les entrades d'informació són contínues i volàtils. Sovint passa per nou quelcom que s'ha repetit, i també passa desapercebut com a repetit quelcom que és nou. Dimecres passat, per exemple, produïa un cert moviment un article de Roger Palà amb el títol de "La nova dreta independentista catalana". "Nova dreta independentista" és un sintagma que podria ser destinat a prendre i que, si bé en la ploma de Palà és un penjament, qui sap si els referits en l'article no se'l faran seu. "Nova dreta independentista" (NDI). El nom és provocador en més d'un aspecte. "Dreta independentista" es construeix a partir del sintagma "Esquerra independentista" (EI), aquest sí, utilitzat profusament en els darrers vint anys per a l'espai independentista "clàssic" que no s'havia incorporat a ERC. "Nova dreta independentista" té ganxo si pressuposa que ha superat la "vella esquerra independentista" en visibilitat i en factibilitat. En qualsevol cas, és una formulació que abona la idea dels dos eixos (utilitzada per l'EI), l'eix "social" i l'eix "nacional". Si hi ha dos eixos, l'esquerra independentista haurà de relacionar-se amb la dreta independentista i amb l'esquerra unionista d'alguna manera per fer-los avançar.

Particularment des del 2011, en algunes campanyes de l'EI, especialment en les de la CUP, hom parlava de tres eixos: el nacional, el social i el democràtic. Sobre aquest tercer eix ha gravitat la idea de la "nova política". Una "nova política" menys verticalista, menys unidireccionalista, menys dogmàtica, menys rígida, etc., ha estat reivindicada per sectors no tan sols de l'EI sinó també de la dreta independentista (refundació de CDC en el PDeCat), de la dreta unionista (pensem en C's) i de l'esquerra unionista (que, precisament, és la que més ha utilitzat i contra la qual s'ha utilitzat més el sintagma "nova política".

Així doncs, si prenem la formulació de Palà, la NDI existeix, perquè existeixen també la NEI, la NDU i la NEU. I si existeixen aquestes quatre, també han d'existir en bona lògica les seves correspondències velles. Ja posats, doncs, i atenent a la simple composició, per exemple, de l'Ajuntament d'Esplugues, podríem sentir-nos temptats a fer un quadre d'atribucions:
- NDI (nova dreta independentista): PDeCat.
- NDU (nova dreta unionista): C's.
- NEI (nova esquerra independentista): CUP.
- NEU (nova esquerra unionista): Canviem.
- VDI (vella dreta independentista): ERC.
- VDU (vella dreta unionista): PP.
- VEI (vella esquerra independentista): ICV.
- VEU (vella esquerra unionista): PSC.
Però no farem aquestes atribucions encara que ICV a Esplugues es declari independentista o que ERC a Esplugues es decanti cap a la dreta. Al capdavall això de dreta i esquerra té un punt d'arbitari.
Discutint aquest esquema algú em feia veure que podríem afegir un quart eix als tres eixos que hem contemplat fins ara. I és l'eix "metropolità-comarcal". Les expressions de cadascun dels vuit blocs citats són diferents segons si tenen lloc a l'àrea metropolitana de barcelona o a la resta de la CAC. Però, de manera més general, es pot entendre com una dualitat entre les àrees urbanes més intenses i les àrees semiurbanes i rurales.
Així doncs, quatre eixos binaris, tornem a generar un tesseracte. Repassem els eixos binaris:
- eix nou (N)-vell (V). És una distinció potser més basada en l'attitud que no en res més. La V indica una certa inèrcia però alhora una major robustesa. La N indica certament empenta, però la supèrbia juga males passades.
- eix dreta (D)-esquerra (E). Aquest eix l'hem d'entendre com l'entén Roger Palà. La D, bàsicament, considera que els interessos de la classe dominant/dirigent són els que millor informen l'interès col·lectiu de la societat. L'E, bàsicament, sosté que són els qui pitjor ho fan.
- eix independentista (I)-unionista (U). La I vol dir que hom defensa la independència d'un estat català. La U vol dir que hom defensa la unitat de l'estat espanyol.
- eix comarcal (C)-metropolità (M). Aquest eix semblaria el més automàtic de tots, però va una mica més enllà de la residència i entra en el domini de la identificació i en com es fa front a la dicotomia ciutat-camp.
El tesseracte va determinat per setze vèrtex. Cadascú s'ha de situar en un d'aquests vèrtex. La vida és triar. Cal repassar cadascuna de les dicotomies i apuntar-se a una de les setze possibilitats: NDIC, NDIM, NDUC, NDUM, NEIC, NEIM, NEUC, NEUM, VDIC, VDIM, VDUC, VDUM, VEIC, VEIM, VEUC i VEUM.
Potser algú de vosaltres no es vol posicionar en una de les quatre dicotomies. O potser vol adoptar-hi una posició intermèdia. O potser considera que aquella dicotomia és l'única rellevant. Llavors farà bé de parar atenció a l'aresta que l'uneix. En total el tesseracte té trenta-dues arestes. L'aresta NDI connecta NDIC i NDIM, i així successivament, tenim les arestes NDU, NEI, NEU, VDI, VDU, VEI, VEU, NDC, NDM, NEC, NEM, VDC, VDM, VEC, VEM, NIC, NIM, NUC, NUM, VIC, VIM, VUC, VUM, DIC, DIM, DUC, DUM, EIC, EIM, EUC i EUM.
El tesseracte té un total de 24 cares, cadascuna de les quals pot servir per aquelles persones només interessades en dos eixos. Tenim les cares següents: ND, NE, VD, VE, NI, NU, VI, VU, NC, NM, VC, VM, DC, DM, EC, EM, DI, EI, DU, EU, IC, IM, UC, UM.
El tesseracte, finalment, disposa de 8 cel·les, cadascuna de les quals encercla una característica: N, V, D, E, I, U, C i M.
És clar que algú podrà dir que no vol situar-se dins de cap vèrtex, ni tampoc damunt d'una aresta, d'una cara o d'una cel·la. Per orientar-se en el tesseracte hi ha un sistema de quatre coordenades, cadascuna de les quals pot anar del 0 a l'1. Per mantindre la nomenclatura, el punt (0,0,0,0) es correspon a la nova dreta independentista comarcana i el punt (1,1,1,1) a la vella esquerra unionista metropolitana. Entre el 0 i 1 hi ha un nombre infinit de posicions i cadascú pot graduar-s'ho bé. El centre geomètric és el punt (0,5;0,5;0,5;0,5). Cadascú pot aplicar-se l'escala a ell mateix o pot demanar els altres que li diguin on és. La tetradimensionalitat embolica una mica a nosatres, criatures de Spaceland, però penseu que podríem haver-hi inclòs més eixos, més matisos.

El G-16: qui és qui a la societat civil barcelonina

L'Operació Diàleg del govern Rajoy per remuntar la desafecció es troba entre l'espasa i la paret. L'espasa és la mateixa maquinària que fa que qualsevol diàleg bilateral amb la Generalitat sigui considerat com una "traïció" a la Constitució. La paret és la pròpia Generalitat que sembla haver assumit que el Govern Rajoy no té res a oferir. Com ja va passar a l'inici de la crisi del 2008, tornen ara als diaris informacions sobre el G-16, grup que encarnaria la societat civil catalana més ben disposada al diàleg, i amb la qual caldria comptar per tal que l'Operació Diàleg aconsegueixi alguns fruits comestibles.

El G-16 tindria una composició orgànica, però és clar que també hem de comptar amb el factor humà. El guarisme 16 assenyala el nombre d'entitats implicades.

Vegem-les:
- Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. Fundada en el 1886, és una corporació de dret públic. Des del 2002 el seu president és en Miquel Valls i Maseda.
- Foment del Treball Nacional. Aquesta associació patronal deriva en darrer terme de la Reial Companyia de Filats de Cotó del Principat de Catalunya (creada en el 1771). El president és en Joaquim Gay de Montellà i el secretari general és en Joan Pujol.
- Cercle d'Economia. Associació cívica fundada el 1958. El president és en Joan Josep Bruguera i el director general és en Jordi Alberich.
- Institut Agrícola de Sant Isidre. Associació d'empresaris agraris fundada el 1851. El seu president és en Baldiri Ros Prat.
- Futbol Club Barcelona. Club esportiu fundat el 1899. Des del 2014 el seu president és en Josep Maria Bartomeu i Floreta.
- Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. Club fundat en el 1900, pren actualment la forma de societat anònima deportiva. El president és en Chen Yansheng.
- Reial Club de Tenis Barcelona. Club esportiu fundat el 1899. Des del 2008 el seu president és n'Albert Agustí García-Navarro.
- Reial Club de Polo de Barcelona. Societat hípica fundada el 1897. Des de fa un any n'és president en Curro Espinós de Pascual.
- Club Natació Barcelona. Club esportiu fundat el 1907. Des del 2014 n'és president en Bernat Antràs.
- Centre Excursionista de Catalunya. Entitat esportiva i cultural fundada el 1876. El seu president és en Josep Manel Puente i Pubill.
- Ateneu Barcelonès. Associació fundada el 1860. L'actual president és en Jordi Casassas Ymbert, si bé enguany hi haurà unes disputades eleccions
- Cercle del Liceu. Club privat fundat el 1847. L'actual president és n'Ignasi García-Nieto Portabella.
- Reial Cercle Artístic de Barcelona. Institut d'art fundat el 1881. El president és en Josep Fèlix Bentz Oliver.
- Orfeó Català. Associació coral fundada el 1891. Des del 2010 la presidenta és na Mariona Carulla.
- Cercle Equestre. Club fundat el 1856. El seu president és n'Alfons Maristany Cucurella.
- Reial Automòbil Club de Catalunya. Club automobilístic fundat el 1906. Des de l'any passat n'és president en Josep Mateu.

Deu propostes per no repetir l'experiència de Syriza

Amb el títol de "Deu propostes per vèncer la Unió Europea", Eric Toussaint, del Comitè per a l'Abolició del Deute Il·legítim, i altres membres de l'esquerra de l'esquerra de l'europea volen vaccinar-se de les errades comeses per Syriza durant l'any 2015 en les seves relacions amb la UE. El text de Toussaint ha estat modificat i signat per gent de Podemos-IU, del Bloco d'Esquerda, de Die Linke, del NPA i d'Ensemble!, d'Unitat Popular i d'Antarsya, de l'esquerra radical danesa i per activitats de Xipre, Eslovènia, Bòsnia-Hercegovina i Hongria.

Vet ací les deu propostes:
-1. Un govern d'esquerres ha de desobeir la Comissió Europea d'un manera ben transparent i en línia amb els seus compromisos previs.
-2. Crida a una mobilització popular tant a nivell nacional com europeu.
-3. Llençar una auditoria del deute amb participació ciutadana.
-4. Establir controls dels flux de capital.
-5. Socialitzar els sectors financer i energètic.
-6. Crear una moneda complementària i no-convertible i defensa el dret d'abandonar l'eurozona.
-7. Realitzar una reforma fiscal radical.
-8. Desprivatitzar companyies privatitzades amb el preu simbòlic d'un euro.
-9. Dur a terme un pla d'emergència àmplia per a la creació de feines socialment útils i per a la justícia econòmica.
-10. Iniciar un procés constituent genuí. "Això no implica canvis constitucionals dins del marc de les institucions parlamentàries existents. Implica dissoldre el parlament i elegir una assemblea constituent per vot directe".