El 30% de 'no' en el referèndum sobre la 'Schuldenmbremse' constitucional en l'estat de Hessen

D'entre totes les votacions que hi ha hagut a Europa en aquest cap de setmana, des del vot contrari a l'austeritat dels diputats portuguesos, fins a les darrers eleccions cantonals de la Cinquena República Francesa, passant pel referèndum sobre la independència catalana celebrat a Nou Barris, i pels comicis de Baden-Wurtemberg, potser serà interessant també fer una ullada ràpida als resultats sobre el referèndum de reforma constitucional celebrat el diumenge 27 a Hessen. Aquest referèndum ha coincidit amb les eleccions municipals, que segueixen un període quinquennal.

D'entrada, la reforma de la Constitució de Hessen no sembla una cosa que es faci cada cap de setmana. Aquesta Constitució fou aprovada en el 1946, abans de la Constitució de la República Federal d'Alemanya. I en tots aquests anys ningú no ha pensat en reformar l'article 21, que fa referència a la pena de mort (Todesstrafe). Segons els experts en dret constitucional no cal fer cap reforma d'aquest article, ja que la disposició de la Constitució Federal que aboleix la pena de mort el fa buit de dret.

Hom suposaria, doncs, per analogia, que no cal introduir a la Constitució de Hessen cap disposició sobre la limitació de l'endeutament del fisc estatal. Aquesta limitació del deute (Schuldenmbremse) ja hauria de ser satisfeta per les diferents disposicions de la Unió Europea, de la República Federal d'Alemanya i per les pròpies lleis de pressupostos aprovades anualment pel Parlament estatal de Wiesbaden. O, encara seguint més l'analogia amb l'article 21, hem de recordar que una Schuldenbremse ja va ser introduïda en el 2009 en la Constitució Federal d'Alemanya.

La finalitat d'aquesta reforma constitucional és propagandística. Es tracta d'instil·lar en l'opinió pública (de Hessen, i de la resta d'Alemanya i d'Europa) la idea que la situació crítica actual de l'economia europea és deguda al balafiament de recursos públics en polítiques socials. Caldria, doncs, imposar un límit a la capacitat d'endeutament, pensant en el bé de les generacions futures (kommende Generationen).

Les quatre forces polítiques oficialistes, la CDU, l'SPD, els Verds i l'FDP, han fet campanya pel SÍ a la limitació de l'endeutament. Ben curiós que hagin estat aquestes forces polítiques les mateixes que, amb les (contra)reformes fiscals, han reduït la capacitat de les arques públiques. O que siguin les mateixes que fan augmentar la despesa pública amb les aventures militars humanitàries d'Afganistan i d'altres rodals.

Pel NO, hi ha hagut una coalició de moviments populars:
- Sindicats de treballadors: Deutscher Gewerkschaftsbund und seine Mitgliedsgewerkschaften.
- Sindicats de funcionaris: Deutscher Beamtenbund und seine Mitgliedsgewerkschaften
- Associacions de pensionistes: Landeselternbeirat Hessen
- Associacions en pro de l'ensenyament públic: Landesschülervertretung Hessen
- Landesastenkonferenz
- Liga der Freien Wohlfahrtspflege
- Verband Bildung und Erziehung
- Bund demokratischer Wissenschaftler/innen BdWi
- Entwicklungspolitisches Netzwerk Hessen EPN
- ATTAC
- SOZIALPOLITISCHE OFFENSIVE Frankfurt (Zusammenschluss aus Arbeiterwohlfahrt, Caritas, Diakonie, Internationaler Bund e.V., jüdischer Wohlfahrtsverband und Paritätischer Wohlfahrtsverband, der evangelischen und katholischen Kirche, dem Stadtjugendring, dem Deutschen Gewerkschaftsbund, dem Institut für Sozialforschung und dem Institut für Sozialarbeit und Sozialpädagogik)
- Friedens- und Zukunftswerkstatt Frankfurt
- Gliederungen der hessischen Arbeiterwohlfahrt AWO
- Naturfreunde Hessen
- Bündnis für soziale Gerechtigkeit Hessen
- Associacions científiques: Aufruf von 150 Wissenschaftlern aus Hessen
- Die Piraten Partei
- Gliederungen der SPD-Hessen: SPD-Arbeitsgemeinschaft für Arbeitnehmerfragen (AfA), Die Jusos, SPD-Nordweststadt
- DIE LINKE. Hessen

Una llista tan llarga com poc poblada de gent.

El discurs de la 'responsabilitat' i de la 'frugalitat' havia de cridar unànimament al SÍ.

I, els resultats? La participació ha estat del 48,9%. D'aquest 48,9%, un 70% ha votat afirmativament. Però un 30% ho ha fet en contra. Un 30% és poc, sí, però cal pensar que en les eleccions municipals concomitants, Die Linke (l'únic partit parlamentari en fer campanya pel NO) ha tret un 3% dels vots. El 70% de vots afirmatius contrasta amb el prop de 90% de vots agregats de la CDU (33,4%), SPD (30,9%), Verds (20,0%) i FDP (3,5%). Això vol dir que un percentatge notable de votants de l'SPD i dels Verds ha votat NO a la reforma constitucional. O, dit d'una altra manera, que bona part dels que han votat NO a la reforma constitucional han acabat per votar les llistes municipals de l'SPD o dels Verds.

El 26 i 27 de març: Nou Barris Decideixen

Avui ha estat un dia de manifestacions. A València, contra la corrupció del govern de no-coalició de Camps. A Londres, contra els plans d'austeritat del govern de coalició de Cameron. També ha estat la primera jornada del cap de setmana de vot anticipat de Nou Barris. La consulta sobre la independència de la nació catalana, arrencada a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, ha arribat a Barcelona, i si al desembre es feia un cap de setmana a la Barceloneta, i al febrer a la Vila de Gràcia, ara és el torn dels barris i viles del districte de Nou Barris. Centenars de persones, per exemple, de Ciutat Meridiana han exercit anticipadament el seu dret de vot.

Fins el 10 d'abril, hom no podrà disposar de dades de participació global, o d'orientació del vot. Però és justament en aquestes jornades on és construeix la (bona) visibilització del projecte de Barcelona Decideix.

Presa en consideració de tres proposicions de llei contra l'endeutament hipotecari de per vida

El Parlament de Catalunya va prendre en consideració, per vot unànim, tres proposicions de llei a favor de poder saldar la hipoteca lliurant l'habitatge. Diem bé. Avui, una família pot veure l'habitatge familiar embargat, i pot veure's-hi desnonada i, alhora, quedar amb un deute de desenes o centenars de milers d'euros. D'altra banda, com que si no ha pogut pagar la hipoteca és per culpa d'uns salaris insuficients o per culpa de la desocupació patida per part o tots els membres adults del nucli familiar, aquest és un deute que restarà de per vida. Nòmines embargades, inclusió en llistes de morosos, etc., condueixen famílies a la completa precarietat i afavoreixen el treball submergit... És clar que aquesta despossessió va en la línia perfecta per rescatar el sistema financer de l'estat espanyol, el mateix que escanya el teixit productiu dels Països Catalans fins dur-lo a la catàstrofe.

Tres forces políticament mínimament progressistes del Parlament de Catalunya, ICV-EUiA, ERC i Ciutadans, han registrat proposicions de llei, en pro de la dació de l'habitatge en pagament del deute hipotecari. Això deixaria la família desnonada, però amb la possibilitat de reprendre una nova vida... No és demanar massa. És el sistema jurídic vigent a tots els països civilitzats, de banda i banda de l'Atlàntic. A més, si aquestes persones entraren en hipoteques és per la insuficiència d'habitatges de lloguer. Alhora, els pagaments mensuals inicials eren assumibles pels ingressos familiars típics del 2000-2005. Però des de llavors, l'atur i l'augment dels tipus d'interès, ha trastocat els pressupostos familiars. Qui tenia realment falera per signar hipoteques sense criteri, amb abús de la fórmula dels avalistes i amb la complicitat de notaris que no informaven prou d'allò que se signava, eren els bancs i caixes.

A diferència de la proposició de llei de Solidaritat, que es presentarà davant del Parlament de Catalunya, per formular una "llei catalana", les tres proposicions de llei debatudes ahir es presentaran davant del Congrés dels Diputats d'Espanya. És simptomàtic que CiU hagués presentat esmenes a la totalitat contra aquestes tres proposicions de llei. No obstant, la pressió de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va fer que CiU retirés aquestes esmenes. És així com, per aclamació, ha estat aprovada la tramitació de les proposicions de llei, que seran presentades properament davant del Congrés dels Diputats (on hauran de passar un nou tràmit de presa en consideració).

Com són aquestes tres proposicions:
- la d'ICV-EUiA, inclou mesures contra el sobreendeutament personal i familiar i de protecció contra procediments d'execució que afecten l'habitatge habitual. Aquesta proposició pretén que les entitats bancàries només puguin autoritzar hipoteques quan el termini d'amortització del crèdit no superi els trenta anys, el valor de la hipoteca no sigui superior al del 80 per cent de l'habitatge i el pagament mensual total no superi el 30 per cent dels ingressos. A més, entre altres punts, vol excloure de possibles embargaments els sous que no sobrepassen el salari mínim interprofessional i protegir l'habitatge del deutor amb mesures com la dació en pagament.
- la d'ERC, és una esmena a la llei d'enjudiciament civil. S'hi afegiria un nou apartat perquè, en casos d'execució de l'habitatge habitual per impagament, es pugui lliurar a l'entitat bancària el bé hipotecat com a pagament del deute, i també pretén que es declarin abusives les clàusules del contracte hipotecari que fixen un topall a la baixada del tipus d'interès variable contractat.
- la de Ciutadans també vol modificar la llei d'enjudiciament civil per incloure la dació en el pagament de la hipoteca i limitar així la responsabilitat del deutor, que d'aquesta manera podria lliurar l'habitatge com a pagament del deute amb el banc.

Quant a la proposició de llei de Solidaritat, inclou tres articles:
- l'article 1 estableix la dació en pagament unilateral per a la persona o persones que tinguin la totalitat de la plena propietat d'un habitatge personal o familiar habitual que estigui hipotecat. Aquesta dació transmetria la plena propietat de l'habitatge, tot extingint la totalitat del deute vigent, incloent-hi interessos (tant ordinaris com moratoris), comissions, penalitzacions, costes, etc.
- l'article 2 estableix la forma de la dació unilateral, en escriptura pública, acompanyada d'acta notarial acreditativa de tractar-se d'habitatge personal o familiar habitual.
- l'article 3 estableix l'assentament al registre de la propietat, amb independència del consentiment de la caixa o banc titular de la hipoteca.

El Grup Ayllu organitza un cicle de xerrades sobre les polítiques antisocials d'austeritat

Les mateixes autoritats que juren i perjuren que no hi ha diners públics per cobrir les necessitats del sistema públic de pensions, o dels sistemes públics d'educació, sanitat o d'assistència social, ara prometen unes despeses milionàries en una nova guerra colonial a Líbia.

"Fins on ens poden collar?". Aquesta és la reflexió que es fa el Grup Ayllu, grup de solidaritat dels barris de Can Vidalet i Pubilla Cases. La desocupació completa o parcial, l'augment dels pagaments de les hipoteques, el deteriorament de les condicions socials, afecten aquests dos barris d'una manera especial. Com diuen des del Seminari Taifa, parafrassenjant Karl Marx i David Harvey, som davant d'una autèntica ofensiva capitalista d'acumulació per despossessió.

"Fins on ens poden collar?" és el títol d'un curs formatiu, dividit en tres sessions, que té lloc els dijous d'aquest mes de març, a les 19.30h, en el Centre Cultural la Bòbila.

La primera sessió, titulada "La crisi no l'estant pagant els rics", fou el passat 17 de març, a càrrec de Miren Etxezarreta, membre del Seminari Taifa. Etxezarreta. Entrevistada fa unes setmanes per Núria Cadenes a la revista Lluita, Etxezarreta definia el període actual com "la fase de mirar com sortir del deute públic generat per la mateixa crisi, i d'un altre vessant de la crisi que podríem anomenar de guerra de divises".

La sessió d'aquesta setmana, el 24 de març, també serà d'un membre del Seminari Taifa, en aquest cas Elena Idoate, que parlarà de la reforma de les pensions.

La tercera sessió, del 31 de març, la farà Vidal Aragonès, del Col·lectiu Ronda, que analitzarà l'impacte de les darreres (contra)reformes laborals en els drets efectius de la classe treballadora.

Les propostes de la CUP-L'H per a la Remonta i per al Camí de la Fonteta

Avui al migdia, convocada per l'Associació de Veïns del Camí de la Fonteta i per la CUP de l'Hospitalet, una marxa popular sortia des del capdamunt de la Rambla, amb la doble consigna de la defensa dels habitatges del Camí de la Fonteta i per una recuperació de l'espai de la Remonta en clau de protecció del patrimoni natural, cultural i històric de l'Hospitalet de Llobregat. La marxa ha arribat a la Plaça de l'Ajuntament, on s'ha llegit el manifest dels veïns del Camí de la Fonteta, i després David Soriano, de la CUP, ha expressat una crítica contra les intencions del govern municipal de l'Hospitalet. En els darrers temps, el govern municipal ha augmentat la pressió contra els veïns del Camí de la Fonteta, per tal de desallotjar-los, i incloure l'espai en l'ARE de la Remonta. Un dels destins de l'actual Camí de la Fonteta, segons aquesta planificació, seria la construcció d'habitatges unifamiliars. Ironia sinistra, quan resulta a l'Hospitalet hi ha pisos buits que no s'ocupen degut al fet que uns salaris de misèria impedeixen d'accedir-hi a lloguers i a hipoteques a cost de mercat (o de protecció oficial). La manifestació ha continuat després per carrer Major, i ha pujat després fins a Can Boixeres. La marxa ha clos en el Camí de la Fonteta, amb diversos parlaments. David Sadurní n'ha fet el darrer, amb un repàs de les propostes de la CUP. Sadurní ha defensat la recuperació de l'espai de la Remonta, tot preservant-ne les edificacions històriques (masia del segle XVII). També ha recordat que en la zona hi ha un tram de l'antic Canal de la Infanta, que tanta rellevància tingué en el desenvolupament agrícola i industrial de l'Hospitalet de Llobregat. La recuperació de la Remonta permetria unir els espais verds de Can Boixeres i de Can Mercader (Cornellà de Llobregat), alhora que s'ampliaria la superfície destinada a horts urbans. I tot això preservant el tarannà del Camí de la Fonteta, amb les seves edificacions (la majoria de la primera meitat del segle XX) i amb les seves famílies.

Salvem el Camí de la Fonteta

Demà diumenge, els veïns de Can Serra i de Santfeliu, i els de tot l'Hospitalet, són convocats a una marxa popular contra el pla urbanístic que amenaça el Camí de la Fonteta. La marxa sortirà al migdia des del capdamunt de la Rambla, i hi baixarà fins el carrer Major, per arribar a la Plaça de l'Ajuntament. Després de la concentració a la Plaça, la marxa continuarà pel carrer Major, per pujar després i concloure al Parc de Can Boixeres.

Un alemany, un xinès i un rus [en el Japó]

Els accidents a la central nuclear de Fukushima I, precipitats per la destrucció causada pel tsunami de l'11 de març, han tingut com a resposta l'activacions dels plans d'emergència previstos en aquests casos. Les autoritats japoneses els han seguit per tractar de refrigerar els reactors amb aigua de mar, i per indicar perímetres d'evacuació al voltant de la central.

Hom hauria de suposar que aquestes mesures són "suficients". No obstant això, les polències alemanya i xinesa, aparentment, pensen una altra cosa. Potser també pensant en l'opinió pública interna, tant Beijing com Berlin han activat plans de repatriació per al seu personal i que podrien afectar tot el nord de Japó (o tot l'arxipèlag, qui sap).

És simptomàtic, que des de Moscou ara es parli d'evacuar Sakhalin i les illes Kuril. Si realment aquestes regions de la Federació Russa són en perill per Fukushima I, tot l'arxipèlag japonès també ho seria. Per això, ahir circulava la brama que un càrrec del Kremlin suggeria la possibilitat d'evacuar tot l'arxipèlag japonès, i de traslladar temporalment els 127 milions de japonesos a la Sibèria Oriental.

Després del terratrèmol d'Haití, el president senegalès Abdoulaye Wade, davant de la catàstrofe continuada patida pel poble haïtià, proposava la "repatriació" dels 10 milions d'haïtians a alguna regió de l'Àfrica.

Aquesta forma de pensar, sigui com a malentès de kremlinòleg o com a bomborinada de cap d'estat, considera vàlida una política de "terra cremada" per gestionar les catàstrofes naturals, de contaminació o socials.

Quan tornaran els líders europeus a retratar-se amb Gaddafi?

Naturalment, no ho faran en les properes setmanes, ni tan sols en els propers mesos. Potser la relació, a partir d'ara, serà merament a distància. Tot i amb tot, la diplomàcia francesa, encapçalada per Sarkozy, sembla ara descol·locada pel retorn de les banderes tricolors a Líbia. És Alemanya i Itàlia les que treuran partit d'aquest descol·locament.

De mentres, la solidaritat entre les monarquies del Golf es demostra en la intervenció saudí a Bahrain, i en la promesa de l'enviament de forces policials des dels Emirats Àrabs Units.

L'estabilitat és ara la consigna cridada per la ministra d'afers exteriors espanyola a Damasc. Aquest és el discurs també d'Israel i de bona part de l'Administració Obama.

La crisi àrab, confien, toca a la fi. Els "falcons" nord-atlàntics critiquen el fet que no s'hagi produït una intervenció militar a Líbia. I atribueixen a les masses populars europees, tan oposades a les aventures imperialistes a Afganistan i a Irac, aquesta absència d'intervenció. És curiosa manera de veure-ho. L'autèntica responsabilitat a Europa de la sagnia de Líbia no es troba en un "pacifisme" ni en un sentiment "pro-Gaddafi". Ha estat l'absència gairebé completa de protestes a Europa contra les polítiques d'austeritat en els darrers mesos, la que ha fet que Gaddafi i els altres dirigents àrabs poguessin parlar de "conspiració". Si les protestes "àrabs" haguessin estat unes protestes "mediterrànies", la malfiança s'hauria trencat...

Al Qaeda i Marine Le Pen

Són els espantalls per fer vindre por. Gaddafi, d'una banda, internament, insisteix que les forces de la bandera tricolor són uns agents a sou d'occident. I de l'altra, externament, diu a Europa i als Estats Units que, si ell cau, Líbia es convertirà en un paradís per a Al Qaeda. També l'OTAN aprofita aquest espantall per justificar una eventual intervenció militar a Líbia. En realitat, l'OTAN vol fer de Líbia, si arribés el cas, una base des d'on controlar possibles moviments antiimperialistes sorgits a Egipte o al Magreb.

L'obscurantisme d'Al Qaeda serveix per fer bo a Gaddafi. I no seria d'estranyar que els seus amics europeus tinguin en el cap una divisió de Líbia en zones d'influència, permetent a Gaddafi, d'una banda, i al Consell de Bengasi, de l'altra, la gestió subalterna dels recursos petroliers de la Cirenaica i de la Tripolitània.

Similarment, l'obscurantisme de Marine Le Pen, és ara emprat com a espantall per als seguidors de Sarkozy. Sarkozy representa una dreta 'comme il faut', mentre que Le Pen és massa perillosa per populista. Le Pen encarna una ràbia contra les classes populars meteques, mentre que Sarkozy encarna una ofensiva implacable contra totes les classes populars franceses, autòctones o no.

L'experiència de Tunísia, Líbia, Egipte, Iemen o Bahrain, no ha caigut en sac foradat per a les classes dirigents dels estats francès i espanyol. N'han pres bona nota. Al capdavall, no fa ni sis mesos, Tunísia era un dels països més estables del món. Quan els 'mercats financers internacionals' desconfien de les polítiques aplicades pels governs de l'estat espanyol (o del portuguès, o del grec) és perquè no poden acabar d'empassar-se que les mesures polítiques exigides d'austeritat es puguin aplicar, tot mantenint els principis de la pau social. Potser si convisquessin en el cor més profund de la classe treballadora catalana, serien més optimistes quant als seus interessos. En tot cas, des d'una certa prudència, saben que els convé vehicular qualsevol tensió social cap a un conflicte interètnic. Marine Le Pen i el Front National, malgrat tots els revestiments que puguin tenir de subversivitat, fan una funció ben precisa. No tenen anàleg a l'estat espanyol, perquè la funció política del FN se la disputen, a parts iguales, el PP, el PSOE i els altres partits respectables.

El FN també serveix de parany per a l'esquerra i les esquerretes europees. Un 'antiracisme' buit els fa adoptar un posat elitista davant les classes populars autòctones, i un posat condescendent davant les classes populars al·lòctones. Atrapats en aquesta lògica perversa, passen a donar suport als 'partits republicans', des del PSF i PCF fins al mateix Sarkozy. No s'adonen que, en aquesta línia, Le Pen aconseguirà la presidència francesa, directament, o a través d'un epígon gaullista o socialista.

Debat d'Esplugues Decideix: el futur es diu autodeterminació

Avui, dijous 10 de març, Esplugues Decideix ha organitzat a l'Avenç (Sala Teatre Joan Brillas) un debat sota el títol "El futur es diu autodeterminació". Fa una mica més d'un any, el 6 de març del 2010, que Esplugues Decideix es presentava com a entitat. L'organització de la consulta sobre la independència del 20 de juny del 2010, es constituí en un veritable exercici del dret d'autodeterminació. De les 5 forces representades en l'Ajuntament d'Esplugues, tres d'elles, ICV-EUiA, CiU i ERC, hi van donar suport. En el primer cas, ICV-EUiA cedí el local com a espai de vot per al barri de Can Clota. En tot cas, en les properes eleccions del 22 de maig, tenim la garantia que a Esplugues de Llobregat hi haurà un ventall prou ample de forces polítiques que sostenen el principi d'autodeterminació com a eina democràtica. Uns el defensen per aconseguir la independència (del Principat o dels Països Catalans), i uns altres per establir un estat federal o confederal a la Península. Justament, d'això tracta el debat d'avui, de contrastar aquest futur que es diu autodeterminació. I es tracta de fer-ho, quan des del Parlament de Catalunya hi ha previstos debats sobre mocions que reconeixen el dret d'autodeterminació com a "dret irrenunciable" o quan hi ha proposicions de llei (com l'impulsada per Solidaritat per la Independència) que estableixen un mecanisme de "declaració unilateral d'independència").

En nom de la CUP, intervindrà David Soriano, militant de l'MDT i cap de llista de la CUP a l'Hospitalet de Llobregat. Per Solidaritat, parlarà Jordi Anguera, ex-militant d'ERC, fundador de Solidaritat de Sant Just Desvern i, actualment, coordinador comarcal d'aquesta formació al Baix Llobregat. Per Reagrupament, hi haurà en Joan Puiggròs, del nucli local d'Esplugues. En nom d'ERC, intervindrà Jordi Figueras, regidor a l'Ajuntament. Per ICV, parlarà la regidora Lídia Ibañez, candidata a alcaldessa en les properes eleccions del 22 de maig. En representació de CiU, hi haurà Roger Pons, també regidor a l'Ajuntament.

Manifestació a Montcada i Reixac contra els desnonaments

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha transformat avui un desnonament anunciat (suspès per defecte de forma) en una manifestació pel dret de l’habitatge, que ha finalitzat davant de l’Ajuntament de Montcada i Reixac. En la Diada del 8 de març, no és sobrer recordar la situació en la qual es troben les dones treballadores que no poden fer front als pagaments hipotecaris, en una societat, a més, on persisteixen els desequilibris salarials per raons de gènere. La pràctica inexistència d’un parc públic d’habitatges de lloguer fou un dels motors de la bombolla hipotecària de fa uns anys. Ara, els experts encara tenen la barra de culpar els afectats, quan ells mateixos deien, en esclatar la bombolla, que “no s’ho creien”, que hi hagués cap crisi. La llei hipotecària espanyola permet situacions en la qual, amb l’embargament del pis, no hi ha prou per cobrir el deute, i com això pot comportar l’embargament dels habitatges dels avalistes. Per això, les mobilitzacions demanen, en primer lloc, un canvi legislatiu.

Madison: les protestes contra el pla Wlaker i la defensa dels interessos de les classes populars

Els intents del governador Walker de trencar les protestes contra el seu pla d'austeritat, enfrontant "treballadors públics" i "treballadors privats", o enfrontant la classe treballadora contra altres sectors populars, no han reeixit a vinclar les mobilitzacions, ni a Madison ni a la resta de Wisconsin. El governador Walker ha insitit de bades en el fet que aquest pla és "inevitable" o que és perfectament "homologable" al d'altres administracions nord-americanes. La qüestió és que la correlació de forces a Wisconsin no és tan favorable al programa propugnat pel capital com en altres estats nord-americans.

El cavall de batalla central són els drets sindicals dels treballadors públics de Wisconsin. En aquest sentit, Walker ha ofert cedir en determinats punts (com el procediment de 'recertificació' de sindicats), mentre que es manté fort en la qüestió essencial d'eliminar la 'negociació col·lectiva' en el sector públic. Walker ja ha amenaçat amb més acomiadaments, si la llei no surt endavant abans de l'1 d'abril. De manera creixent, la idea de convocar una vaga general contra le llei Walker es difon com una de les poques sortides per impedir que, sota la justificació de la crisi financera, es vulgui empobrir globalment (directament i indirectament) encara més la classe treballadora nord-americana.

L’exportació del ‘model espanyol’ a l’Àfrica del Nord i a Orient Mitjà

Les visites aquests darrers dies dels caps d’estat i de govern espanyols, Juan Carlos Borbón i José Luís Rodríguez-Zapatero, a països del Golf Pèrsic i a Tunis, han servit a la diplomàcia espanyola per renovar la xerrameca sobre l’exportació del ‘model exemplar’ de la transició post-franquista als països àrabs. No fa ni tres mesos, aquesta xerrameca no hauria tingut gairebé cabuda, ja que pràcticament tots els governs, des de Mauritània fins a Iraq (amb la possible excepció de Síria), rebien l’homologació per part de les “democràcies nord-atlàntiques”. Recordem que, fins i tot Qatar, era saludada com una ‘monarquia absolutista però tolerant’ per part de la nova directiva del FC Barcelona.

Aparentment, les protestes d’un grapat de joves (semi)desocupats de l’interior de Tunísia ho han capgirat tot. És clar que la cosa venia de lluny, però havia quedat soterrada. Al capdavall, els agents de les protestes eren persones que “sostenien les parets”, que no havien pres la decisió d’emigrar cap a Europa (o cap al Golf Pèrsic, o cap a Líbia) i que no sabien ésser prou agraïts als migrats salaris als quals tenien accés de tant en tant. Diuen que hi ha veritats, mentides i estatístiques, però paga la pena recordar que la taxa de desocupació juvenil (menors de 24 anys) als Països Catalans és més elevada que la trobada en molts d’aquests països. La millor solidaritat que podrien trobar els moviments populars àrabs, en aquests moments, és l’enfortiment dels moviments populars a Europa i als Estats Units. Els sectors pro-governamentals àrabs utilitzen precisament la pau social dels Estats Units, d’Europa, del Marroc i de Qatar, per parlar d’una “conxorxa imperialista”.

La “conxorxa” hi és, però l’attitud envers les revoltes (o revolucions) àrabs és més reactiva que proactiva. Es tracta d’adaptar-s’hi a marxes forçades... I capacitat no els manca. El “model espanyol” s’aplicaria a Tunísia i a Egipte amb una democràcia pluripartidista, tutelada per l’exèrcit i mitjançada per les “instàncies internacionals” que controlen el crèdit o modulen el preu de les exportacions egípcies. El fet que hi hagi hagut canvis en les presidències de govern de Tunísia i d’Egipte en els darrers dies mostra les dificultats del projecte, però no pas la impossibilitat.

La situació a Líbia és més complexa. Líbia s’ha dividit sota dues banderes, la tricolor de Bengasi i la monocolor de Trípoli i de Sirte. La bandera tricolor té l’avantatge de controlar les zones petrolieres del país, i també el fet de lluitar amb un exèrcit i unes milícies que combaten per la vida i pel país. La bandera monocolor controla un territori més petit, però té molta més potència militar i gaudeix de la cohesió de la xarxa clientelar més íntima de Gaddafi.

La diplomàcia nord-atlàntica havia calculat una ‘caiguda ràpida’ de Gaddafi fa uns pocs dies. Fa uns mesos, és clar, calculava tres o quatre generacions de Gaddafi governant a Líbia. Però la situació actual, fa que la qüestió de la “intervenció militar” li sigui més necessària si vol evitar que el flux de petroli libi no quedi interromput durant anys. Qui més dependència en té, però, és clarament Europa, mentre que per als Estats Units la prioritat es troba més en el Golf Pèrsic.

Una intervenció militar a Líbia, si es produís, no seria pas ‘quirúrgica’ i prou, d’anar-hi i d’anar-se’n. Això ho intueixen també els qui lluiten sota la bandera tricolor, de manera que han insistit en demanar que l’acció internacional contra Gaddafi se centri en mesures d’embargament, i no pas en l’entrada de tropes ‘internacionals’ en territori libi. Però l’interès central es troba en el xoc de posicions entre les diferents potències sobre la intervenció militar. Dins de la mateixa Administració Obama hi ha dubtes sobre aquesta intervenció (sobre el grau d’intervenció, sobre les forces posades en joc). També hi ha diferències entre la posició anglesa (‘intervencionista’) i la francesa (‘humanitarista’). Si França ha declarat una oposició a imposar una ‘zona de no vol’ damunt l’espai aeri libi, l’oposició és encara més forta en el cas de Xina i de Rússia. Xina parla de “resoldre pacíficament el conflicte a través del diàleg” i en aquest mateix sentit s’ha expressat la proposta del president veneçolà Hugo Chávez. Gaddafi s’ha aferrat a aquest cable, però cal recordar que fa un parell de setmanes, la diplomàcia de la UE parlava encara, en termes d’equidistància, entre el govern de Gaddafi i els “manifestants”.

Voti, senyor Duran, voti

Josep Antoni Duran Lleida ha menat en les darreres setmanes un curiós diàleg amb Barcelona Decideix. Probablement, si més no segons ha declarat, Duran no participarà en la consulta sobre la independència de la nació catalana. Ho podria haver justificat, ben senzillament, tot dient que la qüestió li sembla irrellevant o que la metodologia (d’autoorganització popular) no li és abellidora. No obstant això, Duran s’ha estimat més embrancar-se en arguments capciosos sobre la independència. Error! Si Duran té tan clar que la independència no és possible o no és desitjable o no (li) és convenient, allò que ha de fer és fer propaganda activa pel “no” i votar que “no”. No sé si és que Duran es fa l’orni o és que no ho sap, però a la consulta s’hi pot votar que “no”. Unes 30.000 persones han votat que “no” en el referèndum sobre la independència. Pot semblar un percentatge baix sota el total de la població, però és més considerable, segons com ens ho mirem, que el percentatge que va votar que “no” en el referèndum sobre la independència del Sudan del Sud.

Duran, aparentment, confon participar en el referèndum amb donar suport (o ésser) independentista. És una confusió que, penosament, també tenen alguns independentistes (especialment, els independentistes prestigitadors de nova onada). En tot cas, fa la sensació que el bàndol dependentista (o unionista) sembla majoritàriament conforme amb el fet que les seves tesis triomfen no pel fet de ser majoritàries (que ho són, i força), sinó perquè ningú no qüestiona l’status quo.

Hi ha en una cosa que Duran té més raó que un sant, i és quan blasma els polítics (en referència a sectors de CDC) que s’han declarat per la independència “en el carrer” però que “en el Parlament” fan una altra cosa. El debat de la presa en consideració de la proposició de llei sobre la declaració unilateral d’independència, presentada pel Subgrup Parlamentari de Solidaritat Catalana per la Independència, manifestarà aquesta dissonància. Persones que s’han retratat amb el “SÍ” de les urnes petjaran el “NO” des de l’escó. Amb el greuge que allò que votarà el Parlament és un mecanisme d’autodeterminació i no pas la independència.

És la contradicció de l’autonomisme dels nostres dies. Si no fos per l’independentisme (per minoritari que encara sigui), l’autonomia perdria raó de ser des del punt de mira del nacionalisme espanyol, i seria agranada no tan sols de facto (com amb la LOAPA o amb la LOFCA) sinó també de dret, amb la supressió del capítol III del títol VIII de la Constitució post-franquista. Per això volen i dolen. I cal agrair Duran que els desemmascari en les seves declaracions.

La revenja dels especuladors i el judici de la vergonya

Avui, primer de març del 2011, arrenca el "judici" contra veïns encausats per les protestes contra els plans urbanístics del Casc Antic de Barcelona. A un dels veïns, Jona, la fiscalia li demana vuit anys de presó. Els fets remunten al desallotjament del Forat de la Vergonya, un espai autogestionat per veïns del barri de Sant Pere. Les mobilitzacions veïnals i l'esclat de la bombolla especulativa van esquinçar aquells plans. Però en el cas de Jona, les "autoritats" han volgut fer exemple per criminalitzar i atemorir la dissidència veïnal. Les mobilitzacions de suport de tots aquests anys i, particularment, les de la darrera setmana, han mostrat la solidaritat amb els encausats. Avui, a les 12h, hi ha una concentració de suport a la Ciutat de la "Justícia".