dimecres, 30 de maig del 2012

Oposicions a Reichskomissar dels Estats de la Mediterrània

Polítics alemanys ja parlen obertament d'establir Protectorats Europeus als estats de l'Europa Mediterrània. I potser és en aquest sentit que cal interpretar el recrudiment repressiu dels últims dies. Arran del 29-M, per exemple, la Secretària d'Organització de la CGT té una petició fiscal de 36 anys de presó. Entre els estudiants de València es reparteixen 250 multes de 6.000 € cadascuna. Sóller és ara mateix presa de la Guàrdia Civil davant la visita del Quisling local. Periodistes crítics, militants del SEPC, etc., es troben en la nova onada de detencions pel 29-M, a les quals hem de sumar els encausats en llibertat. Hi ha una connexió directa entre aquesta repressió i la pressió a la qual la troika formada pel FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu sotmet a les estructures de poder indígenes. Els governs "democràtics" de Papandreu i Berlusconi foren substituïts oportunament per gabinets tecnocràtics. És qüestió de dies (o d'hores) que el govern Rajoy emprengui el mateix destí. I qui diu Rajoy, diu Fabra, Mas o Bauçà. Consellers d'Interior i Delegades del Govern volen el seu lloc com a adjunts del Reichskomissar de torn. Volen demostrar que saben mantindre a ratlla la minoria "cridanera", tot recolzant en una majoria "silenciosa". Els Protectorats de la Mediterrània basaran l'economia en "grans complexos" amb exempcions fiscals. EuroVegas, en aquest sentit, és un laboratori que s'estendrà a d'altres sectors. En aquests indrets la "llibertat capitalista" serà absoluta (corrupteles a banda). És clar que això haurà d'anar associat a la vigilància continuada de qualsevol empresa col·lectiva que s'hi mogui al marge. A aquest paper de vigilant aspiren els Darnand del segle XXI. Però ja s'ho trobaran quan acabin ells i els seus homes assetjats en un Sigmaringen qualsevol.

divendres, 25 de maig del 2012

La web per a delators tanca, però els repressors segueixen alerta

L'objectiu teòric de la famosa pàgina web per a delators sembla no haver reeixit. La web, amb informació sobre 68 persones que suposadament haurien pres part en la vaga general del 29 de març, es tanca amb 22 identificacions i cap detenció. Recordem que entre les 68 persones hi havia militants independentistes que es van autoidentificar públicament en una roda de premsa a la Plaça de Catalunya. Sembla que delacions n'hi ha hagut poques. Jurídicament, la web ha tingut problemes des d'un bon començament per utilitzar imatges de menors. Era previsible que, de continuar, topés amb alguna demanda més o alguna acció fiscal o judicial. Els repressors, però, diuen no sentir-se derrotats. L'empresonament d'una sindicalista de la CGT des de la vaga del 29-M ha conclòs fa pocs dies amb la posada en llibertat a condició que no participi en més manifestacions. Aquest és el missatge, momentani, dels repressors: "no pitjarem l'accelerador si vosaltres no el pitgeu". El problema és que al costat de la repressió policial hi ha la repressió dels "incontrolats". És simptomàtic que, com ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, els repressors utilitzen ara una altra vegada el nom de la Falange per atemorir les possibles protestes amb motiu de la final de la Copa d'Espanya de futbol que tindrà lloc avui a Madrid.

dissabte, 19 de maig del 2012

El debat de les alternatives (i 8): John Holloway i el debat sobre la presa del poder

Conclourem aquesta sèrie amb John Holloway que, fa 10 anys, publicava “Canviar el món sense prendre el poder”. El llibre, amb capítols titulats com “més enllà de l’estat”, “més enllà del poder” o la “realitat material de l’antipoder”, va desfermar un debat en part recollit en el 2006 en un document de l’Institut Internacional de Recerca i Educació. L’agreujament de la crisi del capital, particularment en les societats europees, ha fet reviure el debat.

Cal dir que John Holloway, nascut a Dublín en el 1947, partia d’una formació marxista. Advocat, filòsof i sociòleg de formació, fou membre de la Conferència d’Economistes Socialistes durant els anys 1970. En aquella època, Holloway era proper a les tesis que no veuen l’estat capitalista com un mer instrument de la burgesia, sinó més aviat com una forma social constituïda per les relacions contradictòries creades per la lluita de classes entre el capital i la classe treballadora. Els debats resultants serien publicats en el 1978 a “State and Capital: A Marxist Debate”, volum co-editat amb Sol Piccioto. En el 1981 publicava “Social Policy Harmonisation in the European Community”. A partir de la crisi dels anys 1970, la reconversió industrial inaugura una nova fase que conduirà a la situació actual. Holloway, en el 1991, co-editava amb Werner Bonefeld un altre volum de debat sota el títol de “Post-fordisme i forma social: un debat marxista en l’estat post-fordista”.

A partir del 1991, Holloway passa a Mèxic, i es nodreix de les experiències del moviment zapatista (Zapatista! Reinventing Revolution in Mexico, amb Eloína Peláez 1998). Amb Werner Bonefeld, Richard Gunn i Kosmas Psychopedis, editava en el 1995, el volum “Open Marxism: Emancipating Marx”. El “marxisme obert” de Holloway se centra en els aspectes del rol del partit i de l’estat obrers en la transformació socialista, i en la concepció de les institucions estatals.

El volum esmentat del 2002 naixia al redòs del moviment anti-globalització. Així començava al volum “Al començament hi ha el crit. Cridem. Quan escrivim o quan llegim, és fàcil d’oblidar que el començament no és el món, sinó el crit. Davant de la mutilació de les vides humanes pel capitalisme, un crit de tristesa, un crit d’horror, un crit de ràbia, un crit de rebuig: NO”. Al llarg dels capítols, Holloway qüestionava els supòsits de les tradicions de presa del poder (bé reformista, bé revolucionària), i enumerava instàncies diferents d’antipoder: els municipis autònoms de Chiapas, els estudiants de la UNAM, els estibadors de Liverpool, l’onada de manifestacions internacionals contra el poder del capital monetari, les lluites dels treballadors migrants, les lluites dels obrers de tot el món contra les privatitzacions, etc. En totes aquestes instàncies, diu Holloway, hom no persegueix la presa del poder, o fins i tot hi ha un rebuig a exercir el poder.

La idea clàssica de la dissolució del poder, en l’escola marxista, sol aparèixer després de l’establiment dels estats obrers (o de l’estat obrer mundial). Progressivament, hom deixa les fases primitives del socialisme, i les estructures coercitives (per molt democràtiques que siguin sempre són coercitives) s’esvaeixen. En Holloway, la dissolució del poder es pot produir sense passar per aquest estadi. Així, les iniciatives de l’anti-poder, desenvolupades autònomament, guanyen la partida també autònomament als poders capitalistes (estatals i no-estatals).

Pocs anys després de l’aparició del llibre de Holloway, els apòlegs del poder capitalista es vantaven, de fet, de “tolerar” les alternatives. Qui no volgués competir en el “mercat global”, tenia l’oportunitat, deien aquests apòlegs, de cercar refugi en tal o tal comuna, o fins i tot en fer-se d’una oenagè. Però el poder capitalista s’alimenta de l’expropiació continuada de les classes populars. En el context actual, aquesta expropiació li és més necessària, i tots els refugis de l’anti-poder són sacsejats per la repressió, per les lleis de propietat intel•lectual, per les lleis de la “lliure” competència, etc. En el cas improbable que prendre el poder fos prescindible, prendre-li el poder a la classe capitalista és essencial. És clar que els crítics de Holloway, en blasmar qualsevol alternativa pràctica titllant-la d’utòpica o de marginal, posen la lluita pel poder gairebé en uns termes metafísics.

divendres, 11 de maig del 2012

El debat de les alternatives (7): la democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos


Takis Fotopoulos va nàixer a Quios, el 14 d’octubre del 1940, però des de ben petit la seva família es traslladà a Atenes. Es va graduar en Economia i Ciència Política, i en Dret, a la Universitat d’Atenes, estudis compaginats amb la militància política i sindical. Als 26 anys va aconseguir una beca per ampliar estudis a la London School of Economics (LSE). Eren uns anys d’especial desenvolupament de la LSE, però també del moviment estudiantil londinenc. Els esdeveniments s’acceleraven tant a Londres com a Atenes. En el 1967, una junta militar pren el poder a Grècia. En el 1968, una onada de protestes obreres, juvenils i estudiantils somouen tot el continent. Fotopoulos queda vinculat a l’esquerra marxista grega. Des de Londres, milità en els Grups Socialistes Revolucionaris. En el 1969, esdevé professor d’economia en el Polytechnic of North London, funció que mantindria fins el 1989.


L’onada revolucionària fou prou forta com per fer caure la junta militar grega (1974) i per sotraguejar l’àmbit acadèmic tant britànic com continental. Però el colp definitiu quedà lluny, entre impotències i renúncies. La revolució neoconservadora que encarnen les victòries electorals de Margaret Thatcher assenyalen un canvi de corrent.


En aquesta sèrie, de Fotopoulos, ens interessen les seves idees sobre “democràcia inclusiva”. En el 1989, Fotopoulos havia començat a editar la publicació Society & Nature, on qüestions socials i ambientals anaven de la mà. La publicació, significativament, passà més tard a dir-se Democracy & Nature. Fotopoulos, incardinat en les tradicions del socialisme més o menys llibertari, volia beure en les fonts del socialisme revolucionari: la democràcia radical. Per comptes de dir-ne radical, Fotopoulos en va dir “inclusiva”, i així la publicació per ell editada saltava al ciberespai com a International Journal of Inclusive Democracy i es formava la Xarxa Internacional per la Democràcia Inclusiva.


Fotopoulos començà a parlar de “democràcia inclusiva” en el 1997. Es tractava d’un nou projecte que sintetitzava les tradicions del socialisme democràtic i llibertari i del moviment ecologista radical. En Towards an Inclusive Democracy assenyalava:


El col·lapse del “socialisme real”, que confirmà la fallida del moviment socialista per assolir una síntesi de les demandes d’autonomia i igualtat, la degradació paral·lela de la socialdemocràcia en una part integral del consens neoliberal, i la universalització consegüent de l’economia de mercat, han intensificat la crisi que començà fa uns dos segles, quan s’establí el sistema de l’economia de mercat i democràcia representativa. L’establiment de l’economia de mercat en particular fou instrumental en la creació de l’actual concentració enorme de poder, actualment accelerada per la globalització. Però és la concentració de poder la que és la causa fonamental de l’actual crisi multi-dimensional: política, econòmica social i ecològica.


Fotopoulos constava la necessitat de


formular un nou projecte alliberador. Aquest projecte s’hauria d’adreçar a la negació de la concentració de poder, i alhora seria la síntesi, però també la transcendència, de dos dues grans tradicions històriques, les socialistes i les democràtiques, així com de les tendències radicals dins dels moviments ecologista, feminista i autònom. Avui, aquest projecte no pot tindre cap altre contingut que el d’una democràcia inclusiva i el seu objectiu explícit hauria d’ésser la distribució igual de poder entre els ciutadans: en el nivell polític, a través de la democràcia directa, en el nivell econòmic a través de la democràcia econòmica, és a dir d’una nova forma d’organització econòmica més enllà dels sistemes fallits de l’economia de mercat i de la planificació central, així com al nivell social més ample. La democràcia inclusiva, doncs, no és cap utopia sinó que, en efecte, potser és l’única via realista de sortida de la crisi crònica i avui generalitzada en un esforç per integrar societat amb política, economia i natura.


Per Fotopoulos, la concentració de poder és el resultat de l’economia de mercat. En aquest sentit, una democràcia econòmica, per ell, hauria de superar l’estat, el mercat i la moneda.


El projecte de “democràcia inclusiva” cal entendre’l, segons Fotopoulos, com un “projecte antisistèmic”. Quin lloc ocupa aquest projecte? Fotopoulos deia fa uns mesos, en referència a l’esclafament de les revoltes de Londres de l’estiu passat, que “els aixecaments espontanis mai no poden enderrocar un sistema sòcio-econòmic (encara que sí el seu personal polític), si no recolzen en un moviment polític organitzat amb el seu propi projecte antisistèmic, la seva pròpia visió de la societat futura i una estratègia transicional per moure’s d’ací a allà”.


Fotopoulos no té pèls a la llengua. Després d’haver repartit llenya entre els espontaneïstes, passa a veure-se-les amb “l’esquerra degenerada” (inclosa que la va d’ecosocialista i transformadora), amb els discursos moralistes (de dreta o d’esquerra) sobre la crisi o amb allò que ell qualifica de “teories del desastre” i dels seus efectes desmobilitzadors i desorientadors.

dissabte, 5 de maig del 2012

El debat de les alternatives (6): la democràcia i la planificació econòmica de Pat Devine


La trajectòria de Pat Devine recorda la d’altres economistes que hem vist en aquesta sèrie. Comença a publicar en la segona meitat dels anys 1960, i vincula l’activitat acadèmica amb la producció teòrica encarada a projectes revolucionaris. A partir dels anys 1990 dedica més i més esforços a bastir un model de “democràcia econòmica” i de “planificació econòmica”, en el context d’una economia industrial. La planificació democràtica de l’economia i la propietat social dels mitjans de producció són la premissa d’aquest model, que supera la divisió social del treball.


Devine també s’ha dedicat a respondre a les crítiques al socialisme fetes per l’escola austríaca (Carl Menger, Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, etc.). Davant del concepte d’emprenedoria (els emprenedors mobilitzen socialment el coneixement tàcit participant en el procés de mercat), Devine ha aprofundit en els aspectes de la “planificació industrial”.


Per Devine, el factor més seriós en la crisi de confiança en la possibilitat del socialisme “és l’absència de qualsevol model teòric convincent de com s’organitzaria una societat socialista, i en particular una economia socialista”. Per exemple, cal demanar-se si és possible un càlcul econòmic racional sota el socialisme. Oskar Lange (1904-1965) havia ofert un model de “socialisme de mercat”, en el qual s’incorporaven mecanismes de mercat per establir preus, però des de l’escola austríaca s’insistia que amb això no n’hi havia prou, i que la propietat privada dels mitjans de producció era una necessitat ahistòrica.


La planificació democràtica participativa formulada per Devine s’enforteix arran del debat sobre el “càlcul econòmic racional”, particularment amb les aportacions de Maurice Dobb (1900-1976). Dobb defensava la planificació centralitzada i el seu mecanisme de coordinació prèvia de l’economia. Devine concep la planificació democràtica participativa com una alternativa al socialisme de mercat, i la postula “com un procés en el qual els valors i els interessos del poble en tots els aspectes de la vida interaccionen i s’hi donen forma mútuament mitjançant la negociació i la cooperació”. L’escola austríaca admetia que els mecanismes socialistes de participació podien mobilitzar el coneixement explícit, però que el coneixement tàcit únicament por emergir de l’acció d’actors econòmics individuals (els emprenedors). Devine considera que la planificació democràtica participativa permet descobrir i articular el coneixement tàcit, i que un colp mobilitzat el coneixement tàcit aquest pot informar conscientment les decisions econòmiques de planificació i coordinació.


Així doncs, la planificació participativa combina dos aspectes, 1) la planificació i 2) l’articulació del coneixement tàcit. La planificació, certament, restringeix l’autonomia empresarial, la qual cosa dificulta que els actors econòmics descobreixin i articulin el coneixement tàcit. En tot cas, per Devine, els actors econòmics, en una economia de mercat (capitalista o socialista), són les forces de mercat, que operen amb conseqüències impredictibles, les que imposen el poder correctiu que, en la planificació burocràtica, imposa el mecanisme planificador organitzat jeràrquicament.


Devine també posa de manifest que un dels reptes és mobilitzar el coneixement tàcit no tan sols dins de les empreses (a través de mecanismes de participació dels treballadors) sinó també fora de les empreses. Així, hi ha dos prerequisits per fer possible la planificació participativa:
- totes les persones han de tindre accés als recursos materials i personals necessaris per participar realment en el procés social de descoberta del coneixement.
- la presa de decisions a tots els nivells té lloc a través d’un procés participatiu que implica tots els afectats per la decisió.


Devine entén la “propietat social” en contradistinció tant amb la “propietat privada” com la “propietat estatal”, ja que seria la propietat pels qui són afectats per l’ús dels factors implicats. El dret de decisió sobre l’ús d’aquests factors de producció ha de recaure en els afectats per la decisió. No és el mateix l’impacte d’una decisió sobre els factors d’una empresa individual, que la decisió sobre decisions d’inversió en tot un sector industrial.

dimecres, 2 de maig del 2012

El debat de les alternatives (5): l’economia participativa (Parecon) de Michael Albert i Robert Hahnel


La següent parada d’aquesta sèrie la fem en el sistema econòmic que Michael Albert, Robert Hahnel i d’altres han denominat “economia participativa” i que en la divulgació se sol citar en l’acrònim “parecon”. La idea bàsica és que la presa participativa de decisions és el mecanisme econòmic que guiar la producció, la distribució de recursos productius i el consum. En aquest sentit, els autors la contrasten no tan sols amb l’economia capitalista de mercat sinó també amb l’economia socialista de planificació central. Albert la considera una “visió econòmica anarquista”. També la podríem designar com a comunista, en tant que els mitjans de producció són de propietat comunitària.


Michael Albert (*1947) és conegut particularment com a co-editor de ZNet i co-fundador de Z Magazine i de South End Press. En els anys 1960, fou actiu en Students for a Democratic Society (SDS) i en les protestes contra la guerra del Vietnam. La defensa d’una economia planificada de forma participativa la fa habitualment contra l’ortodòxia del mercat i ell mateix s’ha definit com un partidari de l’abolició del mercat, és a dir de l’abolició de la producció de mercaderies.


Robin Hahnel (*1946) és professor d’economia a la Portland State University. Se’l defineix habitualment com un “economista radical”. Ell mateix es considera situat en les línies del “socialisme llibertari”. Entre els autors que més l’influeixen hi ha Karl Marx, John Maynard Keynes, Piero Sraffa, Michael Kalecki i Joan Robinson.


Parecon és un sistema que té com a objectius assolir una societat humana igualitària, solidària, diversa, fonamentada en l’autogestió obrera i en l’eficiència. Hahnel, vinculat a corrents del Green Party nord-americà, ha fet èmfasi en l’eficiència com el grau d’assoliment dels objectius amb un mínim d’impacte ambiental i de malbaratament de factors productius.


Els quatre elements claus per assolir aquests objectius serien:
- l’existència de consells d’obrers i de consells de consumidors que empren mètodes d’autogestió per prendre decisions.
- repartiment equilibrat de les feines (balanced job complex) dins de cada fàbrica, taller, etc., o grup laboral. Tot el personal ha de fer un determinat nombre d’hores setmanals de tasques genèriques, de tasques tècniques o especialitzades i de tasques de gestió i direcció. En resum, es tracta de superar la divisió del treball entre diferents grups d’individus.
- remuneració d’acord amb l’esforç i el sacrifici realitzats.
- planificació participativa.


Ni Albert ni Hahnel volen passar per “economicistes”. Així doncs, l’economia participativa s’incardina en una societat participativa. La participació en l’economia complementa la participació política, la participació cultural i una transformació participativa també de les relacions de parentiu. Com a concepte polític, Albert i Hahnel són partidaris de l’anarquisme, en el sentit d’absència d’un poder polític diferenciat. Des d’un punt de mira cultural, afavoreixen el policulturalisme, en contraposició a la “puresa cultural” i als aspectes divisius del multiculturalisme. En el camp de les relacions sexuals i de parentiu, Albert i Hahnel subscriuen la crítica feminista al patriarcat.


La presa democràtica de decisions en la vida laboral es basaria normalment en el principi de majoria, és a dir que les decisions es prenen pel vot majoritari (50%) dels implicats. En casos de més rellevància pot exigir-se una majoria qualificada i, fins i tot, la necessitat del consens (és a dir, en aquest darrer cas, qualsevol treballador tindria la capacitat de vetar una decisió).


Albert i Hahnel fan més èmfasi encara en la necessitat de destruir les jerarquies en el lloc de treball. Per ells, hi ha tasques més o menys empoderadores. Distribuir les tasques de manera permanent, implica que els treballadors amb tasques més empoderadores acabarien per imposar les seves decisions en els consells, encara que se servés el principi de vot majoritari o de consens. Òbviament, aquesta redistribució no pot acabar-se en el centre de treball, i l’ha de trascendir. Hi ha centres de treball que empoderen més i uns altres que empoderen menys, i tothom hauria de rotar-hi. Les rotacions podrien tindre un caràcter intrasetmanal (en el mateix centre de treball) o manifestar-se en rotacions durant uns mesos en determinats centres de treball.


Un aspecte també rellevant del parecon és la qüestió de la remuneració. Albert i Hahnel assenyalen que el sistema de mercat i el sistema burocràtic tendeixen a remunerar les persones d’acord amb l’herència (per l’herència directa de propietat o per la capacitat parental de finançar/promoure/aconsellar estudis o aprenentatges laborals), la propietat o la intel·ligència innata. Contràriament, el parecon vol remunerar l’esforç i el sacrifici. Una de les paradoxes del sistema capitalista (reproduïda també pel sistema burocràtic) és el fet que hom sovint remunera pitjor les feines menys desitjades, que tenen components de penositat, de risc, etc. Però remunerar per l’esforç i el sacrifici vol dir també remunerar la superació. Aquesta és la manera de poder obtindre de cada individu segons la seva capacitat. Val a dir que les persones incapaces (parcialment o total) de treballar, han de rebre una remuneració d’acord amb la seva necessitat. De totes formes, la idea és que tots els treballadors tinguin una participació igual en el producte social, i que la divergència en ingressos per a despeses personals sigui d’un grau menor, i que depengui de la decisió lliure de cadascú d’equilibrar el temps de feina i el temps de lleure. La remuneració es faria en forma de crèdits intransferibles al consum.


Els consells obrers s’agruparien d’acord amb el sector econòmic i el lloc de producció. Els consells de “consumidors” s’agruparien d’acord amb criteris geogràfics. Aquestes serien les estructures de decisió. Com a auxiliar tècnic, hi hauria Comitès per Facilitar Iteracions, que tindrien com a input les decisions dels consells, dades econòmiques i projeccions de futur. Els Comitès elaborarien aquesta informació en forma d’opcions que serien sotmeses a votació popular.