dissabte, 28 de febrer del 2009

A Esplugues no hi ha lloc per en Robert Mugabe

Llegim a les notícies que "El consistori d'Esplugues ha posat en marxa un pla d'estalvi i eficiència que suposa, entre altres mesures, la reducció en un 15% dels actes públics, amb la supressió dels tradicionals aperitius. De la mateixa manera redueix despeses en vestuari, material informàtic, arxiu i correu. A més a més, revisarà les grans contactes municipals i reduirà el consum de llum, l'aigua, gas i telèfon fins al 10%".

Aquesta notícia la podem comparar amb aquesta altra que arriba de Zimbabwe:



Robert Mugabe fa 85 anys i avui no ha estalviat gens ni mica en els actes públics del seu aniversari, amb aperitius descomunals, i unes despeses sumptuoses en vestuari i cartró pedra.

Moralment, en temps de crisi, l'atitud dels responsables polítiques d'Esplugues sembla lloable, i de la Mugabe execrable.

La fam i la carestia de Zimbabwe és paorosa.

Tot i amb tot, la crisi mundial no és ben bé una crisi de subproducció. No hi ha un problema general de manca de recursos. Fins i tot a Zimbabwe n'hi ha, de recursos. Les lleixes dels supermercats d'Esplugues són plenes de tota mena de gèneres. En una crisi de subproducció, una reducció del consum permet la creació d'excedents que serveixin per pal·liar la carestia. La cosa, però, pot ser més complicada, perquè mal es poden crear excedents en mig d'una crisi de subproducció. Josep, el patriarca hebreu, ens va ensenyar que únicament es poden afrontar set anys de vaques magres si hom ha estat previsor en els set anys previs de vaques grasses.

Però la crisi mundial actual, com qualsevol crisi mundial de la nostra època, no és ben bé una crisi de subproducció. Més aviat semblaria que de superproducció. Però tampoc no és del tot, malgrat l'acumulació d'estocs, bé de roba o de cotxes. És una crisi on s'entrecreuen diverses causes: una dificultat creixent per explotar la mà d'obra a unes taxes "atractives" ha generat successives bombolles especulatives (punt.com, construcció, subprimes) i ara no en troba cap a la mà. Els neo-keynesians parlen alternativa d'una crisi de confiança o d'una tendència excessiva a l'estalvi. Però la creixent financialització de l'economia contemporània fa difícil situar a quin estalvi es refereixen.

El cas és que també podem mirar-nos-ho d'una forma diferent.

Les retallades de l'Ajuntament d'Esplugues tindran un impacte negatiu en empreses de càtering, en el sector textil i de confecció (incloses les botigues de Barcelona o d'Esplugues on es compren la roba els de l'Ajuntament), en les botigues i tallers d'informàtica, i en les subministradores de material d'oficina, a més d'empreses particulars de paqueteria. La reducció de les factures de llum, aigua, gas i telèfon també repercutirà directament en les empreses del sector.

Les celebracions del 28 de febrer del 2009 a Zimbabwe suposaran una injecció econòmica. Els convidats que hi participaven han hagut d'omplir una mena de llistes de noces. La majoria de regals se'ls embutxaca Mugabe, és cert. Però els diners corren, i els subministadors d'articles de luxe rebran un bon estímul. Però tothom sap que els articles de luxe es confeccionen amb matèries primeres que van fora ja de l'economia de luxe, i que, per tant, repercuteixen en l'economia global. Alguna engruna haurà de caure a la població de Zimbabwe, i la que no caigui anirà a parar a les arques de l'economia globalitzada. O és que els diners de Mugabe en la banca internacional no suposen un gra d'arena en pal·liar la crisi financera?

Clar que ho podem veure també d'una altra manera:

A Esplugues la contenció de la despesa de l'Ajuntament ajudarà a pal·liar el dèficit que resultarà d'una disminució d'ingressos (per una disminució de l'activitat econòmica contribuïble). Com millor es faci l'adaptació, més fàcil s'afrontarà la posterior etapa de creixement (i menys feixuga es farà la càrrega fiscal). Els subministradors de l'Ajuntament patiran, és clar, però en la visió de conjunt aquest estalvi de diners públics ajudarà a dinamitzar els diners privats.

A Zimbabwe el balafiament de recursos de Mugabe, no tan sols avui, sinó cada dia, és una llosa immensa per al poble de Zimbabwe. Sense aquesta despesa i xarxa de clientel·les, més d'un i més de dos s'enfonsarien, però per a la majoria de la població hi hauria un cert respir, ni que fos per una evolució més favorable (a la baixa) dels preus de productes de primera necessitat i dels elements necessaris per a l'agricultura familiar i comunal.

No és que manquin els recursos, ens diuen els keynesians. És que hi manca una demanda efectiva. Ganes de consumir, n'hi ha, però ofegats per hipoteques i deutes, per prèstecs usurers, i per dificultats per col·locar productes (inclosa la força de treball), els consumidors potencials no poden ser consumidors efectius. Mugabe, en el seu dispendi, genera demanda efectiva. I l'Ajuntament d'Esplugues, en el seu dispendi, també en genera.

Tot acaba per ser una decisió. Amb què cal "impulsar l'economia"? Amb ajuts als propietaris d'habitatges perquè no siguin desnonats? Amb ajuts a empreses perquè contractin treballadors? Amb ajuts a treballadors perquè aprenguin un nou ofici o perfeccionin el que coneixen? Amb ajuts a famílies pageses perquè tirin endavant i no se'n vagin a ciutat? Amb ajuts a bancs perquè s'animin a concedir prèstecs? Amb despeses sumptuàries que reforcin clientelismes? Amb creació de llocs públics de treball per crear una casta de fidels? Amb aventures militars a muntanyes llunyanes? Amb andròmines nanotecnològiques? Amb nous dispositius miniaturitzats de telecomunicacions? Amb sabates de disseny? Amb bioregions?

És el dubte etern. Mateu, que era home que venia del sector financer, ens deixa escrit en el seu evangeli: "Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres." Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella".

És moment de gosadia. Maria de Betània va fer la seva aposta, i els deixebles la llur. L'Ajuntament d'Esplugues ha deixat el lloro sense xocolata. A Zimbabwe el tenen de president.

Les eleccions judicials a debat (John Grisham: L'apel·lació; tr. Carles Urritz, Rosa dels Vents, 2008)


John Grisham (*Jonesboro, Arkansas, 8.2.1955) enllestia l'1 d'octubre de 2007 la que és ara la seva penúltima novel·la (The Appeal, Doubleday, 2008), que ha estat traduït per Carles Urritz (la Rosa dels Vents, setembre de 2008). La tesi de la novel·la és clara: els advocats de demandes constitueixen una garantia fonamental en les societats modernes (i en la nord-americana, en particular) contra els abusos de les grans corporacions, les irresponsabilitats mèdiques, els defectes de fabricació, etc. És per això que circula amb tanta profusió el tòpic que situa estats com Mississippi com un paradís on qualsevol pelacanyes pot fer-se milionari si rellisca amb la pell de plàtan adequada en el moment precís. A partir d'una demanda d'una dona jove que ha perdut, morts de càncer, el marit i el fill, com a conseqüència de l'aigua contaminada per la negligència d'una companyia química, Grisham edifica una trama on apareixen advocats, jutges, empresaris i damnificats. Les disparitats de classe, però també les disparitats entre Mississippi i les metròpolis de la East Coast, són contrastades amb profusió i, progressivament, el narrador es veu obligat a abandonar el to neutre inicial. Com superar una sentència desfavorable en un tribunal inferior? Molt senzill, aprofitem que el Tribunal Suprem de Mississippi és d'elecció directa per col·locar un membre "addicte". El mèrit de Grisham és retratar com s'aconsegueix un membre "addicte" i com se'l fa guanyar. La clau de tot plegat és recobrir l'objectiu final (un Tribunal Suprem que desestimi virtualment totes les demandes) amb la sèrie de mots d'ordre que caracteritzen el conservadorisme nord-americà contemporani: "santedat del matrimoni", "valors religiosos", "duresa contra el crim", "dret de dur armes", etc. A Grisham no li passa per alt la contradicció entre aquest conservadorisme popular de base religiosa amb el conservadorisme corporatiu de base econòmica. Ara bé, com a recepta, Grisham no recomana la fi de les eleccions judicials, "simplement" que no es permeti que els diners privats intervinguin en aquesta mena d'eleccions. No obstant això, no sembla que aquesta sigui la solució. Al capdavall, les normes sobre finançament electoral als Estats Units són tan estrictes com inefectives: al voltant dels processos electorals s'hi mou tota una indústria i una tècnica. El remei, en tot cas, també apareix a la novel·la. Quan el conservador modest (o, com a molt, de classe mitjana) topa amb els abusos i les incompetències en carn pròpia i veu com els seus companys de viatge li assenyalen el camí de l'abnegació i de posar-se sempre al costat del més fort, quelcom s'esberla. Thomas Frank a "What's the Matter With Kansas" (2004) analitzava els cent anys que separen el populisme d'esquerres del Mig Oest americà de finals del segle XIX amb el populisme conservador dels nostres dies. Unes explicacions d'aquesta transformació les podrem veure en forma de documentari en els propers mesos.

divendres, 27 de febrer del 2009

Voteu la bandera de la Terra



Des d'aquesta pàgina tal com informa Vilaweb podeu participar en les votacions per UNA BANDERA.

El disseny que veieu és la Marc's Flag, dissenyada per Marc Arroyo Ortiga, de Berlin, que l'explica:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Marc Arroyo Ortiga
Berlin Germany

dijous, 26 de febrer del 2009

Volta al món i torna al Born (Xavi Sarrià: Històries del Paradís, Bromera, Alzira, 2008)


Xavi Sarrià (*Barcelona, 1977), conegut sobretot per la seva faceta de vocalista i lletrista d'Obrint Pas, col·locava a les llibreries, uns mesos abans del seu projectat viatge iranià, un volum de relats breus amb el títol "Històries del paradís", en consonància amb el darrer disc del grup. El paradís, és clar, és aquest món post-mundialitzat, aquest llogarret global dels nostres dies. Si les religions i mitologies del passat situaven el paradís en el més enllà (fos en l'ultratomba o en inabastables illes transoceàniques) no cal dir que les religions i ideologies dels nostres dies, amb Leibniz o sense Leibniz, no paren de proclamar que vivim en el millor dels mons possibles. La ironia tràgica d'aquesta reencarnació cínica del panglossianisme es pot respondre de moltes maneres, i Sarrià opta per fer-ho amb històries que, des de la perspectiva d'un protagonista (més patidor que actor), retraten un bocinet del paradís. La violència dels psicòpates, les agressions misògines, els guerrillers de la selva i dels suburbis, etc., se succeeixen. Volem el món, sí, però per arribar finalment a la perspectiva personal i local. És aquest últim relat, el més personal, el més punyent i àcid, i el que més traspua les lletres més habituals d'Obrint Pas.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Missatge automàtic (I)

L'escriptura lliure o automàtica parteix del concepte d'una línia de consciència, una mena de torrentada d'idees o ocurrències que no mena enlloc o que sí mena, però sempre de forma provisional. Són situacions d'atrapadatge on més necessari es fa escoltar-se i llegir-se. Els diàlegs insubstancials o, encara més, els monòlegs monòtons, esquitxats de "sí" i "d'acord" i "segurament" són exemples d'aquestes situacions. El més complicat en aquests casos és que el temps s'atura. S'atura. Però el pensament no ho fa. Queda atrapat com en un embassament. I això pot ser positiu per entendre's, i negatiu perquè condueix a uns desbordaments de natura perillosíssima. La sensació cíclica contrasta vivament amb la idea de la ment linial. Però quina és més certa? La ment humana viu contínuament sotmesa a cicles: cicles de dia i nit, cicles setmanals (ja sabem que és una convenció, però ments humanes senceres hi viuen), cicles mensuals (una altra convenció) i cicles anuals. I encara cicles més llargs, emmarcats en el cicle total.

dijous, 19 de febrer del 2009

Dijous gras: dia de truites i botifarres

És en temps de duresa i d'incertesa (o de certesa meridiana en la inevitable catàstrofe) que un dia com avui pren tot el sentit. Els dijous, en la setmana cristiana, són dies nodals: hom arriba al màxim (Sant Sopar) per deixar pas tot seguit a l'angoixa (fins al punt de suar sang) i a l'acceptació (fes la teva voluntat i no la meva). Dijous obria pas als divendres i dissabte de penitència piscívora. I més que cap altre el Dijous Gras: el darrer dijous lliure abans de la Quaresma. La Setmana de Carnestoltes concentra en el seu costumari el pas de la disbauxa (la truita) a l'expiació (enterro de la sardina).

El Carnestoltes és la més anticristiana de totes les festes del calendari cristià, i la més cristiana de la dels calendaris pagans. Hereu de les Saturnàlia, avui queda reduït a disfresses de criatures. Si més no, les cases de disfresses avui compaginen la temporada de primavera (Carnestoltes) amb la de tardor (la Castanyada). Els adults també es disfressen de lluentons, és clar, per una data i l'altra. I, de fet, tot l'any.

dimarts, 17 de febrer del 2009

La dimissió de Nakagawa



Avui s'ha sabut que 中川 昭 (Soichi Nakagawa) ha dimitit com a ministre de finances del Japó. La raó són aquestes imatges de dissabte passat en una de les cimeres del G-8 de Roma. La gran discussió ha estat si Nakagawa anava torrat o, com va afirmar dilluns, simplement s'havia passat amb la medicació pel refredat. L'estira-i-arronsa ha acabat amb la dimissió del ministre. Beure per oblidar, en tot cas, en un escenari on les autoritats econòmiques japoneses parlen ja de la "pitjor crisi coneguda". I això quan amb prou feines s'havia sortit del marasme dels anys 1990, que ja era llavors la "pitjor crisi coneguda".

A l'altra banda del Pacífic, a Califòrnia, no hi ha dimissions malgrat la gravetat de la situació. Aparentment, ningú a Sacramento ha comès excessos amb la medicació pel refredat.

dilluns, 16 de febrer del 2009

No a l'acomiadament lliure

"No al despido libre" deia un rètol lluminós a una llibreria de la Via Augusta. No és, a colp d'ull d'un barcelonès de la part forana, una zona propícia per a reivindicacions proletàries. Però el cas és que l'augment rampant de la taxa de desocupació a Barcelona, les dificultats per trobar-hi feina i la precarització dels llocs de treball existents assoleix ja uns efectes socials considerables, també en forma de caiguda de consum de llibres i revistes. En moments d'inseguretat el lloro es queda sense xocolata: però és que ara no és un moment d'inseguretat sinó de seguretat ferma en un horitzó fosc. Amb acomiadament lliure o sense llibertat, les perspectives no serien gaire diferents (diguin el que diguin l'acomiadament mitjà és força barat). Però la gent pensa que, com a mínim, que els acomiadadors paguin.

dijous, 12 de febrer del 2009

Entre Charles Darwin i Santa Eulàlia

El 12 de febrer de 1809 neixia Charles Darwin. I el 12 de febrer de 1809 neixia Abraham Lincoln. Dos-cents anys després, el 12 de febrer, en el món anglosaxó va assenyalat per uns com a Lincoln Day, per d'altres com a Darwin Day, i encara per uns tercers com a Lincoln-Darwin Day. El bioquímic Juli Peretó fa un paral·lel en un mail obert a Vilaweb entre les dues figures i a la revista Lluita reflexiona sobre les indigestions darwinianes. No és que no hi hagi indigestions lincolnianes: n'hi ha un munt. De la mateixa forma que hi ha "historiadors" de la Segona Guerra Mundial que menyspreen el paper del gran pogrom anti-jueu desencadenat pels nazis amb el pretext que hi ha altres historiadors (aquests, sense cometes) que "exagerarien" la importància de l'anti-semitisme com a motor de l'auge i caiguda del nazisme, també n'hi ha d'historiadors de la Guerra Civil que fan el mateix en la relació d'aquest conflicte amb l'esclavatge i l'emancipació. La història dels darrers 100 anys ha marcat indefectiblement els llegats de Lincoln o de Darwin. Les indigestions darwinianes, puntualitza Peretó, es troben a banda i banda: des dels que abominen de l'explicació naturalista que esmicola l'argument de sant Anselm fins els que abominen del panglossianisme subjacent a la teoria evolutiva de la selecció natural. Conservadors els primers, i liberals els segons. Peretó fa seva la reivindicació de Peter Singer en pro d'una esquerra darwinista, que parteixi de la materialitat humana (física, química, biològica) i no d'una abstracció pseudo-rousseauniana. La cosa, però, es complica ja que les partences de la materialitat física, química i biològica no són immunes a les abstraccions i reificacions promogudes (inconscientment o conscientment) des de l'acceptació fanàtica "de l'existent" (entès com allò que és ara o sembla ara tal com és). Curiosament, qualsevol intent de respondre a l'atzucac del post-neo-darwinisme torna, com d'habitud, a les fonts, a Charles Darwin, a Alfred Russell Wallace o a Ernst Haeckel: un exemple recent, el darwinisme sistèmic de Grønfeldt.

El dia de Darwin ha generat nombroses reflexions. Què podem conèixer de la natura? Quin lloc ocupa l'escepticisme en els relats sobre els orígens? Què implica l'animalitat de l'ésser humà? Com es relacionen l'herència genètica i l'ambient exterior?

Avui els autobusos de Barcelona duien bandereta. Potser més d'un haurà pensat que l'Ajuntament feia un gra massa amb el Darwin Day? Precondicionats pels anuncis dels deixebles barcelonins de Richard Dawikins, més d'un neo-cristià s'haurà sentit esmaperdut. Tranquils, però. Les banderetes són per Santa Eulàlia, la donzella mítica, víctima de mil martiris dignes de fims gore de l'estil de Final Destination.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Per què a Brussel·les? Per què a Strasburg?

De vegades les coses es deixen a mig dir i no s'entenen. El 7 de març, l'Anàbasi Catalana trepitjarà els carrers de Brussel·les. Per què a Brussel·les? No són Madrid i París les seus dels estats que oprimeixen Catalunya? Hans-Gert Pöttering fa uns dies a Barcelona feia una reflexió similar. Tanta reclamació al volant del dret dePals eurodiputats catalana a expressar-se en la seva llengua en el Parlament Europeu (del qual Pöttering és president) contrasta amb les tèbies demandes que es fan en aquest mateix sentit al Parlament espanyol o a l'Assemblea francesa, on tot al més que s'ha fet és pronunciar una o dues frases seguides en mig de l'encesa del president de la Cambra respectiva. Per què a Strasburg? A hores d'ara és més plausible que el català s'incorpori en les llengües d'ús del Parlament Europeu que no pas dels Parlamens espanyol o francès. Una reflexió similar fan des de l'Organització del Plurilingüisme d'Albert Branchadell: primer caldria avançar en l'estat espanyol (inclosa la comunitat autònoma catalana) i després anar a Europa. Instintivament, però, els catalans (els catalans amb una mínima activitat política, s'entén) majoritàriament troben que anar a Madrid (o fins i tot a París!) per arribar a Europa (o al món) és fer marrada. Fins i tot un López Tena se'n feia creus el passat novembre del fet que els treballadors de la Nissan de la Zona Franca es manifestessin a Barcelona contra la Generalitat i no anessin a Madrid a manifestar-se contra el Gobierno. També aquests, la majoria gens sospitosos d'ultracatalanisme, troben que no se'ls hi ha perdut res a Madrid. Potser tothom exagera una mica. O potser s'entendria millor si els Deu Mil (o els Cent Mil) deixessin clar de què es tracta. L'abat Escarré deia: "els catalans som espanyols però no som castellans". Els seus néts potser no ho diuen, però pensen: "els catalans som europeus però no som espanyols". Així ja s'entén perquè sí a Brussel·les (Comissió Europea), sí a Strasburg (Parlament Europeu) i sí a Luxemburg (Tribunal Europeu).

diumenge, 8 de febrer del 2009

Protestes, protestes, protestes

Naomi Klein recomana uns quants vídeos sobre les protestes hagudes en les darreres setmanes a Grècia, Letònia, Corea o Islàndia. No cal dir que potser exagera una mica en veure els indicis d'una "revolta global". Però també exageren els que volen fer passar aquestes protestes com casos criminals d'anarquia, xenofòbia, criptofeixisme, etc., tal com les presenten els "neocons" i els "neolibs" que alternativament governen des de la White House, l'Elyssée, Downing Street i d'altres càtedres similars.


Kulata, Bulgària (30 de gener del 2009)


Parlament de la República de Corea-Seül (19 de desembre de 2008)


Islàndia (25 de gener de 2009)


Riga (13 de gener de 2009)

dimecres, 4 de febrer del 2009

Entre la gasiveria i la deflació

Paul Krugman recordava fa uns dies el concepte de ‘creixement empobridor’ que gasta Jagdish Bhagwati des de fa 50 anys per definir una estratègia de creixement de molts estats del Tercer Món que basada en una reducció del preu dels productes d’exportació (per fer-los més atractius en el mercat mundial) conduïa a una reducció global dels ingressos estatals malgrat un augment en la producció. Fet i fet, això entronca amb un fenomen més general: les innovacions tecnològiques que redueixen el temps de treball d’un producte fan que aquest producte sigui més barat de produir i més comercialitzable, amb el risc que l’augment de la producció que en resulta no sigui assumible pel mercat. Per Krugman aquests són exemples d’una expansió econòmica “damnificadora”.

Segons Krugman, hi hauria ara mateix dos processos “damnificadors”:
- la paradoxa de la gasiveria (thrift). En una economia on les taxes d’interès augmenten, una decisió individual assenyada és esforçar-s’hi per estalviar. Val a dir, però, que la tendència a l’estalvi pot tenir com a motor el simple fet que no hi ha alternativa d’inversió (o de consum) prou atractives, o que la inseguretat en el futur immediat creix d’una manera on no resulta prudent cap despesa més enllà de pura “supervivència”. Sigui com sigui, en unes condicions que conviden a l’estalvi individual (o al desig d’estalvi), aquest estalvi condueix a una reducció dels ingressos individuals (si més no, de la majoria d’individus) per la contracció que hi ha en el consum (consum de mercaderies i de serveis) i en la contractació de personal (consum de força de treball).
- la paradoxa del desendeutament (deleverage). En una situació com la present, amb un fort endeutament d’empreses i llars, la tendència individual és a cercar formes de desendeutar-se. Cercar-les no vol dir trobar-les, però en tot cas l’esforç per, si més no, minimitzar els nombres vermells en el full de balanços condueix a una reducció del preu mitjà dels efectius de tothom (o, si més no, de gairebé tothom).
- la paradoxa de la deflació (deflation). En una situació on costa d’aconseguir contractes, la tendència individual de “reventar” preus per atreure clients (o per atreure un patró) condueix a un moviment deflacionari. I aquesta deflació fa augmentar l’endeutament real i desencoratja les entitats financeres de prestar i les empreses d’invertir.

Les tres paradoxes, en tot cas, mostren com una decisió individual assenyada pot tenir una conseqüència desastrosa. Cada individu, però, pensa que serà el millor a estalviar, el millor a desendeutar-se i el millor a rebaixar el preu al punt imprescindible (i ni un cèntim més). I cada individu confia que els altres no ho faran també i que, amb desastre final o no, encara sortirà (relativament) ben parat.

Davant de les tres paradoxes, Krugman, com un renovat Cató, conclou amb la necessitat d’un estímul (fins i tot a risc d’augmentar encara més el deute públic) per impedir que la deflació s’instal·li en l’economia. Altrament, cada individu farà bé de ser gasiu i deflacionari i d'implorar als altres que no ho siguin.

dilluns, 2 de febrer del 2009

La infiltració del lefebvrisme en l'extrema dreta europea

En els darrers dies, d'ençà que el Papa Ratzinger (Benet XVI) va aixecar l'ex-comunió a un nombre de bisbes de la Societat de Sant Pius X (SSPX) ha corregut tinta (material i electrònica) al voltant de les opinions promogudes des d'aquesta societat tradicionalista catòlica mig-cismàtica. Certament, algú podria pensar que decrets sobre les activitats teofàgiques d'uns senyors de mitjana edat amb vestits llargs no ens haurien de fer perdre la son. En tot cas, però, la polèmica no és desprovista d'interès. Hi ha una premsa "d'esquerres" que s'hi ha arrapat, potser perquè de tant sentir parlar d'un "nou antisemitisme" (d'esquerres) té la necessitat de mostrar el rostre del "vell antisemitisme". Les opinions d'alguns dels bisbes del SSPX coincideixen plenament amb l'extrema dreta antisemita tradicional (catòlica o no) que es mou a cavall de partits "nacional-democràtics" i d'intel·lectuals "revisionistes" (revisionistes que neguen l'existència d'un programa judeocida del nacional-socialisme alemany). No cal dir que l'antisemitisme per a la SSPX i per a tot un ventall d'elements d'extrema dreta és una necessitat: han de marcar distància respecte als seus antics companys de viatge que han renegat de l'antisemitisme i que ara comencen a mostrar desinhibidament simpaties per Israel. En el cas concret de la SSPX la cosa s'agreuja ja que el Vaticà Segon (i la seva evolució ulterior, amb Pau VI i Joan Pau II) ha girat com un mitjó les relacions del catolicisme envers el poble i la religió hebreus. El tradicionalisme catòlic té una certa enyorança de l'època de "matar jueus" en el dissabte de Glòria (un "matar jueus" alegòric, és clar, ja que de jueus ja no tenien gaires a mà). En el mapa del tradicionalisme catòlic el SSPX és una mena de "centre", situat a cavall entre els "moderats" que tenen relacions d'obediència (Legionaris de Crist i altres experiències neocatecumenals) envers el Papat i els "radicals" que han trencat directament (sedevacantistes i derivats). Els lefebvristes mai no han deixat de reconèixer l'autoritat del Papa de Roma en darrer terme, però sí se l'han saltada en ordenacions de sacerdots i consagracions de bisbes. A diferència dels moviments neocatecumenals, tenen una independència completa del Papat en la gestió dels seus afers. El Papat hi respon amb un reconeixement molt parcial i, en tot cas, amb el manteniment de la suspensió a divinis dels lefebvristes ordenats.

Feta tota aquesta llarga introducció, però, hi ha un titular vist en diferents diaris que caldria corregir. Segons aquest titular, el fet que un bisbe de SSPX hagi tingut relacions cordials amb David Irving (un historiador "revisionista") i amb Derek Holland (ex-capitost del National Front), demostraria una tendència de "l'extrema dreta a infiltrar-se en el lefebvrisme". S'equivoquen. És el lefebvrisme el qui s'infiltra en aquestes tendències per guanyar adeptes i base social en una Europa descreguda. Saben que en aquesta base social hauran de competir amb visions agnòstiques i, fins i tot, neopaganes. Però això també ho pateixen els altres "lefebvristes"... els de la "teologia de l'alliberament".