Pren cos la proposta de fer un referèndum oficial i vinculant a Escòcia sobre la independència del país o sobre mantenir l'adscripció dins del Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord. El Partit Nacionalista Escocès (SNP) ha sapigut resistir l'envit del govern britànic de Cameron-Clegg, com indica l'augment de les xifres de sol·licitud de militància.
La independència d'Escòcia tindria conseqüències en el Regne Unit. Des de Cornualla es fa pressió ja per esdevindre un país constitucionalment reconegut, al nivell d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Des de Gal·les, hom veu l'impacte que tindria la separació d'Escòcia, en un Regne Unit encara més anglès.
I des d'Irlanda del Nord? El vice-primer ministre, Martin McGuinness proposa ara la realització d'un referèndum als sis comtats sobre el seu futur. Caldria triar entre la reunificació amb la República d'Irlanda del Sud, o mantenir-se dins de l'ens conegut com a "Regne Unit". El referèndum es faria en el 2016, és a dir en el Centenari de l'Aixecament de Pasqua. La proposta de McGuinness hauria de rebre el suport del DUP, el partit unionista majoritari, i del propi govern de Cameron-Clegg.
Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
dilluns, 30 de gener del 2012
diumenge, 29 de gener del 2012
La lluita per la sobirania econòmica
Després de les mobilitzacions contra les retallades socials de la Generalitat a Alacant i a València, o les protestes contra el Govern Balear a Felanitx, ahir es convocaven manifestacions a Barcelona i d'altres ciutats "contra la dictadura financera".
Ostensiblement, són els grans poders financers els que exigirien als governs autonòmics i estatals una política d'austeritat en les despeses socials i una nova contrareforma laboral. En un cas i en l'altre es tracta d'augmentar la taxa d'explotació del treball, de disminuir el percentatge d'ingressos agregats que van a parar a les classes treballadores en forma de salaris o de prestacions públiques. Alhora, el desmantellament de serveis públics de tota mena obre "oportunitats de negoci". S'opera en una lògica d'expropiació, que recorda a la lògica de l'acumulació primitiva. N'hi ha prou a recordar ara mateix la crisi de les "preferents" que ha blocat l'accés a estalvis a moltes famílies treballadores i d'altres classes populars que havien confiat en la solidesa i honestedat de la Caixa i d'altres entitats. O recordar amb quina irresponsabilitat es concedeixen "altes" a treballadores i treballadors que pateixen malalties o incapacitats de llarga durada. Sobre la lògica de la "medicina de lliure mercat" en parlava no fa pas gaire Michael Parenti a partir d'una experiència viscuda en carn pròpia.
Aniríem errats, però, si pensessim que les mesures d'austeritat i de liberalització segueixen un interès pur en preservar l'ampliació del capital. La mà invisible, en aquest cas, es fa servir de dits ben visibles. Posem un exemple. La retallada de la jornada laboral (i salari) d'una part dels interins de la Generalitat de Catalunya suposarà un estalvi en 2 anys de 30 milions d'euros. És una xifra irrisòria si pensem amb l'estalvi de 800 milions d'euros que s'aconseguiria fixant un salari màxim en l'administració, i netejant en profunditat els abusos en el conceptes de dietes i diversos. O considerem també el fet que l'estalvi que s'aconsegueix en tancar un servei propi pot ésser superat amb escreix amb els costos d'externalitzar-lo. Els dits visibles, però, són els que tenen nebots als quals col·locar en alts càrrecs del sector públic, o els que tenen nebots als quals fer concessions públiques generoses i que gairebé sempre freguen la més pura il·legalitat. El capital considera que els costos de mantindre aquests "alts paràsits" són costos de gestió que són assumibles si aconsegueixen exprimir més les classes treballadores. A mesura que es desmantellen els serveis socials, l'estat burgès es desproveeix de maquillatges embellidors i deixa veure l'essència d'eina repressora. A l'eina repressora cal afegir, a més, a través de l'endeutament públic i de l'inflament dels interessos corresponents, la tasca encomiable de buidar les butxaques dels "petits contribuents" a major glòria dels grans inversors. Les grans fortunes evadeixen impostos per poder dedicar-se a deixar diners a unes arques públiques buidades pels "conservadors fiscals".
Hi ha xifres que convé no oblidar. El nivell de PIB del nostre Principat és del 110% comparat amb la mitjana de la Unió Europea dels 15 (els 15 estats membres incorporats amb anterioritat del 2004) i malgrat això la despesa social és del 74%. La pressió fiscal sobre les classes populars en el Principat no va gaire endarrera de la mitjana UE-15 (i, possiblement, ara la superarà). Existeix, doncs, un dèficit social, del qual un 40% és directament atribuïble a l'espoliació fiscal de l'estat espanyol i un 60% el podem atribuir a l'espoliació autòctona. La diferenciació entre un apartat i l'altre pot no semblar gaire pertinent, si atenem que l'alta burgesia del Principat (la representada per organitzacions com "Puente Aéreo") té un sòlid interès en la preservació de tots dos apartats. Els servidors fidels d'aquesta elit en l'àmbit polític, acadèmic i comunicatiu els faran tota la feina bruta que calgui per impedir que el gros de la població lligui caps.
Ahir comentàvem l'inici d'una campanya política de l'esquerra independentista del Baix Llobregat. També ahir, en la manifestació de Barcelona, Endavant deixava sentir la seva veu amb una crida a la "sobirania econòmica" per cinc raons:
- 1. ser lliures d'imposicions espanyoles, espolis econòmics i polítiques centralistes que ens perjudiquen i empobreixen com a poble.
- 2. ser lliures d'imposicions neoliberals de la UE, d'agències de Ràting i d'institucions financeres internacionals que només promouen més retallades i privatitzacions.
- 3. tenir una banca pública destinada a promoure l'economia real i no l'especulació financera.
- 4. tenir una política fiscal realment sobirana i socialista que garanteixi uns serveis públics justos i universals i que acabi amb l'atur i la pobresa.
- 5. poder decidir sobre el nostre futur com a poble i posar l'economia al servei de les persones i del medi ambient, i no al servei dels beneficis privats.
Rarament apareixen plegats aquests arguments fora de l'àmbit de l'esquerra independentista. La dissociació entre la reivindicació independentista i les altres reivindicacions populars, o la dissociació entre aquestes darreres, és molt més perillosa que no pas sembla. D'una banda, es perden energies que podrien potenciar-se plegades. De l'altra, facilita les coses a l'oportunisme autonomista i al neoxovinisme espanyol i francès, que malden per treure benefici de la indignació popular.
Ostensiblement, són els grans poders financers els que exigirien als governs autonòmics i estatals una política d'austeritat en les despeses socials i una nova contrareforma laboral. En un cas i en l'altre es tracta d'augmentar la taxa d'explotació del treball, de disminuir el percentatge d'ingressos agregats que van a parar a les classes treballadores en forma de salaris o de prestacions públiques. Alhora, el desmantellament de serveis públics de tota mena obre "oportunitats de negoci". S'opera en una lògica d'expropiació, que recorda a la lògica de l'acumulació primitiva. N'hi ha prou a recordar ara mateix la crisi de les "preferents" que ha blocat l'accés a estalvis a moltes famílies treballadores i d'altres classes populars que havien confiat en la solidesa i honestedat de la Caixa i d'altres entitats. O recordar amb quina irresponsabilitat es concedeixen "altes" a treballadores i treballadors que pateixen malalties o incapacitats de llarga durada. Sobre la lògica de la "medicina de lliure mercat" en parlava no fa pas gaire Michael Parenti a partir d'una experiència viscuda en carn pròpia.
Aniríem errats, però, si pensessim que les mesures d'austeritat i de liberalització segueixen un interès pur en preservar l'ampliació del capital. La mà invisible, en aquest cas, es fa servir de dits ben visibles. Posem un exemple. La retallada de la jornada laboral (i salari) d'una part dels interins de la Generalitat de Catalunya suposarà un estalvi en 2 anys de 30 milions d'euros. És una xifra irrisòria si pensem amb l'estalvi de 800 milions d'euros que s'aconseguiria fixant un salari màxim en l'administració, i netejant en profunditat els abusos en el conceptes de dietes i diversos. O considerem també el fet que l'estalvi que s'aconsegueix en tancar un servei propi pot ésser superat amb escreix amb els costos d'externalitzar-lo. Els dits visibles, però, són els que tenen nebots als quals col·locar en alts càrrecs del sector públic, o els que tenen nebots als quals fer concessions públiques generoses i que gairebé sempre freguen la més pura il·legalitat. El capital considera que els costos de mantindre aquests "alts paràsits" són costos de gestió que són assumibles si aconsegueixen exprimir més les classes treballadores. A mesura que es desmantellen els serveis socials, l'estat burgès es desproveeix de maquillatges embellidors i deixa veure l'essència d'eina repressora. A l'eina repressora cal afegir, a més, a través de l'endeutament públic i de l'inflament dels interessos corresponents, la tasca encomiable de buidar les butxaques dels "petits contribuents" a major glòria dels grans inversors. Les grans fortunes evadeixen impostos per poder dedicar-se a deixar diners a unes arques públiques buidades pels "conservadors fiscals".
Hi ha xifres que convé no oblidar. El nivell de PIB del nostre Principat és del 110% comparat amb la mitjana de la Unió Europea dels 15 (els 15 estats membres incorporats amb anterioritat del 2004) i malgrat això la despesa social és del 74%. La pressió fiscal sobre les classes populars en el Principat no va gaire endarrera de la mitjana UE-15 (i, possiblement, ara la superarà). Existeix, doncs, un dèficit social, del qual un 40% és directament atribuïble a l'espoliació fiscal de l'estat espanyol i un 60% el podem atribuir a l'espoliació autòctona. La diferenciació entre un apartat i l'altre pot no semblar gaire pertinent, si atenem que l'alta burgesia del Principat (la representada per organitzacions com "Puente Aéreo") té un sòlid interès en la preservació de tots dos apartats. Els servidors fidels d'aquesta elit en l'àmbit polític, acadèmic i comunicatiu els faran tota la feina bruta que calgui per impedir que el gros de la població lligui caps.
Ahir comentàvem l'inici d'una campanya política de l'esquerra independentista del Baix Llobregat. També ahir, en la manifestació de Barcelona, Endavant deixava sentir la seva veu amb una crida a la "sobirania econòmica" per cinc raons:
- 1. ser lliures d'imposicions espanyoles, espolis econòmics i polítiques centralistes que ens perjudiquen i empobreixen com a poble.
- 2. ser lliures d'imposicions neoliberals de la UE, d'agències de Ràting i d'institucions financeres internacionals que només promouen més retallades i privatitzacions.
- 3. tenir una banca pública destinada a promoure l'economia real i no l'especulació financera.
- 4. tenir una política fiscal realment sobirana i socialista que garanteixi uns serveis públics justos i universals i que acabi amb l'atur i la pobresa.
- 5. poder decidir sobre el nostre futur com a poble i posar l'economia al servei de les persones i del medi ambient, i no al servei dels beneficis privats.
Rarament apareixen plegats aquests arguments fora de l'àmbit de l'esquerra independentista. La dissociació entre la reivindicació independentista i les altres reivindicacions populars, o la dissociació entre aquestes darreres, és molt més perillosa que no pas sembla. D'una banda, es perden energies que podrien potenciar-se plegades. De l'altra, facilita les coses a l'oportunisme autonomista i al neoxovinisme espanyol i francès, que malden per treure benefici de la indignació popular.
dissabte, 28 de gener del 2012
Ara és l'hora: poder popular
Ahir arrencava la campanya de l'esquerra independentista del Baix Llobregat amb motiu de l'ofensiva capitalista que es manifesta en les privatitzacions, en la desocupació i en la precarietat de les condicions laborals i d'habitatge. Les classes populars de la comarca del Baix Llobregat hi són particularment castigades.
L'acte inaugural es va fer al Centre Cívic Sant Pancraç, a Sant Joan Despí. La CUP de Sant Joan Despí va convidar la pratenca Elena Idoate a fer una xerrada que va rebatre els arguments tècnics al voltant de la "crisi del deute sobirà". De fet, és aquesta "crisi" la que justifica ideològicament les polítiques d'austeritat pública i de retallades. Idoate va assenyalar que l'augment de la desocupació dels darrers mesos (que supera de llarg el 20% a casa nostra) té molt a veure amb les retallades. A la destrucció directa i indirecta de llocs de treball vinculats als serveis educatius, sanitaris i socials, cal afegir també el fet que el deteriorament d'aquests serveis suposa també un augment del temps dedicat a la cura d'infants i de malalts en l'àmbit de la llar treballadora. Així doncs, si l'esclat de la bombolla immobiliària en el 2008 afectà una mà d'obra majoritàriament masculina, en els darrers dos anys, el contagi passà a sectors industrials i, particularment, de serveis, on la mà d'obra femenina arriba a ser majoritària. A més de la desocupació, la dona també pateix, degut a l'estructura patriarcal, una major càrrega de feina a la llar. Aquesta tendència s'agreujarà encara més, amb la continuació de les polítiques de retallades.
Idoate ha repassat els nombre de la crisi del deute. En l'actualitat, l'estat espanyol té un nivell d'endeutament que depassa lleugerament el 60% del PIB. El 60% era la xifra contemplada en els criteris de convergència del Tractat de Maastricht, i en l'actualitat estats com el francès o l'alemany el depassen amb escreix (80-90%). El problema, segons Idoate, es troba més aviat en el deute privat, que quintuplica el deute públic. De fet, del deute total, tan sols un 16% es correspon al sector públic, mentre que un 20% té a veure amb el deute familiar (derivat, alhora, de la bombolla immobiliària). La resta del deute se la reparteixen, a parts iguales, les empreses productives (de béns i de serveis) i les empreses financeres. Amb un deute total que equival al producte interior brut de cinc anys (o de sis, si es té present la tendència a la recessió), som davant d'un deute impagable. Per a l'economia catalana, però, l'aspecte més negatiu és la manca de perspectives productives o extractives, mancança que fou a la base de la bombolla immobiliària.
En les intervencions del públic, es va esmentar la taxa Tobin. Idoate va respondre que la solució passa no pas per taxar les transaccions financeres internacionals, sinó per sotmetre el sistema financer a les necessitats populars.
En les conclusions, Idoate reiterà la necessitat d'espais de confluència de lluita. En aquest sentit, Josep, de la CUP de Sant Joan Despí, recordà que l'endemà (per avui) hi ha convocada una manifestació contra la "dictadura financera", que sortirà de la Plaça Catalunya a les 17h.
L'acte inaugural es va fer al Centre Cívic Sant Pancraç, a Sant Joan Despí. La CUP de Sant Joan Despí va convidar la pratenca Elena Idoate a fer una xerrada que va rebatre els arguments tècnics al voltant de la "crisi del deute sobirà". De fet, és aquesta "crisi" la que justifica ideològicament les polítiques d'austeritat pública i de retallades. Idoate va assenyalar que l'augment de la desocupació dels darrers mesos (que supera de llarg el 20% a casa nostra) té molt a veure amb les retallades. A la destrucció directa i indirecta de llocs de treball vinculats als serveis educatius, sanitaris i socials, cal afegir també el fet que el deteriorament d'aquests serveis suposa també un augment del temps dedicat a la cura d'infants i de malalts en l'àmbit de la llar treballadora. Així doncs, si l'esclat de la bombolla immobiliària en el 2008 afectà una mà d'obra majoritàriament masculina, en els darrers dos anys, el contagi passà a sectors industrials i, particularment, de serveis, on la mà d'obra femenina arriba a ser majoritària. A més de la desocupació, la dona també pateix, degut a l'estructura patriarcal, una major càrrega de feina a la llar. Aquesta tendència s'agreujarà encara més, amb la continuació de les polítiques de retallades.
Idoate ha repassat els nombre de la crisi del deute. En l'actualitat, l'estat espanyol té un nivell d'endeutament que depassa lleugerament el 60% del PIB. El 60% era la xifra contemplada en els criteris de convergència del Tractat de Maastricht, i en l'actualitat estats com el francès o l'alemany el depassen amb escreix (80-90%). El problema, segons Idoate, es troba més aviat en el deute privat, que quintuplica el deute públic. De fet, del deute total, tan sols un 16% es correspon al sector públic, mentre que un 20% té a veure amb el deute familiar (derivat, alhora, de la bombolla immobiliària). La resta del deute se la reparteixen, a parts iguales, les empreses productives (de béns i de serveis) i les empreses financeres. Amb un deute total que equival al producte interior brut de cinc anys (o de sis, si es té present la tendència a la recessió), som davant d'un deute impagable. Per a l'economia catalana, però, l'aspecte més negatiu és la manca de perspectives productives o extractives, mancança que fou a la base de la bombolla immobiliària.
En les intervencions del públic, es va esmentar la taxa Tobin. Idoate va respondre que la solució passa no pas per taxar les transaccions financeres internacionals, sinó per sotmetre el sistema financer a les necessitats populars.
En les conclusions, Idoate reiterà la necessitat d'espais de confluència de lluita. En aquest sentit, Josep, de la CUP de Sant Joan Despí, recordà que l'endemà (per avui) hi ha convocada una manifestació contra la "dictadura financera", que sortirà de la Plaça Catalunya a les 17h.
dijous, 26 de gener del 2012
Accepteu que Escòcia hauria de ser un país independent?
Curta i ras, aquesta és la qüestió que el primer ministre escocès Alex Salmond (i el govern britànic de Cameron-Clegg) formularan als escocesos. Segons Salmond, el referèndum es faria en el 2014, mentre que el govern britànic vol que se celebri abans de l'estiu del 2013.
Amb aquesta qüestió, Salmond es desdiu de la idea de convocar un referèndum amb tres respostes, a l'estil que acostuma a defensar, en les nostres latituds, ICV. L'independentisme escocès sap que això comporta un risc, però que no pas menys perillosa era la via de semblar als ulls del public escocès i europeu que es feia un independentisme especulatiu (un independentisme anti-independència).
Val a dir que la qüestió plantejada és fins i tot més planera que no pas la que votaren centenars de milers de catalans entre el 13 de setembre del 2009 i el 10 d'abril del 2011. En aquell cas s'especificaven tota una sèrie de tres distintius d'aquell estat (que si democràtic, que si social, que si integrat a la Unió Europea, etc.). En el cas d'Escòcia, allò que es demana és la independència. Sí o no?
En el cas que la independència guanyés el referèndum del 2014 (si és que el govern britànic accepta convocar-lo en aquella data), el procés de transició cap a la independència culminaria en el 2016. En el curs dels dos anys hauria hagut un procés constituent, en el qual, ara sí, es decidirien els aspectes més diversos (monarquia o república; organització federal o unitària; pertinença a la Unió Europea, a l'Espai Schengen o a la Zona Euro, etc.).
Amb aquesta qüestió, Salmond es desdiu de la idea de convocar un referèndum amb tres respostes, a l'estil que acostuma a defensar, en les nostres latituds, ICV. L'independentisme escocès sap que això comporta un risc, però que no pas menys perillosa era la via de semblar als ulls del public escocès i europeu que es feia un independentisme especulatiu (un independentisme anti-independència).
Val a dir que la qüestió plantejada és fins i tot més planera que no pas la que votaren centenars de milers de catalans entre el 13 de setembre del 2009 i el 10 d'abril del 2011. En aquell cas s'especificaven tota una sèrie de tres distintius d'aquell estat (que si democràtic, que si social, que si integrat a la Unió Europea, etc.). En el cas d'Escòcia, allò que es demana és la independència. Sí o no?
En el cas que la independència guanyés el referèndum del 2014 (si és que el govern britànic accepta convocar-lo en aquella data), el procés de transició cap a la independència culminaria en el 2016. En el curs dels dos anys hauria hagut un procés constituent, en el qual, ara sí, es decidirien els aspectes més diversos (monarquia o república; organització federal o unitària; pertinença a la Unió Europea, a l'Espai Schengen o a la Zona Euro, etc.).
dimecres, 25 de gener del 2012
La insubmissió fiscal i el rol de l'Agència Tributària Catalana
Ahir es presentava a Barcelona la campanya "Diem Prou", que proposa als contribuents del Principat de deixar de pagar a l'estat una sèrie d'impostos. Els pagaments s'haurien de fer a l'Agència Tributària Catalana. Actualment, tan sols un 5% dels ingressos fiscals són recaptats per l'Agència Tributària Catalana. La campanya s'adreça als estrats mitjans de la població, els que paguen IVA i impost de societats. Alguns dels participants començaran a fer aquesta insubmissió el mes d'abril, amb motiu de l'abonament del primer trimestre de l'IVA.
Sens dubte, la iniciativa suposarà tot un repte per al Govern d'Artur Mas. CiU diu representar primordialment aquests sectors socials. També CiU ha centrat els seus arguments justificatius en l'espoliació fiscal de la qual és víctima el Principat (vora un 10% del PIB). CiU ha substituït, però, la reivindicació de la independència (per la qual Mas votà favorablement l'abril del 2011) i, àdhuc, la del concert econòmic, en benefici d'un dubtós pacte fiscal. És simptomàtic, també, que Carme Chacon s'hagi declarat contrària del pacte fiscal, del concert econòmic i de la independència. El cas és que de pacte fiscal ja en tenim, precisament el pacte fiscal que fa que l'Agència Tributària Catalana tan sols recapti el 5% dels diners dels contribuents del Principat.
Els promotors de la iniciativa, de fet, han assenyalat que correspondrà a l'Agència Tributària Catalana decidir què faran amb els diners. Ben galdós paper seria que lliuressin els diners a l'Agència Espanyola, i prou.
Queda també en l'aire la qüestió de la repressió que anirà associada a aquest moviment de desobediència fiscal. N'hi ha prou a recordar la repressió associada a la insubmissió fiscal en la qual el contribuent dedueix la porció dels impostos destinada a finalitats odioses (balafiament en l'exèrcit o en la monarquia, o pagament d'interessos per deute odiós). L'independentisme organitzat se la juga tant o més que el propi govern Mas en donar resposta a aquestes amenaces repressives.
Sens dubte, la iniciativa suposarà tot un repte per al Govern d'Artur Mas. CiU diu representar primordialment aquests sectors socials. També CiU ha centrat els seus arguments justificatius en l'espoliació fiscal de la qual és víctima el Principat (vora un 10% del PIB). CiU ha substituït, però, la reivindicació de la independència (per la qual Mas votà favorablement l'abril del 2011) i, àdhuc, la del concert econòmic, en benefici d'un dubtós pacte fiscal. És simptomàtic, també, que Carme Chacon s'hagi declarat contrària del pacte fiscal, del concert econòmic i de la independència. El cas és que de pacte fiscal ja en tenim, precisament el pacte fiscal que fa que l'Agència Tributària Catalana tan sols recapti el 5% dels diners dels contribuents del Principat.
Els promotors de la iniciativa, de fet, han assenyalat que correspondrà a l'Agència Tributària Catalana decidir què faran amb els diners. Ben galdós paper seria que lliuressin els diners a l'Agència Espanyola, i prou.
Queda també en l'aire la qüestió de la repressió que anirà associada a aquest moviment de desobediència fiscal. N'hi ha prou a recordar la repressió associada a la insubmissió fiscal en la qual el contribuent dedueix la porció dels impostos destinada a finalitats odioses (balafiament en l'exèrcit o en la monarquia, o pagament d'interessos per deute odiós). L'independentisme organitzat se la juga tant o més que el propi govern Mas en donar resposta a aquestes amenaces repressives.
dissabte, 21 de gener del 2012
Entre la SOPA i la PIPA
Déu n'hi do la que s'ha format aquesta setmana amb el debat de les lleis "contra la pirateria informàtica" (SOPA i PIPA, els backònims dels quals són Stop Online Piracy Act i Protect Intellectual Property Act, respectivament) al Congrés nord-americà. L'Administració Obama es veu pressionada pels grans lobbies interessats en la protecció de la "IP" (Intellectual Property, entesa fonamentalment com a propietat corporativa) i pels no pas menys grans lobbies que es basen en el maneig indiscriminat d'informació. Obama podria veure afectats els seus donatius si queda malament amb els primers. Però el segon lobby va fer un gran acte de pressió a través del tancament de webs durant la jornada de dimecres, particularment per part de Wikipedia i Reddit, i també amb el suport de Google. La resposta a aquesta apagada ha estat l'operació contra Megaupload. Però també la resposta ha estat l'aturada del procés d'aprovació de SOPA i PIPA, que arriba després dels atacs d'Anonymous a pàgines webs de l'Administració nord-americana.
El colp contra Megaupload demostra fins a quin punt SOPA i PIPA no són imprescindibles per al Govern nord-americà. La força bruta de qui controla efectius policials i qui té influència sobre els dipòsits financers no es pot comparar amb l'exercida per Anonymous o per Wikipedia-Reddit. No és el mateix introduir-se en els ordinadors del Departament de Justícia que hackejar-los una pàgina web corporativa. I Wikipedia o Google saben que no poden anar molt més enllà d'una jornada de "tancament" sinó volen perdre pistonada en favor de competidors potencials.
En tot cas, el col·lapse de la bombolla financera fa poc més de tres anys implica que la lluita pels recursos entre els diferents sectors de la burgesia (nord-americana i mundial) es fa més espectacular. Les eleccions presidencials del 2012, ara en la fase de primàries, i després, en la tardor, en la fase final, en seran un bon aparador.
El colp contra Megaupload demostra fins a quin punt SOPA i PIPA no són imprescindibles per al Govern nord-americà. La força bruta de qui controla efectius policials i qui té influència sobre els dipòsits financers no es pot comparar amb l'exercida per Anonymous o per Wikipedia-Reddit. No és el mateix introduir-se en els ordinadors del Departament de Justícia que hackejar-los una pàgina web corporativa. I Wikipedia o Google saben que no poden anar molt més enllà d'una jornada de "tancament" sinó volen perdre pistonada en favor de competidors potencials.
En tot cas, el col·lapse de la bombolla financera fa poc més de tres anys implica que la lluita pels recursos entre els diferents sectors de la burgesia (nord-americana i mundial) es fa més espectacular. Les eleccions presidencials del 2012, ara en la fase de primàries, i després, en la tardor, en la fase final, en seran un bon aparador.
divendres, 20 de gener del 2012
Romney vs. Gingrich
A mesura que cauen candidats com Rick Perry, queda cada vegada més configurades les primàries presidencials republicanes als Estats Units entre Mitt Romney i Newt Gingrich. La dreta religiosa i l'ultraconservadorisme fiscal del Tea Party Movement poden sentir-se un xic orfes en aquesta elecció. Romney, ex-governador de Massachussetts, és vist com un "moderat" per als conservadors, i cal recordar que el mormonisme encara no ha estat digerit (com sí ho ha estat el catolicisme, en part) per part de la dreta religiosa clàssica. És cert que la dreta religiosa clàssica sap fer la vista grossa quan toca i, per exemple, en el 1980 va estimar-se més el divorciat recasat Ronald Reagan al new-born Christian Jimmy Carter. Vuit eleccions més tard, però, el suport de masses per a un candidat republicà s'haurà d'extreure de la demagògia minarquista. Ron Paul, el candidat més proper a les tesis del "right libertarianism", és poc donat a fer els compromisos necessaris per arribar a aconseguir una candidatura pel Partit Republicà. Cal no descartar, però, que arribi a presentar-se en solitari. Si ho fa, Obama ho tindrà més senzill per aconseguir la reelecció.
Gingrich, com Reagan, és un divorciat recasat, que també té un seguici entre el conservadorisme religiós, però també en el nacional-conservadorisme. Els atacs que ha fet contra Romney (presentant-lo com un exemple del crony capitalism), podrien fer de Gingrich una figura reclutadora del "paleoconservadorisme" més o menys proteccionista i aïllacionista.
De moment, els atacs de Gingrich han estat força inefectius, fins i tot contraproduents. En la lògica del conservadorisme republicà, afermada pel Tea Party Movement, cal confiar en el "free market". I això vol dir que ni tan sols es pot legislar per defensar el "free market" contra la formació d'oligopolis i corrupteles. La corrupció i el cunyadisme, segons aquestes tesis, només es poden eliminar des de l'espontaneïtat. Corrupció i cunyadisme encareixen els productes, i els consumidors, en fugir-ne, enfonsant a la llarga les empreses que hi cauen. A la llarga, com deia Keynes, tots morts.
Des del seu blog, Paul Krugman reprenia la idea que l'embogiment doctrinari del Partit Republicà el condueix a un atzucac en el qual tots els candidats, o són ximples (fools) o són un frau (fraud). En el primer cas, des de la ximpleria, s'empassen la doctrina. En el segons cas, des de la intel·ligència, saben què han de dir per no ésser atacats pels Limbaugh de torn.
A hores d'ara, per cada afiliat republicà hi ha dos de demòcrates. Siguin Gingrich o Romney l'elegit final, Obama ho té més fàcil que no pas ho sembla. La paradoxa la mostren les enquestes. Quan es compara Obama amb un candidat republicà indeterminat, la victòria sembla encara al segon. En canvi Obama guanya en les enquestes tants si s'enfronta a Romney com, sobretot, a Gingrich.
La sensació de bona part de l'electorat potencial és que tant hi fa. Les polítiques seran les mateixes amb un president que un altre. El sistema permet que hom triï president, però no permet que hom triï un programa polític.
Gingrich, com Reagan, és un divorciat recasat, que també té un seguici entre el conservadorisme religiós, però també en el nacional-conservadorisme. Els atacs que ha fet contra Romney (presentant-lo com un exemple del crony capitalism), podrien fer de Gingrich una figura reclutadora del "paleoconservadorisme" més o menys proteccionista i aïllacionista.
De moment, els atacs de Gingrich han estat força inefectius, fins i tot contraproduents. En la lògica del conservadorisme republicà, afermada pel Tea Party Movement, cal confiar en el "free market". I això vol dir que ni tan sols es pot legislar per defensar el "free market" contra la formació d'oligopolis i corrupteles. La corrupció i el cunyadisme, segons aquestes tesis, només es poden eliminar des de l'espontaneïtat. Corrupció i cunyadisme encareixen els productes, i els consumidors, en fugir-ne, enfonsant a la llarga les empreses que hi cauen. A la llarga, com deia Keynes, tots morts.
Des del seu blog, Paul Krugman reprenia la idea que l'embogiment doctrinari del Partit Republicà el condueix a un atzucac en el qual tots els candidats, o són ximples (fools) o són un frau (fraud). En el primer cas, des de la ximpleria, s'empassen la doctrina. En el segons cas, des de la intel·ligència, saben què han de dir per no ésser atacats pels Limbaugh de torn.
A hores d'ara, per cada afiliat republicà hi ha dos de demòcrates. Siguin Gingrich o Romney l'elegit final, Obama ho té més fàcil que no pas ho sembla. La paradoxa la mostren les enquestes. Quan es compara Obama amb un candidat republicà indeterminat, la victòria sembla encara al segon. En canvi Obama guanya en les enquestes tants si s'enfronta a Romney com, sobretot, a Gingrich.
La sensació de bona part de l'electorat potencial és que tant hi fa. Les polítiques seran les mateixes amb un president que un altre. El sistema permet que hom triï president, però no permet que hom triï un programa polític.
dilluns, 16 de gener del 2012
La Caravana per la Independència del Maresme
En el marc de les activitats que tenen lloc en diverses comarques per difondre el projecte de l'Assemblea Nacional Catalana, ahir es feia al Maresme una Caravana per la Independència. Després de setmanes d'esforços i dels darrers dies d'encartellades arreu de la comarca, des de Montgat fins a Malgrat, i des de Teià fins a Palafolls, cal dir que la Caravana per la Independència ha tornat a demostrar com és sentida en els segments més actius de la població de la reivindicació de posar fi a la dependència nacional. Especial protagonisme tingueren en la jornada d'ahir els tractors, com a símbol de la castigada i combativa pagesia de la comarca.
La convocatòria també demostra el tremp de l'Assemblea Comarcal per la Independència. L'Assemblea Comarcal és el resultat de la convergència de diverses assemblees locals, de les quals destaca Mataró per la Independència, en nombre i en expressió d'unitat per a l'acció. En les institucions i en el carrer, l'independentisme és ben viu a la comarca, com ho va demostrar l'onada de consultes (que arrencà a Arenys de Munt l'heroic 13 de setembre del 2009). I no s'ha perdut pas pistonada de llavors ençà. N'hi ha prou a pensar en el treball realitzat per regidors de la CUP i d'altres formacions independentistes a Arenys de Munt, a Vilassar de Mar o a Argentona.
I més enllà de l'independentisme, hi ha un coixí que qüestiona el dèficit democràtic d'un estat espanyol que, a diferència del britànic (sense anar més lluny), no posa vies per a l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles. Els sectors autodeterministes, alhora, avancen cap a formulacions independentistes. N'és una prova el fet que a Malgrat de Mar triomfés una moció en la qual el municipi s'adheria a l'Associació de Municipis per la Independència. Tan sols les forces polítiques al·lodeterministes, com el PSOE i el PP, s'hi oposaren. L'eterna batlle de Malgrat, Conxita Campoi, ha declarat sense embuts que desconeixerà la moció aprovada. Que desconeguin, que desconeguin, que ja s'ho trobaran fet si no saben argumentar seriosament el seu "unionisme".
La convocatòria també demostra el tremp de l'Assemblea Comarcal per la Independència. L'Assemblea Comarcal és el resultat de la convergència de diverses assemblees locals, de les quals destaca Mataró per la Independència, en nombre i en expressió d'unitat per a l'acció. En les institucions i en el carrer, l'independentisme és ben viu a la comarca, com ho va demostrar l'onada de consultes (que arrencà a Arenys de Munt l'heroic 13 de setembre del 2009). I no s'ha perdut pas pistonada de llavors ençà. N'hi ha prou a pensar en el treball realitzat per regidors de la CUP i d'altres formacions independentistes a Arenys de Munt, a Vilassar de Mar o a Argentona.
I més enllà de l'independentisme, hi ha un coixí que qüestiona el dèficit democràtic d'un estat espanyol que, a diferència del britànic (sense anar més lluny), no posa vies per a l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles. Els sectors autodeterministes, alhora, avancen cap a formulacions independentistes. N'és una prova el fet que a Malgrat de Mar triomfés una moció en la qual el municipi s'adheria a l'Associació de Municipis per la Independència. Tan sols les forces polítiques al·lodeterministes, com el PSOE i el PP, s'hi oposaren. L'eterna batlle de Malgrat, Conxita Campoi, ha declarat sense embuts que desconeixerà la moció aprovada. Que desconeguin, que desconeguin, que ja s'ho trobaran fet si no saben argumentar seriosament el seu "unionisme".
dissabte, 14 de gener del 2012
Paradoxes rifenyes
Qui pujava avui a la Penya del Moro (Sant Just Desvern) es trobava un enquestador de l’Ajuntament del dit municipi que us demanava de quin poble éreu i us informava de les restes del poblat ibèric que hi ha al cim, i de la placa trobada que ara es troba en el Museu Arqueològic de Catalunya. No us deia res de les restes mitjavals del mateix indret, molt més pregones, i que expliquen el topònim. Es veu que aquesta enquesta es fa mensualment.
Qui baixava avui de la Penya del Moro podia trobar-se amb un vehicle dels Agents Rurals. Pentinaven la zona sense esperar-se de trobar ningú, car ara hi ha la recomanació de desallotjar la muntanya quan es fa una batuda de senglars. La zona, però, semblava una romeria, entre els qui fan jogging, els qui solquen col•lectivament els camins amb bicicletes de muntanya i altres elements xirucaires de dissabte. Els Agents Rurals explicaven que els accessos eren tallats per la citada batuda.
Com lliga l’enquesta municipal amb el tancament dels accessos? Com es pot tancar un accés sense que gairebé ningú que hi passa, vegi que està tancat? Cada administració fa sa guerra.
Hi ha, però, una qüestió més fonda. Què els hi agafat ara per aquest excés de zel en les batudes de caça? No n’hi ha prou amb la senyalització habitual? Al capdavall, els caçadors de senglars s’han d’apartar força dels camins més transitat si volen arribar a tocar-ne cap. Aquesta setmana havíem sentit la pensada d’obligar a boletaires i esparregueraires i d’altra fauna forestal a fer-los anar amb roba de colors cridaners. Precisament es tracta d’evitar que siguin confosos amb senglars. Potser és que la pensada de l’administració és dificultar l’accés a espais naturals per part de vianants que no contribueixen (i que, sovint, a més, depreden). Hi haurà properament una taxa per passejar en terreny forestal? I, si n’hi ha, caldrà estendre-la també al territori urbà? Serien uns diners que serien ben aprofitats, per exemple en anàlisis demoscòpiques.
Qui baixava avui de la Penya del Moro podia trobar-se amb un vehicle dels Agents Rurals. Pentinaven la zona sense esperar-se de trobar ningú, car ara hi ha la recomanació de desallotjar la muntanya quan es fa una batuda de senglars. La zona, però, semblava una romeria, entre els qui fan jogging, els qui solquen col•lectivament els camins amb bicicletes de muntanya i altres elements xirucaires de dissabte. Els Agents Rurals explicaven que els accessos eren tallats per la citada batuda.
Com lliga l’enquesta municipal amb el tancament dels accessos? Com es pot tancar un accés sense que gairebé ningú que hi passa, vegi que està tancat? Cada administració fa sa guerra.
Hi ha, però, una qüestió més fonda. Què els hi agafat ara per aquest excés de zel en les batudes de caça? No n’hi ha prou amb la senyalització habitual? Al capdavall, els caçadors de senglars s’han d’apartar força dels camins més transitat si volen arribar a tocar-ne cap. Aquesta setmana havíem sentit la pensada d’obligar a boletaires i esparregueraires i d’altra fauna forestal a fer-los anar amb roba de colors cridaners. Precisament es tracta d’evitar que siguin confosos amb senglars. Potser és que la pensada de l’administració és dificultar l’accés a espais naturals per part de vianants que no contribueixen (i que, sovint, a més, depreden). Hi haurà properament una taxa per passejar en terreny forestal? I, si n’hi ha, caldrà estendre-la també al territori urbà? Serien uns diners que serien ben aprofitats, per exemple en anàlisis demoscòpiques.
divendres, 13 de gener del 2012
La CUP de l'Hospitalet de Llobregat desgrana les xifres de "l'austeritat"
La CUP de Reus ha aconseguit una victòria moral en forçar la dimissió de Josep Prat al consorci municipal Innova i al holding sanitari USP Hospitals. Caldrà anar amb cura que no sigui una victòria pírrica i que, Prat, concentrat ara en l'ICS, no faci la feina que té en el cap amb més llibertat que no pas abans.
La CUP de l'Hospitalet de Llobregat encara no té regidor, però el mig miler de persones que van optar per aquesta opció en les passades eleccions del mes de maig no tenen raons per sentir-se decebudes. A través d'un comunicat recent de la CUPL'H, podem veure l'impacte de la política d'austeritat sobre les esquenes dels veïns i veïnes dels barris de l'Hospitalet de Llobregat:
- Les retallades en sanitar comporten tancament de plantes senceres i quiròfans als hospitals i reducció de llits.
- Unitats com l'UCI, traumatologia o neurocirúrgia funcionen per sota del 50% de la capacitat, amb el consegüent augment de les llistes d'espera.
- Fa uns mesos es va produir el tancament del CAP de la Marina. Els 30.000 veïns del barri de Bellvitge tenen ara un sol ambulatori.
- Són especialment amenaçats també els CAP del barri de Santfeliu i el d'Amadeu Torner (Santa Eulàlia).
- Les retallades municipals ha comportat la desaparició dels mediadors socials.
- L'equip de govern municipal ha procedit a tancar la Televisió de l'Hospitalet, potser massa poc dòcil i massa català per al seu gust.
- L'Ajuntament ha esbombat com la gran cosa, la congelació salarial dels regidors. No passeu ànsia, però. La primera regidora percep 77.000 €. Cadascun dels 6 "tinents d'alcalde" percep 71.000€, i la resta de membres del govern municipal tenen una percepció per càpita de 69.000 €. Els portaveus dels tres grups opositors (PP, CiU i PxC) perceben també 69.000 €. La resta de regidores reben 1800 € per l'assistència a cada ple. Potser per això, la concentració popular per al ple del dimarts 24 de gener es preveu notable.
- També s'ha "enorgullit" del fet de reduir en quatre el nombre de càrrecs de confiança (de 34 a 30) o el fet de passar de 9 a 6 sots-batlles.
El comunicat de la CUP acaba amb una crida: "Des de l’Hospitalet defensem allò que és nostre. Defensem el sector públic. Construïm la Unitat Popular".
La CUP de l'Hospitalet de Llobregat encara no té regidor, però el mig miler de persones que van optar per aquesta opció en les passades eleccions del mes de maig no tenen raons per sentir-se decebudes. A través d'un comunicat recent de la CUPL'H, podem veure l'impacte de la política d'austeritat sobre les esquenes dels veïns i veïnes dels barris de l'Hospitalet de Llobregat:
- Les retallades en sanitar comporten tancament de plantes senceres i quiròfans als hospitals i reducció de llits.
- Unitats com l'UCI, traumatologia o neurocirúrgia funcionen per sota del 50% de la capacitat, amb el consegüent augment de les llistes d'espera.
- Fa uns mesos es va produir el tancament del CAP de la Marina. Els 30.000 veïns del barri de Bellvitge tenen ara un sol ambulatori.
- Són especialment amenaçats també els CAP del barri de Santfeliu i el d'Amadeu Torner (Santa Eulàlia).
- Les retallades municipals ha comportat la desaparició dels mediadors socials.
- L'equip de govern municipal ha procedit a tancar la Televisió de l'Hospitalet, potser massa poc dòcil i massa català per al seu gust.
- L'Ajuntament ha esbombat com la gran cosa, la congelació salarial dels regidors. No passeu ànsia, però. La primera regidora percep 77.000 €. Cadascun dels 6 "tinents d'alcalde" percep 71.000€, i la resta de membres del govern municipal tenen una percepció per càpita de 69.000 €. Els portaveus dels tres grups opositors (PP, CiU i PxC) perceben també 69.000 €. La resta de regidores reben 1800 € per l'assistència a cada ple. Potser per això, la concentració popular per al ple del dimarts 24 de gener es preveu notable.
- També s'ha "enorgullit" del fet de reduir en quatre el nombre de càrrecs de confiança (de 34 a 30) o el fet de passar de 9 a 6 sots-batlles.
El comunicat de la CUP acaba amb una crida: "Des de l’Hospitalet defensem allò que és nostre. Defensem el sector públic. Construïm la Unitat Popular".
dijous, 12 de gener del 2012
Quan el govern autonòmic falla, és el torn dels governs locals
Vint-i-un municipis han presentat al·legacions o protestes contra els projectes de contrareforma lingüística del govern Bauçà. En alguns d'aquests municipis no ha estat obstacle, ans al contrari, el fet que el consistori tingui una majoria absoluta per al Partit Popular. És el cas de sa Pobla i de Manacor. També el PP de Pollença o el de Sineu, que governen en coalició amb altres formacions polítiques, se sumen a la llista. Val a dir que en casos com el de Manacor es manifesta l'existència d'una minoria de regidors del Partit Popular que sí comparteixen el programa lingüístic de Bauça. D'altra banda, com afirmava Vicent Partal en un editorial, la contrareforma lingüística del govern Bauçà és indestriable del programa nacional espanyol segregat des de la FAES. La FAES, ambivalentment FAlange ESpañola i Fundación para el Análisis y el Estudio Avanzados, vol convertir l'oficialitat de la llengua catalana en una mera anècdota. Òbviament, alhora, aquest objectiu no se circumscriu a les illes Balears i Pitiüses, sinó que també s'estén a tot el territori continental sota sobirania espanyola.
La pugna interna en el Partit Popular en aquest sentit és complexa. El sector més procliu al govern Bauçà ha fet jugar a favor el descrèdit popular que, per casos de corrupció, ha patit el "mallorquinisme" d'Unió Mallorquina i dels vinculats a la línia de l'antic govern Matas. El govern Bauçà, però, ha dispositat massa confiança en les seues forces. Ara, afirma, que prendrà mesures contra el PP manacorí.
La pugna interna en el Partit Popular en aquest sentit és complexa. El sector més procliu al govern Bauçà ha fet jugar a favor el descrèdit popular que, per casos de corrupció, ha patit el "mallorquinisme" d'Unió Mallorquina i dels vinculats a la línia de l'antic govern Matas. El govern Bauçà, però, ha dispositat massa confiança en les seues forces. Ara, afirma, que prendrà mesures contra el PP manacorí.
dimecres, 11 de gener del 2012
L'SNP recull el guant de Cameron i convocarà el referèndum sobre la independència d'Escòcia la tardor del 2014
L'Scottish National Party (SNP) ha repost ja oficialment les declaracions de Cameron sobre el referèndum sobre la independència d'Escòcia. Tal com s'havia avançat, hi ha una doble idea: 1) el temps no el pot imposar el govern britànic i 2) la forma del referèndum l'ha de decidir el Parlament escocès. La intenció ara del govern Salmond és obrir negociacions amb el govern Cameron per tal de celebrar un referèndum vinculant.
dimarts, 10 de gener del 2012
L’independentisme monàrquic
Quin sentit o utilitat pot tindre aquesta moció de la CUP que, originada a Viladamat (Empordà), ara s’estén a diversos municipis amb presència de regidors de l’esquerra independentista? Aquesta moció demana que els municipis es declarin “moralment exclosos dels dominis de la Monarquia espanyola”. Entre les raons es diu que la dita monarquia 1) prové de l’herència de la dictadura franquista, 2) és una imposició antidemocràtica; 3) és un càrrec hereditari i vitalici, i no accessible a la ciutadania ni sotmès a la sobirania popular. Bé, d’acord. Però quina utilitat té?
Potser no pas gaire, però una cosa bona sí que té. Obliga a posicionar-se. En aquest sentit, és hereva d’aquella moció que, sorgida del Port de la Selva, sol·licitava l’exclusió moral de la Constitució espanyola. La monarquia espanyola no és únicament constitucional (en el pitjor sentit del terme) sinó també preconstitucional. L’actual monarca, al capdavall, no va haver de jurar la Constitució, ja que s’entenia que ja valien els juraments prestats sota les Lleis Fonamentals del Regne. Obliga a posicionar-se, doncs, sobre tot aquest tinglado que és l’estat espanyol. Certament, que pot ésser malinterpretada si no es llegeix sencera. Però ja tornarem després a aquestes malinterpretacions.
Perquè el públic general la interpreta de forma molt clara. Sí a la moció és dir Sí a l’abolició de la monarquia espanyola, si més no, de la monarquia espanyola a casa nostra (a la part de casa nostra que viu sota la seva dependència). Dir que No és dir No. I abstenir-se, en aquests casos, és com dir que No.
La moció, presentada a Vic, comptà amb els vots favorables dels regidors de la CUP i d’ERC. Comptà amb el vot contrari dels regidors de PxC. PSC i ICV, en clau més espanyolista que monàrquica, s’hi van abstenir. CiU i SI també es van abstenir, i és aquest posicionament el més interessant, i el que fa valuosa la moció.
Josep Maria Vila d’Abadal (UDC), batlle de Vic, explicà els motius de l’abstenció. És de suposar que eren compartits per part dels altres regidors de CiU i de SI. L’abstenció, en aquest cas, és la forma de presentar-se com un “independentisme d’ordre”. Per Abadal, qüestionar la monarquia divideix l’independentisme, i considera que serà una futura constitució catalana la que decidirà si el futur estat català independent serà monàrquic o republicà.
Abadal, doncs, ostensiblement, s’hauria abstingut per evitar ofendre tant a l’independentisme republicà com a l’independentisme monàrquic.
Formalment, el Principat d’Andorra és una diarquia (i, en aquest sentit, paradoxalment, cola dins de les monarquies). Els dos co-prínceps, el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell, són col•legialment caps d’estat. El dit president de la República Francesa és una figura gairebé monàrquica, per bé que sotmesa a elecció popular a dues voltes cada cinc anys. Els bisbes catòlics són nomenats de manera més fosca, amb una Santa Seu que consulta les forces vives que toca segons cada diòcesi. El Regne d’Espanya és una monarquia hereditària, així definida ja constitucionalment, i assignada en el mateix text constitucional a una persona amb noms i cognoms (Juan Carlos de Borbón y Borbón).
En la ment de Vila d’Abadal i de “l’independentisme d’ordre”, l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria un nou Estat de la Unió Europea mitjançant el procediment d’ampliació interior. En general, sempre s’havia assumit que aquest “nou estat” tindria una forma de govern republicana. Ara, segons Vila d’Abadal, hi hauria la possibilitat de fer un estat monàrquic amb el territori de les quatre províncies.
Com que “l’independentisme d’ordre” és, per definició, “independentisme especulatiu” (encara que també hi ha força “independentisme especulatiu” en la banda de “l’independentisme d’arracada”), semblaria completament gratuït discutir com seria aquesta monarquia. Tàcitament, hom pensaria que els monàrquics catalans volen una independència en la qual la mateixa persona que ara ocupa el tron espanyol sigui, com ho fou històricament, Rei d’Aragó, de València, de Mallorques, etc., etc., etc. Caldria saber quin títol gastaria Joan Carles I com a cap d’estat de “Catalunya”. Rei dels catalans? Rei del Principat de Catalunya? No seria més propi que gastés el títol de Príncep o, fins i tot, el de Comte. Seria tota una originalitat que s’intitulés “Gran Comte de Catalunya”. Més val ser comte gran que rei xic, com ja defensava el seu temps Ramon Berenguer, príncep d’Aragó.
Existeix, naturalment, una altra via. Per comptes de compartir rei amb l’estat espanyol, hom podria cercar la instauració d’una nova dinastia. En l’opció a) seria possible triar, com va fer Noruega en el seu moment, un infant o una infanta de la família reial espanyola. La infanta Elena? La infanta Cristina, amb Iñaki Urdangarín com a príncep consort? En l’opció b) hom cerca una altra alternativa, extra-borbònica. N’hi ha a carretades de prínceps alemanys, que foren en el segle XIX, la pedrera per fer de caps d’estat de nous reialmes “independents”.
Ben mirat, pot semblar ridícul això de defensar el manteniment de la monarquia, tot i haver assolit la “independència”. Però ara és quan comença el punt de les malinterpretacions. Perquè no és pas menys ridícul defensar el mateniment de l’estat espanyol, tot i haver aconseguit de fer fora els Borbons (per cinquena o sisena vegada). Ara mateix, la figura del Rei, de la Casa Reial i de la Família Reial rep un tractament abans impensable per part de la premsa del règim. El cas Urdangarín ha fet possible portades i titulars que, en un altre moment, haurien segrestat publicacions (pensem en el cas del ‘Jueves’) o portat gent a l’Audiencia Nacional (pensem en el fotos cremades del Borbó a Girona). Alguns “progres” nostrats, fins i tot, han arribat a tindre la barra de fer-nos vindre por amb un eventual enderrocament de Joan Carles I, seguit de la proclamació de la Tercera República i de José María Aznar com a president. Vaja! D’això hem de tindre por? Hem de tindre por ara d’un Aznar president de la República, quan un Rajoy president del Govern és molt més efectiu per reconduir la migrada autonomia regional? Ni una Tercera República amb Aznar de president, ni una amb Llamazares (per posar un cas), poden ésser considerades etapes serioses en el camí de la independència dels Països Catalans. Si cauen pel camí, benvingudes, però seran més un destorb que no pas una empenta.
I, finalment, què entenem per República? La paraula república, a casa nostra, té un sabor progressista i democràtic. Però la paraula república, com passa a la Catalunya Nord, també s’empra en clau d’assimilació nacional, cosa inevitable quan una república com la francesa no és més que un revestiment republicà d’un antic estat dinàstic. La paraula república també s’ha contaminat d’oligarquisme. En el Great Old Party (GOP) no són pocs els comentaris que oposen el concepte de “republicà” amb el de “demòcrata”, titllant aquest darrer de “demagògic” i “igualitarista”. El règim polític que Plató dibuixava a “Politeia” s’ha traduït en les llengües romàniques com a “república”. I quina república! És una república, la platònica, amb elements de monarquia (el “rei-filòsof”) i d’aristocràcia (la divisió en quatre classes: governants, guardians, mercaders i artesans). No s’estimaren finalment orleanistes i legitimistes més la Tercera República que qualsevol monarquia estantissa?
Fa quaranta anys, l’independentisme s’estimava més parlar d’Estat (Socialista) dels Països Catalans, que no pas de República, potser per aquesta raó de l’oligarquisme. També en la idea que l’estat, sempre, és un leviatan (d’una classe contra unes altres), i que val més no embellir-lo amb paraules enganyoses (república equival etimològicament amb cosa pública).
Monarquia? República? La dicotomia, tal com es presenta ara, sembla qüestionar únicament qui serà el cap d’estat. Quantes Repúbliques oficials no intenten d’establir nissagues hereditàries? Òbviament, la forma republicana, oberta a tota la ciutadania, i que segueix un sistema electiu (directe o indirecte), és nítidament més progressiva que la forma monàrquica. Però també cal dir que la presidència de l’estat (la presidència de la república) és més progressiva si, per comptes, del càrrec unipersonal (el president/la presidenta) s’instaura una forma col·legiada. El Consell Federal o el Consell d’Estat o el Consell de la República, o la Presidència del Consell Suprem, etc., són exemples de presidències col·legiades de l’estat. És el cas de la Confederació Helvètica, on no hi ha pas un cap d’estat, sinó un Consell Federal.
Potser no pas gaire, però una cosa bona sí que té. Obliga a posicionar-se. En aquest sentit, és hereva d’aquella moció que, sorgida del Port de la Selva, sol·licitava l’exclusió moral de la Constitució espanyola. La monarquia espanyola no és únicament constitucional (en el pitjor sentit del terme) sinó també preconstitucional. L’actual monarca, al capdavall, no va haver de jurar la Constitució, ja que s’entenia que ja valien els juraments prestats sota les Lleis Fonamentals del Regne. Obliga a posicionar-se, doncs, sobre tot aquest tinglado que és l’estat espanyol. Certament, que pot ésser malinterpretada si no es llegeix sencera. Però ja tornarem després a aquestes malinterpretacions.
Perquè el públic general la interpreta de forma molt clara. Sí a la moció és dir Sí a l’abolició de la monarquia espanyola, si més no, de la monarquia espanyola a casa nostra (a la part de casa nostra que viu sota la seva dependència). Dir que No és dir No. I abstenir-se, en aquests casos, és com dir que No.
La moció, presentada a Vic, comptà amb els vots favorables dels regidors de la CUP i d’ERC. Comptà amb el vot contrari dels regidors de PxC. PSC i ICV, en clau més espanyolista que monàrquica, s’hi van abstenir. CiU i SI també es van abstenir, i és aquest posicionament el més interessant, i el que fa valuosa la moció.
Josep Maria Vila d’Abadal (UDC), batlle de Vic, explicà els motius de l’abstenció. És de suposar que eren compartits per part dels altres regidors de CiU i de SI. L’abstenció, en aquest cas, és la forma de presentar-se com un “independentisme d’ordre”. Per Abadal, qüestionar la monarquia divideix l’independentisme, i considera que serà una futura constitució catalana la que decidirà si el futur estat català independent serà monàrquic o republicà.
Abadal, doncs, ostensiblement, s’hauria abstingut per evitar ofendre tant a l’independentisme republicà com a l’independentisme monàrquic.
Formalment, el Principat d’Andorra és una diarquia (i, en aquest sentit, paradoxalment, cola dins de les monarquies). Els dos co-prínceps, el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell, són col•legialment caps d’estat. El dit president de la República Francesa és una figura gairebé monàrquica, per bé que sotmesa a elecció popular a dues voltes cada cinc anys. Els bisbes catòlics són nomenats de manera més fosca, amb una Santa Seu que consulta les forces vives que toca segons cada diòcesi. El Regne d’Espanya és una monarquia hereditària, així definida ja constitucionalment, i assignada en el mateix text constitucional a una persona amb noms i cognoms (Juan Carlos de Borbón y Borbón).
En la ment de Vila d’Abadal i de “l’independentisme d’ordre”, l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria un nou Estat de la Unió Europea mitjançant el procediment d’ampliació interior. En general, sempre s’havia assumit que aquest “nou estat” tindria una forma de govern republicana. Ara, segons Vila d’Abadal, hi hauria la possibilitat de fer un estat monàrquic amb el territori de les quatre províncies.
Com que “l’independentisme d’ordre” és, per definició, “independentisme especulatiu” (encara que també hi ha força “independentisme especulatiu” en la banda de “l’independentisme d’arracada”), semblaria completament gratuït discutir com seria aquesta monarquia. Tàcitament, hom pensaria que els monàrquics catalans volen una independència en la qual la mateixa persona que ara ocupa el tron espanyol sigui, com ho fou històricament, Rei d’Aragó, de València, de Mallorques, etc., etc., etc. Caldria saber quin títol gastaria Joan Carles I com a cap d’estat de “Catalunya”. Rei dels catalans? Rei del Principat de Catalunya? No seria més propi que gastés el títol de Príncep o, fins i tot, el de Comte. Seria tota una originalitat que s’intitulés “Gran Comte de Catalunya”. Més val ser comte gran que rei xic, com ja defensava el seu temps Ramon Berenguer, príncep d’Aragó.
Existeix, naturalment, una altra via. Per comptes de compartir rei amb l’estat espanyol, hom podria cercar la instauració d’una nova dinastia. En l’opció a) seria possible triar, com va fer Noruega en el seu moment, un infant o una infanta de la família reial espanyola. La infanta Elena? La infanta Cristina, amb Iñaki Urdangarín com a príncep consort? En l’opció b) hom cerca una altra alternativa, extra-borbònica. N’hi ha a carretades de prínceps alemanys, que foren en el segle XIX, la pedrera per fer de caps d’estat de nous reialmes “independents”.
Ben mirat, pot semblar ridícul això de defensar el manteniment de la monarquia, tot i haver assolit la “independència”. Però ara és quan comença el punt de les malinterpretacions. Perquè no és pas menys ridícul defensar el mateniment de l’estat espanyol, tot i haver aconseguit de fer fora els Borbons (per cinquena o sisena vegada). Ara mateix, la figura del Rei, de la Casa Reial i de la Família Reial rep un tractament abans impensable per part de la premsa del règim. El cas Urdangarín ha fet possible portades i titulars que, en un altre moment, haurien segrestat publicacions (pensem en el cas del ‘Jueves’) o portat gent a l’Audiencia Nacional (pensem en el fotos cremades del Borbó a Girona). Alguns “progres” nostrats, fins i tot, han arribat a tindre la barra de fer-nos vindre por amb un eventual enderrocament de Joan Carles I, seguit de la proclamació de la Tercera República i de José María Aznar com a president. Vaja! D’això hem de tindre por? Hem de tindre por ara d’un Aznar president de la República, quan un Rajoy president del Govern és molt més efectiu per reconduir la migrada autonomia regional? Ni una Tercera República amb Aznar de president, ni una amb Llamazares (per posar un cas), poden ésser considerades etapes serioses en el camí de la independència dels Països Catalans. Si cauen pel camí, benvingudes, però seran més un destorb que no pas una empenta.
I, finalment, què entenem per República? La paraula república, a casa nostra, té un sabor progressista i democràtic. Però la paraula república, com passa a la Catalunya Nord, també s’empra en clau d’assimilació nacional, cosa inevitable quan una república com la francesa no és més que un revestiment republicà d’un antic estat dinàstic. La paraula república també s’ha contaminat d’oligarquisme. En el Great Old Party (GOP) no són pocs els comentaris que oposen el concepte de “republicà” amb el de “demòcrata”, titllant aquest darrer de “demagògic” i “igualitarista”. El règim polític que Plató dibuixava a “Politeia” s’ha traduït en les llengües romàniques com a “república”. I quina república! És una república, la platònica, amb elements de monarquia (el “rei-filòsof”) i d’aristocràcia (la divisió en quatre classes: governants, guardians, mercaders i artesans). No s’estimaren finalment orleanistes i legitimistes més la Tercera República que qualsevol monarquia estantissa?
Fa quaranta anys, l’independentisme s’estimava més parlar d’Estat (Socialista) dels Països Catalans, que no pas de República, potser per aquesta raó de l’oligarquisme. També en la idea que l’estat, sempre, és un leviatan (d’una classe contra unes altres), i que val més no embellir-lo amb paraules enganyoses (república equival etimològicament amb cosa pública).
Monarquia? República? La dicotomia, tal com es presenta ara, sembla qüestionar únicament qui serà el cap d’estat. Quantes Repúbliques oficials no intenten d’establir nissagues hereditàries? Òbviament, la forma republicana, oberta a tota la ciutadania, i que segueix un sistema electiu (directe o indirecte), és nítidament més progressiva que la forma monàrquica. Però també cal dir que la presidència de l’estat (la presidència de la república) és més progressiva si, per comptes, del càrrec unipersonal (el president/la presidenta) s’instaura una forma col·legiada. El Consell Federal o el Consell d’Estat o el Consell de la República, o la Presidència del Consell Suprem, etc., són exemples de presidències col·legiades de l’estat. És el cas de la Confederació Helvètica, on no hi ha pas un cap d’estat, sinó un Consell Federal.
dilluns, 9 de gener del 2012
L'estratègia de Cameron, pensada per a garantir Unió, suposa un envit a l'independentisme escocès
El govern de Cameron ha llençat un envit a l'independentisme escocès. Proposa Cameron que es faci un referèndum en els propers 18 mesos amb una qüestió senzilla i clara: "Voleu la Independència d'Escòcia?". Una qüestió que es respon amb un SÍ o amb un NO.
Cameron la sap llarga. Fins a cert punt, l'independentisme de l'Scottish National Party (SNP) és un independentisme retòric. Si aquest independentisme no pren l'envit de Cameron i convoca el referèndum en aquests termes i en aquests terminis, la causa de la independència d'Escòcia patirà un sever retrocés. Això, és clar, no perjudicaria l'hegemonia política de l'SNP a Escòcia, però sí l'hegemonia de l'independentisme a l'SNP.
La resposta de l'SNP ha estat massa tèbia. Més o menys s'ha dit que són els escocesos els que han de decidir quan i com faran el referèndum. Això sembla indicat que l'SNP afavoreix un referèndum a més llarg termini i amb una pluralitat de respostes.
Els termes de Cameron disten molt d'un reconeixement del dret d'autodeterminació. Aquest dret seria independent de terminis i, òbviament, ha de dependre de l'autoritat escocesa com es fa la consulta popular.
De totes formes si, en qüestió de 18 mesos, no s'ha convocat un referèndum nítid i de "sí/no" sobre la independència d'Escòcia, el Regne Unit de la Gran Bretanya podria veure's seriosament enfortit.
Aquesta és la clau de Cameron. Cameron sap que, per al manteniment de la unió d'un estat plurinacional, no hi ha res com una sensació de llibertat.
El que potser no saben els de l'SNP és que mantindre la flama de l'independentisme sense fer les passes efectives necessàries per a la independència és una via que cap poble no comprarà de forma majoritària. I qui diu l'SNP, diu sigles més nostrades.
Cameron la sap llarga. Fins a cert punt, l'independentisme de l'Scottish National Party (SNP) és un independentisme retòric. Si aquest independentisme no pren l'envit de Cameron i convoca el referèndum en aquests termes i en aquests terminis, la causa de la independència d'Escòcia patirà un sever retrocés. Això, és clar, no perjudicaria l'hegemonia política de l'SNP a Escòcia, però sí l'hegemonia de l'independentisme a l'SNP.
La resposta de l'SNP ha estat massa tèbia. Més o menys s'ha dit que són els escocesos els que han de decidir quan i com faran el referèndum. Això sembla indicat que l'SNP afavoreix un referèndum a més llarg termini i amb una pluralitat de respostes.
Els termes de Cameron disten molt d'un reconeixement del dret d'autodeterminació. Aquest dret seria independent de terminis i, òbviament, ha de dependre de l'autoritat escocesa com es fa la consulta popular.
De totes formes si, en qüestió de 18 mesos, no s'ha convocat un referèndum nítid i de "sí/no" sobre la independència d'Escòcia, el Regne Unit de la Gran Bretanya podria veure's seriosament enfortit.
Aquesta és la clau de Cameron. Cameron sap que, per al manteniment de la unió d'un estat plurinacional, no hi ha res com una sensació de llibertat.
El que potser no saben els de l'SNP és que mantindre la flama de l'independentisme sense fer les passes efectives necessàries per a la independència és una via que cap poble no comprarà de forma majoritària. I qui diu l'SNP, diu sigles més nostrades.
dissabte, 7 de gener del 2012
Els donatius privats a la Fundació Nóos
El 'cas Urdangarin' esclata ara en un moment on tothom qüestiona el balafiament de diners públics. L'atenció s'ha centrat en els diners rebuts de part del Govern Balear en temps de Jaume Matas. També hi interès en els diners rebuts des de la Generalitat Valenciana. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, malgrat que el conseller-vicepresident Bargalló se'l va treure del damunt, la Fundación Nóos va poder trobar algunes altres vies més comprensives. Jaume Matas sembla que ha declarat que li semblava fora de to fer passar la "fundació del gendre del rei" per un concurs públic. Joan Baptista Soler, llavors president del València C.F., ens ha demanat, retòricament, de com podia negar una col·laboració al "gendre del rei". Excuses públiques i privades s'assemblen força.
No obstant això, sembla que hi ha l'acord tàcit de considerar més greu el balafiament de diner públic cap a la Fundació Nóos (i la resta de l'entramat Urdangarín-Borbón) que no pas el balafiament de diner privat, procedent de societats anònimes esportives, o de societats anònimes sense més.
La llista és llarga:
- Telefònica: 703.852 €.
- BBVA: 502.021 €.
- Repsol: 237.800 €.
- Abertis: 116.000 €.
- Gas Natural: 41.760 €.
- Miquel Torres: 41.760 €.
Citem únicament, per posar un exemple, societats que formen part del patronat d'aquesta joia del botiflerisme que és la Fundació Príncep de Girona.
Què hauran de pensar els treballadors (directes i indirectes) de Telefònica? Què hauran de pensar les persones afectades per una hipoteca signada pel BBVA? Què pensarà el conductor automobilístic quan es deixa un ronyó cada vegada que carrega el dipòsit en una estació de Repsol? O aquest mateix conductor quan pagui una morterada de peatge a Abertis per tindre la mobilitat suficient que li permeti guanyar-se el pa i pagar la hipoteca que té amb el BBVA? O quan pagui la factura energètica, entre d'altres, a Gas Natural?
Qui té més perdó, potser, és el celler Miquel Torres? Sí, és clar. Però al pagès que li ven la collita per un preu vergonyós li puja la mosca al nas.
No obstant això, sembla que hi ha l'acord tàcit de considerar més greu el balafiament de diner públic cap a la Fundació Nóos (i la resta de l'entramat Urdangarín-Borbón) que no pas el balafiament de diner privat, procedent de societats anònimes esportives, o de societats anònimes sense més.
La llista és llarga:
- Telefònica: 703.852 €.
- BBVA: 502.021 €.
- Repsol: 237.800 €.
- Abertis: 116.000 €.
- Gas Natural: 41.760 €.
- Miquel Torres: 41.760 €.
Citem únicament, per posar un exemple, societats que formen part del patronat d'aquesta joia del botiflerisme que és la Fundació Príncep de Girona.
Què hauran de pensar els treballadors (directes i indirectes) de Telefònica? Què hauran de pensar les persones afectades per una hipoteca signada pel BBVA? Què pensarà el conductor automobilístic quan es deixa un ronyó cada vegada que carrega el dipòsit en una estació de Repsol? O aquest mateix conductor quan pagui una morterada de peatge a Abertis per tindre la mobilitat suficient que li permeti guanyar-se el pa i pagar la hipoteca que té amb el BBVA? O quan pagui la factura energètica, entre d'altres, a Gas Natural?
Qui té més perdó, potser, és el celler Miquel Torres? Sí, és clar. Però al pagès que li ven la collita per un preu vergonyós li puja la mosca al nas.
dijous, 5 de gener del 2012
Dèficits i prioritats: el Deutsche Bank va per avant dels proveïdors valencians
Quin enrenou s'ha generat per la possibilitat que la Generalitat Valenciana no arribés a complir amb el venciment d'un crèdit de 123 milions d'€ del Deutsche Bank! I, tanmateix, des de l'actual president Albert Fabra, fins a la premsa de València, Barcelona, Madrid o Londres, tot s'atribueix a la "política de grans esdeveniments" dels governs de Zaplana, Olivas i Camps. Certament que aquesta "política de grans esdeveniments" va ocasionar un endeutament públic ben odiós. La qüestió és perquè ningú no protestava cada vegada que una entitat financera com el Deutsche Bank engreixava la maquinària d'aquests "grans esdeveniments".
En certa manera, la intervenció de la Tresoreria de l'Estat no deixa d'ésser més un rescat al Deutsche Bank que no pas als ciutadans i contribuents valencians. El govern Rajoy també aprofita per, a través del ministre Guindos, assegurar a la premsa econòmica internacional que posaran les "comunitats autònomes" en cintura. Que les faran passar pel tub? Faran? Que no és cert que cada any les balances entre allò que l'estat espanyol recapta a casa nostra i allò que inverteix són francament desfavorables. En el cas del País Valencià això és encara més odiós, car és l'únic territori de l'estat que té una balança negativa i, a més, es troba amb un renda per càpita inferior a la mitjana estatal.
En tot cas, el Deutsche Ban rebrà la part que li pertoca. No poden dir el mateix els petits i mitjans proveïdors de la Generalitat Valenciana als quals es deuen uns diners d'unes factures per les quals sí han hagut de pagar IVA. Mentrestant, el teixit econòmic, els treballadors, que són els que produeixen, veuen barrat l'accés als mitjans de producció per una contenció del crèdit.
Són també moments per a l'aritmètica. L'eliminació de l'impost del patrimoni suposà una retallada d'ingressos equivalent a la meitat d'aquests 123 milions famosos. L'impost del patrimoni no tornarà, és clar. La via dels ingressos es recuperarà, segons el govern Fabra, a través del tram autonòmic de l'IRPF. També la Sanitat pública haurà de patir per via de 400 milions de retallada.
En certa manera, la intervenció de la Tresoreria de l'Estat no deixa d'ésser més un rescat al Deutsche Bank que no pas als ciutadans i contribuents valencians. El govern Rajoy també aprofita per, a través del ministre Guindos, assegurar a la premsa econòmica internacional que posaran les "comunitats autònomes" en cintura. Que les faran passar pel tub? Faran? Que no és cert que cada any les balances entre allò que l'estat espanyol recapta a casa nostra i allò que inverteix són francament desfavorables. En el cas del País Valencià això és encara més odiós, car és l'únic territori de l'estat que té una balança negativa i, a més, es troba amb un renda per càpita inferior a la mitjana estatal.
En tot cas, el Deutsche Ban rebrà la part que li pertoca. No poden dir el mateix els petits i mitjans proveïdors de la Generalitat Valenciana als quals es deuen uns diners d'unes factures per les quals sí han hagut de pagar IVA. Mentrestant, el teixit econòmic, els treballadors, que són els que produeixen, veuen barrat l'accés als mitjans de producció per una contenció del crèdit.
Són també moments per a l'aritmètica. L'eliminació de l'impost del patrimoni suposà una retallada d'ingressos equivalent a la meitat d'aquests 123 milions famosos. L'impost del patrimoni no tornarà, és clar. La via dels ingressos es recuperarà, segons el govern Fabra, a través del tram autonòmic de l'IRPF. També la Sanitat pública haurà de patir per via de 400 milions de retallada.
dimecres, 4 de gener del 2012
El control de la contaminació lumínica a Arenys de Munt
Arenys de Munt no s'estalviarà únicament un 50% de la despesa municipal en enllumenat, amb les mesures que entraran en vigor a partir del proper 7 de gener. A més, els arenyencs guanyaran en un cel menys contaminat. La contaminació lumínica no tan sols afecta un element cultural central com és el coneixement dels estels i del nostre entorn planetari, sinó que també té un impacte en els ritmes biològics de plantes i animals.
Des de la International Dark Sky Association es mena una lluita incansable per a la preservació i recuperació del cel nocturn.
Els tècnics municipals, esperonats per l'equip de govern de la CUP, han tingut presents els factors ambientals. No es tracta d'estalviar per estalviar, ja que les mesures s'orienten també a substituir l'enllumenat actual per un de més eficient energètic i millor dissenyat per il·luminar el terra i no pas el cel.
Des de la International Dark Sky Association es mena una lluita incansable per a la preservació i recuperació del cel nocturn.
Els tècnics municipals, esperonats per l'equip de govern de la CUP, han tingut presents els factors ambientals. No es tracta d'estalviar per estalviar, ja que les mesures s'orienten també a substituir l'enllumenat actual per un de més eficient energètic i millor dissenyat per il·luminar el terra i no pas el cel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)