dimecres, 30 de setembre del 2009

Tres guies per no perdre’s les consultes per la independència

Primer fou Arenys de Munt. Després semblava que seria allò de dos, tres, quatre Arenys. I després la cosa ha anat a més. En part per l’impuls de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), de plataformes d’àmbit nacional i comarcal sota la consigna de “Dret de Decidir”, d’altres instàncies municipalistes (particularment, de Decidim.cat, que fa una trobada aquest dissabte 3 d’octubre), d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), etc. Hi ha dos moviments en aquestes iniciatives: d’una banda aconseguir el suport institucional de la Corporació Municipal respectiva i de l’altre bastir les comissions organitzadores i avaluadores que es faran càrrec de la consulta. A banda de pla d’organització municipal, algunes iniciatives mostren un esperit de coordinació comarcal. Hi ha diferències en la concreció de la qüestió, que bé pot demanar l’opinió dels veïns sobre l’estatus polític vigent o bé sobre la conveniència de fer-hi un referèndum o consulta d’abast nacional. En tot cas, però, el que sembla importar és desafiar als qui neguen el dret d’autodeterminació o el sotmeten a un curiós principi d’heterodeterminació.

És fàcil perdre’s i per això convé ara fer una llista de tres lligams per fer-hi un seguiment:
- Referedumindependencia.cat, que s’ha posat en funcionament aquesta setmana i que vol recollir, més que no pas l’actualitat quotidiana de les diferents iniciatives, sí les dades principals: dates de convocatòria, mocions oficials corresponents, resultats, etc.
- Des de Llibertat.cat mantenen una plana amb informació més exhaustiva, municipi a municipi, sobre el que s’hi ha fet, amb reeiximent o no. I és que saber també com s’han refusat mocions és il·lustratiu per veure determinades posicions polítiques. La llista no és exhaustiva, ja que per exemple a Esplugues de Llobregat fou refusada una moció en aquest sentit que, presentada pel regidor d’ERC, comptà únicament amb el suport de CiU.
- Tampoc no és exhaustiva la plana informativa de Directe.cat, però té la voluntat de ser-ho. També hi trobem un mapa, territorialment obert, que contrasta amb el mapa territorialment tancat que publica el diari Avui.

Mentrestant, els Fills del Doctor Cat, que ja participaren en la Comissió Organitzadora d’Arenys de Munt, seran aquest 3 d’octubre a Arins, on els seus correligionaris gallecs volen sotmetre a consulta popular la següent qüestió: “Deseja que Galiza continue a ser umha colónia como nos últimos 525 anos ou, polo contrário, quere que apartir de agora seja algo completamente diferente?”. Una bona qüestió, car no se sap si dir és dir no, o si dir no és dir . Però, bé, la intenció ja s’entén.

30 de setembre: Diada Internacional de la Blasfèmia

“Prohibit escopir i blasfemar”. La consigna típica dels casinos d’ordre, complementada de vegades amb allò de “prohibit parlar de política, escopir i blasfemar” sembla d’una època passada. Ens queda tan lluny com aquella famosa Llei de la Blasfèmia de l’època de la Restauració Borbònica del 1815, que volia reintroduir la pena de mort (via guillotina) per al “delicte” de blasfèmia. És una benaurança que les Nacions Unides hagin condemnat la pena de mort (amb la boca petita). Ja que d’aquesta forma, el debat sobre la condemna mundial de la blasfèmia (via Nacions Unides) pren menys asprors que el debat antecedent a la “Cambra Introbable”.

El cas és que l’ateïsme militant (que té en el blog Pharyngula un especial referent) celebra avui la Diada Internacional de la Blasfèmia. L’aniversari commemorat no és potser del tot ben triat: el quart aniversari de les famoses caricatures del cabdill àrab Muhammad publicades en el Jyllands Posten. Fou justament arran de les protestes mogudes per aquesta publicació jutlandesa que les Nacions Unides reconsideraren la redefinició internacional de la blasfèmia com un delicte contra la humanitat o una cosa per l’estil, en el marc de la hiperprotecció de les religions abrahàmiques sota la condemna triple de “l’antisemitisme, la islamofòbia i la cristianofòbia”. És evident que les caricatures del Jyllands Posten tenien una clara intenció pogromista. Els seus admiradors en els rengles neoconservadors mereixen el mateix respecte que els nazis que cremaven sinagogues. És curiós, però, que des de diferents instàncies religioses hom vulgui confondre els ànims pogromistes contra les minories religioses de cada país concret amb la denúncia de l’obscurantisme religiós. Altrament, podríem protegir bellament esglésies, sinagogues i mesquites i les estructures i jerarquies religioses que viuen de les indústries respectives, i deixar les masses lligades de mans i peus a aquestes estructures. Certament que hi ha “ateus militants” que obliden que la religió no és més que un reflex o un mecanisme per expressar coses que no són gens transcendents: l’angoixa d’un present frustrant, l’adscripció a una comunitat diferenciada, la possibilitat d’alçar una bandera nacional, etc. Com diu Daniel Dennet, no és tant que la gent tingui “fe en déu” com que la gent té “fe en la fe”, és a dir en els valors que les religions (suposadament) promouen o en el simple fet que hom és d’una religió com s’és d’un equip de futbol: quelcom identitari llegat probablement per via familiar i al qual s’hi aferra de forma més o menys banal. Aquesta forma de veure-ho és potser la blasfèmia més efectiva.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Independència i construcció d’una República de Catalunya (“Les cròniques de la independència”, Patrícia Gabancho, L’Arquer, Barcelona, 2009)

Els qui interpreten els fenòmens quàntics a la llum de la hipòtesi everettiana de la pluralitat de mons (o d’universos) ens expliquen, doncs, que tot allò possible (plausible) és, per bé que nosaltres únicament experimentem una de les nombroses (però finites) possibilitats. A cada passa, literalment, es produeix una bifurcació, de la qual sorgeixen dues branques de la realitat. El món (univers) que ens dibuixa Patrícia Gabancho a “Les cròniques de la independència” se separa del nostre la tardor del 2008 o, potser abans, l’any 2007. I condueix, el 2037, a una República de Catalunya (alçada sobre el territori de les quatre ex-províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, al qual s’afegeixen, deu anys després, les Illes Balears i Pitiüses) que celebra el 25è aniversari de la seva independència definitiva i la integració com a membre de ple dret de la Unió Europea. Com a l’altre estat català independent, el Principat d’Andorra, a la República de Catalunya d’aquest món paral·lel (nebot del nostre), el català és l’única llengua oficial, per bé que les dimensions d’aquest segon estat fan que la immersió en l’imaginari català de tota la població (uns vuit milions de ciutadans, entre ciutadans catalans i d’altres estats comunitaris, i un milió addicional d’immigrants) sigui un fet tan efectiu com ho és ara la immersió en l’imaginari espanyol en aquest mateix territori. De fet, en el llibre, se’ns explica que l’aparició República de Catalunya serveix per a l’afavoriment de la recuperació lingüística i nacional d’Andorra i de l’Alguer. I, si bé els efectes al País Valencià (que queda sota sobirania espanyola) i a la Catalunya Nord (sota sobirania francesa) no són pas tan beneficiosos (ans al contrari) des d’aquesta consideració, si apareix, en el llibre, una millor articulació econòmica de l’espai “catalanomediterrani” o “euroregional”.

Naturalment, quan Gabancho escrivia aquest llibre, conclòs l’octubre del 2008, i editat per primera vegada el febrer del 2009, la intenció no era pas tant la de dibuixar un escenari concret, com la d’oferir una visió plausible de la independència del Principat, d’acord amb les línies amb les quals treballa aquest trident del Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) que són la mateixa Gabancho i els dos Lópeces (en Bofill i en Tena). La combinació d’un moviment popular (en el llibre, l’Assemblea per la Independència) i la deriva sobiranista de les forces polítiques que prèviament havien defensat programàticament (CiU) o pràcticament (ERC) la via autonomista, són les expressions pregones d’un desplaçament dels sectors més actius de la burgesia barcelonina cap a la via independentista (representants en el llibre per en Miquel Roca i Junyent). En el llibre aquest procés arrenca en el 2007-2008, especialment a partir de la tardor del 2008 (amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) i la forja d’una majoria sobiranista arran de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2009 (CiU, ERC, CUP, el sector catalanista del PSC aplegat al voltant de l’ex-conseller Antoni Castells, una fracció minoritària d’ICV; contra el qual poc poden fer el PSOC de Montilla i el PP). En el 2010 aquest Parlament proclama la independència i, sota els auspicis de la Unió Europea, s’estableix un període de transició, talment com si es tractés d’un divorci entre el Regne d’Espanya i la nova República de Catalunya. El precedent de la independència d’Escòcia, el fet de la comunitat de la ciutadania europea, i la concessió gradual de la ciutadania catalana, marquen aquest trànsit, generalment pacífic (reproduït més tard en la “separació” de Flandes i Valònia). I així arribem al 2037, amb una República de Catalunya que és un estat “normal” més de la Unió Europea, en un món clivellat en tres grans regions riques (Àsia Oriental, Europa, Amèrica del Nord) i dues de pobres (Amèrica Llatina, Àfrica), i on les descripcions i prediccions de David Fernàndez quant a la sàvia combinació d’explotació i de repressió, de deixar fer-deixar passar i de control social discret però implacable, es fan tan o més notables com ho són avui dia.

Tècnicament, Gabancho excel·leix, fora d’un parell o tres de vegades, en la recreació d’aquest hipotètic 2037, i defuig caure en el parany presentista que tan sovint desllueix aquesta mena de novel·les d’anticipació. Més enllà, doncs, de la concreció de noms i de dates, la idea base és el fet de la plausibilitat d’una transformació sobtada de les eines autonòmiques i autonomistes (Parlament, partits, direccions polítiques i empresarials) en eines sobiranistes o independentistes, on la mobilització de “l’Assemblea” (de les plataformes) fa de ferment. Fet i fet a El complot dels anells, Assumpta Maresma ja “alertava” del fet que qui podria haver liderat (en un escenari d’immediata post-guerra freda) la independència de Catalunya serien els ex-unionistes. I si hom pot discutir a Gabancho la plausibilitat de les dates del 2007-2012 (massa primerenques, potser, fins i tot des de l’òptica del 2007), no hi ha pas dubte que un procés polític com aquest sol presentar un desenllaç breu, on el període determinant pot veure’s reduït a mesos o, fins i tot, com passa al llibre, a divuit dies. Això, per dir-ho així, és la “llei” de l’equilibri puntuat de les “evolucions” sòcio-polítiques: llargs períodes gairebé estàtics són interromputs per períodes breus de canvi, que al seu torn s’han covat llargament en els marges del període estàtic anterior, i el nou període estàtic, que renova les pretensions d’eternitat cova al seu torn els mecanismes que l’enderrocaran més tard o més d’hora.

D’acord amb la hipòtesi everettiana de la pluralitat de mons no tindria sentit demanar-nos si la Catalunya, l’Europa i el món del 2037 de Gabancho coincidirà poc o molt amb la Catalunya, l’Europa i el món del 2037 “nostre”. Perquè els nostres anys 2037, que fa un parell d’anys incloïen també el 2037 de Gabancho, són múltiples: moltes coses són per fer, i moltes coses són possibles. A cada passa, però, les possibilitats, el nombre dels anys 2037 possibles, es redueixen. En tot cas, a nosaltres en particular, sempre ens quedarà Arenys. I, en un fil o en un altre, com deien Endavant i Maulets en el Manifest del Nou d’Octubre, l’Esquerra Independentista és “la garantia que tot moviment cap a la llibertat no partirà de renúncies ni entrarà al joc que Espanya, França o la Unió Europea ens vulga fer jugar”.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Els resultats electorals del 27-S a Gießen-Vogelsberg

El districte electoral 174 és conformat per la majoria de municipis de les comarques de Gießen i Vogelsberg en l’estat de Hessen. En les eleccions federals, el votant disposa de dos vots. I, certament, n’exerceix tots dos. De les 228.413 persones censades en el districte 174, s’han apropat a les urnes 165.668 (el 72,5%, més de la mitjana federal, però gairebé 5 punts per sota de les eleccions del 2005). En el primer vot han de seleccionar, bàsicament, el nom d’una persona, que serà el representant del districte. I en el segon vot, el del partit que volen que els representi en les llistes tancades proporcionals.

Dels 165.668 vots emesos, n’hi ha hagut 161.819 vots explícits en la primera columna, i 162.083 en la segona. És a dir que hi ha hagut marginalment més vots en blanc en la columna personal (3.849) que no pas en la columna de partits (3.585).

Com sempre, hi ha una basculació entre els primers i els segons vots:
- El metge Helge Braun, candidat de la CDU, s’ha emportat l’escó personal amb 59.441 vots. Contràriament, el seu partit, en el segon vot únicament ha assolit 50.276 vots. Això s’explicaria amb prop de 9.000 persones que en la primera columna voten CDU i en la segona voten FDP.
- El candidat de l’SPD, Rüdiger Veit, ha perdut el seu escó personal, en caure 9 punts percentuals per sota dels resultats del 2005. Així ha obtingut 55.331 vots. L’SPD, en la segona columna, ha obtingut 44.222 vots. Aquesta diferencia s’explica pels simpatitzats de Verds i de les Esquerres que opten per votar SPD. En tot cas, Veit ha quedat fora del Bundestag, car la caiguda de l’SPD a tot Hessen ha estat prou alta com perquè quedés també fora de la llista estatal.
- El candidat de l’FDP, Hermann Otto Solms, ha aconseguit 17.927 vots (gairebé 4 punts més que el 2005). L’FDP, per l’efecte anteriorment esmentat, rep 25.687 vots en la columna de partits. Solms tampoc no figura entre els “repescats” per la columna de la dreta.
- El candidat de Grüne, Christian Otto, ha aconseguit 14.140 vots. És notable que hagi augmentat 3,5 punts percentuals els seus resultats personals del 2005. I també una mostra que enguany menys electors verds han cedit vots en la primera columna a l’SPD. En la columna de la dreta, els Verds han rebut 18.853 vots.
- La candidata de Die Linke, Sabine Leidig, ha aconseguit 11.399 vots. I el seu partit, 14.605 vots.

De la resta de formacions polítiques presentaven candidat directe: els nacionaldemòcrates (2.328 vots) i el candidat personal K:Klis (1.253 vots).

Pel que fa a la resta de formacions que concorrien en la segona columna veiem la següents classificació:
- en sisè lloc: els Piraten amb 3.945 vots.
- en setè lloc: els nacionaldemòcrates (NPD), amb 1.853 vots.
- en vuitè lloc: el Partit de la Protecció Animal, amb 1.528 vots.
- en novè lloc: els Republicans, amb 701 vots (que haurien anat a parar al candidat de l’NPD en la columna de l’eaquerra). Val a dir que el vot conjunt d’extrema-dreta NPD-Republicans ha davallat marginalment respecte del 2005.
- en 10è lloc: el BüSo, amb 197 vots.
- en 11è lloc: la Unió del Poble Alemany (DVU), amb 154 vots.
- en 12è i darrer lloc: el Partit Marxista-Leninista d’Alemanya (MLPD), amb 62 vots.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Negre-groc, el color de les vespes en el futur govern federal alemany


[Actualització al matí, amb dades de recompte electoral]

Gens subtil era la campanya que havien gastat els verds (vegeu-ne el cartell en la foto adjunta) per associar la combinació negre-groga, de l’alerta davant material radiactiu, amb un eventual govern CDU-FDP, és a dir un govern negre-groc. La victòria del bloc CDU-FDP i, especialment, l’ascens de l’FDP i l’enfonsament de l’SPD, s’interpretaran com un “xec en blanc” per part de l’elector alemany per continuar i aprofundir en la campanya contrareformista des del govern. I potser sí que n’hi ha una mica de “xec en blanc” ja que, al capdavall, si “no-hi-ha-alternatives”, més val que gestionin la cosa els “professionals” i que es remoguin els obstacles (si és que n’hi havia) a la futura “recuperació sense-feina” ja que, encara que sense-feina, alguna cosa caurà de la taula. No és, naturalment, que no hi hagi malcontentament. Però sense cap partit d’esquerra mínimament seriós el malcontentament del gruix de la classe treballadora pot adreçar-se fàcilment contra els segments “inferiors”. Si no fos pels segments “inferiors”, pensen molts votants d’estrats populars de la CDU i de l’FDP, no es rebentarien preus salarials, no s’abusarien dels ajuts socials i familiars, no es col·lapsaria la sanitat ni els serveis d’ocupació, etc. Entre el “tauró de les finances” que presenta l’SPD i la “welfare queen” que presenta l’FDP, l’elector alemany tria com a més amenaçadora aquesta segona. El primer, fet i fet, encarna aquesta nova aristocràcia alemanya que, a diferència de la històrica, no és gens estirada, té un comport simpàtic i, a través de “l’ascensor social” es presenta com a oberta i acollidora envers els “escollits”.

Mirem els números: la CDU-CSU assoleix el 33,8% dels vots i 241 diputats (baixa una mica més d’1 punt percentual i guanya 13 diputats); l’SPD assoleix el 23,5% dels vots i 146 diputats (baixa 11 punts percentuals i perd 76 diputats); l’FDP assoleix el 15,0% dels vots i 93 diputats (puja 5 punts percentuals i guanya 32 diputats); Die Linke arriba al 12,2% dels vots i aconsegueix 76 diputats (puja 3 punts percentuals i guanya 22 diputats); Die Grüne assoleix el 10,9% dels vots i 68 diputats (puja 2 punts percentuals i guanyen 17 diputats).

Si ho mirem des del punt de mira dels blocs podem veure com:
- el bloc CDU-CSU-FDP puja 45 diputats.
- el bloc SPD-CDU-CSU (fins ara en el govern de coalició) perd 63 diputats.
- el bloc SPD-Die Linke-Die Grünen perd 45 diputats.

Pel que fa a la qüestió del “sisè partit”, és a dir del partit extra-parlamentari que ha assolit més votacions ha estat el Piraten Partei, que ha assolit un 2% dels vots emesos. És simptomàtic, doncs, que el principal “partit extraparlamentari” sigui un que ha centrat la campanya en la qüestió de la “lluita contra la vigilància governamental” i de la “lliure circulació de les idees” (és a dir, contra el proteccionisme realitzat en nom de la “propietat intel·lectual”).

La clatellada que s’ha fotut l’SPD (els pitjors resultats electorals en 60 anys), combinada amb la pujada modesta de Die Linke, mostra quin futur electoral li espera a aquest “espai socialdemocràtic”. Perquè ara serà el torn de la “dreta de l’SPD” i de la “dreta de Die Linke” (que n’hi ha), per ja no dir la “dreta dels Verds” per ajustar comptes a les llumeneres que han disposat les campanyes electorals prèvies.

També farien malament de fer sobreinterpretacions. L’abstenció ha estat del 29,2% (7 punts percentuals per damunt del 2005), i no és creïble suposar que els votants són una part alíquota representativa de l’electorat complet (i això deixant de banda que l’exclusió dels gastarbeitern). L’abstenció diferencial de l’electorat “d’esquerres” és clara. I de la manera com serà interpretada per l’SPD no hi ha pas dubte que creixerà en properes conteses electorals.

No hi manca qui assenyala que el groc i el negre és el color de les vespes. Les mobilitzacions contra un govern negre-groc seran més fàcils. Les putades que hauria fet un “sozial regierung” haurien estat les mateixes. Però llavors ens haurien demanat que calléssim, que no féssim de provocadors.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (VII): l’aristocidi frustrat de Nathaniel Weyl

En el llenguatge polític nord-americà l’oposició entre el “paleoconservadorisme” i el “neoconservadorisme” es pren en diferents sentits. S’atribueix al “paleoconservadorisme” les posicions conservadores clàssiques, és a dir anteriors a l’hegemonia nord-americana forjada arran de la Segona Guerra Mundial, que combinen els valors tradicionals, amb el nativisme (front les onades immigratòries), el proteccionisme (front les importacions) i l’aïllacionisme (front aliances amb potències estrangeres o establiment de poders supranacionals). Contràriament, els neoconservadors serien uns conservadors lampedusians, gent que adverteix a l’oncle paleoconservador que cal que les coses canviïn perquè tot resti igual i, en conseqüència, no són ni tan nativistes ni tan proteccionistes (o no ho són gens) ni tan aïllacionistes (o no ho són gens). L’auge del moviment neoconservador que ha tingut lloc entre tres onades (el 1964 amb la candidatura frustrada de Barry Goldwater; el 1980 amb Reagan i el 2000 amb George W. Bush) ha deixat els paleoconservadors en una situació marginal. No cal dir que la caverna ultradretana sempre ha atribuït el naixement del “neoconservadorisme” a l’impuls que en el moviment conservador fan una sèrie de joves, sovint antics militants d’organitzacions progressives, que se senten atrets pel conservadorisme pels valors d’americanitat, individualisme, etc. Així aquests “renovadors”, en la visió de la caverna, no són més que un grup d’“ex-comunistes” que, frustrats per no poder liderar el comunisme a Amèrica haurien passat a liderar el conservadorisme. Això és, naturalment, un mite. Vegem, per exemple, la trajectòria d’un d’aquests empelts del conservadorisme americà procedents de l’esquerra, Nathaniel Wey, i com s’incorporà no pas al neoconservadorisme triomfant sinó al paleoconservadorisme crític.

Nathaniel Weyl va nèixer a la Ciutat de Nova York el 20 de juliol del 1910. Va pujar en una família d’idees progressistes. El seu pare, Walter Edward Weyl, havia de ser, el 1914, un dels fundadors de The New Republic. En aquells primers anys The New Republic va contribuir a associar les idees liberals i progressives amb la intervenció paternalista de l’estat, cosa abans no gaire habitual en el discurs polític nord-americà. The New Republic sintonitzà en algunes de les polítiques de l’Administració Wilson (la única administració demòcrata en el primer terç del segle XX) i encoratjà l’entrada dels Estats Units en la Gran Guerra i el paper nord-americà en la confecció del nou ordre que havia de sorgir de la guerra que havia de posar fi a totes les guerres.

Nathaniel Weyl fou educat en aquestes conviccions i amb aquestes idees anà a la universitat, on va radicalitzar el seu progressisme. Es va graduar en ciències a la Columbia University (1931) i després passà a la London School of Economics, a fer un post-grau. Són els anys de la Gran Depressió, que als Estats Units encara un president, Hoover, encara aferrat, si bé més formalment que a la pràctica, a les tesis del deixar fer, deixar passar. Per a Weyl el millor compromís en aquesta època és esdevindre economista i dedicar-se de ple a un programa progressiu. Però, alhora, aquest programa, tal com ho veia Weyl, només es podia defensar consegüentment des del partit de la classe treballadora. I per això s’afilià, el 1933, al Communist Party of the United States of America (CPUSA). Mesos abans, en les eleccions de novembre del 1932, els demòcrates havien aconseguit la presidència (per segona vegada en el segle XX) de la mà de Franklin Delano Roosevelt, que prometia un New Deal per fer front a la Gran Depressió. Weyl entrà a formar part de l’Agricultural Adjustment Administration, organisme autònom que s’havia d’encarregar de la reconversió agrària, amb un especial accent a les polítiques socials del camp. Weyl era membre de l’entorn polític de Harold Ware i, com ell, compaginaven una discreta militància en el CPUSA (gairebé clandestina) amb el treball en l’administració Roosevelt. Era una mena d’“entrisme”, en la confiança que aquell moment era propici per animar polítiques d’esquerres i més o menys socialitzants des del govern. S’ha parlat molt dels vincles d’aquest grup de buròcrates “cripto-comunistes” amb les xarxes d’espionatge soviètics. Però en realitat el grup bàsicament es dedicava a contemplar amb un excés d’optimisme revolucionari allò que per a la burgesia nord-americana només era el recurs temporal de la planificació i la regulació i que, contràriament a minar el capitalisme, era destinat a renovar-li la vida.

En el marc del CPUSA, Weyl s’orientava cap al sector intel•lectual més d’esquerres, crític sovint amb el fanatisme pro-soviètic de la línia oficial. Quan l’agost del 1939, aquest sector oficial es congratulà de la saviesa amb la qual Stalin havia signat un pacte de no-agressió amb Alemanya i quan, a més, el pacte de no-agressió assenyalà la doble invasió germano-soviètica de Polònia el mes següent, Weyl en tingué ben bé prou i abandonà el CPUSA.

Mentre el CPUSA s’orientava vers la defensa de la “neutralitat” dels Estats Units en el conflicte europeu (que no canviaria fins després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, el juliol de 1941), Weyl considerava vital l’esforç de guerra contra els règims feixistes d’Alemanya i Itàlia. Però els Estats Units restaren neutrals fins al bombardeig de Pearl Harbour i, entre tant, Weyl treballava com a cap de la unitat de recerca en Amèrica Llatina del Federal Reserve Board. Quan ja esclatà la guerra s’incorporà en el Board of Economic Warfare. L’esforç de guerra requeria una correcta planificació de l’economia, i Weyl la interpretava com quelcom útil en la lluita contra les potències feixistes i en la futura reorganització de l’economia de postguerra.

No és si no després de la guerra que comença a operar-se un canvi en l’esquerranisme socialitzant de Weyl. En el nou període, la dreta nord-americana es rearma, dins i fora del Partit Demòcrata, i la consolidació de la guerra freda ajuda a vehicular aquest rearmament a través de l’anticomunisme. Ja vam veure, en parlar de Max Schachtman, que una gran part de l’esquerra nord-americana insistia en separar-se del “burocratisme” o del “totalitarisme” del bloc soviètic, alhora que servava el compromís laborista de classe i de “democràcia social”. Weyl, però, a diferència de Schachtman, havia militar en el CPUSA pel qual dir “comunisme” i “Unió Soviètica” és el mateix. A més, Weyl percebia clarament que l’anticomunisme nord-americà no es limitava gens ni mica a criticar la política internacional de la Unió Soviètica o la situació interna repressiva. L’anticomunisme nord-americà, reflectit en organitzacions com la John Birch Society, definia el comunisme de forma àmplia, i en aquesta definició de comunisme hom incloïa no tan sols comunistes de carnet i socialdemòcrates de tota pell, sinó també els elements liberals, radicals i progressius, que havien tingut un gran protagonisme en l’època de Franklin D. Roosevelt i que havien començat a declinar notòriament en l’era Truman. Weyl, que viu una metamorfosi personal des de l’economista burocràtic que treballa en agències governamentals o paragovernamentals a un reeixit inversor, contribuirà a aquest moviment anticomunista conservador. El fet d’haver militat en el CPUSA durant els anys 1930, lluny de convertir-lo en un empestat entre els anticomunistes, li donava l’aureola de qui ha tornat de l’infern i es plau de relatar-nos-en els horrors.

Algunes de les experiències negatives que Weyl havia tingut amb correligionaris del partit, particularment amb els intel·lectuals més furibundament estalinians, es transformen ara en aquesta època anticomunista en una redefinició del que havia estat el moviment comunista internacional de pre-guerra. Per a Weyl, el socialisme en general i el marxià en particular, tenia com a eix fonamental l’“enveja” del proletari envers el burgès. Weyl que, fins i tot en la seva època al CPUSA no havia passat de ser un “capitalista d’estat”, obviava la realitat dinàmica del capitalisme (l’explotació d’una classe per l’altra) per quedar-se amb la realitat estàtica de les diferències de classe en “patrimoni” i en “ingressos”. La insistència del CPUSA en parlar de “justícia social”, es transformava ara en l’anàlisi de Weyl en una forma de destruir les diferències de classe per la via d’expoliar la classe propietària i repartir (redistribuir) la riquesa entre les classes desheretades. L’enveja proletària produiria l’efecte sanitós del treballador que, a través de l’esforç i amb una certa dosi de murrieria, sap pujar per l’ascensor social (i esdevé un self-made man, un homo novus). Però també és l’enveja proletària la que produeix la ideologia comunista o igualitarista. Així, si en aquells anys de la immediata postguerra hom denunciava el genocidi perpetrat per l’Alemanya nazi contra el poble jueu, el poble gitano, etc., Weyl defineix una forma particular de genocidi, l’aristocidi, que caracteritzaria la pràctica del moviment comunista. Si el genocidi és l’assassinat polític d’un poble, l’aristocidi seria la forma de genocidi que es vehicular a través de la destrucció de la seva capa dirigent o de la capa de població que destaca per les seves virtuts físiques, mentals, morals, etc. La revolució bolxevic, primer, i el règim estalinià, després, haurien aconseguit el poder, doncs, a través, en essència, de l’aristocidi. Als Estats Units, on els comunistes mai no havien passat d’ésser una minoria enragée, l’aristocidi era simbòlic, a través de la deslegitimació d’aquelles “virtuts”. La propaganda comunista als EUA cercava transformar la imatge de l’aristocràcia nord-americana (empresarial, cultural, etc.) en la imatge d’una oligarquia (en el sentit que una aristocràcia és el govern dels objectivament més elevats i una oligarquia és una mera concentració injustificada de poder). Era, per a Weyl, l’enveja dels frustrats (non-achievers) contra les minories creatives (The Creative Elite in America, 1966).

En definir l’aristocidi d’aquesta manera, Nathaniel Weyl definia també la seva pròpia metamorfosi. Ell havia estat la crema del moviment comunista: un jove economista capaç d’impulsar mesures que farien avançar el socialisme en el cor mateix del capitalisme i amb les seves pròpies eines. I de l’elit revolucionària ara passava a l’elit conservadora, car en definir l’aristocidi com el pitjor crim contra el poble nord-americà, deixava entendre que ell mateix era part, doncs, d’aquesta aristocràcia (Treason, 1950).

Si la majoria d’ex-comunistes esdevinguts “anti-comunistes” havien passat als rengles d’una socialdemocràcia nord-americana més o menys tímida, Weyl havia fet tot el recorregut i ara ja es trobava en els rengles conservadors. Tingué els seus cinc minuts de fama en relació a la saga d’Alger Hiss, un ex-alt càrrec del Departament d’Estat, acusat d’haver estat membre encobert del CPUSA i agent de Moscou, quan, el 1952, Weyl testificà davant del Comitè de Seguretat Interna del Senat que Hiss havia estat membre, com el mateix Weyl, del grup de Ware, durant els anys 1930.

El bagatge materialista de Weyl li donava també un avantatge front d’altres caps-pensants del conservadorisme nord-americà que tenien un tarannà més idealista i spenglerià. El seu coneixement de l’Amèrica Llatina també havia de ser important, especialment arran de la revolució cubana de 1959 i del rumb comunista que prenia el castrisme. Weyl sostingué a partir de llavors que Fidel havia estat un agent comunista, si més no, des de l’època de la Legió Caribenya (Red Star Over Cuba, 1961), i que calia no fer gaires distincions entre els diferents moviments progressius, nacionalistes o antiimperialistes de l’Amèrica Llatina, car tots duien la llavor del comunisme. Weyl, conscient de la forma de treballar del CPUSA en els anys 1930, i de la frustració del comunisme davant de la impermeabilitat de la classe treballadora nord-americana blanca, veia, com els seus correligionaris conservadors, fronts comunistes per tot arreu. Així si els socialistes nord-americans assenyalaven els obstacles que el racisme nord-americà suposava per a la presa de la consciència de classe, Weyl hi veia un nou atemptat d’aristocidi a través de la raça. I si els socialistes nord-americans parlaven dels obstacles que alçava el sexisme, Weyl hi veia un nou intent d’aristocidi de pervertir els valors socials.

El bagatge material de Weyl incloïa l’anàlisi de classe de les societats. Però això, en l’entorn del conservadorisme nord-americà, l’obligava a combinar l’anàlisi de classe amb l’anàlisi racial i ètnic. Si en els anys 1930, Weyl havia vist en la població treballadora negra dels Estats Units l’element que podia donar el comunisme una autèntica base de classe, ara precisament per això la població negra i el moviment pels drets civils eren una amenaça (The Negro, 1960; American Statesmen on Slavery and the Negro, 1971). Si en els anys 1930, Weyl havia defensat l’igualitarisme, ara propaganditzava l’elitisme i servia d’inspiració per l’atrotinat moviment eugenista de post-guerra. Així Weyl també va fer una tria entre les dues opcions del conservadorisme nord-americà contemporani: un conservadorisme race-blind i formalment individualista, i un conservadorisme més tradicional. Weyl trià aquest segon, la qual cosa el posà en el cantó dels conservadors que no renegaven (ans, al contrari) de la segregació racial, de les polítiques eugenistes, de la prohibició o limitació dels matrimonis interracials. En els anys 1960, però, sota les administracions de Johnson i Nixon, les bases legals de la segregació i de l’eugenisme foren dinamitades i dins del propi moviment conservador la defensa explícita del racisme fou abandonada i l’eugenisme condemnat com un vici col·lectivista que calia atribuir exclusivament a nazis, comunistes i d’altres règims anti-americans. En una època on el conservadorisme s’allunyava progressivament de les tesis antisemites (ni que fos esperonat pel suport d’Israel, envoltat de potencials aliats àrabs de la Unió Soviètica), Weyl recordava lliurement el paper preponderant dels jueus en la difusió del socialisme, començant pel propi Marx (Karl Marx, Racist, 1979) i acabant pels jueus nord-americans (The Jew in American Politics, 1968).

Malgrat la derrota interior que suposaven aquests darrers esdeveniments, Weyl veia signes d’optimisme en l’exterior. L’onada revolucionària desencadenada per la revolució cubana semblava exhaurir-se amb la mort del Che (1967), no només a l’Amèrica Llatina sinó també a l’Àfrica meridional. Després d’una sèrie d’embats negatius, el colonialisme portuguès semblava respirar tranquil·litat a Angola i a Moçambic, i els règims de “minoria blanca” de Sud-àfrica i de Rodèsia del Sud semblaven haver superar la insurgència de la “majoria negra”. El 1970, Weyl publicava un optimista Traitor’s End, on insistia en el lligam entre els moviments d’alliberament nacional dels països sud-africans i el comunisme (lligam certament real si considerem l’autoproclamat marxisme de la majoria dels dirigents dels moviments moçambiqueny, angoleny, sud-africà i zimbabuès). Però en els anys 1970, aquestes lluites van portar la independència d’Angola i Moçambic, la instauració de Zimbabwe, la independència de Namíbia i la fi de l’apartheid sud-africà.

Weyl, doncs, no podia rebre amb massa alegria la victòria electoral de Ronald Reagan el 1980, car el conservadorisme reaganià li semblava massa poc sòlid, oportunista i tímid. Però Weyl sentia alhora disgust per alguns dels conservadors que contribuïen, com ell, en les revistes paleoconservadores com Mankind Quarterly o The Eugenics Bulletin, car del conservadorisme tradicional nord-americà semblaven passar a uns extrems neofeixistes. De mica en mica, Weyl s’allunyà d’aquests corrents i s’apropà a un conservadorisme més moderat i que, alhora, condemnava la gestió del “nou ordre mundial” que havia fet l’administració de Bush pare. Sense la Unió Soviètica pel mig, el “nou ordre mundial” de la camarilla petroliera s’assemblava massa, per al seu gust, a l’antic enemic. Per això Weyl va acabar per votar contra els republicans l’any 2004. Mesos després, el 13 d’abril del 2005, moria, senzillament, com un conservador respectable.

dijous, 24 de setembre del 2009

Hondures: contra la repressió, contra el colp i per l’Assemblea Constituent

La intenció del “govern” colpista de Roberto Micheletti d’aconseguir la signatura del president constitucional per ratificar el procés electoral del 29 de novembre respon directament a la forma com l’Administració Obama vol resoldre la “crisi constitucional” d’Hondures. El problema és que ja no és una qüestió de “crisi constitucional”, de “xoc de legitimitats” entre el Govern constitucional i d’altres institucions constitucionals (principalment, el Congrés, la Cort Suprema i la cúpula de les Forces Armades). Les organitzacions democràtiques i populars que, durant mesos, s’han oposat al colp d’estat en forma de mobilitzacions en el carrer (vagues, manifestacions, concentracions, marxes) presenten ara mateix tres punts reivindicatius fonamentals:
- la fi de la repressió contra el moviment democràtic i popular, i la lluita ulterior perquè cap dels crims comesos no quedin impunes.
- la reposició completa del govern constitucional i la completa deposició del govern de facto.
- la convocatòria d’una Assemblea Constituent com a única via de sortida política de llarga durada, amb la ment posada en una democràcia avançada i participativa.

Les autoritats colpistes d’antuvi han confiat en el suport de la “majoria silenciosa”, que han mobilitzat puntualment quan han cregut oportú i amb la qual pensen obtenir un triomf en les eleccions del 29 de novembre. Però òbviament tenen la intenció d’arrodonir el triomf electoral amb un augment continu de la repressió. I és justament aquesta dinàmica la que fa que la lluita d’Hondures no tingui un horitzó de dos mesos sinó amb la vista posada en un termini molt més llarg i ambiciós.

dimecres, 23 de setembre del 2009

El report dels 300 reports (contindrà també irregularitats?

Tan important com fer és, sovint, analitzar què fem. Però qui analitza les accions (anàlisis) dels analistes? Qui controla al controlador? De la mateixa manera que hi ha ciències que es dediquen a objectes diversos (la natura, l’humà, la societat, etc.), també hi ha una ciència que es dedica a l’estudi de les ciències i que, malauradament, no podem denominar cienciologia (ens han pispat el nom) ni tampoc no seria del tot correcte dir-ne epistemologia. També la ciència de la ciència, o la recerca sobre recerca científica, són objecte d’estudi. I arribem llavors de la metaciència a la metametaciència. Un quart nivell, però, seria forassenyat.

Amb els informes que encarreguen els òrgans públics passa com amb la dona del Cèsar. Cansat el Cèsar Castells de passar per banyut ens ofereix un informe sobre els informes. Analitzen 300 informes encarregats per la Generalitat del Nord, dels quals una sisena part contenen irregularitats notòries.

Això ens pertorba greument. Tothom hauria donat per suposat un percentatge invers,. Resulta que cinc sisenes parts dels reports tècnics encarregats podrien servir fins i tot per quelcom. No m’ho crec, car al capdavall aquests reports són una mena de PER (certament, molt més generós) per a empreses de consultoria i per al món acadèmic. Aviat algú hauria d’enllestir un report del report dels 300 reports. Els 300, llavors, probablement acabarien com a les Termòpiles.

dimarts, 22 de setembre del 2009

La TDT catalana: entre el DDT espanyol i el TNT francès

Fa uns dies parlàvem en aquest blog de la qüestió de com la introducció de la TDT, lluny de resoldre els problemes de fragmentació de l’espai televisiu català, havien servit perquè la Generalitat Valenciana tanqués repetidors que feien arribar els senyals de la CCRTV al Sud, mentre que aquesta mateixa CCRTV decidia suprimir el senyal principal de TV3 a les Illes Balears i substituir-lo pel “canal internacional”. La qüestió de la “reciprocitat”, doncs, encara queda pendent. Ara bé, la “reciprocitat”, en els termes, per exemple en el qual es redacta la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres” és només una part de la qüestió. Ja seria un gran què garantir la reciprocitat entre IB3, la RTVV i la CCRTV, però la voluntat d’aquestes cadenes i els seus compromisos en el marc de la Federació (espanyola) de radiotelevisions autonòmiques, pot rebaixar a la pràctica el contingut d’aquesta reciprocitat. Des de fora d’aquests àmbits autonòmics, hi ha una campanya endegada a Fraga i al Baix Cinca per impedir que el trànsit definitiu del 2010 deixi les comarques de la Franja sense els senyals de la CCRTV. Un altre punt relacionat, general per a les àrees rurals amb poca o nul·la cobertura analògica, és fins quin punt la introducció de la TDT resoldrà aquestes manques de cobertura. I alhora que es posen pals a les rodes a aquestes televisions, planen les amenaces sobre els centres territorials de la RTVE (TVE-Catalunya, TVE-Comunitat Valenciana, etc.), i brillen per la seva absència qualsevol exigència de desconnexions territorial per part de les concessionàries privades de TDT.

És necessari de no oblidar és el fet que les decisions polítiques quant a la TDT es prenen des de les institucions estatals (amb respecte per les escorrialles corresponents a les institucions autonòmiques, si n’hi ha). I, moltes vegades, això s’oblida. Ho recordava Ramon Serra fa uns dies referint-se al fet que la introducció de la TDT, en els territoris catalans sota sobirania espanyola, serà una reducció desproporcionada de l’oferta en català en relació a l’oferta general (la immensa majoria, en espanyol). I, similarment, el Gat de Casa venia a recordar de la problemàtica similar, però encara molt més agreujada de la situació a la Catalunya Nord (vg. Catalunya Nord vol la TDT catalana). Naturalment que tot seria més fàcil si, com a mínim, tot el país tingués la sobirania televisiva que té Andorra (les autoritats de la qual, a més, no han posat mai cap impediment a la recepció de televisions espanyoles i franceses, cosa que no es pot dir en reciprocitat).

Però potser no cal fer els càlculs que fa en Ramon Serra i comptar únicament amb l’oferta televisiva disponible en general en la nostra llengua (principalment, TV3, Canal 33, 3/24, Canal 300, Canal 9, Punt 2, IB3, Andorra Televisió, Barcelona TV, 8tv, InfoTV, Catalan TV), i garantir que arribi a tot el territori. Ja sabem que això no impedirà la inundació espanyola i francesa en els territoris respectius, però, si més no, garantirà la diversitat d’ofertes televisives en català. En català, i de proximitat, i per això també convindria el creixement i l’intercanvi d’iniciatives com Televisions Digitals Independents.

dilluns, 21 de setembre del 2009

A sis dies de les eleccions al Parlament Federal alemany

Amb motiu de les eleccions al 17è Parlament Federal hi ha moltes posicions. Des de l’Antifaschistiche Aktion, per exemple, hom convoca una manifestació per al dissabte previ, a Mannheim, i amb un contingut que no és merament antifeixista (de mera resposta als grupuscles feixistes, nacional-demòcrates o ultra-conservadors) sinó d’impugnació més genèrica del sistema. La convocatòria és a Mannheim, i si bé centrada en la regió del Rhein-Neckar s’estén la difusió a tota la conca del Rin. Això de convocar una manifestació a les 14 h d’un dissabte ens ha de sonar per força exòtic als barcelonins que aquella hora no han encetat ni el vermut, i que s’emfasitzi la puntualitat (14 h pünklich) ens pot fer una mica d’enveja i tot.

L’endemà diumenge molta gent no es podrà llevar. Uns altres ho faran convocats sota el vot de la por, del deure cívic, del vot útil, etc. Els ciutadans de la República Federal d’Alemanya que s’adrecin als centres electorals podran optar, és clar, per dispositar-hi una papereta buida. D’altres, la majoria, prendran la llarga papereta i hi hauran de fer les marques corresponents, o bé prendre una papereta ja marcada d’imprempta.

Vet ací un exemple de papereta:


Observeu, doncs, que el votant explícit té dos vots. En la columna de l’esquerra se li demana que triï un dels candidats personals de la seva circumscripció electoral. En la columna de la dreta se li demana que assenyali una de les llistes tancades del seu land.

Les circumscripcions electorals són de grandària variable, car la idea és que siguin més o menys equipoblacionals (vora uns 275.000 habitants per cada districte). Així doncs, hi ha circumscripcions que abasten un districte urbà i d’altres que apleguen dues o més comarques rurals. No obstant això, la relativa homogeneïtat de la distribució geogràfica de la població alemanya fa que la majoria dels districtes electorals (Wahlkreis) coincideixen si fa no fa amb la comarca (Landkreis). Per cada districte electoral (i n’hi ha 299) s’elegirà un diputat al Bundestag, que serà la persona més votada de la columna de l’esquerra.

A la columna de la dreta, en canvi, la circumscripció electoral és cadascun dels setze estats federats. Cada estat elegeix un nombre de diputats addicionals, que es reparteixen proporcionalment en relació amb els vots de la columna de la dreta, i d’acord amb la llista tancada de cada opció política (partit, coalició o agrupació electoral). La proporcionalitat es veu limitada pel fet que s’exigeix un 5% dels vots en cada estat per entrar-hi en el repartiment. Inicialment aquesta limitació es va introduir el 1949 per tal d’afavorir la concentració política del sistema al voltant de la CDU i de l’SPD. Després se’l va considerar una garantia contra l’aparició al parlament de forces d’extrema esquerra. I com que ara serveix de barrera contra una eventual pujada de l’NPD, ningú no diu res contra el 5%, ni tan sols els perjudicats per l’esquerra (que, d’altra banda, insereixen les campanyes electorals en les seves activitats continuades d’agitació-propaganda).

El sistema doble divideix, doncs, el Bundestag entre diputats de representació directa (299 diputats) i diputats de proporcionalitat política (uns altres 299). Uns i altres, però, són igualment diputats i queden igualment adscrits als diferents grups polítics, i a la disciplina de fracció parlamentària (la qual cosa no vol dir que no hi hagi casos de transfuguisme i que els diputats de representació directa que opten per això tinguin més “legitimitat” per fer-ho que no pas els diputats de llista tancada).

La circumscripció unipersonal a una sola volta afavoreix, no hi ha pas dubte, la CDU-CSU i l’SPD. Com que, a més, s’exigeix que la persona que s’hi presenta resideixi a la circumscripció molts partits petits no hi tenen ningú i no apareixen en la columna de l’esquerra. No obstant això, la majoria d’electors voten la mateixa formació a la columna de l’esquerra que a la columna de la dreta. Sempre, és clar, hi ha votants de l’FDP que assenyalen l’FDP a la dreta però el candidat de la CDU a l’esquerra; i similarment fan alguns votants dels Verds i Die Linke amb els candidats de l’SPD.

Això ho podem veure, per exemple, en els resultats del 2005 del districte electoral de Gießen-Vogelsberg. Mentre l’SPD va aconseguir el 36,4% dels vots, el candidat personal Rüdiger Veit va assolir el 43,3% (i se’n va endur l’escó personal, que ara prova de revalidar). La CDU, similarment, aconseguí 32% dels vots de llista, però el seu candidat, Helge Braun (que també repeteix) va pujar al 37,8% en els vots personals. Contràriament s’esdevenia amb Hermann Otto Solms, el candidat liberal (que també repeteix), que baixava 5,2 punts percentuals en el vot personal respecte al vot de llista; i amb el verd Christian Otto (que perdia 4,7 punts percentuals en el vot personal). En resum, que poc més de la meitat de gent que en aquest districte va votar la llista de l’FDP o del Verds, va conservar el vot personal i no el va derivar als candidats de la CDU o de l’SPD, respectivament. En total, en les eleccions de 2005, únicament quatre districtes electorals, tots ells de Berlin, van escapar al bipartidisme CDU-SPD: tres van anar a parar a Die Linke i un als Verds. És possible que enguany aquesta xifra augmenti.

La majoria, en tot cas, vota d’esma. Hi ha transvasaments de vots, però els cinc partits majoritaris tenen una clientela fixa que oscil·la entre votar-los i quedar-se a casa segons com es comporten. La participació és clau per fixar el 5%, i una alta abstenció podria afavorir la irrupció al Parlament, per exemple, del Piraten Partei, que té números per ser, si més no, la força extraparlamentària més votada. Així doncs, al negre cristianodemòcrata de la CDU-CSU, al vermell socialdemòcrata de l’SPD, al verd ecologista dels Verds-Lliga 90, al groc liberal de l’FDP i al vermell socialista de Die Linke s’hi podria afegir el taronja dret-civilista dels Pirates. Això, en tot cas, ho sabrem diumenge.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Wilhelm Liebknecht: orígens i maduresa de l’SPD


En la fotografia veieu el carrer on va néixer, fa 183 anys, Wilhelm Liebknecht. En primer pla hi veiem la sinagoga. Com tota aquesta zona de Gießen, els edificis corresponen tots, amb l’excepció parcial de la torre de l’antiga església (al fons de la imatge), a construccions posteriors a la Segona Guerra Mundial. La casa on va néixer i va viure Liebknecht ha estat substituïda per un nou edifici, avui seu local de la radiotelevisió hessiana (l'edifici de darrera l'arbre). També hi veiem el cotxe de policia, com si volgués ser hereu d’aquells policies que vigilaven de prop els moviments de la casa de Liebknecht quan era un estudiant compromès.

Wilhelm Liebknecht havia nascut en la casa que, molts anys després, seria substituïda per la citada seu de la radiotelevisió hessiana. Era el 29 de març de 1826. En aquella època Gießen era l’única ciutat amb estudis universitaris del Gran Ducat de Hessen, que es com s’havia passat a denominar l’antic Landgraviat de Hessen-Darmstadt. Gießen era també la capital de la província d’Oberhessen, i tant les autoritats municipals com les províncies, en estret contacte amb els jerarques de la universitat feien la seva, sota la vigilància i supervisió, és clar, dels representants del govern gran-ducal. Wilhelm Liebknecht va néixer en el si d’una família d’origen jueu i de religió cristiana luterana. El seu pare, Ludwig Christian, era de fet un funcionari del govern hessià (i mal ho podia haver estat si hagués servat la religió dels ancestres). En poc temps Wilhelm, quedà orfe de pare i mare. Tenia sis anys, i passa, juntament amb el seu germà Ludwig, encara més petit, al càrrec domèstic de les seves germanes grans i de qui havia estat nomenat testamentàriament tutor dels fills d’en Ludwig Christian, el teòleg Karl Wilhelm Oßwald. Els joves Wilhelm i Ludwig pujaren en un entorn il·lustrat. Com altres giessenesos de la seva edat, la generació que havia d’assistir al març del 1848 en plena joventut, se sentiren insatisfets de la hipocresia de la moral cristiana davant les realitats de la misèria. Sentien a faltar homes d’església com el seu besoncle, Friedrich Ludwig Weidig (1791-1837), que havia pagat amb la presó la seva resistència contra l’absolutisme. Això allunyà tots dos germans i, especialment Wilhelm, de l’església i a apropar-se progressivament als corrents lliurepensadors. Wilhelm estudià filologia i teologia a la Universitat de Gießen (1843-1846) i compaginava les classes amb l’aprenentatge de fuster en un taller de la veïna Wieseck. El jove Liebknecht era un membre destacat de Corps Rhenania, una fraternitat estudiantil de marcat caràcter progressista, democràtic i pangermànic, i l’agost de 1846 participà en la direcció de les mobilitzacions contra la brutalitat policial. Liebknecht, que ja havia fet un semestre de filosofia a la Universitat de Berlin, passà el curs del 1846-1847 a la Universitat de Marburg, per continuar els estudis de filosofia, alhora que hi feia d’aprenent en una armeria. Wilhelm ingressà a Marburg en la Corps Hasso-Nassovia. L’estiu del 1847 contribuí a la fundació, en Fulda, de la secció local de la Corps Rhenania. En el marc d’aquests moviments estudiantils, Liebknecht s’inclinava cap a les posicions més radicals i socialitzants, de l’estil de Saint-Simon. Interessat també en el moviment de reforma pedagògica de Friedrich Fröbel, fou mestre de primària en el curs 1847-1848 en una escola de Zürich, tasca que compaginava amb una corresponsalia en el Mannheimer Abendzeitung. En esclatar la revolució de febrer del 1848 a París, que semblava obrir l’oportunitat d’introduir un govern republicà, progressista i de compromís social a França, Liebknecht hi acudí. En poques setmanes l’onada revolucionària arribà als països alemanys, amb un esperit similar. El setembre, Liebknecht era a Lörrach, i participà en l’aixecament radical liderat per Gustav Struve. L’aixecament fracassà, i Liebknecht fou detingut a Säckingen i empresonat a Friburg. En Friburg va conèixer Ernestine Landolt, filla dels carcellers, i que sis anys després havia de convertir-se en la seva dona. Entre mentres, Liebknecht fou traslladat de Friburg a Rastatt i, el maig del 1849, després d’un motí en aquesta guarnició, fou posat en llibertat. Liebknech s’uní de nou a Gustav Struve, i ingressà com a tinent en el Mannheimer Arbeiterbataillon (Batalló Obrer de Mannheim), integrat en el Badischen Volskswehr (l’Exèrcit Popular de Baden). L’1 de juny del 1849, davant la fugida del gran-duc Leopold, hom proclamà la Badischen Republik, i es disposà la lluita contra els exèrcits monàrquics comandats pel príncep prussià Wilhelm (qui molts anys després havia de ser proclamat Emperador d’Alemanya). El mes de juliol, la República de Baden fou esclafada, i Liebknecht s’exilià a Ginebra.

A Ginebra, presidí una Demokratischen Vereins, que integrà bàsicament d’altres exiliats dels estats alemanys. L’any següent organitzà una Vereinigung der Deutschen Arbeiterbildungsvereine in der Schweiz, per la qual cosa les autoritats suïsses el detingueren el 20 de febrer del 1850 i l’expulsaren per agitador socialista el 7 d’abril. Liebknecht passà a França, i d’allà anà a Londres. Entrà en el cercle de Karl Marx i Friedrich Engels, i ingressà en la Bund der Kommunisten, de la qual fou membre fins a la seva dissolució (1852). A Londres, Liebknecht va aconseguir reunir-se amb Ernestine i casar-s’hi (1854). El matrimoni vivia de la feina de professor i de corresponsal d’ell.

El 1862, el príncep Wilhelm esdevingué rei de Prússia i, per celebrar-ho, el govern dictà una amnistia. Gràcies a això, el matrimoni Liebknecht va poder tornar a Alemanya. El 1863, sota l’impuls de Ferdinand Lasalle, neixia l’Allgemeinen Deutschen Arbeiterverein (ADAV), organització obrera amb vocació de partit polític. Liebknecht s’hi sumà i ingressà en la redacció de Der Social-Demokrat, òrgan central de l’ADAV, alhora que també escrivia per a la premsa burgesa liberal (Norddeutsche Allgemeine Zeitung). Liebknecht no podia compartir amb Lasalle la seva noció sobre el paper que podia jugar l’estat burgès en la introducció de mesures socialistes. Tampoc no podia considerar com a rellevants per al moviment obrer les mesures paternalistes de Bismarck. I, en el pla de la unificació alemanya, desconfiava d’una unificació liderada per Prússia. Lasalle es va matar en un duel el 1864, però els lasallistes de l’ADAV, dirigits per Johann Baptist von Schewitzer, aprofundiren en les seves tesis (que Liebknecht qualificava de “preußenfreudliche” i “kleindeutsch-nationalistische”, filoprussianes i d'un nacionalisme de Petita Alemanya). El 1865, Liebknecht quedà arrenglerat en el sector crític d’esquerres encapçalat per Wilhelm Bracke i Samuel Spier, i formà part, com ells dos, de la llista d’expulsats de l'organització. Entre el 1866 i 1871, la Prússia de Bismarck es va desfer d’Àustria i de França en dues guerres, i liderà una unificació nacional que Liebknecht no podia més que blasmar per incompleta (tant en el pla territorial com en el pla social). La guerra franco-prussiana també serví per a la formulació (avant la lettre leniniana) del “derrotisme revolucionari”, la idea que el moviment obrer d’un estat havia de contribuir activament a la derrota del seu estat i, mitjançant la solidaritat del moviment de l’estat “enemic”, transformar la guerra entre pobles en una guerra entre classes.

Wilhelm Liebknecht atragué al seu voltant un grup de socialdemòcrates on destacava particularment el jove August Bebel. Junts, el 19 d’agost del 1866, fundaven el Sächsischen Volkspartei, que coaligava de fet militants d’orientació socialista amb liberals d’esquerres saxons oposats a l’expansionisme prussià. Liebknecht, vidu d’Ernestine des de 1867, es va casar amb Natalie. A les dues filles del primer matrimoni, Alice i Gertrud, seguirien, del segon, Theodor (*1870), Karl (*1871) i Otto (*1876), tots ells implicats d’una forma o una altra en el moviment socialdemòcrata, però del qual destacà el segon fill, Karl, que havia de morir el febrer del 1919, assassinat per la contrarevolució emparada per la dreta de l’SPD. El 1869, les incompatibilitats entre l’ala dretana liberal i l’ala esquerrana socialista van trencar el Sächsische Volkspartei, i la segona es va integrar en el primer partit socialdemòcrata d’àmbit nacional, el Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP). L’SDAP va saber atreure d’altres sectors foragitats de l’ADAV (cada vegada més dretana) i unir-los sota un Programa signat a Eisenach i un òrgan central, Der Volksstaat (L’Estat Popular). El moviment polític obrer quedava polaritzat entre els “preußisch-sozialdemokratischen” o “Lassallearnern” d’ADAV, i els “Eisenacher” de l’SDAP. L’SDAP esdevingué la Secció Alemanya de la Associació Internacional del Treball (AIT).

El 1871 l’AIT quedà dividida entre “marxistes” i “bakuninistes”. L’SDAP s’arrenglerà amb els primers, però l’AIT marxista, com la bakuninista, acabarien per col·lapsar. El 1875, se celebrà a Gotha el congrés que unificà sota un mateix programa l’SDAP de Liebknecht i Bebel amb l’ADAV de Wilhelm Hasenclever. El nou partit adoptà com a nom el de Sozialistischen Arbeiterpartei Deutschlands (SAP). Des de Londres, Karl Marx va fer una crítica al nou Programa. De totes formes, la línia marxista fou la preeminent en el SAP i en el seu òrgan central, el Vorwärts. Que la posició adoptada pel SAP no era del tot dolenta ho mostra el fet que Bismarck, l’octubre del 1878, llancés a través de la Gesetz gegen die gemeingefährlichen Bestrebungen der Sozialdemokratie una campanya anti-socialista.

Liebknecht i Bebel hagueren de menar el partit en la clandestinitat, a través d’organitzacions i publicacions legals, i a través del recurs de les impremptes del partit situades a Zürich i a Londres. El partit, durant la clandestinitat, esdevingué realment en un partit de masses. Si els socialdemòcrates, amb totes les dificultats, havien aconseguit 312.000 vots en les eleccions al Reichstag de 1881, el 1890 havien pujat a 1.400.000 (un 19,7% dels vots). En el període havia mort Wilhelm I. i després del breu regnat de Friedrich III., el tron havia recaigut en un Wilhelm II., que es va desfer de Bismarck i va iniciar una política de reformes que comprenia la suspensió de les mesures d’excepció contra els socialdemòcrates de la mateixa forma que anys abans s’havia suspès la Kulturkampf contra el catolicisme. El 1889 hom refundava la Internacional a París. Aquesta Segona Internacional, però, ja duia en el nom l’apel·latiu socialista (Sozialistischen Internationale) i la línia de l’escola marxista es comportava desinhibidament com l’oficial. El 1890, el SAP es transformava en el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD) i l’any següent adoptava a Erfurt un nou programa, que va rebre les benediccions oficials de Friedrich Engels i Karl Kautsky, marmessors en l’imaginari col·lectiu del llegat de Karl Marx, desaparegut set anys abans.

El 7 d’agost del 1900, a l’edat de 74 anys, es moria a Berlin-Charlottenburg, Wilhelm Liebknecht. En mig segle, aquell grapat de joves comunistes de la Lliga havien construït ara partits de masses tant a Alemanya com a França, i una Internacional Socialista en plena creixença i en maduració teòrica. Però l’esperit de Lasalle s’hi havia empeltat de ben endins. La il·lusió d’una fracció parlamentària creixent en el Reichstag era molt potent. La seducció del nacionalisme prussià, dels somnis imperials redemptors en l’Àfrica i en l’Àsia, havien de jugar un important paper en la futura conflagració imperialista. L’agost de 1914 ningú, ni tan sols el propi Karl Liebknecht, van poder recordar els mots que Wilhelm Liebknecht havia escrit en l’adveniment de la guerra anterior, més de mig segle abans:

El cesarisme d'aquella banda del Rin [el Segon Imperi de Napoleó III] es condueix per un “destí”, per la “lògica dels fets” a una guerra contra el cesarisme d'aquesta banda del Rin [la Prússia de Bismark]. La col·lisió és inevitable. El poble tan sols pot guanyar si els seus enemics es fan la pell mútuament. Però no haurien de fer pròpia la causa dels seus enemics. Cal impedir a tot preu que la guerra venidora prengui un caràcter nacional. L’home que ofegà la república francesa el 2 de desembre de 1851 [Lluís Napoleó Bonaparte], no pot ésser de cap manera el representant dels interessos nacionals francesos de la mateixa forma que l'home que ofegà Alemanya l'estiu de 1866 [Bismarck, en la guerra austro-prussiana o guerra alemanya], no pot ser el representant dels interessos nacionals alemanys. Cada derrota del cesarisme napoleònic és una victòria del poble francès; cada derrota del cesarisme bismarckià és una victòria del poble alemany. Nosaltres, els alemanys del nord, hem estat provisionalment vexats. Però el sud alemany encara no ha quedat completament lligat. Estripeu el plec de tractats militars que els prussians us han penjat del coll, i estalviareu Europa i el món d’aquell pecat mortal contra l’Esperit Sant de la civilització moderna: una guerra nacional entre França i Alemanya. És en la vostra mà. Compliu els vostre deure i la guerra dels cèsars esdevindrà la festa de resurrecció dels pobles.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (VI): El príncep de Talleyrand

Hem parlat en els capítols anteriors de figures que han desenvolupat la seva carrera en qualsevol de les dues meitats del segle XX. Fet i fet, però, de trajectòries insòlites en trobarem en qualsevol època convulsa, de canvis sobtats de règims i constitucions que abans semblaven inamovibles. Així doncs, ara ens trobarem amb un personatge paradigmàtic de trajectòria (no tan) insòlita, que havia de passar per la Gran Revolució Francesa, pel Termidor i pel Brumari, per l’Imperi, per la Restauració, per la Revolució del 1830 i per la Monarquia de Juliol, i tenir algun càrrec que altre, bé de ministre o d'ambaixador en tots ells.

Carles Maurici de Talleyrand-Peiregòrd va néixer el 2 de febrer del 1754. Era el primogènit del Casal dels Comtes de Peiregòrd. Feia temps, és clar, que aquests comtes de Peiregòrd havien deixat d'ésser els sobirans efectius d'aquesta contrada gascona. Els Peiregòrd, amb possessions a aquell país, però també en altres terres, i residien a París, prop del rei, servint-lo en la guerra com a soldats o en la pau com a diplomàtics. Però el malaurat Charles Maurice va néixer ja baldat d’una cama, la qual cosa l’impossibilitava de fer carrera secular. Per això, un consell familiar resoldria uns pocs anys més tard de retirar-li els drets de primogenitura, en benefici d’un germà més petit. Li correspongué, doncs, el destí del secundogènit dels Talleyrand-Pèiregord: la carrera eclesiàstica. En la generació anterior, fet i fet, un seu oncle, Alexandre Angèlic, 18 anys més gran que ell, havia iniciat aquesta carrera, estudiat teologia, dret canònic i dret civil, rebut les ordres definitives el 1761, passat pel servei del vicari general de Verdun, pel càrrec de bisbe coadjutor de Reims, d’almoiner reial, de bisbe titular de Trajanòpolis, i finalment seria consagrat com a arquebisbe de Reims el 27 d’octubre del 1777. Llavors Charles Maurice ja tenia 23 anys, havia passat pel Collège d’Harcourt i pel seminari de Saint-Sulpice, i dos anys després rebria l’ordre sacerdotal. Sota el patrocini de l’oncle-arquebisbe, el 1780 assolí el càrrec d’Agent General del Clergat, és a dir representant de l’Església francesa davant el monarca. Entre les tasques del càrrec hi havia la defensa dels drets inalienables de l’església, és a dir la defensa del patrimoni eclesiàstic contra les temptacions dels ministres de Lluís XVI per resoldre la qüestió del finançament. El 1785 el seu equip va elaborar un inventari general de les propietats eclesiàstiques per fer més efectiva aquesta defensa. A principis de 1789, amb 35 anys, esdevenia bisbe d’Autègne (Autun), gràcies particularment al patrocini patern. La diòcesi d’Autègne era llavors sufragània de l’arquebisbat de Liyon (Llió), seu primada de tota l’església de les Gàl·lies.

Fou com a bisbe d’Autègne, que Talleyrand assistí a la convocatòria d’Estats Generals. Dins dels representats del clergat quedà ràpidament arrenglerat entre els “renovadors”. Formà part dels diputats eclesiàstics que s’uniren a l’Assemblea Nacional impulsada pels diputats del Tercer Estat. En l’època que Mirabeau fill era un dels principals líders de l’Assemblea Nacional, Talleyrand es va fer càrrec de dur la revolució a l’església francesa. Talleyrand, que havia participat en la redacció de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, fou qui proposà una Constitució Civil del Clergat. Aquesta Constitució Civil suposava la secularització de les propietats eclesiàstiques, desamortització que es considerava essencial per a la revitalització econòmica del reialme. El Papat que, durant més d’un segle havia tolerat la ingerència monàrquica en l’Església de França sota la fórmula del gal·licanisme, va condemnar aquestes iniciatives, sens dubte animat pels elements més conservadors de l’Església i pels emigrats que començaven a desfilar vers Coblença i d’altres ciutats de fora del Regne de França. Talleyrand fou excomunicat, i va renunciar a la posició de bisbe d’Autègne. No obstant, fou Talleyrand qui prengué el jurament civil als quatre primers bisbes que el prestaren. L’Església de França es dividí doncs entre una Església Constitucional o juramentada (formada pels bisbes i capellans que havien fet el jurament a la nova Constitució de monarquia parlamentària) i una església clandestina no-juramentada.

Talleyrand, defensor feia temps d’una educació pública laica i de la llibertat de religió, i de tots els altres valors il·lustrats, volia fer del cristianisme constitucional francès la religió que vehiculés la nova França. La Festa de la Federació convocada en el primer aniversari de la presa de la Bastilla, el 14 de juliol del 1790, sota l’ègida de Mirabeau i Lafayette, inclogué una missa solemne dita pel mateix Talleyrand.

Però el règim de monarquia constitucional es trobava amenaçat per la radicalització interior de la revolució i per la pressió que des de fora feien els emigrats. Les potències europees, en part preocupades per l’extensió del moviment revolucionari, i en part delitoses de treure’n profit, mogueren guerres en la frontera del reialme. Talleyrand realitzà al llarg del 1792 dues missions oficioses davant el govern britànic per tal d’impedir l’esclat d’una guerra general. Gran Bretanya, a instàncies de Talleyrand, va emetre una declaració de neutralitat davant del conflicte continental. Però aviat també Gran Bretanya se sumà a la Coalició anti-revolucionària. L’avenç de les tropes forasteres va desfermar a París les matances de presoners absolutistes del mes de setembre, i Talleyrand va optar per anar-se’n de París per dirigir-se, per tercera vegada en un any, a Anglaterra. Formalment, però, era una tercera missió diplomàtica, i no pas una emigració.

Caiguda la monarquia constitucional es formà una Convenció Nacional per a la redacció d’una constitució republicana. El desembre del 1792, la Convenció Nacional emetia una ordre d’arrest contra Talleyrand, en base a documentació que presumptament mostrava els seus contactes amb les potències coaligades contra França. Talleyrand restà a Anglaterra, però ben lluny dels emigrats de Londres. Aquests foren els que pressionaren el govern de Pitt el Jove perquè fes fora Talleyrand (a ser possible cap a França). El març del 1794 el govern britànic expulsà Talleyrand, que va decidir fer el camí d'Amèrica. Tal com havia fet a Anglaterra, Talleyrand a Amèrica visqué de diversos negocis d’especulació immobiliària i comercial, i també va fer d’agent bancari, sota l’hostatjament d’Aaron Burr, llavors senador federal per l’Estat de Nova York. Les idees constitucionalistes de Talleyrand el feien més proper, però, a les tesis centralitzadores d’Alexander Hamilton.

Després del Termidor, la revolució entrà en l’etapa modernada dirigida pel Directori. Talleyrand, però, continuava en les llistes oficials d’emigrats. No fou fins després de moltes pressions que el Directori accedí a rehabilitar Talleyrand. El setembre del 1796, després de gairebé quatre anys d’absència, tornava a París. La seva influència cresqué ràpidament, i el 1797 era nomenat Ministre d’Exteriors. Durant el seu ministeri les relacions entre França i els Estats Units, paradoxalment, empitjoraren i es mantingueren en una situació de pre-guerra. Però el front principal d’atenció per a Talleyrand era en les campanyes italianes, on ja el 1796 s’havia destacat el cors Napoleó Bonaparte. Bonaparte i Talleyrand toparen amb la qüestió de la República de Venècia, ja que mentre el segon considerava inconvenient afeblir aquest potencial aliat, el primer el va incloure en les seves campanyes. La pau signada amb Àustria suposà la cessió de Venècia als Habsburg, tota vegada que les Províncies Il·líries eren integrades a la República Francesa. Les relacions entre Bonaparte i Talleyrand milloraren. En el colp de Brumari (1799), Talleyrand quedà arrenglerat amb els germans Napoleó i Lucien Bonaparte, però intercedí perquè el deposat Barras pogués sortir de París amb seguretat. Sota el Consolat, Talleyrand es mantingué al capdavant del Ministeri d’Exteriors. La consolidació de la República Francesa sota el Consolat suposà també la normalització de les relacions amb el Papat. El Papa Pius VII aixecà l’excomunió a Talleyrand, i s’iniciaren les negociacions que culminaren amb el Concordat del 1801. El Concordat suposava la fi de la Constitució Civil del Clergat, per bé que es mantenia el control estatal sobre l’església (cosa que, de fet, ja havia estat la pràctica en temps de l’absolutisme). Alguns sectors de l’església constitucional francesa s’oposaren al Concordat i el mateix oncle de Talleyrand, encara arquebisbe de Reims, es va negar a posar-hi la seva rúbrica. El gir impulsat pel cònsol Napoleó es va manifestar amb l’atracció de sectors monàrquics catòlics, i així Chateaubriand s’integrà en el govern. Però el març del 1804, el segrest del duc d’Enghien des de l’exili i el seu afusellament després d’un procés sumari, amenaçaren de torpedinar aquest gir: Chateaubriand dimití i Talleyrand fou considerat instigador dels fets. La consolidació del poder de Napoleó, però, era imparable, i el mateix 1804 fou coronat Emperador dels Francesos. El mes de maig, Napoleó nomenava Talleyrand Gran Xambelan i Vice-elector de l’Imperi. Talleyrand continuava al capdavant de diplomàcia francesa, i havia adquirit el Castell de Valençay, en les terres del Loira, per fer-lo servir de lloc de reunió amb les legacions exteriors. En el 1806 esdevingué Príncep de Benevento, títol que implicava la sobirania sobre la seu de l’antiquíssim ducat longobard. Talleyrand, però, continuà a París. El 1807 viatjà a Tilsit, per signar-hi una pau draconiana que Napoleó havia imposat a Prússia. Si el 1804, Talleyrand havia estat acusat per la mort del duc d’Enghien, ara era considerat una figura gairebé benèvola pels monàrquics europeus, car havia intercedit en favor de Prússia. La Pau de Tilsit implicava la recerca d’una aliança entre França i Rússia, cosa que Talleyrand refusava, i per això finalment optà per la dimissió (1807). Talleyrand considerava imprudent l’abast que prenia l’expansionisme napoleònic i, en particular, l’escalada de tensió amb Gran Bretanya. Ja sense càrrecs, el setembre del 1808, però, fou nomenat representant de França en el Congrés d’Erfurt, que havia de segellar l’aliança franco-russa. Talleyrand millorà la seva opinió del tsar Aleksandr, i n’esdevingué un assessor confidencial, que li recomanava que no es refiés de les intencions de Napoleó. Talleyrand jugà un paper similar amb l’emperador d’Àustria. A partir del 1809, es retirà pràcticament de la vida política activa, per bé que el 1812 expressà a Napoleó el seu rebuig per la campanya que aquest havia emprès contra Rússia. El trencament amb Napoleó ara ja era notori. Amb el front obert a Espanya, el bloqueig continental britànic i una campanya pírrica a Rússia, l’Imperi Francès començava a fer aigües. Talleyrand fou contactat per austríacs i britànics i, més tard, per l’oblidat comte de Provença que, com a cap del Casal de Borbó, era rei titular de França.

L’abril del 1814 l’Imperi va col·lapsar. Napoleó abdicà en el seu fill i acceptà l’illa d’Elba com a territori de sobirania per passar-hi la resta de la seva vida. Les potències vencedores van promoure la Restauració dels Borbons. El comte de Provença esdevingué el rei Lluís XVIII. Talleyrand havia estat especialment partícep d’aquesta Restauració, sota la condició que s’establís un règim de monarquia constitucional. La intenció de Lluís XVIII, però, era la d’un retorn a la monarquia absoluta bo i amb l’atorgament d’una carta de drets. Lluís XVIII nomenà Talleyrand cap de la delegació francesa al Congrés de Viena. En el Congrés de Viena eren convidats pràcticament tots els estats d’Europa, per bé que inicialment s’atribuïren les decisions exclusivament als “quatre grans”: Gran Bretanya, Àustria, Prússia i Rússia. Talleyrand va saber maniobrar per tal d’incloure en la llista de “grans” també Espanya i França, per fer després fora la primera. Així França fou una de les “cinc grans” del Congrés de Viena, i Talleyrand va saber explotar les tensions entre Gran Bretanya i Àustria (que defensaven que el Congrés de Viena “restaurés” la situació pre-napoleònica) i Prússia i Rússia (que defensaven que el Congrés els reconegués les noves annexions). D’aquesta forma, l’antiga aliança de les “quatre grans” fou substituïda per una entesa secreta entre França, Gran Bretanya i Àustria. Naturalment, això no va poder impedir que el Regne de Prússia s’annexionés bona part de la Renània, si bé Talleyrand considerava que aquesta annexió quedava tamponada per la persistència d’estats independents entre Brandenburg i la Renània (especialment, el regne de Saxònia i el regne de Hannover, en unió personal amb la corona britànica). Talleyrand aconseguí uns termes de pau que es podien considerar més que acceptables, amb retorn a les fronteres del 1792 (és a dir, s'hi reconeixien les annexions de les primeres campanyes de la revolució).

Però Napoleó sortí d’Elba i no s’aturà fins a París. Talleyrand acompanyà Lluís XVIII a l’exili. Cent dies després de sortir d’Elba, Napoleó era vençut per segona vegada, i de nou abdicà en el seu fill. Gran Bretanya l’imposà ara un exili a Santa Elena, una illa remota en el bell mig de l’Atlàntic Sud. Lluís XVIII fou restaurat per segona vegada, però es retallaren alguns termes reconeguts a França en el Congrés de Viena. El setembre del 1815, Talleyrand dimitia de ministre d’Exteriors, en part per no haver aconseguit que la França de Lluís XVIII no fos castigada diplomàticament pels Cent Dies i en part per l’afermament del partit ultrareialista.

Talleyrand tenia llavors ja 61 anys. No perdé el contacte amb la diplomàcia francesa, si bé els seus consells rarament eren atesos. El juliol del 1830, amb Talleyrand de 76 anys, la monarquia borbònica de Carles X (el successor de Lluís XVIII) queia. Al capdavant del moviment revolucionari es van posar els partidaris del duc Lluís Felip d’Orleans. Lluís Felip fou proclamat “rei dels francesos”, un títol que venia a sintetitzar el de Lluís XIV (rei de França i de Navarra) i el de Napoleó (emperador dels francesos). La monarquia de juliol volia ser el “just punt mig” entre els excessos de la monarquia absolutista i els de la república anàrquica. Talleyrand, l’antic bisbe d’Autun, l’antic diplomàtic dels temps de la Revolució, del Directori, del Consolat, de l’Imperi i de la Restauració, fou cridat de nou. Lluís Felip el nomenà ambaixador a Londres, on s’havia exiliat l’ex-rei Carles X. La missió de Talleyrand fou impedir que Gran Bretanya aprofités el canvi de règim a França.

L’onada revolucionària no s’aturà, però, en el canvi d’una dinastia borbònica per una altra. Arreu les posicions liberals prenien força. El neoabsolutisme feia aigües. Des de Grècia fins als Països Baixos hi havia aixecaments. L’aixecament als Països Baixos afectava les províncies del sud, les més vinculades econòmicament a França, i que menys acceptaven el jou de l’estat dels Orange. El plantejament dels revoltats a Brussel·les era, en gran mesura, el de la unió amb la França constitucional dels Orleans. Londres, és clar, no hi volia sentir a parlar. El sempre diplomàtic Talleyrand proposà una partició de les províncies rebels entre Gran Bretanya, Prússia i França. Finalment, però, en part per la pròpia evolució de la revolta, i en part per la voluntat de Londres, hom s’estimà més l’establiment d’una monarquia liberal, de l’estil de l’orleanista, però amb un príncep alemany, vidu de la princesa Carlota, que havia estat hereva del tron britànic.

Talleyrand deixà l’ambaixada el 1834, amb 80 anys. Encara havia de viure quatre anys més. Deu anys més i encara hauria pogut col·laborar en els efímers moments de joia revolucionària de la Segona República. Però per a un monàrquic constitucional, l’únic delicte d’incoherència del qual fou no trobar un monarca constitucionalment digne, això hauria estat un gra massa.

divendres, 18 de setembre del 2009

La guerra (d’Afganistan) en la campanya electoral pel Bundestag


Les eleccions al Bundestag són el proper diumenge dia 27, i entrem doncs en la recta final de la campanya electoral. L’eslògan de la CDU és el típic eslògan buit (posa-hi el que vulguis): Wir haben die Kraft. “Nosaltres tenim la força”, i perquè ningú no els acusi de fardar, el Wir s’inscriu en la tricolor, de forma que s’entén que és un nostràtic de país. En una terra on es respecta tant la propaganda electoral, un cartell “vandalitzat” com el de la fotografia ho és per alguna raó. Una mà anònima ha substituït “die Kraft” per “die Krieg”. De forma que ara diu “Nosaltres tenim la guerra”. I el nosaltres, de nou, assenyala amb un dit acusador al govern i de l’altra al “país sencer”. Quina guerra? La guerra d’Afganistan, és clar. Tot i que hi havia un pacte no-escrit entre les quatre forces centrals (CDU-CSU, SPD, FDP i Die Grünen) de no posar la guerra damunt la taula, els fets de la setmana passada, quan un atac de les forces de l’OTAN, sota comandament alemany, va fer una mà de morts en una “posició insurgent”. I és que si d’alguna manera no es pot anomenar la “missió de l’OTAN a Afganistan” és “missió de pau”. La situació és de guerra, i l’OTAN és un bel·ligerant més, i l’element determinant, a més, en arrenglerar d’una banda les “forces governamentals” i les “forces insurgents”. Hom ja pot disfressar la situació com vulgui, com ho feien fa poc més de 20 anys, els mitjans de comunicació soviètics.

El cas és, doncs, que Afganistan entrà en la campanya, ja molt més enllà dels cartells de Die Linke o de MLPD (“Fora d’Afganistan”, etc.). Angela Merkel va sentenciar que ningú no qüestiona les accions dels militars alemanys. L’SPD i l’FDP van renovar el compromís de no dir-ne res. Curiós, però, el cas de l’FDP, que tant de demanar uns “faire Steuern” (uns impostos justos), no tingui el valor de criticar el balafiament de diner públic en unes despeses militars en muntanyes tan llunyanes. Algunes veus, però, des dels rengles del capitalisme, s’han queixat de la implicació d’Alemanya en aquestes aventures imperialistes armades, quan l’especialitat històrica de l’imperialisme alemany de les dècades de la guerra freda fou la via no-armada, tan o més efectiva que la de les batusses. Ara bé, la majoria dels rengles del capitalisme sap perfectament que una via i l’altra són igualment vàlides i complementàries per als seus interessos de classe, i que els diners gastats en joguines de guerra no tenen l’efecte negatiu per aquests mateixos interessos que sí té, en general, la despesa governamental civil de caire “social”.

Des de Die Grünen, més o menys, s’ha vingut a dir que la qüestió central de la campanya ha de ser l’economia, l’economia i, finalment, l’economia verda de la superació de la dependència dels combustibles fòssils. Que parlar d’Afganistan és embolicar el personal.

Com sempre, però, Afganistan no és només Afganistan. Els que no volen parlar d’Afganistan en realitat és perquè no volen parlar de res, en substància, que tot seguirà igual i que l’estratègia dels governs previs és la correcta.

Quan Die Linke diu que cal discutir una “estratègia de sortida” per a Afganistan, tot són carasses des del tetrapartit. Ara bé, com diuen des del Partit per a la Igualtat Social (PSG), presentar l’estratègia de sortida per comptes de la sortida directa té trampa. Ja que, Die Linke accepta uns mesos (o uns anys) de termini per “preparar” els afganesos per la situació suposada de “desemparament” que patiran si se n’anés l’OTAN. Tampoc ací és rellevant l’Afganistan en ell mateix: el que és rellevant d’aquest discurs és que el creixement electoral de Die Linke s’ofrenarà en propostes similars en altres àmbits. Una manera de presentar-se “d’esquerres però raonable” per possibilitar un hipotètic pacte a tres SPD-Grünen-Die Linke. No obstant, cal tenir present la pròpia diversitat interna de Die Linke. La línia de “segona socialdemocràcia” és la pròpia de Netzwerk Reformlinke (seguidors d’Oskar Lafontaine) i del Forum demokratischer Sozialismus (hereus del PDS-SED). Per raons diverses hi discrepen l’Antikapitalistische Linke, la Kommunistiche Plattform i la Sozialistische Linke. I també en aquest cas, de nou, les posicions sobre Afganistan serveixen d’arrenglerament... és a dir hom parla d’Afganistan però la guerra és a casa...

Santa Llúcia independentista

Diferents plataformes (Plataforma pel Dret de Decidir, Deumil.cat, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia, Osona Decideix) han començat a perfilar, per al 13 de desembre, un seguit de consultes locals sobre la independència. S’hi nota una certa urgència, una certa preocupació per no perdre la “vorada” (com deia el batlle de Seròs el diumenge d’Arenys).

En aquest sentit, des d’Iniciativa, per exemple, la consigna és “no crear falses expectatives”. Això, traduït, vol dir que desitgen no veure’s en el cas d’haver d’explicitar la seva posició nacional si s’amplia la distància entre “independentistes” i “unionistes”. També en aquest sentit s’ha posicionat Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que crida a evitar un “divorci” entre els “independentistes” i els “autonomistes”, i ha recalcat Duran Lleida que ell té un projecte per tota Espanya. Sona rar, això, car si Duran Lleida té un projecte per tot Espanya com és que UDC no crea una UDE, o no es federa amb els partits democristians de les altres nacions de l’estat?

En tot cas, sembla que l’estratègia de l’autonomisme es mou entre “ignorar” Santa Llúcia (és a dir, treure’s els ulls de la cara) i “blasmar-la”. La idea bàsica, naturalment, és que si la blasma en veu massa alta, la iniciativa de Santa Llúcia pot servir d’arrenglerament popular anti-governamental, de vot-protesta contra tot allò que fa l’autonomisme. I si la ignora massa, els únics mitjans de comunicació que s’hi faran ressò seran els explícitament o implícitament independentistes, i Santa Llúcia es farà més gran.

dijous, 17 de setembre del 2009

17-S: el capitalisme pot viure sense tu

La jornada del 17 de setembre, sota l’empenta d’una xarxa que té com a node coordinador l’Enric Duran (podem.cat), vol convertir-se en un referent sota la consigna de “Podem viure sense capitalisme”. Algú pot dir que per això ja tenim el Primer de Maig. També, llegint el contingut proposat en el més de centenar de “punts de trobada” que al llarg del dia d’avui s’han realitzat sota el 17-S, hom pot arrufar el nas i parlar-hi d’un cert eclecticisme. És veritat que hi ha propostes que es podem qualificar (en un to merament descriptiu) de reformistes o possibilistes. Ara bé, en la mesura que Podem viure sense capitalisme es conjuga en present és lògic que el possibilisme (allò que és possible ara mateix) ocupi un espai destacat. D’altres propostes podrien ser qualificades (en un to igualment descriptiu) d’utòpiques, no pas en el sentit d’irrealitzables, sinó del fet que la idea bàsica és dur-les a terme en el mateix sentit que gast(av)en les comunes exemplars del socialisme utòpic. Però cal no oblidar que el gran problema de l’exemplarisme és quan deixa de ser exemple i es transforma en una mena de claustre modern. També hom podrà dir que la major part del contingut no és tant anticapitalisme com precapitalisme (retorn a les formes econòmiques pre-modernes), paracapitalisme (refugis o corrents a salvaguarda de la lògica de l’ampliació del capital).

De tant en tant, algun cap-pensant del capitalisme ja fa admonicions que s’hi assemblen: “aquest és el sistema, si no t’agrada, ves-te’n a... la muntanya, la casa okupada, la comuna neofourierista, l’exèrcit”. La qual cosa ja és un signe que per aquesta via l’estructura social resta, en gran mesura, incòlume (en el benentès que no sigui la majoria la que se n’hi vagi).

Més enllà, doncs, d’aquesta limitació, però, aquesta jornada pot considerar-se una jornada eminentment pràctica. Perquè si el missatge subliminal de tot l’aparell propagandístic que arriba a la població per la via educativa-publicitària és que el “capitalisme pot viure sense tu: espabila’t”, la jornada del 17-S el gira 180º.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Un estat lliure, independent i democràtic

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Berga tenia previst, la setmana passada, de presentar al consistori municipal una moció de suport a la consulta independentista d’Arenys de Munt del 13 de setembre, bo i proposant la convocatòria d’una d’homòloga per a Berga mateix. La CUP de Berga, amb una cautela més esmolada que els arenyencs quant a l’ús del corònim Catalunya i quant a les adscripcions unio-europeïstes, proposava com a qüestió “Esteu d'acord que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?”. Se substitueix, doncs, el vostè pel vos(altres). Observeu, però, que a banda del canvi de nom del subjecte d’autodeterminació, també canvia la categoria d’estat. Si a Arenys de Munt era “un estat de dret, independent, democràtic i social” aquí és “un estat lliure, independent i democràtic”. Els militants de la CUP de Berga són ben conscients dels abusos terminològics del concepte “estat de Dret” (que sembla oblidar que és la llei que s’ha fet per l’home -de la classe dirigent-, i no l’home per la llei). També prescindeixen de l’etiqueta “social” que, diguin el que diguin, ens recorda massa a la Repubblica Soziale de Mussolini i a tota la retòrica de pseudoassistencialisme paternalista de Napoleó III o Bismarck ençà. També hom prescindeix de la referència a la Unió Europea.

En tot cas, els quatre grups del consistori bergadà optaren per ajornar la votació de la moció a aquest dimecres. A proposta de CiU i d’ERC s’ha modificat la moció atenent a aquest fet cronològic i s’ha manllevat d’Arenys, per raons d’estratègia legal, el procediment de coordinadora externa. Amb els vots favorables, doncs, de CUP, CiU i ERC, i amb l’abstenció del PSC, tira endavant la moció. Com a Arenys, doncs, la CUP aconsegueix de sumar el suport d’altres forces polítiques municipals.

Aquesta, doncs, serà la qüestió que es farà als bergadans: “Esteu d'acord que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?”.

El proper 3 d’octubre, d’altra banda, es reuniran els representants municipals que integren la plataforma Decidim.cat, de la qual podrien sortir 60 convocatòries municipals addicionals.

El que dèiem: Arenys, Seròs, Argentona, Calders, Berga.

dimarts, 15 de setembre del 2009

L’espai català de comunicació en la televisió digital terrestre

Una de les raons d’existència del Grup de periodistes Ramon Barnils és la normalització de l’àmbit català complet en els mitjans de comunicació en llengua catalana, amb la mateixa normalitat i desacomplexitat que gastava Ramon Barnils, per exemple, en la darrera plana del setmanari El Temps.

És clar que hom pot dir que hi ha obstacles legals i governatius a aquest espai català de comunicació. Just per això des d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) s’impulsa ara una Iniciativa Legislativa Popular per impedir que el clivellament autonòmic continuï suposant un greuge a l’oferta pública televisiva en català. Però aquest mateix clivellament administratiu crea obstacles, ja no legals, sinó mentals entre els professionals de la comunicació.

Aquest dijous 17 de setembre, per parlar d’uns obstacles i d’altres, el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha convidat a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona (Diputació 276, 19.30h) per participar en una taula rodona (Televisió nacional o televisions regionals? El paper de TV3 en la construcció de l’espai català de comunicació):
- Jaume Mateu, president d’Obra Cultural Balear (OCB).
- Toni Gisbert, coordinador d’ACPV.
- Gina Garcías, directora general de Comunicació del Govern Balear.
- Carles Mundó, secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Bàsicament la qüestió rodarà per dos punts. L’obstacle governatiu que suposa el govern popular de la Generalitat Valenciana per a la xarxa de repetidors del senyal de TV3 al País Valencià. I l’obstacle degut a estratègies i conveniències empresarials, que fa que les Illes Balears, per comptes de rebre el senyal principal de TV3 rebi el senyal del Canal Internacional. Obstacles legals i paral·legals, i caldrà superar uns i altres.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Els resultats d'Arenys (Properada parada: Seròs, Argentona, Calders)

De les 6515 persones amb dret de sufragi en la consulta popular sobre l'acceptació (acord) de la constitució de Catalunya com a estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea:
- 3844 persones s'han abstingut.
- 2569 persones han votat Sí.
- 61 persones han votat No.
- 29 persones han votat en Blanc.
- 12 vots emesos han estat declarats Nuls.

Això vol dir que un 39,43% de la població empadronada a Arenys de Munt s'ha manifestat explícitament a favor de la independència. I ho ha fet en una consulta que havia estat perseguida políticament i legalment per totes les forces espanyolistes, des de Falange i Ciudadanos fins al Tristpartit.

I no posaria la mà en el foc per l'espanyolisme de les 61 persones que han votat que No, que segur que hi ha algun que no era d'acord amb l'ús del nom Catalunya (que s'entenia restringit al Principat) o bé que no era d'acord amb la Unió Europea de les 65 hores. També és possible que aquestes justificades reticències hagin anat a parar en el sac de 41 vots nuls/blancs.

Algú podrà dir, naturalment, que un 39,43% del cens no és pas gaire. Bé, recordem que l'Estatut d'Autonomia tirà endavant amb un 41,59% del cens d'Arenys (un cens mutilat, car deixava fora les persones sense "nacionalidaz española"). Això fa que les 2569 persones que han explicitat el suport a la independència hagin estat superiors a les 2424 que ho feren per l'Estatut d'Autonomia del 2006. I ja posats recordarem que el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per Europa, va comptar amb el suport de 1146 arenyencs (el 20,21% del cens).

Algú pot dir que la Consulta no és vinculant. Bé. Podem dir que el referèndum del Tractat Constitucional d'Europa, tampoc no ho fou, car el vot negatiu (minoritari en el conjunt de la UE) dels ciutadans francesos i neerlandesos aturà en sec el projecte (la qual cosa possibilità el disseny, ara encara aturat també, d'un Tractat de Lisboa encara menys democràtic). També podríem dir que el referèndum de l'Estatut d'Autonomia no era vinculat, car 12 (11 per millor dir) homes i dones sense pietat se'l poden carregar en qüestions cabdals com el finançament, l'oficialitat de la llengua catalana o les referència als drets històrics i nacionals.

L'important, però, és que 6515 persones van comptar amb un dret d'expressió, i el van exercir. Podríem fer la trampa, que fa els "demòcrates" de dir que els 2569 vots afirmatius són el 96,18%. Podríem fer-ho, amb el titular:

El Sí a la independència aconsegueix el 96,18% dels vots a Arenys

No ho farem. No cal. El batlle de Seròs, un dels propers municipis que farà la consulta i el primer que ho farà a la Catalunya Occidental, es mostrava preocupat ahir perquè no es perdés la flama d'Arenys. Potser el perill és la manca d'un referent polític seriós, d'una organització de base, l'excés de voluntarisme, etc. Però no hi ha perill, com deia l'editorial de la revista Lluita, que això sigui "conjuntural perquè la causa que la provoca no ho és, ans al contrari, és ben estructural: no hi ha solució per a la nació catalana a dintre dels estats espanyol i francès".

diumenge, 13 de setembre del 2009

Participació del 41% en la consulta popular d'Arenys per la independència

Quan ha passat gairebé tres quarts d'hora del tancament de les urnes, ja hi ha dades oficials de participació: el 41,1%.

- Referèndum 2006: 3256 participants, 55,87%.
- Autonòmiques 2006: 3689, 63,19%.
- Municipals 2007: 3497, 58,13%.
- Estatals 2008: 4262, 70,39%.
- Europees 2009: 2165, 35,14%.

La participació queda, doncs, per sota de la majoria de les convocatòries oficials. En tot cas, amb 2671 vots emesos, supera de llarg les previsions inicials dels organitzadors, i també supera els únics comicis fets enguany a Arenys de Munt.

Més enllà, però, de les xifres de participació és el fet que, malgrat totes les traves que des de l'espanyolisme (autonomista o unitari) s'han posat, 6.515 persones han pogut exercir el seu dret de vot. Uns ho han fet votant i d'altres abstenint-se, i dels que han votat, a banda dels vots que es declarin nuls, uns ho hauran fet pel Sí, uns pel No, uns altres hauran votat en blanc. Un total de 354 persones de més de 16 anys que, per raó de no tenir els 18 anys o de no tenir la "ciutadania comunitària", han tingut avui un dret que no havien tingut fa tres mesos.