divendres, 27 d’octubre del 2017

Bifurcació

La bifurcació s'ha produït. El Parlament de Catalunya ha proclamat solemnement la República catalana. El Senat d'Espanya ha aprovat les mesures que permeten el Govern d'Espanya de cessar el Govern de la Generalitat i assumir directament o indirecta les seves funcions.

L'escenari de poder dual de les darreres setmanes cristal·litza, doncs, institucionalment. En aquesta darrera setmana, la manifestació de dissabte per la llibertat dels Jordis ens transformà en un clam contra les mesures "suspensives" proposades pel Govern d'Espanya al Senat. Els tràmits del Senat han avançat sense obstacle, amb un PP que aconseguia barrejar-hi PSOE i C's.

La fase final culmina el dijous 26, quan el darrer intent d'arribar a un acord de "ni DUI ni 155" saltava pels aires. Ara, doncs, som en un escenari de "sí DUI i sí 155".

És un escenari dramàtic? De moment la calma regna en els carrers. Els més implicats ja tenen assumit quina de les dues institucionalitats és la seva. Els no-implicats no veuen per què han d'implicar-s'hi. I equidistants i equipropers ja faran per definir la seva posició més enllà d'una lleialtat incondicional a cap de les parts.

Són dues declaracions simbòliques? Podria ser el cas, que ni la DUI ni el 155 siguin aplicats amb tota la contundència que preveuen les normes respectives. Aquesta és una topada complexa, on jugar el rol de víctima és tan rellevant com fer demostracions de força. El 155 serà efectiu si s'aplica quirúrgicament d'entrada, i més a poc a poc amb mesures que aconsegueixen l'efecte espanyolitzador sense despertar més anticossos dels necessari. I gairebé podem dir el mateix de la DUI. L'aplicabilitat tova facilita lleialtats duals, però trencar la baralla massa d'hora pot suposar quedar-se amb les pitjors cartes.

divendres, 20 d’octubre del 2017

Tercera setmana d'octubre: requeriments i repressió

El tercer cap de setmana d'octubre era marcat per la pregunta del Govern d'Espanya al President de la Generalitat (República catalana suspesa) sobre si s'havia proclamat el 10 d'octubre la independència o no, i pel requeriment que tornés a la legalitat constitucional-estatutària. La pregunta havia d'ésser resposta abans del matí de dilluns dia 16 i el requeriment abans del dia 19.

El dilluns al matí la resposta del President de la Generalitat girava al voltant de l'oferta de diàleg i el recordatori que els efectes de la Llei del Referèndum de l'1 d'octubre s'havien suspès el 10 d'octubre per facilitar aquest diàleg.

La resposta del Govern d'Espanya arribà per dues vies. La via directa fou considerar la resposta de Puigdemont massa ambígua i, per tant, insuficient, bo i emplaçant la qüestió per a la resposta del requeriment que tenia com a termini el dijous 19.

La via indirecta arribà a través de l'Audiència Nacional, que havia citat novament el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, el president de l'ANC, Jordi Sànchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. La fiscalia sol·licità la presó provisional per a tots tres, i la jutgessa l'acceptà per als dos Jordis. Són els primers empresonats pels fets del 20-S, sota el càrrec d'aixecament tumultuari pacífic (i, per tant, "sedició"), però el fet és que la maquinària policial-fiscal-judicial tot just comença a accelerar-se sobre els casos del 20-S i de l'1-O.

L'empresonament dels dos Jordis implicà la represa del carrer per part de l'independentisme en concret i de l'autodeterminisme en general. Les cassolades de la mateixa nit de dilluns foren seguides la nit de l'endemà amb una marxa/concentració d'espelmes a l'Avinguda Diagonal de Barcelona entre Passeig de Gràcia i la plaça Francesc Macià. Mobilitzacions semblants multitudinàries tingueren lloc en nombroses poblacions.

Un símptoma dels temps el tenim en la resposta a la concentració d'espelmes de Barcelona. Els participants deixaren les espelmes al llarg de l'Avinguda Diagonal, i vessaren un munt de cera. La neteja pels serveis municipals, iniciada en concloure la mateixa concentració, no conclogué fins la tarda de l'endemà. El col·lapse circulatori, és clar, fou popularment atribuït als excessos dels manifestants. Però, en canvi, tant el PP de Barcelona com el PDeCat de Barcelona triaren com a objecte de les crítiques no pas els manifestants sinó el govern municipal de Barcelona.

El dijous 19 el President Puigdemont responia el requeriment del Govern d'Espanya reiterant l'oferta de diàleg, i recordant que és per aquesta oferta que s'ha suspès l'aplicació dels resultats del referèndum. Avisava que si el Govern d'Espanya responia seguint el procediment de l'article 155 de la Constitució, la resposta seria una declaració solemne de la independència per part del Parlament de Catalunya.

El Govern d'Espanya respongué immediatament considerant que la resposta no era satisfactòria. Així pel dissabte 21 es convocà un Consell de Ministres extraordinari on s'aprovarà la proposta de mesures que haurà de debatre el Senat la setmana vinent (amb ple per a divendres 27). Les mesures han estat pactades pel PP amb PSOE i Cs, i inclourien una intervenció sobre els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, així com competències dels departaments de Presidència i d'Economia. S'obriria un període de transició fins a la convocatòria d'eleccions autonòmiques per al 28 de gener.

L'escenari plausible per a la propera setmana, doncs, és el de 155+DI. El distanciament entre l'Estat espanyol i la proto-República catalana ja es manifesta en les tensions existents en els cossos policials, amb uns Mossos teòricament units sota Trapero, i una Guàrdia Civil implicada en accions de retirada clandestina d'estelades en edificis particulars. Es manifesta també en la força que pren el moviment dels Comitès de Defensa de la República (CDR).

Que puguin haver-hi ordres contraposades ja no sobre el referèndum sinó sobre la vida quotidiana fa vertígen. Els moviment blanc de Parlem/Hablemos del 7O torna a guanyar visibilitat. La Taula per la Democràcia convoca per demà dissabte una manifestació a Barcelona per demanar la llibertat dels dos Jordis. Catalunya En Comú s'ha manifestat contrària a l'aplicació de l'article 155. El PSC haurà de debatre que fan els seus senadors el divendres 27.

El Govern d'Espanya ha rebut aquesta setmana l'adhesió més clara de les institucions europees i confia que disposarà de la lleialtat del gros de l'Administració de la Generalitat. Però haurà de gestionar bé el pal i la pastanaga, ja que en períodes turbulents, els lligams causa-efecte perden linealitat.

divendres, 13 d’octubre del 2017

Segona setmana d'octubre: La República catalana dels 8 segons

El segon cap de setmana d'octubre va suposar la represa del carrer, després de la jornada d'aturada nacional i vaga general del 3 d'octubre. La represa, però, tingué un caràcter diferent, mobilitzants sectors socials que no s'havien sentit pas interpel·lats ni pel referèndum de l'1-O ni per la vaga del 3-O. Així, el dissabte 7 d'octubre, al migdia, hi hagué concentracions als ajuntaments sota el lema de "Parlem/Hablemos", amb els assistents vestits de blancs. Aquest moviment vol ser l'expressió d'una tercera via ciutadana, alertada per la confrontació dels governs de Rajoy i de Puigdemont, i que reivindica el diàleg front les sortides unilaterals representades per la declaració d'independència (DI) o la intervenció de l'autonomia (155).

El diumenge 8 d'octubre tingué lloc a Barcelona una manifestació massiva de partidaris de la unitat d'Espanya, és a dir de l'espanyolitat política de Catalunya. Era l'expressió de posicions cada vegada més explicitades a mesura que l'1-O i el 3-O havien mostrat la força i determinació de l'independentisme. La manifestació del 8-O assenyalava la unitat d'un espai sovint marcat per confrontacions entre partits polítics i sectors ideològics.

Aquesta mobilització de l'espanyolisme té dues cares. D'una banda, en arrossegar una majoria fins ara menys mobilitzada, aconsegueix presentar un rostre més divers i d'aspecte més genuí. De l'altra, empeny les posicions de l'ultra-dreta espanyolista cap a exhibicions més radicals. Els indicidents a Palma del 7 d'octubre i, especialment, a València del 9 d'octubre, assenyalen la violència d'aquests sectors.

Amb els resultats de l'1-O ja publicats per la mateixa Generalitat, l'article 4 de la Llei del Referèndum empenyia el Parlament de Catalunya a fer una declaració solemne de la independència de la República catalana. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, havia sol·licitat la compareixença al Parlament el 10 d'octubre, a les 18h. Una concentració d'ANC, Òmnium i Universitaris per la República al Passeig Lluís Companys instal·là una pantalla gegant per seguir la compareixença i, de pas, allunyar la gent del perímetre del Parlament. De fet, els Mossos d'Esquadra, durant aquell dia, mantingueren acordonat tot el Parc de la Ciutadella. Puigdemont comparegué, però no a les 18h, sinó a les 19h. I proclamà la independència de la República catalana per, vuit segons més tard, suspendre els efectes de la dita proclamació. Això no impedí després que els diputats de JxSí i la CUP signessin la DI.

Ostensiblement, la suspensió fou pronunciada per deixar temps a una negociació amb el Govern d'Espanya, amb la mediació de la Unió Europea i altres actors internacionals. Però no hi ha dubte que en la suspensió influeixen altres fets. D'una banda la mala consciència d'un referèndum de l'1-O amb baixa participació (42%), amb poca mobilització del vot negatiu, amb obstacles propiciats per la intervenció policial espanyola i amb irregularitats derivades de la introducció amb calçador del "cens universal". De l'altra banda, l'oposició social, no tan sols la manifestada amb les mobilitzacions del cap de setmana, sinó el reguitzell d'anuncis de grans empreses, financeres i industrials, de traslladar la seu social fora de l'àmbit de la projectada República catalana.

L'11 d'octubre fou, doncs, el moment de valorar aquesta suspensió. Jugada mestra "a l'eslovena" o nova retirada per propiciar un nou cicle processista amb l'obertura d'unes noves eleccions plebiscitàries? Mariano Rajoy, en compareixença al Congrés, anuncià un requeriment a Carles Puigdemont per tal que aclarís si la independència havia estat o no proclamada, i comminant-lo a retornar a la normalitat constitucional. És a dir, comminant-lo a retornar al 5 de setembre. Puigdemont té fins el 16 d'octubre per respondre aquest requeriment i sembla que esgotarà el termini.

El 12 d'octubre fou de nou una jornada de mobilitzacions per als partidaris de la Constitució i de la unitat d'Espanya, amb una nova manifestació massiva a Barcelona. L'ambient, però, era un altre, en tant que la suspensió de Puigdemont era llegida majoritàriament com el signe de rendició del "processisme". Aquest camp haurà de decidir ara com reacciona si realment Puigdemont es fa enrere el 16 d'octubre: amb més mà dura fins a aconseguir objectius més ambiciosos o amb una mà estesa per aprofundeixi en les divisions al si de l'independentisme.

Avui 13 d'octubre és dia de comunicats i de reunions. L'ANC, la CUP i Demòcrates ja s'han posicionat clarament en sol·licitar Puigdemont que aixequi la suspensió en tant que l'Estat Espanyol i la Unió Europea han donat proves clares de no voler ni negociar ni mediar. Artur Mas, d'altra banda, defensa la continuïtat de la suspensió fins que el "factor extern" no sigui aclarit. Ara bé, com pot haver-hi reconeixement exterior de la declaració de la independència mentre aquesta roman suspesa?

En els propers dies serà clau l'organització de base, representada pels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR que també pot indicar la R de República o la R de Revolució). Aquesta perspectiva local és encara més important en la mesura que l'aplicació de la independència i l'inici del procés constituent no podrà ser pas uniforme a tot el territori que fins ara constituït la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'element popular és vital si hom vol fer front als sabotatges iniciats per l'alta burgesia. L'aprofundiment de les contradiccions de classe, és clar, també poden fer qüestionar/acceptar la divisió identitària que ara com ara afecta les classes populars, especialment les de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

divendres, 6 d’octubre del 2017

Primera setmana d'octubre

El referèndum de l'1 d'octubre sobre "el futur polític de Catalunya" fou un èxit organitzatiu, tant pel que fa al vessant de l'Administració com del poble organitzat a través dels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) o d'altres plataformes. És clar que això no pot fer oblidar la quantitat de col·legis tancats bé per l'acció de la policia (Mossos d'Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil) o de col·lectius civils anti-referèndums. L'obertura d'un cens universal havia de resoldre aquesta pressió però el sabotatge informàtic va fer que fos pitjor el remei que la malaltia, en barrejar en la mateixa urna, vots del cens local amb els vots del cens universal, i en fer possible duplicacions de vot. La participació, en general, fou fluixa, amb nivells comparables amb la "consulta" del 9 de novembre del 2014: l'abstenció militant es va deixar notar. Tot i amb tot, d'acord amb la llei del referèndum, allò que importava era la resposta explícita a la qüestió de si Catalunya s'havia de constituir en República independent o no. I el Sí va guanyar-hi de manera aclaparadora.

El 2 d'octubre, però, no fou tan marcat pel propi referèndum com per les imatges de la repressió policial contra col·legis electorals. Més que el segrestament d'urnes, foren els 900 ferits i els quantiosos danys materials els qui protagonitzaren el relat majoritari de l'1-O. Precisament, fou aquesta actuació violenta de la policia contra els centres electorals la que donà una dimensió internacional a la "crisi constitucional d'Espanya" i a la qüestió catalana.

La Vaga General (o Aturada Nacional) del 3 d'octubre fou marcada, doncs, no tant pel referèndum com per la protesta contra la repressió policial i, més en general, contra l'actitud hostil de les institucions espanyoles davant de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català. Si el seguiment de la vaga fou desigual, les mobilitzacions oferiren imatges massives arreu del territori.

La jornada del 4 d'octubre fou, en general, una jornada de reacció. La dimensió del referèndum de l'1-O i de la mateixa vaga del 3-O ja va produir la resposta d'un discurs del Rei Felip VI que deixava entendre que tot valdria per reprimir la proclamació de la República Catalana. Vint-i-quatre hores després d'aquest discurs, Puigdemont responia amb un to més dialogant, encarat a aconseguir una mediació. Efectivament, els mediadors proliferaven d'arreu, des de l'església a autoritats civils internacionals, entitats de tota mena, etc. El recurs a la mediació produeix sens dubte un desencís davant d'allò que preveia la Llei de Transitoritetat Jurídica, un colp llegits el resultats del referèndum de l'1-O. Alhora, l'espanyolisme a Catalunya prenia consciència de la necessitat de fer-se sentit, d'organitzar-se més enllà de la protesta individual, i es va fer sentir amb una cassolada de protesta contra el discurs de Puigdemont, potser pensant que aquest discurs era el de la proclamació de la República Catalana.

El 5 d'octubre, possiblement davant de l'escalada viscuda en les dues jornades anteriors, fou marcada pel creixement de les veus partidàries del "diàleg", de les pancartes de "Parlem!", de més ofertes de mediació, etc. Però aquesta tendència era sabotejada amb una decisió del Tribunal Constitucional de suspendre preventivament el ple de Parlament de Catalunya del proper 9 d'octubre. Alhora, creixien les recriminacions dins del poder espanyol davant la tebiesa o de les ofertes de mediació.

Ara mateix hi ha la tendència de fer equivaldre la "declaració d'independència" (DI) amb "l'aplicació de l'article 155". Les veus que demanen evitar totes dues solucions coincideixen amb la decisió prudent de CaixaBanc i del Banc de Sabadell de traslladar les seus lluny de Barcelona a terres dels Països Catalans no afectades per la DI potencial. Es configuren, doncs, cinc sectors bàsics:
- els hiperventilats del 155, que fa temps que desesperen davant de la "passivitat" de Rajoy, que sembla haver-ho delegat tot a jutges, fiscals i policies.
- els addictes al govern Rajoy, que pensen que qualsevol qüestionament del govern enfortirà l'independentisme català.
- els partidaris del diàleg o la mediació.
- els addictes al govern Puigdemont, que supediten el seu desig de mediació a la unitat mateixa de JxSí, ANC i Òmnium.
- els hiperventilats de la DI, que la consideren imprescindible per iniciar qualsevol mena de mediació.

Si la setmana havia començat amb indicis de desbordament popular, en les darreres hores sembla que la institucionalitat hauria recuperat pistonada. Uns semblen esperar que es produeixi la DI o quelcom equivalent per actuar. Uns altres semblen esperar que es produeixi un nou fenomen repressiu. Les declaracions de Trapero, Cuixart i Sànchez per sedició a l'Audiència Nacional no han rebut gaire resposta popular de moment. D'altra banda, la convocatòria d'una concentració unionista a Barcelona pel diumenge 8 d'octubre, i les previsibles mobilitzacions independentistes vinculades al Ple del Parlament del 10 d'octubre podrien canviar de nou la tendència, i retornar el protagonisme al carrer.