diumenge, 19 de febrer del 2006

En la mort de Francesc Ferrer i Gironès

El polític i historiador Francesc Ferrer i Gironès (*Girona, 1935) ha tingut una influència indubtable en les noves generacions de patriotes catalans, sobretot per la documentació que ha fet de la dialèctica de repressió i resistència que ha marcat la història catalana dels darrers tres-cents anys. Ferrer ha contribuït a aclarir els aspectes lingüístics i jurídics d'aquesta dialèctica, que si bé no són els únics són també els més fàcils de percebre.

La notícia de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, més malalt que no suposava el públic general de Girona i de tot Catalunya, sorprenia un a un, als manifestants d'ahir a Barcelona. En sentir una conversa perduda on el nom de Ferrer es pronunciava en passat, la incredulitat duia a pensar que hi havia una confusió. Però no era així.

A través de la premsa i, darrerament, de la seva pròpia bitàcola, parlava de coses que sovint donem per òbvies. Les institucions, el dret i la llengua propis, arrabassats per la força de la conquesta de les nacions veïnes, han sigut eixos fonamentals de la seva activitat, no únicament com a articulista, sinó també en la trajectòria política. Més que recerca original, el que calia fer-ne era difusió, i d'una forma entenedora. I no tan sols de la repressió del passat, sinó de les injustícies i de les hipocresies del present. En part gràcies a ell, cada vegada que algú censuri la migrada política lingüística de la Generalitat de Catalunya, li podrem respondre la llarga llista de mesures (ordres, decrets, lleis) que obliguen a l'ús del castellà en el marc legal espanyol.

En un dels seus darrers textos identificava la "unitat d'agressió" que constitueixen les polítiques desnacionalitzadores, tant si afecten l'àmbit jurídic com el polític, el lingüístic, l'econòmic, etc:

Una altra reflexió que no podem oblidar es que el tema de la llengua catalana el fan servir de forma recurrent i concurrent. A la vista del que sabem de la historia de la persecució política de la llengua catalana, podem afirmar que en general els polítics espanyols, un cop han maldat contra el poder polític català, han pugnat contra els recursos financers dels catalans, es dediquen tot seguit, a menystenir, insultar, blasmar, i perseguir a la llengua catalana.

dimarts, 7 de febrer del 2006

El Grup de Periodistes Ramon Barnils es mulla per Iu Forn i el Jyllands Posten

La llibertat d'expressió és una llibertat de primer ordre, en el sentit que és l'única que possibilita l'existència de comunicació entre els membres que integren una societat. Els casos recents d'Iu Forn i del Jyllands Posten ens fan reflexionar. En el primer cas, Iu Forn va ser víctima d'una denúncia per part de l'engranatge de l'estat espanyol, que se sentia aparentment ofès pel fer que Forn havia denunciat l'existència d'un ambient pre-colpista. En el segon cas, Jyllands Posten ha estat víctima d'amenaces per part del fonamentalisme jihadista. Les víctimes, en un cas i en l'altre, apareixen com a botxins. Quin dret pot tindre un estat espanyol ocupant a jutjar un periodista català sinó és el dret de les armes, el dret de l'article 8è de la constitució post-franquista? Quin dret pot tindre una comunitat religiosa aliena a Europa per jutjar un mitjà de comunicació europeu sinó és el dret de la ideologia que exhibeix pancartes que diuen "Islam will conquer Europe"? I, sí, és cert que l'Islam pot conquerir Europa, com Castella va conquerir Catalunya. Però també és cert que conquestes com aquestes van en perjudici de la humanitat en general, en destruir la creativitat en benefici del dogmatisme, en destruir la laboriositat pel parasitisme.

El Grup Ramon Barnils és afortunadament vacunat de l'autoodi que ha fet que molts europeus "d'esquerres" s'hagin expressat contra el Jyllands Posten. I no cal dir que també són vacunats de l'autoodi que va fer que molts catalans condemnessin els mots de Forn, alhora que, davant el soroll de sabres dels Mena, s'afanyaven a pactar estatutets amb els Zapatero.

Aquests dies aprenem moltíssim. Aprenem a veure la gran traïció que han comès els dirigents socialdemòcrates, democristians i liberal-conservadors europeus i nord-americans. Els mateixos dirigents que bombardegen Iraq, després fan el joc a l'eurofòbia. Els mateixos dirigents que denuncien qualsevol mostra d'antisemitisme, no gosen condemnar l'onada d'eurofòbia. El poble senzill d'Europa i de les terres d'Ultramar comença a lligar caps, però. Un exemple, senzillet. Per què Bono va perseguir judicialment Iu Forn per escriure quatre ratlles amb el seu estil desmanegat, mentre que no sols no condemna la crema de banderes espanyoles a les Quimbambes, sinó que a més es mostra comprensiu amb el fonamentalisme? Molt senzill: perquè Bono és ministre de defensa gràcies a aquella gentola.

- El Grup de Periodistes Ramon Barnils defensa el dret a la llibertat d'expressió davant la reacció integrista per la publicació d'una caricatura de Mahoma a Dinamarca.

- La justícia dóna la raó a Iu Forn i la denúncia de Bono queda arxivada.

dilluns, 6 de febrer del 2006

La valentia de Toni Cucarella

Toni Cucarella no es mossega la llengua, com va mostrar en el seu parlament en el darrer Aplec del Puig, alhora de denunciar ocupants i botiflers. Tampoc no s'està ara de denunciar l'islamisme intolerant. Potser Cucarella s'equivoca en jutjar l'esclat d'aquests darrers dies com una mostra d'intolerància religiosa, quan té molt més d'intolerància racial, de fòbia als pobles d'Europa (dins els quals danesos i noruecs són percebuts com més "purs" i per tant més "odiosos"). Cucarella passa per alt també el fet que nombrosos sectors, des dels neoconservadors fins a l'església catòlica, fan i continuen a fer el joc amb aquest 'islamisme intolerant'. Ja els hi va bé, perquè neoconservadors, liberals, multi-pluris, socialcristians i anarcomarginals comparteixen un odi insà contra la classe treballadora europea a la qual consideren, respectivament, poc explotable, poc 'cool', poc 'acolorida', poc 'missaire' i poc 'alternativa'.
Però tornem a Cucarella i al seu post, perquè els comentaris que se n'han fet són ben sucosos. L'autoodi que ens han inculcat totes aquestes darreres dècades, com a catalans i com a europeus en general, ha afectat particularment la gent nostra més ben intencionada.

Per eixir de l'atzucac on ens trobem, és important, primer de tot, lluitar contra l'imperialisme europeu, deixar clar que als treballadors europeus (i euro-americans, és clar) no els interessa gens ni mica el programa d'aventures colonials de Bush, Blair i d'allò que Ike anomenava el complex militar-industrial. Que no ens interessa el seu programa d'expoli comercial del malanomenat Tercer Món en general, ni el dels països àrabs en particular. Per fer que les nacions europees puguin tirar endavant sense perdre la seva identitat, és essencial deixar que també les nacions no-europees puguin desenvolupar-se. És per això que no és estrany que els mateixos governs que han fet tant de mal a Irak o a Palestina, siguin ara els que promouen més o menys secretament tota aquesta campanya d'odi. O com cal entendre si no, el fet que Blair vulgui penalitzar jurídicament la crítica al terrorisme jihadista?

diumenge, 5 de febrer del 2006

La qüestió del Jyllands Posten, prova del cotó

Proliferen en la xarxa campanyes de suport al poble danès i peticions en aquest mateix sentit. S'hi fa un gra massa? En part sí i en part no. És evident que les manifestacions escaigudes són preocupants, no tant perquè qüestionin la llibertat d'expressió com perquè mostren l'extensió del racisme anti-europeu. Un racisme alimentat, cal dir-ho, per foscos interessos, els mateixos interessos que han difós les famoses caricatures del Jyllands Posten. I no passaria res si les manifestacions eurofòbes es limitessin a ciutats exòtiques com El Cairo o Damasc. El problema és quan aquesta manifestacions tenen lloc 'a casa', a Brussel·les i a Aarhus, i compten amb el suport d'elements d'una "esquerra radical" que fa temps que ha girat l'esquena a la classe treballadora europea. El problema és quan la premsa 'mainstream' europea utilitza tot d'eufemisme per referir-se a les manifestacions "musulmanes" i aboca merda i més merda contra els ciutadans danesos que no volen demanar perdó (un 71%) dient-los poc menys que 'neo-nazis'.
Però quelcom es mou. Molts polítics 'mainstream' se separen dels dogmes de la correcció política (esperem que ara no caiguin en els dogmes del supremacisme blanc). Un sector d'Attacc, encapçalat per Bernard Cassen, ja ha trencat amb el paternalisme pseudo-islamofílic, que ha caracteritzat el moviment dels 'alterglobalitzadors' en els darrers vuit anys.
La qüestió de les caricatures fa de prova de cotó. Perquè allò que hi ha en joc no és la llibertat de premsa, ni el laïcisme. Allò que hi ha en joc és la dignitat dels pobles europeus, que demana urgentment que se separin dels estaments polítics i empresarials que ens han ficat en aquest malson amb l'únic objectiu d'abaratir la mà d'obra. Uns estaments que sí són els veritables racistes, perquè són ells els qui contribueixen a l'empobriment del malanomenat 'Tercer Món', i són ells els qui, a través dels interessos del deute extern o, directament, a través de les bombes, massacren pobles sencers.

divendres, 3 de febrer del 2006

El govern de Tony Blair justifica l'eurofòbia islàmica


Curiós, curiós! Un dels governs que ha impulsat el genocidi més horrible dels darrers anys contra un poble de majoria musulmana (l'iraquià), un dels governs que manté l'estat d'ocupació a Iraq, ara es presenta com a 'amic dels musulmans'. Molt ens temem que Tony Blair i Jack Straw qualsevol dia facin el pas que en el seu moment va fer Cat Stevens. Potser Zapatero se'ls hi avançarà i tot. Les declaracions de Jack Straw contra la llibertat de premsa europea i la justificació velada al clima de danofòbia i eurofòbia rampant. Straw no ha dit res d'honorables ciutadans paquistanesos, com els de la foto, que han cremat banderes daneses. I això que la bandera danesa du una creu, la crema de la qual podria ofendre els cristians...
El senyor Tony Blair encara té prou força política com per mantindre la seva política d'agressió militar real contra els musulmans i no-musulmans d'Iraq. Però comença a perdre-la pel que fa a la seva política de demagògia "antiracista" dins el Regne Unit, en ésser tombades les seves lleis contra l'odi religiós, que haurien destruït les llibertats fonamentals dels ciutadans britànics. L'arena mundial comença a aclarir-se. Blair ha donat l'esquena definitivament al seu poble. No crec que confiï que les masses musulmanes el rebin com un heroi, mentre conspira per fer contra Iran el mateix que li va fer a Iraq. A carai, però els bombardeigs d'Iraq de Bush-Blair no eren una qüestió racista o islamòfoba, perquè ho feien per pur interès crematístic!

- Straw condemns cartoon row press.

Carrefour se suma a la danofòbia: nova traïció del capitalisme europeu


El capitalisme europeu té un doble programa descarat fonamentat en la destrucció de la identitat europea i de les identitats extra-europees, en perllongar l'explotació del malanomenat Tercer Món (de món només n'hi ha un). Quants botiguers cairotes hauran hagut de tancar en els darrers anys per l'expansió de Carrefour per la metròpolis egípcia? No ho sabem. Però si haguessim de definir l'egiptofòbia real, ací trobaríem un exemple palpable. Però els tril·lers que dirigeixen les grans companyies multinacionals europees, com Carrefour, saben passar bou per bèstia grossa.
Així, assistim ara a un boicot contra els productes danesos pel simple fet que un diari danès va caricaturitzar un dirigent religiós del segle VII d.C. És la mateixa lògica que impulsa el boicot contra els productes catalans pel simple fet que una esclerotitzada classe política catalana ha tirat endavant un projecte migrat però verbalment radical d'Estatut d'Autonomia. Però, aparentment, aquesta mena de boicots no són racistes, perquè danesos i catalans som els dolents de la pel·lícula, i no som països del Tercer Món.
No és la qüestió del boicot la que importa. Qualsevol consumidor egipci hauria de primar els productes egipcis (i àrabs en general) per damunt dels productes d'importació, ni que fos únicament per un saludable patriotisme econòmic. Aquest "boicot" sí que enfurismaria els de Carrefour. Però els de Carrefour saben que els dirigents islamistes i panarabistes són els primers a no voler emprendre aquesta via, i s'estimen més utilitzar boicots parcials i demagògics. Així, Carrefour s'ha sumat al boicot contra els productes danesos: "Carrefour don't carry Danish products". És la mateixa lògica que gastava Alcampo a Palma.
El boicot als productes específicament danesos per part de Carrefour és una mostra, però, de quines són les prioritats del capitalisme europeu, quins són els seus aliats. Un boicot a Carrefour per part de tots els ciutadans europeus, i no únicament dels danesos, seria la millor resposta possible. Tal com s'ha expressat la secció egípcia de Carrefour, aquesta empresa, malgrat ésser de capital europeu, és profundament racista i euròfoba.

El racisme anti-europeu ara diu que els seus objectius són els ciutadans danesos, noruecs i francesos. Sabem, però, que l'objectiu és més ampli. Sabem que el racisme anti-europeu, les multinacionals europees i els estats europeus van de la mà en la seva lluita contra els nostres pobles. Com s'explica, sinó, la islamofília profunda que han manifestat el govern danès, en demanar "perdó", o el govern espanyol (aquest s'entén, perquè Zapatero els hi deu el càrrec)? Per què les úniques religions que mereixen respecte en la premsa europea són les religions afroasiàtiques? Per què tota la demagògia que gasten contra grups armats europeus com ETA o IRA no la gasten amb grups extra-europees?

- Las empresas se pliegan ante los fanáticos.

.