dissabte, 31 de desembre del 2011

El govern Bauçà acceptaria que el govern Rajoy violés l'Estatut Balear en matèria de finançament

En el Consell de Ministres, el primer ordinari del Govern Rajoy, s'esgrimia tota una bateria de propostes d'austeritat. Per primera vegada des del 1967, per exemple, no pujarà el salari mínim interprofessional. L'augment dels trams més baixos de l'IRPF, alhora, amenaça amb revertir la migrada pujada de les pensions.

En la llarga llista de mesures també hi havia aquesta:
- eliminació del finançament previst en els Estatuts d'Autonomia d'Andalusia, Castella i Lleó, Illes Balears i Catalunya.

En el cas balear i principatí, el finançament esmentat hauria de paliar parcialment els efectes del dèficit fiscal, és a dir el fet que bona part de la contribució que passa a arques de l'estat no retorna ni en forma de despesa ni d'inversions.

La mesura esmentada fou qualificada hores després d'error en un comunicat del govern Rajoy.

L'interès rau en què van fer els dos governs autonòmics implicats mentre aquest 'error' no es donava com un 'error'.

El govern Mas es va posar a estudiar l'impacte de la mesura anunciada. Recordem que hi ha uns 759 milions d'€ que podrien haver estat afectats per 'l'error'.

El govern Bauçà va declarar a la premsa que avaluava el total que ja no percebrien les arques balears en 400 milions d'€. No hi feia pas fàstic a aquesta mesura. En paraules del vicepresident Aguiló, els 400 milions serien benvinguts. Però venia a dir que no havien estat inclosos en els Pressupostos autonòmiques i que, en conseqüència, no tindria efectes en la política del govern Bauçà.

---
ESTATUT D'AUTONOMIA DEL PRINCIPAT. DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES
  1. La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l'alliberament de peatges o la construcció d'autovies alternatives.
  2. A aquest fi, s'ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.
---
ESTATUT D'AUTONOMIA BALEAR. DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA NOVENA. INVERSIONS DE L'ESTAT
1. Mentre les Corts Generals, en aplicació del que preveu la disposició addicional sisena, no aprovin la modificació de la Llei 30/1998, de 29 de juliol, del règim especial de les Illes Balears, i, en tot cas, en un termini no superior a set anys, la inversió de l’Estat s’establirà atenent la inversió mitjana per càpita realitzada a les comunitats autònomes de règim comú, determinada d’acord amb la normativa estatal, homogeneïtzant les actuacions inversores realitzades en aquestes comunitats autònomes per a permetre’n la comparabilitat i tenint presents les circumstàncies derivades dels fets diferencials i excepcionals de la comunitat autònoma de les Illes Balears amb incidència en la quantificació de la inversió pública.
2. Per fer front a aquest compromís inversor, el Govern de la comunitat autònoma de les Illes Balears proposarà al Ministeri d’Economia i Hisenda els convenis oportuns per a l’execució dels programes i les accions estatals sobre R+D+I, transports, ports, medi ambient, ferrocarrils, carreteres, obres hidràuliques, protecció del litoral, costes i platges, parcs naturals i infraestructures turístiques.
3. La Comissió Mixta d’Economia i Hisenda s’encarregarà del seguiment de l’execució dels compromisos anteriors.

divendres, 30 de desembre del 2011

Samoa canvia de data i conclouen 119 anys de segle americà

Jules Verne i Umberto Eco han jugat literàriament amb la línia internacional de canvi de data. L'eurocentrisme, que fixa el temps universal en el meridià de Greenwich, es reflecteix en aquesta línia, que ha de passar, doncs, per l'antimeridià de Greenwich. Aquest meridià creua l'illa de Wrangel i el Districte Autònoma dels Txukotka, i segueix després sense creuar cap més terra fins arribar a l'Antàrtida. Ja és ben convenient que creuï l'Oceà Pacífic. Així no divideix, fora dels casos esmentats, cap territori contingu. És clar, que sí que divideix un espai, el d'Oceania, o dels "Mars del Sud". En la immensitat de l'oceà, conquerit per les cultures melanèsies i polinèsies, la línia Internacional del Canvi de Data sí produeix algunes molèsties. Des de la localitat estricta, és clar, no hi ha problemes, però sí apareixen en les relacions exteriors. Quan els espanyols colonitzaren les Filipines, aquest problema es va resoldre assignant les illes a la "data americana", la del Port d'Acapulco, d'on partia el galeó que comunicava la Nova Espanya amb les Filipines. Una vegada perduda la Nova Espanya, i augmentat el flux comercial de Filipines amb les colònies de les Índies Orientals neerlandeses i amb la Xina, es va fer aconsellable un "canvi de data". Així, a les Filipines, el dilluns 30 de desembre del 1844 fou seguit pel dimecres 1 de gener del 1845.

En aquella època, els assentaments russos a "Nova Rússia" (Alaska, etc.) seguien, inversament, la data de Moscou, la qual cosa feia que el canvi de data tingués lloc en territori nord-americà. Després de la "compra d'Alaska", aquests territoris canviaran de data per seguir la dels Estats Units d'Amèrica. Això implicà un doble canvi, de data estrictament, i de calendari, car hom passava del calendari julià al calendari gregorià. Així doncs, el divendres 6 d'octubre del 1867 fou seguit pel divendres 18 d'octubre del 1867.

En el 1884, la Conferència Internacional del Meridià, en aprovar el meridià de Greenwich com a meridià de referència per al temps universal, aprovava també l'antimeridià com a línia de canvi de data. No obstant això, la Conferència va recalcar que el temps universal no havia d'interferir amb els usos locals. La línia de canvi de data, doncs, en aquella època dividia d'un costat l'Imperi Rus, el Japó, la Xina, les Filipines, Insulíndia, Nova Guinea i les altres illes de la Melanèsia (incloent-hi Nova Caledònia), així com Austràlia i Nova Zelanda; de l'altre costat quedaven els Estats Units i Canadà, però també la immensa majoria de la Polinèsia i de la Micronèsia, llavors dividides entre els imperis colonials britànic, francès i espanyol.

Aquest esquema comença a canviar el 1892. El Regne de Samoa, sota el govern de Malietoa Laupepa, seguia la data d'Austràlia i de Nova Zelanda, i la del Japó. La important colònia comercial nord-americana, però, tendia a seguir la data de Califòrnia. Defensaren davant del rei samoà que, al capdavall, Samoa era quatre fusos horaris a l'oest del Japó i a només tres fusos horaris a l'est de Califòrnia. El govern samoà accedí, i el dilluns 4 de juliol del 1892 fou seguit per un altre dilluns 4 de juliol del 1892. Els nord-americans celebraren la Diada de la Independència per partida doble.

L'esfondrament de l'imperi colonial espanyol en el 1898, no tingué gaires conseqüències per al canvi de data. Tot i passar a l'àrea d'influència nord-americana, Filipines no va readoptar la data americana i continuà en el cantó asiàtic. En el 1900, les illes de la Micronèsia teòricament sota sobirania espanyola foren venudes a Alemanya, i igualment en aquest cas es mantingué la data anterior (en aquest cas, la data oriental o americana). Durant la Primera Guerra Mundial, les possessions alemanyes al Pacífic foren conquerides pel Japó (nació aliada a Gran Bretanya i a França en aquella guerra), i passaren a adoptar la data asiàtica.

La descolonització ha provocat la introducció de canvis en la Línia Internacional de Data. Per exemple, Kiribati, dividit per l'antimeridià, optà per passar-se globalment a la data asiàtica, particularment perquè les illes més habitades queden a l'oest de l'antimeridià. Això fa que les illes més orientals tinguin com a hora oficial GMT+14, és a dir que vagin més de catorze hores avançades respecte de l'hora solar de Greenwich.

Samoa Occidental, ara de nou, torna a la data asiàtica. Ho ha fet tot esborrant el 30 de desembre del 2011. Hauria estat un signe de mal gust haver-ho fet amb el 4 de juliol del 2012. Juntament amb la Samoa Occidental, també s'hi ha passat a la data asiàtica, el territori de Tokelau, associat a Nova Zelanda.

Ara mateix, amb la data americana, al Pacífic, hom compta únicament amb:
- territoris nord-americans, com l'Estat de Hawaii, la Samoa Americana i d'altres possessions, deshabitades o amb mera presència militar i tècnica.
- territoris associats a Nova Zelanda, concretament Niue i les Illes Cook.
- la Polinèsia Francesa.

Cal demanar-se fins quin punt la Samoa Americana resistirà sense saltar també la Línia Internacional de Canvi de Data. Ja no es tracta només de triar entre la data americana i l'asiàtica, sinó també de començar l'1 de gener al mateix moment que Samoa, o unes 24 hores més tard.

Des de Filipines en el 1845 i, amb les comptades excepcions d'Alaska i del Regne de Samoa (aquesta darrera, revertida), la Línia Internacional de Canvi de Data no ha fet més que endinsar-se en el Pacífic en direcció a orient. Orient? Sí, és clar. En el Pacífic, l'Orient són les Amèriques, i l'Occident és la Xina.

dijous, 29 de desembre del 2011

Els avantatges del bi- o tri-partidisme

Un avantatge substancial és el fet que els governs de sistemes polítics bi- o tri-partidistes és l'aplicabilitat del "i tu més?". Si, a més, hi ha diverses administracions simultànies governades per cadascun d'aquests 2 o 3 partits, la cosa va de meravella. Així, tu pots congelar el salari mínim interprofessional. Algú t'ho critica des del partit d'oposició? Cap problema. Perquè aquest partit de l'oposició, quan era al govern, va abaixar un 5% el salari de treballadors públics. Li ho retreus i, seguidament, apliques la mateixa mesura. Imagina, no costa gaire, que durant el teu mandat, les xifres de desocupació augmenten en 5 punts a la teva demarcació. Tranquil. Segur que en una altra demarcació, on governa un altre partit, l'augment de la desocupació seria de 6 o 7 punts. I sempre pots dir que no és competència teva això de la desocupació, malgrat que això no t'impedeix de tindre el teu particular Servei d'Ocupació o, fins i tot, de Promoció Econòmica. Suposem, finalment, que la cosa va fatal, que els teus índexs de popularitat van pel terra. Tranquil. Avances les eleccions, i el partit d'oposició prendrà els regnes del poder per tal d'aplicar la mateixa política que aplicaves tu, amb l'avantatge que ara la podràs críticar a cor que vols.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Les Moreres s'inaugurarà el març del 2013 com una sala de festes

Després de setmanes de rumors insistents, l'equip municipal liderat per Pilar Díaz ha reconegut que el projecte de Les Moreres es redefinirà amb un gir de 180º. Per comptes d'un equipament polisportiu, Les Moreres esdevindrà una Sala de Festes, especialment orientada per a l'oci nocturn i cercarà un "públic cosmopolita i de qualitat". L'alcadessa d'Esplugues oferirà els detalls del projecte en el Ple d'aquest vespre, en el qual s'han d'aprovar els Pressupostos Municipals per al 2012. Precisament, en l'apartat d'investiments, el projecte de Les Moreres se'n duia originàriament gairebé dues terceres parts de tot aquest capítol de despeses.

La redefinició de Les Moreres en sala de festes permetrà reduir aquesta partida. L'estalvi es destinarà a continuar les obres de l'Auditori, que podria ésser inaugurat abans de l'estiu.

Davant de les veus crítiques que han censurat que Esplugues de Llobregat es quedi sense un Polisportiu, l'alcaldessa ha recordat les instal·lacions polisportives de La Plana i de Can Vidalet, així com l'existència d'una àmplia zona d'esbarjo en l'Avinguda Lorenzo Palacín (els terrenys del Pla Caufec). La Sala de Festes Les Moreres cobrirà, segons Díaz, una necessitat àmpliament sentida per la ciutadania que, altrament, ha de buscar ofertes d'oci a altres municipis de la comarca. A més, serà una font d'ingressos per l'Ajuntament més sòlida que no pas el polisportiu. El que no sabem és si els veïns d'una de les zones més tranquiles d'Esplugues de Llobregat consideran si paga la pena haver de suportar les molèsties que un local d'oci d'aquestes dimensions generarà nit rere nit.

dissabte, 24 de desembre del 2011

El govern Rajoy i Lehman Brothers

Anava a fer un comentari sobre el nou ministre espanyol d'economia, antic responsable de Lehman Brothers a la Península i un dels impulsors de les "quotes participatives" de la CAM. En la narrativa habitual, la caiguda de Lehman Brothers la tardor del 2008 inaugura l'actual període de "crisi" (o de Gran Recessió). Sigui com sigui, potser és per això que Rajoy no l'ha fet vicepresident, i que haurà de compartir funcions amb el Ministeri d'Hisenda, que recau en Cristóbal Montoro. Podria fer una selecció de les opinions que han vertit diversos columnistes sobre el nou ministre d'economia espanyola i el seu passi per Lehman Brothers. No cal, però. No és cap cosa original, la de Rajoy. No hem d'oblidar que Arias Navarro va accedir a la presidència del govern, malgrat que el seu predecessor havia mort en un atemptat que ell mateix, com a ministre de Governació, no havia pogut evitar. Arias Navarro se'n va assabentar per la premsa de la mort de Carrero. Luis de Guindos també va saber que alguna cosa no rutllava a Lehman Brothers quan en aquella tardor de 3 anys, li van escupir la tarjeta de crèdit de l'empresa en voler pagar un dinar de feina. Guindos tampoc no va poder evitar res. Ni en el 2008 ni en el 2012.

divendres, 16 de desembre del 2011

Salvem l'Hospitalet!!! Salvem el Baix Llobregat!!!

Convocada per l'Assemblea de l'Hospitalet, l'Assemblea de Treballadors/es i Usuaris/àries de l'Hospitalet de Bellvitge, la Federació d'Associacions de Veïns de l'Hospitalet, l'Hospitalet Anticapitalista, col·lectiu de Mediadors Comunitaris, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ràdio i Televisió de l'Hospitalet, Units contra les Injustícies Hipotecàries, la Vocalia de Joves de les Associacions de Veïns de l'Hospitalet i la Xarxa de Suport Mutu, el proper dilluns 19 de desembre tindrà lloc, a partir de les 18h30, una Assemblea-Concentració sota el títol de "Salvem l'Hospitalet!" a la Plaça de l'Ajuntament.

Des de fa 10 o 15 anys, els "Salvem" planem per tota la geografia dels Països Catalans i per les nacions del nostre entorn. Agressions de tota mena, ambientals, patrimonials, socials, etc., eren pa de cada dia en els dies del "creixement econòmic" del "miracle (ibèric/espanyol/català/valencià). Ara som en els dies del "decreixement econòmic" i les agressions continuen. Llavors eren els tancaments d'empreses i les deslocalitzacions, ara ja és la pura supervivència de tots aquells que no tenen ni lloc de treball ni ingressos o, en cas de tenir-ne un o l'altre, amb prou feines poden fer front a les necessitats bàsiques d'allotjament, alimentació i indumentària. Llavors era la lluita contra la degradació del nostre entorn i del seu impacte en la salut de les poblacions, i ara és la preocupació per la degradació del sistema sanitari.

Des d'Esplugues de Llobregat hauríem de prendre bona nota de l'esforç unitari que suposa convocar una concentració d'aquesta mena. No és pas un grup d'afinitat qui convoca, sinó col·lectius populars prou amplis i, encara diria més, contradictoris. Però en l'ofensiva desfermada contra les classes populars, fins i tot les reivindicacions més parcials i possibilistes no tenen més remei que ésser, ni que sigui implícitament, "anticapitalistes", ço és socialistes.

D'altra banda, també hem de recordar que aquest diumenge, 18 de desembre, tindrà lloc la Marxa del Baix Llobregat contra les Retallades. El punt de trobada per als pobles i barris de Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Esplugues serà davant de l'edifici Walden, en l'estació del Trambaix. Des d'allà hom marxarà fins a Molins de Rei a través de Sant Feliu, i hom continuarà fins a Quatre Camins per trobar-se amb les marxes provinents del nord, oest i sud de la comarca.

dissabte, 10 de desembre del 2011

La XVI Fira Solidària de Santa Llúcia, dedicada al deute, del Sud i del Nord

La Fira Solidària de Santa Llúcia arriba a la XVIa edició. Al llarg d'avui dissabte, diferents entitats i agrupacions del barri de Can Vidalet seran presents en les diferents carpes (la de l'Assemblea 15M de Can Vidalet-Pubilla Cases, en la imatge). El tema d'enguany és la qüestió del deute, del deute públic però també del deute privat; del deute dels països del Nord però sense oblidar el deute dels països del Sud. El deute (o els deutes) assenyalen el domini aclaparador de l'aristocràcia financera per damunt de tota l'economia. Les relacions creditor-deutor es compliquen, en un moment on allò que recerca el creditor ja no és tant el retorn del deute sinó la perpetuació d'una relació de domini, de dependència. Això és nítidament clar en el cas del deute (majoritàriament odiós) dels països del Sud. Però també ho és en el cas del cicle format pel "rescat als bancs" i en l'investiment d'aquest rescat en la compra del deute. La modificació recent de la Constitució espanyola, que prioritza absolutament el retorn del deute, sacralitza la dependència envers el parasitisme financer. El drama és que el sistema econòmic que vigeix en l'economia real necessita dels estímuls financers davant d'uns mercats saturats i d'una població treballadora cada vegada més empobrida (relativament i, fins i tot, absolutament).

Francisco Ferrer, del Seminari Taifa, parlarà avui, a partir de les 19h30, al Centre Socio-cultural Molí-Cadí del deute (dels deutes) i del seu impacte.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Joan Tapia, Angela Merkel, Herbert Hoover i les eleccions del 1932

Hegel deia que tots els fets i personatges de la història mundial apareixen (si més no) dues vegades. Marx va afegir-hi que la primera vegada ho fan com a tragèdia i la segona com a farsa. Marx posava com a exemple la comparació entre la Primera i la Segona República Francesa. Anagramàticament, podem dir que "révolution française", "un véto corse la finira". En el primer cas, Napoléon Bonaparte, antic patriota cors reconvertit en dirigent de la nació francesa; en el segon cas, un nebot que no és nebot, i que únicament brilla en l'arbre genealògic postís dels Bonaparte per la mort prematura d'un germà gran, carbonari.

Una mica aquesta és la sensació que hom té quan es fan paral·lels entre la situació de la Gran Depressió del 1929 amb la Gran Recessió iniciada el 2008.

Joan Tapia, en les planes del Periódico, feia un paral·lel entre l'austera i lliurecanvista Angela Merkel i l'auster i lliurecanvista Herbert Hoover. Al llarg dels darrers seixanta anys, és costum recurrent de trobar paral·lels als cancellers alemanys del moment. En alemany i en altres llengües, però, hem pogut llegir comparacions de tota mena, bé amb presidents nord-americans bé amb els cancellers alemanys de la República de Weimar. Brandt, Schmidt, Kohl i Schroeder sempre foren en algun moment dels seus mandats comparats amb Müller, Brüning, Papen i Schleicher. La literatura consegüentment generada és un pèl avorridota. Bo i més, quan l'autor ens vol convèncer que Brüning i Schleicher són com el dia i la nit quan, irremissiblement, no fan més que defensar (amb certs matisos diferenciadors) els interessos de les classes dominants alemanyes dels anys 1930.

El que hem dit de Brüning (o Papen) i de Schleicher (o Müller) ho podem dir també de Hoover i de Roosevelt. La mitologia del "hayekisme de dretes", és clar, ens parla d'un Hoover que fa de rei-tronc i que és substituït per un rei-serp en l'estanyol del petit i mitjà fabricant independent dels Estats Units d'Amèrica. La mitologia del "keynesianisme d'esquerres", de manera absolutament paral·lela, ens presenta un Hoover "laissez-fairista" i un Roosevelt que, gràcies a un programa ambiciós, rescatà el país de la Gran Depressió.

Molt bé, Joan, comprem que la Merkel és Hoover. Entestada com està entestada en les xifres del dèficit i del deute públics, deixa fora de l'anàlisi les insuficiències cròniques dels països de la perifèria europea.

Però, i qui és el Roosevelt alemany? Enlloc no se'l veu. Després de l'ensarronada de l'Obama (saludat en el seu moment per Paul Krugman), l'única humorada que se m'acut és assenyalar aquest (ara) vellet simpàtic que és Helmut Schmidt. Un Roosevelt alemany més juvenil? No ho sé, com no valgui citar la destrelletada Helga Zepp-Larouche, i els seus plans d'infrastructures descomunals...

La tesi de Tapia és que Merkel és Hoover. Com Hoover, la política (o no-política) de Merkel, no farà més que obstaculitzar qualsevol sortida del pou. L'electorat europeu, doncs, haurà de reaccionar, segons aquesta tesi, i elegir un Roosevelt europeu (o 27, o 257, o 2537).

En això s'equivoca. Les eleccions del 1932 ja han tingut lloc en la seva segona versió, ço és "com a farsa". Han estat reproduïdes ací i allà del subcontinent europeu. Hoovers i més Hoovers han estat elegits com a alcaldes (i alcaldesses) com a presidents regionals (i presidentes) i com a primers ministres de governs estatals (i primeres ministres). En el nostre "microcosmos", les eleccions del 1932 han estat guanyades pel candidat republicà, el president Herbert Hoover. I no hem d'oblidar que Hoover fou un dels presidents més longeus dels Estats Units d'Amèrica, i que fou president en una època en la qual no hi havia límit per presentar-se en successius mandats. Hoover també fou l'home que enganxa l'època del "fiscal conservatism" dels anys 1930 (de l'estil Brüning) amb la farsa subsegüent de les reaganomics (i thatcheronomics) dels anys 1980.

Què hauria passat si Hoover hagués guanyat les eleccions del 1932, les de debò, volem dir? No ho sé. Potser llavors no hi hauria hagut un Roosevelt que apedacés un sistema que més valia (i més val) llençar al cubell de les deixalles.

divendres, 2 de desembre del 2011

Limitar els salaris dels alts càrrecs a menys de 5.000 € mensuals

La mesura del títol permetria un estalvi similar al de les mesures impulsades pel Govern Mas-Ortega. Alhora, afectaria únicament a un 3% del col·lectiu de "treballadors públics".

S'ha passat de puntetes sobre aquest fet. És lògic. El Govern Mas-Ortega se sent especialment vinculat a aquest 3%. Al capdavall, és el 3% de germans, amics, coneguts i co-militants, que col·loquen i col·locaran en secretaries generals, direccions generals i d'altres posicions d'alta coordinació. Ens juren i perjuren que els salaris de més de 5.000 € són justificats, perquè, si no, aquests germans, amics, coneguts i co-militants, s'anirien al sector privat. Cony, potser, que hi vagin, a veure si creen una mica d'economia productiva i de llocs de treball...

divendres, 25 de novembre del 2011

La implantació d'una taxa turística

És curiós que la mateixa premsa que condemnava en els termes més durs l'ecotaxa del primer govern balear de progrés, celebri ara la proposta del darrer govern principatí de la tisora. Ja sabem que el Tea Party dels nostres rodals no és gaire consegüent. Tenim un exemple en les sucoses subvencions de la Barcelona Graduate School (la 'Fundació Mas Collell', per entendre'ns). O tenim un altre exemple, en com es gestionarà el patrimoni alienat de la Generalitat a través d'empreses (unes altres fundacions, com la de D.M. o la de M.R.J.). Alguns, de les pedres, sí que en saben fer pans...

diumenge, 20 de novembre del 2011

Què hem fet en aquestes eleccions?

Amb l'escrutini al 82%, podem oferir unes xifres aproximades d'allò que han fet els espluguins amb dret de vot:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de forma vàlida.
- Un 68% ha votat a una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 23% ha votat al PSC-PSOE.
- Un 17% ha votat al PP.
- Un 14% ha votat CiU.
- Un 7% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC-Rcat i bla, bla, bla.
- Un 2% ha votat bé en blanc o bé a "Escons en Blanc".
- Un 1% ha votat PxC.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat Escons en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 1% ha votat UPyD
- Un 0,5% ha votat PACMA (el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal).
- Un 0,5% ha votat Pirates.cat.
- Un 0,3% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat UCE (la Unificación Comunista de España).

Amb el 88% del vot escrutat a la part dels Països Catalans on se "celebraven" aquestes eleccions, podem fer la mateixa distribució i dir que:
- Un 70% ha anat a votar.
- Un 69% ha votat de manera vàlida.
- Un 68% ha votat una candidatura.
- Un 30% s'ha abstingut.
- Un 25% ha votat el PP.
- Un 19% ha votat PSOE.
- Un 10% ha votat CiU.
- Un 5% ha votat candidatures d'Esquerra Unida (en coalició o en solitari).
- Un 3% ha votat ICV-EUiA.
- Un 3% ha votat ERC.
- Un 2% ha votat UPyD.
- Un 2% ha votat les candidatures d'Esquerra Unida del País Valencià i de les Illes Balears.
- Un 2% ha votat bé en blanc bé a Escons en Blanc.
- Un 1% ha votat Compromís.
- Un 1% ha votat en blanc.
- Un 1% ha votat nul.
- Un 0,6% ha votat PxC.
- Un 0,6% ha votat Escons en Blanc.
- Un 0,4% ha votat PACMA.
- Un 0,3% ha votat la coalició encapçalada pel PSM (Partit Socialista de Mallorca).
- Un 0,2% ha votat les candidatures del Partit Pirata.
- Un 0,1% ha votat Anticapitalistes.
- Un 0,1% ha votat España 2000.
- Un 0,1% ha votat les candidatures del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya.
- Un 0,1% ha votat Unificación Comunista de España.
- Un 0,03% ha votat el Partit Humanista.
- Un 0,03% ha votat les candidatures dels "Republicanos" o del Partit Republicà d'Esquerra.
- Un 0,02% ha votat el Centre Democràtic Liberal.
- Un 0,01% ha votat la candidatura "Per un Món + Just".
- Un 0,01% ha votat el Partit Família i Vida.
- Un percentatge infinitessimal ha optat per votar el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).

Tres quartes parts de la població dels Països Catalans no han votat al Partit Popular. En canvi, tan sols un 56% de la població del conjunt de l'estat espanyol pot dir el mateix.

El 43% del cens electoral ha aconseguit, doncs, el 53% dels diputats al Congrés i el 64% dels escons en disputa per al Senat.

En un altre ordre de coses, 1 de cada 5 persones que tenien dret de vot a Euskal Herria han votat Amaiur.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Per molts anys, Llibertat.cat

En poques hores, ja podreu veure a llibertat.cat el nou disseny d'aquest portal, un dels més destacats de l'esquerra independentista dels Països Catalans. El nou disseny, amb canvi d'editora, s'implanta quan fa cinc anys que arrencava aquest projecte, hereu del llibertat.com dels anys del tombant de segle. Però si llibertat.com era més una xarxa social (com es diu ara), llibertat.cat és més aviat un portal informatiu. Avui, al Casal Independentista Jaume Compte es commemoraven precisament els cinc anys d'existència d'aquest mitjà de comunicació. L'acte ha començat amb un debat sobre la situació dels mitjans de comunicació als Països Catalans. Entre els ponents hi ha hagut la Laia Altarriba, en Roger Palà o en Vicent Partal. Hom ha parlat de les experiències de l'Accent, del Setmanari la Directa, de Vilaweb, o de meta-mitjans com Contrastant, Enfocant o Mèdia.cat. A banda de la qüestió nacional (particularment, de la qüestió de la unitat nacional dels Països Catalans), també hom ha reflexionat al voltant de les transformacions dels mitjans de comunicació.

En l'acte s'han lliurat els guardons Llibertat.cat. Agustí Barrera, Toni Cucarella, Jordi Navarro, Jordi Borràs o Harmonies de Lluita han rebut premis per les seves contribucions respectives al projecte de Llibertat.cat, en els apartats respectius de memòria històrica, articles d'opinió, blog, fotografia i imatge, o informació cultural.

Després d'un sopar, curosament preparat pels militants de l'MDT més implicats en llibertat.cat, ha estat el torn de Marcel Casellas, que ha fet girar la seva actuació al voltant de la història de la melodia i de la lletra de la Cançó dels Segadors.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Quan cal dir que NO: la rellevància de la crítica sistèmica

Richard Wolff, durant la Diada de Sant Martí, va publicar un escrit al voltant de la moviment "Ocupem Wall Street" (OWS). Els "ocupem", els moviments d'indignats i de iaio/quissoflautes, les assemblees de pobles i barris, les acampades, les plataformes pels drets socials i per l'habitatge, etc., que creixen en onada que acompanya el deteriorament constant de les condicions de vida de les classes populars, tenen com a originalitat, segons Wolff, el fet de representar una crítica sistèmica. És una crítica contra un sistema en el qual l'interès d'un 1% plana per damunt de les vides d'un 99%. Wolff els contrasta amb els moviments típics de les esquerres de les dues darreres dècades: uns "moviments socials" centrats en problemàtiques concretes (no a la guerra, llibertats civils, drets civils, pobresa, negociació col·lectiva) o en sectors concrets de la població (discriminats per raons d'etnicitat, gènere, orientació sexual, origen, etc.).

Potser és per això que, des de la intel·lectualitat d'esquerres hi ha hagut i hi ha una demanda de "concretar" les reivindicacions. Aquesta demanda de concreció, plasmada burdament de vegades en la idea de fer "una llista de reivindicacions" o d'altres en la idea de prioritzar unes lluites per damunt d'unes altres, és un xic sospitosa. El caràcter ample del moviment, que aspira a cobrir tots els aspectes de la vida, fins i tot aquells que ara són enretirats de l'espai públic, el fa difícil de sotmetre's a les capacitats i interessos de les burocràcies d'esquerres.

Per a Wolff, la qüestió organitzativa té el doble perill de caure en:
1) col·lectius purament horitzontals, mancats de coordinació i d'enfocament. Això pot conduir a una multiplicació massiva d'instàncies i de plataformes, amb el consegüent malbaratament d'energia i d'esforços, i l'extensió d'una sensació de desorientació i desmoralització.
2) una concentració de poder que pot dissipar i desarticular la iniciativa i l'entusiasme generals.

Wolff considera que als Estats Units la situació pot ser millor que a Europa. Als Estats Units la "vella esquerra" (que, en el seu temps, fou la "nova esquerra") es troba francament en crisi. En canvi, a Europa, segons Wolff, els "indignats" cauen ràpidament en desunió i tensió amb les organitzacions existents de l'esquerra. I, a l'inrevés, caldria afegir. Per Wolff, el que caldria és evitar un conflicte que "afebleix i divideix l'esquerra, precisament quan el que caldria més és el contrari". Però quina unió és la que convé? Tan sols a través des de les accions conjuntes des de la base hom pot impedir la cooptació de les energies per part de les velles burocràcies, i també alhora impedir que els aspirants "alternatius" a substituir les velles burocràcies (per fer-ne unes de noves, no tingueu pas dubte) puguin sortir-se amb els seus interessos particulars.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Quan Mallorca era el seu jardí: el cas Urdangarín

Mai des dels escàndols que vinculaven els tripijocs de Colón de Carvajal amb els del sucesor a título de rey, no s'havia vist la Família Reial espanyola tan esquitxada com ara amb el "cas Aizoon". Aizoon era l'empresa de marquèting esportiu que servia de tapadora a Iñaki Urdangarín (gendríssim reial) i al seu entorn immediat. Una altra tapadora era l'Institut Nóos, dedicat també als esdeveniments esportius, i que fou constituïda en el 2003 pels denominats "ducs de Palma". A mitjan de la dècada dels 2000, durant el govern Matas que s'intercala entre els dos governs balears de progrés, l'Institut Nóos va signar un conveni amb el Govern Balear per organitzar un congrés esportiu. La justificació de la subvenció ulterior es va fer com se solen fer les justificacions de les subvencions, amb aquella alegria. Les quantitats, però, són força notables. La justificació no ha resistit la més mínima revisió, malgrat els esforços fets a posteriori pel propi Institut Nóos. El cas és obert, naturalment, i hi ha allò de la pressumpció d'innocència, i bla, bla, bla. Però escàndols com aquest, o com els que han esquitxat els governs autonòmics de Balears i del País Valencià, o la pròpia diputació de Barcelona (amb el cas de les 'motxilles') cauen molt malament en una població que només rep des de les altes instàncies carretades de moralina infecta.

divendres, 11 de novembre del 2011

Caiguda de les demandes de vot per correu a les eleccions del 20 de novembre

Mentre els canvis de govern a Grècia i a Itàlia il·luminen amb claredat allò que deia Marx dels "comitès executius de la burgesia", a l'estat espanyol hi ha convocades unes eleccions sense gaires arguments. Els uns ens diuen que els hem de votar perquè, per a Catalunya, no és el mateix Rajoy que Rubalcaba. Com arguïa profundament un simpatitzant d'aquests un, és un error equiparar Rajoy i Rubalcaba, perquè són "dues persones". Dues persones, i no una de sola, encara que això potser requeriria més d'un Concili de Calcedònia per acabar-ho d'aclarir. Uns altres ens parlen de la "força de Catalunya". Pobra Catalunya, tant rebregar-li el nom, i nyerros i cadells tan sols són d'acord en negar-li allò que més li convé: la unitat i la independència.

També veiem com uns altres demanen el vot diem que el més important és l'ocupació (el empleo, vaja). I és que a hores d'ara els treballadors en atur ja comencen a veure literalment el dimoni per tot arreu, perquè únicament una maledicció bíblica (estructural) pot explicar la situació d'atzucac en la que han entrat vides que fa 2 o 3 anys semblaven ben encaminades.

Finalment, hi ha qui equiparar no participar en aquests comicis amb callar. Callar? No serà callar, més aviat, participar en aquest tripijoc? Cada vot a les urnes servirà per dir que la "democràcia" té el suport d'un 60%, d'un 70% o d'un 80% de la població, i que un 60%, un 70% o un 80% dels ciutadans "calla i atorga" a l'imperialisme financer globalitzat.

D'altra banda, a Jesús, quan li presentaren el denari amb el cap de Tiberi Cèsar, va dir allò de "al Cèsar lo que és el Cèsar [el denari] i a Déu lo que és de Déu"...

diumenge, 6 de novembre del 2011

Quinze (i més) opcions per al 20 de novembre

28-O: Hoy no me puedo levantar”. Aquesta pintada històrica, del 1982, al carrer Marcel·lí Esquius, cantonada amb el carrer Molí, en la zona més canvidaletenca del barri de Pubilla Cases, va durar uns quants anys. La cançó de Mecano es convertia en una crida a no aixecar-se aquell diumenge d’octubre que donà pas al període històric del “felipismo”. La pintada no fou gaire efectiva, que diguem. En les eleccions espanyoles del 1982, l’abstenció es reduí a 5.377.666 efectius, en contrast amb els 8.577.298 abstencionistes del 1979. És cert, però, que la xifra del 1982 suposava un valor no tant migrat com les del 1977, amb menys de 5 milions d’abstencionistes. Des de llavors l’abstenció sempre ha superat els 7 milions d’efectius. Els resultats més dolents després del 1982 per a l’abstenció es registren en les disputades eleccions del 1993 (7.311.695 abstencionistes) i 1996 (7.359.775). Per contra, l’any 2000 l’abstenció superà la barrera dels 10 milions. Què passarà en aquestes eleccions? En el 2004, malgrat la forta crida a la participació arran dels fets de l’11-M, l’abstenció retingué 8.416.395 persones en les seves files. En el 2008, ja sense aquesta pressió, la xifra s’enfilà a 9.172.737. Saber si en el 2011, la xifra puja per damunt dels 10 milions o no, serà un bon símptoma del grau d’adhesió que el sistema encara té en el conjunt de l’estat espanyol.

Més interessant, però, seria veure la cosa des de la perspectiva de les terres catalanes i de les comarques amb major vitalitat nacional. Quants punts més (o menys) d’abstenció hi haurà respecte les terres de l’Espanya estricta?

Deixant de banda tot això, és costum inveterat en aquest blog de fer una repassada a les diferents opcions de vot de les quals gaudirem els ciutadans amb dret de vot a aquestes eleccions en la circumscripció provincial de Barcelona:
- Abstenció: Es defineix com no personar-se en l’urna corresponent i lliurar carnet juntament amb sobre als responsables de la mesa. L’abstenció passiva és ben senzilla de fer. L’abstenció activa passa per donar suport a les campanyes actives de crida a l’abstenció, com la que du a terme la CUP. La participació democràtica a través de les assemblees de poble i de barri, com les que tenen lloc a la Plaça de Catalunya del barri de la Plana, o a la Plaça de la Bòbila de Can Vidalet-Pubilla Cases són un clar exemple que hi ha vida més enllà de les eleccions.
- Vot nul: Des dels rengles independentistes s’ofereix una alternativa a l’abstenció, la d’anar a votar, bo i introduint en el sobre una estelada. Els “Joves per la Independència” recomanen indistintantment això o l’abstenció. Existeixen, naturalment, altres propostes de vot nul: votar amb el cv (degudament actualitzat i anonimitzat), votar amb el símbol de “no a les retallades” o el vot amb paperetes degudament corregides. Aquesta darrera opció, però, no sé si és recomanable. La tendència històrica de caiguda del vot nul es deu al fet que allò que, en el 1977 o en el 1979, s’hauria considerat vot nul, ara s’adjudicaria a un partit. El vot nul, per exemple, en 1982 fou de 419.236 efectius, en el 2008 havia baixat a 165.576. De fet, el vot nul superà al vot blanc en totes les eleccions anteriors al 1989. El “vot nul” suposa engreixar les xifres de “participació”, però sense engreixar el còmput limitador del 3% per a entrar en el Congrés
- Vot en blanc. El vot en blanc assolí una xifra història en les eleccions del 2004, amb 407.795 efectius. És un vot vàlid i que computa alhora d’establir el 3%. En aquest sentit, es considera un arma de doble tall. D’una banda, és un vot que dificulta l’entrada al Parlament d’opcions alternatives. De l’altra, és un vot que ajuda a bloquejar el pas de forma efectiva de formacions polítiques indesitjables. Si pesem les dues consideracions, és evident que domina la segona, i que el vot en blanc és també un vot antifeixista.
- Candidatura 10: Escons en Blanc (Eb). Com a alternativa a la primera consideració que indicàvem sobre el vot en blanc, hi hauria la possibilitat del vot a aquesta candidatura. A més, és un vot en blanc que pot deixar buit algun escó a Madrid.
- Candidatura 9: Anticapitalistes. Diversos grups formalment comunistes opten per presentar-se sota aquesta denominació.
- Candidatura 5: Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA). Una opció que, de ben segur, recollirà part del vot alternatiu que vol anar a candidatures expresses sense embrutar-se massa.
- Candidatura 3: Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa: l’Esquerra Plutal (ICV-EUiA). La llista encapçalada per Coscubiela pot semblar la més indica per als qui es conformen amb el “vot (marginalment) útil”.
- Candidatura 4: Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat). Una altra llista de “vot (marginalment) útil”. En aquest cas, però, un vot “útil” que serà interpretat com un refrendament a l’independentisme especulatiu.
- Candidatura 11: Unificación Comunista de España (U.C.E.). Si els “ocuppies” dels Estats Units parlen en nom del 99%, les candidatures de l’UCE, en el 20-N, busquen “l’opinió i els interessos de la gent, del 90% de la població”.
- Candidatura 8: Pirates de Catalunya (Pirata.Cat): Aquestos els hauria posat més amunt si no haguessin fet la badada d’ampliar la col·laboració per a aconseguir avals amb els hedillistes de Falange Auténtica.
- Candidatura 1: Convergència i Unió (CiU). Opció acceptable, si hom és favorable a la precarització més absoluta de les condicions de vida del poble català.
- Candidatura 2: Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Amb Carme Chacon, de cap de llista, ja em direu per quina raó aquesta candidatura l’havíem d’haver posat més amunt.
- Candidatura 7: Partit Popular/Partido Popular (P.P.). Una candidatura curiosa que promet allò (“treball estable”) que, segons ells, no hauria de ser considerat cosa a prometre per part del poder polític.
- Candidatura 6: Unión Progreso y Democracia (UPyD). Una de les opcions indesitjables que dèiem abans.
- Candidatura 12: Plataforma per Catalunya (PxC): Una raó per votar en blanc.

La llista feta anteriorment val per a les eleccions al Congrés. Però, és clar, també hi ha les eleccions al Senat. En aquest cas, també hi ha l’opció de l’abstenció, la del vot nul o la del vot en blanc. Com que si es fa vot exprés, es poden marcar tres creuetes, hi ha la possibilitat de fer vots parcials (votar 1 candidat o 2 candidats). Feta aquesta explicació, resumim els candidats:

- Moisès Broggi i Vallès (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). Membre de Reagrupament, el metge centenari voldria fer ús del fet que les llistes de color sèpia són obertes.
- Jaume Ventura Rovira (Escons en Blanc (Eb)).
- Montserrat Camprubí Boix (Escons en Blanc (Eb))
- Oriol Hernàndez Planas (Escons en Blanc (Eb))
- Jordi Guillot Miravet (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA). És el candidat d’ICV al Senat.
- Elena Allue Tejerina (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Joan Grimal Molins (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Concepción Dempere Llinàs (Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA)).
- Mireia Ingla i Mas (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). D’ERC.
- Lluïsa Llop Fernández (Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí (ERC-RI.cat)). D’ERC
- Pilar Costa Chulio (Unificación Comunista de España (U.C.E.)).
- Jordi Martinez Rigol (Unificación Comunista de España (U.C.E.))
- Francesc Sergio Ibáñez Laffort (Unificación Comunista de España (U.C.E.))
- Rubén-Darío Castañé Carmona (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Noemí Romero Panadero (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Sergi Jordà Vera (Pirates de Catalunya (Pirata.Cat))
- Mònica Almiñana Riqué (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA): Del PSC-PSOE.
- Carles Martí Jufresa (Entesa pel Progrés de Catalunya (PSC(PSC-PSOE)-ICV-EUA): Forma part del corrent de refugiats del PSC-PSOE després del 22-M.
- Montserrat Candini i Puig. (Convergència i Unió (CiU)). Candidata antipopulista.
- Jordi Torra i Vendrell (Convergència i Unió (CiU)). De CDC.
- Josep Vives i Portell (Convergència i Unió (CiU)). Del Bages.
- Manuel Reyes López (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)).
- Domingo Beltran Arnaldos (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)).
- Emma Salarich Matavacas (Partit Popular/Partido Popular (P.P.)). La segona suplent de Salarich és l’espluguina Mercè Haro.
- María Brosed Flores (Unión Progreso y Democracia (UPyD)).
- August Armengol Rofes (Plataforma per Catalunya (PxC)).
- Marta Riera Camps (Plataforma per Catalunya (PxC)).
- David Parada Pérez (Plataforma per Catalunya (PxC)).

dissabte, 5 de novembre del 2011

No els agraden pas els referèndums

Fa 100 o 150 anys, les úniques repúbliques relativament dignes d'aquest nom es comptaven amb els dits de la mà, dos d'ells assignats a la Confederació Helvètica i a la Unió Nord-americana. En tots dos casos, repúbliques federals, governades a multinivell (òrgans locals, òrgans estatals o cantonals, òrgans federals o nacionals). Una i altra s'havien forjat en la lluita contra l'autoritarisme monàrquic, dels Habsburg (i dels Borbó i dels Bonaparte) l'una, del King George III l'altra. En tots dos casos hi havia una transformació ràpida i implacable des d'una economia agrària a una economia industrial amb un paper predominant de les finances, que duria els Estats Units d'Amèrica a suplantar el Regne Unit de la Gran Bretanya com a potència mundial.

Potser d'aquella època ha quedat en la cultura democràtica nord-americana i suïssa la rellevància dels referèndums populars per triar una mà de coses. La iniciativa ciutadana en la convocatòria d'aquests referèndums també és notable, cosa que contrasta amb la concepció dels referèndums que tenia, per exemple, Napoleó III o, més a prop en el temps, Francisco Franco. Els referèndums que es convoquen des del poder tenen gairebé sempre garantit l'èxit: el SÍ. De vegades, apareix un NO, però no sé si sap fins quin punt no era un NO desitjat pel propi govern que feia campanya per al SÍ.

Malgrat les manipulacions que tenen els referèndums, suposen un exemple de "democràcia directa". A diferència de les eleccions de representants, on es voten persones, partits o coalicions, en els referèndums hom ha de respondre una qüestió. Fins a cert punt, els representants polítics, els partits i les coalicions poden orientar el vot dels seus seguidors, o àdhuc condicionar-lo. Però, amb tot, cal respondre personalment una pregunta. Que, després, la cosa sigui vinculant o no, ja són figues d'un altre paner.

El cas és que la premsa democràtica europea ha reaccionat de molt males maneres a la proposta d'un referèndum a Grècia sobre l'operació de "rescat" als creditors del deute grec. Els arguments esgrimits s'assemblen perfectament als esgrimits contra la concessió del sufragi universal (inclòs, especialment, el sufragi universal femení) o als esgrimits per retallar atribucions als parlaments d'elecció més o menys popular en pro d'òrgans com la Reserva Federal o el Banc Central Europeu. Poques vegades des dels editorials del poder i, el que és encara més significatiu, des de les trones del poder formal, s'havien sentit arguments pre-autoritaris tan descarnats. La retòrica democratiquera que havia fonamentat el "nou ordre mundial" post-1989 s'està desfent tan bon punt pensen que no poden guanyar ni totes les eleccions ni tots els referèndums.

dimarts, 1 de novembre del 2011

La salut com a bé privat o potser és que hauran de tornar epidèmies de tifus a Europa

Amnistia Internacional responia ahir amb una lletra adreçada al conseller de Salut de la Generalitat del Nord, Boi Ruiz, a unes suposades declaracions que havia fet el dit conseller a l'agència espanyola de notícies EFE (F de Franco). I diem suposades perquè costa de pair que un membre d'un govern democràtic es despengi amb declaracions à la Sarrazin, que sonen més a paròdia de l'ultraconservadorisme més curt de mires que no pas a unes declaracions serioses.

Tres eren les tesis d'aquestes suposades declaracions:
- "la salut és un bé privat que depèn de cada ciutadà i no de l'Estat"
- "la salut depèn d'un mateix"
- "la salut depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits"

Sembla que sentim la Margaret Thatcher quan deia allò que "la societat no existeix". Epistemològicament, Thatcher, química de formació i professió, hauria d'haver dut la sentència a les darreres conseqüència. "La societat no existeix, únicament els individus" hauria d'haver donat pas a "L'individu humà no existeix, únicament existeixen les cèl·lules" o, encara millor, "Les cèl·lules no existeixen, únicament existeixen les molècules". I, així, fins i tot, hom hauria pogut coincidir amb els filòsofs d'Abdera per dir "Tot és o àtoms o buit".

Les tesis assenyalades vindrien a afirmar que cal retornar a l'època en la qual l'estat burgès (i pre-burgès) no tenia cap política ni cap iniciativa quant a la salut pública. Aquesta època, cal dir-ho, no ha existit mai. Sempre s'han fet polítiques de salut pública, entesa com quelcom més que la salut privada individual de cada ciutadà. Així doncs, es tractaria de passar a una època en la qual la salut (col·lectiva i individual) seria deixada completament a l'albur del mercat. En aquest punt és particularment important recordar que això no té res a veure amb l'austeritat. Recentment, Colin Pritchard i Mark S. Wallace comparaven els efectes de diferents polítiques pressupostàries en la salut sobre la mortalitat. I, entre d'altres coses, sorprenia constatar que el nivell de despesa (en relació al PIB) en la salut pública dels Estats Units era comparable al de les economies europees avançades, però que això hi calia afegir una disparatada despesa en salut privada, i tota plegada (pública i privada) convergia en unes dades preocupants d'ineficiència.

L'ultraindividualisme tanoca de la segona tesi no mereix gaire comentari. És la moralina habitual que ara, els autors de l'extrem centre, promouen com a cosa nova. També la salut d'una persona que ha rebut una pallissa brutal per pispar-li la cartera depèn d'ell mateix? O la salut d'una persona que cau víctima de la infecció d'un virus extremadament virulent depèn d'ell mateix? De qui, de la persona o del virus? Ja no és que la sentència negui els determinants socials de la salut, sinó és que nega la influència directa d'uns individus sobre els altres, o fins i tot la influència del medi exterior.

Per això, la tercera tesi ens parla d'un individu aïllat, pur, sotmès únicament a tres forces:
- el codi genètic de la persona.
- els antecedents familiars.
- els seus hàbits.

Vaja! De les tres forces, tan sols la tercera (i segons com) pot restar sota l'àmbit del lliure albiri. La primera és consubstancial a la persona, i la segona també ho és, especialment si per "antecedents familiars" incloem els antecedents que influeixen en la classe social de la qual formarà part la persona.

Robert Koch (1843-1910) i Rufold Virchow (1821-1902) foren dos grans noms en la història de la patologia. En els determinants de la malaltia, Koch posà èmfasi en els microorganismes, descrigué els mètodes per atribuir una malaltia a un microorganisme concret. Sens dubte, els microorganismes eren agents causals de molts dels brots epidèmics que assolaven l'Europa de l'època, des del tifus fins al còlera. Però, com Virchow posà de manifest, les condicions d'alimentació i d'habitatge eren vitals per decidir si una persona exposada a un agent infecciós acaba per emmalaltir-hi, i si ho fa, quin serà el curs de la malaltia infecciosa.

Algú podrà pensar que això darrer entra en els "hàbits individuals". Sí, és clar. Que en una ciutat alemanya mitjana i mitjanament industrialitzada hi hagués barris d'immigrants recents amuntegats en condicions insalubres és una situació que resulta de la suma d'hàbits individuals. Aquests hàbits influïen en el fet que un brot de tifus esclatés eventualment en aquests barris, i fes autèntics estralls. En els barris més pudents de la ciutat, el tifus acabava per arribar, potser sense fer tants estralls, però occint membres del consell municipal i familiars llurs. Llavors, ni que fos llavors, el dit consell municipal començava a prendre's seriosament els principis de la "medicina social".

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Horari d'estiu, horari d'hivern

Tornem a una altra de les matinades de confusió. La del darrer cap de setmana de març i la del darrer cap de setmana d'octubre sorgeixen sempre els dubtes. S'avança l'hora o s'endarrereix? La gent que té dificultats per identificar espontàniament i ràpida l'esquerra de la dreta (jo, personalment, sovint he de pensar en l'acte d'escriure, veure de mà el polze i l'índex es troben, i llavors concloure la lateralitat del meu camp de visió) li costa de destriar una cosa de l'altra. Si l'hora s'avança o s'endarrereix serà en relació a alguna cosa. Ara bé, com que l'hora de referència és l'hora oficial, qui s'avança o s'endarrereix seran els moments de sortida i posta del Sol (i de la Lluna, i de Júpiter, etc.).

La cosa seria més senzilla si utilitzéssim tot l'any el mateix fus horari. Per exemple, el meridià de Greenwich, que deixa Barcelona i València a banda i banda, seria una bona referència. El temps de Greenwich (GMT) és la base del temps universal coordinat (UTC). Fa molts anys, però, les autoritats franceses i espanyoles es van sumar al "temps europeu central" (CET), que podríem simplificar com el meridià de Berlin. L'avantatge d'aquest canvi és fer que cap fus horari no trenqui l'Europa Occidental continental. Que a Sèrbia i a Galícia sigui la mateixa hora, malgrat la diferència de gairebé dues hores solars, no sembla, però gaire racional.

Per acabar-ho d'adobar, durant la major part de l'any (set mesos), no emprem el CET sinó el CEST (l'hora d'estiu de l'Europa Central). És a dir, que passem, ni més ni menys que al meridià de Moscou (o, si més no, al meridià de Kiiv).

Així doncs, des de final de març fins a final d'octubre tenim com a hora oficial, l'hora solar de Moldàvia. Durant els cinc mesos d'hivern, en canvi, retornem a l'hora solar de Viena o de Berlin.

En conseqüència, la darrera nit de dissabte-diumenge del mes de març ens avancem una hora, és a dir hi ha una hora menys de nit (a les 2 de la matinada-CET hom salta a les 3 de la matinada-CEST). Aquesta nit farem el camí invers (de les 3 de la matinada-CEST passem a les 2 de la matinada-CET).

No entrarem en el debat de si s'estalvia o no s'estalvia amb aquests canvis d'hora. Si això fos efectiu, potser fins i tot convidaríem a adaptar-nos al fus horari de la República Popular Xinesa. Si les terres del Turquestan Oriental s'han adaptat a gairebé quatre hores de diferència de l'hora solar per anar a la par de Beijing, no veig quin problema hauríem de tindre nosaltres.

Enguany, fins i tot, havia circulat el rumor que enguany treien això de l'horari d'hivern, per tal que l'horari de l'estalvi (el CEST) dominés durant tot l'any. Era un rumor, és clar, però jo no posaria en el foc que no s'hagi debatut aquesta possibilitat d'estalvi i d'austeritat en les més altes instàncies de la Heiligen Europäischen Union.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Recull de premsa del 20 d'octubre

Lluny de fer com la majoria dels afectats, una família de Pubilla Cases, que va veure subhastat el seu habitatge a final de l'any passat, va decidir de resistir-hi. Perdien el pis i s'hi quedaven amb un deute impagables (afegint-hi unes exagerades costes judicials) justament per haver quedat els tres membres treballadors de la família a l'atur, com tants altres treballadors industrials de la nostra comarca.

Però es van moure, i a la primavera, tota sola, la família va aturar el primer desnonament. La segona convocatòria era a l'octubre. En el nou context de mobilització popular posterior al 15 de maig, i amb el treball acumulat per associacions com 500x20 o com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i d'altres col·lectius, la família tenia terreny a on acudir.

La convocatòria del 20 d'octubre se la van fer seva les Assemblees de l'Hospitalet i d'Esplugues, les Assemblees de barris de Florida-Can Serra i de Pubilla Cases-Can Vidalet. Però, també, molt particularment, els veïns de la mateixa escala que van fer de pont també amb els mitjans de comunicació.

Per desgràcia, un desnonament al nostre barri no és notícia. Però un desnonament on, malgrat tota la bilis segregada pels esbirros dels poders financers, la protesta veïnal l'atura (provisionalment) sí que ho és:

- Digital L’H: http://digital-h.cat/web/digital-h/noticia/-/journal_content/56_INSTANCE_txR0/11023/4637213
- Noticias Cuatro http://play.cuatro.com/directo/portada/cuatro-10/ver/noticias-cuatro-mediodia (a partir del minuto 21) Emocionante! Estáis muchos de vosotros!

dimecres, 19 d’octubre del 2011

La baula més feble del corredor mediterrani (o Alacant és important)

La premsa va plena amb la decisió de la Comissió Europea de considerar el 'corredor mediterrani', d'Algecires a Montpeller, com una de les infrastructures ferroviàries preferent pel que fa al trànsit de mercaderies. Una doble bona notícia, si atenem a la necessitat de reduir el transport de mercaderies per carreterera, i també si atenem als intents del govern espanyol de deixar el corredor amputat entre Algecires i València. La baula més feble del corredor mediterrani, justament, és la formada per les terres de Xàtiva i d'Alacant, per les regions de Múrcia i de l'antic Regne de Granada. Els efectes d'un bandejament en aquest projecte de corredor ferroviari haurien estat tremends per a la indústria de les comarques centrals i meridionals del País Valencià.

En certa forma, la decisió de la Comissió Europea recorda la del Banc Mundial pel que fa a l'Autopista del Mediterrani. En tots dos casos són decisions que han tallat els intents d'allò que s'anomena l'Espanya radial, i no és més que els tentacles mesetaris dels pobles de la Ibèria estricta.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

La segona joventut d’un Premi Nobel (Ian McEwan: Solar; tr. Emili Olcina; Empúries, 2011)

L’any passat apareixia aquesta novel·la d’Ian McEwan (*Aldershot, Anglaterra, 1948) que, el mes de març, publicava Empúries en la traducció d’Emili Olcina. El protagonista de la novel·la, Michael Beard, té, si fa no fa, la mateixa edat que Ian McEwan. Al llarg de la primera dècada del segle XXI, doncs, li tocaria començar la transició cap a la tercera edat. Però ni Beard ni McEwan es ressignen, com bona part de la generació coetània, a baixar de l’escenari. No exagerem, però, els paral·lels entre autor i personatge. No és la mateixa la carrera d’un novel·lista que la d’un físic i, més encara, si es tracta d’una persona que ha rebut el Premi Nobel de Física abans de fer els 40 anys. La idea originària de McEwan, possiblement, era la de fer una novel·la que tingués de rerafons la “crisi del canvi climàtic” i els “esforços científics” per ensortir-se’n, particularment pel que fa a la recerca sobre fonts d’energia renovables que siguin alternativa als combustibles fòssils. McEwan es confrontà amb aquest problema en una excursió heroica el febrer (!) del 2005 a l’illa d’Spitzbergen, que en la novel·la suposa un tombant en la trajectòria de Michael Beard. En la construcció d’aquest personatge, McEwan s’ha deixat assessorar prudentment per científics com Graene Mitchison (física fonamental), John Schnellnhumer i Stefan Rahmstorf (climatologia), James Bosch i John A. Tuner (energètica), Malcolm McCulloch (enginyeria), Mike Duff, Philip Diamond, Tim Garton Ash i Annalena McAfee, i també ha fet les lectures i els viatges que ha considerat adients. És clar que la tasca no era fàcil. Michael Beard és, físicament, el típic nerd, però alhora és un femeller notable, cosa que no ignoren els tabloids. En començar el segle, Beard va pel cinquè matrimoni, en aquest cas amb una dona atractiva gairebé 20 anys més jove que, cansada de les infidelitats del marit, s’embolica amb l’encarregat de les obres de reparació de la casa matrimonial. El nom de Beard du, com una llufa enganxada, l’etiqueta de “Premi Nobel de Física”. Un Premi Nobel guanyat en el 1983 arran d’una sèrie d’articles científics publicats a començament dels anys 1970 al voltant de la “combinació Beard-Einstein”, amb la qual el llavors jove físic impressionà l’inoblidable Richard Feynman. La carrera científica de Beard, però, després de l’energia de joventut es fa estantissa. Però la glòria ja no li pot prendre ningú, especialment després d’haver rebut el Nobel, i amb un bon olfacte Beard sap aprofitar totes les ocasions que li cauen, en un mar de comitès, d’assessoraments, d’organitzacions, etc. Com que, remotament, la “combinació Beard-Einstein” té quelcom a veure amb l’aprofitament de l’energia solar com a font de generació d’electricitat, Beard aconsegueix una plaça en un dels instituts creats a bombo i plateret pel flamant govern de Tony Blair.

McEwan ens condueix al llarg de la dècada de la mà de Michael Beard. En un cert sentit, la novel·la també és una sàtira del decenni, de les bombolles especulatives que esclaten, dels macroprojectes de dubtós sustentament, del costat burocràtic de “l’R+D” i dels viaranys de la propietat intel·lectual d’allò que s’ha generat en institucions alimentades amb diner públic. Beard és un vividor, és cert, i un aprofitat, però ningú no li pot arrabassar el geni de la joventut... Empeltat de les il·lusions d’un dels seus postdocs, Beard acaba prenent-se seriosament la necessitat de “salvar el món” a través de l’aplicació de la “combinació Beard-Einstein” a l’extracció d’energia solar tot emulant els principis fotoelèctrics de la fotosíntesi... Se n’ensortirà? Es farà mereixedor, com Linus Pauling o Frederick Sanger, d’un segon Nobel? Es casarà per sisena vegada? O acabarà a la garjola?

dissabte, 15 d’octubre del 2011

El 15 d'octubre: De la Bòbila a Plaça Universitat

La manifestació del 15 d'octubre és una manifestació mundial i, possiblement, les convocatòries més rellevants són les que es preparen ara mateix a Amèrica del Nord, el cor mateix del sistema financer. A Can Vidalet i Pubilla Cases, el 15 d'octubre començava aquest migdia amb taller de pancartes (vegeu-ne un exemple a la foto) i dinar popular. Havíem dit que seria un "dinar de carmanyola". Res més lluny de la realitat: ha estat un senyor dinar de forquilla i ganivet, i de cafè, copa i puro. Això no obstant, tal com era previst, s'han complert les etapes següents. S'ha sortit de la Bòbila a les 15h35. S'ha arribat al metro de Can Serra, a les 15h40, i a les 16h00 ja s'era a Plaça d'Espanya, lloc de trobada de les assemblees del Baix Llobregat (des de Martorell fins a Sants, i des de Sant Vicenç dels Horts fins a Cornellà). Tot la mitjana de la Gran Via ha quedat cobert per aquest seguici, nodrit amb més aportacions, fins a la Plaça de Catalunya. Allà, finalment, arrencava la manifestació, a les 17h30: Passeig de Gràcia, Aragó i Passeig de Sant Joan fins a Arc de Triomf. Conclosa la mani, diversos seguicis han anat a les diferents convocatòries previstes: Hospital del Mar, Nou Barris, etc. El gros de l'Assemblea de Can Vidalet-Pubilla Cases ha seguit fins a Plaça Universitat i després a les assemblees de la Facultat d'Història i del MACBA.

divendres, 14 d’octubre del 2011

El 15 d'octubre, a la Bòbila, comença al migdia

- A les 12h00, Taller de Pancartes.
- A les 13h00, Assemblea.
- A les 14h00, Dinar de carmanyola.
- A les 15h30, sortida fins al Metro de Can Serra (L1).
- A les 16h00, trobada del Baix Llobregat a la Plaça d'Espanya (BCN).
- A les 17h00, a Plaça Catalunya.

Occupy Can Vidalet!

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Taller de samarretes a la Bòbila

Avui, 12 d'octubre, l'Assemblea de Barri de Can Vidalet-Pubilla Cases s'ha celebrat a les 12h, per comptes de l'hora habitual (els dimecres, a les 20h). En la imatge veiem esteses part de les samarretes que s'han estampat amb els símbols de l'Acampada de Plaça de Catalunya o de l'Assemblea de Canvi-Pubilla.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Un 15 d'octubre contra la caiguda dels ingressos de la classe treballadora

El dissabte 15 d'octubre les raons de la indignació i de l'emprenyamenta es manifestaran de nou pels nostres carrers.

De motius no en falten. La caiguda dels ingressos de la classe treballadora es manifesten en una reducció a l'accés als mitjans de producció, en una reducció de les percepcions per hora treballadora i en totes les retallades que es produeixen en la part del "salari social" (atenció sanitària, serveis educatius públics, serveis socials i altres serveis públics).

No hi ha dubte que el protagonisme de les mobilitzacions el tindrà particularment Nova York, i els altres ciutats nord-americanes. No debades, les mobilitzacions al voltant de Wall Street no tan sols són fortes sinó que difícilment podran ser usufructuades per un reformisme que, en aquell gran país, és inexistent.

Per això també és particularment il·lustratiu llegir el report de Sentier Research sobre els ingressos domèstics medians als Estats Units. La mediana d'ingressos informa del valor que se situa, en una distribució, al bell mig, deixant un 50% per damunt i un 50% per sota, i és més informatiu, en aquest sentit, que la mitjana aritmètica, ja que la distribució d'ingressos, en una societat de classes, mai no pot seguir una distribució normal.

En desembre del 2007, l'economia nord-americana entrà en recessió, de la qual no sortí fins el juny del 2009. En aquest període, la caiguda de la mediana d'ingressos reals (corregida la inflació) fou del 3,2%.

Doncs bé, durant la recuperació, des del juny del 2009 fins el juny del 2011, malgrat les xifres (certament, modestes) de creixement econòmic, la caiguda de la mediana d'ingressos reals ha estat del 6,7%.

La recuperació econòmica nord-americana ha estat caracteritzada per una escassa força en la creació de llocs de treball. I els llocs de treball que es creen són d'una pitjor "qualitat" que no pas els que hi havia abans, amb la qual cosa els ingressos familiars ja no s'han pogut recuperar. A banda d'això, cada vegada costa més trobar feines suplementàries, o que els "teenagers" trobin una feina a temps parcial o durant l'estiu que compaginar amb els estudis.

La virtut de les mobilitzacions "Occupy Wall Street" i d'altres que en aquests moments es produeixen a Brussel·les, o les descentralitzades en ciutats, viles, pobles i barris, no és mostrar aquestes xifres, sinó fer veure que no és producte d'una "desgràcia natural". Ans al contrari, la recuperació econòmica només es pot basar (miracles tecnològics, a banda) en l'augment de la taxa d'explotació a través d'una reducció general de les condicions de vida de la majoria de la població.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Marxa des del Pont d'Esplugues fins a Cornellà per a la convocatòria d'una vaga general

Acordada en el marc de la Coordinadora d'Assemblees del Baix Llobregat-15M, avui sortirà del Pont d'Esplugues, a les 18h, una marxa fins a les seus comarcals dels principals sindicats. El lema és "Exigim una Vaga General".

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La desocupació laboral als Països Catalans

Si la premsa destacava el ritme de creació d'ocupació a les Illes Balears a començament d'estiu, ara, a final d'estiu, no destaca prou el ritme de destrucció d'ocupació. L'estacionalitat, de fet, és la que marca, per al mes de setembre, uns augments de desocupació, ja no tan sols a les Illes sinó també al Principat i al País Valencià. Prenent dades de la xarxa de l'INEM, el nombre de desocupats a les tres comunitats autònomes és de més de 1.200.000. I això que en aquestes llistes no es compten les persones que, mancades de prestació, no tenen cap incentiu per continuar inscrites en la xarxa de l'INEM.

Innovacions de la xarxa de l'INEM com la possibilitat de fer "recerques automàtiques" de feina a partir del propi currículum electrònic, serveixen de poc. Com de poc serveix la inclusió d'ofertes laborals recollides per portals privats de feina. En el portal de Feina Activa, hi ha 15.685 llocs ofertats per 600.000 inscrits en el SOC. Per cada lloc de treball, 40 aspirants de mitjana, i això comptant que dins d'aquestes ofertes s'inclouen ofertes públiques d'ocupació que no s'arribaran ja a convocar, o ofertes privades que no es cobriran si hom no troba un candidat idealíssim.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Els 24 del Parlament

Ja s'avisava des del grup antirepressiu, en l'Assemblea de l'1 d'octubre a Plaça de Catalunya de la imminència d'un operatiu en represàlia per l'acció feta en el Parlament del Principat el dia, 15 de juny, que es votaven els pressupostos.

També es recordava la convocatòria automàtica d'una concentració, a les 19h, a Plaça Catalunya.

L'ordre de detenció contra els 24 ha partit de l'Audiència Nacional, òrgan excepcional en l'aparell del Poder Judicial de l'estat espanyol. Se'ls acusa d'un delicte "contra les institucions de l'estat". Hi ha una acusació particular per part de "Manos Limpias". El Parlament de l'Audiència Nacional i el Parlament de Manos Limpias pot ser moltes coses, però no és el nostre Parlament.

divendres, 30 de setembre del 2011

Artur Mas, quina pena fas!!!

Res no hi ha de més pudent i execrable que l'autonomisme. Res de més reaccionari que aquest dependentisme català, regionalitzador i botifler. Res no encarna millor la decadència de la Catalunya dependent que aquest "govern dels pitjors". Aquest govern criptoracista i neogaltonià (de Galton i de les galtes que gasten), que aquest govern de pinxos extorquidors, que porten la Tresoreria de la Generalitat amb tants de dubtes, i amb tantes anades i tornades de Suïssa o del Palau.

Han guanyat les eleccions, diuen. No, no les han guanyades. Les eleccions les han perdudes els altres. I les perdran, una darrera l'altra, perquè no mereixen gens el vot del gros dels pobles que viuen als Països Catalans.

En tot cas, sempre ens queda el menyspreu envers el govern de la gentola. Gentola incapaç i curta de gambals. Les declaracions recents d'Artur Mas al voltant de la llengua que es parla a Sevilla, a Granada o a La Corunya (sic) són un reflex de tot el que significa CiU. Primer es pren un argument aparentment radical, i després hom demana perdó genuflex.

Però, què ha dit el President de la Diputació Regional? Ha dit que està molt orgullós que els catalans parlin el castellà millor que a Sevilla, a Granada o a la Coruña (sic). Que als catalans (que parlen en castellà), hom (l'hom castellà) els entén millor que no pas als sevillans, als granadins i als corunyesos (sic).

Hi ha quelcom de més trist? Un president que suposadament vota SÍ a la independència, considera beneficiós que els catalans sigui més castellans que els castellans! És clar que justament aquest és l'objectiu de la "immersión lingüística".

D'altra banda, el dictum de Mas reflecteix a les clares l'hispanocentrisme radical de CiU. És un hispanocentrisme vergonyant, perquè no s'admet, i en aquest sentit no pot produir res de bo. Mas no farà mai com Prim, ni serà president del govern espanyol ni, malgrat la islamofòbia, dirigirà cap batalla de Tetuan.

L'hispanocentrisme es manifesta en el menyspreu envers la "perifèria", i d'ací el comentari maliciós contra andalusos i gallecs. D'altra banda, el senyor Mas desconeix que la Corunya forma part de l'àmbit lingüístic galego-portuguès. També traspua el senyor Mas la vella concepció (tot en ell és arnat) que hi ha una "llengua" (la castellana) i uns "dialectes" (el sevillà i el granadí). És comprensible que des del govern promoguin la liquidació de les filologies, ara que aquestes filologies comencen a aplicar criteris científics per a conèixer la diversitat lingüística de totes les parles romàniques.

En l'esquema del Gobineau de la Plaça de Sant Jaume hi ha "superiors" i "inferiors". Ell es considera superior a sevillans, granadins i corunyesos. Ell es considera inferiors als vallisoletans. I d'aquí a unes setmanes, aquest individu farà voleiar la senyera... Enganyarà ben poca gent, i els independentistes que no se n'apartin prou de l'autonomisme pudent, quedaran ben empestats.

dimarts, 27 de setembre del 2011

20 de novembre: no, aquestes tampoc no són les teves eleccions

Fa cinc anys dèiem, en referència a les eleccions autonòmiques del 2006, que aquelles no eren les teves eleccions. Des d'aquest blog hem suspès de tant en tant les crides a l'abstenció, o les hem fetes vinculant-les a altres opcions, considerades un mal menor. Ara, en aquestes eleccions espanyoles del 20 de novembre, ho tenim més fàcil per dir que "no són les teves eleccions". No ho són, pel marc territorial que defensen aquestes eleccions. Però tampoc per la metodologia electoral, la qual, a més, ha endurit les condicions del sufragi passiu. En la mateixa situació concreta d'allò que s'hi juga, l'abstenció es referma. El suposat rostre humà de Rubalcabra no és més que continuïsme zapateril en la submissió completa als grans poders financers internacionals. Rajoy, de fet, ara fa campanya exclusivament per convèncer els poders financers que la seva submissió no serà pas menys completa. Les crides al vot útil "nacional" per part de CiU no mereixen comentari. Les d'ICV, millor no fer sang, encara que no crec que pagui l'esforç de posar-se la pinsa al nas el proper 20 de novembre. Hom pot reconèixer virtuts en Coscubiela sense necessitat de rebaixar-se a votar-lo. El mateix podem dir de l'Alfred Bosch. Més encara, direm que com menys el votem, més fàcilment el recobrarem com l'escriptor popular i de qualitat que és. I avalar als partits "extraparlamentaris"? No els fem cap favor avalant-los. Cada vegada que enganxen cartells electorals s'allunyen de la base obrera o popular que diuen defensar. Alhora, reforcem les dinàmiques grupusculars i la divisió en capelletes. No, tampoc no són les seves eleccions, encara que no ho sàpiguen.

I que ningú no pensi que abstenció el 20 de novembre, significa abstenir-se de fer coses. Ara és el moment de defensar les estructures populars bastides en els propers mesos i el moment de fer-les avançar. Com més nets siguem d'electoralisme, més fàcilment podrem fer aquesta tasca.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Manifestació #25-S: pel dret a l'habitatge

Tan sols bombolles especulatives poden promoure nivells de creixement econòmic en els països capitalistes desenvolupats. Potser és per això que els vulgareconomistes habituals ens expliquen que "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats". Ara el que cal, diuen, es reduir els salaris per sota de totes les possibilitats.

Els actius tòxics de bancs i caixes volen cobrar-s'ho tot. No tenen prou amb quedar-se l'habitatge que van col·locar a través d'una hipoteca, sinó que, en adjudicar-se aquest habitatge per un 60% de la tasació, encara poden rampinyar habitatges d'avalistes, i deixar uns i altres amb deutes de cinc i de sis xifres. Mentrestant, les entitats financeres exigeixen més i més ajuts i facilitats als poders públics: amb els diners dels rescats de baix interès fan negoci amb el deute sobirà. L'espiral de deute que denunciava fa una dècada la XCADE per als països en vies de desenvolupament, afecta ara als països en vies de subdesenvolupament.

Arrossegats per la tempesa, hom cerca quelcom on aferrar-se. Debades. Els compromisos, els pactes, les reformes, semblen ja més utòpics que la pròpia superació revolucionària del capitalisme.

I, alhora, hom pensa que han d'haver solucions. Aquesta és la intenció de la manifestació de demà, a Barcelona (Plaça de Catalunya, 18h), a Girona (al Pont de Pedra, 18h), a Lleida (a la Plaça Ricard Vinyes), a Tarragona (Plaça Imperial Tàrraco, 18h), a València (Plaça Sant Agustí, 18h), a Gandia (a la Plaça dels Indignats, 18h), a Benidorm (a l'estació del TRAM, 18h), a Alacant (davant de la Diputació, 19h), a Palma (Plaça d'Espanya, 18h), etc. Es reivindica la modificació de la llei hipotecària, perquè la dació de l'habitatge saldi el deute; es reivindica la supensió dels desnonaments per raó d'insuficiència d'ingressos laborals; es reivindica un parc públic d'habitatges de lloguer. És a dir, es demana un vaccí contra futures bombolles hipotecàries, un vaccí contra la llosa que per a la competitivitat del país són els costos dels lloguers, un vaccí contra el fet que hi hagi gent sense casa i cases sense gent.

dijous, 22 de setembre del 2011

Meses dels Parlaments, deixeu tramitar les ILPs!!!

L'ordenament jurídic espanyol va bastir la iniciativa legislativa popular, com tantes d'altres coses, sense ganes. Jurídicament, n'ha limitat fortament l'abast. No poden tractar matèries pertinents a lleis orgàniques, o de pressupostos, o de política internacional, o moltes d'altres. Reglamentàriament, a més, s'han interposat obstacles addicionals.

És francament lleig veure com, a banda de tots aquests obstacles, apareixen d'altres. La constitucionalitat de les lleis és atribució del Tribunal Constitucional d'Espanya, que s'hi pronuncia sobre aquelles lleis que, recentment aprovades, rebin recurs d'inconstitucionalitat per part de les instàncies amb capacitat d'interposar aquest recurs, o que siguin objecte d'una qüestió de constitucionalitat per part de jutges o tribunals. Per això, és bastant lleig que la Mesa del Parlament valori la constitucionalitat de les ILPs i rebutgi les propostes sense deixar que la ciutadania s'hi pronunciï amb les corresponents signatures.

Ha passat, ara, al Parlament del Principat, amb la ILP per consagrar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Ja té nassos que es consideri inconstitucional això, havent-hi sentència favorables del TC. És clar que els pallussos miserables que van promoure un procés vergonyós de reforma de l'Estatut (que venia a consagrar la legimitat de l'estat post-franquista) en són plenament responsables de la "reforma constitucional" perpetrada per la sentència posterior del TC sobre l'Estatut del Principat del 2006. La Mesa del Parlament ha rebutjat aquesta ILP.

En el Congrés espanyol, mentrestant, després de mig any de retencions i de misèries, ara s'ha donat curs a la ILP presentada per associacions d'afectats per les injustícies hipotecàries que, contempla, entre d'altres punts, la dació en pagament retroactiva. Sis mesos perduts en els quals desenes de milers de famílies han entrat en l'espiral de no poder fer front als pagaments hipotecaris i d'iniciar un procés que els pot suposar la pèrdua d'un habitatge i un endeutament irremediable de per vida.

dimarts, 20 de setembre del 2011

165.507 M€ vs. 93.351 M€: les aportacions que van fer possible el 'miracle espanyol'

Andrés Hurtado, el jove metge de El árbol de la ciencia, de Pío Baroja, canvia el País Valencià per la Manxa, concretament per Alcolea del Campo. Són els anys de final de segle XIX. Alcolea és llavors un poble (una ciutat) tocat per la fatalitat. Arran del Tractat dels Vins franco-espanyol, del 1882, els alcoleans mutaren els camps de cereals en vinyes... Seguiren uns anys de forta expansió, d'electrificació, de prosperitat, etc. El tractat tingué una durada de deu anys. Durant aquest període, la producció vinícola espanyola va veure disminuïts els aranzels. El 1892, però, el tractat no fou renovat, i retornaren els antics aranzels. Ningú, a Alcolea, no s'havia posat d'acord per passar-se al cultiu vitivinícola. Després del tractat, tampoc ningú no es va posar d'acord per aprofitar els beneficis adquirits amb el vi per tornar a la producció cerealística en unes condicions millors que les anteriors al 1882. Baroja ens diu: "el poble acceptà la ruina amb resignació". Els alcoleans, segons Baroja, es resignen tot dient: "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats". Baroja rebla: "Aquell estoïcisme va acabar per enfonsar el poble".

L'estoïcisme, l'austeritat, són els mots d'ordre dels dies presents. I ho són no tan sols a la Manxa, sinó a tot Europa. "Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats", "Cal treballar més i cobrar menys", "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats".

Les retallades en el consum domèstic van començar tan bon punt la "crisi" va començar a mostrar les orelles, el 2008 (o, potser, el 2007). Després dels "rescats financers", les retallades es traslladaren a les despeses públics, tota vegada que els ingressos públics davallaven dramàticament. Grècia, en aquests moments, té una taxa anual de decreixement del 7%. L'esclat de bombolles especulatives és tan antiga com la producció de mercaderies. El problema és que, en aquesta ocasió, el poder concentrat en mans de la classe dirigent és enorme, prou elevat com per garantir els seus títols tòxics. La contrapartida és l'esquilmament de la resta (de la majoria) de la població.

El 'miracle espanyol', a hores d'ara, és, evidentment, un 'miratge'. De la Península, l'única economia sòlida, fins a cert punt, és la basca. Disposar d'un teixit industrial pesant, fort i diversificat, i d'unes entitats financeres pròpies són la clau de l'excepcionalisme basc. El dinamisme econòmic que trobem (encara) en els Països Catalans té com a principals amenaces l'esmicolament del seu sector productiu i el desmuntatge implacabhttp://www.blogger.com/img/blank.gifle de les migrades entitats financeres pròpies. Però hi ha un altre aspecte en el qual mai no s'insisteix prou. A diferència del País Basc (concert econòmic de les Vascongades i el conveni econòmic de la Navarra estricta), la nostra terra fa part de "comunitats autònomes de règim comú". El "dèficit fiscal" assoleix valors que varien, segons l'època i el territori, entre el 5% i el 10%. Feridora és la situació de les Illes Balears, dramàtica la del Principat i especialment penosa la del País Valencià, que pateix aquest dèficit malgrat trobar-se amb un nivell de renda per habitant inferior a la mitjana estatal.

En el butlletí número 9 de l'associació independentista Sobirania i Justícia, llegim un article de Lluís Bonet i de Claudi Grinyó que du per títol "Solidaritats històriques". És un títol irònic, que fa mà del grandiloquent títol d'una obra de Josep Lluís González Vallvé i de Miquel Àngel Benedicto Solsona, "La mayor operación de solidaridad de la historia: Crónica de la política regional de la UE en España". Aquest llibre aparegué en el 2006, quan es tanca el segon programa septennal d'ajuts de la CEE del "fons de cohesió". El títol fa referència al nivell que tingueren els ajuts per a l'estat espanyol entre 1986 i 2006, que els autors qualifiquen de "tres vegades superior al que suposà el Pla Marshall per a tots els estats beneficiats després de la Segona Guerra Mundial". El valor era equivalent, comptant tota la població estatal, a 130 € per persona i any.

En total, els ajuts rebuts entre 1986 i 2006 foren uns 118.000 M€, als quals podríem sumar els del Programa FEOGA-GA (ajuts al sector agrícola en forma de polítiques de preus i de compensacions per la reforma de la política agrícola comuna) per arribar als 160.000 M€. Encara amb més afegits, la xifra global de recepcions percebudes s'enfila a 211.007,25 M€. Val a dir, però, que caldria deduir les aportacions espanyoles a la Unió Europea (117.656,66 M€). El saldo de percepcions netes seria de 93.350,59 M€.

Els dos autors continuen amb els càlculs. Ara passen a les relacions financeres entre el Principat i la resta de l'estat. En total, en el període 1986-2006, el dèficit fiscal d'aquest territori autonòmic fou de 165.507 M€.

Les dues xifres són contradtades. L'aportació solidària del Principat doblava en valors absoluts l'aportació solidària de la Unió Europea. Si ho expressem en valor per càpita, cada ciutadà del Principat aportà 78 vegades més que l'aportació del ciutadà de la Unió Europea. La diferència fonamental és que, mentre els ajuts europeus, són sotmesos a una comptabilitat més o menys estricta, però sempre oficial, la comptabilitat de les balances fiscals és semioficial.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Ennuegat amb els melindros (IV): La doctrina Conde-Pumpido sobre la condemna a la violència 'vingui d'on vingui'

La repressió contra l'independentisme basc marca el pas de la deriva que pren de forma creixent l'estat espanyol. En una emissora radiofònica, aquest matí, hom podia sentir les declaracions de Cándido Conde-Pumpido qui ha estat el fiscal general de l'Estat durant l'època de Zapatero. Conde-Pumpido s'ha referit a la sentència d'Otegi, però les paraules anaven més enllà. En les properes eleccions del 20-N, Bildu obtindrà uns resultats esclatants a les quatre circumscripcions basques i, a més, amb un discurs nítidament independentista. Conde-Pumpido va fer tot el possible per il·legalitzar Bildu. Només una sentència del Tribunal Constitucional va revertir la decisió presa pel Tribunal Suprem. En tot cas, Conde-Pumpido assenyalava el camí per il·legalitzar Bildu abans de les eleccions, i frenar el previsible èxit electoral. És en aquesta doctrina on s'hi veu la radicalització de l'espanyolisme. L'actual "llei de partits" ha estat substituïda ja per una doctrina que exigeix una condemna genèrica de la violència. Conde-Pumpido va més enllà, ja que ara també es podrien condemnar els partits polítics que condemnen la violència "vingui d'on vingui". "Vingui d'on vingui" és una expressió favorita del neutralisme petit-burgès, però també amaga el pòsit de radicalisme democràtic que també condemna la violència estructural del sistema, o la violència dels aparells de l'estat. Així doncs, darrera d'aquesta condemna "genèrica" s'amaga un perill "subversiu" que, segons Conde-Pumpido, també seria il·legalitzable.

Conde-Pumpido també feia referència a les reformes sobre el ministeri fiscal i parlava del necessari acord entre els dos "partits majoritaris". La crisi de l'estat espanyol, des de tots els punts de mira, s'adreça a un atzucac. En la desesperació, es fan crides a l'entesa entre els dos "partits majoritaris" en els termes d'estat. El turnisme s'evidencia en la campanya electoral derrotista que menen els dirigents del PSOE. Però també s'evidencia en el fet que el PP ha volgut fer callar les veus internes, com la de González Pons, sobre un canvi polític, orientat als interessos de la mitjana i petita burgesia. El continuïsme de Rajoy respecte de Zapatero es fa patent. Certament, el PPSOE i els governs que formin aquest bipartit no són més que el comitè executiu de la gran burgesia transnacional. Fins ara, aquesta tasca havia estat compaginable amb el manteniment dels mínims de la democràcia formal. Quina durada tindrà aquesta compatibilitat mentre ens endinsem en la crisi econòmica, política i social?

dijous, 15 de setembre del 2011

Joan-Pere Cerdà (1920-2011), poeta de les muntanyes ceretanes

Com quatre espigues sou,
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l'aire.

Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d'aigua
feta
per llavis de la plana.

Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l'enlluernadora presència.


Un 11 de setembre, el d'enguany, es moria el poeta Jordi-Pere Cerdà. El seu nom era Antoni Querol, però ell trià un nom, compost, que reflectís la modernitat i l'antigor de la seua llengua, i un cognom que assenyalés el seu origen. Havia nascut, efectivament, a Sallagosa, al bell mig de la Cerdanya, entre Llívia, la capital històrica, i Puigcerdà, la capital moderna. Enguany feia 70 anys dels seus inicis com a dramaturg, a Perpinyà, si bé sempre ha estat reconegut com a poeta.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Concentració pel català com a llengua vehicular única en l'ensenyament

Poques vegades es veuen a Esplugues de Llobregat concentracions tan multitudinàries a la Plaça de l'Ajuntament com la d'ahir. Potser caldria prendre bona nota que, lluny d'haver quedat adormida, la qüestió de l'opressió nacional és ben viva entre la població catalana.

divendres, 9 de setembre del 2011

Josep Termes: un historiador de classe

Josep Termes i Ardèvol va nàixer en un període cabdal de la història del moviment obrer, la que va del 19 de juliol i queda tancada mesos després, uns diran que per la reconsolidació del Govern de la Generalitat, uns altres que pels fets de maig del 1937 i uns altres per l'entrada de les tropes franquistes en la campanya de 1938-39. Fill de pagesos semiproletaritzats i migrats a Barcelona, les seves aportacions com a historiador se centren en la història política, en la història dels moviments, en la història contemporània de les lluites de classes (i de les lluites dins la classe) del Principat, dels Països Catalans o de la Península. Vinculat al PSUC, militant i actiu en la premsa del partit, fou més el PSUC qui s'hi distancià d'ell que no pas a l'inrevés. Paradoxalment, Termes serví com a bon desinfectant contra les doctrines habituals de la direcció psuquera envers el moviment anarco-sindicalista o envers els orígens populars del catalanisme. S'ha mort avui, als 75 anys. Termes va poder dur a terme bona part de la seva trajectòria historiogràfica en el marc de la universitat, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Els qui coneguin l'ambient de les actuals facultats d'història, de sociologia o d'economia ens podran dir fins quin punt hi ha perspectives de poder fer-hi feina sense haver de sotmetre's als imperatius ideològics vigents.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Les llengües vehiculars

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-Principat (TSJC) ha mostrat que el sistema d'immersió lingüística (nom particularment estúpid per referir-se al fet d'emprar la llengua vernacla com a llengua vehicular en l'ensenyament) és jurídicament feble. La llei que el sustenta es troba recorreguda davant del Tribunal Constitucional. I el mateix Tribunal Constitucional, en haver-se de pronunciar sobre l'Estatut d'Autonomia del Principat (degut al gest estúpid, previ, de reformar l'estatut del 1979) ja va atacar qualsevol interpretació sobre els usos oficials de les llengües que no fos la de la "co-oficialitat". No obstant això, de moment, la resposta general, de l'administració, dels partits polítics, dels sindicats i col·lectius docents, dels pares i mares d'alumnes, dels sindicats i col·lectius d'estudiants, etc., mostren una força prou elevada com per defensar el sistema actual. Òbviament, el sistema actual no pot frenar els processos sociolingüístics que tenen lloc en un marc econòmic i polític concret, de forma que, tot sovint, per a molta gent, la diferència entre el sistema actual i el sistema que voldrien imposar els "bilingüistes" sigui ben etèria.

En tot cas, Vicent Partal reflexionava sobre la qüestió. Al nord del Sénia, un sistema d'ample consens és qüestionat per un grapat de famílies, i queda ben coix en els tribunals. Al sud del Sénia, en canvi, centenars de milers de famílies defensen l'ús del català com a llengua vehicular, i es troben amb un sistema que no respon a aquesta demanda, insuficient, i amenaçat per l'enèssim invent del Departament d'Ensenyament. Mentrestant, la desprotecció dels alumnes a la Franja de Ponent és absoluta pel que fa fins i tot a agressions lingüístiques pròpies de l'era franquista. El PP balear més d'una en prepara. I així podríem seguir.

La situació del català en l'ensenyament, però, és molt millor que en la de qualsevol altre àmbit social, a qualsevol territori que ho analitzem. Fet i fet, és un miracle quotidià que això es mantingui, malgrat totes les pressions en contra. Difícilment això revertirà. Però calen demostracions que tota la societat s'implica en l'ensenyament. D'ací la rellevància de les convocatòries del 12 de setembre del 2011. S'ha demanat d'anar vestits de color groc, en solidaritat amb els col·lectius educatius, i en solidaritat amb els alumnes. S'ha demanat també de fer concentracions arreu del país. A Esplugues, a la Plaça de Santa Magdalena, davant de l'Ajuntament, la concentració començarà a les 7 del vespre.

dissabte, 3 de setembre del 2011

La Segona Festa Estellés

[El poeta mediterrani contempla el mar, el mar d'un 4 de setembre, per exemple, i diu:]

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

100 anys de la manifestació de Berlin “contra el bel·licisme” i “per la pau dels pobles”

El primer diumenge de setembre del 1911, tal dia com avui fa cent anys, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) convocava a Berlin una manifestació sota els lemes “Contra el bel·licisme!” (Gegen die Kriegshetze!) i “Per la pau dels pobles!” (Für den Völkerfrieden!). S’alternaven, com de costum, dos lemes, el lema negatiu (en aquest cas, contra l’agitació bel·licista) i el lema positiu (la pau dels pobles). Hi assistiren unes 200.000 persones. Per tal que tothom pugués sentir els manifestos i els discursos, s’aixecaren al llarg del recorregut unes deu plataformes. Entre els oradors destacaven August Bebel, de 71 anys, i Karl Liebknecht, de 40, representants de la vella i de la jove generació de dirigents socialdemòcrates. Liebknecht havia perdut feia una setmana la seua dona, Julia, morta després d’una delicada operació quirúrgica. Bebel, vidu de feia un any, era de salut ben delicada, i havia d’afrontar diversos problemes familiars. La convocatòria de la manifestació s’havia decidit arran de la crisi d’Agadir, que havia esclatat l’1 de juliol del 1911, quan el canoner alemany Panther arribà al port marroquí d’Agadir. Formalment, el Panther havia arribat al Marroc dins dels esforços per “posar pau” en el Sultanat del Marroc. A principis d’any havia esclatat una revolta, i en el mes d’abril, els revoltats havien assetjat el Palau de Fez. En el mes d’abril, els francesos enviaren tropes amb l’objectiu oficial de protegir les vides i propietats dels europeus. Amb el mateix objectiu, el 5 de juny del 1911, els espanyols havien ocupat Larache i Ksar-el-Kebir.

En començar el segle, el Sultanat del Marroc era un dels pocs estats africans que no havien estat reduïts a l’estatus de colònia o de protectorat. De fet, les potències europees no reconeixien la independència més que de dos estats africans, l’Imperi d’Etiopia i la República de Libèria. En el 1904, el Regne Unit va reconèixer que el Marroc entrava dins de l’àrea d’influència de França. L’Imperi Alemany, que també cobejava el Marroc, hi va protestar. Aquesta primera crisi marroquina no es va resoldre fins a la Conferència d’Algecires, en la qual es reconeixia a França i a Espanya una missió especial en la protecció dels interessos europeus en el país. La pressió colonial sobre el Sultanat del Marroc desencadenà la rebel·lió de començaments del 1911.

El moviment de tropes franceses i espanyoles (aquestes, a efectes pràctics, subordinades a les primeres) no fou vist amb bons ulls pel govern britànic. Al Regne Unit no l’interessava que el Marroc fos reduït a la situació de “protectorat” franco-espanyol, ja que això deixaria tot el Magreb sota el domini colonial francès. Però, òbviament, tampoc no era interessat en l’establiment d’un govern marroquí oposat a la ingerència colonial europea. Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del Panther a Agadir feia pensar en la intenció d’Alemanya d’establir-hi una base naval. Així s’entén la forta protesta diplomàtica, francesa i anglesa, contra l’operació naval alemanya.

El 7 de juliol, l’ambaixador alemany a París anuncià que no tenia cap aspiració territorial al Marroc, i que acceptaria un Protectorat francès del Marroc sempre que se salvaguardessin els interessos econòmics alemanys al Marroc, i que hi hagués una compensació territorial en forma de cessions de part del Congo francès en favor del Camerun alemany. El 15 de juliol, la proposta alemanya es feia més precisa. Eren disposats a reconèixer el protectorat francès del Marroc i a cedir a França Togolàndia i el nord del Camerun, a canvi de rebre tot el Congo francès fins al Riu Sangha i també fer-se amb el dret, exercit fins llavors per França, d’intervenció en el Congo belga. Les negociacions entre França i Alemanya ja havien començat. La premsa burgesa, però, de banda i banda, escalfava l’ambient. El 21 de juliol, David Lloyd George declava que “si la Gran Bretanya és tractada malament en interessos que li són vitals, com si no importés gens en el gabinet de les nacions, llavors dic emfàticament que la pau a aquest preu seria una humiliació intolerable per a un gran país com el nostre”. Les declaracions de George foren llegides com un advertiment a Alemanya, i com un refermament de l’entesa anglo-francesa. La premsa burgesa alemanya recordà com d’injusta era la divisió colonial . L’Imperi Britànic era molt més estès que no pas reflectia el poder real de la Gran Bretanya. L’Imperi Francès també era mastodòntic davant de les proporcions econòmiques de la metròpoli. Els imperis neerlandès i portuguès eren un fòssil d’una altra època, sostinguts tots dos per l’Imperi Britànic, de la mateixa manera que les colònies africanes de belgues i d’espanyols no eren més que sufragànies de l’imperi francès. I, al damunt, l’Imperi Britànic i l’Imperi Francès es coaligaven contra Alemanya, la gran potència industrial, bla, bla, bla.

L’SPD era una partit poderós, el partit més fort d’Alemanya en termes de vots i de militants, recolzat a més en la classe social que, de manera imparable, esdevenia hegemònica a Europa com a conseqüència del mateix desenvolupament del capitalisme. El juliol del 1909, Barcelona havia mostrat el que era una revolta obrera contra una guerra colonial. En el 1907, Bebel havia desafiat tots els consells moderadors que deploraven la seva denúncia contra la guerra d’agressió de l’Imperi Alemanya contra els hotentots. La crisi d’Agadir, però, ja no era la perspectiva d’una guerra al Marroc, sinó la d’una guerra mundial.

La posició de l’SPD en el 3 de setembre del 1911, però, no era gens fàcil. La premsa burgesa ho presentà com una mostra de submissió a l’imperialisme franco-britànic. Fins i tot, hi hagué qui assenyalà que, d’aquesta manera, es traïa al poble marroquí en la lluita contra l’imperialisme francès. No faltaven tampoc veus, dins del moviment obrer alemany, que consideraven que l’imperialisme franco-britànic era denunciable pel seu caràcter parasitari, financer, en front al més sanitós capitalisme industrial alemany, puixant i renovador.

Cent anys després, la història es repeteix. Però ara ja no hi ha un SPD amb la mateixa força que llavors i amb el mateix caràcter de classe. Les guerres imperialistes dels nostres dies les fan “exèrcits professionals” i no pas lleves forçades. La propaganda bèl·lica, però, reprén els mateixos tints de l’època. Els caps hotentots del 1907 eren opressors del seu propi poble, que calia alliberar. Marroc era en el 1911 un ‘rogue state’, que calia protegir d’ell mateix. Un a un, en les vuit dècades precedents, tots els estats del nord d’Àfrica havien passat a l’estatus de colònia o protectorat de França, d’Itàlia o de Gran Bretanya, sempre en nom de la civilització i del desenvolupament. Òbviament, la guerra mundial, en el 1911, no fou aturada per la manifestació de l’SPD. Les potències no se sentien preparades per a una guerra mundial oberta... Encara.