divendres, 31 de desembre de 2021

Bon any 2022! Bon any dels dos aneguets!

Ja som a l’any 22, l’any dels dos aneguets. O podríem dir que és un any de tres aneguets, si comptem el del mil·lenni. Tres aneguets i un tortell, encara que ben mirat el primer dels aneguets ja ens acompanya des de fa 22 (dos aneguets de nou) anys, i el nombre de zeros és il·limitat si comptem tots els que hi pot haver a l’esquerra: Bon any 02022 que diuen a Long Now Foundation o Bon any 002022, o Bon any 0002022, etc. A aquestes alçades de segle ja no cal anar amb romanços i podem dir ja, senzillament, “Bon any 22!”. Hem de desitjar-nos una bona reactivació, i en aquest sentit podem aprofitar per llegir els documents de “Catalunya 2022”.

Enguany ha estat declarat l’Any Internacional de la Pesca i l’Aqüicultura Artesanals, sota el lideratge de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO)

2022: Any Internacional de la Pesca i Aqüicultura Artesanals

L’Assemblea General de les Nacions Unides proclamava (A/RES/72/72) l’any que arrenca l’1 de gener del 2022 com l’Any Internacional de les Pesqueries i Aqüicultura Internacionals, arran de la resolució 6/2017 de la 40ª Conferència de la FAO (la Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) celebrada a Roma el juliol del 2017. Aquesta decisió de Nacions Unides s’emmarca en la Convenció de Nacions Unides sobre Dret Marítim del 10 de desembre del 1982, i en els instruments de “conservació i gestió de reserves pesqueres” transfrontereres.

L’Any Internacional de la Pesca i Aqüicultura Artesanals defensa un món en el que els pescadors i aqüicultors artesanals de petita escala, juntament amb els tots els treballadors de la pesca i de la piscicultura siguin plenament reconeguts i capacitats per continuar amb la contribució que fan al benestar humà, a sistemes d’alimentació saludables i a l’erradicació de la pobresa. Aquesta pesca i aqüicultura artesanals juga un paper central en aconseguir un ús responsable i sostenible dels recursos pesquers i aqüícoles.

2022: Any Internacional del Vidre

Cúpula de vidre - Castell d'en Bardou (Maternitat Suïssa) - Elna

Cúpula de vidre del Castell d’en Bardou d’Elna

L’Assemblea General de Nacions Unides ha declarat l’any 2022 també com a “Any Internacional del Vidre” (A/RES/75/279). Aquesta decisió s’emmarca en l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible.

El vidre natural ja era utilitzat per societats paleolítiques, i en el context del neolític hom començà a fabricar-ne. El vidre ha estat, doncs, durant segles un dels materials més rellevants, versàtils i transformadors de la història. Avui el trobem en la indústria automobilística i aeroespacial, en l’arquitectura, en les arts, en la tecnologia de la informació i de la comunicació, en el sector energètic, en l’assistència sanitària, en el treball de laboratori, en l’òptica, en envasaments i en emmagatzematges.

No obstant, pot haver-hi la sensació que el vidre té més passat que futur, especialment si atenem a la substitució que ha patit en pro dels plàstics en el darrer segle. Justament, l’Any Internacional del Vidre vol remarcar les oportunitats que ofereix aquest material, especialment en el marc de la innovació tecnològica. Entre les aplicacions emergents del vidre hi ha els panells informatius, els sensors ultrafins, els cables de fibra òptica, nou equipament de laboratori, instrumental òptic i de microscòpia, equipament mèdic i farmacèutic, equipament fotovoltaic, etc.

L’Any Internacional del Vidre vol posar en valor aquest material com a alternativa als plàstics en el marc d’uns patrons de producció i consum més sostenibles. Això passa també per innovar en els processos de fabricació de vidre, per tal de reduir-hi el consum energètic i altres impactes ambientals.

L’any 2022 gregorià i els altres

L’Any del Senyor del 2022 és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominical B (en el sentit que comença en dissabte). Arrenca en la data juliana de 2.459.580,5 i en el segon Unix de 1.640.995.200. En el compte llarg maia l’any 2022 arrenca en 13.0.9.2.18. En termes de l’ISO 8601 la primera setmana del 2022 comença el 3 de gener, de forma que enguany tindrà 52 setmanes (la darrera de les quals conclourà l’1 de gener del 2023. La Lluna comença l’any 2022 amb una edat de 28 dies (el nombre auri de l’any és 9). El Diumenge de Pasqua del 2022 serà el 17 d’abril. Per discrepàncies en el càlcul de l’epacta, la Pasqua Juliana no serà fins el diumenge següent, el 24 d’abril. La Pasqua Jueva (15 de Nisan) començarà al capvespre del 15 d’abril.

L’any 2022 és l’any 2060 de l’era, l’any 2775 de la fundació de Roma i l’any 3188 de la Discòrdia. L’Any Nou Lunar s’escaurà el dimarts 1 de febrer, quan entraren en el signe del tigre d’aigua (壬寅年). L’equinocci vernal del 2022 (20 de març) marcarà l’inici de l’any 179 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2022 (23 de setembre) serà l’inici de l’any 7531 del món segons el còmput bizantí, l’any 2015 de l’Encarnació segons el còmput etíop, l’any 1739 dels màrtirs segons el còmput alexandrí i l’any 231 de la república francesa. La lluna nova de final de juliol (dia 30) assenyalarà l’inici de l’any 1444 de l’hègira. La lluna nova de final de setembre (dia 26) indicarà l’inici de l’any 5783 segons el còmput hebreu. En termes generals, l’any 2022 es correspon a l’any 6772 de la fundació d’Assur, el 5123 de kali yuga, el 4355 de l’era coreana, el 2972 de l’era amaziga, el 2566 de l’era budista, el 2079 de la vikram samvat, el 1956 de l’era javanesa, el 1471 de l’era armeniana (ԹՎ ՌՆՀԱ), el 1429 de l’era bengalí, el 1384 de l’era birmana, el 1023 de l’era igbo, el 554 de l’era sikh, el 111 de l’era iutxe i de l’era republicana xinesa. El 6 de febrer, els britànics entrarien en l’any 71 Eliz. 2, i el mes de maig el Japó entra en l’any 4 de l’era Reiwa (令和4年).

L’any 2022 astronòmic

El periheli d’enguany, màxim apropament de la Terra al Sol, s’esdevindrà el 4 de gener a les 06:55UTC (0,9833365 UA). L’afeli, màxim allunyament, es produirà el 4 de juliol a les 07:11UTC (1,0167292 UA).

Els equinoccis seran el 20 de març a les 15:33UTC i el 23 de setembre a les 01:04UTC. Els solsticis cauran el 21 de juny a les 09:14UTC i el 21 de desembre a les 21:48UTC.

Tindrem lluna nova el 2 de gener, l’1 de febrer, el 2 de març, l’1 i el 30 d’abril, el 30 de maig, el 29 de juny, el 28 de juliol, el 27 d’agost, el 25 de setembre, el 25 d’octubre, el 23 novembre i el 23 de desembre. És a dir que el 2022 serà un any de 13 novilunis.

El 2022 serà un any de dos eclipsis solars, tots dos parcials, i el segon d’ells visible des de Barcelona:
- el dissabte 30 d’abril del 2022, amb màxim a les 20:42:36UTC (cobertura del 63,96% del disc solar). S’observarà com a eclipsi parcial al Pacífic Sud-Oriental i al sud de Sud-Amèrica. Serà l’eclipsi 66 dels 71 que integren el Saros 119.
- el dimarts 25 d’octubre del 2022, amb màxim a les 11:01:20UTC (cobertura del 86,23% del disc solar). S’observarà com a eclipsi parcial a la major part d’Europa, nord d’Àfrica i oest d’Àsia. A Barcelona, l’eclipsi començarà a les 11:32CEST, assolirà un modest màxim del 9,6% a les 12:07CEST i conclourà a les 12:43CEST. Una mossegadeta en el quart quadrant solar per a l’hora del brunch com fou l’eclipsi del 10 de juny del 2021. Aquest eclipsi d’octubre del 2022 serà el 55 dels 73 que integren el saros 124.

En el 2022 tindrem dos eclipsis lunars totals, el primer dels quals serà visible de ple des de Barcelona:
- el dilluns 16 de maig del 2022 hi haurà un eclipsi lunar total, que assolirà el màxim les 04:11:28UTC. A Barcelona començarà a les 03:32CEST, amb una fase total que arrencarà a les 05:29CEST: aquella matinada la Lluna farà l’ocàs a les 06:34UTC del tot eclipsada. Aquest serà el primer eclipsi central del saros 131.
- el 8 de novembre del 2022 hi haurà una eclipsi total lunar visible des d’Àsia, Austràlia, Amèrica del Nord, bona part de Sud-Amèrica i zones del nord i de l’est d’Europa. El màxim tindrà lloc a les 10:59:11UTC. Durant tot l’eclipsi la Lluna ja serà sota l’horitzó de Barcelona. Aquest eclipsi serà el 20è dels 72 que integren el saros 136.

Entre les principals conjuncions del 2022 podem citar, d’acord amb el calendari d’Astropixels:
- el 2 de març, a les 16UTC, Mercuri es trobarà a 0,7° al sud de Saturn.
- el 5 d’abril, a les 02UTC, Mart es trobarà a 0,3° al sud de Saturn.
- el 30 d’abril, a les 20UTC, Júpiter s’acostarà a 0,2° al nord de Venus.
- el 27 de maig, a les 02:52UTC, la Lluna ocultarà Venus.
- el 29 de maig, a les 09UTC, Mart s’acostarà a 0,6° al sud de Júpiter.
- el 22 de juny, a les 18:16UTC, la Lluna ocultarà Mart.
- el 4 d’agost, a les 04:58UTC, Mercuri s’acostarà a 0,6° al nord de Règulus.
- el 8 de desembre, a les 04:21, la Lluna ocultarà Mart.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 7 de gener (vespertina, 19°), el 16 de febrer (matutina, 26°), el 29 d’abril (vespertina, 21°), el 16 de juny (matutina, 23°), el 27 d’agost (vespertina, 27°), el 8 d’octubre (matutina, 18°) i el 21 de desembre (vespertina, 20°).

Venus comença l’any com a estel vespertí, però de seguida farà la conjunció inferior, el 9 de gener a les 01UTC (la distància a la Terra serà de tan sols 0,2658 UA). Passat al cel matutí, hi assolirà la màxima elongació el 20 de març a les 10UTC (47°). La conjunció superior serà el 22 d’octubre a les 21UTC, i tindrem Venus de nou en el cel vespertí on clourà l’any.

Mart comença l’any com a estel matutí a la constel·lació del Serpentari. Guanyarà l’elongació respecte del Sol per arribar a l’oposició el 8 de desembre a les 04UTC, quan la distància respecte de la Terra arribarà a un mínim de 62,07 milions de quilòmetres: la magnitud aparent serà de -1,7 i el diàmetre de 17,1 segons d’arc. Mart tancarà l’any com a estel vespertí en la constel·lació del Bou. Des del 30 d’octubre, Mart seguirà un moviment retrògrad en aquesta constel·lació.

L’equinocci marcià del 24 de febrer marcarà l’inici de l’autumni a l’hemisferi nord, i de la primavera a l’hemisferi sud. El 21 de juny, Mart farà el periheli, amb una distància mínima respecte del Sol de 1,38130 UA. El 21 de juliol serà el solstici que marcarà l’inici de l’hivern a l’hemisferi nord, i de l’estiu a l’hemisferi sud. Aquestes estacions clouran el 26 de desembre, quan sigui l’equinocci següent (vernal per a l’hemisferi nord i autumnal per a l’hemisferi sud).

Júpiter comença l’any com a estel vespertí en la constel·lació de l’Aiguader. Anirà perdent elongació fins que el 5 de març a les 13hUTC es produirà la conjunció amb el Sol. Passat al cel matutí, hi guanyarà elongació fins arribar a l’oposició el 26 de setembre a les 18hUTC en la constel·lació dels Peixos. Serà llavors el millor moment per observar-lo, amb una magnitud aparent de -2,9 i un diàmetre aparent de 48,8 segons d’arc (la distància serà de tan sols 3,95 UA). Ja convertit de nou en estel vespertí tancarà l’any a la constel·lació de Peixos. Entre el 28 de juliol i el 24 de novembre, el planeta seguirà un moviment retrògrad.

Saturn comença l’any com a estel vespertí en la constel·lació de Capricorn. El 4 de febrer a les 19h tindrà lloc la conjunció amb el Sol. Passat al cel matutí guanyarà elongació fins a fer l’oposició el 14 d’agost a les 17h. Serà el millor moment per observar-lo, quan es trobarà a una distància de 8,86 UA de la Terra, i tindrà una magnitud aparent de +0,3 i un diàmetre de 18,8 segons d’arc. Amb una inclinació de 13°, el telescopi ens ofereix una visibilitat de la cara nord del seu sistema d’anells. Entre el 4 de juny i el 23 d’octubre seguirà un moviment retrògrad a Capricorn. Saturn tancarà l’any en l’extrem de Capricorn com a estel vespertí.

Durant el 2022, Urà continuarà a la constel·lació del Carner. El 5 de maig tindrà lloc la conjunció amb el Sol. L’oposició serà el 9 de novembre a les 09hUTC, quan la distància a la Terrà serà de 18,69 UA, la magnitud aparent de +5,7 i el diàmetre aparent de 3,8 segons d’arc.

Durant el 2022, Neptú continuarà la transició des de la constel·lació de l’Aiguader fins a la de Peixos. Farà conjunció amb el Sol el 13 de març a les 11hUTC. L’oposició tindrà lloc el 16 de setembre a les 21h, moment en el que la distància a la Terra serà de 29,32 UA, la magnitud aparent de +7,8, i el diàmetre aparent de 2,4 segons d’arc.

Pel que fa als perihelis cometaris previstos podem esmentar:
- el 21 d’abril es produirà el del cometa PANSTARSS C/2021 O3, a una distància heliocèntrica de 0,29 UA. La distància mínima a la Terra es produirà poc després (0,60 UA), i la màxima visibilitat a l’hemisferi nord serà en el mes de maig quan assolirà una elongació de 45° i una declinació de +82°.
- el 25 d’agost serà el periheli del cometa 73P/Schwassmann-Wachmann 3. Serà el retorn 613, i se li ha calculat una magnitud màxima de vora +11 com a cometa vespertí. És possible que s’associï amb una forta pluja d’estels cap a final de maig amb radiant al sud-oest de la constel·lació del Bover.
- el 15 de desembre serà el periheli del cometa 81P/Wild 2. En aquest retorn el cometa tindrà una elongació matutina de 55° i una magnitud màxima de +12.

Del calendari de pluja d’estels del 2022 de l’Organització Internacional de Meteors destaca:
- les quadràntides, amb pic el 3 de gener, sense lluna.
- les eta-aquàriides faran el màxim el 6 de maig, amb bones condicions de visibilitat.
- els meteoroides alliberats per 2006GY2 podrien fer un pic d’activitat el 15 de maig, amb radiant a Taurus.
- les tau-hercúlides podrien fer un màxim ben visible el 31 de maig.
- les perseides, amb pic el 12 d’agost, quedaran deslluïdes per coincidir amb pleniluni, però encara podrien ser un bon espectacle just després de la mitja nit a l’Europa Occidental.
- les aurígides, amb pic l’1 de setembre, es veuran en bones condicions.
- les gemínides, amb pic el 14 de desembre, seran deslluïdes de matinada per la lluna minvant.
- les úrsides, amb pic el 22 de desembre, tindran bones condicions de visibilitat.

Pel que fa al calendari cosmonàutic destaquem:
- entre final d’agost i principi de setembre hi ha una finestra de llançament per al JUICE, el JUpiter ICy moons Explorer de l’ESA, que té com a objectiu fer observacions detallades de Júpiter i dels seus tres principals satèl·lits glaçats, Ganimedes, Cal·listo i Europa. La JUICE serà la primera missió de classe gran de la Cosmic Vision 2015-2025 de l’Agència Europea de l’Espai.
- també hi ha previst per enguany el llançament d’Euclid, que des del punt L2 del sistema Sol-Terra, recopilarà dades sobre una zona del cel allunyada d’interferències del nostre propi Sistema Solar i de la nostra Via Làctia per tal de fer una valoració més precisa de l’expansió de l’univers i del rol que hi juga l’anomenada “energia fosca”.
- Hi ha previst el llançament de la missió lunar Chandrayaan-3 de la ISRO.
- La ISRO també té previst el llançament de la primera missió tripulada de la Índia.
- la New Horizons donarà per completat l’estudi d’objectes del cinyell de Kuiper, i començarà a preparar-se per a l’estudi dels límits de l’heliosfera.

El llançament de la missió de l’ESA Juice és previst pel 2022

El nostre 2022 i els altres

En el calendari electoral del nostre 2022 trobem les legislatives portugueses (30 de gener), les presidencials sud-coreanes (9 de març), les del cap executiu de Hong Kong (27 de març), les generals sèrbies (3 d’abril), les presidencials franceses (10 d’abril primera volta), les l’Assemblea d’Irlanda del Nord (5 de maig), les generals filipines (9 de maig), les presidencials colombianes (29 de maig), les generals sueques (11 de setembre), les generals brasileres (2 d’octubre) i les mid-term nord-americanes (8 de novembre).

D’altres convocatòries destacades a les urnes per al 2022 són les del referèndum a l’Estat de Chuuk per decidir entre la independència o romandre en els Estats Federats de la Micronèsia, les eleccions parlamentàries d’Hongria o les eleccions federals australianes.

La presidència del Consell de la Unió Europea estrena terna (T11) l’1 de gener del 2022. En el primer semestre, el primer membre de la terna, França presidirà el Consell, i cedirà el testimoni al segon membre, la República Txeca, que presidirà el Consell en el segon semestre. Així doncs, Emmanuel Macron presidirà el Consell de Ministres de la UE durant les eleccions presidencials franceses.

Altres convocatòries polítiques d’interès per al 2022 seran:
- el 20è Congrés Nacional del Partit Comunista Xinès, en el decurs del qual s’elegirà una nova direcció del partit, sempre sota l’administració de Xi Jinping.
- la Convenció Constitucional de Xile té temps fins el 4 de juliol per proposar un esborrany de nova Constitució.

Més normalitzada ja la situació de la pandèmia de covid-19 amb els vaccins, i més enllà de possibles ensurts amb noves variants de SARS-CoV-2, el calendari esportiu s’albira amb menys incertesa:
- els Jocs Olímpics d’Hivern de Beijing, entre el 4 i el 20 de febrer, convertiran la capital xinesa en la primera en haver acollits jocs d’estiu i d’hivern. Deixant de banda aspectes esportius, la convocatòria va marcada pels anuncis de boicot polític fet pels Estats Units i alguns dels seus aliats, que ens recorden els boicots de fa quatre dècades.
- l’Eurocopa Femenina de Futbol tindrà lloc a Anglaterra entre el 6 i el 31 de juliol.
- Birmingham (Alabama) acollirà els World Games 2022 entre el 7 i el 17 de juliol, per a esports que no entren en el calendari olímpic.
- Birmingham (Anglaterra) acollirà els Jocs de la Commonwealth entre el 28 de juliol i el 8 d’agost.
- el Mundial de Futbol es farà a Qatar entre el 21 de novembre i el 18 de desembre. A banda del fet de traslladar la competició fora dels mesos centrals de l’any, la convocatòria ve marcada per les polèmiques sobre la gestió i significat del règim de Qatar.
- la Copa d’Àsia del 2022 se celebrarà a Sri Lanka.

Entre d’altres convocatòries culturals podem citar la Floriade Expo 2022 que tindrà lloc a Almere entre el 14 d’abril i el 9 d’octubre; el Concurs d’Eurovisió que se celebrarà a Turí entre el 10 i el 14 de maig

El nostre 2022 sembla més prosaic que l’imaginat per Atari en el 1988 per al seu joc ‘Cyberball’. Però és innegable que avui dia els jocs cibernètics ocupen un espai mediàtic que rivalitza amb els jocs presencials com el futbol americà com mai no hauríem somniat fa 34 anys.

divendres, 24 de desembre de 2021

El Bebè Yingliang, un embrió de teròpod dins l’ou de fa 70 milions d’anys

Paleontologia: Li diuen Bebè Yingliang, i és un embrió de dinosaure teròpod oviraptòrid del Cretàcic Tardà ben preservat dins l’ou. El cap es troba en posició ventral respecte del cos, amb l’esquena recolzada en l’extrem rom de l’ou. És, doncs, una postura semblant a la dels embrions tardans de les aus modernes. Aquesta posició, que és la que permetrà el pollet de trencar la closca, s’hauria originat, doncs, si més no, en els ancestres encara no-avians dels teròpodes. Tot això ens ho expliquen en un article a IScience, del qual Lida Xing n’és el primer autor. Certament ja fa més d’un segle que hom disposa d’un ample ventall de fòssils d’ous i nius de dinosaures. El que no és pas tan habitual és trobar embrions articulats dins d’aquests ous fòssils. El Bebè Yingliang és dins d’un ou elongatolítid i seria d’una espècie d’oviraptòrid. El context geològic en la Formació Hekou de la Xina meridional, corresponent al Cretàtic tardà de fa uns 70 milions d’anys. Com hem dit, la posició recorda a la dels embrions tardans d’aus modernes: cap ventral respecte del cos, amb peus situats a banda i banda, i l’esquena corbada cap al pol rom de l’ou. Aquesta posició no havia descrita fins ara entre els dinosaures no-aviars (recordem que, cladísticament, les aus són dinosaures).

YLSNHM01266 és un ou d’oviraptor de 70 milions d’anys d’antiguitat en l’interior del qual hi ha un embrió ben preservat, que ens permet deduir que la posició que adoptaven no era gaire diferent de la de les aus.

El Bebè Yingliang

Aquesta recerca fou concebuda per Xing Lida i Niu Kecheng, del Museu d’Història Natural de la Pedra de Yingliang, a Nan’an. Xing és, a més, membre del Laboratori de Biogeologia i Geologia Ambiental de la Universitat Xinesa de Geociències de Beijing. Xing aportà la informació i interpretació del context geològic. Waisum Ma, de la School of Geography, Earth and Environmental Sciences de la University of Birmingham, realitzà la recerca en anatomia comparada i l’anàlisi filogenètica. Yang Tzu-Ruei, de l’Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropolia de l’Acadèmia Xinesa de Ciències, analitzà la closca de l’ou. Darla K. Zelenitsky, professora ajudant del Department of Geoscience de la University of Calgary i Stephen L. Brusatte, de la School of GeoSciences de la University of Edinburgh, contribuïren amb la resta en la interpretació del comportament de l’embrió. Ma liderà la redacció del primer esborrany de l’article, en la versió final del qual participaren Xing, Ma, Zelenitsky, Yang i Brusatte.

Els autors de l’article agraeixen a Anthony Romillo, de la University of Queensland, la digitalització de l’espècimen a través de fotogrametria. La recerca fou finançada a través de projectes de la Fundació de Ciències Naturals de la Xina, del Consell de Recerca en Ciències Naturals i Enginyeria del Canadà, i del Ministeri de Ciència i Tecnologia de Taiwan.

D’acord amb la classificació evolutiva, les aus o ocells (Avialae) són un classe de tetràpodes. Evolucionaren concretament de dinosaures teròpodes durant el Mesozoic. Com que actualment no existeixen dinosaures no-aviars, resulta sempre difícil escatir quins trets de les aus modernes no eren ja presents en els grups pre-aviars. El registre fòssil ens diu que els teròpodes no-aviars presenten una barreja de trets, alguns de tipus aviar, d’altres de tipus reptilià, i encara uns tercers de caràcter més particular.

Pel que fa a la reproducció dels dinosaures, la paleontologia disposa de fòssils d’ous i, en menor mesura, d’embrions. Això ofereix nocions sobre la forma i color dels ous, l’estructura dels nius, comportaments de nidificació i les primeres etapes de desenvolupament. Els fòssils d’ous que preserven esquelets d’embrions són rars, però molt valuosos.

Les dades paleontològiques són analitzades a través de l’anatomia comparada amb els grups de diàpsids arcosaures amb representants vius en l’actualitat: cocodrils i aus.

En les aus modernes, els embrions disposen de certa mobilitat dins l’ou, la qual cosa els permet adoptar diferents postures al llarg del desenvolupament: el més rellevant és adoptar la posició adequada per trencar la closca. En la posició final, doncs, l’esquena de l’embrió recolza en la cèl·lula d’aire de l’extrem rom de l’ou, i el cap, situat sota l’ala dreta, orienta el bec cap al pendent inferior de la cèl·lula d’aire.

En els cocodrils la posició final de l’embrió és asseguda, amb el cap vinclat damunt del pit.

Hom pensa, doncs, que la condició ancestral (plesiomòrfica) dels arcosaures és la dels cocodrils. La condició apomòrfica de les aus ja és present en embrions fossilitzats d’enantiornitins (un grup d’aus del Cretàcic).

El Bebè Yingliang és un dels embrions de teròpode no-avià més ben preservat dins de l’ou. Aquest fòssil procedeix de la Formació Hekou del Cretàcic del sud de la Xina.

L’anatomia de YLSNHM01266

El Bebè Yingliang és catalogat com a YLSNHM01266. Seria un oviraptosaure de la família dels oviraptòrids atenent a trets com el marge ventral crenulat de la premaxil·la; la posició medial de la porció subantorbital de la maxil·la; l’extensió posterior de la naris externa, amb l’extrem posterior situat damunt de la fenestra antorbital; un parietal més llarga anteroposteriorment que frontal; un crani edentulós; una símfisi mandibular en forma d’U; i una dentició altament arquejada.

L’ou de YLSNHM01266 és de forma elongada: 16,7 cm de llarg i 7,6 cm d’ample. Entra dins de la categoria dels ous Elongatoolithidae. L’esquelet es conserva de forma gairebé completa, amb molt disrupció postmortem. El rostre s’orienta cap al pol punxegut de l’ou; l’esquena recolza en el pol rom de l’ou.

La longitud de l’esquelet és de 23,5 cm, des del crani fins a la darrera vèrtebra caudal preservada. Entre les vèrtebres dorsals i el pol rom de l’ou hi ha un espai de 1,9 cm.

Tot indica que seria un embrió d’estadi tardà: l’esquelet és ben ossificat i de mida gran en relació a la mida de l’ou.

Imatge i esquema de l’esquelet de YLSNHM01266

Anàlisi filogenètica

Xing et al. han conduït una anàlisi filogenètica a partir d’una base de dades d’espècimens perinatals d’oviraptosaures. Dins d’aquest grup, YLSNHM01266 quedaria entre els oviraptòrids.

La posició de l’embrió en els dinosaures no-avians

Dins dels dinosaures mesozoics, els oviraptòrids són els que ofereixen una col·lecció més gran de fòssils d’embrions. El Bebè Yingliang és, en qualsevol cas, un dels espècimens més remarcables. El crani queda situat a l’alçada de l’ili, situat entre les extremitats anteriors flexionades.

Un altre ou d’oviraptòrid, IVPP V20183, mostra un embrió també curvat, però amb el cap més apuntat cap al cos que cap al pol punxegut de l’ou. En un altre, MPC 100/971, el crani apunta cap al pol, però es troba en una posició anterior respecte de l’ili.

Xing et al. proposen que els fòssils MPC 100/971, YLSNHM01266 i IVPP V20183 representarien tres estadis de desenvolupament diferents, de 16, 17 i 18 dies d’edat embrionària respectivament.

Xing et al. pensen que el comportament dels embrions tardans dels dinosaures pennaraptorans no-avians seguia un patró semblant al de les aus. No obstant, són conscients que els manquen dades per corroborar aquesta hipòtesi. Els ajudaria si poguessin obtindre imatges per tomografia computeritzada, especialment sota un bon augment, de fòssils com YLSNHM01266. El problema és que YLSNHM01266 és constituït per minerals d’alta densitat i hi ha manca de contrast entre l’esquelet i la matriu del fòssil. Aquest és un tret compartit per altres ous trobats en sediments rojos, és a dir rics en ferro.

Una altra línia de recerca que cal desenvolupar és l’estudi del comportament dels embrions d’estadi tardà dels arcosaures actuals. Les dades de referència es basen sobretot en el gall domèstic (Gallus).

Lligams:

- An exquisitely preserved in-ovo theropod dinosaur embryo sheds light on avian-like prehatching postures. Lida Xing, Kecheng Niu, Waisum Ma, Darla K. Zelenitsky, Tzu-Ruei Yang, Stephen L. Brusatte. iScience (2021).

dissabte, 18 de desembre de 2021

La miltrescentssispeus ‘Eumillipes persephone’

Zoologia: És sabut que els centpeus o centcames són insectes que no tenen necessàriament cinquanta parells de potes. Alguns en tenen menys, i d’altres molts més. El nom grec de miriàpode convidaria a pensar que en tenen deu mil potes cosa autènticament exagerada. Les espècies amb diversos centenars de potes reben el nom de milpeus o de mil·lípedes. El cas és que no ha estat fins a la descripció d’Eumillipes persephone Marek, un milpeus de l’Austràlia Occidental, que hom disposa d’una espècie que arriba realment al miler de peus. De fet, s’hi passa, i tot, ja que té, en el cas de les femelles, 1306 peus. El miriapodòleg Paul E. Marek és el primer autor d’un article a Scientific Reports, publicat aquesta setmana, en el que es detalla aquesta espècie. És, òbviament, el milpeus amb el nombre més elevat de potes. Amb una longitud de 95,7 mm i una amplada de 0,95 mm, el cos dels adults d’Eumillipes persephone compta amb 330 segments, un cap amb forma cònica d’enormes antenes i un pic com a aparell alimentari. Supera, doncs, el rècord establert per Illacme plenipes, de Califòrnia, per bé que Eumillipes persephone pertany a un ordre diferent de miriàpodes, els Polyzoniida. És fàcil entendre com és que no se l’havia descrit abans: els primers exemplars coneguts han estat recuperats a 60 metres de la superfície, en el context d’una prospecció mineral. De fet, E. persephone és un troglomorf típic, ben adaptat a les condicions del subsòl profund: no té ni ulls ni pigmentació; té un cos considerablement allargat (relació 1:100 entre amplada i longitud). Fins ara no s’havia descrit un Polyzoniida que habités tan al fons de la terra. E. persephone difereix considerablement dels altres Polyzoniida en termes morfològics, i en aquest sentit és més acostat a I. plenipes. En la història evolutiva d’E. persephone s’hauria produït una superelongació en més de 180 segments. Aquesta superelongació hauria evolucionat, doncs, més d’una vegada entre els Diplopoda. La similitud entre E. persephone i I. plenipes és el resultat d’una convergència evolutiva, amb adaptacions similars per a la locomoció en el subsòl. La descoberta de l’espècie s’explica per l’interès miner que representa la regió de Goldfields-Esperance: les mines a celobert, però, constitueixen una amenaça potencial per al seu hàbitat.

Imatge d’una femella d’‘Eumillipes persephone’ (el paratip T147124), amb un cos de 330 segments i 1306 potes (A). Visió ventral de les potes d’un mascle (l’holotip T147101) (B). Visió dorsal del cap i visió ventral dels gonòpodes de l’holotip T147101 (C). L’escala de la imatge l’ofereix la barra de 0,5 mm

La descoberta del primer veritable milpeus

Aquesta recerca fou concebuda per Paul E. Marek (de la Virginia Tech, de Blacksburg), Bruno A. Buzatto (de Bennelongia Environmental Consultants, de Jolimont, Austràlia), William A. Shear (del Hampden-Sydney College) i Mark S. Harvey (del Western Australia Museum, de Perth). La metodologia fou dissenyada per Marek, Buzatto, Shear, Harvey i Juanita Rodriguez (de l’Australian National Insect Collection, de Canberra). L’anàlisi anà a càrrec de Marek, Buzatto, Jackson C. Means (de Virginia Tech) i Rodriguez. Les imatges foren obtingudes per Marek, Buzatto i Rodriguez. El tractament de dades fou realitzat per Marek, Buzatto, Harvey i Rodriguez. Marek redactà el primer esborrany de l’article, que després fou revisat i editat pel propi Marek, i per Buzatto, Shear, Mans, Dennis G. Black (de La Trobe University, de Melbourne), Harvey i Rodriguez. La recerca es finançà amb el projecte de Marek amb la National Science Foundation. Els autors tenen paraules d’agraïment per Charity Hall, Howard Dunleavy i Bailey Connors per l’ajut prestat en l’edició, la il·lustració i la mesura d’espècimens. També agraeixen a Sergei Golovatch i Henrik Enghoff els comentaris realitzats sobre els primers esborranys de l’article.

Marek trameté l’article el 16 de setembre del 2021 a la revista Scientific Reports, que l’acceptà el 16 de novembre, i el publicà el 16 de desembre.

Els mil·lípedes o milpeus foren dels primers animals capaços de fer respiració aèria, fa uns 400 milions d’anys, i així dels primers en habitar les terres emergides. En el Carbonífer n’hi hagué que feien dos metres de longitud. Des de bell antuvi adquiriren una gran importància com a descomponedors en ecosistemes terrestres, és a dir capaços d’alimentar-se de la matèria orgànica morta tancant cicles.

Els Polyzoniida són un ordre de milpeus que inclou unes 70 espècies conegudes, distribuïdes per tots els continents excepte l’Antàrtida. En el registre fòssil, hom identifica membres d’aquest ordre des del Cretàcic. Algunes espècies de polizoníids meriten especial interès per característiques com la cura parental d’ous, la capacitat de ruixar líquids de defensa carregats d’alcaloides (que seran reaprofitats pels gripaus que els depreden, tornant així gripaus verinosos) o la de recargolar-se en una bola davant d’amenaces. En sortir de l’ou, els polizoníids tenen “tan sols” quatre parells de potes: el creixement continu de segments pot arribar a allargar-se (mai més ben dit) fins entrada l’edat adulta. La setantena d’espècies fins ara conegudes viuen sobretot en microhàbitats superficials alimentant-se de fusta en descomposició i altres detritus. Els polizoníids australians fins ara coneguts tenen típicament un màxim de 400 potes; uns ulls amb 1-3 ommatidis; una pigmentació fosca; un cos relativament aplanat; i hàbits de vida epigeus.

Fins ara hom coneixia ja un ventall de milpeus que viuen a gran fondària, però cap d’ells de l’ordre dels polizoníids. Per exemple, el gènere Ilacme i altres membres de la família dels Siphonorhinidae, de l’ordre Siphonophorida, poden viure fins a 11,5 metres per sota de la superfície. Aquests milpeus del subsòl profund tenen cossos prims i allargats (arribant fins a 750 potes); no tenen ulls però sí enormes antenes; i els manca la pigmentació. Els sifonorínids no han estat descrits a Austràlia, però sí a Indonèsia i a Madagascar.

En aquest context, la descoberta d’Eumillipes persephone ofereix noves perspectives. És el primer milpeus “super-allargat” descrit a Austràlia. També bat el record d’animal amb el major nombre de potes: és el primer milpeus conegut amb més de mil peus. El nou gènere Eumillipes pertany a la família Siphonotidae, de l’ordre Polyzoniida. No obstant, té característiques semblants a les dels milpeus super-elongats de l’ordre Siphonophorida, que haurien resultat d’una convergència evolutiva. Val a dir que E. persephone, com indica el seu adjectiu específic, és un habitant del subsòl profund. Se l’ha descobert, de fet, en els forats generats per prospeccions geològiques finançades a la recerca de recursos minerals.

Els espècimens que han servit a la descripció d’E. persephone foren recollits de forats practicats anteriorment per companyies mineres. Aquests forats donen accés a un hàbitat que havia romàs fins ara críptic. Els forats explorats, un total de 56, tenen un diàmetre de 15 cm, i assoleixen fondàries que van dels 4 als 81 m. El mostreig es va fer amb paranys “trogtraps”, dissenyats per a la captura d’invertebrats subterranis. Aquests paranys són cilindres de PVC amb nombroses obertures. S’utilitza com a esquer fullaraca humida, i són davallats amb cordes de niló. Val a dir que l’esquer ha estat prèviament esterilitzat. Els paranys es deixen durant 2-5 mesos. Quan són collits, hom té cura de col·locar-los en bosses amb prou oxigen com per fer el viatge fins el laboratori. En el laboratori, hom extrau la troglofauna atrapada amb fúnels de Tullgren sota làmpades incandescents. La llum hauria de fer que la troglofauna s’aplegués al fons dels fúnel i caigués en vials de recol·lecció amb etanol absolut. Aquestes activitats de recol·lecció es feren sota el permís BA27000150 del Department of Biodiversity, Conservation and Attractions d’Austràlia Occidental.

Els espècimens de milpeus recollits en aquesta campanya foren fixats i preservats en etanol, i dipositats en el Western Australian Museum, de Perth, amb els nombres de catàleg T147100, T147101, T147122, T147123, T147124 i T146684.

L’anàlisi genètica i filogenòmica

Dels espècimens preservats en etanol es prengueren mostres de teixits, dels quals es realitzà una extracció d’ADN. Aquestes mostres de teixits eren de 6 a 10 anells, que eren polvoritzades en un morter. L’ADN genòmic extret era fragmentat per sonicació, i se’n feia una genoteca, després seqüenciada amb la plataforma Illumina Novaseq 6000. L’amplificació del gen de la citocrom oxidasa I (COI) es realitzà amb els encebadors LCO1490 i HCO2198.

Les dades de la seqüenciació foren penjades en la base de dades del NCBI sota el nombre PRJNA769673. D’aquesta base de dades se seleccionaren seqüències d’interès per fer una anàlisi filogenòmica.

Anàlisi filogenòmica de diferents espècies de milpeus colobognats. La superelongació hauria aparegut un mínim de dues vegades en la història evolutiva d’aquest grup.

L’anàlisi morfològica

El mascle T147101 fou seleccionat com a holotip. Un dels paratips, la femella T146684, i aquest holotip foren preparats per a la microscòpia electrònica de rastreig: hi retiraren l’anell anterior, el mitjà i els 10 anells posteriors, els assecaren en aire i els revestiren amb una nanocapa de pal·ladí i platí. Les micrografies es feren al FEI Quanta de Virginia Tech.

La morfologia general era investigada amb un esteromicroscopi Leica M125 i un microscopi de camp brillant Leica DM500.

La descripció formal

La descoberta tingué lloc l’agost del 2020 a la regió Goldfields de Western Australia. Es tractava d’un milpeus pàl·lid i filiforme, procedent d’un parany col·locat a 60 metres de fondària en un antic forat de prospecció mineral. El milpeus en qüestió tenia un total de 1306 potes.

La localitat on fou trobada es troba a 100 km al oest-sud-oest de Norseman, dins de la Great Western Woodlands. En total, es mostrejaren 56 perforacions, realitzades en un hàbit integrat per formacions de ferro bandejat i roques volcàniques màfiques. Hom ja sabia que en aquest entorn hi ha fauna troglofílica.

En total, d’aquesta espècie de milpeus es recolliren vuit individus, en trampes situades entre 15 i 60 metres de 3 de les 56 perforacions explorades. Dels vuit individus, cinc havien estat capturats en la trampa situada a 60 metres de fondària. En abril del 2020 s’havia recollit un juvenil de l’espècie, i un segon fou recollit el gener del 2021.

Aquests espècimens semblaven sifonorínids, i recordaven l’aspecte d’Ilacme plenipes Cook & Loomis, 1928. Els electromicrografies de rastreig i les seqüenciacions genòmiques, però, indicaven que aquestes similituds no eren el producte d’una relació filogenètica estreta sinó el resultat d’una convergència evolutiva de dos llinatges de milpeus ben diferenciats. La superelongació, manifestada en l’addició de més de 180 segments, hauria tingut lloc, doncs, un mínim de dues vegades entre la classe dels Diplopoda.

La “nova espècie”, Eumillipes persephone, quedaria adscrita a l’ordre dels Polyzoniida, bo i mantenint una considerable diferència morfològica respecte de les espècies fins ara conegudes d’aquest ordre: té un cos molt allargat i estret, no té ulls, té antenes enormes, les potes són curtes, no té pigmentació, etc. Aquestes característiques són les d’un pla corporal adaptat a unes condicions de vida fossorials.

Els artròpodes (Arthropoda von Siebold, 1848) són un phyllum o divisió ben reconeixible dins del Regne Animal. La classificació interna no es troba tan clara, però hom hi reconeix a dins un clade de Mandibulata, els membres més coneguts dels quals són els crustacis. També dins dels Mandibulata trobaríem el subphyllum de Myriapoda. Dins d’aquests subphyllum es reconeixen les classes dels centpeus (Chilopoda, milpeus en grec), dels milpeus (Diplopoda, pel fet de tindre dos parells de potes per cada segment corporal), dels pseudocentpeus (Symphila) i dels pauròpodes (Pauropoda). La classe dels Diplopoda de Blainville in Gervais, 1844, és la coneguda popularment com a “milpeus”. Dins dels diplòpods hi ha la subterclasse Colobognatha Brandt, 1834. Dins dels colobognats hi ha diversos ordres, entre els quals els Polyzoniida Cook, 1895. Dins dels polizoníids hi ha, entre d’altres, la família dels Siphonotidae Cook, 1895. Dins dels sifonòtids hi ha, entre d’altres, la tribu dels Rhinotini Hoffman, 1977. Dins dels rinotins, Marek descriu un nou gènere Eumillipes. L’espècie tipus d’Eumillipes és E. persephone.

E. millipes té un càpsula cefàlica petita, cònica i elongada en un morro afilat, com és propi dels polizoniids. També és propi d’aquest ordre que els anells o segments del tronc tingui prozonites i metazonites de la mateixa amplada. Les antenes, gruixudes i amb un nombre d’antennòmers de la mateixa mida, també és típica dels polizoniids. És típic dels sifonòtids la localització dels ozopors lluny de les vores laterals de les tergites; unes urpes tarsals amb una urpa accessòria sigmoidea a la base que depassa la longitud de l’urpa. Entre les característiques diferencials d’Eumillipes hi ha la fusió dels podòmers 3-4 en els gonòpodes anteriors (el 9è parell de potes).

El cos d’E. persephone és extremadament llarg i prim. Les femelles gairebé doblen en longitud (95,7 mm) als mascles (54,7 mm), però unes i altres tenen una amplada semblant (0,92-0,95 mm). Així doncs, les femelles poden arribar a 330 segments i 1306 potes, mentre els mascles poden arribar a 208 segments i 818 potes. L’exosquelet és uniformement pàl·lid, amb color crema. No té ulls.

La descripció és sostinguda amb un holotip masculí (WAM T147101), tres paratips (les femelles WAM T147100 i T147124, i el mascle T146684) i dos juvenils (WAM T147122 i T147123). La localitat típica se situa a 100 km al oest-sud-oest de Norseman (Western Australia). Els espècimens foren recollits per A.J. Mittra i L.P. Masarei, del Western Australian Museum, entre el 27 de maig i el 4 d’agost del 2020.

Les veritables milpeus són elles

Els mascles d’E. persephone tenen menys segments i, per tant, menys potes. T147101 té 198 segments i 778 potes, mentre que T147100 té 208 segments i 818 potes. La femella T147124 té 330 segments i 1306 potes, i la femella T146684 té 253 segments i 998 potes.

El nom Eumillipes es construeix del grec “eu-“ i del llatí “mille” i “pes”, per indicar que és “un veritable milpeus”. L’epítet específic persephone fa referència a la dea grega del submón, que havia estat capturada per Hades des de la superfície. Les forces evolutives feren el mateix amb els ancestres d’Eumillipes, i ara les seves femelles, les seves persèfones, fan honor al nom de milpeus.

Les antenes els permetrien navegar pel submón, que perforen amb un tronc elongat amb segments telescòpics. L’animal ha d’identificar els indrets més fàcil de creuar de la matriu de sòl, fent-se pas entre les fissures. Quelcom semblant fan els centpeus geofilomorfs com Gonibregmatus plurimipes i també els cucs de terra (anèl·lids oligoquets): poden caminar simultàniament en vuit plànols diferents.

La superelongació facilita la locomoció a E. persephone a 60 metres de profunditat. El canal digestiu és també més llarg, la qual augmenta la superfície d’absorció intestinal. No es coneix quina és la dieta d’E. persephone, però Marek et al. pensen que podria ser un fungívor.

La descripció d’E. persephone ens il·lustra sobre el desconeixement que tenim de la fauna del submón. Certament, és un hàbitat poc accessible, però no per això menys rellevant: els ecosistemes del subsòl participen en la filtració d’aigua subterrània. A Austràlia Occidental la temperatura superficial pot superar els 46 °C i les precipitacions no arriben als 300 mm anuals: però en els entorns on viu E. persephone la temperatura rarament passa dels 22 °C. Les oscil·lacions tèrmiques diàries i anuals de la superfície, per no parlar de les fluctuacions climàtiques a escala de segles o mil·lennis, són desconegudes a 60 metres de profunditat, on domina l’estabilitat.

L’espècie coneguda més propera filogenèticament a E. persephone és Siphonotus flavomarginatus. Els dos llinatges podrien haver-se separat durant el període d’aridificació d’Austràlia, que s’estén entre 15 i 1,75 milions d’anys abans del present. Els ancestres d’E. persephone potser trobaren un hàbitat on escapar d’aquesta aridificació, patint en el procés una ràpida adaptació a la vida troglodítica.

Lligams:

- The first true millipede—1306 legs long. Paul E. Marek, Bruno A. Buzatto, William A. Shear, Jackson C. Means, Dennis G. Black, Mark S. Harvey & Juanita Rodriguez. Sci. Rep. 11: 23126 (2021).

dimarts, 14 de desembre de 2021

La sonda Parker de la NASA creuà el mes d’abril la superfície crítica d’Alfvén per entrar en la corona solar

Avui dimecres, en el marc de la trobada de tardor de l’American Geophysical Union, que se celebra a Nova Orleans, l’equip de la NASA Parker Solar Probe ha fet públics els resultats de l’aproximació que aquesta sonda realitzà al Sol el passat mes d’abril, quan el dia 28, a les 09:33UT se situà a uns 13 milions de quilòmetres de la fotosfera. Una part d’aquests resultats apareixen avui al Physical Review Letters en forma d’un article encapçalat per Justin C. Kasper, del grups de Raigs X Solars del Center For Astrophysics de Harvard i de l’Smithsonian.

Imatges obtingudes pels telescopis WISPR de la Parker Solar Probe durant l’aproximació del 28 d’abril del 2021

Dins de la corona solar

La Parker Solar Probe fou llençada el 2018. En cada òrbita successiva assoleix un periheli més curt. El quart periheli es produí el passat 28 d’abril del 2021 a les 09:33 UT, quan la distància a la fotosfera del Sol fou de tan sols 13 milions de quilòmetres.

La fotosfera és la “superfície visible” del Sol. Més enllà d’aquesta fotosfera s’estén la corona solar que, des de la Terra, tan sols s’ha pogut investigar històricament durant eclipsis totals. La corona solar és dominada pel camp magnètic del Sol: les altes temperatures i els forts camps magnètics es troben a l’origen dels corrents de vent solar que s’expandeixen fins als límits del Sistema Solar.

El límit de la corona solar és defineix com el punt a partir del qual els camps gravitatori i magnètic del Sol són massa febles com per retindre el material solar, que hi escapa per formar el vent solar. Aquest límit rep el nom de superfície crítica d’Alfvén, en honor de Hannes Alfvén (1908-1995).

L’estudi de les dades recollides per la Parker permet deduir que en l’aproximació de l’abril del 2021 la sonda creuà la superfície crítica d’Alfvén durant cinc hores. A aquella alçada, d’uns 15 radis solars, el plasma es troba ja en contacte casual amb el Sol, amb un nombre d’Alfvén Mach de 0,79: la pressió magnètica domina les pressions iònica i electrònica.

D’aquesta manera, Kasper et al. poden reportar l’espectre de turbulència per sota de la superfície crítica d’Alfvén. El mapa magnètic indicaria que la regió per la qual passà la Parker era un flux continu que emergia damunt de línies de camp magnètic coronal de ràpida expansió.

Lligams:

- Parker Solar Probe Enters the Magnetically Dominated Solar Corona. J. C. Kasper et al.. Phys. Rev. Lett. 127: 255101 (2021)

- NASA Enters the Solar Atmosphere for the First Time, Bringing New Discoveries, comunicat de premsa de la NASA.