diumenge, 28 de febrer del 2010

Torrelles: 783 vots per la independència

Amb els resultats de Torrelles de Llobregat es completen els resultats del 28F del Baix Llobregat, on les consultes sobre la independència ja s'han fet a 4 municipis. Dels 4142 veïns majors de 16 anys han participat en la consulta de Torrelles, uns 841. Dels 841 vots emesos s'han anul·lat 2. Dels vots vàlids, 783 han estat per la independència, 36 hi han dit que no, i 20 han estat en blanc.

Aquests 783 vots suposen el 18,9% del cens. Recordem que al Papiol aquest percentatge arribà al 19,15%, que a Molins ha estat d'un 19,57% i que a Begues ha estat del 18,67%. És a dir, un percentatges força similars per a quatre municipis que representen tres subcomarques diferents i cadascun d'ells mostra realitats sociopolítiques diferenciades.

Molins: 3873 vots per la independència


Ja tenim els resultats de Molins! En total, en la consulta hi han participat 4307 persones (d'un cens de 19792). Dels vots emesos, 6 han estat declarats nuls. Els vots vàlids es divideixen en 3873 vots afirmatius, 281 negatius i 147 en blanc.


Els 3873 vots per la independència suposen un 19,57% del cens, xifres comparables a les obtingudes al Papiol o Begues.

Begues: 932 vots per la independència

Amb el 100% de vots escrutats a Begues, els resultats han estat els següents. Hi ha hagut una participació de 1.044 persones (damunt d'un cens de 4992 veïns). D'aquests vots, uns 932 s'han decantat pel Sí, uns 77 pel No, i 33 persones han votat en blanc. Dos vots han estat declarats nuls.

Així doncs, un 18,67% del cens de Begues ha votat per la independència.

Són unes xifres equiparables a les obtingudes el passat 13 de desembre al Papiol, on de 3280 veïns majors de 16 anys, van votar-hi 693, i 628 (un 19,15%) del cens ho feren favorablement.

El 28 de febrer, en marxa

En set centres electorals diferents, els molinencs poden expressar el seu vot quant a la independència de la Nació Catalana. Gràcies al vot anticipat, uns quants centenars ja han pogut dir que SÍ, que NO o hauran optat per votar en BLANC. El mes de febrer ha estat un mes d'intensa activitat per a voluntaris, associacions i partits polítics, amb l'organització de trobades veïnals, xerrades, debats, etc. Són testimonis les parets de Molins, plenes de cartells que demanen la participació a la Consulta, a banda dels que demanen el SÍ (pel qual han fet campanya activa la CUP, ERC, CiU, entre d'altres).

A Molins són cridades a les urnes unes 20.000 persones. No és, però, la població amb el cens de votants més elevada del 28F. El Vendrell té un cens electoral d'unes 29.000 persones. També tenen censos superiors a les 10.000 persones, Palafrugell, Vilassar de Mar, Sant Quirze del Vallès, Palamós i Caldes de Montbui (on es reuneix avui la Coordinadora nacional). Entre les capitals de comarca, cal esmentar la Bisbal d'Empordà i Montblanc.

Fa uns minuts començaven a arribar els primers avenços de participació. Els resultats definitius seran publicats, entre d'altres llocs, en aquesta pàgina de la Coordinadora.

L'autèntic èxit de les consultes és que, quan conclogui la jornada d'avui, prop d'1 milió de persones hauran tingut l'oportunitat de manifestar-se sobre la independència. Però aquesta xifra encara haurà d'augmentar el 25 d'abril, el 20 de juny i en les properes convocatòries. En total, si comptem els municipis que han realitzat, realitzen consultes o han constituït plataformes o grups promotors per realitzar-les, parlem d'un territori de 12.000 km2 i de més de 5 milions d'habitants. El repte, a hores d'ara, és estendre encara més aquest territori.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Sant Just debat a l’Ateneu els prejudicis contra el dret a la lliure autodeterminació dels pobles


L’Ateneu de Sant Just acollia la nit de divendres un cinefòrum. El documentari, de fet era el de menys, ja que també servia com a arrencada als debats que Sant Just Decideix prepara per al proper mes de març de cara a la Consulta sobre la independència de la Nació Catalana que la població organitzarà el 25 d’abril d’enguany.

Bye Bye Belgium és allò que diríem un “mockumentary”, un documentari-ficció, bastit com un especial informatiu de 80 minuts de la Radio Télévision Belgique Française (RTBF). Dirigit per Philippe Dutilleul, fou emès el 13 de desembre del 2006 “en directe” i, malgrat que reiteradament es deia que “ceci est une fiction”, més d’un s’ho va empassar. El guió, de Philippe Dutilleul i Nathalie Jacobs, contempla una crisi irreversible de l’estat belga, amb la renúncia i exili del monarca (Albert II), i la proclamació de la independència de Flandes per part del Parlament Flamenc.

Quan es va emetre el documentari, ara fa poc més de tres anys, els qui es van sentir més “ofesos” foren els que consideraven violada la sacralitat i seriositat de la unitat de Bèlgica. A casa nostra, el documentari fou rebut amb certa simpatia pels sectors sobiranistes-independentistes. Fet i fet, un dels entrevistats en el documentari era el llavors eurodiputat Bernat Joan que, en català, expressava felicitacions al poble flamenc. En les “connexions internacionals”, apareixia una Barcelona exultant.

Però ara i a Sant Just, les reaccions eren diferents. Els 80 assistents a la Sala del Cinquantanari no reien on se suposava que havien de riure. Els comentaris sobre l’extrema dreta flamenca eren rebuts amb una evident incomoditat, i no feia gens de gràcia sentir els “arguments” dels partidaris de la “unitat belga”.

Conclosa la projecció, havia de començar el fòrum. I Carme Forcadell, de la Plataforma pel Dret de Decidir, convidada pels organitzadors per conduir-lo, no se’n va poder estar de blasmar el “mockumentary”. Forcadell feia veure com d’estúpides eren les connexions amb “la frontera lingüística”, i els suposats problemes per tramvies i trens per circular-hi a través. O com d’estúpid era presentar el futur disseny d’una moneda flamenca (el franc flamenc) ara que existeix l’euro. Per Forcadell era clar que una eventual independència de Flandes no comportaria cap “trastorn” en aquest sentit degut als propis mecanismes de la Unió Europea (espai Schengen, moneda única, mercat únic, etc.). I si òbviament la frontera entre Flandes i Valònia talla carrers, no és menys cert que també les fronteres estatals vigents a Europa tallen carrers i pobles, entre Bèlgica i els Països Baixos i l’Alemanya federal, en particular.

El públic, i Forcadell inclosa, veia la identificació de Flandes amb Catalunya, i de Bèlgica amb Espanya. Fet i fet, els mateixos autors del documentari feien servir l’argument del riu de pòlvora. I què? La secessió de Flandes el 2006 hauria estat menys absurda que la secessió de Bèlgica el 1830? Forcadell també veia que el documentari criticava obertament la possibilitat que el Parlament flamenc proclamés “unilateralment” la independència. I do? Com es proclamen les independència sinó “unilateralment”?

De mica en mica, Forcadell va poder apartar-se del documentari i començar a parlar de la independència catalana. Per Forcadell som ara en un moment cabdal (un ara o mai) amb un creixement dels elements objectius i subjectius de la independència: l’independentisme de cor ara es complementa amb un “independentisme pràctic”, la Unió Europea forneix un marc institucional d’estabilització per al procés d’independència, la Secretària d’Estat nord-americana Hillary Clinton ha declarat el respecte a la “decisió” dels països, etc.

Forcadell citava també les consultes sobre la independència, com una forma d’organització des de la base. I després de les consultes, què? Aquesta qüestió, que hem sentit a partidaris, detractors i indiferents, a les consultes sobre la independència, també li fou posada a Forcadell. Forcadell cità les diferents vies obertes al procés: des de la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya fins a l’obtenció de mecanismes legals per a la realització de referèndums d’autodeterminació que siguin vinculants. En la visió de Forcadell, la mobilització ciutadana ha d’insistir doblement en la “pressió” als partits polítics i en la internacionalització de les reivindicacions catalanes (que suposen una nova pressió als partits polítics per via de retorn). En tot cas, segons Forcadell, tot depèn del poble català (majoria social, majories parlamentàries) i la present generació passarà a la història com la que reeixirà a la independència o la que va perdre la darrera oportunitat.

Les intervencions del públic anaren en diferents sentits. D’una banda es qüestionava la perdurabilitat de vies “possibilistes”, com “anar a Madrid” per aconseguir una transferència de la capacitat de celebrar referèndums. Forcadell adverteix, però, que aquestes vies tenen la virtut d’obrir “conflictes”, que tenen una virtut pedagògica per crear més independentistes. Una altra intervenció qüestionava l’ara o mai, tot recordant les oportunitats passades d’independència (particularment la dels anys 1920 i 1930, la de l’època de Daniel Cardona, de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià o de l’exèrcit popular català en temps de la guerra del 36-39). Certament, també llavors la cosa era d’un ara o mai. I alhora hauria de ser un advertiment per no malbaratar les perspectives del present.

Sant Just Decideix! prepara per al mes de març un seguit d’activitats, amb una campanya de visites informatives als veïns de Sant Just (“Porta a porta”). I cada dijous “la independència a debat”. Així hi haurà:
- el 4 de març: primer debat sobre la independència amb entitats del poble, a les Golfes de Can Ginestar (19h30).
- l’11 de març: debat “independència o dependència”, amb la participació de partits polítics, al Casal de Joves (19h30).
- el 18 de març: debat de joves sobre la independència amb Lluís Pérez com a moderador, a les Golfes de Can Ginestar (19h30).

divendres, 26 de febrer del 2010

Molins: una marató per l'autodeterminació

Tot prenent el testimoni del Papiol, Molins és aquest cap de setmana la capital de la Riba Esquerra del Baix Llobregat. Molins Decideix! ha aconseguit la fita de posar la consulta sobre la independència de Catalunya a disposició dels molinencs.

Demà, una marató per la consulta coronarà la intensa campanya de les darreres setmanes, i el treball immens dels darrers mesos. Com que Molins és la segona població en nombre d'habitants que fa la consulta el 28F, tot just després del Vendrell, no hi ha dubte que serà el focus d'atracció dels mitjans. Esplugues TV, per exemple, prioritzarà la cobertura de la consulta molinenca.

dijous, 25 de febrer del 2010

Entre la catàstrofe econòmica i la catàstrofe ecològica

A les Set Edats trobareu una nota quant al 7è Fòrum Ambiental de l'Skamot Verd de la Facultat de Biologia de la UB.

Si haguéssim de triar un moment, potser triaríem un passatge de la conferència de l'ecòleg forestal Carles Gracia. Després d'enumerar els tres factors de l'impacte ambiental humà (població, consum per habitant i impacte per unitat de consum), Gracia enfrontava l'auditori amb una citació de Dominique Strauss-Kahn, líder del Fons Monetari Internacional. Davant del panorama que deixà la crisi financera i la recessió o estagnació de l'economia mundial, Strauss-Kahn insistia en la importància de l'estímul del consum, particularment en tres països donats a l'estalvi: Alemanya, Japó i Xina. El contrast entre el panorama ofert per Gracia quant a l'impacte ecològic de les activitats humanes i la recepta de Strauss-Kahn era esclatant.

Alemanya, Japó i Xina, efectivament, tenen una cultura de l'estalvi. En realitat, aquesta cultura depèn d'una orientació econòmica particular. D'una manera o una altra, les economies alemanya, japonesa i xinesa, han estimulat una forta productivitat (mesurada envers la força de treball o envers unitat de capital). Alemanya i Japó en els anys de la guerra freda comptaren amb un avantatge paradoxal de països vençuts: no havien de suportar fortes despeses militars. També la Xina, si la comparem amb els Estats Units, té un pressupost militar modest per tractar-se d'una aspirant a superpotència. Per augmentar la productivitat, s'ha recorregut a la contenció salarial (especialment a la Xina), però de forma creixent també a Alemanya i al Japó. La contenció salarial implica que la demanda efectiva interna sigui relativament modesta. I per això mateix, el creixement econòmic d'aquests tres països s'ha basat en les exportacions i en la competitivitat en els mercats internacionals (encara que fos a costa de minvar o revertir el creixement de la demanda interna). Però el món s'ha fet petit. I Strauss-Kahn no va fora d'osques. Si estimulem la productivitat de l'economia mundial amb vistes a l'exportació ho passarem magre: no hi ha encara a la vista un comerç interplanetari. Per això mateix, Strauss-Kahn desitjaria que aquests tres països seguissin més el model de l'economia nord-americana, basada en un fort consum.

En repassar dades de consum energètic, Gracia recordava que el consum per càpita nord-americà és més dues vegades superior al de la UE o al Japó, i unes vuit o nou vegades superior als dels països subdesenvolupats. El transport privat per carretera, òbviament, en té part de responsabilitat. Però aquest model de transport privat als Estats Units jugà un paper cabdal en estimular els grans índexs de creixement del període 1945-1973. La publicitat, en els Estats Units i fora dels Estats Units, juga un paper cabdal en l'estímul del consum. I quan la publicitat començava a fallar, especialment a partir dels anys 1990, hi ha una explosió del crèdit: en un context de contenció dels salaris, les famílies nord-americanes podien consumir encara més gràcies a les targes de crèdit, a crèdits sobre el consum i, finalment, a estratègies hipotecàries amb el propi habitatge (especialment en el marc de la bombolla immobiliària dels anys 2000).

En esclatar la bombolla immobiliària, esclatà la bombolla financera, i la crisi s'evidencià aviat en forma d'un augment de les taxes de desocupació. La contenció salarial ara esdevenia una reducció efectiva de les rendes del treball, agreujada per una contenció en el crèdit.

Strauss-Kahn, doncs, feia una crida a estimular el consum allà on ell hi veu més marge de maniobra. Només amb una recuperació del consum hi haurà una superació de la situació de recessió/estagnació.

En qüestió de més o menys mesos, apareixerà, doncs, un ministre o un conseller per anunciar xifres de creixement del PIB per damunt d'aquest 3% que es considera "normal". Gracia en desespera, és clar, perquè un creixement del 3-4% en economies desenvolupades suposa un augment brutal de l'emprempta ecològica.

És cert que creixement econòmic i emprempta ecològica no tenen una relació proporcional. Però el cert és que fins i tot mesures d'eficiència energètica poden tenir un efecte inesperat d'estimular el consum energètic (en fer més barata l'energia) i la producció global.

Per Gracia el que caldria és reduir el consum energètic.

Des de la Xarxa pel Decreixement, el principal argument per atacar el paradigma del creixement econòmic, se centra en l'impacte ambiental. A nivell social, és cert que el sistema econòmic vigent fomenta la desigualtat relativa, però se'ns promet que com que augmenta la riquesa, fins i tot les capes més desafavorides tindran més recursos. Així, se'ns promet un futur on les necessitats mínimes seran cobertes, mentre que per anar més enllà d'aquestes necessitats caldrà ser el més competitiu del mercat laboral.

Però aquesta promesa no lliga. Gracia recordava que el consum anual de la humanitat equival a 1,4 planetes-terra-any. Podem ser d'acord que parlar d'humanitat quan hi ha fondes diferències de classe dins de cada nació, i diferències tan fondes entre les nacions "desenvolupades" i les "subdesenvolupades", és una mica cru. Però consumir els recursos de més d'1 planeta, quan no tenim més que 1, és una recepta cap a la catàstrofe.

dimecres, 24 de febrer del 2010

El Baix Llobregat també decideix quant a la independència de la Nació Catalana!

La Coordinadora comarcal de les consultes locals sobre la independència nacional es va presentar el primer cap de setmana de febrer. El Papiol fou pioner en la celebració de la consulta (13 de desembre) i aquest diumenge és el torn de Molins de Rei, de Begues i de Torrelles. El nombre de municipis encara s'ampliarà més el darrer cap de setmana d'abril, amb consultes a Esparreguera, Olesa de Montserrat, Collbató, Martorell, Corbera de Llobregat, la Palma de Cervelló, Pallejà, Castelldefels o Sant Just Desvern. I de mentres, la Plataforma Esplugues Decideix! farà l'assemblea de presentació el proper 6 de març, a les 11 del matí!

dimarts, 23 de febrer del 2010

Quaranta mitjans per un ‘marc nacional de comunicació’ per als Països Catalans

En un editorial, subscrit per 40 mitjans de comunicació, en suport a la ILP Televisió sense fronteres, s’afirma que “perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat 'un marc nacional de comunicació'”.

Els mitjans que hi ha signat mostren un ventall prou ample:
- El Punt
- Avui
- Vilaweb
- Diari de Balears
- Diari de Sabadell
- Diari de Tarragona
- Segre
- El 9 Nou Osona
- El 9 Nou Vallès Oriental
- El Temps
- L’Esquerda de la Bastida
- La Palanca
- La Comarca
- Som-hi
- Vallenc
- Nova Conca- El Martinet
- El 3 de vuit
- La Veu de la Segarra
- Som Garrigues
- Anoia Diari
- Comarques Nord
- Diari de Manlleu
- Diari de Vic
- El Mirador del Pla de l’Estany
- Els Colors
- La Fura
- L’hiperbòlic
- Mediterranean Daurat
- Noticiestgn
- Secundèria
- Dèria.cat
- Sies.tv
- Viure als Pirineus

dilluns, 22 de febrer del 2010

Salvador Espriu: Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts


Espriu no era home preocupat per l’espectacle, per què diran. No era home donat a simular o amagar emocions. Això, és clar, podria fets que disgustaven els admiradors. Diuen que, poc abans de morir-se, fa 25 anys, va expressar una certa recança per perdre’s el final de Verdi, la telesèrie que en aquella època passaven a TVE1. Uns anys abans, quan el moviment cultural de Santa Coloma de Farners homenatjà Espriu, essent com era fill de Santa Coloma, el poeta assistí a l’homenatge amb un signe indissimulat d’indiferència. I és que Espriu no donava cap importància desmesurada ni al fet de morir-se ni tampoc al fet, absolutament involuntari, d’haver nascut fora d’Arenys. Arenyenc pels quatre costats i notari a Barcelona: vet ací el que diuen les biografies més lacòniques d’Espriu.

diumenge, 21 de febrer del 2010

La revolució neolítica (Sedentaris: Els primers poblats a Catalunya)


L’Harmonia acull fins el 28 de febrer aquesta exposició que contextualitza el procés de sedentarització iniciat fa uns 8.000 anys. A través de plafons, vídeos i reproduccions de peces arqueològiques, el visitant és conduït per les transformacions que constitueixen allò que s’ha anomenat la “revolució neolítica”. Cronològicament hom arrenca en el Paleolític Superior, en l’època del màxim glacial, escaigut fa uns 20.000 anys. És obligada, doncs, una referència a les característiques del període. La línia litoral era situada força més enllà de l’actual, car una part considerable de les aigües es trobava retinguda en glaceres i neus perpètues. És l’època de les grans glaceres pirinenques, i de neus permanents en la Serralada Litoral (que no ho era tant de “litoral”). Amb anades i tornades, durant els següents 8.000 anys el període glacial dóna pas a l’actual període interglacial (que arrencaria vers l’any 9.600 a.C.). Les glaceres retrocedeixen, les temperatures mitjanes es fan més elevades, i es produeixen una altra sèrie de transformacions climàtiques, a la vegada la Mar Mediterrània guanya terreny. L’entrada en el període interglacial defineix l’inici de l’holocè. La connexió entre aquesta transformació climàtica i la “revolució neolítica” és cronològicament complexa. El concepte “neolític” fa referència a innovacions en la indústria lítica, particularment la introducció de la “pedra polida”, en contradistinció al període “paleolític” anterior, on tots els instruments lítics són de “pedra tallada”. En l’exposició es fa servir el terme “epipaleolític” per referir-se a les poblacions que encara utilitzen eines de “pedra tallada” fins ben entrat l’holocè. De totes formes, l’epipaleolític (o mesolític) mostra com a novetats un ventall més ample d’eines de pedra, amb instruments més petits i precisos (microlits). La societat epipaleolítica és encara una societat caçadora-recol•lectora, amb una relació depredadora envers els recursos naturals, i amb un estil de vida nòmada o transhumant. La “revolució neolítica” s’empra en referència amb la introducció de tècniques agrícoles i ramaderes, basades en la domesticació d’un nombre reduït d’espècies vegetals i animals. Aquesta “depredació controlada”, que és una nova forma de producció d’aliments, no sorgeix uniformement. Les primeres comunitats “agro-ramaderes” del llavors estuari (encara no era delta) del Llobregat se solen datar vers l’any 6.000 a.C., i encara en aquella època la caça-recol•lecció devia ésser l’activitat predominant. La “revolució neolítica” és de fet “importada” des de fora, en un corrent de transmissió cultural (i migratòria) que va des d’Orient cap a Occident. Amb comptades excepcions, les races domèstiques d’animals (cabra, ovella, bou, porc) procedeixen d’Orient, com també d’Orient procedeixen els cereals (blat, ordi). Fins i tot en el cas de les lleguminoses domesticades (que són, per norma general, autòctones: faves, pèsols, llenties), les tècniques agrícoles també devien ésser importades. L’agricultura requeria també innovacions en les eines i, en aquest sentit, la revolució neolítica en l’instrumental devia coincidir a grans trets amb la introducció de l’economia agro-ramadera. També es transforma l’habitatge, i comencen a aparèixer els primers poblats permanents. Mentre al Pròxim Orient, hom pot observar un període neolític pre-ceràmic, a casa nostra la ceràmica apareix pràcticament amb el neolític, importada juntament amb altres innovacions culturals. En l’exposició es mostra un forn de trinxera i diverses reproduccions d’objectes de ceràmica. Alhora, se’ns mostra la versatilitat de les eines de pedra i d’os del període, i una reconstrucció d’una cabana dels poblats que hi havia a les vores de l’estany de Banyoles. La revolució neolítica també es manifesta en l’evolució de l’art pictòric i en les construccions megalítiques, signe d’una societat més complexa, amb grups humans més nombrosos i un poblament del territori més intens. També es produeixen canvis en els costums funeraris, amb la introducció d’enterraments col·lectius. L’exposició clou amb una referència a les mines de Can Tintorer (Gavà), un dels exemples més destacats de mineria subterrània neolítica. El producte més apreciat d’aquestes mines, la variscita, es destina principalment a la confecció de collarets, i assenyala una incipient especialització productiva en les societats neolítiques. Hom posava ja les bases per a la següent especialització, que posaria fi a aquesta llarguíssima edat de pedra per inaugurar l’edat dels metalls.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XXI): Charlton Heston, entre els drets civils i l’Associació Nacional del Rifle

Particularment en superproduccions com Ben-Hur (1959) i The Ten Commandments (1956), Charlton Heston mostra unes qualitats carismàtiques que, administrades amb contenció, expliquen bona part de la petjada que han produït aquests films en el públic cinematogràfic. Sens dubte, si ens hem de quedar amb una imatge de Heston triaríem potser qui sap si els primers plans de la cursa de quàdrigues de Ben-Hur o la divisió de les aigües de la Mar Roja. Però també hi ha unes altres imatges de Heston, fora dels films. És el Heston que dóna suport al moviment dels drets civils, en els anys 1960. I és el Heston que, en el 2000, en un míting de l’Associació Nacional del Rifle, alça un arma amb les dues mans i crida que només la li treuran “from my dead cold hands”. Què té d’insòlit aquesta trajectòria? El propi Heston diria sense problemes que en un cas i en l’altre defensa la llibertat contra els abusos del poder, siguin segregacionistes o de “gun control”. Però en la polarització de la societat contemporània, grollerament representada políticament en els Estats Units en la divisòria entre conservatives i liberals, Heston fa un shift. Com aquell shift que fa d’un pro-romà moderat, un zelot de pedra picada. O el shift que converteix un fill de la casa del Faraó en el gran profeta del poble elegit.

El nom originari de Charlton Heston era John Charles Carter, per bé que li deien Charles, Charlie o Chuck. Charlton era el cognom de soltera de la mare. Havia nascut el 4 d’octubre del 1923, entre Evanston i Wilmette, a Illinois. La família es va traslladar a St. Helen (Michigan). El 1933, els seus pares es divorciaren. La mare, Lilla, es va tornar a casar, amb Chester Heston. Tant Lilla com Charles van prendre el cognom Heston, i tots tres tornaren a Wilmette. Heston passava de l’entorn forestal de St. Helen a l’àrea metropolitana de Chicago.

El nom de Charlton Heston com a denominació artística el trià ben aviat, quan participava en el grup de teatre de l’institut (New Trier High School). És en el marc d’aquest grup que una de les representacions de Peer Gynt fou filmada per David Bradley. En aquest film mut, del 1941, ja apareix com a “Charton Heston”. En aquesta mateixa època entrà en el Winnetka Dramatist’s Guild, una comunitat teatral, a través de la qual aconseguí una plaça per estudiar i practicar teatre a la Northwestern University.

Aquesta etapa quedà interrompuda el 1944, quan Heston fou cridat a files. Va servir en l’11a Força Aèria, on va fer de radio-operador i de metrallador en un B-25 Mitchell, estacionat en les Illes Aleutianes. No fou llicenciat sinó fins el 1946, amb rang de sergent (Staff Sergeant). Amb la seva dona, Lynda Marie Clarke, van anar a viure a Manhattan. Van treballar en el teatre i en la televisió. Així Heston, a Broadway, va fer de Macbeth i de Marc Antoni (tant a Julius Caesar com a Antony and Cleopatra). Va aparèixer en alguns Studio One de la CBS amb aquests drames shakespearians i, el 1950, en un altre film de David Bradley, ara ja més professionalitzat (Julius Caesar). Una adaptació televisiva de Wuthering Heights li va valdre el primer contracte cinematogràfic professional, a Dark City (1950). El primer gran paper el tindria a The Greatest Show on Earth (1952), de Cecil B. DeMille. Cecil B. DeMille comptaria amb ell per fer de Moisès a The Ten Commandments (1956). El 1959 protagonitzava el remake definitiu de Ben-Hur. Consagrat com a actor de peplum, Heston va fer de El Cid (1961) i de general Gordon (Khartoum, 1966), a banda de coprotagonitzar 55 Days at Peking (1963) i fer de Miquel Àngel a The Agony and the Ecstasy (1965). Un altre paper molt recordat seria el de Planet of the Apes (1968), especialment en la darrera escena, ja mítica del “We finally really did it. You maniacs! You blew it up! Damn You. God damn you all to hell”.

Aquesta frase constitueix un al·legat antinuclear. En la campanya electoral del 1964, Lyndon B. Johnson havia utilitzat l’espantall d’una guerra nuclear amb l’URSS per desfer-se de Barry Goldwater. Políticament, Heston coincidia amb els “demòcrates moderats del Nord”, oposats a la segregació en el Sud però distants del sector més progressiu del Partit Demòcrata. En el mateix any de The Ten Commandments, Heston va fer campanya activa pel candidat demòcrata Adlai Stevenson i, quatre anys després, ho faria per John F. Kennedy. Després de la victòria de Kennedy, Heston s’implicà activament en el moviment pels drets civils. Participà en piquets informatius contra cinemes i restaurants que aplicaven la segregació racial, tant en el Solid South com en Oklahoma. Quan Heston comença a implicar-se en aquestes reivindicacions, la cosa no es trobava gens resolta i, fins i tot en els estats on no s’aplicava la segregació (bàsicament perquè la població negra no hi era, o hi era segregada de facto a les zones marginals dels centres urbans) la seva posició podia passar-li factura. A partir del 1963, és clar, la cosa canvia, i els mateixos estudis que posaven mala cara abans, ara la posaven si els seus actors no aportaven una quota de presència a les mobilitzacions més mediàtiques. En tot cas, Heston fou un dels rostres blancs mediàtics en participar en la March on Washington for Jobs and Freedom.

Tornem, però, al 1968, on havíem deixat Heston pronunciant la seva línia pacifista més famosa. Perquè és en aquest any quan Heston expressa el seu suport a la Gun Control Act, la llei que l’admistració Johnson impulsava per controlar la tinença d’armes. Part dels conservadors protestaven contra la llei i afirmaven que, sota el pretext de reduir la criminalitat o previndre la “violència política”, el que es volia era destruir el dret dels law-abiding citizens a armar-se.

Heston, que donava suport a l’Administració Johnson en les polítiques socials i en la dessegregació, no n’hi donava en allò que corcaria el llegat Johnson: la intervenció a Vietnam. La intervenció a Vietnam havia estat heretada de l’època de Kennedy, però havia esdevingut una guerra que no es podia guanyar, ni contra el Vietnam del Nord ni contra el Vietcong. Amb un reclutament obligatori, la guerra del Vietnam informava com cap altre procés, de les profundes desigualtats de la societat nord-americana. Desgastat, Johnson no optà per la reelecció. Nixon, resuscitat políticament, posaria fi a vuit anys d’administracions demòcrates.

La imatge d’home íntegre de Heston (per exemple, casat sempre, des del 1944, amb la mateixa dona) era un capital que el Partit Demòcrata va provar d’utilitzar. Li van oferir de presentar-se com a senador. Heston, amb 46 anys, i amb una carrera cinematogràfica amb un ventall absolutament obert de possibilitats, va declinar l’oferta.

La trajectòria cinematogràfica de Heston en els anys 1970 té una sèrie de valors indubtables. Va fer de Marc Antoni al Julius Caesar (1970) d’Stuart Burge, i va protagonitzar The Omega Man (1971), un clàssic del cinema apocalíptic. També apocalíptic, però en un altre sentit, és Soylent Green (1973). I de nou tenim a Heston en unes línies que ens criden la consciència: “Soylent Green is people! We’ve got to stop them somehow!”. També el trobem fent de Cardenal Richelieu a The Three Musketeers (1973) de Richard Lester. O a Earthquake (1974), en un dels més memorables exemples del cinema de desastres amb repartiment de velles glòries.

La transformació política de Heston és paulatina. Com en altres casos, Heston negava haver canviat. Sempre va sostindre amb orgull la seva participació en la lluita contra la segregació racial i retreia a Hollywood que ell ja hi participava molt abans que fer-ho “fos de moda”. Heston mai no s’havia sentit còmode amb la radicalització de la “anti-war coalition”. No era únicament una desavinença generacional o estètica, que també, sinó també la convicció que aquesta deriva els allunyava del gros de la societat americana. Aquesta interpretació vindria enfortida per les victòries republicanes del 1968 i del 1972 i, encara més, per la del 1980. Carter no guanyà les eleccions del 1976: les va perdre Ford. I Ford les havia perdudes per ser “massa moderat”, pel perdó presidencial a Nixon i per tindre com a company de tiquet, Nelson Rockefeller, el darrer representant vivent de l’ala més o menys progressiva del Great Old Party. Ja en temps de Reagan, Heston canvià la seva afiliació política (registration) i deixa d’ésser demòcrata per passar a republicà. Qui havia canviat? Heston, o el Partit Demòcrata?

Prenguem un exemple. Heston, el 1963, era a la Marxa de Washington per Llocs de Treball i Llibertat. Aquesta Marxa, promoguda pel moviment dels drets civils, i encapçalada per Martin Luther King, Jr., no s’adreçava merament a la desegregació i a la discriminació racial explícita, sinó també als problemes de la població negra i, molt particularment, del jovent. El concepte d’igualtat racial és completament buit si hom es limita, simplement, a fer accions negatives contra els segregacionistes. Cal també una acció afirmativa. L’acció afirmativa, és clar, és una política discriminatòria, però de sentit invers a la desigualtat que hom vol corregir. Ara bé, si hom s’aferra a un discurs d’igualtat racial absoluta, l’acció afirmativa esdevé no tan sols una discriminació positiva sinó també una espècie de racisme invers. Completat el programa desegregacionista, el conservadorisme nord-americà (si més no, el conservadorisme majoritari) va fer seu el lema colour-blind society, una societat que no ja considerava els factors racials. Heston, doncs, podia fer el pas sense trair el seu ideari antiracista. És més, només si feia aquest pas podria ésser “antiracista” en aquells casos on, segons els demòcrates, “no tocava”. Per exemple, un actor blanc va queixar-se davant l’Actors Equity pel fet que havia estat rebutjat en un càsting de l’obra Miss Saigon simplement perquè era “massa blanc” per al paper. Aquest sindicat d’actors va refusar d’intercedir per l’actor. Heston considerà que la discriminació denunciada era un acte “obscenament racista”, i trencà amb l’Actors Equity. Deixava entreveure que l’Actors Equity aplicava un “racisme anti-blanc” (un “autoracisme”, si atenem a la composició majoritària d’aquest sindicat).

Si el 1963, Heston se solidaritava contra la discriminació patida per “una altra raça”, ara se solidaritzava amb la “pròpia”. Heston situava aquesta discriminació en el terreny “cultural”, en el tractament mediàtic, per dir-ho així. La discriminació la patirien les persones creients (God fearing), complidores amb la llei (law-abiding), de raça blanca (Caucasian), de “classe mitjana” (middle-class), protestants (Protestant –or even worse, evangelical Christian), les del rerepaís (Midwestern or Southern or even worse rural) i les heterosexuals (apparently straight –or even worse, admitted heterosexuals). En el negatiu, doncs, Hollywood i la televisió primaven els valors dels ateus negres de classe treballadora i homosexuals, bé fossin de la Costa Est o de la Costa Oest. Més genèricament, Heston es demanava “per què ‘l’orgull hispànic’ o ‘l’orgull negre’ és quelcom de bo, mentre que ‘l’orgull blanc’ fa pensar en caps rapats?”.

Reagan, el 1980, havia guanyat les eleccions apel·lant a aquests “col·lectius discriminats”. Havia fet una Southern estrategy (és a dir, acabar de reclutar els vots dels antics demòcrates segregacionistes) i una aproximació als evangelical Christian (no gens fàcil si atenem al fet que Carter era un born again Christian i Reagan un divorciat recasat). El Partit Republicà iniciava una transformació que el faria convertir-se, implícitament és clar, en el partit dels “blancs”. En aquest context, la referència a la “middle class” és, senzillament, una manera sociològica de referir-se als “white American”.

Les polítiques de Carter i Reagan per fer front a l’estagnació econòmica s’assemblaven com un ou a un altre ou. En el camí de baixada cap al no-pensament, cap a la convicció de la no-alternativa, la política bipartisana només pot quedar reduïda a una “culture war”.

Heston, que s’havia disgustat davant de la “radicalització” dels demòcrates, semblava sentir-se com un peix en l’aigua en la “radicalització” dels republicans. A través de la denúncia dels “liberal bias” dels “mainstream medias (MSM), Heston, membre del Consell Assessor d’Accuracy in Media, va entrar de ple en les “guerres culturals”, amb frases com ara “la correcció política és una tirania amb bones maneres”. L’esquema de les “guerres culturals” és enormement simple. Hi ha uns valors conservadors i hi ha uns valors liberals. Si hi ha algú que combina un valor conservador i un valor liberal i és, per exemple, “antiavortista” i “contrari a la pena de mort”, hom el considera un “outsider”.

El 1968, la Gun Control Act va rebre crítiques des de la dreta i des de l’esquerra, per raons diverses. Però en el marc de la “guerra cultural”, la cosa és més senzilla. La dreta defensa els “gun rights” i l’esquerra defensa el “gun control”. Per tant, Heston passava a defensar els “gun rights”. La Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, que forma part de la Carta de Drets, diu “En ésser necessària per a la seguretat d’un estat lliure l’existència d’una milícia ben regulada, el dret de les persones de tindre i portar armes no serà infringit”. El text originari és clarament “revolucionari”, ben idèntic a dir que una de les característiques de la “fase de transformació revolucionària entre la societat capitalista i la comunista” és “l’armament general dels treballadors com a garantia, en qualsevol cas, de l’avanç revolucionari de les masses”. És clar que la lectura “conservadora” es limita, sobretot, a la part de “el dret de les persones de tindre i portar armes no serà infringit”. La part de la milícia sona massa “col·lectivista” a les orelles dels “conservadors respectables”.

La defensa dels “gun rights” s’adreça a tres aspectes: 1) un aspecte cultural, d’identitat americana, especialment vinculat al món rural i a l’esport de la caça; 2) un aspecte de “defensa contra la criminalitat”, de protecció contra qualsevol “criminal intruder”; 3) un aspecte de “defensa contra la tirania”, de protecció contra un “dictator”. Heston hi trobà la seva causa. Una causa que combinava les altres, ja que, sempre implícitament, són els “blancs” els que saben utilitzar les armes “correctament” (i no per “robar”). I que també combinava la crida a la masculinitat i a l’individualitat.

La resposta liberal era el “gun control”. I, igualment, es basava en arguments emotius, centrats en les víctimes d’accidents d’armes, de psicòptates (gun spree), etc. Els contraarguments conservadors són novament emotius: fer una “llei de control d’armes” és desarmar els ciutadans que compliran la llei i deixar armats els que no compleixen cap llei (inclosa aquesta). O, l’argument encara millor de dir que si tothom anés armat, els psicòpates serien abatuts més ràpidament per qualsevol passavolant, abans no hagués calgut cridar la policia. En resum, que mentre uns diuen que “les armes les carrega el diable”, els altres responen que “les armes no són responsables del seu mal ús”.

Charlton Heston esdevingué el 1998 el president i portaveu de la National Riffle Association (NRA). La frase “from my cold, dead hands” la va pronunciar en la campanya de les presidencials del 2000, adreçada contra Al Gore. L’NRA presenta diversos avantatges respecte d’altres moviments conservadors: no fa massa pudor de ciris ni demana olors de santedat i, d’altra banda, no topa massa amb els interessos de les big corporations.

Heston abandonà la presidència de l’NRA el 2003, mesos després d’haver anunciat que patia símptomes propis de la malaltia d’Alzheimer. Fou la malatia d’Alzheimer de Ronald Reagan la que provocà una esquerda en la unitat de fronts de les “guerres culturals”. Nancy Reagan es declarà partidària de la recerca en stem cells, per desenvolupar una teràpia regenerativa contra les demències senils. Contràriament, els conservadors amb carnet insisteixen en la “santedat de l’embrió” i obren la porta únicament a les stem cells que es puguin obtindre sense passar per la manipulació in vitro d’embrions humans. Heston patí un deteriorament progressiu, agreujat a partir del 2005, i es va morir el 5 d’abril del 2008. Nancy Reagan tingué unes paraules de record per Heston, no tant per “l’heroi de la gran pantalla” o pels papers de Moisès, Ben-Hur, George Taylor o Robert Thorn, sinó pel suport que havia prestat a Ronald Reagan en la causa política neoconservadora.

divendres, 19 de febrer del 2010

ILP Televisió sense Fronteres: 400.000 signatures i tres mesos de pròrroga

Fa unes setmanes hi havia una certa por de si, amb 300.000 signatures recollides, hom no faria tard per a la ILP Televisió sense Fronteres. Hi havia de termini fins el 24 de març, però òbviament calia tallar el termini de recollida unes setmanes abans per poder fer-ne recomptes i revisions. La crida que feia l'organització per rebre els plecs de signatures ha tingut ressò i en qüestió de setmanes s'han sumat 100.000 signatures més, de forma que ara ja es depassa la xifra de 400.000 signatures.

El termini s'esgotava, de totes formes. No obstant això, ha prosperat una reclamació feta quant als problemes burocràtics que van endarrerir l'inici de recollida de signatures. Així, el termini s'ha ampliat fins el 24 de juny, Diada de Sant Joan.

Així doncs, hi haurà temps el 28 de febrer i el 25 d'abril per recollir signatures, tal com ja es va fer el 13 de desembre. De fet, fins el mes de maig, la campanya continuarà en marxa, especialment a Navarra i a Galícia. La introducció de la televisió digital terrestre (TDT) mostra com la qüestió de la difusió dels canals públics en llengües no-castellanes a l'estat espanyol dista molt d'haver-se resolt. Casos com la tallada de les emissions d'Andorra Televisió a l'Alt Urgell mostren fins quin punt les "fronteres" televisives poden tindre una realitat més divisòria en l'actual etapa que no en l'era de la televisió "analògica".

dijous, 18 de febrer del 2010

Allò que els treballadors han de saber de la Gran Recessió (‘The ABCs of the Economic Crisis’, F. Magdoff, M. D. Yates; Monthly Review Press, 2009)


En aquest llibre breu (142 pàgines), Fred Magdoff i Michael D. Yates es proposen la tasca de “descriure i explicar la ‘Gran Recessió’, la crisi econòmica més severa d’ençà de la Gran Depressió, en un llenguatge directe i fàcil d’entendre”. L’obra, que du com a subtítol ‘allò que la gent treballadora ha de saber-hi’, s’adreça a “treballadors, estudiants, i activistes”. Magdoff i Yates són vinculats a Monthly Review, i parteixen de la perspectiva teòrica fornida per Paul A. Baran i Paul M. Sweezy a Monopoly Capital. Una part notable del llibre (del capítol segon al cinquè) es dedica a una exposició general del sistema capitalista en la fase monopolística (i madura), i de com la tendència a la caiguda de la taxa de benefici és efectivament contrarestada a través de la concentració de capital i de la sofisticació del sistema financer, per bé que això no pot impedir la tendència a l’estagnació en unes economies ‘saturades’ de capital. Així doncs, Magdoff i Yates consideren que allò que merita una explicació específica no són pas els períodes de “crisi” sinó els períodes de “creixement”. La situació anòmala era la que descriuen en el primer capítol (‘The Calm before the Storm’), que contextualitzen en l’evolució històrica del capitalisme nord-americà posterior a la Segona Guerra Mundial. Que el llibre se centri en els Estats Units, els autors ho justifiquen tot recordant que “la crisi va començar als Estats Units, i des dels Estats Units es difongué a la resta del món”. I si els autors tenen dures paraules per als qui començaven a veure l’estiu passat (quan concloïen la redacció del llibre) els brots verds, també les tenen per als crítics d’esquerra que han resumit la situació en una crisi exclusiva derivada de l’avarícia dels poders financers. D’aquesta manera els autors descriuen en la part central del llibre l’explosió financera i l’explosió del deute, però recorden el paper d’estímul que en l’economia real tingué la bombolla immobiliària-financera, de la mateixa manera que gairebé una dècada abans l’havia tinguda la bombolla de les “.com”. I si bé dediquen un capítol a descriure els fonaments ideològics del ‘neoliberalisme’, en dediquen un altre a les operacions ‘intervencionistes’ de rescat del govern federal nord-americà.

Lluny de les visions apocalíptiques, els autors contemplen un escenari de “retorn” a la normalitat als Estats Units, amb xifres de creixement del PIB del 2,5-3% i amb xifres de “plena” ocupació (atur 4-5%). Però aquest escenari implicaria un allargament de la jornada de treball (i de la intensificació del treball) i una taxa més elevada del consum, amb les conseqüències que tots dos processos tenen damunt de la salut de la població i de l’impacte en el medi natural. En el “retorn a la normalitat”, doncs, els autors enumeren una sèrie de reivindicacions: 1) garantir una alimentació adient per a tothom; 2) garantir un allotjament digne mitjançant processos públics i cooperatius de construcció d’habitatge social; 3) assistència sanitària universal; 4) plena ocupació a través d’ocupació pública amb una utilitat social i a través de la reducció de la jornada laboral; 5) educació de qualitat per a tothom, i centrada en les experiències dels alumnes per estimular-ne la creativitat i la independència; 6) garantir ingressos en casos de jubilació, invalidesa, malaltia, orfanesa, tot reconeixent les virtuts de l’actual sistema de pensions dels Estats Units (que defineixen com l’empresa millor gestionada del govern federal); 7) millora i extensió del transport públic; 8) polítiques contra la contaminació d’aigües, terres i aire, i contra el canvi climàtic; 9) una política fiscal progressiva, que contraresti l’acumulació produïda abans i després de la Gran Recessió per les grans fortunes, i que carregui especialment les activitats merament destinades a guanys a curt termini i socialment improductius; 10) un govern no-imperialista als Estats Units; 11) una política de comerç internacional basada en la preservació de les dues fonts de riquesa (els éssers humans i la natura).

Quin sentit tenen aquestes demandes? Algunes semblen totalment utòpiques en la realitat del moment, i que caldria més aviat proposar-ne un curs més ‘gradual’. Magdoff i Yates responen que potser allò que és utòpic és la introducció ‘gradual’ mentre s’hi treballa “dins el sistema” (una referència a l’Administració Obama). Per a Magdoff i Yates és cabdal “restar ferm en els nostres principis, vingui l’infern o un aiguat”, ja que aquestes demandes poden provocar una “crisi de legitimitat”si el sistema és incapaç d’aproximar-s’hi o, fins i tot, si s’aparta de la seva realització. Un escenari de ‘recuperació sense feina’ (‘jobless recovery’) semblaria conduir més dreturarament a aquesta crisi de legitimitat.

L’alternativa socialista que proposen finalment Magdoff i Yates és el control democràtic de la producció i de la distribució, destinada a la optimització de la felicitat humana, és a dir, posat al servei de les necessitats de la gent, tot controlant-ne els excessos consumistes i fent-lo compatible amb els sistemes naturals que fan possible la pròpia vida humana.

dimecres, 17 de febrer del 2010

6 març, 11 al matí: Assemblea de presentació d'Esplugues Decideix

El Papiol va celebrar la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana el passat 13 de desembre. El diumenge 28 de febrer (queden 11 dies), serà el torn de Molins de Rei. I el 25 d'abril de Sant Just Desvern.

I Esplugues? L'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat fou pioner (la mateixa setmana després de la consulta d'Arenys, del 13 de setembre) en refusar (amb els únics vots favorables de CiU i ERC) una moció de suport a la realització d'una consulta sobre la independència.

Ara bé, l'experiència de molts municipis del 13-D, del 28-F i del 25-A, és que, amb moció o sense, la qüestió cabdal és la implicació d'un bon nombre de voluntaris i la complicitat i entesa d'una bona part de les entitats de tota mena del municipi.

El dissabte 6 de març és, doncs, una data clau per decidir. A les 11 del matí, en un lloc per concretar, es farà una Assemblea popular de presentació/inauguració d'Esplugues Decideix. Serà el punt de partida necessari per organitzar la consulta a Esplugues, bastir les comissions que s'encarregaren dels diferents aspectes organitzatius i iniciar una campanya que durà a l'èxit de la convocatòria. Serà el moment també de decidir moltes coses. Com per exemple, la data de la consulta. El 20 de juny ha estat proposada com a quarta data per la Coordinadora Nacional de les Consultes.

Més informació al blog Esplugues Decideix.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Esplugues en (algunes) xifres (II)

Fa uns dies comentàvem algunes xifres generals d'Esplugues. En comicis previs, s'havien previst 57 meses electorals. Però, com es distribuïen per sectors i per barris? Si atenem al cens:

- Can Vidalet: 18 meses.
- Can Clota: 5 meses.
- Muntanya: 5 meses. Repartides entre la Mallola (2 meses), la Miranda (1), Ciutat Diagonal i Finestrelles (1).
- El Gall: 5 meses.
- la Plana-Montesa: 15 meses. Repartides entre la Plana (11 meses) i Montesa (4).
- Centre: 9 meses.

dilluns, 15 de febrer del 2010

El futur de les pensions o el sacrifici de la pastanaga

Després de tants anys, si hom camina pels carrers de l’Hospitalet i li demana a qualcú qui és el batlle de la ciutat, és probable que encara us responguin Celestino Corbacho. No és així, però. Corbacho és ara Ministre de Treball del Govern d’Espanya. O més ben dit, Ministre de Capital. Divendres, Corbacho era a Cerdanyola. Com que la visita es va filtrar, es van organitzar manifestacions al llarg del recorregut, particularment de grups d’aturats. Però sens dubte la pressió mediàtica més grossa que ha patit Corbacho és la que li ha plogut arran de la “reforma del sistema de les pensions”, el punt estel•lar de la qual és l’endarreriment de 65 a 67 anys com a “edat normal de jubilació”.

Aquesta proposta d’ha presentat com un intent de “salvar les pensions”. En un context de forta taxa de desocupació i de fort dèficit públic, la cantarella de la sostenibilitat de les pensions ha tornat a primer pla.

Fins fa uns anys, el discurs sobre la “sostenibilitat de les pensions” girava a l’entorn de la “demografia”. La reducció de la taxa de natalitat juntament amb l’augment de l’esperança de vida comporten un “envelliment de la població” bé sigui comptat en termes de percentatge (percentatge de majors de 65 anys, encara que és possible que ara això també ho facin canviar als demògrafs) o en termes d’edat mitjana i de mediana d’edat (mitjana aritmètica de l’edat dels habitant, i edat de tall que deixa un 50% de la població a banda i banda, respectivament).

Vicenç Navarro s’hi referia fa uns dies a aquest “reduccionisme demogràfic”. I ho feia negativament, no perquè el trobés exagerat, sinó perquè trobava que quedava curt. Efectivament, “l’envelliment de la població” és únicament un dels factors que regula la taxa de jubilats per “població activa”. Els altres factors són els que depenen del grau d’ocupació d’aquesta població activa (aturats, ocupats a temps parcial, etc.) i de les rendes del treball de la part de població activa que treballa efectivament. Les contribucions a la seguretat social, recordava Navarro, depenen de les rendes del treball, no únicament en la part que paguen els treballadors sinó també en la “part empresarial”. Qualsevol augment “permanent” de la desocupació o de la precarietat, qualsevol minva tendencial del salari mitjà real, etc., afecten de ple la “sostenibilitat de les pensions”.

Navarro insistia que únicament una política redistributiva de la renda que sigui eficaç podria garantir la “sostenibilitat de les pensions”. Si no s’adopta aquesta mesura correctora queden, però, dues opcions. La primera seria sufragar l’eventual dèficit del sistema de seguretat social a través d’un augment dels impostos a les rendes del capital, o bé transformar les contribucions empresarials al sistema per fer-les lligar a la producció i no als costos de la força de treball. És clar que això és poc més que “tabú” en el dogma ortodox. De forma que només quedaria la segona opció: la de disminuir el futur dèficit de la seguretat social amb una retallada de les prestacions. Com que una retallada directa de les prestacions té uns costos d’impopularitat elevats, les mesures van encaminades a la retallada indirecta, és a dir a l’enduriment de les condicions d’accés a les prestacions. Les crides a l’austeritat des del món financer van en aquest sentit: els treballadors, aturats o no, jubilats o no, no haurien d’esperar gaire res més que la “subsistència”. Però “subsistència” vol dir enfonsament del consum interior i “subsistència” vol dir destrucció directa de qualsevol incentiu per a la formació i per al perfeccionament laboral. Un escenari “cyber-punk”, vaja.

La Isabel Pallarès, des de les pàgines del Triangle, es referia a aquest enduriment de les condicions d’accés a les pensions. Una de les mesures és el ja esmentat augment de l’edat “normal de jubilació” en dos anys (de 65 a 67). I l’altra és la mesura-esborrany d’ampliar la base de cotització dels darrers 15 anys de vida laborals als darrers 25. Com que la taxa de desocupació entre els 65 i els 67 anys (i, de fet, en tots els grups d’edat majors de 50 anys) és elevada, la primera mesura implicaria una forta reducció de les pensions per als aturats i subocupats d’aquestes edats. El trànsit de 15 a 25 en la base calculadora tindria, amb les degudes excepcions, també un efecte depressor. Pallarès recorda que l’amenaça perpètua sobre el col•lapse del sistema pública de pensions és un discurs endèmic. Més d’un comentarista crític ha recordat què s’ha fet de la cantarella que afirmava que els “immigrants” salvarien el sistema de les pensions que, en el període del “boom” gràcies a ells, s’endarrerí l’Armageddon dels pensions del 2015 al 2030. En tot cas, Pallarès posa el dit a la nafra quan diu que amb l’augment de la producció social global n’hi hauria ben bé prou per cobrir unes pensions dignes.

De fet, l’estatística que s’utilitza sovint en aquests discurs és la taxa de jubilat en relació a la taxa de treballadors actius. Però pràcticament no es parla mai del fet que les innovacions tecnològiques fan que amb les mateixes hores de feines hom pugui cobrir les necessitats bàsiques de moltes més persones que no pas fa 30 anys. És això el que explica la reducció mundial de la taxa d’ocupació relativa en els sectors primari i secundari.

En parlar d’escenaris post-apocalíptics, hom acaba pensant en Soylent Green, i en la perspectiva de fer galetetes a partir de la població “excedentària”. Però els malthusians dels nostres dies saben perfectament de la importància que té el manteniment amb vida d’aquesta població excedentària.

Si els aturats fan la funció d’exèrcit laboral de reserva i recorden on és la porta als qui encara tenen feina, els jubilats fan una funció de pastanaga. En un món de descreguts on, com mostren les enquestes, hi ha més gent que creu en Déu que la creu en una vida d’ultratomba, la “tercera edat” s’havia convertit en la postrimeria del món contemporani. Com deia Ovidi, és llavors que veurem quina retribució ens queda en tant que jubilats. L’esforç per menar una vida laboral impecable i per cotitzar el major nombre de mesos possible té sentit a la vista d’una pastanaga d’una jubilació relativament comfortable, on podrem fer allò que ara la feina no ens deixa fer. Però si els Corbacho de torn comencen a retallar la pastanaga, què ens quedarà? Com faran per tal que el burro continuï la marxa?

diumenge, 14 de febrer del 2010

Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia: una evolució terminològica

Fa temps que els que més s’omplen la boca del mot “llibertat” són els que justifiquen tota malvestat en nom de la llibertat del capital. Quan les coses van mal dades, naturalment, suspenen el seu “libertarianisme” condicionat, i demanen subvencions, ajuts i rescats. Quan les coses tornen al seu “curs”, recuperen les nocions de “llibertat”. És la “llibertat” dels posseïdors d’esclaus de continuar posseint-ne. O la llibertat de tancar la planta de llantes d’alumini de la Hayes-Lemmerz de Sant Joan Despí i deixa 142 treballadors sense-feina. Però com que les masses populars sembla que assumeixen les regles del jocs, tots acabem per gaudir de la “llibertat”. Estrafent la frase de Walter Benjamin, tant rics com pobres tenen el mateix “dret” de dormir al carrer.

El mot “amnistia” tenia a l’estat espanyol, fa cosa de 35 anys, un significat precís. Però ja llavors es veia per on anava la “llei d’amnistia”. I, efectivament, ara ens informen que “amnistia” volia dir “impunitat”: tancar i barrar els crims del franquisme anteriors al 1977. Els crims posteriors al 1977, però, també han pogut beneficiar-se d’amnisties “parcials”. És una ironia sinistra que aquesta forma d’entendre l’aministia pugui servir per desfer-se d’un magistrat que no dubtà a fer ús de les clavegueres de la tortura en el “democràtic” any del 1992.

“Estatut d’autonomia” s’afegí al lema de l’Assemblea de Catalunya, després de la “llibertat” i de l’“amnistia” no sense problemes. Arrodonia la consigna. No cal dir que “l’estatut d’autonomia” acabaria per fer el trànsit digestiu dels altres dos mots d’ordre. I ara ens la retrobem com a garantia de “convivència”, com a gàbia compartimentalitzadora.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XX): fílies i fòbies al voltant de Pilar Rahola

Dubtàvem de si incloure la Pilar Rahola o no en aquesta sèrie. Ho fem, tot aclarint que els subjectes d’aquesta sèrie hi són no únicament perquè evolucionin els seus posicionaments (o, segons com, s’hi revolucionin), sinó també quan allò que evoluciona és la valoració que se’n fa. Fou aquesta raó la que ens va fer parlar de l’Oriana Fallaci. I, en conseqüència, Rahola no se’ns podia escapar. Fa quinze anys, Rahola, en termes generals, era un dels rostres més visibles d’ERC, i era denostada (entre d’altres) per una bona part de la carcúndia espanyolista. Ara, bàsicament, és denostada per part d’aquella esquerreta més o menys catalanista que es mou a l’entorn del tripartit. Com no podia ser d’altra manera, el xibolet d’aquests canvis d’afinitat és el conflicte d’Israel/Palestina. Rahola denuncia incansablement l’antisionisme i l’antisemitisme dels seus antics correligionaris i, si convé, els caricaturitza. I aquests hi responen amb una altra caricatura. El problema, tant per a Rahola com per als crítics, és que cada vegada s’assemblen més a les respectives caricatures. El toc d’alerta arribarà el dia que aquella carcúndia espanyolista, masclista i integrista catòlica comenci a mirar-se la Pilar Rahola amb uns altres ulls.
Rahola va fer 51 anys el passat mes d’octubre. Nascuda a Barcelona, és doctora en filologia catalana. El 1983, a 25 anys, publicava la novel·la Aquell estiu color de vent, a la qual seguiria Aperitiu nocturn (1985). No ha abandonat mai del tot la novel·lística i, el 2002, va publicar Els amants de Tània. En tot cas, en els anys 1980, Rahola la combinava amb el treball editorial i periodístic, i el 1987 esdevingué directora literària de l’editorial Pòrtic, funció que ocupà fins el 1990.

Rahola ha definit la tradició política familiar de “republicana” i “antifeixista”. N’hi ha prou de recordar l’exemple Pere Rahola (*Roses, 1877), compromès en la creació de batallons de voluntaris catalans per lluita contra el Kàiser i al costat de la República Francesa en la guerra del 14, o com a dirigent del sector més pro-republicà de la Lliga Catalana en el Bienni negre; o, més especialment, Carles Rahola (*Cadaqués, 1881), republicà i catalanista, que, sense adscripció partidista, fou batlle de Girona fins l’entrada de les tropes feixistes, que l’afusellaren el 15 de març del 1939. Quan Pilar Rahola començava la seva militància en l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Rahola més conegut era Frederic Rahola (*Barcelona, 1914), històric militant d’ERC (a la qual havia representada en el primer Consell Executiu de la Generalitat restablerta, el 1977) i que llavors era Síndic de Greuges.

Abans d’entrar de ple en l’activitat política, Rahola ja havia dirigit la Fundació Acta (dedicada al pensament i al debat polític i social), i com a periodista internacional havia cobert bona part dels conflictes polítics del moment: la unificació d’Alemanya (1989-1990), la guerra d’alliberament d’Eritrea, la primera guerra del Golf (1991), la guerra de Croàcia (1991), la independència de Lituània, Letònia i Estònia (1991), l’assalt al Parlament Rus (1993).

També ERC s’havia transformat en un partit independentista i l’antiga direcció de Joan Hortalà, havia estat substituïda per la d’Àngel Colom. El propi Àngel Colom provenia de la Crida, a la qual la nova ERC prenia testimoni. També un important sector de l’esquerra independentista dels anys 1980 s’havia incorporat al nou “projecte” que tenia com a primer objectiu fer entrar l’independentisme al Parlament. Si en les eleccions del 1988, en iniciar-se aquest procés, ERC havia obtingut 6 escons, en les del 1992 s’havia passat a 11. El partit, que havia assumit la independència com a objectiu (1989) i l’àmbit territorial complet (1992), encarava el juny del 1993 les eleccions al Congrés espanyol. Aquestes eleccions, naturalment, tenien una importància relativa. ERC havia aconseguit un diputat en el 1979, resultat repetit el 1982, però ja no en el 1986 i el 1989. Això deixava a CiU la representació de la “minoria catalana”. Pilar Rahola encapçalà la llista d’ERC per la circumscripció de Barcelona i, amb un estil polemista i sorneguer, aconseguí l’elecció. Com en el seu temps Francesc Vicens, Rahola seria la diputada d’ERC “en solitari”. L’estil de la campanya, però, el reiterà en el Congrés, de forma que no passà gens desapercebuda. Eren els anys de l’acoso y derribo d’una dreta que no havia patit la derrota del PP. En el xoc d’espanyolismes del PP i del PSOE, Rahola es convertí en un “azote” del govern però també en el dimoni amb banyes per a la dreta espanyolista. Rahola els retratava, a uns i altres, quan els definia com a “machorros extremeños”. Lluny d’acovardir-se per l’hostilitat rebuda, hi responia esmoladament i sense rebaixar gairebé mai els atacs contra l’espanyolisme i el conservadorisme moral i misògin. Per tal de rebaixar l’aureola que es llaurava, la premsa espanyolista d’esquerres de Barcelona va explotar a cor que vols l’enganxada que la diputada Rahola va tindre amb la grua de Badalona. L’incident venia a interpretar-se sota la idea que “tots són iguals” i que l’estil de l’“usted no sabe con quién está hablando” demostrava l’espanyolitat intrínseca de Rahola. Si demostrava alguna cosa, però, era un divisme que si és intrínsec a quelcom, és a la societat de l’espectacle i de la representació.

L’estil confrontacional de Rahola, en mostrar-se amb franquesa, li obria més portes que no pas tancava a Madrid. I, en tot cas, a Barcelona ja era reconeguda com la gran figura pública d’ERC potser per davant i tot d’Àngel Colom, sempre més taciturn i capellanesc. En les eleccions municipals del maig 1995, Rahola fou cap de llista per Barcelona, i compaginà el càrrec de diputada amb el de tinent d’alcalde (amb responsabilitat en comerç, consum i turisme). Aquestes eleccions municipals havien convertit ERC en la tercera força en implantació municipal al Principat (32 batlles). El mateix any hi hagué eleccions al Parlament de Catalunya, on s’hi recolliren més de 300.000 vots i s’aconseguiren 13 escons. El març del 1996 venien les eleccions a les Corts espanyoles, i Pilar Rahola va repetir com a cap de llista a la circumscripció de Barcelona i, de nou, fou elegida com l’única representant del partit en el Congrés dels Diputats.

El 1996 va produir-se un enfrontament creixent entre la direcció encapçalada per Àngel Colom i el sector dirigit per Josep-Lluís Carod-Rovira. Amb el temps (és a dir, amb l’experiència del tripartit) hi ha la tendència a interpretar aquest enfrontament com un xoc entre una estratègia que “maximitzava” la línia independentista (Colom) i una que “enfasitzava” l’eix “social”. Però això són ganes de marejar la perdiu i, particularment, de veure la política parlamentària del Principat reduïa a un teva-meva de CiU (com a encarnació de l’eix “nacional”) i del PSC-PSOE (com a representant de l’eix “social”). Dins i fora del partit i, en aquella època, la cosa no era ni molt menys tan clara. El sector de Carod-Rovira s’imposà, i el sector de Colom s’escindí. Rahola s’arrenglerà amb Colom. D’aquesta manera, ERC perdé els seus dos rostres més visibles, que ara passaven gairebé els únics rostres visibles del Partit per la Independència (PI).

El nom del PI s’interpretava com una “reafirmació” de l’independentisme davant del “possibilisme” de la nova ERC. El PI va arrossegar nuclis sencers (per exemple, a la Catalunya Nord i a Alacant) i encara va engrescar alguns sectors independentistes “de centre”, que no s’havien integrat a ERC. Però era clar que no hi havia prou espai com per això. Una de dues, o el PI arrossegava l’electorat d’ERC o s’enfonsava. El punt mig era arrossegar-ne una part substancial, però això implicava l’enfonsament simultani de les dues naus.

Rahola se’n ressentí de la forma que es va produir l’escissió. En les polèmiques d’abans i després de l’escissió, hom afegia més pa que formatge i, per justificar la trencadissa, s’afegien penjaments arbitraris a l’altra part. Rahola conservà les actes de diputada i de regidora, i fins i tot continuà com a tinent d’alcalde de Barcelona. Això li valgué retrets de “transfuguisme”. No era pas casual que la trencadissa d’ERC es produís el 1996, quan quedaven encara tres anys per a les eleccions al Parlament de Catalunya, les municipals i les europees, i potser quatre per les generals.

La primera contesa electoral entre ERC i PI arribaria el juny del 1999, amb les eleccions municipals. El plat fort era Barcelona, on Pilar Rahola faria de cap de llista. Entre la “persona” i la “sigla”, l’electorat trià la sigla, i Rahola i el PI tingueren un resultat molt per sota de les expectatives. Colom i Rahola reconegueren el “fracàs polític” i el PI es dissolgué. Des d’ERC això es prengué com una confirmació de mala voluntat i que el PI no era més que un “submarí” de CiU. Rahola va optar per abandonar la política activa, cosa que es confirmaria finalment el 2000 en abandonar l’escó al Congrés dels Diputats.

El trànsit de la política “de càrrec” al comentarisme polític, però, havia estat gradual. D’ençà de la trencadissa d’ERC, el costat mediàtic de Rahola s’enfortí. Potser tanta aparició en l’espai comunicatiu espanyol atenallà les perspectives d’encapçalar amb credibilitat una formació política que es feia dir “Partit per la Independència”. Els detractors de Rahola es delien per veure-li fer el pas que va fer Eugeni d’Ors. Però anaven equivocats. En tot cas, Rahola potser considerava ara més útil atacar als correligionaris del catalanisme d’esquerres per veure si s’esmenaven que no pas carregar contra uns “machorros extremenys” que no tenien remei.

En el 2000, Rahola publicava Dona alliberada, home emprenyat (2000), “un llibre sarcàstic i combatiu sobre les relacions home/dona des de la perspectiva de l’alliberament femení”. Mare biològica d’una noia ja gran, i adoptiva en dues ocasions, traslladà aquesta experiència personal a L’adopció, un acte d’amor (2001) i a Historia de Ada. Los derechos pisoteados de los niños (2002, per càrrec d’Intermón Oxfam). A partir del 2001 iniciava la seva col·laboració setmanal amb El País (a la qual sumaria després l’Avui i El Periódico), i també augmentava la seva presència en mitjans de ràdio i televisió, tant de llengua castellana com catalana. Però, amb el temps, la presència que més ha enganxat al públic és la de “col·laboradora” amb Josep Cuní, especialment a l’espai diari propi a “Els matins de TV3”.

No hi ha dubte que on més s’ha transformat la percepció mediàtica de Pilar Rahola és en la “qüestió del Pròxim Orient”. Les causes que fan d’aquest conflicte el que més emocions alça en tot el planeta són complexes de relatar. Rahola es defineix com “una fervent lluitadora contra la distorsió informativa” al voltant d’aquest conflicte. I a quina “distorsió informativa” es refereix? A la que “criminalitza” l’Estat d’Israel, des de les informacions i comentarismes de l’esquerra europea (i catalana, en particular). Per Rahola, aquesta lluita és una “batalla contra l’antisemitisme”. Més concretament, contra el “nou antisemitisme”, és a dir l’antisemitisme de l’esquerra, en contraposició a l’antisemitisme de tota la vida de la dreta. El maig del 2003, en una conferència (“Els jueus i les mosques”), denunciava “el paper de l’esquerra i el periodisme respecte a Israel” i els acusava de fomentar “l’antisemitisme actual”.

El compromís de Rahola en la lluita contra el “nou antisemitisme” va molt més enllà de la “qüestió del Pròxim Orient”. “Pro-sionistes” i “anti-sionistes”, ja hom hem dit, utilitzen Israel de xibolet per vehicular tota una altra sèrie de discursos socials. I tant l’esquerra “anti-sionista” com l’esquerra “pro-sionista” acaben quedant atrapades en un esquema que afavoreix la dreta “anti-sionista” i la dreta “pro-sionista”. El mateix 2003, per exemple, Rahola pronunciava una conferència a l’Annual Meeting de l’American Jewish Comittee, a Washington DC, titulada “L’antiamericanisme i l’antisemitisme a Europa. La síndrome de Chamberlain”. El discurs no era gaire original. De la defensa d’Israel (i de la llar nacional jueva) hom passava a defensar el projecte imperial dels Estats Units. Els antisemites són convençuts que és el “lobby jueu” el qui mou la política exterior dels Estats Units, però és Israel qui depèn realment de l’assistència nord-americana. Naturalment això crea un difícil equilibri. En el 2003, mentre els neoconservadors impulsaven la guerra contra Irac, la població judeo-americana seguia sòlidament adherida als postulats “menys bel·licistes” dels demòcrates (com mostrarien en les eleccions del 2004 i del 2008), conscients que el clima intern de “patriotisme cristià” dels neoconservadors els podia jugar més d'una mala passada. Per a Rahola la cosa era molt més senzilla. Si l’islamisme polític (així, en general, tots junts des de Saddam Hussein fins a Ossama Bin Laden) era el nazisme del segle XXI, els Estats Units serien Churchill i la “vella Europa” (en la formulació de Donald Rumsfeld) faria de Chamberlain.

A Rahola li ha plogut una mà de crítiques per aquestes posicions. El problema és que, en general, uns i altres accepten el “paradigma” del xoc de civilitzacions. I no en tenen cap altra opció, tota vegada que el “xoc de civilitzacions” els és necessari per soterrar la “lluita de classes”. Rahola, doncs, pot fàcilment fer veure com “l’esquerra europea” tolera l’obscurantisme religiós, l’opressió de la dona, la tirania, la barbàrie, etc., quan es fa en nom de l’Islam. La partida de ping-pong és inacabable: “islamòfoba”/“islamòfil”/“sionista”/“antisemita”/“imperialista”/“antiamericà”. Sempre i sempre, les realitats són “monolítiques” (“l’islam”, “Israel”, els “Estats Units”, “Europa”, “l’esquerra”), i la regla de Goodwin i la reducció ad Hitlerum constants. Quan Rahola pronuncia conferències com “L’ull borni d’Europa. Els Protocols dels Savis de la Informació” (novembre del 2003) el que acaba per fer és traslladar l’antisemitisme tradicional del conservadorisme reaccionari europeu a l’esquerra. Això pot ser positiu per tal de denunciar les tendències antisemites de l’esquerra però a la pràctica únicament serveix per rentar-li la cara al conservadorisme reaccionari europeu. Per a Rahola, però, això no toca, ja que l’antisemitisme de l’extrema dreta seria consubstancial, mentre que el de l’esquerra amenaça de corcar-la per complet.

Rahola ha justificat sovint les seves posicions en nom de l’alliberament de la dona. Parteix de la comparació de la situació de la dona a Israel i de la situació de la dona en els països àrabs. I es planya del fet que, quan l’esquerra condemna els Estats Units (“antiamericanisme”) i Israel (“antisemitisme”) no fa el mateix de l’opressió per raons de gènere, orientació sexual, etc., que tenen lloc en les comunitats islàmiques. Aquest és el discurs de l’imperialisme humanitari, és a dir de l’imperialisme fet per raons humanitàries (ja practicat en el segle XIX sota el nom de la “white man’s burden”). El problema és que la resposta de l’esquerra europea "homologada" és poc menys que acusar els moviments feministes o LBGT dels “països islàmics” de “còmplices de l’imperialisme”.

El maniqueïsme que Rahola denuncia en l’esquerra i en la “premsa europea” es reflecteix en el seu mateix maniqueïsme. Però és evident que si hom vol tindre un estil punyent i contundent en el comentarisme polític dels mass media, o s’és maniqueu de tot cor o s’és un centrista sense solta ni volta. Rahola justifica la contundència pels perills que implica el “nou antisemitisme” i la forja d’un nou totalitarisme (presumiblement per l’aliança de la “prema europea”, de l’esquerra, del moviment palestí i de l’islam). Cada vegada que Rahola rep un premi com el Mass Media Award (2009, American Jewish Committee) o l’Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv (2009), els crítics de Rahola deixen anar comentaris antisemites de l’estil de “noia de dissabte”. Això, és clar, enforteix els arguments de Rahola, i torna-hi, i més premis. Rahola en aquesta escena juga també amb avantatge, ja que els seus posicionaments són més ben valorats per les comunitats jueves conservadores en tant que, pel fet que ella no sigui ni jueva ni conservadora, pot dir coses que ells no podrien dir sense desgast.

Però en moure’s en l’entorn neoconservador, a Rahola se li ha empeltat quelcom. Evidentment, ella no pot fer com fan alguns neoconservadors i acusar Noam Chomsky o Naomi Klein d’antisemites. Però em va sorprendre llegir en El Periódico de Catalunya un article de Rahola amb el trop, tan habitual en la premsa conservadora nord-americana, del “war on Christmass”. Aquestes polèmiques al voltant del Nadal, que és l’única festa oficial nord-americana basada en una commemoració religiosa, neixien justament des de la banda del fonamentalisme cristià (que fa unes quantes dècades era indissimuladament antisemita) i carregaven contra els intents dels “intel·lectuals” (òbviament, jueus) que volien aigualir el Nadal i convertir-lo en les Festes d’Hivern (és a dir, substituir “Happy Xmas” per “Happy Holidays”). En el seu article, Rahola es queixava del mateix, trasplantada la queixa a les iniciatives de diversos centres públics quant a la qüestió. Quan, fa uns anys, es retiraren els crucifixos de les escoles, Rahola (i els seus correligionaris de llavors i els d’ara) gairebé no digueren res o ho celebraren. Però llavors aquesta era una victòria del “laïcisme”. En canvi, si ara es qüestiona la celebració nadalenca en l’escola no és pas per una sobtada devoció a la “Dea Raó” o a l’“Ésser Suprem” o per un ateïsme insubornable, sinó pel caràcter “multicultural” (és a dir, multiracial però també multireligiós) de les aules del nostre país. I és en aquesta clau que Rahola criticava la “feblesa” dels qui volien amagar el Nadal. No era tant una qüestió religiosa, doncs, com una qüestió tradicional o cultural o ètnica. De nou, doncs, es manifestava el “xoc de civilitzacions”, ara com a defensa de la “civilització occidental”, un matxambrat, segons el discurs neoconservador, de l’antiguitat greco-llatina, de l’herència judeo-cristiana, de la Il·lustració, etc., etc., etc.

S’ha tornat, doncs, Rahola una neoconservadora sense més conseqüències? Sí, si per “neoconservadora” entenem allò que deia el nebot del Gattopardo, és a dir d’un conservadorisme que ha fet neteja de les golfes i que ha llençat al foc les velles andròmines del masclisme explícit, del racisme explícit, de l’homofòbia explícita, del puritanisme explícit, del confessionalisme explícit, etc. Ara bé, el neoconservadorisme sempre té nostàlgies i si fem una selecció d’articles recents de Rahola trobem potser algun indici de concessió:
- Maltrato femenino a los hombres, alguns fragments dels quals serviren per a la denúncia d’allò que els (neo)conservadors anomenen “feminazisme”.
- Paraula de Ratzinger, escrit en defensa del Papa, criticat per haver citat l’emperador grec Manuel quant al caràcter violent de l’Islam.
- George Bush, ‘the worst’, on censura les crítiques a Bush (tot i admetre’n també la seva pròpia antipatia) com “antiamericanisme pur”.

Rahola, doncs, se situa ja en l’extrem centre. L’extrem centre no és ni de dretes ni d’esquerres, sinó tot al contrari. Això també ho és la tercera posició, però l’extrem centre és diametralment oposat a la tercera posició en el sentit que és anti-identitària. Potser per això, Rahola, que en els fòrums internacionals parla tant sobre Israel (o, més aviat, sobre la percepció mediàtica d’Israel) diu ben poques coses quant a Catalunya, cosa d’admirar en una persona que es va fer coneguda com a veu de l’independentisme català en el parlament espanyol. En tot cas, la qüestió bàsica, per a l’extrem centre és saber cap a on reparteix els colps. Rahola endinya fort i sense contemplacions contra la demagògia xenòfoba de l’extrema dreta, contra el maltractament animal en nom de la tauromàquia, contra la discriminació per raons de gènere o orientació sexual, etc. En els colps contra l’esquerra, en canvi, sovint acaba els articles amb un plany quant al “naufragi d’idees”. Rahola, si més no, ha sabut a quin pal aferrar-se.

divendres, 12 de febrer del 2010

Marx i els catalans d’Alger

Aaron Leonard entrevistava Tariq Ali sobre la “idea del comunisme” el passat mes de novembre. En els comentaris a l’entrevista Elliot Aron Green deia:

[...] Tariq Ali i d’altres “comunistes” contemporanis semblen divergir la pròpia doctrina de Marx en relació a l’islam. Marx considerava l’islam un obstacle al progrés social i econòmic, en els seus escrits periodístics si més no. Amb tot, avui, molts autodenominats “revolucionaris”, com Carlos, idolatren l’islam com una gran força revolucionària. Així, com podem prendre seriosament Tariq Ali i els seus camarades?”.

La crítica és injusta. Però és evident que l’esquerra comunista té el perill permanent de quedar atrapada bé en el discurs de “l’antiimperialisme islamista” o en el discurs de “l’imperialisme humanitari”.

Des del Marxist Internet Archive, però, sorgia la qüestió d’un text de Marx que digués allò que Green deia que Marx que deia. I algú assenyalava una lletra que Marx trametia a una de les filles, Laura, des d’Algèria l’abril del 1882. En aquesta lletra Marx fa alguna referència a la religió, però sobretot a l’estil “igualitarista” de les relacions socials entre els "musulmans".

Però la referència que trobo interessant és un comentari de passada sobre els catalans d’Alger:

Hi ha poca policia a Alger, i els que hi ha són majoritàriament indigenès. I, amb tot, en aquesta barreja d’elements nacionals i de caràcters sense escrúpols, són inevitables les topades freqüents, i és ací que els catalans fan justícia a l’antiga reputació; les faixes blanques o vermelles que porten, com els moros, etc., per fora del vestit i no, com els francesos, per sota de la roba, amaguen sovint “bodkins” – estilets llargs que aquests fills de Catalunya no són tards en ‘emprar’ amb igual imparcialitat contra italians, francesos, etc., i nadius sense distinció. Casualment, fa uns dies una banda de falsificadors fou detinguda a la província d’Oran, i el cap era un ex-oficial espanyol; l’agència europea, segons sembla, la tenen a la capital de Catalunya - Barcelona! Alguns dels pinxos no foren arrestats i escaparen a Espanya.

dijous, 11 de febrer del 2010

Esplugues en (algunes) xifres

La població de dret en el 2007 era de 46.286 persones.

En les eleccions europees del 2009, on tenien de dret de vot els ciutadans empadronats de la UE+Noruega, el cens era de 34.510 persones. S’hi van organitzar 57 meses. Un 8% dels electors van votar formacions polítiques que, en grau variable, es mostren activament favorables al dret d’autodeterminació de la Nació Catalana.

En les eleccions espanyoles del 2009, on tenien dret de vot els ciutadans empadronats de l’estat espanyol, el cens era de 34.524 persones. S’hi van organitzar 57 meses. Un 13% dels electors van votar les formacions polítiques esmentades.

57 x 6 = 342

dimarts, 9 de febrer del 2010

'Catalunya diu que no': ressò internacional de la campanya contra el cementiri nuclear d'Ascó

Aquest matí, de camí a l'Aeroport de Frankfurt, el noticiari passava als reportatges "en profunditat". I començava amb un tall d'una de les manifestacions recents al voltant del projecte del cementiri nuclear d'Ascó: 'Catalunya diu que no'. La peça continuava després amb intervencions d'ecologistes, de portaveus governamentals (del Govern d'Espanya), d'experts, amb valoracions diverses sobre els residus nuclears, i vinculant-ho també amb les mobilitzacions periòdiques que es fan a Europa (i a Alemanya en particular) contra els transports nuclears. Uns transports que, amb independència de la localització precisa del cementiri nuclear, començaran a ser una realitat a la Península pel que fa als residus nuclears d'alta activitat.

En tot cas, el tall contemplava l'àmbit de l'estat espanyol. No n'hi ha cap altra, car la política en matèria d'energia nuclear és competència del Govern d'Espanya i és gestionada per una empresa pública de l'Estat.

Però "Catalunya diu que no" servia per a un subtext: el de la crisi de l'estat espanyol. Una crisi que és recessió econòmica però en la qual també intervé allò que els analistes anomenen una "crisi de governança". La premsa europea és com si comencés a mentalitzar l'opinió pública dels diferents estats sobre una possible sortida. I fins aquí podem llegir.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Control+Ç: crostra contra crostra

L’acció de vaga realitzada pels treballadors de TV3 dijous passat era el resultat de l’agressivitat de la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que vol fer-lo pagar la situació de crisi per la qual passa l’entitat. No cal dir que les qüestions econòmiques (salaris i descansos) són les que dominen en aquesta confrontació.

Però també és vital que, davant de les insídies de la direcció, els treballadors més conscients de la CCMA lliguin aquestes reivindicacions amb les funcions socials que “justifiquen” l’existència dels mitjans de comunicació públics. Certament, que hom no pot fer-se gaires il•lusions amb el paper que pot tindre un mitjà de comunicació públic en l’actual context de relacions de poder. És inevitable que fins i tot el mitjà de comunicació públic més lloable no faci més que reflectir les situacions de “dependència”. Mònica Terribes, directora de TV3, ho ha exemplificat quan ha desencoratjat els qui encara esperen o desitgen que TV3 sigui una televisió nacional dels Països Catalans.

Tot i amb tot, els mitjans de comunicació de la CCMA tenen alguns mèrits. I això ho podem llegir en les accions i en els escrits dels seus detractors de dretes. Per exemple, els esforços fets per la Generalitat Valenciana contra el senyal al•legal de TV3 són una gran lloança per la CCMA. I quan des de mitjans conservadors de diferents signe i de diferent nacionalitat, hom carrega contra el biaix liberal o esquerranós o populista dels informatius de TV3, tenim una altra notable lloança. Certament, però, aquestes crítiques són perfectament homologables a les lamentacions que la dreta nord-americana fa de forma eterna contra els mainstream mass media per no ésser prou fonamentalistes, nativistes, bel•licistes o ultraindividualistes.

També hi ha una altra lloança que és d’un signe perfectament anàleg a l’anterior. És la que surt, per exemple, dels llavis del diputat Joan Ferran, quan carrega contra la “crostra nacionalista” de TV3. De la mateixa manera que quan Accuracy in Media acusa la CNN de poc més que comunista, les acusacions de Ferran provoquen més d’un somriure irònic en els rodals de l’esquerra independentista. Tant Accuracy in Media com Ferran saben perfectament que una paraula seva tindrà un efecte notable en “esporuguir” els mitjans i fer-los corregir el “biaix”. Com que tenen la paella pel mànec (o, si més no, serveixen els interessos dels qui la tenen) tenen també la capacitat de dir que és neutral o no, i que és o no “esbiaixat”.

Neutralitat i biaix, però, tornen a ésser categories buides.

Contra la “crostra” d’uns hi ha la “crostra” dels altres.

Ferran deplora la manca de neutralitat de la CCMA, perquè la voldria esbiaixada del tot cap a un mitjà de mentalitat espanyola fet en una llengua vagament similar a la catalana. Aquesta seria la situació de neutralitat segons Ferran.

Per això mateix cal saludar la inauguració, el passat 26 de gener, efemèride plena de significats, de Control+Ç. Hi fan part una trentena de treballadors de la CCMA. I la missió d’aquest grup és “l’impuls de referents catalanocèntrics als mitjans de la Corporació”. Si hom parla de la “realitat” per dedicar minuts i minuts dels Telenotícies a les declaracions del govern espanyol, ells responen que la realitat va més enllà dels despatxos, en la vida popular del carrer i de les associacions. I si hom parla de la “manipulació” informativa per part de la suposada “crostra nacionalista”, ells recorden que els Telenotícies del diumenge 13 de desembre van batre rècords d’audiència. Com ho faran també els del 28 de febrer, els del 25 d’abril, els del 20 de juny, etc.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Valentia i demagògia: una qüestió de classe

En unes poques ratlles de lletra tramesa als diaris, un veí de Candelario (Salamanca), Jesús Pérez López, desmuntava, implacable, un dels arguments que s’han sentit aquests dies al voltant de les “mesures d’ajustament” que des de diferents fòrums econòmics s’exigeixen al govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero. L'argument de la "valentia".

Pérez enumerava les mesures: endarrerir l’edat de jubilació, rebaixar la quantia de les pensions, apujar l’IVA, reformar la legislació laboral, apujar impostos als estalviadors, etc.

Pérez es referia especialment als “polítics, economistes i tertulians de mitjans de comunicació” que demanen a Zapatero i a Corbacho de ser “valents” per escometre aquestes mesures “impopulars”.

Quina valentia? Es refereixen a una mena de valentia. La valentia d’escometre unes reformes que poden desgastar seriosament el govern, de fer-lo “més impopular”, de fer-li perdre les properes eleccions (les del 2012).

Per què són “impopulars” aquestes mesures? Pérez ho atribueix al fet que “perjudiquen clarament les classes mitjanes-baixes”. Traduïm-ho. Perjudiquen les classes populars, particularment la classe treballadora (jubilació, pensions, IVA, petits estalvis personals), però també segments intermitjos, de la petita burgesia i de la petita pagesia (IVA, estalvis personals).

Com que les classes populars constitueixen el gros de l’electorat, les mesures són “valentes”.

Pérez parla d’una altra valentia. La d’aplicar mesures com ara: “pujar els impostos a les grans fortunes i a les ‘sicav’ (societats d’inversió de capital variable), posar fi a l’escolador de les fundacions, lluitar contra el frau fiscal, corruptes i especuladors, rebaixar o gravar les pensions multimilionaris d’executius i polítics”.

Totes aquestes mesures “alternatives” perjudiquen la mitjana i gran burgesia, i les capes oligàrquiques i burocràtiques. Uns estrats socials minoritaris però que controlen els recursos que financen els “polítics, economistes i tertulians”.

Hom dirà que Pérez fa demagògia. Certament. Però també la fan els “polítics, economistes i tertulians”.

Som davant de gent valenta i de gent demagògica. Els uns són valents per a una classe i demagògics per l’altra. I els altres són demagògics per a aquella classe i valents per a aquesta.

Evidentment, això implica que les crides a la “valentia” o les denúncies de “demagògia” equivalen a un significant buit. Tan buit com els ous que deixa xuclats la mustela. Closca i prou. O, el que és el mateix, classe contra classe.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XIX): Ernst Niekisch i el nacionalbolxevisme contra Versalles i contra Hitler

Ernst Niekisch va arribar a la socialdemocràcia el 1917 des del convenciment de l’esgotament absolut del règim imperial alemany, que duia el país a una guerra total. La guerra no era decidida ni de lluny, i no es podia descartar una victòria alemanya. Però, a quin preu? Això va fer virar Niekisch cap al sector més esquerrà i internacionalista de l’SPD. La guerra fou perduda, i Alemanya restà sotmesa a la pau dels vencedors. En principi, hom podia pensar que aquest era el resultat lògic i que, amb el temps, aquesta pressió afluixaria. Ben al contrari: els termes del Tractat de Versalles (1923) foren encara més durs que els de l’armistici. Directament o indirecta, Alemanya era sotmesa a una ocupació per part de les potències occidentals, particularment França. En aquest context, Niekisch aprofundí en la necessitat d’una perspectiva revolucionària, i insistí en el fet que havia d’ésser l’esquerra obrera la que liderés, sense compromisos, la lluita contra les potències occidentals. A diferència d’altres, el nacionalbolxevisme de Niekisch mai no el va dur a caure en la col·laboració amb el règim hitlerià.

Ernst Niekisch havia nascut en Trebnitz (Trzebnica), a la Baixa Silèsia, el 23 de maig de 1889. Es va formar, però, a Nördlingen (Suàbia, Baviera), on va cursar magisteri. Va fer de mestre d’escola a la capital de Suàbia, Augsburg. Com hem dit, no es va afiliar al partit socialdemòcrata (SPD) fins el 1917, és a dir amb 28 anys. Va prendre part activa en el corrent revolucionari que es desfermà en el novembre del 1918, i que conclouria amb l’abdicació del kàiser, i la proclamació d’un República encapçalada per un govern de coalició dirigit per l’SPD. Els consells de soldats i d’obrers feien el paper que havien tingut els soviets a Rússia. Com a Rússia, els consells eren també l’escenari de la lluita política entre les diferents tendències obreres i populars. La base dels consells era la unitat militar o la unitat productiva, a partir de la qual l’organització seguia un esquema territorial. A Baviera aquesta estructura culminava en el Consell Central de Treballadors i Soldats (Zentralen Arbeiter- und Soldatenrat), del qual Niekisch esdevingué president. L’SPD entenia els consells com una forma d’organització que complementava el poder de la república i dels estats (a Baviera, la monarquia també havia donat pas a un “estat lliure”). A München, la capital de Baviera, coexistien en col·laboració, doncs, el Consell Central de Treballadors i Soldats (presidit per Niekisch) i el Govern Provisional. De fet, el ministre-president del govern provisional de la nova República Popular (Frei Volkstaat) era Kurt Eisner, elegit pel Consell Central. Eisner era membre de l’USPD, escissió de l’SPD que agrupava els elements tradicionalment associats a la línia “ortodoxa” o “anti-revisionista” del partit (perfil més revolucionari, més internacionalista, etc.). A la pràctica, l’USPD navegava en una posició “centrista” entre el tacticisme de l’SPD i les crides a la insurrecció obrera i a la República Socialista que feia l’Spartakusbund (la Lliga Espartaquista). Però aquest esquema SPD-USPD-Spartakusbund era més complex a München (Munic), on calia comptar, a més, amb l’anarquisme, i amb els sectors populars més influïts pel catolicisme i/o pel nacionalisme bavarès, etc. La situació política a München i d’altres nuclis industrials de Baviera contrastava, però, amb el camp, on el conservadorisme monàrquic es mantenia gairebé intacte.

La pròpia evolució de la situació va fer que Niekisch abandonés l’SPD per ingressar en l’USPD, tot donant suport a la Constitució Provisional que el Consell de Ministres bavarès havia aprovat el 5 de gener. Però la situació evolucionava més ràpidament que això, i el govern d’Eisner patí un fort desgast el 7 de gener, quan les forces de seguretat dispararen foc de metralladora contra una manifestació de sense-feina. És clar que el control que podia tenir Eisner damunt la policia o l’exèrcit era ben poca cosa: les forces monàrquiques, ja força recuperades del sotrac de novembre, també sabien organitzar-se. En tot cas, l’USPD perdia el control també del moviment obrer muniquès i, particularment, dels aturats, cada vegada més propers als espartaquistes i als anarquistes. Els espartaquistes i els anarquistes no van participar en les eleccions del 12 de gener al nou parlament (Landtag) bavarès. Niekisch aconseguí escó però, globalment, l’USPD no va rebre més que un 2,5% dels vots emesos. Per davant de l’USPD i, en aquest ordre, disposaven de molts més diputats l’SPD, el BVP (Partit Popular Bavarès, democristià), la DVP/DDP (conservador i pangermanista) i la BB (la lliga camperola bavaresa). Mentrestant, a Berlin, l’aliança entre l’SPD i les Freikorps, d’extrema dreta, reprimien l’aixecament espartaquista, la situació a München era molt més indecisa.

Els esdeveniments es precipitaren a partir del 21 de febrer. Kurt Eisner, de camí al Parlament per tal de presentar la seva dimissió i cedir el testimoni a l’SPD, era assassinat. Els tirotejos posteriors impediren l’obertura del Parlament, i es constituí de forma provisional el Consell Central de la República Bavaresa (Zentralrat der bayerischen Republik), sota la presidència d’Ernst Niekisch. Niekisch, doncs, passava a encapçalar les dues estructures de poder (la del govern provisional i la del consell d’obrers i soldats). Des d’aquesta posició, Niekisch maldà per formar un govern de coalició entre l’SPD, l’USPD i la BB. El Congrés de Consells del 4 de març refusà aquesta proposta i defensà la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. El Parlament, però, va fer la seva via i elegí com a nou ministre-president, Johannes Hoffmann (SPD).

La pressió revolucionària creixia. No ben bé Hoffmann havia pres possessió, que arribaven les notícies, el 22 de març, de la proclamació d’una República dels Consells a Hongria. Totes dues parts volien posar fi a la situació de “poder dual”, cadascuna dissolguent l’altra. Niekisch havia quedat, com a president del Consell Central, en una de les bandes. El 7 d’abril, el Consell Central proclamava la Räterepublik, formalment a Baviera, però amb la voluntat d’estendre-la a tot Alemanya. De moment, però, aconseguia el control de München, bo i més quan el govern de Hoffmann s'hi retirava per instal·lar-se a Bamberg. L’USPD abandonà la coalició de govern, però ja era tard per posar-se al capdavant de la Räterepublik: qui ho feien eren bàsicament anarquistes i d’altres independents d’esquerres.

Aquesta situació no durà gaire. El 13 d’abril, els militars provaren de prendre el poder a München, amb el suport tàcit del govern de Bamberg. La resistència la posà bàsicament la guàrdia vermella dirigida per Rudolf Egelhofer (KPD). En conseqüència, es bastí un Consell Executiu (Vollzugsrat), controlat pels comunistes del KPD (Eugen Leviné i Max Levien). La República dels Consells resistí fins el 3 de maig, quan tropes regulars i paramilitars prengueren la ciutat. Niekisch figurà entre els dirigents detinguts, per bé que el seu paper durant l’abril muniquès havia estat força restringit. Jutjat, fou condemnat per “assistència a alta traïció” (Beihilfe zum Hochverrat) a dos anys de presó. Els complí a Niederschönenfeld, on també ingressaren Ernst Toller (condemnat a 5 anys de presó) i Erich Mühsam (condemnat a 15).

Mentre era a la presó, l’USPD es reintegrà a l’SPD. En ésser alliberat, el 1922, fou elegit diputat al Parlament bavarès en les llistes de l’SPD, i ocupà una de les presidència adjuntes del grup parlamentari. El 1923, però, va renunciar a l’escó, en ésser elegit secretari del Sindicat Tèxtil alemany (Deutschen Textilarbeiterverbandes) i haver de traslladar-se a Berlin.

En el nou SPD, Niekisch ocupava una posició “d’esquerres” des del punt de mira obrerista i d’organització popular en front del parlamentarisme pur. Però coincidia amb la “dreta” de l’SPD en la necessitat de fer cara a les exigències de França i Gran Bretanya, plasmades en el Tractat de Versalles. No podia ésser, al seu parer, que en nom de l’internacionalisme o de l’antimilitarisme, s’acceptés passivament la política agressiva d’aquestes potències. Fer-ho, implicava lliurar la indignació popular per les causes nacionals a la burgesia més reaccionària, i justament aquesta havia estat una de les claus de la derrota de la República dels Consells.

Niekisch trobà ressò en aquesta posició entre un sector de les Joventuts de l’SPD, l’anomenat Cercle de Hofgeismar (Hofgeismarer Kreis). Niekisch criticà durament el Pla Dawes de cobrament de reparacions de guerra a Alemanya (1924) i els Tractats de Locarno (1925), que ratificaven la frontera occidental d’Alemanya entre d’altres imposicions. El Cercle denuncià obertament el govern federal de l’SPD per acceptar unes condicions que pesaven especialment damunt la classe treballadora alemanya. Niekisch i d’altres membres del Cercle, també donaren suport a l’SPD de Saxònia, enfrontat a la direcció central del partit, la qual li havia sabotejat una entesa per forma govern estatal amb el KPD.

El 22 de juliol del 1926, quan semblava imminent la seva expulsió, Niekisch va abandonar el partit. A Saxònia ja s’havia constituït un grup escindit de l’SPD que havia pres el nom d’Antic Partit Socialista de Saxònia (Alte Sozialistische Partei Sachsens, ASPS). Niekisch s’hi va vincular i, tot mantenint aquest nom, s’adoptà el d’Antic Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (ASPD) per fer activitat fora de l’estat saxó. Niekisch aviat esdevingué el principal teòric de l’ASPD i del seu òrgan, Widerstand. Sense renunciar mai al marxisme ni a la noció de lluita de classes, sí es qüestionava el posicionament clàssic sobre la teoria de l’estat i sobre el paper de la reivindicació nacional. Niekisch no dubtava en definir-se com a “nacionalrevolucionari” i “nacionalbolxevic”. Widerstand adoptà com a sots-encapçament “Zeitschrift für nationalrevolucionäre Politik” (Periòdic per a una política nacional-revolucionària). El mateix nom del diari del partit, Volksstaat, es podia llegir tant com a “estat popular” (de classe) com “estat nacional” (de nació). Mostrà obertament les seves simpaties envers Stalin, quan proclamà la doctrina del “socialisme en un sol país”. Amb la divisa de “Sparta-Postdam-Moscou”, l’ASPD volia comunicar en la seva ideologia (Widerstandideologie) una admiració per l’igualitarisme auster de l’antiga Esparta (si més no, igualitarisme entre els espartans, ilotes i periecs exclosos), pel proteccionisme social de l’antic regne prussià i per la reencarnació d’aquest esperit que representava la Unió Soviètica. Si bé no de forma clara, Niekisch contrastava la nova URSS d’Stalin, desinhibidament nacional, amb el caràcter efímer de les Repúbliques dels Consells d’Hongria i de Baviera, massa internacionalistes i potser massa jueves.

Més enllà de Saxònia, l’ASPD mai no disposà de la massa obrera organitzada, la qual cosa limitava no únicament la sortida de la Widerstandideologie sinó també el finançament. Per això Niekisch va haver de comptar amb el mecenatge, entre d’altres, del comerciant Alfred Toepfer, d’Hamburg. També l’ASPD temptejà apropaments amb sectors conservadors que podien sentir-se identificats amb allò que Spengler anomenava el socialisme prussià. Per apropar-s’hi, Niekisch centrà les càrregues des del Widerstand contra els “estats occidentals” (Estats Units, Gran Bretanya, França) i la buidor de les seves suposades llibertats (de premsa, multipartidisme, etc.) que amagaven els crims de l’imperialisme.

Vist això, no semblava haver gaires diferències entre la posició de Niekisch i el moviment volkisch. Però el moviment volkisch s’havia forjat en la contrarevolució del 1919, mentre Niekisch havia participat en la revolució. Mentre el moviment volkisch era furibundament antisoviètic, Niekisch era membre de l’Associació per a l’Estudi de l’Economia Planificada Russa (ARPLAN) i, el 1932, havia viatjat a la Unió Soviètica en una delegació d’aquesta associació. El moviment volkisch, d’altra banda, ja tenia el seu partit, l’NSDAP, i el seu líder, Adolf Hitler. Niekisch va publicar el mateix 1932 Hitler – ein deutsches Verhängnis, on presentava l’aspirant a Führer com una autèntica amenaça al renaixement nacional d’Alemanya.

Hitler arribà al poder el gener del 1933. Niekisch va maldar per teixir contactes entre la dreta més malfiada i el moviment obrer. Mesos després, tots els partits foren dissolts o il·legalitzats. L’ASPD passà a la clandestinitat i, el 1934, les autoritats acabaren per prohibir també Widerstand. Niekisch, però, continuà en llibertat, a diferència de la majoria dels dirigents dels partits obrers de masses, internats en camps o exiliats. Després d’un viatge a París, on es trobà amb Karl Otto Paetel i Harro Schulze-Boysen, tots dos propers al nacionalbolxevisme, fou detingut per la Gestapo el 22 de març del 1937. Restà empresonat fins a judici i, el 10 de gener del 1939, el Tribunal Popular (Volksgerichtshof) el declarà culpable d’alta traïció i de continuació il·legal de partit polític, i el condemnà a cadena perpètua.

Va passar, doncs, tota la guerra a la presó de Brandenburg. Quan sortí de la presó, l’abril del 1945, arran de l’ocupació soviètica, tenia 56 anys, era pràcticament cec i amb prou feines es podia moure. Es va instal·lar en el sector soviètic de Berlin, i sol·licità l’ingrés, concedit, en el KPD. Sense gaires més opcions, es distancià del seu ideari nacionalbolxevic per arrenglerar-se en la línia oficial del KPD. La línia oficial del KPD, en tot cas, la marcava Moscou, amb una particular interpretació de nacionalbolxevisme. I en aquesta línia, el KPD, si més no en la zona d’ocupació soviètica, es va fusionar amb l’SPD per donar lloc al Partit Socialista Unificat (SED). A banda de la militància en el SED, Niekisch fou membre fundador (1947) de la Unió de Víctimes del Règim Nazi (VVN).

Els vencedors de la Segona Guerra Mundial havien ocupat, doncs, físicament, tot Alemanya, i l’havien dividida en sectors. Encara era per veure el futur i, una vegada dissipada la temptació de dividir en Alemanya en 8 o 16 estats, la Societat Imshausen organitzà l’hivern del 1947 al 1948 una sèrie de debats sobre la futura Alemanya, en els quals Niekisch arribà a participar amb la proposta d’una Alemanya neutral i desmilitaritzada. Els debats de la Societat Imshausen, com la pròpia VVN, havien pogut ésser encara “interzonals”. Però les bases de la divisió ja hi eren. Niekisch, mentrestant, guanyà una plaça de professor de sociologia en la Humboldt-Universität, situada en el sector soviètic de Berlín.

El 1949 es constituí la República Federal d’Alemanya (en les zones d’ocupació dels tres aliats occidentals) i, com a resposta, la República Democràtica d’Alemanya (en la zona soviètica). En les primeres eleccions al Parlament del segon estat, la Volkskammer, Niekisch fou elegit diputat en la llista unitària (com a membre del SED). Tant a la universitat com al parlament, va adoptar el perfil més baix possible. De la mateixa forma que la pressió occidental en els anys 1920 havia estat responsable directe o indirecte de no pocs moviments obrers (especialment, a les zones mineres de Saxònia o al Ruhr), ara era la pressió soviètica per extreure beneficis de l’Alemanya Oriental la que desencadenà força directament l’Aixecament del 17 de juny del 1953. La base de l’aixecament fou una protesta contra l’elevació de les quotes de producció (i el consegüent allargament pràctic de la jornada de treball). L’aixecament havia tingut també el caràcter nacional-popular tantes vegades anunciat des de les pàgines del Widerstand. Després de la repressió de l’aixecament, Niekisch abandonà l’escó al Parlament i la resta de càrrecs en el partit i en la VVN (organització que també seria dissolta i substituïda per un Comitè de Lluitadors Antifeixistes). El 1955 cessà també com a militant del SED.

A partir del 1955, inicià un procés per recuperar el seu habitatge de Berlin-Wilmersdorf, que havia quedat en la zona occidental o, en el seu cas, per rebre una reparació del govern federal alemany. El procés durà vuit anys i va arribar al mateix Tribunal Federal, amb una sentència que concedia Niekisch una pensió en concepte de reparació. El 1963 s’establí definitivament en el Berlín Occidental, on va viure fins a la seva mort, el 23 de maig del 1967.