La historicitat de l’emperador Esponsià

Història antiga: Aquesta setmana ha aparegut un article a PLoS One, amb Paul N. Pearson, del Department of Earth Sciences de l’University College London, com a primer autor, en el que es conclou l’autenticitat de monedes amb l’efígie de l’emperador Esponsià, de la qual cosa es dedueix la historicitat d’aquest personatge. Fins ara hom havia assumit que les monedes eren una falsificació del segle XVIII i que Esponsià no havia existit. Hi havia bones raons per fer-ho. Les úniques notícies sobre l’emperador Esponsià eren un grapat de monedes que suposadament s’havien trobat en el marc d’un tresor desenterrat a Transilvània en el 1713. Les monedes d’Esponsià eren d’un estil i fabricació molt poc habitual. Pearson et al., en analitzar una d’aquestes monedes mitjançant tècniques no destructiva d’imatge i espectroscòpia, enumeren una sèrie d’indicis d’autenticitat. Per exemple, patrons profunds de micro-abrasió suggeririen un desgast extens per circulació. Taques superficials de minerals del sòl adherits per ciment autigènic i cobertes de productes d’oxidació són indicatives d’un prolongat enterrament i després d’una exhumació. Com que una de les monedes seria autèntica, Pearson et al. sostenen que caldria considerar Esponsià com un personatge històric. D’acord amb les pròpies monedes i el context històric, Pearson et al. pensen que Esponsià hauria estat probablement un comandant militar de la província de Dàcia durant la crisi dels anys 260s. Hauria exercit un control sobre aquesta província relativament aïllada, i les seves monedes de factura crua haurien servit a l’economia local durant un període apreciable.

Anvers i revers d’un aureus amb les inscripcions IMP SPONSIANI i C AVG. La factura crua d’aquesta moneda suposadament trobada a Transilvània en el 1713, juntament amb el motiu de l’època republicana del revers, feien pensar que es tractava d’una falsificació maldestra del segle XVIII. El cas és que cap font literària ni cap altra d’epigràfica parlen d’aquest emperador. Pearson et al., però, ens mostren que la moneda sí podria ser autèntica, i que Esponsià fou un personatge històric. En la crisi dels anys 260s, amb l’Imperi Romà dividit en tres parts, potser Dàcia en seria una quarta.

La moneda catalogada com a GLAHM:40333

Aquesta recerca fou concebuda per Paul N. Pearson, del Department of Earth Sciences, del University College London, i més conegut per les seves recerques geològiques i paleontològiques que no pas per contribucions arqueològiques. Els altres autors de l’article són Michella Botticelli (del Kevin Centre for Conservation and Cultural Heritage Research, de la School of Culture and Creative Arts de la University of Glasgow), Jesper Ericsson (curador de numismàtica de The Hunterian, centre adscrit a la University of Glasgow), Jacek Olender (del Kelvin Centre) i Liene Spruženiece (de la School of Geographical and Earth Sciences de la University of Glasgow). Tots cinc han participat en el disseny metodològic i la investigació. En l’obtenció de dades i l’anàlisi formal han participat Pearson, Botticelli, Olender i Spruženiece. Pearson realitzà l’adquisició de fons a través de la Royal Numismatic Society, i administrà el projecte juntament amb Ericsson, que hi aportà recursos. Pearson, Botticelli, Olender i Spruženiece participaren en l’elaboració de les imatges i en la validació dels resultats. L’esborrany inicial de l’article fou redactat per Pearson, i revisat per la resta d’autors. L’article fou tramès a PLoS One el 26 de maig. De l’edició se n’encarregà Melania Di Fazio, de la Sapienza. L’article fou acceptat el 24 d’agost i publicat el 23 de novembre.

Les fonts històriques sobre el període de l’Imperi Romà conegut com a “anarquia militar” o “crisi del segle III” (235-284 d.C.) que han arribat a nosaltres són escasses i confuses i, de vegades, poc o gens fiables. L’epigrafia i, particularment, la numismàtica ha ajudat a corroborar, matisar o descartar algunes de les dades historiogràfiques. Paul N. Pearson exposa un quadre del període que va de l’any 248 al 260 en un llibre publicat enguany. En aquest llibre Pearson publicava per primera vegada una fotografia de color d’alta resolució de la moneda catalogada com a GLAHM:40333, i que actualment es troba en The Hunterian, museu de la University of Glasgow. Aquesta moneda porta en l’anvers un perfil amb la inscripció IMP SPONSIANI… De l’emperador Esponsià no tenim més notícia que aquesta i altres monedes. Com que són monedes de pobre factura i amb una iconografia anacrònica, la majoria d’experts al llarg dels anys les han considerades unes falsificacions maldestres del segle XVIII. Pearson et al., però, ens mostren que tenen rascades superficials de desgasts i un matriu de terra adherida. Val a dir, que un falsificador de moneda antiga bé pot utilitzar tècniques d’envelliment artificial com l’abrasió o la tinció. El cas és que Pearson et al. no són conscients d’exemples de falsificacions que incorporin enganxar-hi partícules de pols o de sòl.

Una investigació més profunda sobre la moneda podia oferir o bé dades sobre la falsificació, o bé constituir un element d’interès històric sobre el període.

Segons el Roman Imperial Coinage, que se n’ocupa en el volum publicat en el 1948, les monedes esponsianes són un misteri sense resoldre. El principi indici documental el tenim en una nota manuscrita datada del març del 1713 de Carl Gustav Heraeus (1671-1725), inspector de medalles de la Col·lecció Imperial de Viena. La nota documentava l’adquisició de vuit monedes d’or de cinc dissenys diferents, aportades pel “Hof-Cammer-Rath Palm”, que les hauria rebudes d’una troballa a Transilvània. John David von Palm (1657-1721), conseller de finances en aquells moments crucials de la Guerra de Successió espanyola, hauria conduït, doncs, pel canal oficial aquesta descoberta de monedes antigues d’or.

Rastrejar el destí de les monedes individuals no és pas fàcil. A banda de les vuit monedes reportades per Heraeus en el 1713, en registres posteriors al 1730 n’hi ha unes altres 15 de semblants. Algunes d’aquestes monedes anaren a parar en el 1782 a la col·lecció de William Hunter (1718-1783), que les comprà del llegat de l’antiquari vienès Joseph De France (1691-1761). En el 1997 The Hunterian identificà quatre monedes com a pertanyents a les documentades el març del 1713 o bé estretament relacionades. Actualment, aquestes quatre monedes són custodiades a The Hunterian.

En la descripció de Heraeus apareixen cinc tipus. El primer tipus és una moneda d’Alexandre el Gran avui perduda i que podria haver una estatera autèntica d’aquest monarca macedoni. El tipus 2 és una moneda de Plauci, el tipus 3 una de Gordià III, el quart una de Filip i el cinquè una d’Esponsià. Pearson et al. hi afegeixen un tipus 6, una moneda d’argent d’Esponsià; i un tipus 7, una moneda d’argent de Gordià III. Les quatre monedes que es coneixen d’Esponsià es troben repartides entre Glasgow (on n’hi ha 1), Viena (on n’hi ha 2) i Sibiu (on n’hi ha 1). Els tipus 2-7 són monedes d’aparença romana, però d’una factura peculiar. Exhibeixen retrats de barbeta prominent i d’ulls saltants. La tipografia també és característica, particularment la lletra S. Pearson et al. pensen que totes aquestes monedes serien obra d’un mateix gravador. Com que entre les monedes hi ha de Gordià III (238-244) i de Filip (244-249), la data més antiga de manufactura seria l’any 244. Un altre tret ben remarcable és l’anvers i el revers del tipus 2, que són una còpia d’una moneda d’argent del període republicà (segle I a.C.). El revers dels tipus 5-6 són una còpia d’una moneda republicana de final del segle II a.C. El tipus 4 també barreja elements de les èpoqus republicana i imperial. També és remarcable la variabilitat entre els tipus i dins dels tipus pel que fa al pes, amb un coeficient de variació del 29,70% respecte d’una mitjana de 12,66 grams. Aquesta mitjana és força superior al pes dels aurei regulars de Gordià III (4,89 grams, amb un coeficient de variació del 5,8%) o de Filip I (4,62 grams, amb un coeficient de variació del 7%). Que els tipus 5-6 presentin en l’anvers un emperador desconegut en les fonts històriques gairebé és el de menys.

Durant el segle XVIII aquestes monedes foren acceptades com a genuïnament antigues. Eren considerades com a exemples d’imitacions bàrbares de monedes romanes, pròpies de les regions perifèriques de l’Imperi Romà. Esponsià, doncs, hauria estat un usurpador local efímer, en el context de les guerres civils dels anys 248 i 249 que posaren fi al regnat de l’emperador Filip. En la seva obra sobre monedes imperials de 1868, Henry Cohen, no obstant, afirmava que “je regarde ces pièces comme des coins modernes ridículament imaginés, et tres-mal faits”. En el 1923, R. Münsterberg feia un estudi sobre el tresor de monedes d’or trobat a Transilvània 210 anys abans en el que assenyalava que semblaven que no eren encunyades sinó elaborades a partir de motllos, una característica habitual en les falsificacions històriques. D’altra banda, Münsterberg deia que la variabilitat en el pes de cada tipus les feia inaptes per a la circulació monetària.

Imitacions i falsificacions acompanyen des de sempre a la numismàtica. Des del Renaixement s’ha fabricat noves monedes antigues. Imitacions fetes de bona fe han passat després per monedes autèntiques, i en d’altres ocasions la intenció inicial ja era la d’enganyar col·leccionistes. Pels falsificadors era més fàcil fabricar a partir de motllos que fer encunyacions. Les monedes resultants d’aquest procés s’havien de tractar amb calor o amb pintures per simular una pàtina d’oxidació, o se les erosionava artificialment per simular un desgast.

En el 1998, A. Bursche assumia que aquest conjunt de monedes eren el treball d’un falsificador sofisticat de principi del segle XVIII de Viena que reeixí en enganyar antiquaris. El falsificador coneixia prou el context històric per donar-hi un aspecte bàrbar. Inventar-se un emperador que no apareixia a les llistes històriques encara feia augmentar-ne el valor. Val a dir que la falsificació no era barata, i Pearson et al. calculen que hauria calgut una inversió en 20.000$ actuals només en or.

Pearson et al. recorden que les falsificacions de moneda antiga dels segles XVI-XVIII tendeixen a fer servir dissenys basats en monedes reals. Les monedes més falsificades a principi del XVIII són les d’estil clàssic, i no pas les d’una època de “decadència”. Els catàlegs de preus de moneda antiga del 1823 en endavant mostren que les monedes esponsianes no són especialment valuoses.

Pel que fa al nom Sponsianus, l’epigrafia coneguda només presenta un exemple: una inscripció funerària de Nicodemus Sponsianus del segle I d.C. que hauria format part del personal de la casa de l’emperadriu Lívia a Roma. Com que aquesta inscripció no fou descoberta fins els anys 1720, no hauria pogut inspirar al falsificador en el 1713.

Pel que fa a la historicitat d’Esponsià la prosopografia tendeix a deixar-lo de banda atenent al fet que només és testimoniat per monedes possiblement falses.

Tècniques d’imatge i d’espectroscòpia

Pearson et al. han investigat quatre monedes del tresor del 1713 actualment dipositades a Glasgow: una d’Esponsià, una altra de Gordià III i dues de Filip. Com a controls fan servir dues monedes d’or genuïnes del segle III, una de Gordià III i una altra de Filip I. Aquestes dues monedes procedeixen també de la col·lecció de Hunter del segle XVIII, però se n’ignora la procedència.

La microscòpia de llum visible i la imatge d’ultraviolat es prengué al Kelvin Centre, així com l’espectrometria d’infraroig r-FTIR. La microscòpia electrònica de rastreig es realitzà al Imaging, Analysis and Spectroscopy Centre (ISAAC), també de la Universitat de Glasgow.

La microscòpia electrònica de rastreig acoblada a un detector dispersiu d’energia permet analitzar la composició metàl·lica. L’aparell és enfocat cap a la superfícies superiors gastades del bust de l’anvers, i també a diversos punts representatius de l’anvers. D’ací hom dedueix el percentatge d’argent i de coure d’aquestes “monedes d’or”. Les dues monedes genuïnes consisteixen en or de molt alta puresa, sense rastre de coure i amb un percentatge d’argent inferior al 2%. Les quatre monedes investigades tenen continguts mesurables d’argent i de coure molt variables. La de Gordià III és la més pura de les quatre, amb un contingut d’or del 96,70%, d’argent del 2,77% i de coure del 0,78%. Les dues monedes de Filip tenen un baix contingut de coure, però arriben a percentatges d’argent del 4,73% i del 5,76%. La moneda d’Esponsià té un contingut d’argent del 3,38% i un contingut de coure del 3,39%.

Les imatges obtingudes confirmen que les monedes genuïnes foren encunyades. Les monedes investigades, en canvi, tenen signes d’haver estat fetes en motllos: hi ha manca general de detall de superfície i petits forats circulars indicadors de bombolles d’aire.

Els dissenys de les monedes investigades foren copiats de monedes genuïnes, però sense incorporar-hi el nivell normal d’estil, qualitat o detall. En les inscripcions hom troba errors ortogràfics i gramaticals. Tot indicaria que la factura d’aquestes monedes passava per sis fases:
1) gravació de dissenys d’anvers i revers en relleus negatius en un material dur, com ara bronze.
2) impressió d’una substància tova, com ara argila, en el gravat per produir relleus positius.
3) enduriment a foc d’aquests relleus positius.
4) impressió dels relleus de ceràmica en tauletes d’argila tova.
5) alineació de les tauletes de l’anvers i del revers en un sol marc.
6) introducció de metall fos en les tauletes, i neteja de les monedes obtingudes.

La microscòpia òptica i electrònica posa de manifest patrons de desgast, tant de desgast natural com de desgast deliberat. Ratllades i cràters són comuns en totes sis monedes, i amb unes orientacions indicatives de desgast natural.

Els dipòsits superficials de les monedes antigues són els que resten dels processos de neteja que segueixen al seu desenterrament. La fotografia d’ultraviolat revela dipòsits de fluorescència blanca que, en el microscopi òptic poden tindre un aspecte rogenc: es tractaria de calcita. Hom troba també materials de fluorescència taronja corresponents a la goma laca emprada pels conservadors de monedes.

Sobre l’autenticitat de les monedes

L’encunyació de monedes d’or de l’Imperi Romà era un procés altament centralitzat, que gairebé sempre es feia a Roma o, excepcionalment, en l’entorn de l’emperador quan es trobava en campanya. A mitjan del segle III es produí una crisi d’or com a resultat d’una caiguda en la producció de mines i d’una pèrdua del tresor imperial (pagament de la indemnització als perses del 244 d.C.; captura part del tresor pels gots arran de la Batalla d’Abritus del 251). Això es traduí e un enrariment de la moneda d’or i una fluctuació en el pes de les monedes individuals. Alhora, la inflació deixà l’or fora de la circulació diària, i la moneda d’argent patí una ràpida devaluació. No obstant, la puresa de les monedes d’or es mantingué relativament. El contingut d’argent i de coure les monedes investigadors seria indicatiu d’una encunyació local.

Els principals indicis d’autenticitat de les monedes investigades es corresponen al desgast i als signes d’entrrament.

La historicitat d’Esponsià

Les monedes d’Esponsià declaren l’autoritat de l’IMP SPONSIANI, amb un perfil de l’emperador amb corona radiada. És únic el fet que el nom aparegui en genitiu i no en nominatiu. El revers de la moneda conté la inscripció “C AVG”, encara que cal dir que aquest revers és la còpia d’un revers de denari del període republicà encunyat per Caius Augurinus.

Aquestes monedes no eren emeses amb un valor facial i serien bescanviades a pes. L’ús de dissenys antics serviria per inspirar confiança en la qualitat del metall emprat.

Pel que fa a Esponsià tot indica que mai no controlà una ceca oficial. Els historiadors posteriors no el registren perquè ni va governar Roma ni va posar en escac un emperador que sí que hi governés. L’àrea de la troballa de les monedes, Siebenburgen o Transilvània, era al centre de la província romana de Dàcia. Aquesta era l’única regió gran de l’Imperi Romà a la banda esquerra del Danubi. La conquesta de Dàcia per Trajà fou motivada en gran mesura pels seus recursos minerals. A mitjan del segle III d.C., Dàcia havia quedat com una província relativament aïllada, i sotmesa a incursions de sàrmates, gots i carps.

La descoberta de les monedes esponsianes a principi del segle XVIII va forçar els historiadors a donar-li un context històric. Hom pensà que s’hauria tractar d’un usurpador de la darrera època de l’emperador Filip (v. 248 d.C.). Però és estrany que en tresor hi hagi monedes encunyades amb la imatge de l’emperador Filip o del seu fill (Filip II). Peer això Pearson et al. creuen que seria més probable que les monedes esponsianes haguessin estat encunyades en els anys 260. En aquest cas, Esponsià seria un “usurpador” de l’emperador Gal·liè (260-268). En l’època de Gal·liè, l’Imperi Romà s’escindí en tres parts conegudes (amb la separació d’allò que ara els historiadors anomenen “Imperi de les Gàl·lies” a Occident, i “Imperi Palmirè” a Orient). Pearson et al. pensen doncs que Dàcia també s’hi hauria escindit en el 260, adoptant un règim militar propi. Aquest règim emeté medallons de metalls preciosos amb dissenys de l’època republicana i amb noms d’emperadors recents i prestigiosos, i del seu propi comandant local, Esponsià. L’artesania joiera d’Apulum hauria servit com a centre d’emissió de moneda. La moneda hauria servit per pagar en or i argent als comandants i quadres militars. Alhora, aquestes emissions haurien ajudat a estimular l’economia local.

Pearson et al. especulen en la probabilitat que el tresor trobat en el 1713 hagués estat enterrat pel seu propietari en el context de l’evacuació de la província de Dàcia en l’any 271 o en l’any 275. Aquesta evacuació tingué lloc sota l’emperador Aurelià. Aurelià posà fi a “l’Imperi de les Gàl·lies” i a “l’Imperi Palmirè”, i és probable que posés fi a “l’Imperi Dacià” amb aquesta mesura d’evacuació. Les fonts històriques (Flavius Vopiscus, Aurelius Victor, Eutropius, Festus, Orosius o Jordanes) afirmen que Gal·liè fou l’emperador que va perdre la província de Dàcia, però també atribueixen a Aurelià l’evacuació ordenada de les darreres tropes romanes.

Lligams:

- Authenticating coins of the ‘Roman emperor’ Sponsian. Paul N. Pearson, Michela Botticelli, Jesper Ericsson, Jacek Olender, Liene Spruženiece. PLoS ONE 17: e0274285 (2022).

- The Hunterian.

- Royal Numismatic Society.

Els gens ATP8B4 i ABCA1 en la malaltia d’Alzheimer

Exòmica: L’heretabilitat de la malaltia d’Alzheimer és d’un 70%. Mitjançant estudis d’associació de tot el genoma ha estat possible identificar variants genètiques associades amb un major risc de desenvolupar aquesta malaltia. En aquest treball d’identificació poden ser útils els estudis exòmics, que centren l’anàlisi genòmica en la fracció dels gens que apareixen en l’ARN missatger madur (els exons). Henne Holstege és la primera autora d’un article publicat ahir a la revista Nature Genetics que fa una comparació de les dades de seqüenciació exòmica de 32.558 individus, dels quals 16.036 han estat diagnosticats de la malaltia d’Alzheimer i els altres 16.522 fan de controls. Aquest estudi cas-control permeten Holstege et al. d’avaluar l’associació de la malaltia d’Alzheimer amb variants genètiques perjudicials rares. Com era d’esperar han trobat associació per a variants dels gens TREM2, SORL1 i ABCA7, com ja ho havien fet estudis genòmics previs. A més, però, aquest estudi exòmic posa de manifest que hi havia variants associades al risc de malaltia d’Alzheimer per als gens ATP8N4 i ABCA1. Menys clara és l’associació amb variants del gen ADAM10. Addicionalment, Holstege et al. assenyalen altres gens: RIN3, CLU, ZCWPW1 i ACE. Les variants perjudicials que mostren major associació són les que condueixen a una pèrdua de funció del gen afectat. Holstege et al. han trobat que aquestes variants apareixen amb una major freqüència gènica entre les persones que desenvoluparen un malaltia d’Alzheimer a una edat relativament primerenca. No és d’estranyar que els gens implicats participin en el processament de la proteïna precursora del beta-amiloide, en l’agregació de beta-amiloide, el metabolisme lipídic i la funció microglial.

Variants genètiques SORL1, TREM2, ABCA7, ATP8B4 i ABCA1 que condueixen a la pèrdua de funció s’associen a un major risc de desenvolupar la malaltia d’Alzheimer i de fer-ho a edats menys avançades

Els factors genètics de la malaltia d’Alzheimer

L’herència mendeliana explica menys d’un 1% dels casos de malaltia d’Alzheimer que apareixen a edats anteriors als 65 anys. En aquests casos la causa darrera és un al·lel autosòmic dominant. No obstant això, fins i tot en la resta de casos d’Alzheimer, l’heretabilitat és d’un 70%. Els factors genètics darrera d’aquesta heretabilitat són força complexos. Els estudis d’associació de tot el genoma han posat de manifest un total de 75 factors de risc genètics, com ja vam comentar el passat mes d’abril. Cadascun d’aquests factors genètics té una contribució modesta al desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer.

Els estudis que incorporen estratègiques de seqüenciació d’ADN han posat de manifest variants rares (amb una freqüència al·lèlica inferior a l’1%) dels gens TREM2, SORL1 i ABCA7 que tenen una contribució més elevada en el desenvolupament de la malaltia d’Alzheimer. Aquestes variants rares condueixen a una pèrdua de funció o a un altre tipus de dany als gens respectius.

En aquest estudi, en el que han participat especialment Henne Holstege, Marc Hulsman, Gaël Nicholas i Jean-Charles Lambert, es persegueix la detecció de gens addicionals que presentin variants rares deletèries que s’associïn a un major risc de presentar la malaltia d’Alzheimer. Per fer-ho han de recórrer a la comparació de dades de seqüenciació genètica de milers de persones, tant de malalts d’Alzheimer com de controls. Així, Holstege et al. han harmonitzat dades de seqüenciació d’estudis realitzats a Europa i als Estats Units sobre els que han aplicat una anàlisi de càrrega de gens. El fet que les seqüenciacions es realitzessin en centres diferents comporta tota una sèrie de biaixos tècnics que han d’afrontar a través de procediments de control de qualitat.

Seguidament es comparava la càrrega de variants rares que presentaven 12.652 casos de malaltia d’Alzheimer (incloent-hi 4.060 que havien desenvolupat la malaltia abans de 65 anys) i 8.693 controls. D’aquesta comparació resulta la detecció de 7.543.193 variants. D’aquests variants se seleccionaren les que tenien freqüències al·lèliques inferiors a l’1% i que, d’acord amb una anàlisi bioinformàtica, indicaven una afectació en el producte gènic respectiu. Les variants foren classificades segons el nivell predit de perjudici.

En els cromosomes autosòmics (=no sexuals) del genoma humà hi ha 19.822 gens codificadors de proteïnes. D’aquests, Holstege et al analitzaren els 13.222 que tenien un recompte acumulat d’al·lels menors igual o superior de 10. Sobre aquests gens es realitzaren 31.204 tests de càrrega. D’aquests tests n’hi hagué 13, corresponents a 6 gens, que indicaven una càrrega diferencial de variants rares entre casos i controls. Els gens en qüestió són SORL1, TREM2, ABCA7, ATP8B4, ADAM10 i ABCA1.

Aquests senyals foren validats en una fase posterior que contemplava 3.384 casos d’Alzheimer i 7.829 controls. L’associació fou confirmada per a variants perjudicials rares dels gens SORL1, TREM2, ABCA7, ATP8B4 i ABCA1.

En una tercera fase, Holstege et al. consideraren els 75 gens que apareixen associats al risc de malaltia d’Alzheimer en estudis d’associació de tot el genoma. D’aquests 75 gens, n’hi ha 67 que presenten variants rares que es troben amb major freqüència entre els casos d’Alzheimer. A més dels gens ja esmentats, són particularment forts els senyals corresponents als gens RIN3, CLU, ZCWPW1 i ACE.

Aquests gens participen en funcions biològiques com el processament de la proteïna precursora del beta-amiloide (APP), en el metabolisme lipídic, en l’agregació de beta-amiloide (Aβ) i en processos neuroinflamatoris. Tots aquests són aspectes ben coneguts de la fisiopatologia de la malaltia d’Alzheimer. Els productes gènics de ABCA7 i ATP8B4 són transportadors de fosfolípids. Variants rares del gen ATP8B4 ja s’havien descrit com a associades a un major risc de desenvolupar esclerosi sistèmica. En el cervell, el gen ATP8B4 és predominantment expressat en la microglia (les cèl·lules no-neuronals del sistema nerviós). La mutació G395S del gen ATP8B4 és la que més repetidament apareix en els casos de malaltia d’Alzheimer estudiats per Holstege et al.

També és il·lustratiu el fet que el transportador de fosfolípids codificat pel gen ABCA1 sigui responsable de la lipidació de l’apolipoproteïna E (el gen de la qual ja fou descrit com a associat a la malaltia d’Alzheimer en estudis de genètica molecular clàssica). Una insuficient lipidació de les lipoproteïnes que contenen APOE augmenta la deposició de Aβ i la fibril·logènesi. Això és el que passa, per exemple, amb la mutació N1800H del gen ABCA1.

Lligams:

- Exome sequencing identifies rare damaging variants in ATP8B4 and ABCA1 as risk factors for Alzheimer’s disease. Henne Holstege, Marc Hulsman, Camille Charbonnier, Benjamin Grenier-Boley, Olivier Quenez, Detelina Grozeva, Jeroen G. J. van Rooij, Rebecca Sims, Shahzad Ahmad, Najaf Amin, Penny J. Norsworthy, Oriol Dols-Icardo, Holger Hummerich, Amit Kawalia, Philippe Amouyel, Gary W. Beecham, Claudine Berr, Joshua C. Bis, Anne Boland, Paola Bossù, Femke Bouwman, Jose Bras, Dominique Campion, J. Nicholas Cochran, Antonio Daniele, Jean-François Dartigues, Stéphanie Debette, Jean-François Deleuze, Nicola Denning, Anita L. DeStefano, Lindsay A. Farrer, Maria Victoria Fernández, Nick C. Fox, Daniela Galimberti, Emmanuelle Genin, Johan J. P. Gille, Yann Le Guen, Rita Guerreiro, Jonathan L. Haines, Clive Holmes, M. Arfan Ikram, M. Kamran Ikram, Iris E. Jansen, Robert Kraaij, Marc Lathrop, Afina W. Lemstra, Alberto Lleó, Lauren Luckcuck, Marcel M. A. M. Mannens, Rachel Marshall, Eden R. Martin, Carlo Masullo, Richard Mayeux, Patrizia Mecocci, Alun Meggy, Merel O. Mol, Kevin Morgan, Richard M. Myers, Benedetta Nacmias, Adam C. Naj, Valerio Napolioni, Florence Pasquier, Pau Pastor, Margaret A. Pericak-Vance, Rachel Raybould, Richard Redon, Marcel J. T. Reinders, Anne-Claire Richard, Steffi G. Riedel-Heller, Fernando Rivadeneira, Stéphane Rousseau, Natalie S. Ryan, Salha Saad, Pascual Sanchez-Juan, Gerard D. Schellenberg, Philip Scheltens, Jonathan M. Schott, Davide Seripa, Sudha Seshadri, Daoud Sie, Erik A. Sistermans, Sandro Sorbi, Resie van Spaendonk, Gianfranco Spalletta, Niccolo’ Tesi, Betty Tijms, André G. Uitterlinden, Sven J. van der Lee, Pieter Jelle Visser, Michael Wagner, David Wallon, Li-San Wang, Aline Zarea, Jordi Clarimon, John C. van Swieten, Michael D. Greicius, Jennifer S. Yokoyama, Carlos Cruchaga, John Hardy, Alfredo Ramirez, Simon Mead, Wiesje M. van der Flier, Cornelia M. van Duijn, Julie Williams, Gaël Nicolas, Céline Bellenguez & Jean-Charles Lambert. Nature Genetics (2022).

- Un càlcul del risc genètic de patir la malaltia d’Alzheimer d’acord amb 75 loci (abril del 2022).

“Leviathanochelys aenigmatica”, una tortuga marina gegant de 80 milions d’anys d’antiguitat trobada a Cal Torrades (Coll de Nargó)

Paleontologia: Ha causat sensació la presentació en societat de Leviathanochelys aenigmatica, una espècie de gran tortuga marina que visqué al Campanià Mitjà, i que ha estat descrita a partir d’un fòssil trobat al jaciment de Cal Torrades (Alt Urgell). Oscar Castillo-Visa (*Sitges, 1999), Àngel H. Luján, Àngel Galobart (*Sabadell, 1961) i Albert Sellés són els autors de l’article on es descriu aquesta espècie, publicat ahir a Scientific Reports. El jaciment de Cal Torrades era sota les aigües en el Cretàcic Superior, concretament en un dels mars epi-continentals que banyaven l’arxipèlag europeu en un context de clima subtropical. Les tortugues marines eren habituals en aquestes mars, però fins ara no se’n coneixia cap que superés el metre i mig en longitud de closca. Castillo-Visa et al. recorden que en aquest període sí que s’han descrit tortugues marines gegants a Amèrica del Nord. Així doncs, Leviathanochelys aenigmatica és, com indica el seu adjectiu específic, una tortuga marina excepcional. Val a dir, que les dades anatòmiques i histològiques assenyalen que seria un quelonoid basal. Com a trets diferencials presenta un procés addicional en el costat anteromedial de la pelvis, i un acetabulum amb una forta direcció ventral. El procés púbic accessori serviria com a punt addicional d’inserció del múscul recte abdominal, un tret avantatjós per la vida a mar oberta. D’acord amb la mida de la pelvis, Leviathanochelys seria d’unes dimensions semblants a Archelon, la tortuga marina gegant més gran coneguda de tots els temps. Castillo-Visa et al. atribueixen aquest gigantisme a les condicions de l’arxipèlag de l’Europa Cretàcica.

Fragments de la closca i de la cintura pelviana de l’espècimen MCD9884

Una tortuga marina gegant

Oscar Castillo-Visa, Àngel Hernández Luján i Albert Garcia Sellés són els qui han descrit l’espècimen, realitzat les anàlisis filogenètiques i dissenyat l’experiment comunicat en aquest article. Tots tres són membres de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb seu a Cerdanyola del Vallès. Castillo-Visa i Sellés també ho són del Museu de la Conca Dellà, d’Isona. Luján també és membre del Departament de Ciències Geològiques de la Facultat de Ciències de la Universitat Masaryk de Brno.

Castillo-Visa i Sellés realitzaren l’anàlisi histològica, i feren les figures incloses en l’article.

En les excavacions participaren Castillo-Visa i Àngel Galobart (de l’ICP i del Museu de la Conca Dellà), que també feren la feina de l’arxiu.

Tots quatre participaren en la redacció de l’article, que fou tramès a la revista el 6 d’abril del 2022. Després d’un procés de revisió, l’article fou acceptat el 17 d’octubre, i publicat el 17 de novembre.

Aquesta recerca ha rebut el suport de la Agencia Estatal de Investigación i de la Generalitat de Catalunya. Les anàlisi osteohistològiques es feren en el marc del projecte “Xarxes paleoecològiques dels jaciments de dinosaures del Cretaci català”, finançat pel Departament de Cultura de la Generalitat. Luján és investigador postdoctoral a través del programa Beatriu de Pinós de la Generalitat. Sellés rep el suport projecte VIGEOCULT de la Unió Europea. Els autors tenen paraules d’agraïment pel gestor de col·leccions del Yale Peabody Museum, per Eduardo Espílez (de la Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel-Dinópolis), pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, i per Kelly A. Vega Pagán per la correcció lingüística.

Dins del concepte de Pan-Chelonioidea s’inclouen tots els Testudines Cryptodira amb un ancestre comú que aplega tortugues marines del passat i del present. En aquest grup trobem les tortugues més grans mai conegudes, com Archelon o Protostega, que pertanyien a la família de les Protostegidae, que constituiria la base del Chelonioidea. Ja en aquesta família apareixen diverses adaptacions anatòmiques a la vida marina, com la modificació dels autopodials en extremitat amb forma de raquetes, la modificació craniana per afavorir l’excreció de sal, la reducció de l’ossificació de la closca o el desenvolupament de fontanel·les a la carapaça i al plastró.

Els quelonioids aparegueren en el Cretàcic primerenc, i assoliren la major diversitat en el Cretàcic tardà. Els protostègids ja havien radiat prou ràpidament en el Cretàcic primerenc, i malgrat esdevindré la família dominant entre les tortugues marines, quedaren completament extingits al final del Cretàcic.

La gran època de les tortugues marines gegants fou el Campanià (fa 84-72 milions d’anys). Val a dir, però, que la majoria de formes gegants visqueren en la Mar Interior Occidental d’Amèrica del Nord. Fora d’aquesta zona hom ha descrit Ocepechelon (Marroc), Gigantatypus (Jordània), Protostega gigas (Europa Oriental). Aquest gegantisme seria el resultat de l’adaptació a condicions d’hàbitat i/o de la pressió de depredadors.

A l’Europa Occidental, fins ara, l’espècie de tortuga marina més gran del Cretàcic Tardà que s’ha descrit és Allopleuron hoffmanni, que fa 1,5 metres de longitud de closca. L’absència de tortugues veritablement gegants crida l’atenció quan els dipòsits marins d’Europa han preservat una bona quantitat de quelonioids d’aquest període.

És en aquest context que Castillo-Visa et al. reporten una espècie fins ara desconeguda de quelonioid basal gegantí, a partir d’un espècimen que en preserva la regió posterior de la carapaça i una part de la cintura pelviana. Tot i que les restes siguin fragmentàries, se’n pot deduir una dimensió colossal, comparable amb la d’Archelon, i que constituiria el primer exemple conegut de tortugues marines gegants a l’Europa del Cretàcic Tardà.

Cal Torrades és un jaciment situat als Pirineus Oriental de la Península Ibèrica (a-b). En aquesta localitat es troba restes de la pelvis (e) i ili (f) d’una tortuga gegant.

El jaciment de Cal Torrades és particularment valuós perquè és la primera localitat del Pirineu meridional que presenta restes de vertebrats marins del Cretàcic final. Altres jaciments de la regió es corresponen a ambients terrestres del Campanià i del Maastrichtià. Cal Torrades fou descobert com a tal jaciment en el 2016. Se situa entre la Serra d’Aubenç i la Serra de Carreu, prop de les poblacions de Pera-Rua i Valldarques. Es troba en la part inferior de la Formació Perles, consistent principalment en margues i calcàries margoses. Abunden en aquest part fòssils d’equinoderms, esponges, lamel·libranquis, foraminífers, etc. Gràcies a l’anàlisi dels foraminífers bentònics, Cal Torrades ha estat assignada al Campanià Mitjà.

Les restes del quelonioid gegant foren trobades a uns 20 cm per damunt del límit superior de la base d’arenisca. Per damunt d’aquesta base trobem una seqüència margosa ben desenvolupada, alternada amb nivells d’arenisca, producte d’un ambient de deposició d’alta mar de baixa energia. D’acord amb el conjunt de macroforaminífers bentònics, se’n pot deduir una fondària de 20 a 80 metres sota el nivell de mar de l’època.

Excavacions del 2016 al 2021

Al llarg de diverses campanyes entre el 2016 i el 2021 es recuperaren les restes d’aquest quelonioid. Com que totes les restes es trobaren de forma associada i amb una posició anatòmica coherent, Castillo-Visa et al. les assignen a un únic individu, catalogat com a MCD9884, en tant que dipositat al Museu de la Conca Dellà (MCD).

Es realitzaren anàlisi paleohistològics en la carapaça i l’ili esquerra de MCD9884. Se’n preparen seccions fines al Servei de Laboratori de la UAB, que s’observaren sota un microscopi petrogràfic.

En les anàlisis filogenètiques es tingueren en compte 96 taxa de tortugues marines, i 355 característiques cranianes i post-cranianes.

La descripció d’una nova espècie

Leviathanochelys aenigmatica és descrita com a nova espècie i nou gènere, dins del grup dels Chelonoidea (Baur, 1893). Els Chelonoidea són inclosos al seu torn en els Cryptodira (Cope, 1868), i aquests en els Testudines (Batsch, 1788).

El nom genèric de Leviathanochelys deriva de la combinació del Leviatà (el monstre marí bíblic) i del mot grec χέλυς (tortuga). L’epítet específic aenigmatica fa referència a les característiques anatòmiques peculiars.

L’holotip és MCD9884. Aquest holotip preserva la porció posterior de la carapaça, incloses les plaques neurals de la 5 a la 8, part de les plaques costals de la 5 a la 8, i una possible placa central vertebral (MCD9884a). També hi ha el pubis esquerre (MCD9884b), el pubis dret (MCD9884c), l’isqui esquerre (MCD9884d), l’isqui dret (MCD9884e), l’ili esquerre (MCD9884f) i l’ili dret (MCD9884g).

La localitat tipus és Cal Torrades, a Coll de Nargó, adscrit a la part inferior de la Formació Perles, del Campanià Mitjà.

El caràcter de quelonioid basal es diagnostica a través de la reducció de l’ossificació de les plaques costals, amb absència d’un contacte sutural entre costals i periferals; de les sutures de plaques marginals; de la forma poligonal de les plaques neurals; de l’àrea articular oval de l’ili; de la forma d’H de la pelvis; del procés públic allargat i lateralment pla; etc.

La classificació com a espècie diferenciada es fonamenta en dos caràcters autoapomòrfics:
a) un procés accessori en el marge anteromedial del pubis.
b) un acetabulum fortament dirigit en sentit ventrolateral.

Les anàlisis filogenètiques situen Leviathanochelys aenigmatica com a tàxon germà d’Allopleuron hoffmanni. En tots dos casos trobem una vinculació de la pelvis a la closca a través de lligaments i no per un contacte sutural.

L’amplada màxima de la pelvis de Leviathanochelys és de 889 mm. Supera en aquest sentit els 810 mm d’Archelon. La longitud anteroposterior del pubis de Leviathanochelys és de 395 mm, mentre que la d’Archelon és de 460 mm. Encara que és difícil fer una inferència de la mida corporal, Castillo-Visa consideren que Leviathanochelys podia ser tan gran com Archelon, del qual s’estima una longitud de fins a 3,74 metres.

Leviathanochelys i Archelon pertanyen a llinatges diferents, de manera que el gigantisme de tots dos evolució de manera independent. Entre els factors que propicien el gigantisme en tortugues marines actuals s’han citat la pressió dels depredadors, un deslliurament competitiu, la temperatura marina o la capacitat de migrar.

Segons les dades anatòmiques, histològiques i miològiques, Castillo-Visa et al. dedueixen que Leviathanochelys devia ser una de les tortugues marines pelàgiques més grans que hagin viscut en oceans europeus.

Lligams:

- A gigantic bizarre marine turtle (Testudines: Chelonioidea) from the Middle Campanian (Late Cretaceous) of South-western Europe. Oscar Castillo-Visa, Àngel H. Luján, Àngel Galobart, Albert Sellés. Scientific Reports 12: 18322 (2022).

- Parc Cretaci Museu de la Conca Dellà.

870.000 espermatozoides/mL/any: la reducció de la concentració espermàtica mitjana entre 1973 i 2018

L’epidemiòleg Hagai Levine té com una de les principals àrees de recerca els factors ambientals que poden afectar la reproducció masculina. Nombrosos estudis indiquen l’existència d’una tendència a la baixa en la qualitat del semen i altres marcadors de la salut reproductiva masculina. Fa cinc anys Levine realitzà una meta-anàlisi sobre la tendència en la concentració espermàtica i el recompte espermàtic total en homes d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia, que posava de manifest una caiguda en aquests paràmetres entre el 1981 i el 2013. Ara Levine és el primer autor d’una nova meta-anàlisi, que apareix a la revista Human Reproduction Update, en la que s’inclouen dades de l’Amèrica Central i Austral, d’Àsia i d’Àfrica. Levine et al. feren recerques en les bases de dades de PubMed/MEDLINE i Embase per identificar estudis de recompte espermàtic publicats entre el 2014 i 2019. Revisaren 2936 abstracts i 868 articles sencers, identificant en 38 d’aquests estudis un total de 44 estimacions de recompte espermàtic que complien els criteris que havien preestablert. Sumant-hi els de la meta-anàlisi anterior, contemplen un total de 288 estimacions procedents de 223 estudis que cobreixen el període que va del 1973 al 2018. Globalment, troben que el recompte espermàtic davallà apreciablement entre el 1973 i el 2018. El model lineal més simple calcula una caiguda de 0,87 milions d’espermatozoides/ml/any, amb un interval de confiança del 95% entre 0,89 i 0,86. La caiguda és del 51,6%, i s’accelera en el període 2000-2018 (el declivi percentual per any passa de l’1,16% al 2,64%). El declivi, doncs, té un abast global, i no pas restringit als continents més desenvolupats, i a més presenta una acceleració en les darreres dues dècades.

La tendència a la baixa del recompte espermàtic

Aquest estudi fou concebut i dissenyat per Hagai Levine i Shanna H. Swan, professora de medicina ambiental i salut públic a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai. El disseny i execució de l’estratègia de cerca fou a càrrec de Levine i de l’arquitecta d’informació Rachel Pinotti. L’adquisició, anàlisi i interpretació de les dades fou realitzada per Levine, Niels Jørgensen, Anderson Martino-Andrade, Jaime Mendiola, Dan Weksler-Derri, Maya Jolles, Pinotti i Swan. Levine i Jolles feren l’anàlisi estatística. Levine, Pinotti, Swan i Jolles feren la feina administrativa, mentre que Levine i Swan supervisaven tot l’estudi. El primer esborrany de l’article fou redactat per Levine, Shawn i Jolles. Levine, Jørgensen, Martino-Andrade, Mendiola, Weksler-Derri, Pinotti i Swan revisaren l’article fins a la versió tramesa a la revista el 10 de juny. Després d’una nova revisió, conclosa el 29 de setembre, la revista acceptà l’article l’11 d’octubre, i el publicà el 15 de novembre.

Aquesta meta-anàlisi rebé el suport financer de The Grantham Foundation for the Protection of the Environment. Els autors agraeixen a Alexandria Albert el suport en la revisió de la literatura.

Levine et al. (2017) havien realitzat una revisió sistemàtica i una meta-anàlisi de regressió amb estudis sobre recompte espermàtic publicats entre el 1981 i el 2013, que abastaven els països més desenvolupats: Amèrica del nord, Europa, Austràlia i Nova Zelanda.

La primavera del 2020 feren una nova recerca encarada a estudis publicats entre el 2014 i el 2019. Ara tenien l’oportunitat d’analitzar també els països emergents d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Paral·lelament, en els darrers anys hom ha vist com la infertilitat masculina afecta especialment poblacions de renda baixa. La baixa qualitat espermàtica correlaciona amb una alta mortalitat i morbiditat. Un baix recompte espermàtica es relaciona també amb uns baixos nivells de testosterona, i s’associa a un major risc de càncer testicular i d’anomalies genitals.

Entre els autors hi ha epidemiòlegs, andròlegs i una bibliotecònoma mèdica. Han seguit els criteris de meta-anàlisis d’estudis observacionals en epidemiologia.

La recerca en les bases de dades de PubMed/MEDLINE i EMBASE pretenia identificar publicacions en llengua anglesa que reportessin dades primàries en recompte espermàtic humà. El període de la recerca era el 2014-2019, en el benentès que el període anterior era comprès en la meta-anàlisi del 2017. La recerca fou duta a terme el 15 de maig del 2020, amb els termes “sperm count”, i amb mots claus com ara ‘sperm density’ o ‘sperm concentration’. Eren deixats de banda els estudis únicament amb animals no-humans.

Els estudis elegibles eren classificats en dos grups: a) estudis sobre homes no seleccionats per l’estatus de fertilitat, com ara homes joves examinats per al servei militar o estudiants universitaris; b) estudis sobre homes les companyes dels quals haguessin tingut un infant o fossin en gestació, i per tant classificables com a ‘fèrtils’.

D’aquesta manera eren exclosos els estudis sobre participants seleccionats per la seva infertilitat o subfertilitat, pels seus paràmetres seminals o per anormalitats genitals, malalties o medicacions. També eren exclosos els estudis limitats a homes amb exposicions que podien afectar la fertilitat (ocupacional, post-operatori, fumadors, etc.). Sí que eren inclosos els estudis de candidats a vasectomia o a donadors de semen si la qualitat seminal no era criteri per incloure’ls-hi. S’excloïen els estudis que utilitzaven mètodes de recol·lecció del semen diferents a la masturbació, o els que empraven mètodes de comptatge alternatius a l’hemocitòmetre. També eren exclosos els estudis amb una mida mostral inferior a 10 homes.

L’examen del títol i del resum suposava un primer filtre per als estudis resultants de la cerca. Després seguia una revisió del text complet, assignant-lo a la categoria d’estudi exclòs o d’estudi inclòs. Hom tenia cura de no utilitzar una mateixa població més d’una vegada.

Els paràmetres principals eren la concentració espermàtica (SC) i el recompte espermàtic total (TSC). D’aquests paràmetres es considerava la mitjana, la desviació estàndard, el mínim, el màxim, la mediana i els percentils. També es tenien en compte el volum seminal (mitjana i mètode de mesura), la mida mostral, els anys de recol·lecció de la mostra, dades sobre covariats (grup de fertilitat, país, edat, temps d’abstinència reportat, etc.).

Models de regressió lineal simple foren aplicats per estimar SC i TSC com a funcions de l’any de recol·lecció de la mostra. Els models s’aplicaren a tots els homes, i al grup dels no-seleccionats i dels fèrtils. Els models de meta-regressió eren controlats per grup de fertilitat, edat, temps d’abstinència, etc. Hom diferenciava entre els continents més desenvolupats (NEA) i els continents en vies de desenvolupament (SAA). El període d’estudi era puntuat per als anys 1972, 1985, 1995 i 2000.

La revisió sistemàtica

En les bases de dades Levine et al. identificaren 2936 publicacions noves. D’aquestes es retiraren 151 registres duplicats, i 1917 foren descartades en llegir-ne el títol o el resum. Així doncs es revisaren els textos complets de 868 articles, excloent-hi 743. Els 125 articles restants foren sotmesos a un triatge en l’extracció de dades, de forma que 87 foren exclosos (44 d’ells eren publicacions múltiples). Quedaren, doncs, 38 estudis de mostres de semen corresponents a 14.233 homes, amb 44 estimacions úniques de mitjana de concentració espermàtica.

Sumant els inclosos en la meta-anàlisi del 2017, això suposa incloure 223 estudis i 288 estimacions, que cobreixen un període que va del 1973 al 2018, amb dades de 57.168 homes. Les dades cobreixen 53 països de 6 continents. De les 288 estimacions, 118 (41%) són d’homes NEA no-seleccionats, 35 (12%) d’homes SAA no-seleccionats, 81 (28%) d’homes NEA fèrtils i 54 (19%) d’homes fèrtils SAA.

La combinació de totes aquestes dades indica una tendència al declivi de la concentració espermàtica amb un ritme anual de 0,87 milions/mL (amb un interval de confiança del 95% entre 0,86 i 0,89, i una P < 0,001) entre el 1973 i el 2018. D’aquesta manera, la concentració espermàtica hauria tingut un declivi anual el 0,93%, que agregadament suposa una caiguda del 41,5% entre el 1973 i el 2018.

Si s’utilitza un model estratificat d’acord amb el grup de fertilitat, hom observa que la caiguda és superior entre els homes no-seleccionats (-1,23%, amb un interval de confiança del 95% entre -1,20% i -1,25%) que entre els homes fèrtils (-0,30%, amb un interval de confiança del 95% entre -0,27% i -0,30%).

Una tendència semblant s’observa pel que al recompte espermàtic total, amb una caiguda anual de 2,8 milions d’espermatoizoides (amb un interval de confiança del 95% entre 2,74 i 2,86).

El volum seminal no experimenta canvis en el període estudiat.

El declivi en la concentració espermàtica és present a tots els continents. La tendència, a més, s’accelera si hom considera únicament el període 2000-2018. Levine et al. esperen que aquestes dades despertin l’atenció del públic general i, especialment, dels qui prenen decisions.

Lligams:

- Temporal trends in sperm count: a systematic review and meta-regression analysis of samples collected globally in the 20th and 21st centuries. Hagai Levine, Niels Jørgensen, Anderson Martino-Andrade, Jaime Mendiola, Dan Weksler-Derri, Maya Jolles, Rachel Pinotti, Shanna H Swan. Human Reproduction Update: dmac035 (2022).