divendres, 28 de desembre del 2007

2008: L'any que Multivac tampoc no triarà el president dels EUA

Bon Any 2008: Què ens depararà aquest any 2008 de l'era comuna (any 33 de la nostra era)? Poc en sabem. Som davant d'un any de traspàs, que comença un dimarts i acaba un dimecres. Entre les commemoracions cal destacar que el 2008 ha estat declarat l'Any Internacional del Planeta Terra i l'Any Internacional de la Patata. No oblidem que el 2 de febrer faran els 800 anys del naixement, després d'una concepció miraculosa, el rei en Jacme. També és bon moment de veure com els escriptors de ficció han vist l'any que comencem.

Any Internacional del Planeta Terra

La 60a Assemblea General de les Nacions Unides declarà el 2008 Any Internacional del Planeta Terra, si bé l'agenda del qual ja va arrencar fa uns mesos i encara es perllongarà fins ben entrat el 2009. Es tracta d'una mena de Marató Mundial per recaptar fons (objectiu fixat: 20 milions de dòlars), donats per empreses i governs, amb el qual finançar projectes de recerca i conscienciació en l'àmbit de les ciències de la Terra.

Aquest projecte va nèixer per iniciativa de la Unió Internacional de Ciències Geològiques i l'UNESCO. No es tracta únicament de recaptar fons per a la recerca, sinó també de modificar les atituds de "polítics, votants i geocientífics". D'entrada, qui són aquests geocientífics? L'expressió prova d'unir a gent que treballa en els àmbits de la geofísica, la geodèsia, la geografia, l'edafologia (la ciència dels sòls) i les diferents branques de la geologia pròpiament dita i de les seves aplicacions (prospeccions de recursos minerals, gasístics i petroliers, vulcanologia, sismologia, etc.).

Les tasques que es presenten a la geociència contemporània serien, segons els organitzadors:

- reducció dels riscos socials davant els fenòmens geològics naturals i els provocats per l'acció humana.

- reducció dels riscos sanitaris associats a l'explotació i transformació de recursos minerals (especialment, en l'àmbit laboral).

- descobriment de nous recursos naturals i eines per disposar-ne d'una manera sostenible.

- participació en el disseny i construcció d'estructures arquitectòniques més segures i lligar la planificació urbanística a un millor coneixement de les condicions del subsòl (pensem, per exemple, en alguns desgavells escaiguts en els darrers anys a Barcelona).

- contribució als coneixement de les causes i co-factors no-antropogènics de l'actual canvi climàtic.

- comprensió de la distribució dels recursos naturals, i del seu impacte en els conflictes geopolítics (mai més ben dit).

- detecció de recursos hídrics subterranis, inclosos els més profunds i de més difícil accés.

- una més gran comprensió de la història biològica de la Terra a través del registre paleontològic.

- estímul de l'interès del públic per les ciències de la Terra, per tal d'encoratjar vocacions científiques.

Any Internacional de la Patata



Durant els darrers tres segles la importància nutricional de la patata no ha fet més que crèixer, si bé el paroxisme de dependència econòmica i alimentària viscut a alguns països en la segona meitat del segle XIX sembla afortunadament superat. La patata, en les darreres dècades, ha estat víctima d'atacs poc fundats de suposats gurús. Potser per això la FAO va adoptar el 25 de novembre del 2005 una resolució per declarar el 2008, l'Any Internacional de la Patata per afirmar "la necessitat de fer reviure la consciència pública de la relació que existeix entre pobresa, seguretat alimentària, malnutrició i la contribució potencial de la patata per vèncer la fam".

El Perú ha declarat doncs el 2008 Any Nacional de la Patata. Al capdavall és al Perú on hi ha la més gran diversitat de patates, cultivades i silvestres. I al Perú és on va aparèixer l'espècie principal, Solanum tuberosum. Aquesta espècie, amb un nombre cromosòmic de 48, degué ésser el resultat d'una combinació de dos genomes diploides, ja que la majoria d'espècies (S. stenotomum, S. phureja, S. goniocalyx, S. ajanhuiri) presenten 24 cromosomes. Val a dir, que algunes altres espècie són triploides (36 cromosomes, com S. chauca i S. juzepczukii) o pentaploides (60 cromosomes, com S. curtilobum). Els primers cultius de patata fora de l'àmbit andí se suposa que tingueren lloc al sud de la Península Ibèrica, vers el 1565. Poc després, els portuguesos la van introduir en diversos dels seus dominis colonials, i fou així com fou introduïda a l'Índia. A l'Europa del segle XVIII, la patata va començar a gaudir d'una gran popularitat, degut a la quantitat d'aliment per ús domèstic que se'n pot treure fins i tot del cultiu d'una parcel·la escarransida. En el marc d'un empobriment de les classes humils del camp (que provocaria l'èxode rural cap a les ciutats que fonamentaria la industrialització), la patata era una solució. La implantació de la patata fou desigual, amb més èxit a l'Europa Germànica que a l'Europa Llatina (la qual, de totes formes, l'hauria d'adoptar més tard). La situació social i nacional d'Irlanda va fer l'illa especialment dependent del cultiu de la patata: una plaga d'heterokonts (Phytophtora infestans) va provocar una fam espaordidora i una immigració massiva cap a Gran Bretanya i Nord-amèrica. Foren les patates "europeïtzades" les que entraren a Nord-amèrica, però també a Nord-amèrica hi havia patates silvestres (S. fendleri i S. demissum), que es demostraren un important reservori genètic per aconseguir patates resistents a plagues diverses. Però un escarabat de Colorado (Leptinotarsa decemlineata) s'adaptaria molt bé a aquestes patates, fins a ésser conegut com a escarabat de la patata i constituir la plaga actual més important.

Altres commemoracions i aniversaris

Destacarem el 8è Centenari del naixement del rei en Jacme, dit el Conqueridor, que ho fou de Mallorca i València, i també de Múrcia, la qual darrera cedí després a son gendre, dit el Savi. En tot cas, el 2 de febrer en Jacme era tan sols un nou-nat. Molt ben rebut, cal dir-ho, per sa mare, i pels prohoms de Montpèlier en especial: amb hereu el senyoriu restava més protegit. També era hereu del regne d'Aragó i dels altres estats del seu pare putatiu, el rei en Pere, que l'havia engendrat enganyat, tot pensant que havia seduït una bella i desconeguda burgesa de la vila. La tenalla de l'imperial Papa Innocenci III començava a tancar-se damunt el Llenguadoc: els perfectes o càtars, al capdavall una minoria més d'heterodoxos, eren un pretext. Convindria aprofitar aquest aniversari per iniciar, en l'àmbit català i occità en general, una mena de campanya dels "800 Anys de la Croada Anti-Occitana", perfecte complement de la campanya dels "300 Anys de la Primera Guerra d'Ocupació".

Dins el marc de la Dècada de l'Aigua per la Vida (2005-2015), el 2008 serà l'Any Internacional de la Higienització.

Amb l'entrada d'any entra en vigor la Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur) que aplega tots els estats de Sud-amèrica. Aquesta unió tindrà frontera terrestre amb la Unió Europea (a través de la "Guaiana Francesa"). Xipre i Malta adopten l'euro, i Eslovènia esdevindrà presidenta de la Unió Europea (a partir del mes de juliol ho serà la França del nou xicot de Carla Bruni). Les Antilles Neerlandeses es dissoldran el 15 de desembres: Curaçao i Sint Maarten seguiran els passos d'Aruba, mentre les altres illes esdevindran "municipis especials" dels Països Baixos.

L'agenda científica i tecnològica

Tenim eclipsi lunar el 21 de febrer, visible a casa nostra.

El 30 de gener del 2008, sortirem de dubtes i sabrem si l'asteroide 2007 WD5 s'estavella o no s'estavella contra Mart (n'hi ha 1 possibilitat contra 75, però amb moltes menys probabilitats juguem a la rifa, no?). Més probabilitats hi ha, però, que hi aterri la Phoenix en la data prevista del 25 de maig.

El mes de maig hauria d'entrar en funcionament el LHC del CERN, el més gran laboratori de col·lisió de partícules (no debades es tracta de col·lisionar hadrons). L'objectiu central és fer experiments on es pugui observar (o no) el bosó de Higgs, l'última partícula del Model Estàndar que queda per detectar.

El 14 d'agost començarà a Rotterdam el primer campionat de fòrmula zero, vehicles de velocitat que tenen gas hidrogen com a combustible.

El 2008 en la ficció

Isaac Asimov situava el seu relat breu, Franchise (1955), en el 2008. Ens explica que ja fa anys que un superordinador, Multivac, mena el procés electoral. Després de valorar una llarga sèrie de paràmetres, escull un elector "representatiu", que és qui té finalment la veu per decidir qui serà el futur president dels EUA. No hi ha cap Multivac en l'horitzó, si bé hom podria parlar d'una única "computosfera" al voltant d'internet, i les eleccions presidencials nord-americanes són com eren en els temps de Truman i Einsenhower. Per cert, el videojoc "Shattered Union" parteix de l'elecció d'un impopular president, David Jefferson Adams, que porta els EUA pel camí del pedregar.

Més decebedora que la d'Asimov és la predicció que feien Larry Niven i Jerry Pournelle a The Mote in God's Eye (1974), on el 2008 es perfeccionava els viatges a velocitats superlluminoses. Curiosament el record de velocitat d'un objecte fet per l'home continua ara com era fa més de trenta anys: els 70220 m·s-1 de la nau Helios 2 (un 0,02% de la velocitat de la llum). Alan E. Nourse ambientava en el 2008 Rocket to Limbo (1957), una missió interestel·lar a Alfa Centauri. I, en canvi, ara, prou problemes tenim per enviar una cafetera a Mart!

A The Next War, publicada el 1996, hom especulava amb una guerra nuclear entre els EUA i Rússia. Llavors els autors, entre ells Caspar Weinberger, foren criticats per nostàlgics. L'ascens de la Rússia de Putin i les pugnes inter-imperialistes amb la Unió Europea i els Estats Units són ben lluny encara d'aquell escenari, però no sona pas tant estrany com el 1996.

No obstant, com sempre, la realitat superarà la ficció. Ja ho veureu!

dimecres, 26 de desembre del 2007

Pla Caufec - Sant Esteve del 2007


Fa 18 dies visitàvem les obres del Pla Caufec.

Fem avui un altre repàs, amb presència ja de ciment, que sempra fa més patxoca.





Prohibit el pas a tota persona aliena a l'obra:



Una de les pintades del mes d'octubre al vallat ha estat capgirada. Deuen pensar que així la fan il·legible:



Zona de seguretat?



divendres, 21 de desembre del 2007

A un mes del Fòrum Social Català

El Fòrum Social Mundial va nèixer com a resposta al Fòrum Econòmic de Davos. Tot i les mancances polítiques del moviment "alterglobalitzador", els Fòrums Socials han arrossegat nombrosos moviments i organitzacions socials. Molts d'aquests moviments no trobarien complicitats fora del seu àmbit estricte sense aquesta mena de trobades.

Sigui com sigui, és una bona notícia la celebració d'un Fòrum Social Català (FSCat) pel darrer cap de setmana del proper mes de gener (25-27). El Fòrum comptarà amb quatre eixos temàtics: (1) drets socials, laborals i econòmics; (2) defensa del territori; (3) contra l'imperialisme, la guerra i la globalització neoliberal; i (4) per una societat democràtica. És en aquest darrer apartat on s'inclou una referència al "dret dels pobles". El contingut del Fòrum encara és pendent de programació, i la trobada cal pensar-la com un punt de partida de l'Assemblea de Moviments Socials.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Una visita fotogràfica a les obres del Pla Caufec


La xarxa tròfica de la depredació del territori
---


Jornada de descans per les excavadores
---


Les tipuanes podades del carrer Jacint Esteva. Algú hi ha posat un cor a cada arbre.
---


El torrent de la Moneda
---


Terrenys desbrossats en les darreres setmanes al costat de Ciutat Diagonal.
---


Camí per la maquinària que treballa al Pla Caufec.

---


A aquests aurons les línies d'alta tensió no els hi fan gaire nosa. Veurem si sobreviuen a futures expansions urbanístiques.

Lligams:

- No al Pla Caufec.

- El relleu: torrents, barrancs i esplugues.

dijous, 6 de desembre del 2007

Samir Amin i l'islamisme polític

En un article del darrer número de Monthly Review, Samir Amin (*El Cairo, 1931) considera l'islamisme polític com un moviment al servei de l'imperialisme. No és res de nou en la ploma de Samir Amin. Però si és notable que l'article sigui portada d'aquesta revista i, en general, de qualsevol publicació radical nord-americana. Samir Amin identifica l'islamisme polític amb una visió culturalista (en el pitjor sentit del terme) de les societats humanes. I, certament, aquest culturalisme (d'una cultura reduïda a quatre clixés, insistim-hi) té efectes en els moviments polítics de les societats humanes. De la mateixa forma que abans del segle XVIII gairebé tot conflicte social a Europa s'havia d'expressar a través de fórmules religioses, en el món contemporani hi ha una tendència a expressar tot conflicte social (intra- o inter-nacional) en termes pseudo-culturals. I en aquests termes pseudo-culturals, la religió (degudament macdonalitzada) ocupa un espai central. D'ací que la dialèctica centre-perifèria del món capitalista (un dels ítems de les aportacions d'Amin) sigui substituïda per un "clash" de civilitzacions (versió Huntington i neo-con) o per una "aliança" de civilitzacions (versió soc-lib). Val a dir que és un trasllat que afavoreix l'imperialisme. D'una banda la perifèria del món capitalista queda esmicolada en diferents regions "civilitzatòries" (=religioses?). De l'altra s'afavoreix en cadascun dels blocs "civilitzatoris" una solidaritat inter-classista en favor del programa (sempre econòmicament ortodox) de les elits corresponents. Pel que fa a les nacions oprimides com la nostra, també les reivindicacions d'alliberament nacional haurien de quedar sepultades en la solidaritat completa dins del bloc alternativament denominat europeu, occidental, cristià, democràtic, desenvolupat, etc.

En el seu article Samir Amin repassa, potser amb un xic de simplisme, les atituds de l'islamisme polític quant a les problemàtiques socials i les reivindicacions anti-imperialistes. Per Amin, l'islamisme polític en el vessant social es limita a una tasca assistencial i caritativa amb l'únic objectiu de fer-s'hi una base militant. Però alhora de la veritat els seus suports econòmics són "les burgesies compradores locals, els nous rics, els beneficiaris de l'actual globalització imperialista".

Samir Amin alerta a les organitzacions d'esquerres que cerquen aliances "anti-imperialistes" amb moviments i partits de l'islamisme polític amb l'experiència viscuda per l'esquerra socialista iraniana després de la revolució del 1979. També alerta de la promoció d'aliances amb l'islamisme polític als països europeus en nom d'una estratègia "comunitarista" que Samin Amin considera corresponent a una cultura racista. Aquesta estratègia reforça paradoxalment la propaganda islamòfoba feta des dels entorns ideològicament dominants de les nacions europees: aquesta islamofòbia justifica les agressions policials i els abandonaments dels barris amb important presència magribina, i també les aventures colonials dels exèrcits de l'OTAN a Irac i Afganistan.

Per Samir Amin no hi ha res d'específicament absolut en l'anomenat món islàmic. Fa un paral·lelisme amb la lluita per la modernitat i el secularisme en l'anomenat món cristià. Potser el més interessant és la conclusió. Als països àrabs hom troba tres forces que es disputen l'hegemonia:
- els qui es proclamen nacionalistes, que per Amin "no són en realitat res més que els hereus degenerats i corruptes de les burocràcies de l'era nacional-populista".
- els qui es proclamen islamistes polítics.
- els qui proven d'organitzar-se al voltant de reivindicacions democràtiques que siguin compatibles amb el liberalisme econòmic.
Ni en el nom de l'anti-imperialisme, l'esquerra s'hauria de vincular amb les dues primeres, ni en el nom del secularisme hauria de donar suport cec a la tercera. Això no exclou la possibilitat d'aliances tàctiques (i Amin posa l'exemple del Partit Comunista Libanès i de Hezbol·là durant la invasió israeliana del 2006). Una posició clara a l'Orient Mitjà és per Samir Amin fonamental, ja que aquesta regió "és avui central en el conflicte entre la direcció imperialista i els pobles de tot el món".

diumenge, 2 de desembre del 2007

La mani de l'1D: un punt de partida?

Qui no coneix la seva història, és condemnat a repetir-la. I, altrament, la persistència d'uns problemes pendents al llarg de generacions, obliga cadascuna d'elles a refer el camí de la precedent. La qüestió no és transformar el cicle (el cercle viciós) en una espiral: a cada bugada perdem un llençol, i una nació que no avança, retrocedeix. La qüestió és transformar l'espiral decreixent en una espiral creixent. Fer-ho no és fàcil, i cal esperar als punts d'inflexió.

En la manifestació d'ahir, un company va comentar que era la primera vegada que els seus pares es mobilitzaven políticament d'ençà de l'acte massiu "Som una nació", celebrat el 24 de juny del 1981 al Camp Nou. Més de 26 anys, doncs.

Els paral·lelismes d'una mobilització i una altra són evidents. Els contextos són post-estatutaris, i deriven d'una solució falsa del "problema català". En el primer cas, l'estatut de Sau, i en el segon cas, l'estatut de Miravet que després seria rebaixat a Barcelona i a Madrid, i encara avui es troba empantanegat al Tribunal Constitucional, volien tancar d'una vegada per sempre la qüestió de l'encaix de Catalunya a Espanya. La mobilització del Camp Nou tenia com a origen una maniobra lerrouxista, els nàufrags de la qual encara suren. La mobilització d'ahir té com a origen el desgavell dels trens de rodalies (populars) que han produït les obres de l'AVE (un tren elitista, i pensat radialment des de Madrid). Si en el 1981, l'Estatut es trobava amenaçat de mort per la loapització, el 2007 encara ha de passar pel ribot del Constitucional.

Lògicament, també hi ha diferències evidents en un cicle i en l'altre. No és el mateix un estat espanyol deslegitimat per l'experiència franquista, que un estat espanyol formalment democràtic. També el sistema polític del Principat ha madurat, i el pentapartit PP-CiU-PSOE-ERC-ICV té molta més capacitat d'absorció de descontentaments diversos que no pas el desarticulat sistema polític sorgit de les eleccions del 1980. Ara com ara, es fa difícil fer cap predicció. S'han posat moltes esperances en una reconfiguració del pentapartit que faci possible una entesa "nacional" entre CiU i ERC (i ja posats, ICV i potser un PSC refundat) que vagi "per feina" i situï el Principat a l'alçada reivindicativa de territoris europeus com Escòcia, Flandes o Euskadi. Però Catalunya no té ni el potencial de desenvolupament econòmic d'Escòcia, ni l'homogeneïtat demogràfica de Flandes, ni CiU és el PNB. I una consolidació del desencís nacional implicaria també una topada amb els sectors "unionistes", i per tant una radicalització de les posicions del PP, del PSOE-PSOE i de Ciudadanos: la feblesa de molts plantejaments catalanistes fa que aquesta "reacció compensadora" podria malbaratar fins i tot els avenços fets en l'època pujolista. Aquest darrer perill és clar, és relatiu. Perquè l'alternativa seria deixar fer, deixar passar, contemplar com l'espiral es tanca de nou i potser d'ací 26 anys no hi haurà força per fer res.