dimecres, 31 de gener del 2007

Els mitjons de Paul Wolfowitz

Paul Wolfowitz és el 'neocon' per excel·lència. Alguns ens diuen que no li hem de dir 'neocon', ni a ell ni a ningú, que 'neocon' és un mot clau antisemita per dir 'judeocon'. Potser sí. Wolfowitz, en tot cas, no pot ser un conservador a seques: en la societat "tradicional", entre pogroms, feudalismes i garrotades, ho hauria tingut malament. I ho tindríem malament tots plegats si la direcció mundial passés dels 'neocons' als 'paleocons'. No perquè els paleocons ens retornessin a aquell obscurantisme 'tradicional', sinó perquè, en provar de retornar-nos-hi, ens trenquéssim tots el cap en un revolt de la història.

Sigui com sigui, els mitjons de Wolfowitz tenen un forat en el dit gros:



Quina és la moral de la faula? Que Wolfowitz no llença els mitjons perquè simplement tinguin un forat. Això contrasta amb el keynesianisme militar malbaratador del seu company de files, Bush. I contrasta amb el 'consumisme' com a recepta única de supervivència de l'economia mundial, on qualsevol mitjó tecnològic queda obsolet en un parell de mesos. Potser és que els mitjons de Wolfowitz són ben bé seus, i per això se'ls estima.

L'actualització del dret civil: tres-cents anys després l'únic que ens continua quedant

El "govern" Montilla s'ha plegat a les exigències del govern Zapatero quant a l'hora extra de castellà en les escoles catalanes. I ho ha fet de la pitjor manera possible: aplicant la mesura amb un decret propi. Es ratifica el fet que l'autonomia és de caire purament administratiu: la iniciativa política resta ja exclusivament en mans de ZP-PSOE.

Per qui no ho vulgui veure sempre hi ha la possibilitat d'aferrar-se a bones notícies. Així, per exemple, avui hem sabut que la nova compilació de Dret Civil català (aplicable al territori de la comunitat autònoma i a la majoria, que no tots, dels seus ciutadans) contindrà novetats sense esperar-se a veure què fan a Madrid. Entre les propostes hi ha la d'impedir que una persona condemnada per maltractar una altra la pugui heretar (fins ara únicament s'excloïen casos de condemnes per assassinat). I l'altra proposta és desvincular la figura de l'hereu al fill primogènit per estendre-la, si s'escau, a d'altres fills o a d'altres persones (p.ex. el masover).

dissabte, 20 de gener del 2007

L'assassinat de Hrant Dink i el xovinisme turc armeniòfob

L'assassinat aquest divendres del periodista armeni d'Istanbul Hrant Dink (*15.9.1954), editor en cap del diari bilingüe turc-armeni Agos Gazetesi, ha colpit l'opinió pública mundial.

L'assassí, que podria ser Ogün Samast (Trabzon, 1990), va dir "havia disparat contra l'infidel". El poble armenià es defineix fonamentalment per la seva adscripció a l'Església Apostòlica Armeniana (o, en tot cas, a la seva escissió catòlica) i, únicament en les regions centrals (actualment integrades en la República d'Armènia) pren la llengua un caràcter predominant. Per això l'armeniofòbia a Turquia no té únicament un vessant nacional o lingüístic, sinó també religiós. En la pugna que hi ha des de fa uns anys entre els partits islamistes i els sectors nacionalistes turcs (recolzats en l'exèrcit) a les minories etno-religioses els hi toca el rebre.

Dins l'espectre d'atituds dels armenians d'Istanbul (i de la República de Turquia, en general), Hrant Dink ocupava una posició moderada, partidària d'una identitat dual, de "ciutadà turc" i d'"armenià nacional". Aquesta atitud, que en el seu temps era l'oficialment recolzada pels soldans otomans (qui foren els que crearen l'actual Patriarcat Armenià de Constantinoble, el 1461), ha caigut en desgràcia del 1923 ençà. S'argumenta que donat l'alt grau de turquització lingüística i identitària dels adeptes de l'Església Apostòlica Armeniana ja no hi ha lloc per parlar "d'armenis de Turquia". Però Hrant Dink també topava amb els sectors més radicals del poble armenià, tant dels qui viuen a la República d'Armènia com a la diàspora europea i nord-americana. A aquests els hi retreia una turcofòbia malaltissa i denunciava l'ús que en feien del genocidi armenià del 1915.

Un dels articles on argumentava justament això fou emprat per la justícia turca per acusar-lo d'"insultar la turquicitat". L'article adduit, el 301 del codi penal, castiga justament els insults a la turquicitat, a la República de Turquia o a la Gran Assemblea Nacional Turca. Curiosament, el punt 4 d'aquest article prohibeix fer servir la llei contra "expressions de pensament amb voluntat crítica". Una llista dels processos moguts en base a aquest articles d'ençà que entrà en vigor el 2005 ens mostra clarament la voluntat de coartar la llibertat d'expressió.

Si l'assassí de Dink el va triar, va ser justament perquè amb el seu processament les autoritats turques havien marcat el periodista. El xovinisme turc es presenta com l'eina necessària per les classes i castes dirigents de la República de Turquia per apagar el malcontentament de les classes populars. Els incontrolats s'extralimiten, i reben la condemna del mateix govern que alimenta l'odi basat en raons ètniques i religioses.

diumenge, 14 de gener del 2007

L'ensenyament a les escoles, la religió a les esglésies

Amb aquest lema, pintat en un mur davant de l'antiga Farga de l'Hospitalet de Llobregat, la secció local d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) reivindicava fa uns anys la laïcitat de l'escola pública. El mural encara hi és i tenia com a figura central l'escola que apareixia en el cartell que Josep Obiols va fer per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana el 1919.



En el 1919 les iniciatives en favor de l'ús de la llengua catalana en l'ensenyament primari havien de navegar entre partidaris i detractors d'un ensenyament no-religiós. En els nostres dies, EUiA i, en general, una esquerra més unitària que alternativa, també ha de navegar. Per mantindre el rumb, hom acaba per perdre la visió de què cal reivindicar i què no cal reivindicar, ni que sigui pel fet que hi ha uns altres, amb més mitjans, que ja ho reivindicaran.

Des del punt de mira de la classe treballadora, les reivindicacions en l'ensenyament haurien d'anar adreçades especialment a la formació continuada. En l'ensenyament primari i secundari, a banda d'adquirir nocions i habilitats fonamentals que ajudin l'alumnat a triar més tard de forma més conscient les seves preferències en l'esenyament "post-obligatori", és vital el desenvolupament de l'esperit crític. Aquest enfocament ha sigut criticat davant dels qui temen un sobredimensionament dels aspectes tecnològics i científics per damunt dels humanístics. En tot cas, el component humanístic hauria d'introduir-se de forma crítica, tot evitant la forma clàssica de fer-ho: memorístic i doctrinarístic.

La qüestió de la religió a les aules ocupa, doncs, un lloc en principi secundari. Però com que els debats socials, per norma general, han de basar-se en consignes simples, farem bé d'entendre la posició dels que sí volen fer entrar les religions a les aules de l'ensenyament obligatori. Són, en general, els que també defensen l'immobilisme més absolut en tots els altres aspectes de l'ensenyament. Pels fills dels treballadors i de les classes populars en general, aquest ensenyament té un contingut poc més que inútil, i serveix formalment únicament per classificar-los en una jerarquia de bons alumnes, mals alumnes.

Contra aquest immobilisme s'han estavellat els moviments de renovació pedagògica dels darrers dos segles, burgesos i proletaris, individualistes i col·lectivistes, els adreçats a a l'anivellament i els enfocats a l'orientació de l'alumne per a la seva etapa adulta. A casa nostra en qüestions d'ensenyament són els estats espanyol i francès (segons la comarca) i l'església romana (a totes elles) la que ha anat tallant el bacallà. Amb aquests actors, l'ensenyament únicament pot ser religiós, dogmàtic. El que varien, en tot cas, són els dogmes: uns l'ortodòxia catòlica, els altres el republicanisme, etc.

Sota el franquisme, el caràcter religiós de l'ensenyament no es manifestava únicament en l'assignatura de religió o d'història sagrada. També era present en una "formación del espíritu nacional" que arribava fins a la universitat. Amb el post-franquisme les coses canviaren: la formación del espíritu nacional fou arraconada i sobrevisqué tan sols un xic en xerrades formatives durant el servei militar obligatori i en una assignatura perduda sobre la Constitució en un dels cursos de batxillerat. L'assignatura de religió es mantingué, però perdé el caràcter obligatori, per bé que en general únicament els fills d'adherents a d'altres religions no-catòliques el·ludien l'assignatura. Com que feia lleig que aquests "protestants i testimonis" es lliuressin d'una hora de classe, hom introduí l'assignatura alternativa d'ètica. Que el jovent hagués de triar entre l'ètica i la religió i que els jerarques catòlics acceptessin aquesta tria és tot un poema (volia dir que els catòlics eren poc ètics?).

No sé com ha quedat la cosa sota el Zapaterat. En aquests tres anys s'hi ha parlat de religió a les escoles com mai. S'hi ha dit que l'assignatura de religió hauria de ser una assignatura sobre història de religions o sobre pensament religiós: en tot cas, l'exposició del contingut seria memorística i doctrinària i amb l'objectiu d'inculcar l'alumnat que la suprastructura religiosa no depén de l'estructura social sinó a l'inrevés. També s'ha dit que la cultura religiosa és necessària per interpretar l'història de l'art: però és tan greu que l'alumnat confongui Sant Sebastià amb Acteó? En l'actualitat, a més, els no-catòlics no són una minoria religiosa insignificant: la reentrada de la religió a les aules hauria de suposar no tan sols la reentrada del catolicisme sinó també d'una infinitud de confessions cristianes, de l'islamisme, de l'hinduïsme, del sikhisme, etc.

Mentre discutim això, mentre ens preocupem de la influència que les religions tradicionals poden exercir sobre l'alumnat (separant-lo, enfrontant-lo, fent-lo rebutjar el contingut de les altres assignatures que no s'adigui amb la Bíblia o l'Alcorà), en Zapatero reintrodueix l'assignatura de "Formación del espíritu nacional". Ara es diu "Educación por la ciudadanía". Si ja en l'assignatura d'"Ètica" hi havia un contingut dogmàtic considerable, és cert que quedava contrarestat per la promoció que es feia de debats sobre qüestions espinoses (avortament, divorci, homosexualitat, etc.). En l'assignatura "Educación por la ciudadanía" sembla clar que hi haurà un corpus de pensament políticament correcte esfereïdor pel seu nivell de concreció. La veritable assignatura de religió serà aquesta.

diumenge, 7 de gener del 2007

Buffon, Goethe i Voltaire

Què tenen en comú aquests tres grans noms? Sí, ja sabem que la correcció política ens dirà: són tres homes blancs morts. En tot cas, aquests tres homenots són els que ha triat Martí Domínguez (*1966) per una trilogia de novel·les històriques. Les dues primeres, dedicades a Buffon (Les confessions de Buffon, 1997, ed3i4) i a Goethe (El secret de Goethe, 1999, ed62) han hagut d'esperar uns quants per veure la tercera. Entre mig diferents projectes naturalístics, periodístics, divulgatius i d'altres menes han pres temps a l'autor. Ahir sabíem que el Premi Josep Pla (el més bon dotat, econòmicament, de les lletres catalanes) requeia precisament en El retorn de Voltaire. Aprofitem, doncs, la vinentesa per fer una ullada a aquests tres personatges de l'anomenada "Illustration" o "Aufklarung".

---

George-Louis Leclerc va nàixer, cosa curiosa, el 7 de SETembre de l'any 1707. Som doncs en el Tercer Centenari d'aquest homes, que ha passat a la història com a Comte de Buffon (per bé que aquest títol no el va rebre fins el 1783, cinc abans de morir i quan ja era reconegut) i com a naturalista arran de l'Histoire naturelle, générale et particulière. Però aquesta "Història natural, general i particular" depassa el caràcter que tindrà la "Història natural" decimonònica. Leclerc en va publicar 36 volums entre el 1749 i el 1778 i, pòstumament aparegueren vuit volums addicionals. En aquesta obra magna de més de trenta anys i en tota una altra sèrie de llibres i opuscles s'hi contenen aportacions originals, fonamentalment en la naturalística, però també en la matemàtica, l'astronomia, etc.


---

Johann Wolfgang Goethe va nàixer el 28 d'agost del 1749, el mateix any que Leclerc publicava el primer volum de la Història natural. Goethe és ara recordat sobretot per la seva obra literària (en vers, prosa i drama). Va viure 83 anys i això fa que cobreixi gairebé tot el període de la literatura clàssica alemanya, des del neoclassicisme fins al romanticisme. A la fonda influència literària, ja ben patent en vida, cal sumar les aportacions filosòfiques i en les ciències socials i naturals. En aquest darrer àmbit el propi Goethe destacava Zur Farbenlehre (Sobre una teoria de colors, 1810), però la història de la ciència posterior en remarca el paper de "precursor de la teoria de l'evolució".

---

François-Marie Arouet va nàixer el 21 de novembre de 1694, és a dir nou anys abans de Leclerc i cinquanta-cins anys abans de Goethe. El nom de Voltaire és un anagrama de Arovet l j (Arovet le jeune), que va començar a utilitzar a 24 anys. Contràriament als dos altres noms, el de Voltaire havia d'aixecar intenses polèmiques ja en vida i, encara més, després de la seva mort el 30 de maig del 1778. Ja abans d'utilitzar el seu famós pseudònim havia estat empresonat per escriure una obra contra el Regent. El 1726, arran d'un afer privat encara poc aclarit, fou desterrat a Anglaterra. En aquesta illa toparia amb un sistema polític i unes idees filosòfiques ben diferents a les de la França borbònica i catòlica. A l'etapa anglesa se succeiran períodes de construcció filosòfica (però també de recerca científica), primer al Châteu de Cirey (1729-1749), i després sota el mecentatge de Frederic de Prússia (1749-1753) i finalment a Ginebra (1749-1759). La independència de criteri en la seva defensa d'un despotisme il·lustrat li va valdre persecucions i expulsions d'aquells que l'haurien d'haver aplicat (dèspotes, però il·lustrats únicament en la pròpia conveniència). L'església catòlica el va voler vèncer després de mort, i per això va insistir sempre en la conversió en el llit de mort del seu antic enemic i va idear aquella frase de "galileu, m'has vençut". Em penso que els llibres de text d'ara ja no l'inclouen... crec.

dissabte, 6 de gener del 2007

Som Ràdio torna com a 'Somiserem.cat"

El desembre del 2003, Som Ràdio, fou tancada pel Govern Balear de Jaume Matas. Com és lògic el tancament es va recobrir de tota una faramalla d'arguments tècnics, hertzians i jurídics. Però calia ser cec per no veure la realitat: el govern Matas volia desfer-se d'un mitjà potencialment perillós per la seva hegemonia.

Després de sis mesos de proves, Som Ràdio torna ara amb el mateix esperit però, per estalviar-se arguments hertzians, ho fa a través de l'internet.