divendres, 30 de març del 2007

El cas Pòrtules: el Tribunal de Orden Público cavalca de nou

La Audiencia Nacional no és l'hereva del Tribunal de Orden Público, és el Tribunal de Orden Público, de la mateixa forma que l'estat espanyol social i democràtic de dret és l'estat espanyol del 18-J. Canvien, en tot cas, les formulacions democràtiques, la substitució del "Decreto de Unificación" por la "Ley de Partidos" i les "diputaciones provinciales" per "comunidades autónomas". La tipificació de democràcia policial, per bé que esquemàtica, és il·luminadora.

Però perquè no ens acusin de demagògia, llegirem uns extractes d'un text del progressista jutge Juan del Olmo. Aquest text ha servit per mantindre encara per més temps en una presó castellana Núria Pòrtules (*1980).

"[Núria Pòrtules està relacionada amb delictes]que revesteix els caràcters de gran gravetat [en poder arribar] a ser actes preparatoris de delictes d'estralls terroristes". (Nota: o sigui, que un acte preparatori d'estralls terroristes és terrorisme, i un pensament, paraula, acció o omissió que condueixi a aital acte és terrorisme. En l'Espanya de Zapatero terrorisme significa el mateix que crimethink a 1984).

"[En la llibreta blava de Núria Pòrtules hi apareixen] expressions referides expressament a terrorisme". (Nota: es refereix al fet que la llibreta blava recollia l'expressió estralls terroristes per referir-se a les imputacions que la justícia italiana fa al company de Pòrtules, J. A. Sorroche).

"[La llibreta blava recull] textos escrits en català [...] a favor dels presos, contra l'Estat i les seves institucions". (Nota: el delicte d'opinió és avui més vigent que mai en l'Espanya de Zapatero, on tothom que no combregui amb el dogma cívic és anatema).

"[A la llibreta blava] es recullen detallades les ubicacions i les mesures de seguretat d'institucions públiques a Girona: Deparament de Treball de la Generalitat, Ministeri de Treball i Afers Socials i Serveis Territorials de Justícia. [Hi apareix] "l'adreça exacta". (Nota: és a dir, que si en una llibreta anoteu que la Generalitat de Catalunya és a "Plaça Sant Jaume, 1", o teniu cap agenda institucional on hi apareguin aquestes adreces exactes, ja heu begut oli).

"[En una carta que Pòrtules dirigeix a Surroche] es fa referència a la seva situació actual i a reunions que ha tingut amb grups de Manresa i Barcelona amb l'objectiu d'organitzar concentracions". (Nota: organitzar concentracions legals en favor d'una persona a la qual l'antiga justícia burgesa concedia la 'pressumpció d'innocència' és 'indici de delicte').

"[En l'escorcoll a Núria Pòrtules els Mossos trobaren] papers de matís anarquista radical, insurreccional i violent, en què s'insta a lluitar contra l'Estat". (Nota: l'Espanya de Zapatero tolera els anarquistes a condició que portin sota terra 70 anys. Pòrtules no serà rehabilitada abans del segle XXII).

"[Sorroche escriu a Núria Pòrtules que vol venir a 'Espanya'] per veure si ens autoorganitzem i fem algunes accions sense cap jerarquia". (Nota: el materia que li escriuen a un mateix és material incriminatori. Ni la Inquisició havia arribat a aquests extrems, ni la Inquisició).

"[Núria Pòrtules tenia] "escrits sobre mesuires de seguretat en el moment de realitzar accions violentes, adoctrinament anarquista i telèfon mòbil per a l'activisme" (Nota: d'aquí a quatre dies tindrem la proposta d'una "Llei del Mòbil" que restringirà el seu ús a motius de feina i oci saludable).

Si voleu continuar fruint d'aquesta literatura, que poa en els informes de l'Okhrana i de les seves imitadores del segle XX (de la Gestapo a la Stasi, de la Sureté a la Policía Armada) podeu llegir: "Sardegna, laboratorio politico". Aquest article fou publicat ara fa dos anys a "Gnosis", revista italiana d'intel·ligència.

dijous, 29 de març del 2007

La Biblioteca de la Facultat de Biologia rep l'Atlas of Creation... però ja s'hi poden llegir llibres mòrfics de Rupert Sheldrake

El Periódico de Catalunya publica, amb la ploma d'Antonio Madridejos, la notícia que la Biblioteca de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona ha rebut un exemplar de "Atlas of Creation".

L'Atlas és una versió "il·lustrada" del creacionisme nord-americà. El llibre es presenta com una visió demolidora de la biologia evolutiva. Certament que ataca intel·ligentment alguns tòpics. Però també és cert que darrera del llibre hi ha la hipòtesi que el món fou creat en 7 dies, amb diluvi inclòs que afectà tot el planeta i amb d'altres fantasies jueves.

De totes formes, a la Biblioteca en qüestió també vaig trobar-me fa uns quants anys un llibre de Rupert Sheldrake. Sheldrake ens explica en aquest llibre com les mascotes poden saber quan ha d'arribar al seu amo a casa i anticipar-ho amb alegria: els camps mòrfics en són la clau.

- El llibre de Sheldrake, catalogat a UB-Biologia.

dimecres, 28 de març del 2007

TV, la nostra, la de tots


La seguretat d'Esplugues: ens mans de qui?

Quan fa uns mesos, els Mossos d'Esquadra es desplegaren al terme municipal d'Esplugues de Llobregat, l'Ajuntament va fer una campanya institucional sota el lema "Esplugues. Seguretat" i la germanor entre Mossos i Policia Local. Si algun efecte van tenir aquells cartells entre el veïna fou augmentar la sensació d'inseguretat en uns ("si l'Ajuntament en fa tanta propaganda, es perquè deuen preveure un futur augment de la criminalitat") i crear-la en d'altres.

Deixant de banda les campanyes institucionals, hom pot llegir a Entrebastidors el tarannà dels màxims responsables de la "seguretat" a Esplugues:

- Un càrrec de confiança de l’alcaldessa Pilar Díaz, begut en cotxe i imputat per un delicte contra la seguretat del trànsit.

Una relliscada, al capdavall, la pot tindre tothom. Unes quantes, les hi té la majoria. Però resulta curiós que el PSOE, adalid incorruptible del "civisme", nomeni responsables que tan poc s'adiuen amb el tarannà que tan prediquen.

dimarts, 27 de març del 2007

'No a la prohibició de la televisió catalana al País Valencià': comunicat de premsa del PSAN

COMUNICAT DE PREMSA
NO A LA PROHIBICIÓ DE LA TELEVISIÓ CATALANA
AL PAÍS VALENCIÀ


El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), davant el nou intent de prohibir la recepció dels canals de televisió catalana al País Valencià, denuncia que es tracta d’una maniobra de genocidi cultural per a impedir que centenars de milers de persones puguin rebre la televisió en la seva pròpia llengua.

D’aquest fet, en són responsables no només el govern valencià del PP, que atempta constantment contra la llengua catalana dels valencians, sinó també el govern espanyol del PSOE que, a través dels seu ministre d’Indústria, Joan Clos, es nega a resoldre la situació. Així mateix, el govern del Principat de Catalunya, format per PSC, ERC i IC estan obrant amb passivitat i connivència enfront d’un nou atemptat contra la integritat lingüística i cultural de la nació catalana.

Aquest episodi és una mostra més dels intents de substituir la llengua catalana per la llengua imperialista espanyola. Si els drets (lingüístics, a la informació, a la cultura) de centenars de milers de persones al País Valencià són conculcats en l’era que diuen de la diversitat i de la multiculturalitat, cal preguntar-se quina mena de democràcia és aquesta.

21 de març de 2007

Sopar del Micalet: 'Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament' (dijous 29 de març)

Aquest dijous 29 de març hi ha sopar organitzat pel PSAN a la Societat Coral el Micalet (c. Guillem de Castro, 73; València).

---

Sopar-col·loqui sobre:

"Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament"
A càrrec de Joan Pau Cimarro, membre del Secretariat Nacional del Sindicat de
Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana (STEPV-Iv)

Dijous, 29 de març a les 21:00h.
Societat Coral El Micalet (c. Guillem de Castro, 73), València.

dilluns, 26 de març del 2007

El tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià i els obstacles a un àmbit comunicatiu català

La iniciativa de la Generalitat Valencia de forçar el tancament dels repetidors de televisió digital terrestre amb els quals l'Acció Cultural del País Valencià fa arribar a les comarques meridionals les senyals de TV3 mostra diferents coses. La primera que hi ha una discriminació negativa contra les emissores en llengua catalana, ja que no se'ls permet arribar a tot el seu àmbit lingüístic. En canvi, les emissores en llengua castellana tenen garantida la cobertura "estatal", sense que se'ls exigeixi cap respecte per les "llengües cooficials".

Una segona cosa que mostra és la covardia de l'estat espanyol. Per comptes d'embrutar-se les mans, l'espanyolisme utilitza les institucions del país per anar contra la nostra llengua i cultura. Així, el ministre Clos es limita a inhibir-se de la qüestió, i encara ho poden presentar com un gest de sobirania de la Generalitat Valenciana.

En 25 anys de "democràcia" i "autonomia" són més les passes endarrera que les fetes endavant en el camp de la televisió en llengua catalana. N'hi ha poca, de poca qualitat i de nul·la utilitat social i nacional. La poca que hi ha té una mentalitat regionalitzada i un àmbit de difusió que no depassaria mai l'àmbit autonòmic si no fos per iniciatives voluntaristes com la d'ACPV.

La televisió, malgrat privatitzacions aparents, continua siguent un monopoli de l'estat. La iniciativa de les institucions autonòmiques es limita a empudegar. Les concessions d'emissió es fan d'acord amb criteris polítics i, en el pitjor dels casos, de pur clientelisme econòmic.

La televisió digital terrestre no suposarà cap canvi qualitatiu en aquest estadi de coses. Caldrà esperar a les noves formes de televisió basades en la internet per fer alguna cosa. Com a mínim, en aquest novíssim àmbit, qualsevol mesura repressora seria directament denunciable com a pura censura.

diumenge, 25 de març del 2007

El cas de la metgessa Anna Vegué, acomiadada per parlar 'massa' en català

El Prat de Llobregat és governat per Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), coalició hereva del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El PSUC, a finals dels anys 1970, va tenir una influència decisiva en els plantejaments lingüístics que després acceptarien i aplicarien els governs de Convergència i Unió (CiU). No entrarem a valorar fins a quin punt aquests plantejaments han accelerat el procés de substitució lingüística.

L'Anna Vegué és metgessa i treballava al Centre Esportiu Sagnier del Prat de Llobregat. No l'han acomiadat per cap altra raó que el seu comportament lingüístic. No és que l'Anna Vegué exigís a crits que li parlessin en català tothora. Tampoc no és que l'Anna Vegué es negués a atendre a pacients que no li parlessin en català. No. Si l'Anna Vegué hagués sigut "castellanoparlant" i hagués fet aquestes coses, l'afer no hauria passat d'un parell de lletres dels lectors a "La Vanguardia".

L'Anna Vegué, segons les seves declaracions:

"Prioritzo parlar en català si m'entenen perquè és la meva llengua i m'hi trobo més còmoda però no em nego a parlar en castellà. És més, si no m'entenen canvio d'idioma però això passa poc, perquè la comprensió és alta". "A mi no em consta que hi hagués moltes queixes, només la d'un usuari, i no era pas una queixa formal, que lamentava que hagués atès la seva senyora en català. Tot i que la usuària havia entès les meves indicacions, el fet que no canviés al castellà quan ella s'hi va dirigir en aquest idioma no li va agradar".

L'Anna Vegué va cometre uns quants 'crims socioligüístics' d'acord amb la ideologia compartida pel franquisme, la bona gent de CiU i l'encara millor del Tripartit 2.0. Vegué insistia en parlar en català malgrat que el seu interlocutor feia servir el castellà. Recordem que, en el marc actual:
- els castellanoparlants tenen dret a ésser atesos en castellà, llengua oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
- els catalanoparlants no existeixen: tots són bilingües. Si no parlen castellà és per fotre.

La direcció ha acomiadat Anna Vegué amb la promesa de la màxima indemnització. La qual cosa, en una feina previsiblement tan precària com és la de treballar per una empresa client de l'Ajuntament del Prat, tampoc no els hi deu ser tan sacrifici. Diu la direcció de l'"empresa" que l'Anna Vegué havia estat advertida reiteradament de l'incompliment de les dues normes sociolingüístiques abans susdites.

Vegué ha afirmat que recorrerà l'acomiadament, que totes dues parts consideren "improcedent". Compta amb el suport de Comissions Obreres.

- Notícia a Racó Català.

---
PD. Fa gràcia després de llegir aquesta història, tots els comentaris dels Miquels Pueyos, dels Carods Rovires, i de tants altres ideòlegs, que ens diuen que "el català depèn de tu". Fan una extorsió, perquè és evident que la majoria de catalanoparlants no són "militants lingüístics" de "primera classe" (exigeixen que els hi parlin en català), ni de "segona classe" (parlen sempre en català), ni de "tercera classe" (prioritzen el català si els entenen), ni de "quarta classe" (parlen en català amb catalanoparlants malgrat la presència, a menys de 2 metres de distància, d'un "no-catalanoparlant"). Com que la gent no vol perdre la feina, ni anar als tribunals, ni barallar-se cada dues hores, els Pueyos i Carods-Rovires els acusen de "dimissors lingüístics", ells, que han fet 'Montilla president'.

Amb independència de la "classe" de catalanoparlants que vulguem ser, tot ciutadà democràtic hauria de veure que casos com el d'Anna Vegué són el viu exemple de la repressió nacional i de les violències colonitzadores que consenten els ajuntaments d'ICV i tots els seus còmplices ideològics.

dissabte, 24 de març del 2007

'Llach, la revolta permanent': del 3 de març del 1976 al del 2006

Dos fils s'entrecreuen en dos nusos en el documental de Lluís Danès titulat 'Lluís Llach, la revolta permanent'. Un és la figura de Lluís Llach, que rep homenatge l'any del seu comiat oficial (però difícilment definitiu) dels escenaris. L'altre són les víctimes del 3 de març del 1976, quan la Policia Armada obrí foc contra les assembles obreres en vaga general a Vitòria. Cinc morts i un centenar de ferits de bales fou el balanç d'aquella jornada.

Els dos nusos es troben en dues dates separades per trenta anys. El 3 de març del 1976, Lluís Llach veu per televisió la notícia de Gasteiz. Aquella mateixa nit, quan encara havien de morir dos dels ferits més greus de la massacre policial, Llach inicia la composició de la música i de la lletra de Campanades a morts.

L'altre nus és el concert del 3 de març del 2006 a Vitòria.

Hom podria pensar que el 3 de març del 2006, com el recent 3 de març del 2007, haurien de ser jornades de memòria, de record de les lluites del moviment obrer alabès, basc i europeu, de denúncia de la repressió policial i de la connivència de la patronal. La idea de la memòria ja és present en la lletra de Llach, al capdavall.

Però el documental mostra abastament que el cicle 1976-2006 no és un cicle tancat. Rodolfo Martín Villa, en el documental, mostra la manca absoluta de penediment de l'ex-franquista, llavors ministre de Relacions Sindicals i ministre accidental de governació. Allò que deia Fraga a Vitòria el 5 de març del 1976 (on culpava els dirigents obrers de la massacre), ho repeteix Martín Villa trenta anys després.

Amb imatges de l'època i la lletra de L'estaca cantada en diferents llengües, el documental ens mostra quin era el context de la vaga de Vitòria. Un moviment obrer responia als atacs de governs i de la patronal, tant en les democràcies burgeses, com en els règims feixistes i estalinistes. Les declaracions de Fraga del 5 de març del 1976 refermen el marc europeu i mundial de repressió contra aquesta agitació obrera. Una dada: Fraga el 3 de març era a Alemanya, i en l'Alemanya de l'època governava l'SPD de Helmut Schmidt.

Ja en el 1974, com mostren unes declaracions de Llach en un concert, el cantautor de Verges mostrava el seu escepticisme davant l'espíritu del 12 de febrero'. La transició, amb Franco o sense Franco, va patir, segons Llach, la seva primera derrota a Vitòria el 3 de març del 1976, en mostrar a rostre nu el seu caràcter inflexiblement repressiu. La manifestació de les víctimes del 3 de març, feta a Vitòria el 3 de març del 2006, a 30 anys de la massacre, ens mostra qui són els que manen encara, per si algú en dubtava. Les càrregues i detencions de l'Ertzaintza també són recollides en el documental. La repressió és permanent, i més o menys matussera si la realitza Arias Navarro o Ibarretxe. La lluita també ho hauria de ser.

Evolució i especiació entre cucs rotífers de reproducció asexual: la importància de la selecció natural disruptiva

- Evolució i especiació entre cucs rotífers de reproducció asexual (Les Set Edats).

dimecres, 21 de març del 2007

El serial Bolaño-Barbeta: l'estil del tripartit i de la seva "oposició"

Resumim. Hi havia una vegada un dirigent d'un partit socialdemòcrata que actua en el marc d'un estat dinàstic, és a dir el PSOE, és a dir el Zapatero. Aquest senyor, quan encara no era més que "compañero candidato" va prometre als catalans del Principat que respectaria el text del nou estatutet que volien redactar els del tripartit 1.0 (que tot just havia arribat al poder). Si tenim present la poca volada nacional catalana de dos dels tres partits del tripartit (i la nul·la volada del tercer), era una promesa que no demanava gaire sacrifici. El cas és que en uns deserts llunyans algú va moure els fils, i Zapatero esdevingué president. I en arribar el moment de complir la seva promesa no la va complir.

Per més inri, l'estatutet retalladet i passat pel sedaç encara va haver de patir el bloqueig "constitucional" del PP. I en una nova giragonsa, el PSOE va "salvar" el text ja mutilat tot donant-ne una interpretació constitucional, diguem-ne loapitzadora.

Vet ací un problema. Els problemes pel govern Zapatero, cal recordar, no són els problemes que la gent sol definir com a problemes. Per Zapatero el problema és l'esbombament d'aquelles coses que no van bé. És a dir, que el problema és el missatger.

I ara arribem al començament del serial. La Vanguardia publica la notícia de la nova retallada.

Com reacciona el PSOE? L'Antoni Bolaño, cap de "comunicació" (traduïm: Propagandaminister) del capità general de Catalunya don José Montilla, truca a Jordi Barbeta. Jordi Barbeta, recordem-ho, és director de "La Vanguardia", diari pensat i editat en castellà (tret de notes mortuòries), i que ningú no qualificaria de "premsa antisistema". El cas és que Bolaño truca Barbeta tot irritat i li diu (en castellà, és clar, acabàramos): "et juro que no pararé fins que et foti".

Barbeta té doncs l'oportunitat de presentar-se com a vestal ultratjada de la llibertat de premsa. Tots a córrer en solidaritat amb Barbeta contra l'Stasi montillista. Bolaño es disculpa. Fi del serial.

---
Hi ha qui ho interpreta tot com l'enèssima demostració entre nyerros i cadells. I certament afrontem unes eleccions municipals que es viuran de forma bipartidista: d'una banda el Tripartit 2.0 (PSOE-ERC-ICV) i de l'altra el Front d'Ordre (CiU-PP-C's). Aquesta forma de veure les coses és justament la que més beneficia el PSOE, Montilla-Bolaño i Zapatero-Polanco. És una extorsió meravellosa: si no dius amén al Zapatero et fiquen al sac dels "apostòlics-homòfobs-barretinaires". I això no és el pitjor. El pitjor és quan et truquen i diuen que et fotran: perquè amb les noves lleis contra el "thoughtcrime" dels Mossos de Zapatero poden empaperar a qui vulguin.

dimarts, 20 de març del 2007

Un argument que no ha utilitzat el PP contra Zapatero

Suposades conspiracions rere les massacres de l'11-S a NY, de l'11-M a Madrid o del 7-J a Londres han mogut torrentades de tinta i encara més en l'hipertext. Com diuen els de Mad Revisionist l'explicació acceptada per la corrent és justament la que no poden acceptar milers i milers de persones. Entre l'escepticisme sanitós de qui no combrega amb les explicacions oficials (materials o objectives, sociològiques o subjectives) i el nihilisme sense solta ni volta hi ha un espai ben ample.

De les tres massacres esmentades, únicament en una, la de la Madrid, la suposició d'una autoria conspirativa no-jihadista ha estat i és proclamada des de sectors mainstream.

Segons "intel·lectuals" propers al PP rere la massacre de l'11-M hi havia una conspiració més o menys àmplia o bé una autoria simple d'ETA, després amagada conspirativament.

Per què?

Les primeres hipòtesis de l'11-M assenyalaven ETA. I així van reaccionar Ibarretxe i Maragall en les primeres hores, amb uns comunicats que ratificaven l'eix criminalitzador ETA-Catalunya: "ETA assassina, Catalunya culpable". Fou la por envers aquest eix criminalitzador la que va empènyer els "ciutadans" que es consideraven més amenaçats a votar el PSOE.

És lògic que el PP sostingués aquesta línia de responsabilitat durant hores o durant dies.

Ara Aznar diu que l'atemptat de l'11-M cercava un canvi de govern.

Això és evident. Però allò que és evident és que el terrorisme jihadista cercava en aquest atemptat una resposta de "por" de la "ciutadania" envers el jihadisme, i que votés per un candidat, Zapatero, que havia promès retirar les tropes d'Irak (i respectar la lletra de l'Estatut que votés el Principat, però això és una altra història).

Per què Aznar i els seus acòlits no han dit senzillament:

"ZP és president gràcies a la reacció emocional vers un atemptat dissenyat pels islamistes amb l'objectiu de treure Espanya de la coalició antiterrorista internacional."

Per què ho han complicat molt més? Per què han volgut barrejar serveis secrets i forces de seguretat que, en teoria, haurien de ser proclius a les tesis antiterroristes del tàndem Bush-Blair-Aznar? Per què han contribuït a rentar la imatge del jihadisme, que hauria quedat malmesa després dels atemptats de Casablanca i Madrid?

Si aquest blocaire fos "conspiracionista" (i no díem que no siguem temptats de ser-ho) pensaria malament. Molt malament.

1) El PP no vol enfrontar-se directament amb el jihadisme, perquè encara conserva rèmores de l'amistat hispano-àrabe del franquisme, o d'antijudaïsme. El problema és que el PP és ara un baluart del pro-sionisme.

2) El PP no vol carregar les tintes en una direcció que reforçaria posicions xenòfobes, islamòfobes i racistes dins de la pròpia dreta espanyola. Contra bascos i catalans, tota la dreta va junta. Però si treiem el tema de la "immigració", la dreta es clivella en dues, la que viu d'explotar aquesta mà d'obra (gran capital) i la que s'hi sent amenaçada (petita burgesia comercial).

diumenge, 18 de març del 2007

El casquet antàrtic de Mart consisteix en glaç aquós en un 90%

Areologia: Si bé Mart ja havia estat observat al telescopi per Galileo Galilei el 1609, el seu telescopi no li va poder permetre distingir cap tret identificatiu del disc rogenc. A mitjans del segle XVII ja fou possible distingir dos punts blanquinosos en els pols nord sud del planeta. A fnals del segle XVIII, William Herschell aconseguí de constatar amb el seu potent telescopi i successives observacions com les dimensions d'aquests casquets polars creixien i s'arronsaven al ritme de les estacions marcianes. Però no fou dins després de la revolució industrial de l'òptica que, el 1877, coincidint amb una oposició perihèlica (Mart i la Terra es troben en els respectius perihelis i la distància entre els dos planetes es fa mínima), Giovanni Schiaparelli (1835-1910) va poder fer un primer mapa de la superfície planetària. En els anys següents, entre estructures imaginades i dades sòlides, avançà el coneixement de Mart, no sempre fidedigne. En tot cas l'existència de dos casquets blanquinosos en les latituds polars, així com la seva extensió i recessió al llarg de les estacions marcianes, resultaven acceptades per tota la comunitat científica. Però eren aquests casquets polars, com suposaven Schiaparelli i Percival Lowell (1855-1916), masses gegantines d'aigua glaçada. En una obra de divulgació, titulada Is Mars habitable? (1907), Alfred Russell Wallace (1823-1913) assenyalava que la composició atmosfèrica i les temperatures plausibles de Mart descartaven la disponibilitat d'aigua líquida que alimentava les suposada civilització marciana preconitzada per Lowell i els seus més imprudents seguidors. Encara després, es va assenyalar que fins i tot els casquets polars contindrien potser més quantitat de diòxid de carboni glaçat (neu carbònica o glaç sec) que no pas glaç aquós. Cent anys després de la polèmica suscitada per Wallace (un nou vingut en l'astronomia), la Mars Express ha pogut estudiar el contingut d'aigua del casquet antàrtic de Mart, publicat en forma d'article a la revista Science. Hi ha aigua i molta més de la que ens pensàvem: el 90% del glaç dels casquets consisteix en glaç d'aigua.


El telescopi orbital Hubble veia així Mart el 26 de juny del 2001. El passat 8 de febrer del 2007 tingué lloc l'equinocci que posa fi a l'hivern austral (que es va iniciar el passat 8 d'agost del 2006)



El MARSIS



El "Mars Advanced Radar for Subsurface and Ionospheric Sounding" (MARSIS) és l'instrument que ha permès que la Mars Express registrés la mesura més fiable i precisa de la quantitat de glaç d'aigua (H2O(s)) present en el casquet polar antàrtic de Mart. Dotat d'una antena de 40 metres de llargada, el MARSIS permet la detecció d'aigua subterrània, fins a 5 km de fondària, tan sota els casquets com sota el sòl desprovist de glaç. L'antena emet radioones i en capta l'eco que arriba des de la superfície marciana: l'aigua líquida ofereix un senyal molt més fort que les roques o el glaç circundant. També és diferent el comportament del glaç d'aigua respecte del glaç carbònic i del material rocós que es troba immers en el casquet



L'instrument MARSIS entrà en funcionament el 4 de maig del 2005. Llavors era primavera a l'hemisferi austral. Entre el 8 d'agost del 2006 fins al 8 de febrer del 2007, la MARSIS ha pogut estudiar el casquet antàrtic en el període hivernal, quan assoleix la màxima superfície



Les dades



La Mars Express segueix una òrbita excèntrica i d'orientació polar al voltant de Mart. L'apoapsi (distància màxima a Mart) es troba a 10.100 km de la superfície marciana, mentre que el periapsi (el punt més proper) es troba a tan sols 298 km. En l'apoapsi es realitzen les comunicacions amb Mart: enviament de dades i recollida d'instruccions. En el periapsi es realitza l'observació de Mart, sobretot de les àrees de l'hemisferi austral.




El pla orbital de de la Mars Express té un angle de 86º respecte del pla equatorial marcià. Això li permet rastrejar tota la superfície marciana, tret de les àrees situades a més de 87º de latitud. De fet, però, com que el punt de màxim atansament a Mart té lloc en l'hemisferi sud, és aquest el que ha pogut estudiar amb més detall



L'equip d'investigadors coordinat per Giovanni Picardi ha compilat amb les dades de la MARSIS fins a 300 talls virtuals del casquet antàrtic. El ràdar permet conèixer quines localitzar per cada punt la superfície superior i la inferior del casquet. En algunes localitats s'arriba a un gruix de 3,7 km.




Gruix dels dipòsits de la regió polar austral marciana. El mapa assenyala les àrees de més gruix (vermell) i les de menys (violat), tot combinant les dades de la MARSIS amb el mapa topgràfic obtingut per l'altímetre làser de la Mars Global Surveyor. El cercle negre és l'àrea que, des de la seva òrbita, no pot cobrir la Mars Express



Els investigadors determinen que un 90% del casquet consisteix en glaç d'aigua. Aquest percentatge és inferior en les capes superiors i en les regions perifèriques, on la presència de neu carbònica i de pols és més elevada.



La massa relativa de la coberta antàrtica és considerable. En èpoques geològiques passades, la coberta era inferior, i la presència d'aigua líquida en el subsòl i àdhuc en la superfície de les regions temperades no devia ser tan anecdòtica com ara. Les dades de la MARSIS mostren, però, que tot i el pes elevat de l'actual coberta antàrtica, l'escorça de sota no es troba deprimida, tal com passa, per exemple, en l'escorça de l'Antàrtida. El grup de Picardi creu que la menor elasticitat de l'escorça marciana es deu al fet que a Mart no hi ha un mantell fluid sota l'escorça.



El cicle de l'H2O i del CO2



Una temperatura mitjana superficial de 227 K (a la Terra és de 287 K), i amb un interval de 186-268 K (a la Terra és de 203-343 K), i una pressió de 0,7-0,9 kPa (a la Terra és de 101,3 kPa), els cicles de la matèria de Mart són força diferents dels de la Terra. En el cas de la Terra, el CO2 atmosfèric fa part d'un cicle del carboni que inclou la matèria orgànica de la biosfera i dels combustibles fòssils (petroli i carbó) i el carbonat càlcic de roques, closques i coralls. A Mart, el cicle del carboni és bàsicament el cicle del CO2, que es troba fonamentalment a l'atmosfera (n'és el 95,72%), i que pot glaçar-se en una neu carbònica si les temperatures baixen prou, per sublimar-se quan tornen a pujar. Pel que fa al cicle de l'H2O, a la Terra domina la fase aquosa (els oceans ocupen més del 75% de la superfície) sobre la glaçada (Antàrtida, Àrtic, glaceres d'alta muntanya, etc.) i la gasosa. A Mart, el vapor d'aigua suposa tan sols un 0,03% de l'atmosfera, l'aigua líquida té una presència subterrània força escassa i irregular, i són els casquets polars on es concentra l'aigua sòlida.



Aquests cicles determinen que mentre el glaç d'aigua té una taxa de renovació ben minsa a Mart, la neu carbònica entri en moltes localitats subpolars en cicles de solidificació/sublimació tan circadians com anuals. En la superfície, la coberta de glaç conté quantitats equiparables de CO2 i d'H2O. En les regions on la coberta de glaç no és permanent, sovint el glaç és brut, amb unes quantitats més o menys elevades de pols.



Les perspectives



El glaç d'aigua és el component majoritari i l'element estructural i més estable (menys renovat) dels casquets polars marcians. Si comptem a partir de les dades de la MARSIS, el casquet antàrtic conté prou aigua com per cobrir 11 metres tota la superfície planetària si estigués en estat líquid (1,6·1016 km3). Aquesta xifra és més elevada que l'obtinguda amb estimacions anteriors. Il·lustra també com de minsa és la hidrosfera marciana en relació a la terrestre. Els propugnadors de la terraformació de Mart poden comptar, però, amb prou aigua com per omplir les antigues mars avui assecades del planeta.



Lligams:



- Subsurface Radar Sounding of the South Polar Layered Deposits of Mars. Jeffrey J. Plaut, Giovanni Picardi, Ali Safaeinili, Anton B. Ivanov, Sarah M. Milkovich, Andrea Cicchetti, Wlodek Kofman, Jérémie Mouginot, William M. Farrell, Roger J. Phillips, Stephen M. Clifford, Alessandro Frigeri, Roberto Orosei, Costanzo Federico, Iwan P. Williams, Donald A. Gurnett, Erling Nielsen, Tor Hagfors, Essam Heggy, Ellen R. Stofan, Dirk Plettemeier, Thomas R. Watters, Carlton J. Leuschen, Peter Edenhofer. Science DOI: 10.1126/science.1139672.



- Mars Express radar gauges water quantity around Mars’ south pole, comunicat de premsa de l'ESA.

dimecres, 14 de març del 2007

Barcelona-2010: Un jocs dels pobles?

La proposta del vicepresident Carod d'organitzar a Barcelona el 2010 un Jocs de Països Esportius sembla, en principi, positiva. De moment, el COI ha donat el seu 'nihil obstat', que no reconeixement. Els Jocs serien oberts a països esportius, és a dir a territoris sense estat que volen però no poden accedir a l'estatus de membres de ple dret del Comitè Olímpic Internacional.

Dit això, cal tenir present que la participació de Catalunya en aquests jocs aniria vehiculada per la Unió de Federacions Esportives del Principat, amb la qual cosa sembla difícil assolir un marc nacional en la confecció de l'equip.

D'altra banda, la idea d'uns Jocs de Països Esportius podria servir d'excusa per no reformar els estatuts del COI quant a l'admissió de nous membres.

Finalment, si mirem el calendari el 2010 són previstes (a la tardor) noves eleccions al Parlament del Principat. Potser els responsables del tripartit pensen que sí dediquen unes quantes setmanes a una reivindicació com és la participació d'esportistes catalans sota la bandera de les quatre barres, ho tindran més fàcil per mobilitzar al seu favor el vot més o menys patriòtic.

dimarts, 13 de març del 2007

Tres biblioteques barcelonines en 'Classical Library Buildings of the World'

Avui he vist com a novetat a la Biblioteca Central de la Universitat de Barcelona el llibre 'Classical Library Buildings of the World'. Obra en gran format, bilingüe en xinès i anglès, ha estat editada pel doctor Wu Jiangzhong, de la Biblioteca de Shanghai. El protagonisme de l'obra, en tot cas, el tenen més les fotografies que els textos. I més que els criteris purament arquitectònics, on s'hi fixa més en el context social i cultural de la biblioteca. La interelació entre continent i contingut deixa fora doncs obres arquitectòniques d'importància si la biblioteca que contenen no ha sigut prou reeixida.

És interessant que en la selecció de biblioteques hi apareguin tres de catalanes, totes elles situades a Barcelona. Són la bibliotecta de l'Ateneu Barcelonès, la de la Universitat de Barcelona i la de la Universitat Pompeu Fabra. De la primera hom destaca el paper cultural que ha tingut al llarg del segle XX. De la segona en destaca la col·lecció de manuscrits i incunables. I de la tercera la integració de l'arquitectura de la biblioteca amb el seu entorn.

Wu ha tingut cura especial alhora d'encarregar fotografies i textos. I si bé les biblioteques són incloses en l'apartat de "Spain" (en són les úniques d'aquest apartat), es respecta en tot moment la toponímia i antroponímia catalanes, i no s'amaga el context nacional d'aquestes biblioteques.

dimarts, 6 de març del 2007

Folkets Hus-Ungdomshuset: una crònica del moviment obrer danès

No entrarem a valorar els enfrontaments que hi ha hagut aquests dies a Copenhague entre "okupes" i "policies". Entre el "rebel·lionisme" dels uns i la propaganda victimista dels altres (o entre el "rebel·lionisme" dels altres i la propaganda victimista dels uns) no en sabríem treure l'aigua clara. El que és indignant, però, és que els filisteus aprofitin la malfiança popular contra l'"elitisme anti-sistema" dels "okupes" per fer-nos tota una sèrie de "missatges" netament reaccionaris. Que vagin amb cura no sigui que aquests missatges no se'ls hi girin en contra, i els okupes siguin substituïts per un populisme xenòfob i vigilantista.

- 12.11.1897: S'inaugura la Folkets Hus (Casa del Poble). Es transforma en la seu del moviment sindicalista i socialdemòcrata.

- 1910: S'hi celebra una conferència de Segona Internacional, on s'acorden, entre d'altres coses, fixar el 8 de març com el Dia de la Dona Treballadora.

- 1918: S'organitza a la Folkets Hus una gran manifestació contra l'atur. La manifestació acaba amb un assalt a la Borsa.

- 1950-1960: El gran creixement econòmic de la post-guerra i el paper del partit socialdemòcrata, a mig camí del govern i dels sindicats, fa que entri en declivi l'activitat del moviment obrer. A la Folkets Hus dominen ja els actes de caire lúdic, poc o gens lligats al moviment obrer.

- 1978: La cadena de supermercats Brugsen compra l'edifici. El vol aterrar per construir-hi un supermercat. Però no rebrà els permissos necessaris, donat el caràcter històric de l'edifici, i al final decideix vendre'l a l'associació de música folc Tingluti. Però els de Tingluti veuen que no poden fer front a les obres de reparació i finalment se'l venen a l'Ajuntament de Copenhague.

- 1982: L'Ajuntament cedeix la Folkets Hus a un col·lectiu de joves que l'autogestiona sota el nom d'Ungdomshuset (Casa de la Joventut).

- 1996-1999: L'Ajuntament i la Ungdomshuset comencen a topar. La situació culmina quan l'Ajuntament posa en venda la casa. Se la queda Human A/S (2000). D'aquesta forma la Ungdomshuset esdevé una casa ocupada.

- 2001: La titularitat de la Ungdomshuset passa a l'organització cristiana Fadershuset.

Després d'anys de plets, la Fadershuset s'ha sortit amb la seva. Ha desallotjat la Ungdomshuset i ha començat a enderrocar-la. L'Ajuntament justifica l'enderrocament diguent que no s'hi van fer les obres oportunes de reparació en el seu moment per l'oposició dels "okupes".

En tot cas, un segle després, un dels antics locals del moviment obrer donarà pas a un centre religiós fonamentalista.