dilluns, 30 de novembre del 2009

Deu anys de les mobilitzacions de Seattle contra l’OMC

En el darrer número de Lluita, Josep Guia remarca, en recordar el 20è aniversari de l’enderrocament del mur de Berlin que això “va contribuir poderosament a la feblesa i el descrèdit, en general, dels moviments d’esquerra arreu d’Europa”, i que aquest efecte el patiren no tan sols “els partits fills de la III Internacional, arrenglerats, més o menys sota el paraigua referencial de Moscou” sinó també “els partits crítics amb el comunisme d’encuny estalinià”. Fet i fet, els propagandistes oficials no tenien cap raó per circumscriure l’ofensiva als partits estalinians o eurocomunistes, que feia temps que no eren una oposició seriosa a l’Europa Occidental. Ni tan sols tenien raons per circumscriure-la als partits de l’esquerra socialista. La van emprendre, i de valent, contra tots els “moviments d’esquerra” i s’enfilaven per l’arbre genealògic per blasmar Jean-Jacques Rousseau i tota la Il·lustració, si hom se’n descuidava. Val a dir, però, que el marasme de l’esquerra europea venia d’abans, de les derrotes patides en el cicle que comença amb la “transició exemplar” de l’estat espanyol i conclou amb l’absorció de bona part de la “nova esquerra” per part dels sistemes polítics francès i italià, a partir de 1981 o 1982, o amb el triomf de Thatcher contra els moviment vaguista de Gal·les. Des de certes anàlisis, hom parla de la “travessia del desert” dels anys 1990, situada entre la caiguda del mur de Berlín i les protestes contra la Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a Seattle. És la dècada del “nou ordre mundial”, del “fi de la història”, de “l’últim home”, del “menys dolent dels sistemes”, del “no-hi-ha-alternativa”, de la “mort de la classe treballadora”, del “món unipolar”, del “pensament únic” i, en definitiva, del subproducte ideològic. Però és també una dècada d’acumulació de forces i de reflexions. I ho és al Nepal, a Bolívia o a Veneçuela, però també a Europa i a l’Amèrica del Nord. Les protestes d’ara fa 10 anys a Seattle van engrescar algunes de les “cèl·lules endormides”. La no-Cimera del Banc Mundial del mes de juny del 2001 a Barcelona fou un xic la nostra Seattle. Hom ja veia mancances al “moviment alterglobalista”, més afuades fins i tot que els trets “subjectivista” que sempre va patir la “nova esquerra” de tres dècades anteriors. És a dir, la “nova esquerra” de fa quatre dècades. Ja s’ha escolat una dècada de Seattle. I si bé els optimistes incansables poden parlar d’una eclosió o d’una explosió, cal dubtar que s’hagi produït una voladura de tota la brossa ideològica de la dècada dels noranta. Caldrà, doncs, continuar la neteja, amb esforços renovats i amb una perpètua crítica sobre les pròpies febleses.

diumenge, 29 de novembre del 2009

3500 persones en l'acte d'arrencada de la campanya per la consulta del 13-D

Unes 3.500 persones han omplert aquest migdia la Sala Gran del Centre de Convencions de Barcelona, en la Plaça del Fòrum, en l'acte d'inici de campanya de la Consulta sobre la Independència. Fet i fet, la Consulta arrencava a Arenys de Munt el passat 13 de setembre. Tindrà continuïtat el proper 12 de desembre, a Sant Jaume de Frontanyà, i serà seguida l'endemà per un total de 160 municipis, entre els quals hi ha Sant Cugat del Vallès o el Papiol. Les consultes continuaran l'any vinent, de primer el 28 de febrer (Molins de Rei, Llinars del Vallès) i després el 25 d'abril (Girona, Manresa). Entre els parlaments de l'acte d'avui han destacat Titot, Carles Móra, Jordi Fàbrega, Miquel Calçada, Víctor Alexandre o Josep Maria Terricabres. El públic ha aplaudit de valent els posicionaments en pro de la unitat i la independència dels Països Catalans i, molt especialment, les declaracions dels batlles de Sant Jaume de Frontanyà i de Sant Pere de Torelló en defensar la cessió d'espais públics per a la consultes, tot recordant que aquests espais municipals pertanyen als ciutadans.



L'esforç d'organitzar en qüestió de tres mesos (i sovint de menys temps) unes consultes populars a 160 municipis té la continuació ara en les campanyes en pro de la participació. Avui, a banda de l'acte a Barcelona, hi havia també un acte de campanya a Argentona. És precisament en els municipis de més població com Argentona, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès, Vic, Blanes, on se centren ara les mirades. Fer-les possible, però, ja ha estat tot un èxit de mobilització i d'organització

Més fotografies


A www.referedumindependencia.cat trobareu informació del vostre municipi i de com col·laborar-hi.

divendres, 27 de novembre del 2009

Contra les sirenes autonomistes: cotó fluix a les orelles!

Fa uns tres mesos, quan des de sectors autonomistes del Principat es feia una crida a la "defensa de l'Estatut", hom podia badar. Fet i fet, hi havia una línia argumental que feia veure que, en tant que el dit Estatut havia estat aprovat amb el suport majoritari (36% del cens), calia defensar-lo de les possibles retallades que hi perpetrés el Tribunal Constitucional de España. Proposaven aquests sectors de fer-hi una manifestació multitudinària. Evidentment, en aquesta manifestació hipotètica, i en qualsevol altra que s'hi convoqui en un sentit similar en les properes setmanes o mesos, el crit majoritari serà el d'In-de-pen-dèn-ci-a. Les manifestacions tindran més o menys seguiment, però el crit serà aquest, fora de les consignes menys espontànies que volguessin promoure els organitzadors autonomistes. Tot i així, és comprensible que sectors independentistes blasmessin la idea d'anar a una manifestació d'aital nivell. Algú, sorneguer, deia d'anar-hi, sí. Per exemple, si la mani es convocava a Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya per baixar cap a la Plaça de Sant Jaume, els independentistes hi haurien d'anar, i en encetar-se la marxa, cap amunt, cap a Gràcia.

Les declaracions dels darrers dies (primer, la de Joan Saura; després, la de Josep Montilla; i, finalment, l'editorial de la premsa barcelonina d'ahir) no obeeixen a cap imminència de la dita sentència. Parlem d'una sentència que és imminent des de fa un any, i absolutament imminent des de fa tres mesos.

La imminència no és la de la sentència del TC, sinó la consulta del 13-D, i la consulta del 28-F i la consulta del 25-A. Unes consultes que ja han picat la porta a Cornellà de Llobregat, per exemple. Un moviment que ara presenta consultes per l'autodeterminació a Sabadell i a Badia del Vallès. Un moviment que impulsarà consultes pel dret de decidir a Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a Formentera, etc. No tot aquest moviment és tan independentista com nosaltres voldríem, i de la manera que voldríem, però és evident que assenyala cap al futur, i no pas a la reedició de projectes autonomistes.

És llavors quan les sirenes comencen a cantar. I de quina manera! Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.

dijous, 26 de novembre del 2009

Els sis punts d’Orgosolo envers una organització internacional de les esquerres independentistes

El primer cap de setmana de novembre es reunien a Orgosolo (Sardinia) representants de l’esquerra independentista de diverses nacions, que coincidien en la necessitat d’una “organització internacional entre les diverses estructures de l’esquerra independentista”. També s’hi feia un primer esquema dels sis punts que hauria de cobrir aquesta organització internacional:
- oberta a la incorporació de totes les realitats que en el món lluiten pel socialisme i la independència.
- que practica l'anticapitalisme, amb la construcció d’una societat socialista com a objectiu estratègic; reconeixement dels treballadors com a motor de l’alliberament nacional i social; indestriabilitat de la lluita de classe i de la lluita per l’alliberament nacional.
- que inclou en la lluita per la independència no tan sols el reconeixement de la pròpia estatalitat, sinó també el desenvolupament, socialització i control dels mitjans de producció, dels recursos i de la riquesa nacional, com a curs més eficaç per a l’assoliment de l’alliberament social i nacional.
- que no contraposa la recerca i la satisfacció de les necessitats col·lectives a la protecció del medi natural i de la salut.
- que s'oposa a les discriminacions de gènere, d’orientació sexual i d’origen ètnic, i lluita contra qualsevol forma de racisme i discriminació.
- que promou noves llibertats que contemplin l’emancipació individual al costat de la col·lectiva.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Deu punts de mínims per a la mobilització obrera i popular als Països Catalans (la proposta de treball de la COS - II)

Fa uns dies comentàvem la proposta de mobilitzacions que la Coordinadora Obrera Sindical (COS) impulsa des de fa unes setmanes i que va presentar a la seva Escola de Tardor de farà un parell de caps de setmana. En aquesta presentació es van oferir una sèrie de deu eixos que haurien d’ésser la base comuna d’aquestes mobilitzacions:
-1. Defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació, com a via de defensa i millora dels nostres interessos com a classe treballadora dels Països Catalans.
-2. Marc nacional de relacions socio-laborals.
-3. A igual treball, igual salari.
-4. Aturada de tots els processos de tancament i regulació del treball per part de les institucions públiques, i amb representació dels treballadors.
-5. Finalització dels processos de persecució i expulsió de les persones treballadores migrants, així com el tancament dels Centres d’Internament d’Immigrants.
-6. Salari mínim interprofessional de 1200 € mensuals.
-7. Defensa de la setmana laboral de 35 hores sense reducció salarial.
-8. Subsidi d’atur indefinit mentre no es trobi feina.
-9. Accés gratuït a transport públic, oci, menjadors escolars, etc., al jovent, estudiants, aturats, jubilats, mestresses de casa, etc., amb baixos ingressos, o sense recursos.
-10. Accés al lloguer i l’habitatge social de baix cost per qualsevol personal en les situacions anteriors.

La proposta, que s’adreça “al conjunt d’organitzacions sindicals, col·lectius i organitzacions dels diferents territoris que conformen els Països Catalans”, contempla, doncs, una sèrie de punts que giren al voltant de la necessària unitat de la classe treballadora (especialment, els punts 3, 5, 6 i 7). Els centres d’opinió antipopulars han segregat especialment en els darrers mesos una ideologia especialment adreçada a enfrontar “treballadors” (és a dir, treballadors ocupats) i “aturats”, i “autòctons” i “immigrants” (és a dir, amb ciutadania de la UE o sense aquesta ciutadania, per bé que amb un clar subtext racista). Aquesta ideologia no ha permeat tant com haurien volgut els finançadors d’aquests centres d’opinió, però sí té un clar efecte desmobilitzador, ja que fomenta l’autoculpa de la situació d’atur o de subocupació de cadascun dels treballadors, i les visions exclusivament sectorials o individuals. És clar que no hi ha prou amb sacsejar-se aquesta autoculpabilització, si merament la transformem en una autocompassió. La culpa existeix i és la nostra manca de responsabilitat davant dels problemes col·lectius, i la nostra manca de solidaritat amb els col·lectius més desafavorits. També cal destacar el punt 1, contra el doble lerrouxisme que han de patir els sectors populars amb consciència nacional.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Comença el vot anticipat en la Consulta per la Independència del 13-D

El proper 13 de desembre, un total de 712.788 persones, de 159 municipis catalans, són convocades a aquesta consulta. Cal recordar que fa tres mesos ja va votar un municipi, Arenys de Munt, i que hi ha 48 municipis més que han manifestat la seva intenció de continuar les consultes en dates com el 28 de febrer o el 25 d’abril. Si comptem el conjunt d’aquests 208 municipis, tenim una població total de 1.546.729 (l’11,28% de la població dels Països Catalans) i una superfície de 6175 km2 (el 8,76% del territori).

Els esforços de les coordinadores municipals, subcomarcals i comarcals que s’han creat per organitzar la consulta, se centren a hores d’ara en estimular la participació. En algunes localitats s’ha facilitat el vot anticipat, que arrencava el passat divendres a Taradell, i aquest dilluns a Sant Cugat del Vallès.

Per tal de veure quina és la situació de cada municipi podeu consultar, entre d’altres, les planes de Coordinadora per la consulta sobre la independència i de la Campanya Vull Votar.

Sense cap restricció territorial, aquests dies se celebra a Facebook una consulta. Prop de 50.000 persones ja hi han participat.

A Barcelona, aquest 29 de novembre, al migdia, tindrà lloc l’acte central de la Campanya del 13-D, en l’espai del Fòrum.

I després del 13-D, què? Hom ha assenyalat que d’aquells municipis on el nombre de vots afirmatius superi la meitat del cens convocant, haurien de sortir unes assemblees municipals que duguessin endavant el manament popular obtingut. Per a Carles Castellanos, de l’MDT, es tracta de “de preparar el terreny per a la creació d’una assemblea nacional dels Països Catalans fonamentada en assemblees territorials i en una assemblea de representants electes i amb la capacitat d’integrar la part més conscient i activa del moviment associatiu”. És clar que cal tenir present, com diu en el darrer número de l’Accent, en Jaume Soler, d’Endavant, que “només cal veure la desena llarga d’entitats que conformen la Coordinadora per la consulta sobre la Independència per a veure’n el caràcter heterogeni (i no precisament en un sentit positiu i pluralista), i per tant, la imprevisibilitat de tot el procés”. De l’esforç, doncs, de l’esquerra independentista dependrà que siguin el “preludi de la independència” tal com les qualificava un comunicat recent del PSAN.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Segle i mig de l’aparició de “L’origen de les espècies”

El dijous 24 de novembre del 1859 es posava a la venda “On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life”. L’autor era “Charles Darwin, M. A. [Master of Arts], Fellow of the Royal, Geological, Linnæan, etc., Societies; Author of ‘Journal of Researches During H. M. S. Beagle’s Voyage Round the World’”. La nota editorial diu “London: John Murray, Albemarle Street”.

El preu de venda era de 15 xílings. Dos dies abans, la casa editorial havia celebrat la sessió de vendes d’autumni. En total, Murray havia imprès 1.250 exemplars, dels quals 5 havien d’anar al registre de Stationers’ Hall i uns 75 foren reservats per la casa editorial per a la presentació i per a revisió (de cara a possibles errades que calgués esmenar en properes edicions). Dels 1.170 exemplars a la venda el 22 de novembre, els llibreters se’ls quedaren tots. I quan se’l posà a la venda el dijous 24 de novembre, tots els llibres foren venuts, ja que la gran majoria s’havien encomanat de bell antuvi. Els continguts bàsics del llibre, de fet, ja eren coneguts pel públic “instruït”, particularment pels articles publicats l’1 de juliol del 1858 per la Linnean Society (*).

diumenge, 22 de novembre del 2009

Els nivells d’administració territorial a Alemanya: federal, estatal, regional, comarcal i municipal

Ara que la Generalitat Valenciana anuncia la introducció d’uns àmbits d’actuació, i el Parlament de Catalunya es disposa a discutir una reforma de la Llei de governs locals, amb la substitució de les actuals províncies (i les respectives diputacions provincials) per les vegueries (i els respectius consells de vegueria) i es discuteix com es gestiona la divisió territorial autonòmica actualment basada en comarques per una de basada en vegueries, podem aprofitar per fer una ullada breu a com s’organitzen les entitats locals territorials de la República Federal d’Alemanya.

El nivell local

La corporació territorial bàsica és el municipi (Gemeinde, politische Gemeinde, Kommune), que constitueix l’àmbit fonamental de l’autonomia local. En total, a la República Federal d’Alemanya trobem 12.005 municipis, amb una superfície mitjana de 29,37 km2 i una població de 6.849 habitants.


La seu municipal de Gießen (Hessen, Alemanya)

Correspon a l’autonomia municipal decidir la seva política territorial. Entre les entitats submunicipals cal esmentar l’Ortsteil (districte local), l’Stadtteil (districte urbà), el Gemeindeteil, l’Ortsbezirk o el Dorfschaft. Algunes d’aquestes entitats poden trobar-se alhora subdividides (Dorf, Ort). Encara que aquestes subdivisions no gaudeixen de la consideració d’administració territorial, sinó de descentralització municipal, disposen normalment d’òrgans d’elecció directa (Ortschaftsrat, Ortsrat, Ortsbeirat, Dorfvorstand). Aquesta autonomia submunicipal és la contrapartida a la tendència d’agregacions municipals de les darreres dècades.


Edifici central de la Universitat de Giessen. Els diferents municipis poden acollir-se a diferents règims, en el marc de la legislació estatal. Giessen o Marburg, per exemple, tenen la consideració de ciutat universitària (Universitätsstadt).

El nivell comarcal

Amb l’excepció d’algunes ciutats, que tenen l’estatus de “kreisfrei” (p. ex. Darmstadt) o que constitueixen estats federats (Hamburg, Berlin i els dos municipis de l’estat de Bremen), la resta de municipis s’integren en comarques (Kreisen, Landkreisen). De la mateixa manera que els municipis, les comarques són corporacions territorials. En els estats de Renània-Palatinat i de Saxònia-Anhalt, a més de municipis i comarques, també tenen consideració de corporacions territorials, algunes agrupacions municipals (Verbandsgemeinden). La divisió comarcal dels diferents estats alemanys sempre ha tingut la vocació de reflectir la realitat econòmica i en aquest sentit se la concebia com una eina de superació de l’atzarosa divisió territorial de l’Antic Règim. Normalment, les comarques reben el nom, en conseqüència, del municipi que fa de cap de comarca. N’hi ha algunes excepcions a aquesta norma, com és el cas del Wetteraukreis, que va adoptar el nom històric-geogràfic (Wetterau) en detriment de la designació per la ciutat que fa de cap de comarca (Friedberg).

El fet que hi hagi ciutats que queden fora de la divisió comarcal provoca algunes situacions paradoxals. Per exemple, el Landkreis de Darmstadt, no inclou la ciutat de Darmstadt, però sí tots els municipis limítrofs. No obstant això, la seu comarcal és a Darmstadt, és a dir, formalment fora del territori comarcal.

La divisió del territori federal en comarques és més homogènia que no pas la de municipis o la d’estats. Això fa que siguin la unitat fonamental per tota una sèrie de programacions territorials. Per comarques es matriculen els vehicles. I les comarques, per norma general, són la base per determinar els districtes electorals.


Landamt (consell comarcal) de Giessen, situada al costat de la seu municipal.

Entre la comarca i el municipi, existeixen agrupacions municipals que no tenen rang de corporació territorial. Sovint, aquestes mancomunitats de municipis (Amt, etc.) tenen funcions ben específiques, a través de la delegació de funcions municipals.

El nivell regional

En la majoria de casos, no existeixen corporacions territorials entre les comarques i els estats. És clar que en els estats-ciutats (Hamburg, Berlin, Bremen) no existeixen ni tan sols les comarques i, en el cas d’Hamburg i de Berlin, no hi ha tampoc municipis. No obstant, sí que hi ha algunes regions que disposen de corporacions territorials pròpies. En el cas de la Regionalverband Saarbrücken (en el Sarre) i la Sädteregion Aachen (la regió urbana d’Aquisgrà), l’existència d’una corporació territorial per damunt de la comarca permet la gestió específica d’una regió econòmica altament integrada. També gaudeix de rang d’administració territorial la Regió de Hannover (en l’estat de Baixa Saxònia), per una combinació de raons històriques i particularitat econòmiques. Per raons similars, les set regions (Bezirke) de Baviera també gaudeixen de la consideració d’administració territorial.

A nivell regional, però, també trobem altres divisions que no tenen el caràcter de corporació territorial: Regionalverbände, Regierungsbezirke, Landschaftsverbände. Normalment serveixen per a la descentralització de serveis estatals i, en menor grau, federals.


La seu de la presidència de districte de Mittlehessen, a Gießen. L’estat de Hessen s’estructura en tres regions: Südhessen, Mittlehessen i Nordhessen, amb capitals respectives a Darmstadt, Gießen i Kassel. Els seus òrgans, els Regierungsbezirke (districtes de govern), tenen caràcter d’òrgan descentralitzat de l’estat de Hessen, i duen per nom el de la capital regional respectiva. Si bé la divisió regional de Hessen no és històrica, sí que reflecteix la realitat geogràfica i lingüística que hi havia sota les divisions anteriors al 1945.

En el nivell regional és on trobem més disparitat entre les divisions que hom faria d’acord amb criteris lingüístics, o les que seguiria per raons històriques o geogràfiques, o les que simplement reflecteixen les agrupacions actuals. En cap moment, però, no hi ha hagut pressions de cap mena, des d’instàncies federals o estatals, per imposar les divisions administratives, per exemple, a les demarcacions religioses, per exemple.





Antiga seu de l’autoritat provincial d’Oberhessen, a Gießen. En l’època del Segon Imperi i de la República de Weimar, Hessen era dividit en quatre províncies, una adscrita a Prússia i tres adscrites al Gran Ducat (i després Estat Popular) de Hessen. Els estudis dialectològics i antropològics sovint vacil·len en emprar aquesta antiga divisió provincial o bé triar l’actual divisió regional, i allò que un autor caracteritza com a Oberhessisch, un altre ho expressa com a Mittlehessisch, sense que els termes puguin acceptar-se com a completament equivalents.

Setze estats

Per damunt de municipis i comarques, les altres corporacions territorials són els estats federats (Länder, Gliedstaaten) i la pròpia federació (Bund, Gesamtstaat). Els estats reben la denominació genèrica de Bundesländer, però la constitució de cada estat pot emprar altres denominacions.

Els estats actuals tenen orígens històrics ben diversos, però la seva continuïtat històrica parteix dels processos constituents del 1946-1947, que es van fer en l’Alemanya ocupada per les quatre potències aliades (Estats Units, Gran Bretanya, França i Unió Soviètica). Sota els auspicis nord-americans es constituïren quatre estats (la ciutat-estat de Bremen, Hessen, Württemberg-Baden i Baviera), uns altres quatre en la zona britànica (la ciutat-estat d'Hamburg, Baixa Saxònia, Nordrenània-Westfàlia i Schleswig-Holstein), tres més en la zona francesa (Baden, Renània-Palatinat i Württemberg-Hohenzollern) i cinc en la zona soviètica (Brandenburg, Mecklenburg, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia). Les regions orientals havien estat annexionades a la Unió Soviètica a i la República de Polònia, mentre que Berlín mantenia un estatut propi, i el Sarre (Saarland) es constituïa en un estat separat fora de l’àmbit de les quatre zones, sota protecció directa de la República Francesa. De tots aquests territoris, els vuit estats de la Bizònia (àrea combinada sota ocupació anglo-americana) i els tres de la zona francesa foren combinats per formar, el maig del 1949, la República Federal d’Alemanya. Com a resposta a aquesta proclamació, els cinc estats de la zona soviètica constituïren la República Democràtica d’Alemanya (setembre del 1949). El 1952, Baden, Württemberg-Baden i Württemberg-Hohenzollern es combinaven en un sol estat, Baden-Württemberg. La República Federal d’Alemanya passava a ser integrada per nou estats, als quals calia sumar Berlín Occidental (amb un estatus especial). Aquell mateix any, la República Democràtica d’Alemanya substituïa els cinc estats per una sèrie de 14 districtes (Bezirke), mentre Berlin Oriental es transformava en “Berlin-Hauptstadt der DDR”. El 1957, s’integrava a la República Federal d’Alemanya, l’estat de Sarre. El 1990, la DDR recuperava els seus cinc estats, els quals s’integrarien a la BRD per sumar, juntament amb la ciutat estat de Berlin, un total de 16 estats. Aquest procés històric fa que tots i cadascun dels 16 estats tingui una realitat constitutiva prèvia a la de l’estat federal. Això contrasta amb la realitat de la República Federal d’Àustria, on els diversos estats federats es constituïren arran de la proclamació de la República Federal, i no pas prèviament.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (XI): Parvus i els serveis secrets alemanys, qui utilitzà qui?

Quan es prepara una conflagració interimperialista, o quan qualsevol imperi troba una resistència inesperada en les terres que vol conquerir, els paladins de l’imperi respectiu mobilitzen tots els recursos a l’abast per preparar la guerra. I, és clar, això implica també un esforç de propaganda. Cal la solidesa interna de l’imperi, i això requereix fer una crida a la “solidaritat” entre tots els qui l’integren. La consigna llavors és “pau entre classes, guerra entre pobles”. El “poble enemic” és normalment vilipendiat per la propaganda, deshumanitzat. Però aquesta línia propagandística té un límit. I llavors convé combinar-la amb la idea que la guerra es fa, en darrer terme, pel bé del propi “poble enemic” i que, en realitat, l’únic enemic són els dirigents obtusos d’aquell poble, i que no es tracta pas d’una guerra d’agressió sinó d’una guerra d’alliberament. Així “la unitat sagrada” que hom aplica al propi imperi pot combinar-se amb una crida a “la revolució” en l’imperi del veí. La Segona Internacional totes aquestes maniobres se les sabia de memòria. Havia denunciat esforçadament les violències de les conquestes colonials i també l’escalada armamentística a la pròpia Europa. Calia posar per endavant la solidaritat de la classe treballadora de tots els països i la solidaritat envers els pobles colonitzats. En la realitat, però, la cosa fou molt més complicada. El sector dretà de la socialdemocràcia alemanya, per exemple, no veia clar per què s’havia de denunciar el colonialisme alemany quan aquest era molt més incipient que no pas l’anglès o el francès. Ni tampoc no veia quina solidaritat calia haver envers les elits “tribals” dels pobles africans que, si s’enfrontaven al colonialisme europeu, era simplement per no haver de repartir el pastís que resultava de l’explotació del treball de les pròpies masses africanes. I qui deia l’Àfrica, deia Rússia. O no valia potser més un sistema de sufragi universal com el de l’Imperi Alemany respecte l’autocràcia tsarista? Unes objeccions, doncs, que recorden als qüestionaments que es fan sovint a la posició de l’esquerra nord-americana davant l’Iran i una possible intervenció “bonhomiosa” de l’exèrcit nord-americà: no valdrà més desfer-se dels aiatol·làs ni que sigui a través d’Obama-Clinton? Alexander Parvus hauria caracteritzat aquestes objeccions com una mera excusa per a la col·laboració de classe i per a l’abandonament dels postulats socialistes i revolucionaris.

Alexander Parvus havia nascut amb el nom d’Israel Lazarevič Gelfand, el 27 d’agost del 1867 (8 de setembre del 1867 en el calendari gregorià). La seva localitat natal era Berazino, un poblet (shtelt) de la regió de Minsk. Com la majoria de la població de Berazino, el pares d’Israel Lazarevič eren tots dos jueus. La família, però, es mogué aviat cap al sud, a Odesa. Odesa era tot un contrast amb Berazino: pel clima, per la grandària de població i per la seva diversitat. Odesa era una ciutat comercial i, encara que havia perdut l’estatus de port franc de la Mar Negra, era poblada per la més diversa varietat de nacionalitats. L’arribada del ferrocarril va dinamitzar Odesa. Pel que fa a la població jueva, constituïa més d’un terç dels habitants. Les pugnes entre grecs i jueus, i entre jueus, d’una banda, i ucraïnesos i russos eren a l’ordre del dia, i esclataren en forma de pogroms anti-jueus el 1871 i el 1881. Arran del segon pogrom, una part dels joves jueus optaren per emigrar a Palestina, llavors sota control otomà. D’altres s’hi quedaren i s’hi organitzaren. Fou en aquest context que Gelfand entrà en la lluita política dels estudiants jueus. El 1886 esclatà un nou pogrom, i Gelfand optà per emigrar a Zürich. El 1891 s’hi doctorà en filosofia, sempre mantinguent un contacte amb els moviments polítics radicals. Progressivament es decantà cap al socialisme i, en passar a Alemanya, es va afiliar al Partit Socialdemòcrata (SPD).

Dins de l’SPD i de la Segona Internacional, Alexander Parvus, el pseudònim que havia adoptat per escriure en la premsa, quedà arrenglerat amb l’esquerra. A Alemanya, la figura més destacada en la denúncia dels perills del possibilisme i de l’oportunisme era Rosa Luxemburg, que anava molt més enllà de la posició ortodoxa de Kautsky, sovint considerat “l’hereu” directe d’Engels (traspassat el 1895). Parvus mantenia el contacte amb els socialdemòcrates suïssos i també amb el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. La natura del règim tsarista havia dut a l’exili a un bon nombre de socialdemòcrates russos, de manera que el seu partit havia de combinar una “organització interna” i l’organització dels elements exiliats. Parvus col·laborà en l’arrencada, el 1900, d’Iskra, dirigida per Vladimir Uljanov, que havia adoptat el nom de Lenin pel riu Lena, de la mateixa fora que el socialdemòcrata rus oficial, Georgi Plekhanov, havia adoptat el pseudònim de Volgin. Els centristes com Kautsky i Plekhanov de vegades se’n duien les mans el camp en veure en els esquerranistes tendències que consideraven més blanquistes que marxistes, o per les aproximacions heterodoxes que feien a la teoria marxiana del valor. Però els centristes compartien amb els esquerranistes la visió que el principal perill teòric de la socialdemocràcia venia de les temptacions dretanes, exemplificada llavors en l’entrada del socialista Alexandre Millerand en un govern de “defensa republicana” (1899) com a ministre de Comerç.

Parvus encara era un ciutadà rus quan esclatà la guerra russo-japonesa. A la derrota russa, seguí la revolució del 1905 que obligà a la socialdemocràcia a reflexionar sobre la relació entre les guerres imperialistes i la revolució. Parvus aconseguí d’entrar a Sankt-Peterburg i fou actiu en el moviment revolucionari. Detingut, fou condemnat a tres anys d’exili a Sibèria, però reeixí a escapar, i retornà a Alemanya.

El prestigi de Parvus en el moviment socialdemòcrata era ja considerable. Però un escàndol vinculat al finançament del partit rus va afectar la seva imatge. Havia arribat a un acord amb Maksim Gorkij per representar a Alemanya Els baixos fons. Gorkij, que havia col·laborat financerament amb el partit rus en altres ocasions, hi va accedir. Després d’unes 500 representacions, però, Gorkij no havia cobrat la seva part i protestà davant els socialdemòcrates alemanys. A petició de Rosa Luxemburg, amiga personal de Parvus, Gorkij accedí a resoldre la qüestió de forma interna sense anar pels tribunals burgesos, i Parvus finalment lliurà a l’autor rus els 130.000 marcs pledejats.

Sense trencar-hi mai completament, Parvus s’allunyà de l’activitat socialdemòcrata. Tampoc no tenia res d’estrany després del desencís produït per la derrota de la revolució del 1905. Parvus s’instal·là a Istanbul i hi establí una companyia dedicada al comerç d’armes. Políticament, s’apropà als cercles dels anomenats “Jön Türkler” o “Genç Osmanlilar”, que volien una reforma profunda de l’Imperi Otomà, en marxa arran de la Constitució del 1908. Parvus hi col·laborà com a assessor financer i polític i, a partir del 1912, com a editor del diari Turk Yurdu.

El 1914 esclatà la Gran Guerra. La socialdemocràcia alemanya votà els crèdits de guerra. El socialisme francès se sumà a l’entusiasme patriòtic contra Àtila. A Rússia, es produïa un rearrenglerament de les forces d’esquerra, amb un sector que adoptava un criteri “defensista” (oboronci) contra “l’agressió alemanya”. Els socialdemòcrates partidaris de la pau quedaren en minoria mentre assistien a la mort no declarada de la Segona Internacional. Dins dels “socialdemòcrates pacifistes” tampoc no hi havia unitat de criteri. Per a Parvus la Gran Guerra era una oportunitat revolucionària, particularment per a Rússia. Si, com deia Lenin, calia transformar la “guerra entre pobles” en una “guerra entre classes”, Parvus tenia algunes receptes per dur-ho a la pràctica. Però hi havia dos Parvus: el públicament vinculat encara amb l’esquerra del moviment socialdemòcrata rus i alemany, i el privadament implicat en conxorxes més fosques.

En aquest sentit no queda clar si fou Parvus qui anà a cercar els serveis secrets alemanys per “utilitzar-los” com una eina de cara a esperonar moviments insurreccionals a Rússia, o si foren els serveis secrets alemanys els que l’empraren a ell de cara a afeblir el seu enemic oriental. O, si en els tractes, Parvus pensava sincerament en fer avançar la revolució a Europa (per la baula més feble de totes: Rússia) o únicament en engrandir la seva riquesa i influència (o aconseguir la nacionalitat alemanya). És el mateix que demanar-se de si Parvus traficava legalment amb armes per, eventualment, posar els seus serveis als futurs revolucionaris, o si ho feia per un pur interès crematístic.

Com a home de negocis a Istanbul, Parvus havia tingut tractes amb la Krupp alemanya, però també amb la Vickers Limited anglesa. Els contactes amb empreses alemanyes l’havien apropat al cercle de Hans von Wagenheim, l’ambaixador alemany a la Sublim Porta. Fou a través de Wagenheim, quan Turquia no havia entrat en la guerra (ho faria després, al costat de les “Potències Centrals”), que Parvus viatjà secretament a Berlin, el 6 de març del 1915, per presentar un memoràndum titular “Preparació de mobilitzacions polítiques massives a Rússia” a les autoritats alemanyes. La recepta de Parvus combinava l’assistència als sectors “no-defensistes” de la socialdemocràcia russa (principalment, els bolxevics) i als moviments d’alliberament nacional d’Ucraïna, Bielorrússia, Polònia, Lituània i Livònia. Naturalment, el que no deia el pla era que l’ensorrament de l’Imperi Rus en línies socialistes bé podria encomanar-se ràpidament a tot Europa.

A partir del 1915, arran de la Conferència de Zimmerwald, el pes de la fracció bolxevic de la socialdemocràcia russa creix en projecció internacional, encara que només fos en els cercles de l’esquerra socialista. Part de la direcció bolxevic residia a Zürich i una altra part a París. Parvus, com de bell antuvi, assistia financerament les seves activitats. Però no tots els diners provenien dels negocis de Parvus, sinó que una bona part ja venien dels serveis d’intel·ligència de l’Imperi Austro-Hongarès. La mala imatge de Parvus i les sospites quant a les seves relacions amb Alemanya i Àustria, que podien posar en perill l’hospitalitat francesa, van fer que el seu ajut no fos sempre acceptat. Part de les operacions financeres de Parvus es feien a través d’entitats daneses i sueques, situades en territori neutral. Però Parvus disposava de la seva pròpia organització d’agents, i cada vegada més eren en aquestes operacions de sabotatge contra interessos russos (financers, militars, etc.) en el que es gastaven els fons alemanys i austríacs.

El paper de Parvus en el retorn de Lenin a Rússia, el març-abril del 1917, des de Suïssa fins a Sankt-Peterburg, a través de territori alemany, no queda del tot clar, així com el paper que hi jugaren els serveis secrets alemanys i suïssos, o les pròpies organitzacions socialdemocràtes de Suïssa i d’Alemanya. Lenin, en tot cas, complí amb escreix la “seva part”: el novembre del 1917 els bolxevics assolien el poder a Sankt-Peterburg i a Moscou, i la naixent República Soviètica signava mesos després el Tractat de Brest-Litovsk.

Els tractes de Parvus amb els serveis secrets alemanys i austríacs, ben abans de la fi de la guerra, ja eren quelcom públic. És cert que part de les acusacions llençades pel Govern Provisional rus durant l’estiu del 1917 eren fabricades. Però, en tot cas, quan va rebre proves concloents de la connivència de Parvus amb les autoritats de les Potències Centrals, Rosa Luxemburg hi trencà definitivament.

Malgrat haver aconseguit deixar fora Alemanya de la guerra, les Potències Centrals (i Turquia) sucumbiren un any després de l’ascens al poder dels bolxevics a Rússia. El descrèdit de Parvus com a “provocador” era ara contemplat de forma diferent pels socialdemòcrates de dreta que havien format el govern del nou Reich sense kàiser. Però Parvus es mantingué al marge dels esdeveniments revolucionaris d’Alemanya, tancats provisionalment el febrer del 1919 amb la repressió de l’aixecament espartaquista.

Els darrers cinc anys de la seva vida, Parvus els passà en una luxosa mansió de l’Illa del Cigne, a Berlin, allunyat de les anades i tornades dels primers anys de la República Alemanya. Va escriure les seves memòries, i encara es considerava socialdemòcrata i revolucionari.

No cal dir que la figura de Parvus fa avui dia servei, particularment, als imperialistes i reaccionaris de tota mena. El seu caràcter secret i conspiratiu el fa especialment mal·leable per entrar en tota mena de teories conspiratives. Això val especialment per Rússia, on Parvus mostraria les connexions entre “el radicalisme jueu”, “la socialdemocràcia” i “els serveis secrets occidentals” per minar la potència russa (o paneslava, o panortodoxa). A Alemanya no hi manquen els que l’utilitzen per mostrar que en la Gran Guerra, el Kàiser era l’autèntic home progressiu, delitós de destruir la tirania tsarista a qualsevol preu, i que alhora combat el capitalisme financer franco-britànic. Ben mirat, si Parvus vivia a Alemanya, un “derrotisme revolucionari” correctament interpretat l’hauria dut a combatre el kàiser i no pas el tsar. Però potser Parvus compartia la idea de la dreta i del centre de l’SPD que més valia un kàiser que no un tsar, i un Reichstag que no una Duma. Els antisemites purs es rabegen en la idea d’un home ressentit encara pels pogroms d’Odesa. En un cert moment, l’antiimperialista acabà per servir als imperialistes, però tot fet sense mala fe. No debades es feia dir Alexander Parvus, per oposició a aquell Alexander Magnus que tan admiren els imperialismes de tots els temps.

divendres, 20 de novembre del 2009

El 27 grans electors del Sacre Imperi Romano-Germànic 2.0 trien president

Habemus presidentem! La fummata bianca s’elevava en Cònclave de Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, altrament denominat Consell Europeu, reunit ahir a Brussel·les. És normal que els ciutadans europeus (o comunitaris) es facin un embull amb les institucions de la Unió. Hi ha un Parlament Europeu, un Consell de la Unió Europea, una Comissió Europea, un Consell Europeu, un Tribunal de Justícia, un Consell Econòmic i Social, un Consell de les Regions, a més d’altres nombroses institucions. Els que van amb les doctrines de Locke i Montesquieu a la mà, ens expliquen que la cosa no és tan complicada:
- hi ha un Poder Legislatiu, representat per una Cambra Alta (el Consell de la Unió Europea) i una Cambra Baixa (el Parlament Europeu). La particularitat d’aquest poder legislatiu és que la Cambra Baixa no fa lleis.
- hi ha un Poder Executiu, representat per la Comissió Europea.
- hi ha un Poder Legislatiu, representat pel Tribunal de Justícia.

En aquest esquema, el Consell Europeu fa les funcions que faria un Consell d’Estat en una República Popular Europea, és a dir fa de “capitania col·legiada de l’Estat”. El Consell Europeu és integrat per 27 representants dels estats membres que, o bé són caps d’estat (Xipre, França) o caps de govern (Àustria, Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Suècia, Regne Unit). Per això encara rep el nom originari de Cimera de Caps d’Estat i de Govern. En realitat, el nombre total de membres és de 28, car el President de la Comissió Europea també en fa part. En fa part, amb veu, però sense vot. Les votacions són a càrrec dels 27 representants, per un complex sistema d’1 estat, 1 vot, per algunes coses, i de vots ponderats d’acord amb la població de cada estat i per altres fórmules matemàtiques un xic farragoses.

Després de la Butlla d’Or, en el segle XIV, el Consell d’Electors del Sacre Imperi Romano-Germànic consistia en una reunió de 3 bisbes (de Köln, de Mainz i de Trier) i de 4 prínceps (el Comte Palatí del Rin, el Duc de Saxònia, el Comte-Marquès de Brandenburg i el Rei de Bohèmia). Arran de la Guerra dels Trenta Anys, el nombre d’electors pujà a 8 (amb l’afegitó del Duc de Baviera). Arran de la Guerra dels Nou Anys, el nombre d’electors pujà a 9 (amb l’afegitó del Duc de Brunswick-Lüneburg). El 1777, el nombre d’electors disminuí a 8, ja que el Duc de Baviera heretà el Comtat Palatinat de la Renània, i no era qüestió que tingués dos vots una mateixa persona. El 1801, els electors baixaren a 6, ja que els bisbats de Trier i Köln foren liquidats com a estat per l’onada napoleònica. El 1803, el nombre pujà a 10, amb l’addició dels Ducs de Württemberg, del Comte-Marquès de Baden, del Comte Territorial de Hesse-Kassel i del Duc de Salzburg. El 1805, de la mateixa manera que el Bisbe de Mainz s’havia reconvertit en un príncep secular, el Duc de Salzburg es reconvertí en el Gran Duc de Würzburg. El 1806, l’Imperi Romà de la Nació Alemanya fou liquidat per Napoleó. Els títols electorals, però, sobrevisqueren sense cap aplicació pràctica. Tampoc no és que haguessin tingut gaire importància aquests Col·legis Electorals més enllà del segle XV, quan de manera continuada i amb l’única excepció de l’Emperador Carles VII, es limitava a elegir el primogènit dels Habsburg.

El paral·lelisme és força clar. El President del Consell Europeu s’ha presentat en la premsa com una mena de “Cap d’Estat” de la Unió Europea. Això mateix ha fet a algns comentaristes de demanar-se com és que aquest President no és elegit per sufragi universal directe, com el President de la República Francesa, o indirecte, com el President de la República dels Estats Units d’Amèrica. I se’ns ha dit, que hom no opta per aquesta opció per defugir un sistema presidencialista. Ha! Ha! Ha! I per què, doncs, no el tria el Parlament Europeu? Que potser és per evitar un sistema parlamentarista?

Hi ha un altre punt sobre el President del Consell Europeu. Fins ara, aquestes funcions les feia, de forma rotatòria, el president o primer ministre de l’Estat que presidia el Consell de la Unió Europea. Per exemple, ara el president era el Primer Ministre de Suècia. Fet i fet el Tractat de Lisboa deixa entreveure que el més natural seria que el President del Consell Europeu fos també el President de la Comissió Europea. Barroso fou reelegit per aquest càrrec fa unes setmanes, però ja llavors se’ns havia dit que no acumularia aquesta altra presidència. Les males llengües diuen que la crisi també ha afectat el ritme de contractació de conferenciants de preus milionaris i que, per tant, calia recol·locar una d’aquestes patums. Per això sonava el nom de Tony Blair.

En tot cas, els 27 electors, amb els seus vots ponderats, reunits en cònclave, han optat per elegir President a un d’entre ells. L’afortunat és el neerlandès Herman Van Rompuy que compaginarà el càrrec, si més no, de moment, amb el de primer ministre de Bèlgica. Van Rompuy és membre de la democràcia cristiana flamenca (CD&V), forjat en el Banc Central belga i en l’ortodòxia pressupostària, amb una certa pinzellada “compassiva”. Es tracta d’un candidat de compromís, que no satisfa ningú, però que tampoc no genera urticària intensa a cap estat membre.

dijous, 19 de novembre del 2009

Quina llei electoral couen? (Moviments arran del ‘cas Pretòria’)

Hi ha dues lleis que, teòricament, hom hauria esperat d’aquesta primera legislatura de la tercera etapa estatutària de la Generalitat de Catalunya. Una és una Llei de Governs Locals que, en particular, determini la “veguerització” del Principat, la creació dels Consells de Vegueria, els quals han de substituir les Diputacions Provincial, alhora que es redefinís les funcions dels Consells Comarcals. L’altra, directament vinculada a aquesta, és una Llei electoral pròpia. Mentre les Corts Valencianes i el Parlament Balear van formular lleis electorals pròpies ja en els anys 1980, unes per tal de fixar la barrera del 5% i l’altre per adaptar les circumscripcions als diferents àmbits insulars, el Parlament de Catalunya no ha treballat mai seriosament en una llei electoral. Fa uns mesos fèiem còmputs que mostraven com, al capdavall, una llei electoral pròpia no hauria alterat gaire la correlació de forces parlamentàries entre el PSC-PSOE i CiU.

En tot cas, la Llei Electoral tira endavant. Per pura lògica, no pot ésser aprovada abans de la Llei de Governs Locals. Però és possible aprovar-la de totes maneres, si la Llei Electoral defineix autònomament la qüestió de la circumscripcions. En tot cas, però, els debats sobre la Llei Electoral no inclouen pas únicament aquest punt de la representativitat territorial. El document bàsic (*) per a la Llei és un report que defineix els punts bàsics d’aquesta llei de la següent forma:
- per a l’estímul de la participació electoral: s’ha proposat 1) la possibilitat del vot anticipat en persona, en oficines postals, durant 14 dies des de l’inici de la campanya electoral; 2) la possibilitat del vot per Internet, amb les condicions tècniques necessàries; 3) la publicitat dels procediments pels quals s’elaboren les llistes electorals; 4) l’equilibri sexual de les llistes, de forma que, per cada cinc noms consecutius no hi hagi més ni menys de tres persones del mateix sexe.
- per a la representació proporcional i territorial: s’ha proposat 1) substitució de les 4 circumscripcions provincials per 7 circumscripcions d’àmbit territorial o vegueria; 2) adjudicació de 2 escons mínims a cada circumscripció i repartiment proporcional dels altres 123 escons segons la població.
- per a la proximitat entre votants i representants, s’ha proposat la substitució de la llista tancada per una llista desbloquejada on cada elector, si ho vol, pot donar vots preferents a alguns candidats de la llista.
- per a la transparència i autogovern democràtics del procés electoral s’ha proposat: 1) prohibició d’actes institucionals de caire propagandístic durant el període electoral; 2) imparcialitat i pluralisme en la informació dels mitjans públics; 3) subvenció pública de les llistes amb més del 2% dels vots, segons els vots obtinguts; 4) sancions a les llistes que facin un excés de despesa o acceptin donacions privades il·legals; 5) creació d’una Sindicatura Electoral de Catalunya, elegida pel Parlament de Catalunya.

En resum, les novetats potencials de la Llei, fora dels aspectes propagandístics, respecte a la situació actual giraria al voltant de dues qüestions:
- introducció de set circumscripcions electorals, per comptes de les quatre. D’acord amb l’esquema assenyalat, el repartiment d’escons seria, aproximadament, de 85 diputats per a la Regió de Barcelona, 13 diputats per a la Regió de Girona, 11 diputats per a la Regió de Tarragona, 10 diputats per a la Regió de Vic-Manresa-Igualada, 8 diputats per a la Regió de Lleida, 5 diputats per a les Terres de l’Ebre, 3 diputats per a la Regió de l’Alt Pirineu i d’Aran. No obstant això, aquest mapa no és pas tancat. La reivindicació d’una Regió d’Anoia-Penedès, d’una Regió de l’Alt Ter o d’una circumscripció pròpia per a Aran, podrien deixar el mapa en 10 circumscripcions. Però ni això ni canvis en la ponderació territorial (des d’eliminar-la fins a reduir-la a un únic diputat-base), no altera notablement, més enllà d’un marge d’1-2 diputats, els resultats de cap formació política de les sis que obtingueren representació electoral el novembre del 2006.
- introducció de llistes desbloquejades. En definitiva, la nova llei deixarà en mans dels partits la forma de confeccionar les respectives llistes de cada circumscripció, bé ho facin a través d’eleccions primàries, d’assemblees de representants o d’un comitè reduït triat per l’òrgan democràtic de direcció del partit. Però l’elector podria designar, dins d’aquesta llista, un o més noms, com a opcions preferencials. Ja hem dit en una altra part que això pot fer anguniós el recompte. Recordem que a Barcelona la circumscripció tindria 85 diputats, la qual cosa pot donar una idea de les combinacions possibles. Aquesta proposta, però, impedeix una persona de votar candidats de diferents llistes, o votar candidats que hagin estat exclosos de la llista preparada pel seu partit, o que siguin independents de partit o d’agrupació electoral.

La “forma de vot” és justament l’aspecte més visible de qualsevol proposta de llei electoral. Les circumscripcions, al capdavall, són el resultat de la divisió territorial, i és en aquest pla on tindrà lloc la discussió. D’altra banda, el mecanisme de proporcionalitat i territorialitat restringeix fortament qualsevol proposta “a l’alemanya”.

Hem de recordar que les llistes tancades, en l’Europa Occidental, únicament persisteixen en els dos estats ibèrics. I a l’Europa Oriental són presents a Romania, Bulgària, Sèrbia i Polònia.

La llista ‘desbloquejada’, doncs, sembla l’única alternativa viable en el marc actual. No obstant, el mateix president Montilla hi ha parlat en contra, en unes declaracions que li van valdre una bona sèrie de crítiques. Segons Montilla, les llistes ‘desbloquejades’ fomenten el personalisme i, implícitament, assenyalava la immaduresa de l’elector que es deixaria dur per un concurs de ‘popularitat’. L’expressió no cal prendre-se-la a broma, ja que, de fet, és tota una declaració del fet que el PSC-PSOE tindria molta i molta cura a elaborar la llista ‘desbloquejada’ de tal forma que s’evitessin ‘temptacions’ per part de l’electorat. És a dir, desenes i desenes de noms grisos i grisos i grisos. Tanmateix, això és el que hi ha ara.

El que fa patir és caure en una mesa electoral amb llistes desbloquejades. El recompte introduiria dues fases:
- recompte dels vots emesos per persona, tot classificant-los en nuls i vots vàlids, i els vots vàlids entre vots en blanc i vots explícits a una llista. Aquesta és la part actual.
- fase addicional de recompte de vots preferencials a un candidat.

En la segona fase és vital decidir quants vots preferencials pot atorgar una persona. Una de les idees del document dels ‘experts’ era fixar aquesta quota en:
- de la llista 85 candidats de Barcelona, cada elector podria seleccionar preferentment un màxim de 9 candidats.
- de les llistes de les circumscripcions Central, de Girona, de Lleida, i del Camp de Tarragona, un màxim de 3 diputats preferencials.
- de les llistes de les circumscripcions de les Terres de l’Ebre i de l’Alt Pirineu i Aran, un únic diputat preferencial.

La cosa seria relativament fàcil en el cas de les dues darreres circumscripcions. En la segona tanda seria fàcil de quadrar, dins dels vots vàlids explícits, els qui no fan tria preferencial de candidat, i els que sí que ho fan. Però, i a Barcelona? Com quadrar a Barcelona, paperetes vàlides i explícites, en les quals hi podrà haver 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 o 9 vots prefencials? I què passa si una persona assenyala 10 vots preferencials: es compten tots com nuls? El sistema presenta unes dificultats en el recompte que no es poden resoldre de manera senzilla, si més no fins que no s’introdueixin mètodes informàtics fiables.

El cost de “recompte”, però, podria ser aigualit si continuem la lectura del report. Com que una llista desbloquejada podria eliminar la paritat homes-dones, o fomentar la competència entre candidats d’un partit (oh, horreur!), l’aigualiment consistiria en restringir la validesa d’aquests vots de la següent forma:
- hom comptaria els vots de llista per assignar el nombre de diputats que, a cada circumscripció, li correspon a cada partit.
- per nomenar els diputats, hom començaria pels candidats que haguessin obtingut un nombre de tots preferents igual o superior a un 5% dels vots obtinguts per la llista.

No és, fet i fet, un aigualiment excessiu. Però és evident que, a Barcelona, especialment, resulta dur haver de comptar vots individuals si, finalment, no han d’arribar a la quota. Això es pot dir també de les candidatures menors, però és que no hem d’oblidar que també haurem de comptar les preferències individuals de les candidatures menors. Si no ho informatitzen, només tindrem “l’opció Belzunces” per no tornar-nos micos.

Una alternativa a aquesta forma de llista desbloquejada és estendre la idea d’un únic vot preferencial a totes les circumscripcions. D’aquesta forma és molt més fàcil de quadrar paperetes. Senzillament, de les paperetes de partits hi haurà un grup amb vot personal i un grup sense vot. Encara que això allarga el recompte, pagaria la pena si després l’assignació dels escons depengués directament del nombre de vots i que, només en cas d’empat, hom s’orientés per la llista originària. A efectes pràctics, és evident que, salvades algunes excepcions, la llista originària es mantindria en bona mesura. També d’aquesta manera la relació entre representat i representant seria més directa: “jo el vaig votar a vostè” seria una frase més literal.

En totes aquestes reflexions, naturalment, no cal perdre mai de vista que la regulació electoral bàsica és competència de l’estat. Malgrat la diversitat de sistemes electorals que hi ha a Europa, a la pràctica, a tot arreu hom troba deficiències ben similars. En un context de sufragi universal, cada persona té un vot, però això s’ha de lligar amb uns interessos de classe que, demogràficament, són cada vegada més desproporcionats. Campanyes propagandístiques embrutidores han fet, fins ara, la seva feina per lligar aquesta contradicció. Gràcies a això, a l’èxit d’aquestes campanyes alienadores, podem “gaudir”, encara, de democràcia.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Rodaran xoriços (21-N, a les 18h): després de la caiguda del “comte” de Santa Coloma

El passat 31 d’octubre una macro-manifestació recorria els carrers de València sota la consigna ‘No a la corrupció’. En un sentit ben similar, a Barcelona, es convoca una concentració a la Plaça Sant Jaume a Barcelona pel dissabte 21 de novembre.

Vet ací la convocatòria: “Aquí fa pudor de xoriço... Qui té por que s'estiri la manta? Nosaltres, la gent corrent amb la vida fotuda? Arribar a fi de mes és cada cop més difícil, mentre fa una pudor de xoriço que empesta, i els de Dalt parlen molt però no pensen fer res, diuen que ‘no són tots iguals’, però en realitat tots formen part de fraccions del mateix Partit, el Partit dels xoriços. Ens han xoriçat amb la Crisi i no s'ha canviat res. Ens han xoriçat la Ciutat venent-la al millor postor i omplint-se les butxaques, mentre nosaltres paguem els plats trencats - i salvem els Bancs que tornen així a xoriçar-nos. Ens han xoriçat la Paraula. I a sobre hem de sentir que estiraran la manta que tenen sota els seus peus!”.

Hom debat sovint, en aquestes convocatòries, la conveniència de centrar-se en la “corrupció legal” (és a dir, la corrupció il·legal), tot oblidant les anàlisis d’oportunitat (inoportunitat) de les polítiques practicades per les classes dirigents del nostre país. L’espectre de la Itàlia post-tangentopolitana se’ns abraonaria, diuen, si el convoquem massa. Però la corrupció legal posa damunt la taula la compra de voluntats, la materialitat d’interessos, la nuesa de l’emperador. És el símptoma, d’acord. Però pel fum se sap on és el foc.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Gent de Gramenet reitera la reivindicació de la suspensió del consistori

El ‘cas Pretòria’ té com a epicentre l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Fet i fet, l’ex-batlle és a la garjola. Garjola preventiva, és clar, i amb totes les pressumpcions que són exigibles en aquest cas. També cal insistir que si és a la garjola no és pas per un aixecament popular dels gramenetencs, ni per un putsch dels col·lectius veïnals, sindicals i polítics que, des de posicions diverses, venien denunciant de fa temps els abusos urbanístics comesos a Gramenet i a tota l’àrea metropolitana de Barcelona en general. Fet i fet, quan va esclatar el ‘cas Pretòria’ més d’un i més de dos pensava, amb una certa enveja, en exemples més propers al riu Llobregat. Justament aquest és un dels problemes. Qui ha engarjolat els pressumptes responsables del pressumpte cas Pretòria no és més que la maquinària opressiva de l’estat espanyol, amb els seus braços religiós (Audiencia Nacional) i secular (Guardia Civil). Aquests braços són els que, a més, han imposat a la pena de presó preventiva una pena de desterrament. És clar que, posats a recordar, el batlle en qüestió ja vivia desterrat, fora de Gramenet, durant la integritat del seu mandat. I que el partit al qual pertany (o pertanyia) és favorable i practicant d’una política de dispersió de presos polítics.

Amb tanta prevenció com hi ha en el nostre món meravellós, amb guerres preventives i amb presons preventives, potser no hauria estat de més actuar en conseqüència i dissoldre, preventivament, el consistori de Gramenet de Besòs. Les males llengües recordaven que aital prevenció hauria sacsejat una mà de càrrecs, tant en el Consell Comarcal del Barcelonès com en la Diputació Provincial de Barcelona. I ja és curiós que fos en mans de companys d’aquests càrrecs, preventivament amenaçats, el disseny de la comissió gestora municipal que els hauria d’haver substituït. Comprensiblement, doncs, hom ha optat per mantindre el consistori dempeus i d’explorar les fondalades de la llista municipal del PSC-PSOE fins trobar una substituta an en Bartomeu.

De totes formes, la Gent de Gramenet convida avui a manifestar-se contra aquesta decisió.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Salvem Can Ricart: 20 segles de lluita

A diferència d’altres mitjans de comunicació, Llibertat.cat, en parlar de les restes romanes trobades a Can Ricart (Poblenou, Barcelona), úniques pel fet de pertànyer a una vil·la romana situada a llevant de Barcino, SÍ esmenta la font: l’Associació de Veïnes i Veïns de Can Ricart.

La campanya Salvem Can Ricart presenta quatre punts:
- “1. Exigim la reconstrucció completa de can Ricart”.
- “2. Volem que s’expropiï la plusvàlua econòmica de la requalificació del recinte (que, segons sembla, l’explosió de la bombolla ha fet baixar dels presumptes 109 milions a 22’5)”.
- “3. Cal portar a judicis als responsables polítics d’un presumpte delicte de destrucció del patrimoni històric, tipificat en l’actual codi penal (per l’enderroc de les naus) i un intent d’ocultació de la importància de les troballes del segle I.
- “4. Declarar l’actual projecte de la Benedetta com atemptat paisatgístic intolerable, i a la seva autora, persona non grata en el nostre malmès barri”.

Els responsables polítics de l’enderroc de les naus de la fàbrica de Can Ricart són els mateixos que qualificaven les troballes romanes de “restes escadusseres”. Potser volien trobar-hi Pompeia. Ara bé, tal vegada les consideraven “restes escadusseres” en comparació amb el patrimoni arqueològic industrial que, acceleradament, desapareix al Poble Nou. Per acabar-ho d’adobar, els responsables polítics fan que qualsevol crítica a les actuacions realitzades a Can Ricart, sigui barrejada amb la qüestió de la Casa de les Llengües. Barregem-les, doncs, ja que tot aquest discurs que fa la Casa de les Mantes (perdó, de les Llengües) sobre el plurilingüisme no és més que una pura façana per amagar la situació real de la llengua catalana: d’opressió fins a qui no en quedin més que unes “restes escadusseres”. Si una cosa no els hi manca, en aquest sentit, a les autoritats barcelonines, és una coherència demolidora.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Una visita als límits de l’Imperi Romà: la preservació del limes romano-germànic

Gießen es troba a més de 200 km en línia recta del primer poble de parla romànica. I a 80 km del Rin. En canvi, en qüestió de 6 km hom es planta en la que havia estat la frontera de l’Imperi Romà, si més no en l’època que va de Domicià fins a Maximí. Això ens dóna una idea de fins a quin punt va avançar les províncies romanes de la Germania Inferior i de la Germania Superior s’endinsaven en territori efectivament ocupat per pobles de llengua i cultura germànica.



Emplaçament de la torre de vigilància número 49 (WP49) del limes. En el 2005, la Deutschen Limeskommission va aconseguir la consideració de “patrimoni universal” de la UNESCO per a aquestes obres de reconstrucció. L’actual comissió alemanya és hereva de la Reich-limeskommission, creada el 1892.

En quedar consolidada la Pax Romana o Pax Augusta, tant en l’interior com en l’exterior, els rius Rin i Danubi constituïren a grans trets les fronteres “naturals” de l’Imperium Populi Romani. L’Imperi Romà va arribar allà on l’interès pels recursos d’un territori depassaven la resistència dels pobles que l’habitaven. Aquest límit no s’establí d’un dia per l’altre, sinó a través de lluites i aliances. La il·lusió d’una Roma conqueridora de l’univers patí ben pocs sotracs en temps d’August, però un d’ells fou la derrota patida en el bosc de Teutoburg. Fou arran d’aquesta derrota que hom començà a considerar més el Rin que no pas l’Elba com el límit en el qual estendre la presència romana. No obstant això, la presència romana a l’altra banda del Rin continuà en determinades zones, com la plana de Frankfurt.


La torre WP49 del limes germànic es troba construïda en una de les elevacions que marquen els límits entre les comarques del Wetterau (que quedava en territori romà, juntament amb tota la plana centrada en Frankfurt am Main) i del Giessenès (en territori dels Khatti no sotmesos).

En temps de la dinastia Flàvia (69-96 d.C.), l’expansió romana tornà a deixar-se notar en la Germania Superior. En aquesta ocasió, les annexions es marcaren amb una fortificació més ambiciosa. Sota el govern de l’emperador Adrià (117-138), es configura un autèntic limes, és a dir una cadena contínua fortificada, que creuava les províncies de la Germania Superior i de Rhaetia, cobrint doncs un territori que anava més enllà de l’Alt Rin i de l’Alt Danubi. Aquestes línies de frontera, fet i fet, no duraren més d’un segle. L’any 235, grups de francs i d’alamans van creuar-la per diferents punts i realitzaren un llarg pillatge per les Gàl·lies. Després d’aquesta incursió, que obre també el període de l’Imperi conegut com a “anarquia militar”, amb una alta inestabilitat en la successió imperial, es van redefinir les línies, en pro d’un limes que seguís el curs dels rius Rin, Iller i Danubi.


A partir de dades documentals i arqueològiques ha estat possible determinar l’emplaçament del limes. En l’emplaçament de la fotografia, es va fer una primera reconstrucció del traçat a principis del segle XX. La primera línia l’ocupava la palisada contínua (en la reconstrucció hi ha una mostra d’uns pocs metres de com devia ser), darrera de la qual es feia una petita elevació. Les torres de vigilància eren també el lloc de trànsit, car tan sols en aquests punts d’interrompia la palisada i hi havia un camí per fer-hi passar els carros.

És difícil d’evitar lectures simbòliques del limes, que ja trobem en els mateixos autors del Baix Imperi. El limes assenyalava els marges d’una romanitas de pretensions universals. I a mesura que aquesta romanitas es reformulava en els segles ulteriors, el limes tornava a aparèixer com a símbol. I es reencarnava materialment en uns altres limes, com les fortificacions especials que trobem en les fronteres, per posar un exemple, de la Unió Europea o dels Estats Units. Mentre restà íntegre el limes fou una barrera que separava diversos pobles germànics, entre els qui quedaven a dins i els qui eren a fora. Podia ser transitada, cada dia si era precís, però únicament si es passava pels llocs de vigilància, i si els milites no havien tingut a bé tancar el passatge.


En les darreres dècades s’han reprès els treballs de reconstrucció i interpretació del “limes”. L’actual torre de vigilància número 49, per exemple, fou construïda el 1967.

Però si el limes ha estat reconstruït i interpretat com a símbol o com a eina de nous imperis, què en queda físicament. Part del limes consistia en un mur de pedra, més o menys alt. Però la major part del recorregut era marcat per una palisada. Darrera de la palisada hi havia una fossa, més o menys fonda, i el terreny extret per fer-la, anava a parar el darrera per constituir una elevació. Aquest moviment de terres, en un recorregut tan llarg, ha facilitat la determinació força precisa de la geografia del limes per part de l’arqueologia alemanya dels segles XIX i XX. La concentració de tropes al llarg de la línia significa que ha estat i és un indret ric de troballes.


Encara que en aquest punt, el limes era marcat per una palisada i no pas per una muralla, era evident, pel sistema de fortificacions, que la idea era fer-la perdurar. En aquesta secció, el limes protegia una sèrie de terres relativament fèrtils que suposaven un percentatge considerable de la producció agrícola de la Germania Superior. Després de les primeres incursions, del segle III d.C., el poder romà més enllà del Rin quedà esvaït en bona mesura, i aquesta secció del limes queda abandonada fins a la pràctica desaparició.

Així doncs, a més de la història del limes hi ha la història de la seva història. És a dir, la història del seu coneixement i de la seva reconstrucció. Els historiadors i arqueòlegs de les generacions del Segon Imperi Alemany s’apropaven al limes amb una barreja de visions: l’Imperi Romà com a enemic i opressor dels antics pobles germànics, i l’Imperi Romà com a baula en la “civilització (Kultur) universal”.



Pedra commemorativa de les obres de senyalització fetes en aquest sector del limes el 1912. El patrocinador d’aquestes obres fou el psiquiatra de Gießen, Robert Sommer (1865-1937). La pedra va dedicada “a la memòria dels romans, amb amor”.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (X): Erna Dorn en els fets de juny de 1953

L’1 d’octubre del 1953, Erna Dorn moria decapitada als 42 anys sota la guillotina de la Münchner Platz de Dresden (Saxònia). Havia estat condemnada a mort el 22 de juny pel Tribunal de Districte de Halle (Saale) sota un plec de càrrecs que anaven des dels crims contra la humanitat comesos en l’època nazi en el camp de concentració de Ravensbrück fins a la seva participació en els aixecaments obrers i populars que havien somogut la República Democràtica d’Alemanya.

Havia nascut, amb el nom d’Erna Kaminsky, el 1911, a Tilsit (Prússia Oriental), filla d’un empleat de comerç. Acabats els estudis primaris, va completar la seva formació en la Cambra d’Indústria i de Comerç, de Königsberg. Després de diverses ocupacions, aconseguí una plaça en la Presidència de Policia de Königsberg, el 1932. Amb l’arribada de Hitler a la Cancelleria, i monopolitzada la vida política i social per l’NSDAP, s’emprèn una reestructuració de la policia, amb la creació de la Gestapo (Oficina de la Policia Secreta de l’Estat). Erna queda integrada en la Gestapo cap a començaments del 1935. Arran del seu primer matrimoni, conclòs en divorci, va prendre el nom d’Erna Dorn. El 1941 passava a formar part de la policia del Politischen Abteilung (Secció de Preses Polítiques) del Camp de Concentració (KZ) de Ravensbrück (Brandemburg). El KZ Ravensbrück havia estat erigit el desembre del 1938 com a centre de detenció de dones. Arran de l’esclat de la guerra, es convertí a la pràctica en un camp de treball forçat i en un autèntic camp d’extermini, particularment a partir del 1942. El gener del 1945 hi havia registrats a Ravensbrück 46.100 recluses (a banda de 7.800 reclusos del camp masculí), i les cambres de gas continuaren a funcionar fins a finals de març. A partir del 5 d’abril, representants de la Creu Roja sueca començaren un procés d’evacuació de presoneres cap a Suècia i Suïssa, que va continuar fins al dia 26 (quan s’hi havia evacuat 7.500 dones). El dia 27, el personal de les SS va abandonar el camp, amb la majoria dels presos. Quan el camp fou alliberat per les tropes soviètiques (el 30 d’abril) encara van trobar 2.000 dones i 300 homes. En els dies següents la columna de preses de Ravensbrück fou abandonada pel personal de les SS, mentre les tropes soviètiques completaven el control de la zona el 3 de maig.

La crema de documents i la falsificació de nous era a l’ordre del dia. Fou així com, d’acord amb la nova documentació, Erna es passava a dir “Erna Brüser, geborene Scheffler”, amb un certificat de sortida (Entlassungsschein) del KZ Hertine (Sudets). Sota el nom d’Erna Brüser s’establí a Halle (Saale), en l’ex-província prussiana de Saxònia-Anhalt. Allà posà “en regla” la documentació i aconseguí un certificat (Anerkennung) com a “perseguida pel règim nazi” (Verfolgte des Nazi-Regimes). Aquesta consideració obria possibilitats de feina i allotjament, altrament barrades, en la zona d’ocupació soviètica. Qui tenia també la consideració de “perseguit pel règim nazi” era Max Gewald, exiliat des del primers anys del nazisme i que havia combatut a la Guerra del 36, en el marc de les Brigades Internacionals. Amb la categoria de “Spanienkämpfer” i per tant de “lluitador de primera hora” contra el feixisme, Gewald havia aconseguit una plaça d’oficial en la Volkspolizei, la policia popular o nacional, creada el juny del 1945 sota els auspicis de la Unió Soviètica en cadascun dels länder de l’Alemanya Oriental. El desembre del 1945, Erna es casà amb Max Gewald. El març del 1946, Erna deixà la feina ja que amb el sou del marit en tenien prou. Més tard, tots dos esdevenien militants del nou Partit Socialista Unificat (SED). Erna Gewald tingué diversos problemes amb les autoritats per activitats laborals i comercials “en negre”, genèricament denominades Wirtschaftsdelikten (delictes econòmics), fins que finalment fou empresonada el 1949. El seu home aconseguí la separació, el desembre, de forma que tornava a ser Erna Brüser. El gener del 1950 era condemnada a 11 mesos de presó per frau i “delictes econòmics”. La condemna li suposà l’expulsió del SED. D’aquesta forma quan sortí de la presó restà sense recursos. Fou detinguda de nou arran d’un robatori i, el gener del 1951, la condemnaren a 1 any i 6 mesos de presó. El novembre era amnistiada, però el desembre tornava a ser empresonada per un altre “delicte econòmic”. En aquestes anades i tornades, Erna Brüser fou identificada finalment com a Erna Dorn. Tanmateix, també el seu ex-marit, Max Gewald, fou identificat pressumptament com Max Baer, comandant del KZ Ravensbrück. És clar que també hi havia un altre Max Baer que en aquells moments era jutjat en territori de la República Federal d’Alemanya. A banda de la identificació d’Erna Dorn quedava la qüestió de les seves responsabilitats a Ravensbrück. En la instrucció del cas contra Dorn, l’interrogador, el tinent Bischoff, mostrava dubtes sobre el cas i la migradesa de les proves. El 21 de maig del 1953, Erna Dorn era condemnada a 15 anys de presó per “delictes contra la humanitat” (Verbrechen gegen die Menschlichkeit).

El 17 de juny del 1953 esclata en els principals centres de la República Democràtica d’Alemanya un aixecament obrer i popular, arran de les protestes mogudes contra els augments de quota de producció en diferents sectors econòmics. A Halle, capital de districte, la presó de la Kleinen Steinstraße és assaltada. Alliberada, Erna Dorn es traslladà a la Missió Evangèlica (Evangelischen Stadtmission), on es canvia l’uniforme de presó per roba civil. Després de 16 hores en llibertat, era detinguda en la mateixa missió. L’aixecament del 17 de juny havia quedat sota control ja el dia 18, si més no a Halle.

Les qualificacions dels fets del 17 de juny del 1953 són tan diferents com les consideracions del propi règim de la DDR. Per a les potències occidentals fou qualificat d’aixecament democràtic. Des dels moviments d’esquerres dissidents dels partits comunistes oficials era un aixecament obrer, o bé una revolució política frustrada contra un estat obrer deformat. D’altres sectors el consideraren un aixecament nacional contra l’ocupació i l’expoliació d’Alemanya. Les autoritats de la DDR, temptades al principi de qualificar-ho d’una mostra de “malestar” resultat de les dificultats econòmiques, el qualificaren de moviment contrarevolucionari. En el llenguatge oficial de “democràcia popular” i de “front nacional” qualsevol oposició havia de ser qualificada de “feixista”, tal com era qualificada la mateixa República Federal d’Alemanya. Calia, doncs, trobar proves sòlides del caràcter feixista del 17 de juny.

Les autoritats de Halle aviat es fixaren en Erna Dorn com a cap de turc. La definiren com a “Haupträdelsführerin” del moviment insurreccional a Halle. No tenien més proves que les circumstancials: antiga SS a Ravensbrück i alliberada, com tants altres presos, durant l’aixecament. Suposaven que Dorn havia dirigit les concentracions al Hallmarkt, iniciades a les 4 de la tarda i que no foren dissoltes fins a les 9 del vespre. El número de 20 juny, el diari Freiheit (òrgan de districte del SED) es referia a “Erna Dorn” com a “SS-Kommandeuse” i “Anführerin des Aufstands”.

En l’interrogatori del 21 de juny, Dorn declarà a l’Stasi que les 16 hores que fou en llibertat, les havia passades en la missió evangèlica.

La tarda del 22 de juny compareixia a judici, a porta tancada, en el Tribunal de Districte (Bezirksgericht). Després d’una sessió de 3 hores i mitja, i sense testimonis, era condemnada a mort per la seva participació en l’aixecament del 17 de juny.

Traslladada a la presó de Dresde, el seu advocat presentà una petició de clemència davant la Presidència de la República, que fou declinada. El 28 de setembre arribà l’ordre d’execució, i Erna Dorn fou traslladada des de la presó al centre de Münchner Platz, on la guillotinaren l’1 d’octubre.

Abans i després de l’execució, Erna Dorn havia estat presentada com el clar exemple que l’Aufstand havia estat orquestrat i dirigit per “feixistes” i per elements “hostils” a la DDR. En forma de novel·la, Die Kommandeuse, de Stephan Hermlin, reconstruïa la trajectòria d’Erna Dorn, des de Tilsit (llavors ja rebatejat com a Sovetsk, nom que porta fins els nostres dies) fins a Ravensbrück (on hauria estat responsable de la mort d’entre 80 a 90 presoneres), i des de Ravensbrück fins a Halle. El seu certificat de “presonera alliberada” i de “perseguida pels nazis”, així com el seu carnet del SED, mostraven una de les estratègies seguides pels antics nazis per sobreviure a l’ocupació. És clar que en aquest punt, la propaganda del SED havia de ser matisadora. L’ocupació soviètica havia il·legalitzat l’NSDAP (com també havien fet els tres ocupants occidentals) i l’estiu del 1945 havia autoritzat quatre partits: KPD (comunista), SPD (socialdemòcrata), CDU (democristià) i LDP (liberal). El KPD i l’SPD es fusionaren per donar lloc al SED. No obstant, aquesta reunificació no fou seguida per l’SPD de les zones ocupades per les potències occidentals, les quals prohibiren al KPD d’utilitzar el nom de SED. El sistema de tres partits SED-CDU-LDP s’instal·là en els cinc estats de la zona soviètica entre 1946 i 1947. El 26 de febrer del 1948 es donà per acabada la “desnazificació” en la zona soviètica, i el març del 1948, Stalin declarava que havia arribat el moment d’esborrar “la línia separadora entre els antics nazis i els no-nazis”. L’abril del 1948 es creava un Partit Camperol (DBD) i el mes de maig un Partit Nacional-Democràtic d’Alemanya (NDPD). Amb l’NDPD s’oferia un marc polític de participació als “nacional-demòcrates”, és a dir els nazis desnazificats, si bé la direcció combinava ex-membres de l’NSDAP i del sector “nacionalista” del KPD de pre-guerra. El sistema de cinc partits quedà efectivament sepultat a l’interior del “Demokratischer Block”. Després de l’Aixecament de Juny, aplastat únicament gràcies a la intervenció de les tropes soviètiques, les autoritats de la DDR temeren el desmantellament de tot aquest sistema i el control directe de Moscou. De fet, fins el 1955, la situació de la DDR en el marc institucional del bloc soviètic restà enlaire.

Després de la dissolució de la DDR i la integració del seu territori a l’Alemanya Federal, hom emprengué la revisió dels processos judicials realitzats durant tot el període i, molt particularment, els vinculats a l’aixecament del juny de 1953. El 22 de març del 1994, el Tribunal de Halle declarava nul·la la sentència del 22 de juny del 1953 contra Erna Dorn, en considerar el procés mogut contra ella de “farsa judicial” i de “sentència propagandística amb finalitats polítiques”. No faltà qui considerà aquesta revisió judicial com a part d’un moviment de revisió de condemnes contra el nazisme per part de la nova Alemanya unificada. Però no hi va haver cap revisió judicial de la sentència del 21 de maig de 1953, que era la que havia efectivament condemnat Erna Dorn a 15 anys de presó per “crims contra la humanitat”. Gairebé l’única base documental de la vida d’Erna Dorn són les actes del tribunal de Halle des de 1949 a 1953. Tot queda, doncs, en dubte, des de la carrera d’Erna Dorn en la Gestapo i en el KZ Ravensbrück, com la seva militància en el SED, com la seva carrera de “delinqüent econòmica” o la seva participació en l’Aixecament de Juny.

divendres, 13 de novembre del 2009

A un mes de la consulta del 13-D: 150 municipis convocats a les urnes

Un mes abans de la consulta d’Arenys de Munt comentàvem la qüestió que seria sotmesa a la ciutadania arenyenca major de 16 anys, “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. En la consulta del 13-D aquesta qüestió es manté en molts municipis, particularment a Osona, mentre que d’altres utilitzaran l’expressió “nació catalana”. Unes i altres mantenen l’ambigüitat territorial, cal reconèixer-ho, per bé que la cartelleria oficial del 13-D l’esmeni, o que un dels impulsors de la consulta d’Arenys declari a la revista Lluita que “entenem que Catalunya són els Països Catalans. És a dir, entenem «Catalunya» com a «nació catalana», no pas com a «Principat de Catalunya». De fet, en Josep Guia ha escrit uns quants llibres en aquest sentit, i nosaltres tenim aquest referent. Per això vam jugar una mica amb el nom. Sabíem que era complicat posar-hi «Països Catalans» perquè molta gent aquí potser no ho entendria tant, i si hi posàvem «Principat de Catalunya», excloíem. En posar-hi «Catalunya», qui ho interpretés com a Principat vindria a votar i, alhora, empràvem el terme en el sentit estricte que Josep Guia recull en els seus llibres (i també Joan Fuster, en la famosa «qüestió de noms»). Val a dir que em sembla que ara la pregunta canvia i el terme serà «nació catalana». Una mica hem avançat. Cal tenir present que sembla que faci molt de temps, però en realitat quan plantegem la pregunta tot just és el juny d’aquest any! I en aquests mesos ja hem evolucionat”. A Barcelona molta gent considera que tot això són disquisicions bizantines. No obstant això, em demano que pensaria aquesta gent en el cas hipotètic (o no tan hipotètic) que hom pogués construir un estat català viable amb terres empordaneses, gironines, osonenques i bergadanes, mentre la Regió de Barcelona hi quedés fora. Fet i fet, no són pocs que fan els comptes i que veuen en quines comarques hi ha una majoria sociològicament aclaparadora per la independència i en quines no. I ni el Barcelonès ni el Baix Llobregat no formen pas part de la llista (de moment).

L’altre punt que apareix en la majoria (probablement en totes) de les qüestions és la de la “integració en la Unió Europea”. Aquesta part no és pas “neutra”. Hom pot dir que ara mateix, un 99,4% del territori ja en forma part, per bé que forma sufragània als estats parisenc i madrileny. El significat social d’aquesta “integració” és ben patent. No obstant això, cal ser amatents a un determinat discurs paternalista que fa passar l’estat espanyol i, particularment l’estat francès, com una mena de paradisos populars i assenyalen el caràcter “ultraliberal” de la Unió Europea o de qualsevol estat català, present o futur. Desenganyem-nos, de la mateixa manera que les estructures estatals i autonòmiques actualment realitzen un esquarterament actiu de la nació catalana, també les classes populars catalanes pateixen en carn pròpia les polítiques tràgicament “ortodoxes” dels governs de Zapatero i de Sarkozy (o de Rajoy o de Royal, que són el mateix, amb un altre collar). Ni en un sentit ni en l’altre, doncs, no tenim res a perdre.

Però bé, en tot cas, i de forma més fonamental, el referèndum d’Arenys de Munt com el referèndum del 13-D, tenen la virtut d’identificar aquells que són contraris al dret efectiu a l’autodeterminació dels pobles. Són els que voten negativament les mocions als Ajuntaments en aquest sentit, i són els que prometen investigacions i accions legals contra els Ajuntaments, i són els que amenacen associacions cíviques i religioses perquè no cedeixin els seus locals per fer-hi la consulta. Una altra virtut és l’esforç d’organització per tirar endavant la consulta i, especialment, per tirar-la amb èxit. I també, quan tinguem els resultats, saber fins quin punt la gent convocada es mobilitza per votar-hi, i en quin sentit ho fa.

Els 150 municipis que treballen en aquests moments per celebrar la consulta suposen el 13 de desembre un 6% de la població i del territori de tot Catalunya. El nombre total de persones amb dret de votar-hi depassa els 650.000. Es tracta, doncs, d’un nombre ben massiu, 100 vegades superior al del 13 de setembre. La propera ronda de consultes es produiria el diumenge 28 de febrer (Llinars del Vallès, Molins de Rei, etc.). En xifres globals, el moviment abasta, de moment, uns 192 municipis, amb una població total de 1.415.550 persones.

dijous, 12 de novembre del 2009

Lluita Social cap a la Vaga General (una proposta de la COS)

Aquest és el títol de la proposta que presentaran, en el marc de la VII Escola Sindical de Tardor de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), Gonçal Bravo, coordinador general de la COS, i Jordi Aldeguer, de la COS del Barcelonès. Es tracta d’una “proposta de mobilització que conjuntament, i de forma unitària, amb altres organitzacions sindicals i socials, i el conjunt de l’esquerra independentista, ens ha de permetre augmentar la conflictivitat i combativitat social, l’organització d’espais i respostes de base per paliar els efectes de la crisi, i bastir bases reals per una futura vaga general arreu dels Països Catalans”. La proposta arriba en un moment que les xifres d’atur, des de l’estiu del 2008, s’han duplicat de llarg. I això sense comptar el fet que també creix de forma continuada el percentatge de treballadors amb feina que reben un salari insuficient fins i tot per cobrir les necessitats més peremptòries. La crisi financera i econòmica mundials, més que desencadenar aquestes tendències en el nostre país, les ha enfortides, perquè la precarització general i la manca de perspectives són percepcions afermades de fa temps entre la majoria de les classes populars del nostre país.

La VII Escola Sindical de Tardor se celebrarà aquest dissabte a Barcelona, a la Universitat Lliure la Rimaia (carrer Casanova, número 17). A banda de la proposta citada, l’acte comptarà també amb la presentació, per part de l’advocat laboralista Jordi Juan, d’un Breu Decàleg d’Insurgència Laboral. El programa inclou, a més, una xerrada a càrrec de Norma Falconi, portantveu de Papers i Drets per Tothom, que denunciarà els intents de l’estat espanyol d’aprofitar demagògicament la crisi per tal de precaritzar els drets civils i laborals de les persones que no disposen de la “ciutadania europea”.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Actuació intensiva de la Plataforma 13-D i dels 10mil.cat a Brussel·les

Aquest migdia s’ha presentat a Brussel·les la campanya “I’m Catalan I love freedom” que bàsicament pretén fer la guitza a la presidència espanyola de la Unió Europea. D’arguments per fer la guitza a la imatge diplomàtica de l’estat espanyol no hi falten: la impunitat del feixisme llavors i ara, les mesures d’excepció contra l’esquerra abertzale, les amenaces contra les consultes per la independència de la nació catalana, o la gestió (?) que de la profunda crisi econòmica fa el govern Zapatero. Hi ha arguments per tots els gustos, de fet. Però la intenció de la campanya és “aconseguir que la veu de Catalunya ocupi el seu lloc en el món” i “que Catalunya sigui el proper estat d’Europa”. La presentació s’ha fet en la sala P7C050 (una numeració pròpia del Laberint del Minotaure) a les 11 i 11 de l’11 de novembre del 2009. En l’acte han intervingut el filòleg Joan Solà, Toni Strubell (Comissió de la Dignitat), l’eurodiputat Oriol Junqueras i l’incansable Enric Canela. La jornada també havia de servir per repartir un exemplar de ‘Volem l’estat propi’ a cadascun del mig mil·lenar d'eurodiputats. El llibre és un recull fotogràfic de la manifestació del passat 7 de març del 2009 a Brussel·les.

També aquests dies han visitat la capital europea, tres delegats de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència. La intenció de la delegació era aconseguir observadors internacionals per a la Consulta del 13 de desembre. En la reunió de dilluns van parlar amb representants del Sinn Féin, de Corsica Libera i d’Independència-República-de-Sardenya (Sardenya), i sembla, doncs, lligada la presència d’observadors irlandesos, corsos i sards. En la de dimarts es va parlar amb representants flamencs (N-VA/EVA), cimbris (Plaid Cymru) i suecs (Partit de l’Esquerra). És clar que la llista d'observadors internacionals s'hauria d'ampliar per tal d'oferir una garantia addicional contra possibles provocacions legals i paral·legals de les estructures espanyoles.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Tres visions de la caiguda del mur de Berlín

La nit del 9 al 10 de novembre de fa 20 anys, la pressió popular va conduir a l’inici de la demolició del mur de Berlín. Els actes commemoratius oficials d’ahir contrasten amb la memòria dels qui participaren en les mobilitzacions. Segons es dedueix dels actes commemoratius d’ahir els “enderrocadors del mur” foren Helmut Kohl, George H. W. Bush i Mikhail Sergèievitx Gorbatxev. Déu n’hi do. Aquesta és la mateixa beneitura que atribueix a Ronald Reagan i a Karol Wojtiła l’esfondrament dels règims de l’Europa Oriental i la mateixa “desintegració” de la Unió Soviètica. Una beneitura que, encara que sembli increïble, és compartida no tan sols pels reaganomaníacs, ans per àmplies capes de les esquerres alternatives. Fins i tot entre la gent que no ho va viure pas en directe, i es limitava a seguir-ho a través de la premsa oficialista de l’Europa Occidental, la sensació dominant era que les elits polítiques dels països de l’OTAN eren tan atenallades per la por com els seus correligionaris del Pacte de Varsòvia. És evident que els antics buròcrates (més weberians que marxistes) de l’Est, com els seus correligionaris de l’Oest, se saberen sobreposar de l’ensurt i que, en qüestió de setmanes o mesos, van saber dominar en profit propi totes aquelles mobilitzacions, emprant-ne a profit propi el caràcter insurgent que tenien. Però fins molt tard, uns i altres confiaven en no haver de canviar massa coses, no fos que saltés enlaire allò que ells tenien per essencial: la butaca. La reescriptura posterior de la història, fent passar la cua per cap, fou, doncs, quelcom fàcil, car qui controla el present, governa el passat. És el mateix principi pel qual sembla que el senyor Kohl també fos l’artífex de les independències d’Eslovènia i de Croàcia. No exagerarem mai el profund efecte corrosiu d’aquesta visió conspirativa i idealista dels processos històrics.

Però qualsevol procés històric té diferents facetes. Com la rondalla dels tres gimnosofistes cecs que interpretaven l’elefant segons si el prenien per la pota, la trompa o la cua, podem trobar visions diferents d’aquell fet del 9 de novembre del 2009. N’he triat tres publicades aquests dies:

- “El Mur antifeixista de Berlin era el que calia enderrocar, ens diuen; el que va marcar la línia de separació entre una Europa capitalista i imperialista i una Europa on l'educació, la sanitat, l'habitatge, l'ocupació, i la producció social eren les premises bàsiques de l'estat. El Mur antifeixista construït per a preservar les conquestes socials, econòmiques i polítiques de les classes populars era el que calia enderrocar. El Mur antifeixista que va permetre, des de l'internacionalisme revolucionari, ajudar a desenes de pobles en els seus processos d'emnacipació nacional, era el que calia enderrocar. I enderrocar-lo a canvi de la llibertat, de la llibertat de mercat: tancament d'indústries, desaparició de l'agricultura, privatització dels serveis socials, atur i precarietat, emigració, creixement del feixisme, persecució de minories ètniques i d'idees polítiques. Aquesta és la llibertat que ha aportat a l'antic bloc socialista la desaparició del Mur de Berlin”. Aquiles Rubio, militant d’Endavant. (article sencer).

- “Les manifestacions massives del moviment popular democràtic en la RDA contra el règim de Honecker i per la reunificació van tenir el seu punt de partida a Leipzig, on el 4 de Setembre 1989 va celebrar el primer concentració al pati de l'església de Sant Nicolau. Aviat se celebraren en altres ciutats de la RDA, com a l'est de Berlín, Dresden, Halle, Karl-Marx-Stadt, Magdeburg, Plauen, Rostock i Schwerin, manifestacions massives regulars. Les forces de seguretat de la RDA en part actuaren en part amb força contra els manifestants, especialment a partir del 2 d’octubre del 1989 i també durant les celebracions del 40è aniversari de la fundació de la RDA el 7 i 8 d’octubre del 1989. L’obertura del mur de Berlín el 9 de Novembre de 1989 arribà después de la dimissió del líder del SED, Erich Honecker, el 18 d’octubre, i pocs després de la de tot el govern de la RDA sota la pressió de les protestes massives”. Die Rote Fahne, òrgan del Partit Marxista Leninista d’Alemanya. I citen la frase d’un treballador que participà en aquell moviment: “Es war das Volk, das die Geschichte machte und nicht die Herren Kohl, Bush und Gorbatschow!” (Fou el poble qui va fer història i no els senyors Kohl, Bush i Gorbatxev!)

- “Què, doncs, ens han donat els fets del 1989 per a celebrar? En el sentit que encarnaven una recalibració d’estructures d’explotació i de poder polític, res de res. Una aliança imperialista s’ensorrà però el buit deixat pel seu col·lapse fou ràpidament omplert amb una altra. El capitalisme burocràtic d’estat fou substituït pel capitalisme neoliberal de mercat. Però, amb tot, hi hagué un munt a celebrar. Un guany menys tangible però rellevant fou el soterrament de l’estalinisme. Durant més de mig segle havia dominat l’esquerra mundial, perfeccionant la tècnica característica d’assenyalar l’esquerra mentre girava a la dreta. La tasca de reclamar el marxisme com la teoria de l’autoemancipació de la classe treballadors esdevingué una mica més directa. Més visiblement, la institucionalització de les llibertats cíviques—inclosos els drets de reunió i d’organització sindical—per tota l’Europa de l’Est representà una victòria històrica per als milions que havien pres els carrers. A l’Alemanya de l’Est un període de 40 anys en els quals l’acció col·lectiva fou sistemàticament reprimida concloïa tronadorament, mentre el país era sacsejat amb unes 2.600 manifestacions públiques, més de 300 concentracions, més de 200 vagues, una dotzena d’ocupacions de fàbriques i d’amotinaments militars. D’una població total de 17 milions, si més no, diversos milions (i potser fins a cinc milions) prengueren part, fent una demostració del potencial que sorgeix quan l’ordre establert es trenca davant la protesta col·lectiva.”. Gareth Dale, article a l’International Socialism Journal.

Certament, el resultat final de la desaparició del mur de Berlin ha estat el refermament de la “llibertat abstracta” (de la llibertat d’esclavitzar o de la llibertat de triar amo). I aquest esperit era el que desinhibidament es manifestava en els actes commemoratius oficials d’ahir. El “mur de Berlin” constitueix, de fet, un lloc comú en el discurs de l’immobilisme oficialista. Justament per això, les mobilitzacions populars foren llavors hàbilment reconduïdes (i també manipulades ara, 20 anys després).

La propaganda oficial, però, s’ho hauria de pensar dues vegades, d’ací a cinc anys, quan toqui commemorar el 25è aniversari de la “caiguda del mur”. Perquè hi ha molts murs que no eren el 1961 o el 1989, i que s’alçaren després. Com diu aquest article de Vilaweb: el mur en la frontera entre els EUA i Mèxic, els murs de la Unió Europea, el mur de Palestina, la Línia Verda de Xipre, les “Peace Lines” de Belfast o Derry, el mur entre Botswana i Zimbabwe, la Zona Desmilitaritzada de Corea, el mur del Sàhara Occidental, la Línia de Control de Caixmir, les tanques de Rio de Janeiro, etc. Desenganyem-nos. Cap d’aquests murs, línies o zones, no caurà perquè un Reagan digui “Senyor Gorbatxev, enderroqui aquest mur”.

I, alhora, la caiguda del mur de Berlín, mostra que no hi ha res inabatible. Justament, en el darrer número de Lluita, aquesta és la idea en la qual coincideixen Josep Guia, Pere Mayans i Toni Strubell, des de diferentes perspectives. Ni les fronteres ni els règims existents no han de durar per sempre. Però tampoc no canviaran espontàniament ni per les bones.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Disset empreses subcontractades per al túnel 2 Valires

El 2005, el Govern d’Andorra encomanà a la Unió Tècnica d’Empreses Dragados-Dragasa-TP Armengol la construcció del túnel 2 Valires que havia d’accelerar les comunicacions directes entre la Massana i Encamp. Encara que la data inicial prevista d’acabament de les obres era el 2008, les dificultats materials del projecte l’ajornaren al 2011. “L’accident” s’esdevé el migdia de dissabte passat, amb l’esfondrament de l’accés principal oest, mentre els treballadors feien una injecció de formigó en mig d’un temporal de neu. Onze treballadors quedaren sepultats sota l’estructura de bastides i cimbres, dels quals cinc van perdre la vida, un d’ells a resultes de la hipotèrmia patida abans de no ser rescatat després de dotze hores colgat sota la runa. Amb aquestes víctimes mortals, un total de sis treballadors han perdut la vida en la construcció de 2 Valires.

En l’anterior sinistre mortal, on va morir un treballador en caure el vehicle que conduïa per un tal·lus, ja es va posar de manifest una irregularitat patent: el treballador no tenia permís de conducció. D’irregularitats, és clar, hi ha en totes les obres. La tragèdia és que únicament si hi ha morts pel mig trobem anuncis d’investigacions i de depuracions.

En aquest cas, i com és pertinent, s’elabora en aquests moment un report tècnic sobre les causes i circumstàncies de l’esfondrament.

De moment, ja ha transcendit el que són dades evidents. Els 30 treballadors que hi havia dissabte a la boca oest de 2 Valires eren contractats sota empreses diferents. En total, per les obres de 2 Valires han passat o hi són encara 17 empreses. Ben pocs dels treballadors han estat mai sota contracte d’una de les tres empreses de l’UTE. Això és el pa de cada dia, de fet. Les grans empreses de construcció, com a norma general, no tenen en plantilla cap treballador de la construcció. Això, naturalment, es considera el més normal del món, i ningú no ho troba escandalós, a no ser que hi hagi morts pel mig. Però llavors ja és massa tard.