L'Espai 1demaig de la Rambla del Raval, impulsat per organització de l'esquerra independentista, centrarà l'atenció a Barcelona de la Jornada del Primer de Maig. El lema de la Jornada és "Contra l'atur i les retallades socials: solidaritat i consciència de classe". Un lema marcat per un context de fort augment de l'atur que segurament perdurarà fins i tot quan comenci la recuperació econòmica. I és en nom d'aquesta recuperació econòmica que es justifiquen les retallades pressupostàries en les polítiques socials.
Contra això, es demana solidaritat i consciència de classe. La situació d'atur i de precarietat laboral, que té un component estructural que ja ens afectava en els moments àlgids del cicle econòmic (a mitjan dels anys 00), afua les tensions dins de la classe treballadora. Les visions dels treballadors amb-feina i dels sense-feina es contraposen, com també es contraposen les visions entre els treballadors de "coll blanc" i els del "coll blau" (per fer servir la terminologia burgesa), o les visions entre "fixos" i "eventuals", o entre sectors "emergents" i sectors "submergents", o entre treballadors "en blanc" i treballadors "en negre". A aquestes diferències d'estrats cal sumar-hi les diferències, correlacionades, d'origen etno-racial o d'estatus jurídic, explotades sàviament pels partits burgesos ("conservates" o "progres", tant hi fa). Per fer front a aquestes divisions, cal consciència de classe, però també cal la solidaritat que fa reclamar que les millores salarials i de condicions laborals es concentrin, precisament, en els sectors més castigats.
L'Espai 1demaig de la Rambla es tancarà per acudir a la manifestació de les 17h30, a la Plaça de la Catedral.
Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
divendres, 30 d’abril del 2010
dijous, 29 d’abril del 2010
Quan la joia dura unes dècimes de segon
No vaig poder seguir el partit de futbol d’ahir. Cal reconèixer que poques vegades hi ha hagut tanta expectació, amb tanta gent amb la samarreta de la Barça (les samarretes del Barça, car cada any treuen un model diferent) pels carrers i pel metro. Em vaig estalviar l’angúnia de veure com no arribaven els gols. Quan tot just havia començat la segona part, però, des dels bars del carrer Còrsega ja es veia un cert desànim entre els congregats (encara anaven a 0-0, però això ho vaig saber després). Des del Metro, enfilant la Línia 5, hom no podia saber ben bé el resultat, més que per les cares d’alguns oïdors radiofònics (una cares de pòquer). El gol de Piqué devia arribar entre Collblanc i Pubilla Cases, però a aquelles alçades no hi havia oïdors. Orelles que no senten, cor que no dol. Arribat a Can Vidalet, doncs, la cosa penjava d’un gol i quedaven menys de cinc minuts per acabar el partit. Però el nerviosisme indicava que hi havia esperances. Des del bar algú parlava del “sufrimiento” i de “quina llàstima, per un gol”. Llavors va arribar el gol de Bojan. El van anul·lar. De totes formes, és simptomàtic que hom pugui seguir un partit del Barça sense veure la tele o sentir la ràdio, només caminant pel carrer.
dimecres, 28 d’abril del 2010
Els estranys ‘defensors’ dels ‘gitanos romanesos’ i l’astúcia de Xavier García Albiol
Mentre a Sant Just Desvern o a Montcada i Reixac, hom maldava el diumenge 25 d’abril per arreplegar vots a favor o en contra de la independència de la nació catalana, en un altre indret de la conurbació, a Badalona, el PP repartia postaletes. No sabem el percentatge de badalonins que van acceptar alguna d’aquestes postaletes. En línies generals, que el PP vulgui aplegar l’opinió dels ciutadans per somoure les majories absolutes del PSOE no és cosa que mogui gaire tinta. Fet i fet, quan el PP d’Esplugues de Llobregat demana l’opinió als ciutadans sobre allò que voldrien del seu municipi, som davant d’un procés participatiu. Si hom grata, troba el mateix esperit participatiu que el referèndum de la Diagonal, que vol impulsar el bipartit barceloní.
Però la participació té les seves coses. Fa uns mesos, a Suïssa, hom va sotmetre a referèndum la qüestió de l’edificació de minarets. Aquesta qüestió recordava aquelles normes dels països islàmics que prohibeixen la construcció d’esglésies cristianes, però que n’admeten la reparació. Els suïssos podrien respondre que, al capdavall, els cristians dels països àrabs són autòctons, mentre que els musulmans de Suïssa hi ha vingut de fa quatre dies. Els ‘progres’ dels nostres rodals es van dur les mans al cap davant aquell referèndum suís. I ara es duen les mans al cap davant les postaletes del PP de Badalona.
En un dels racons de les postaletes de marres hi apareix una fotografia d’una pancarta, col•locada en un barri de Badalona. La pancarta diu “No queremos rumano’” (No volem romanesos). Com hem d’interpretar la pancarta? Potser el PP de Badalona volia reflectir una problemàtica: la de la convivència interètnica. La convivència interètnica genera asprors i, pam, es manifesta en una pancarta o en una pintada. Però Xavier García Albiol, president del PP de Badalona, aclaria que si s’hi havia col·locat la pancarta era per assenyalar un dels problemes de Badalona: els ‘romanesos’. Els ‘romanesos’? García Albiol aclaria, els ‘gitanos romanesos’.
Albiol és prou intel·ligent per saber que es ficava en un jardí de flors. I és justament allò que cercava. Lluny d’una xenofòbia o un racisme essencialistes, Albiol sap destriar. Unes vegades, focalitza els ‘musulmans’ i, és clar, els ‘no-musulmans’ no poden sentir-se al·ludits. I unes altres, focalitza en els ‘gitanos romanesos’.
L’attitud del Consolat de Romania en aquest darrer fregat ha estat complexa. D’una banda, no podia ignorar que el PP de Badalona donava veu als sentiment ‘anti-romanès’. I de l’altra, tampoc no podia desconèixer que Albiol havia diferenciat explícitament entre romanesos ‘gitanos’ i ‘no-gitanos’. Romania va entrar en la Unió Europea el gener del 2007 i, després d’una moratòria de dos anys, s’han aixecat totes les barreres a la lliure circulació de treballadors (és a dir, a la lliure circulació de persones, treballin o cerquin feina). Les persones amb nacionalitat romanesa no poden ésser distingides, en matèria laboral, a les de qualsevol altra nacionalitat de la UE. I, per tant, si són empadronades a Badalona, poden votar en les eleccions municipals.
És a dir, en la definició de qui és ‘estranger’, els ‘romanesos’ formen part d’una categoria intermitja, la dels ‘estrangers comunitaris’, que són estrangers a efectes estatístics però no pas a efectes policials. Per definició, no poden trobar-se en una ‘situació irregular de residència’, ni se’ls pot ‘internar’ no se’ls pot ‘repatriar’. Justament, per això, quan el govern italià de Berlusconi ha anunciat mesures en contra, han saltat totes les alarmes ‘jurídiques’.
Aquestes alarmes jurídiques són les que han fet que la direcció del PP s’hagi desmarcat de les declaracions de Xavier García Albiol. En aquest sentit, Alícia Sánchez Camacho ha declarat que la delinqüència no coneix de ‘nacionalitats’. Albiol, és clar, juga amb un plus d’avantatge, i assenyala l’estil de vida dels ‘gitanos romanesos’.
Les reaccions d’ICV, de presentar una denúncia a la fiscalia, o de la Generalitat, d’encarregar un informe jurídic per saber si García Albiol va infringir el Codi Penal, són d’aquelles reaccions que esclaten a la cara dels qui les emprén. Albiol ara podrà dir que el volen jutjar i condemnar, per dir la ‘veritat’. Albiol és prou intel·ligent també per ara treure l’espantall del ‘1984’ de George Orwell i tota la pesca. Albiol serà acusat jurídicament d’atiar l’odi i el racisme i, en conseqüència, podrà continuar la seva croada implícita de defensor contra un suposat racisme anti-espanyol (o anti-blanc). És clar que, probablement, això és el que busca la ‘progressia’. Mentrestant, la realitat del poble gitano a Valàquia, Moldàvia i Transilvània, les raons de l’actual èxode, l’engranatge d’un sistema econòmic excloent que ja no pot ‘absorbir’ ni ‘integrar’, i les pròpies dinàmiques d’opressió patriarcal dins el col·lectiu, queden absolutament invisibilitzades. No tan invisibilitzat com el fet que Albiol, resident a Pedralbes, viu ben a prop dels centres de poder que ens han ‘regalat’ la diversitat ètnica dels nostres barris.
Però la participació té les seves coses. Fa uns mesos, a Suïssa, hom va sotmetre a referèndum la qüestió de l’edificació de minarets. Aquesta qüestió recordava aquelles normes dels països islàmics que prohibeixen la construcció d’esglésies cristianes, però que n’admeten la reparació. Els suïssos podrien respondre que, al capdavall, els cristians dels països àrabs són autòctons, mentre que els musulmans de Suïssa hi ha vingut de fa quatre dies. Els ‘progres’ dels nostres rodals es van dur les mans al cap davant aquell referèndum suís. I ara es duen les mans al cap davant les postaletes del PP de Badalona.
En un dels racons de les postaletes de marres hi apareix una fotografia d’una pancarta, col•locada en un barri de Badalona. La pancarta diu “No queremos rumano’” (No volem romanesos). Com hem d’interpretar la pancarta? Potser el PP de Badalona volia reflectir una problemàtica: la de la convivència interètnica. La convivència interètnica genera asprors i, pam, es manifesta en una pancarta o en una pintada. Però Xavier García Albiol, president del PP de Badalona, aclaria que si s’hi havia col·locat la pancarta era per assenyalar un dels problemes de Badalona: els ‘romanesos’. Els ‘romanesos’? García Albiol aclaria, els ‘gitanos romanesos’.
Albiol és prou intel·ligent per saber que es ficava en un jardí de flors. I és justament allò que cercava. Lluny d’una xenofòbia o un racisme essencialistes, Albiol sap destriar. Unes vegades, focalitza els ‘musulmans’ i, és clar, els ‘no-musulmans’ no poden sentir-se al·ludits. I unes altres, focalitza en els ‘gitanos romanesos’.
L’attitud del Consolat de Romania en aquest darrer fregat ha estat complexa. D’una banda, no podia ignorar que el PP de Badalona donava veu als sentiment ‘anti-romanès’. I de l’altra, tampoc no podia desconèixer que Albiol havia diferenciat explícitament entre romanesos ‘gitanos’ i ‘no-gitanos’. Romania va entrar en la Unió Europea el gener del 2007 i, després d’una moratòria de dos anys, s’han aixecat totes les barreres a la lliure circulació de treballadors (és a dir, a la lliure circulació de persones, treballin o cerquin feina). Les persones amb nacionalitat romanesa no poden ésser distingides, en matèria laboral, a les de qualsevol altra nacionalitat de la UE. I, per tant, si són empadronades a Badalona, poden votar en les eleccions municipals.
És a dir, en la definició de qui és ‘estranger’, els ‘romanesos’ formen part d’una categoria intermitja, la dels ‘estrangers comunitaris’, que són estrangers a efectes estatístics però no pas a efectes policials. Per definició, no poden trobar-se en una ‘situació irregular de residència’, ni se’ls pot ‘internar’ no se’ls pot ‘repatriar’. Justament, per això, quan el govern italià de Berlusconi ha anunciat mesures en contra, han saltat totes les alarmes ‘jurídiques’.
Aquestes alarmes jurídiques són les que han fet que la direcció del PP s’hagi desmarcat de les declaracions de Xavier García Albiol. En aquest sentit, Alícia Sánchez Camacho ha declarat que la delinqüència no coneix de ‘nacionalitats’. Albiol, és clar, juga amb un plus d’avantatge, i assenyala l’estil de vida dels ‘gitanos romanesos’.
Les reaccions d’ICV, de presentar una denúncia a la fiscalia, o de la Generalitat, d’encarregar un informe jurídic per saber si García Albiol va infringir el Codi Penal, són d’aquelles reaccions que esclaten a la cara dels qui les emprén. Albiol ara podrà dir que el volen jutjar i condemnar, per dir la ‘veritat’. Albiol és prou intel·ligent també per ara treure l’espantall del ‘1984’ de George Orwell i tota la pesca. Albiol serà acusat jurídicament d’atiar l’odi i el racisme i, en conseqüència, podrà continuar la seva croada implícita de defensor contra un suposat racisme anti-espanyol (o anti-blanc). És clar que, probablement, això és el que busca la ‘progressia’. Mentrestant, la realitat del poble gitano a Valàquia, Moldàvia i Transilvània, les raons de l’actual èxode, l’engranatge d’un sistema econòmic excloent que ja no pot ‘absorbir’ ni ‘integrar’, i les pròpies dinàmiques d’opressió patriarcal dins el col·lectiu, queden absolutament invisibilitzades. No tan invisibilitzat com el fet que Albiol, resident a Pedralbes, viu ben a prop dels centres de poder que ens han ‘regalat’ la diversitat ètnica dels nostres barris.
dimarts, 27 d’abril del 2010
L’Assemblea de treballadors/es en atur de Barcelona: cada dimarts, a les 19h a Sant Pere Més Baix, n.70
Enfilem la Setmana del Primer de Maig en un context de ‘recuperació econòmica’. Naturalment, aquesta recuperació econòmica és desigual, en els territoris, en els sectors econòmics i, particularment, en les classes. Perquè es tracta d’una ‘recuperació’ (allà on hi ha recuperació) ‘sense feina’. Una ‘recuperació sense feina’ és indici d’una productivitat molt més elevada, i també és època d’agreujament de les disparitats socials.
La ‘crisi laboral’, doncs, continua. En el Baix Llobregat, per exemple, la taxa de desocupació del mes de març va augmentar en 1.184 persones, de forma que el percentatge d’atur se situa en un 15,6%. I cal recordar sempre que a banda d’aquestes 66.486 persones, cal comptar-hi els treballadors que ja han renunciat a buscar feina o aquells que treballen a temps parcial (ni que sigui unes hores al mes) però voldrien treballar a jornada completa.
Ja fa mesos que funciona l’Assemblea de treballadors/es en atur de Barcelona, que contempla la perspectiva dels aturats en el marc global de la classe treballadora, que inclou també els treballadors inactius i els jubilats. El febrer del 2010, l’Assemblea se sumava al moviment per convocar una Vaga General. De motivacions per convocar-la n’hi ha moltes, però es feia especialment esment a la contrareforma de les pensions que impulsa el govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero.
Des de l’Assemblea d’aturats es raonava que allargar l’edat de jubilació a 67 anys i ampliar el període de càlcul de les pensions de 15 a 20 o 25 anys (com, explícitament o implícitament, anunciava del govern Zapatero) equivalia a una retallada efectiva de les pensions.
Més enllà d’aquesta retallada, l’ampliació a 67 anys va en contra de les polítiques de redistribució del treball. L’Assemblea d’aturats considera que establir l’edat de jubilació als 60 anys contribuïria a pal·liar els alts índexs de desocupació entre els joves.
L’Assemblea també recordava dues dades: 1) que els excedents de la caixa de la seguretat social espanyol són de 68.000 milions d’€; 2) que el sistema de seguretat social genera encara superàvit malgrat la forta contracció econòmica del 2008-2009. Per l’Assemblea, doncs, la intenció del “pensionazo” no és cap altra que servir els interessos de la Patronal en “la rebaixa de les cotitzacions a la seguretat social” i en “donar noves ales al negoci de les pensions privades”. El negoci de les pensions privades, constata l’Assemblea, hauria quedat molt decaigut arran de l’esclat de la crisi financera i la fallida de molts fons de pensions privats. En una altra línia, molt estretament relacionada, hi ha les pressions dels mercats financers per treure més suc del deute públic. En aquest sentit, la reavaluació del deute de l’estat grec és paradigmàtica, però a la cua segueixen els deutes dels estats de la Península Ibèrica. Però mentre la resistència de la classe treballadora grega és prou contundent per formar part de l’equilibri polític, no podem dir, de moment, el mateix de les classes treballadores de les nacions ibèriques.
La ‘crisi laboral’, doncs, continua. En el Baix Llobregat, per exemple, la taxa de desocupació del mes de març va augmentar en 1.184 persones, de forma que el percentatge d’atur se situa en un 15,6%. I cal recordar sempre que a banda d’aquestes 66.486 persones, cal comptar-hi els treballadors que ja han renunciat a buscar feina o aquells que treballen a temps parcial (ni que sigui unes hores al mes) però voldrien treballar a jornada completa.
Ja fa mesos que funciona l’Assemblea de treballadors/es en atur de Barcelona, que contempla la perspectiva dels aturats en el marc global de la classe treballadora, que inclou també els treballadors inactius i els jubilats. El febrer del 2010, l’Assemblea se sumava al moviment per convocar una Vaga General. De motivacions per convocar-la n’hi ha moltes, però es feia especialment esment a la contrareforma de les pensions que impulsa el govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero.
Des de l’Assemblea d’aturats es raonava que allargar l’edat de jubilació a 67 anys i ampliar el període de càlcul de les pensions de 15 a 20 o 25 anys (com, explícitament o implícitament, anunciava del govern Zapatero) equivalia a una retallada efectiva de les pensions.
Més enllà d’aquesta retallada, l’ampliació a 67 anys va en contra de les polítiques de redistribució del treball. L’Assemblea d’aturats considera que establir l’edat de jubilació als 60 anys contribuïria a pal·liar els alts índexs de desocupació entre els joves.
L’Assemblea també recordava dues dades: 1) que els excedents de la caixa de la seguretat social espanyol són de 68.000 milions d’€; 2) que el sistema de seguretat social genera encara superàvit malgrat la forta contracció econòmica del 2008-2009. Per l’Assemblea, doncs, la intenció del “pensionazo” no és cap altra que servir els interessos de la Patronal en “la rebaixa de les cotitzacions a la seguretat social” i en “donar noves ales al negoci de les pensions privades”. El negoci de les pensions privades, constata l’Assemblea, hauria quedat molt decaigut arran de l’esclat de la crisi financera i la fallida de molts fons de pensions privats. En una altra línia, molt estretament relacionada, hi ha les pressions dels mercats financers per treure més suc del deute públic. En aquest sentit, la reavaluació del deute de l’estat grec és paradigmàtica, però a la cua segueixen els deutes dels estats de la Península Ibèrica. Però mentre la resistència de la classe treballadora grega és prou contundent per formar part de l’equilibri polític, no podem dir, de moment, el mateix de les classes treballadores de les nacions ibèriques.
dilluns, 26 d’abril del 2010
L'estat de les consultes a 26 d'abril del 2010
Sense tindre encara a la vista tots els resultats de les consultes d'ahir, podem fer un resum acumulat del referèndum sobre la independència de la nació catalana.
De moment, hi han tingut la possibilitat de votar 2.226.342 persones (un 16,24% de la població total). D'aquestes persones:
- 1.778.663 persones no hi han anat a votar (79,89%).
- 0.417.965 persones han votat SÍ a la independència (18,77%).
- 0.019.363 persones han votat NO a la independència (0,87%).
- 0.009.268 persones han votat en BLANC (0,42%).
- 0.001.511 vots han estat declarats NULS (0,07%).
Molt s'ha discutit d'aquestes xifres. Quantitativament, 417.965 persones són moltes persones. Ara bé, és evident que hom encara és lluny d'una majoria social. També seria un error formidable els que comptin amb totes aquestes 417.965 persones per fer nous jocs prestidigitadors en el Parlament de Catalunya.
L'important, però, és la capacitat organitzativa. Una cosa en aquest sentit ha de quedar clara. A qui li sàpiga poc un 6% o un 7% a Mollet del Vallès, ha de pensar que molt més trist és el panorama del 0% del qui llença la tovallola.
- Un resum de resultats en excel.
De moment, hi han tingut la possibilitat de votar 2.226.342 persones (un 16,24% de la població total). D'aquestes persones:
- 1.778.663 persones no hi han anat a votar (79,89%).
- 0.417.965 persones han votat SÍ a la independència (18,77%).
- 0.019.363 persones han votat NO a la independència (0,87%).
- 0.009.268 persones han votat en BLANC (0,42%).
- 0.001.511 vots han estat declarats NULS (0,07%).
Molt s'ha discutit d'aquestes xifres. Quantitativament, 417.965 persones són moltes persones. Ara bé, és evident que hom encara és lluny d'una majoria social. També seria un error formidable els que comptin amb totes aquestes 417.965 persones per fer nous jocs prestidigitadors en el Parlament de Catalunya.
L'important, però, és la capacitat organitzativa. Una cosa en aquest sentit ha de quedar clara. A qui li sàpiga poc un 6% o un 7% a Mollet del Vallès, ha de pensar que molt més trist és el panorama del 0% del qui llença la tovallola.
- Un resum de resultats en excel.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Sant Just Desvern: 2193 vots per la independència
Llegim els resultats de Sant Just Desvern. Dels 11463 santjustencs amb dret de vot (els majors de 16 anys) han participat en la consulta 2372. Dels 2372 vots emesos, 1 ha estat declarat nul, 66 han votat en blanc i 112 han votat no. Uns 2193 han dit, doncs, SÍ a la independència de la Nació Catalana. Fa vuitanta anys, amb prou feines hi havia en Vibrant, tot just arribat des de Barcelona. Avui, un 19% de la població santjustenca s'ha declarat explícitament independentista. I el creixement ha de continuar.
Un altre resultat destacat és el de Palma de Cervelló. Un 37,61% del cens hi ha votat favorablement a favor de la independència. És a dir, un resultat osonenc, gràcies a l'esforç d'un bon grapat de voluntaris.
Sant Just vota a l'Ateneu fins a les 20.00h sobre la independència nacional
El moviment de les consultes sobre la independència de la Nació Catalana va entrar en la nostra subcomarca el 13 de desembre, al Papiol. El 28 de febrer arribava a Molins de Rei. Ara fa un salt damunt de Sant Feliu (on la consulta es prepara per al 20 de juny) per prendre peu a Sant Just Desvern. En la imatge veieu la Sala de Votacions, on sis taules i dotze urnes esperen recollir l'expressió dels santjustencs sobre la independència nacional. Els pals a les rodes han impedit de constituir més col·legis electorals, però hom confia que la cohesió de tots els barris i sectors de Sant Just farà per pal·liar aquesta mancança. El vot anticipat (inclòs el vot a domicili) també hi ha contribuït favorablement., "
Però no és Sant Just Desvern l'únic municipi a celebrar el referèndum sobre la independència aquest diumenge 25 d'abril. Un total de 180 municipis, amb un cens de vora 1 milió de persones, i que inclou ciutats com Girona, Lleida, Manresa, Reus o Figueres, participen en aquesta "quarta onada" de les consultes, que s'obria ahir a Esparreguera. A banda d'Esparreguera i de Sant Just, també hi ha consultes a Collbató, Corbera de Llobregat, Martorell, Pallejà i la Palma de Cervelló. En total, doncs, un 90.000 baix-llobregatins podran dir-hi la seva.
Avui és el gran dia de Sant Just Decideix. Però no és pas el darrer dia. Com indicava Roger Consul en declaracions al setmanari 30º, "La plataforma Sant Just Decideix continuarà treballant per fomentar la participació i que la gent doni la seva opinió sobre la independència".
Però no és Sant Just Desvern l'únic municipi a celebrar el referèndum sobre la independència aquest diumenge 25 d'abril. Un total de 180 municipis, amb un cens de vora 1 milió de persones, i que inclou ciutats com Girona, Lleida, Manresa, Reus o Figueres, participen en aquesta "quarta onada" de les consultes, que s'obria ahir a Esparreguera. A banda d'Esparreguera i de Sant Just, també hi ha consultes a Collbató, Corbera de Llobregat, Martorell, Pallejà i la Palma de Cervelló. En total, doncs, un 90.000 baix-llobregatins podran dir-hi la seva.
Avui és el gran dia de Sant Just Decideix. Però no és pas el darrer dia. Com indicava Roger Consul en declaracions al setmanari 30º, "La plataforma Sant Just Decideix continuarà treballant per fomentar la participació i que la gent doni la seva opinió sobre la independència".
dissabte, 24 d’abril del 2010
Mai tants no havien pogut votar SÍ (o No, o en blanc) a la independència
En pocs minuts, Esparreguera oferirà resultats de la Consulta del 24 d'abril sobre la independència de la Nació Catalana. Comptant el vot anticipat (realitzat en diverses sessions des de l'11 d'abril al 23) i el dels sis centres electorals d'avui dissabte, hi ha votat un 15,8% dels empadronats.
Més enllà dels valors de participació, unes 18.142 persones han tingut l'oportunitat de votar quelcom que semblava que no es podia votar. S'han dissipat dubtes que existien no fa ni tan sols dos mesos quant a la viabilitat de la consulta a Esparreguera.
No cal dir l'atenció, des d'Esplugues, és per a Sant Just Desvern. L'epopeia de Sant Just Decideix arriba demà al punt àlgid. Els santjustencs que no han fet ús del vot anticipat, podran expressar el seu vot a l'Ateneu.
De forma més general, no hi ha dubte que Girona, Reus, Lleida o Manresa centren bona part de l'interès general.
El 25 d'abril serà la jornada on més persones tindran la possibilitat de participar en aquest Referèndum sobre la Independència. Molts més que els que ho van fer el 13 de setembre, a Arenys de Munt, força més dels que ho feren el 28 de febrer, i més que els que ho feren el 13 de desembre. La xifra de convocats no serà superada, probablement, fins el 10 d'abril del 2011, a Barcelona.
Mentrestant, els venedors de fum volen cridar l'atenció i xifren el futur en tribunals forasters o en parlaments de pa sucat amb oli.
Però és a Esparreguera i a Sant Just, a Ulldecona o a Alcanar, a la manifestació d'avui a València, o en totes les altres mostres diverses de reivindicació i autoorganització popular on hi ha el futur. Això, certament, no és pas tranquilitzador quant al futur. No és pas una consigna, sinó una constatació.
Més enllà dels valors de participació, unes 18.142 persones han tingut l'oportunitat de votar quelcom que semblava que no es podia votar. S'han dissipat dubtes que existien no fa ni tan sols dos mesos quant a la viabilitat de la consulta a Esparreguera.
No cal dir l'atenció, des d'Esplugues, és per a Sant Just Desvern. L'epopeia de Sant Just Decideix arriba demà al punt àlgid. Els santjustencs que no han fet ús del vot anticipat, podran expressar el seu vot a l'Ateneu.
De forma més general, no hi ha dubte que Girona, Reus, Lleida o Manresa centren bona part de l'interès general.
El 25 d'abril serà la jornada on més persones tindran la possibilitat de participar en aquest Referèndum sobre la Independència. Molts més que els que ho van fer el 13 de setembre, a Arenys de Munt, força més dels que ho feren el 28 de febrer, i més que els que ho feren el 13 de desembre. La xifra de convocats no serà superada, probablement, fins el 10 d'abril del 2011, a Barcelona.
Mentrestant, els venedors de fum volen cridar l'atenció i xifren el futur en tribunals forasters o en parlaments de pa sucat amb oli.
Però és a Esparreguera i a Sant Just, a Ulldecona o a Alcanar, a la manifestació d'avui a València, o en totes les altres mostres diverses de reivindicació i autoorganització popular on hi ha el futur. Això, certament, no és pas tranquilitzador quant al futur. No és pas una consigna, sinó una constatació.
dijous, 22 d’abril del 2010
Un referèndum mundial sobre el canvi climàtic
Avui fa quaranta anys del “primer” Dia de la Terra, celebrat el 22 d’abril del 1970, a instàncies del senador nord-americà Gaylord Nelson. Entre les activitats que s’hi han fet coincidir hi ha la Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic i els Drets de la Mare Terra, que s’ha reunit a Bolívia en els darrers tres dies. Cal destriar, naturalment, el gra de la palla, i ser amatents davant dels signes d’irracionalisme que tan sovintegen en el camp de l’ecosocialisme. De totes formes, resulta interessant de comentar una de les propostes que s’havien fet en els preparatius de la dita Conferència: la celebració d’un Referèndum Mundial sobre Canvi Climàtic. Aquests dies, quan a nombrosos municipis catalans se celebra el quart lliurament del referèndum sobre la independència, o s’avança en els preparatius del referèndum sobre la independència del Sudan del Sud, per no parlar dels referèndums de tota mena que es fan i es desfan a les democràcies burgeses més avançades (la suïssa i la nord-americana), els referèndums i les consultes populars gaudeixen de bona salut.
De què tractarà aquest Referèndum Mundial sobre Canvi Climàtic? En la proposta es contemplen cinc qüestions, a les quals hom podrà dir que SÍ o NO. És a dir, que cada persona tindrà 32 opcions diferents, i això sense comptar-hi el vot en blanc (que llavors en parlaríem de 243).
Les cinc qüestions serien:
1.- “Sou d’acord amb restablir l’harmonia amb la natura, tot reconeixent els drets de la Mare Terra?”.
2.- “Sou d’acord amb canviar aquest model de sobreconsum i malbaratament que representa el sistema capitalista?”.
3.- “Sou d’acord que els països en desenvolupament redueixin i reabsorbeixin les emissions internes de gasos amb efecte hivernacle per tal que la temperatura no pugi més enllà d’1ºC?”.
4.- “Sou d’acord amb transferir tot el que es gasta en guerres i per alimentar un pressupost superior a les necessitats defensa, a la lluita contra el canvi climàtic?”.
5.- “Sou d’acord amb la constitució d’un Tribunal de Justícia del Clima per jutjar els qui destrueixen la Mare Terra?”.
El referèndum hauria de tenir un abast mundial. Difícilment, però, es podria convocar en una sola data, encara que podria ser recomanable centrar-ho en el 22 d’abril (Diada de la Terra) o en el 5 de juny (Diada del Medi Natural). Caldria pensar en un referèndum per edicions, organitzat des de la base en la majoria de territoris o des de les institucions que l’assumissin.
De què tractarà aquest Referèndum Mundial sobre Canvi Climàtic? En la proposta es contemplen cinc qüestions, a les quals hom podrà dir que SÍ o NO. És a dir, que cada persona tindrà 32 opcions diferents, i això sense comptar-hi el vot en blanc (que llavors en parlaríem de 243).
Les cinc qüestions serien:
1.- “Sou d’acord amb restablir l’harmonia amb la natura, tot reconeixent els drets de la Mare Terra?”.
2.- “Sou d’acord amb canviar aquest model de sobreconsum i malbaratament que representa el sistema capitalista?”.
3.- “Sou d’acord que els països en desenvolupament redueixin i reabsorbeixin les emissions internes de gasos amb efecte hivernacle per tal que la temperatura no pugi més enllà d’1ºC?”.
4.- “Sou d’acord amb transferir tot el que es gasta en guerres i per alimentar un pressupost superior a les necessitats defensa, a la lluita contra el canvi climàtic?”.
5.- “Sou d’acord amb la constitució d’un Tribunal de Justícia del Clima per jutjar els qui destrueixen la Mare Terra?”.
El referèndum hauria de tenir un abast mundial. Difícilment, però, es podria convocar en una sola data, encara que podria ser recomanable centrar-ho en el 22 d’abril (Diada de la Terra) o en el 5 de juny (Diada del Medi Natural). Caldria pensar en un referèndum per edicions, organitzat des de la base en la majoria de territoris o des de les institucions que l’assumissin.
dimecres, 21 d’abril del 2010
PAME convoca una vaga general de 48 hores contra l’extorsió a la classe treballadora grega
El Front Sindical Obrer Panhel·lènic (PAME) ha convocat per avui i demà una vaga general de 48 hores a tot Grècia. La convocatòria, en el marc de manifestacions i aturades que fa mesos que somouen el país, vol ésser una resposta contra les polítiques impopulars del govern grec. És també una resposta contra els estaments financers que, amb l’assistència de les institucions de la Unió Europea i del govern grec, volen convertir el ‘dèficit públic grec’ en una ‘oportunitat’ per fer negocis.
La resposta a la convocatòria de vaga ha estat l’habitual. Pressions des del govern, dels mitjans de comunicació de la burgesia i, particularment, des de la patronal, volen sabotejar la vaga. En la situació de precarietat laboral, els vaguistes fan front a tota mena de repressàlies. I, quan no són les amenaces, és la pròpia situació desesperada la que fa molt difícil renunciar a dos dies de jornal.
La divisió entre ‘aturats’ i ‘ocupats’, o entre ‘treballadors públics’ i ‘treballadors del sector privat’, ofereix, naturalment, diferents perspectives sobre la situació actual. Per raons evidents, són els treballadors públics els que se senten més afectats per les mesures d’austeritat, però també són ells els que disposen de més garanties legals i d’una capacitat organitzativa més elevada. L’esforç de la burgesia grega, doncs, se centra en dividir les reivindicacions dels treballadors a partir de la pròpia segmentació de la classe treballadora que ella ha contribuït a crear. La resposta de PAME i d’altres col·lectius que participen en les protestes és augmentar l’organització obrera, i unir les reivindicacions de la classe treballadora amb les reivindicacions populars.
La resposta a la convocatòria de vaga ha estat l’habitual. Pressions des del govern, dels mitjans de comunicació de la burgesia i, particularment, des de la patronal, volen sabotejar la vaga. En la situació de precarietat laboral, els vaguistes fan front a tota mena de repressàlies. I, quan no són les amenaces, és la pròpia situació desesperada la que fa molt difícil renunciar a dos dies de jornal.
La divisió entre ‘aturats’ i ‘ocupats’, o entre ‘treballadors públics’ i ‘treballadors del sector privat’, ofereix, naturalment, diferents perspectives sobre la situació actual. Per raons evidents, són els treballadors públics els que se senten més afectats per les mesures d’austeritat, però també són ells els que disposen de més garanties legals i d’una capacitat organitzativa més elevada. L’esforç de la burgesia grega, doncs, se centra en dividir les reivindicacions dels treballadors a partir de la pròpia segmentació de la classe treballadora que ella ha contribuït a crear. La resposta de PAME i d’altres col·lectius que participen en les protestes és augmentar l’organització obrera, i unir les reivindicacions de la classe treballadora amb les reivindicacions populars.
dimarts, 20 d’abril del 2010
La política lingüística invisible: el certificat zootècnic d'origen i d'identificació d'esperma, òvuls i embrions d'èquids
Bernat Gasull recorda que per cada normativa autonòmica que preveu sancions per no emprar la llengua catalana, hi ha cent normatives estatals que preveuen sancions per no emprar la llengua castellana.
El llistat de 500 d'aquestes disposicions (llista no actualitzada a les d'enguany).
L'article 37.4.b) del RD 219/2008, de 26 de desembre, ens informa d'una sèrie de requeriments sobre el "comerç intracomunitari d'esperma, òvuls i embrions" d'èquids. Intracomunitari, vol dir entre estats de la UE. I èquids vol dir cavalls, eugues, ases o rucs.
Doncs bé, l'esperma, òvuls i embrions dels èquids de raça pura que es comercialitzin, hauran d'anar acompanyats d'un certificat zootècnic d'origen i d'identificació, expedit per l'associació oficialment reconeguda que es tracti, i que S'HAURÀ DE REDACTAR, si més no, EN CASTELLÀ I EN LA LLENGUA DEL PAÍS DE DESTÍ, i conforme al model establert per la normativa comunitària.
Algú podria dir que és una cosa ben lògica. I és clar que sí. La normativa, a més, en cap moment no limita que els certificats zootècnics vagin també en català. No obstant, hi ha una diferència poderosa. Amb la normativa a la mà, un inspector que hagués de llegir el certificat zootècnic tindria el dret d'ignorar qualsevol altra llengua que no sigui la castellana i, per tant, en protecció d'aquest dret, cal garantir que el castellà hi sigui present en el certificat zootècnic. És en aquest dret d'ignorància on es troba la desigualtat lingüística en el pla normatiu.
El llistat de 500 d'aquestes disposicions (llista no actualitzada a les d'enguany).
L'article 37.4.b) del RD 219/2008, de 26 de desembre, ens informa d'una sèrie de requeriments sobre el "comerç intracomunitari d'esperma, òvuls i embrions" d'èquids. Intracomunitari, vol dir entre estats de la UE. I èquids vol dir cavalls, eugues, ases o rucs.
Doncs bé, l'esperma, òvuls i embrions dels èquids de raça pura que es comercialitzin, hauran d'anar acompanyats d'un certificat zootècnic d'origen i d'identificació, expedit per l'associació oficialment reconeguda que es tracti, i que S'HAURÀ DE REDACTAR, si més no, EN CASTELLÀ I EN LA LLENGUA DEL PAÍS DE DESTÍ, i conforme al model establert per la normativa comunitària.
Algú podria dir que és una cosa ben lògica. I és clar que sí. La normativa, a més, en cap moment no limita que els certificats zootècnics vagin també en català. No obstant, hi ha una diferència poderosa. Amb la normativa a la mà, un inspector que hagués de llegir el certificat zootècnic tindria el dret d'ignorar qualsevol altra llengua que no sigui la castellana i, per tant, en protecció d'aquest dret, cal garantir que el castellà hi sigui present en el certificat zootècnic. És en aquest dret d'ignorància on es troba la desigualtat lingüística en el pla normatiu.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Tele-realitat de catàstrofes 2.0: Aeroport 2010
En el cinema de catàstrofes de fa quatre dècades era imperatiu el personatge maligne que, cobdiciós, conduïa al desastre el proïsme com a conseqüència de menysprea tal o tal amenaça natural, social o tecnològica. Ja es ben veritat que la història tendeix a repetir-se, de primer com a tragèdia, de segon com a comèdia. Per comptes de cinema tenim ara la tele-realitat que ens mostra la TV, la ràdio, la internet o les pantalles informatives. I si els “desaprensius” dels anys 1970 menyspreaven els riscos, els d’ara simplement hi juguen. La temporada passada era la pandèmia de la grip, i ara les mortíferes cendres d’un volcà islandès. La gent contempla el cel i no hi veu res. I és que la cendra és invisible a ull nu, com el vestit de l’emperador, i tots a córrer. Tot s’ha de mirar, però, pel cantó positiu. Diuen que les cendres del volcà poden tenir un efecte ‘refredador’ sobre el clima. I no serà simplement per dispersar la llum solar, sinó també per reduir les emissions de CO2 al transport aeri continental durant uns dies.
En els films de catàstrofes, l’heroi començava a conduir els supervivents (interpretats en una porció gens menyspreable per velles glòries de Hollywood) pel que havia d’ésser una via d’escapament. Però, de nou, la cobdícia o la insensatesa del sistema havia deixat la via d’escapament sense construir per tal d’estalviar costos. Ara, en els nostres dies, hi ha algú que s’ha enrecordat que no hi ha connexió amb la xarxa continental de TGV.
Tot acaba bé, però. Si el núvol volcànic perdura per molts dies, hom descobrirà que no suposa cap risc de consideració. I a volar...
En els films de catàstrofes, l’heroi començava a conduir els supervivents (interpretats en una porció gens menyspreable per velles glòries de Hollywood) pel que havia d’ésser una via d’escapament. Però, de nou, la cobdícia o la insensatesa del sistema havia deixat la via d’escapament sense construir per tal d’estalviar costos. Ara, en els nostres dies, hi ha algú que s’ha enrecordat que no hi ha connexió amb la xarxa continental de TGV.
Tot acaba bé, però. Si el núvol volcànic perdura per molts dies, hom descobrirà que no suposa cap risc de consideració. I a volar...
dissabte, 17 d’abril del 2010
El repte de musicar Pedrolo en l’any 20 TT (“Mai no és de nit”, Jaume Calatayud i Vicente Monera)
Avui, la CAL d’Esplugues ha portat a l’Antiga Masoveria de Can Tintorer la composició poeticomusical “Mai no és de nit”, de Jaume Calatayud i Vicente Monera. “Mai no és de nit” pren un vers de Manuel de Pedrolo per conduir l’espectador a un repàs cronològic de la vida i obra d’aquest escriptor, un dels més prolífics, populars i ambiciosos de la literatura catalana del segle XX. Des del Castell de l’Aranyó fins al cementiri de Monjuïc transcorren 26.384 dies. “Cal protestar encara que no serveixi de res”, diu un dels més famosos adagis polítics de l’escriptor, que també pot traduir-se com un “Cal viure, encara que no serveix de res”. I és la part de la protesta i del compromís, amb la llengua, amb el país, amb el poble, amb la vida, la que no li han perdonat els que, d’entrada o de sortida, acaben per abdicar de la llengua, del país, del poble i de la vida. El cas, és clar, és que aquest menysteniment té poca o nul·la rellevància, quan es constata l’apreci de diverses generacions de lectors per l’obra de Pedrolo, des de l’obra experimental fins a la literatura de gènere (novel·la negra, ciència ficció). Calatayud i Monera són dos d’aquests lectors, no lectors tan sols de la novel·la de Pedrolo, sinó també de la poesia i de l’obra teatral, així com de l’articulística. Els dos reconeixen les dificultats per musicar els textos de Pedrolo, compensada per la facilitat de fer-los arribar al públic. Ressegueixen la vida de Pedrolo des de la infantesa d’una família de la petita noblesa catalana, tot passant per la bohèmia de l’època d’estudiant de medicina a Barcelona, per l’experiència de la guerra i de la postguerra, pels atzars de negocis i ocupacions sense futur, i per les incerteses monetàries i de tota mena de qui pren l’ofici d’escriure.
divendres, 16 d’abril del 2010
Sota les cendres del volcà de la glacera de l’illa de la muntanya
En les darreres hores es parla del “caos aeri” motivat per la suspensió de les connexions entre els aeroports de les Illes Britàniques, d’Escandinàvia i del Nord d’Europa (fins a París i Frankfurt). Més del 60% dels vols intraeuropeus previstos han estat cancel·lats. Quan passa una cosa d’aquestes magnituds, sempre queda el dubte de la responsabilitat. No pas pel volcà, un fenomen natural, que tan sols les ments conspiratives poden qüestionar. Però sí per l’amenaça que suposi o no suposi aquesta cendra volcànica. Tot és una qüestió relativa. Però després del sinistre de l’avió presidencial polonès, que volia desafiar la boira, es fa difícil que les autoritats europees de control de l’aviació se la juguin.
És clar que sempre hi ha un còmput de riscos, tal com se suposa que n’hi va haver fa un any amb les mesures contra una pandèmia imminent de grip mexicana. En una balança hom posa els riscos, i en l’altra els beneficis. Però sempre hi ha una qüestió d’anàlisi emocional. Un sol accident aeri atribuït a la cendra del volcà hauria generat una marea informativa considerable.
D’Islàndia ara ve la cendra d’un volcà, com abans venien les cendres de les fumaroles d’un tipus d’interès bancari realment atractius. Situada al bell mig de la dorsal oceànica atlàntica (i d’ací el volcà), Islàndia ha passat les llargues dècades d’independència sota el protectorat militar dels Estats Units. Però els darrers esdeveniments (els financers, no els geològics) semblen impulsar-la cap a la Unió Europea. Com la cendra.
Les companyies aèries, doncs, es troben amb un nou colp d’efecte. Mentrestant, la RENFE passa anuncis sobre la pretesa decadència del transport aeri. Se suposa que una xarxa europea de TGV degudament interconnectada agranarà definitivament els vols de curta distància. Però la majoria dels vols aturats per la cendra de l’Eyjafjallajökull són vols de mitja i llarga distància, que el tren no salva en menys d’una jornada de viatge, i el temps és or. Així que els vols atmosfèrics continuaran malgrat la cendra, fins que no trobin un altre competidor: els vols suborbitals. Però aquests vols suborbitals, que amb tanta facilitat s’imaginava Aldous Huxkley per d’aquí a no pas gaire, resulten ben prohibitius en termes de combustible. I és llàstima, perquè en mitja hora hom es plantaria a Austràlia, lluny de les cendres dels volcans islandesos.
És clar que sempre hi ha un còmput de riscos, tal com se suposa que n’hi va haver fa un any amb les mesures contra una pandèmia imminent de grip mexicana. En una balança hom posa els riscos, i en l’altra els beneficis. Però sempre hi ha una qüestió d’anàlisi emocional. Un sol accident aeri atribuït a la cendra del volcà hauria generat una marea informativa considerable.
D’Islàndia ara ve la cendra d’un volcà, com abans venien les cendres de les fumaroles d’un tipus d’interès bancari realment atractius. Situada al bell mig de la dorsal oceànica atlàntica (i d’ací el volcà), Islàndia ha passat les llargues dècades d’independència sota el protectorat militar dels Estats Units. Però els darrers esdeveniments (els financers, no els geològics) semblen impulsar-la cap a la Unió Europea. Com la cendra.
Les companyies aèries, doncs, es troben amb un nou colp d’efecte. Mentrestant, la RENFE passa anuncis sobre la pretesa decadència del transport aeri. Se suposa que una xarxa europea de TGV degudament interconnectada agranarà definitivament els vols de curta distància. Però la majoria dels vols aturats per la cendra de l’Eyjafjallajökull són vols de mitja i llarga distància, que el tren no salva en menys d’una jornada de viatge, i el temps és or. Així que els vols atmosfèrics continuaran malgrat la cendra, fins que no trobin un altre competidor: els vols suborbitals. Però aquests vols suborbitals, que amb tanta facilitat s’imaginava Aldous Huxkley per d’aquí a no pas gaire, resulten ben prohibitius en termes de combustible. I és llàstima, perquè en mitja hora hom es plantaria a Austràlia, lluny de les cendres dels volcans islandesos.
dijous, 15 d’abril del 2010
Any Nou per a Tailàndia
La primera lluna nova de primavera assenyala el començament d’un nou any per als pobles de Tailàndia. Enguany el trànsit ha quedat marcat pels 21 morts de dissabte passat. El Front Unit per la Democràtica contra la Dictadura (UDD), les camises vermelles, acusaven el govern d’Abhisit Vejjajiva però, sobretot, a l’Ammtayathipatai (l’oligarquia militar, judicial i àulica) de voler ofegar amb sang les protestes. Fonts governamentals responsabilitzaven, no pas a l’UDD en general, sinó a una “minoria violenta”. I entre sectors pro-UDD se suggeria obertament que la “minoria violenta” no eren més que provocadors a sou dels qui voldrien perpetrar un nou govern militar i, a través de la llei marcial, dissoldre l’UDD.
Dins i fora de Tailàndia, les protestes de l’UDD, dels Camises Vermelles, reprodueixen l’estil dels seus aparents contraris, les Camises Grogues. Si les Camises Grogues van foragitar del poder, amb ajut militar, el govern de Thaksin Shinawatra, les Camises Vermelles voldrien fer ara quelcom similar amb Vejjajiva.
Les coses, però, són més complexes. En la polarització inevitable de les societats modernes, Grocs i Vermells acaben per representar moltes coses més enllà de la pràctica real dels capdavanters particulars de cada cas de grogor o de vermellor. Així, per exemple, encara que els dirigents de l’UDD proclamin les seves conviccions monàrquiques, els grocs de l’Aliança Popular per la Democràcia (PAD) els acusen d’antimonàrquics. Els sectors que voldrien limitar les atribucions del monarca o passar directament a un règim republicà han fet, com també ho han fet les forces de l’esquerra socialista, entrisme en l’UDD. Però el monarquisme aparent de l’UDD es troba molt lligat al prestigi (més religiós i nacional que polític o institucional) de l’actual monarca, i el dia que ell falti, les coses podrien ser ben diferents.
De manera semblant, cal veure el lligam (certament, directe) de l’UDD amb Thaksin Shinawatra. Amples sectors de l’UDD poden desmarcar-se més o menys de Shinawatra, però el cert és que la línia política de Shinawatra (“desenvolupament nacional” + concessions pròpies dels conservadorisme compassiu) és la pròpia de tots els primers ministres potencials de l’UDD. El caràcter plural de l’UDD és el que ha permès l’extensió de la base social a Bangkok (entre les classes populars urbanes) i, en menor grau, al sud del país. Però la pluralitat té els seus riscos, ja que l’Ammatayathipatai podria resoldre la ‘crisi’ amb la cooptació d’alguns dirigents de l’UDD i amb la divisió d’aquest moviment de masses.
Dins i fora de Tailàndia, les protestes de l’UDD, dels Camises Vermelles, reprodueixen l’estil dels seus aparents contraris, les Camises Grogues. Si les Camises Grogues van foragitar del poder, amb ajut militar, el govern de Thaksin Shinawatra, les Camises Vermelles voldrien fer ara quelcom similar amb Vejjajiva.
Les coses, però, són més complexes. En la polarització inevitable de les societats modernes, Grocs i Vermells acaben per representar moltes coses més enllà de la pràctica real dels capdavanters particulars de cada cas de grogor o de vermellor. Així, per exemple, encara que els dirigents de l’UDD proclamin les seves conviccions monàrquiques, els grocs de l’Aliança Popular per la Democràcia (PAD) els acusen d’antimonàrquics. Els sectors que voldrien limitar les atribucions del monarca o passar directament a un règim republicà han fet, com també ho han fet les forces de l’esquerra socialista, entrisme en l’UDD. Però el monarquisme aparent de l’UDD es troba molt lligat al prestigi (més religiós i nacional que polític o institucional) de l’actual monarca, i el dia que ell falti, les coses podrien ser ben diferents.
De manera semblant, cal veure el lligam (certament, directe) de l’UDD amb Thaksin Shinawatra. Amples sectors de l’UDD poden desmarcar-se més o menys de Shinawatra, però el cert és que la línia política de Shinawatra (“desenvolupament nacional” + concessions pròpies dels conservadorisme compassiu) és la pròpia de tots els primers ministres potencials de l’UDD. El caràcter plural de l’UDD és el que ha permès l’extensió de la base social a Bangkok (entre les classes populars urbanes) i, en menor grau, al sud del país. Però la pluralitat té els seus riscos, ja que l’Ammatayathipatai podria resoldre la ‘crisi’ amb la cooptació d’alguns dirigents de l’UDD i amb la divisió d’aquest moviment de masses.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Un 36% del valor en circulació en € es troba en bitllets de 500 €
En analitzar l'evolució del nombre de bitllets (en milions d'unitats) de 100 €, 200 € i 500 €, hom nota aquest saltironet que coincideix amb la "crisi de confiança" del darrer quatrimestre del 2008.
Segons les estadístiques del Banc Central Europeu, hi ha uns 784.000 milions d'euros que circulen en forma de bitllets. La xifra va a la baixa des del pic nadalenc dels 806.000 milions d'euros. Però aquesta variació estacional no afecta més que als bitllets de 50, 20 i 10 €. Les denominacions superiors es mantenen constants en els darrers mesos.
Potser sobta comprovar que un 36% del valor global dels bitllets d'€ es troba en forma de bitllets de 500€.
En els temps del creixement econòmic, hom s'havia referit al fet que un 25% dels bitllets de 500 € es trobessin en territori espanyol, quan l'estat espanyol no tenia permès d'emetre'n. El Congrés dels Diputats espanyol discutia avui una proposta d'ERC que, en la línia de màxims, proposava la prohibició de fer circular aquests bitllets. Recorda a les propostes de Grècia, en l'època del creixement econòmic, quan demanava l'emissió de bitllets d'1 € i 2 €. En temps de les pessetes, mai no circularen bitllets de més de 10.000 ptes, mentre que a Alemanya sí que circulaven bitllets de 1000 marcs. Algú dirà que no té res d'estrany que el 59% del valor d'euros en circulació vagi en bitllets de 100 o més €, quan als EUA el percentatge (per a bitllets de 100 $) és de 79,5%.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Condicions per formar govern i per desformar-lo
Aquests dies, el dirigent d'un partit afirmava que si es produïa un cert esdeveniment jurídic caldria considerar que una determinada via política era morta. Sembla, òbviament, una exageració. Les vies polítiques no es moren per una sentència del Tribunal Constitucional. En tot cas, suposem que ara sí va de veres, i la via política en qüestió (la via autonòmica es mor). Si una via es tanca, una altra s'ha d'obrir. I sembla molt raonable que el guardagulles demani unes certes condicions. Per exemple, pot dir que no pactarà més que amb aquelles altres formacions polítiques que apostin per anar a la nova via. Això és molt raonable, i si s'hagués aplicat al llarg dels darrers set anys, hom s'hauria estalviat més d'un descarrilament estatutari. Però tot té remei. El guardagulles pot començar a fer pràctica, ara. És a dir, a exigir ara, allò que ens diu que exigirà passada la tardor.
diumenge, 11 d’abril del 2010
Sis propostes de la CGT i de moviments socials del Vallès Occidental contra l’atur, la precarietat i l’exclusió social
La marxa promoguda per la CGT ahir a Sabadell, Barberà i Badia (Vallès Occidental) duia per títol ‘Contra l’atur, la precarietat i l’exclusió social: lluita i mobilització’. La convocatòria no tan sols s’adreça als percentatges d’atur (23% a Badia), als acomiadaments col·lectius i individuals o a les no-renovacions de contractes temporals, sinó també a la situació en la qual viuen treballadors que sí han conservat la feina: congelació salarial, flexibilització i allargament de la jornada laboral, incompliment de convenis i de proteccions legals (de conciliació familiar, de salut i seguretat en el treball, etc.).
Les receptes de la mesa de negociació social (entre patronal, govern i sindicats majoritaris) són exactament iguals a les mesures promogudes en l’època de “plena” ocupació (és a dir, quan els percentatges d’atur eren d’una sola xifra): abaratiment de l’acomiadament, promoció de les ETT en detriment de les oficines públiques de treball, reducció directa o indirecta de les prestacions socials per atur o vellesa, etc. I si aquestes mesures eren defensades com una forma de reduir el pes excessiu de l’estat en la societat, no hi ha cap problema quan el pes de l’estat es dedica a rescatar el sector financer.
Les sis propostes de la CGT van en un sentit de classe directament oposat:
- “repartiment del treball”, damunt la base d’una setmana laboral de 35 hores, amb augments salarials per recuperar el poder adquisitiu perdut. Com a garantia contra l’exclusió social, es reivindica un salari mínim de 1.200 € i una renda bàsica per a les persones sense feina.
- unes polítiques industrials pròpies, amb control sindical sobre les multinacionals, i promoció de tecnologies netes i ecològiques.
- igualtat de drets per a tota la classe treballadora, derogant la llei d’estrangeria.
- transport públic gratuït per a la població aturada, i contractació directa dels aturats per part dels ajuntaments a través dels fons d’inversió locals, tot eliminant la subcontractació en l’obra pública.
- defensa dels servesi públics, garantint el dret a una sanitat i ensenyament de qualitat i gratuïts per a tothom.
- eliminació dels interessos dels préstecs, i control públic de la Banca. Aturada dels desnonaments per impagament d’hipoteques i defensa del dret a l’okupació.
Les receptes de la mesa de negociació social (entre patronal, govern i sindicats majoritaris) són exactament iguals a les mesures promogudes en l’època de “plena” ocupació (és a dir, quan els percentatges d’atur eren d’una sola xifra): abaratiment de l’acomiadament, promoció de les ETT en detriment de les oficines públiques de treball, reducció directa o indirecta de les prestacions socials per atur o vellesa, etc. I si aquestes mesures eren defensades com una forma de reduir el pes excessiu de l’estat en la societat, no hi ha cap problema quan el pes de l’estat es dedica a rescatar el sector financer.
Les sis propostes de la CGT van en un sentit de classe directament oposat:
- “repartiment del treball”, damunt la base d’una setmana laboral de 35 hores, amb augments salarials per recuperar el poder adquisitiu perdut. Com a garantia contra l’exclusió social, es reivindica un salari mínim de 1.200 € i una renda bàsica per a les persones sense feina.
- unes polítiques industrials pròpies, amb control sindical sobre les multinacionals, i promoció de tecnologies netes i ecològiques.
- igualtat de drets per a tota la classe treballadora, derogant la llei d’estrangeria.
- transport públic gratuït per a la població aturada, i contractació directa dels aturats per part dels ajuntaments a través dels fons d’inversió locals, tot eliminant la subcontractació en l’obra pública.
- defensa dels servesi públics, garantint el dret a una sanitat i ensenyament de qualitat i gratuïts per a tothom.
- eliminació dels interessos dels préstecs, i control públic de la Banca. Aturada dels desnonaments per impagament d’hipoteques i defensa del dret a l’okupació.
divendres, 9 d’abril del 2010
L’espantall de la STC o com torna a vindre el llop
Fan un gra massa potser tots una mica. Se’ns torna a amenaçar amb un “ara sí”. El proper 14-15 d’abril, es veu que el Tribunal Constitucional d’Espanya farà un plenari. Aquest òrgan, que hom no acaba de renovar malgrat el que dicta la Constitució, la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i el propi Reglament de l’ens, podria decidir finalment en una sentència sobre el set recursos (com les set espases de dolor) que cauen sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Els que van presentar aquells recursos tenien tres mesos de termini per fer-ho una vegada l’Estatut entrà en vigor (el juliol del 2006). El Tribunal Constitucional, en canvi, no té terminis per pronunciar-se. Una dirigent neoespanyolista suggeria que cap llei no entrés en vigor fins que el TC no s’hagués pronunciat abans. No li han fet cas. Però si li haguessin fet cas, i encara continuessim amb l’Estatut del 1979 (o 1980) tampoc no passaria res.
Els autonomistes, que són els primers patidors per la STC, es passen l’EAC per l’engonal cada dos per tres. O pacten un finançament que viola el Títol VI per totes bandes. O deixen per la setmana dels tres dijous l’aprovació de la llei de vegueries que exigeix l’Estatut del 2006. Val a dir que encara hi ha pendent d’aprovar la llei electoral prevista ja en l’Estatut del 1979.
Com ja van fer va sis mesos, els autonomistes toquen a sometent davant la STC. Volen, de nou, una unitat increbantable. Sumar, ens diuen. Però quan hom suma nombres de signe diferent, es pot quedar en un ‘zero zapatero’.
Què passarà el 14-15 d’abril del 2010? El més probable és que no hi hagi cap STC sobre l’EAC. Però imaginem que sí n’hi hagués. El més probable, llavors, seria que la STC no toqués cap més aspecte de l’EAC que aquells aspectes que el propi tetrapartit no és disposat a dur a bon port. Imaginem, però, que la STC fos dura, molt dura, contra l’EAC. Bé, la duresa, en tot cas, la jutjaran els autonomistes. Ells decidiran la coreografia de declaracions i contra-declaracions. Si l’espectacle és prou repugnant, l’abstenció de les eleccions tardorals no baixarà del 60%.
La STC és quelcom molt asèptic: coses redactades en un llenguatge jurídic que ensopeixen un bou. No tenen la fila de tres ministres elegants, progressistes i lliure-pensadors, com Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo o Fernando de los Ríos. Aquests ministres també van arribar una incerta jornada d’abril. I en tres dies van sepultar la República Catalana, i van resuscitar la Generalitat de Catalunya que portava tres segles soterrada. Suspesa durant el Bienni Negre, liquidada durant el Quaranteni Gris, la Generalitat ha arribat fins els nostres dies. La STC no li farà res. Llàstima.
Els autonomistes, que són els primers patidors per la STC, es passen l’EAC per l’engonal cada dos per tres. O pacten un finançament que viola el Títol VI per totes bandes. O deixen per la setmana dels tres dijous l’aprovació de la llei de vegueries que exigeix l’Estatut del 2006. Val a dir que encara hi ha pendent d’aprovar la llei electoral prevista ja en l’Estatut del 1979.
Com ja van fer va sis mesos, els autonomistes toquen a sometent davant la STC. Volen, de nou, una unitat increbantable. Sumar, ens diuen. Però quan hom suma nombres de signe diferent, es pot quedar en un ‘zero zapatero’.
Què passarà el 14-15 d’abril del 2010? El més probable és que no hi hagi cap STC sobre l’EAC. Però imaginem que sí n’hi hagués. El més probable, llavors, seria que la STC no toqués cap més aspecte de l’EAC que aquells aspectes que el propi tetrapartit no és disposat a dur a bon port. Imaginem, però, que la STC fos dura, molt dura, contra l’EAC. Bé, la duresa, en tot cas, la jutjaran els autonomistes. Ells decidiran la coreografia de declaracions i contra-declaracions. Si l’espectacle és prou repugnant, l’abstenció de les eleccions tardorals no baixarà del 60%.
La STC és quelcom molt asèptic: coses redactades en un llenguatge jurídic que ensopeixen un bou. No tenen la fila de tres ministres elegants, progressistes i lliure-pensadors, com Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo o Fernando de los Ríos. Aquests ministres també van arribar una incerta jornada d’abril. I en tres dies van sepultar la República Catalana, i van resuscitar la Generalitat de Catalunya que portava tres segles soterrada. Suspesa durant el Bienni Negre, liquidada durant el Quaranteni Gris, la Generalitat ha arribat fins els nostres dies. La STC no li farà res. Llàstima.
dijous, 8 d’abril del 2010
‘Salvem el Cabanyal’ denuncia les agressions policials d’Ajuntament i Delegació de Govern mentre planta cara a les demolicions
La Plataforma ‘Salvem el Cabanyal’ manté concentracions de protesta contra la campanya d’enderrocs d’habitatge que començava aquesta setmana. La plataforma veïnal considera que els enderrocs, que posen en perill la integritat del barri, són il·legals, donada l’Ordre Ministerial que suspenia l’execució del PEPRI, impulsat per l’Ajuntament de València, i que compta amb el suport de la Generalitat Valenciana.
Si el dimarts ja es registraven dures intervencions de la policia municipal, les intervencions de la policia estatal el dimecres han provocat un nombre elevat de ferits. Les accions policials eren, és clar, una maniobra política per tal de situar el debat no en la violència urbanística sinó en la violència física. També cercaven el silenci informatiu i no és gens casual que entre els ferits hi hagi periodistes. La Unió de Periodistes Valencians ha condemnat l’actuació policial, tot manifestant que “la policia ha atacat de forma indiscriminada als periodistes que estaven cobrint la notícia”.
Des de ‘Salvem el Cabanyal’ s’ha manifestat una sensació d’abandonament envers la Delegació del Govern espanyol a València. Si algú confiava en el color polític del govern espanyol, del delegat de govern o del subdelegat, molt s’haurà esvaït aquesta confiança. Les forces d’ordre (que a València són encara competència del Ministeri de l’Interior i no de la Generalitat) no han intervingut pas per previndre enderrocs, sinó justament per protegir la feina de les excavadores. I no tan sols han protegit els treballs de demolició, sinó que han passat a l’agressió contra els manifestants, a la identificació de periodistes, a les detencions, etc. La Plataforma qualifica de les actuacions de les cossos de policia (estatal i municipal) de propis d’una ‘policia dictatorial’, i han demanat la dimissió del delegat, Ricard Peralta, i subdelegat, Lluís Felip Martínez.
Si el dimarts ja es registraven dures intervencions de la policia municipal, les intervencions de la policia estatal el dimecres han provocat un nombre elevat de ferits. Les accions policials eren, és clar, una maniobra política per tal de situar el debat no en la violència urbanística sinó en la violència física. També cercaven el silenci informatiu i no és gens casual que entre els ferits hi hagi periodistes. La Unió de Periodistes Valencians ha condemnat l’actuació policial, tot manifestant que “la policia ha atacat de forma indiscriminada als periodistes que estaven cobrint la notícia”.
Des de ‘Salvem el Cabanyal’ s’ha manifestat una sensació d’abandonament envers la Delegació del Govern espanyol a València. Si algú confiava en el color polític del govern espanyol, del delegat de govern o del subdelegat, molt s’haurà esvaït aquesta confiança. Les forces d’ordre (que a València són encara competència del Ministeri de l’Interior i no de la Generalitat) no han intervingut pas per previndre enderrocs, sinó justament per protegir la feina de les excavadores. I no tan sols han protegit els treballs de demolició, sinó que han passat a l’agressió contra els manifestants, a la identificació de periodistes, a les detencions, etc. La Plataforma qualifica de les actuacions de les cossos de policia (estatal i municipal) de propis d’una ‘policia dictatorial’, i han demanat la dimissió del delegat, Ricard Peralta, i subdelegat, Lluís Felip Martínez.
dimecres, 7 d’abril del 2010
Talas, Bishkek: alçament contra el govern de Bakiyev
Fa cinc anys, el març del 2005, després de les eleccions parlamentàries, Kirgízia va viure un moviment de protesta contra el govern del president Askar Akayev, en el poder des del 1991. Akayev va haver d’abandonar el país i, el 4 d’abril, va presentar la dimissió en l’ambaixada kirgiza de Moscou. El Parlament acceptà la dimissió l’11 d’abril. Kurmanbek Bakiyev es va fer càrrec de la presidència de forma provisional. El juliol del 2005 es feren eleccions. Bakiyev les va guanyar i, d’acord amb el pacte pre-electoral, nomenà com a primer ministre Felix Kulov.
El desgast del govern Bakiyev-Kulov no es va fer esperar. S’havien promès “reformes econòmiques” (és a dir, privatitzacions), i les indústries estatals més lucratives esdevingueren una arena de combat. D’altra banda, Bakiyev tingué estires-i-arronses amb Kulov i amb la pròpia majoria parlamentària. Des del 2007, per acabar-ho d’adobar, la situació econòmica empitjorà. L’11 d’abril del 2007, en el segon aniversari de la revolució del 2005, l’oposició a Bakiyev organitzà una àmplia manifestació contra el president, per demanar-ne la dimissió. Bakiyev ofegà les protestes, en part mitjançant la repressió policial, i en part impulsant una reforma constitucional per limitar el poder del president.
Com a conseqüència de la reforma constitucional, el desembre del 2007, s’avançaren les eleccions presidencials. Ak Zhol aconseguí 71 diputats (1.228.319 vots). L’oposició parlamentària quedà reduïda al Partit Social Demòcrata (11 diputats; 55.651 vots) i al Partit dels Comunistes (8 diputats; 141.034 vots). El sistema majoritari aplicat, és clar, fa que el nombre de diputats no sigui representatiu als vots. Els partits “extraparlamentaris” sumaven de fet gairebé un milió de vots.
El Partit Social Demòcrata, el segon partit parlamentari, havia estat fundat just abans de la campanya electoral, per Almazbek Atambayev, que havia estat primer ministre fins unes setmanes abans amb Bakiyev.
En el 2008 i el 2009, la situació econòmica no deixà d’agreujar-se, en el context de la Gran Recessió mundial. El maig del 2009 començà la pre-campanya electoral de les presidencials. Bakiyev va obtindre el suport d’Ak Zhol, mentre que els socialdemòcrates presentaven Atambayev. Addicionalment, es presentaren tres candidats independents.
El dia de les eleccions, el 23 de juliol, Atambayev anuncià que retirava la seva candidatura en protesta pel frau electoral en favor del president. Un altre dels tres candidats, Nazaraliev, es retirà pel mateix motiu. Fos com fos, Bakiyev aplegà 1.772.849 vots (62% del cens!). Els observadors internacionals de l’OSCE qüestionaren els resultats (la participació del 79% era molt poc creïble), però sobretot el biaix dels mitjans de comunicació (tant dels públics com dels controlats per partidaris de Bakiyev).
Quan ara es compleixen cinc anys de la revolució que destronà Akayev, Bakiyev va pel mateix camí. La pujada de preus i, particularment de les tarifes elèctriques, ha estat un motiu de mobilitzacions en les darreres setmanes. La indignació popular gira al voltant dels casos de corrupció de l’entorn de Bakiyev. Les xifres d’atur (particularment, d’atur juvenil) continuen a l’alça, en part per la conjuntura econòmica mundial, i en part també per unes ‘reformes econòmiques’ que han enriquit ‘amics’ del president.
El cas de corrupció que ha animat també moltes protestes té a veure amb l’Agència Central per al Desenvolupament, Inversió i Innovació. Aquesta Agència té com a director, Maksim Bakiyev, el fill del president. L’Agència és encarregada de la gestió del Fons de Desenvolupament de Kirgízia, que té com a director a Eugene Gourevitch. Gourevitch té doble nacionalitat (kirgízia i nord-americana) i s’ha vist involucrat en un cas de frau de la qual hauria estat ‘víctima’ Telecom Italia. La filial italiana d’aquesta multinacional de les telecomunicacions havia interposat una denúncia en un tribunal italià, el qual va cursar fa un mes una ordre de detenció contra Gourevitch. La immensa majoria de mitjans callaven, és clar. Però un parell de diaris es feren ressò de l’ordre de detenció. El 18 de març aquests diaris foren tancats. Qui també informava, des de l’exterior, és la reencarnació de Radio Liberty, Radio Azattyk, el senyal del qual també va deixar d’arribar. El 31 de març era tancat un altre diari, Forum, i l’1 d’abril tancaven la web de Stan.tv.
De mentres, la televisió oficialista informava de la imminent visita de Ban Ki-moon a Bishkek. El 3 d’abril, el secretari general de l’ONU, era rebut no tan sols pel govern sinó també per una manifestació opositora.
El salt qualitatiu de les protestes començà ahir, dia 6 d’abril, a Talas. Un grup de 1.000 manifestants, ben organitzats i armats, prengueren la delegació de govern. S’hi feren forts i retingueren un grup de funcionaris com a hostatges. Al vespre, forces governamentals assaltaren l’edifici i alliberaren els hostatges. Però, poc després, grups d’opositors tornaren a prendre la delegació de govern.
Davant d’aquests fets, es realitzaren diverses detencions de dirigents opositors, entre ells el propi Atambayev, i Omurbek Tekebayev, que fou alliberat hores després.
El matí del 7 d’abril, es va fer una concentració de suport davant la seu del Partit Social Demòcrata de Bishkek. Part dels concentrats foren detinguts. Al llarg del matí, s’aplegà més i més gent. El destacament policial que hi feia guàrdia fou superat, i els protestataris els prengueren vehicles i armes. Una columna d’uns 5.000 manifestants, part d’ells armats, es dirigí cap a la Plaça Ala-Too i encerclaren el Palau Presidencial. Les forces de seguretat del Palau obriren foc.
Però els insurgents sí que han pogut prendre el Parlament i la KTR (el canal televisiu amb més audència). Des de la KTR l’oposició ha anunciat la formació d’un nou govern provisional, i que el president Bakayev se n’ha anat de Bishkek, en direcció probablement a Osh. Des de l’entorn de Bakiyev no s’ha confirmat aquest extrem, però sí que s’ha negat que el ministre de l’interior, Moldomus Kongantiyev hagi caigut en mans dels opositors de Talas. El que sí sembla confirmat és l’extensió de les protestes per tot el país.
El desgast del govern Bakiyev-Kulov no es va fer esperar. S’havien promès “reformes econòmiques” (és a dir, privatitzacions), i les indústries estatals més lucratives esdevingueren una arena de combat. D’altra banda, Bakiyev tingué estires-i-arronses amb Kulov i amb la pròpia majoria parlamentària. Des del 2007, per acabar-ho d’adobar, la situació econòmica empitjorà. L’11 d’abril del 2007, en el segon aniversari de la revolució del 2005, l’oposició a Bakiyev organitzà una àmplia manifestació contra el president, per demanar-ne la dimissió. Bakiyev ofegà les protestes, en part mitjançant la repressió policial, i en part impulsant una reforma constitucional per limitar el poder del president.
Com a conseqüència de la reforma constitucional, el desembre del 2007, s’avançaren les eleccions presidencials. Ak Zhol aconseguí 71 diputats (1.228.319 vots). L’oposició parlamentària quedà reduïda al Partit Social Demòcrata (11 diputats; 55.651 vots) i al Partit dels Comunistes (8 diputats; 141.034 vots). El sistema majoritari aplicat, és clar, fa que el nombre de diputats no sigui representatiu als vots. Els partits “extraparlamentaris” sumaven de fet gairebé un milió de vots.
El Partit Social Demòcrata, el segon partit parlamentari, havia estat fundat just abans de la campanya electoral, per Almazbek Atambayev, que havia estat primer ministre fins unes setmanes abans amb Bakiyev.
En el 2008 i el 2009, la situació econòmica no deixà d’agreujar-se, en el context de la Gran Recessió mundial. El maig del 2009 començà la pre-campanya electoral de les presidencials. Bakiyev va obtindre el suport d’Ak Zhol, mentre que els socialdemòcrates presentaven Atambayev. Addicionalment, es presentaren tres candidats independents.
El dia de les eleccions, el 23 de juliol, Atambayev anuncià que retirava la seva candidatura en protesta pel frau electoral en favor del president. Un altre dels tres candidats, Nazaraliev, es retirà pel mateix motiu. Fos com fos, Bakiyev aplegà 1.772.849 vots (62% del cens!). Els observadors internacionals de l’OSCE qüestionaren els resultats (la participació del 79% era molt poc creïble), però sobretot el biaix dels mitjans de comunicació (tant dels públics com dels controlats per partidaris de Bakiyev).
Quan ara es compleixen cinc anys de la revolució que destronà Akayev, Bakiyev va pel mateix camí. La pujada de preus i, particularment de les tarifes elèctriques, ha estat un motiu de mobilitzacions en les darreres setmanes. La indignació popular gira al voltant dels casos de corrupció de l’entorn de Bakiyev. Les xifres d’atur (particularment, d’atur juvenil) continuen a l’alça, en part per la conjuntura econòmica mundial, i en part també per unes ‘reformes econòmiques’ que han enriquit ‘amics’ del president.
El cas de corrupció que ha animat també moltes protestes té a veure amb l’Agència Central per al Desenvolupament, Inversió i Innovació. Aquesta Agència té com a director, Maksim Bakiyev, el fill del president. L’Agència és encarregada de la gestió del Fons de Desenvolupament de Kirgízia, que té com a director a Eugene Gourevitch. Gourevitch té doble nacionalitat (kirgízia i nord-americana) i s’ha vist involucrat en un cas de frau de la qual hauria estat ‘víctima’ Telecom Italia. La filial italiana d’aquesta multinacional de les telecomunicacions havia interposat una denúncia en un tribunal italià, el qual va cursar fa un mes una ordre de detenció contra Gourevitch. La immensa majoria de mitjans callaven, és clar. Però un parell de diaris es feren ressò de l’ordre de detenció. El 18 de març aquests diaris foren tancats. Qui també informava, des de l’exterior, és la reencarnació de Radio Liberty, Radio Azattyk, el senyal del qual també va deixar d’arribar. El 31 de març era tancat un altre diari, Forum, i l’1 d’abril tancaven la web de Stan.tv.
De mentres, la televisió oficialista informava de la imminent visita de Ban Ki-moon a Bishkek. El 3 d’abril, el secretari general de l’ONU, era rebut no tan sols pel govern sinó també per una manifestació opositora.
El salt qualitatiu de les protestes començà ahir, dia 6 d’abril, a Talas. Un grup de 1.000 manifestants, ben organitzats i armats, prengueren la delegació de govern. S’hi feren forts i retingueren un grup de funcionaris com a hostatges. Al vespre, forces governamentals assaltaren l’edifici i alliberaren els hostatges. Però, poc després, grups d’opositors tornaren a prendre la delegació de govern.
Davant d’aquests fets, es realitzaren diverses detencions de dirigents opositors, entre ells el propi Atambayev, i Omurbek Tekebayev, que fou alliberat hores després.
El matí del 7 d’abril, es va fer una concentració de suport davant la seu del Partit Social Demòcrata de Bishkek. Part dels concentrats foren detinguts. Al llarg del matí, s’aplegà més i més gent. El destacament policial que hi feia guàrdia fou superat, i els protestataris els prengueren vehicles i armes. Una columna d’uns 5.000 manifestants, part d’ells armats, es dirigí cap a la Plaça Ala-Too i encerclaren el Palau Presidencial. Les forces de seguretat del Palau obriren foc.
Però els insurgents sí que han pogut prendre el Parlament i la KTR (el canal televisiu amb més audència). Des de la KTR l’oposició ha anunciat la formació d’un nou govern provisional, i que el president Bakayev se n’ha anat de Bishkek, en direcció probablement a Osh. Des de l’entorn de Bakiyev no s’ha confirmat aquest extrem, però sí que s’ha negat que el ministre de l’interior, Moldomus Kongantiyev hagi caigut en mans dels opositors de Talas. El que sí sembla confirmat és l’extensió de les protestes per tot el país.
dimarts, 6 d’abril del 2010
Dimecres 7 d’abril a les 7 de la tarda: concentració-homenatge a Rambla Cinemes
La campanya ‘Salvem el Rambla’, que malda per evitar el tancament de l’emblemàtic cinema de la Rambla Just Oliveres (l'Hospitalet de Llobregat), ha convocat per demà dimecres, a les 7 de la tarda, una concentració davant del cinema. Els mateixos convocants reconeixen que es tracta d’un homenatge fúnebre. L’aspecte reivindicatiu de la convocatòria, ideada pel Laboratori Teatral Patates amb Suc, és mobilitzar la ciutadania al voltant de la plataforma. L’exemple de Sant Boi de Llobregat, amb el complex de cinemes de Can Castellet, fa que l’enterrament de Rambla Cinemes pugui ésser ‘reversible’. Trobar un lloc entre els canals digitals de cinema, les baixades il·legals d’internet, les multisales dels centres comercials, els videoclubs, etc., és el que no han pogut fer, una per una, les sales tradicionals de l’Hospitalet. Rambla Cinemes, segons el propietari, Jaume Campreciós, duia més de 6 anys amb pèrdues, i l’any passat tingué tan sols uns 75.000 espectadors.
dilluns, 5 d’abril del 2010
La punyalada del carrer de Petritxol (Joan-Lluís Lluís: Xocolata desfeta; Magrana, Barcelona, 2010)
L’argument és senzill. Un home és apunyalat en el carrer de Petritxol de Barcelona a mans d’una dona que tot just abans li ha cridat ella també és de Cassà de la Selva. Greument ferit, no es desperta fins dos dies després, en un llit hospitalari, sota la vigilància d’un policia que tot seguit li demana si l’agressora l’havia somrigut mentre l’apunyalava. Aquesta petita història, en tot cas, se li acudí a Joan-Lluís Lluís (*Perpinyà, 1963), segons ens explica en el making-of, quan ja tenia el llibre en ment. I és que el llibre, Xocolata desfeta, és també un homenatge als Exercices de style (1947) de Raymond Queneau. Exercices de style consisteix en la repetició fins a noranta-nou vegades de la mateixa història. Lluís repeteix la història de la punyalada del carrer de Petritxol d’un primer dijous de mes fins a 137 vegades.
El carrer de Petritxol serveix d’escenari per als ‘exercicis d’espill’ de Joan-Lluís Lluís
El contacte de Lluís amb Queneau es produeix en una llibreria de vell, a Montpeller, un cap de setmana de fa 25 anys. Llavors, Lluís encara era estudiant, i el desig d’emprendre el mateix camí de Queneau havia d’esperar a concretar-se fins l’octubre del 2008, quan entreveu un altre exemplar del llibre citat de Queneau en les lleixes d’una seva amiga. En aquest moment, Lluís es decideix i comença a escriure els seus exercicis d’estil, tan bon punt troba el relat breu que li servirà de base.
En el número 17 del carrer de Petritxol (una botiga de paraigües, en la ficció) té lloc la inexplicada agressió
Les 123 traves emprades són tan sols una petita mostra de totes les traves possibles. Algunes de les traves són directament extretes de Georges Perec o d’Oulipo. D’altres, són traves basades en diversos registres literaris o composicions poètiques. Trobem exercicis enigmístics i homenatges literaris.
La intenció del protagonista del relat, frustrada per la ganivetada, era anar a prendre xocolata desfeta, tal com feia tots els primers dijous de mes.
El relat originari no ocupa més que onze línies de dos paràgrafs. Durant nou mesos, Joan-Lluís Lluís sotmet el text a tota mena de tractaments, reduccions i expansions. I és que qualsevol text pot donar lloc des del haiku més breu fins al tractat més voluminós, i les formes de relatar qualsevol fet són, potser no infinites, però sí il·limitades.
El carrer de Petritxol serveix d’escenari per als ‘exercicis d’espill’ de Joan-Lluís Lluís
El contacte de Lluís amb Queneau es produeix en una llibreria de vell, a Montpeller, un cap de setmana de fa 25 anys. Llavors, Lluís encara era estudiant, i el desig d’emprendre el mateix camí de Queneau havia d’esperar a concretar-se fins l’octubre del 2008, quan entreveu un altre exemplar del llibre citat de Queneau en les lleixes d’una seva amiga. En aquest moment, Lluís es decideix i comença a escriure els seus exercicis d’estil, tan bon punt troba el relat breu que li servirà de base.
En el número 17 del carrer de Petritxol (una botiga de paraigües, en la ficció) té lloc la inexplicada agressió
Les 123 traves emprades són tan sols una petita mostra de totes les traves possibles. Algunes de les traves són directament extretes de Georges Perec o d’Oulipo. D’altres, són traves basades en diversos registres literaris o composicions poètiques. Trobem exercicis enigmístics i homenatges literaris.
La intenció del protagonista del relat, frustrada per la ganivetada, era anar a prendre xocolata desfeta, tal com feia tots els primers dijous de mes.
El relat originari no ocupa més que onze línies de dos paràgrafs. Durant nou mesos, Joan-Lluís Lluís sotmet el text a tota mena de tractaments, reduccions i expansions. I és que qualsevol text pot donar lloc des del haiku més breu fins al tractat més voluminós, i les formes de relatar qualsevol fet són, potser no infinites, però sí il·limitades.
diumenge, 4 d’abril del 2010
Les dades de creació d'ocupació als Estats Units: +162.000 llocs de treball el mes de març
Es fa difícil comparar dades de desocupació, quan l'estadística creativa i l'economia submergida són pel mig. Segons dades del Departament de Treball dels Estats Units el mes de març del 2010, per primera vegada en molts mesos, hi va haver un balanç net de creació de llocs de treball de 162.000. Un marge positiu pels pèls si considerem que el ritme de creació de llocs de treball per mantenir les actuals taxes d'activitat i d'ocupació seria de 100.000-150.000 llocs de treballs nous cada mes. Sense aquesta creació de llocs de treball, el percentatge d'atur augmentaria malgrat que hi hagués una creació neta de llocs de treball. Per aquesta raó el percentatge de desocupació als Estats Units continua en un 9,7%: una xifra molt alta si considerem els registres històrics i el fet que l'economia nord-americana té una capacitat més elevada de creació de llocs de treball, a igualtat de condicions de cicle econòmic, que l'europea.
Mentre Barack Obama saludava la xifra dels 162.000, l'oposició republicana volia aigualir la festa, tot assenyalant que es calcula que uns 48.000 llocs de treball s'han creat arran dels treballs del Cens del 2010. Aquests 48.000 llocs de treball, creats per agències públiques i contractistes privats, són òbviament temporals, i pagats amb diners públics. És simptomàtic que comentaristes conservadors com Glenn Beck hagin carregat contra els excessos del Cens. En efecte, segons Beck l'única funció del cens hauria de ser el repartiment de representants estatals en el Congrés, per la qual cosa no s'hi hauria d'incloure més que les dades personals fonamentals. Si es fes així, el nombre de 48.000 llocs de treball associats al cens podria ser ben inferior.
De totes formes, hi ha més raons encara per matisar les dades de creació de llocs de treball als Estats Units. Sense moure'ns de les dades oficials, augmenta el nombre d'aturats de llarga durada (generosament limitada als que fa més de sis mesos que són a l'atur), que creix a un ritme mensual de 400.000, i ja arriba a 6.500.000 de persones (40% dels aturats). I aquestes xifres són insuficients ja que no són comptats dins de les xifres d'atur, els treballadors que, mancats absolutament de perspectives, ja no recerquen activament feina. Si se'ls compta, el percentatge d'aturats puja set punts fins a un 16,9%. Que les perspectives són dolentes ho mostra el fet que l'aturat mitjà als Estats Units porta més de vuit mesos a l'atur. També cal recordar que les xifres d'aturats no inclouen les persones que tenen un lloc de treball a temps parcial però que voldrien treballar a jornada completa (9 milions de persones).
Mentre Barack Obama saludava la xifra dels 162.000, l'oposició republicana volia aigualir la festa, tot assenyalant que es calcula que uns 48.000 llocs de treball s'han creat arran dels treballs del Cens del 2010. Aquests 48.000 llocs de treball, creats per agències públiques i contractistes privats, són òbviament temporals, i pagats amb diners públics. És simptomàtic que comentaristes conservadors com Glenn Beck hagin carregat contra els excessos del Cens. En efecte, segons Beck l'única funció del cens hauria de ser el repartiment de representants estatals en el Congrés, per la qual cosa no s'hi hauria d'incloure més que les dades personals fonamentals. Si es fes així, el nombre de 48.000 llocs de treball associats al cens podria ser ben inferior.
De totes formes, hi ha més raons encara per matisar les dades de creació de llocs de treball als Estats Units. Sense moure'ns de les dades oficials, augmenta el nombre d'aturats de llarga durada (generosament limitada als que fa més de sis mesos que són a l'atur), que creix a un ritme mensual de 400.000, i ja arriba a 6.500.000 de persones (40% dels aturats). I aquestes xifres són insuficients ja que no són comptats dins de les xifres d'atur, els treballadors que, mancats absolutament de perspectives, ja no recerquen activament feina. Si se'ls compta, el percentatge d'aturats puja set punts fins a un 16,9%. Que les perspectives són dolentes ho mostra el fet que l'aturat mitjà als Estats Units porta més de vuit mesos a l'atur. També cal recordar que les xifres d'aturats no inclouen les persones que tenen un lloc de treball a temps parcial però que voldrien treballar a jornada completa (9 milions de persones).
dissabte, 3 d’abril del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XXIV): Ali Ağca, el llop gris que disparà contra el Papa
Escatir que hi ha de veritat o que hi ha de mentida en la trajectòria d’Ali Agca no és tasca fàcil. L’eix principal de la trajectòria és clar: l’assassí frustrat del Papa Joan Pau II es converteix en el “germà” del líder religiós polonès. Però allò realment insòlit és la trajectòria prèvia d’Ali Ağca, els viaranys que el van dur aquell dia de maig del 1981 a Roma.
Mehmet Ali Ağca tenia en aquella època 23 anys. Turcòfon, havia nascut el 9 de gener del 1958 a Hekimhan (Malatya, Anatòlia). Educat en les bandes juvenils de Hekimhan i sense gaire més perspectives de futur que viure de negocis foscos o de la petita delinqüència, el jove Ağca va emigrar a la Tràcia Oriental, on vivia del contrabandisme en la frontera turco-búlgara.
Ağca explica que una de les anades i tornades fou captat pels serveis secrets de Bulgària. Els búlgars l’haurien ensinistrat en tècniques de guerrilla urbana. Com a part d’aquest ensinistrament, Ağca hauria passat dos mesos en un camp secret del Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), en territori sirià. És clar que aquesta història ha estat qüestionada. Reforçaria la idea d’una “trama búlgara”, amb els serveis secrets búlgars actuant a ordres de Moscou, amb suport del sector “marxista” del moviment d’alliberament palestí i connivència del règim de “socialisme àrab” de Damasc.
La història de la “trama búlgara” hauria quedat més arrodonida si Ağca hagués estat vinculat a un dels nombrosos grups de l’esquerra turca. Però no era el cas. El mateix Ağca ha declarat que ell fou reclutat i ensinistrat com a mercenari, sense que hi hagués cap intenció d’endoctrinament polític (ni comunista, ni socialista ni anti-imperialista).
Però un Ağca apolític, de “mafiós” ficat a “terrorista-mercenari”, tampoc no encaixa en la realitat. Des de la seva arribada a Istanbul, el 1976, Ağca s’havia mogut en ambients universitaris i juvenils del moviment nacionalista turc. L’efervescència de les reivindicacions obreres i populars, i dels moviments de les minories nacionals (kurda, armeniana, grega, etc.), havia agafat al panturquisme a contrapeu. D’una banda, formacions polítiques com el Partit del Moviment Nacional Turc (MHP) volien capitalitzar aquest descontentament per renovar o regenerar la República de Turquia. I de l’altra, se n’adonaven que la davantera i la iniciativa la prenia l’esquerra socialista més o menys internacionalista. D’aquesta manera, en els darrers anys 1970, el moviment ultranacionalista turc prenia clarament la funció d’incontrolats d’extrema dreta, a través dels quals es menava una campanya parapolicial de repressió violenta contra els moviments d’esquerres i els moviments nacionals (Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK; Exèrcit Secret per l’Alliberament d’Armènia).
L’esquerra turca i kurda ha insistit en les connexions entre l’ultranacionalisme turc de dretes i les “clavegueres” de l’estat turc. Això seria especialment cert per a les activitats de l’organització de joves Bozkurtlar (Llops Grisos), també coneguda com a Ülkücü Gençlik (Juventut Idealista). Ağca era membre dels Llops Grisos. Si seguim la “trama búlgara”, hauríem fins i tot de sospitar que era un “infiltrat” en aquesta organització, que Moscou tenia interès en monitoritzar ja que pretesament tenia contactes amb els moviments nacionals dels pobles turcs de l’Àsia Central. Ağca, però, ha insistit, però, en dir que també en aquesta etapa era un mercenari completament apolític.
L’1 de febrer del 1979, dos “llops grisos”, Oral Çelik i Ali Ağca disparen contra el cotxe d’Abdi İpekçi, l’editor en cap del diari Milliyet, el periòdic més odiat entre els feixistes turcs. İpekçi, en les seves denúncies contra les violacions de drets humans (especialment de les patides per activistes de les minories ètniques i religioses a mans de les forces policials), s’havia guanyat l’enemistat del govern turc. İpekçi era fonamentalment un kemalista d’esquerres, defensor d’una Turquia laica, però també partidari de normalitzar les relacions amb Grècia i resoldre la qüestió de Xipre. Les autoritats turques es comprometeren a resoldre el cas i a detindre els autors. Fins el 25 de juny, però, Ağca no fou detingut.
Internat en una presó militar d’Istanbul, s’hi fugà cinc mesos després, el 25 de novembre. Connivència dels militars? Una acció de la CIA? Una acció de l’operatiu Gladio de l’OTAN? Oficialment, Ağca es fugà amb l’ajut del dirigent dels Llops Grisos, Abdullah Çatlı, i amb la connivència d’alguns elements dels serveis de seguretat de la presó, simpatitzants de l’extrema dreta turca.
Ağca creuà la frontera turco-búlgara. De nou la “trama búlgara”? Cal no exagerar. Els Llops Grisos es finançaven en una part gens menyspreable del tràfic de drogues i d’altres mercaderies a banda i banda de la frontera. La frontera entre “contrabandistes” i “polítics” era tan porosa com la barrera identitària (nacional o religiosa) entre “turc” i “búlgar” en el territori de la República Popular de Bulgària.
No queda clar on passa Ağca, però presumiblement ho fa a Sofia. A partir d’agost del 1980, Ağca comença a anar amunt i avall, amb passaports falsos, que tant l’anomenen “Vilperi” com “Mehmet Özbay” o diferents denominacions que el poden fer passar per un turc (de Turquia o de Bulgària) o un búlgar musulmà. Es perd, doncs, el colp d’estat del 12 de setembre del 1980, quan el Cap de l’Estat Major, Kenan Evren, prenia el poder a Istanbul i instaurava un Consell de Seguretat Nacional. Els Llops Grisos (amb una militància declarada de 200.000 membres) constituïren un element de suport popular al nou govern militar que, fins el 1983, no cediria el testimoni a un govern civil.
Procedent de Milà, Ağca arriba a Roma el 10 de maig del 1981. Qui paga i comanda l’escamot format per Ağca i tres companys més (Oral Çelik, i dos més de ciutadania búlgara) no ha quedat clar. Ağca hauria estat fitxat per Bekir Celenk, un home de negocis turc, dedicat al “crim organitzat” amb un peu a Sofia i un altre a Istanbul. No queda clar si entre Celenk i Ağca hi hauria mediat Abdullah Çatlı, que hauria rebut uns 3 milions de marcs per l’operació (suposadament destinats al finaçament dels Llops Grisos). La frontera de Tràcia Oriental entre Turquia i Bulgària, tota una “frontera de la guerra freda”, no era res per cap d’aquests personatges. Negocis i política no eren pas renyits. Però a compte de qui anaven? De la CIA o del KGB? De Moscou o del Pentàgon? Del Pacte de Varsòvia o de l’OTAN? Del “món lliure” o del “moviment comunista internacional”? En aquella època aquests dualismes semblaven insuperables, però el cert és que si hi havia una frontera tensa en la Mediterrània Oriental (més enllà del conflicte de Palestina) aquesta era entre Grècia i Turquia, a Xipre i a l’Egeu, i tant Atenes com Istanbul eren “socis” de l’OTAN...
Ağca diu que el comandant de l’operació era Zilo Vassilev, l’agregat militar de l’ambaixada búlgara davant de l’estat italià. El mòbil era clar: els serveis secrets búlgars, en connivència amb Moscou, volien desfer-se de Karol Wojtiła. El Papa polonès havia estat elegit en el segon cònclave del 1978: el primer papa no-italià des de l’època de Carles V, un representant de l’església “del silenci” i una peça fonamental en la “desestabilització” de Polònia (l’orientació catòlica de Solidarnosc, el sindicat independent més fort de tota l’Europa Oriental, era clara). Però pel mateix preu Gladio podia ser-hi al darrera: l’assassinat del Papa Joan Pau II a mans d’una trama búlgara en convertiria en màrtir.
El pla repetia l’esquema de l’assassinat d’İpekçi: Ağca i Çelik dispararien contra un blanc mòbil. Seria a la Plaça de Sant Pere, amb molta més gent, és clar. Per això durien també un explosiu de poca potència. L’explosiu havia de crear prou confusió com perquè tots dos fugissin de l’escena i corressin a l’ambaixada búlgara.
La realitat, el 13 de maig, fou diferent. En passar el Papa, Ağca va disparar i reeixí en abatre’l. Çelik, en canvi, en sentir-se assetjat, va fugir, sense arribar a detonar l’explosiu. Encara amb l’arma a la mà, una monja i diversos altres espectadors aferraren Ağca, que fou finalment controlat pel cap de la Gendarmeria Vaticana, Camillo Cibin, i els seus homes.
De les bales disparades per Ağca quatre havien encertat al pontífex (dues en l’ambdomen i dues en els braços). Dues persones del públic, Ann Odre i Rose Hill, resultaren ferides de diversa consideració. Joan Pau II fou traslladat a la Policlínica Gemelli. En ingressar havia perdut ja molta sang. La intervenció quirúrgica de Francesco Crucitti aconseguí de salvar-li la vida. En una de les primeres declaracions, Wojtiła cridava a “pregar pel meu germà, a qui he perdonat sincerament”.
Ağca quedà en mans de la justícia italiana. El juliol del 1981 era condemnat a cadena perpètua. La primera trobada amb Joan Pau II tingué lloc el 1983. El 1987, Joan Pau II va entrevistar-se amb la mare d’Ağca. En part per la mediació del Papa, el president Carlo Azeglio Ciampi perdonà Ağca el juny del 2000. Reclamat per Turquia, fou, doncs, extradit.
Després de la fuga del 25 de novembre del 1979, Ağca havia estat condemnat a mort en absència. Ara s’hauria de repetir el judici, mentre era mantingut en presó provisional. La fiscalia afegia al cas İpekçi diversos colps econòmics comesos en l’època dels Llops Grisos. Les vistes tingueren lloc en el Tribunal Penal de Kadıköy. En aplicació de la Llei d’Amnistia, les condemnes imposades el 1979 foren substituïdes per una condemna agregada de 17 anys (10 anys per l’assassinat d’İpekçi).
El febrer del 2005, Ağca tornava als titulars. Després de gairebé 24 anys de presó (19 a Itàlia i 5 a Turquia), es publicava una lletra que trametia al Papa, ja malalt de mort. Ağca li desitjava el restabliment, però també advertia que la fi del món era a prop. Per a la premsa, turca i internacional, era evident que Ağca no hi tocava, i que probablement no hi havia tocat mai. El 2 de maig, es moria Wojtiła. Per als seus seguidors, ho feia en olor de santedat, després d’haver passat el calvari d’anys de malaltia i d’afebliment. Era fàcil, per als hagiògrafs, d’atribuir totes aquelles xacres (d’altra banda, gens insutidades en una persona de 85 anys) a l’atemptat del maig del 1981. I per això mateix, la reconciliació amb el seu frustrat assassí, prenia dimensions de virtut heroica. Ağca va sol•licitar un permís a les autoritats penitenciàries per poder assistir als funerals, previstos pel 8 de maig, però aquest permís li fou denegat.
L’advocat d’Ağca, Mustafa Demirbağ, treballava ja llavors per aconseguir-li la llibertat condicional. Les reformes en el codi penal permetien computar els 20 anys de presó a Itàlia. També s’acollia als informes favorables sobre el comportament i penediment d’Ağca. A dreta llei, però, Ağca no complia la condemna sinó fins el 2017 (o el 2012, si s’aplicaven les deduccions). De totes formes, el 12 de gener del 2006, Ağca aconseguí la llibertat condicional. Aquesta decisió, però, havia estat recorreguda, entenent que els 20 anys de presó a Itàlia no es podien deduir d’una sentència turca. El Tribunal Suprem turc admeté el recurs, i Ağca fou de nou empresonat el 20 de gener.
El setembre del 2006, el nou Papa, el bavarès Joseph Ratzinger, Benedicte XVI, es ficà en un jardí de roses en una conferència a Regensburg on citava un comentari històric, de caràcter anti-musulmà, de l’emperador bizantí Manuel. La recepció a Turquia d’aquesta conferència fou molt negativa. També s’evidenciava els canvis haguts en més de 30 anys. El kemalisme ara ja no tenia com a principal enemic la insurgència d’esquerres o els moviments d’emancipació nacional sinó l’islamisme polític, la branca moderada del qual havia esdevingut ja el primer partit polític. El Papa Ratzinger, durant unes setmanes, es convertí en el blanc de les ires de les manifestacions islamistes a Istanbul. En aquest clima quedava en entredit el viatge planificat de Ratzinger a Turquia. Ağca trameté una lletra al Papa, on li demanava que suspengués al viatge a Turquia, ja que la seva vida hi corria perill. En aquesta mateixa lletra Ağca recomanava a Ratzinger que fes un gest d’honor, que renunciés i que tornés a Alemanya, per tal que fos escollit Papa un cardenal italià (esmentava Tettamanzi o Bertone) i que el Vaticà esdevingués “un centre de pau i fraternitat”. El contingut de la lletra refermava la idea de la bogeria d’Ağca que, segons les males llengües, havia arribat a proclamar-se el Messies. Si el 1981, havia declarat que havia disparat contra el Papa “perquè per a ell simbolizava tot el que significa el ‘capitalisme’”, ara es considerava poc menys que un col•laborador extern dels serveis d’intel·ligència d’Occident (i del Vaticà), per tal d’evitar que el món s’enfonsés en l’odi i en la revenja.
En el 2007, Ağca anuncià la seva conversió al catolicisme romà. En declaracions fetes en el tercer aniversari del traspàs de Joan Pau II, Ağca declarava la intenció de sol·licitar la nacionalitat polonesa, per poder passar a Polònia els anys que li quedessin després de sortir de la presó.
El 18 de gener del 2010, Ağca quedà finalment en llibertat. No obstant, en tant que havia estat empresonat per primera vegada als 21 anys, Ağca no havia pogut complir mai el servei militar. Per això, s’hagué de presentar a l’hospital militar, ni que fos com a simple formalitat. Ho va fer, i se’l declarà no-apte per “personalitat antisocial”.
En una de les primeres declaracions després de sortir de la presó tornà a anunciar la fi del món, que hauria de tindre lloc en aquest mateix segle: “tot el món serà destruït, i tot ésser humà morirà”. Interrogat per si es considerava el Messies, aclaria que “no sóc Déu, no sóc el fill de Déu, sóc el Crist etern”.
Mehmet Ali Ağca tenia en aquella època 23 anys. Turcòfon, havia nascut el 9 de gener del 1958 a Hekimhan (Malatya, Anatòlia). Educat en les bandes juvenils de Hekimhan i sense gaire més perspectives de futur que viure de negocis foscos o de la petita delinqüència, el jove Ağca va emigrar a la Tràcia Oriental, on vivia del contrabandisme en la frontera turco-búlgara.
Ağca explica que una de les anades i tornades fou captat pels serveis secrets de Bulgària. Els búlgars l’haurien ensinistrat en tècniques de guerrilla urbana. Com a part d’aquest ensinistrament, Ağca hauria passat dos mesos en un camp secret del Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), en territori sirià. És clar que aquesta història ha estat qüestionada. Reforçaria la idea d’una “trama búlgara”, amb els serveis secrets búlgars actuant a ordres de Moscou, amb suport del sector “marxista” del moviment d’alliberament palestí i connivència del règim de “socialisme àrab” de Damasc.
La història de la “trama búlgara” hauria quedat més arrodonida si Ağca hagués estat vinculat a un dels nombrosos grups de l’esquerra turca. Però no era el cas. El mateix Ağca ha declarat que ell fou reclutat i ensinistrat com a mercenari, sense que hi hagués cap intenció d’endoctrinament polític (ni comunista, ni socialista ni anti-imperialista).
Però un Ağca apolític, de “mafiós” ficat a “terrorista-mercenari”, tampoc no encaixa en la realitat. Des de la seva arribada a Istanbul, el 1976, Ağca s’havia mogut en ambients universitaris i juvenils del moviment nacionalista turc. L’efervescència de les reivindicacions obreres i populars, i dels moviments de les minories nacionals (kurda, armeniana, grega, etc.), havia agafat al panturquisme a contrapeu. D’una banda, formacions polítiques com el Partit del Moviment Nacional Turc (MHP) volien capitalitzar aquest descontentament per renovar o regenerar la República de Turquia. I de l’altra, se n’adonaven que la davantera i la iniciativa la prenia l’esquerra socialista més o menys internacionalista. D’aquesta manera, en els darrers anys 1970, el moviment ultranacionalista turc prenia clarament la funció d’incontrolats d’extrema dreta, a través dels quals es menava una campanya parapolicial de repressió violenta contra els moviments d’esquerres i els moviments nacionals (Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK; Exèrcit Secret per l’Alliberament d’Armènia).
L’esquerra turca i kurda ha insistit en les connexions entre l’ultranacionalisme turc de dretes i les “clavegueres” de l’estat turc. Això seria especialment cert per a les activitats de l’organització de joves Bozkurtlar (Llops Grisos), també coneguda com a Ülkücü Gençlik (Juventut Idealista). Ağca era membre dels Llops Grisos. Si seguim la “trama búlgara”, hauríem fins i tot de sospitar que era un “infiltrat” en aquesta organització, que Moscou tenia interès en monitoritzar ja que pretesament tenia contactes amb els moviments nacionals dels pobles turcs de l’Àsia Central. Ağca, però, ha insistit, però, en dir que també en aquesta etapa era un mercenari completament apolític.
L’1 de febrer del 1979, dos “llops grisos”, Oral Çelik i Ali Ağca disparen contra el cotxe d’Abdi İpekçi, l’editor en cap del diari Milliyet, el periòdic més odiat entre els feixistes turcs. İpekçi, en les seves denúncies contra les violacions de drets humans (especialment de les patides per activistes de les minories ètniques i religioses a mans de les forces policials), s’havia guanyat l’enemistat del govern turc. İpekçi era fonamentalment un kemalista d’esquerres, defensor d’una Turquia laica, però també partidari de normalitzar les relacions amb Grècia i resoldre la qüestió de Xipre. Les autoritats turques es comprometeren a resoldre el cas i a detindre els autors. Fins el 25 de juny, però, Ağca no fou detingut.
Internat en una presó militar d’Istanbul, s’hi fugà cinc mesos després, el 25 de novembre. Connivència dels militars? Una acció de la CIA? Una acció de l’operatiu Gladio de l’OTAN? Oficialment, Ağca es fugà amb l’ajut del dirigent dels Llops Grisos, Abdullah Çatlı, i amb la connivència d’alguns elements dels serveis de seguretat de la presó, simpatitzants de l’extrema dreta turca.
Ağca creuà la frontera turco-búlgara. De nou la “trama búlgara”? Cal no exagerar. Els Llops Grisos es finançaven en una part gens menyspreable del tràfic de drogues i d’altres mercaderies a banda i banda de la frontera. La frontera entre “contrabandistes” i “polítics” era tan porosa com la barrera identitària (nacional o religiosa) entre “turc” i “búlgar” en el territori de la República Popular de Bulgària.
No queda clar on passa Ağca, però presumiblement ho fa a Sofia. A partir d’agost del 1980, Ağca comença a anar amunt i avall, amb passaports falsos, que tant l’anomenen “Vilperi” com “Mehmet Özbay” o diferents denominacions que el poden fer passar per un turc (de Turquia o de Bulgària) o un búlgar musulmà. Es perd, doncs, el colp d’estat del 12 de setembre del 1980, quan el Cap de l’Estat Major, Kenan Evren, prenia el poder a Istanbul i instaurava un Consell de Seguretat Nacional. Els Llops Grisos (amb una militància declarada de 200.000 membres) constituïren un element de suport popular al nou govern militar que, fins el 1983, no cediria el testimoni a un govern civil.
Procedent de Milà, Ağca arriba a Roma el 10 de maig del 1981. Qui paga i comanda l’escamot format per Ağca i tres companys més (Oral Çelik, i dos més de ciutadania búlgara) no ha quedat clar. Ağca hauria estat fitxat per Bekir Celenk, un home de negocis turc, dedicat al “crim organitzat” amb un peu a Sofia i un altre a Istanbul. No queda clar si entre Celenk i Ağca hi hauria mediat Abdullah Çatlı, que hauria rebut uns 3 milions de marcs per l’operació (suposadament destinats al finaçament dels Llops Grisos). La frontera de Tràcia Oriental entre Turquia i Bulgària, tota una “frontera de la guerra freda”, no era res per cap d’aquests personatges. Negocis i política no eren pas renyits. Però a compte de qui anaven? De la CIA o del KGB? De Moscou o del Pentàgon? Del Pacte de Varsòvia o de l’OTAN? Del “món lliure” o del “moviment comunista internacional”? En aquella època aquests dualismes semblaven insuperables, però el cert és que si hi havia una frontera tensa en la Mediterrània Oriental (més enllà del conflicte de Palestina) aquesta era entre Grècia i Turquia, a Xipre i a l’Egeu, i tant Atenes com Istanbul eren “socis” de l’OTAN...
Ağca diu que el comandant de l’operació era Zilo Vassilev, l’agregat militar de l’ambaixada búlgara davant de l’estat italià. El mòbil era clar: els serveis secrets búlgars, en connivència amb Moscou, volien desfer-se de Karol Wojtiła. El Papa polonès havia estat elegit en el segon cònclave del 1978: el primer papa no-italià des de l’època de Carles V, un representant de l’església “del silenci” i una peça fonamental en la “desestabilització” de Polònia (l’orientació catòlica de Solidarnosc, el sindicat independent més fort de tota l’Europa Oriental, era clara). Però pel mateix preu Gladio podia ser-hi al darrera: l’assassinat del Papa Joan Pau II a mans d’una trama búlgara en convertiria en màrtir.
El pla repetia l’esquema de l’assassinat d’İpekçi: Ağca i Çelik dispararien contra un blanc mòbil. Seria a la Plaça de Sant Pere, amb molta més gent, és clar. Per això durien també un explosiu de poca potència. L’explosiu havia de crear prou confusió com perquè tots dos fugissin de l’escena i corressin a l’ambaixada búlgara.
La realitat, el 13 de maig, fou diferent. En passar el Papa, Ağca va disparar i reeixí en abatre’l. Çelik, en canvi, en sentir-se assetjat, va fugir, sense arribar a detonar l’explosiu. Encara amb l’arma a la mà, una monja i diversos altres espectadors aferraren Ağca, que fou finalment controlat pel cap de la Gendarmeria Vaticana, Camillo Cibin, i els seus homes.
De les bales disparades per Ağca quatre havien encertat al pontífex (dues en l’ambdomen i dues en els braços). Dues persones del públic, Ann Odre i Rose Hill, resultaren ferides de diversa consideració. Joan Pau II fou traslladat a la Policlínica Gemelli. En ingressar havia perdut ja molta sang. La intervenció quirúrgica de Francesco Crucitti aconseguí de salvar-li la vida. En una de les primeres declaracions, Wojtiła cridava a “pregar pel meu germà, a qui he perdonat sincerament”.
Ağca quedà en mans de la justícia italiana. El juliol del 1981 era condemnat a cadena perpètua. La primera trobada amb Joan Pau II tingué lloc el 1983. El 1987, Joan Pau II va entrevistar-se amb la mare d’Ağca. En part per la mediació del Papa, el president Carlo Azeglio Ciampi perdonà Ağca el juny del 2000. Reclamat per Turquia, fou, doncs, extradit.
Després de la fuga del 25 de novembre del 1979, Ağca havia estat condemnat a mort en absència. Ara s’hauria de repetir el judici, mentre era mantingut en presó provisional. La fiscalia afegia al cas İpekçi diversos colps econòmics comesos en l’època dels Llops Grisos. Les vistes tingueren lloc en el Tribunal Penal de Kadıköy. En aplicació de la Llei d’Amnistia, les condemnes imposades el 1979 foren substituïdes per una condemna agregada de 17 anys (10 anys per l’assassinat d’İpekçi).
El febrer del 2005, Ağca tornava als titulars. Després de gairebé 24 anys de presó (19 a Itàlia i 5 a Turquia), es publicava una lletra que trametia al Papa, ja malalt de mort. Ağca li desitjava el restabliment, però també advertia que la fi del món era a prop. Per a la premsa, turca i internacional, era evident que Ağca no hi tocava, i que probablement no hi havia tocat mai. El 2 de maig, es moria Wojtiła. Per als seus seguidors, ho feia en olor de santedat, després d’haver passat el calvari d’anys de malaltia i d’afebliment. Era fàcil, per als hagiògrafs, d’atribuir totes aquelles xacres (d’altra banda, gens insutidades en una persona de 85 anys) a l’atemptat del maig del 1981. I per això mateix, la reconciliació amb el seu frustrat assassí, prenia dimensions de virtut heroica. Ağca va sol•licitar un permís a les autoritats penitenciàries per poder assistir als funerals, previstos pel 8 de maig, però aquest permís li fou denegat.
L’advocat d’Ağca, Mustafa Demirbağ, treballava ja llavors per aconseguir-li la llibertat condicional. Les reformes en el codi penal permetien computar els 20 anys de presó a Itàlia. També s’acollia als informes favorables sobre el comportament i penediment d’Ağca. A dreta llei, però, Ağca no complia la condemna sinó fins el 2017 (o el 2012, si s’aplicaven les deduccions). De totes formes, el 12 de gener del 2006, Ağca aconseguí la llibertat condicional. Aquesta decisió, però, havia estat recorreguda, entenent que els 20 anys de presó a Itàlia no es podien deduir d’una sentència turca. El Tribunal Suprem turc admeté el recurs, i Ağca fou de nou empresonat el 20 de gener.
El setembre del 2006, el nou Papa, el bavarès Joseph Ratzinger, Benedicte XVI, es ficà en un jardí de roses en una conferència a Regensburg on citava un comentari històric, de caràcter anti-musulmà, de l’emperador bizantí Manuel. La recepció a Turquia d’aquesta conferència fou molt negativa. També s’evidenciava els canvis haguts en més de 30 anys. El kemalisme ara ja no tenia com a principal enemic la insurgència d’esquerres o els moviments d’emancipació nacional sinó l’islamisme polític, la branca moderada del qual havia esdevingut ja el primer partit polític. El Papa Ratzinger, durant unes setmanes, es convertí en el blanc de les ires de les manifestacions islamistes a Istanbul. En aquest clima quedava en entredit el viatge planificat de Ratzinger a Turquia. Ağca trameté una lletra al Papa, on li demanava que suspengués al viatge a Turquia, ja que la seva vida hi corria perill. En aquesta mateixa lletra Ağca recomanava a Ratzinger que fes un gest d’honor, que renunciés i que tornés a Alemanya, per tal que fos escollit Papa un cardenal italià (esmentava Tettamanzi o Bertone) i que el Vaticà esdevingués “un centre de pau i fraternitat”. El contingut de la lletra refermava la idea de la bogeria d’Ağca que, segons les males llengües, havia arribat a proclamar-se el Messies. Si el 1981, havia declarat que havia disparat contra el Papa “perquè per a ell simbolizava tot el que significa el ‘capitalisme’”, ara es considerava poc menys que un col•laborador extern dels serveis d’intel·ligència d’Occident (i del Vaticà), per tal d’evitar que el món s’enfonsés en l’odi i en la revenja.
En el 2007, Ağca anuncià la seva conversió al catolicisme romà. En declaracions fetes en el tercer aniversari del traspàs de Joan Pau II, Ağca declarava la intenció de sol·licitar la nacionalitat polonesa, per poder passar a Polònia els anys que li quedessin després de sortir de la presó.
El 18 de gener del 2010, Ağca quedà finalment en llibertat. No obstant, en tant que havia estat empresonat per primera vegada als 21 anys, Ağca no havia pogut complir mai el servei militar. Per això, s’hagué de presentar a l’hospital militar, ni que fos com a simple formalitat. Ho va fer, i se’l declarà no-apte per “personalitat antisocial”.
En una de les primeres declaracions després de sortir de la presó tornà a anunciar la fi del món, que hauria de tindre lloc en aquest mateix segle: “tot el món serà destruït, i tot ésser humà morirà”. Interrogat per si es considerava el Messies, aclaria que “no sóc Déu, no sóc el fill de Déu, sóc el Crist etern”.
divendres, 2 d’abril del 2010
L’atemptat del 7 de novembre del 1893 (‘La Bomba del Liceu’, Carles Balagué, 2009)
Com es fa un documentari d’un fet històric escaigut abans de la introducció del cinema, i que no es pot tractar, malgrat tot, com una curiositat arqueològica? Hi havia la possibilitar de fer-ne una reconstrucció històrica. Però això era complicat. Si demanem a l’imaginari col·lectiu que ens digui el nom d’una de les víctimes de l’atemptat del Liceu del 7 de novembre del 1893, més d’un i més de dos respondran que Mariona Rebull. La víctima més famosa d’aquell atemptat, però, no hi va morir pas. Mariona Rebull és un personatge literari, que dóna nom al segon lliurament de “La ceniza fue árbol”, més coneguda com “La saga de los Rius”, una sèrie de quatre volums d’Ignasi Agustí (1913-74), que va començar a publicar-se just quan feia cinquanta anys de l’atemptat del Liceu. Val a dir que l’obra d’Agustí és coneguda per l’adaptació cinematogràfica que va fer José Luís Sáenz de Heredia (1947), i per l’adaptació televisiva, realitzada per Pedro Amalio López per a TVE. Aquesta darrera, i en la seva versió catalana, és potser la que perdura més en la visió del públic. Però a banda d’aquesta memòria artística hi ha la memòria popular. I és amb ella amb la que vol jugar més el guió de Carles Balagué.
La nit del 7 de novembre, quan feia 10 minuts que havia arrencat el segon acte del “Guillem Tell” (1829), de Rossini, Santiago Salvador llença dues bombes Orsini des del cinquè pis de butaques del Gran Teatre del Liceu. Dels dos dispositius, esclata només un, però fa 14 morts a l’instant i una vuitantena de ferits (dels quals, 6 es moriran a les poques hores). Salvador fugirà sense problemes i, després d’uns dies, se’n va de Barcelona en direcció a Saragossa, passant pel seu poble natal, Castellserà. La policia, que ha trigat en identificar-lo com l’autor del fet, l’arresta i el trasllada a Barcelona. Jutjat, és condemnat a mort. A la presó abjura de les idees anarquistes i es transforma en un devot cristià. En veure que això no li reporta més que la solidaritat d’una societat benestant que el vol fer seu abans de matar-lo, abjura de les idees cristianes i torna en l’anarquisme, en el qual mor, a garrot vil, en execució pública, el gener del 1894.
Carles Balagué s’interessa pels fets i pel seu context social, polític, econòmic i cultural. Per fer-ho s’acompanya dels comentaris d’escriptors que han novel·litzat l’època, com Eduardo Mendoza o Antoni Dalmau. I també de cronistes i periodistes com Lluís Permanyer, Francisco González Ledesma, Josep Martí Gómez i Guillem Martínez. El contrapunt popular l’ofereix la historiadora Dolors Marín.
Hi ha, naturalment, la qüestió del simbolisme del Liceu. Els tres grans atemptats anarquistes de la Barcelona dels anys 90 del segle XIX es produeixen successivament contra l’estament militar (personificat en el general Martínez Campos), contra la burgesia (que té en el Liceu un dels seus centres de vida social) i contra l’església (atemptat contra un processó de Corpus, del 1896). Si el públic de les llotges i dels pisos inferiors, va al Liceu a deixar-se veure, més que no pas a sentir òpera, també Salvador ataca al Liceu per aquest simbolisme. No obstant això, Balagué hi dedica espai a intervencions que volen explicar com era el Liceu de l’època i les seves representacions, i així parlen el crític d’òpera Roger Alier, l’especialista en arts escèniques Enid Negrete o l’agent artístic Miquel Lerín. Joaquín Iborra i Jaume Tribó repassen els apunts que va prendre el conserge la matinada del dia 8.
Llavors com ara, la bomba del Liceu posava damunt de la taula la qüestió de la violència. A la violència quotidiana o estructural es contraposa la violència puntual, explícita, il·legal, terrorista. Pere Maragall, nét de Joan Maragall, vol apartar-se, com l’avi, de la mera condemna de la segona, tot oblidant la primera. Davant la polaritat de classe, el guió de Balagué prova també d’establir ponts, cita les arrels federalistes de l’anarquisme i situa el modernisme com un moviment burgès d’aproximació a les classes populars. L’atemptat del Liceu es perllonga, de totes formes, en el segle XX que encara no havia començat i que tampoc no ha acabat del tot en l’actualitat. L’execució de Salvador és comentada per Joan de Déu Domènech (“L’espectacle de la pena de mort”) però també pels alumnes de secundària de la classe de Josep Camprubí. Camprubí llença al debat dels alumnes la qüestió de la pena de mort. Amb excepcions, hi ha un refús, però també hi ha una condemna generalitzada per l’acció de Salvador. “Què hi va guanyar?” es demana una alumna. I quan un company respon que va venjar-se de les injustícies socials, la mateixa alumna diu que bona manera de fer-ho matant “als pobres”. No cal dir que els hereus de les víctimes del Liceu no s’ho prendrien gaire bé que els diguessin pobres. De totes formes, la metralla de les Orsini, que arribà a ferir, a persones situades en el tercer pis del teatre, no va tocar en cap moment (com suggeria la novel·la d’Agustí o el film de Sáenz de Heredia) els ocupants de les llotges, protegits per una gruixuda capa de marbre. I és que, entre la burgesia, també hi ha classes.
La nit del 7 de novembre, quan feia 10 minuts que havia arrencat el segon acte del “Guillem Tell” (1829), de Rossini, Santiago Salvador llença dues bombes Orsini des del cinquè pis de butaques del Gran Teatre del Liceu. Dels dos dispositius, esclata només un, però fa 14 morts a l’instant i una vuitantena de ferits (dels quals, 6 es moriran a les poques hores). Salvador fugirà sense problemes i, després d’uns dies, se’n va de Barcelona en direcció a Saragossa, passant pel seu poble natal, Castellserà. La policia, que ha trigat en identificar-lo com l’autor del fet, l’arresta i el trasllada a Barcelona. Jutjat, és condemnat a mort. A la presó abjura de les idees anarquistes i es transforma en un devot cristià. En veure que això no li reporta més que la solidaritat d’una societat benestant que el vol fer seu abans de matar-lo, abjura de les idees cristianes i torna en l’anarquisme, en el qual mor, a garrot vil, en execució pública, el gener del 1894.
Carles Balagué s’interessa pels fets i pel seu context social, polític, econòmic i cultural. Per fer-ho s’acompanya dels comentaris d’escriptors que han novel·litzat l’època, com Eduardo Mendoza o Antoni Dalmau. I també de cronistes i periodistes com Lluís Permanyer, Francisco González Ledesma, Josep Martí Gómez i Guillem Martínez. El contrapunt popular l’ofereix la historiadora Dolors Marín.
Hi ha, naturalment, la qüestió del simbolisme del Liceu. Els tres grans atemptats anarquistes de la Barcelona dels anys 90 del segle XIX es produeixen successivament contra l’estament militar (personificat en el general Martínez Campos), contra la burgesia (que té en el Liceu un dels seus centres de vida social) i contra l’església (atemptat contra un processó de Corpus, del 1896). Si el públic de les llotges i dels pisos inferiors, va al Liceu a deixar-se veure, més que no pas a sentir òpera, també Salvador ataca al Liceu per aquest simbolisme. No obstant això, Balagué hi dedica espai a intervencions que volen explicar com era el Liceu de l’època i les seves representacions, i així parlen el crític d’òpera Roger Alier, l’especialista en arts escèniques Enid Negrete o l’agent artístic Miquel Lerín. Joaquín Iborra i Jaume Tribó repassen els apunts que va prendre el conserge la matinada del dia 8.
Llavors com ara, la bomba del Liceu posava damunt de la taula la qüestió de la violència. A la violència quotidiana o estructural es contraposa la violència puntual, explícita, il·legal, terrorista. Pere Maragall, nét de Joan Maragall, vol apartar-se, com l’avi, de la mera condemna de la segona, tot oblidant la primera. Davant la polaritat de classe, el guió de Balagué prova també d’establir ponts, cita les arrels federalistes de l’anarquisme i situa el modernisme com un moviment burgès d’aproximació a les classes populars. L’atemptat del Liceu es perllonga, de totes formes, en el segle XX que encara no havia començat i que tampoc no ha acabat del tot en l’actualitat. L’execució de Salvador és comentada per Joan de Déu Domènech (“L’espectacle de la pena de mort”) però també pels alumnes de secundària de la classe de Josep Camprubí. Camprubí llença al debat dels alumnes la qüestió de la pena de mort. Amb excepcions, hi ha un refús, però també hi ha una condemna generalitzada per l’acció de Salvador. “Què hi va guanyar?” es demana una alumna. I quan un company respon que va venjar-se de les injustícies socials, la mateixa alumna diu que bona manera de fer-ho matant “als pobres”. No cal dir que els hereus de les víctimes del Liceu no s’ho prendrien gaire bé que els diguessin pobres. De totes formes, la metralla de les Orsini, que arribà a ferir, a persones situades en el tercer pis del teatre, no va tocar en cap moment (com suggeria la novel·la d’Agustí o el film de Sáenz de Heredia) els ocupants de les llotges, protegits per una gruixuda capa de marbre. I és que, entre la burgesia, també hi ha classes.
dijous, 1 d’abril del 2010
El desmembrament de l’Eurozona
Avui que som primer d’abril, dia de dir destrellatades, podríem contemplar un escenari de disgregació de l’Eurozona. De fet, s’hi ha contemplat en les darreres setmanes dos escenaris, no pas tan contradictoris. Fer sortir de l’Eurozona, part o la totalitat dels estats grec, portuguès, espanyol o irlandès, o bé fer-hi sortir la federació alemanya. Els primers per massa endeutats, i la segona per massa poc.
Fa uns dies a les pàgines de Guardia, Costas Lapavitsas desgranava les claus d’aquestes contemplacions. Hi ha un diferencial de recuperació econòmica, amb un centre de l’Eurozona (particularment, Alemanya) que hauria sortit de la “gran recessió” i una perifèria (mediterrània i cèltica) que encara hi seria instal•lada. L’índex de misèria (atur + dèficit públic) de “Grècia”, “Espanya”, “Portugal” i “Irlanda” ho vindrien a confirmar.
Però Lapavitsas considera que cal analitzar més aviat tot el període 2000-2010 (o, fins i tot, 1990-2010) i no centrar-se únicament en els darrers mesos o en el darrer any. Vist d’aquesta manera, l’economia alemanya es caracteritza per “un creixement lent, una demanda interna pobre, una baixa inversió, alta desocupació i escassos augments de productivitat”. Aquesta descripció de l’economia alemanya s’ha de matisar: un 8,6% d’atur com el que hi ha ara a Alemanya és una xifra alta per Alemanya però seria considerada plena ocupació a casa nostra. I d’altra banda, totes aquestes característiques són pròpies de les àrees més madures econòmicament, on les oportunitats d’inversió rendible i de creixement són certament reduïdes ja que les infrastructures bàsiques ja són fetes. Finalment, la baixa demanda interna de l’economia alemanya no és percebuda com un problema greu per la classe dirigent alemanya, històricament adreçada a la competitivitat en els mercats exteriors. Fins fa unes setmanes, l’economia de la República Federal d’Alemanya era la principal economia exportadora en nombres absoluts, i ara segueix de ben aprop la xinesa. La productivitat i competitivitat acaba per exigir una contenció salarial (de nou, en termes alemanys) que es manifesta en una demanda interna que no pot crèixer al ritme de l’economia.
La unió monetària havia de servir per expandir el ‘miracle alemany’ en un ‘miracle europeu’. Conclosa la guerra freda i amb els Estats Units com a ‘gendarme’ mundial, la Unió Europea havia de fer el paper que una Alemanya desmilitaritzada havia fet durant les guerres anteriors. El 1990, l’àrea del marc federal s’expandeix a l’Alemanya Oriental. I deu anys després el marc és substituït per l’euro, estès a tota la Unió Europea, feta la salvedat del Regne Unit, de Dinamarca i de Suècia. Entre el 2004 i el 2007, la Unió Europea s’amplia més, però únicament una petita porció de l’àrea ampliada (Eslovènia, Eslovàquia i Xipre) s’incorporen a l’Eurozona. Sigui com sigui, tant l’Alemanya Oriental com els països eslaus contribuïren a l’economia alemanya com a àrea d’expansió, amb una mà d’obra barata, desorganitzada i relativament qualificada.
La “construcció europea” i la “introducció de l’euro” es convertiren en punta de llança de l’ofensiva de la classe dirigent (patronal + banca + estat) contra les classes populars i la classe treballadora en particular. Lapavitsas recorda que, en termes reals, els salaris de l’Alemanya Occidental no han augmentat des de 1995. A banda de la congelació salarial efectiva, a tot arreu de la pre-Eurozona s’imposaren mesures de “reestructuració”, que tenien com a objectiu eliminar el dèficit públic, reduir el deute, renunciar a les mesures de devaluació unilateral de la moneda, contenció a la baixa dels tipus d’interès, etc. El fet de renunciar a la devaluació de la moneda tenia una importància relativa, en tant que ja en els anys 1980 s’havia assumit que el finançament del dèficit públic s’havia de fer en els mercats internacionals de crèdit i no per les maniobres monetaristes clàssiques. Però totes aquestes mesures afavorien la bombolla financera que va permetre les xifres de creixement dels “anys d’abundor”.
Lapavitsas contrasta, com feia unes setmanes feia el nostre Joan Tugores, la reacció que tingué el Banc Central Europeu (BCE) el 2007-2008 envers el sistema bancari i la reacció que tingué el 2009 envers els PIGS (Portugal+Ireland+Greece+Spain) en destret. En el primer cas, el BCE no es va doldre d’injectar liquiditat en el sistema i de mantindre a la baixa els tipus d’interès, i els governs Brown-Merkel-Sarkozy maldaren per oferir garanties als “inversors”. En el segon cas, el BCE i els “mercats financers internacionals” no poden aconsellar res més, davant els dèficits estatals, que recomanar una retallada de la despesa pública. L’endeutament de les finances públiques de l’Eurozona mediterrània va lligat directament a una reducció dels ingressos públics, com a conseqüència de la contracció econòmica. No obstant, el discurs dominant ho atribueix al malbaratament i a la ineficiència públiques.
Però començar a repartir ‘culpes’ és ben poc productiu. Si és cert que els PIGS s’endeuten, també és cert que el deute públic ofereix oportunitats d’especulació financera. Quan hom reclama que els treballadors d’Islàndia o de Grècia, s’estrenyin el cinturó, és per fer possible el pagament dels interessos i garanties dels antics i nous especuladors financers. Les polítiques d’austeritat basades en la retallada de serveis públics, en l’augment d’impostos o en la desregularització del mercat de treball són dictades sempre per uns interessos socials concrets.
L’Eurozona, però, no es redueix a una mera polaritat entre un centre alemany i una perifèria greco-llatina. Un estat com l’italià abasta tant regions centrals (Padània) com perifèriques. I un estat com el francès participa igualment d’elements centrals i perifèrics. Les recents eleccions regionals franceses i italianes també han estat contemplades en el prisma de la ‘crisi’. Els resultats a Itàlia vindrien a ser un referendament popular de l’ortodòxia econòmica (salvada sigui l’abstenció de la majoria), mentre que a l’estat francès hi hauria hagut una contestació. No tan sols per la victòria (conjuntural) del PSF, sinó també pel fet que el govern Sarzkozy haurà de desmarcar-se per resistir les pressions de Villepin o del Front Nacional. Fa unes setmanes, el govern Sarkozy considerava que els mals de l’Eurozona provenen en bona part de l’orientació excessivament exportadora de l’economia alemanya i de la baixa demanda interna del mercat alemany.
En aquest context, l’amenaça de fer sortir Grècia de l’euro, no és percebuda del tot com una amenaça en amples sectors (populars i burgesos) del país. Un programa de sortida progressiva de l’euro (amb establiment final d’un “euro grec” o d’un “nou dracma”) podria agreujar la situació del teixit productiu grec a curt termini. Però alhora, el govern grec (fos de tendència socialdemòcrata o de la dreta nacionalista) disposaria de nou de la capacitat per devaluar la moneda i, sobretot, per fer una política econòmica autònoma en matèria d’intervenció pública del sector financer, del transport, de l’energia i de les telecomunicacions. En aquest escenari, Lapavitsas contempla una economia més orientada a la producció i amb un programa públic de transició cap a una economia de baixa emissió de CO2.
El manteniment de l’Eurozona (i la seva ulterior extensió a més països de l’Est d’Europa), segons Lapavitsas, només seria possible si es flexibilitzessin les polítiques fiscals dels estats. En aquest escenari, els estats (i els territoris amb competències fiscals) podrien menar una política econòmica més autònoma sense abandonar l’euro, ni sense trencar el Sistema Europeu de Bancs Centrals. Per Lapavistsas també caldria combinar aquestes mesures amb unes polítiques unitàries: expansió del pressupost de la Unió Europea, polítiques de desenvolupament de les àrees més pobres, establiment d’un salari mínim i d’una assegurança europea contra la desocupació. La implementació d’aquestes mesures, però, podria animar a Alemanya d’abandonar l’Eurozona i restaurar el marc, mentre fos París qui liderés el nou curs.
Com que avui som l’1 d’abril podem plantejar-nos tots aquests escenaris.
Fa uns dies a les pàgines de Guardia, Costas Lapavitsas desgranava les claus d’aquestes contemplacions. Hi ha un diferencial de recuperació econòmica, amb un centre de l’Eurozona (particularment, Alemanya) que hauria sortit de la “gran recessió” i una perifèria (mediterrània i cèltica) que encara hi seria instal•lada. L’índex de misèria (atur + dèficit públic) de “Grècia”, “Espanya”, “Portugal” i “Irlanda” ho vindrien a confirmar.
Però Lapavitsas considera que cal analitzar més aviat tot el període 2000-2010 (o, fins i tot, 1990-2010) i no centrar-se únicament en els darrers mesos o en el darrer any. Vist d’aquesta manera, l’economia alemanya es caracteritza per “un creixement lent, una demanda interna pobre, una baixa inversió, alta desocupació i escassos augments de productivitat”. Aquesta descripció de l’economia alemanya s’ha de matisar: un 8,6% d’atur com el que hi ha ara a Alemanya és una xifra alta per Alemanya però seria considerada plena ocupació a casa nostra. I d’altra banda, totes aquestes característiques són pròpies de les àrees més madures econòmicament, on les oportunitats d’inversió rendible i de creixement són certament reduïdes ja que les infrastructures bàsiques ja són fetes. Finalment, la baixa demanda interna de l’economia alemanya no és percebuda com un problema greu per la classe dirigent alemanya, històricament adreçada a la competitivitat en els mercats exteriors. Fins fa unes setmanes, l’economia de la República Federal d’Alemanya era la principal economia exportadora en nombres absoluts, i ara segueix de ben aprop la xinesa. La productivitat i competitivitat acaba per exigir una contenció salarial (de nou, en termes alemanys) que es manifesta en una demanda interna que no pot crèixer al ritme de l’economia.
La unió monetària havia de servir per expandir el ‘miracle alemany’ en un ‘miracle europeu’. Conclosa la guerra freda i amb els Estats Units com a ‘gendarme’ mundial, la Unió Europea havia de fer el paper que una Alemanya desmilitaritzada havia fet durant les guerres anteriors. El 1990, l’àrea del marc federal s’expandeix a l’Alemanya Oriental. I deu anys després el marc és substituït per l’euro, estès a tota la Unió Europea, feta la salvedat del Regne Unit, de Dinamarca i de Suècia. Entre el 2004 i el 2007, la Unió Europea s’amplia més, però únicament una petita porció de l’àrea ampliada (Eslovènia, Eslovàquia i Xipre) s’incorporen a l’Eurozona. Sigui com sigui, tant l’Alemanya Oriental com els països eslaus contribuïren a l’economia alemanya com a àrea d’expansió, amb una mà d’obra barata, desorganitzada i relativament qualificada.
La “construcció europea” i la “introducció de l’euro” es convertiren en punta de llança de l’ofensiva de la classe dirigent (patronal + banca + estat) contra les classes populars i la classe treballadora en particular. Lapavitsas recorda que, en termes reals, els salaris de l’Alemanya Occidental no han augmentat des de 1995. A banda de la congelació salarial efectiva, a tot arreu de la pre-Eurozona s’imposaren mesures de “reestructuració”, que tenien com a objectiu eliminar el dèficit públic, reduir el deute, renunciar a les mesures de devaluació unilateral de la moneda, contenció a la baixa dels tipus d’interès, etc. El fet de renunciar a la devaluació de la moneda tenia una importància relativa, en tant que ja en els anys 1980 s’havia assumit que el finançament del dèficit públic s’havia de fer en els mercats internacionals de crèdit i no per les maniobres monetaristes clàssiques. Però totes aquestes mesures afavorien la bombolla financera que va permetre les xifres de creixement dels “anys d’abundor”.
Lapavitsas contrasta, com feia unes setmanes feia el nostre Joan Tugores, la reacció que tingué el Banc Central Europeu (BCE) el 2007-2008 envers el sistema bancari i la reacció que tingué el 2009 envers els PIGS (Portugal+Ireland+Greece+Spain) en destret. En el primer cas, el BCE no es va doldre d’injectar liquiditat en el sistema i de mantindre a la baixa els tipus d’interès, i els governs Brown-Merkel-Sarkozy maldaren per oferir garanties als “inversors”. En el segon cas, el BCE i els “mercats financers internacionals” no poden aconsellar res més, davant els dèficits estatals, que recomanar una retallada de la despesa pública. L’endeutament de les finances públiques de l’Eurozona mediterrània va lligat directament a una reducció dels ingressos públics, com a conseqüència de la contracció econòmica. No obstant, el discurs dominant ho atribueix al malbaratament i a la ineficiència públiques.
Però començar a repartir ‘culpes’ és ben poc productiu. Si és cert que els PIGS s’endeuten, també és cert que el deute públic ofereix oportunitats d’especulació financera. Quan hom reclama que els treballadors d’Islàndia o de Grècia, s’estrenyin el cinturó, és per fer possible el pagament dels interessos i garanties dels antics i nous especuladors financers. Les polítiques d’austeritat basades en la retallada de serveis públics, en l’augment d’impostos o en la desregularització del mercat de treball són dictades sempre per uns interessos socials concrets.
L’Eurozona, però, no es redueix a una mera polaritat entre un centre alemany i una perifèria greco-llatina. Un estat com l’italià abasta tant regions centrals (Padània) com perifèriques. I un estat com el francès participa igualment d’elements centrals i perifèrics. Les recents eleccions regionals franceses i italianes també han estat contemplades en el prisma de la ‘crisi’. Els resultats a Itàlia vindrien a ser un referendament popular de l’ortodòxia econòmica (salvada sigui l’abstenció de la majoria), mentre que a l’estat francès hi hauria hagut una contestació. No tan sols per la victòria (conjuntural) del PSF, sinó també pel fet que el govern Sarzkozy haurà de desmarcar-se per resistir les pressions de Villepin o del Front Nacional. Fa unes setmanes, el govern Sarkozy considerava que els mals de l’Eurozona provenen en bona part de l’orientació excessivament exportadora de l’economia alemanya i de la baixa demanda interna del mercat alemany.
En aquest context, l’amenaça de fer sortir Grècia de l’euro, no és percebuda del tot com una amenaça en amples sectors (populars i burgesos) del país. Un programa de sortida progressiva de l’euro (amb establiment final d’un “euro grec” o d’un “nou dracma”) podria agreujar la situació del teixit productiu grec a curt termini. Però alhora, el govern grec (fos de tendència socialdemòcrata o de la dreta nacionalista) disposaria de nou de la capacitat per devaluar la moneda i, sobretot, per fer una política econòmica autònoma en matèria d’intervenció pública del sector financer, del transport, de l’energia i de les telecomunicacions. En aquest escenari, Lapavitsas contempla una economia més orientada a la producció i amb un programa públic de transició cap a una economia de baixa emissió de CO2.
El manteniment de l’Eurozona (i la seva ulterior extensió a més països de l’Est d’Europa), segons Lapavitsas, només seria possible si es flexibilitzessin les polítiques fiscals dels estats. En aquest escenari, els estats (i els territoris amb competències fiscals) podrien menar una política econòmica més autònoma sense abandonar l’euro, ni sense trencar el Sistema Europeu de Bancs Centrals. Per Lapavistsas també caldria combinar aquestes mesures amb unes polítiques unitàries: expansió del pressupost de la Unió Europea, polítiques de desenvolupament de les àrees més pobres, establiment d’un salari mínim i d’una assegurança europea contra la desocupació. La implementació d’aquestes mesures, però, podria animar a Alemanya d’abandonar l’Eurozona i restaurar el marc, mentre fos París qui liderés el nou curs.
Com que avui som l’1 d’abril podem plantejar-nos tots aquests escenaris.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)