Les dues obres més conegudes de Howard Zinn, traspassat aquest dimecres a l’edat de 87 anys, són possiblement A People’s History of the United States (1980) i Marx in Soho (1999). En tot cas Zinn, nascut el 24 d’agost del 1922 a Brooklyn, ha estat un exemple d’intel·lectual compromès en les causes populars.
Zinn era fill d’una família jueva immigrant, de classe obrera (el pare i la mare eren tots dos treballadors industrials). Fou gràcies a l’esforç dels seus pares, que Howard Zinn va poder rebre uns estudis que aviat l’orientarien cap a la literatura. Quan els Estats Units entraren en la guerra, Howard Zinn tenia 19 anys i no trigaria en allistar-se a la Força Aèria, combatent en el front europeu des d’un bombarder. Zinn s’havia allistat amb el convenciment que aquella era una guerra contra el nazi-feixisme. Però aquesta experiència, ni que fos lentament, li hauria de fer qüestionar les justificacions que els aliats donaven a les enormes mortandats civils que provocaren.
Quan acabà la guerra, Zinn tenia 23 anys i va fer ús del programa universitari per a veterans de guerra per assistir a la New York University, on es graduaria el 1951. Va fer un mestratge a la Columbia University (1952), amb una tesina dedicada a les vagues mineres de Colorado del 1914. En aquella època encara tenia plena confiança en el progressisme nord-americà present en el Partit Demòcrata i, prova d’això, és el fet que dediqués la seva tesi doctoral (llegida el 1958) a la carrera de Fiorello LaGuardia (1882-1947) com a representant d’East Harlem en el Congrés dels Estats Units (1916-33). A Zinn l’interessava particular l’activitat legislativa i política de LaGuardia en els anys 1920 quan, a contracorrent d’una època de fort creixement econòmic, defensava una política fiscal de redistribució de la riquesa, d’intervencionisme estatal i de protecció al dret efectiu de vaga. Ja abans d’acabar la tesi i fins el 1963 fou professor d’història a l’Spelman College (d’Atlanta) i el 1964 guanyà la plaça que servaria fins a la jubilació, com a professor de Ciència Política de la Boston University.
La projecció de Zinn, però, no seria tant en el món acadèmic com en la seva implicació en les lluites populars. Ja des del 1956 començà a participar en el moviment pels drets civils, que cercava posava fi al segregacionisme racial existent al país (i, particularment, al Sud dels Estats Units). De fet, si va haver d’abandonar l’Spelman College fou per participar en una asseguda amb els estudiants. Zinn també s’implicà fortament en la lluita per la retirada de les tropes nord-americanes de Vietnam, compromís que seguiria més tard fins a les intervencions militars dels nostres dies a Irac i a Afganistan. Com diria en el títol d’un llibre autobiogràfic, “no es pot ser neutral en un tren en marxa”.
A People’s History of the United States fou publicat per primera vegada el 1980. Segueix la història de les terres que conformen els Estats Units des del 1492 fins a l’actualitat, i ho fa des de la perspectiva de l’opressió racial, d’estament, de classe, de gènere i, particularment, des dels moviments d’emancipació que s’hi corresponen. En l’edició més recent, del 2003, s’afegiren nous capítols per cobrir els esdeveniments posteriors al 1980.
De l’obra teatral de Zinn, Marx in Soho, escrita el 1999, ha estat probablement la més representada. Zinn, que mai no ha estat marxista, sentí la necessitat d’escriure-la, justament, en veure tants antics marxistes doctrinals repetir la cantarella de “Marx ha mort, Marx ha mort”. Una cantarella que pronunciaven quan l’onada revolucionària del 1968 s’esllanguia, i que repeteixen de manera cíclica, ara pel triomf electoral de l’esquerra reformista, després per la caiguda de tal o tal règim “comunista”, o per una sèrie inusualment favorable d’estatístiques econòmiques. En l’obra, doncs, Marx torna, per demanar-se, justament, “per què cal declarar-me mort una vegada i una altra?”. Per comptes d’aterrar en el Londres dels anys 1870, ho fa en el Soho del tombant dels segles XX i XXI.
En el 2007, en el marc de Fòrum Social d’Atlanta, es representava a aquesta obra, de la qual teniu en el vídeo de sota una sèrie de talls.
Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
diumenge, 31 de gener del 2010
dissabte, 30 de gener del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XVIII): Thilo Sarrazin, de la post-socialdemocràcia neoliberal a la temptació del populisme xenòfob
El passat mes de desembre el polític socialdemòcrata alemany Thilo Sarrazin tornava als titulars. Sarrazin, a efectes pràctics, únicament apareix en els titulars quan en diu una de grossa. Superficialment s’assemblaria al septicèmic president Georges Frêche. Però si les ofenses de Frêche són erràtiques en els seus objectius (els catalans, els immigrants, els deportats de la Segona Guerra Mundial, etc.), les de Sarrazin, darrerament, són fetes amb molta més consciència, i amb punts notables de coincidència amb el populisme d’extrema dreta. Ja sabem que l’SPD és l’SPD, i que en ell hi trobarem els elements més dretans de la socialdemocràcia europea. Però Sarrazin, fins fa no gaire, era el representant típic de l'ala més asèpticament tecnocràtica de l’SPD, qualitativament diferent de la dreta explícitament xenòfoba o racialista.
Thilo Sarrazin va nàixer el 12 de febrer del 1945, a Gera (Turíngia), però va créixer a la Renània. Mentre el seu país natal quedava adscrit a la República Democràtica d’Alemanya (DDR), els sectors sota ocupació nord-americana, britànica i francesa, confluïen en la República Federal d’Alemanya (BRD). Va fer els estudis de secundària en el Gymnasium de Recklinghausen, amb el currículum que s’estilava en aquesta mena de centres, amb gran èmfasi en les llengües clàssiques. Després de fer el servei militar, el 1967 es matriculà a la Universitat de Bonn, on es graduà en economia política (Volkswirtschaftlehre) el 1971. Va ocupar una plaça de professor auxiliar (Assistent) en l’Institut de Política Industrial d’aquesta mateixa universitat, on va llegir la tesi doctoral el 1973. El novembre ocupà una plaça d’associat científic (Angestellter) al Friedrich-Ebert-Stiftung (FES), amb seu a Bonn. La FES és la fundació d’estudis associada o propera a l’SPD. El propi Sarrazin ingressà llavors en l’SPD.
El desembre del 1974 deixà el FES, i mesos després començà a treballar com a assessor (Referent) en el Ministeri Federal de Finances. L’SPD comandava el govern federal des de feia anys. Ara ho feia a través de Helmut Schmidt, ja que Willy Brandt havia hagut de dimitir el 1974, arran del ‘cas Guillaume’. La gestió de Schmidt, en principi, era continuïsta, però progressivament el model d’economia mixta de l’SPD seria qüestionat davant les “noves exigències” d’un capitalisme en crisi. El 1977, Sarrazin se n’anà a Washington com a representant del Ministeri davant el Fons Monetari Internacional. El 1978 tornà a Alemanya, per ocupar un càrrec (Referatsleiter) en el Ministeri Federal de Treball i Ordre Social. I el 1981 retornà al Ministeri de Finances com a Büroleiter. La conflictivitat social en la segona dècada dels anys 1970 havia crescut en uns nivells desconeguts des de la immediata postguerra. Els socialdemòcrates alemanys es desgastaren de valent, com els laboristes a Gran Bretanya o els demòcrates als Estats Units. Davant les mancances organitzatives de l’esquerra, qui recollí els fruits de la crisi fou l’anomenada “revolució neoconservadora”. Thatcher el 1979 a Gran Bretanya i Reagan el 1980 als Estats Units són els exemples paradigmàtics. Però cal dir que bona part de la política d’austeritat de Reagan l’havia començada Carter, i una cosa semblant cal dir dels laboristes. A Alemanya el contrast era encara més esmorteït. Schmidt governava en coalició amb els liberals de l’FDP, i Helmut Kohl, el dirigent de la CDU, defugia la curiosa demagògia antipopulista de Reagan i Thatcher. L’octubre del 1982, Kohl arribava a la cancelleria, amb un govern de coalició amb l’FDP.
Sarrazin, malgrat militant de l’SPD, no hi fou foragitat sinó que continuà en el ministeri de Finances, amb tasques d’assessorament. Durant un temps fou assessor en política ferroviària i, a finals de la nova dècada, era el director (Leiter) de “Relacions Intraalemanyes” i, com a tal, participà en les polítiques federals de relació amb la DDR, primer, i d’absorció de les terres orientals, després (unió monetària, unió de sistemes socials).
El 1990 deixà el ministeri per passar a la Treuhandanstalt, l’organisme, amb seu a Berlin, encarregat de la transició pre- i post-reunificació. L’any següent, però, tornà a l’oest per ocupar un càrrec de secretari d’estat en el ministeri de finances de Renània-Palatinat. El govern d’aquest land tot just havia caigut en mans dels socialdemòcrates, per primera vegada en la història. Aquest era, pròpiament, el seu primer càrrec polític i l’exercí fins el 1997. Llavors ocupà la direcció de la TLG, immobiliària hereva de la Treuhandanstalt oriental, però que ara ja actuava en tot l’àmbit federal. Aquest era el seu primer càrrec de rellevància en el sector “privat”.
De la TLG, la primavera del 2000, passà a la Deutsche Bahn (DB), la companyia ferroviària, que tot just llavors traslladava la seu central de Frankfurt a Berlin. Sarrazin considerava una antigalla el model d’accions populars (Volksaktien) que encara gastava la DB, contra el qual proposava l’emissió d’accions populars, sí, però sense dret de vot. La intenció era clara: limitar la veu dels petits accionistes per tal d’imposar criteris d’eficiència en la planificació i en els investiments. Encara que Hartmut Mehdorn, el director general de DB, coincidís amb Sarrazin en la idea de liquidar les recialles de “capitalisme popular” de la companyia, els dos jerarques van topar en no poques qüestions de fons. I, finalment, Sarrazin fou acomiadat (2001).
El “capitalisme popular” de la DB és una recialla de la mateixa època en què es forja el dret laboral alemany. I entre els aspectes del dret laboral hi ha el dret d’indemnització per acomiadament. Sarrazin, òbviament, no era pas tan modern com per renunciar-hi. El cas va arribar als tribunals, amb sorollosos enfrontaments amb Mehdorn, però Sarrazin no el va guanyar.
Que ningú no s’imagini Sarrazin en un estadi de destitució. L’SPD, de la mà de Klaus Wovereit, arrabassà el govern de la ciutat-estat de Berlin a la CDU, i el gener del 2002 Sarrazin esdevingué Ministre de Finances (Senator für Finanzen) del nou govern berlinès. Des d'aquest càrrec, va fomentar un programa d’“austeritat”, que culminà el 2007 amb el primer exercici pressupostari amb superàvit de govern berlinès de tots els temps.
El càrrec de ministre estatal tenia poc a veure amb tota la seva experiència prèvia. Ara era en primera línia de micròfons. La situació econòmica i social a Berlin es deteriorava, i la seva política d’austeritat, òbviament, no tan sols no era la solució sinó era part del problema. Sarrazin cridava a una austeritat espartana. Per exemple, el 2008, als perceptors d’ajuts ALG II, els deia que hom podria nodrir-se suficientment amb no pas més de 4 € diaris. I pel que fa a les despeses de calefacció, aconsellava tindre les finestres ben tancades. Davant de les demandes dels jubilats per apujar les pensions, Sarrazin considerava que el que havia de fer el govern federal era educar els ciutadans en la idea que en la vellesa hom no havia d’esperar més ingressos que els de la pura subsistència.
Amb aquestes declaracions, no cal dir que la premsa d’esquerres (a l’esquerra de l’SPD) xalava cada vegada que el nom de Sarrazin apareixia implicat en algun escàndol. Cosa gens fàcil d’evitar ja que, com a ministre, és membre nat d’uns quants consorcis semipúblics.
Excessivament desgastat, el 30 d’abril del 2009 renunciava al càrrec. Guardeu-vos les llàgrimes, però, ja que no trigava a fitxar com a membre de la junta directiva del Bundesbank. No cal dir que, des de la nova posició, les classes populars tindrien en ell un coratjós adversari. Fins ara, però, Sarrazin no feia accepció de persones, sinó tan sols de la posició social de les persones.
Sarrazin, en les declaracions del 2007 i del 2008, parlava massa clar. Els seus companys de partit, tan favorables com ell de les retallades socials, no podien més que blasmar-lo quan deia quins serien els límits d’aquelles retallades (la pura subsistència fisiològica, i encara gràcies). El programa de la burgesia alemanya, però, necessita del referendament popular a través de les eleccions. I si l’ha aconseguit fins ara és perquè totes les (contra)reformes socials es presentaven com a necessàries per mantindre l’estat del benestar o per mantindre la competitivitat econòmica que sustenta aquest benestar. Parlar d'una austeritat de subsistència era fer d'esgarriacries.
Sarrazin sembla haver aprés la lliçó. I la lliçó es troba en el seu cognom. La població "musulmana" esdevé l’ase dels colps. Vegem algunes declaracions recents de Sarrazin:
- en el mes de setembre, parlava per Lettre International. Deia que els turcs i els àrabs “no tenien cap funció productiva, tret del comerç de fruites i verdures”. Es planyia del fet que els turcs “conquereixen Alemanya, de la mateixa forma que els kosovars conqueriren Kosovo: amb una taxa de natalitat superior. Això em plauria si fossin jueus de l’Europa Oriental amb un IQ un 15% superior a la població alemanya, però no és el cas”.
- a finals de novembre afirmava, en relació al referèndum suís sobre la prohibició d’erigir minarets en les mesquites, que “el referèndum suís ens mostra que el pensament en la profunditat de la societat és diferent d’allò que la classe política i la majoria dels mitjans volen creure”.
- el passat mes de desembre, deia que calia limitar la immigració de musulmans a Alemanya, i que calia augmentar també la “pressió per integrar” a aquells que ja hi viuen. Situava la pugna en el terreny simbòlic, per dir que “prohibiria els vels en les classes. No són un símbol religiós, sinó polític: un símbol de poder dels homes damunt les dones”.
D’aquestes declaracions les que van moure més tinta foren les de Lettre International, particularment, per la referència a l’IQ. La propaganda racialista internacional utilitza sovint les dades d’IQ amb dues finalitats: assenyalar la “inferioritat” de la població negra (i per tant el seu perill com a “violents”) i la “superioritat” de la població asiàtica i de la població askenazí (i per tant, l’aspiració a l’hegemonia mundial de totes dues). Sarrazin se sabia massa bé la lliçó. Prou com per saber distanciar-se del racialisme pur, i dir que ell simplement volia que l’IQ d’Alemanya no davallés per l’augment de la població turca. Això entronca amb declaracions interiors on alertava dels perills d’un sistema de benestar que encoratja la reproducció de les capes socioeconòmicament més baixes de la societat (la idea clàssica de disgenèsia, formulada per Francis Galton). Però no anem amb disquisicions. La intenció és prou clara. Per eixamplar la base popular de les polítiques econòmiques d’oli de ricí no hi ha més remei que endolcir-la amb apel·lacions populistes.
La islamofòbia és una bona eina per a aquesta tètrica finalitat. No tant perquè creï un odi a la població "musulmana" (classificada com a musulmana, fonamentalment, per criteris ètnics, no pas religiosos). Sinó perquè crea una “solidaritat” entre la població no-musulmana. L’antisemitisme de la dreta volkisch, coronat amb el hitlerisme, comportava paral·lelament la reafirmació del “poble alemany” (el poble alemany no-jueu) per damunt de les antigues diferenciacions estamentàries (noblesa, burgesia, pagesia, etc.) i religioses (catòlics, luterans, calvinistes, etc.). L’apartheid sud-africà servia per excloure la majoria negra, però també per “fusionar” els interessos dels anglòfons i dels boers. Quan Sarrazin se’n riu dels “pobres”, els treballadors saben que ells mateixos poden caure en la pobresa o, si més no, els seus fills. Quan Sarrazin fa befa dels “pensionistes”, els treballadors saben que aquest és el seu destí si no la dinyen abans. Però si Sarrazin carrega contra els “musulmans”, no passa res, car els autòctons no tenen previst, en general, de convertir-s’hi (en el benentès que mai no poden saber amb qui es casaran o no els seus fills, i per tant quin grau de Mischlingheit tindran els seus néts).
En tot cas, Sarrazin no s’ha quedat sol. L’SPD se n’ha desmarcat (només faltaria!), però ha aturat les demandes d’expulsar-lo. El Bundesbank tampoc no l’ha volgut destituir. I sectors de la patronal, la mateixa patronal que es beneficia de la competència que la immigració realitza sobre els salaris dels treballadors autòctons, s’hi han solidaritzat.
La trajectòria del Sarrazin dels darrers anys no ha acabat. Les seves declaracions han trobat forat. Els mateixos futurs pensionistes amenaçats per polítiques afavorides per Sarrazin, poden sentir-s'hi atrets si els “dolents” són els “musulmans”.
És clar que una resposta ben estúpida seria la islamofília. Ni la religió ni el vel no tenen res a veure-hi. Com, en els anys 1930, tampoc no era una qüestió de sinagogues o de sacrificar de tal o tal manera els animals en els escorxadors. Entrar-hi en la qüestió des d’un punt de mira purament “anti-racista” és suïcidar-se, perquè implica alienar-se la pròpia base “blanca” (que constitueix, encara avui, la majoria de la classe treballadora europea). Només una perspectiva de classe, la mateixa perspectiva que va perdre fa temps l’SPD, pot fer-hi front.
Thilo Sarrazin va nàixer el 12 de febrer del 1945, a Gera (Turíngia), però va créixer a la Renània. Mentre el seu país natal quedava adscrit a la República Democràtica d’Alemanya (DDR), els sectors sota ocupació nord-americana, britànica i francesa, confluïen en la República Federal d’Alemanya (BRD). Va fer els estudis de secundària en el Gymnasium de Recklinghausen, amb el currículum que s’estilava en aquesta mena de centres, amb gran èmfasi en les llengües clàssiques. Després de fer el servei militar, el 1967 es matriculà a la Universitat de Bonn, on es graduà en economia política (Volkswirtschaftlehre) el 1971. Va ocupar una plaça de professor auxiliar (Assistent) en l’Institut de Política Industrial d’aquesta mateixa universitat, on va llegir la tesi doctoral el 1973. El novembre ocupà una plaça d’associat científic (Angestellter) al Friedrich-Ebert-Stiftung (FES), amb seu a Bonn. La FES és la fundació d’estudis associada o propera a l’SPD. El propi Sarrazin ingressà llavors en l’SPD.
El desembre del 1974 deixà el FES, i mesos després començà a treballar com a assessor (Referent) en el Ministeri Federal de Finances. L’SPD comandava el govern federal des de feia anys. Ara ho feia a través de Helmut Schmidt, ja que Willy Brandt havia hagut de dimitir el 1974, arran del ‘cas Guillaume’. La gestió de Schmidt, en principi, era continuïsta, però progressivament el model d’economia mixta de l’SPD seria qüestionat davant les “noves exigències” d’un capitalisme en crisi. El 1977, Sarrazin se n’anà a Washington com a representant del Ministeri davant el Fons Monetari Internacional. El 1978 tornà a Alemanya, per ocupar un càrrec (Referatsleiter) en el Ministeri Federal de Treball i Ordre Social. I el 1981 retornà al Ministeri de Finances com a Büroleiter. La conflictivitat social en la segona dècada dels anys 1970 havia crescut en uns nivells desconeguts des de la immediata postguerra. Els socialdemòcrates alemanys es desgastaren de valent, com els laboristes a Gran Bretanya o els demòcrates als Estats Units. Davant les mancances organitzatives de l’esquerra, qui recollí els fruits de la crisi fou l’anomenada “revolució neoconservadora”. Thatcher el 1979 a Gran Bretanya i Reagan el 1980 als Estats Units són els exemples paradigmàtics. Però cal dir que bona part de la política d’austeritat de Reagan l’havia començada Carter, i una cosa semblant cal dir dels laboristes. A Alemanya el contrast era encara més esmorteït. Schmidt governava en coalició amb els liberals de l’FDP, i Helmut Kohl, el dirigent de la CDU, defugia la curiosa demagògia antipopulista de Reagan i Thatcher. L’octubre del 1982, Kohl arribava a la cancelleria, amb un govern de coalició amb l’FDP.
Sarrazin, malgrat militant de l’SPD, no hi fou foragitat sinó que continuà en el ministeri de Finances, amb tasques d’assessorament. Durant un temps fou assessor en política ferroviària i, a finals de la nova dècada, era el director (Leiter) de “Relacions Intraalemanyes” i, com a tal, participà en les polítiques federals de relació amb la DDR, primer, i d’absorció de les terres orientals, després (unió monetària, unió de sistemes socials).
El 1990 deixà el ministeri per passar a la Treuhandanstalt, l’organisme, amb seu a Berlin, encarregat de la transició pre- i post-reunificació. L’any següent, però, tornà a l’oest per ocupar un càrrec de secretari d’estat en el ministeri de finances de Renània-Palatinat. El govern d’aquest land tot just havia caigut en mans dels socialdemòcrates, per primera vegada en la història. Aquest era, pròpiament, el seu primer càrrec polític i l’exercí fins el 1997. Llavors ocupà la direcció de la TLG, immobiliària hereva de la Treuhandanstalt oriental, però que ara ja actuava en tot l’àmbit federal. Aquest era el seu primer càrrec de rellevància en el sector “privat”.
De la TLG, la primavera del 2000, passà a la Deutsche Bahn (DB), la companyia ferroviària, que tot just llavors traslladava la seu central de Frankfurt a Berlin. Sarrazin considerava una antigalla el model d’accions populars (Volksaktien) que encara gastava la DB, contra el qual proposava l’emissió d’accions populars, sí, però sense dret de vot. La intenció era clara: limitar la veu dels petits accionistes per tal d’imposar criteris d’eficiència en la planificació i en els investiments. Encara que Hartmut Mehdorn, el director general de DB, coincidís amb Sarrazin en la idea de liquidar les recialles de “capitalisme popular” de la companyia, els dos jerarques van topar en no poques qüestions de fons. I, finalment, Sarrazin fou acomiadat (2001).
El “capitalisme popular” de la DB és una recialla de la mateixa època en què es forja el dret laboral alemany. I entre els aspectes del dret laboral hi ha el dret d’indemnització per acomiadament. Sarrazin, òbviament, no era pas tan modern com per renunciar-hi. El cas va arribar als tribunals, amb sorollosos enfrontaments amb Mehdorn, però Sarrazin no el va guanyar.
Que ningú no s’imagini Sarrazin en un estadi de destitució. L’SPD, de la mà de Klaus Wovereit, arrabassà el govern de la ciutat-estat de Berlin a la CDU, i el gener del 2002 Sarrazin esdevingué Ministre de Finances (Senator für Finanzen) del nou govern berlinès. Des d'aquest càrrec, va fomentar un programa d’“austeritat”, que culminà el 2007 amb el primer exercici pressupostari amb superàvit de govern berlinès de tots els temps.
El càrrec de ministre estatal tenia poc a veure amb tota la seva experiència prèvia. Ara era en primera línia de micròfons. La situació econòmica i social a Berlin es deteriorava, i la seva política d’austeritat, òbviament, no tan sols no era la solució sinó era part del problema. Sarrazin cridava a una austeritat espartana. Per exemple, el 2008, als perceptors d’ajuts ALG II, els deia que hom podria nodrir-se suficientment amb no pas més de 4 € diaris. I pel que fa a les despeses de calefacció, aconsellava tindre les finestres ben tancades. Davant de les demandes dels jubilats per apujar les pensions, Sarrazin considerava que el que havia de fer el govern federal era educar els ciutadans en la idea que en la vellesa hom no havia d’esperar més ingressos que els de la pura subsistència.
Amb aquestes declaracions, no cal dir que la premsa d’esquerres (a l’esquerra de l’SPD) xalava cada vegada que el nom de Sarrazin apareixia implicat en algun escàndol. Cosa gens fàcil d’evitar ja que, com a ministre, és membre nat d’uns quants consorcis semipúblics.
Excessivament desgastat, el 30 d’abril del 2009 renunciava al càrrec. Guardeu-vos les llàgrimes, però, ja que no trigava a fitxar com a membre de la junta directiva del Bundesbank. No cal dir que, des de la nova posició, les classes populars tindrien en ell un coratjós adversari. Fins ara, però, Sarrazin no feia accepció de persones, sinó tan sols de la posició social de les persones.
Sarrazin, en les declaracions del 2007 i del 2008, parlava massa clar. Els seus companys de partit, tan favorables com ell de les retallades socials, no podien més que blasmar-lo quan deia quins serien els límits d’aquelles retallades (la pura subsistència fisiològica, i encara gràcies). El programa de la burgesia alemanya, però, necessita del referendament popular a través de les eleccions. I si l’ha aconseguit fins ara és perquè totes les (contra)reformes socials es presentaven com a necessàries per mantindre l’estat del benestar o per mantindre la competitivitat econòmica que sustenta aquest benestar. Parlar d'una austeritat de subsistència era fer d'esgarriacries.
Sarrazin sembla haver aprés la lliçó. I la lliçó es troba en el seu cognom. La població "musulmana" esdevé l’ase dels colps. Vegem algunes declaracions recents de Sarrazin:
- en el mes de setembre, parlava per Lettre International. Deia que els turcs i els àrabs “no tenien cap funció productiva, tret del comerç de fruites i verdures”. Es planyia del fet que els turcs “conquereixen Alemanya, de la mateixa forma que els kosovars conqueriren Kosovo: amb una taxa de natalitat superior. Això em plauria si fossin jueus de l’Europa Oriental amb un IQ un 15% superior a la població alemanya, però no és el cas”.
- a finals de novembre afirmava, en relació al referèndum suís sobre la prohibició d’erigir minarets en les mesquites, que “el referèndum suís ens mostra que el pensament en la profunditat de la societat és diferent d’allò que la classe política i la majoria dels mitjans volen creure”.
- el passat mes de desembre, deia que calia limitar la immigració de musulmans a Alemanya, i que calia augmentar també la “pressió per integrar” a aquells que ja hi viuen. Situava la pugna en el terreny simbòlic, per dir que “prohibiria els vels en les classes. No són un símbol religiós, sinó polític: un símbol de poder dels homes damunt les dones”.
D’aquestes declaracions les que van moure més tinta foren les de Lettre International, particularment, per la referència a l’IQ. La propaganda racialista internacional utilitza sovint les dades d’IQ amb dues finalitats: assenyalar la “inferioritat” de la població negra (i per tant el seu perill com a “violents”) i la “superioritat” de la població asiàtica i de la població askenazí (i per tant, l’aspiració a l’hegemonia mundial de totes dues). Sarrazin se sabia massa bé la lliçó. Prou com per saber distanciar-se del racialisme pur, i dir que ell simplement volia que l’IQ d’Alemanya no davallés per l’augment de la població turca. Això entronca amb declaracions interiors on alertava dels perills d’un sistema de benestar que encoratja la reproducció de les capes socioeconòmicament més baixes de la societat (la idea clàssica de disgenèsia, formulada per Francis Galton). Però no anem amb disquisicions. La intenció és prou clara. Per eixamplar la base popular de les polítiques econòmiques d’oli de ricí no hi ha més remei que endolcir-la amb apel·lacions populistes.
La islamofòbia és una bona eina per a aquesta tètrica finalitat. No tant perquè creï un odi a la població "musulmana" (classificada com a musulmana, fonamentalment, per criteris ètnics, no pas religiosos). Sinó perquè crea una “solidaritat” entre la població no-musulmana. L’antisemitisme de la dreta volkisch, coronat amb el hitlerisme, comportava paral·lelament la reafirmació del “poble alemany” (el poble alemany no-jueu) per damunt de les antigues diferenciacions estamentàries (noblesa, burgesia, pagesia, etc.) i religioses (catòlics, luterans, calvinistes, etc.). L’apartheid sud-africà servia per excloure la majoria negra, però també per “fusionar” els interessos dels anglòfons i dels boers. Quan Sarrazin se’n riu dels “pobres”, els treballadors saben que ells mateixos poden caure en la pobresa o, si més no, els seus fills. Quan Sarrazin fa befa dels “pensionistes”, els treballadors saben que aquest és el seu destí si no la dinyen abans. Però si Sarrazin carrega contra els “musulmans”, no passa res, car els autòctons no tenen previst, en general, de convertir-s’hi (en el benentès que mai no poden saber amb qui es casaran o no els seus fills, i per tant quin grau de Mischlingheit tindran els seus néts).
En tot cas, Sarrazin no s’ha quedat sol. L’SPD se n’ha desmarcat (només faltaria!), però ha aturat les demandes d’expulsar-lo. El Bundesbank tampoc no l’ha volgut destituir. I sectors de la patronal, la mateixa patronal que es beneficia de la competència que la immigració realitza sobre els salaris dels treballadors autòctons, s’hi han solidaritzat.
La trajectòria del Sarrazin dels darrers anys no ha acabat. Les seves declaracions han trobat forat. Els mateixos futurs pensionistes amenaçats per polítiques afavorides per Sarrazin, poden sentir-s'hi atrets si els “dolents” són els “musulmans”.
És clar que una resposta ben estúpida seria la islamofília. Ni la religió ni el vel no tenen res a veure-hi. Com, en els anys 1930, tampoc no era una qüestió de sinagogues o de sacrificar de tal o tal manera els animals en els escorxadors. Entrar-hi en la qüestió des d’un punt de mira purament “anti-racista” és suïcidar-se, perquè implica alienar-se la pròpia base “blanca” (que constitueix, encara avui, la majoria de la classe treballadora europea). Només una perspectiva de classe, la mateixa perspectiva que va perdre fa temps l’SPD, pot fer-hi front.
divendres, 29 de gener del 2010
El locaut de cinemes del dilluns 1 de febrer
No fa gaire, la Plataforma per la Llengua presentava un estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema. L’estudi compara la situació actual al Principat, amb la que es produeix en estats europeus “que tenen llengües oficials amb un nombre de parlants similar o inferior a la calana” i al Quebec.
L’estudi ens mostra que, l’any 2007, “només un 3% de les sessions de cinema van ser en català” (percentatge que segurament seria inferior si l’estudi hagués contemplat tot l’àmbit lingüístic, com hauria estat més natural). També mostra que en tots els 16 estats analitzats (dels quals 3 són oficialment plurilingües), “els agents encarregats de les traduccions (‘majors’, agències de venda o distribuïdores locals) empren la llengua pròpia i oficial a l’hora de distribuir les pel•lícules no nacionals”. Això val també per a Islàndia (270.000 espectadors potencials) o per a la comunitat sueca de Finlàndia (295.000 espectadors potencials). En quatre estats existeix la doble subtitulació (Bèlgica pel francès i el neerlandès; Suïssa en combinacions de francès, alemany i italià; Finlàndia en combinació de finès i suec; Letònia en combinació de letó i rus). Fet i fet, des de Cinemes Verdi de Barcelona es proposa ara la doble subtitulació català i castellà per complir la doble legislació (estatal i autonòmica).
La voluntat de l’estudi era “valorar des d’una perspectiva més global la Llei del cinema” que el Govern de la Generalitat de Catalunya té previst aprovar enguany, el projecte de la qual ja es troba en mans del Parlament (seguiu-ne la tramitació). El projecte de llei preveu l’obligatorietat de les empreses cinematogràfiques a garantir l’ús de la llengua catalana com a mínim en igualtat de condicions a la castellana (la qual ja té una cobertura legal estatal).
Vicent Partal reflexionava fa uns dies quant al projecte de llei i a les reaccions, i recalcava que “quaranta anys després de la despenalització de l’ús del català tenim diaris en català i televisions en català, internet en català i llibres en català, escoles en català i rock en català, megafonia als estadis en català i megafonia als trens en català. Però no tenim cinema en català”. I que, al capdavall, si el projecte de llei era política, també era política la decisió activa de mantindre la marginalitat del català en les sales de cinemes.
De contraarguments “llibertaris” n’hi ha hagut uns quants. Obliden l’existència de la Llei espanyola 55/2007, de 28 de desembre. També n’hi ha els que diuen que a les projeccions en català (originals, doblades o subretolades) hi va poca gent. Això s’explica per la mateixa marginalitat a la que sotmeten el català. Saben perfectament que no tenen arguments de tipus econòmic que siguin seriosos, fora de les pressions que puguin exercir unes distribuïdores d’àmbit estatal per raons fonamentalment ideològiques. Fins que no hi hagi una oferta equiparable, hom no sabrà quina és la tria del públic. Potser la llei sí es troba enfocada malament en fixar-se en percentatges i no pas en nombres absoluts. En tot cas, les quotes previstes a la llei no afectarien en cap cas el cinema produït a Europa.
La cosa s’ha sortit de mare en les darreres hores, en convocar-se un tancament de sales de cinema al Principat contra el projecte de llei pel proper dilluns 1 de febrer. La convocatòria ha estat iniciativa de la patronal però ha estat també secundada pels sindicats majoritaris.
De la convocatòria de l’1 de febrer, la premsa no sap si dir-ne “vaga” o “locaut”. La segona expressió seria més pròpia. Dir-ne “vaga” només seria justificat si acceptessin que la iniciativa ha partit d’un “sindicat vertical”, integrat per empresaris i treballadors del sector.
Els arguments de la convocatòria són especialment insultants i, no tan sols per la llengua, sinó per tots els productors de cinemes que no siguin hollywoodians. Tan insultant que si la mesura era pensada com a “pressió” envers el Parlament, se’ls pot girar en contra. És clar que la situació no deu ser fàcil per a algunes sales que es troben entre dos focs. També CiU pot fer un paper molt galdós si hi queda entrampada, cosa que és justament el que desitja el tripartit.
PS. Per més inri, resulta que l’1 de febrer és el dia de la Gala dels II Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del cinema Català. Vista la cosa no podem més que fer una crida a anar massivament als cinemes que siguin oberts l’1 de febrer.
L’estudi ens mostra que, l’any 2007, “només un 3% de les sessions de cinema van ser en català” (percentatge que segurament seria inferior si l’estudi hagués contemplat tot l’àmbit lingüístic, com hauria estat més natural). També mostra que en tots els 16 estats analitzats (dels quals 3 són oficialment plurilingües), “els agents encarregats de les traduccions (‘majors’, agències de venda o distribuïdores locals) empren la llengua pròpia i oficial a l’hora de distribuir les pel•lícules no nacionals”. Això val també per a Islàndia (270.000 espectadors potencials) o per a la comunitat sueca de Finlàndia (295.000 espectadors potencials). En quatre estats existeix la doble subtitulació (Bèlgica pel francès i el neerlandès; Suïssa en combinacions de francès, alemany i italià; Finlàndia en combinació de finès i suec; Letònia en combinació de letó i rus). Fet i fet, des de Cinemes Verdi de Barcelona es proposa ara la doble subtitulació català i castellà per complir la doble legislació (estatal i autonòmica).
La voluntat de l’estudi era “valorar des d’una perspectiva més global la Llei del cinema” que el Govern de la Generalitat de Catalunya té previst aprovar enguany, el projecte de la qual ja es troba en mans del Parlament (seguiu-ne la tramitació). El projecte de llei preveu l’obligatorietat de les empreses cinematogràfiques a garantir l’ús de la llengua catalana com a mínim en igualtat de condicions a la castellana (la qual ja té una cobertura legal estatal).
Vicent Partal reflexionava fa uns dies quant al projecte de llei i a les reaccions, i recalcava que “quaranta anys després de la despenalització de l’ús del català tenim diaris en català i televisions en català, internet en català i llibres en català, escoles en català i rock en català, megafonia als estadis en català i megafonia als trens en català. Però no tenim cinema en català”. I que, al capdavall, si el projecte de llei era política, també era política la decisió activa de mantindre la marginalitat del català en les sales de cinemes.
De contraarguments “llibertaris” n’hi ha hagut uns quants. Obliden l’existència de la Llei espanyola 55/2007, de 28 de desembre. També n’hi ha els que diuen que a les projeccions en català (originals, doblades o subretolades) hi va poca gent. Això s’explica per la mateixa marginalitat a la que sotmeten el català. Saben perfectament que no tenen arguments de tipus econòmic que siguin seriosos, fora de les pressions que puguin exercir unes distribuïdores d’àmbit estatal per raons fonamentalment ideològiques. Fins que no hi hagi una oferta equiparable, hom no sabrà quina és la tria del públic. Potser la llei sí es troba enfocada malament en fixar-se en percentatges i no pas en nombres absoluts. En tot cas, les quotes previstes a la llei no afectarien en cap cas el cinema produït a Europa.
La cosa s’ha sortit de mare en les darreres hores, en convocar-se un tancament de sales de cinema al Principat contra el projecte de llei pel proper dilluns 1 de febrer. La convocatòria ha estat iniciativa de la patronal però ha estat també secundada pels sindicats majoritaris.
De la convocatòria de l’1 de febrer, la premsa no sap si dir-ne “vaga” o “locaut”. La segona expressió seria més pròpia. Dir-ne “vaga” només seria justificat si acceptessin que la iniciativa ha partit d’un “sindicat vertical”, integrat per empresaris i treballadors del sector.
Els arguments de la convocatòria són especialment insultants i, no tan sols per la llengua, sinó per tots els productors de cinemes que no siguin hollywoodians. Tan insultant que si la mesura era pensada com a “pressió” envers el Parlament, se’ls pot girar en contra. És clar que la situació no deu ser fàcil per a algunes sales que es troben entre dos focs. També CiU pot fer un paper molt galdós si hi queda entrampada, cosa que és justament el que desitja el tripartit.
PS. Per més inri, resulta que l’1 de febrer és el dia de la Gala dels II Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del cinema Català. Vista la cosa no podem més que fer una crida a anar massivament als cinemes que siguin oberts l’1 de febrer.
dijous, 28 de gener del 2010
A un mes de les consultes del 28-F
Després del 13-S (Arenys de Munt), del 12-D (Sant Jaume de Frontanyà) i del 13-D (166 municipis), ara som a un mes d’una nova convocatòria de les Consultes sobre la Independència de la Nació Catalana.
Diu Harold Hongju Koh que “declarar la independència és fonamentalment un acte de voluntat popular – un acte polític, fet per un cos polític”.
La Nació Catalana, clivellada per fronteres estatals, autonòmiques, provincials i municipals, no hi ha més cos polític que el cos dels que la integren. És cert que és legítim esperar que tal o tal parlament autonòmic faci el pas i proclami quelcom. Però difícilment proclamarà res o sostindrà allò que proclami si no hi ha una base popular àmplia i permanent.
Les Consultes serveixen justament per organitzar aquesta base popular. I en mostren també les dificultats.
De totes formes les xifres del 28-F són engrescadores. Parlem d’uns 38 municipis, amb una població total de 282.514 persones i una superfície de 1215 km2. En termes demogràfics això és el 2% de tota la nació, i en termes de territori és un 1,7%. Això vol dir que el territori 28-F es troba lleugerament per damunt de la densitat demogràfica mitjana nacional, a diferència del 13-D (que s’hi trobava per sota). Això ho veien clarament en la nostra subcomarca: passem del Papiol a Molins.
El repte a hores d’ara és promoure la participació. I totes les campanyes treballen perquè tots els veïns sàpiguen quin dia es fa la consulta, què s’hi consulta, com s’hi pot votar i on s’hi pot votar. L’objectiu cabdal és que ningú no es quedi sense decidir per manca d’informació. És per això que a poblacions com Llinars del Vallès tots els dissabtes que queden fins el 28 de febrer (que serà un diumenge) hi ha xerrada, sopar i festa.
Diu Harold Hongju Koh que “declarar la independència és fonamentalment un acte de voluntat popular – un acte polític, fet per un cos polític”.
La Nació Catalana, clivellada per fronteres estatals, autonòmiques, provincials i municipals, no hi ha més cos polític que el cos dels que la integren. És cert que és legítim esperar que tal o tal parlament autonòmic faci el pas i proclami quelcom. Però difícilment proclamarà res o sostindrà allò que proclami si no hi ha una base popular àmplia i permanent.
Les Consultes serveixen justament per organitzar aquesta base popular. I en mostren també les dificultats.
De totes formes les xifres del 28-F són engrescadores. Parlem d’uns 38 municipis, amb una població total de 282.514 persones i una superfície de 1215 km2. En termes demogràfics això és el 2% de tota la nació, i en termes de territori és un 1,7%. Això vol dir que el territori 28-F es troba lleugerament per damunt de la densitat demogràfica mitjana nacional, a diferència del 13-D (que s’hi trobava per sota). Això ho veien clarament en la nostra subcomarca: passem del Papiol a Molins.
El repte a hores d’ara és promoure la participació. I totes les campanyes treballen perquè tots els veïns sàpiguen quin dia es fa la consulta, què s’hi consulta, com s’hi pot votar i on s’hi pot votar. L’objectiu cabdal és que ningú no es quedi sense decidir per manca d’informació. És per això que a poblacions com Llinars del Vallès tots els dissabtes que queden fins el 28 de febrer (que serà un diumenge) hi ha xerrada, sopar i festa.
dimecres, 27 de gener del 2010
El “cementiri nuclear”, altrament dit “magatzem temporal centralitzat de residus nuclears”
Ahir, el Ple del Comú d’Ascó havia de decidir quant a presentar la candidatura de la població per acollir el “magatzem temporal centralitzat de residus nuclears” de l’estat espanyol. Hi votaren a favor els regidors de l’equip de govern (CiU+PSC) i la meitat dels regidors d’Independents per Ascó, mentre que l’altra meitat d’aquest grup hi votà en contra. La decisió definitiva depèn del Govern d’Espanya, però sembla que la candidatura d’Ascó serà la triada.
La qüestió de la candidatura d’Ascó ha posat de manifest diverses qüestions:
1. La rellevància de la distribució de competències entre les diverses administracions territorials. Per bé que en la qüestió tenien competències l’estat espanyol, d’una banda, i l’Ajuntament d’Ascó, de l’altra, políticament també s’hi ha manifestat el parer del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i el de la Generalitat de Catalunya. El Consell Comarcal ha donat suport a les protestes contra la candidatura d’Ascó. La Generalitat afirma que “pressionarà” el govern espanyol perquè no la prengui en consideració. Aquest conflicte també s’ha traslladat a l’interior dels partits, particularment a CiU, on la direcció ha expedientat els regidors per haver votat favorablement a la candidatura asconenca.
2. La Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) és el referent dels contraris a la instal·lació. I ho ha fet des de la base del moviment ecologista de les Terres de l’Ebre i, més particularment, del moviment contra la permanència o ampliació de les actuals centrals nuclears de fissió.
3. El debat quant al cementiri nuclear ha estat presentat per la premsa (bé favorablement o bé desfavorablement) com una mena de moviment “no-en-el-meu-pati”. Però la cosa és molt més complexa. Certament que des de les Terres de l’Ebre no hi manquen les veus que assenyalen l’acumulació d’instal·lacions que políticament seria molt més difícil col•locar a les àrees metropolitanes de, posem, Barcelona o València. Aquest greuge no tan sols s’ha manifestat en les mocions municipals i comarcals de les Terres de l’Ebre sinó també en les del Camp de Tarragona. Però des de la CANC, hom ha volgut bastir un argumentari ben trellat, que combina els aspectes de salut pública amb reflexions quant al model energètic (i econòmic). Únicament amb una aproximació des de totes les vessants en joc pot tindre sentit un debat quant a la política energètica en general, i la política sobre l’ús de l’energia nuclear en particular. Per això, el moviment antinuclear defensa polítiques de reducció del consum energètic i de foment d’energies renovables. El dubte, però, és quina compatibilitat tenen aquestes polítiques amb el model econòmic capitalista vigent.
4. Per què és en la lògica d’aquest model econòmic, que apareixen les pressions per fer proliferar l’energia nuclear. Certament la cosa seria molt més estesa si no fos pel fet de les limitacions tècniques. En tot cas, si el Comú d’Ascó ha pres la decisió que ha pres, no ha estat pas per caprici. Hi ha uns interessos particulars, sens dubte, però també hi ha la recerca desesperada de fonts de finançament, d’oportunitats econòmiques, de la competència a mata-degolla entre diferents territoris per uns recursos públics i per uns llocs de treball cada vegada més escassos.
La qüestió de la candidatura d’Ascó ha posat de manifest diverses qüestions:
1. La rellevància de la distribució de competències entre les diverses administracions territorials. Per bé que en la qüestió tenien competències l’estat espanyol, d’una banda, i l’Ajuntament d’Ascó, de l’altra, políticament també s’hi ha manifestat el parer del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i el de la Generalitat de Catalunya. El Consell Comarcal ha donat suport a les protestes contra la candidatura d’Ascó. La Generalitat afirma que “pressionarà” el govern espanyol perquè no la prengui en consideració. Aquest conflicte també s’ha traslladat a l’interior dels partits, particularment a CiU, on la direcció ha expedientat els regidors per haver votat favorablement a la candidatura asconenca.
2. La Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) és el referent dels contraris a la instal·lació. I ho ha fet des de la base del moviment ecologista de les Terres de l’Ebre i, més particularment, del moviment contra la permanència o ampliació de les actuals centrals nuclears de fissió.
3. El debat quant al cementiri nuclear ha estat presentat per la premsa (bé favorablement o bé desfavorablement) com una mena de moviment “no-en-el-meu-pati”. Però la cosa és molt més complexa. Certament que des de les Terres de l’Ebre no hi manquen les veus que assenyalen l’acumulació d’instal·lacions que políticament seria molt més difícil col•locar a les àrees metropolitanes de, posem, Barcelona o València. Aquest greuge no tan sols s’ha manifestat en les mocions municipals i comarcals de les Terres de l’Ebre sinó també en les del Camp de Tarragona. Però des de la CANC, hom ha volgut bastir un argumentari ben trellat, que combina els aspectes de salut pública amb reflexions quant al model energètic (i econòmic). Únicament amb una aproximació des de totes les vessants en joc pot tindre sentit un debat quant a la política energètica en general, i la política sobre l’ús de l’energia nuclear en particular. Per això, el moviment antinuclear defensa polítiques de reducció del consum energètic i de foment d’energies renovables. El dubte, però, és quina compatibilitat tenen aquestes polítiques amb el model econòmic capitalista vigent.
4. Per què és en la lògica d’aquest model econòmic, que apareixen les pressions per fer proliferar l’energia nuclear. Certament la cosa seria molt més estesa si no fos pel fet de les limitacions tècniques. En tot cas, si el Comú d’Ascó ha pres la decisió que ha pres, no ha estat pas per caprici. Hi ha uns interessos particulars, sens dubte, però també hi ha la recerca desesperada de fonts de finançament, d’oportunitats econòmiques, de la competència a mata-degolla entre diferents territoris per uns recursos públics i per uns llocs de treball cada vegada més escassos.
dimarts, 26 de gener del 2010
La Comuna de Shinmin: 80è aniversari d’una fita de l’anarcocomunisme coreà
Ara fa uns 80 anys, l’hivern del 1929-1930, sota l’impuls de la Federació Anarco-Comunista Coreana i de l’Associació Popular Coreana, s’establia la Regió Autònoma de Shinmin, en la frontera de Manxúria i Corea. La intenció era fer de la Comuna de Shinmin la base d’una futura Comuna de Corea.
La base popular de la Comuna de Shinmin la constituïa la població coreana d’aquesta regió de Manxúria. Encara que Manxúria formava part, de iure, del territori xinès, a la pràctica era sota l’òrbita japonesa, de la mateixa forma que ho era Corea. A finals dels anys 1920, en el territori de Manxúria vivien uns dos milions de coreans, la majoria immigrants recents.
L’estructura bàsica la constituïa el consell local, i els seus diferents comitès (agricultura, educació, finances). Diversos consells locals confluïen en un consell de districte, i diversos consells de districte en un consell d’àrea.
La base política de la Comuna de Shinmin era el moviment d’alliberament nacional coreà, l’element més dinàmic del qual eren els anarco-col·lectivistes. Kim Jwa-jin, llavors de 38 anys, es responsabilitzà de la defensa militar de la Comuna.
Kim Jwa-jin havia nascut el 16 de desembre del 1889, en el si d’una família aristocràtica de Hongseong (Chungcheong). El 1907 participà en les accions de crema pública dels registres de servitud que mantenien sota esclavatge una bona part dels camperols coreans. El 1919 liderava l’Exèrcit del Nord, una força que desafià al japonesos no tan sols en el nord de Corea, sinó també en Manxúria i en la Sibèria Oriental.
La situació del poder dual a Shinmin s’establia, doncs, bàsicament, entre l’imperialisme japonès i el moviment d’alliberament coreà. En els primers mesos, les forces de Kim Jwa-jin aconseguiren defensar algunes zones dels atacs japonesos, de forma que s’aconseguí una situació d’independència virtual.
Però aquesta situació d’independència no durà gaire. Després de l’assassinat de Kim Jwa-jin, els atacs japonesos es recrudiren. La rebel·lió de Shinmin es mantingué, ni que fos de forma precària, durant dos anys.
La base popular de la Comuna de Shinmin la constituïa la població coreana d’aquesta regió de Manxúria. Encara que Manxúria formava part, de iure, del territori xinès, a la pràctica era sota l’òrbita japonesa, de la mateixa forma que ho era Corea. A finals dels anys 1920, en el territori de Manxúria vivien uns dos milions de coreans, la majoria immigrants recents.
L’estructura bàsica la constituïa el consell local, i els seus diferents comitès (agricultura, educació, finances). Diversos consells locals confluïen en un consell de districte, i diversos consells de districte en un consell d’àrea.
La base política de la Comuna de Shinmin era el moviment d’alliberament nacional coreà, l’element més dinàmic del qual eren els anarco-col·lectivistes. Kim Jwa-jin, llavors de 38 anys, es responsabilitzà de la defensa militar de la Comuna.
Kim Jwa-jin havia nascut el 16 de desembre del 1889, en el si d’una família aristocràtica de Hongseong (Chungcheong). El 1907 participà en les accions de crema pública dels registres de servitud que mantenien sota esclavatge una bona part dels camperols coreans. El 1919 liderava l’Exèrcit del Nord, una força que desafià al japonesos no tan sols en el nord de Corea, sinó també en Manxúria i en la Sibèria Oriental.
La situació del poder dual a Shinmin s’establia, doncs, bàsicament, entre l’imperialisme japonès i el moviment d’alliberament coreà. En els primers mesos, les forces de Kim Jwa-jin aconseguiren defensar algunes zones dels atacs japonesos, de forma que s’aconseguí una situació d’independència virtual.
Però aquesta situació d’independència no durà gaire. Després de l’assassinat de Kim Jwa-jin, els atacs japonesos es recrudiren. La rebel·lió de Shinmin es mantingué, ni que fos de forma precària, durant dos anys.
dilluns, 25 de gener del 2010
La inquisició espanyola exigeix confessions sinceres
Titot explicava fa uns dies en el seu blog els fets del de 6 de desembre del 1998, quan ell i dos militants independentistes més foren detinguts poc després d’haver participat en un acte a Olot. Arran d’aquells fets, foren acusats de “atemptat, resistència a l'autoritat i desobediència greu” que, com diu, Ribera són “el protocol habitual quan es vol imputar algú sense proves, atès que són tres presumptes delictes que només es contraposa la paraula del detingut contra la de l'agent”.
Onze anys després, la cosa arriba a judici. Inicialment, els tres acusats s’exposen a penes que van des dels 900 € de multa als 2 anys de presó. El divendres va tindre lloc la primera vista (o com es digui). L’advocat dels encausats i la fiscalia va acordar que, si s’assumien els fets de l’atestat policial, es reduiria la tipificació “en dos graus”, de forma que despareixeria l’amenaça de l’empresonament. Els tres encausats van acceptar l’acord i la fiscalia va redactar una nova petició.
Els tres encausats, doncs, havien de comparèixer davant la jutge i fer la confessió de culpabilitat corresponent.
La jutge demanà al primer acusat si acceptava els fets. I el primer acusat diu que els accepta, “però a contracor”. La jutge li prohibeix d’acceptar-ho “a contracor”, i que accepti els fets nomé si els ha fet. Llavors l’acusat diu que sí, que ho accepta (recordem dos anys de presó i 2000€), “però...”. Ara entenem que Galileo mai no hauria pogut dir “eppur si muove” sotto voce.
La jutge va passar al segon acusat, i li va demanar si acceptava els fets. El segon acusat va dir que no acceptava els fets però sí la condemna (la multa). La jutge reiterà que allò que s’havia d’acceptar eren els fets. I llavors, l’acusat va dir que els acceptava “per imperatiu legal”.
També el tercer acusat va acceptar els fets, però d’aquesta manera: “Jo no vaig insultar a ningú i els Mossos menteixen deliberadament en el seu atestat, la seva acció s’ha d’emmarcar en el context de la repressió a l’independentisme, però accepto els fets per no agreujar la nostra condició de víctimes”.
Cap de les dues confessions anteriors havia estat del tot satisfactòria, però la tercera va fer esclatar la inquisició: “No hi ha tracte, farem el judici”. I, tot seguit, s’ha fet el judici. Encara hi haurà una segona vista pel 22 de febrer.
No n’hi ha prou, doncs, de donar-los la raó. Cal fer-ho amb gràcia i alegria.
Onze anys després, la cosa arriba a judici. Inicialment, els tres acusats s’exposen a penes que van des dels 900 € de multa als 2 anys de presó. El divendres va tindre lloc la primera vista (o com es digui). L’advocat dels encausats i la fiscalia va acordar que, si s’assumien els fets de l’atestat policial, es reduiria la tipificació “en dos graus”, de forma que despareixeria l’amenaça de l’empresonament. Els tres encausats van acceptar l’acord i la fiscalia va redactar una nova petició.
Els tres encausats, doncs, havien de comparèixer davant la jutge i fer la confessió de culpabilitat corresponent.
La jutge demanà al primer acusat si acceptava els fets. I el primer acusat diu que els accepta, “però a contracor”. La jutge li prohibeix d’acceptar-ho “a contracor”, i que accepti els fets nomé si els ha fet. Llavors l’acusat diu que sí, que ho accepta (recordem dos anys de presó i 2000€), “però...”. Ara entenem que Galileo mai no hauria pogut dir “eppur si muove” sotto voce.
La jutge va passar al segon acusat, i li va demanar si acceptava els fets. El segon acusat va dir que no acceptava els fets però sí la condemna (la multa). La jutge reiterà que allò que s’havia d’acceptar eren els fets. I llavors, l’acusat va dir que els acceptava “per imperatiu legal”.
També el tercer acusat va acceptar els fets, però d’aquesta manera: “Jo no vaig insultar a ningú i els Mossos menteixen deliberadament en el seu atestat, la seva acció s’ha d’emmarcar en el context de la repressió a l’independentisme, però accepto els fets per no agreujar la nostra condició de víctimes”.
Cap de les dues confessions anteriors havia estat del tot satisfactòria, però la tercera va fer esclatar la inquisició: “No hi ha tracte, farem el judici”. I, tot seguit, s’ha fet el judici. Encara hi haurà una segona vista pel 22 de febrer.
No n’hi ha prou, doncs, de donar-los la raó. Cal fer-ho amb gràcia i alegria.
diumenge, 24 de gener del 2010
Les xifres de l’Institut Ramon Llull: la projecció internacional del català
El passat dijous, 21 de gener, la seu barcelonina de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), acollia la presentació i signatura d’un document titulat “El català, llengua de 10 milions d’europeus”. El document, impulsat per la Fundació Ramon Llull, comptava amb les signatures de representants del Govern d’Andorra, de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears, del Consell General dels Pirineus Orientals, de l’Ajuntament de Morella i del Comú de l’Alguer.
El motiu del document és el fet que la llengua catalana és la “convidada d’honor” de la Fira Expolangues, que se celebrarà a París la primera setmana de febrer.
Vegem i comentem algunes de les xifres que assenyala aquest document:
- “el català és la llengua de més de 10 milions de ciutadans europeus”. Val a dir, però, que estimacions basades en “llengua primera” parlen de xifres situades entre els 6 i els 7 milions. L’estimació dels 10 milions inclou pràcticament tota la gent que declara fer un cert ús de la llengua catalana.
- “el català és la 12a llengua europea més parlada”, és a dir per darrera del grec (13 milions) o del portuguès (12 milions a Europa, uns 200 milions al món), però per davant del suec (10 milions), del danès (6 milions), del finès (6 milions), del maltès (uns 400.000, però en el món hi ha uns 280 milions d’arabòfons), del gaèlic (600.000), de l’estonià (1,25 milions), del letó (1,5 milions), del lituà (4 milions) i de l’eslovè (2,4 milions). Aquesta part té una mica d’elis, elis, i potser hauria convingut insistir en la igualtat de totes les llengües amb independència del nombre de parlants. Fa bé, però, el document de recordar que “el català no gaudeix, encara, d’un estatus d’oficialitat plenament reconegut en tota l’arquitectura institucional de la Unió Europea” i d’assenyalar el compromís de les institucions dels territoris de llengua catalana per defensar aquesta oficialitat.
- és la 84a llengua del món en nombre de parlants (d’un total de 6.000). Tampoc no és qüestió de barallar-se per aquesta posició, però en aquesta llista apareix en la 92a posició.
- “el català és una de les poques llengües que té traduïts tots els clàssics grecs i llatins”. Deixant de banda les traduccions clàssiques, aquesta fita ha estat possible per la Fundació Bernat Metge.
- més de 10.000 títols publicats cada any, de forma que és la 20a llengua que més edita del món
- 10a llengua en nombre de traduccions publicades a altres llengües.
- és la 8a llengua en nombre de blogs.
- és la 14a llengua en ús de Google.
- és la 15a llengua en la llista de viquipèdies. Aquesta és la posició en nombre d’articles (més de 200.000).
El motiu del document és el fet que la llengua catalana és la “convidada d’honor” de la Fira Expolangues, que se celebrarà a París la primera setmana de febrer.
Vegem i comentem algunes de les xifres que assenyala aquest document:
- “el català és la llengua de més de 10 milions de ciutadans europeus”. Val a dir, però, que estimacions basades en “llengua primera” parlen de xifres situades entre els 6 i els 7 milions. L’estimació dels 10 milions inclou pràcticament tota la gent que declara fer un cert ús de la llengua catalana.
- “el català és la 12a llengua europea més parlada”, és a dir per darrera del grec (13 milions) o del portuguès (12 milions a Europa, uns 200 milions al món), però per davant del suec (10 milions), del danès (6 milions), del finès (6 milions), del maltès (uns 400.000, però en el món hi ha uns 280 milions d’arabòfons), del gaèlic (600.000), de l’estonià (1,25 milions), del letó (1,5 milions), del lituà (4 milions) i de l’eslovè (2,4 milions). Aquesta part té una mica d’elis, elis, i potser hauria convingut insistir en la igualtat de totes les llengües amb independència del nombre de parlants. Fa bé, però, el document de recordar que “el català no gaudeix, encara, d’un estatus d’oficialitat plenament reconegut en tota l’arquitectura institucional de la Unió Europea” i d’assenyalar el compromís de les institucions dels territoris de llengua catalana per defensar aquesta oficialitat.
- és la 84a llengua del món en nombre de parlants (d’un total de 6.000). Tampoc no és qüestió de barallar-se per aquesta posició, però en aquesta llista apareix en la 92a posició.
- “el català és una de les poques llengües que té traduïts tots els clàssics grecs i llatins”. Deixant de banda les traduccions clàssiques, aquesta fita ha estat possible per la Fundació Bernat Metge.
- més de 10.000 títols publicats cada any, de forma que és la 20a llengua que més edita del món
- 10a llengua en nombre de traduccions publicades a altres llengües.
- és la 8a llengua en nombre de blogs.
- és la 14a llengua en ús de Google.
- és la 15a llengua en la llista de viquipèdies. Aquesta és la posició en nombre d’articles (més de 200.000).
dissabte, 23 de gener del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XVII): Lyndon LaRouche, del trotskisme a la paranoia
El moviment trotskista nord-americà dels anys 1930, numèricament poc important, però qualitativament gens menyspreable, va resistir molt malament els anys de la postguerra directa. La persecució policial i judicial, les dissensions internes quant al resultat de la guerra, i la pròpia evolució del moviment sindical nord-americà foren alguns dels factors. És en aquesta època de dilució del moviment quan Lyndon LaRouche entra en escena. I serà en el trotskisme que es formarà políticament. Només superficialment va assumir les eines d’anàlisi, però ho va fer prou reeixidament com per constituir al voltant seu un seguici fidel, encaterinat pels oracles que ofereix el líder.
Lyndon LaRouche va nèixer a Rochester (New Hampshire) el 8 de setembre del 1922. Quan, el 1936, el pare de LaRouche va establir negoci propi, la família es va traslladar amb ell a Lynn (Massachussetts). De ben jove fou un gran lector de filosofia (Leibniz, Descartes, Kant, Hume, etc.). Graduat el 1940, anà a Boston per estudiar a la Northeastern University. S’ho va deixar córrer el 1942, en part per desinterès i en part per les males notes. Educat com a quàquer, quan fou cridat a files es declarà objector de consciència i serví, doncs, en camp del servei públic civil. Els Estats Units havien entrat en guerra l’any anterior i, el 1944, LaRouche deixà el servei públic civil per allistar-se com a “no-combatent” en l’exèrcit. Així doncs, passà la resta de la guerra a Índia i Birmània, servint en unitats mèdiques, bàsicament com a ordenança d’oficines.
La guerra s’acabava i a Índia s’obrien molts interrogants. Dins la seva unitat, LaRouche s’implicà en discussions polítiques quant a la possibilitat que es forcés a les tropes nord-americanes a lluitar al costat de les britàniques contra un eventual aixecament independentista. Fou possiblement llavors que LaRouche prengué clara consciència de com d’odiós era l’imperialisme britànic, un espectre polític que l’ha perseguit sempre des de llavors. Però en el 1946, l’imperialisme britànic era una potència real, malgrat en decadència, i no semblava disposada a abandonar el subcontinent sense fer de les seves. Fou en aquelles discussions també que LaRouche entrà en contacte estret amb les idees marxistes. En el viatge de tornada va conèixer Don Merrill, un militant trotskista de Lynn, i LaRouche se sentí atret per les idees del Socialist Workers Party (SWP).
De moment, però, no ingressà en l’SWP. Va tornar a la Northeastern University, amb la idea de graduar-se en física, però desencoratjat de nou per l’ambient acadèmic, ho va deixar de nou. El 1948 tornava a Lynn i es vinculà a la secció local de l’SWP. El clima de la guerra freda no distingia gaire entre comunistes partidaris o crítics de la Unió Soviètica, i l’aïllament social del trotskisme anava en creixença. LaRouche va ingressar en el partit el 1949.
Com la majoria de militants de l’SWP hi havia la vida de partit (el Lyn Marcus que signava articles o assistia a reunions) i la vida de fora del partit. LaRouche s’establí a Nova York, on treballà de consultor especialitzat en informatització d’empreses. Es casà amb una companya de partit, la Janice Neuberger (1954) i tingueren un fill, Daniel (nascut el 1956). Quan el matrimoni se separà (1963), tots dos continuaren en l’SWP. LaRouche era relativament distant de la direcció, ja que la feina li impedia implicar-se més en el moviment. Això no era poca cosa, en uns anys que l’SWP es buidava de militants.
A partir del 1964, encara com a militant de l’SWP, s’apropà a la Revolutionary Tendency (RT), integrada per ex-militants de l’SWP. La RT havia estat expulsada de l’SWP arran de les crítiques que havia fet a la direcció de Farrel Dobbs. La RT, per exemple, criticava el suport gairebé incondicional que Dobbs concedia tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. Les crítiques tenien part de raó, però també cal dir que molts militants de la RT si les assumien era perquè trobaven difícil resistir els atacs que des dels sectors més dretans del moviment obrer es feien tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. La RT podia acusar Dobbs de “centrista” o d’“oportunista”, però també havien d’ésser conscients dels perills de les seves posicions polítiques (que, com vam veure en el cas de Schachtman, eren una perillosa avinguda cap a posicions conservadores). En aquest sentit, la RT treballava en un entorn més complex que no pas la seva homòloga britànica, la Socialist Labour League, de Gerry Healy.
LaRouche tenia fusta per impressionar els seus companys de partit. Es considerava un exemple d’intel•lectual burgès, posat al servei de la classe obrera revolucionària. Ja llavors, fins els nostres dies, ha excel•lit en la capacitat d’oferir una cosmovisió sòlida en la qual s’integren, gairebé automàticament, tots els fenòmens i processos polítics i socials. Això pot fascinar uns, és clar, i fastiguejar als altres, que hi veuen un esquematisme i una superficialitat inacceptables. Tim Wohlforth, de la RT, era d’aquest segon parer, i això provocà que en la següent escissió de la RT, la que va donar lloc a la Spartacist League, LaRouche seguís els escindits.
Mesos després, LaRouche es desencantà de l’Spartacist League i trencà formalment amb l’SWP. Per a LaRouche la Quarta Internacional de Trotski o, més pròpiament, les diverses “quartes internacionals” dels trotskistes ja eren del tot inútils. La intenció de LaRouche era preparar la constitució d’una Cinquena Internacional. No era el primer en proposar-la, ni tampoc el darrer (l’any passat s’hi sumava a la llista de “cinquenistes” el president veneçolà Hugo Chávez). LaRouche no va fer la bomborinada, però, de “crear” la Cinquena Internacional. El grup de LaRouche i de Carol Schnitzer era prou reduït per fer-ho, i va optar per unir-se (1966) al Committe for Independent Political Action, una coalició d’esquerres de l’estat de Nova York centrat en la lluita contra l’escalada militar a Vietnam.
Els temps canviaven. Noves fornades d’estudiants s’apropaven al marxisme. LaRouche, a 44 anys, se n’allunyava de mica en mica. Uns i altre coincidien en les classes que LaRouche feia sobre materialisme dialèctic de la Free School de NYC. Entre els alumnes de LaRouche hi havia membres de Students for a Democratic Society (SDS). La SDS era un camp de batalla entre diversos grups polítics i, destacadament, del Progressive Labor Party (PLP), de tendència maoista. LaRouche se’ls presentava com un marxista independent, especialitzat en l’anàlisi del capitalisme financer i de la seva oposició al capitalisme industrial o, per dir-ho en altres termes, entre l’economia especulativa i l’economia real.
El 1968 és l’any de la vaga d’estudiants i de l’ocupació de la Universitat de Columbia. Els alumnes propers a LaRouche defensaven que les lluites estudiantils s’havien de vincular a les lluites veïnals (particularment de Harlem i, en general, el moviment de llogaters) i obreres (especialment, la dels treballadors dels transports públics). És cert que els altres corrents de l’SDS o del PLP defensaven coses semblants, però la qüestió era com fer-ho (a través d’accions contundents o d’una pràctica continuada, d’una estratègia de masses o d’una activitat d’avantguarda, etc.). Els estudiants larouchistes van alçar l’SDS Labor Committee i, si bé Nova York era un terreny complex, sí adquiriren més influència a Filadèlfia. L’SDS Labor Committee acusava les altres fraccions de deixar-se endur per la contracultura, la qual cosa allunyava el moviment estudiantil tant dels sindicalistes com dels moviments veïnals. Així, l’SDS Labor Committee va donar el seu suport a la Federació Americana de Mestres en la vaga d’Ocean Hill-Brownsville, mentre que les altres faccions de l’SDS considerava que la vaga minava una iniciativa de descentralització que oferia una millora educativa. El Labor Committee de l’SDS fou expulsat de l’organització de Nova York.
Els larouchistes es reorganitzaren en el National Caucus of Labor Committees (NCLC). Alguns dels Labor Committees continuaven a funcionar dins de l’SDS. Però la majoria s’orientava a oferir un suport polític al moviment obrer i a fornir-lo d’eines d’interpretació de la realitat. Aquestes tasques exigien, segons LaRouche, una major implicació de tots els membres i la dedicació exclusiva de, si més no, una part.
El 1972, els NCLC impulsaven la creació d’un U.S. Labor Party (USLP), que actuaria de braç polític de l’organització fins el 1979, per ser substituïda després pel National Democratic Policy Committee (NDPC). Inicialment, hom mantenia certes formes marxistes (principalment, la idea de la “lluita de classes”), però hi havia una creixent reivindicació de figures nord-americanes. Així es parlava d’una tradició nord-americana de control del poder financer, que remuntava als temps de la revolució (Benjamin Franklin) i continuava en l’obra proteccionista d’Alexander Hamilton, en les teories sobre l’harmonia econòmica de Henry C. Carey, o en la “segona revolució americana” d’Abraham Lincoln. És cert que d’altres grups marxistes havien reivindicat part d’aquestes figures com a exemplars de la tradició revolucionària americana, però els larouchistes ho feien des d’una altra òptica cultural. Mentre els altres grups marxistes nord-americans en major o menor grau assumien les reivindicacions del 1968 (de la nova esquerra contra-cultural), els larouchistes les criticaven, verbalment des de l’extrema-esquerra, però estèticament des d’una visió socialdemòcrata o conservadora. Malgrat algunes concessions a l’època, LaRouche encara era un home de la generació de joves de la Segona Guerra Mundial, pastat a l’antiga. Per a la majoria de grups que encara es mantenien en el marxisme “ortodox” (trotskista o maoista), LaRouche era un dirigent dretà, àdhuc feixista.
La visió de LaRouche com un “traïdor” motivà, sobretot a partir del 1972, atacs als larouchistes des de membres del CPUSA i de l’SWP. La resposta dels larouchistes era una denúncia implacable de tots aquests grups. Es considerava que els grups de l’esquerra nord-americana eren meres titelles (conscients o inconscients) dels grans poders fàctics (banquers, narcotràfic, CIA). Per als larouchistes, aquests grups complementaven per l’esquerra, l’assalt que feien els poders fàctics des de la dreta al Sistema Americà. LaRouche veia aquest Sistema Americà reflectit, ni que fos de manera imperfecta, en les polítiques de les administracions de Franklin D. Roosevelt, de Truman i de Lyndon B. Johnson. Contra aquest sistema americà calia afegir als enemics interns (l’aliança entre les finances i la contracultura) els enemics externs (la Unió Soviètica, els diferents moviments nacionalistes del Tercer Món, etc.).
A partir del 1973, els larouchistes iniciaren una sèrie d’atacs físics contra els grups “protofeixistes d’esquerres”: CPUSA, SWP, PLP, etc. En els cinc mesos entre l’abril i el setembre, protagonitzaren 60 assalts, que només foren aturats quan començaren les detencions policials. Els larouchistes eren sotmesos alhora a una forta pressió per part de LaRouche, que introduïa nocions psicosexuals per explicar la marginalitat de les forces polítiques d’esquerra (i de l’NCLC en particular), com ara que la impotència sexual era l’arrel de la impotència política. Per LaRouche, els militants s’havien de despullar dels elements burgesos de la personalitat fins a arribar a un nucli de personalitat (little me) a partir del qual construir la nova identitat socialista.
Malgrat les referències al “sistema americà”, l’NCLC no oblidava la perspectiva internacionalista, i va fer esforços per crear organitzacions nacionals a Europa, reeixint particularment a l’Alemanya Occidental (Bürgerrechtsbewegung Solidarität). El 1974 el grup fundava una editorial (New Solidarity International Press Service) i començava a publicar el seu principal òrgan, el setmanari Executive Intelligence Review (EIR). Aviat, l’EIR es concentrà en la publicació d’anàlisis (sovint de LaRouche mateix) sobre la situació política i econòmica internacional. Les anàlisis de l’EIR tenen la nèmesi particular en l’imperialisme britànic, en la reina Elisabet II d’Anglaterra i, més focalitzadament, en el príncep Felip d’Edinburg. A banda d’això, la resta de material o bé són anàlisis generals dels mals dels nostres dies (tan generals que es fan poc discutibles) o bé es mouen en un terreny paranoic ben desaconsellable. De vegades, LaRouche és la imatge invertida dels elements més tronats de la “nova esquerra”: si la “nova esquerra” es preocupa pel canvi climàtic, ell el nega; si la “nova esquerra” critica la despesa en el programa espacial, LaRouche assenyala el camí de l’exploració interplanetària; si la “nova esquerra” malfia dels avenços científics i tecnològics, LaRouche els lloa com a promotors de la noosfera; etc. Hi ha punts de coincidència, és clar, com l’antisionisme, però LaRouche sempre s’ho fa per donar-hi un enfocament que la “nova esquerra” trobarà repugnant.
Des de 1976, LaRouche es presenta a les eleccions presidencials nord-americanes. El 1977 es va casar amb Helga Zepp, la qual cosa va enfortir els vincles del larouchisme amb Alemanya, exemplificats en l’Institut Schiller, fundat a Wiesbaden (Hessen) el 1984. La institucionalització creixent del larouchisme ha anat acompanyada d’acusacions de “sectarisme”. No pas de “sectarisme” en el sentit polític del terme (és a dir, de les relacions amb/en la classe treballadora), sinó de “sectarisme-sectarisme”, és a dir d’aspectes parareligiosos de control mental, etc. LaRouche fou empresonat entre 1989 i 1994 per “conspiració per cometre frau postal”. De nou en llibertat, el moviment larouchista continuà, i LaRouche aconseguí un dels millors resultats electorals el 2000 (un 22% en les primàries demòcrates d’Arkansas). En el mateix any es fundà el Worldwide LaRouche Youth Movement (WLYM), que LaRouche ha emprat també per fer una renovació generacional en el moviment. La crisi financera del 2007-2009 li ha donat un gran material per lluir-se, alhora que ho compagina amb la negació del canvi climàtic, la denúncia d’agents britànics i pro-sionistes (ara ja no té la Unió Soviètica per carregar-li els morts), etc.
Fa uns mesos, una larouchista va interpel·lar el congressista Barney Frank (vídeo de sota) sobre la reforma sanitària, i la seva intervenció va donar la volta al món quan va qualificar aquesta tímida reforma de “pla nazi” ja que, al capdavall, també els nazis aplicaven un sistema de seguretat social. Frank li va demanar en quin planeta passava la major part del seu temps. És en aquest planeta d’analogies, de conspiracions, de suports estrambòtics a una causa i d’atacs igualment arbitraris a una altra, on es mou el larouchisme.
Lyndon LaRouche va nèixer a Rochester (New Hampshire) el 8 de setembre del 1922. Quan, el 1936, el pare de LaRouche va establir negoci propi, la família es va traslladar amb ell a Lynn (Massachussetts). De ben jove fou un gran lector de filosofia (Leibniz, Descartes, Kant, Hume, etc.). Graduat el 1940, anà a Boston per estudiar a la Northeastern University. S’ho va deixar córrer el 1942, en part per desinterès i en part per les males notes. Educat com a quàquer, quan fou cridat a files es declarà objector de consciència i serví, doncs, en camp del servei públic civil. Els Estats Units havien entrat en guerra l’any anterior i, el 1944, LaRouche deixà el servei públic civil per allistar-se com a “no-combatent” en l’exèrcit. Així doncs, passà la resta de la guerra a Índia i Birmània, servint en unitats mèdiques, bàsicament com a ordenança d’oficines.
La guerra s’acabava i a Índia s’obrien molts interrogants. Dins la seva unitat, LaRouche s’implicà en discussions polítiques quant a la possibilitat que es forcés a les tropes nord-americanes a lluitar al costat de les britàniques contra un eventual aixecament independentista. Fou possiblement llavors que LaRouche prengué clara consciència de com d’odiós era l’imperialisme britànic, un espectre polític que l’ha perseguit sempre des de llavors. Però en el 1946, l’imperialisme britànic era una potència real, malgrat en decadència, i no semblava disposada a abandonar el subcontinent sense fer de les seves. Fou en aquelles discussions també que LaRouche entrà en contacte estret amb les idees marxistes. En el viatge de tornada va conèixer Don Merrill, un militant trotskista de Lynn, i LaRouche se sentí atret per les idees del Socialist Workers Party (SWP).
De moment, però, no ingressà en l’SWP. Va tornar a la Northeastern University, amb la idea de graduar-se en física, però desencoratjat de nou per l’ambient acadèmic, ho va deixar de nou. El 1948 tornava a Lynn i es vinculà a la secció local de l’SWP. El clima de la guerra freda no distingia gaire entre comunistes partidaris o crítics de la Unió Soviètica, i l’aïllament social del trotskisme anava en creixença. LaRouche va ingressar en el partit el 1949.
Com la majoria de militants de l’SWP hi havia la vida de partit (el Lyn Marcus que signava articles o assistia a reunions) i la vida de fora del partit. LaRouche s’establí a Nova York, on treballà de consultor especialitzat en informatització d’empreses. Es casà amb una companya de partit, la Janice Neuberger (1954) i tingueren un fill, Daniel (nascut el 1956). Quan el matrimoni se separà (1963), tots dos continuaren en l’SWP. LaRouche era relativament distant de la direcció, ja que la feina li impedia implicar-se més en el moviment. Això no era poca cosa, en uns anys que l’SWP es buidava de militants.
A partir del 1964, encara com a militant de l’SWP, s’apropà a la Revolutionary Tendency (RT), integrada per ex-militants de l’SWP. La RT havia estat expulsada de l’SWP arran de les crítiques que havia fet a la direcció de Farrel Dobbs. La RT, per exemple, criticava el suport gairebé incondicional que Dobbs concedia tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. Les crítiques tenien part de raó, però també cal dir que molts militants de la RT si les assumien era perquè trobaven difícil resistir els atacs que des dels sectors més dretans del moviment obrer es feien tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. La RT podia acusar Dobbs de “centrista” o d’“oportunista”, però també havien d’ésser conscients dels perills de les seves posicions polítiques (que, com vam veure en el cas de Schachtman, eren una perillosa avinguda cap a posicions conservadores). En aquest sentit, la RT treballava en un entorn més complex que no pas la seva homòloga britànica, la Socialist Labour League, de Gerry Healy.
LaRouche tenia fusta per impressionar els seus companys de partit. Es considerava un exemple d’intel•lectual burgès, posat al servei de la classe obrera revolucionària. Ja llavors, fins els nostres dies, ha excel•lit en la capacitat d’oferir una cosmovisió sòlida en la qual s’integren, gairebé automàticament, tots els fenòmens i processos polítics i socials. Això pot fascinar uns, és clar, i fastiguejar als altres, que hi veuen un esquematisme i una superficialitat inacceptables. Tim Wohlforth, de la RT, era d’aquest segon parer, i això provocà que en la següent escissió de la RT, la que va donar lloc a la Spartacist League, LaRouche seguís els escindits.
Mesos després, LaRouche es desencantà de l’Spartacist League i trencà formalment amb l’SWP. Per a LaRouche la Quarta Internacional de Trotski o, més pròpiament, les diverses “quartes internacionals” dels trotskistes ja eren del tot inútils. La intenció de LaRouche era preparar la constitució d’una Cinquena Internacional. No era el primer en proposar-la, ni tampoc el darrer (l’any passat s’hi sumava a la llista de “cinquenistes” el president veneçolà Hugo Chávez). LaRouche no va fer la bomborinada, però, de “crear” la Cinquena Internacional. El grup de LaRouche i de Carol Schnitzer era prou reduït per fer-ho, i va optar per unir-se (1966) al Committe for Independent Political Action, una coalició d’esquerres de l’estat de Nova York centrat en la lluita contra l’escalada militar a Vietnam.
Els temps canviaven. Noves fornades d’estudiants s’apropaven al marxisme. LaRouche, a 44 anys, se n’allunyava de mica en mica. Uns i altre coincidien en les classes que LaRouche feia sobre materialisme dialèctic de la Free School de NYC. Entre els alumnes de LaRouche hi havia membres de Students for a Democratic Society (SDS). La SDS era un camp de batalla entre diversos grups polítics i, destacadament, del Progressive Labor Party (PLP), de tendència maoista. LaRouche se’ls presentava com un marxista independent, especialitzat en l’anàlisi del capitalisme financer i de la seva oposició al capitalisme industrial o, per dir-ho en altres termes, entre l’economia especulativa i l’economia real.
El 1968 és l’any de la vaga d’estudiants i de l’ocupació de la Universitat de Columbia. Els alumnes propers a LaRouche defensaven que les lluites estudiantils s’havien de vincular a les lluites veïnals (particularment de Harlem i, en general, el moviment de llogaters) i obreres (especialment, la dels treballadors dels transports públics). És cert que els altres corrents de l’SDS o del PLP defensaven coses semblants, però la qüestió era com fer-ho (a través d’accions contundents o d’una pràctica continuada, d’una estratègia de masses o d’una activitat d’avantguarda, etc.). Els estudiants larouchistes van alçar l’SDS Labor Committee i, si bé Nova York era un terreny complex, sí adquiriren més influència a Filadèlfia. L’SDS Labor Committee acusava les altres fraccions de deixar-se endur per la contracultura, la qual cosa allunyava el moviment estudiantil tant dels sindicalistes com dels moviments veïnals. Així, l’SDS Labor Committee va donar el seu suport a la Federació Americana de Mestres en la vaga d’Ocean Hill-Brownsville, mentre que les altres faccions de l’SDS considerava que la vaga minava una iniciativa de descentralització que oferia una millora educativa. El Labor Committee de l’SDS fou expulsat de l’organització de Nova York.
Els larouchistes es reorganitzaren en el National Caucus of Labor Committees (NCLC). Alguns dels Labor Committees continuaven a funcionar dins de l’SDS. Però la majoria s’orientava a oferir un suport polític al moviment obrer i a fornir-lo d’eines d’interpretació de la realitat. Aquestes tasques exigien, segons LaRouche, una major implicació de tots els membres i la dedicació exclusiva de, si més no, una part.
El 1972, els NCLC impulsaven la creació d’un U.S. Labor Party (USLP), que actuaria de braç polític de l’organització fins el 1979, per ser substituïda després pel National Democratic Policy Committee (NDPC). Inicialment, hom mantenia certes formes marxistes (principalment, la idea de la “lluita de classes”), però hi havia una creixent reivindicació de figures nord-americanes. Així es parlava d’una tradició nord-americana de control del poder financer, que remuntava als temps de la revolució (Benjamin Franklin) i continuava en l’obra proteccionista d’Alexander Hamilton, en les teories sobre l’harmonia econòmica de Henry C. Carey, o en la “segona revolució americana” d’Abraham Lincoln. És cert que d’altres grups marxistes havien reivindicat part d’aquestes figures com a exemplars de la tradició revolucionària americana, però els larouchistes ho feien des d’una altra òptica cultural. Mentre els altres grups marxistes nord-americans en major o menor grau assumien les reivindicacions del 1968 (de la nova esquerra contra-cultural), els larouchistes les criticaven, verbalment des de l’extrema-esquerra, però estèticament des d’una visió socialdemòcrata o conservadora. Malgrat algunes concessions a l’època, LaRouche encara era un home de la generació de joves de la Segona Guerra Mundial, pastat a l’antiga. Per a la majoria de grups que encara es mantenien en el marxisme “ortodox” (trotskista o maoista), LaRouche era un dirigent dretà, àdhuc feixista.
La visió de LaRouche com un “traïdor” motivà, sobretot a partir del 1972, atacs als larouchistes des de membres del CPUSA i de l’SWP. La resposta dels larouchistes era una denúncia implacable de tots aquests grups. Es considerava que els grups de l’esquerra nord-americana eren meres titelles (conscients o inconscients) dels grans poders fàctics (banquers, narcotràfic, CIA). Per als larouchistes, aquests grups complementaven per l’esquerra, l’assalt que feien els poders fàctics des de la dreta al Sistema Americà. LaRouche veia aquest Sistema Americà reflectit, ni que fos de manera imperfecta, en les polítiques de les administracions de Franklin D. Roosevelt, de Truman i de Lyndon B. Johnson. Contra aquest sistema americà calia afegir als enemics interns (l’aliança entre les finances i la contracultura) els enemics externs (la Unió Soviètica, els diferents moviments nacionalistes del Tercer Món, etc.).
A partir del 1973, els larouchistes iniciaren una sèrie d’atacs físics contra els grups “protofeixistes d’esquerres”: CPUSA, SWP, PLP, etc. En els cinc mesos entre l’abril i el setembre, protagonitzaren 60 assalts, que només foren aturats quan començaren les detencions policials. Els larouchistes eren sotmesos alhora a una forta pressió per part de LaRouche, que introduïa nocions psicosexuals per explicar la marginalitat de les forces polítiques d’esquerra (i de l’NCLC en particular), com ara que la impotència sexual era l’arrel de la impotència política. Per LaRouche, els militants s’havien de despullar dels elements burgesos de la personalitat fins a arribar a un nucli de personalitat (little me) a partir del qual construir la nova identitat socialista.
Malgrat les referències al “sistema americà”, l’NCLC no oblidava la perspectiva internacionalista, i va fer esforços per crear organitzacions nacionals a Europa, reeixint particularment a l’Alemanya Occidental (Bürgerrechtsbewegung Solidarität). El 1974 el grup fundava una editorial (New Solidarity International Press Service) i començava a publicar el seu principal òrgan, el setmanari Executive Intelligence Review (EIR). Aviat, l’EIR es concentrà en la publicació d’anàlisis (sovint de LaRouche mateix) sobre la situació política i econòmica internacional. Les anàlisis de l’EIR tenen la nèmesi particular en l’imperialisme britànic, en la reina Elisabet II d’Anglaterra i, més focalitzadament, en el príncep Felip d’Edinburg. A banda d’això, la resta de material o bé són anàlisis generals dels mals dels nostres dies (tan generals que es fan poc discutibles) o bé es mouen en un terreny paranoic ben desaconsellable. De vegades, LaRouche és la imatge invertida dels elements més tronats de la “nova esquerra”: si la “nova esquerra” es preocupa pel canvi climàtic, ell el nega; si la “nova esquerra” critica la despesa en el programa espacial, LaRouche assenyala el camí de l’exploració interplanetària; si la “nova esquerra” malfia dels avenços científics i tecnològics, LaRouche els lloa com a promotors de la noosfera; etc. Hi ha punts de coincidència, és clar, com l’antisionisme, però LaRouche sempre s’ho fa per donar-hi un enfocament que la “nova esquerra” trobarà repugnant.
Des de 1976, LaRouche es presenta a les eleccions presidencials nord-americanes. El 1977 es va casar amb Helga Zepp, la qual cosa va enfortir els vincles del larouchisme amb Alemanya, exemplificats en l’Institut Schiller, fundat a Wiesbaden (Hessen) el 1984. La institucionalització creixent del larouchisme ha anat acompanyada d’acusacions de “sectarisme”. No pas de “sectarisme” en el sentit polític del terme (és a dir, de les relacions amb/en la classe treballadora), sinó de “sectarisme-sectarisme”, és a dir d’aspectes parareligiosos de control mental, etc. LaRouche fou empresonat entre 1989 i 1994 per “conspiració per cometre frau postal”. De nou en llibertat, el moviment larouchista continuà, i LaRouche aconseguí un dels millors resultats electorals el 2000 (un 22% en les primàries demòcrates d’Arkansas). En el mateix any es fundà el Worldwide LaRouche Youth Movement (WLYM), que LaRouche ha emprat també per fer una renovació generacional en el moviment. La crisi financera del 2007-2009 li ha donat un gran material per lluir-se, alhora que ho compagina amb la negació del canvi climàtic, la denúncia d’agents britànics i pro-sionistes (ara ja no té la Unió Soviètica per carregar-li els morts), etc.
Fa uns mesos, una larouchista va interpel·lar el congressista Barney Frank (vídeo de sota) sobre la reforma sanitària, i la seva intervenció va donar la volta al món quan va qualificar aquesta tímida reforma de “pla nazi” ja que, al capdavall, també els nazis aplicaven un sistema de seguretat social. Frank li va demanar en quin planeta passava la major part del seu temps. És en aquest planeta d’analogies, de conspiracions, de suports estrambòtics a una causa i d’atacs igualment arbitraris a una altra, on es mou el larouchisme.
divendres, 22 de gener del 2010
Oficialitat del català a Europa: Jerzey Buzek exigeix implícitament l’ingrés d’un estat català a la Unió Europea
Jerzey Buzek, president del Parlament Europeu, ha deixat entendre que la reivindicació de l’oficialitat del català a la Cambra únicament serà possible si un estat català ingressa en la Unió Europea. La manca d’oficialitat del català a l’Eurocambra fa que els eurodiputats catalans no puguin utilitzar la llengua catalana ni en les sessions plenàries, ni en les comissions, ni en interpel·lacions ni en preguntes parlamentària. Els deixen parlar-la al bar, si més no, de moment.
Aquesta mateixa setmana, Buzek insistia que en el Parlament Europeu únicament s’oficialitzen “les llengües en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. L’embarbussament és comprensible. Si hagués dit “únicament s’oficialitzen les llengües que ja són oficials en, si més no, un estat”, hom podria haver-li respos que, d’acord amb la Constitució Espanyola de forma implícita (article 3.2) i uns tres estatuts d’autonomia, el català (amb la denominació, també, de valencià) és oficial en l’estat espanyol. Per tant, Buzek era obligat, d’acord amb el guió escrit pel govern Zapatero, a dir “en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. Efectivament, el català és oficial, però els ciutadans de cap estat de la Unió Europea (inclosos l’espanyol, el francès i l’italià) no s’hi poden desenvolupar gaire. Ergo, la condició enumerada per Buzek no es compleix, i el català no pot ser llengua oficial al Parlament Europeu.
Buzek, en aquestes mateixes declaracions, reblava: “al Parlament espanyol no s’usen tots els idiomes cooficials”. Deixant de banda que la denominació de “cooficial” no té sentit jurídic (cada idioma oficial és idioma oficial, i punt), seria igualment precipitat donar-li la raó.
El Parlament espanyol utilitza, efectivament, la doctrina que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” (article 3.1 de la Constitució Espanyola). Per tant, si més no en el Congrés dels Diputats, la idea és que el castellà sigui l’única llengua oficial. Una justificació per això és la idea que el castellà és la “llengua comuna”. Val a dir que l’expressió “llengua comuna” no apareix en la Constitució Espanyola, però no serem nosaltres qui la declararem anticonstitucional.
També podríem dir que aquesta política “monolingüe” del Congrés dels Diputats estalvia diners en traductors.
Ja que Buzek esmenta el Congrés dels Diputats d’Espanya com a referent en la política lingüística del Parlament Europeu envers el català, podria fer el següent pas i aprendre’n tota la lliçó. Per exemple, es podria reduir el nombre de llengües oficials del Parlament Europeu a sis (anglès, francès, alemany, italià, espanyol, polonès), a cinc (anglès, francès, alemany, italià, espanyol), a quatre (anglès, francès, alemany, italià), a tres (anglès, francès, alemany), a dos (anglès i francès) o a una (anglès). O potser a zero, i tots calladets, cosa que sempre suposaria l’estalvi més efectiu per al contribuent.
Encara que aquesta sí és la política d’organitzacions supranacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, a la Unió Europea aquesta “reducció lingüística” no s’estila. Els esgarips de protesta serien paorosos ja de bell antuvi. Voler reduir de cinc a quatre llengües oficials seria l’acabóse, i passar de dues a un seria, senzillament, l’horreur. Amb el cor a la mà, passar de vint-i-tres a vint-i-quatre semblaria molt assenyat. Més si pensem en el dia que una llengua d’estatus tan incert com el “macedònic” serà oficial, tan oficial com el “búlgar”, d’aquí a quatre dies. I ja no diguem el dia que siguin oficials el “serbi”, el “croata”, el “bosníac” i el “montenegrí”. Xalarem.
Sumar llengües, però, no vol dir sumar traductors. Els europarlamentaris gallecs poden expressar-se en “gallec” gràcies als traductors de “portuguès”. Per això, no hi haurà gaires problemes per declarar “oficial” les llengües oficials dels estats de l’antiga Iugoslàvia, ja que a la pràctica el cos de traductors augmentarà mínimament. Entre el servei de traductors del Parlament Europeu ja existeix gent ben dotada per cobrir el servei de “català” sense problemes.
No obstant, hi ha un argument que Buzek també citava en aquestes declaracions: “tots els ciutadans de l’estat espanyol entenen el castellà”. Argument incontestable si atenem a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola que estableix (per horror del liberalisme lingüístic) el deure de tots els espanyols de conèixer el castellà.
És, però, també un argument que crida a la reflexió. Buzek insinua que caldria recuperar la població monolingüe catalana per justificar l’oficialitat del català a Europa. Dit d’una altra manera, la plenitud de drets lingüístic en el marc de la Unió Europea quedaria supeditada al grau d’ignorància de la comunitat lingüística respectiva. S’entén així que l’espanyol i el francès gaudeixin d’una bona salut jurídica. Com més ignorants i pobletans, més oficialitat. Tota una declaració que fa trontollar les campanyes “plurilingüistes” de la Unió Europea. Quin francès gosarà d’aprendre tres mots en alemany sense atendre al perill que això suposaria per a l’oficialitat de la pròpia de llengua?
És clar que això ja posaria en perill, si més no, dues llengües oficials, l’irlandès i el maltès. No hi ha cap persona amb el graduat escolar a les Repúbliques d’Irlanda i de Malta a la qual no se li hagi exigit un domini absolut de la llengua anglesa.
Alerta, però! Malgrat que irlandesos i maltesos no són tan ignorants com els espanyols i els francesos, sí són igualment independents, de forma que no hi ha cap perill per a l’oficialitat de la llengua gaèlica d’Irlanda o per a l’oficialitat de l’àrab de Malta.
Buzek, doncs, ens pica l’ullet, i reitera que cal votar SÍ a la independència.
Aquesta mateixa setmana, Buzek insistia que en el Parlament Europeu únicament s’oficialitzen “les llengües en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. L’embarbussament és comprensible. Si hagués dit “únicament s’oficialitzen les llengües que ja són oficials en, si més no, un estat”, hom podria haver-li respos que, d’acord amb la Constitució Espanyola de forma implícita (article 3.2) i uns tres estatuts d’autonomia, el català (amb la denominació, també, de valencià) és oficial en l’estat espanyol. Per tant, Buzek era obligat, d’acord amb el guió escrit pel govern Zapatero, a dir “en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. Efectivament, el català és oficial, però els ciutadans de cap estat de la Unió Europea (inclosos l’espanyol, el francès i l’italià) no s’hi poden desenvolupar gaire. Ergo, la condició enumerada per Buzek no es compleix, i el català no pot ser llengua oficial al Parlament Europeu.
Buzek, en aquestes mateixes declaracions, reblava: “al Parlament espanyol no s’usen tots els idiomes cooficials”. Deixant de banda que la denominació de “cooficial” no té sentit jurídic (cada idioma oficial és idioma oficial, i punt), seria igualment precipitat donar-li la raó.
El Parlament espanyol utilitza, efectivament, la doctrina que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” (article 3.1 de la Constitució Espanyola). Per tant, si més no en el Congrés dels Diputats, la idea és que el castellà sigui l’única llengua oficial. Una justificació per això és la idea que el castellà és la “llengua comuna”. Val a dir que l’expressió “llengua comuna” no apareix en la Constitució Espanyola, però no serem nosaltres qui la declararem anticonstitucional.
També podríem dir que aquesta política “monolingüe” del Congrés dels Diputats estalvia diners en traductors.
Ja que Buzek esmenta el Congrés dels Diputats d’Espanya com a referent en la política lingüística del Parlament Europeu envers el català, podria fer el següent pas i aprendre’n tota la lliçó. Per exemple, es podria reduir el nombre de llengües oficials del Parlament Europeu a sis (anglès, francès, alemany, italià, espanyol, polonès), a cinc (anglès, francès, alemany, italià, espanyol), a quatre (anglès, francès, alemany, italià), a tres (anglès, francès, alemany), a dos (anglès i francès) o a una (anglès). O potser a zero, i tots calladets, cosa que sempre suposaria l’estalvi més efectiu per al contribuent.
Encara que aquesta sí és la política d’organitzacions supranacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, a la Unió Europea aquesta “reducció lingüística” no s’estila. Els esgarips de protesta serien paorosos ja de bell antuvi. Voler reduir de cinc a quatre llengües oficials seria l’acabóse, i passar de dues a un seria, senzillament, l’horreur. Amb el cor a la mà, passar de vint-i-tres a vint-i-quatre semblaria molt assenyat. Més si pensem en el dia que una llengua d’estatus tan incert com el “macedònic” serà oficial, tan oficial com el “búlgar”, d’aquí a quatre dies. I ja no diguem el dia que siguin oficials el “serbi”, el “croata”, el “bosníac” i el “montenegrí”. Xalarem.
Sumar llengües, però, no vol dir sumar traductors. Els europarlamentaris gallecs poden expressar-se en “gallec” gràcies als traductors de “portuguès”. Per això, no hi haurà gaires problemes per declarar “oficial” les llengües oficials dels estats de l’antiga Iugoslàvia, ja que a la pràctica el cos de traductors augmentarà mínimament. Entre el servei de traductors del Parlament Europeu ja existeix gent ben dotada per cobrir el servei de “català” sense problemes.
No obstant, hi ha un argument que Buzek també citava en aquestes declaracions: “tots els ciutadans de l’estat espanyol entenen el castellà”. Argument incontestable si atenem a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola que estableix (per horror del liberalisme lingüístic) el deure de tots els espanyols de conèixer el castellà.
És, però, també un argument que crida a la reflexió. Buzek insinua que caldria recuperar la població monolingüe catalana per justificar l’oficialitat del català a Europa. Dit d’una altra manera, la plenitud de drets lingüístic en el marc de la Unió Europea quedaria supeditada al grau d’ignorància de la comunitat lingüística respectiva. S’entén així que l’espanyol i el francès gaudeixin d’una bona salut jurídica. Com més ignorants i pobletans, més oficialitat. Tota una declaració que fa trontollar les campanyes “plurilingüistes” de la Unió Europea. Quin francès gosarà d’aprendre tres mots en alemany sense atendre al perill que això suposaria per a l’oficialitat de la pròpia de llengua?
És clar que això ja posaria en perill, si més no, dues llengües oficials, l’irlandès i el maltès. No hi ha cap persona amb el graduat escolar a les Repúbliques d’Irlanda i de Malta a la qual no se li hagi exigit un domini absolut de la llengua anglesa.
Alerta, però! Malgrat que irlandesos i maltesos no són tan ignorants com els espanyols i els francesos, sí són igualment independents, de forma que no hi ha cap perill per a l’oficialitat de la llengua gaèlica d’Irlanda o per a l’oficialitat de l’àrab de Malta.
Buzek, doncs, ens pica l’ullet, i reitera que cal votar SÍ a la independència.
dijous, 21 de gener del 2010
Darrer cap de setmana de gener: Fòrum Social Català-2010
El proper cap de setmana tindran lloc una sèrie d’activitats de promoció de la convocatòria del FSC-2010 (Horta del Guinardó, Pla de Besòs, Badalona, Sabadell, Girona), el dijous vinent hi haurà manifestació (“Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa”, 19h a Jardinets de Gràcia, 28/01), i el darrer cap de setmana de gener, els dies 30 i 31, es faran les activitats pròpiament dites d’aquesta trobada de moviments socials i lluites populars. Com és habitual, les activitats es faran en l’edifici Elies Rogent de la Universitat de Barcelona (Plaça Universitat). Per una d’aquelles casualitats, també el dissabte 30 hi ha convocada, a les 18h, en la mateixa Plaça Universitat, una manifestació contra la pujada abusiva del preu dels transports públics de Barcelona.
De seminaris i tallers n’hi ha per tots els gustos (programa en .pdf). Podem, però, fer una selecció:
- “El jovent treballador català, davant la crisi capitalista: organitzem-nos per construir l’alternativa”, a càrrec de la CAJEI, Maulets i l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Aquestes organitzacions de joves participen en l’impuls també de la campanya “Contra la nostra crisi endèmica, el jovent encapçalem la revolta!”.
- “Socialisme: l’alternativa per a un món en crisi”, a càrrec d’En Lucha, Maulets i Revolta Global.
- “Sobre l’autodeterminació”, a càrrec d’Endavant, Maulets i CAJEI.
- “Per un Mediterrani de la pau, la justícia social i la sostenibilitat: contra la Cimera Euromediterrània”, a càrrec de la Plataforma Aturem la Guerra i de la Campanya Contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra.
- “De lo global a lo local: el canvi climàtic i la defensa del territori”, a càrrec de El Clima No Està en Venda.
- “Crisi i territori: conseqüències de la crisi sobre el territori i alternatives en el context rural”, a càrrec de Jóvens de les Terres de l’Ebre i de Maulets.
- “Municipalisme i lluita social: debat sobre la participació com a via de transformació social”, a càrrec d’Endavant, En Lucha, Revolta Global, Gent de Gramenet, entre d’altres.
- “Mediació i sistema d’organització del poble com a vehicles de democràcia participativa”, a càrrec de la Fundació Randa i de la Fundació pel Desenvolupament Comunitari (FDC).
- “Internet i el món digital: drets, llibertats, oportunitats i negocis”, a càrrec de Pangea i de l’Entesa pel Decreixement.
- “Mitjans al servei de la societat”, a càrrec del Setmanari la Directa.
- “Qui vigila els que vigilen el poder? L’observació crítica dels mitjans”, a càrrec del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
- “Alternatives a la desmemòria: donem veu a la denúncia”, a càrrec de la Fundació Andreu Nin i de la CGT
- “Globalització i catàstrofe lingüística”, a càrrec de l’Associació Catalana d’Esperanto.
De seminaris i tallers n’hi ha per tots els gustos (programa en .pdf). Podem, però, fer una selecció:
- “El jovent treballador català, davant la crisi capitalista: organitzem-nos per construir l’alternativa”, a càrrec de la CAJEI, Maulets i l’Espai Jove de la Intersindical-CSC. Aquestes organitzacions de joves participen en l’impuls també de la campanya “Contra la nostra crisi endèmica, el jovent encapçalem la revolta!”.
- “Socialisme: l’alternativa per a un món en crisi”, a càrrec d’En Lucha, Maulets i Revolta Global.
- “Sobre l’autodeterminació”, a càrrec d’Endavant, Maulets i CAJEI.
- “Per un Mediterrani de la pau, la justícia social i la sostenibilitat: contra la Cimera Euromediterrània”, a càrrec de la Plataforma Aturem la Guerra i de la Campanya Contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra.
- “De lo global a lo local: el canvi climàtic i la defensa del territori”, a càrrec de El Clima No Està en Venda.
- “Crisi i territori: conseqüències de la crisi sobre el territori i alternatives en el context rural”, a càrrec de Jóvens de les Terres de l’Ebre i de Maulets.
- “Municipalisme i lluita social: debat sobre la participació com a via de transformació social”, a càrrec d’Endavant, En Lucha, Revolta Global, Gent de Gramenet, entre d’altres.
- “Mediació i sistema d’organització del poble com a vehicles de democràcia participativa”, a càrrec de la Fundació Randa i de la Fundació pel Desenvolupament Comunitari (FDC).
- “Internet i el món digital: drets, llibertats, oportunitats i negocis”, a càrrec de Pangea i de l’Entesa pel Decreixement.
- “Mitjans al servei de la societat”, a càrrec del Setmanari la Directa.
- “Qui vigila els que vigilen el poder? L’observació crítica dels mitjans”, a càrrec del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
- “Alternatives a la desmemòria: donem veu a la denúncia”, a càrrec de la Fundació Andreu Nin i de la CGT
- “Globalització i catàstrofe lingüística”, a càrrec de l’Associació Catalana d’Esperanto.
dimecres, 20 de gener del 2010
Jyoti Basu i el comunisme bengalí entre 1972 i 1977
Mort el passat diumenge, a l’edat de 95 anys, Jyoti Basu ha estat una figura cabdal en el Partit Comunista d’Índia (Marxista) i en el Front d’Esquerres de la Bengala Occidental. Fou durant 23 anys, ministre-president del govern de Bengala Occidental, entre el 21 de juny del 1977 i el 6 de novembre del 2000. En aquesta darrera data, Basu deixà l’executiu bengalí, però retingué els càrrecs en el partit (com a membre del Politburó fins el 2008, i com a invitat permanent en el Comitè Central després).
Els obituaris, doncs, s’han centrat en l’obra del Front d’Esquerres durant els 23 anys de Basu: reforma agrària, sistema d’assistència als més pobres, promoció del desenvolupament tot pal·liant-ne els efectes secundaris socials i ambientals, suport a la cultura en llengua bengalí i a les relacions (sempre complexes) entre les dues Bengales (dividides per una frontera política, però també religiosa, cultural i econòmica), protecció de les minories ètniques i religioses, etc. Com que en els darrers anys, han crescut les contradiccions entre els programes dels partits comunistes i socialistes que integren el Front d’Esquerres i les polítiques dutes a terme (qüestió dels camperols sense terra, reivindicacions sindicals dels treballadors industrials, etc.), la figura de Basu ha guanyat prestigi per contrast.
Basu, quan va arribar al poder a Bengala Occidental, tenia ja 63 anys. Era fill d’un metge de Barudi (localitat que avui queda en la Bengala Oriental o Bangla Desh) immigrat a Kolkata. Format en escoles catòliques, el 1935 va anar a Anglaterra. I fou a Anglaterra on es va fer comunista. Mentre s’apropava al Partit Comunista de Gran Bretanya, prenia part en les organitzacions d’estudiants indians de Londres. Completats els estudis de dret, va tornar a la Índia, ja membre del Partit Comunista d’Índia (PCI), i es va forjar políticament en el sindicat de ferroviaris. Des de 1946 i fins el 1996 fou elegit successivament per a les Assemblees provincials de Bengala, tan abans com després de la partició i de la independència. El 1962 s’arrenglerà amb el sector “maoista” del PCI que, el 1964, s’escindiria per formar el PCI(M). En aquesta escissió jugà un paper important la guerra sino-indiana del 1962. El sector “maoista” o “internacionalista” denunciava la guerra i sostenia les tesis de Beijing quant a la frontera. Era una posició que els va valdre, a més de l’eventual escissió, una forta repressió i una gran pèrdua de suport popular. El partit a Bengala Occidental no resultà pas tan castigat, perquè àmplies capes populars, amb una consciència nacional bengalí més o menys desenvolupada, consideraven la guerra sino-indiana com una aventura del nacionalisme hindi. Després de l’escissió, però, el PCI(M) treballà en un Front Unit, la qual cosa permetia el manteniment d’una línia estratègica “ortodoxa” dins el partit i d’una tàctica més adaptable i atractiva per a diversos sectors populars. Fou així, com Ajoy Mukherjee, antic membre del sector “progressista” del Congrés Nacional (CNI), esdevingué el candidat del Front Unit a les eleccions estatals de 1967. Per primera vegada des de la independència d’Índia, el CNI fou derrotat a la Bengala Occidental, i Mukherjee esdevingué ministre en cap del nou govern d’esquerres.
En les eleccions de 1971, el PCI(M) es convertí en la primera força política en l’Assemblea de Bengala Occidental. La situació, però, era marcada per la situació en la Bengala Oriental (és a dir, el Pakistan Oriental). Bengala Oriental menava una lluita per la independència contra un estat paquistanès centrat en la identitat urdu-punjabí. El conflicte entre Bengala Oriental i el Pakistan Occidental es vinculà al conflicte indo-paquistanès. I Bengala Oriental s’independitzà, sota el patrocini indià, per constituir el nou estat de Bangla Desh. En aquest context, el govern indià impedí al PCI(M) de formar un govern a Bengala Occidental, i l’estat fou sotmès al govern directe des de la presidència federal (en mans del CNI).
En aquest context es feren les eleccions del 1972. El PCI(M) de Bengala Occidental decidí de cridar al boicot de les eleccions, davant les irregularitats del procés electoral. Per primera i única vegada, Basu quedà fora de l’assemblea regional. Una assemblea que ell desqualifiva com una “assemblea de frau”. Aquesta decisió, si bé qüestionada dins el PCI(M), fou assumida per tot el partit. Si ja en el 1970, el propi Basu havia patit un atemptat, el PCI(M) ara quedavan exposat a la violència parapolicial i a la persecució policial i judicial. El CNI, de mentres, tant en el govern de Bengala Occidental com en el govern federal, feia un suposat “gir a l’esquerra”, incloïa el mot “socialisme” en la Constitució, i arrenglerava Índia en un pacte tàcit amb la Unió Soviètica. El principal referent del PCI(M), el Partit Comunista Xinès, també feia un altre gir, però cap a la “dreta”, que en l’àmbit internacional es manifestà en la “diplomàcia del ping pong”. L’entesa entre la República Popular Xinesa i els Estats Units, que havia permès l’entrada de la primera en les Nacions Unides (1971), es completava amb el reforçament de l’aliança sino-paquistanesa, beneïda també pels Estats Units com una forma de contenció a l’aliança russo-indiana-bangladeshí.
Però foren també entre els anys 1972 i 1977, que el PCI(M) de Bengala Occidental bastí un Front d’Esquerres, que unia partits comunistes i socialistes de diferents tendències. La majoria de partits coaligats, com el PCI(M) actuaven i eren organitzats en l’àmbit federal, però el Front d’Esquerres s’entenia com una coalició específicament adreçada a les condicions de Bengala Occidental, on la força del CNI era molt més precària que no pas en altres estats. En les eleccions del 1977 la victòria del Front d’Esquerres fou incontestable. La força organitzativa que donava suport al Front d’Esquerres, des de sindicats de treballadors, associacions de professionals i d’estudiants, unions de pagesos, etc., va ser clau en impedir que el CNI repetís la maniobra del 1971. Així fou com el 21 de juny Jyoti Basu esdevenia ministre-president de Bengala Occidental.
Els obituaris, doncs, s’han centrat en l’obra del Front d’Esquerres durant els 23 anys de Basu: reforma agrària, sistema d’assistència als més pobres, promoció del desenvolupament tot pal·liant-ne els efectes secundaris socials i ambientals, suport a la cultura en llengua bengalí i a les relacions (sempre complexes) entre les dues Bengales (dividides per una frontera política, però també religiosa, cultural i econòmica), protecció de les minories ètniques i religioses, etc. Com que en els darrers anys, han crescut les contradiccions entre els programes dels partits comunistes i socialistes que integren el Front d’Esquerres i les polítiques dutes a terme (qüestió dels camperols sense terra, reivindicacions sindicals dels treballadors industrials, etc.), la figura de Basu ha guanyat prestigi per contrast.
Basu, quan va arribar al poder a Bengala Occidental, tenia ja 63 anys. Era fill d’un metge de Barudi (localitat que avui queda en la Bengala Oriental o Bangla Desh) immigrat a Kolkata. Format en escoles catòliques, el 1935 va anar a Anglaterra. I fou a Anglaterra on es va fer comunista. Mentre s’apropava al Partit Comunista de Gran Bretanya, prenia part en les organitzacions d’estudiants indians de Londres. Completats els estudis de dret, va tornar a la Índia, ja membre del Partit Comunista d’Índia (PCI), i es va forjar políticament en el sindicat de ferroviaris. Des de 1946 i fins el 1996 fou elegit successivament per a les Assemblees provincials de Bengala, tan abans com després de la partició i de la independència. El 1962 s’arrenglerà amb el sector “maoista” del PCI que, el 1964, s’escindiria per formar el PCI(M). En aquesta escissió jugà un paper important la guerra sino-indiana del 1962. El sector “maoista” o “internacionalista” denunciava la guerra i sostenia les tesis de Beijing quant a la frontera. Era una posició que els va valdre, a més de l’eventual escissió, una forta repressió i una gran pèrdua de suport popular. El partit a Bengala Occidental no resultà pas tan castigat, perquè àmplies capes populars, amb una consciència nacional bengalí més o menys desenvolupada, consideraven la guerra sino-indiana com una aventura del nacionalisme hindi. Després de l’escissió, però, el PCI(M) treballà en un Front Unit, la qual cosa permetia el manteniment d’una línia estratègica “ortodoxa” dins el partit i d’una tàctica més adaptable i atractiva per a diversos sectors populars. Fou així, com Ajoy Mukherjee, antic membre del sector “progressista” del Congrés Nacional (CNI), esdevingué el candidat del Front Unit a les eleccions estatals de 1967. Per primera vegada des de la independència d’Índia, el CNI fou derrotat a la Bengala Occidental, i Mukherjee esdevingué ministre en cap del nou govern d’esquerres.
En les eleccions de 1971, el PCI(M) es convertí en la primera força política en l’Assemblea de Bengala Occidental. La situació, però, era marcada per la situació en la Bengala Oriental (és a dir, el Pakistan Oriental). Bengala Oriental menava una lluita per la independència contra un estat paquistanès centrat en la identitat urdu-punjabí. El conflicte entre Bengala Oriental i el Pakistan Occidental es vinculà al conflicte indo-paquistanès. I Bengala Oriental s’independitzà, sota el patrocini indià, per constituir el nou estat de Bangla Desh. En aquest context, el govern indià impedí al PCI(M) de formar un govern a Bengala Occidental, i l’estat fou sotmès al govern directe des de la presidència federal (en mans del CNI).
En aquest context es feren les eleccions del 1972. El PCI(M) de Bengala Occidental decidí de cridar al boicot de les eleccions, davant les irregularitats del procés electoral. Per primera i única vegada, Basu quedà fora de l’assemblea regional. Una assemblea que ell desqualifiva com una “assemblea de frau”. Aquesta decisió, si bé qüestionada dins el PCI(M), fou assumida per tot el partit. Si ja en el 1970, el propi Basu havia patit un atemptat, el PCI(M) ara quedavan exposat a la violència parapolicial i a la persecució policial i judicial. El CNI, de mentres, tant en el govern de Bengala Occidental com en el govern federal, feia un suposat “gir a l’esquerra”, incloïa el mot “socialisme” en la Constitució, i arrenglerava Índia en un pacte tàcit amb la Unió Soviètica. El principal referent del PCI(M), el Partit Comunista Xinès, també feia un altre gir, però cap a la “dreta”, que en l’àmbit internacional es manifestà en la “diplomàcia del ping pong”. L’entesa entre la República Popular Xinesa i els Estats Units, que havia permès l’entrada de la primera en les Nacions Unides (1971), es completava amb el reforçament de l’aliança sino-paquistanesa, beneïda també pels Estats Units com una forma de contenció a l’aliança russo-indiana-bangladeshí.
Però foren també entre els anys 1972 i 1977, que el PCI(M) de Bengala Occidental bastí un Front d’Esquerres, que unia partits comunistes i socialistes de diferents tendències. La majoria de partits coaligats, com el PCI(M) actuaven i eren organitzats en l’àmbit federal, però el Front d’Esquerres s’entenia com una coalició específicament adreçada a les condicions de Bengala Occidental, on la força del CNI era molt més precària que no pas en altres estats. En les eleccions del 1977 la victòria del Front d’Esquerres fou incontestable. La força organitzativa que donava suport al Front d’Esquerres, des de sindicats de treballadors, associacions de professionals i d’estudiants, unions de pagesos, etc., va ser clau en impedir que el CNI repetís la maniobra del 1971. Així fou com el 21 de juny Jyoti Basu esdevenia ministre-president de Bengala Occidental.
dimarts, 19 de gener del 2010
Haïtí en la geopolítica caribenya
Els geòlegs havien advertit de la possibilitat, en un termini de pocs anys, d’un terratrèmol de més de 7 graus en l’escala de Richter que afectés Port-au-Prince. De poc servia la predicció quan no hi ha manera humana (encara) de dir el dia i l’hora d’un terratrèmol amb, posem, un mínim de seguretat, i un termini de dies. El desastre, doncs, era anunciat sense dia, i arribà com una sorpresa vagament anunciada.
Haïtí, doncs, i Port-au-Prince en concret, han reocupat les portades dels diaris i les entrades dels telenotícies. Un corrent honest de solidaritat i de donatius hi fa cap. Però hi tornen també les informacions típiques i prototípiques de l’imperialisme humanitari, crípticament racista (origen africà – pobresa – violència).
L’ecologista Claude-Marie Vadrot, comentava dimecres passat, més enllà del terratrèmol, l’estat polític, social, ecològic i econòmic del país. Parlava de l’enorme deforestació, responsable d’aiguats i esllavissaments, però també desmentia un tòpic freqüent. Recordava que calia afegir a aquests desastres ecològics, “la pol·lució atmosfèria engendrada per la circulació urbana de Port-au-Prince i per les fàbriques instal·lades en el país, notablement al voltant de la capital”. Una industrialització que té lloc, segons Vadrot, per la manca d’una legislació que reglamenti seriosament els abocaments de les instal·lacions industrials a l’atmosfera i per “treure profit d’una mà d’obra encara més barata que Àsia i d’una legislació defiscalitzada”. Els grans beneficiaris d’aquestes condicions són companyies nord-americana (dels Estats Units i Canadà), però també d’altres transnacionals. Vadrot no té pèls a la llengua en assenyalar no tan sols les responsabilitats de les “missions internacionals de pacificació” sinó també la de les elits polítiques (de diversos bàndols) i socials d’Haïti. I recorda la dita haïtiana: “A Haïti sé blan ki décide”. Paradoxalment, el creixement industrial de Port-au-Prince també crea una base social d'un moviment polític popular progressiu i independent.
Shirley Pate, a diferència de Vadrot, mostra simpaties envers el moviment polític dels partidaris de Jean-Bertrand Aristide. En el seu comentari, de dissabte passat, Pate considera que l’Administració Obama tem que el terratrèmol de Port-au-Prince desencadeni protestes contra les tropes d’ocupació, que siguin aprofitades políticament per l’Organització del Poble en Lluita. El missatge oficial d’Aristide, des de Sud-àfrica, però, s’ha centrat en sol·licitar l’ajut internacional a les víctimes i en expressar el seu desig de poder tornar-hi.
Gabriel Elizondo analitzava abans d’ahir un altre aspecte de l’actualitat haïtiana, el de les pugnes entre els estats que participen en el control d’Haïtí, i particularment entre els Estats Units i el Brasil. Per al govern brasiler, diu Elizondo, Haïtí és una “part crítica” de la política exterior. El govern de Nicaragua, particularment, però també els de Cuba i Veneçuela han mostrat la seva preocupació pel protagonisme adquirit per les forces nord-americanes en el control d’Haïtí en les darreres hores.
Haïtí, doncs, i Port-au-Prince en concret, han reocupat les portades dels diaris i les entrades dels telenotícies. Un corrent honest de solidaritat i de donatius hi fa cap. Però hi tornen també les informacions típiques i prototípiques de l’imperialisme humanitari, crípticament racista (origen africà – pobresa – violència).
L’ecologista Claude-Marie Vadrot, comentava dimecres passat, més enllà del terratrèmol, l’estat polític, social, ecològic i econòmic del país. Parlava de l’enorme deforestació, responsable d’aiguats i esllavissaments, però també desmentia un tòpic freqüent. Recordava que calia afegir a aquests desastres ecològics, “la pol·lució atmosfèria engendrada per la circulació urbana de Port-au-Prince i per les fàbriques instal·lades en el país, notablement al voltant de la capital”. Una industrialització que té lloc, segons Vadrot, per la manca d’una legislació que reglamenti seriosament els abocaments de les instal·lacions industrials a l’atmosfera i per “treure profit d’una mà d’obra encara més barata que Àsia i d’una legislació defiscalitzada”. Els grans beneficiaris d’aquestes condicions són companyies nord-americana (dels Estats Units i Canadà), però també d’altres transnacionals. Vadrot no té pèls a la llengua en assenyalar no tan sols les responsabilitats de les “missions internacionals de pacificació” sinó també la de les elits polítiques (de diversos bàndols) i socials d’Haïti. I recorda la dita haïtiana: “A Haïti sé blan ki décide”. Paradoxalment, el creixement industrial de Port-au-Prince també crea una base social d'un moviment polític popular progressiu i independent.
Shirley Pate, a diferència de Vadrot, mostra simpaties envers el moviment polític dels partidaris de Jean-Bertrand Aristide. En el seu comentari, de dissabte passat, Pate considera que l’Administració Obama tem que el terratrèmol de Port-au-Prince desencadeni protestes contra les tropes d’ocupació, que siguin aprofitades políticament per l’Organització del Poble en Lluita. El missatge oficial d’Aristide, des de Sud-àfrica, però, s’ha centrat en sol·licitar l’ajut internacional a les víctimes i en expressar el seu desig de poder tornar-hi.
Gabriel Elizondo analitzava abans d’ahir un altre aspecte de l’actualitat haïtiana, el de les pugnes entre els estats que participen en el control d’Haïtí, i particularment entre els Estats Units i el Brasil. Per al govern brasiler, diu Elizondo, Haïtí és una “part crítica” de la política exterior. El govern de Nicaragua, particularment, però també els de Cuba i Veneçuela han mostrat la seva preocupació pel protagonisme adquirit per les forces nord-americanes en el control d’Haïtí en les darreres hores.
dilluns, 18 de gener del 2010
Onze reflexions de Daniel Bensaïd al voltant del mot ‘comunisme’
El passat dimarts dia 12, es moria de càncer Daniel Bensaïd (*Tolosa, 1946). Jove del maig del 1968, vinculat al trotskisme des del 1966, ha estat una figura cabdal en la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), actualment integrada en el Nou Partit Anticapitalista (NPA). El trànsit de la LCR a l’NPA és encara relativament recent, com recents són les reflexions al voltant del fet que aquest trànsit implica la desaparició, en les sigles, del mot “comunista” i la substitució per un més ambigu “anticapitalista”. Des dels mateixos rengles del trotskisme, s’ha fet veure que “anticapitalistes” també ho són (o, més pròpiament, eren) els “feudalistes”, els partidaris de l’Antic Règim.
En un dels darrers articles, Daniel Bensaïd reflexionava al voltant del mot “comunisme”:
- el mot “comunisme” no ha sortit indemne dels “torments del segle passat”. També n’han resultat afectats els mots “socialisme”, “revolució”, “anarquia”, etc. “Socialisme”, per exemple, ha patit sobretot pel fet que “és a punt de perdre tot contingut a mesura que guanya en extensió”. Fet i fet, deia Bettino Craxi, que “socialisme” és el que fan els socialistes, i a aquesta socialdemocràcia europea, hem de sumar els “socialismes” del “Tercer Món”, tant els del segle XX com els del segle XXI. El mot “revolució” és associat per una “campanya ideològica metòdica” a la violència i al terror. Però Bensaïd assenyala que el mot “comunisme” ha sortit més mal parat pel fet d’haver estat capturat per “la raó burocràtica d’estat”.
- en aquest darrer sentit, Bensaïd posa èmfasi en “l’ús massiu del títol ‘comunista’ per designar l’estat liberal autoritari xinès”. L’alternativa seria negar la legitimitat d’aquest ús, però això conduiria a “reduir la idea comunista a ‘invariants’ atemporals” i a fer-la sinònim d’“idees indeterminades de justícia i d’emancipació”, quan hauria de ser “la forma específica de l’emancipació en l’època de la dominació capitalista”.
- és clar que, per Bensaïd, “cedir a la identificació del comunisme amb la dictadura totalitària estaliniana seria capital davant els vencedors provisionals, confondre la revolució i la contrarevolució burocràtica”. Seria una “injustícia” envers el vençuts. A més, afegeix, “no s’inventa nou lèxic per decret, ja que el vocabulari es forma amb el temps, a través de l’ús i de les experiències”.
- el mot “comunisme” és la forma de nomenar “l’alternativa al capitalisme” que conserva més “sentit històric” i “càrrega programàtica explosiva”. També seria el que “millor evoca la comunió de compartir i la igualtat, la posada en comú del poder, la solidaritat oposable al càlcul egoista i a la competència generalitzada, la defensa dels béns comuna de la humanitat, naturals i culturals, l’extensió d’un domini de gratuïtat de serveis per als béns de primera necessitat”.
- el mot “comunisme” també és el nom d’una altra mesura de la riquesa social. Bensaïd també reclama l’actualitat de “l’eco-comunisme radical”, ja que “la lògica del benefici” condueix a la necessitat de “produir nou consum” i, per tant, d’augmentar constantment el cercle del consum amb la creació de noves necessitats, que condueixen, en frase de Marx, “a l’explotació de la natura sencera”.
- el comunisme implica, d’entrada, presentar com a objectiu “la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i de bescanvi”. Bensaïd recordava el programa presentat en el Manifest comunista: 1) expropiació de la propietat hisendística i afectació de la renta hisendística a les despeses de l’estat; 2) instauració d’una fiscalitat fortament progressiva; 3) supressió de l’herència dels mitjans de producció i de bescanvi; 4) confiscació dels béns dels emigrats rebels; 5) centralització del crèdit en una banca pública; 6) socialització dels mitjans de transport i establiment d’una educació pública i gratuït per tothom; 7) creació de manufactures nacionals i desamortització de les terres incultes. Bensaïd resum aquestes mesures en “l’establiment del control de la democràcia política damunt l’economia, el predomini del bé comú damunt l’interès egoista, i de l’espai públic damunt l’espai privat”.
- hi ha, doncs, una topada entre dos drets: el dret dels propietaris d’apropiar-se dels béns comuns i el dret dels desposseïts a l’existència. Bensaïd situa en la Comuna de París de 1870, l’origen d’una “nova legitimitat”, de la qual parteixen “les formes d’autoorganització i d’autogestió populars que apareixen en les crisis revolucionàries: consells obrers, soviets, comitès de milícies, cordons industrials, associacions de veïnes, comunes agràries”.
- el mot “comunisme” també contrasta amb els “progressos” que es reivindiquen o s’assoleixen “sota el regne del capital”. Contra les meres reformes, el mot “comunisme”, assenyala Bensaïd, implica un “canvi radical” en: la noció del treball, les relacions entre l’home i la dona, el tractament de les diferències individuals per cultura, color, orientació sexual, etc. Per Bensaïd: “el progrés autèntic resideix en el desenvolupament i la diferenciació de necessitat, la combinació original de les quals fa de cadascú un ésser únic, la singularitat del qual contribueix a l’enriquiment de l’espècie”.
- el mot “comunisme”, tal com el definia el “Manifest comunista” és “una associació on el desenvolupament lliure de cadascú és la condició del desenvolupament lliure de tots”. Bensaïd ho contrasta amb: 1) “els miratges d’un individualisme sense individualitat sotmès al conformisme publicitari”; 2) “l’igualitarisme groller d’un socialisme de caserna”.
- Bensaïd reitera que el “comunisme” no és una “idea pura” ni un “model doctrinari de societat”, però tampoc un “règim estàtic” ni “un nou model de producció”. És la denominació “d’un moviment que, en permanència, depassa/suprimeix l’ordre establert” i, alhora, “de l’objectiu que, sorgit d’aquest moviment, l’orienta i permet, en contrast a polítiques sense principi, accions sense sentit, improvisacions del dia al dia, de determinar allò que l’apropa a l’objectiu i allò que l’allunya”. No seria, doncs, “un coneixement científic de l’objectiu i del camí”, sinó una “hipòtesi estratègica reguladora”.
- Com molt sovint en els seus articles, també en aquest Bensaïd tenia un record per a Walter Benjamin. Si Benjamin parlava de “l’actualitat d’un comunisme radical” en l’època d’entre-guerres, Bensaïd el reitera davant “la crisi, social, econòmica, ecològica, i moral”.
En un dels darrers articles, Daniel Bensaïd reflexionava al voltant del mot “comunisme”:
- el mot “comunisme” no ha sortit indemne dels “torments del segle passat”. També n’han resultat afectats els mots “socialisme”, “revolució”, “anarquia”, etc. “Socialisme”, per exemple, ha patit sobretot pel fet que “és a punt de perdre tot contingut a mesura que guanya en extensió”. Fet i fet, deia Bettino Craxi, que “socialisme” és el que fan els socialistes, i a aquesta socialdemocràcia europea, hem de sumar els “socialismes” del “Tercer Món”, tant els del segle XX com els del segle XXI. El mot “revolució” és associat per una “campanya ideològica metòdica” a la violència i al terror. Però Bensaïd assenyala que el mot “comunisme” ha sortit més mal parat pel fet d’haver estat capturat per “la raó burocràtica d’estat”.
- en aquest darrer sentit, Bensaïd posa èmfasi en “l’ús massiu del títol ‘comunista’ per designar l’estat liberal autoritari xinès”. L’alternativa seria negar la legitimitat d’aquest ús, però això conduiria a “reduir la idea comunista a ‘invariants’ atemporals” i a fer-la sinònim d’“idees indeterminades de justícia i d’emancipació”, quan hauria de ser “la forma específica de l’emancipació en l’època de la dominació capitalista”.
- és clar que, per Bensaïd, “cedir a la identificació del comunisme amb la dictadura totalitària estaliniana seria capital davant els vencedors provisionals, confondre la revolució i la contrarevolució burocràtica”. Seria una “injustícia” envers el vençuts. A més, afegeix, “no s’inventa nou lèxic per decret, ja que el vocabulari es forma amb el temps, a través de l’ús i de les experiències”.
- el mot “comunisme” és la forma de nomenar “l’alternativa al capitalisme” que conserva més “sentit històric” i “càrrega programàtica explosiva”. També seria el que “millor evoca la comunió de compartir i la igualtat, la posada en comú del poder, la solidaritat oposable al càlcul egoista i a la competència generalitzada, la defensa dels béns comuna de la humanitat, naturals i culturals, l’extensió d’un domini de gratuïtat de serveis per als béns de primera necessitat”.
- el mot “comunisme” també és el nom d’una altra mesura de la riquesa social. Bensaïd també reclama l’actualitat de “l’eco-comunisme radical”, ja que “la lògica del benefici” condueix a la necessitat de “produir nou consum” i, per tant, d’augmentar constantment el cercle del consum amb la creació de noves necessitats, que condueixen, en frase de Marx, “a l’explotació de la natura sencera”.
- el comunisme implica, d’entrada, presentar com a objectiu “la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i de bescanvi”. Bensaïd recordava el programa presentat en el Manifest comunista: 1) expropiació de la propietat hisendística i afectació de la renta hisendística a les despeses de l’estat; 2) instauració d’una fiscalitat fortament progressiva; 3) supressió de l’herència dels mitjans de producció i de bescanvi; 4) confiscació dels béns dels emigrats rebels; 5) centralització del crèdit en una banca pública; 6) socialització dels mitjans de transport i establiment d’una educació pública i gratuït per tothom; 7) creació de manufactures nacionals i desamortització de les terres incultes. Bensaïd resum aquestes mesures en “l’establiment del control de la democràcia política damunt l’economia, el predomini del bé comú damunt l’interès egoista, i de l’espai públic damunt l’espai privat”.
- hi ha, doncs, una topada entre dos drets: el dret dels propietaris d’apropiar-se dels béns comuns i el dret dels desposseïts a l’existència. Bensaïd situa en la Comuna de París de 1870, l’origen d’una “nova legitimitat”, de la qual parteixen “les formes d’autoorganització i d’autogestió populars que apareixen en les crisis revolucionàries: consells obrers, soviets, comitès de milícies, cordons industrials, associacions de veïnes, comunes agràries”.
- el mot “comunisme” també contrasta amb els “progressos” que es reivindiquen o s’assoleixen “sota el regne del capital”. Contra les meres reformes, el mot “comunisme”, assenyala Bensaïd, implica un “canvi radical” en: la noció del treball, les relacions entre l’home i la dona, el tractament de les diferències individuals per cultura, color, orientació sexual, etc. Per Bensaïd: “el progrés autèntic resideix en el desenvolupament i la diferenciació de necessitat, la combinació original de les quals fa de cadascú un ésser únic, la singularitat del qual contribueix a l’enriquiment de l’espècie”.
- el mot “comunisme”, tal com el definia el “Manifest comunista” és “una associació on el desenvolupament lliure de cadascú és la condició del desenvolupament lliure de tots”. Bensaïd ho contrasta amb: 1) “els miratges d’un individualisme sense individualitat sotmès al conformisme publicitari”; 2) “l’igualitarisme groller d’un socialisme de caserna”.
- Bensaïd reitera que el “comunisme” no és una “idea pura” ni un “model doctrinari de societat”, però tampoc un “règim estàtic” ni “un nou model de producció”. És la denominació “d’un moviment que, en permanència, depassa/suprimeix l’ordre establert” i, alhora, “de l’objectiu que, sorgit d’aquest moviment, l’orienta i permet, en contrast a polítiques sense principi, accions sense sentit, improvisacions del dia al dia, de determinar allò que l’apropa a l’objectiu i allò que l’allunya”. No seria, doncs, “un coneixement científic de l’objectiu i del camí”, sinó una “hipòtesi estratègica reguladora”.
- Com molt sovint en els seus articles, també en aquest Bensaïd tenia un record per a Walter Benjamin. Si Benjamin parlava de “l’actualitat d’un comunisme radical” en l’època d’entre-guerres, Bensaïd el reitera davant “la crisi, social, econòmica, ecològica, i moral”.
diumenge, 17 de gener del 2010
Joan Amades i el Costumari [conclou l'Any Amades 2009-2010]
Entre el 1950 i el 1956, es publicaren els cinc volums del Costumari català, amb la perspectiva d’abastar tot l’àmbit nacional. Joan Amades es moriria uns anys després, el 17 de gener de 1959. Concloem avui el que ha estat l’Any Amades, i que arrencava just fa un any, en el 50è aniversari d’aquella data. Amades, nascut a Barcelona el 23 de juliol de 1890, va començar els seus estudis sobre costumari el 1915.
El costumari o folklore (o “les produccions populars”) és una realitat viva que, com deia Amades, té “un segell propi, inconfusible i molt difícil definir”. Hi ha la saviesa popular, expressada en forma de refranys. O tots els ritus de pas que, col•lectivament al llarg de l’any, i, individualment, al llarg de la vida, ens fan més planer (o més entenedor) el camí.
Aquest sentit pràctic i utilitari del costum, fins i tot quan la utilitat no és percebuda a ull nu, ens explica l’origen, l’evolució i la desaparició de cada costum. El costumari d’una col·lectivitat reflecteix les formes de producció que mantenen aquesta col·lectivitat. No és un reflex mecànic, ni de bon tros. Entre d’altres coses, perquè els costums, per la seva pròpia dinàmica, han de guanyar persistència (fins a esdevindre quelcom natural per a la col·lectivitat que el practica). I així, en totes les societats, hi ha costums que ens parlen més del passat que no del present.
Per això darrer, el costum també és patrimoni. Un patrimoni que ens informa dels nostres orígens, que ens permet aprofundir en l’inconscient col·lectiu.
Joan Amades va viure en una època que, pel que fa al costumari, és gairebé la nostra. En l’època d’Amades, el desenvolupament capitalista, la industrialització, el creixement de les ciutats, el despoblament del camp, eren fets que, per fina força, havien de produir força canvis en el costumari. Amades va saber veure no només que calia preservar (ni que fos en llibres) els costums que anaven en declivi, sinó que també calia contextualitzar-los en el que sabem del passat. I que també la Barcelona moderna, la que s’endinsava en el segle XX, desenvolupava també els seus propis costums, heretats dels anteriors.
El costumari o folklore (o “les produccions populars”) és una realitat viva que, com deia Amades, té “un segell propi, inconfusible i molt difícil definir”. Hi ha la saviesa popular, expressada en forma de refranys. O tots els ritus de pas que, col•lectivament al llarg de l’any, i, individualment, al llarg de la vida, ens fan més planer (o més entenedor) el camí.
Aquest sentit pràctic i utilitari del costum, fins i tot quan la utilitat no és percebuda a ull nu, ens explica l’origen, l’evolució i la desaparició de cada costum. El costumari d’una col·lectivitat reflecteix les formes de producció que mantenen aquesta col·lectivitat. No és un reflex mecànic, ni de bon tros. Entre d’altres coses, perquè els costums, per la seva pròpia dinàmica, han de guanyar persistència (fins a esdevindre quelcom natural per a la col·lectivitat que el practica). I així, en totes les societats, hi ha costums que ens parlen més del passat que no del present.
Per això darrer, el costum també és patrimoni. Un patrimoni que ens informa dels nostres orígens, que ens permet aprofundir en l’inconscient col·lectiu.
Joan Amades va viure en una època que, pel que fa al costumari, és gairebé la nostra. En l’època d’Amades, el desenvolupament capitalista, la industrialització, el creixement de les ciutats, el despoblament del camp, eren fets que, per fina força, havien de produir força canvis en el costumari. Amades va saber veure no només que calia preservar (ni que fos en llibres) els costums que anaven en declivi, sinó que també calia contextualitzar-los en el que sabem del passat. I que també la Barcelona moderna, la que s’endinsava en el segle XX, desenvolupava també els seus propis costums, heretats dels anteriors.
dissabte, 16 de gener del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XVI): Michael Koth, del SED a la tercera posició, en nom del “nacionalcomunisme”
L’enfrontament entre el feixisme i l’antifeixisme, entre els propugnadors de la xenofòbia i els activistes antiracistes, ocupa bona part dels esforços de l’esquerra alemanya, des dels segments parlamentaris fins als sectors revolucionaris. Qualsevol manifestació dels partits “nacional-demòcrates” és contestada immediatament per coalicions com l’Antifaschistiche Aktion, un referent per a l’antifeixisme europeu. Per això no deixa de sorprendre una trajectòria com la de Michael Koth, antic membre del moviment comunista del Berlin Occidental, i que, des de fa poc més de deu anys, es troba arrenglerat, culturalment i política, amb l’extrema dreta. És cert que també altres han fet aquest viatge, però Koth ha fet el bagatge sense renunciar al seu passat. La seva trajectòria no tan sols ha de ser motiu de censura, sinó també de recordatori de les temptacions demagògiques que fan possible una trajectòria d’aquesta mena.
Michael Koth és natural d’Steglitz, el sector sud-occidental de Berlin. En temps de la divisió de Berlin, Steglitz era integrat en el sector occidental. Per això Koth era ciutadà de la República Federal d’Alemanya. Fou en l’escola secundària (Realschule) que entrà en contacte amb joves militants del Sozialistiche Einheitspartei Westberlin (SEW). El SEW s’havia fundat el 1969, a partir del SED-Westberlin. El SED-Westberlin era l’expressió a Berlin del Partit Socialista Unificat (SED). El SED s’havia fundat el 1946 com a fusió entre l’SPD i el KPD, però la fusió únicament s’efectuà en el sector soviètic. L’SPD de les zones occidental refusà la fusió, i el KPD d’aquestes zones va provar d’utilitzar el nom del SED, però les autoritats ocupants ho prohibiren. El 1949 es fundaren, successivament, la República Federal d’Alemanya (BRD), i la República Democràtica (DDR). El SED restà com el partit dominant a la DDR. A la BRD (i a Berlin Occidental), el KPD quedà en una situació minoritària. El 1956, les autoritats de la BRD il·legalitzaren el KPD. El KPD il·legalitzat va actuar políticament a través d’altres organitzacions, fins el 1968, quan es va poder refundar com a Deutsche Komunistische Partei (DKP). Berlin Oest no era, a dreta llei, part de la BRD, per bé que hi participava políticament. Per això a Berlin Oest, el KPD havia pogut utilitzar la denominació de SED, tot i la persistència d'un SPD local. A la pràctica, el SED de Berlin Oest actuava com a partit separat del SED. La seva força electoral, en les eleccions de 1954 a 1967, oscil·là entre l’1,3% i el 2,7%. A partir de 1968, la idea era que, en el marc del moviment comunista oficial, el SED era el partit socialista unificat de la DDR, el DKP el partit comunista de la BRD, i el SEW era el partit socialista unificat de Berlin Occidental. És a dir, que el SEW era el referent a Berlin Occidental tant del DKP com del SED. Aquesta relació no era exactament la mateixa que la que tenien, en la mateixa època, el PCE i el PSUC, car en aquest cas, el PSUC era representat en els òrgans unitaris del PCE, i ni el DKP ni el SEW tenien representació formal en el SED (ni tampoc a l’inrevés). A efectes pràctics, però, SED, DKP i SEW seguien la mateixa línia.
Koth, massa jove, no entrà en el SEW, sinó en les Freien Deutschen Jugend (FDJ). La FDJ sí que tenia el mateix nom a tot Alemanya, per bé que orgànicament era registrada independentment com a organització de Berlin Occidental. Amb el temps, i després d’haver treballat un temps als Ferrocarrils de la DDR (Deutschen Reichsbahn), Koth passà de la FDJ al SEW i fou secretari del partit a Steglitz.
El 1979, Koth fou bandejat del partit, per les discrepàncies que mostrà envers la línia seguida pel Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que ell trobava massa conciliadora amb les potències occidentals.
Koth passà llavors al KPD/ML (Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten-Leninisten). El KPD/ML es va fundar el 1968, per antics militants del KPD, que acusaven el SED-DKP-SEW de revisionistes. Entre Moscou i Beijing, el KPD/ML trià Beijing, fins a mitjans dels anys 1970, quan se sumà a les crítiques que el partit albanès va fer a les autoritats de la República Popular Xinesa. Així doncs, el 1979, el KPD/ML era un partit “hoxhaista” (proper a la línia del dirigent albanès Enver Hoxha). Koth esdevingué el president de la territorial del KPD/ML a Berlin Occidental.
El KPD/ML, que tan incansablement havia condemnat la intervenció soviètica a Afganistan (amb la mateixa força que havia condemnat les operacions nord-americanes a Nicaragua i a Grenada), i que havia denunciat alhora la perestroika i el lideratge de Honecker, va patir al llarg dels anys 1980 el mateix afebliment que bona part de l’esquerra de l’Europa Occidental.
El 1986, per fer front a la crisi, el KPD/ML es va apropar a d’altres moviments revolucionaris, el Gruppe Internationale Marxisten (GIM, trotsquista) i el Vereinigte Sozialistische Partei (VSP, socialdemòcrates d’esquerres). El nou partit s’anomenà, més senzillament, KPD. Koth, però, se’n separà, i refundà el KPD/ML.
El KPD/ML de Koth es fusionà, el 1994, amb el KPD(Rote Fahne). El KPD(Rote Fahne), també conegut com a KPD-Ost era, essencialment, un partit de l’est, un "supervivent" de la reunificació que sostenia que la DDR havia estat un règim de socialisme real fins als últims dies. No era ben bé aquesta la visió del KPD/ML, però la fusió fou possible. Koth esdevingué membre del Comitè Central del KPD-Ost, i fou actiu en moltes de les seves iniciatives: membre de la Comissió Nacional de la DDR (NKDDR), de les campanyes en solidaritat amb Erich Honecker i Erich Mielke, o dels Mauerbaukomitées (de reivindicació del caràcter “antifeixista” del mur de Berlín).
Però aquesta militància durà poc. Koth passà a presidir un Partei der Arbeit Deutschlands (PdAD). Si bé ja havia traspuat aquestes dies abans, des del PdAD, Koth manifestava ara opinions obertament “nacionalcomunistes” o “nacionalrevolucionàries”. I suspenia alhora la visió negativa envers l’extrema dreta alemanya. El PdAD impulsà una Gesellschaft zum Studium und Verbreitung der Dschutsche-Ideologie in Deutschland (deutsch-koreanishe Freundschaft). Aquesta societat pretenia difondre les tesis de la direcció de la República Popular Democràtica de Corea (el kimilsungisme, idea iutxe, política songun). El Partit del Treball de Corea entén la idea iutxe com una reafirmació de la independència i de la reunificació de Corea contra l’imperialisme, i la política songun com l’orientació a una forta despesa militar defensiva per fer impossible qualsevol atac exterior. Des del PdAD, aquestes doctrines s’interpretaven des d’un punt de mira “nacionalcomunista”. La febrada coreana anà després a menys, i el Partit del Treball de Corea s’estimà més el treball amb altres sectors de l’esquerra alemanya (comunistes i no-comunistes), que són els que avui integren la Societat d’Amistat Coreano-Alemanya.
Aquestes posicions del PdAD el dugueren a trencar la barrera cultural que el separava de l’extrema dreta. En el PdAD, es vantava Koth, hi havia tant antics membres de la FDJ i del DKP, com gent de tradició “nacionalrevolucionària” i del “socialisme nacional”. El PdAD defensava, en conseqüència, una aliança (Bündnis) entre nacionalcomunistes (Nationalkommunisten) i nacional-revolucionaris (nationalen Revolutionären). Expressada d’una altra manera, la idea era que el PdAD no era ni de dretes ni d’esquerres, sinó revolucionari.
Koth veia que, a mitjans dels anys 1990, l’esquerra radical alemanya era certament desorientada. L’extrema dreta no ho era pas menys, però semblava més immunitzada a la recerca de compromisos i més disposada a la violència per defensar els “interessos” nacionals o populars (Volk). El PdAD expressava la seva admiració per “l’ala socialista” del partit nazi (Gregor Strasser), pels “nacionalbolxevics” de l’estil d’Ernst Niekisch i pel sector més “nacionalista” del SED (Anton Ackermann).
A partir del 1998, el PdAD s’apropà al Partit Nacionaldemòcrata (NPD), el principal partit polític de l’extrema dreta alemanya. Però l’NPD resultava massa “convencional”, al capdavall, i Koth tenia més en ment la idea del Querfront, una tercera posició contraposada tant a “l’internacionalisme” de l’esquerra com al “conservadorisme” de la dreta.
El 1999, Koth i el seu PdAD s’integrava en la Kampfbund Deutscher Sozialisten (KDS, Unió de Lluita dels Socialistes Alemanys). Bona part dels membres de la KDS provenien de moviments neonazis. Deixant de banda una certa nostàlgia per la DDR (la qual hauria fracassat, segons ells, no en el pla social sinó en el nacional), un discurs obrerista contra la “burgesia cosmopolita”, la KDS actuà com un grup més del magma nacionalista alemany fins a la seva dissolució el 2008. Koth continua fins els nostres dies en aquest Querfront.
Michael Koth és natural d’Steglitz, el sector sud-occidental de Berlin. En temps de la divisió de Berlin, Steglitz era integrat en el sector occidental. Per això Koth era ciutadà de la República Federal d’Alemanya. Fou en l’escola secundària (Realschule) que entrà en contacte amb joves militants del Sozialistiche Einheitspartei Westberlin (SEW). El SEW s’havia fundat el 1969, a partir del SED-Westberlin. El SED-Westberlin era l’expressió a Berlin del Partit Socialista Unificat (SED). El SED s’havia fundat el 1946 com a fusió entre l’SPD i el KPD, però la fusió únicament s’efectuà en el sector soviètic. L’SPD de les zones occidental refusà la fusió, i el KPD d’aquestes zones va provar d’utilitzar el nom del SED, però les autoritats ocupants ho prohibiren. El 1949 es fundaren, successivament, la República Federal d’Alemanya (BRD), i la República Democràtica (DDR). El SED restà com el partit dominant a la DDR. A la BRD (i a Berlin Occidental), el KPD quedà en una situació minoritària. El 1956, les autoritats de la BRD il·legalitzaren el KPD. El KPD il·legalitzat va actuar políticament a través d’altres organitzacions, fins el 1968, quan es va poder refundar com a Deutsche Komunistische Partei (DKP). Berlin Oest no era, a dreta llei, part de la BRD, per bé que hi participava políticament. Per això a Berlin Oest, el KPD havia pogut utilitzar la denominació de SED, tot i la persistència d'un SPD local. A la pràctica, el SED de Berlin Oest actuava com a partit separat del SED. La seva força electoral, en les eleccions de 1954 a 1967, oscil·là entre l’1,3% i el 2,7%. A partir de 1968, la idea era que, en el marc del moviment comunista oficial, el SED era el partit socialista unificat de la DDR, el DKP el partit comunista de la BRD, i el SEW era el partit socialista unificat de Berlin Occidental. És a dir, que el SEW era el referent a Berlin Occidental tant del DKP com del SED. Aquesta relació no era exactament la mateixa que la que tenien, en la mateixa època, el PCE i el PSUC, car en aquest cas, el PSUC era representat en els òrgans unitaris del PCE, i ni el DKP ni el SEW tenien representació formal en el SED (ni tampoc a l’inrevés). A efectes pràctics, però, SED, DKP i SEW seguien la mateixa línia.
Koth, massa jove, no entrà en el SEW, sinó en les Freien Deutschen Jugend (FDJ). La FDJ sí que tenia el mateix nom a tot Alemanya, per bé que orgànicament era registrada independentment com a organització de Berlin Occidental. Amb el temps, i després d’haver treballat un temps als Ferrocarrils de la DDR (Deutschen Reichsbahn), Koth passà de la FDJ al SEW i fou secretari del partit a Steglitz.
El 1979, Koth fou bandejat del partit, per les discrepàncies que mostrà envers la línia seguida pel Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), que ell trobava massa conciliadora amb les potències occidentals.
Koth passà llavors al KPD/ML (Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten-Leninisten). El KPD/ML es va fundar el 1968, per antics militants del KPD, que acusaven el SED-DKP-SEW de revisionistes. Entre Moscou i Beijing, el KPD/ML trià Beijing, fins a mitjans dels anys 1970, quan se sumà a les crítiques que el partit albanès va fer a les autoritats de la República Popular Xinesa. Així doncs, el 1979, el KPD/ML era un partit “hoxhaista” (proper a la línia del dirigent albanès Enver Hoxha). Koth esdevingué el president de la territorial del KPD/ML a Berlin Occidental.
El KPD/ML, que tan incansablement havia condemnat la intervenció soviètica a Afganistan (amb la mateixa força que havia condemnat les operacions nord-americanes a Nicaragua i a Grenada), i que havia denunciat alhora la perestroika i el lideratge de Honecker, va patir al llarg dels anys 1980 el mateix afebliment que bona part de l’esquerra de l’Europa Occidental.
El 1986, per fer front a la crisi, el KPD/ML es va apropar a d’altres moviments revolucionaris, el Gruppe Internationale Marxisten (GIM, trotsquista) i el Vereinigte Sozialistische Partei (VSP, socialdemòcrates d’esquerres). El nou partit s’anomenà, més senzillament, KPD. Koth, però, se’n separà, i refundà el KPD/ML.
El KPD/ML de Koth es fusionà, el 1994, amb el KPD(Rote Fahne). El KPD(Rote Fahne), també conegut com a KPD-Ost era, essencialment, un partit de l’est, un "supervivent" de la reunificació que sostenia que la DDR havia estat un règim de socialisme real fins als últims dies. No era ben bé aquesta la visió del KPD/ML, però la fusió fou possible. Koth esdevingué membre del Comitè Central del KPD-Ost, i fou actiu en moltes de les seves iniciatives: membre de la Comissió Nacional de la DDR (NKDDR), de les campanyes en solidaritat amb Erich Honecker i Erich Mielke, o dels Mauerbaukomitées (de reivindicació del caràcter “antifeixista” del mur de Berlín).
Però aquesta militància durà poc. Koth passà a presidir un Partei der Arbeit Deutschlands (PdAD). Si bé ja havia traspuat aquestes dies abans, des del PdAD, Koth manifestava ara opinions obertament “nacionalcomunistes” o “nacionalrevolucionàries”. I suspenia alhora la visió negativa envers l’extrema dreta alemanya. El PdAD impulsà una Gesellschaft zum Studium und Verbreitung der Dschutsche-Ideologie in Deutschland (deutsch-koreanishe Freundschaft). Aquesta societat pretenia difondre les tesis de la direcció de la República Popular Democràtica de Corea (el kimilsungisme, idea iutxe, política songun). El Partit del Treball de Corea entén la idea iutxe com una reafirmació de la independència i de la reunificació de Corea contra l’imperialisme, i la política songun com l’orientació a una forta despesa militar defensiva per fer impossible qualsevol atac exterior. Des del PdAD, aquestes doctrines s’interpretaven des d’un punt de mira “nacionalcomunista”. La febrada coreana anà després a menys, i el Partit del Treball de Corea s’estimà més el treball amb altres sectors de l’esquerra alemanya (comunistes i no-comunistes), que són els que avui integren la Societat d’Amistat Coreano-Alemanya.
Aquestes posicions del PdAD el dugueren a trencar la barrera cultural que el separava de l’extrema dreta. En el PdAD, es vantava Koth, hi havia tant antics membres de la FDJ i del DKP, com gent de tradició “nacionalrevolucionària” i del “socialisme nacional”. El PdAD defensava, en conseqüència, una aliança (Bündnis) entre nacionalcomunistes (Nationalkommunisten) i nacional-revolucionaris (nationalen Revolutionären). Expressada d’una altra manera, la idea era que el PdAD no era ni de dretes ni d’esquerres, sinó revolucionari.
Koth veia que, a mitjans dels anys 1990, l’esquerra radical alemanya era certament desorientada. L’extrema dreta no ho era pas menys, però semblava més immunitzada a la recerca de compromisos i més disposada a la violència per defensar els “interessos” nacionals o populars (Volk). El PdAD expressava la seva admiració per “l’ala socialista” del partit nazi (Gregor Strasser), pels “nacionalbolxevics” de l’estil d’Ernst Niekisch i pel sector més “nacionalista” del SED (Anton Ackermann).
A partir del 1998, el PdAD s’apropà al Partit Nacionaldemòcrata (NPD), el principal partit polític de l’extrema dreta alemanya. Però l’NPD resultava massa “convencional”, al capdavall, i Koth tenia més en ment la idea del Querfront, una tercera posició contraposada tant a “l’internacionalisme” de l’esquerra com al “conservadorisme” de la dreta.
El 1999, Koth i el seu PdAD s’integrava en la Kampfbund Deutscher Sozialisten (KDS, Unió de Lluita dels Socialistes Alemanys). Bona part dels membres de la KDS provenien de moviments neonazis. Deixant de banda una certa nostàlgia per la DDR (la qual hauria fracassat, segons ells, no en el pla social sinó en el nacional), un discurs obrerista contra la “burgesia cosmopolita”, la KDS actuà com un grup més del magma nacionalista alemany fins a la seva dissolució el 2008. Koth continua fins els nostres dies en aquest Querfront.
divendres, 15 de gener del 2010
Molins de Rei acull el Consell Plenari de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència
De la mateixa manera que ho va ser Papiol el passat 13 de desembre, Molins de Rei serà la capital del Baix Llobregat el proper 28 de febrer, en celebrar-se la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana. Bé, de fet, en serà una de les capitals. La capital de la riba esquerra. Perquè a la riba dreta, Torrelles farà també la consulta en aquella data.
De moment, però, serà Molins qui acollirà el Consell Plenari del mes de gener. Ho farà demà, a les 11 del matí. Entre els punts més destacats hi ha el debat sobre l’organització territorial de la Coordinadora Nacional. La clau organitzativa consisteix en el fet de no perdre el fil, de no desfer la feina assolida en els 168 municipis on s’han celebrat les consultes.
També en l’horitzó es reserva un diumenge de juny per fer una quarta jornada concentrada de consultes. Sant Just Desvern i Castelldefels prendran el testimoni de Molins i de Torrelles el proper 25 d’abril. En d’altres poblacions del Baix Llobregat comencen els contactes, es creen plataformes, es prepara l’exercici de l’autodeterminació del nostre poble.
Les consultes_sobre_la_independència.xls
De moment, però, serà Molins qui acollirà el Consell Plenari del mes de gener. Ho farà demà, a les 11 del matí. Entre els punts més destacats hi ha el debat sobre l’organització territorial de la Coordinadora Nacional. La clau organitzativa consisteix en el fet de no perdre el fil, de no desfer la feina assolida en els 168 municipis on s’han celebrat les consultes.
També en l’horitzó es reserva un diumenge de juny per fer una quarta jornada concentrada de consultes. Sant Just Desvern i Castelldefels prendran el testimoni de Molins i de Torrelles el proper 25 d’abril. En d’altres poblacions del Baix Llobregat comencen els contactes, es creen plataformes, es prepara l’exercici de l’autodeterminació del nostre poble.
Les consultes_sobre_la_independència.xls
dijous, 14 de gener del 2010
Barcelona-Pirineus 2022: la ciutat de l’espectacle i embolica que fa fort
És amb una creixent al·lèrgia a la neu (foto), que llegim informacions relatives a l’organització d’una Olimpiada d’Hivern a Barcelona.
Si fossim amics del moviment olímpic, si de cas, suggeriríem que fos Andorra la seu d’uns jocs d’hivern. I qui diu Andorra, diu Ribagorça, Pallars o Cerdanya. I qui diu Pirineu, diu Sistema Ibèric o Sistema Bètic. Cadascú se sabrà les possibilitats. Andorra és la que té més potencial, però no l’única.
Per això cal qualificar directament de bomborinada, la pensada (?) de l’equip municipal bipartit de Barcelona de muntar una candidatura “Barcelona-Pirineus” per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Barcelona tindria un paper, sens dubte, en un Jocs organitzats a Andorra. Però “Barcelona-Pirineus” és una estupidesa sublim. Si no és que les instal·lacions de neu artificial han avançat una barbaritat i hom pot fer eslàloms tot baixant de la Font del Gat.
La CUP de Barcelona ha aprofitat l’avinentesa per posar el dit a la nafra d’aquesta política de grans esdeveniments. En un comunicat afirmaven que:
- el projecte de la candidatura Barcelona-Pirineus implicaria una nova ofensiva urbanística de foment de l’especulació, en perjudici de la cohesió i teixit social dels barris i viles del municipi.
- un objectiu de la candidatura (si reeixí) seria merament el de reclam turístic, i desviaria fons necessaris per a qüestions realment urgents.
- un altre objectiu de la candidatura és el purament electoralístic, bo i quan el PSOE fa cara a les eleccions municipals del 2011 amb uns pronòstics ben magres.
- la CUP fa una crida a prioritzar les polítiques en matèria d’habitatge, escoles bressol, transport públic, persones dependents, gent gran o integració social.
Si fossim amics del moviment olímpic, si de cas, suggeriríem que fos Andorra la seu d’uns jocs d’hivern. I qui diu Andorra, diu Ribagorça, Pallars o Cerdanya. I qui diu Pirineu, diu Sistema Ibèric o Sistema Bètic. Cadascú se sabrà les possibilitats. Andorra és la que té més potencial, però no l’única.
Per això cal qualificar directament de bomborinada, la pensada (?) de l’equip municipal bipartit de Barcelona de muntar una candidatura “Barcelona-Pirineus” per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Barcelona tindria un paper, sens dubte, en un Jocs organitzats a Andorra. Però “Barcelona-Pirineus” és una estupidesa sublim. Si no és que les instal·lacions de neu artificial han avançat una barbaritat i hom pot fer eslàloms tot baixant de la Font del Gat.
La CUP de Barcelona ha aprofitat l’avinentesa per posar el dit a la nafra d’aquesta política de grans esdeveniments. En un comunicat afirmaven que:
- el projecte de la candidatura Barcelona-Pirineus implicaria una nova ofensiva urbanística de foment de l’especulació, en perjudici de la cohesió i teixit social dels barris i viles del municipi.
- un objectiu de la candidatura (si reeixí) seria merament el de reclam turístic, i desviaria fons necessaris per a qüestions realment urgents.
- un altre objectiu de la candidatura és el purament electoralístic, bo i quan el PSOE fa cara a les eleccions municipals del 2011 amb uns pronòstics ben magres.
- la CUP fa una crida a prioritzar les polítiques en matèria d’habitatge, escoles bressol, transport públic, persones dependents, gent gran o integració social.
dimecres, 13 de gener del 2010
El paper dels mitjans de comunicació en els conflictes laborals: un report de Media.cat i de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes
Media.cat és fonamentalment conegut per posar damunt la taula el tractament de l’àmbit nacional complet per part dels mitjans de comunicació. I l’Observatori de la Cobertura de Conflictes (OCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és conegut particularment pels seus estudis sobre el tractament que fan els mitjans de comunicació de casa nostra de conflictes internacionals. Però aquestes són únicament part de les facetes de tots dos observatoris. N’és una mostra el report conjunt que presentaven aquest dilluns a Barcelona quant al tractament mediàtic rebut per un conflicte laboral. Certament la conclusió principal no és gens sorprenent. De la mateixa forma, que hi ha un clar biaix en preferir com a àmbit comunicatiu l’àmbit estatal espanyol, també hi ha un biaix en preferir la visió de la classe dominant.
El conflicte laboral en qüestió anava al voltant de les negociacions entre empresa i treballadors al voltant de l’arrencada de la producció de l’Audi Q3 a la Seat de Martorell. Concretament, el report analitza la cobertura informativa del conflicte des del 5 de febrer del 2009 (quan el president de la Seat anunciava a La Vanguardia la sol·licitud, a la Generalitat, d’un expedient temporal de regulació de l’ocupació de dos anys de durada, justament per aconseguir l’adjudicació a la planta de la dita producció) fins al 23 d’abril (l’endemà de l’adjudicació de l’Audi Q3). Els sis diaris analitzats volien cobrir tot l’espectre ideològic barceloní: El País, La Vanguardia, El Periódico, El Punt, Avui i Público.
Els resultats més destacats del report són:
- en general, els sindicats apareixen citats com a fonts de la informació amb una freqüència similar o superior a la de la direcció de l’empresa. I els seus arguments són situats en una jerarquia similar a la de la direcció. No obstant, la posició de la CGT (3 delegats de 13) rep un tractament mediàtic desproporcionadament inferior a la seva representació.
- els subjectes dels titulars principals són majoritàriament la direcció de l’empresa i els governs autonòmic i estatal.
- el discurs dels diaris prioritzà la perspectiva de les necessitats de l’empresa, identificades amb els arguments de la direcció de la planta i, en menor mesura, dels de la UGT (6 delegats de 13).
- pel que fa a la qüestió de la congelació proposada per l’empresa, la premsa prioritza els arguments favorables de la direcció, de la Generalitat i de l’UGT, per damunt de la posició contrària mantinguda per CCOO (4 delegats de 13) i la CGT.
- quan l’UGT presentà una proposta alternativa, la cobertura mediàtica l’afavorí, per damunt de la proposta inicial de l’empresa. L’opció defensada per CCOO va rebre molt menys tractament mediàtic, i la de la CGT pràcticament cap.
- la cobertura de la visió dels treballadors, amb l’única excepció d’un dia, es fa sempre a través dels representants sindicals.
- a mesura que el conflicte avança, sí comencen les crítiques a l’empresa per la seva indefinició quant a l’adjudicació de l’Audi Q3.
- la cobertura de la posició governamental és acrítica, en general. No es deixa pràcticament espai a l’oposició (ni a la d’àmbit estatal ni autonòmic). Quan es produeix l’adjudicació, hi ha una tendència a l’elogi per l’acció feta pels dos governs.
- el discurs predominant assenyala que la resistència dels sindicats a acceptar l’acord fa perillar l’adjudicació de l’Audi Q3. En definitiva, l’adjudicació de l’Audi Q3 es presenta com si fos un fenomen independent, caigut del cel, i independent de la voluntat de la direcció del Grup VolksWagen.
Segons el report, la major part de la premsa es dedica a “afavorir la creació d’una atmosfera de por a perdre el lloc de treball i pressiona als actors implicats a trobar una solució ràpida i de consens”. Una forma de fer-ho és acompanyar les informacions del conflicte de Seat a referència a l’estat de crisi econòmica. Això és especialment patent en els dies previs a la celebració del referèndum entre els 13.000 treballadors de la Seat sobre l’acceptació o no de l’acord. No obstant, com indica el report, “les informacions aporten una baixa quantitat de dades econòmiques objectivables davant d’una presència majoritària dels argumentaris, ja siguin sindicals o empresarials”.
El to dels articles analitzats és, en general, fatalista, en el sentit de presentar l’ERO i la congelació salarial com l’única alternativa possible si es vol l’adjudicació de l’Audi Q3.
Queda per veure l’impacte dels mitjans de comunicació en el resultat del referèndum. El discurs de la por (a quedar-se sense l’Audi Q3) i del consens (entre sindicats primer, i entre sindicats i direcció, després) és el que predomina.
Ahir, l’endemà de la presentació de l’informe, començaven els esquinçaments de vestidures quant a la “imparcialitat” dels mitjans analitzats. Potser alguna conclusió pot ser precipitada. El caràcter burgès de la premsa analitzada és indubtable. Però, i els professionals? No arreglem res penjant-los la llufa de venuts. Els redactors dels 150 articles estudiats, en la seva majoria, es limitaven a ser imparcials, és a dir a seguir la imparcialitat que marca la realitat del sistema capitalista. La mateixa realitat que marcà el resultat del referèndum, i que es correspon al caràcter merament defensiu de la contraproposta. El remei, en tot cas, seria disposar d’una premsa pròpia, de classe, que remarqués aquesta realitat, no tàcitament, sinó explícitament, no des de la imparcialitat, sinó des de la parcialitat més insobornable.
El conflicte laboral en qüestió anava al voltant de les negociacions entre empresa i treballadors al voltant de l’arrencada de la producció de l’Audi Q3 a la Seat de Martorell. Concretament, el report analitza la cobertura informativa del conflicte des del 5 de febrer del 2009 (quan el president de la Seat anunciava a La Vanguardia la sol·licitud, a la Generalitat, d’un expedient temporal de regulació de l’ocupació de dos anys de durada, justament per aconseguir l’adjudicació a la planta de la dita producció) fins al 23 d’abril (l’endemà de l’adjudicació de l’Audi Q3). Els sis diaris analitzats volien cobrir tot l’espectre ideològic barceloní: El País, La Vanguardia, El Periódico, El Punt, Avui i Público.
Els resultats més destacats del report són:
- en general, els sindicats apareixen citats com a fonts de la informació amb una freqüència similar o superior a la de la direcció de l’empresa. I els seus arguments són situats en una jerarquia similar a la de la direcció. No obstant, la posició de la CGT (3 delegats de 13) rep un tractament mediàtic desproporcionadament inferior a la seva representació.
- els subjectes dels titulars principals són majoritàriament la direcció de l’empresa i els governs autonòmic i estatal.
- el discurs dels diaris prioritzà la perspectiva de les necessitats de l’empresa, identificades amb els arguments de la direcció de la planta i, en menor mesura, dels de la UGT (6 delegats de 13).
- pel que fa a la qüestió de la congelació proposada per l’empresa, la premsa prioritza els arguments favorables de la direcció, de la Generalitat i de l’UGT, per damunt de la posició contrària mantinguda per CCOO (4 delegats de 13) i la CGT.
- quan l’UGT presentà una proposta alternativa, la cobertura mediàtica l’afavorí, per damunt de la proposta inicial de l’empresa. L’opció defensada per CCOO va rebre molt menys tractament mediàtic, i la de la CGT pràcticament cap.
- la cobertura de la visió dels treballadors, amb l’única excepció d’un dia, es fa sempre a través dels representants sindicals.
- a mesura que el conflicte avança, sí comencen les crítiques a l’empresa per la seva indefinició quant a l’adjudicació de l’Audi Q3.
- la cobertura de la posició governamental és acrítica, en general. No es deixa pràcticament espai a l’oposició (ni a la d’àmbit estatal ni autonòmic). Quan es produeix l’adjudicació, hi ha una tendència a l’elogi per l’acció feta pels dos governs.
- el discurs predominant assenyala que la resistència dels sindicats a acceptar l’acord fa perillar l’adjudicació de l’Audi Q3. En definitiva, l’adjudicació de l’Audi Q3 es presenta com si fos un fenomen independent, caigut del cel, i independent de la voluntat de la direcció del Grup VolksWagen.
Segons el report, la major part de la premsa es dedica a “afavorir la creació d’una atmosfera de por a perdre el lloc de treball i pressiona als actors implicats a trobar una solució ràpida i de consens”. Una forma de fer-ho és acompanyar les informacions del conflicte de Seat a referència a l’estat de crisi econòmica. Això és especialment patent en els dies previs a la celebració del referèndum entre els 13.000 treballadors de la Seat sobre l’acceptació o no de l’acord. No obstant, com indica el report, “les informacions aporten una baixa quantitat de dades econòmiques objectivables davant d’una presència majoritària dels argumentaris, ja siguin sindicals o empresarials”.
El to dels articles analitzats és, en general, fatalista, en el sentit de presentar l’ERO i la congelació salarial com l’única alternativa possible si es vol l’adjudicació de l’Audi Q3.
Queda per veure l’impacte dels mitjans de comunicació en el resultat del referèndum. El discurs de la por (a quedar-se sense l’Audi Q3) i del consens (entre sindicats primer, i entre sindicats i direcció, després) és el que predomina.
Ahir, l’endemà de la presentació de l’informe, començaven els esquinçaments de vestidures quant a la “imparcialitat” dels mitjans analitzats. Potser alguna conclusió pot ser precipitada. El caràcter burgès de la premsa analitzada és indubtable. Però, i els professionals? No arreglem res penjant-los la llufa de venuts. Els redactors dels 150 articles estudiats, en la seva majoria, es limitaven a ser imparcials, és a dir a seguir la imparcialitat que marca la realitat del sistema capitalista. La mateixa realitat que marcà el resultat del referèndum, i que es correspon al caràcter merament defensiu de la contraproposta. El remei, en tot cas, seria disposar d’una premsa pròpia, de classe, que remarqués aquesta realitat, no tàcitament, sinó explícitament, no des de la imparcialitat, sinó des de la parcialitat més insobornable.
dimarts, 12 de gener del 2010
L’article 22 i la seguretat de les fotos... del borbó
L’article 22.2 de la Llei Orgànica (espanyola) de Protecció de Dades diu que “la recollida i tractament per a fins policials de dades de caràcter personal per les Forces i Cossos de Seguretat sense consentiment de les persones afectades es limiten als supòsits i categories de dades que resultin necessaris per a la prevenció d’un perill real per a la seguretat pública o per a la repressió d’infraccions penals, havent-se d’emmagatzembar en fitxers específics establerts a l’efecte, que s’hauran de classificar per categories en funció del seu grau de fiabilitat ”.
L’afegit disjuntiu “o per a la repressió d’infraccions penals” sembla ésser la clau de la legalització de facto dels fitxers polítics per part de les forces policials.
El setembre del 2007, arran de la manifestació de l’Onze a Girona, es cremaren, com a signe de protesta política, fotografies de l’actual cap de l’estat espanyol. La reacció policial i judicial va arribar a nivells esperpèntics. Les detencions tenien l’aspecte d’ésser arbitràries. Però no. La mateixa policia va reconèixer que treballava amb fitxers polítics, és a dir fitxers de dades personals amb valoracions polítiques (ideologia, militància, etc.).
Per això, des d’organitzacions antirepressives (Plataforma Antirepressiva de les comarques gironines, Alerta Solidària, etc.) es va fer l’oportuna denúncia davant el Síndic de Greuges.
Fa pocs dies, el Síndic de Greuges deia que no veia cap il·legalitat en l’actuació de la policia per enxampar els cremadors de fotos.
Dues persones foren condemnades per aquest delicte polític. Com que la condemna és ferma, van interposar un recurs d’empara en el Tribunal Constitucional d’Espanya. L’article 22.2, sens dubte, té moltes lectures. Les que convenen a cada moment. Allà van les lleis, on volen reis.
Més informació a la web d’Alerta Solidària.
L’afegit disjuntiu “o per a la repressió d’infraccions penals” sembla ésser la clau de la legalització de facto dels fitxers polítics per part de les forces policials.
El setembre del 2007, arran de la manifestació de l’Onze a Girona, es cremaren, com a signe de protesta política, fotografies de l’actual cap de l’estat espanyol. La reacció policial i judicial va arribar a nivells esperpèntics. Les detencions tenien l’aspecte d’ésser arbitràries. Però no. La mateixa policia va reconèixer que treballava amb fitxers polítics, és a dir fitxers de dades personals amb valoracions polítiques (ideologia, militància, etc.).
Per això, des d’organitzacions antirepressives (Plataforma Antirepressiva de les comarques gironines, Alerta Solidària, etc.) es va fer l’oportuna denúncia davant el Síndic de Greuges.
Fa pocs dies, el Síndic de Greuges deia que no veia cap il·legalitat en l’actuació de la policia per enxampar els cremadors de fotos.
Dues persones foren condemnades per aquest delicte polític. Com que la condemna és ferma, van interposar un recurs d’empara en el Tribunal Constitucional d’Espanya. L’article 22.2, sens dubte, té moltes lectures. Les que convenen a cada moment. Allà van les lleis, on volen reis.
Més informació a la web d’Alerta Solidària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)