dissabte, 30 de novembre del 2013

El creixement de C's i la polarització d'identitats nacionalitàries al Baix Llobregat

No són poques les veus que, des de les esquerres, mostren una incomoditat manifesta davant les dades demoscòpiques sobre els resultats de les futur(ibl)es conteses electorals a la nostra comarca: europees (primavera del 2014), municipals (primavera del 2015), espanyoles (tardor del 2015) i catalanes (tardor del 2016). Les dades mostren com qualsevol creixement de forces polítiques d'esquerres convencionals és limitat, fora del cas d'ERC que, precisament, si creix, és per allunyar-se d'aquest espai. L'ensulsiada del PSC-PSOE, a més de força relativa a la nostra comarca, no té indicis de produir una contrapartida exclusiva de benefici a ICV-EUiA: una de les raons és la migració de vot des del PSC-PSOE a C's. És natural que simpatitzants i militants d'aquestes formacions d'esquerres se'n facin creus, i lògic, fins a cert punt, que atribueixin el creixement (projectat) de C's o d'UPyD a una reacció identitària a l'identitarisme català que, segons ells, representaria l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i organitzacions afins (Súmate, etc.).

Potser fa de mal emprar el concepte "identitari" per a aquesta "polarització". Associem el mot "identitari" a sectors nativistes, ultradretans, etnicistes, quan, per contra, la polarització identitària que es viu al Baix Llobregat (i a la Comunitat Autònoma de Catalunya, en general) es basa en "identitats obertes". L'ANC i Súmate fan mans i mànigues per expressar la noció d'un independentisme català (del Principat) que no tan sols és plenament compatible amb la diversitat lingüística sinó també amb pertinences nacionals diverses, compartides o no. A l'altra banda del ring, C's empra formalment leit motivs propis del binacionalisme, insistint en la compatibilitat d'ésser catalans i espanyols (i europeus).

Però és obvi que les dues bandes del ring defensen (id)entitats polítiques diferents: un estat espanyol o un estat català. La tercera via estricta desitjaria un estat neutre, potser estructurat federalment o confederalment no se sap com. Però amb la polaritat abans descrita, aquesta tercera via és rebutjada pels dos pols.

Seria, però, massa senzill atribuir tot el creixement electoral de C's al Baix Llobregat a una reacció a la possibilitat de la independència catalana. N'hi ha més coses. No cal menystindre aquesta via de creixement. De fet, C's i UPyD s'alimenten de victimismes populars: de sectors de les classes populars que senten la pèrdua (real o imaginària) d'un privilegi (dret internalitzat, fins i tot mai explicitat). La por de perdre privilegis lingüístics és un motor de l'unionisme i, en aquest sentit, l'ANC aboca molts esforços a desfer aquesta por, fins a un punt que arriba a ser inquietant per als catalan(òfon)s. La por, però, hi és. I no és l'única. Toni Cantó, diputat d'UPyD, fa periòdicament declaracions que donen cobertura als sectors que es consideren víctimes del feminisme, de l'animalisme, de l'ecologisme, etc.

Però en les zones més densament castellanoparlants del Baix Llobregat, l'atractiu envers C's, UPyD o PxC resideix en el fet de fer-se veure com a "partits nous", que superen la putrefacció encarnada pels "partits vells" (bàsicament, PSC-PSOE i PP).

dimecres, 27 de novembre del 2013

Una qüestió clara: 'Ha de ser independent Catalunya?'

La puta_i_la_ramoneta 2.0 continua en acció. Som a punt d'arribar a desembre, i encara no hi ha acord sobre la qüestió. Aquest blog en proposa una de clara. Es pot respondre amb tres paperetes: SÍ, NO i EN BLANC. És inclusiva en el sentit que cadascú pot entendre "Catalunya" com li plagui, i en el sentit que "independent" inclou tots els aspectes: polítics, econòmics, socials, culturals, lingüístics. Es pot dir SÍ, es pot dir NO o es pot dir que la qüestió és irrellevant. La qüestió ha de ser vinculant, cal dir-ho. I cal que damunt la taula hi hagi els mecanismes per executar-la, tant si el resultat majoritari és afirmatiu, negatiu o en blanc.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Zapatero i la noció del català com a llengua espanyola

L'esquerra estatalista, en concebre l'estat com un "instrument" neutre davant del conflicte de classes, no pot imaginar-se ni remotament la remoció de l'estat, ni per l'abolició que reclama l'anarquisme ni per la superació que imagina el socialisme proletari. De fet, l'esquerra estatalista ni tan sols s'imagina la possibilitat d'una transformació parcial de l'estat. Així l'esquerra estatalista espanyola té dificultats per concebre una transformació republicana de l'estat espanyol o una transformació de la Unió Europea en un estat federal europeu. Sí concep, per la força dels fets, la possibilitat de la constitució d'un estat català en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, possibilitat que refusa tot seguit per la raó esmentada.

Únicament el pànic que genera la possibilitat d'una independència catalana, explica que l'esquerra estatalista representada pel PSOE tregui pels carrer el Sant Cristo Gros del "federalisme".

Però fins i tot en les promeses "federals", el PSOE és extremadament gasiu. Se'ns parla d'un "federalisme asimètric", bo i oblidant que la pròpia arquitectura constitucional del 1978 és "asimètrica" en el sentit que el nivell competencial de cada Comunitat Autònoma és fixat pel seu estatut (amb les limitacions que imposa la Constitució). Més enllà de l'ús del mot "federal", el continuïsme de les propostes reformistes del PSOE és desencoratjador.

L'ex-president espanyol Zapatero, fa pocs dies, declarava que la "llengua catalana també és la nostra llengua". La frase, com la de qualsevol expressió nacionalista, és digna de psicoanàlisi. Primer, qui és aquest nosaltres ("la nostra llengua")? A primera vista podria referir-se al PSOE o, potser, de manera més estesa a la "nació espanyola". Zapatero voldria corregir, doncs, amb aquesta frase la tendència de la dita "nació espanyola" a considerar com a "nostra llengua" (llengua comuna) la llengua castellana. Tanmateix, el text constitucional del 1978 cobria aquest expedient. La terminologia constitucional parlava de "llengües espanyoles", bo i explicitant únicament la "llengua castellana", que era declarada "llengua oficial", reservant als Estatuts la fixació de "llengua oficial" per a les respectives altres "llengües espanyoles", afegint encara una clàusula, de sortida filològica, per a les "modalitats lingüístiques".

La frase de Zapatero és absolutament inconcreta. Què ofereix de debò? Potser pensar en declarar la "llengua catalana" en llengua oficial amb les mateixes atribucions que la "llengua castellana"? Pensa Zapatero, per exemple, en una República Federal Espanyola que, a la manera suïssa, declari oficials, per exemple, les llengües "gallega/portuguesa", "astur/lleonesa", "castellana/andalusa", "aragonesa", "catalana/valenciana", "basca", "amàziga" i "àrab" com a llengües oficials de l'Estat, bo i reconeixent els àmbits territorials respectius de cadascuna d'aquestes llengües? És obvi que es tracta d'una qüestió retòrica. El fet que la llengua catalana encara no sigui llengua oficial de la Unió Europea es deu exclusivament a la (mala) voluntat del govern Zapatero.

De totes formes, em fa l'efecte que fins i tot la resposta fos afirmativa, hauria fet tard. Els arguments en pro d'una República Catalana Independent són de caire territorial i no tan de caire lingüístic.

dijous, 14 de novembre del 2013

Vaga general i exercici del dret d'autodeterminació

Entre el foc argumentari que creuen partidaris i detractors de la independència de Catalunya (Països Catalans), els arguments de caire econòmic i social tenen una rellevància segurament superior als de caire cultural i identitari. Però, en general, els "independentistes" presenten uns arguments de caire esperançador, mentre que els "unionistes", des d'una posició més conservadora, han d'adoptar l'estratègia de la por.

Davant l'eventualitat de la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana Independent (RCI), l'espanyolisme presenta el procés com un procés d'aïllament, que comportaria l'exclusió de la dita RCI de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Sistema Solar. D'altra banda, hom fa mans i mànigues per "demostrar" que una "Catalunya aïllada" les ballaria magres. Aquests arguments fan forat, però també troben seriosos obstacles. Per començar, hom ja la balla prou magre, no tan sols als Països Catalans sinó també, i potser encara més, en les altres nacions peninsulars. A més, independència no és sinònim d'autarquia, i resulta difícil creure en una política mundial específicament coordinada per a aïllar la RCI.

Des de l'espanyolisme s'assenyala sovint la insuficiència econòmica de la Generalitat de Catalunya com a obstacle per a la independència. Al capdavall, se suposa que la República Catalana Independent serà la continuació de la Generalitat, de la mateixa manera que el 17 d'abril del 1931 la República Catalana Provisional (proclamada 3 dies abans) donà pas a la Generalitat Provisional. Però seria un error imperdonable identificar purament els comptes de la Generalitat amb l'estatus econòmic de la Comunitat Autònoma de Catalunya i, encara menys, amb la de la totalitat del país. És absolutament cert que la Generalitat depèn econòmicament de l'Estat Espanyol, i que són els recursos que aquest li traspassa les que en mantenen el funcionament. Gens paradoxalment, els Països Catalans sota sobirania espanyola, malgrat la situació d'insuficiència/fallida de les seves institucions autonòmiques, són contribuïdors nets en les seves relacions econòmiques amb l'Estat Espanyol (entès com a institució).

És en el marc d'aquesta paradoxa que cal entendre les declaracions fetes per Oriol Junqueras, portaveu d'ERC al Parlament del Principat i batlle de Sant Vicenç dels Horts, en les que assegurava que, si l'Estat Espanyol emprengués mesures econòmiques contra la Generalitat en cas de convocar-se una consulta sobre la independència, podria haver-hi una resposta popular en forma d'"aturar l'economia catalana".

Felip Puig, conseller d'Empresa i Ocupació, s'afanyà a intervindre en la paradoxa per dir que "l'economia catalana no s'hi pot aturar ni dues hores".

La frase de Puig és bonica. Però, què són dues hores? És un 1/12 part d'una jornada d'activitat econòmica de 24 hores i 1/4380 part d'una anyada d'activitat econòmica. És clar que dues hores d'aturada poden tindre més o menys impacte segons en quin moment de l'any o del dia es convoquen. Fins i tot suposant una aturada del 100% durant 2 hores, els efectes, per bé que notables, no podrien ser catastròfics. Altrament, aquesta aturada seria equivalent a una desocupació momentània dels factors productius, tant de força de treball com de mitjans de producció (materials i eines de treball, materials auxiliars, etc.). Puig sembla oblidar quina és la situació actual de l'economia catalana, marcada per una forta desocupació laboral (que es dispara si hom té present la modesta taxa d'activitat entre les persones de 16 a 65 anys) i per uns paisatges desolats en forma de polígons industrials, locals comercials, etc., esquitxats de rètols de "Es lloga", "Es ven", "Es traspassa", etc. Cada dia, doncs, l'economia catalana resta aturada unes 5 hores, i cada any durant uns 70 o 80 dies.

Evidentment, una mobilització de totes les forces productives disponibles, en el context actual, únicament conduiria a agreujar encara més la crisi de sobreproducció, la incapacitat de trobar sortides comercials i posaria encara en més destret els balanços comercials i financers dels més diversos projectes empresarials. Si masses populars creixents passen misèria i més misèria no és per un problema de manca de producció sinó d'excés de producció que fan que més i més mans restin aturades, amb la consegüent contracció dels ingressos públics i de la despesa pública no-financera.

Però més enllà d'això, la frase de Junqueras ha corregut força. Junqueras parlava d'"aturar l'economia catalana". Segurament, tenia més en ment un massiu tancament de caixes (una desobediència fiscal massiva) o, més dreturament, un locaut massiu per part de la burgesia nacional. Però en els nostres rodals, "aturar l'economia catalana" és quelcom a l'abast només de les classes treballadores, especialment del proletariat industrial, però també dels sectors populars que forneixen béns i serveis a escala més petita. Una vaga patriòtica, és clar, té un component "interclassista", i caldria esperar-hi la "col·laboració" entre els diferents estrats, direcció, quadres i nuclis operatius, de l'estructura econòmica.

Per anar-hi, en tot cas, caldria uns objectius clars i uns indicadors clars i compartits de l'assoliment d'aquests objectius. Cal fixar, també, l'abast de la vaga general, pensant-hi sobretot en com fer mal a la direcció política de l'Estat Espanyol i no tant en fer demostracions inútils de capacitat de sacrifici.

És comprensible que comentaristes com Pilar Rahola s'hi hagin escandalitzat per les declaracions de Junqueras. Una mobilització ni que tan sols fos parcial ens il·lustraria a tots plegats sobre quines són les autèntiques (emergents) relacions de poder en la nostra societat. Visibilitzaria que les elits són elits en tant que elits extractives i que se'ls pot acabar el mòmio sense destruir la capacitat de la societat per cobrir les seves necessitats i desitjos reals.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Referèndum sobre la independència i territorialitat

Quan des de l'esquerra independentista es parla de "territorialitat", hi ha un reflex pavlovià manifestat en tota una cantarella: que si dogmatisme de Països Catalans, que si oblidem el caràcter triplement històric del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorques, que si oblidem els ritmes diferents, que si volem posar pals a les rodes a la independència possible en nom d'una independència ara impossibles, etc., etc., etc.

Ara mateix, però, tenim damunt de la taula la possibilitat/necessitat de convocar una consulta/referèndum sobre la independència de [l'actual Comunitat Autònoma de] Catalunya. La premsa es fa ressò de debats sobre la "pregunta" i sobre les "opcions" i, en menor mesura, sobre les maneres de fer la consulta i les maneres de fer-la vinculant.

Ara bé, de la "territorialitat" se'n diu poca cosa. Hom assum, senzillament, que tot el territori consultat/referendat, és a dir els municipis que integren les actuals províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, va en un sol bloc.

Qüestionem-ho. Ara bé, en fer-ho, segurament que trobarem resistències. Els mateixos que blasmaven els dogmatismes territorialitaris dels rodals més "ortodoxos" de l'esquerra independentista, resulta que també pateixen un fonamentalisme territorial pel que fa a [l'actual Comunitat Autònoma i futura o potencial República de] Catalunya.

Qüestionem-ho, de totes formes. L'anàlisi dels resultats electorals i els estudis demoscòpics mostren nítidament que la independència guanyaria de carrer en un munt de comarques. En d'altres la situació és força indecisa. I, finalment, hi ha les regions metropolitanes de Barcelona i Tarragona on trobem un munt de municipis on és previsible que l'opció independentista sigui derrotada en una consulta.

Vet ací, doncs, on es troba el dilema. Tractar el territori consultat com un bloc pot fer que si la independència resulta globalment guanyadora, tot el territori consultat pugui constituir-se en el segon estat català independent després del Principat d'Andorra. Però, si la independència perd, el territori global és perd. La derrota, en cas de produir-se, serà clarament atribuïble als resultats dels pobles del "cinturó de Barcelona".

En canvi, l'assumpció d'una territorialitat múltiple, bé en l'àmbit regional, comarcal o municipal ens oferiria un escenari més flexible. La República Catalana seria un fet i s'enduria d'entrada la major part del territori de l'actual Comunitat Autònoma. Girona, Vic o Manresa se'n podrien disputar la capitalitat amb molt de gust. Potser fins i tot, la República Catalana podria reclamar una part de Barcelona. Els territoris "perduts" continuarien associats al Regne d'Espanya. Això no hauria de ser més drama que el fet que la Franja de Ponent, el País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses també mantindrien aquesta associació. Els territoris "perduts" podrien mantindre l'estatus de Comunitat Autònoma de Catalunya.

Una solució així, naturalment, seria provisional. Els unionistes de la banda republicana i els independentista de la banda autonòmica maldarien per aconseguir les majories necessàries per canviar la realitat de la seva localitat o comarca.

Incomoditats? No pas més grans que les que pateixen els ciutadans de la Cerdanya, dividits en dos estats. Si ens està bé que els ceretans pateixin aquestes comoditats per imperatius de ritmes, perquè és inacceptable que ho patim al Vallès, al Baix Llobregat o al Maresme?