dissabte, 28 de setembre del 2013

Recollir signatures "contra la independència"

En qualsevol confrontació, el llenguatge té un rol rellevant. Quan un dels dos bàndols comença a assumir de manera acrítica el llenguatge de l'altre, comença a segellar la pròpia derrota. És sorprenent com des de l'espanyolisme es connota negativament el concepte i el terme d' "independència", fins el punt de recollir com fa algun grupuscles "signatures contra la independència".

L'espanyolisme més intel·ligent no la faria mai una cosa així. En tot cas, recolliria signatures "per la unitat d'Espanya" o "per l'espanyolitat de Catalunya" o "contra el separatisme" o "contra el secessionisme".

Durant força dècades, el moviment independentista català va fer seva la denominació de "separatista". Aquesta denominació havia aparegut fonamentalment en mitjans espanyolistes per blasmar qualsevol intent catalanista. "Separar" o "dividir" són verbs connotats negativament. En canvi, "independitzar" té la connotació positiva basada en la negativa de "dependència".

La clau es troba en la fixació del subjecte nacional, base de qualsevol nacionalisme.

Si hom reconeix "Espanya" com a "subjecte nacional", la paraula "independència" cal emprar-la en el sentit de blindar "Espanya" de dependències alienes. Fou en aquest sentit que la Guerra del Francès (1808-14) fou denominada Guerra d'Independència, i és per aquest motiu que en moltes ciutats i pobles d' "Espanya" hom troba una "Plaça de la Independència". Alhora, la paraula "unitat" assenyalaria la defensa de la "integritat" d'Espanya envers "separatismes regionals" o les divisions provocades per la "lluita de classes".

Si hom reconeix "Catalunya" ("Països Catalans") com a "subjecte", la paraula "independència" s'empra en el sentit de desfer les actuals dependències envers les administracions espanyola i francesa. I la paraula "unitat" s'adreça a la cohesió "interna".

En el discurs polític que trobem en el Principat, ara som en una situació intermèdia. Els mots "independència", "independentista", etc., es refereixen gairebé exclusivament a la independència catalana. En canvi, els mots "unitat", "unionista", etc., s'associen a la "unitat d'Espanya". Els independentistes diuen "unionistes" als partidaris de la dependència del Principat al Regne d'Espanya (quan els haurien de dir "dependentistes". Els dependentistes diuen "independentistes" als partidaris de la creació d'una República Catalana independent (quan, en la lògica pròpia, els haurien de dir "separatistes", mot que s'empra però amb menys freqüència i efectivitat).

Però cal no llençar campanes al vol sobre una suposada hegemonia lingüística de l'independentisme català. El mot "federalisme" o "federalista" s'entén habitualment com el partidari d'una Federació Espanyola en la qual el Principat seria un estat federat o una república federada.

Tan sols en l'àmbit més reduït dels qui ha internalitzat els Països Catalans com a marc territorial nacional, els termes "unionisme", "federalisme" o "confederalisme" s'empren de manera autocentrada. L'unionisme de Països Catalans no té gaire predicament explícit, però sí manta d'attituds implícites. El "federalisme" té una attitud ambigua quant als elements federats (o directament "comarcalista"), mentre que el "confederalisme" té una visió triple (Principat de Catalunya - Regne de València - Regne de Mallorques) basada en l'articulació històrica i en la geografia humana contemporània.

divendres, 27 de setembre del 2013

Referèndum a dues (o més) voltes

El debat sobre la "tercera via" que iniciava aquesta setmana Josep Antoni Duran Lleida és un fals debat. Tan fals com altres 'terceres vies' prèvies.

Si el debat és sobre la "independència dels Països Catalans", una "tercera via" no pot ésser més que subsidiària de les dues en discòrdia, la "independència" i la "dependència". Una "tercera via" federalista o confederalista, en el marc hispànic, únicament seria una forma de "dependència", per molt mitigada que fos.

Si situem el debat en la transformació (o no) de la Comunitat Autònoma de Catalunya en una República Catalana independent, també és evident que qualsevol proposta "tercera" o "quarta" serà subsidiària de les dues en discòrdia. Per exemple, un "estat propi" integrat al Regne d'Espanya, en una formulació federal o confederal, no alteraria més que quantitativament l'estatus de dependència de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, una República Catalana que signés, en peu d'igualtat, amb el Regne d'Espanya o la República Portuguesa la pertinença a una Conferència Ibèrica, que gestionés determinats aspectes, no alteraria l'estatus de sobirania i independència formals de la República Catalana.

De posicions, purament, n'hi ha infinitud. Si fem una anàlisi de les posicions defensades pels grups polítics parlamentaris, veiem que el PP i C's tenen en l'horitzó el manteniment de la Comunitat Autònoma de Catalunya dins del Regne d'Espanya. En el PSC-PSOE, en ICV i en CiU trobem diverses formulacions, reduïbles a una transformació "federal" de l'estat espanyol (amb el Principat a dins) o a la constitució d'un estat "propi" separat (però no necessàriament independent) de l'estat espanyol. En ERC l'horitzó és una República Catalana independent, mentre que en la CUP hi ha una perspectiva d'uns Països Catalans independents i socialistes.

Com dèiem fa uns dies, en tot referèndum hi ha cinc opcions comptabilitzables: l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc, el vot afirmatiu i el vot negatiu. Si atenem a les mobilitzacions populars, particularment les de l'Assemblea Nacional Catalana, i els posicionaments dels diversos actors polítics, socials, culturals, etc., sembla evident que la crida és per un referèndum sobre la independència. N'és un exemple palmari i evident el referèndum popular sobre la independència iniciat a Arenys el 13 de setembre del 2009, on allò que es demanava era si hom era o no d'acord amb la constitució d'un estat català independent.

D'aquesta manera, el procés d'autodeterminació requereix, doncs, una qüestió nítida, directa, senzilla, adreçada a la qüestió de la independència nacional, i que hom la pugui respondre amb un SÍ, amb un NO (o amb un vot en BLANC, NUL o amb l'ABSTENCIÓ).

Fet aquest pas, ja podrien vindre altres referèndums, si la realitat social així ho demana. Serien, per dir-ho, així la segona (o tercera, o quarta) volta del referèndum.

Les 'terceres vies' han de tindre clar quin és el seu espai geogràfic constituent, si és un espai únic o composicional, i de quina manera s'ha d'articular.

dijous, 26 de setembre del 2013

El 'redireccionament' de Panrico

Oaktree, la gestora de capital esdevinguda accionista única de Panrico, és al darrera del pla anunciat fa uns dies i que suposarà una nova onada d'acomiadaments i de retallades salarials. De moment, s'ha suspès el pagament de les nòmines. Aquestes mesures i aquests anuncis coincideixen amb l'entrada com a nou CEO de Carlos Gila. El nomenament de Gila, tal com destaca la UGT de Panrico Catalunya, és simptomàtic, en tant que Gila ja ha estat implicat en la "reestructuració" d'empreses com "La Seda" o "Azucareras Ebro Agrícola", mèrits que li han valgut una vinculació més o menys estreta amb Oaktree des de fa tres anys.

El pla s'executaria entre el 2014 i el 2015, i suposarà l'extinció de 1914 llocs de treball (en aquest còmput inclouen tant personal assalariat com personal "autònom"). Això implica gairebé la meitat de la plantilla. D'altra banda, els llocs de treball que persisteixen patiran reduccions salarials brutals del 35% al 45%. Les diverses seccions sindicals i el comitè d'empresa han expressat el seu rebuig, per bé que, a hores d'ara, les principals mobilitzacions s'han centrat en la planta de Puente-Genil, on hi ha convocada una concentració pel dissabte 28, a les 11h del matí. Encara que a la regió de Barcelona, la major part de la plantilla es troba a Santa Perpètua de la Mogoda, la seu social i les oficines centrals de Panrico són a Esplugues de Llobregat, a l'Avinguda Països Catalans.

Els sindicats han manifestat en reiterades ocasions el seu escepticisme sobre l'estratègia de la direcció i d'Oaktree. De fet, en les comunicacions a la premsa, s'ha indicat que la reducció de llocs de treball (756 llocs de fàbrica, 483 llocs de suport, 600 llocs d'autònoms i 75 de comandaments intermedis) i de massa salarial no anirà acompanyada de cap de les plantes que Panrico té en diversos punts de la Península. D'una banda, es parla de reorientar la capacitat productiva a l'elaboració de marques blanques per a les grans distribuïdores. De l'altra, es diu que cal reduir la inversió en publicitat i augmentar la promoció en els punts de venda.

dimarts, 24 de setembre del 2013

El referèndum, la qüestió i les respostes

Encara cal saber quina forma prendrà el referèndum sobre la independència, reivindicat des d'amples sectors de la població. És plausible que hom el faci fer a través de la llei de consultes populars del Parlament de Catalunya, bé de l'actual (impugnada davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de la presumiblement s'aprovarà en el mes d'octubre. Teòricament, aquesta llei capacitarà els grups parlamentaris partidaris del referèndum (CiU, ERC, ICV i Grup Mixt) per sol·licitar la convocatòria d'una consulta sobre la independència.

Cal no oblidar l'experiència de la consulta popular sobre la independència, realitzada entre els anys 2009 i 2011 en més de mig miler de municipis. Ara es tractaria de fer una consulta oficial i vinculant, en el benentès que la vinculació és política.

Des d'una perspectiva de nació completa, de Països Catalans, és evident que no cal magnificar aquesta consulta o referèndum oficial. Serà territorialment restringida a la Comunitat Autònoma de Catalunya i el cens de participants no coincidirà amb el veïnat complet de les més de quaranta comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma. Fonamentalment la consulta ha de demanar a aquest cens si vol o no que la Comunitat Autònoma de Catalunya es constitueixi en una República Catalana independent.

L'ideal, doncs, seria una qüestió directa: "Sou favorable a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya com a República Catalana, independent de l'estat espanyol?". Hom pot pensar en variants terminològiques i acceptar fins i tot algunes addicions a la fórmula de "República Catalana". Però caldria no carregar-la massa. No és el moment, en aquest referèndum, de fixar elements que tan sols el posterior Procés Constituent hauria d'escatir jurídicament.

Caldria defugir qüestions indirectes de l'estil de "Doneu la vostra aprovació a què el Govern de la Generalitat de Catalunya obri un procés de negociacions..." si no és que s'explicités que les negociacions anirien encaminades a la constitució de la dita República Catalana independent.

Crec que el suport parlamentari i popular a aquests posicionaments és prou ample. Hom no guanya gaire fent cessions, per exemple, a un Duran Lleida que reclama una resposta intermèdia. Aquesta resposta intermèdia, en tot cas, la representa el vot en blanc o, segons el casos, el vot nul. Les possibles adhesions d'una República Catalana a confederacions, unions o organitzacions més àmplies, no pertoquen a aquesta consulta, car únicament les pot contraure una República Catalana ja independent. De fet, el "confederalisme hispànic" que diu defensar Duran Lleida requereix l'obertura d'un procés constituent a tota la Península (o, si més no, a l'actual estat espanyol) i no pas una consulta limitada al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Com hem dit altres vegades, la consulta sobre la independència inclou diversos posicionaments:
- abstenció.
- vot nul, amb ingrés de qualsevol papereta que explicités una resposta diferent de "sí" o "no".
- vot en blanc, amb ingrés d'una papereta sense resposta.
- vot afirmatiu.
- vot negatiu.

Quedaria, d'aquesta manera, exercit el dret d'autodeterminació. No del tot, car un procés constituent ulterior de la República Catalana, sense limitacions territorials ni formals, és un procés continu, on els mecanismes de participació es fonen amb la transformació real. De fet, si aquest procés prengués volada, el referèndum puntual passaria a ser (si no s'hagués fet llavors) un element secundari.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Resultats de les eleccions al Bundestag

Un total de gairebé 62 milions de persones eren cridades ahir a les urnes per elegir la composició del Parlament Federal de la República Federal Alemanya. Més d'un 34% van votar la CDU/CSU, i un 28% d'abstingueren. El suport de l'SPD fou del 18%. Els altres dos partits presents al Parlament, Die Linke i Die Grüne aconseguiren un 6% i un 5% del suport censal. En conseqüència a la distribució dels primers vots, el total de diputats al Reichstag serà de 630, dels quals uns 300 són diputats d'elecció directa (primer vot, majoritari) i 330 d'elecció indirecta (segon vot, proporcional). Els partits de la Unió han obtingut 311 escons, a tan sols 4 cadires de la majoria absoluta. L'SPD n'ha obtingut 192, mentre l'Esquerra se n'ha fet amb 64, i els Verds amb 63.

Primer vot Segon vot % Primer vot % Segon vot
Cens 61903903 61903903 100,00% 100,00%
Abstenció 17614251 17614251 28,45% 28,45%
CDU 16225769 14913921 26,21% 24,09%
SPD 12835933 11247283 20,74% 18,17%
DIE LINKE 3583050 3752577 5,79% 6,06%
GRÜNE 3177269 3690314 5,13% 5,96%
CSU 3543733 3243335 5,72% 5,24%
FDP 1028322 2082305 1,66% 3,36%
AfD 809817 2052372 1,31% 3,32%
PIRATEN 962946 958507 1,56% 1,55%
Vots nuls 688428 587187 1,11% 0,95%
NPD 634842 560660 1,03% 0,91%
FREIE WÄHLER 431409 422857 0,70% 0,68%
Tierschutzpartei 4415 140251 0,01% 0,23%
ÖDP 128158 127085 0,21% 0,21%
REP 27279 91660 0,04% 0,15%
Die PARTEI 39258 78357 0,06% 0,13%
pro Deutschland 4818 74311 0,01% 0,12%
BP 28336 57285 0,05% 0,09%
Volksabstimmung 1748 28667 0,00% 0,05%
MLPD 12986 25336 0,02% 0,04%
RENTNER 919 25190 0,00% 0,04%
PARTEI DER VERNUNFT 3881 25027 0,01% 0,04%
PBC 2070 18529 0,00% 0,03%
BIG 2678 17965 0,00% 0,03%
BüSo 18039 13131 0,03% 0,02%
DIE FRAUEN 0 12522 0,00% 0,02%
Nichtwähler 0 11349 0,00% 0,02%
Bündnis 21/RRP 5335 8851 0,01% 0,01%
DIE VIOLETTEN 2500 8248 0,00% 0,01%
FAMILIE 4476 7451 0,01% 0,01%
PSG 0 4840 0,00% 0,01%
DIE RECHTE 0 2288 0,00% 0,00%
B 619 0 0,00% 0,00%
BGD 1431 0 0,00% 0,00%
DKP 1705 0 0,00% 0,00%
NEIN! 291 0 0,00% 0,00%
Übrige 77192 0 0,12% 0,00%

divendres, 20 de setembre del 2013

Castiguen amb sis mesos de presó un delicte de desobediència lingüística

L'Audiència Provincial de Castelló ha revocat la sentència absolutòria de Carles Mateu Blay i ha acceptat la petició fiscal, condemnant-lo a sis mesos de presó per desobediència a l'autoritat i un retirada del carnet d'un any i un dia. Missatge poderós de la judicatura que assum així com a desobediència a l'autoritat un delicte de desobediència lingüística, ja que la Guàrdia Civil retingué Mateu per l'única raó de no voler parlar en castellà. Bàsicament, l'Audiència Provincial interpreta que Mateu incorregué en la desobediència lingüística per tal de dificultar un control d'alcoholèmia. Els drets lingüístics declarats en la Constitució i en l'Estatut són, doncs, paper mullat.

dissabte, 14 de setembre del 2013

El projecte Castor i els microsismes marins davant de Vinaròs

Ahir divendres 13, a les 8h35, es registrava un moviment sísmic, amb epicentre situat en el mar, a uns 20 quilòmetres del litoral d'Alcanar-Vinaròs (la Sènia). Del sisme han elaborat comunicats tant l'Institut Geològic de Catalunya (IGC) com l'Institut Geogràfic Nacional d'Espanya.

Aquest sisme, de 2,8 graus, segons el comunicat de l'IGC és el més pronunciat d'una setantena de microsismes que han tingut lloc en aquesta mateixa zona des del passat dilluns dia 9, i que han estat detectats pels sismògrafs de l'Observatori de l'Ebre. Cap d'aquests sismes, que se sàpiga, no ha estat sentit per la població.

Xavier Goula, responsable de Sismologia de l'IGC ha admès que aquesta sèrie sísmica tan poc habitual "podria estar efectivament relacionada amb la injecció de gas sota el sòl marí, un fenomen que ja és conegut per altres experiències". Estefania Blanch, de la Secció de Sismologia de l'Observatori de l'Ebre encara és més clara en dir que "aquesta sismicitat induïda ja s'esperava i pot respondre als canvis i assentaments del terreny que es van produint a l'injectar el gas, ocasionats per la variació de pressions".

De fet, el jaciment petrolífer "Amposta", abandonat en el seu moment per esgotament de la reserva, es troba justament situat a un 22 quilòmetres del litoral de Vinaròs. L'empresa Escal UGS desenvolupa l'anomenat Projecte Castor, consistent en la injecció de gas en aquest antic jaciment, amb la finalitat de proporcionar una reserva operativa al sistema gasista de l'estat espanyol, amb un volum global equivalent a 2 mesos del consum total mitjà de gas de l'estat. El jaciment consisteix en una capa de roca calcària porosa, d'uns 300 metres de gruix mitjà, situada a uns 1.800 metres de profunditat en el subsòl marí. Aquest jaciment té un volum útil de emmagatzematge de gas de 1.300 milions de metres cúbics, i actualment el cabal d'injecció és de 8 milions de m3 diaris, mentre que el cabal d'extracció és de 25 milions. Aquestes xifres fan de Castor Vinaròs "el més gran magatzem de gas natural" de la Península Ibèrica.

Ja fa anys que veïns i entitats d'Alcanar i de Vinaròs s'oposen al projecte Castor, sota el lema "No al projecte Castor a les terres del Sénia". Els microsismes d'aquests darrers dies han empès de nou el moviment, i Marina Albiol, diputada d'Esquerra Unida de Castelló, ha sol·licitat a la Generalitat Valenciana la investigació de possibles efectes sobre el fons i l'ecosistema marí. Al capdavall, els microsismes indiquen un reassentament del terreny.

dijous, 12 de setembre del 2013

Vuit-cents anys de la Batalla de Muret

Les emocions de les darreres hores, com és lògic, han passat per davant d'aquesta efemèride. No obstant això, mitjans com el Jornalet dediquen la portada al significat d'aquella batalla, escaiguda el 12 de setembre (calendari julià) de l'any del Senyor del 1213.

Molt s'ha escrit sobre la batalla de Muret. En la historiografia occitana, apareix com una data negra que clou l'edat d'or de la plenitud provençal. En la historiografia catalana, s'ha vist en Muret el canvi d'orientació dels reis d'Aragó, que passaren de mirar cap al nord a mirar cap al sud. Són, òbviament, simplificacions. La batalla de Muret tingué menys repercussions irreversibles que les que ens pensem. El mateix rei Pere d'Aragó havia participat l'any anterior en la batalla de Navas de Tolosa, la qual cosa indica la doble visió, ara cap al nord, ara cap al sud, de les societats relativament autocentrades. Set anys després de Muret, Albert de Sisteron encara escrivia aquests bordons: "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés". Potser té més rellevància el Tractat de Corbeil (11 de maig del 1258), pel que fa al distanciament de Catalunya respecte de la resta d'Occitània o, si és que parlem de la supeditació d'Occitània a França, és en la consolidació de l'estat dinàstic francès (segles XVI-XIX) on hauríem de posar l'accent. I, ja abans de Muret, tot aquest espai havia mostrat signes de contradiccions internes que, al capdavall, són els que anuncien la inestabilitat històrica del sistema feudal europeu.

Tot i amb tot, la batalla de Muret resulta d'interès per l'àmplia aliança que s'havia forjat per resistir la Croada Albigesa organitzada pel Papat i pel rei de França. Aquesta Croada, com la Croada que havia bandejat, no feia ni deu anys, l'Imperi Grec de Constantinoble, responia a les necessitats expansives del nord europeu, que cercava noves oportunitats en les ribes de la Mediterrània.

El 'casus belli' havia estat la difusió d'un seguit de doctrines que l'Església Romana, amb el papa Innocenci III al capdavant, havia definit com a herètiques. Aquestes doctrines, conegudes com a càtares o albigeses (per la ciutat d'Albi), havien penetrat en diversos estrats i diverses comarques, no tan sols d'Occitània, sinó també d'altres zones de la Cristiandat llatina. L'església local oficial hi fou formalment hostil i organitzà temptatives de "conversió" dels heretges (com la que protagonitzà Domingo de Guzmán). Però des de Roma, s'acusà alguns prínceps occitans de protegir l'heretgia i àdhuc de seguir-la. La mateixa proporció de l'heretgia desencoratjava senyors com el comte Ramon VI de Tolosa de combatre-la obertament. Les negociacions entre Tolosa i el Papat foren viciades per les ambicions del cap militar de la Croada, Simó de Montfort, i del cap religiós, el llegat papal Arnau d'Amaurí. En el 1209, la Croada començà a operar, amb massacres com la de Besiers (on Amaurí hauria pronunciat la famosa frase de "mateu-los tots, que Déu reconeixerà els seus") o el setge de Carcassona. En el 1210, els croats atacaren les fortaleses de les muntanyes de Minerva, Tèrme i Cabaret.

Innocenci III, el papa més poderós de la història, tenia, però, una posició prou ambivalent respecte de la Croada. Ramon VI de Tolosa va aconseguir la mediació papal, que se segellà amb la convocatòria d'un concili, que arrencà a La Vaur el 15 de gener del 1213. Innocenci III reintegraria als senyors desposseïts per la croada els seus drets a canvi de sotmetre'ls a l'església. Ara bé, Simó de Montfort aspirava ja clarament a fer-se fer comte de Tolosa. Havia convertit Muret, població situada a les ribes de la Garona i de la Loja, i esperava el moment propici per desallojar Ramon VI.

El rei d'Aragó, un dels vencedors a la batalla de Navas de Tolosa, considerava els comtats de Tolosa, de Foix i de Comenges com a situats sota la seva protecció, per lligams personals de fidelitat. L'agost del 1213, l'exèrcit d'Aragó i dels seus aliats, amb un miler de cavallers, recuperava places de la conca de la Garona que havien estat presos els anys anteriors pels croats. L'objectiu era prendre Muret, precisament aprofitant que el cap croat, Simó de Montfort era a Saverdun. Quan Montfort conegué les intencions del rei Pere, inicià la marxa cap a Muret.

A Muret hi havia una guarnició d'una cinquantena de cavallers i de set-cents infants. El 10 de setembre, el rei Pere i els seus aliats plantaren dos camps en la riba esquerra de la Garona, situats a uns 3 quilòmetres dels castells. Les forces aliades eren, a més, complementades per vaixells arribats des de Tolosa, ben dotats de provisions, i que aportaven 2000 cavallers i 5000 infants. Sota les ordres del comte Ramon Roger I de Foix hi havia 600 cavallers; sota les ordres del rei Pere d'Aragó n'hi havia 700; sota les ordres dels Ramon el Jove de Tolosa, i del comte Bernat IV de Congenge, n'hi havia 900. El setge el començà aquest darrer grup. Gràcies als manganells i altres peces d'artilleria, prengueren una de les dues portes de Muret, una de les torres i la vila nova, de manera que els croats van haver de replegar-se cap a la vila vella i el castell. Davant de la proximitat de les tropes de Simó de Montfort, el rei Pere ordenà la retirada de la infanteria aliada, decisió que ha estat contestada, ja que precisament, fou per la porta retinguda pels assetjats, que hi pogueren entrar els 900 cavallers de Montfort i el centenar de Payen de Corbeil.

Les decisions de les hores següents han estat analitzades al llarg de la història. Sembla que el rei Pere era el més ardent partidari de plantar-hi batalla, mentre que els tolosans s'estimaven més consolidar el setge i esperar l'arribada de més tropes aliades. D'altra banda, Simó de Montfort era conscient que no podria resistir gaires dies de setge, de manera que també preparà batalla.

El divendres 13 comença amb un nou setge per part de la infanteria tolosana, mentre la cavalleria aliada era alerta de la previsible sortida dels croats. Fou a la vesprada, quan la cavalleria aliada es retirà per descansar, que Simó de Montfort ordenà la sortida per la porta de Salas, i creuaren la Loja per un gual, de manera que prengueren els assetjants per sorpresa. Montfort encomanà a dos cavallers croats, Alain de Roucy i Florent de Ville caçar el rei aragonès, cosa que feren. La mort del rei precipità la victòria croada.

Simó de Montfort esdevingué, arran de la batalla, duc de Narbona, comte de Tolosa, vescomte de Besiers i vescomte de Carcassona. El poder de Montfort al Llenguadoc fou ratificat al Quart Concili Laterà (1215). Un dels participants a Muret, Ramon el Jove, però dirigí una revolta contra Montfort (1216). El setembre del 1217, Tolosa queia en mans de Ramon. El juny del 1218, en el curs del setge croat a Tolosa, Simó de Montfort fou mort d'una pedrada. La batalla de Muret era venjada... per bé que no de manera irreversible.

dimarts, 10 de setembre del 2013

La via catalana a la independència

Demà farà quaranta anys que estroncaren violentament la via xilena al socialisme. Quaranta anys després, la mobilització popular ha engendrat una Via Catalana a la independència que, des del Voló fins a Vinaròs, unirà vora 400.000 persones. L'Onze de Setembre commemora la darrera jornada del setge del 1714, que conclogué en la conquesta de Barcelona per part de les tropes de les Dues Corones borbòniques. S'hi han escolat 299 anys. Les Noves Plantes d'aquells dies han estat substituïdes per estatuts i constitucions, però el Regne d'Espanya resta encara avui (amb el permís del Gran Ducat de Luxemburg) com el darrer reialme borbònic. Moltes vegades s'ha pronunciat allò de "se acabó para siempre la espúria raza de los Borbones", però sempre és més difícil de fer que de dir. Efemèride recordada de tant en tant per alguna ploma dels segles XVIII i XIX, fou l'adveniment del segle XX la que instituí l'Onze de Setembre. Això explica que moltes persones diguin que ells commemoren altres Onzes de Setembre que no pas el del 1714. Per exemple, l'Onze de Setembre del 1886, quan Santa Maria del Mar acollí una missa en memòria dels màrtirs de l'Onze de Setembre, soterrats en el Fossar de les Moreres. O l'Onze de Setembre del 1891, quan el Foment Catalanista realizà la primera vetlla dedicada als mateixos màrtirs. O l'Onze de Setembre del 1901, marcada per enfrontaments amb els lerrouxistes i amb una trentena de detinguts. O l'Onze de Setembre del 1905, viscut amb prohibicions del Gobierno Civil. O l'Onze de Setembre, del 1923, quan l'hegemonia de la Lliga Regionalista ja semblava desbordada. O la del 1937, que aplegà representants de totes les forces que combatien el feixisme. O l'Onze de Setembre del 1946, amb l'assassinat de Josep Corbella. O el Comitè de l'Onze de Setembre del 1964 que en commemorà els 250è aniversari, amb una convocatòria clandestina que aplegà 3000 persones. O l'Onze de Setembre del 1971, quan des de l'Hotel Duval de Barcelona van sonar Els Segadors i un missatge del Front Nacional de Catalunya. O l'Onze de Setembre del 1976, amb homenatge a Casanovas a Sant Boi de Llobregat. O l'Onze de Setembre del 1977, amb la manifestació per la "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i la mort, per bala de goma policial, de Carlos Gustavo Freicher. O l'Onze de Setembre del 1978, amb l'assassinat de Gustau Muñoz. O l'Onze de Setembre del 1983. O l'Onze de Setembre del 1992. O l'Onze de Setembre del 2001. O l'Onze de Setembre del 2009, marcat per la solidaritat amb Arenys de Munt. O l'Onze de Setembre del 2012, amb la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana. Poques vegades en els països del nostre entorn es percep una mobilització tan àmplia com la d'enguany. En uns moments on l'oligarquia s'aferra a l'immobilisme i tan sols contempla "reformes" que suposin més destrucció i més misèria, cap moviment no pot ser pur, i tot es troba empeltat pels interessos oligàrquics. La mobilització, d'una banda, fa creure la gent en un interès nacional comú. L'oligarquia té poc marge. Si enfonsa el moviment, enfonsa una il·lusió que, en part, la protegeix. Si l'esperona, la ruptura pot mobilitzar energies ara adormides. "I què?", es demanen els més lúcids de les classes subalternes. "Que hi tenim res a perdre?"

dilluns, 9 de setembre del 2013

Vagues als serveis públics

Avui mateix arrenca una vaga del transport sanitari a Barcelona i a altres localitats. Els treballadors d'ambulàncies denuncien les retallades en les condicions laborals (particularment, la darrera reducció salarial pactada per la patronal d'un 9,2%) i en la flota de vehicles. A Santa Eulàlia continua l'acampada davant de les oficines d'Ambulàncies Condal. Els treballadors de les Ambulàncies del Grup La Pau contrastaven la situació entre els "87 cooperativistes" i els treballadors, ja que les retallades patides pels darrers tenen com a objectiu evitar cap sentida (o, més aviat, endarrerir-la) en les percepcions dels primers.

La setmana passada començava una vaga indefinida entre el personal de Poder Judicial espanyol en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'objectiu és aconseguir que la Generalitat de Catalunya es comprometi "al manteniment de la justícia com a servei essencial, públic i gratuït". Malgrat tot, no és previsible que la vaga arribi a aturar processos polítics com l'enjudiciament de diversos veïns per protestar contra el Pla Caufec o Porta Diagonal.

D'altra banda, a partir del 16 de setembre, començarà una vaga indefinida entre els docents de les Illes Balears i Pitiüses. El motiu bàsic és el decret del govern Bauçà que amenaça la situació de la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Malgrat que aquest decret fou paralitzat pel Tribunal Superior de Justícia, el govern tirà pel dret i l'aprovà de totes formes. La desobediència judicial del govern, doncs, rebrà resposta en la desobediència docent.

diumenge, 8 de setembre del 2013

El cost de Barcelona-Pirineus 2022

La decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI) de no atorgar els Jocs Olímpics d'estiu del 2020 a Madrid ha estat saludada jocosament en els nostres rodals. Caldrà veure quina serà la reacció si el COI no atorga els Jocs Olímpics d'hivern del 2022 a l'astracanada autodenominada "Barcelona-Pirineus". Caldrà veure si a Barcelona serà possible una campanya com la que han fet els madrilenys de Cobri2020.

Hom ha argumentat que la despesa en la candidatura de Madrid 2020 és equiparable a convertir en gratuït durant un any els transports públics madrilenys. Com que es tracta d'uns jocs d'hivern, la proporció no deu ser ben bé la mateixa en el cas de Barcelona 2022. Tot i amb tot, aquest argument oblida un aspecte. La gratuïtat del transport públic, ni que sigui restringida a les capes de població amb menor renda, és quelcom que "beneficia" la població general. En canvi, la promoció d'una candidatura olímpica genera despeses que tenen contrapartides d'ingressos, en forma de contractes ben diversos (infrastructures, publicitat, etc.). Això és el que fa que partits que es diuen "conservadors fiscals" o "austers pressupostaris", que tenen tanta recança a la despesa sentin que aquestes altres despeses no són purament despeses, sinó investiments que alimenten els xiringuitos d'amiguets i coneguts, i que financien butaques en els consells d'administració d'empreses "d'èxit".