Jo em suposo que no deu ser veritat. O que hi ha hagut una malinterpretació. O que, a qui m'ho ha explicat, li han aixecat camisa. O que me l'hagin aixecada a mi.
El cas és que, aparentment, en un centre públic d'ensenyament secundari del barri de Can Serra (l'Hospitalet Nord), en l'assignatura d'història de 1r ESO (12-13 anys) compaginen el "paleolític" amb "Adam i Eva". És a dir, qui m'ha explicat la història em diu que el professor que li ha explicada combina l'explicació sobre el paleolític amb una explicació "alternativa": la d'Adam i Eva.
És ben sabut que aquesta és una de les aspiracions dels moviments creacionistes als Estats Units. I és ben sabut que el sistema judicial nord-americà els ha denegat aquestes aspiracions ja que implicarien la introducció d'una creença religiosa concreta en l'àmbit de l'ensenyament públic.
Normalment, la reivindicació d'explicar al costat de la teoria evolutiva la noció creacionista es fa en l'assignatura de ciències naturals. Però, és clar, en l'assignatura d'història es fa indefugible, en els primers temes, de parlar de la història natural de l'espècie humana.
El cas és que, per bé que el literalisme bíblic ha centrat els seus atacs a la teoria evolutiva, no és pas menys cert que l'arqueologia contemporània també pot rebre nodrides garrotades. De primer, per la qüestió dels temps (el literalisme bíblic no acceptaria cap data anterior a l'any 4004 a.C.). I, de segon, per la qüestió de la seqüència. Expulsats del paradís, Adam i Eva institueixen ràpidament una economia neolítica (heretada pels fills, especialitzats un en l'agricultura i l'altre en la ramaderia). De forma que allò que anomenem paleolític es correspondria als dies (el Gènesi no ens diu quants, ni si foren tan sols unes poques hores) que Adam i Eva restaren al paradís.
Però això no és el cas. El cas és que, presumiblement, hom té vergonya d'explicar els orígens històrics de la humanitat si no afegeix una llegenda... i específicament la llegenda bíblica. Fins i tot en temps de Franco, la llegenda bíblica quedava reduïda essencialment a l'assignatura de "Història sagrada". I, després, tot el més que se sentia de creacionisme a les aules anava lligada a la concepció catòlica que assumia l'evolució biològica amb la salvetat de la creació especial de l'ànima humana (o de les ànimes humanes). Com és, doncs, que apareix ara una "vergonya" sobre una descripció plausible de la prehistòria humana? Un dels responsables de la classe d'història de 1r ESO citava els potencials conflictes que podien aparèixer amb part de l'alumnat, amb una referència velada a les famílies adscrites a esglésies evangèliques i, molt particular, les famílies evangèliques d'origen amerindi. Aparentment, doncs, l'entrada d'Adam i Eva a l'assignatura secular d'història no obeïa a una conversió sobtada del professorat sinó a un "paternalisme protector"... o a una "por al fanatisme religiós".
És possible que tot plegat hagi estat tret fora de context. Que Adam i Eva apareguin com un requadre sobre les nocions que l'home antic ha tingut sobre el passat prehistòric. En aquest sentit, l'afegitó seria tan innocent com introduir una referència als "menjadors d'aglans", als "troglodites" i als "autòctons" que apareixen en les rondalles gregues i romanes. A banda de la prehistòria hi ha una història de la prehistòria que pot ser interessant. No obstant, si no hi ha exageració en el relat que m'han explicat, és fàcil de preveure quin serà el resultat final: la prehistòria desapareixerà del currículum d'història de l'ensenyament català.
Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
divendres, 30 de gener del 2009
dijous, 29 de gener del 2009
Primer vingueren per uns que deien d'Al-Qaeda... i jo no vaig dir res
... per què em van dir que eren d'Al-Qaeda, i jo no era d'Al-Qaeda.
L'atac amb míssils contra suposades posicions d'Al-Qaeda a Waziristan, en territori de la República Islàmica de Paquistan de divendre fou ordenat per l'Administració Obama. Això ha mogut a la reflexió, per exemple, a Vicent Partal, que comenta amb sorpresa el silenci que han mantingut els mitjans de comunicació. Si Obama fa servir una tècnica de Bush que era blasmada pels liberals, com és que aquests mateixos liberals ara no piulen.
Ens tranquil·litzen dient que eren d'Al-Qaeda. Però hem de ser conscients, els tranquil·litzants, que el dia que l'Administració Obama tingui a bé de glaçar-nos el cor sempre trobarà un pretext o altre. Per exemple, podrà dir que érem del Ku-Klux Klan. I els liberals callaran, perquè ells no són del Ku-Klux Klan.
L'atac amb míssils contra suposades posicions d'Al-Qaeda a Waziristan, en territori de la República Islàmica de Paquistan de divendre fou ordenat per l'Administració Obama. Això ha mogut a la reflexió, per exemple, a Vicent Partal, que comenta amb sorpresa el silenci que han mantingut els mitjans de comunicació. Si Obama fa servir una tècnica de Bush que era blasmada pels liberals, com és que aquests mateixos liberals ara no piulen.
Ens tranquil·litzen dient que eren d'Al-Qaeda. Però hem de ser conscients, els tranquil·litzants, que el dia que l'Administració Obama tingui a bé de glaçar-nos el cor sempre trobarà un pretext o altre. Per exemple, podrà dir que érem del Ku-Klux Klan. I els liberals callaran, perquè ells no són del Ku-Klux Klan.
dilluns, 26 de gener del 2009
No en vols, de brou? Dues tasses! (Tremosa vs. Junqueras)
No sé si a aquestes alçades hi ha algú que es pren seriosament les eleccions europarlamentàries. Em penso que no. Justament per això CiU ha posat com a cap de cartell Ramon Tremosa, el 'Paul Krugman de l'espoliació fiscal'; ERC hi ha posat l'Oriol Junqueras, historiador d'arrels ramon-muntanerianes; ICV manté un Raül Romeva, que coqueteja amb els 10 Mil; i el PSC-PSOE té la intenció de repetir-hi amb el darrer elefant blanc, Raimon Obiols.
Val a dir que, ara com ara, no hi ha cap seguretat que ni Junqueras ni Romeva ni Obiols siguin caps de llista. La circumscripció de les europees és España+Galeusca.
En tot cas l'elecció de Tremosa i Junqueras com a candidats a l'Eurocambra mou a tota mena de reflexions. L'espanyolisme treu la ploma, més poderosa que l'espasa, per blasmar la crostra purul·lentíssima del catalanisme, i vaticina cataclismes inoïts per a CiU i ERC. El catalanisme moderat (moderadament espanyol) respon per l'estil, però d'una forma més civiltzada. A l'altra banda, volegen els estels sense saber ben bé per què. La jugada és clara. Si els aparells de CiU i ERC volen, Tremosa i Junqueras se la fotran. Hauran de desgastar-se en la campanya:
- TREMOSA: Gras!
- JUNQUERAS: Neoliberal!
També podria ser que CiU i ERC tinguessin les millors de les intencions. Al capdavall, Tremosa va ser militant de molts anys de CDC. I Junqueras és un militant discret d'ERC (gairebé vergonyant, com tants d'altres). Bé podria ser que CiU i ERC aspiressin legítimament a cooptar tot aquest poti-poti de sobiranisme post-modern i lleugerament il·lustrat.
Però, vaja, que tampoc no n'hi ha per tant! Són eleccions europees! Eu-ro-pe-es! És a dir, eleccions de pa sucat amb oli per un Parlament de pa sucat amb oli.
Val a dir que, ara com ara, no hi ha cap seguretat que ni Junqueras ni Romeva ni Obiols siguin caps de llista. La circumscripció de les europees és España+Galeusca.
En tot cas l'elecció de Tremosa i Junqueras com a candidats a l'Eurocambra mou a tota mena de reflexions. L'espanyolisme treu la ploma, més poderosa que l'espasa, per blasmar la crostra purul·lentíssima del catalanisme, i vaticina cataclismes inoïts per a CiU i ERC. El catalanisme moderat (moderadament espanyol) respon per l'estil, però d'una forma més civiltzada. A l'altra banda, volegen els estels sense saber ben bé per què. La jugada és clara. Si els aparells de CiU i ERC volen, Tremosa i Junqueras se la fotran. Hauran de desgastar-se en la campanya:
- TREMOSA: Gras!
- JUNQUERAS: Neoliberal!
També podria ser que CiU i ERC tinguessin les millors de les intencions. Al capdavall, Tremosa va ser militant de molts anys de CDC. I Junqueras és un militant discret d'ERC (gairebé vergonyant, com tants d'altres). Bé podria ser que CiU i ERC aspiressin legítimament a cooptar tot aquest poti-poti de sobiranisme post-modern i lleugerament il·lustrat.
Però, vaja, que tampoc no n'hi ha per tant! Són eleccions europees! Eu-ro-pe-es! És a dir, eleccions de pa sucat amb oli per un Parlament de pa sucat amb oli.
Una provocació innecessària per als 70 anys de l'ocupació franquista de Barcelona
Tal com informa Vilaweb, el Ministeri espanyol de Treball i Immigració ha tingut a bé programar per avui, 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistas (nacionales) a Barcelona, l'acte de lliurament de la Medalla del Mèrit al Treball a Carles Sentís (*1911). Per a més inri, l'acte es farà al Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual Sentís fou president.
Inconscientment o subconscientment, és de suposar que el PSOE de Celestino Corbacho vol demostrar que pau i després glòria i que tal dia farà 70 anys.
Tot recordant un article ja clàssic de Ramon Barnils, hom pot assenyalar alguns mèrits al treball del guardonat:
- fotocòpia d'un requadre amb fotografia de la revista Destino, número 134, 10 de febrer del 1940, pàgina 2, que resumeix on era el personatge triat per Joaquim Maria Puyal en un tomb crucial de la seva i de la nostra vida -inclosa la de Puyal-: del 18 de juliol del 1936 a 1'1 d'abril del 1939
- un exemplar de Seixanta any d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, periodista, testimoni directe del mateix personatge en la mateixa època
- notes de l'escriptor espanyol però republicà J. R. J. sobre l'espoli del seu pis de Madrid en acabat aquest susdit tomb crucial
- les memòries d'Ortínez sobre Tarradellas i Madrid; i, havent el convidat presidit els periodistes catalans del darrer franquisme fins fa quatre dies
- una nòtula del Time Out de Londres sobre la classe periodística catalana i els Jocs Olímpics de Barcelona.
- hi faltarà la columna del personatge negant afirmacions sobre ell fetes a les memòries del periodista Manuel Ibàñez Escofet, prudentment escrita un cop mort Manuel Ibáñez; no prou tard: un obituari amb atac és baixesa fàcil d'evitar, imperdonable doncs.
Com que un obituari amb atac és baixesa fàcil d'evitar, aprofitem-ho.
Inconscientment o subconscientment, és de suposar que el PSOE de Celestino Corbacho vol demostrar que pau i després glòria i que tal dia farà 70 anys.
Tot recordant un article ja clàssic de Ramon Barnils, hom pot assenyalar alguns mèrits al treball del guardonat:
- fotocòpia d'un requadre amb fotografia de la revista Destino, número 134, 10 de febrer del 1940, pàgina 2, que resumeix on era el personatge triat per Joaquim Maria Puyal en un tomb crucial de la seva i de la nostra vida -inclosa la de Puyal-: del 18 de juliol del 1936 a 1'1 d'abril del 1939
- un exemplar de Seixanta any d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, periodista, testimoni directe del mateix personatge en la mateixa època
- notes de l'escriptor espanyol però republicà J. R. J. sobre l'espoli del seu pis de Madrid en acabat aquest susdit tomb crucial
- les memòries d'Ortínez sobre Tarradellas i Madrid; i, havent el convidat presidit els periodistes catalans del darrer franquisme fins fa quatre dies
- una nòtula del Time Out de Londres sobre la classe periodística catalana i els Jocs Olímpics de Barcelona.
- hi faltarà la columna del personatge negant afirmacions sobre ell fetes a les memòries del periodista Manuel Ibàñez Escofet, prudentment escrita un cop mort Manuel Ibáñez; no prou tard: un obituari amb atac és baixesa fàcil d'evitar, imperdonable doncs.
Com que un obituari amb atac és baixesa fàcil d'evitar, aprofitem-ho.
diumenge, 18 de gener del 2009
El Tercer Congrés Catalanista i l'Espai pels Drets Col·lectius dels Pobles-FSM 2009
Després de mesos de preparatius, aquesta segona meitat del mes de gener del 2009 arrenquen dues iniciatives, promogudes des de sectors diferenciats del moviment catalanista.
El Tercer Congrés Catalanista, que s'inaugura aquests dies, es proclama hereu dels Congressos Catalanistes celebrats el 1880 i el 1883. Massa hereu i tot, perquè vista la tonalitat d'algunes intervencions sembla que no hem avançat gaire en els supòsits teòrics en els darrers 126-129 anys.
D'altra banda, el 29 de gener, arrencarà a Bélém do Pará (Brasil), en el marc del Fòrum Social Mundial-2009, l'Espai pels Drets Col·lectius dels Pobles. Hi participaran representants d'una trentena de nacions sense estat, algunes de les quals són representades per l'Organització de Nacions i Pobles Sense Representació (UNPO).
El Tercer Congrés Catalanista, que s'inaugura aquests dies, es proclama hereu dels Congressos Catalanistes celebrats el 1880 i el 1883. Massa hereu i tot, perquè vista la tonalitat d'algunes intervencions sembla que no hem avançat gaire en els supòsits teòrics en els darrers 126-129 anys.
D'altra banda, el 29 de gener, arrencarà a Bélém do Pará (Brasil), en el marc del Fòrum Social Mundial-2009, l'Espai pels Drets Col·lectius dels Pobles. Hi participaran representants d'una trentena de nacions sense estat, algunes de les quals són representades per l'Organització de Nacions i Pobles Sense Representació (UNPO).
divendres, 16 de gener del 2009
Un criteri correcte en la Fundació Ramon Llull: l'amor a la llengua i a la cultura catalana
Cal reconèixer a Josep Bargalló, al capdavant de la Fundació Ramon Llull, la feina feta per aconseguir que aquesta institució de projecció de la cultura catalana tingui un abast complet. Que per damunt de mars i de rius, diverses institucions puguin formar-hi part.
Cal fer, és clar, una jugada entre Institut i Fundació. En aquesta Unió Europea encara hi ha fronteres estatals que impedeixen una articulació institucional normal si hom ha de parar la mà després, per rebre subvencions.
En tot cas la Fundació Ramon Llull compta amb la representació de:
- el Govern d'Andorra.
- la Generalitat de Catalunya.
- el Govern de les Illes Balears.
- el Consell General dels Pirineus Orientals.
- la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull.
- el Comú de l'Alguer.
La Xarxa de Ciutats Valencianes la integren, de moment, els comuns de Vinaròs, Morella, Sueca i Gandia.
Nunzio Pais, el representant del Comú de l'Alguer en l'acte que s'ha fet a Ordino amb motiu de l'ingrés de nous membres a la Fundació, s'ha felicitat del caràcter de la institució, unida únicament per "l'amor a la llengua i a la cultura catalana". Esperem, però, que la Fundació i l'Institut no es quedi en un amor purament contemplatiu.
Cal fer, és clar, una jugada entre Institut i Fundació. En aquesta Unió Europea encara hi ha fronteres estatals que impedeixen una articulació institucional normal si hom ha de parar la mà després, per rebre subvencions.
En tot cas la Fundació Ramon Llull compta amb la representació de:
- el Govern d'Andorra.
- la Generalitat de Catalunya.
- el Govern de les Illes Balears.
- el Consell General dels Pirineus Orientals.
- la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull.
- el Comú de l'Alguer.
La Xarxa de Ciutats Valencianes la integren, de moment, els comuns de Vinaròs, Morella, Sueca i Gandia.
Nunzio Pais, el representant del Comú de l'Alguer en l'acte que s'ha fet a Ordino amb motiu de l'ingrés de nous membres a la Fundació, s'ha felicitat del caràcter de la institució, unida únicament per "l'amor a la llengua i a la cultura catalana". Esperem, però, que la Fundació i l'Institut no es quedi en un amor purament contemplatiu.
De què parlen quan parlen d'Israel-Palestina?
Hi ha molts pocs temes en els quals trobe una histèria partidària comparable a la que es desferma quan parlem d'Israel i Palestina. No n'he entès mai el perquè, però constate que és així. Gairebé no se’n pot parlar sense ser insultat i enquadrat immediatament en el bàndol dels dolents, sionistes o gihadistes. I aquest és un reduccionisme que em negue a acceptar.
Vicent Partal és plany en el seu editorial de la histèria que recorre el món del comentarisme polític al voltant del conflicte de Gaza. I, més concretament, de la histèria que recorre la intel·lectualitat barcelonina.
Partal voldria adoptar una posició racional. I, inevitablement, es veurà acusat de gihadista per uns (els pro-israelians) i de sionista pels altres (els pro-palestins). O, el que ve a ser el mateix, es veurà acusat d'antisemita per uns (els pro-israelians) i d'islamòfob pels altres (els pro-palestins).
No hi ha pas dubte que més pateixen a Gaza, però.
En tot cas, Partal tampoc no demana una posició de neutralitat, sinó d'honestedat. L'honestedat que faria que els seus amics pro-israelians no l'acusin de gihadista, i l'honestedat que faria que els seus amics pro-palestins no l'acusin de sionista.
En realitat, però, demana un impossible. Els pro-israelians i els pro-palestins de Catalunya han estat abocats al pro-israelianisme i al pro-palestinisme des d'un absolut complex identitari (normal, d'altra banda, en una nació oprimida i/o mig assimilada). El fàstic immens i incommensurable que els produeix Catalunya (i/o Espanya, i/o Europa) fa que abjurin de la catalanitat (i/o, si escau, de l'espanyolitat; i/o de l'europeïtat; i/o, si escau, del cristianisme, de la catolicitat, etc.). Feta l'abjuració, tenen dues opcions:
- Convertir-se en bons nois de dissabte. Amics d'Israel, envejaran per sempre el mal estel de no haver nascut de llinatge jueu o d'haver-ho fet per la via renegada i irrecuperable.
- Convertir-se en sumissos dhimmis. Amics de Palestina, sí tenen, en canvi, l'opció de convertir-se a l'Islam. Pocs ho fan, però, ja que si ho fessin deixarien de ser tècnicament dhimmis.
Personalment, crec que ningú no s'hauria de preocupar de ser acusat d'antisemita o d'islamòfob. El que és més preocupant és que hom sigui acusat de sionista sense ser jueu i de gihadista sense ser musulmà. El primer parell forma part, per dir-ho pla, de les arrels identitàries d'Europa, com a mínim des de Carlemany. El segon parell, sense posar-nos massa spenglerians, és signe de putrefacció.
El Periódico de Catalunya i la Vanguardia escenifiquen, en la premsa diària, la polarització mediàtica entre uns i altres.
Precisament el Periódico fa avui un qüestionari a un grapat de polaritzats. Hi descompto Giaco Ventura (Cambra Espanya-Israel) que, com a jueu sefardí, té el dret i fins l'obligació de defensar Israel. També hi descompto Ghassan Saliba (CCOO) per raons anàlogues. Esn queden:
- Jaume Botey (Aturem la Guerra). Citem literalment: "Condemnem la violència de Hamàs però l'agressor és Israel. La manifestació de dissabte va ser per la pau; vés a saber si la famosa pistola no va ser introduïda per un agent del Mossad". Canvieu Jaume Botey per Pedro Varela i la referència al Mossad equival a una citació per incitació al genocidi.
- Joan B. Culla (historiador). Com Partal, es queixa de la gent que es pren això com un Barça-Madrid on no s'accepta el matís. Culla, netament simpatitzant de la causa de l'Estat d'Israel, sent un legítim fàstic davant d'alguns companys de trinxera, que a diferència d'ell, no compareixen la indignació i la tristesa per les morts de Gaza.
- Andreu Mayayo (historiador). Mayayo es queixa del fet que "hi ha un nucli molt potent en aquesta societat, gent que és molt pròxima a l'Estat d'Israel, que tenen una forta influència i són molt poderosos en els mitjans de comunicació del país". No es refereix, és clar, als jueus de Catalunya. Però té la virtut d'assenyalar el fet que la pugna Israel-Palestina també és una pugna entre diferents estrats socials de la burgesia catalana.
- Pilar Rahola (periodista). Rahola deplora la "violència verbal" que prové "de l'esquerra". Ni tan sols Rahola, identificada amb la causa d'Israel i de trajectòria esquerrana, pot abstreure's de la identificació dreta-Israel, esquerra-Palestina.
- Antoni Segura (historiador). Segura es demana, com Partal, per què el conflicte d'Israel-Palestina aixeca unes passions desconegudes en els casos, diu, de Ruanda i de Kosovo. La raó Segura no la té clara. És temptador pensar que les societats europees senten un complex de culpa: l'èxit d'Europa en els segles XIX i XX es construí a base de l'explotació colonial, en una espiral d'embrutiment que culminà en el nazisme; l'antisemitisme genocida de l'Europa triomfal de les primeres dècades del segle XX engendrà Israel en més d'un sentit; i, de retruc, la culpa de Palestina recau en Europa. Suposo que Segura no seria pas d'acord amb aquesta línia de raonament. Jo tampoc no me l'empasso.
- Miquel Sellarès (expert en seguretat). Sellarès assenyala que en els anys 1950 i 1960 va haver-hi sectors del nacionalisme català i basc que idealitzaren Israel. Sellarès, encara netament orientat cap a les simpaties d'Israel, es troba desencantat amb les derives més radicals. Per això demana "un Estat palestí democràtic, al costat d'Israel".
I, doncs, de què parlen quan parlen d'Israel-Palestina? És una simple excusa per arrenglerar-se en güelfs i gibelins, en nyerros i cadells? Potser sí. De fet, és l'explicació més plausible. Els catalanistes pro-Israel no tenen en ment un Estat Català tan sòlid com ho és l'Estat Jueu d'Israel. No me'ls veig bombardejant Bellvitge. I els catalanistes pro-Palestina tampoc no tenen en ment un projecte restauracionista de la volada de la Palestina de Hamàs. Potser no ho tenen en ment perquè si ho tinguessin, uns i altres, serien fletats al Tribunal Penal Internacional de Den Haag.
Vicent Partal és plany en el seu editorial de la histèria que recorre el món del comentarisme polític al voltant del conflicte de Gaza. I, més concretament, de la histèria que recorre la intel·lectualitat barcelonina.
Partal voldria adoptar una posició racional. I, inevitablement, es veurà acusat de gihadista per uns (els pro-israelians) i de sionista pels altres (els pro-palestins). O, el que ve a ser el mateix, es veurà acusat d'antisemita per uns (els pro-israelians) i d'islamòfob pels altres (els pro-palestins).
No hi ha pas dubte que més pateixen a Gaza, però.
En tot cas, Partal tampoc no demana una posició de neutralitat, sinó d'honestedat. L'honestedat que faria que els seus amics pro-israelians no l'acusin de gihadista, i l'honestedat que faria que els seus amics pro-palestins no l'acusin de sionista.
En realitat, però, demana un impossible. Els pro-israelians i els pro-palestins de Catalunya han estat abocats al pro-israelianisme i al pro-palestinisme des d'un absolut complex identitari (normal, d'altra banda, en una nació oprimida i/o mig assimilada). El fàstic immens i incommensurable que els produeix Catalunya (i/o Espanya, i/o Europa) fa que abjurin de la catalanitat (i/o, si escau, de l'espanyolitat; i/o de l'europeïtat; i/o, si escau, del cristianisme, de la catolicitat, etc.). Feta l'abjuració, tenen dues opcions:
- Convertir-se en bons nois de dissabte. Amics d'Israel, envejaran per sempre el mal estel de no haver nascut de llinatge jueu o d'haver-ho fet per la via renegada i irrecuperable.
- Convertir-se en sumissos dhimmis. Amics de Palestina, sí tenen, en canvi, l'opció de convertir-se a l'Islam. Pocs ho fan, però, ja que si ho fessin deixarien de ser tècnicament dhimmis.
Personalment, crec que ningú no s'hauria de preocupar de ser acusat d'antisemita o d'islamòfob. El que és més preocupant és que hom sigui acusat de sionista sense ser jueu i de gihadista sense ser musulmà. El primer parell forma part, per dir-ho pla, de les arrels identitàries d'Europa, com a mínim des de Carlemany. El segon parell, sense posar-nos massa spenglerians, és signe de putrefacció.
El Periódico de Catalunya i la Vanguardia escenifiquen, en la premsa diària, la polarització mediàtica entre uns i altres.
Precisament el Periódico fa avui un qüestionari a un grapat de polaritzats. Hi descompto Giaco Ventura (Cambra Espanya-Israel) que, com a jueu sefardí, té el dret i fins l'obligació de defensar Israel. També hi descompto Ghassan Saliba (CCOO) per raons anàlogues. Esn queden:
- Jaume Botey (Aturem la Guerra). Citem literalment: "Condemnem la violència de Hamàs però l'agressor és Israel. La manifestació de dissabte va ser per la pau; vés a saber si la famosa pistola no va ser introduïda per un agent del Mossad". Canvieu Jaume Botey per Pedro Varela i la referència al Mossad equival a una citació per incitació al genocidi.
- Joan B. Culla (historiador). Com Partal, es queixa de la gent que es pren això com un Barça-Madrid on no s'accepta el matís. Culla, netament simpatitzant de la causa de l'Estat d'Israel, sent un legítim fàstic davant d'alguns companys de trinxera, que a diferència d'ell, no compareixen la indignació i la tristesa per les morts de Gaza.
- Andreu Mayayo (historiador). Mayayo es queixa del fet que "hi ha un nucli molt potent en aquesta societat, gent que és molt pròxima a l'Estat d'Israel, que tenen una forta influència i són molt poderosos en els mitjans de comunicació del país". No es refereix, és clar, als jueus de Catalunya. Però té la virtut d'assenyalar el fet que la pugna Israel-Palestina també és una pugna entre diferents estrats socials de la burgesia catalana.
- Pilar Rahola (periodista). Rahola deplora la "violència verbal" que prové "de l'esquerra". Ni tan sols Rahola, identificada amb la causa d'Israel i de trajectòria esquerrana, pot abstreure's de la identificació dreta-Israel, esquerra-Palestina.
- Antoni Segura (historiador). Segura es demana, com Partal, per què el conflicte d'Israel-Palestina aixeca unes passions desconegudes en els casos, diu, de Ruanda i de Kosovo. La raó Segura no la té clara. És temptador pensar que les societats europees senten un complex de culpa: l'èxit d'Europa en els segles XIX i XX es construí a base de l'explotació colonial, en una espiral d'embrutiment que culminà en el nazisme; l'antisemitisme genocida de l'Europa triomfal de les primeres dècades del segle XX engendrà Israel en més d'un sentit; i, de retruc, la culpa de Palestina recau en Europa. Suposo que Segura no seria pas d'acord amb aquesta línia de raonament. Jo tampoc no me l'empasso.
- Miquel Sellarès (expert en seguretat). Sellarès assenyala que en els anys 1950 i 1960 va haver-hi sectors del nacionalisme català i basc que idealitzaren Israel. Sellarès, encara netament orientat cap a les simpaties d'Israel, es troba desencantat amb les derives més radicals. Per això demana "un Estat palestí democràtic, al costat d'Israel".
I, doncs, de què parlen quan parlen d'Israel-Palestina? És una simple excusa per arrenglerar-se en güelfs i gibelins, en nyerros i cadells? Potser sí. De fet, és l'explicació més plausible. Els catalanistes pro-Israel no tenen en ment un Estat Català tan sòlid com ho és l'Estat Jueu d'Israel. No me'ls veig bombardejant Bellvitge. I els catalanistes pro-Palestina tampoc no tenen en ment un projecte restauracionista de la volada de la Palestina de Hamàs. Potser no ho tenen en ment perquè si ho tinguessin, uns i altres, serien fletats al Tribunal Penal Internacional de Den Haag.
dijous, 15 de gener del 2009
Entre Montserrat Nebrera i VMG: del supremacisme i la realitat
Els catalans, com tants d'altres pobles, pateixen d'una síndrome autolingüicida. En mig d'aquesta patologia, el menyspreu per la llengua pròpia, massa vergonyant, s'ha de recobrir amb una fília increbantable per la llengua aliena. Si bé més propi de generacions passades, era sovintejat aquell comentari, en boca de tants catalans, que es vantaven de parlar el castellano més finament que els que el tenien com a llengua pròpia. Tanta falera per a l'estandardització de la lengua española conduí en aquesta mena de catalans (els hegemònics, tammateix) a un menyspreu envers els dialectes i, particularment, envers l'andalús.
Ací és on trobem Montserrat Nebrera, que trobi divertida la parla de Maleni, la ministra espanyola de Foment.
Realment, la construcció d'aquestes presons de pobles que han estat i són els estats dinàstics (i post-dinàstics) comporta l'exaltament de determinades terres contra unes altres, i això es manifesta, també, a nivell lingüística en una idea jerarquitzadora de la diversitat lingüística. Els efectes que això ha tingut en l'espai lingüístic romànic són sobradament coneguts.
La qüestió més interessant, però, es troba en les reaccions envers els comentaris de Nebrera. Talment sembla que hi ha àmplies masses de comentaristes polítics que desitgen abrandament el sorgiment d'un supremacisme català desinhibit contra el qual abatre les seves diatribes antiracistes. Nebrera, per ells, era la supremacista desitjada. Perquè és del PP i no del tripartit, etc.
La pròpia Nebrera, però, ha sortit al pas d'aquesta interpretació de les seves paraules. Evidentment, Nebrera havia jugat amb un populisme anti-PSOE per al públic català (avesat a la Maleni de Polònia). I el PSOE ho ha transformat en un populisme anti-català per al públic espanyol. Nebrera podria treure les seves pròpies conclusions.
Maleni tira de fil, i ara li diu Negrera a la Nebrera. La llegenda negra catalana (més negra que llegenda, diguem-ho clar) continua...
I mentre els caps-pensants i les mans-escrivents es deleixen amb la imatge de Nebrera-Himmler, un tast de realitat ens porta a VMG. VMG va llençar un home a l'aigua al Maremàgnum i ara ha participat en una agressió contra uns altres homes. El primer home va morir: era l'hivern del 2000-2001. Els segons homes no van caure a l'aigua. Uns i altres provenien d'un altre continent i eren manchados als ulls de VMG.
Ací és on trobem Montserrat Nebrera, que trobi divertida la parla de Maleni, la ministra espanyola de Foment.
Realment, la construcció d'aquestes presons de pobles que han estat i són els estats dinàstics (i post-dinàstics) comporta l'exaltament de determinades terres contra unes altres, i això es manifesta, també, a nivell lingüística en una idea jerarquitzadora de la diversitat lingüística. Els efectes que això ha tingut en l'espai lingüístic romànic són sobradament coneguts.
La qüestió més interessant, però, es troba en les reaccions envers els comentaris de Nebrera. Talment sembla que hi ha àmplies masses de comentaristes polítics que desitgen abrandament el sorgiment d'un supremacisme català desinhibit contra el qual abatre les seves diatribes antiracistes. Nebrera, per ells, era la supremacista desitjada. Perquè és del PP i no del tripartit, etc.
La pròpia Nebrera, però, ha sortit al pas d'aquesta interpretació de les seves paraules. Evidentment, Nebrera havia jugat amb un populisme anti-PSOE per al públic català (avesat a la Maleni de Polònia). I el PSOE ho ha transformat en un populisme anti-català per al públic espanyol. Nebrera podria treure les seves pròpies conclusions.
Maleni tira de fil, i ara li diu Negrera a la Nebrera. La llegenda negra catalana (més negra que llegenda, diguem-ho clar) continua...
I mentre els caps-pensants i les mans-escrivents es deleixen amb la imatge de Nebrera-Himmler, un tast de realitat ens porta a VMG. VMG va llençar un home a l'aigua al Maremàgnum i ara ha participat en una agressió contra uns altres homes. El primer home va morir: era l'hivern del 2000-2001. Els segons homes no van caure a l'aigua. Uns i altres provenien d'un altre continent i eren manchados als ulls de VMG.
dimarts, 13 de gener del 2009
Ramon Tremosa, gendre de Catalunya
En Ramon Tremosa serà el cap de la llista que Convergència i Unió prepara per a les eleccions al Parlament Europeu. Qui no s'hi ha pres gens bé en l'actual eurodiputat, el sempre intrèpid Ignasi Guardans. En part té raó quan diu que el seu relleu no es fa en clau europea. Com tampoc no es va fer el de Carles Gasòliba, en pro de Duran i Lleida.
Tremosa i Duran són homes de la Catalunya més occidental. En la prejudiciada ment barcelonina, són percebuts com menys cosmopolites que Gasòliba o Guardans. Però el cert és que tant Gasòliba com Guardans han estat dels pocs europeus que s'han pres seriosament el Parlament Europeu, tot i haver-ne estat elegits diputats.
Guardans afirma que el relleu no s'ha fet en clau europeu, sinó catalana interna. És ben cert. Però també és cert que tant Gasòliba com Guardans han aspirat sempre, en el seu període com a eurodiputats, a representar-ne la veu de Catalunya, o com si ho semblés.
Difícilment les eleccions al Parlament Europeu es faran en clau europea, mentre subsisteixin les actuals circumscripcions, continuï igual la distribució de competències legislatives amb el Consell, i els partits polítics europeus continuïn com a simples agregats. En conseqüència, les eleccions al Parlament Europeu tenen un deix de primàries. Unes primàries, això sí, pintoresques, de vots-protesta que recullen partits com l'UKIP, i on hi ha un regust de reflexió existencial quant a què és Europa.
En l'inconscient català hi ha la idea ben arrelada que la construcció d'un estat nacional europeu, més o menys federal, més o menys plurilingüística, serà una mena de parusia, de punt final de patiments entre Compromissos de Caps, Guerres de Successió, unidades de destino en lo universal i grandeur subrogada. S'erren, evidentment, ja que si bé els catalans no hi tindrien res a perdre, sí ho tenen les altres nacions, les nacions amb estats, que, com demostren els darrers mesos, campen que poden quan venen mal dades.
Tot plegat, el candidat de CiU, sigui Gasòliba, Duran, Guardans o Tremosa, es presenti com a Galeusca o com a Bacàvia, com a demòcrata de centre o com a liberal-reformista, ha d'oferir una imatge d'advocat de les coses catalanes, una mena d'ambaixador a Strassburg (i a Luxemburg, i a Brussel·les, segons el dia de la setmana). A diferència dels catalans que ocupen el lloc de treball comunitari gràcies a nomenaments estatals, els eurodiputats com Guardans o Romeva tenen més marge.
Tremosa té uns quants punts a favor com a nom engalipador: un aspecte de tecnòcrata autoexigent, d'acadèmic divulgador, d'economista pràctic, un noi d'Areny de Noguera. Com a corroboració que és un home ocupat, ens ofereix una web anàrquica i irregular. Una sèrie llibres llegidors ens introdueixen en reflexions geo-econòmiques que posen el dit a la nafra.
En aquest sentit, Tremosa tenia un punt d'avantatge respecte de l'altre nom engalipador: el de López Tena. El que li passa al de Sagunt és que en els darrers dos anys ha adquirit una flaire massa imparable, encomanada per l'altre López, en Bofill. Els Lópeces de la fornada de Bofill i Tena no són com els Rodó: el tecnòcrata renovador (sigui expert en dret o en economia) no només ha de ser ideològicament asèptic sinó que ho ha de semblar. Tremosa ho sembla.
Guardans, és clar, pot respondre contra Tremosa amb els mateixos arguments que hauria utilitzat contra López Tena. I potser comptaria amb el suport del militant i del votant majoritari de CiU (i de l'espai polític no-PSOE en general): però es tracta d'una majoria silenciosa. Si CiU s'ho ha de jugar el tot pel tot, la minoria més coloraire, li demana, si no López Tena, Tremosa.
La clau catalana de la decisió de la direcció de CDC és evident: la Casa Gran del Catalanisme. Difícilment aconseguiran el suport d'ERC (que ja veurem a qui presentaran a cap de llista), i potser cercaran el del Bloc, el PSM o, fins i tot, UM. Segurament no n'hi ha per tant. Però si Tremosa se la fot, la majoria silenciosa esmolarà les eines.
Tremosa i Duran són homes de la Catalunya més occidental. En la prejudiciada ment barcelonina, són percebuts com menys cosmopolites que Gasòliba o Guardans. Però el cert és que tant Gasòliba com Guardans han estat dels pocs europeus que s'han pres seriosament el Parlament Europeu, tot i haver-ne estat elegits diputats.
Guardans afirma que el relleu no s'ha fet en clau europeu, sinó catalana interna. És ben cert. Però també és cert que tant Gasòliba com Guardans han aspirat sempre, en el seu període com a eurodiputats, a representar-ne la veu de Catalunya, o com si ho semblés.
Difícilment les eleccions al Parlament Europeu es faran en clau europea, mentre subsisteixin les actuals circumscripcions, continuï igual la distribució de competències legislatives amb el Consell, i els partits polítics europeus continuïn com a simples agregats. En conseqüència, les eleccions al Parlament Europeu tenen un deix de primàries. Unes primàries, això sí, pintoresques, de vots-protesta que recullen partits com l'UKIP, i on hi ha un regust de reflexió existencial quant a què és Europa.
En l'inconscient català hi ha la idea ben arrelada que la construcció d'un estat nacional europeu, més o menys federal, més o menys plurilingüística, serà una mena de parusia, de punt final de patiments entre Compromissos de Caps, Guerres de Successió, unidades de destino en lo universal i grandeur subrogada. S'erren, evidentment, ja que si bé els catalans no hi tindrien res a perdre, sí ho tenen les altres nacions, les nacions amb estats, que, com demostren els darrers mesos, campen que poden quan venen mal dades.
Tot plegat, el candidat de CiU, sigui Gasòliba, Duran, Guardans o Tremosa, es presenti com a Galeusca o com a Bacàvia, com a demòcrata de centre o com a liberal-reformista, ha d'oferir una imatge d'advocat de les coses catalanes, una mena d'ambaixador a Strassburg (i a Luxemburg, i a Brussel·les, segons el dia de la setmana). A diferència dels catalans que ocupen el lloc de treball comunitari gràcies a nomenaments estatals, els eurodiputats com Guardans o Romeva tenen més marge.
Tremosa té uns quants punts a favor com a nom engalipador: un aspecte de tecnòcrata autoexigent, d'acadèmic divulgador, d'economista pràctic, un noi d'Areny de Noguera. Com a corroboració que és un home ocupat, ens ofereix una web anàrquica i irregular. Una sèrie llibres llegidors ens introdueixen en reflexions geo-econòmiques que posen el dit a la nafra.
En aquest sentit, Tremosa tenia un punt d'avantatge respecte de l'altre nom engalipador: el de López Tena. El que li passa al de Sagunt és que en els darrers dos anys ha adquirit una flaire massa imparable, encomanada per l'altre López, en Bofill. Els Lópeces de la fornada de Bofill i Tena no són com els Rodó: el tecnòcrata renovador (sigui expert en dret o en economia) no només ha de ser ideològicament asèptic sinó que ho ha de semblar. Tremosa ho sembla.
Guardans, és clar, pot respondre contra Tremosa amb els mateixos arguments que hauria utilitzat contra López Tena. I potser comptaria amb el suport del militant i del votant majoritari de CiU (i de l'espai polític no-PSOE en general): però es tracta d'una majoria silenciosa. Si CiU s'ho ha de jugar el tot pel tot, la minoria més coloraire, li demana, si no López Tena, Tremosa.
La clau catalana de la decisió de la direcció de CDC és evident: la Casa Gran del Catalanisme. Difícilment aconseguiran el suport d'ERC (que ja veurem a qui presentaran a cap de llista), i potser cercaran el del Bloc, el PSM o, fins i tot, UM. Segurament no n'hi ha per tant. Però si Tremosa se la fot, la majoria silenciosa esmolarà les eines.
dilluns, 12 de gener del 2009
Lluís Colet: 124 hores honorant la llengua catalana
Una bomborinada com una altra, però per una bona causa: 'cridar l'atenció sobre la llengua catalana i honorar-la'. Lluís Colet s'ha proposat de batre el rècord de llargària d'un discurs consecutiu: 120 hores. I per això s'ha posat avui, a les 10 del matí, a pronunciar el discurs 'Els catalans en discursos i poesies', en el marc umbilical de l'Estació de Tren de Perpinyà.
Mostra un mapa més gran
El centre del món, segons Dalí:
Ja no s'estilen els discursos llargs, ni els discursos en general. No cal demanar el retorn a l'època de la Segona Sofística, del "proposeu-me un tema", de perpètues repeticions a la Demòstenes. Però ens fa angúnia que tanta gent combregui amb la idea que "allò que no es pot dir en menys de 3 minuts no paga la pena pronunciar-ho".
Veurem si Colet reïx.
Mostra un mapa més gran
El centre del món, segons Dalí:
Ja no s'estilen els discursos llargs, ni els discursos en general. No cal demanar el retorn a l'època de la Segona Sofística, del "proposeu-me un tema", de perpètues repeticions a la Demòstenes. Però ens fa angúnia que tanta gent combregui amb la idea que "allò que no es pot dir en menys de 3 minuts no paga la pena pronunciar-ho".
Veurem si Colet reïx.
divendres, 9 de gener del 2009
La repressió contra Eivissa Confidencial
La utilització de les vies judicials contra la lliure crítica que ens pot fer el proïsme és un dels actes més roïns que pot cometre una persona (en un context on hi hagi vies judicials). És signe de poca honestedat i homenia. A més, per qui ho vulgui veure així, és un balafiament de recursos públics.
El cas d'Eivissa Confidencial ens mostra que la persecució contra blogs o forumnistes no és una realitat de latituds llunyanes, sinó que també ens afecta de prop. L'actuació dels demandants contra Eivissa Confidencial no l'hem de veure com una simple actuació caciquista. També obeeix a una estratègia de terror policial-judicial, comuna a qualsevol de les dues sucursals dels partits espanyol(iste)s, que pretén atemorir tothom qui discrepi amb denúncies, imputacions, citacions o amenaces d'empresonament. És una versió fina dels incontrolados que, a València i fora de València, campen lliurement i amb tota impunitat.
El cas d'Eivissa Confidencial ens mostra que la persecució contra blogs o forumnistes no és una realitat de latituds llunyanes, sinó que també ens afecta de prop. L'actuació dels demandants contra Eivissa Confidencial no l'hem de veure com una simple actuació caciquista. També obeeix a una estratègia de terror policial-judicial, comuna a qualsevol de les dues sucursals dels partits espanyol(iste)s, que pretén atemorir tothom qui discrepi amb denúncies, imputacions, citacions o amenaces d'empresonament. És una versió fina dels incontrolados que, a València i fora de València, campen lliurement i amb tota impunitat.
dimecres, 7 de gener del 2009
'Barcelona Nation' o és català qui no pot ser una altra cosa
Notícia a Vilaweb
El nom de "català" per referir-se als pobladors de l'altrament dita Marca Hispànica, Marca Gòtica o, fins i tot, Regne de Barcelona, devia fraguar-se entre els erudits itàlics que rescataren la denominació de "catelani" com un cultisme metatèsic dels antics "lacetani". Com el seu derivat, 'Catalunya', fou utilitzat en els segles XIV i XV per referir-se a un conjunt de pobles romànics que, per raons constitutives o consecutives, parlaven una mateixa llengua, la llenca neollatina definida entre la Ribagorça i el Rosselló. Amb el temps, l'àmbit de la denominació de "català" o "Catalunya" s'ha arronsit, si bé no manquen propostes contemporànies per estendre'l de bell nou.
Val a dir que no tot és una qüestió de noms, i que si hi ha dissonància en el sentit del mot és perquè hi ha dissonància en el sentit de la cosa. Una dissonància explotada a bastament per les nacions veïnes, que reeixiren a trobar mots d'arrel romànica més antiga i referma (Espanya, Itàlia) o d'empelta germànica més impressionant (França).
En un moment de crisi identitària del nacionalisme espanyol, Cánovas del Castillo va pronunciar allò de "Es español quién no puede ser otra cosa", que cal llegir en el sentit d'aquella altra frase, de Vizcaíno Casas, "si toda la periferia son naciones nos vamos a quedar solos con Cuenca".
Sentiments anàlegs (dic anàlegs, perquè no s'hi poden fer homologies entre nacions opressors i nacions oprimides) semblen córrer per Vilaweb, que s'ha fet ressò de la polèmica al voltant del .bcn i, més recentment, de la polèmica al voltant d'aquesta campanya de 'I'm a Citizen of Barcelona Nation: The Nation of Fashion'.
N'hi ha per tant? Cal afegir als particularismes valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, fragatí, maellà, tortosí, alacantí, empordanès, rossellonès, un particularisme barceloní?
Bé, en aquest sentit, caldria distingir dues coses: la identitat barcelonina com a part de la identitat catalana, i la identitat barcelonina contraposada a la identitat catalana per fer passar la identitat espanyola com a identitat glocal. Aquests dos aspectes es repeteixen en els particularismes anteriorment dits (amb l'excepció del rossellonès, on una certa identitat rossellonesa havia estat feta servir com a tapadora de la francesa).
No cal dir que és temptadora, a Barcelona, la idea d'una ciutat post-nacional o pluri-nacional. L'exemple de Singapur, on són cooficials les llengües malaia, xinesa, tàmil i anglesa, és pertinent. Singapur fa part de l'àrea lingüística malaia, però la majoria de la població és xinesa. L'anglès ha estat llengua de l'administració des de l'època colonial britànic, i el tàmil és la llengua de l'altra gran comunitat immigrada de la història contemporània. No cal dir que les autoritats de Singapur afirmen comprometre's en la salvaguarda de la identitat malaia com a patrimoni autòcton. Però, alhora, les mateixes autoritats de Singapur sempre han defensat l'ús del mandarí estàndard com a llengua per a la majoria xinesa, per bé que aquesta és majoritàriament cantonesa i d'altres grups lingüístics de la Xina meridional.
No cal dir que les autoritats de Barcelona no volen erigir-se en ciutat-estat. Entre d'altres coses, seria difícil saber on posar els límits d'aquesta Barcelona-barri-municipi-comarca-àrea metropolitana-regió-conurbació-comunitat autònoma. Tot sovint, la identitat barcelonina es tradueix en la identitat principatina més corrent. En tot cas, però, les autoritats de Barcelona (el govern municipal del PSOE, vaja) ja traspuen un cert singapurisme en l'ús de l'anglès i en la idea de ciutat-(post)-nacional fashion, i en com provaven de desprendre's dels domassos massa quatribarrats del Saló de Cent.
diumenge, 4 de gener del 2009
Les victòries pírriques de Kilinochchi i Gaza
El 2 de gener les tropes cingaleses entraven a Kilinochchi, la que ha estat fins fa uns dies la capital administrativa dels Tigres d'Alliberament de Tamil Eelam. L'endemà, tropes israelianes iniciaven una ofensiva per terra contra posicions de Hamas.
En tots dos casos apareix una paradoxa. El repartiment de medalles entre els governs de Colombo i de Jerusalem no s'ha fet esperar. No obstant, els governs de Colombo i de Jerusalem no han deixat de repetir ni un moment que els seus enemics respectius, el Tigres Tamils i el Moviment de Resistència Islàmica, són organitzacions terroristes, i per tant no-bel·ligerants d'acord amb el dret internacional. Però les seves pròpies armes diplomàtiques, que han reeixit a incloure aquests grups armats en la llista internacional d'organitzacions terroristes, se'ls giren en contra. El caràcter militar d'aquestes victòries fa possible, per exemple, que el Departament d'Estat dels Estats Units (encara sota l'administració Bush) hagi emès un comunicat, que urgeix a "totes dues parts" (el govern de Sri Lanka i els Tigres Tamils) a "negociar" al voltant de les demandes "legítimes" del poble tamil de l'illa de Ceilan. Similarment, la diplomàcia internacional atorga estatus factual de bel·ligerant a Hamas.
Òbviament, els falcons de Colombo i de Jerusalem consideren que aquest és un preu que es pot pagar a canvi dels avenços militars en el conflicte. Al capdavall, les declaracions diplomàtiques dels Estats Units, Unió Europea o Nacions Unides són paper mullat. No és imaginable, a curt termini, que cap d'aquests organismes internacionals faci res d'efectiu sobre el conflicte de Gaza o de Tamil Eelam.
No obstant això, els coloms de Colombo i de Jerusalem arrufen el nas. Internament, pensen que les coses anaven millor quan l'estratègia governamental es basava en operacions polítiques i militars de desgast. És indubtable l'èxit d'aquestes operacions de "coloms": a Ceilan, hom ha afavorit les línies de divisió entre les organitzacions tamils integrades en l'Estat de Sri Lanka, les forces opositores lleials, i les formacions armades encapçalades pels Tigres Tamils. Tant és així, que en bona mesura, els coloms cingalesos podien presentar el conflicte de Ceilan com quelcom intern a la comunitat tamil, i no pas com un conflicte tamil-cingalès. Similarment, des de Jerusalem, hom ha fomentat les tensions entre el govern de Hamas de Gaza i l'Autoritat Nacional Palestina de Cisjordània (controlada per Al Fatah).
L'estratègia dels falcons, però, és incompatible amb alguna d'aquestes mesures de desgast. A Sri Lanka, el nacionalisme cingalès ha guanyat força i agressivitat contra les formacions polítiques mixtes i contra les organitzacions tamils. Les operacions policials i judicials dels darrers mesos fomenten la percepció que els Tigres Tamils compten amb una nodrida col·laboració per part de les organitzacions tamils integrades. En la recerca d'una victòria completa, els falcons de Colombo afavoreixen rearengleraments entre la població tamil, ja no només de Ceilan, sinó també la de Tamil Nadu (en el continent) o les comunitats tamils de la diàspora (començant per Singapur, i continuant per Europa i els Estats Units).
La situació pel que fa a Gaza és encara més enverinada. Gaza és un focus d'atenció mundial, i el conflicte de Palestina aixeca moltes més passions que no pas el de Ceilan. A la pràctica, el ressò mundial sobre la qüestió de Gaza diu més de les problemàtiques de cada localitat que no pas del conflicte de Gaza en ell mateix. Tant a les ciutats àrabs, com a Europa, o als Estats Units, quan parlen del conflicte de Gaza tot sovint es refereixen en realitat a d'altres conflictes interns (en aquest sentit, les protestes contra Israel en algunes ciutats àrabs es poden tornar més ràpidament que no pas sembla en protestes contra els propis governs).
En tot cas, avançar militarment en una urbs mediterrània té poc a veure amb avançar amb els entorns rurals i forestals del nord de Ceilan. Les autoritats israelianes es veuen forçades a una tria: si realitzen una ofensiva convencional s'arrisquen a moltes pèrdues en les seves fileres, i les tensions en la societat israeliana poden recrudir-se de forma poc previsible; si realitzen una ofensiva molt més pesant, minimitzaran les pèrdues, però poden crear una situació insostenible en el camp de les relacions internacionals (i, especialment, en les relacions amb els EUA).
En tots dos casos apareix una paradoxa. El repartiment de medalles entre els governs de Colombo i de Jerusalem no s'ha fet esperar. No obstant, els governs de Colombo i de Jerusalem no han deixat de repetir ni un moment que els seus enemics respectius, el Tigres Tamils i el Moviment de Resistència Islàmica, són organitzacions terroristes, i per tant no-bel·ligerants d'acord amb el dret internacional. Però les seves pròpies armes diplomàtiques, que han reeixit a incloure aquests grups armats en la llista internacional d'organitzacions terroristes, se'ls giren en contra. El caràcter militar d'aquestes victòries fa possible, per exemple, que el Departament d'Estat dels Estats Units (encara sota l'administració Bush) hagi emès un comunicat, que urgeix a "totes dues parts" (el govern de Sri Lanka i els Tigres Tamils) a "negociar" al voltant de les demandes "legítimes" del poble tamil de l'illa de Ceilan. Similarment, la diplomàcia internacional atorga estatus factual de bel·ligerant a Hamas.
Òbviament, els falcons de Colombo i de Jerusalem consideren que aquest és un preu que es pot pagar a canvi dels avenços militars en el conflicte. Al capdavall, les declaracions diplomàtiques dels Estats Units, Unió Europea o Nacions Unides són paper mullat. No és imaginable, a curt termini, que cap d'aquests organismes internacionals faci res d'efectiu sobre el conflicte de Gaza o de Tamil Eelam.
No obstant això, els coloms de Colombo i de Jerusalem arrufen el nas. Internament, pensen que les coses anaven millor quan l'estratègia governamental es basava en operacions polítiques i militars de desgast. És indubtable l'èxit d'aquestes operacions de "coloms": a Ceilan, hom ha afavorit les línies de divisió entre les organitzacions tamils integrades en l'Estat de Sri Lanka, les forces opositores lleials, i les formacions armades encapçalades pels Tigres Tamils. Tant és així, que en bona mesura, els coloms cingalesos podien presentar el conflicte de Ceilan com quelcom intern a la comunitat tamil, i no pas com un conflicte tamil-cingalès. Similarment, des de Jerusalem, hom ha fomentat les tensions entre el govern de Hamas de Gaza i l'Autoritat Nacional Palestina de Cisjordània (controlada per Al Fatah).
L'estratègia dels falcons, però, és incompatible amb alguna d'aquestes mesures de desgast. A Sri Lanka, el nacionalisme cingalès ha guanyat força i agressivitat contra les formacions polítiques mixtes i contra les organitzacions tamils. Les operacions policials i judicials dels darrers mesos fomenten la percepció que els Tigres Tamils compten amb una nodrida col·laboració per part de les organitzacions tamils integrades. En la recerca d'una victòria completa, els falcons de Colombo afavoreixen rearengleraments entre la població tamil, ja no només de Ceilan, sinó també la de Tamil Nadu (en el continent) o les comunitats tamils de la diàspora (començant per Singapur, i continuant per Europa i els Estats Units).
La situació pel que fa a Gaza és encara més enverinada. Gaza és un focus d'atenció mundial, i el conflicte de Palestina aixeca moltes més passions que no pas el de Ceilan. A la pràctica, el ressò mundial sobre la qüestió de Gaza diu més de les problemàtiques de cada localitat que no pas del conflicte de Gaza en ell mateix. Tant a les ciutats àrabs, com a Europa, o als Estats Units, quan parlen del conflicte de Gaza tot sovint es refereixen en realitat a d'altres conflictes interns (en aquest sentit, les protestes contra Israel en algunes ciutats àrabs es poden tornar més ràpidament que no pas sembla en protestes contra els propis governs).
En tot cas, avançar militarment en una urbs mediterrània té poc a veure amb avançar amb els entorns rurals i forestals del nord de Ceilan. Les autoritats israelianes es veuen forçades a una tria: si realitzen una ofensiva convencional s'arrisquen a moltes pèrdues en les seves fileres, i les tensions en la societat israeliana poden recrudir-se de forma poc previsible; si realitzen una ofensiva molt més pesant, minimitzaran les pèrdues, però poden crear una situació insostenible en el camp de les relacions internacionals (i, especialment, en les relacions amb els EUA).
dissabte, 3 de gener del 2009
Els déus de l'ateïsme
PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX. DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA
Aquesta és la consigna, directament traduïda de la promoguda per la British Humanist Association, i que es podrà veure en un bus barceloní.
La primera frase diu: "Probablement déu no existeix".
Tot depèn de com definim "déu". Les definicions monoteïstiques típiques suposen un Déu superlatiu mogut a l'absurd. Podria Déu crear una pedra que ningú, ni Ell mateix, pogués aixecar? Si la pot crear, no la pot aixecar, i no seria omnipotent. I si no la pot crear, tampoc no ho seria, d'omnipotent. No és estrany, doncs, que les definicions de déu realment difoses entre la gent siguin més de tipus "dimònic": éssers supernaturals capaços de fetes superhumanes. Existeixen, doncs, aquests éssers "dimònics". Filosòficament, parlant, hi ha diferents possibilitats "naturalístiques" d'existència d'aquests éssers:
- la nostra realitat noumènica és en realitat una realitat simulada. Els responsables de la simulació tindrien tot el dret a intitular-se déus. Ara bé, ho serien de forma relativa, no pas universal.
- la nostra civilització planetària podria formar part d'una mena de "reserva", de la qual tindria cura una supercivilització galàctica ultra-intel·ligent. De la mateixa manera que els grups de goril·les més afortunats ignoren (o ignoraven) que formen part d'un planeta on l'espècie dominant és un cosí seu sense tanta pilositat corporal, nosaltres podríem ignorar el caràcter veritable d'aquesta civilització galàctica.
El problema d'aquests déus alienígenes o simuladors és per la seva pròpia natura s'esforcen en ser indetectables. I com deia Wittgenstein de jove, d'allò que no podem dir res, no hem de dir res. No obstant això, crec que sí val la pena dir-hi quelcom. Aquestes hipòtesis són rebutjables únicament per una raó: suposen l'existència de quelcom del qual no tenim evidències. L'explicació del nostre món es pot fer de manera més senzilla sense recòrrer a aquests éssers hipotètics.
Fins i tot, el dia que hom demostrés l'existència d'aquests "superéssers", el naturalisme l'únic que hauria de fer seria "assimilar-los". I, de fet, la descoberta d'aquests "superéssers" no seria pas menys traumàtica que ho han estat descobertes prèvies de la ciència:
- descobrir que el món conegut mediterrani no era més que una ínfima part d'un globus terraqui de 200.000 estadis de circumferència.
- descobrir que aquest globus no és més que una planeta a més, en òrbita al voltant del Sol.
- descobrir que el Sol és un estel normalet d'una galàxia normaleta, etc., etc., etc.
O per no parlar de les descobertes de la biologia i de la bioquímica, de la psicologia, etc., etc., que somouen tota aparença antropocèntrica.
Des del punt de mira del racionalisme, els déus tradicionals són sotmesos a una crítica implacable. Si Marduk és el Déu suprem segons els babilonis, i Zeus és el Déu suprem segons els grecs, o els babilonis o els grecs s'equivoquen. I si poden equivocar-se uns, bé poden equivocar-se tots dos. Els déus filosòfics, que deriven dels déus tradicionals, requereixen una crítica més complexa. En el "millor" dels casos, el racionalisme condueix a un agnosticisme que ha d'admetre això: "que probablement no hi ha déu".
Farem molt mal fet de menysprear el poder revolucionari del racionalisme il·luminat per les ciències naturals.
Ara bé, és evident que la religió com a fenomen contemporani no es pot reduir a una confusió filosòfica. Assumir la inexistència probable de déu no condueix a "deixar de preocupar-s'hi" i menys encara a "gaudir de la vida". Són justament les preocupacions materials les que obstaculitzen de gaudir de la vida i, en aquest context, una part de la població recorre a l'opi del poble. Un opi del poble que pot prendre la forma de les religions tradicionals, però que també pren diverses formes ideològiques, de filosofies alternatives, d'escapisme a la fi. Entre els racionalistes il·luminadors trobem autèntics panglossians, disposats a fer-nos combregar amb tot allò existent ("no hi ha alternativa"): tant important com és fer-los cas per arribar al materialisme, és important no sentir-los quan es tracta d'assumir el fatalisme.
És justament perquè volem gaudir de la vida (principi epicuri) que ens preocupem davant dels obstacles a aquest gaudi. El caràcter social de l'espècie humana, afuat materialment en les urbs modernes, no convida necessàriament a una perspectiva social d'aquest gaudir de la vida. Però és evident que gaudir de la vida no pot ser un acte purament individual. Similarment, les preocupacions individuals connecten amb preocupacions col·lectives. El materialisme ens fa veure que la pervivència de les religions no és degut a un problema ideal o filosòfic sinó a uns problemes materials.
Les religions són una forma individual de gaudir de la vida o de preocupar-s'hi, però també són una expressió col·lectiva. Per a la immensa majoria de les persones que es consideren religioses o pertanyents a una religió, aquesta pertinença és purament ètnica o cultural, heretada de pares a fills, definitòria de grups matrimonials (amb qui i amb qui no poder casar-s'hi) i constructora de xarxa social. Fins i tot, Richard Dawkins, un dels impulsors de la campanya a Anglaterra, no té cap problema a definir-se com "culturalment cristià". Fet i fet, com assenyala el filòsof Daniel Dennet, els apòlegs contemporanis de la religió no parlen tant de la fe religiosa en ella mateixa, sinó de "la fe en la fe". Les virtuts de la religió es trobarien no pas en la veracitat de la religió sinó en uns valors de cohesió social, d'identificació nacional, etc.
Ara bé, els defensors "culturals" o "socials" de la religió fan trampa. Perquè si els valors culturals o socials que promouen són bons per ells mateixos, llavors no necessiten la recoberta religiosa. Similarment, no amaga més que una forma roïna i execrable d'elitisme, el fet que alguns "agnòstics" o "ateus" ja trobin convenient, lloable i positiu el fet que la religió subsisteixi entre les masses menyspreades d'ignorants. Una falsa consciència és sempre una falsa consciència, i esdevé una llosa per avançar. Si és que volem avançar, ja que si el que volem és simplement "deixar de preocupar-nos" i "gaudir de la vida" llavors el que necessitem d'unes bones dosis d'opi, ateu o religiós.
Aquesta és la consigna, directament traduïda de la promoguda per la British Humanist Association, i que es podrà veure en un bus barceloní.
La primera frase diu: "Probablement déu no existeix".
Tot depèn de com definim "déu". Les definicions monoteïstiques típiques suposen un Déu superlatiu mogut a l'absurd. Podria Déu crear una pedra que ningú, ni Ell mateix, pogués aixecar? Si la pot crear, no la pot aixecar, i no seria omnipotent. I si no la pot crear, tampoc no ho seria, d'omnipotent. No és estrany, doncs, que les definicions de déu realment difoses entre la gent siguin més de tipus "dimònic": éssers supernaturals capaços de fetes superhumanes. Existeixen, doncs, aquests éssers "dimònics". Filosòficament, parlant, hi ha diferents possibilitats "naturalístiques" d'existència d'aquests éssers:
- la nostra realitat noumènica és en realitat una realitat simulada. Els responsables de la simulació tindrien tot el dret a intitular-se déus. Ara bé, ho serien de forma relativa, no pas universal.
- la nostra civilització planetària podria formar part d'una mena de "reserva", de la qual tindria cura una supercivilització galàctica ultra-intel·ligent. De la mateixa manera que els grups de goril·les més afortunats ignoren (o ignoraven) que formen part d'un planeta on l'espècie dominant és un cosí seu sense tanta pilositat corporal, nosaltres podríem ignorar el caràcter veritable d'aquesta civilització galàctica.
El problema d'aquests déus alienígenes o simuladors és per la seva pròpia natura s'esforcen en ser indetectables. I com deia Wittgenstein de jove, d'allò que no podem dir res, no hem de dir res. No obstant això, crec que sí val la pena dir-hi quelcom. Aquestes hipòtesis són rebutjables únicament per una raó: suposen l'existència de quelcom del qual no tenim evidències. L'explicació del nostre món es pot fer de manera més senzilla sense recòrrer a aquests éssers hipotètics.
Fins i tot, el dia que hom demostrés l'existència d'aquests "superéssers", el naturalisme l'únic que hauria de fer seria "assimilar-los". I, de fet, la descoberta d'aquests "superéssers" no seria pas menys traumàtica que ho han estat descobertes prèvies de la ciència:
- descobrir que el món conegut mediterrani no era més que una ínfima part d'un globus terraqui de 200.000 estadis de circumferència.
- descobrir que aquest globus no és més que una planeta a més, en òrbita al voltant del Sol.
- descobrir que el Sol és un estel normalet d'una galàxia normaleta, etc., etc., etc.
O per no parlar de les descobertes de la biologia i de la bioquímica, de la psicologia, etc., etc., que somouen tota aparença antropocèntrica.
Des del punt de mira del racionalisme, els déus tradicionals són sotmesos a una crítica implacable. Si Marduk és el Déu suprem segons els babilonis, i Zeus és el Déu suprem segons els grecs, o els babilonis o els grecs s'equivoquen. I si poden equivocar-se uns, bé poden equivocar-se tots dos. Els déus filosòfics, que deriven dels déus tradicionals, requereixen una crítica més complexa. En el "millor" dels casos, el racionalisme condueix a un agnosticisme que ha d'admetre això: "que probablement no hi ha déu".
Farem molt mal fet de menysprear el poder revolucionari del racionalisme il·luminat per les ciències naturals.
Ara bé, és evident que la religió com a fenomen contemporani no es pot reduir a una confusió filosòfica. Assumir la inexistència probable de déu no condueix a "deixar de preocupar-s'hi" i menys encara a "gaudir de la vida". Són justament les preocupacions materials les que obstaculitzen de gaudir de la vida i, en aquest context, una part de la població recorre a l'opi del poble. Un opi del poble que pot prendre la forma de les religions tradicionals, però que també pren diverses formes ideològiques, de filosofies alternatives, d'escapisme a la fi. Entre els racionalistes il·luminadors trobem autèntics panglossians, disposats a fer-nos combregar amb tot allò existent ("no hi ha alternativa"): tant important com és fer-los cas per arribar al materialisme, és important no sentir-los quan es tracta d'assumir el fatalisme.
És justament perquè volem gaudir de la vida (principi epicuri) que ens preocupem davant dels obstacles a aquest gaudi. El caràcter social de l'espècie humana, afuat materialment en les urbs modernes, no convida necessàriament a una perspectiva social d'aquest gaudir de la vida. Però és evident que gaudir de la vida no pot ser un acte purament individual. Similarment, les preocupacions individuals connecten amb preocupacions col·lectives. El materialisme ens fa veure que la pervivència de les religions no és degut a un problema ideal o filosòfic sinó a uns problemes materials.
Les religions són una forma individual de gaudir de la vida o de preocupar-s'hi, però també són una expressió col·lectiva. Per a la immensa majoria de les persones que es consideren religioses o pertanyents a una religió, aquesta pertinença és purament ètnica o cultural, heretada de pares a fills, definitòria de grups matrimonials (amb qui i amb qui no poder casar-s'hi) i constructora de xarxa social. Fins i tot, Richard Dawkins, un dels impulsors de la campanya a Anglaterra, no té cap problema a definir-se com "culturalment cristià". Fet i fet, com assenyala el filòsof Daniel Dennet, els apòlegs contemporanis de la religió no parlen tant de la fe religiosa en ella mateixa, sinó de "la fe en la fe". Les virtuts de la religió es trobarien no pas en la veracitat de la religió sinó en uns valors de cohesió social, d'identificació nacional, etc.
Ara bé, els defensors "culturals" o "socials" de la religió fan trampa. Perquè si els valors culturals o socials que promouen són bons per ells mateixos, llavors no necessiten la recoberta religiosa. Similarment, no amaga més que una forma roïna i execrable d'elitisme, el fet que alguns "agnòstics" o "ateus" ja trobin convenient, lloable i positiu el fet que la religió subsisteixi entre les masses menyspreades d'ignorants. Una falsa consciència és sempre una falsa consciència, i esdevé una llosa per avançar. Si és que volem avançar, ja que si el que volem és simplement "deixar de preocupar-nos" i "gaudir de la vida" llavors el que necessitem d'unes bones dosis d'opi, ateu o religiós.
dijous, 1 de gener del 2009
De plana a plana: Figueres substitueix Perpinyà com a Capital de la Cultura Catalana pel 2009
El comtat de Rosselló i el comtat d'Empúries, la plana del Rosselló i de l'Empordà, unides per l'Albera, constitueixen territoris germans. Si Perpinyà, la capital del Rosselló, ha estat la Capital de la Cultura Catalana en el 2008, en el 2009 el torn passa a Figueres, capital de l'Empordà.
Asunción, São Luís, Linz, Vílnius i Jerusalem seran altres capitals culturals, respectivament, d'Amèrica, de Brasil, d'Europa (Linz i Vílnius) i dels Països Àrabs.
Badalona i Escaldes-Engordany són les capitals culturals catalanes per al 2010 i el 2011. Esperem que la llista pugui ampliar-se en els propers anys a ciutats del sud i de la mar enllà.
Asunción, São Luís, Linz, Vílnius i Jerusalem seran altres capitals culturals, respectivament, d'Amèrica, de Brasil, d'Europa (Linz i Vílnius) i dels Països Àrabs.
Badalona i Escaldes-Engordany són les capitals culturals catalanes per al 2010 i el 2011. Esperem que la llista pugui ampliar-se en els propers anys a ciutats del sud i de la mar enllà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)