divendres, 31 de juliol del 2009

Barcelona, fa 100 anys: l’ordre regna a Barcelona (diumenge 01/08/1909)

La nit de dissabte a diumenge transcorre gairebé sense incidents. A primera hora del matí la situació és la d’un diumenge típic. Sembla que la vaga s’ha acabat definitivament. Avui, per primera vegada, des de diumenge passat circulen amb normalitat els òmnibus. També circulen les línies de tramvies, llevat d’aquelles on les vies quedaren malmeses en els aixecaments de barricades.

Des de la Capitania General es donen balanços dels fets de Barcelona, des del dilluns 26 fins als divendres dia 30. S’han registrat, entre els militars (comptant-hi la Guàrdia Civil), 3 morts i 27 ferits. Entre els civils (comptant-hi també la policia) no es donen xifres oficials de morts (fonts del Cementiri del Sud-oest parlen de 75 cadàvers soterrats entre el 26 i el 30 de caiguts en les batusses), però es parla de 126 ferits ingressats en els hospitals. Òbviament, la xifra de ferits també és molt més elevada, però la majoria de ferits han estat amagats pels seus companys o pels seus familiars, sota l’atenció, quan és possible, de metges de confiança. Pel que fa als centenars presos, molts d’ells retinguts a Drassanes, a partir del dissabte comencen a traslladar-los al Castell de Montjuïc.

Si la situació al centre de Barcelona sembla haver-se calmat, no és del tot el cas en els barris de la perifèria. A d’altres ciutats, com a Sabadell, continuen les protestes (amb un signe obrer i antigovernamental molt més marcat i amb menys brots anticlericals). Per això, aquest diumenge, surt de Barcelona, una forta columna de l’exèrcit amb membres de les quatres armes i amb guàrdies civils en direcció a Sabadell. A Igualada, la situació no es decideix fins al cap de setmana, amb la intervenció de la Guàrdia Civil i del Sometent. A Manresa, la vaga conclou el mateix diumenge, i el dilluns, per primera vegada en una setmana, reobren les fàbriques. Pel que fa als centres fabrils del litoral, l’Armada destina el canoner Temerari a patrullar des de Barcelona fins a Roses.

D’aquesta sèrie: Introducció, dia 26, dia 27, dia 28, dia 29, dia 30, dia 31.

'Barcelona is the army of Catalonia': Bobby Robson (1933-2009)

Avui s'ha mort Bobby Robson un dels grans noms del futbolisme anglès de tots els temps, de primer com a jugador, però després, particularment, com a entrenador i seleccionador nacional (1982-1990). En la temporada 1996-1997 fou el míster del Barça, aixecant la Copa del Rei i la que seria la quarta i última Recopa d'Europa del club. Quatre anys més tard, ja com a manàger del Newcastle Ud., parlava per The Independent. Recordava com, en la seva etapa blaugrana, ja havia estat temptejat pel Newcastle Ud., i que si no havia reeixit la proposta era perquè "havia esperat 18 anys per arribar al Barcelona i no tenia cap pressa per anar-me'n. Tot just havia començat el club per comprar Ronaldo. Hi tenia Stoitxkov, Figo, un equip fotudament bo. A banda, hom se'n va del Barcelona. Perquè si ho fas, has de-pagar-los-fins-al-darrer-penic-que-t'hagin-pagat". I, continuava, "Hi ha una clàusula en el contracte que ho diu. Poden fotre't fora, però tu no els fas fora. Bua! Un lloc increïble. Anava al camp i hi havia 120.000 seguidors, i els pèls del clatell se t'eriçaven. Era com fer-se càrrec d'un tren desbocat. És la feina amb més pressió del món. Perquè el Barcelona representa un país. El Barcelona és l'exèrcit de Catalunya. Se sentiren ensarronats quan Figo els deixà per anar-se'n al Reial Madrid, per lluitar per un altre país contra ells. Quan el Reial Madrid derrota al Barcelona la ciutat sencera tremola".

"Because Barcelona represents a country. Barcelona is the army of Catalonia". Amb un parell i escaig d'exèrcits desplegats en contra, un equip de futbol es converteix en l'exèrcit simbòlic d'un país sense exèrcit (propi). Sis anys abans d'arribar al Barça, Robson ja havia jugat la primera batalla d'una cruel guerra contra el càncer. Fa una cosa d'un any deia: "I am going to die sooner rather than later. But then everyone has to go sometime and I have enjoyed every minute".

dijous, 30 de juliol del 2009

Barcelona, fa 100 anys: el sisè dia (dissabte 31/07/1909)

[A l’anarquista Núria Pòrtulas, condemnada per la justícia espanyola a 2 anys i mig de presó per col·laboració amb la banda armada unipersonal Juan Surroche, al seu torn absolt per la justícia italiana de pertinença a la citada banda armada unipersonal]

La nit de divendres a dissabte i el matí de dissabte foren de les hores més tranquil·les que s’havien viscut a la ciutat des de l’esclat de la revolta. Era l’hora, fonamentalment, de la repressió, amb els detinguts per les autoritats militars traslladats progressivament des de Drassanes fins a Monjuïc, un trajecte, d’altra banda, certament insegur pels ànims que dominaven en els barris de treballadors que s’hi interposaven.

El dissabte és el dia de paga. La immensa majoria de treballadors i empleats, tant de la indústria com del comerç, reben salaris setmanals. En principi, la voluntat dels patrons, donat el fet que l’activitat havia quedat paralitzada, era no pagar més jornals que els que s’havien servit. No obstant, donats els ànims, la patronal de la indústria ha acordat pagar els jornals dels treballadors que s’havien presentat a la feina el dilluns, és a dir els que no s’havien incorporat a la vaga convocada i que, si no havien pogut treballar, havia estat per la situació de revolta o pel tancament patronal prudencial. Aquest acord confiava en arrabassar més i més base social a la revolta, però al mateix temps es mostra de la força que ha tingut l’aixecament.

També cal interpretar en aquest sentit la decisió governativa de suspendre l’activitat de les caixes de reclutament de Barcelona i de Martorell. Des de dilluns, tota l’autoritat civil i militar passa pel tinent general de Santiago, capità general de la 4ª Regió. El dissabte, el ban promulgat per de Santiago “convida” a la reobertura dels establiments comercials i recorda que en cap cas no s’ha decretat cap limitació per circular pels carrers a cap hora, i que l’única mesura d’excepció és la prohibició de “formar grups”, que en cas de formar-se seran dissolts i detinguts els instigadors.

Molts establiments i molts cafès, de fet, ja havien començat a obrir el dia abans. Però no és fins aquest dissabte que es restableix el ferrocarril de Sarrià. Pel que fa a la línia de Sabadell, de l’Estació del Nord surt un tren custodiat per l’exèrcit que transporta els treballadors que han de fer les reparacions dels sabotatges infringits a la línia. Com a signe suprem de tranquil•litat, hom assenyala la presència dels carruatges d’una burgesia que s’havia fet críptica durant bona part de la setmana.

No obstant això, encara hi ha moviment. A les onze del matí un grup d’incendiaris fa per assaltar un convent al carrer Roger de Flor. En aquest cas és la guàrdia civil la que dispara contra el grup, pràcticament desarmat, i en fa sis morts, i arresta els que no aconsegueixen de fugir.

A l’Horta del Guinardó, els revoltats, que havien comptat amb les carrabines i els fusils del Sometent, foren definitivament vençuts per l’exèrcit. I, a mesura, que la situació es calma relativament al Barcelonès, hom ja comença a destinar tropes a Sabadell i d’altres centres on la revolta és ben viva.

D’aquesta sèrie: Introducció, dia 26, dia 27, dia 28, dia 29, dia 30.

Nissan no s'ha esperat al setembre (prolegòmens d'una recuperació sense-feina i amb una taxa d'atur del 18% i en ascens)

Ahir la Generalitat de Catalunya va aprovar l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) de Nissan. Des de l'empresa automobilística es comunicava tot seguit, per correu postal o per trucada telefònica, l'acomiadament als corresponents treballadors, uns 700, segons els quals un 75% no tindrien ni tan sols l'opció de recontractació en cas de millors resultats per a la planta. L'acomiadament, a més, es feia efectiu a partir d'avui mateix, de forma que en el comunicat l'empresa deia als treballadors que ja no calia que anessin avui a treballar. A quarts de sis del matí, però, alguns afectats no havien rebut cap comunicació i han estat els empleats de l'empresa subcontractada de seguretat els encarregats de no donar-los entrada, en una escena ja típica dels EROs.

Alguns comentaristes ja avisaven els darrers dies que el ritme d'acomiadaments i tancaments no anava pas a la baixa i que, en arribar el setembre, la cosa es dispararia.

De mentres hom mira amb lupa els indicadors econòmics per veure la llum al final del tunel. No obstant és possible que les mesures d'estalvi hagin obligat també a apagar aquest llum. Si hi ha recuperació, i és possible que n'hi hagi, serà una recuperació sense-feina (una jobless recovery).

Les dades d'atur són clares. Entre el juliol del 2008 i el juliol del 2009 la taxa d'atur s'ha duplicat: del 9% al 18%. Entre els menors de 25 anys, la xifra ha passat del 22% al 36%. Amb la finalitat de pal·liar aquesta situació s'han bastit assemblees d'aturats a ciutats com Barcelona i Sabadell, especialment dedicades a realitzar mesures de pressió contra les empreses que fan fer hores extres als treballadors per tal que en contractin més i per gestionar aquestes contractacions, a més de trobar altres vies d'ocupació.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Barcelona, fa 100 anys: l’abast de la revolta (divendres 30/07/1909)

L’aixecament obrer i popular no es limita, ni de bon tros a Barcelona. Les altres ciutats industrials, particularment Sabadell, Terrassa, Manresa i Igualada, han quedat paralitzades per la vaga i s’han viscut enfrontaments similars als de Barcelona. La convocatòria de vaga realitzada el diumenge anterior entenia que l’aturada de 24 hores a Barcelona s’havia d’estendre a tot el territori de l’estat espanyol. No fou el cas. El decret de mobilització, si bé havia d’afectar a la llarga totes les demarcacions, s’havia començat a aplicar als reservistes de la província de Barcelona i, particularment, a les caixes de reclutament de Barcelona i Martorell (Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat). A banda d’això, les reserves que ja havien expressat alguns sectors obrers sobre el caràcter “antipatriòtic” de protestar quan el “país” s’havia vist forçat a la guerra pel caràcter “revoltós” dels “moros” eren força generalitzades més enllà de la regió industrial de Barcelona. El govern de Maura i la premsa majoritària (addicta a qualsevol dels dos partits dinàstics), en relatar la situació de Barcelona, presentaven la revolta, de forma més o menys subreptícia, com moguda pel “separatisme” i les reivindicacions “antimilitaristes” i “antibel•licistes” eren presentades com a netament “antiespanyoles” (en el sentit de no voler anar a una guerra d’Espanya). Fins i tot alguns comentaristes escèptics quant a l’aventura marroquina assenyalaven la suposada “contradicció” entre els interessos comercials d’una part de la burgesia catalana i el fet que Barcelona fos la ciutat més oposada a la guerra.

Aquests darrers comentaristes obviaven, conscientment o inconscientment, que justament una de les coses que havia enardit les masses populars barcelonines davant la mobilització era el fet que la guerra del Marroc fos clarament una “guerra de classe”. És a dir, que la guerra del Marroc es fes per satisfer els interessos econòmics (mines del Rif, etc.) de la classe patronal, alhora que qui havia de posar la carn de canó fossin les classes populars (el proletariat industrial, però també la menestralia i la petita burgesia).

La situació de feblesa de l’organització sindical (majoritàriament, anarquista i col•lectivista) havia pesat i molt des de l’inici de les protestes, a començaments de juliol. Fins a la segona setmana hom no començà a plantejar seriosament transformar les protestes en una vaga general indefinida i en una revolta.

La revolta havia estat d’entrada d’un caràcter “antimilitarista”. L’oficialitat de carrera de l’exèrcit espanyol era percebuda com un estrat merament parasitari i, a més, no tan sols ociós sinó especialment nociu. La guerra del Marroc, si bé havia estat esperonada per la voluntat de penetració econòmica en el Rif, també havia estat llargament cobejada per la casta militar. Per això la Capitania General de la Plaça Colom era el focus central de bona part de les protestes. Quan, a més, la Capitania General va assumir el Govern Civil i per tant la repressió, el focus encara era més clar. La mera presència de tropes desplegades per Barcelona i, particularment, pels barris obrers era considerada un insult que no es podia tolerar. Aquesta, naturalment, era la percepció dels obrers més conscienciats. En aquests mateixos obrers i en d’altres sectors populars, l’antimilitarisme (i l’anarquisme inclòs, fins a cert punt) eren reforçats pel sentiment d’alienació nacional envers un estat espanyol que era percebut com a nacionalment castellà.

Més enllà del sindicalisme i de les seves particulars tendències (anarquista, però també socialista, republicana, etc.) hi havia dos moviments polítics que havien donat suport a les protestes contra les mobilitzacions. D’una banda, hi havia els sectors del catalanisme d’esquerres. De l’altra, hi havia els lerrouxistes, organitzats en el Partit Radical i en les Fraternitats Republicanes. Ni un ni l’altre tingueren prou força per “liderar” la revolta. Els que hi participaren des d’aquests moviments seguiren més l’esperit de la gent que no pas el menaven. I, en bona mesura, els dos sectors es marcaven ben bé els passos. Els lerrouxistes vigilaven activament que no es conduís la revolta al servei del “separatisme” i de la “burgesia catalana”. Els catalanistes, contràriament, temien que els lerrouxistes (als quals atribuïen, no sense part de raó, lligams secrets amb la policia) conduïssin la revolta a una “disbauxa” que li fes perdre la base social i facilités la ulterior tasca de repressió. A mesura que la situació es va agreujar, les direccions d’un sector i de l’altre van maldar per allunyar els seus seguidors dels incidents.

El caràcter anticlerical que va prendre la revolta ha mogut ja força tinta, i ja era comentat gairebé en directe. Per la majoria dels revoltats antimilitarisme i anticlericalisme anaven de la mà. L’exèrcit i el clergat eren dues castes especials i privilegiades. La burgesia, si més no, feia quelcom per rutllar el país, però per què aprofitaven l’exèrcit i el clegat? Si l’exèrcit era nociu per conduir els joves del país a guerres en les quimbambes, el clergat ho era també per beneir aquestes mateixes guerres. El clergat era identificat també amb la carlinada i el sindicalisme groc (anomenat així perquè el groc era el color dels jaumins). El clergat era identificat amb la hipocresia religiosa i moral. No és d’estranyar, i això ja ho veia el mateix Àngel Guimerà, que els qui dirigiren la crema d’esglésies i convents fossin, internament, els més religiosos i els més cristians (“Jesús fou el primer anarquista”).

El divendres dia 30, després de gairebé tres setmanes de protestes continuades i amb quatre dies de vaga a l’esquena, el cansament ja començava a ser evident. La repressió es feia insuportable, i tot sovint la resistència armada tenia com a exclusiva finalitat evitar les detencions. El matí del dia 30 fou el més tranquil de la setmana. A partir del migdia, però, la cosa reprenia força. A les 2 de la tarda un grup que s’apropava de nou al convent de les Concepcionistes per calar-hi foc era dispersat a trets pels militars, no sense resposta. En els barris obrers de la perifèria la resistència continuava, però al centre el control governamental ja es feia notar cap a les 3 de la tarda. A les 5 de la tarda hi ha nous intercanvis de trets en el carrer Universitat i en la plaça del Doctor Letamendi, motivats per la intervenció policial contra un grup que volia cremar un convent proper.

La dignitat d'un eurodiputat: Tremosa no va votar Vidal-Quadres com a vicepresident

[Aclariment important: Tampoc Maria Badia va votar Vidal-Quadres com a vicepresident del Parlament]

El passat 16 de juliol vam fer un post titulat "Et tu Tremosa? Els 308 de la mala fama". Aquest post era la torna de dos anteriors, "La vergonya de Maria Badia" i "Tenen els votants la culpa de la poca-vergonya dels seus eurodiputats", al voltant del fet que el Grup Socialista Europeu (que té en Maria Badia la seva vicepresidenta primera) havia pactat amb el Grup Popular Europeu el repartiment de la Mesa de l'Europarlament. El pacte incloïa l'elecció d'Aleix Vidal-Quadres com a vicepresident, quan la pròpia Maria Badia havia declarat en la campanya que li feia vergonya que en l'anterior legislatura Vidal-Quadres hagués estat això mateix, vicepresident (un dels vicepresidents).

Insistim en el fet que ningú no sap què va votar Maria Badia i si Maria Badia és o no és una dels 308.

Però, aquest bloguista, quan va veure els resultats de les votacions i alguns comentaristes es va deixar dur i va ficar Tremosa en el sac. La raó, subconscientment, seria que aquest bloguista no vol passar per tripartitòfob i que, en raó de justícia, Tremosa també havia de rebre.

Ja en aquell blog advertíem que Tremosa, a diferència de Badia, no havia fet servir demagògia anti-vidalquadrista, la qual cosa n'era eximent.

Ara bé, en un post en el seu excel·lent blog, Tremosa, a més de mostrar una visió territorial completa i una idea clara de quins som els seus representats a Estrasburg-Brussel·les, aclareix el punt al voltant de les votacions de la Mesa de l'Europarlament. Ens diu: "Finalment, un aclariment: el dia 14 de juliol, en la constitució del Parlament Europe, jo no vaig votar Vidal Quadras com a vicepresident, tal com va afirmar algun diari digital de dubtosa credibilitat. Els 84 eurodiputats del grup liberal demòcrata van votar només el candidat polonès a la presidència del parlament europeu (que va obtenir 555 vots, és a dir, molts vots procedents d’altres grups), ja que havíem obtingut com a contrapartida la presidència de la comissió parlamentària anticrisi econòmica i financera. En les vicepresidències, però, cada grup va seguir la seva pròpia política i Vidal Quadras va quedar aquesta vegada en quarta posició, quan fa cinc anys va quedar en primer lloc (comença el declivi de la seva carrera? alguns diputats del PPE ja en parlen malament). El grup liberal-demòcrata va obtenir 2 de les 14 vicepresidències, gràcies a alguns vots prestats per altres grups, especialment del grup Verds-ALE, on hi ha l’Oriol Junqueras i en Raül Romeva".

Observeu, doncs, que si bé era cert que el Grup Liberal s'havia afegit a populars i socialdemòcrates en el suport de la candidatura presidencial no ho havien fet en el cas de les vicepresidència. Això explica que el President de l'Eurocambra assolís 555 vots favorables, i Vidal-Quadres únicament 308 vots.

Mitjans addictes al tripartit van tergiversar el que havia passat i van confondre amb una mala fe infinita el pacte presidencial pel pacte vicepresidencial. Tot valia per embrutar el nom de Ramon Tremosa. Evidentment, aquest blogista és culpable d'haver-se cregut la tergiversació i de postejar sense fer una revisió aritmètica prèvia.

És aquest mal estil dels tripartitofílics, el mateix que ara gasten per insultar Víctor Alexandre, el que em fa, ara ja sí i, amb orgull, tripartitofòbic.

Centenari d’una denominació provincial (Costa Brava, Garoina XL, 2009)



Des del Grup Enderrock se’ns proposa aquesta versió modernitzada i catalanitzada, a càrrec de Garoina XL, d’una cançó que en la negra nit cridava a fer turisme en la Costa Brava. En una altra latitud es despenjaven amb allò de Murallas de Tarragona i Imperial Tárraco. Si repassem la lletra, l’original, d’aquesta o d’altres cançons coetànies d’idèntiques intencions ens sorprendrà la de concessions que feia el règim a les expressions folklòriques i antropològiques de la catalanitat (catalanitud). Avui dia, en la postmodernitat cosmopolita ja no queda ni aquest consol.

La denominació Costa Brava no es va inventar sota el franquisme. Ara bé, tampoc no és un topònim que trobem en Aviè, per entendre’ns. Es va inventar el 1909, amb la intenció precisa de designar el litoral de la (llavors i ara) província de Girona. El caràcter rocallós del litoral, de sa Palomera cap al nord, justificava el nom. Similarment, el litoral de la província de Tarragona havia de rebre la denominació de Costa Daurada (Costa Dorada, pel litoral més sorrenc i menys abrupte), el de la província de Castelló havia de dir-se Costa de la Tarongina (Costa de Azahar, pel cultiu d’aquest arbre fruiter) i el de la província d’Alacant, Costa Blanca (pel presumpte color nítid de la sorra de les seves platges). A les províncies de Barcelona i de València no reeixí cap nom específic, per bé que en el primer cas hom ha impulsat les denominacions de Costa de Llevant (per la secció que va de Barcelona fins a Malgrat) i Costa de Ponent (per la secció que va del Llobregat fins al Baix Penedès). Aquestes denominacions provincials són hereves directes de la denominació de Côte d’Azur (Costa Blava, denominació encunyada el 1887 per Stéphen Liégeard) que va recaure en el litoral de Provença i que, a casa nostra, es van plasmar inicialment en la denominació de Costa Vermella (Côte Rouge) per referir-se al litoral rossellonenc. Denominacions sovint tan estúpides com les igualment prototurístiques de Kustenland (per referir-se al “litoral austríac”, és a dir istro-dalmàtic, i que data del 1813) o de Riviera. La Riviera es referia originalment al sector lígur del litoral de la mar Tirrena sota sobirania del Regne d’Itàlia estrenat de trinca. Més tard hom estengué la denominació a una French Riviera (idèntica a la Costa Blava, però de gustos més victorians) i fins i tot a una English Riviera (que es pot estendre més o menys segons els fulls turístics) i d’ací a una Riviera Maya i d’altres topònims que farien esclatar de ràbia el més flegmàtic lingüista especialitzat en onomàstica.

Aquests excessos toponímics són fruits d’una època, la del tombant dels segles XIX i XX. És l’època de la redescoberta (jo diria descoberta i punt) de les platges com a indret de lleure. Aquesta descoberta ha significat una important destrossa d’indrets que anteriorment eren defugits per la població local, que encara no s’havia recuperat dels ensurts dels pirates dels segles XVI-XVIII. La culminació estètica de la primera etapa de la descoberta l’han plasmat excel·lentment Thomas Mann i Luchino Visconti. Produïda l’agonia i mort d’Aschenbach/Mahler/Bogarde, tot va ser un progressiu i inexorable caminar cap a la massificació fins l’avorriment. En aquests començos del segle XXI hom observa en la població local dels indrets costaners indicis del mateix esporuguiment, basarda i fàstic que va caracteritzar els seus avantpassats. Ja no defugen els pirates sinó un espectacle gangètic de bany de masses.

Els tres braços espanyols en els fets del Correllengua 2008 a Gandia

Elements ultra-espanyolistes van agredir la cercavila realitzada a Gandia en motiu del Correllengua 2008. Una de les participants de la cercavila, Maite Peiró, regidora del Bloc a l'Alqueria de la Comtessa, va resultar ferida greu d'una pedra llençada pels provocadors. Moltes altres persones resultaren agredides. Ja en el seu moment, els assistents al Correllengua van criticar la passivitat de les forces policials (els antiavalots de la Policía Nacional). En tot cas, les denúncies corresponents van acabar als jutjats.

En l'Edat Mitjana, el pluralisme era representat en forma de tres braços. El braç eclesiàstic representava el clergat monàstic i secular; el braç militar representava l'estament nobiliari; i el braç reial representava fonamentalment les ciutats i viles que eren sota la jurisdicció directa del rei. Els tres braços es deien així pel fet de pertànyer al mateix cos social. El poble ras era alternativament explotat per un dels braços, segons visqués en terres eclesiàstics, senyorius nobiliaris o en terres reials o municipals.

Més recentment, hom ha parlat, des de Locke o des de Montesquieu, de tres poders: el poder legislatiu dipositat en una Assemblea, Congrés o Parlament; el poder executiu dipositat en els Ministres de la Corona; i el poder judicial dipositat en els Jutjats i Tribunal.

En el Correllengua de Gandia del 2008 també hi havia tres braços. Un dels braços agredia i intimidava, amb consignes feixistes, espanyolistes o blaveres. Un altre braç, el policial, s'ho mirava, interposat entre els "dos" grups, i prenent les corresponents identificacions d'uns i d'altres. Un tercer braç, el judicial, va rebre les denúncies corresponents.

La sentència de sobreseïment del cas que aquest tercer braç ha emès per absoldre els acusats del primer braç ho justifica atenent a la mateixa passivitat del segon braç. Diu així: "no es va arribar a produir la pertorbació de l'ordre que tals preceptes [els esgrimits per l'acusació] castiguen, tal i com demostra la nul·la intervenció policial en els fets, malgrat que la policia hi fou present en tot moment". D'aquesta forma podríem dir que la passivitat policial serveix a la impunitat en dos moments. En el primer moment, en el lloc dels fets, per tal que continuï l'agressió. En el segon moment, en el tribunal, per tal que sigui ratificada jurídicament.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Barcelona, fa 100 anys: la qüestió de l’armament obrer (dijous 29/07/1909)

L’endemà, dijous, arrenca la quarta jornada de vaga general revolucionària. En les primeres hores del matí la situació és relativament tranquil·la. Molts comerços obren i, malgrat que sovint hi ha cues, la ciutat no es troba realment desabastida.

Cap a les nou del matí es reprenen les protestes i els enfrontaments amb l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia. La desigualtat d’armament és evident i per això es fan diversos intents d’assaltar armeries, com la del Batalló dels Veterans per la Llibertat. Cap a les 10 del matí, els enfrontaments armats són ja generalitzats, particularment al Raval, al Clot i a Sant Martí. En el Clot i en Sant Martí l’exèrcit recorre a l’artilleria.

Molts grups, particularment els liderats per membres de les Fraternitats Republicanes, reprenen els incendis de convents i esglésies, molts d’ells ja en estat ruïnós i tots ells evacuats. Així, al carrer València hom prova de cremar de nou el convent de les Concepcionistes, i ho haurien aconseguit si no fos pels trets de la policia.

D’aquesta sèrie: Introducció, dia 26, dia 27, dia 28.

La velocitat de la justícia i el 'cas Carretero'

Llegim l'excel·lent crònica judicial de la Sílvia Barroso sobre el 'cas Carretero' al diari Avui. (Aquest missatge continuava, però una mà invisible l'ha esborrat, i per això mateix no el penso reproduir. Ni tan sols penso posar-hi el lligam al diari Avui. Ja us el buscareu tots solets, crimentals. No vull que em muntin un sidral...)

No se'ls pot felicitar mai, al PP

En el darrer número de Lluita, el 267, Maria Conca contrastava, amb motiu dels actes del passat 18-19 d'abril del 2009, de commemoració del 70è aniversari de l'inici de la repressió franquista, l'atitud dels consistoris municipals de Paterna i de València. Tots dos governats pel PP, sí, però assenyalava Maria Conca que el consistori del PP de Paterna havia finalment inaugurat un monolit d'homenatge (disseny de Toni Miró) als lluitadors i a les víctimes antifranquistes com no ho havia fet, temps enrera, el PSOE.

Tot s'ha de posar en perspectiva. Trenta anys abans, en arribar el PSOE al govern municipal de Paterna, s'hi van fer modificacions en el nomenclàtor. Entre els noms introduïts hi havia l'Avinguda del País Valencià.

Ara, trenta anys després, el PP de Paterna vol canviar el nom de l'Avinguda. Argueix que el nom de País Valencià no és estatutari.

No se'ls pot felicitar mai. Ni al PP ni al PSOE. Quan fan una cosa bona, per comptes de felicitar-los, hauríem de, simplement, descomptar-los un greuge de la llarga llista. Algú dirà que els noms són noms i res més que noms i per què aprofita dir-ne un o dir-ne un altre. Potser té raó. Però el PP no pensa el mateix. El PP sí sap la importància dels noms.

dilluns, 27 de juliol del 2009

El cotxe oficial de la ministra federal de Sanitat Ulla Schmidt

Sembla una nova versió de l'acudit. La ministra de Sanitat del govern federal alemany de coalició, Ulla Schmidt (SPD), es troba aquests dies de vacances als Poblets (Marina Alta) amb el seu fill de 15 anys. Fins ací res no hauria de ser notícia. La notícia comença quan li pispen el cotxe. Però això no passaria d'un breu en el Bild, tot anunciant els perills mortífers d'estiuejar en el litoral mediterrani. La cosa és complica quan es tractava d'un cotxe oficial (Dienstwagen). Tot en va ple.

L'oportunitat política del fet és extraordinària. Perquè, a Alemanya, com a tot arreu, la sanitat pública és el blanc favorit dels contrareformistes, els mateixos que ara titllen Obama de reencarnació de Pol Pot per proposar un sistema de pagament únic als Estats Units que, segons diuen els crítics, conduiria a un socialisme euro-canandenc, al racionament de la salut, i bla, bla, bla. Schmidt els ho ha posat fàcil. A més, i ja que hi som, hom aprofita per carregar contra l'SPD. L'SPD, tot i que és al govern, ha esmolat les eines verbals en els darrers mesos, amb campanyes electorals i pre-campanyes.

A més, el cotxe, no era assegurat.

Schmidt ha insistit que, fet i fet, la seva estada a la regió de Dénia no deixava de ser oficial, car tenia previst trobar-se amb la nodrida colònia alemanya (permanent i estival).

Una vegada consultada la ideologia de la ministra, el PP valencià s'ha fregat les mans. Perquè hi podia carregar amb tranquil·litat.

Fonts properes a Schmidt han sospitat, fins i tot, d'una trampa.

Els lladres de cotxes de la Marina, com els de les altres comarques litorals, són, com ja se sap, agents a temps parcial del Mossad, l'Okhrana, la CIA i el KGB(refundat). No tenen altra feina a fer que robar cotxes oficials de ministres per deixar-los quedar malament.

Ja tenim la serp estivalenca, i encara no som a l'agost.

La premsa alemanya, després de carregar amb la ministra, adverteix, com si d'una maledicció bíblica es tractés, dels perills inherents al clima subtropical de la Mediterrània, que afecta l'enteniment i la propietat automobiliària.

És clar que el govern autonòmic valencià no té traspassada les funcions de policia. Aquestes funcions són encara en mans del delegat i dels sotsdelegats de govern. I aquests són homes del PSOE. Ricardo Peralta, sorneguer, diu "si la ministra en els seus viatges privats utilitzés cotxe privat, no li haurien robat el cotxe oficial". Au va, home, Peralta. Llavors li haurien robat el cotxe privat! El que hauria d'haver fet la ministra Schmidt, és haver vingut en patinet. Amb l'exercici ens estalviaríem una mà de factures que carregar a la sanitat pública!!!

Barcelona, fa 100 anys: la lluita continua (dimecres 28/07/1909)

La matinada del dimecres, en començar la jornada laboral, es veia encara com el seguiment de la vaga era massiu. D'altra banda, però, el nivell de mobilització dels dos dies anteriors havia davallat. Les cremes d'esglésies i convents havien alienat una part de la població. Alhora, la repressió policial i militar havia aconseguit d'atemorir una porció dels manifestants dels dies anteriors. No obstant, durant tota la nit de dimarts a dimecres hi hagué intercanvi de trets.

A partir de les nou del matí els carrers tornaven a omplir-se i circulaven grups d'insurgents. Alguns d'aquests grups calaren foc a edificis religiosos, alguns per primera vegada, i en d'altres, encara flamejant, reavivaren el foc. Al voltant dels edificis que cremen, religiosos o no, els grups d'incendiaris resisteixen a les forces militars, les quals dubten entre dissoldre els grups o apagar les flames.

Des dels rengles militars hom considera la situació inicialment controlada. El capità general de Santiago surt de la Capitania General a realitzar un "reconeixement", acompanyat d'una exígua escorta. No arriba al Paral·lel que ja és increpat. L'escorta el salva d'ésser agredit, repel·leix els manifestants i se'n du al capità general de nou a Capitania, no fos cas que hi hagués un nou Corpus de Sang en ple mes de juliol.

El bloqueig de carretes i comunicacions, iniciat des de dilluns, i que fins llavors havia estat gairebé complet, s'esquerda en alguns punts. És així com arriba un correu des de França i també entren a Barcelona reforços militars i policials.

De mica en mica, les tropes s'ensenyoregen dels carrers i hi estableixen controls, tot sotmetent la població a registres i escorcollaments.

Molta gent, però, fa vida normal, i assum els focs i els registres policials com una molèstia passatgera. Altres consideren que la revolució és imminent i circulen tota mena de remors en aquest sentit.

Al carrer Pelai un grup de vaguistes armats prenen una seu de la Delegació d'Hisenda, i des d'aquesta posició obren foc contra les forces militars.

En caure la nit es tanca la tercera jornada revolucionària. La vaga contínua i les accions antimilitaristes i anticlericals també.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Barcelona, fa cent anys: la vaga es fa indefinida (dimarts 27/07/1909)

En caure la nit a Barcelona, les protestes contra la mobilització dels reservistes cessen progressivament. Per bona part dels vaguistes, en començar la jornada, s’havia entès que la vaga general seria de 24 hores i que se l’entenia com una mesura de pressió al govern Maura. Però ara que es concloïa la jornada creixien les veus que parlaven de continuar la vaga indefinidament. D’altra banda, eren més i més els que pensaven que calia adoptar una posició ofensiva contra el règim i, molt especialment, contra les seves dues potes més pregones: l’exèrcit i l’església. Ja la nit de dilluns i de dimarts hom va clar foc en l’edifici dels maristes del Poble Nou. Les accions a comarques d’interrupció de línies de comunicacions continuà al llarg de la nit i del matí de dimarts. A Vilanova i la Geltrú, es va tallar la línia ferroviària i les línies telegràfica i telefònica. El migdia de dimarts totes les comunicacions telegràfiques i telefòniques des de Barcelona ja havien estat tallades, feta excepció de la línia de cable que, a través del Vallès, arribava fins a la frontera franco-espanyola.

La matinada de dimarts, a Barcelona, ja es feia evident el caràcter indefinit de la vaga i que de nou seria acompanyada amb accions de protesta contra la mobilització de reservistes. Els manifestants s’acumulaven al centre de Barcelona i baixaven pel Paral·lel o per les Rambles en direcció a la Capitania General, a la plaça Colom. Ja de bon matí, sortia de la Capitania General una columna d’infanteria, que es dividí en seccions per remuntar les Rambles, el Paral·lel i els altres carrers principals amb la finalitat de dissoldre els manifestants (i, de fet, qualsevol concentració de vianants). La reacció inicial dels manifestants fou de retirada però, després, en alguns carrers transversals a la Rambla començaren a aixecar-se barricades fetes amb llambordes. A la infanteria ara se li sumaven forces de cavalleria les quals, però, trobaven un obstacle seriós en aquestes barricades.

En resposta a l’aixecament de barricades a Barcelona, el capità general de Santiago va emetre un ban on declarava que s’obriria foc sense avís previ a qualsevol grup que “interceptés la via pública”.

També s’alçà una barricada a l’entrada del carrer Major de Gràcia. Els defensors de la barricada eren armats i dispararen a la cavalleria assaltant. En instal·lar-hi les forces d’infanteria, però, dues peces d’artilleria, la barricada fou abandonada, i els defensors es distribuïren Gràcia endins.

És en la jornada de dimarts on el to antimilitarista de la protesta es complementa amb actuacions anticlericals. Com més s’amplia la mobilització i com més s’hi veuen arrossegats també els sectors populars més allunyats del proletariat sindicalitzat i polititzat, més freqüents es fan les cremes i els assalts d’esglésies, monestirs i centres d’ensenyament religiós. És el cas de l’Església de Sant Pau i del veí Col·legi dels Pares Escolapis. Com a mesura de precaució són evacuats molts convents. En d’altres casos, els incendiaris arriben abans, adverteixen de les seves intencions i obliguen a evacuar l’edifici.

Amb la crema de convents i esglésies apareixen també les primeres manifestacions de suport popular a les forces militars. Així, per exemple, les forces de cavalleria són rebudes amb aplaudiments i ovacions per part de veïns quan dissolen un escamot d’incendiaris. De totes formes, els escamots d’incendiaris també compten amb un suport popular efectiu ja que, quan un grup es dissol, de seguida s’alimenta amb noves incorporacions.

Els enfrontaments armats que, al començament de la jornada, tenien lloc al voltant de barricades, se centren cada vegada més en edificis religiosos. La nit de dimarts a dimecres la llista d’esglésies i convents assaltat o incendiats es fa més llarga: Sant Pere de les Puel·les, Sant Cugat, Santa Madrona, la parròquia de Sant Andreu del Palomar, la parròquia del Clot, el monestir de les Jerònimes, Valldonzella, l’edifici dels salesians al carrer Manso, el monestir dels Agonitzants, la capella de Marcús, els frares de la Granja, els germans de la Doctrina Cristiana de la carretera de Sarrià, les monges caputxines del camp de Galvany, el convent de Loreto, el convent de Sant Miquel (carrer Rosselló), el monestir de les Monges Penedides, el monestir de les Magdalenes, el convent de les Paüles, el de les Concepcionistes, Sant Felip Neri (de Gràcia), les Beates de Poble, la parròquia de Sant Joan de Gràcia, les Carmelites de Gràcia, els Missioners del Sagrat Cor de Maria, l’edifici dels maristes al camp de Grassot, les Serves de Maria del carrer Universitat, la Parròquia d’Horta, les Dames Negres d’Horta, la Parròquia dels Àngels, el Seminari Conciliar, el Mont-sió de la Rambla de Catalunya, etc. Gairebé faríem més curt amb la llista d’edificis (encara) no assaltats.

Fossin les intencions que fossin les que animaren la crema d’esglésies i de convents, el cert és que tingueren de llavors en endavant un efecte desmobilitzador.

D’aquesta sèrie: Introducció, dia 26

dissabte, 25 de juliol del 2009

Barcelona, fa 100 anys: Vaga general a Barcelona contra la guerra al Marroc (dilluns 26/07/1909)

(En un altre post, del mes passat, ens referien al centenari dels fets de la setmana del 26 de juliol de 1909. La construcció del ferrocarril de Rif havia patit sabotatges i, finalment atacs armats oberts, per part de les guerrilles marroquines. El dissabte 9 de juliol el ministeri de la Guerra espanyol signà un decret de mobilització que afectava 40.000 reservistes, és a dir gent que havia fet el servei militar en els darrers anys. El dilluns 11 de juliol comença al port de Barcelona l'embarcament d'aquests mobilitzats, molts d'ells ja casats i amb família. Durant les dues setmanes següents les protestes contra la mobilització creixen, amb actes de sabotatge i amb una repressió policial i militar. Al final de la segona setmana de protestes, tal com correspon freqüentment a les "direccions" obreres habituals, s'adopta la resolució de convocar una vaga general que començaria el dilluns 26 de juliol).

La convocatòria de vaga arrencada amb la jornada laboral, de matinada. Grups de sindicalistes informen davant de fàbriques i tallers i en els barris obrers de la convocatòria d'una aturada general que s'entén com una manifestació de protesta pacifista, és a dir contra la guerra del Marroc i contra la mobilització de reservistes, a més de denúncia de les càrregues que els militars han protagonitzat contra les manifestacions al port i a altres llocs de la ciutat (manifestacions molt sovint formades per dones, les mullers, mares i germanes dels mobilitzats).

La difusió de la convocatòria, ja esperada de feia dies, i la conscienciació general producte de dues setmanes de protestes generalitzades, fan que el seguiment de la vaga sigui aviat pràcticament universal. Molts treballadors ja ni tan sols s'havien dirigit als llocs de treball. Van haver-hi molt poques resistències, bàsicament entre treballadors que consideraven antipatriòtic fer una vaga contra la guerra al Marroc.

El seguiment en el comerç de la vaga és inferior. Si bé hi ha botigues que són tancades, una bona part han obert. D'altres han optat per deixar les portes entornades.

Una bona part dels treballadors en vaga participa en les concentracions contra la guerra. Com en dies anteriors, s'adopta com a símbol de protesta un llaç blanc penjat a la roba. I com en dies anteriors, el protagonisme de les protestes el tenen les dones, que temen per la mobilització dels seus marits o fills, o que ja els han vist mobilitzats i enviats al Marroc, d'on cada dia arriben notícies de caiguts, ferits o morts.

Malgrat la generalització de la vaga, no tot s'ha aturat. Els tramvies circulen amb gairebé normalitat. Grups de vaguistes n'aturen alguns, bé per informar el conductor de la convocatòria o directament per blasmar-lo. És al voltant, doncs, dels tramvies que comencen les primeres topades entre els vaguistes, d'una banda, i policies i guàrdies civils de l'altre. Les forces de la Policia i de la Guàrdia Civil tenen ordres de mantenir els tramvies en circulació. Hi ha llocs on els vaguistes han aixecat barricades que obstrueixen les vies. D'altres tramvies són directament atacats: els vaguistes pugen per desenganxar el trolley, d'altres vegades els tramvies són sacsats.

Més enllà dels tramvies, durant tot el dia, es repetiren enfrontaments entre vaguistes i policies. En el Clot, són morts tres vaguistes i molts més queden ferits, mentre el balanç oficial parla de 2 guàrdies civils i 7 guàrdies de seguretat que hi són ferits. En el Poble Sec el balanç oficial parlar de 3 vaguistes ferits i d'1 polícia en estat gravíssim. Però la major part dels enfrontaments tenen lloc en el centre de la ciutat. En el centre habitual de les protestes, davant de la Capitania General, en el Passeig de Colom, el balanç oficial parla de 3 vaguistes i d'1 guàrdia de seguretat ferits. Més ferits hi ha al carrer d'Aribau.

Al migdia, es produeix una reunió en el Govern Civil. El governador civil, Ángel Ossorio y Gallardo, home de confiança de l'entorn d'Antoni Maura (és a amic personal del seu fill), es mostra partidari de trobar una solució pacífica. D'altres veus, entre elles les del president interí de l'Audiència Provincial, Abril, demanen que traspassi els seus poders a l'exèrcit. Ossorio accedeix, i lliura el comandament de les forces d'ordre al capità general de Catalunya, Luis de Santiago. Tot seguit, Ossorio va presentar la dimissió com a governador civil, mentre Abril acumula a la direcció interina de l'Audiència la del Govern Civil. A la pràctica, però, és el general de Santiago qui és al comandament de la repressió, tal com va publicar en un ban a la tarda.

La idea de la vaga del 26 de juliol era sumar-hi tot el territori estatal, ni que fos des del focus inicial de Barcelona. A Badalona, els vaguistes tallaren la línia fèrria. A Terrassa, un grup de vaguistes va incendiar el pont del tren i va enfrontar-se a les forces de la Guàrdia Civil. Accions similars es van prendre a moltes altres localitats de la regió de Barcelona. Al Vendrell, per exemple, Andreu Nin, que molts anys després havia de ser dirigent destacat del moviment obrer, va participar en accions de sabotatge contra la línia fèrria. La idea d'aquestes accions era impedir la circulació de trens que portessin reforços policials i militars a Barcelona.

divendres, 24 de juliol del 2009

L'arribada de la humanitat a la Lluna: quarantenari o cinquantenari?

El 25 de maig del 1961 Kennedy va fer una promesa al Congrés dels Estats Units d'Amèrica: "Crec que aquesta nació hauria de dedicar-se a assolir l'objectiu de, abans d'acabar aquesta dècada, de fer aterrar un home a la Lluna i fer-lo tornar sa i estalvi cap a la Terra". Aquesta és una de les rares promeses (encara que no formulada exactament com a tal) que un polític ha acabat per complir, ni que sigui pòstumament i involuntària. El cas és que, avui fa 40 anys, aterrava en aigües de l'Oceà Pacífic el que restava de la nau Apol·lo 11, amb els tres cosmonautes de la missió sans i estalvis (dos dels quals, Neil Armstrong i Buzz Aldrin havien passejat durant dues hores de poble pels pedregars selenites). Encara quedaven cinc mesos ben bons per acabar la dècada.

No hi ha dubte que el programa Apol·lo, per emprar les paraules de Kennedy, ha estat un dels "projectes espacials més impressionants per a la humanitat, de més rellevància en l'exploració a llarg termini de l'espai; i el més difícil i car d'acomplir". Fins el febrer del 1966 hom no fa els primers llençaments de prova del programa Apol·lo, un dels quals, el gener del 1967, va acabar amb la vida dels tres tripul·lants. Malgrat tot, durant quatre anys, entre el desembre de 1968 i el desembre de 1972, nou cosmonaus Apol·lo (8, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17) van fer el trajecte d'anada i tornada a la Lluna amb tres tripulants cadascuna, la qual cosa equival a 27 passatgers. Com que dels 27 passatges, 3 repetiren, el nombre total de cosmonautes que han fet el viatge és de 24. Aquestes 24 persones són les úniques que han estat més enllà de la Baixa Òrbita Terrestre. Són les úniques 24 persones que han estat a gairebé més de 400.000 km de distància de la Terra, i les úniques 24 persones que han viatjat a més de 10 km per segon respecte les coordenades terrestres. A més, de les 24 persones (tots homes blancs) n'hi ha hagut 12 que han xafat la Lluna: ho feren l'Apol·lo 11, el 12, el 14, el 15, el 16 i el 17. L'Apol·lo 13, per problemes tècnics, es va limitar a sobreviure, que no és poc: els primers tres supervivents d'un accident espacial. Les darreres sis persones que han caminat per la Lluna (Apol·lo 15, 16 i 17) hi passaren un total de gairebé 21 hores fora (en tres tongades de 7 hores), incloses les estones de conducció del Rover lunar. Qualsevol de les missions Apol·lo que van tocar la Lluna han aportat més material petrogràfic (quilograms de material) que totes les missions no-tripulades soviètiques d'anada i tornada (grams de material). Els dos cosmonautes de l'Apol·lo 12 que caminaren per la Lluna foren els primers en visitar un lloc arqueològic d'interès en aquest astre: el lloc on, des de 1966, hi havia la Surveyor, de la qual recolliren instrumental.

Comptat i debatut el programa Apol·lo va costar 25.000 milions de dòlars (repartits en 13 exercicis), si fa no fa la quantitat ja pressupostada el 1966. Això es correspon aproximada a 10 anys del pressupost total de la NASA dels nostres dies. És a dir a uns 4 mesos del pressupost militar total dels EUA. Equival a la producció mundial econòmica de gairebé 2 dies.

Però ens assalta un dubte. Cal parlar, doncs, de l'arribada de la humanitat a la Lluna com un fet escaigut el juliol de 1969. En primer lloc, hom podria dir que, en tant que no hi ha hagut continuïtat, el programa Apol·lo és simplement un producte d'una època especial de la història de l'exploració especial (fort creixement econòmic, rivalitat interimperialista que calia reconduir a finalitats no estrictament militars però que no ho deixessin de ser i tinguessin força propagandística). Però dir això amaga un biaix. És evident que les 24 persones que han caminat i/o orbitat al voltant de la Lluna ho van fer gràcies a uns equips humans impressionants i a una tecnologia pionera en el seu moment. Descomptant les 24 persones, els altres programes d'exploració lunars, siguin nord-americans, russos, europeus, japonesos, xinesos, indians, etc., són sempre una fita de combinació de treball humà en forma de treball humà viu i de treball humà emmagatzemat en maquinària. Que la missió sigui tripulada, de fet, és una condició que afegeix una càrrega, per bé que també ofereix oportunitats addicionals.

La història de l'exploració de la Lluna no es pot reduir als quatre anys del programa Apol·lo. És una història que arrenca abans. La data d'inici, si volem, la podem posar el 14 de setembre de 1959, ara fa cinquanta anys, quan la missió retrospectivament denominada Luna 2, de l'agència espacial soviètica, impactà contra la superfície lunar. O, el 3 de febrer de 1966, quan la Luna 9 fou la primera cosmonau que aterrà prou suaument com per continuar funcional durant uns dies i emetre les primeres fotografies de la superfície lunar. Fruit d'aquests 50 anys d'exploració lunar són les 176 tones mètriques de material acumulat.

Aquest material acumulat és, en tota regla, un fòssil humà. Un fòssil no-orgànic, se'ns dirà, però fòssil nogensmenys. Al capdavall, molts dels jaciments paleolítics que hi ha escampats per la superfície de la Terra són merament això: jaciments de material, d'instruments emprats per la humanitat primitiva. Els jaciments estricament paleoantropològics són més rars que els jaciments arqueològics. Això és del tot cert a la Lluna, ja que cap dels 24 cosmonautes del programa Apol·lo hi va deixar la pell.

El concepte d'humanitat lligat a la mera suma dels 6.500 milions d'amuntegaments pluricel·lulars ens sembla ara el súmmum de l'humanisme. Temps arribarà que hom acusarà aquest concepte d'organicisme, i dits acusadors cibernètics ens assenyalaran per no considerar-los humans o no considerar-los part nostra. Per guardar-nos en salut, doncs, celebrarem el cinquantenari de Luna 2. No perquè considerem que Luna 2 sigui un objecte intel·ligent, que no ho és, sinó per les intel·ligències i les mans que la van fer possible. És en aquest concepte ampli que podem dir que els límits de la humanitat arriben allà on hi ha el Voyager 1 (a 16.000 milions de quilòmetres, 40.000 vegades la distància que separa la Terra de la Lluna).

Per a certa correcció política, un xic luddita, tot això els fa cridar "Vade retro Satanas". Certament en mans de la direcció actual, és impossible refiar-se gens ni mica, ja no la cursa espacial sinó la mera gestió de les zones verdes urbanes. Però ni que sigui una estona convé deixar-se anar pel pensament de J. D. Bernal. Una estona, només. Encara som a la Terra, principis del segle XXI, i qualsevol dia la Hillary Clinton precipita una guerra termonuclear que ens retorna al paleolític inferior en el millor dels casos.

dijous, 23 de juliol del 2009

L'aplicació del dret d'autodeterminació a Nagorno Karabakh

En temps de la Unió Soviètica coexistien la República Socialista Soviètica d'Armènia amb la República Socialista Soviètica d'Azerbaidjan. A més, hi havia una sèrie de territoris que gaudien d'autonomia, com era el cas de Nagorno Karabakh. Nagorno Karabakh era adscrit a la RSS d'Azerbaidjan, bo i entès que la seva autonomia corresponia a un reconeixement de la majoria armeniana d'aquest territori. La dissolució de la Unió Soviètica va convertir les fronteres republicanes en estatals. Esclatà una guerra entre Armènia i Azerbaidjan. Les autoritats de Nagorno Karabakh proclamaren la independència. Armènia va intervenir i va ocupar Nagorno Karabakh i el territori no-autònom circundant d'Azerbaidjan. Formalment, les autoritats de Nagorno Karabakh reclamen el reconeixement internacional com a estat independent. Armènia no reconeix la independència de Nagorno Karabakh però estableix de facto un protectorat en la regió. Azerbaidjan reclama la restitució de Nagorno Karabakh i de la resta de territori. L'afer, ara en una situació de pau, és en mans de l'Organització de Seguretat i Cooperació Europees (OSCE).

Veiem ara els sis punts que han elaborat en les darreres hores els capitostos de la diplomàcia de l'OSCE, encapçalats per la Secretària d'Estat Clinton:
1.- retorn dels territoris que envolten Nagorno Karabakh al control azerbaidjanès.
2.- estatus interí per a Nagorno Karabakh, que forneixi garanties de seguretat i d'autogovern.
3.- un corredor que uneixi Armènia amb Nagorno Karabakh.
4.- determinació futura de l'estatus legal final de Nagorno Karabakh mitjançant una expressió de la voluntat legalment vinculant.
5.- dret de totes les persones internament desplaçades i dels refugiats a retornar als seus antics llocs de residència.
6.- garantització internacional de la seguretat que inclogui una operació de pacificació.

El primer punt deriva del "dret internacional". Aquests territoris "que envolten Nagorno Karabakh" foren ocupats fa vint anys per l'exèrcit armenià. Armènia no se'ls ha annexionat formalment i tampoc no ho ha fet Nagorno Karabakh. Això vol dir que totes les parts hi reconeixen la sobirania azerbaidjanesa i, en conseqüència, l'OSCE reclama la normalització institucional d'aquests municipis.

El segon punt equival a la legalització internacional del govern de Nagorno Karabakh, que ara per ara no té reconeixement diplomàtic de cap altre estat. Les condicions d'aquest reconeixement es basen en l'autogovern i la seguretat. D'una banda això equival al reconeixement tàcit de l'autogovern de Nagorno Karabakh (acceptat ara ja, de forma definitiva, també per Bakú) i de les obligacions del govern del país per mantenir la seguretat (ben entesa la seguretat en el concepte imperialista que té la OSCE).

El tercer punt reconeix les vinculacions entre Armènia i Nagorno Karabakh. És un fet l'existència de forts lligams econòmics entre els dos territoris. Una recuperació de la sobirania azerbaidjanesa no hauria de suposar un tall territorial. Val a dir que no queda clar el caràcter territorial del corredor i que, probablement, Bakú interpreta com un "dret de pas" pel seu territori (anàleg als corredors marítims que Bolívia té reconeguts envers el Pacífic i l'Atlàntic).

El quart punt és el que més interessa ja que, sense emprar la paraula, aplica el principi d'autodeterminació. La voluntat dels pobles de Nagorno Karabakh serà vinculant quant a l'estatus futur del territori. Les dues alternatives són clares: la independència d'una banda, i l'autonomia (segurament, com a república autònoma) integrada en Azerbaidjan. Erevan és conscient que una tercera opció, la unificació política amb Armènia, queda més o menys descartada.

El cinquè punt també és de gran rellevància. Des de la guerra de fa 20 anys, molta població, bàsicament azerí, però també armeniana, kurda, etc., se'n va anar. És dubtós que molts dels que avui viuen i treballen a Bakú, a Istanbul, a la Unió Europea o, fins i tot, als Estats Units hi vulguin tornar. Però tots els que sí ho desitgin tenen ple dret de tornar-hi. Aquesta reversió potencial dels canvis demogràfics precipitats per la victòria militar armeniana té, evidentment, enormes complexitats. No hi ha pas dubte que el dret del retorn és situat per l'OSCE en el mateix nivell jeràrquic que el dret d'autodeterminació.

El sisè punt sanciona la presència en el territori de les forces d'interposició de l'OSCE. De fet aquest punt implica allargar sine die la penetració neocolonial russa, europea i nord-americana a la zona. L'excusa de la "seguretat" contra "odis interètnics", "tràfic de drogues", "tràfic d'armes", etc., permet allargar la presència d'unes tropes no poques vegades implicades elles mateixes en fets delicitius contra la població civil.

Òbviament el reconeixement del dret d'autodeterminació que fa l'OSCE és limitat quant a territori (els territoris adjacents a Nagorno Karabakh no hi són inclosos), quant a opcions (amb una clara promoció de la reintegració a Azerbaidjanz) i quant a continuació de la presència "internacional". L'OSCE vol normalitzar la situació internacional d'un territori, restablir les relacions entre Armènia i Azerbaidjan, i preparar el terreny a futures expansions (de l'OTAN, de l'Espai Econòmic Europeu, etc.). Tot i amb tot, i conscients del fet que l'OSCE és plena d'elements salvatges, brutals i ignorants, cal veure com la formulació de Woodrow Wilson, contra el que pensen alguns analistes dels imperiets veïns, és ben viva. Clinton i Sarkozy s'han disputat la fotografia. Tothom vol quedar bé amb els armenians. I tothom vol quedar bé, alhora, si és possible, amb els pobles turcòfons. En bé de Sarkozy, recordem que la República Francesa, si més no, ha reconegut el dret d'autodeterminació (mediatitzat i parcial) a Nova Caledònia. D'altra banda, els qui es preocupen pel futur del poble azerí en les àrees sota ocupació armeniana, tot sovint obliden quina és la situació (d'humiliació constant i perdonavidisme) que viuen armenians i azerbaidjans a la República Islàmica d'Iran, per posar un exemple. O potser no ho obliden i ho posen en el cartutx que preparen contra Ahmadinejad. Però això, separat per un altre ratlla fronterera igualment arbitrària, és una altra història.

Encara que la vaig fer l'any passat, aquesta presentació conté algunes dades resumides de Nagorno Karabakh i d'altres conflictes nacionals oberts i sense resoldre a Europa (entesa Europa geogràficament de forma arbitrària, com no pot ser d'altra manera)

Un advertiment del tripartit a la Fundació Orfeó Català

Aparentment, l'escorcoll inciat aquest matí a les oficines de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana té com a objectiu ampliar les proves d'una querella presentada per la Fiscalia d'Afers Econòmics. Potser, finalment, hom descobrirà l'existència d'un frau econòmic en aquest entitat emblemàtica de la (lumpen-)burgesia catalana. Ara bé, donats els antecedents d'aquestes operacions juridico-policials, és de sospitar qui mou els fils darrera l'escenari. Si apliquem la doctrina Barberà al cas podríem dir que qualsevol fundació de caire cultural al llarg i ample del món fa jocs de mans amb els quartos. Something is rotten... Així doncs, tot depèn de la matusseria amb la qual s'arregglen les xifres i amb la inventivitat de qui crea les factures. L'art no es redueix a la música, semblen indicar-nos amb murrieria, els policies que anaven amunt i avall de la nostrada institució. Però potser tot quedarà en un bluf. I llavors sospitarem del tristpartit i de les seves fosques intencions d'atemorir tot l'engranatge cultural que no combregui amb els valors del PSOE del Gran Líder ZP. O sigui, que tenim les de guanyar. O es confirmarà la nostra sospita del caràcter intrínsecament corrupte de la cultureta, o es confirmarà el caràcter intrínsecament corrupte del governet.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Les generacions de la decepció

En la història de la Revolució d'Octubre, del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus-Bolxevic (després dit Partit Comunista Bolxevic i, finalment, Partit Comunista de la Unió Soviètica), de la Tercera Internacional (després, més senzillament, Comintern i, successivament, Cominform i no res) i de la República Soviètica (després Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) veiem la formació successiva, com a escissions de la línia oficial, de dissidències. Decebudes, per motius diversos, de la línia oficial, constitueixen nous moviments, alguns dels quals arriben fins als nostres dies. Així, per exemple, ben aviat apareixerà la decepció de l'Oposició Obrera, i dels diferents corrents del "comunisme d'esquerres", des del "comunisme de consells" fins el "Moviment Socialista Mundial" per citar alguns exemples. Aquests corrents, definits com a marxistes i contraposats a la socialdemocràcia, es declaren obertament no-leninistes. Posteriorment, trobem la decepció de la denominada "esquerra comunista italiana", de la qual sorgiran els diferents corrents de l'actual Partito Communista Internazionale. Aquest corrent "comunista-internacional" sí es defineix com a leninista, però blasmarà alhora trotskistes i estalinistes. Més endavant trobarem ja els trotskistes (inicialment autodefinits com a bolxevics leninistes) que trencaran successivament amb l'estalinisme i fundaran la Quarta Internacional. La seva principal crítica a l'estalinisme serà l'adopció, el 1926, de la doctrina del "socialisme en un sol país" per part de Stalin. Per a Stalin aquesta doctrina anava en consonància amb el període, i el 1928, quan canvia, segons Stalin, el període, s'inaugura una nova doctrina, la del tercer període, que abocarà als partits comunistes a l'agitació revolucionària i al trencament amb tota mena d'aliances i fronts amb els sindicats i partits reformistes. De nou, en aquest període, trobem decebuts, però en aquest cas de signe contrari als anteriorment esmentats, ja que es tracta dels "comunistes de dretes", com ara els Brandler i Thalheimer que trenquen amb el KPD per formar el KAPD, o com, a casa nostra, Joaquim Maurín, moviments que convergiran en la Internacional de Londres (l'anomenada Internacional Tres i un Quart), però que s'esvairan passada la Segona Guerra Mundial. Nous trencaments es donarien com a conseqüència de dos girs cabdals de la política de Stalin: l'adopció de la política del "front popular" el 1935 (que suposa un gir de 180º respecte la del "tercer període") i la signatura del Pacte Germano-Soviètic del 1939. Fallit el Pacte Germano-Soviètic el 1941, la Unió Soviètica entra en la Segona Guerra Mundial. Abans que acabi la guerra hom trobarà nous trencaments "de dreta", com el protagonitzat per Earl Browder, en el si del Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica (CPUSA). Però més sorollós serà el trencament entre Stalin i Tito el 1948, que fa aparèixer el primer "estat socialista" que no combrega amb els dictats de Moscou (que acusa els titistes de "dretans", "nacionalistes burgesos", etc., etc., etc.). El 1956, el gir post-estalinista que impulsa Kruscev comportarà l'inici del trencament amb el Partit Comunista Xinès i la República Popular Xinesa, que no es consumarà fins el 1961, i que arrossegarà corrents anti-revisionistes (genèricament denominats maoistes) dels diferents partits comunistes i/o conduirà directament a la formació de nous partits. D'aquests corrents anti-revisionistes sorgeixen les formacions polítiques maoistes, hoxhaistes, etc., que tindran com a referents la Xina de Mao (fins el 1976 o el 1979, segons els gustos) o l'Albània d'Hoxha (fins el 1989). Però també el 1956 es produeix la Revolució d'Hongria i la subsegüent intervenció militar soviètica per esclafar-la. Llavors, com després del 1968, amb la intervenció a Txecoslovàquia, es produirà la decepció de part de la intel·lectualitat comunista fins llavors pro-soviètica dels països occidentals. Alguns d'aquests decebuts s'integraran en els corrents de la "Nova Esquerra" i així participaran en els fets de maig francès de 1968 i en el subsegüent període d'efervescència (que dura fins els primers anys 1980). D'altres, més dretans i institucionalitzats, participaran en el corrent "eurocomunista", que aconseguirà la direcció, entre d'altres, del PCF, PCI, PCP, PCE i PSUC. Encara el colp militar de Polònia de 1981 o el curs que prenia la intervenció soviètica a Afganistan, van produir algun trencament addicional. Amb l'arribada al poder de Gorbatxev i la perestroika, els darrers trencaments amb la línia oficial, entre el 1986 i el 1991, donaran lloc a formacions com Refundazione Communista (a Itàlia), el Partit dels Comunistes de Moldàvia i a tota una altra sèrie de partits que es mouen entre l'oposició parlamentària d'esquerres o la gestió il·lustrada de governs capitalistes.

És cert que hom pot trobar, barrejats, hereus de diverses generacions de la decepció entre els partits "amplis" d'esquerres com Die Linke a Alemanya, la Refundazione Communista a Itàlia, el Partit Anticapitaliste a França, o la mateixa Esquerra Unida i Alternativa (amb participació de sectors trotskistes, post-eurocomunistes del PSUCviu i post-prosoviètics del PCC). En una mobilització antiracista contra el BNP, a Londres, poden coincidir un trotskista de la línia de Tony Cliff amb un maoista i, mentre són d'acord, per exemple, en definir la República Popular Xinesa com un estat de "capitalisme d'estat", les tindran si el primer comença a malparlar de Stalin o de Mao. Segons els rostres (Marx i Engels són fixos, però la resta poden variar) i el nombre de Congressos de la Tercera Internacional acceptats com a vàlids, es defineixen els diferents grupuscles. Això acaba per recordar la història del cristianisme, amb successives escissions d'esglésies nestorianes, eutiquianes, melquites, papistes, luteranes, anglicanes, calvinistes, baptistes, metodistes, vell-catòliques, neo-catòliques, etc., totes les quals, però semblen dotades d'una teologia indistingible als ulls d'un no-cristià.

Les diferents generacions de la decepció no poden posar-se d'acord amb la data o la descripció de la defecció de la línia oficial. I, segons la data o la descripció, arriba la condemna més o menys enllà, i deixa un espai més o menys gran a la part de la història reivindicable, bé sigui de la Unió Soviètica o de l'Església de Roma.

Un fenomen similar el trobem entre els decebuts de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Hi ha hagut qui no ha combregat mai amb el gir independentista d'ERC, però deixem-los a aquestos, de moment. Centrem-nos en els que sí hi van creure. Una primera tongada de decebuts es va produir amb l'escissió del Partit per la Independència (PI), en el qual hi anaren bucs insígnia del gir previ (Àngel Colom, Pilar Rahola, etc.). Això va ser, si mal no recordo, cap el 1996. És inevitable, doncs, que l'historiador de la decepció vulgui veure corrents tel·lúriques entre aquells fets i els fets posteriors al 2003. Però això seria abusar, al meu entendre. Cal esperar-se al 2003, doncs? No ben bé, ja que, a banda del PI, més d'un i més de dos ja es va decebre davant de determinats discursos i de determinades hostilitats de la direcció. Però, en tot cas, és en el 2003 on s'experimenta el creixement en nombre de diputats d'ERC al Parlament de Catalunya. Amb la formació del primer tripartit (desembre del 2003) arriba una nova onada de decepcions. Entre els decebuts hi ha qui s'hauria estimat més un pacte CiU+ERC però la majoria de decebuts, senzillament, volia que l'entrada d'ERC a qualsevol govern se supedités a una forta exigència que, en cas de no ésser complimentada per CiU o pel PSOE, havia de menar a ERC a una oposició encarada a guanyar més vots i diputats el 2007. Des de la direcció d'ERC es va valorar que un pacte automàtic amb CiU era una "abraçada de l'ós" (aquest terme, sigui dit de passada, fou promogut per la premsa espanyolista pro-PSOE). D'altra banda, resta fora del govern quan hi havia l'oportunitat d'entrar-hi, deia la direcció, exposava a ERC a acusacions d'immaduresa (acusacions, sigui dit una vegada més de passada, que haurien estat promogudes per la premsa anteriorment citada). Cal recordar, a més, que el Tripartit 1.0 es va fer en el context d'un govern d'Aznar a Madrid. La imatge de Zapatero a la balconada de la Generalitat, però, va causar una nova onada de decepcions i així continuaria la cosa quan el mateix Carod-Rovira es va veure obligat a dimitir, per ordre de Zapatero, arran de les converses de Perpinyà (que, d'acord amb les conspiracions paranoiques de la dreta espanyola, haurien servit per preparar la defenestració ulterior, via islàmica, del govern espanyol del PP). La instal·lació de Zapatero a la Moncloa i la deriva que prenia la redacció de l'Avantprojecte d'Estatut van forjar noves onades de decebuts. Hi hagué refluxos, però, com la consecució de l'adopció del NO en el referèndum de la Constitució Europea per part d'ERC (febrer del 2005) o la decisió d'ERC-Barcelona de no entrar en el govern municipal del PSOE-ICV. La direcció d'ERC encara va salvar prou la situació de l'Estatut, ja que el redactat final fou pactat entre el PSOE i CiU i això va facilitar que un nou reflux permetés ERC recomanar el NO en el referèndum estatutari (juliol del 2006). Aquest NO, d'altra banda, liquidà el Tripartit 1.1, amb ERC expulsada pel PSOE-ICV. No obstant això, el novembre del 2006, després d'unes eleccions que tornaven a donar marge a ERC (per restar a l'oposició, per pactar amb CiU, per exigir fort en cas d'un nou Tripartit, etc.), es renovà el Tripartit 2.0. Nova corrua de decebuts. Però ara, els decebuts, eren tremendament hostigats pels no-decebuts, que els acusaven, planerament, de racistes i xenòfobs i genocides per no acceptar Montilla com a President de la Generalitat.

Per exemple, en un article d'avui dimecres mateix, llegim Víctor Alexandre que diu: "Ja s'ha vist que aquella Esquerra que abans de la creació del segon tripartit havia estat un magnífic motor de l'independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants". Ja la tenim. La frase té, per uns moments, el mateix efecte que un esment a Stalin en una assemblea per preparar una concentració contra el BNP. O l'efecte d'un "filioque" en una trobada ecumènica de cristians. O l'efecte d'una referència passatgera al vuitè imam en un Congrés Mundial de Xiisme. Si Víctor Alexandre hagués dit, sense referència temporal: "Ja s'ha vist que aquella Esquerra que abans havia estat un magnífic motor de l'independentisme és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants", la cosa hauria estat més acceptada. Els decebuts de 1996, del 2003, del 2004 o del 2005 hi haurien signat. Tècnicament, a més, el 2006 ERC havia perdut ja una mà de votants (125.000, un 30%) respecte el 2003. És clar que una frase encara més curta: "Ja s'ha vist que aquella Esquerra és avui una força en declivi, clònica del PSC-PSOE i abandonada en massa pels seus votants", seria signable també pels pre-1992-ja-us-ho-vem-dir.

Per Víctor Alexandre el Rubicó es creua amb la creació del segon tripartit. El Reagrupament de Carretero, però, no ha vist creuat el Rubicó fins el 2009. I els bertranistes (Uriel Bertran, Elisenda Paluzie, Hèctor López Bofill) encara no l'han vist creuar. Potser això és un efecte explicable per la teoria de la relativitat especial, que descarta el concepte de simultaneïtat absoluta. El cas és que entre carreteristes i betranistes, no pocs han vist la llum en la presentació del nou model de finançament. Per a aquests decebuts, per exemple, els carreteristes van trencar massa aviat i els bernatistes encara triguen.

Els analistes miren amb atenció les successives generacions de decebuts (inclosos els no-decebuts encara i els no-decebuts mai perquè no es van deixar engalipar d'entrada). Un dels motius de la decepció, aparentment, hauria estat el desencís de vies exclusivament institucionals i institucionalistes, políticament quietistes i que estableixen relacions messiàniques amb la respectiva fracció parlamentària. Diem aparentment, perquè bona part d'aquest "tercer espai sobiranistes" que conformen les successives generacions de decebuts del carodisme senten la temptació de dipositar de nou les esperances en una "segona" Esquerra. És un sentiment anàleg al de molts votants, per exemple, de Die Linke a Alemanya, que confien trobar-hi una segona socialdemocràcia que substitueixi la que els va trair l'SPD (situïn la dita traïció a Bad Godesberg el 1959, en Brandt, en Schmidt o en Schröder). Certament l'ERC de Colom i la de Carod jugaven la carta de la "renovació" de la vida parlamentària, i els seus hereus la jugaran encara. Però tanta repetició de la història, cansa. La repetició de la repetició és una farsa de la farsa: ja no fa ni gràcia. Altrament, se'ns dirà, que cada generació té el dret d'equivocar-se ella mateixa.

En tot cas, però, el fet que hi hagi successives generacions de decebuts en aquest "tercer espai sobiranista" crea, en conseqüència, una atomització de l'espai polític. Cada generació té una o més capelletes. En l'època pre-1989 les capelletes podien sostenir-se amb principis ideològics sòlids. Però ara les capelletes es defineixen de forma més personal, de mètodes d'actuació, d'estètica, de psicoestètica, fins i tot. Una cosa és clara. Si d'aritmètica electoral es tracta, el "tercer espai sobiranista" entre CiU i ERC únicament té lloc si va en una llista més o menys àmplia i, feta la llista, tindran alguna probabilitat de depassar el 3% a la circumscripció de Barcelona (l'única assequible). Si depassen la xifra, cauen 2 o 3 diputats automàticament. I certament tindran la mateixa capacitat de decisió i projecció que, per exemple, han tingut els Ciudadanos. Que aquesta capacitat sigui poca o molta depèn dels gustos.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Dotze noms contra el vulgar-economisme dels nostres dies

Avui tot sovint diem que ens cal un nou Marx, Veblen, Keynes o Schumpeter. Però no és tant com a economistes purs que podem dir que ens calen sinó com a economistes polítics o com a sociòlegs econòmics, de la qual cosa deriva la major part de la seva grandesa. Això és també cert per economistes dissidents posteriors com Kalecki, Sweezy, Minsky, i Galbraith (per no esmentar sociòlegs econòmics que sorgeixen de la pròpia sociologia com Weber, Tawney, Polanyi i Mills

Una llista ben eclèctica. Ara bé, John Bellamy Foster, la fa en reflexionar sobre l’anomenada “Adam’s phallacy”. Aquesta suposada fal·làcia d’Adam és aquella famosa frase d’Adam Smith sobre la mà invisible, i que diu: “Many other cases, led by an invisible hand to promote an end which was no part of his intention. Nor is it always the worse for the society that it was not part of it. By pursuing his own interest he frequently promotes that of the society more effectually than when he really intends to promote it. I have never known much good done by those who affected to trade for the public good. It is an affectation, indeed, not very common among merchants, and very few words need be employed in dissuading them from it.”. El to d’Adam Smith és, en general, raonable i racional. Així més que atribuir la fal·làcia al propi Adam Smith, Foster fa referència a les tesis econòmiques del neoliberalisme i, particularment, les de l’ex-socialista Friedrich Hayek, pel qual, segons Duncan Foley, “no hi ha lloc per a cap categoria social que transcendeixi l’acció individual, o la combinació simple d’accions individuals”. Naturalment, això ratlla la caricatura del pensament hayekià, per bé que reflecteix l’anomisme d’alguns epígons contemporanis de l'Escola de Viena. Altrament, Milton Friedman sempre va interpretar la mà invisible com la forma més natural d’assolir “cooperació” sense “coerció”. Un dels problemes que separen en disputes inacabables els deixebles de les Escoles de Viena i de Xicago és al voltant de qui és individu (és a dir, fins a quin punt una corporació és un individu econòmic) i què és exactament una coerció o una agressió.

Però tornem a la llista. Surten dotze noms en tres quartets. La motivació de la convocatòria és clara. Malgrat l’ensulsiada econòmica (la “Gran Recessió”), el discurs de l’economia vulgar al voltant del “lliure mercat” i dels perills de l’“intervencionisme” no tan sols no afluixa sinó que guanya en acidesa. Per a Foster el problema rau en el fet que el “vulgar-economisme” dels nostres dies desarrela les realitats econòmiques del seu context social per presentar-les com un agregat de transaccions comercials. D’ací la llista eclèctica de dotze nom:
- Karl Marx (Trier, 5.5.1818-London, 14.3.1883) insistí en el caràcter històric (i no pas categòric o etern) del sistema capitalista i de l’antagonisme de classes que el fonamenta socialment.
- Thorstein Veblen (Wisconsin, 30.7.1857-California, 3.8.1929) insistí en el caràcter evolutiu del sistema econòmic.
- John Maynard Keynes (Cambridge, 5.6.1883-East Sussex, 21.4.1946) assenyalà la importància de les institucions estatals en la gestió de les economies capitalistes avançades.
- Joseph Schumpeter (Morava, 8.2.1883-Connecticut, 8.1.1950) discutí agrament com el capitalisme avançat ofegava el mateix esperit emprenedor que li havia donat inici.
- Michał Kalecki (Łódź, 22.6.1899-Warszawa, 18.4.1970) s’ocupà de les diferents dinàmiques socials que condueixen als cicles econòmics de creixement i recessió.
- Paul Sweezy (NYC, 10.4.1910-27.2.2004) caracteritzà la situació del capitalisme avançat o monopolístic com la d’una “estagnació secular” on el que calia explicar com a extraordinari eren les situacions de creixement.
- Hyman Minsky (Chicago, 23.9.1919-NY, 24.10.1996) remarcà la necessitat de la intervenció governamental en els mercats financers.
- John Kenneth Galbraith (Ontario, 15.10.1908-Massachussetts, 29.4.2006) advertí de la concentració de “poder de mercat” de les grans corporacions.
- Max Weber (Erfurt, 21.4.1864-München, 14.6.1920) va descriure les bases socials que justificaven l’existència de l’estat modern.
- R. H. Tawney (Kolkata, 30.11.1880-London, 16.1.1962) blasmà la societat capitalista contemporània com una societat adquisitiva.
- Karl Polanyi (Wien, 25.10.1886-Ontàrio, 23.4.1964) considerà que l’economia de mercat i l’estat modern són elements inseparables de la “societat de mercat”.
- C. Wright Mills (Texas, 28.8.1916-NY, 20.3.1962) va mostrar el caràcter entrelligat de les elits militars, polítiques i empresarials.

Però no és una llista de noms massa diversa? De ben segur que a més d’un de la llista no li agradaria trobar-se amb segons quina companyia. Però John Bellamy Foster ho justifica: “Vivim en una era on més que mai el món requereix una síntesi radical: de la mena que ofereix potencialment l’economia política, la sociologia econòmica i l’economia ecològica. El món tancat de models econòmics neoclàssics fets per creure ha esdevingut una amenaça creixent pel planeta i per a tots els que hi viuen”. Ni que sigui, doncs, com a higiene, convé tenir-los presents.

La doctrina Barberà sobre els regals polítics

Deixant de banda el fet que és obvi que el govern del PSOE teledirigeix les investigacions contra el PP valencià, també és obvi que la cultura corruptocràtica del franquisme és ben viva en aquesta formació. És curiosa, també, la resposta de Rita Barberà, alcadessa de València, sobre uns presents que hauria rebut de part de la trama Correa (dita Gürtel en una humorada torsimanyesca de la policia). Barberà ha aclarit la situació: "tots els polítics reben regals". I és clar que sí. Tant és així que creiem que hauríem de dur la doctrina Barberà allà on els autèntics pensadors neoconservadors l'haurien de dur. Els polítics haurien de deixar de rebre pagaments, reparacions, dietes, etc., a compte de l'estat, i passar a finançar-se exclusivament a base de regals. La legalització completa i transparent de la mordida introduiria plenament els mecanismes de mercat en la cosa pública.

dilluns, 20 de juliol del 2009

550, 500, 400 i 200: aniversaris commemorats a la Universitat d'Estiu de Gandia

Som ja al bell mig de la temporada d'estiu de les Universitat, i arriba la Universitat d'Estiu de Gandia, que organitza des de fa 27 anys la Universitat de València. El programa de la Universitat parla De les arrels al futur i fa referència a quatre aniversaris:
- El passat 3 de març es complien els 550 anys de la mort d'Ausiàs March. Sí, certament, la xifra no és rodona. Però el Cinquè Centenari, escaigut el 1959, es commemorà en un altre entorn.
- Més rodona és la xifra següent. El 28 d'octubre del 2010 tindrà lloc el Cinquè Centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, home que corona i santifica l'il·lustre llinatge d'homes d'església. El 1483, el Ducat de Gandia passà a mans dels Borja, i Sant Francesc de Borja era fill del tercer duc de la nova dinastia, i ell mateix en seria el quart a partir de 1542. No fou fins que enviudà, el 1546, que va poder seguir la seva vocació religiosa i es va fer de la Companyia de Jesús. El 1565 es convertí en el General de l'Orde, càrrec que ocupà fins a la mort (1572). Amb motiu del Primer Centenari de la seva mort, l'església promogué la seva canonització. Des de llavors hom pot batejar els fills com a Borja, sense que quedi clar si hom homenatja al P.J. al P.M. o al Príncep Cèsar.
- Enguany també es commemorà el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos. En aquest sentit hom ha recordat maliciosament que mentre els jueus sefardites tenen ple dret a reclamar la ciutadania espanyola, com és que no la poden demanar els moriscos.
- I, finalment, cal recordar que el passat mes de febrer era el 200 aniversari del naixement de Charles Darwin.

Literatura i història de Gandia, història econòmica i de les cultures, i les ciències naturals són alguns dels eixos més destacats, per bé que lluny de ser únics, dels cursos ofertats.

diumenge, 19 de juliol del 2009

30è aniversari de l'entrada a Managua del Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN)



El 19 de juliol de 1979, les forces del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) entraren en Managua. La Voz del Sandinismo prepara un especial per a les properes hores sobre els actes del 30è aniversari de la revolució sandinista.

Caigut el govern de Tachito Somoza, s'inaugurava el període de la Revolució Sandinista (1979-1990), una revolució de caràcter nacional-popular. El Frente Sandinista de Liberación Nacional s'havia format el 1961 i havia pres el nom d'Augusto César Sandino, mort el 1934, en lluita contra el govern de Tacho Somoza. Una generació després, doncs, Sandino tornava reencarnat en el sandinisme, tot lligant els dos grans períodes d'efervescència popular de l'Amèrica Central (i de fet de bona part del planeta): els anys 1930 i els anys 1970. La Revolució Sandinista (1979-1990) hauria de veure-se-les amb una forta resistència de la classe dirigent autòctona (somocista i anti-somocista) i, particularment, d'un imperialisme nord-americà especialment ofensiu arran de la victòria electoral de Ronald Reagan. La pressió nord-americana fou una de les claus en l'evolució ulterior del sandinisme, que fomentà les relacions amb Cuba i amb la Unió Soviètica. En la seva insania l'Administració Reagan va arribar a sufragar la compra d'armament per a la Contra (la "Resistencia Nicaragüense" feta, d'altra banda, d'antics sandinistes) amb la venda d'armes a la mateixa República Islàmica d'Iran (llavors en guerra contra el règim encara pro-americà de Saddam Hussein). El 1990 el triomf electoral d'una àmplia coalició opositora posà fi al govern de Daniel Ortega (FSLN). Setze anys després, el FSLN tornà al poder, en el context d'un afebliment relatiu de la vigilància nord-americà en el seu backyard. Ortega, amb una plataforma més conservadora, ha arrenglerat Nicaragua en l'Alternativa Bolivariana para Nuestra América, de la qual és la tercera pota juntament amb la República Bolivariana de Veneçuela i la República de Cuba. L'aniversari arriba en un moment de tensió a la zona arran del colp d'estat d'Hondures. Internament, les veus crítiques des de l'esquerra nicaragüenca al possibilisme del govern d'Ortega també es fan notar.

Catalunya podrà jugar el Campionat d'Europa de Fut-tennis de França-2010

Aquests dies s'ha celebrat a Gießen (Mittelhessen, Alemanya Central) un Torneig de Fut-tennis (Fußballtennis) organitzat pel club local (Club für Freizeit- und Gesundheitssport Gießen, Club per l'Esport de Lleure i Salut de Gießen). El vencedor ha estat l'equip del FVSG Fürth (Südhessen).

El fut-tennis fou inventat el 1922 a Praga, com a combinació de futbol i tennis, amb variants simple i doble. En essència és jugar a tennis, però per comptes de raqueta hom ha de fer servir els peus i la pilota és una pilota reglamentària de futbol. La difusió internacional del fut-tennis es realitzà bàsicament en l'àmbit paneslau d'Entre-guerres, més que res com a esport auxiliar. Fins el 1962 no es va crear la Lliga Txeca. El 1987, a Zagreb, s'establí la Federació Internacional de Fut-tennis. De mica en mica l'esport ha anat difonent-se a l'Europa no-eslava. I aquesta setmana ha aconseguit una nova fita d'expansió amb el reconeixement internacional de l'Associació Fut-tennis de Catalunya, amb seu al Prat de Llobregat. Així doncs, Catalunya podrà optar a participar en el Campionat d'Europa que l'any vinent organitza la federació francesa.

Amb aquest esport ja són 17 les disciplines esportives on la marca "Catalunya" és present a nivell internacional.

El tensiòmetre interimperialista (090719) - Els fets d'Ürümqi i les relacions sino-islàmiques

Els observadors imparcials jutgen els fets d'Ürümqi d'aquest mes a la llum de la situació sòcio-econòmica de la població uigur en els entorns urbans de la República Popular Xinesa, tant a Ürümqi mateix com a les grans ciutats de la Xina estricta. La premsa internacional, però, s'ha estimat més presentar la conflictivitat no pas des d'un punt de mira nacional sinó religiós. Hi ha moltes raons per això, que ara no venen el cas. A Ürümqi és important recordar que la població "musulmana" no és únicament uigur (o kazaka o tadjik, etc.) sinó també "hui" (que és el nom que reben els xinesos de tradició musulmana). Però la premsa internacional (llegeixi's, occidental, europea o euro-americana), en presentar la situació com un xoc religiós, cerca minar la imatge xinesa en els països musulmans. Val a dir que la intenció de Beijing de presentar els protestataris com a "terroristes islàmics" (en un intent de deslegitimar-los com una recialla "feudal") contribueix no poc a minar aquesta imatge.

Les autoritats de la República Popular Xinesa s'han pres molt seriosament les qüestions "religioses", tota vegada que han deixat enrera l'atitud iconoclasta de la Revolució Cultural (una atitud que, tot sovint, no era més que una expressió més del xovinisme han). Beijing sempre potineja amb les religions, tot promovent els religiosos més amatents a servir els diktats governamentals. És paradigmàtic l'impuls que fan d'organismes com l'Associació Patriòtica dels Catòlics de la Xina o de l'estratègia pro-cismàtica amb què han volgut encarar el lamaïsme tibetà. En el cas musulmà, el control religiós ha estat, en general, encara més reeixit.

D'acord amb la tradició històrica de la Unió Soviètica, la República Popular Xinesa sempre ha estat més curosa en les relacions amb els "musulmans" que no pas amb altres grups religiosos. Recordem la tendència històrica de la Unió Soviètica de reconèixer els musulmans com un grup gairebé nacional. O, en aquest mateix sentit, que la República Federal de Iugoslàvia reconegués una nacionalitat musulmana per incloure-hi els iugoslaus de parla serbo-croata de Bòsnia-Hercegovina (curiosament, una de les primeres iniciatives arran de la independència de 1992 fou substituir la denominació nacionalitària de "musulmà" per la de "bosníac"). La Unió Soviètica volia corregir amb aquesta política la discriminació religiosa de l'Imperi Rus, i la Iugoslàvia de Tito volia contrarestar el pes de les identitats sèrbia (ortodoxa) i croata (catòlica). A Xina, el reconeixement de la població musulmana com a nacionalitat ja era present en l'ideal de la República de Sun Yat Sen en el model pentanacional de han (xinesos de tradició religiosa autòctona), hui (musulmans), manxús, tibetans i mongols. Segons Sun Yat Sen, els uigurs s'havien de comptar entre els hui, i prou. En la República Popular Xinesa, com prèviament a la Unió Soviètica, hom va diferenciar entre els diversos grups lingüístics de la "comunitat musulmana". I, similarment, en la Iugoslàvia de Tito, la denominació nacionalitària de "musulmans" excloïa, per exemple, els albanesos de tradició musulmana (considerat un grup nacional a banda, juntament amb els albanesos de tradició catòlica i ortodoxa, altrament molt minoritaris a Kosovo).

Però la qüestió sino-islàmica presenta d'altres aspectes. En els anys 1950, la República Popular Xinesa començà a apartar-se clarament de la política exterior de la Unió Soviètica i, en les dècades següents, la Xina condemnaria diverses intervencions soviètiques (particularment, la guerra d'Afganistan) com a mostres de "social-imperialisme". Una mostra d'aquesta separació és la posició adoptada per la diplomàcia xinesa quant al conflicte entre Índia i Pakistan. Mentre la Índia de Nehru i dels seus successors cultivà bones relacions amb la Unió Soviètica (compaginades amb la participació en el Moviment de Països No-Aliniats), Pakistan substituí la dependència diplomàtica envers la Gran Bretanya per una col·laboració més estreta amb els Estats Units. El gir nixonià de la diplomàcia nord-americana (la diplomàcia del ping-pong) va afavorir les bones relacions de la República Popular Xinesa amb la República Islàmica de Pakistan. La Xina va denunciar la intervenció índia en el conflicte del Pakistan Oriental que acabaria amb la proclamació de l'estat (també islàmic) de Bangla Desh. I, com hem dit, va denunciar la invasió soviètica d'Afganistan (un altre estat de tradició musulmana). En els anys 1970, la complexa guerra entre Etiòpia i Somàlia (que, amb les ulleres dels nostres dies, s'interpreta com un conflicte entre un estat cristià ortodox i un estat musulmà, malgrat el caràcter laic i "socialitzant" de tots dos governs), tindrà al bloc soviètic del costat etíop, i a la Xina en el costat somalí. No és estrany, doncs, que els "caps-pensants" de la "geopolítica" dels anys 1980 (els mateixos que no van preveure mai l'enfonsament del bloc soviètic) parlessin d'una futura amenaça "sino-islàmica" contra el poder occidental (Estats Units + Gran Bretanya + França + OTAN). En el discurs occidental sobre la guerra de Darfur hom repeteix la idea subjacent que les milícies afro-àrabs cometen atrocitats contra la població fur (també de tradició musulmana, encara que això no ho digui gaire fort el mateix discurs) per netejar el terreny de cara a la penetració xinesa.

En la premsa apareixien fa uns dies diverses notes creuades. D'una banda la suposada organització d'Al-Qaeda al "Magreb Àrab" amenaçava interessos xinesos a Algèria (lligats al gas i petroli algerians) en repressàlia per les massacres de musulmans al "Turquestan Oriental". Beijing s'afanyava a advertir els seus ciutadans a Algèria sobre aquestes amenaces i a demanar-los que prenguessin mesures de precaució. Alhora, el govern algerià oferia la seva col·laboració contra l'amenaça terrorista. Beijing i Alger agitaven el fantasma del "terrorisme". I, des de Washington, els analistes "neo-conservadors" es fregaven les mans davant "l'afebliment" dels lligams sino-islàmics, de la mateixa manera que havien fet prop de trenta anys enrera davant "l'afebliment" dels lligats islamo-soviètics. El problema és que fa prop de trenta anys, els analistes de Washington consideraven en general de forma favorable els moviments de l'islamisme política (feta excepció dels que operaven a Palestina contra l'Estat d'Israel i els que havien bastit la República Islàmica d'Iran, o l'eclèctic gadafisme). Ara, en canvi, els mateixos analistes tenen en l'islamisme polític la seva bèstia negra (sobretot quan no és prou dòcil als interessos de l'imperialisme americà). De manera que davant d'un split entre "xinesos" i "musulmans" es limiten a fer seva la màxima de Maquiavel: "divideix i venceràs".

dissabte, 18 de juliol del 2009

Catalanística a Mittelhessen

Probablement el nom més destacat de la catalanística a Hessen (Alemanya) és el de Tilbert Dídac Stegmann (*Barcelona, 1941) de la Goethe Universität de Frankfurt am Main. No obstant, qui era natural de Gießen fou Friedrich Diez (1794-1876), considerat de vegades com el pare de la romanística. La catalanística és, evidentment, una branca de la romanística. Però, en general, totes les -ístiques, inclosa l'anglística, li deuen molt al plantejament globalista de la romanística vuit-centista. La romanística no és idèntica a la filologia romànica sinó que la transcendeix a través d'una comprensió global de la producció literària (de la literatura popular i de la literatura 'enlairada') i el context cultural on es desenvolupa la llengua i que la pròpia llengua vehicula.

Diez es va formar a la Universitat (encara Ludoviciana) de Gießen i va completar els estudis a la Universitat de Göttingen. Parlem de l'agitada època napoleònica, quan sota l'ègida del Gran Cors, s'organitza la Confederació del Rin (Rheinbund), com a substitut del difunt Sacre Imperi. El Landgraviat de Hessen-Darmstadt, l'estat d'on era súbdit Diez, és elevat a la categoria de Gran Ducat de Hessen. Göttingen fou integrada al Regne de Westfàlia, encomanat a Jerònim Bonaparte, el germà petit de l'Emperador. No fou fins l'octubre de 1813, arran de la Batalla de Leipzig, que Hessen-Darmstadt va abandonar la política de col·laboració napoleònica i va integrar-se en la Coalició Anti-Napoleònica. És llavors que, a 17 anys, Diez s'allista com a voluntari en l'exèrcit hessià i participa en la campanya que duran els aliats a destronar (per primera vegada) Napoleó. Després d'aquests fets, Diez tornà ja per sempre més als llibres. El 1818 anà a Weimar a veure un Goethe que vorejava els 70 anys i que ja havia esdevingut una mena d'oracle per a la joventut patriòtica alemanya, i que 90 anys més tard havia de donar nom a la Universitat (de nova creació) de Frankfurt. Goethe li suggerí que orientés el seu interès pels estudis literaris a la literatura provençal, i com a introducció li proposà el primer volum de Choix de poésies originales des troubadours, de Francés Rainoard. Rainoard, natural de Brinhòla, ha estat assenyalat com un dels precursos de Felibritge, però també cal destacar la seva Grammaire de la langue romane (1816-21), que ofereix un tractament unitari a les llengües romàniques. Gràcies a Rainoard i Diez s'esvaïren totes les insanies que s'havien arribat a dir en els dos segles precedents sobre les llengües romàniques per part dels "filòlegs" de França o d'Espanya, i la filologia romànica era elevada a la categoria de disciplina científica. Diez s'establí definitament a Bonn des d'on la seva tasca docent i les seves obres formaren una nova generació de romanistes.

Wilhelm Meyer-Lübke, natural de Dübendorf (Zuric) tenia 15 anys quan Diez va morir a Bonn, el 1876. A Jena, a Viena i a Bonn, Meyer-Lübke es formaria amb deixebles directes o indirectes de Diez, que empraven encara les seves gramàtiques i diccionaris. La germanística de Jakob Grimm i la romanística de Diez havien posat alhora les bases per a la gran empresa de la filologia genètica de tots els temps: la identificació de la família lingüística indogermànica. Meyer-Lübke adaptà les eines emprades en la reconstrucció de l'indogermànic per tal d'identificar millor l'evolució històrica de les llengües romàniques. Meyer-Lübke també és un nom clau en la catalanística. En l'esquema de Diez les llengües romàniques occidentals (ço és, excloent-hi el romanès) són dividides en tres grups: l'italià, l'espanyol-portuguès i el francès-provençal. Quan Meyer-Lübke comença a publicar, el 1890, la seva Grammatik der romanischen Sprachen, referma la classificació tripartida, bo i coincidint també amb Diez en l'assignació del català al grup lingüístic provençal. La classificació tripartida, encara que sembli mentida, sobreviu encara sota les denominacions d'iberoromànica, gal·loromànica i italoromànica. I, en conseqüència, el debat queda reduït a considerar el català entre el grup iberoromànic o el gal·loromànic. Meyer-Lübke va començar a desfer aquesta reducció esquemàtica el 1925, amb la publicació de Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, sprachwissenchftlich und historisch dargestellt. D'una banda, el català era reconegut ja plenament com a "llengua", i de l'altra es posaven les bases per a l'obra posterior de Loís Alibèrt (1884-1959), que defensaria la tesi d'un quart grup, l'occitanoromànic, situat entre els altres. La identificació, coetània, del grup retoromànic (que agrupa el romanx dels Grisons amb el ladí dels Dolomites i el friulà) acabaria per plasmar una visió quintúple de les parles romàniques occidentals. De totes formes, en les dècades posteriors, la romanística ha tingut unes aproximacions menys prejudiciades, més conscients de la realitat de l'arc lingüístic (o arcs lingüístics), de les relacions de continuïtat i dels avantatges del tractament col·lectiu. Un exemple pràctic és el sistema EuroComRom d'aprenentatge simultani d'una llengua romànica, per bé que també en aquest cas hom parla de llengües romàniques (portuguès, espanyol, català, francès, italià i romanès, d'altra banda les llengües oficials d ela Unió Llatina). Que el català sigui o no sigui en tal o tal llista depèn, al capdavall, d'una qüestió de poder. Com més poder, més reconeixement. I és en aquest sentit que té raó la frase que la diferència entre un dialecte i una llengua són canons i vaixells.

Però tornem a la pàtria originària de Diez. Superades les antigues fronteres feudals, la regió de Mittelhessen és una de les tres que integren l'estat de Hessen. Els dos grans centres universitaris, corresponents a la divisió històrica entre Hessen-Kassel i Hessen-Darmstadt persisteixen en les Universitats de Gießen i de Marburg. La primera du el nom d'un químic, Justus-Liebig, destronada el 1952 la referència al comte Ludwig. La segona encara du el nom original dedicat a aquell espabilat comte Philipp que va voler que Martí Luter li justifiqués bíblicament la bigàmia.

A Gießen hem d'assenyalar que Marcus Bär va passar a la Universitat de Siegen el passat mes de maig. A la JLU de Gießen era integrat a la Abteilung Didaktik der romanischen Sprachen (Secció de Didàctica de les Llengües romàniques) de l'Institut für Romanistik.

En contrast amb la feble presència del català a la universitat rival, a Marburg la situació és més sòlida. D'una banda trobem Kirsten Süselbeck (*1977), que si bé té un interès especial pel procés de substitució lingüística escaigut a l'Amèrica Llatina, també lògicament té un ull posat en el 'discurs de la normalització lingüística a Catalunya'. De l'altra Marburg, com Siegen i Göttingen, acull un lectorat de català. El de Marburg es trobarà integrat en Institut für Romanische Philologie. Els estudis de romanística a Marburg arrenquen fa cent anys amb Erich Auerbach. Hi ha, és clar, la llosa de l'aplicabilitat. Al costat del francès, de l'italià, de l'espanyol i del portuguès, el català fa de germà pobre. El lectorat de català de Sebastià Moranta és cobert gràcies a l'Institut Ramon Llull i a la Generalitat de Catalunya. No hi ha canons propis i vaixells els justos, però certament hi ha ara una miqueta més d'infrastructura que en els temps heroics de Diez o Meyer-Lübke.