Aquesta setmana, la policia de St. Louis (Missouri) ha mort Kajieme Powell, de 23 anys. Això no hauria estat pràcticament notícia més enllà de la premsa local si no hagués estat per les protestes que tenen lloc a Ferguson per la mort, fa dues setmanes, de Michael Brown, a mans de la policia d'aquella localitat de l'àrea de St. Louis. Veïns de Powell i testimonis presencials han referit les circumstàncies personals de Powell. Alguns han tractat els fets com un cas de "suicide by cop". I acaben ací la qüestió. Si la mort de Brown ha estat cínicament defensada pel pressumpte furt d'una capsa de tabac, la de Powell ho és per "robatori i comportament erràtic" o, ja directament, per "malaltia mental". Aquesta apologia de la violència policial que es fa en alguns rodals, contrasta amb el missatge que secreten els mateixos mitjans en defensa dels "gun rights" o contra el "big government". La combinació de l'individualisme metodològic segons per a què, amb cosmovisions nacionalistes i racistes, escapa a tota racionalitat i a les més mínimes nocions humanitàries.
Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
divendres, 22 d’agost del 2014
dimarts, 12 d’agost del 2014
Si no pot ser el 9N...
...doncs serà un altre dia. Això ve a dir la vicepresidenta Joana Ortega. En principi, sembla assenyat. La doctrina de "l'ara o mai", és perillosa perquè ja es va fer servir fa tres o quatre dècades, i si llavors no va ser, no serà mai. No. En principi, si no és el 9N, serà el 16N, el 23N, etc. La qüestió central no és la celeritat, sinó si hom vol fer quelcom per remoure obstacles o, senzillament, es tracta de mirar-s'ho. Si hom espera el permís de l'estat espanyol, de res no servirà ni fer Diades espectaculars ni fer plebiscitàries cada dos anys.
divendres, 1 d’agost del 2014
Paga Pujol
Ja fa una setmana de la "confessió" de Jordi Pujol. Des de llavors sembla que ha plogut molt. No sabem encara si ens hi hem de referir com a "ex-ex-president de la Generalitat". Mentrestant, els diaris dediquen pàgines especials als escàndols del "clan Pujol". La mateixa confessió de Pujol, en parlar d'una herència paterna llegada als néts, ha motivat recerques en hemeroteques del 1959 (*). Les vides de Florenci Pujol i de David Tennenbaum han estat discutides, recorrent a quatre tòpics judeofòbics i catalanofòbics. Alhora, les evasions del clan Pujol han estat defensades en algun rodal com un gran gest de desobediència contra les autoritats colonials. En determinats mitjans, hom ha passat del "CataloniaIsNotCiu", a presentar Pujol com l'encarnació mateixa de la catalanitud, de l'avara povertà, de la lumpenburgesia barcelonina, de la cleptocràcia. Els damnificats de la Banca Catalana han estat reivindicats, mentre altres provaven de salvar de l'incendi de la figura pujoliana alguns volums d'Edicions62 o de l'Enciclopèdia Catalana. Uns diuen que la confessió de Pujol posa fi al "procés català", en demostrar que tan lladregota és l'oligarquia catalana com l'espanyola. Uns altres diuen que la caiguda de Pujol és la confirmació de la mort del "peix al cove", d'aquell estrany nacionalisme "no-independentista", de l'autonomisme en definitiva. El 3% o més. Les extorsions i les adjudicacions de contractes públics. Algú ens diu que això ja no passa, que les "reformes" i la lluita contra la "corrupció" fan impossible que es reeditin aquestes coses, pròpies dels anys 1980, dels anys 1990 o dels anys 2000. Caldrà deixar passar un parell de dècades per escandalitzar-nos dels Pujols dels nostres dies.