dissabte, 26 d’octubre del 2013

Signeu un vot per la independència

Ja fa uns mesos que Juristes per la Independència, sectorial de l'Assemblea Nacional Catalana, dissenya la campanya "Signa un Vot per la Independència", que fa ús del dret de petició davant del Parlament de Catalunya-Principat.

Ara la campanya es troba en procés d'obertura. Avui, per exemple, a la Festa per la Consulta, organitzada per l'ANC-Cornellà a la Plaça de Catalunya de Sant Ildefons, ja començaven a recollir-se aquestes signatures.

Aquest és el text de la petició:

D'acord amb la democràcia, les meves llibertats, la Declaració Universal dels Drets Humans i l'ordenament vigent, el dret de lliure determinació, el dret internacional i la doctrina del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. I tot exercint el dret fonamental de petició

1. demano al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.

2. En el supòsit que l'Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d'una consulta democràcia o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, vull que aquesta petició sigui una manifestació lliure de la meva voluntat favorable ("vot") perquè els representants electes del Poble de Catalunya declarin la independència de Catalunya, d'acord amb el dret internacional, com a molt tard l'11 de setembre de 2014.

El text intenta esgotar totes les vies plausibles per la conversió de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en República Catalana. També hi ha un esforç per fixar unes dates de caducitat (31 de maig del 2014 per a la consulta; 11 de setembre del 2014 per a la declaració unilateral d'independència). És clar que el punt 2. únicament tindria un valor si la petició és signada per una majoria suficient de la població del Principat.

La presència de les dates de caducitat són una garantia contra el dilacionisme, però també poden girar-se en contra. La campanya, en ella mateixa, es fixa una data final del 31 de maig, de manera que hi haurà poc més de set mesos de marge per recollir signatures. I, si bé, hi pot signar en principi qualsevol persona física, el punt de la votació aniria concretat a aquelles persones que sí tinguessin dret de vot en una eventual "consulta".

El text és clar quant a les condicions de la consulta (caràcter vinculant; pregunta exclusiva sobre la constitució o no d'un estat independent) i també és prou obert per combinar el rol del Parlament autonòmic actual amb el d'una possible Assemblea de Representants Electes del Poble.

Avui, a Cornellà, Carme Forcadell, president de l'ANC, ha tornat a reiterar la tàctica de suport al Govern de la Generalitat i de vehicular el descontentament social exclusivament envers la Delegació del Govern d'Espanya. La segona part d'aquesta tàctica ja es manifesta en el fet que la seu actual de la Delegació ha estat lloc de concentracions diverses en els darrers mesos contra la corrupció o contra la reforma de Gallardón sobre el dret d'avortament. Però la primera part de la tàctica és difícilment practicable. Forcadell admet que caldrà pressionar el Govern de la Generalitat perquè compleixi amb la seva única funció: la de realitzar la consulta. Abans de Nadal, el Govern de la Generalitat hauria d'haver concretat la data i la pregunta d'una consulta vinculant. Si això no es produeix, l'independentisme popular haurà de repensar la campanya de "Signa un vot" i assumir la necessitat de constituir des de la base uns òrgans d'exercici de sobirania.

divendres, 25 d’octubre del 2013

La frustració

Duran-Lleida en les darreres hores ha tornat amb la cantarella de la "frustració". L'argument de la "frustració" és el següent. Com que la independència nacional (bé dels Països Catalans, bé del Principat, bé del territori de l'actual Comunitat Autònoma) és quelcom "difícil", una "agitació" continuada per la "via independentistes" conduiria a una "frustració" en el cas (molt probable) de no assolir-la.

Cal evitar, doncs, la "frustració".

Curiosament això ho diuen els mateixos que blasmen un suposat "infantilisme" de la societat (volen dir, les classes populars) que, degut a una manca de tolerància de la "frustració personal" es passa el dia (segons ells) reivindicant suposats drets.

En què quedem? És bo patir processos de "frustració" que generin una dinàmica d'acceptació del fracàs i de correcció envers unes altres vies, o no és bo patir-los.

D'altra banda, hi ha vies diverses de "frustració" en la qüestió independentista. L'independentisme, en efecte, pot patir una derrota democràtica a través d'una consulta, i que aquesta derrota donés pas a una assimilació nacional (si més no, en clau política) dins de l'estat espanyol. Però també l'independentisme pot patir una derrota antidemocràtica a través d'una repressió desfermada des de l'estat espanyol. O, finalment, podem tindre una "autoderrota" de l'independentisme, com a conseqüència de les tàctiques dilacionistes. En efecte, si arriba a prendre la sensació que CiU-ERC utilitzen la independència com un simple esquer per promoure la "pau social" dins del Principat, els rengles independentistes podrien buidar-se.

Quan Duran-Lleida parla dels riscos de la "frustració" es refereix a que una derrota l'independentisme català podria arrossegar directament per l'aigüera tot el catalanisme polític. Ara bé, per capes creixents (i ara ja, nítidament majoritàries) el catalanisme polític és equivalent a l'independentisme, i la victòria/derrota de l'un implica la de l'altre.

La "frustració" de l'independentisme podria provocar, doncs, una desbandada del "catalanisme polític". Però són il·lusos els que pensen que tota aquesta desbandada es passaria amb bous i esquelles a "l'espanyolisme polític". La desbandada podria repensar el mateix fet nacional des de l'arrel, i entrar en línies "anacionalistes" o "post-nacionalistes", igualment deslligades tant de la "independència impossible" com de la "dependència indesitjada".

És comprensible que Duran-Lleida temi la frustració de l'independentisme tant com tem la realització de la independència. En un cas i en l'altre la funció de "frontissa" que diu que vol jugar s'esvaeix. En canvi, l'esclariment del procés independentistes, sigui en el signe que sigui, permetrà les classes populars de superar uns problemes que les atenallen.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

L'acord entre JP Morgan i el Departament de Justícia dels Estats Units

- 013.000.000.000 $. És la quantitat que li costarà a JP Morgan l'acord amb el qual ha arribat amb l'Administració Obama sobre el cas de la venda de derivats hipotecaris.
- 009.000.000 $. D'aquests 13 mil milions de dòlars, la major part consisteix en multes.
- 004.000.000.000 $. La resta de la quantitat constituirà un fons d'ajut per a consumidors directament afectats per la crisi hipotecària. Aquests fonts seran gestionats per l'Agència Federal de Finançament d'Habitatge (FHFA).
- 21.000.000.000 $. Són els beneficis obtinguts per JP Morgan en l'exercici del 2012.
- 028.000.000.000 $. És la quantitat de fons que ha reservat JP Morgan des del 2010 per cobrir costos legals.
- 033.000.000.000 $. És el que van pagar a JP Morgan entre el 2005 i el 2007, les companyies semipúbliques Fannie Mae i Freddie Mac en la compra de bons hipotecaris. El caràcter fraudulent d'aquesta venda és el que ha donat motiu a l'acord de 4 mil milions de dòlars que JP Morgan pagarà a la FHFA.
- 188.000.000.000 $. És el que en els darrers cinc anys s'han gastar les arques públiques per sostindre Fannie Mae i Freddie Mac.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Nou acord per elevar el sostre d'endeutament del govern federal nord-americà

De nou, però ara de manera més dramàtica, s'ha repetit el numeret de les negociacions entre les fraccions del Congrés nord-americà per permetre elevar el sostre d'endeutament del govern federal. Crisis similars s'han viscut des del 2010, i ja és pot anunciar la propera crisi: la del 7 de febrer del 2014. En cadascuna d'aquestes negociacions ha semblat que l'ala dretana del Partit Republicà cedia, però aquesta aparença amaga el fet que cada nova negociació ha facilitat una nova volta en l'espiral ofensiva de l'oligarquia financera contra les classes populars nord-americanes. La crisi actual ha desgastat seriosament la imatge pública del Tea Party Movement. Però els interessos que hi ha al darrera d'aquest "moviment" són els que es beneficiaran del programa de "reformes" que, sota el pretext de reduir el dèficit i el deute públics, retallaran programes socials bàsics, educatius, ambientals, sanitaris, etc.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

La Generalitat suspesa (1934-1936)

Els excessos de cazalla i patxaran, acompanyats de lectures lleugeres de l'article 155 de la Constitució espanyola del 1978, s'han plasmat en tota una literatura sobre la "suspensió de Generalitat", feta no únicament per plomes dependentistes, sinó també per algunes d'independentistes. Pot semblar dur, però hem d'entendre que la independència d'una República Catalana equival a una "suspensió de l'estat espanyol" en un nombre més o menys elevat de comarques catalanes.

Potser, donat aquest clima, fóra bo de veure un xic sobre un període de la Generalitat de Catalunya poc difós, el que va del 6 d'octubre del 1934, amb la fallida proclamació de "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola", al 16 de febrer del 1936, amb la victòria electoral del Front d'Esquerres.

Durant aquest període l'Estatut d'Autonomia restà suspès i, en conseqüència la Generalitat i el Parlament. Alhora, el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, era empresonat.

El 7 d'octubre del 1934 prenia possessió el general Francisco Jiménez Arenas, nomenat pel govern espanyol, els càrrecs de Governador General de Catalunya. Era un càrrec accidental, creat per cobrir la suspensió de la mateixa Generalitat i, en conseqüència, Jiménez Arenas també era president accidental de la Generalitat.

La Lliga Catalana, de Francesc Cambó, denuncià la inconstitucionalitat de la suspensió de la Generalitat. Era una denúncia feta amb la boca petita i, en tot cas, no valia de res. Algunes figures del govern espanyol s'haurien estimat més fins i tot l'abolició legal de la Generalitat, però en tot cas amb la suspensió aconseguien el mateix. Molts ajuntaments foren igualment suspesos, i l'estat d'excepció i la censura de premsa situaven el Principat sota un règim militar. A dos mesos del Sis d'Octubre, el nombre de detinguts polítics eren de 3400. Alhora, s'havien tramès, gràcies a l'anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu (el casus belli del Sis d'Octubre) 1.400 judicis de desnonament de parcers i rabassaires. Les xifres repressives encara eren més fortes a Astúries, on s'havia viscut una autèntica revolució.

Fins el 10 de gener del 1935, Jiménez Arenas no fou substituït per un civil, Manuel Portela Valladares, comte consort de Bryas. En essència, el càrrec de Governador General de Catalunya combinava les funcions dels quatre antics governadors civils, que havien estat suprimits com a conseqüència del procés estatutari del 1931-1932. Portela, de fet, havia estat governador civil de Barcelona en dues ocasions (1910-12; 1923). Portela, en tant que Governador General, era formalment també president de la Generalitat.

El 4 d'abril del 1935, Portela fou nomenat ministre espanyol de Governació, de manera que s'optà per nomenar el cap radical, Joan Pich i Pon, com a delegat seu. El Partit Republicà Radical, recordem-ho, havia obert el govern espanyol a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), un dels detonants de les revolucions d'octubre del 1934. Pich i Pon havia estat nomenat alcalde de Barcelona arran de la repressió posterior del Sis d'Octubre, càrrec que mantingué malgrat les seves noves responsabilitats.

El 23 d'abril, Pich i Pon assumia ja, en substitució de Portela, els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat. Sis dies després nomenava un Govern, format per una sèrie de consellers, sense assignacions de cartera. Dels cinc consellers, tres eren membres de la Lliga Catalana (Joan Vallès Pujals, Lluís Duran Ventosa i Fèlix Escales Chamení) i dos eren radicals (Alfred Sedó Peris-Mencheta i Pere Huguet Puigderrajols).

El 2 de maig es produïa ja l'assignació de carteres. Duran Ventosa es va fer càrrec de la de Cultura, mentre que Pere Huguet es feia càrrec de les carteres d'Assistència Social i d'Assistència Sanitària. Aquests dos nomenaments volien fer veure a l'opinió pública que el nou govern no anava a desfer tota la tasca prèvia del Bienni Progressista. D'altra banda, Fèlix Escales assumia la cartera de Finances.

El 3 de maig, Joan Vallès assumia la cartera d'Obres Públiques, i Alfred Sedó la d'Economia i Agricultura.

També els cedistes tingueren lloc en el govern Pich i Pon. El 15 de maig, eren nomenats consellers Lluís Jover Nonell (Governació) i Àngel Torrens Dalmau (Treball).

Encara el 18 de maig, Josep Lluís de Prat i de Lezcano assumia la cartera de Justícia i Dret. La premsa de dretes presentava Prat com un home essencialment tècnic, si bé era vinculat a la CEDA. També Escales, conseller de Finances, passava per home tècnic, en tant que director del Banc Urquijo Català, si bé tenia al darrera una llarga trajectòria política vinculada a la Lliga.

L'estiu del 1935 resultà marcat mediàticament per casos de corrupció que esquitxaven especialment els radicals. Pich i Pon fou destituït pel govern espanyol. Interinament, Eduardo Alonso assumí els càrrecs de governador general de Catalunya i de president de la Generalitat.

Alonso mantingué gairebé intacte el govern de Pich i Pon. Pere Huguet retingué la cartera d'Assistència Sanitària, però va haver de cedir la d'Assistència Social a un tècnic independent, Raül Roviralta Astoul.

El 19 de novembre prenia possessió com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat, Ignasi Villalonga. Villalonga era membre de la Dreta Regional Valenciana, adherida a la CEDA. El dia 27 remodelà el govern de la Generalitat. Villalonga mateix assumí la conselleria de Justícia. El radical Ramon Barbat Miracle es va fer càrrec de la cartera fusionada de Sanitat i Assistència Social. En principi, Escalas, Duran, Sedó i Vallès mantingueren les mateixes carteres.

El 30 de novembre, però, Villalonga agrupava les carteres de Finances i Economia i Agricultura en mans de Sedó, per tal d'equilibrar el pes de radicals i lliguistes en el govern. Així, Escales abandonava el govern. En la mateixa data, els cedistes Jover i Torrens reprengueren les carteres respectives de Governació i de Treball.

La composició del govern Villalonga reflectia en certa forma la del govern espanyol presidit per Chapaprieta, en el qual el lliguista Pere Rahola era ministre. Però la CEDA es considerava poc representada en el govern Chapaprieta. La inestabilitat resultant provocà la dimissió de Chapaprieta, que el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entomà com a pretext per dissoldre les Corts espanyoles. Alcalá-Zamora contravenia la disposició constitucional que limitava el president a dissoldre les Corts de manera anticipada únicament en una ocasió durant un mandat presidencial.

S'obria així el procés electoral. El 14 de desembre Villalonga va dimitir, i el seu lloc fou ocupat interinament per Joan Maluquer Viladot. Maluquer reduí el seu govern provisional a quatre consellers (16 de desembre): Duran Ventosa (Cultura), Vallès Pujals (Obres Públiques), Antoni de Sabatés Vila (Finances, Economia i Agricultura) i Alexandre Gallart Folch. Tots quatre eren de la Lliga, que havia de desmarcar-se de radicals i cedistes i adquirir perfil propi per encapçalar, amb els mateixos radicals i cedistes, un "Front d'Ordre".

El 18 de desembre, Fèlix Escales fou nomenat pel govern espanyol Governador General de Catalunya i President de la Generalitat. Mantingué Duran, Vallès, Sabatés i Gallart com els seus quatre consellers. No obstant, el 4 de gener, nomenava un cinquè conseller, Felip Bertran Güell, que assumí la cartera de Sanitat i Assistència Social.

La victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer del 1936 aturà en sec període de suspensió de l'Estatut. El mateix president Alcalá-Zamora, l'endemà mateix, entre d'altres nomenaments "conciliadors", va fer el de Joan Moles Ormella com a governador general de Catalunya i president de la Generalitat. Moles, proper a Esquerra, no va fer cap intent de nomenar interinament consellers.

El 29 de febrer, el nou govern espanyol confirmava el govern Companys com a govern de la Generalitat. Interinament, Ventura Gassol n'assumí les funcions fins que l'1 de març el govern Companys (amb l'excepció de Josep Dencàs) prenia possessió efectiva de les seves funcions.

Aquest retorn a la normalitat estatutària, de la mà del mateix president i dels mateixos consellers, ha fet que ni Jiménez, ni Portela, ni Pich, ni Alonso, ni Villalonga, ni Maluquer, ni Escales i, ni tan sols, Moles o Gassol, formin part de les llistes habituals de Presidents de la Generalitat. Un bon recordatori per als aspirants al càrrec de "Governador General" dels nostres dies.

dijous, 10 d’octubre del 2013

La hubris del govern Rajoy-Montoro: defensar la constitució iugoslava del 1974

En tota tragèdia grega convencional arrenca un punt en el qual els personatges són conduïts al paroxisme. Això es veu molt bé a l'Antígona, i en l'hubris que en aquesta tragèdia mostra Creont, el Governador, encarnació d'un govern dels homes que, en una arrencada teomàquica, s'enfronta obertament a la natura o a la justícia basal damunt la qual recolza el mateix govern.

Rajoy-Montoro són uns tirans d'òpera-bufa, però el mecanisme és anàleg. Ho mostren quan refusen de pla les propostes de reforma del finançament autonòmic del PP de Catalunya, en la qual la "solidaritat" seria combinada amb "l'ordinalitat". És un refús paral·lel al que mostren davant de la proposta de reforma estatutària del govern Fabra.

També ho mostren quan s'empatollen en el negacionisme més pur, quan responen a Cayo Lara, de IU, que els salaris a "Espanya" no baixen, sinó que pateixen "un creixement moderat". En canvi, a Japó, es vanten del "creixement negatiu" dels salaris (en termes nominals i reals) per atreure investidors.

Però l'exageració arriba en la resposta que ha donat el govern sobre la denegació de visats a ciutadans de la República de Kossove. Diuen que, com que Espanya no reconeix aquesta República, caldria atorgar-los uns "visats territorials limitats" que tan sols dóna "en cas d'una raó d'interès nacional o alguna de similar".

L'estat espanyol reconeix Kossove com a part integral de la República de Sèrbia. El mateix fan els estats grec i romanès, però aquests estats no tracten de manera especial les sol·licituds procedents de Kossove. De fet, fa dos anys, l'estat espanyol concedia visats a residents kossovars. Ara ja no ho fa, potser per tal de justificar les seves doctrines apocalíptiques sobre l'eventual independència d'una República Catalana.

En la resposta d'ahir, el govern espanyol arribava a justificar aquest procediment tot dient que "la constitució de Iugoslàvia del 1974 no permetia l'autodeterminació de les províncies de Kossove i Vojvodina". Aquesta era la mateixa constitució que atribuïa a Tito la presidència vitalícia, cosa que tampoc no pot escandalitzar una dreta espanyola que considera vitalícia la presidència de l'Estat. Ara bé, els arguments cal dur-los fins al final. La constitució iugoslava reconeixia el dret d'autodeterminació de les repúbliques, però la legislació fixava uns mecanismes que foren violats, successivament, en els casos d'Eslovènia, de Croàcia, de Bòsnia-Hercegovina i de Macedònia.

Però demanar a Creont coherència en els seus posicionaments polítics és fer el patètic rol de corifeu.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

La secció sindical de la COS a Decathlon crida a la vaga indefinida per transformar els contractes temporals fraudulents en contractes indefinits

Amb una concentració prevista per demà dimarts 8 d'octubres, a les 18h (al Decathlon del carrer Canuda, Barcelona), treballadores de Decathlon arrenquen una mobilització contra la contractació temporal abusiva. Sota el pretext de fluctuacions en les "circumstàncies de la producció", una bona part dels contractes de Decathlon són temporals. D'acord amb el marc legal vigent, els contractes temporals en frau de llei s'han de presumir indefinits. Si l'empresa no inicia una negociació, es convocaria una vaga indefinida en aquesta cadena d'equipament esportiu a partir de l'11 d'octubre.

- Més informació.

divendres, 4 d’octubre del 2013

La convocatòria de vaga indefinida de Panrico

L'anunciada convocatòria de vaga indefinida de Panrico arrencaria el diumenge 13 d'octubre, si l'empresa no es fa enrere en el pla de reestructuració i en l'impagament salarial.

La vaga pretén aturar les fàbriques de Santa Perpètua de la Moguda, Saragossa, Puente Genil, Madrid i Valladolid.

La CGT de Panrico denuncia la mala gestió de la direcció:

És totalment incomprensible que es faci una distribució de menys productes dels que es consumeixen, llevat que s’estigui fent enginyeria comptable perquè els comptes de l’empresa donin negatiu. A això ja ens tenen acostumats les empreses, a manejar la producció les compres i les vendes de manera que els surtin els números desitjats per justificar acomiadaments de treballadors fixos i substituir-los per treballadors nous. En cadascuna de les fàbriques hi ha 50 contractacions de treballadors nous diàries.

La CGT considerem que aquestes mesures no són les que fan falta perquè es mantingui l’activitat de les fàbriques i els llocs de treball. Posem un exemple que diàriament veiem de mala gestió empresarial, els transportistes autònoms que realitzen les rutes de repartiment porten menys productes dels que es necessiten en les botigues per la demanda que tenen, es podrien vendre 10.000 pans mes, i 4.000 Donuts / Donettes i bollycaos.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Tambors de guerra

Són fantasmades les declaracions del batlle de Saragossa, Juan Alberto Belloch, sobre la suspensió (sic) de la Generalitat de Catalunya? Ho són les del jutge Lluís Tomàs Zapater, proposant la il·legalització dels partits 'separatistes'? Potser. És possible que els dos personatges maldin per fer-se passar com els més nacionalistes espanyols de tots, i els més agosarats contra el "separatisme".

Però darrera d'aquestes declaracions i d'altres de semblants, flueix un corrent que creu convenient per al futur de l'estat espanyol realitzà un trencament institucional. Aquest trencament respectaria formalment la Constitució espanyola i les seves institucions bàsiques (inclosa, potser, la mateixa Generalitat de Catalunya), però a la pràctica canviaria el sistema constitucional vigent per un de caràcter (més) autoritari.

Hi ha qui pensa que, davant d'aquesta amenaça, la millor opció és la prudència, aigualir les reivindicacions nacionals catalanes (i tota altra reivindicació política que pugui molestar al bloc dominant).

Però aquesta "retirada" no tindria necessàriament un efecte "calmant" per a la "caverna". La caverna té unes definicions de "separatisme" i de "subversió" prou àmplies com per adaptar-se a aquesta "retirada". El mateix concepte de "partit separatista" pot referir-se exclusivament als partits "independentistes" com referir-se genèricament a qualsevol expressió de "regionalisme polític".

La situació social i econòmica de la Península Ibèrica fa presagiar temporals. La sobrecapacitat, expressada en les xifres de desocupació laboral o en l'abandonament de terres i d'altres factors productius, no s'ha pogut resoldre a través de les mesures "pro-cícliques" aplicades pels diferents governs estatals i autonòmics. En els manuals, en aquests contexts, es parla d'altres solucions, de la "destrucció creadora", de l'ampliació de la política per altres mitjans. Els aspirants eterns a la bona neutralitat i a l'autonomia personal ho passaran molt i molt malament. Els altres, també.