Jérôme Kerviel, un cap de turc per justificar pèrdues a Société Générale?

És certa la imatge de Jérôme Kerviel, fill d'una família treballadora de Bretanya, com una espècie de monstre que s'ha aprofitat de la Société Générale i hi ha ocasionat pèrdues per valor de 4,9·10⁹ €? Admetem que la figura és seductora, però les coses no són gaire clares. Ara bé, en un moment com en l'actual, i davant la perspectiva de patir unes pèrdues inevitables per la crisi de les subprimes nord-americanes, no li convenia a la Société Générale de justificar-les a través d'un mal comportament d'un empleat. Jerarques de la cadena de comandament de Kerviel, just abans de denunciar els fets, havien començat a vendre's accions de l'empresa. Poques coses encaixes. Ni Kerviel era un nen superdotat, ni una figura prometedora en el camp de les finances ni un geni informàtic. És una persona corrent però, això sí, ben formada i ben informada. Ara bé, realment un 'junior trader' de 30 anys amb 2 d'anys d'antiguitat (i 7 a l'empresa) podia fer el que ell ha fet? Hi ha quelcom que no lliga.

El frustrat atemptat del 19-G: la nostra responsabilitat

Cal fer ús d'una cautela esmolada en analitzar els fets al voltant de l'hipotèticament frustrat atac del 19 de gener al metro de Barcelona. Cal tindre present que els imputats no han admès els fets i que les informacions policials filtrades a la premsa s'han de manegar amb prou senderi com per no caure en l'histerisme. Fos com fos, i si assumim que l'atac era en curs de preparació (amb independència de qui fossin els autors d'aquests preparatius) fóra amagar el cap sota l'ala passar-hi de puntetes.

De primer, és important assenyalar que l'objectiu era el metro de Barcelona un dissabte. És el moment de la setmana on hi ha una proporció més gran de turistes, tant de turistes interns barcelonins (de nacionalitats diverses) com de turistes exteriors (d'altres parts de dins i fora de Catalunya). La densitat d'ocupació del metro, en general, és inferior als dies d'entre setmana, però déu n'hi do com van de plens els vagons en les estacions centrals (al voltant de l'eix Diagonal-Liceu, Universitat-Urquinaona). L'objectiu hauria estat provocar la mort de desenes o centenars de persones. La premsa mundial se n'hauria fet ressò com d'un atemptat en "una ciutat turística del sud d'Europa", i haurien desfilat les llistes de víctimes de cada nacionalitat.

De segon, cal pensar en el mòbil dels autors. Barcelona no representa cap estat en concret, no és ni Nova York, ni Madrid ni Londres. Però en la mentalitat dels autors Barcelona representa moltes altres coses: una ciutat europea (de majoria blanca i no-islàmica), una ciutat turística, una ciutat de moral 'relaxada', etc. Els autors, enverinats d'un nihilisme de base religiosa (qualificat diversament de fonamentalista, islamista, jihadista, kajirista, salafista), trobarien justificat l'atemptat (al capdavall, si hi moria algun just també aniria al cel en companyia dels sis atacants) per la 'corrupció moral' i el 'racisme xenòfob' dels europeus. I, si els apòlegs 'cristians' del terrorisme islàmic justificaren, per exemple, l'11-M, com un atemptat contra el govern d'Aznar per haver participat en la invasió d'Irac, què podran aduir ara? Catalunya, i Barcelona en particular, va reaccionar davant l'11-M votant massivament al PSOE, el qual havia promès (i ha complert) la retirada d'Irac. I tot així preparaven, gairebé quatre anys després, un càstig contra elles? O es tractaria d'una 'justificable' revenja per la conquesta de la ciutat el 4 d'abril del 801 per part de les tropes franques? O una forma de 'commemorar' el 800 aniversari de Jaume I? O una forma de protesta contra "l'apartheid" escolar que la Generalitat de Catalunya vol institucionalitzar? Els apòlegs 'cristians' i 'no-cristians' del terrorisme islàmic sempre li trobaran excuses i justificacions: es deixarien matar per fer-se perdonar el seu color de pell o l'amplada del seu nas.

Però és del tot inútil centrar la discussió en com de "dolents" són els terroristes islàmics. Els terroristes islàmics, al capdavall, són un producte d'un fracàs col·lectiu. Si no s'avança cap a una revolució social d'abast mundial, les forces de la reacció i la barbàrie s'imposen per tot arreu. L'enfrontament entre "civilitzacions" engendra odis (justificats per raons religioses i/o racials), però el pitjor de tot és que genera falses solidaritats (i ara molts catalans criden a l'OTAN i a les forces d'ocupació, espanyoles o franceses, perquè ens "protegeixin"). Amb odi o sense odi, el que és clar és que el poble català no pot quedar-se de braços creuats davant l'amenaça del terrorisme islàmic d'arrel indostànica: cal lluitar-hi, i lluitar-hi sense deixar-se intimidar per les extorsions ideològiques dels que de seguida claven com si fos la llufa el 28-D l'etiqueta de racista, islamòfob o xenòfob, termes completament buits en boca de l'obscurantisme islàmic.

Però, sí, la culpa també és nostra, però no en el sentit que propugnen els apòlegs del terrorisme islàmic (meres caricatures d'oposició, ofegades en l'auto-odi). És nostra, per què:

- tolerem i fomentem una visió del món justificadora de les religions. En els països amb un mínim de llibertat els indicadors religiosos o bé assenyalen un augment de la població no-religiosa (països nòrdics) o un esmicolament de les institucions religioses en una plèade de sectes (Estats Units). Però, tot i així, els nostres dirigents han atorgat una representativitat social desproporcionada a les organitzacions religioses. I, particularment, han mostrat una llagoteria indigna envers les organitzacions religioses musulmanes i els seus dirigents. La idea d'un excepcionalisme musulmà (presentar l'Islam com una religió especial o suprema) és promoguda irresponsablement des d'altes instàncies polítiques i acadèmiques de Catalunya.

- s'ha oblidat i menystingut la veritable solidaritat internacional. Així, per exemple, s'ha substituït aquesta solidaritat internacional per una actitud passiva o fins i tot apologètica dels corrents migratoris transcontinentals, passant per alt que aquests corrents reforcen l'empobriment i la dependència dels països de l'emigració. Els dirigents de l'islamisme polític aprofiten aquest empobriment i dependència per reforçar el poder de les elits econòmiques als països "musulmans" (apareixen, així, sempre, com els més grans sabotejadors de vagues). Recordem, a més, un obvietat: els preparatius del 19-G no haurien estat possibles sense el creixement exponencial previ del nombre de musulmans a Barcelona.

- permetem que les nacions europees (i la catalana, en particular) siguin representades per unes elits que, alhora que mantenen l'opressió a casa, malden sempre per augmentar l'explotació dels països de la perifèria. El suport, implícit i explícit, que reben dirigents com Bush o Blair fa que, des de fora de la societats europees, hom vegi "Occident" com un bloc compacte (de manera recíproca a la visió compacta d'"Islam").

Superar això no és fàcil. Alhora, hem de ser conscients que malgrat la importància puntual que una acció com la frustrada el 19-G pugui tindre en la vida d'una ciutat (una importància que en el cas de centenars o milers de persones hauria marcat vides senceres), l'arbre no ens pot impedir de veure el bosc. Però els tres problemes esmentats abans (promoció de l'irracionalisme, oblit de la solidaritat amb d'altres pobles, submissió a les pròpies elits nacionals) ens martellegen igualment en els atemptats quotidians del 20-G, del 21-G, etc. Perquè el terrorisme islàmic d'arrel "paquistanesa" (Pakistan, creació del British Empire, no ho oblidem) és un problema real, però no pas menys reals (per bé que menys focalitzats) que les tragèdies personals i col·lectives que produeixen l'explotació econòmica, els abusos governamentals, l'opressió nacional, el neo-fonamentalisme catòlic, entre molts d'altres.

Els drets preferents dels pares i els alumnes, segons el PP

"En las comunidades autónomas que tengan lenguas cooficiales quedan garantizados los derechos preferentes de los padres y de los alumnos de modo que, en todas las etapas educativas y todos los cursos, la lengua castallana, se ofrecerá como lengua vehicular junto a la otra lengua cooficial".

Això ha dit Mariano Rajoy. Significa això que el PP voldria establir línies escolars separades que tinguessin com a llengua vehicular el castellà i com a llengua vehicular el català, i que els pares triessin? No. Significa que el PP vol restablir la llengua castellana com a llengua vehicular de l'ensenyament del Principat de Catalunya, amb un paper subaltern reservat per a la llengua catalana.

Com aconsegueix l'Ajuntament un 'consens' amb el Pla Caufec

Hi ha d'una banda, les mesures informatives. Quan fallen aquestes, hi ha les mesures polítiques. Si amb aquestes mesures, no hi ha prou, cal passar a les policials. I, finalment, a les judicials.

Una lectura de Ens preocupa... aquesta democràcia, un dossier elaborat per la revista Entrebastidors, ens dóna una idea del significat de les 52 causes pendents mogudes contra membres d'associacions crítiques amb el Pla Caufec.

Per això hi ha convocada pel proper 23 de gener, a les 20.00h, un acte informatiu i de denúncia, al Casal Robert Brillas.

L'eròtica de l'antropofàgia ("El caníbal", Isabel Clara Simó, Columna, 2007)

Des d'un punt de vista de comportament animal hom defineix el canibalisme com la ingesta de carn d'un individu de la mateixa espècie. En l'espècie humana, el canibalisme, esdevingut tabú, es reserva a situacions límit de supervivència, o com a ritual bé sigui bèl•lic (la ingesta dels cadàvers dels vençuts) o funerari (la ingesta de carn dels morts del propi grup). A "El caníbal", Isabel Clara Simó s'hi refereix a un altre tipus de canibalisme, que possiblement és el que de tant en tant més sovint esquitxa els titulars de la premsa occidental. Pensem, per exemple, en el cas de l'assassinat de la jove texana Jana Shearer. En aquest cas, el canibalisme de l'assassí representa el punt culminat d'una relació abusiva, que cerca l'anul•lació i la dependència completes de la víctima, fins i tot després de morta. D'altres casos de canibalisme són més complexos, com el de Bernd Jürgen Brandes, canibalitzat voluntàriament per Armin Meiwes. Amb consentiment o sense (i tenim present la relativitat del concepte de consentiment), tots aquests casos impliquen un homicidi, i tot i així, la indignació popular contra els perpetradors es fonamenta més en el canibalisme que en l'assassinat. I encara més que en el canibalisme, en la desviació sexual implícita.

Simó parteix d'aquest fet, d'aquesta associació entre la ingestió i la sexualitat, entre el desig sexual i el desig de clavar-hi una queixalada. També parteix del carnivorisme humà, que implica la criança, matança, trossejament i cuinat d'animals no-humans. La sofisticació culinària i la sofisticació sexual convergeixen en el protagonista, Blai. Sota l'aparença d'un individu gris i solitari, que mena la vida a base d'inèrcies, s'hi amaga una vida interior magmàtica. De tant en tant, aquests corrents emergeixen, i així Blai deixa els estudis per cercar treball, deixa després una prometedora feina en un escorxador per dedicar-se a cuinar en un bar de menús, i deixa aquesta cuina de combat per l'alta cuina d'un restaurant de Lloret.

Simó defuig, però, la visió del canibalisme com a coronació del maltractament absolut contra la dona. La dona de Blai mor, violentament, però a mans d'altri. Blai se la troba. En el seu cas, el canibalisme és l'única forma de recuperar-la, per sempre.

La data de copyright de Genes IX

Genes, editat per Benjamin Lewin, és un dels llibres més utilitzats en els cursos universitaris de genètica molecular, especialment en els primers. Les successives edicions han introduït nous aspectes de la genètica molecular, han procurat fer el text més entenedor, millorar l'organització dels temes o la part gràfica (tan important en una obra com aquesta).



Recentment ha sortit la novena edició, titulada com les anteriors en números romans, o sigui Genes IX. Però, com de recentment. El primer contacte el vaig tindre dilluns passat, dia 7. Vaig pensar, "goita com passa el temps, ja Genes IX, quan em sembla que fos ahir que fullejava un flamant Genes IV a la biblioteca de la facultat". Vaig consultar l'índex, tot comprovant que els temes apareixen encara en una ordenació no del tot satisfactòria (jo els agruparia en set blocs: estructura química dels àcids nucleics, replicació de l'ADN, transcripció de l'ADN en ARN, traducció de l'ARN a proteïnes, transposició, interferència gènica, genòmica i tècniques d'ADN recombinant). I vaig passar a la primera pàgina. Allà s'hi consignava com a data de copyright: 2008. Si us hi fixeu en la pàgina web de la casa editorial, Jones and Barlett, també ens diuen això mateix "© 2008".

Com és possible? En menys de set dies l'han imprès i encara hi ha hagut temps perquè algú el comprés i el posés en aquesta lleixa. I encara algunes pàgines ja semblaven una mica rebregades, la qual cosa encaixava encara menys.

Òbviament, la revisió del text fou enllestida fa uns quants mesos, i la impressió ja devia ésser al carrer fa setmanes. Què els hi costava dir "© 2007"? Molt senzill, dir-ho, implicava que quan sigui entrat l'any 2008 direm: "goita, l'edició de l'any passat". Tampoc no és que la genètica molecular avanci ara mateix a un ritme que les coses velles d'un any (o de cinc, si m'apureu) siguin antigalles inutilitzables. Però per qüestió d'imatge dir "2008" a principis del 2008 és millor que dir "2007".

No n'hi ha per tant, direu. Bé, però quina no seria la temptació de posar dates de copyright avançades, no un any sinó dos o tres. I si el llibre no és acurat amb la data de composició, ho serà amb les dades que doni el text?

La independència de Catalunya, en dos jocs de rol futuristes

En dissenyar una ambientació futurista, sobretot quan es tracta d'un futur proper, a tocar en qüestió de dècades o d'un segle al més, sempre s'hi fa un esforç de presumir l'evolució del present, més o menys continuïsta, més o menys rupturista. Cal pensar, per exemple, en l'evolució del mapa polític. Veurem dos exemples d'ambientació futurista, creada per dos jocs de rol, on una Catalunya més o menys completa esdevé independent.

Twilight 2000 fou dissenyat el 1984 per un equip del Game Designers' Workshop format per Frank Chadwick, Dave Nilsen, Loren K. Wiseman i Lester W. Smith. Una època on la perspectiva d'una Tercera Guerra Mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia es considerava, simplement, una qüestió de temps. Els dissenyadors del joc suposaven que l'esclat arrencaria el 1995 amb una sèrie de conflictes fronterers entre la Unió Soviètica i la República Popular Xinesa. El 1996 un colp militar conduïa a la reunificació de les dues repúbliques alemanyes. El nou estat alemany entrava en guerra amb les tropes soviètiques desplegades al territori oriental. Malgrat que l'OTAN provà de restar al marge, la situació degenerà aviat en una guerra convencional d'abast europeu, entre un bloc i l'altre. El 1997 començaven, però, els primers atacs nuclears. L'escenari, el 2000, era post-apocalíptic. La primera edició del joc adjuntava un mapa polític d'Europa. Gran part de la Catalunya sota dominació espanyola havia esdevingut independent. La raó era el col•lapse del govern espanyol, que amb prou feines pot fer res davant la proclamació d'independències de les nacions oprimides. Bandes de guàrdies civils i de militars, això sí, vaguen per l'antic territori espanyol, vivint de saqueig i d'extorsions. Tret de la independència del Principat i de la guerra nuclear, per aquest particular Twilight 2000 no s'allunya gaire de la realitat...

No va haver-hi cap guerra mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. El Pacte de Varsòvia es va desfer, com la mateixa Unió Soviètica, i el procés d'unificació d'Alemanya fou pacífic. És lògic que en l'actual context la perspectiva catastrofista sigui substituïda per una perspectiva evolucionista.

És el cas de Transhuman Space, dissenyat per David L. Pulver el 2002 per a Steve Jackson Games. Ens situem en el 2100. Som davant d'un món multipolar: hi ha un Bloc Xinès (que compta amb el suport d'Iran i Pakistan), la Unió Europeu, un Bloc Americà, una Aliança del Pacífic (encapçalada pel Japó i Austràlia), un Bloc Indi, una Unió Caribenya (liderada per Cuba), una Coalició Sud-africana, una Aliança Socialista Transpacífica (formada per diversos països del sud-est asiàtic i de la Sud-amèrica pacífica, guanyats per guerrilles comunistes), un Bloc Rus i un Califat Islàmic (els Països Àrabs i Sudan). A grans trets els estats del 2002 es conserven, però hi ha alguns estats multinacionals, d'origen dinàstic o colonial, que donen lloc a nous estats.



Si us hi fixeu en el mapa hi apareix un estat català independent, dins la Unió Europea. El quadern del joc ens ho explica:

The eastern portions of Spain always retained a distinct ethnic and linguistic identity, long submerged under the dominance of Madrid. With local governments tracking on increasing importance under the European Union, Catalonia finally gained its independence in 2031. Today Catalonia is a prosperous Fifth Wave nation. It is particularly well-known for its entertainment industry. Many popular virtualities are produced in Barcelona's studios.

Això de Cinquena Ona (Fifth Wave) es una expressió econòmica de l'època. Per classificar el desenvolupament econòmic d'un territori, es parla de cinc ones:
- Primera Ona: revolució neolítica.
- Segona Ona: revolució industrial.
- Tercera Ona: era de la informació. Fa referència a la revolució informàtica encetada fa uns 100 anys.
- Quarta Ona: revolució biotecnològica. Si bé comença en paral•lel amb la tercera ona, l'expressió s'hi refereix al moment on la biotecnologia pren un paper de més gran volada.
- Cinquena Ona: caracteritzada per l'aplicació de tecnologies com la memètica (manipulació i transmissió de pensaments i idees), la nanoenginyeria i la intel•ligència artificial.

Així Catalunya es troba dins l'àrea més desenvolupada: la Unió Europea que, conjuntament, amb l'Aliança del Pacífic ja han entrat de ple en la Cinquena Ona. L'enginyeria genètica, la reproducció assistida, la formació de parahumans, la creació de bioroids, etc., són el pa de cada dia. Si bé Catalunya, on l'estètica es perd, és més aviat especialitzada en la producció de virtualitats (que va més enllà de la pura audiovisualitat dels nostres dies, amb sensibilitat tàcil, olfactiva i gustativa). La Unió Europea, no obstant, no té tant de protagonisme en la colonització espacial (hi ha colònies a Mart, la Lluna, en l'òrbita terrestre i en els punts co-orbitals, en diversos planetes i asteroides del Baix Sistema Solar i s'han començat a implantar colònies a Tità i d'altres llunes de Saturn), ja que aquesta empresa va més aviat a càrrec de xinesos (encara instal·lats en la Tercera Ona, pobrets) i nord-americans (que encara són a la Quarta Ona) .

Lligams:

- Transhuman Space, separatista?, debat a Vadejocs.cat

- Mapa de l'Espanya futura, de Marc Belzunces, que dibuixa un futur basat en pressupòsits similars als dels dos jocs esmentats.

El Llobregat, al pas per Cornellà

Una illa fluvial, que constitueix la base del pont de vianants que comunica Cornellà amb el terme municipal de Sant Boi


El Llobregat, des de la riba dreta, ja en el terme municipal de Sant Boi


El riu en el seu curs inferior s'obre pas entre la Serra de Collserola i el Massís del Garraf (al fons).


El nom de Llobregat deriva del llatí Rubricatu, que fa referència al caràcter rogenc del riu en aquest curs inferior


Vegetació de ribera, a l'esquerra del Llobregat


Un ramal cec del riu, amb aigua estanyada


El riu des de la riba esquerra

La Penya del Moro: 25 segles ens contemplen

Farem la visita de cap d'any a la Penya del Moro. Aquest cim de la Serra de Collserola (277 metres d'alçada), situat entre els termes municipals de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, rep aquest nom per unes runes que, per l'antigor, la saviesa popular ha atribuït als moros. No és ben bé així, si és que no fem servir aquella acepció de "moro" que cobreix tota carn "no batejada". El cert és que sí que eren batejats els constructors de la Torre de Guaita circular que constitueix l'edifici més pregon del cim. Aquesta Torre de Guaita es construí a l'alta edat mitjana, donat la vista privilegiada que té l'indret, que domina tot el Baix Llobregat i el seu litoral. Consolidada la frontera sud amb la conquesta i repoblació del Penedès, aquest castell i d'altres similars perdé rellevància i fou abandonat. Amb el còrrer dels temps la gent l'atribuí, equivocadament, als moros. Fos com fos, la Torre era encara un refugi potencial de bandolers i guerrillers i, per aquest fet, fou dinamitat en el segle XVIII. El que ni moderns ni mitjavals no sabien és que l'indret havia estat poblat en temps pre-romans. Fet i fet, la torre mitjaval havia aprofitat com a fonament una torre rectangular de l'època ibèrica. Les excavacions del poblat ibèric que envoltava aquesta darrera torre tingueren lloc entre el 1972 i el 1990. Això ha permès de datar el poblament en dues èpoques diferents, una primera en el segle VI a.C., i una segona a cavall dels segles V i IV a.C. L'alçada de la Penya pel vessant de solana, i l'accessibilitat pel camí del vessant contrari, de no gaire pendent, permetia alhora una relativa protecció i un bon abastiment d'aigua a partir de les fonts properes.


La Penya del Moro (277 m) des de la Carretera de Can Solanes (Sant Just Desvern). Aquest cim és constituït per pissarres, formades en el període Silúric (fa 430 milions d'anys), i que constitueixen una de les principals formacions geològiques de Collserola.


Un camí ens porta pel vessant de nord-est fins al cim, on destaca la torre mitjaval


El vessant meridional de la Penya és més abrupte. A través d'ell la vista queda impèdita, tot dominant el curs final del Llobregat. A la imatge, en primer terme, Sant Feliu de Llobregat, i en darrer terme, passat el riu, Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Cervelló


La torre mitjaval queda avui en bona part coberta sota terra. La part més alta ha desaparegut. Hom suposa que fou dinamitada en el segle XVIII, dins de les mesures fetes per evitar que construccions militars "obsoletes" fossin reaprofitades per bandolers o guerrillers.


Dins la planta de la torre circular s'hi distingeix un interior de pedres poc treballades però ben lligades amb morter i un exterior de pedres més grosses i allisades.


En un dels cantons de la torre circular aflora aquest bassament. En realitat es correspon a una torre de planta rectangular de l'època ibèrica antiga (segles VI-IV a.C.).


Entre els segles VI i IV a.C., la Penya del Moro fou ocupada per un poblat ibèric, amb un grapat de cases de planta rectangular i amb parets de pedra licorella, mig retallades en la roca. Les cases, per norma general, són d'una única cambra, pavimentades de fang trepitjat, i amb la llar de foc al centre. Les excavacions realitzades entre el 1972 i el 1990 van trobar restes de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia, púnica, massaliota, etc. Al redòs d'aquestes influències culturals, gregues i fenícies, neix la civilització ibèrica, tal com testimonia una inscripció en plom en alfabet ibèric trobada en aquesta mateixa localitat i datada del tercer quart del segle IV a.C.

Lligams:

- Penya del Moro, del Grup Alnus.

- Informació sobre el castell mitjaval a castillos.net.